EL BUDDHISME JAPONÈS

“Aquest Món i el Poder de l’Altre: els Diferents Camins a

l’Alliberament al Japó” (HEINEMANN, ROBERT K. )
 CARACTERÍSTIQUES
GENERALS

Caràcter mundà: en comptes de

buscar trencar amb el cicle de
renaixements, l’accent es posa en
realitzar el propi potencial i arribar a
jiriki

la il·luminació ara i aquí ➤ Zen (自力)

Recurs a l’Altre Poder: Confiar en

l’alliberament mercès a la compassió
del Buddha Amida i el renaixement a
la Terra Pura de la Màxima Felicitat
tariki

➤ Amidisme (他力)
Gran Buddha a Kamakura. Cartell turístic dels anys 30.
 Honen (1133-1212) li parla a una prostituta de la compassió d’Amida
vers aquells amb karma impur
Mont Lu, origen del buddhisme de la Terra Pura

Fins i tot la Sangha reprodueix aquest tarannà terrenal, secular.

j o u d o shinshuu

Així, els monjos de la Secta Veritable de la Terra Pura (浄土真宗)

han abandonat el celibat i es descriuen a sí mateixos com
“ni monjos, ni laics”
 L’ARRIBADA DEL
BUDDHISME A JAPÓ
Sākyamuni (563-483 aC); primers registres a la Xina (s. I).

Segons el Nihonshoki (日本書紀, 720), l’any 538, el rei Seong Myeong de

Baeckje va enviar una missió diplomàtica a la cort de l’emperador Kinmei amb
una icona daurada de Buddha, sutres i regals, buscant aliats davant d’estats
hostils.

Tot i l’oposició dels clans Nakatomi i Mononobe, es va acceptar la introducció

de la “deitat estrangera” amb la mediació del clan Soga.

La introducció del buddhisme va patir revessos durant el regnat de Kinmei

(-571) i Bidatsu (r. 572-585), però en mig segle va obtenir el reconeixement
oficial i el suport de la cort imperial, integrat en l’influx cultural des de la Xina.
 ELS INICIS DEL
BUDDHISME A JAPÓ
Alguns trets de l’arrelament inicial han perdurat:

1. De dalt a baix: Des de la cort, els ensenyaments van ser difosos a la

resta de la població. Veneració al líder de l’escola i proximitat amb les
autoritats.

chingok o k k a

2. Caràcter màgic, integració ritus estatals (鎮護国家: “pacificació i

protecció de l’Estat”).

3. Sincretisme amb el xintoisme: els déus del panteó xintoista convivien

amb els avatars dels buddhas. En alguns casos, es repartien funcions;
en d’altres, es considerava que les deitats del buddhisme o del shintō
eren només avatars dels equivalents de l’altra religió.
 LA DINÀMICA ENTRE EL
SHINTŌ I EL BUDDHISME
Absència d’una existència transcendent i d’estructures jeràrquiques que
sistematitzessin tots els cultes locals. El xintoisme naixia de les manifestacions
extraordinàries de la Natura en el món ordinari dels homes.

El shintō va demostrar repetidament la seva flexibilitat tant com a eina de

legitimació política com quant a l’adopció de principis filosòfics, iconografia i
ritus aliens (buddhisme, daoisme, confucianisme, cristianisme).

El buddhisme també va ser adaptat: no es buscava la realització i la veritat

última a plans transcendentals sinó dins de l’estructura de la vida secular,
sense rebutjar ni reprimir desitjos i sentiments naturals.

Aquesta orientació secular i pràctica es manifesta també en les arts:

sadou shodou

cerimònia del té (茶道), jardins, cal·ligrafia (書道), teatre Nō…

 EL BUDDHISME DEL
PRÍNCEP SHŌTOKU (574-622)
El clan Sōga guanyà paulatinament poder
polític i va fer servir el buddhisme com a
base ideològica per a un model d’Estat
wa

centralitzat. + Confucianisme (和)

Quan l’emperadriu Suiko (r 592-628) es va

fer monja buddhista, el seu nebot, Príncep
shoutoku t a i s h i

Shōtoku (聖徳太子) va ser nomenat regent.

Mitificació posterior.

Edicte que proclamava el mecenatge estatal

del buddhisme (Suiko, 594). Constitució de Pagoda de cinc pisos al recinte del temple Hōryū-ji (607),
Nara.
17 Articles (Shōtoku, 604).
 “Article 10”

• Aquest article incorpora una actitud buddhista que remet a

Zhiyi (538-597), 4rt patriarca de l’escola Tendai (mont
Tientai, Zhejiang) del Sutra del Lotus.
!
• Harmonia, cooperació, bé comú i responsabilitat individual.
V. Sources of Japanese Tradition v. 1, 50-55.
607, s’inicien les ambaixades d’estudiants a la
Xina Sui (-838). Influències: buddhisme, art,
pensament, ciència, arquitectura,
agricultura…

Universalisme i inclinació laica: el tarannà

que persegueix una vida activa i el benefici de
tots els éssers vius, propi del Mahāyāna,
s’adapta a la prioritat del bé públic del
Confucianisme. (Cf. Dispensari i activitats
educatives al Shitennōji, 593)

La inclinació de buscar l’home savi per al

càrrec apropiat es veu temperada pel
relativisme en la consideració del bé. Donada
aquesta dificultat, s’afavoreix el consens.

