Seminaris a 4 Bandes — 16 de novembre de 2023

LA PRIMERA VEGADA DEL MÓN. RELATS DELS ORÍGENS SEGONS LES GRANS CULTURES ANTIGUES
DE LA MEDITERRÀNIA: UN DIÀLEG AMB GÈNESI 1-11
Jordi Cervera i Valls (Antic Israel), Sergi Grau Guijarro (Grècia),
Elisabeth Garcia Marrasé (Egipte), Adelina Millet Albà (Mesopotàmia)
TEXTOS
EGIPTE
Fragments procedents dels Textos de les Piràmides
Periodització: Regne Antic, dinasties V*, VI** i VIII***
1. DECLARACIÓ 486
Localització: Piràmides d’Unas* (2375-2345), Pepi I** (2321-2287), Pepi II** (2278-2184)
«Discurs a les aigües del Nil»
Els cors es veieren saturats de por; els cors es veieren saturats de terror quan jo vaig néixer dins el nun, abans de que existís el
cel; abans de que existís la terra; abans de que existís tot allò que hagués d’existir; abans de que existís el tumult; abans de que
existís la por que s’aixecà a causa de l’Ull d’Horus.
Referència
Traducció catalana pròpia, feta a partir del recull de:
Raymond O. Faulkner (dir.): The Ancient Egyptian Pyramid Texts. Oxford: Clarendon Press, 1969
Síntesi
La ciutat d’Heliòpolis, capital del nomo 13 del Baix Egipte i una de les urbs més notòries de la civilització faraònica, fou la
seu d’un dels centres religiosos més rellevants dins la dilatada història de l’antic Egipte. L’escola teològica heliopolitana
formulà una de les cosmogonies considerades cabdals per al pensament espiritual egipci, en particular per a la concepció dels
orígens del món. Atum, déu solar ancestral (de vegades citat com a Atum-Ra o Atum-Khepri), romania en el nun, on es trobava
submergit en el caos (concebut de forma líquida), enmig d’una gran obscuritat (que no hem de confondre amb la nit, atès que
no estava creada, així com tampoc ho estava el dia); i així fou fins que d’aquest caos líquid, d’aquestes aigües primigènies,
finalment en sorgí el benben, que propicià que Atum pogués sortir, naixent a l’Est. La menció horiana que surt a la darrera línia
delata fins a quin punt l’aparició d’Horus en la cosmogonia heliopolitana és força peculiar, ja que es tracta de la divinitat en la
seva forma arcaica (Horus el Vell), portador de l’epítet «Horus és a l’Horitzó» (en al·lusió al primer Sol del matí).
2. DECLARACIÓ 600
Localització: Piràmides de Merenre** (2287-2278), Pepi II** (2278-2184), Kakaura-Ib*** (2167-2163)
«Pregària per al Rei i llur piràmide»
Oh, Atum-Khepri! Tu et vas fer alt en alçada, tu vas pujar com el benben a la casa del Benu d’Heliòpolis, tu vas esternudar [i
vas donar lloc a] Shu i vas escopir [i vas donar lloc a] Tefnut; i damunt d’ells vas col·locar els teus braços, tal com [si fossin]
els braços del ka, per tal de que la teva essència pogués romandre en ells.
Atum és aquell que, un cop vingué a l’existència, es masturbà a Heliòpolis. Ell [Atum] va agafar el seu fal·lus per a propiciar
l’orgasme mitjançant ell mateix, i així nasqueren els bessons Shu i Tefnut.
Referència
Traducció catalana pròpia, feta a partir del recull de:
Raymond O. Faulkner (dir.): The Ancient Egyptian Pyramid Texts. Oxford: Clarendon Press, 1969
Síntesi
Atum es distingeix dels altres déus no només per haver donat pas a la successió de la resta de deïtats que aniran configurant els
diversos mites egipcis, sinó especialment per la forma com, per si mateix, aconseguí engendrar els dos primers: Shu, l’aire; i
Tefnut, la humitat). En altres paraules, inicialment Atum no té paredre, si bé algunes escoles teològiques posteriors li acabaran
adjudicant una esposa: Atumet (temple de Dendera); a més dels casos especials de les deesses Iusaas, ‘mà’; i Hetepet, ‘boca’.
3. COSMOGONIA MEMFITA
Fragments procedents de l’Estela de Shabaka
Periodització: -De l’Estela de Shabaka: Baixa Època, dinastia XXV, 716-702 aC
-De la cosmogonia: se’n desconeix la datació, per bé que resulta versemblant situar-la cap a la dinastia
I (o, si més no, a inicis de l’era dinàstica: Època Arcaica o Període Tinita, 3125-ca. 2700). Ara bé, no la
trobem documentada com a tal fins als Textos dels Sarcòfags del Regne Mitjà (2040-1640)
«Ptah, aquell que va fer i va manar fer tots els déus»
Així es diu de Ptah: «Aquell que va fer i va manar fer tots els déus». I és Tatenen, qui donà llum a les deïtats, i del qual en
procedeixen totes les coses, els aliments, les provisions, les ofrenes divines, totes les coses bones.
1
Així es reconeix i es comprèn que sigui el més poderós dels déus.
Així Ptah quedà satisfet després de que manés fer totes les coses i [pronunciés] totes les paraules divines.
[Ptah] donà llum als déus, disposà les ciutats, establí els nomos [=”províncies”], col·locà les deïtats a llurs santuaris, disposà
les seves ofrenes, establí els seus santuaris, va fer els seus cossos en harmonia als seus desitjos.
