Professional Documents
Culture Documents
ROMÀ.
Pac 2 de Història de l’Art
1. El Temple i les seves implicacions religioses, simbòliques i
artístiques.
Tot i que el significat d’aquest mot és divers i pot respondre a diferents usos o
simbologies, podem establir com a definició general que un temple és un edifici o
construcció la utilitat del qual és el servei religiós o ritual dedicat al culte d’un déu o
deessa, manifestat sovint com a estatge permanent de la divinitat.
La idea de trànsit cap al món dels déus es pot fer en horitzontal, a través d’un
eix que aglutina estances en una determinada direcció, però sobretot en vertical, com
la del ziggurat, en el qual la casa del déu es situava al cim de les diferents terrasses
sobreposades. El mite bíblic de la confusió de les llengües a partir de l’agosarat
projecte de construir la torre de Babel en directa competició amb l’elevada posició
celestial que havia de ser exclusiva del déu hebreu sembla reforçar aquesta noció.
Aquell mític càstig no s’hagués “produït” si el significat de la construcció d’aquell
ziggurat no comportés la intencionalitat inherent d’elevació i/o aproximació
“irreverent” a l’estatge de la divinitat (Llibre de la Gènesi, capítol 11, versets 1-9).
Aquesta idea de verticalitat també és present en la construcció de les piràmides
(tombes-temples), en la que la idea d’ascens cap a l'habitacle dels déus sembla
inspirar els constructors, que marcaven el camí que el faraó havia de seguir, un cop
mort, per tornar a la morada dels déus d’on havia vingut per governar la terra. La
mateixa concepció animà la construcció dels temples precolombins de les
civilitzacions maia i asteca. I la idea d’un centre o eix vertical en el que tot hi
convergeix (unió de la terra i del cel) és present també en moltes de les edificacions
religioses, com el pal totèmic, l’obelisc, o la creu.
2. EGIPTE
L’aparença animal d’aquests déus sembla que es considerava l’ànima del déu.
Aquesta mena de zoolatria ha estat explicada de diverses maneres. Probablement
entre els pobles primitius sovintejava l’actitud de reverència o respecte o fins i tot por
envers determinades facultats o capacitats específiques d’alguns animals. Aquesta
admiració o temor és lògic que portés com a conseqüència a la veneració. Les
qualitats malèfiques o benèfiques d’alguns dels animals representaven les ànimes o
esperits motors d’aquests déus. Sovint hi podia haver casos de dualitat en un mateix
déu o deessa, en el sentit que en alguns aspectes la seva influència era malèfica, però
en d’altres casos es manifestava benèficament, com veurem en l’apartat dedicat a
explicar els trets dels principals déus del panteó egipci.
Fos quin fos el motiu, la realitat és que aquests déus van ser antropomorfitzats
pels egipcis. Hi havia la clara intenció d'apropar-los a la seva manera d’actuar i de
pensar, sota les normes pròpies de la condició humana, però per reforçar la idea
d’aquelles capacitats admirades o temudes en els animals (en l’ànima del déu), els
atorgaven una forma híbrida, normalment adaptant-los-hi sobre el cos humà un cap
animal. Aquesta zoocefàlia és present a la iconografia egípcia des de ben aviat en
l’etapa dinàstica i es manifesta de manera molt original i alhora harmoniosa: en les
representacions aquesta imatge és sempre equilibrada i s’integra de manera
proporcionada en l’escena. L’artista triava la forma zoomorfa del déu allí on li
semblava adequada i harmoniosa, i, en canvi, utilitzava la forma híbrida on la
composició ho requeria. Possiblement tot plegat es devia a què les extremitats
humanes s’associaven amb l’activitat del déu en qüestió, mentre que el cap animal
permetia la seva identificació.
Hi havia també diversos llocs de culte en els que hi havia una divinitat
protagonista o dominant. Aquests centres es van situar, principalment, a:
- Menfis, centre que proclamava el déu Ptah com a creador del món.