S’exhorta als funcionaris públics a captenir-se

èticament i es potencien les virtuts de la El príncep Shōtoku amb, a l’esquerra, el seu
germà petit, príncep Eguri i, a la dreta, el
tolerància i la compassió.
seu primogènit, príncep Yamashiro
 EL SŪTRA DEL LOTUS
(I aC- II dC)
Camí del Mig

Via Única/Suprema

Tolerància com a virtut suprema.

Conciliació de contradiccions hina-maha i indiferenciació entre laics

i devots.

Sincretisme i co-existència religiosa al Japó

Compassió universal com a ideal per excel·lència del bosatsu (菩 ).

 DESENVOLUPAMENT DEL
BUDISME JAPONÈS ALS S. VII I VIII
1. DOCTRINA
Sis Sectes de Nara: període d’assentament de diferents escoles d’origen xinès
que comencen a individualitzar-se. Desenvolupament de la Sangha.

1. Escola Sanron (c. 625, 三論). Inf. escola Madhyamika: “Camí del Mig” i
“Buit”; adoptats per la resta d’escoles. Preeminència s. VII.

2. Escola Jōjitsu (c. 625)

3. Escola Hossō (c. 660)

4. Secta Kussha

5. Escola Kegon (736). Preeminència s. VIII.

6. Escola Risshū (律宗, tb. Ritsu, 754)

 DESENVOLUPAMENT DEL
BUDISME JAPONÈS ALS S. VII I VIII
1. POLÍTICA

675. El clan Nakatomi→Fujiwara pren el poder als Soga.

Reformes basades en model d’Estat xinès. Nacionalització de la terra,

impostos, codi de lleis civils i criminals.

Acceleració de la integració entre buddhisme i la incipient estructura

d’Estat al període Nara (710-794): temples, exemptos d’impostos,
reben terres del govern. En canvi, els temples protegien l’Estat i el
benestar públic. Codi legal que regula la Sangha.

daibutsu

Emperador Shōmu (724-49). El gran buddha (大仏) del Tōdaiji (東大寺,

al recinte de Nara) s’erigeix com a eix central del sistema religiós,
simbòlic de l’estructura política igualment centralitzada i jeràrquica
d’una administració estatal amb la casa imperial a la cúspide.
 DESENVOLUPAMENT DEL
BUDISME JAPONÈS ALS S. VII I VIII
1. PRÀCTICA

Caràcter escolàstic i reclús als temples, no pràctic ni

popular.

ubasoku hijiri

Exc.: 優婆塞 → 聖. Suspicàcies creixents vers el

buddhisme monàstic.

Harmonització creixent shintō i buddhisme:

iconografia, recintes, panteons.
 EL PERÍODE HEIAN
(794-1185)
La capital es trasllada a Heian-kyō (Kyōto). Distanciament de
la influència de la Xina i del pes de les sis escoles. S’estableixen
dos temples oficials, a l’oest (Saiji) i est (Tōji) de la capital.

Noves bases doctrinals per a l’evolució del buddhisme al Japó:

Saichō i Kūkai.

Saichō (最澄, 767-822): font → Mestre xinès Chih-i (538-97),

muntanyes Tien-t’ai. Temple mont Hiei. Favor de l’emperador
Kanmu (737-806), viatges a Xina, fi de l’hegemonia de les sis
escoles, establiment de l’escola Tendai-Hokke.
 ESCOLA TENDAI

Fonts: Mahāyāna i Sutra del Lotus. Pràctica Ch’an/Zen. Elements dels

shingon

ensenyaments esotèrics de la “Paraula Veritable” (真言), el pes de

l’esoterisme creixeria gradualment.

Moviment que deixa enrere la rigidesa de la vinaya i afavoreix una

pràctica basada en la implicació espiritual i la persecució de la
il·luminació en l’Aquí i Ara.

Paral·lelament, establiment d’un sistema ritual i simbòlic sofisticat i

adequat per a la seva adopció i promoció per part del govern central
per a la protecció de l’Estat i la classe dirigent → mercantilització.

rouzan b i k u

Potenciació de l’ideal del boddhisattva i de la figura del 老残比丘.

 ESCOLA TENDAI

Saichō s’oposava al tutelatge de

les autoritats civils i al poder de
les Sis Sectes de Nara.