Així els seus déus entraren en llurs cossos, de cada fusta, cada pedra, cada argila, totes les coses que creixen sobre ell [i] en el
qual arribaren a ser.
Referència
Traducció catalana pròpia, feta a partir del text recollit a:
Miriam Lichtheim (dir.): Ancient Egyptian Literature, III: The Late Period. London & Berkeley: University of California Press,
2006
Síntesi
Mentre visitava el temple de Ptah, situat a la ciutat de Memfis, el faraó Neferkara Shabaka va trobar un papir que estava molt
malmès. Per tal d’assegurar-ne la seva preservació, el rei manà que el seu contingut fos copiat en una estela de granit. Es tracta
de l’Estela de Shabaka, en la qual (tot i una tardana reutilització com a pedra de molí) se’ns hi diu que Ptah ja hi era abans que
Atum, i que, de fet, fou ell qui creà totes les coses a través del verb, la paraula. I que dins de totes les coses que disposà, hi
havia en si l’Enèada heliopolitana. I que, un cop va tenir fetes totes les coses, Ptah en quedà satisfet.
L’al·lusió al primer paràgraf a Tatenen, déu íntimament associat a la terra i la vegetació, ve propiciada pel fet que Tatenen
posseïa forts lligams amb la cosmogonia heliopolitana, a mercè dels seus vincles amb Geb i amb el benben. Uns lligams que,
de fet, posarien l’èmfasi en la circumstància que el benben i, de retruc, el nun, estaven per se en Ptah-Tatenen.
4. COSMOGONIA AMARNIANA
Fragments procedents del Gran Himne d’Aton
Periodització: Regne Nou, dinastia XVIII, regnat d’Akhenaton (1353-1335)
La Terra s’il·lumina quan t’erigeixes per l’horitzó,
quan brilles, com [només pot fer] Aton, durant el dia,
quan llences els teus rajos,
les Dues Terres [=Egipte] estan joioses,
[els egipcis] desperten i s’aixequen sobre els seus peus,
perquè tu els has despertat;
els cossos es purifiquen, es vesteixen,
els seus braços adoren la teva aparició,
el país sencer es disposa a treballar:
tots els animals pasturen en el seus pasturatge,
els arbres i les plantes broten,
els ocells volen més enllà dels seus nius,
mentre les seves ales desplegades saluden el teu ka.
Tots els ramats saltironen sobre les seves potes,
tot el que vola i tot el que es posa
viu quan [tu] t’alces per [i per a] ells.
Els vaixells es posen en camí, tant cap al nord com cap al sud,
els camins s’obren [pas] quan [tu] ascendeixes,
els peixos del riu salten cap al teu rostre,
i els teus rajos penetren fins al centre del Gran Verd [=Mar Roja].
Referència
Traducció catalana pròpia, feta a partir del text recollit a:
Miriam Lichtheim (dir.): Ancient Egyptian Literature, III: The Late Period. London & Berkeley: University of California Press,
2006
Síntesi
Principi i fi rauen en Aton.
MESOPOTÀMIA
5. Enūma Eliš, Lluís Feliu-Adelina Millet, El poema Babilònic de la Creació i altres cosmogonies menors, UAB Servei de
Publicacions-PAMSA, Barcelona 2004.
(Marduk ha matat Tiàmat i amb el seu cos confegirà el cosmos)
Bel va reposar observant el cadàver, IV 135
tot seguit va esquarterar el carnatge per crear prodigis.
La va esqueixar en dos com un peix assecat:
2
 va col·locar una de les meitats tot ensostrant el cel,
va estirar la pell i va instal·lar-hi guardians,
i els va ordenar que no deixessin sortir l’aigua. IV 140
Va creuar el cel, va examinar el firmament,
i allí hi va fer una rèplica de l’Apsu, la llar de Nudimmud.
Bel va mesurar la forma de l’Apsu,
va fundar l’Esharra, còpia de l’Eshgal·la,
En aquest nou Eshgal·la, l’Esharra que ell va construir, i al Cel, IV 145
(Marduk) va fer habitar en llurs espais sagrats Anu, Enlil i Ea.1
Tauleta V
Va establir les posicions celests dels grans déus, V1
va disposar les constel·lacions, imatges de les estrelles.
Va determinar l’any, en va definir els límits,
va designar tres estrelles per cadascun dels dotze mesos.
Després de dissenyar els dies de l’any, V5
va establir la posició de Neberu2 per definir llurs lligams.
Perquè ningú no cometi cap falta ni sigui negligent,
va determinar la posició d’Enlil i Ea respecte a ell.3
Va obrir les portes de bat a bat,
va reforçar el pany a l’esquerra i a la dreta. V 10
A les seves entranyes ha establert les altures.
Va fer aparèixer Nanna, li va confiar la nit,
la va assignar com a ornament de la nit, per determinar els dies.
Mensualment, sense excepció, l’eleva amb una corona.
“Al principi del mes brilla sobre el país, V 15
et resplendeixen les banyes durant els sis primers dies,
el setè dia la teva corona estarà a la meitat,
que el quinzè dia, a la meitat del mes, estiguis en oposició.
Quan Shamash des de l’horitzó et veu,
en el moment idoni fes-te plena per minvar després. V 20
El dia de la lluna nova, acosta’t al camí de Shamash,
que [...] el trentè [dia] estiguis en conjunció, que t’igualis a Shamash.