Els principals déus i deésses del panteó egipci són: Amon, Anubis, Apis,
Apofis, Bastet, Bes, Cnum, Hapi, Hathor, Horus, Isis, Maat, Montu, Neftis, Nut,
Osiris, Ptah, Re, Set, Sobek i Tot. Hi ha d’altres déus secundaris, com Renenutet,
Selkis, Seshat, Nefertem, Neit, Jonsu, Nejbet, Aton, Uadyet, Tueris i Sacmis. De tot
aquest panteó de divinitats els déus que van ser representats mitjançant imatges
híbrides, encara que fos eventualment, van ser els següents:
o APIS: se'l representava com a bou sagrat, relacionat amb Ptah. Era
un toro amb marques a la pell i un disc solar entre les banyes, o
també en forma híbrida d'home amb cap de toro.
o APOFIS: Gran serp o cocodril que vivia a les aigües del Nun o Nil
celestial. Ésser demoníac i malèfic que representava una constant
amenaça a l’ordre. Símbol del mal i de la foscor, enemiga dels
morts en el seu viatge a l’altre món, amenaçava d’enfonsar la barca
de Re, amb un atac directe, amb bancs de sorra que provoquessin
l’encallament o beure’s el NIl per impedir que la barca avancés i el
sol resquites. Sempre tornava de la mort, encara que Horus i Seth
es van unir per matar-la. Malgrat tot, podia ser útil a Re perquè en
escopir flames com un drac podia alimentar les radiacions solars.
o HORUS: Fill d'Osiris i Isis. En una lluita pel poder de la qual surt
vencedor, pren possessió del tron dels vius. De fet, el Faraó és la
seva manifestació a la terra. Se'l representava com a home amb cap
de falcó, però també com a falcó que portava sobre el seu cap la
doble corona de l'Alt i el Baix Egipte. Déu del cel amb ulls que són
la lluna i el sol.
Tots els éssers vius posseïen d'una natura o essència espiritual anomenada ka,
manifestada en l'esperit vital o alè. El ka s'apagava i esdevenia inert després de la crisi
de la defunció i tornava a viure després del ritus de l'obertura de la boca que es
realitzava sobre la mòmia. Aquest alè de vida representava la vitalitat de l'ésser amb
el qual s'identificava i un cop assolida l'eternitat era cuidat i alimentat amb rituals i
ofrenes. El ka era representat iconogràficament sovint mitjançant la figura del mateix
individu ajupit, amb els braços aixecats en angle recte i les mans aixecades i de front,
mostrant els palmells.
Un altre principi inherent a la condició immortal del difunt era el seu ba, una
mena d'esperit volador que podia sortir de la cambra mortuòria i visitar els llocs en els
que havia viscut la seva primera vida mortal. També podia sobrevolar el Nil o altres
llocs del seu propi interès. El ba havia de tornar a la tomba i al cos del qual havia
sortit, per la qual cosa era imprescindible que el cos fos reconeixible. Per aquest
motiu la momificació era fonamental en les creences funeràries egípcies. Per si de cas
el cos es desintegrava, hi havia representacions del difunts en escultura i relleu, la
funció de les quals era substituir el cos. El ba es representava en forma d'au amb cap
humà.
El caràcter sagrat del faraó, veritable déu a la terra, encarnació vivent del déu
suprem (Re) i del falcó (Horus), pontífex suprem d’una elit sacerdotal, juntament amb
la profunda creença en una vida posterior a la terrenal, van configurar l’interès -que
potser als nostres ulls contemporanis sembla excessiu- per construir unes tombes que
són sorprenenment desproporcionades si tenim en compte que la seva funció era,
simplement, la de sepultar la família real. És també sorprenent copsar que aquesta
monumentalitat sembla contradir-se amb els mitjans tècnics que eren disponibles en
aquella època (encara, per exemple, no es coneixia la roda, ni la politja ni el rodet).
La mà d’obra, nombrosa i disciplinada, era,doncs, un requisit imprescindible. La
piràmide començava a edificar-se tan bon punt el rei era nomenat, i sovint aquest fet
ens ajuda a determinar la durada del regnat, a banda del poder econòmic de la
institució monàrquica durant aquell període concret.
La més gran fou construïda pel faraó Kèops (137m). Construïda en blocs de
pedra enormes que s’alternen, en l’interior, amb pedres més petites, grava i sorra, i
amb d’altres parts buides. Probablement l’exterior era folrat amb pedra calcària de
Tura i granit rosa procedent d’Asuan. La piràmide està formada per diferents
cambres. A una alçada mitja de la piràmide hi ha la cambra funerària, on es va trobar
un sarcòfag de pedra buit. Es tracta d’una cambra de planta quadrangular comunicada
amb l’exterior mitjançant petits conductes, que és possible que estiguessin pensats per
a les sortides i entrades del ba del faraó. A banda d’aquesta cambra, hi ha una
anomenada “de la Reina”, encara que no se sap el motiu, i una tercera cambra
subterrània. Alguns estudis recents semblen indicar que hi ha d’altres estances i
passadissos encara no descoberts. No hi ha decoració en aquestes cambres. Molt a
prop a la piràmide hi ha un temple “baix”, situat a la vall, on es preparava i purificava
ritualment el cadàver, que enllaça amb un altre temple anomenat Alt mitjançant una
Si tenim en compte la funció per a la qual eren construïts podem distingir tres
tipus de temple:
També es pot establir una classificació dels temples tenint en compte el seu
caràcter oficial o popular. Els temples oficials eren la seu de la religió de l’estat i
reforçaven el paper del faraó. Els temples populars, en canvi, eren més adreçats a les
funcions relacionades amb els problemes quotidians del poble.
