APUNTS RELIGIÓ - Documents de Google

21/12/2018 APUNTS CLASSE - Documents de Google
CRISTIANISME I CULTURA
● TOTEMISME → Forma religiosa arcaica que venera la divinitat del totem.

● ANIMISME → Creure en l’ànima (Tot té ànima).
● VEDES → Llibres sagrats de l’Hinduisme (Vedes = Sagrat).
● NIRVANA → Moment final en què la persona es reencarna. (Budisme) Estat final de
plenitud.
● CONFUCI → Creador confucionisme (filosofia de vida).
● ABRAHAM → Primer patriarca de la història d’Israel. Pare de les tres religions
monoteistes.
● MOISÈS → Alliberador dels esclaus d’Egipte.
● DECÀLEG → 10 manaments.
● DAVID → Primer rei d’Israel.
● PROFETA → El qui parla en nom de Déu.
● JHAVÈ → Déu (Judaisme).
● MAHOMA → Profeta de l’Islam.
● GÈNESI → Primer llibre de la Bíblia. El principi de tot, principi de la creació.
● ÈXODE → Segon llibre de la Bíblia.
● ANTIC TESTAMENT → Primera part de la Bíblia.
● NOU TESTAMENT → Segona part de la Bíblia.
● SANT PERE → Apòstol de Jesús que va morir martiritzat.
● SANT PAU → Va perseguir cristians i és un promulgador del cristianisme. Va morir
martiritzat.
● PENTATEUC → Cinc primers llibres de la bíblia. Formen la Torà.
● PENTECOSTA → La benvinguda de l’esperit Sant. 50 dies després de la Pasqua.
● ALÀ → Déu de l’Islam.
La Bíblia té 73 llibres.
Elements essencials del fet religiós:

★ Mediació
○ Actitud humana: silenci
○ Pregària
○ Rituals
○ Moral
https://docs.google.com/document/d/1NsSReUvYAxOMQf9h7xXObr3_rvAgyhNbQ4p_hGaKsBo/edit 1/32
ESQUEMA GENEALÒGIC DE LES TRADICIONS CRISTIANES

EN PAPEL A MANO!!!
HINDUISME (Religió oriental)

1- Els orígens
● És considerada la tradició religiosa més antiga de la humanitat.
● Té uns 5.000 anys d’història.
● Tradició religiosa de l’Índia.
● No té cap fundador determinat ni tampoc cap estructura institucional. És un
conjunt barrejat de cultes, costums, idees i aspiracions espirituals. Els fidels
seguidors d’aquesta tradició religiosa l’anomenen Sanatana Dharma que
significa “llei eterna” per mantenir l’ordre en el món.
2- Els llibres sagrats

Els textos sagrats de l’Hinduisme són molt variats tant pel que fa al contingut com
l’estil. Originalment es van redactar en sànscrit.
Amb el pas del temps l’ús del sànscrit es va reduir només a les Escriptures i
actualment és considerat com a llengua religiosa i sagrada.
El llibre sagrat és Els Vedes (veda significa “saviesa per excel·lència”) recollits en
quatre col·leccions:
-El Rig-veda format per molt himnes per les divinitats.
-El Yahur-veda recull instruccions pels sacrificis.
-El Sama-veda aplega himnes i cants per la litúrgia.
-L’Atharva-veda format per oracions i rituals.
3- Les divinitats
● Els hindús veneren milions de divinitats.
● Veneren més de 300 milions de deesses i divinitats.
● Però no és un politeisme perquè els “déus” o divinitats de l’Hinduisme són
manifestacions de la naturalesa i la seva expressió “divina” única i absoluta
s’anomena Brahman.
● L’Hinduisme està “governat” per Tri-murti, una trinitat de tres rostres que
representen la creació, la preservació i la destrucció.
Brahma és el qui crea.
Visnú és el qui conserva.

Shiva és el qui destrueix.
4. El Brahman
● És la denominació de l’ésser suprem.
● És l’absolut, distint i diferent del que l’home pugui conèixer ni imaginar.
● És present en tot, és l’alè i la consciència de tot el que existeix.
● També està present en l’home i és el nucli del seu esperit, anomenat Atman.
5. Les castes
● Un dels aspectes més importants de l’Hinduisme és el sistema de castes
creat des dels orígens.
● La paraula sànscrita que s’utilitza per definir casta és varna que vol dir color .
● Es pertany a una casta pel naixement que no significa cap classe social ni
econòmica.
● Cada casta té uns deures a complir.
● El llibre Rig-veda exposa i justifica la divisió de la societat hindú en quatre
varnes o castes: sacerdots, guerrers, comerciants i servents.
● I un grup no reconegut anomenat: descastats.
● Per alguns hindús, sobretot els habitants de les zones rurals, aquesta divisió
té tanta importància que procuren evitar la barreja entre diferents castes.
● Al llarg de la història aquest fet de les castes ha provocat molts problemes i
injustícies socials contra les quals va lluitar Mahatma Gandhi (1869-1948), la
gran ànima de l’Índia.
6. La reencarnació
La majoria dels hindús accepten que la seva vida està governada pel samsara:
l’existència temporal amb el seu cicle inacabable de renaixements. Els hindús
creuen que en la mort s’extingeix únicament el cos i que la persona, l’esperit o
l’Atman viu i reneix en diferents cossos fins arribar a l’estat de Moksa (alliberament),
a partir del qual ja no torna a néixer en cap cos i s’allibera del cicle de
reencarnacions o multiplicitat d’existències.
L’hindú té com objectiu aconseguir la Moksa o alliberament de tota reencarnació, per

arribar a la unió definitiva amb l’absolut: Brahman. Entre tant, el Karma (l’acció)
determinarà la pròxima existència en el cicle de les reencarnacions.
7- Els camins de salvació per poder fugir de la cadena de reencarnacions