[...] el signe, recorre la seva trajectòria!
[...] acosta’t, dóna el veredicte,
[...] Shamash ..... la mort i la violència, V 25
26-45 massa trencat per traduir, només queden restes d’algunes línies.
els guardians de la nit i el dia [...]
la bava de Tiàmat [...]
Marduk va f[er ...]
va ajuntar (la bava) i la va transformar en núvols.
L’aixecament dels vents, el vessament de la pluja, V 50
l’estesa de la boira –l’acumulació de la seva saliva verinosa–,
(tot això) s’ho va assignar a ell mateix i ho va agafar.4
Va posar el cap (de Tiàmat) [...] va amuntegar,
va obrir les fonts subterrànies i va quedar amarat d’aigua.5

1
La tríada divina ‘clàssica’ del panteó sumeroaccadi. En aquestes línies Marduk distribueix les diferents parts de l’univers existent
en aquell moment, el Cel a Anu, l’Eshgal·la (un altre nom per Apsu) per a Ea i l’Esharra per a Enlil, aquest regnarà, doncs, en la part
intermèdia, entre el Cel d’Anu i l’(Apsu-) Eshgal·la d’Ea (Livingstone 1986: 80-81; Horowitz 1998: 113).
2
Neberu és el planeta Júpiter, que és l’estrella de Marduk.
3
Neberu.
4
Marduk s’assigna d’aquesta manera el control dels fenòmens atmosfèrics: la formació dels núvols, el vent, la pluja i la boira.
5
La meitat del cos de Tiàmat que ha servit per formar la terra.
3
 Va obrir els ulls de l’Eufrates i el Tigris,6 V 55
va tancar les seves fosses nasals, va deixar [...]
Va amuntegar als seus pits [les muntanyes] distants,
va obrir una font perquè brollessin els dolls.
Va tórcer la seva cua, la va lligar amb la ‘Gran Corda’7
[...] Apsu sota els seus peus. V 60
(Marduk) [va col·locar una de les meita]ts i la va subjectar al cel,
[amb l’altra meitat] va cobrir i va assegurar la terra.
[Després] de completar la seva tasca a l’interior de Tiàmat,
va estendre la seva xarxa, la va obrir completament.
Va crear el cel i la terra [...] V 65
[...] la seva cinta [...]
Després de fixar el culte i establir el seu ritual,
va posar les anelles de nas i les va donar a Ea.
La tauleta dels destins que Kingu havia agafat i s’havia endut,
la va mostrar i la va regalar a Anu. V 70
6. Mite bilingüe de la creació de l’home, Lluís Feliu-Adelina Millet, El poema Babilònic de la Creació i altres cosmogonies
menors, UAB Servei de Publicacions-PAMSA, Barcelona 2004.
1. Quan el cel i la terra, que encara estaven units, foren separats,
2. i les deesses mare foren creades,
3. quan la terra fou assentada i la terra fou construïda,
4. quan els plans del cel i la terra foren establerts,
5. els marges i les sèquies foren preparats correctament,
6. els cursos del Tigris i l’Eufrates foren traçats,
7. aleshores Anu, Enlil, Shamash i Ea,
8. els grans déus,
9. els grans déus Anunnaku,
10. es van assentar ells mateixos al santuari excels
11. i van recapitular:
12. “Un cop establerts els plans del cel i la terra,
13. preparats correctament els marges i les sèquies,
14-15. i traçats els cursos del Tigris i l’Eufrates,
16. què més podem fer?
17. Què més podem crear?
18. Oh, grans déus Anunnaku!
19. Què més podem fer?
20. Què més podem crear?”
21. Els grans déus, que estaven presents,
22. els Anunnaku, que decideixen els destins,
23. tots dos (grups divins) constestaren a Enlil:
24. “A Uzumua8, el vincle del cel i l’infern,9
25. hem de matar els déus Al·la,10
26. amb la seva sang hem de crear la humanitat.
27. Que les obligacions dels déus passin a ser les obligacions dels homes!
28. Per sempre,
29. per mantenir els límits,

6
En un text del primer mil·lenni procedent d’Ashur trobem un comentari d’alguns passatges de l’Enuma elish, en concret sobre
els dos rius diu: ’El Tigris és els seus dos ulls drets, l’Eufrates és el seus dos ulls esquerres’. Segons aquest text, doncs, Tiàmat tindria
quatre ulls, igual que Marduk (Enuma elish I 98), (Livingstone 1989: 101 línia 3).
7
La ‘Gran Corda’ era el lligam que mantenia unides les tres parts principals de l’univers en aquest moment: el Cel, la Terra i
l’Apsu. Hi ha discrepàncies en la traducció d’aquesta línia, alguns autors interpreten que Marduk lliga la cua de Tiàmat amb la ‘Gran
Corda’ i d’altres prefereixen interpretar que Marduk confecciona la ‘Gran Corda’ amb la cua de Tiàmat.
8
Literalment ‘(Allà) on hi creix la carn.’ Es tracta d’un indret sagrat mític a la ciutat de Nippur. En un text que descriu la topografia
religiosa de Nippur trobem la següent deficinió d’aquest emplaçament: ‘El lloc on la humanitat fou creada i on tenen lloc els oracles.’
(George, 1992: 148s. línia 10’).
9
‘El Vincle del Cel i l’Infern’ traducció literal del sumeri dur-an-ki, que és un dels noms esotèrics de la ciutat de Nippur; es
considerava que era el punt d’unió entre el cel i el món inferior, és a dir, veiem com Nippur era considerada el centre de l’univers.