• Els pilons
Situats a l’entrada del temple es tractava d’una paret alta formada per un mur
ample en forma de tronc de piràmide, amb una porta central. Les dues torres que
formaven el piló representaven els penya-segats d’ambdós costats del Nil, però també
representaven dues muntanyes que emmarcaven el disc solar.
Les parets tenien forma de trapezi i s’hi posaven pals i senyeres, símbols del
déu. Abans hi havia obeliscos que assenyalaven l’estatge del déu, la relació entre la
terra i el cel, i també hi havia representacions gegantines dels reis, normalment
• El pati
Zona pública on l’accés era obert a qualsevol persona del poble que volgués
presentar una ofrena. No tenia sostre i es decorava amb relleus sobre els fets del rei, o
d’altres imatges d’adoració. Era envoltat de columnes, normalment en 3 dels seus
costats (sala hípetra) i també hi encabia colosos. De vegades hi havia més d’un pati,
sempre amb un piló d’accés.
• La sala hipòstila
Després del pati hi havia una sala anomenada hipòstila situada sobre una
plataforma. De vegades abans hi havia una sala que feia de vestíbul. Tot plegat era un
bosc de columnes que sostenien un sostre arquitravat i pintat.
La seva funció era rebre el déu. Era decorada amb representacions de les cerimònies
religioses. El seu accés era restringit als funcionaris importants, els escribes i la
noblesa. Si hi havia més d’un sala hipòstila, el seu accés, a mesura que s’avançava
cap a l’estança del déu, era cada cop més restringit.
Més enllà de la sala hipòstila hi havia un seguit de cambres i una sala on hi era
la barca solar de Re, la nau que s’utilitzava per transportar la imatge del déu quan es
feien les processons. Al final de tot hi havia el santuari, una petita cambra on reposava
la imatge del déu. La seva decoració, tot i que era la sala més important, era molt
austera. Només hi tenien accés el Faraó i els sacerdots per ell autoritzats. Hi havia
D’altres elements importants, exteriors, eren les tribunes, els mamisi i el llac
sagrat. La tribuna es trobava davant dels pilons i enllaçava amb ells mitjançant el
dromus : una avinguda enllosada emmarcada pels esfinxs. Era el lloc on el faraó
supervisava les cerimònies religioses que es feien al pati.
Els mamisi eren uns petits edificis, situats davant dels pilons, que es decoraven
amb colors vistosos i representacions de deesses interpretant música instrumental o
danses.
El llac sagrat era un estany que emmagatzemava les aigües del Nil, utilitzades
en èpoques de sequera. S’hi accedia amb unes escales descendents. S’hi celebraven
els rituals sagrats relacionats amb la resurrecció d’Osiris.
Tot el recinte del temple era envoltat per un mur. Hi havia també temples
consagrats als animals sagrats.
El temple, com a casa del déu, havia de ser indestructible, motiu pel qual les
primeres formes de construcció van ser abandonades i substituïdes per les noves
realitzades en pedra i materials més nobles. Com ja hem dit, més que no pas un lloc
de culte, es tractava de l’habitatge del déu.
No ens han arribat massa referències sobre els temples del Regne Antic, però
sí que, en canvi, tenim ben representats els temples del període anomenat Nou Regne
o Imperi Tebà. D’aquest període són els temples de Karnak, Abidos i Luxor.
Ramsès II, seguint el model de temple anomenat “speos” que havia iniciat la
reina Hatshepsut, va fer construir el temple d’Abu Simbel, considerat un antecedent
de la concepció integradora en l’espai natural de l’arquitectura.
S'hi accedeix a través d'un pòrtic que s'obre a un pati i a una terrassa on és
visible la façana, excavada a la roca, de 35 metres d'ample i 30 d'alçada, en la que hi
són els quatre colosos asseguts de Ramsès II, que fan uns 22 metres d'alçada. Entre
les cames d'aquests colosos hi ha unes petites figures que representen els seus parents.