● Aquest objectiu s’aconsegueix seguint la llei eterna, el Dharma o camí etern
format per tres camins:
1. El camí de l’acció: implica el compliment dels deures propis de l’existència
en què s’ha reencarnat l’Atman.
2. El camí de la devoció: compromís a viure en harmonia amb els altres i

complir la veneració adequada a les diverses divinitats, el culte, els ritus, el
pelegrinatge, etc.
3. El camí del coneixement: consisteix en la recerca de la veritat i en
l’abandonament de tot allò que és passatger mitjançant la meditació i el
replegament interior (ioga).
8. Llocs sagrats
● Benarés és la ciutat sagrada de l’Hinduisme.
● És on es va manifestar Shiva i hi va viure com un asceta.
● Des de llavors sempre hi és present.
● Benarés és la ciutat de la mort.
● Tot hindú tradicional vol ser incinerat en aquesta ciutat sagrada ja que morir-hi
assegura una reencarnació favorable.
Altres llocs sagrats
● Pushkar, lloc de pelegrinatge i temple dedicat a Brahma.
● El temple de Kanchipuram al sud-est del país dedicat a Shiva.
La construcció del temple suposa un espai sagrat. Comporta proporcionar un lloc on
la persona pugui apropar-se a la divinitat.
La imatge de la divinitat es guarda en un santuari anomenat garbhagriha o
cambra-ventre, al cor del temple. En els temples del nord de l’Índia, aquesta
cambra-ventre està coronada pel sijara, un gran terrat piramidal que configura la part
més alta del temple.
A l’interior del temple es troben nombroses imatges i altars de divinitats
ornamentades per les celebracions davant les quals s’ofereixen ofrenes.
BUDISME (Religió oriental)

1- Els orígens
El moviment religiós que porta el nom de Budisme va néixer com un intent de
reforma de l‘Hinduisme.
El seu fundador va ser Siddharta Gautama, anomenat Buda, (l'Il·luminat), el segle VI
a.C.
2- Vida del fundador: Siddharta Gautama

● Siddharta Gautama va néixer l’any 563 a.C. al nord de l'Índia.
● Era fill d'un rajà d'aquella regió i va ser educat en mig del luxe i de la
comoditat. Casat i amb un fill es sentia insatisfet d'aquella vida. Llavors va
deixar el palau per portar una vida ascètica.
● Aquesta opció radical va ser fou produïda per l'impacte rebut durant tres
sortides fora del palau en què va descobrir i conèixer la realitat de la vida
humana.
● Veié el sofriment del món en un vell decrèpit, en un malalt i finalment en els
plors d'un enterrament.
● En canvi, a la quarta sortida es va trobar amb un monjo que captava alegre i
feliç.
● Degut aquest encontre va començar la recerca del coneixement a través de
les pràctiques de l'Hinduisme.
● Assegut sota un arbre, Siddharta va entrar en meditació i va arribar al
coneixement més elevat.
● Es va convertir en Buda, l'Il·luminat. Aquesta il·luminació es reconeix en les
quatre nobles veritats.
3- Doctrina: Les quatre nobles veritats

1- Tota la vida és misèria i dolor.
2- El dolor té el seu origen en el desig i en la ignorància.
3- El sofriment pot ser vençut i hom es pot alliberar del cicle de les
reencarnacions a través del Nirvana.
4- El camí per obtenir l'eliminació del sofriment és "el noble camí dels vuit
passos”, anomenat “camí del mig” perquè proposa un estil de vida que
s’aparta d’una austeritat exagerada i busca un equilibri.
Les 8 nobles branques:

1- Coneixement recte de les quatre nobles veritats.
2- Actitud recta (mantenir-se allunyat dels desigs sensuals, de l'odi i de la malícia...)
3- Paraula recta (no mentir, no parlar inútilment...).
4- Acció recta (conducta moral: no matar, no robar, no cometre adulteri...).
5- Ocupació recta (guanyar-se la vida sense fer mal als altres...).
6- Esforç recte (reprimir els instints dolents i fomentar els bons...).
7- Pensament recte (no cedir als dictats del desig...).
8- Concentració recta (meditació intensa...).
● Aquest camí dels vuit passos no es refugia ni en la meditació ni en l'acció.
Busca un estil de vida equilibrat entre els dos extrems.
● Les vuit nobles branques porten a la felicitat eterna (Nirvana).
● Estan representades pels vuit raigs de la roda de la doctrina budista. Aquest
camí allibera de la roda de les reencarnacions.
4- El Nirvana
● És la meta desitjada pels budistes.
● Literalment significa “extinció”.
● El Nirvana és la fi del sofriment.
● És com una absència i un buit conscient.
● L'objectiu final del camí del Budisme és arribar alliberar-se del sofriment que
és propi en tota existència.
● Per aconseguir aquest objectiu és necessari arribar al Nirvana, estat
d'il·luminació en el qual els focs de la cobdícia, l'odi i la ignorància han sigut
apagats.
● Es tracta d’un estat de consciència que va més enllà d'una definició. És a dir,
un estat d’alliberament suprem.
5 - La comunitat (Sangha)
● Buda va oferir als seus deixebles una triple “joia”: un mestre (Buda), una llei
(el Dharma) i les comunitats (Sangha).
● Durant la vida de Buda van començar a constituir-se aquestes comunitats de
monjos mendicants.
● Formar part d'una comunitat budista, amb monjos i monges mendicats,
implica acceptar cinc preceptes fonamentals i cinc regles.
Els deu manaments de la comunitat

● Els cinc preceptes:
○ No matar o destruir vida
○ No robar
○ Portar una vida casta
○ No mentir
○ No beure begudes alcohòliques.
● Les cinc regles:

○ Menjar només a les hores establertes;
○ No participar en danses, cants, espectacles o activitats frívoles;
○ No embellir el cos amb joies o ornaments semblants;
○ No fer servir llits o seients alts i sumptuosos;
○ No acceptar ni plata, ni or, ni diners.
6 - La pregària
La pregària més habitual consta de tres parts:
1- El mantra és la formula que es recita constantment amb la seguretat que
el seu poder ultrapassarà l’univers. S’escriu en un paper i es posa en una
roda de pregàries.
2- El mudra o gest físic que sobretot amb les mans acompanya el mantra.
3- El mandala o cercle de meditació, que mitjançant el diagrama circular
policromat posa a la persona en relació còsmica i espiritual.
Objectes de culte propis del budisme tibetà: la campana, (símbol del món sensible),
el ceptre-diamant o dorjé (símbol de la natura única i pura del buda), el molinet
de la pregària, i el rosari que es passa mentre es reciten les mantres.
El Budisme no parla de Déu. És anomenada com una religiositat atea centrada
només en l'alliberament humà del dolor.
7- Llibres i llocs sagrats

● Els deixebles del Buda no van tenir la doctrina del seu fundador
per escrit fins al segle I a C.
● Quan la doctrina del Buda va posar-se per escrit els textos es van dividir en
Dharma (paraula equivalent a doctrina) i Vinaia (paraula equivalent a
disciplina monacal).
● Les parts més importants del text estan formades per sutres
que són frases que s’atribueixen directament a Buda.
Llocs sagrats:
● Stupa simbolitza la volta del cel que gira al voltant de l’eix del món.
L’ombrel·la o la sèrie d’ombrel·les que s’alcen en el cim són símbol del poder
del buda i de la seva doctrina.
L’evolució de la stupa va donar origen a la pagoda, construcció religiosa en
forma de torre generalment de pedra.
Conserven relíquies de Buda o imatges precioses.
8 - Corrents del Budisme

● Buda va predicar la seva doctrina en un parc de Benarés.
● Aquesta doctrina es coneix amb el nom de sermó de Benarés, la ciutat on
cinc monjos el van escoltar i van formar al voltant seu la primera comunitat
budista, la Sangha.
Al llarg del temps han sorgit moltes interpretacions de la doctrina del Buda, les quals
han originat les diverses tradicions budistes.
19/10/18
Vídeo “A la sombra del Himalaya”
LA BÍBLIA:
● És un conjunt de 73 llibres → dividit en dues parts: Antic Testament (AT) i Nou
Testament (NT).
● És considerada un llibre sagrat pel Jueus l’AT i pels cristians el NT.
● Va ser escrita per persones creients inspirades per Déu.
● Hi trobem diversos tipus de relat depenent de l’època, l’esdeveniment que
explica i l’estil de l’autor. Tots volen transmetre una experiència religiosa.
➔ 3 moments de relats de violència al Nou Testament:

◆ Joan Baptista, bateja a Jesús. Mor decapitat, el seu cap el va demanar
per un caprici Salomé.
◆ Crucifixió de Jesús.
◆ La lapidació d’Esteve, primer màrtir cristià. Se’l va apedregar i va morir
apedregat.
1. QUÈ ÉS LA BÍBLIA
La Bíblia més que un llibre és un conjunt de llibres. És com una biblioteca. És
un conjunt de llibres que ens parlen de l’Aliança que Déu (Jahvè) estableix
amb el poble d’Israel a través de Moisés (AT) i de la Nova Aliança que Déu
estableix amb Jesús de Natzaret (NT).
2. ETIMOLOGIA I SENTITS
Etimològicament la paraula Bíblia prové del grec. És un nom en plural la bíblia
que significa “els llibres”.
Passant pel llatí s’ha convertit en un nom femení plural: La Bíblia.
La paraula testament prové de la paraula llatina testamentum que tradueix la
paraula hebrea que designa aliança.
L’Antic Testament entès com a pacte, fa referència a l’aliança entre Déu i les
persones, tal com el van descobrir els hebreus i després els jueus.
3. ESTRUCTURA I ORDRE
● ANTIC TESTAMENT
○ Pentateuc: Gènesi, Èxode, Levític, Nombres, Deuteronomi.
○ Llibres històrics: Josué, Jutges, Rut, 1 Samuel, 2 Samuel, 1
Reis, 2 Reis, 1 Cròniques, 2 Cròniques, Esdres, Nehemies,
Tobit, Judit, Ester, 1 Macabeus, 2 Macabeus.
○ LLIBRES POÈTICS I SAPIENCIALS: Job, Salms, Proverbis,
Cohèlet (Eclesiastès), Càntic dels Càntics, Saviesa, Siràcida
(Eclesiàstic), Lamentacions.
○ LLIBRES PROFÈTICS: Isaïes, Jeremies, Baruc, Ezequiel,
Daniel, Osees, Joel, Amós, Abdies, Abdies, Jonàs, Miquees,
Nahum, Habacuc, Sofonies, Ageu, Zacaries, Malaquies.
● NOU TESTAMENT
○ EVANGELIS I FETS DELS APÒSTOLS: Mateu, Marc, Lluc,
Joan, Fets dels Apòstols.
○ CARTES DE SANT PAU: Romans, 1 Corintis, 2 Corintis,
Gàletes, Efesis, Filipencs, Colossencs, 1 Tessalonicencs, 2
Tessalonicencs, 1 Timoteu, 2 Timoteu, Titus, Filèmon.
○ ALTRES CARTES I APOCALIPSI: Hebreus, Jaume, 1 Pere, 2
Pere, 1 Joan, 2 Joan, 3 Joan, Judes, Apocalipsi.
4. NOMBRE DE LLIBRES
NOU TESTAMENT
És la nova forma de relació amb Déu que els creients han descobert a través
de la vida i les paraules de Jesús. Aquesta segona part de la Bíblia no és
reconeguda pels jueus, són 27 llibres.
La Bíblia té el sentit de llibre sagrat (inspirat per Déu) i de llibre religiós