10
Escrit dues vegades en el text (Al·la Al·la) sembla que s’hauria de traduir per un plural, en crear dos éssers humans és necessària
la sang de dos déus.
4
 30-31. per posar l’aixada i el cabàs a les seves mans,
32-33. i fer del gran temple dels déus un santuari idoni,
34. marcaran els camps com a tals,
35-36. per sempre en mantindran els límits,
37. els marges (de les sèquies) prepararan correctament,
38. i en mantindran els límits,
39-40. per regar ....., per fer créixer les plantes,
41. la pluja [...]
42. en mantindran els límits,
43. apilaran els munts de gra,
44-46. (tres línies trencades)
47. faran fèrtils els camps dels Anunnaku,
48. augmentaran l’abundor del país,
49. celebraran adequadament les festes dels déus,
50. abocaran aigua calenta
51. per fer de la llar dels déus un santuari idoni,
52-53. els anomenareu Ullegarra i Annegarra.”11
54-55. Per incrementar l’abundància del país: bous, bens, animals domèstics, peixos i ocells,
56-57. Enul i Ninul12 van alabar tot això amb les seves boques pures.
58. Belet-ili, la més apropiada per a la senyoria,
59. va dissenyar per a ells els grans plans.
60. Tant el més savi dels savis com el més estúpid dels estúpids
61. creixeran per ells mateixos com el gra de la terra,
62. igual que les estrelles al cel, això mai no serà canviat.
63-64. Per celebrar adequadament les festes dels déus nit i dia,
65-66. van dissenyar per ells mateixos els grans plans.
67 Allà on Anu, Enlil,
68. Ea i Ninmah,
69. els grans déus,
70. van crear la humanitat,
71. Nissaba és venerada.
7. Mite de Harab, Lluís Feliu-Adelina Millet, El poema Babilònic de la Creació i altres cosmogonies menors, UAB Servei
de Publicacions-PAMSA, Barcelona 2004.
1. Al principi [Harab13 es va casar amb la Terra.]
[Va desitjar tenir la fam]ília i la senyoria:
“Llaurarem la part desèrtica del país.”
En llaurar les seves parts desèrtiques van fer que es creés la Mar.
5. Els camps llaurats van donar a llum Sumuqan.
Tots dos van crear [la casa de la] seva confiança, la ciutat de Dunnu, la primordial.
Harab es va atorgar a si mateix la senyoria de Dunnu.
[La Terra] va aixecar la cara vers Sumuqan, el seu fill,
i li digué: “Vine que et faré l’amor.”
10. Sumuqan es va casar amb la Terra, la seva mare, i aleshores
va matar Harab, el seu pare.
Tot seguit (Sumuqan) va ajeure’s a descansar a Dunnu, la seva (ciutat) estimada.
Aleshores Sumuqan va prendre la senyoria del seu pare i
va casar-se amb la Mar, la seva germana gran.
15. Gaiu14, el fill de Sumuqan, va venir i
a la ciutat de Dunnu va matar Sumuqan.
Ell va ajeure (Sumuqan) a descansar a la tomba del seu pare.

11
El nom de les dues primeres persones creades pels déus. L’etimologia dels noms és incerta: alguns autors els interpreten en base
al sumeri traduint-los per ‘L’Establidor de l’Abundància’ i ‘L’Establidor de la Riquesa’ (Heidel 1967: 70 nt. 56), altres autors interpreten
els noms en base a una etimologia mixta accàdia i sumèria traduint-los per ‘El que està més allunyat’ i ‘El que està més a prop’ (Bottéro
- Kramer 1989: 507).
12
Literalment ‘El Senyor Fruit’ i ‘La Senyora Fruita’. Aquesta parella divina forma part també dels anomenats ancestres d’Enlil
en les llistes divines mesopotàmiques.
13
Harab és una forma absoluta de l’accadi ḫarbu que significa ‘aixada’, es tractaria doncs del ‘matrimoni’ entre la terra i
l’instrument que la fa productiva. Malgrat tot Lambert (1995: 1831) llegeix aquest nom Hayin, d’etimologia desconeguda.
14
Llegit Lahar per alguns autors, és el déu del bestiar menut. El signe amb el que està escrita aquesta divinitat significa, entre
d’altres coses, ovella. La llista de divinitats An=Anum el defineix com ‘el pastor del déu Sin’ (Litke 1998: 126).
5
 Es va casar amb la Mar, la seva mare,
aleshores la Mar va assassinar la Terra, la seva mare.
20. El dia 16 del mes de Kislimu15 va prendre el senyoriu i la reialesa.
Gaiu,16 fill de Gaiu es va casar amb el Riu, la seva pròpia germana,17
aleshores va matar [Gaiu], el pare, i la Mar, la seva mare.
Els va ajeure a la tomba, arraulits.
En el dia 1 del mes de Tebetu18 va prendre el senyoriu i la reialesa.
25. [Kush],19 el fill de Gaiu, va casar-se amb Ua-ildag,20 la seva germana,
va renovar la vegetació de la terra,
[i la va posar] a disposició [del bestiar menut i del bestiar g]ros,
[per alim]entar els animals salvatges i les bè[sties que es mouen],
[i va posar a disposic]ió de les necessitats dels déus tot allò que els calia.
30. Aleshores ell va matar [Gaiu i] el Riu, la seva mare,
els va fer reposar [a la tomba].