A la base dels dos colosos centrals hi ha una representació de les divinitats del
Nil, que simbolitzen la unificació de les Dues Terres, lligant les plantes de l'Alt i el
Baix Egipte. Hi ha un grup escultòric sobre l'entrada que representa el prenom de
Ramsès II, Usermaatra.
2. Temple Solar
4. Sales secundàries
5. Vestíbul
6. Sala d'ofrenes
7. Santuari
1. Colosos de Ramsès II
2. Colosos de Nefertari
4. Vestíbul
5. Santuari
16. Vestíbul de
Thutmose III
Tot plegat ens fa pensar en un itinerari que simbolitza el camí, amb diverses
estacions, cap a l’habitatge dels déus en el santuari.
Les columnes i les parets de la sala hipòstila estaven decorats amb relleus
pintats en els que es representaven les victòries dinàstiques, ritus cerimonials i d’altres
En el santuari, situat al centre del recinte, des d’on es va anar ampliant cap els
costats al llarg de les dinasties successives, reposava l’efígie del déu Amón, que era
venerat seguint els ritus establerts de desvetllament i abillament i les ofrenes
alimentàries.
Així doncs, sabem que el déu principal era Anu, principi masculí associat al
cel, responsable del destí i de mantenir en el seu lloc el cel, que per als sumeris era la
bòveda blava que domina el dia i el negre mantell estelat que caracteritza la nit.
Per sota d’ell, i en un segon pla, Enlil, personificació de la terra i de les forces
incontrolables de la natura (la tempesta, el llamp, el tro, els vents huracanats...).
En tercer lloc tenim a Enki (Ea, en acadi), que representava l’aigua que
fertilitzava la terra.
A banda d’aquests elements deïficats, els astres també disposaven d’un lloc
en el panteó mesopotàmic. En destaca el Sol, anomenat Uttu pels sumeris i
Shamash pels acadis, símbol i personificació de la justícia i déu dels oracles. La lluna
era anomenada Nanna pels sumeris i Sin pels acadis. La deessa assíria Istar,
anomenada Inanna pels sumeris, era la representació del planeta Venus. Dumuzi era
el déu mortal de la vegetació, ritualment enterrat en l’època de la sembra, a la tardor, i
que resuscitava cada primavera.
La planta del Temple Blanc d’Uruk era rectangular, amb un perímetre extern
amb entrants i sortints. S’hi podia accedir per tres costats de la seva façana, i l’entrada
principal estava situada en un dels costats llargs del rectangle. L’interior era format
per tres naus paral·leles, sense capçalera. Al seu centre hi havia una taula o altar
Una peculiar adaptació d’un ziggurat fou, a la ciutat d’Elam (actual Iran),
l’anomenat Choga Zanbil (Turó del cistell), dedicat a Inshushinak, déu protector de
Suca, i al déu Napirisha. Es tracta d’un exemple excepcional tant per la seva
estructura com pel procés constructiu que es va seguir.
Partint d’una base quadrada de 100 m per costat que tenia diverses estances i
un pati quadrangular es va començar a aixecar el ziggurat omplint el pati. Està
construït amb tovots i maó cuit, i la peculiaritat més important és que les escales no
són exteriors, sinó interiors, a tots quatre costats, pujant a través de corredors coberts
amb arcs.
El temple de Jerusalem
Les dues columnes de la façana les podem trobar ja en els santuaris neolítics.
Altres característiques de la construcció mostren que Salomó va acceptar les formes
d’altres pobles a fi de donar resplendor al culte religiós.
El temple fou destruït el 587 a C, per Nabucodonosor II, i anys més tard, el
517 a C, fou reconstruït en l’època de la dominació persa, per Zorobabel. Aquest
segon temple no va tenir la fastuositat del primer, i en època d’Alexandre el Magne va
entrar en un procés de decadència i successives profanacions. Finalment el rei
Herodes el va reconstruir i ampliar el 20 a C. Fou definitivament destruït el 70 d. C
pels romans.
4. GRÈCIA
La noció de mitologia neix a Grècia. Els grecs oposaven, com a dues formes
antitètiques de pensament, el logos y el mythos, raó i mite. Del primer es pot
respondre d’una manera racional, i assoleix la veritat objectiva, idèntic per a totes les
persones. El segon s’adreça a la imaginació, a tot allò que no és susceptible de ser
verificat, sinó que porta inherent a la seva essència la veritat o l’atractiu que li
confereix la seva bellesa.