(intenció dels autors de transmetre una experiència religiosa).
La majoria de bíblies utilitzades pels cristians catòlics adopten l’ordre que

classifica els llibres en quatre parts del conjunt de 46 llibres:
1. El Pentateuc
2. Els llibres històrics
3. Els llibres poètics sapiencials
4. Els llibres profètics
5. LES LLENGÜES ORIGINALS DELS ESCRITS BÍBLICS

El conjunt de l’Antic Testament està escrit en hebreu.
Aquesta llengua pertany a la família de les llengües semítiques, solament
s’escriu en consonants. El lector és qui ha d’afegir les vocals segons el sentit
que dóna a les paraules.
L’Antic Testament va ser traduït al grec a partir del segle II a.C a Alexandria.
Segons la llegenda, 70 escribes treballant per separat, arribaren exactament
a la mateixa traducció.
Per això aquesta traducció s’anomena la dels setanta (LXX).
El Nou Testament va ser escrit totalment en grec Koiné, és a dir, el grec comú
que es parlava al segle I d.C.
Entre altres traduccions o versions antigues es poden mencionar les
traduccions sírica (SIV), copta (SIII) i llatina (SV).
La versió llatina s’anomena vulgata (editio vulgata), obra de Sant Jeroni, a
Betlem a finals del segle IV.
6. LA CITACIÓ I LES SIGLES

El recurs de la divisió en els capítols i versicles numerats permet trobar
immediatament un passatge bíblic, partint de les abreviatures dels llibres de
la Bíblia.
Una cita és la informació necessària per localitzar amb exactitud un relat o
una frase de la Bíblia.
7. AUTORS
Les investigacions realitzades des de diferents àmbits han permès fer moltes
afirmacions sobre aquests escrits amb un gran rigor d’anàlisi.
Per situar els relats cal acudir a les dades que procedeixen de la història, de
la literatura de l’època i també de l’arqueologia.
Els escrits de la Bíblia van ser redactats fa uns 3000 anys. Sobre els
seus autors s’afirma:
1. Els primers autors de la Bíblia eren persones que s’expressaven
oralment.
2. Els textos bíblics són textos vius perquè expressen l’experiència
constant d’un poble.
3. Des de la perspectiva creient, es tracta d’un conjunt de llibres escrits
des de la reflexió d’un poble i d’unes comunitats interpel·lades per
Déu.
4. Es tracta de llibres inspirats portadors d’una revelació escrits durant
1.000 anys que incorporen diferents tradicions orals i escrites.
Procés de formació de la Bíblia

1. Els contextos: cronològic, geogràfic, polític, cultural, religiós...
● Un poble marcat per la seva geografia.

● El marc geogràfic de l’Antic Testament cal situar-lo en el Pròxim Orient,
dins el marc que delimita el riu Nil fins el riu Eufrates i Tigres.
Context geogràfic: la terra de Canaan

La paraula Canaan en la Bíblia significa un país o una població. (Terra Promesa).
Va ser en aquest territori on el segle XII aC s’instal·laren unes tribus que al voltant
de l’any 1000 es convertirien amb el Regne de David i Salomó.
Aquest regne es va dividir en dos:
- el Regne del Sud amb capital a Jerusalem
- el Regne del Nord amb capital a Samària.
També pel segle XII s’instal·laren els filisteus en la costa mediterrània, al sud. Els
grecs, uns segles abans de Crist, van donar nom a aquest territori: Palestina o país
dels Filisteus.
El país de Canaan formaria part del territori que avui coneixem amb el nom de
Palestina. Palestina és un país dividit verticalment en vàries regions.
Context cultural i la mentalitat oriental

Al llarg de la història, Israel va entrar en contacte amb molts pobles veïns amb
diferents mentalitats:
1. La mentalitat egípcia
Modelada pel país, politeista, amb una natura divinitzada,
amb el sol com a primer dels déus, mostra un temperament optimista amb
una vida d’ultratomba i uns déus protectors.
2. La mentalitat mesopotàmica
En el seu conjunt es considera fonamentalment pessimista degut a un entorn
d’inundacions imprevisibles i d’inestabilitat per les incursions de pobles
nòmades. Els déus mesopotàmics estan en contínua lluita entre ells. El regne
dels morts és trist, on es reuneixen les ombres dels difunts amb un destí
sense felicitat.
3. La mentalitat cananea
El déu principal s’anomena EL, presentat en forma d’un toro (un del noms de
déu en la Bíblia és Elohim).
Els cananeus rendeixen culte a les forces de la natura divinitzades: Baal (déu
dels vents i de la pluja) Astarte (deessa de la guerra, de l’amor i de la
fecunditat.
4. La mentalitat bíblica
Israel pren consciència de ser diferent en sentir-se interpel·lat per un Déu al
qui li ha de donar resposta. Es distancia de la mentalitat pròpia dels pobles
veïns, els quals es dirigeixen a les divinitats mitjançant el ritus per controlar la
naturalesa.
Cerquen noves formes de ritus per poder donar resposta al Déu revelat.
2. Dinàmica del procés de formació: fet – experiència – narració
JUDAISME (Religió profètica)

- Afirmació d’un sol Déu.
La religió del poble d’Israel:
1. JAHVÉ ÉS EL DÉU D’ISRAEL, ÉS L’ÚNIC:
És un Déu creador.
2. DÉU HA FET UNA ALIANÇA AMB EL SEU POBLE (descrit al pentateuc):

Moisés fa un pacte (aliança)
3. DÉU HA DONAT UNA LLEI AL SEU POBLE:

Els Rabins estudien La Torà / Talmut.
● Els Rabins son experts en Judaisme.
● El Talmut son les interpretacions de La Torà.
4. DÉU VA PROMETRE UNA TERRA AL SEU POBLE:

● Terra promesa/ Cannaan/ Jerusalem.
● Jerusalem = Ciutat de la Pau.
LA VIDA RELIGIOSA DELS JUEUS:

RITUALS:
1. LA CIRCUMCISIÓ → Al 6è dia del naixement se li talla el prepuci al nen.
2. MAR MITZVAH → Els nois a partir dels 13 anys. D’adolescent passa a ser
adult i ja saben llegir bé un fragment de La Torà. Si s’equivoca llegint hi ha un
càstig.
Vídeo Judaisme: “Bar Mizvah en el muro de las lamentaciones en Jerusalén”.
Al vídeo es veu la cúpula daurada, mezquita. La Torà està dins d’un armari
rodó decorat. Els nens porten el tal·lit i les filatèries (cintes). La Mezuzà és la
caixa amb el tros de rotllo de La Torà.
3. PREGÀRIA → 3 cops al dia. Màxima expressió. Van a pregar al mur de les

lamentacions. Abans s’han de rentar les mans (purificar-se), protegir-se el
cap amb la Kippà.
4. ELS PRECEPTES → Pautes que s’han de complir (613 preceptes). Fan

referència a comportaments/aspectes de la vida.
Koxer és el segell que indica que els aliments són purs.
5. DISSABTE/SABAT → Festa religiosa. Dia de repòs absolut.Recorden la

creació del món i l’alliberament del poble jueu.
ELS GRUPS DIVERSOS DELS JUEUS:

1. JUEUS ASQUENAZITES → Jueus que van sobreviure als camps de
concentració i es van expandir per Polònia.
2. JUEUS SEFARDITES → Els que procedien d’Espanya que van ser expulsats.
● JUEUS ORTODOXES: Practicants (molt rigorosos)

● JUEUS CONSERVADORS: No son tan rígids com els ortodoxes, però
conserven algunes tradicions.
● JUEUS REFORMISTES: Innovadors, liberals, van fent canvis...
CALENDARI FESTIU CRISTIÀ

- ADVENT: 4 diumenges d’espera abans de nadal. Preparar-se pel naixement
de Jesús. La corona d’Advent està representada per 4 espelmes que
representen els 4 diumenges.
- NADAL: Naixement de Jesús.
- SANT ESTEVE: Primer màrtir del cristianisme. Li van llançar pedres per ordre
del Sant Pau.
- EPIFANIA (REIS): Manifestació dels mags, adoració.
- FESTA DE LA LLUM (CANDELÀRIA/CANDELA): 2 de febrer. La presentació
de Jesús al temple.
- DIMECRES DE CENDRA: Primer dia de la Quaresma
- QUARESMA: És la preparació per viure la Pasqua.
- DIUMENGE DE RAMS: Entrada de Jesús a Jerusalem.
- SETMANA SANTA: Dijous Sant (últim sopar), Divendres Sant (Mort de
Jesús), Dissabte Sant (Resurrecció de Jesús).
- PASQUA: 40 dies en què Jesús viu al desert. Viu 3 temptacions per
evidenciar si és fill de Déu. (Si el Messies és fill de Déu).
- ASCENSIÓ: Jesús ascendeix.
- PENTECOSTÉS: Benvinguda de l’esperit Sant. Naixement de l’Església.
CRISTIANISME
- Comunitat humana que va deixant un llegat.
- Són els qui reunits en l’Església (assemblea) creuen, coneixen i estimen Déu
seguint la persona de Jesucrist impulsats per l’Esperit Sant.
- L’Església és el lloc sagrat on se’ls hi convoca.
- L’Església és sortida, acollidora, actitud de mare, és servir, té una missió des
dels seus orígens quan Jesús la crea.
- Només es pot creure des de la fe.
- Coneixen i estimen gràcies a testimonis.
- Jesús ens ha deixat un llegat, una empremta.
ESGLÉSIA
Església catòlica trets característics:
- Reconèixer l’autoritat del bisbe de Roma, el Sant Pare (papa), com a
successor de l’apòstol Pere.
- El centre de vida de fe dels catòlics són els sagraments (alimentar la persona)
→ Eucaristia (principal)
- Té una missió, servir. L’església és dinàmica.
Al segle XI hi ha un sisme i apareix l’església ortodoxa (església patriarca)
S.XVI Protestantisme. Església Luterana. Església Anglicana (Enric VIII rei anglès
que es divorcia d’Anna Bolena).
JESÚS HISTÒRIC
Vida + mort (Jesús històric) + resucita (crist de la fe)
Fonts històriques de Jesús:
● FONTS QUE HO TESTIMONIEN
○ Fonts cristianes → Nou Testament, Evangelis.
○ Fonts NO cristianes → Evangelis apòcrifs (no estan reconeguts per
l’Església)
● FONTS QUE HO RECONEIXEN

○ Fonts hebrees → Torà, Talmud (Vindrà un Messies)
○ Fonts musulmanes → Alcorà (Jesús profeta cristianisme)
● FONTS QUE HO DOCUMENTEN

○ Tàcit, Plani → Deien que hi havia persones que eren perseguides, que
seguien un líder i en les seves execucions cantaven.
EVANGELI/S:
● Significat: Prové del grec i el seu significat és bona notícia. La bona notícia és
Jesús, la seva vida, mort i la seva resurrecció.
● Formació: Vida de Jesús. Els evangelis es transmeten oralment i més tard els
primers escrits de l’Evangeli.
2 tipus d’evangelis:
- Evangelis canònics. Els 4 evangelistes canònics que estan
reconeguts per l’Església són Marc, Mateu, Lluc i Joan. Aquests
primers escrits van ser cap a l’any 60-100.
- Evangelis sinòptics: Mateu, Marc i Lluc
● Intenció: Anunciar bona notícia (proclamar-la per tot arreu)i anunciar la fe
(una fe viscuda)..
● No són: Biografies
● Són: Testimonis de fe.
GÈNERES LITERARIS:
- Narracions: Descriuen els fets, les accions de la vida de Jesús. Ex: La
guarició del cec de naixement.
- Discursos: Ex: Benaurances. Trencament fort del món jueu i el discurs
genera esperança.
- Paràboles: Textos, comparacions simples i senzilles que darrere
d’aquestes hi ha unes intencions. Ex: Paràbola del bon samarità.
ISLAM (Religió profètica)