[El dia x del mes de Shabatu21 va pren]dre la senyoria i la reialesa.
[Haharnum,22 fill de Ku]sh, va casar-se amb Ningeshtinna,23 la seva germana,
aleshores [va mat]ar [Kush i] Ua-ildag, la seva mare,
35. els va fer reposar [a la tomba].
El dia 16 d’Addaru24 [va prendre] la reialesa i la senyoria.
[Haiashum], el fill de Haharnum,
va casar-se amb [...] la seva pròpia germana.
[Durant l’any nou] va prendre la senyoria del seu pare,
40. [no] el va matar, [...]
La resta del text està massa malmès per a donar-ne una traducció coherent; aproximadament manquen unes quaranta línies
de text. Cap al final de revers s’hi poden distingir noms divins com ara els de Ninurta, Enlil i Nusku sense que es pugui
reconstruir cap context coherent.
8. Mite bilingüe de la creació: la creació del món per Marduk, Lluís Feliu-Adelina Millet, El poema Babilònic de la Creació
i altres cosmogonies menors, UAB Servei de Publicacions-PAMSA, Barcelona 2004.
1. Conjur: El temple pur, el temple dels déus, encara no estava construït en un lloc pur,
les canyes no havien sorgit, els arbres no havien estat creats,
els maons no havien estat posats, els motlles no havien estat fabricats,
cap temple no havia estat construït, cap ciutat no havia estat fundada,
5. cap ciutat no havia estat feta, cap assentament no havia estat establert,
Nippur no havia estat construïda, no s’havia creat l’Ekur,25
Uruk no havia estat construïda, no s’havia creat l’Eanna,26
l’Apsu no havia estat construït, no s’havia creat Eridu,27
el temple pur dels déus, la seva llar, no havia estat construïda,
10. la totalitat dels països encara eren mar,
la font, al mig del mar, només tenia un brollador.
Aleshores Eridu fou construïda, l’Essàgil28 fou construït,
[és l’Essàgil], que Lugaldukuga29 va fundar al mig de l’Apsu.

15
Correspon a part dels mesos de novembre-desembre.
16
Aquest segon Gaiu és el fill del primer Gaiu i, al mateix temps, fill i nét de la Mar.
17
El Riu, malgrat ser masculí en català, en aquest mite apareix divinitzat en una figura femenina.
18
Correspon a part dels mesos de desembre-gener.
19
Segons la llista An=Anum aquesta divinitat, junt amb els seus set germans són ‘Els pastors magnífics del déu Sin’ (Litke 1988: 128).
20
Ua-ildag: literalment ‘pastura i pollancre’.
21
Correspon a part dels mesos de gener i febrer.
22
Haharnum és una divinitat molt poc coneguda en la documentació cuneïforme, apareix només en dos textos més i en tots dos
casos en relació amb Haiashum (vegeu línia 37).
23
Ningeshtinna (‘La senyora de la vinya’), més coneguda amb el nom sumeri de Geshtinanna (‘La vinya del cel’) i en accadi amb
el nom de Belet-seri (‘La senyora de l’estepa’). És ben coneguda en la mitologia sumeroaccàdia com a germana de Dumuzi. En el mite
del descens d’Inanna/Ishtar a l’infern Geshtinanna és la substituta de Dumuzi durant sis mesos l’any en les seves estades cícliques al
món inferior.
24
Correspon a part dels mesos de febrer i març.
25
L’Ekur, literalment ‘La casa muntanya’, és el celebèrrim temple d’Enlil a Nippur.
26
L’Eanna, literalment ‘La casa del cel’, és el temple d’Anu i Inanna/Ishtar a Uruk.
27
Eridu era la ciutat santa d’Enki/Ea, el sobirà de l’Apsu.
28
L’Essàgil, literalment ‘La casa de sostre alt’ és el celebèrrim temple de Marduk a Babilònia. Aquí, però, sembla indicar més
aviat un lloc mític a l’interior de l’Apsu, a Eridu, on Enki/Ea (el pare de Marduk) hi tenia la seva llar.
29
Lugaldukuga és un dels epítets d’Ea, vegeu Enuma elish VII 100.
6
 Babilònia fou construïda, l’Essàgil30 va ser acabat,
15. ell va fer els Anunnaku de la mateixa manera
i la van anomenar amb magnificència: “La ciutat pura, la llar estimada del seu cor”.
Marduk va lligar un rai damunt de l’aigua,
va crear terra i la va amuntegar damunt del rai
per a instal·lar-hi els déus a la llar estimada del seu cor;
20. després va crear la humanitat,
Aruru va crear la llavor de la humanitat, junt amb ell.31
Va crear les bèsties de Sumuqan, els éssers de l’estepa,
va crear el Tigris i l’Eufrates i els va situar al seu lloc,
va pronunciar els seus noms convenientment.
25. Va crear les canyes mortes, els joncs, els canyars, les canyes i els matolls,
va crear la vegetació de l’estepa,
els països, els canyars, les canyes,
la vaca, la seva cria, el toro, el be, el seu anyell, el corder del ramat,
els horts, els boscos;
30. els bocs salvatges, les cabres salvatges que pul·lulaven.
El Senyor Marduk va reomplir una terrassa a la vora del mar,
Ea va disposar el mar, els aiguamolls i la terra eixuta.