En els poemes homèrics ja apareixen formats els grans mites grecs, de manera
que Homer més que no pas explicar-los el que fa és referir-se a ells mitjançant les
genealogies. La mitologia a la qual es fa referència comprèn mites relatius a persones
divines i herois, meitat humans meitat divins, fills de la unió entre un déu i una mortal
o també fills de mortals que saben guanyar-se la confiança i l’amistat dels déus.
Els principals déus, anomenats Olímpics, són: Zeus, Hera, Poseidó, Deméter,
Hefest, Atenea, Afrodita, Ares, Apol·lo, Artemisa, Hades, Hermes, Hèstia i
Dionís. Es tracta d’un panteó totalment antropomorfitzat.
Els requisits imprescindible per a triar un lloc adient per a situar un temple eren:
A finals del segle VII el Temple grec ja és fixat i té el seu propi cànon. Una
base de carreus irregulars i quadrangulars (estereobato) sobre la qual es posava un
element que ho anivellava (eucinteri), seguit d’una plataforma graonada anomenada
crepidomos.
La columna coríntia té base, com la jònica, però el seu capitell és decorat amb
una o dues fileres de fulles d’acant, de les que sorgeixen les volutes.
En general podem dir que l’evolució dels tres ordres arquitectònics va des del
més massiu o feixuc cap a una estilització o lleugeresa progressiva.
5. ROMA
En realitat, la relació no és tan evident. Mentre que els déus grecs estaven
relacionats amb personalitats divines i heroiques, els mites romans es relacionen
amb la ciutat i es presenten sota una disfressa històrica. Les llegendes romanes
són menys complexes i presenten una unitat evident, com si mai haguessin passat
per un procés d’elaboració. En realitat no es refereixen a un déu, sinó a una funció
social o a un ritus.
Els romans utilitzen el mite per justificar les institucions jurídiques que
garanteixen l’ordre i la seva estabilitat. El mite és una autoritat, en realitat. Per
exemple, la llegenda de Les Sabines explica alguns detalls de la vida matrimonial:
la situació de la dona a la casa romana, els honors que se li donaven, la seguretat
que tenia la dona de que determinades tasques no li corresponien... tot plegat eren
les garanties que havien aconseguit les sabines en el tractat que posava fi a la
guerra.
I com aquestes, moltes altres llegendes... totes amb una funció, la de justificar
un fet de la vida ciutadana, de l’ordre establert i la de legitimar les legislacions
que regien la vida a la ciutat.
La influència dels edificis religiosos grecs es fa més evident a partir del segle II a
C. Si abans es construïen en fusta i les seves proporcions eren feixugues, ara es posa a
l’ordre del dia la utilització dels ordres arquitectònics grecs. També hi ha canvis en les
plantes i en les relacions de proporció utilitzades que acaben per allargar els costats
del temple. La cella en surt afavorida: es passa a una única cella amb un pronaos
sense suports interiors. El tipus bàsic és el de cella única i pronaos amb 4 o 6
columnes frontals. S’hi afegeix un pòrtic amb columnes en els costats llargs, ja com
un temple perípter grec.
En l'època imperial sorgeixen els tipus mixtes, que acostumen a tenir dimensions
colossals. Les façanes s’envolten de 8 a 10 columnes i es construeix un perípter a la
grega sobre l’elevat podi. S’incorpora un àbsis al mur posterior de la cella i es cobreix
la cella amb voltes de canó a més d’algunes arquitectures falses en les parets. A
aquest tipus de construcció (classicisme augustinià) pertany la Maison Carrée de
Nimes. Té una planta que s’apropa als models grecs però amb unes proporcions més
grans. Hi ha columnes corínties que envolten l’edifici, les laterals com falsa
arquitectura, però també es manté fidel a la tradició romana, amb el seu corresponent
podi, la cella espaiosa i un pronaos prou ample al qual s’hi accedeix a través de
l’escalinata.
Els romans aviat van començar a mostrar interès pels temples circulars,
segurament influenciats pel tholos hel·lenístic, Un tholos (plural tholoi) és un temple
d’estil clàssic de planta circular envoltat per una columnata. El més conegut d’aquests
L’interior de l’edifici està revestit de marbre, granit i pòrfir portats a Roma des de
diferents llocs de l’imperi. El panteó s’ha conservat gairebé intacte fins a l’actualitat
perquè l’any 609 va ser consagrat com a església catòlica, sota el nom de Santa Maria
dels Màrtirs.
BIBLIOGRAFIA