Història de l’ISLAM
La paraula Islam vol dir “submissió a Déu” i la paraula musulmà significa “el qui viu
conforme a la voluntat de Déu”
L’Islam, en l’actualitat és una religió amb més de mil milions de fidels.
Té el seu origen històric en el segle VII dC. En aquell temps, Mahoma, com a profeta
(Muhàmmad en àrab, 570- 632 d.C) nascut a la ciutat de la Meca, a la península
aràbiga, va predicar la revelació que havia rebut de Déu per mitjà de l’arcàngel
Gabriel, que el porta a establir l’adoració d’un sol Déu Al·là.
La revelació divina rebuda per Muhàmmad està recollida a l’Alcorà, llibre sagrat de
l’Islam, escrit en àrab. L’Alcorà, juntament amb la sunna, la tradició, són la base de
la llei, la xara, que regula la vida social des de les relacions més íntimes a les
normes de política internacional.
L’Islam està dividit en dues branques: l’Islam sunnita, majoritari, i l’Islam xiïta.
La comunitat musulmana té una rica tradició espiritual, el sufisme que és el corrent
místic més important de l’Islam.
Des de la seva aparició l’Islam ha estat una força molt important que ha deixat la
seva empremta en la ciència, la tècnica, l’arquitectura, la literatura, la música, l’art...
en la història de la humanitat.
Llibre sagrat: l’Alcorà (114 capítols o surà)

En nom de Déu, abundantment, permanentment compassiu.
Lloat sigui Déu, Senyor de l’univers, abundantment, permanentment compassiu.
El qui ho dominarà tot el dia del Judici.
Només a tu adorem, només a tu demanem ajut.
Guieu-nos pel camí segur.
És el camí dels qui omples de tots els béns.
No dels qui Et provoquen i s’equivoquen. (Alcorà I, 1-7)
Amb aquesta oració, molt usada per les persones musulmanes, comença l’Alcorà.
Aquest text que és el primer capítol de l’Alcorà rep el nom de Fàtiha.

La paraula àrab qur’àn deriva de l’arrel siríaca quryn que vol dir lectura en veu alta,
recitació.
De fet l’Alcorà ha estat concebut per ser recitat melòdicament en veu alta.
L’Alcorà és la paraula de Déu

Déu confirma el que vol. Ell té l’escriptura mare. (Alcorà XIII, 39)
Està escrit en àrab, d’aquesta manera la llengua àrab esdevé la llengua pròpia de
Déu.
D’aquest llibre Ramon Llull va dir que: “És el text més ben dictat en llengua àrab”.
Aquelles persones musulmanes que no tenen com a idioma propi l’àrab aprenen i
reciten l’Alcorà en aquesta llengua, ja que no ha estat costum traduir l’Alcorà a cap
altre idioma.
Quin va ser el procés de redacció del llibre?

L’Alcorà va ser revelat al profeta Muhàmmad al llarg de vint anys. Les revelacions
són conservades a la memòria del Profeta. Aquest les recita una i altres ho van
recollir en petits fragments. Després de la mort de Muhàmmad es va fer una
recopilació de tots aquests texts, cap l’any 633 dC.
Sota el califat d’Utman és van reunir i classificar les diverses versions del text.
Posteriorment, cap a l’any 656 dC. van ser fixades la llengua del text i les lectures
oficials.
Quina és l’estructura del llibre?

L’Alcorà es divideix en 114 sures o capítols i cada una d’elles en aleies o versets.
Totes les sures -tret de la 9- comencen amb la fórmula: “En el nom de Déu,
abundantment, permanent compassiu”, aquesta formula rep el nom de bàsmala.
Totes les sures tenen un títol extret d’algunes de les paraules del text.
Quin és el contingut de l’Alcorà?

Trobem a l’Alcorà infinitud de temes però presentats de forma ben dispersa: Déu, el
profeta,
la moral, principis religiosos, legislació social, política...
Trobem relats sobre la revelació feta als profetes d’altres pobles en el passat, així
trobem personatges i fets que també apareixen a la Bíblia. També i sense fer una
narració biogràfica de Muhàmmad explica molts fets de la seva vida, sobre tot les
lluites que va tenir amb els incrèduls. L’Alcorà és un text que presenta quina ha de
ser l’actitud del creient respecte a Déu i les normes que ha de complir.
Quins són els dogmes islàmics fonamentals que trobem a l’Alcorà?

L’afirmació de l’existència d’un Déu únic manifestat pels àngels i anunciat pel
Profeta; la missió del Profeta Muhàmmad, l’últim dels profetes de Déu; el judici final,
presidit per Déu, amb el paradís com a premi i l’infern com a càstig...
L’Alcorà és la base essencial de la moral i la llei islàmiques

Per a les persones musulmanes la base de la moral (sunna) i de la llei (xara) és
l’Alcorà.
Però quan amb l’Alcorà no hi ha prou per poder decidir sobre una qüestió moral o
legislativa, llavors es vol saber que va dir o fer Muhàmmad en una situació similar. Hi
ha col·leccions de textos, anomenats hàdits, on es recullen les paraules i els fets
del Profeta.
Què són els hàdits?

Són textos que recullen paraules i fets del Profeta. En un primer moment es van
transmetre oralment, després es van passar per escrit.
Com es descriu a Déu des de la religió islàmica?

Déu és abundantment i permanentment compassiu. Senyor de tot el que ha creat.
És qui presidirà el dia del judici. Ell és el camí. Déu és l’únic digne de lloança.
Quina relació estableix la persona musulmana amb Déu?