[...] va crear,
[...] va cre[ar els aiguamolls], va crear els arbres,
35. [va dipositar els maons,] va crear els [motll]es al seu lloc,
[va construir els temples], va fundar les ciutats,
[...] va fer les ciutats,
[...] va establir els assentaments en els seus llocs,
[va construir Nippur,] va crear l’Ekur,
40. [va construir Uruk,] va cre[ar l’Ea]nna, […]
La resta de la narració està perduda.
9. Cosmologia dels sacerdots-kalû, Lluís Feliu-Adelina Millet, El poema Babilònic de la Creació i altres cosmogonies
menors, UAB Servei de Publicacions-PAMSA, Barcelona 2004.
1’. Quan Anu va crear el cel,
Nudimmud va crear l’Apsu, la seva llar,
Ea va agafar una mica de fang de l’Apsu,
va crear Kulla32 per renovar [els temples].
5’. Va crear les canyes i els boscos per a [les seves] construccions.
Va crear Ninildu,33 Ninsimug34 i Arazu35 per completar [les seves construc]cions.
Va crear les muntanyes, els mars per tot [...].
Va crear Kusigbanda,36 Ninagal,37 Ninzadim38 (i) Ninkura39 per al manteniment i la cura dels treballs,
i per dedicar els seus abundosos productes com a magnífiques ofrenes primerenques,

30
En aquest cas sí que es tracta del temple de Marduk a Babilònia.
31
Interpretació incerta, la versió sumèria diu: ‘junt amb el déu’. Podem interpretar que Marduk intervé en la creació de la humanitat
juntament amb Aruru. Una altra possibilitat és veure en aquest altre déu l’essència divina necessària per crear la humanitat, mitema
àmpliament atestat en la mitologia sumeroaccàdia (Enuma elish, Atrahasis, etc.).
32
Kulla és fill del déu Enki/Ea, és el déu babiloni dels maons, el seu nom s’escriu amb el signe que indica maó.
33
Conegut correntment com a Ninduluma, és el déu fuster i està íntimament relacionat amb la figura d’Enki/Ea (a les llistes divines
està identificat amb Enki/Ea, Litke 1998: 86 línia 157); és present ja en les llistes divines més antigues, datades a mitjants del tercer
mil·lenni.
34
Literalment ‘El senyor ferrer’.
35
Arazu és una divinitat molt mal coneguda, etimològicament significa ‘pregària’ en sumeri. Les llistes divines la col·loquen entre
els déus jutges.
36
Literalment ‘El jove orfebre’, és, com el seu nom indica, el déu patró dels orfebres. A les llistes divines apareix identificat amb
Ea; literalment és definit com ‘El déu Ea del orfebres’ (Litke 1998: 236 línia 129).
37
Literalment ‘El senyor del gran braç’, és tracta d’un altre déu relacionat amb el treball dels metalls, també identificat amb
Enki/Ea a les llistes divines i definit com a: ‘El déu Ea dels argenters’ (Litke 1998: 238 línia 126).
38
Literalment ‘El senyor joier’.
39
Literalment ‘El senyor de la muntanya’, patró dels que treballen la pedra.
7
10’.va crear Ashnan, Lahar,40 Sirash,41 Ningishzida,42 Ninsar43 i [....][....] per garantir l’aliment,
per ser els proveïdors dels [seus do]ns regulars.
Va crear Umunmutamku i Umunmutamnag44 com a proveïdors de les [seves ofre]nes.
Va crear Kusu,45 el summe sacerdot dels grans déus per completar el cerimonial dels [seus ritu]s.
Va crear el rei com a vicari [dels seus temples]
15’. [Va cre]ar els homes per fer [...]
[...] Anu, Enlil, Ea i [...]
La resta del text està perdut.
10. La història del cuc i el mal de queixal, Lluís Feliu-Adelina Millet, El poema Babilònic de la Creació i altres
cosmogonies menors, UAB Servei de Publicacions-PAMSA, Barcelona 2004.
1. Quan Anu [va crear el Cel],
el Cel va crear [la Terra],
la Terra va crear els Rius,
els Rius van crear els Canals,
5. els Canals van crear el Llot,
el Llot va crear el Cuc.46
El cuc va anar plorant davant de Shamash,
Al davant d’Ea van arribar les seves llàgrimes.
(Cuc): “Què em dones per menjar?
10. Que em dones per xarrupar?”
(Ea): “Et donaré una figa madura
i el fruit de l’albercoquer.”
(Cuc): “Què en faré jo d’una figa madura
i del fruit de l’albercoquer?
15. Posa’m entre les dents,
i fes-me viure a les genives!
Perquè jo xucli la sang de les dents
i rosegui la carn
de les seves genives!”
20. (Instruccions): Fixa l’agulla i agafa la base (del cuc).
“Perquè has dit això, oh Cuc!
Que Ea et colpegi amb tota la força
de les seves mans!”
——————————————————
Conjur del mal de queixals
——————————————————
25. Ritual: Barregeu cervesa-billetu, una mica de malta i oli tot junt,
Reciteu tres vegades el conjur sobre (la pasta) i poseu-ne una part sobre el queixal.
——————————————————
Còpia literal d’una antiga tauleta cuita
de Marduk-nadin-ahi. Nabú-nadin-ipri fill de Kuduran, ho ha escrit.
11. La història de la cuca i la infecció ocular, Lluís Feliu-Adelina Millet, El poema Babilònic de la Creació i altres
cosmogonies menors, UAB Servei de Publicacions-PAMSA, Barcelona 2004.