El Sutra del Lotus es fonamental

als ensenyaments Tendai:
antropocentrisme, la possibilitat
de salvació està a l’abast de
tothom (cf. Escola Hossō).
Saichō (最澄)
 shingon s h ū

ESCOLA SHINGON (真言宗)

Kūkai (空海, 774-835) Figura
cultural.

Sangō Shiiki (三教指帰, 794):

Presenta les “Tres Doctrines”:
confucianisme, daoisme i
buddhisme. Manté que el
buddhisme comprèn i
aprofundeix les altres dues.

Període d’ascetisme a la
muntanya + Estudis a Nara.
 shingon s h ū

ESCOLA SHINGON (真言宗)

804. Ambaixada a la Xina amb Saichō. Mestratge de Huiguo

Keika

(惠果), 7è gran mestre de l’escola de la Paraula Veritable

(Zhēn Yán, Shingon). Kūkai passa a ser el 8è patriarca.

806. Retorn a Japó amb sutres i obres pictòriques.

A més a més d’iniciar-se en les pràctiques rituals, havia

shittan

après l’escriptura simbòlica esotèrica siddham (悉曇).

Popularment, es va començar a atribuir el desenvolupament
dels kana a Kūkai.
 shingon s h ū

ESCOLA SHINGON (真言宗)

Kūkai passa a ser abat del temple Tōdaiji, Escola Kengon (cf. Saichō).

Tendència de l’època a construir temples a les muntanyes, allunyats

dels centres de poder. Conducta/estil de vida en harmonia amb la
Natura → Principi estètic.

816. S’erigeix el Kongōbuji al Mont Kōya, temple principal de l’escola

de Kūkai. Introducció del ritu de consagració esotèrica abhiseka.

823. Passa a fer-se càrrec del Tōji, a l’Est de Heian.

834. S’inaugura el Shingon-in, Temple de la Paraula Veritable, al

recinte de palau. Cada gener s’executen ritus esotèrics per la
prosperitat de l’emperador.
 shingon s h ū

ESCOLA SHINGON (真言宗)

A posteriori es desenvolupa un culte a la personalitat

(cf. Shōtoku Taishi). Se’l promou com a figura
civilitzadora: caligrafia, estàtues, fundació de la
primera escola privada de confucianisme i
buddhisme.

El carisme obeeix més a les pràctiques esotèriques

que a una comprensió àmplia de la seva doctrina.
 PRINCIPIS BÀSICS DE LA TEORIA
I PRÀCTICA ESOTÈRIQUES
Principis comuns a les escoles Tendai i Shingon. Influència decisiva al
buddhisme de l’era Kamakura (1185-1333).

El món concret i tangible, tal i com la persona l’experimenta en l’Ara i Aquí, és

la realitat última.

Els esforços no s’han de dirigir a un més enllà, sinó a la comprensió d’aquest

món.

Aquest “univers de consciència,” on la consciència que percep i el món percebut

són un, es personifica en la figura del Buddha Dainichi-nyorai (大日如来,
sànscrit: Mahavairocana).

大日如来: Representa la totalitat de l’existència i dels éssers. Se situa al centre

del mandala (representació gràfica d’aquesta visió del món). Apareix rodejat
d’altres figures simbòliques, aspectes de la figura central, la totalitat.
PRINCIPIS BÀSICS DE LA TEORIA
I PRÀCTICA ESOTÈRIQUES

L’objectiu de la pràctica és convertir-se hom mateix en Buddha, un amb el

Dainichi-nyorai.

sokushinjoubutsu

El principi de “fer-se buddha en aquest cos” (即身成仏) es realitza en la pràctica del

s a nmitsu k a j i

三 密 加持, “alinear-se amb els Tres Misteris”: cos, parla i ment; que s’actualitzen en
les Tres Accions:

1. Moviments dels braços, mans i dits (s. mudrā).

shingon

2. Recitació de fórmules (真言; s. mantra).

kanjou

3. Representacions mentals simbòliques (灌頂).

Els Tres Misteris personifiquen la Totalitat, el Dainichi-nyorai.

CONFLICTES DINS
EL BUDDHISME
DE L’ERA HEIAN

Representació d’un sōhei,

僧兵, “monjo guerrer”.
BUDDHISME I ESTÈTICA

Esoteric paintings, black and white

http://www.metmuseum.org/toah/hd/kibr/
hd_kibr.htm
 BUDDHISME POPULAR I
AMIDISME

Jizō

http://www.yesicanusechopsticks.com/kamakura/

http://www.gutenberg.org/files/45723/45723-h/45723-
h.htm#CHAPTER_VI_JIZO_THE_GOD_OF_CHILDR
EN
 KŪYA/KŌYA
903-972

Statue of Kūya by Kōshō,

son of Unkei, at
Rokuharamitsu-ji (六波羅
蜜寺), Kyoto, dating to the
first decade of the
thirteenth century
RYŌNIN,良忍 (1072-1132)
GENSHIN (源信) 942-1017