La persona musulmana és aquella que lloa Déu, aquell qui el jutjarà el dia del judici;
aquell de qui pot rebre ajut; aquell que l’omple de béns quan es condueix pel camí
de Déu.
A continuació hi ha un llistat de noms de productes del camp. Quins noms són

d’origen àrab? Quins d’aquests productes van ser introduïts a la península
pels àrabs?
Albergínia, albercoc, arròs, carbassa, carxofa, ceba, cireres, cotó, enciam,
patata, poma, préssec, prunes, sucre, síndria, tabac, taronja, tomàquet.
D’origen àrab: Albergínia, albercoc, arròs, carbassa, carxofa, cotó, sucre,
síndria, taronja.
Tots aquests productes van ser introduïts pels àrabs a la península.
Al llistat també apareixen productes procedents d’Amèrica: patata, tabac i
tomàquet.
Es pot fer referència al 1492 dC. any del descobriment d’Amèrica i inici de l’expulsió
dels musulmans, i dels jueus, de la península.
Els cinc pilars de l’Islam (Arkan)

1. Professió de fe (Shahada)
“Dono testimoni que no hi ha déus sinó Déu i que Muhàmmad és l’enviat de
Déu”.
La professió de fe o shahada és el credo de l’Islam. Si és expressada amb intenció
sincera davant dos testimonis musulmans és la forma com una persona entra a
formar part de la comunitat musulmana.
En àrab Al·là significa Déu, és el Déu que es va revelar a Muhàmmad és el mateix
Déu d’Abraham, dels profetes i de Jesús.
Aquest credo expressa que no hi ha res important fora de Déu i l’adhesió a

Muhàmmad qui va rebre la revelació.
És present al llarg de tota la vida de la persona musulmana, és el primer que escolta
un infant musulmà quan neix i és l’últim que diu una persona musulmana abans de
morir.
2. Oració ritual / Pregària (Assal·la)
L’oració ritual (pregària) es realitza cinc cops al dia: a l’alba, abans de la sortida del
sol; al migdia; a la tarda; en pondre’s el sol i quan ja és negra nit.
El lloc sagrat per pregar és la Mezquita.
L’oració és un moment de trobada amb Déu, és un moment diferent a la resta de
moments del dia, ha de ser pur. Puresa que afecta tant a la persona que prega com
el lloc on es prega.
La persona, abans d’iniciar la pregària, realitza un rentat ritual o ablucions. Tot i que
és recomanable que l’oració es faci a la mesquita és pot fer a qualsevol lloc net, raó
per la qual es fan servir catifes.
Un altre element que ajuda a fer especial el moment de l’oració ritual és haver de
realitzar-la en direcció a la Meca. El muetzí és l’encarregat de convidar a tots els
musulmans a l’oració des del minaret de la mesquita.
L’oració es fa seguint un ritual especial en el que es reciten determinades pregàries,
normalment pertanyents a l’Alcorà, i es realitzen uns moviments corporals: estar-se
dret, aixecar les mans a nivell del cap, inclinar-se amb les mans sobre els genolls,
agenollar-se, postrar-se fins tocar amb el front a terra... La persona musulmana
prega amb l’ànima i el cos. L’oració musulmana és alhora una pregària d’acció de
gràcies i d’adoració a Déu.
3. L’almoina legal (Al-zakat)

A l’Alcorà freqüentment es mencionen juntes l’oració i l’almoina, la primera és
l’expressió de les obligacions que tenen les persones amb Déu i la segona de les
obligacions amb les persones més necessitades.
L’Alcorà prescriu una almoina legal, una mena d’impost religiós que havia de pagar
tot membre de la comunitat musulmana a les autoritats religioses, les quals
destinaven aquests diners a ajudar als pobres, a l’atenció dels pelegrins, al rescat
dels captius, a l’atenció del servei a la mesquita... Actualment l’almoina és una
exigència religiosa i moral de caràcter voluntari.
Sempre és un bon moment per fer almoina, però, hi ha dues festes a l’any musulmà
que esdevenen una ocasió especial: les festes del final de la peregrinació a la Meca
i la del final del dejuni del mes de Ramadà.
Hi ha una profunda intenció religiosa en l’almoina musulmana. Més important que la
quantitat de la donació, és el sentit de solidaritat i d’ajuda a les persones
necessitades que hi ha en la comunitat musulmana.
4. El dejuni del mes de Ramadà (Swan)

Durant el mes de Ramadà, el novè del calendari musulmà, en el que es commemora
que Muhàmmad va rebre la revelació de l’Alcorà, l’Islam prescriu fer dejuni.
Aquest dejuni consisteix en abstenir-se de menjar, beure, fumar... en les hores
diürnes, és a dir, des de l’alba fins a la posta del sol. L’obligació de fer dejuni s’estén
a totes les persones musulmanes que han arribat a la pubertat i que estan sanes.
No tenen obligació les persones malaltes, dements, d’edat avançada o que es
troben de viatge. Tampoc estan obligades les dones en estat de gestació o
lactància.
El dejuni del mes de Ramadà és una mostra de l’actitud d’obediència a Déu, el
dejuni disposa al creient a escoltar, a deixar-se interpel·lar per Déu. Ramadà té un
profund sentit religiós, el dejuni s’acompanya de bones accions: fer almoina, visitar
familiars i amistats, etc. També és temps de pregària, durant la nit són moltes les
persones que van a les mesquites o preguen a casa.
Cada dia s’anuncia públicament, tant a l’alba, quan surt el sol, l’inici del dejuni, com
al vespre, quan el sol es pon, el trencament del dejuni o iftar. Tradicionalment el
trencament del dejuni es fa bevent aigua i menjant un dàtil, tal com feia Muhàmmad
(sovint comerços i particulars paren taules amb aigua i fruits secs per aquelles
persones a qui el trencament del dejuni els agafa lluny de casa). Les famílies,
llavors, fan un àpat abundant. Durant el mes de Ramadà es menja molt bé, fins i tot
millor que la resta de l’any. Les nits de Ramadà són nits animades, la gent després
de sopar surt a passejar, a visitar les amistats, a pregar a les mesquites... Quan
s’apropa l’hora de l’alba tothom s’aixeca per fer l’últim àpat de la nit.
El dejuni del mes de Ramadà finalitza amb la festa més important del calendari
musulmà que és el trencament del dejuni (Aïd-al-fitr) durant el qual es fan regals,
especialment als més petits de la casa i almoines als pobres.
5. El pelegrinatge a la Meca (Al Hajj)