1. Anu va crear el cel, el cel va engendrar la terra,
la terra va engendrar la pudor, la pudor va engendrar el llot,
el llot va engendrar la mosca, la mosca va engendrar la cuca.
La cuca, filla de Gula, està vestida amb un mantell, està evoltada de sang,
5. […] la sang de l’infant, va destruir el seu ull.
Ell llança l’encanteri, Damu i Gula van matar [el cuc],

40
Parella de deesses que acostumen a aparèixer juntes: Ashnan és la deessa del gra i Lahar la deessa del bestiar menut.
41
Deessa patrona de la producció de cervesa.
42
Literalment ‘El senyor de l’arbre veritable’, conegut ja des del tercer mil·lenni és un déu relacionat amb la vegetació i
l’agricultura.
43
Descrit a les llistes divines com ‘La carnissera de l’Ekur’, és a dir, un dels membres del servei d’Enlil.
44
Literalment ‘Què menjarà el senyor?’ i ‘Què beurà el senyor?’ Les llistes divines citen la traducció accàdia del nom d’aquestes
dues divinitats i les defineix com ‘El cuiner i el cerveser de l’Essàgil’ (Litke 1998: 98 línies 263-4.
45
Kusu és una divinitat mal coneguda, està relacionada amb el gra. A les llistes divines apareix identificada amb Nissaba, deessa
del gra, i també com a ‘Summe sacerdot d’Enlil’ (Litke 1998: 55 línia 298 i 59 línia 324).
46
Existeix una versió molt abreujada d’aquesta narració que diu així: [Al·l]a (va crear) Anu, Anu (va crear) tot el Cel, el Cel (va
crear) tota la Terra, i la Terra va crear el Cu[c]. (Landsberger - Jacobsen 1955: 17 nota 13; Bottéro 1985: 282).
8
 els va matar. Sobre [...]
Va obrir la seva boca, va agafar el pit, va aixecar els seus ulls [...]
L’encanteri no és meu, és l’encanteri de Damu i Gula. Damu el va llançar, jo l´he agafat.
12. Conjur de la brossa a l’ull, Lluís Feliu-Adelina Millet, El poema Babilònic de la Creació i altres cosmogonies menors,
UAB Servei de Publicacions-PAMSA, Barcelona 2004.
1-2. ‘Terra!’ —Va dir—. La Terra va engendrar el llot,
3-4. el llot va engendrar la tija,
5-6. la tija va engendrar l’espiga,
7-8. l’espiga va donar a llum la brossa.
9. En el camp d’Enlil —diu—
10-11. un camp quadrat de set mesures,
12-13. Sin hi segava, Shamash feia (les garbes).
14-16. Aleshores la brossa va entrar a l’ull del jove.
17-18. A qui enviaré amb una ordre
19. per a les set i set filles d’Anu?
20-21. Que agafin un recipient de cornalina,
22. una gerra de calcedònia,
23-24. que treguin aigua pura del mar,
25-27. i d’aquesta manera facin marxar la brossa de l’ull del jove.
13. Descens d’Ianana a l’inframón, Inana’s descent to the netherworld, The Electronic Text Corpus of Sumerian Literature:
https://etcsl.orinst.ox.ac.uk/section1/tr141.htm
Ell (el déu Enki) es va treure una mica de brutícia de la punta de la seva ungla i va crear el kur-jara. Ell es va treure
una mica de brutícia de la punta de la seva altra ungla i va crear el gala-tura. Al kur-jara li va donar la ‘planta-que-
dona-vida’. Al gala-tura li va donar ‘l’aigua-que-dona-vida’.
14. Descens d’Ištar a l’inframón, FOSTER 2005: 502.
Ea, en el seu cor savi va concebre la paraula, va crear Asušunamir, un assinnu.
15. Gilgameš, Enkidu i l’inframon, BLACK et al. 2004: 31ss.
En els dies primers, en els distants dies primers,
en les nits primeres, en les llunyanes nits primeres,
en els primers anys, ens els distants primers anys,
en els dies antics, quan tota forma de vida va ser creada,
5. en el dies antics, quan tota forma de vida va ser nodrida,
quan el pa va ser assaborit als santuaris de la terra de [Súmer],
quan el pa va ser cuit als forns del país,
quan el cel va ser allunyat de la terra,
quan la terra va ser separada del cel,
10. quan el nom de la humanitat ja havia estat fixat,
quan An ja s’havia emportat el cel,
quan Enlil ja s’havia emportat la terra,
quan Ereškigal ja havia estat portada a l’inframon, com a premi per a ella.
16. Creació del món per part d’An, NBC 11108, vegeu HOROWITZ 1998: 138-139; CLIFFORD 1994: 28.
Quan An, el senyor, va fer el cel resplendent, va fer la terra fosca, va mirar cap a l’inframon.
A les profunditats, l’aigua no rajava, el pa no estava al seu lloc, a l’ampla terra ... ningú feia res.
El sacerdot pur d’Enlil no existia, la cerimònia santa de purificació no es realitzava.
El/la ... d’Anu no es realitzava, no es jutjava el judici.
El cel i la terra ell ho tenia com una sola cosa.
... no es podia veure ...
El dia no resplendia, a la nit, la fosca s’estenia.
Llavors, tot el cel va brillar, resplendent,
però la terra, que donava vida a les plantes, no lluïa.
El poder d’Enlil no havia arribat a la terra.
La sagrada Inana no rebia ofrenes a l’Eanna.
Els Anunnaki no jutjaven.