El pelegrinatge a la Meca és obligatori per a tota persona musulmana un cop en la
vida, sempre que tingui salut i els recursos necessaris per realitzar el viatge.
Els ritus del pelegrinatge es realitzen en unes dates fixes, els primers dies del mes
de Dhu-l-hijja, l’últim mes del calendari musulmà.
Els ritus prescrits per aquests dies són diversos, comencen amb l’expressió de la
seva intenció de complir-los. Un cop purificats, els pelegrins i les pelegrines es
vesteixen de blanc i visiten el Temple de la Ka’ba, centre de l’univers musulmà. Allà
donen un nombre determinat de voltes, en direcció contrària al sentit de les manetes
del rellotge, al voltant de la Ka’ba. Després es traslladen cap a la vall d’Arafat, on
comencen els ritus del Hajj, entre el que es troba el ritu de lapidar el dimoni, llançant
pedres contra tres monòlits que representen Satanàs i que simbolitza el rebuig del
pelegrins per tot allò que representa el dimoni alhora que es manifesta el desig, el
propòsit i la voluntat de seguir Déu.
La fi del pelegrinatge coincideix amb l’Aïd-al-kabir, festa que es celebra a tot l’Islam
i en la qual es sacrifica un animal per recordar el sacrifici que van fer Abraham i el
seu fill.
El pelegrinatge és l’expressió de la unitat de totes les persones musulmanes

independentment del seu origen ètnic, nacional o social. Tots els musulmans i totes
les musulmanes estan units en una mateixa fe en Déu.

APUNTS RELIGIÓ - Documents de Google

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

APUNTS RELIGIÓ - Documents de Google

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

21/12/2018 APUNTS CLASSE - Documents de Google

● TOTEMISME → Forma religiosa arcaica que venera la divinitat del totem.

Elements essencials del fet religiós:

ESQUEMA GENEALÒGIC DE LES TRADICIONS CRISTIANES

HINDUISME (Religió oriental)

2- Els llibres sagrats

Visnú és el qui conserva.

L’hindú té com objectiu aconseguir la Moksa o alliberament de tota reencarnació, per

7- Els camins de salvació per poder fugir de la cadena de reencarnacions

2. El camí de la devoció: compromís a viure en harmonia amb els altres i

BUDISME (Religió oriental)

2- Vida del fundador: Siddharta Gautama

3- Doctrina: Les quatre nobles veritats

Les 8 nobles branques:

Els deu manaments de la comunitat

● Les cinc regles:

7- Llibres i llocs sagrats

8 - Corrents del Budisme

➔ 3 moments de relats de violència al Nou Testament:

La Bíblia té el sentit de llibre sagrat (inspirat per Déu) i de llibre religiós

La majoria de bíblies utilitzades pels cristians catòlics adopten l’ordre que

5. LES LLENGÜES ORIGINALS DELS ESCRITS BÍBLICS

6. LA CITACIÓ I LES SIGLES

Procés de formació de la Bíblia

● Un poble marcat per la seva geografia.

Context geogràfic: la terra de Canaan

Context cultural i la mentalitat oriental

2. Dinàmica del procés de formació: fet – experiència – narració

JUDAISME (Religió profètica)

2. DÉU HA FET UNA ALIANÇA AMB EL SEU POBLE (descrit al pentateuc):

3. DÉU HA DONAT UNA LLEI AL SEU POBLE:

4. DÉU VA PROMETRE UNA TERRA AL SEU POBLE:

LA VIDA RELIGIOSA DELS JUEUS:

3. PREGÀRIA → 3 cops al dia. Màxima expressió. Van a pregar al mur de les

4. ELS PRECEPTES → Pautes que s’han de complir (613 preceptes). Fan

5. DISSABTE/SABAT → Festa religiosa. Dia de repòs absolut.Recorden la

ELS GRUPS DIVERSOS DELS JUEUS:

● JUEUS ORTODOXES: Practicants (molt rigorosos)

CALENDARI FESTIU CRISTIÀ

● FONTS QUE HO RECONEIXEN

● FONTS QUE HO DOCUMENTEN

ISLAM (Religió profètica)

Llibre sagrat: l’Alcorà (114 capítols o surà)

Aquest text que és el primer capítol de l’Alcorà rep el nom de Fàtiha.

L’Alcorà és la paraula de Déu

Quin va ser el procés de redacció del llibre?

Quina és l’estructura del llibre?

Quin és el contingut de l’Alcorà?

Quins són els dogmes islàmics fonamentals que trobem a l’Alcorà?

L’Alcorà és la base essencial de la moral i la llei islàmiques

Què són els hàdits?

Com es descriu a Déu des de la religió islàmica?

Quina relació estableix la persona musulmana amb Déu?

A continuació hi ha un llistat de noms de productes del camp. Quins noms són

Els cinc pilars de l’Islam (Arkan)

Aquest credo expressa que no hi ha res important fora de Déu i l’adhesió a

3. L’almoina legal (Al-zakat)

4. El dejuni del mes de Ramadà (Swan)

5. El pelegrinatge a la Meca (Al Hajj)

El pelegrinatge és l’expressió de la unitat de totes les persones musulmanes

You might also like