... els déus del cel i els déus de la terra no estaven presents.
17. FOSTER 2005: 495-497.
Belet-ili va pessigar el fang,
l. 15’ [...] va fer coses enginyoses.
[...] va purificar i barrejar el fang amb això.
9
 [...] ella va guarnir el seu cos magníficament.
[...] tota la seva figura.
Ella va posar [...]
l. 20’ [...] ella va posar [...] ella va posar [...]
[...] ella va posar les orelles,
ella va posar [...] en el cos.
[...] Enlil, guerrer dels grans déus,
[...] quan ho va veure, [la seva cara] va lluir de plaer.
l. 25’ [...] a l’assemblea dels déus va veure els seus trets,
[...] va perfeccionar el seu cos.
[...] Enlil, guerrer dels grans déus,
va establir el seu nom com a [“persona”],
va ordenar que li fossin imposats els treballs dels déus.
l. 30’ Ea va parlar, i va dir a Belet-ili:
‘Tu ets Belet-ili, senyora dels grans déus,
tu ets la que ha fet l’home.
Fes un rei, un conseller,
guarneix tot el seu cos amb exceŀlència.
l. 35’ Mira els seus trets, fes el seu cos agradable.’
Belet-ili va fer el rei, el conseller,
ells (els déus) li van donar armes al rei, en benefici dels grans déus.
Anu va donar la seva corona, Enlil va donar el seu tron,
l. 40’ Nergal va donar la seva arma, Ninurta va donar el seu esplendor,
Belet-ili va donar els seus trets,
Nusku va nomenar un conseller i es va plantar al seu costat.
18. Enūma Anu Enlil, FOSTER 2005: 494-495.
En sumeri:
Quan Anu, Enlil i Enki, els [grans] déus, en la seva saviesa infaŀlible,
en el plans que tenien per al cel i la terra, van posar el vaixell amb forma de mitja Lluna,
ho van establir com a signe per al cel i la terra,
aquest vaixell amb forma de mitja Lluna iŀluminava el cel,
van sorgir les estrelles, per ser visibles al cel.
En accadi:
Quan Anu, Enlil i Ea, els grans déus, en la seva saviesa
van posar els plans per al cel i la terra,
els van confiar a les mans dels grans déus per portar el dia, per començar el mes i que els humans ho veiessin,
van contemplar el Sol a la porta de la seva sortida,
les estrelles van aparèixer puntualment al cel.
19. FOSTER 2005: 726. Aquest text no és pròpiament un relat de creació, sinó que es tracta d’una oració, segurament un ritual
que devia tenir lloc al riu mateix. Al principi del text hi ha una referència a la creació d’un gran riu, segurament l’Eufrates, i a
la capacitat creadora del riu:
Encanteri: Oh tu, riu, creador de totes les coses!
Quan els grans déus et van excavar, van posar coses bones a les teves dues ribes.
Enmig teu, Ea, el rei de les profunditats, va construir casa seva.
Un irresistible curs d’aigua et va donar.
Foc i furor, esplendor i terror
Ea i Marduk han posat davant teu.
Tu has jutjat la causa de la humanitat.
Oh, gran riu, riu excels, les teves aigües flueixen,
rep de part meva tot el mal de la bruixeria!
Que els teus canals acullin tots els meus pecats!
Tu corres, oh riu,
agafa això cap a les teves profunditats, oh riu!
Que el mal no vingui a mi ni a casa meva,
que no m’atrapi, que no em superi!
Que jo pugui viure en pau, que jo pugui lloar-te.
20. Atra-Hasis, LAMBERT-MILLARD 1969: 42ss. tauleta I l. 1-241.
Mentre Bēlet-ilī, la deessa dels naixements, está present […]

10
que la deessa dels naixements [creï] els lullû,
[que la humanitat] carregui les obligacions dels déus,
que ella creï els [humans-]lullû.
Que ells suportin el jou 5
que ells suportin el jou.
(trencat)
Com què Bēlet-ilī, la deessa dels naixements, es troba present,
que la deessa dels naixements crei la descendencia, 190
i que els humans suportin les obligacions dels déus.”
Ells van cridar i demanar a les deesses,
la llevadora dels déus, Mami la sàvia,
‘Tu ets la deesa dels naixements, la creadora de la humanitat,
crea els lullû, i així suportaran el jou, 195
que ells suportin el jou designat per Enlil,
que la humanitat suporti les obligacions dels déus.’
Nintu va obrir la boca
i es va adreçar als grans déus:
‘No és posible que jo faci coses, 200
aquesta és la capacitat d’Enlil.
Ja que ell ho purifica tot,
que em doni l’argila i ja ho faré.’
Enki va obrir la boca
i es va adreçar als grans déus: 205
‘El primer, el setè i el quinzè dia del mes
em banyaré per purificar-me.
Que un dels déus sigui sacrificat
i així tots els déus siguin purificats amb un bany.
Amb la seva carn i sang 210
que Nintu hi barregi fang,
que divinitat i humanitat
siguin completament barrejades amb el fang,
que puguem sentir el tambor tot el temps
que hi hagi un esperit de la carn dels déus. 215
Que proclamin els sers vius com a signe,
per a que no sigui oblidat, que hi hagi l’esperit.’
A l’assemblea van dir ‘sí’
els grans Anunnaki,
que administren els destins. 220
El primer, el setè i el quinzè dia del mes
es va banyar per purificar-se.
Wê-ila, que té molt coneixement,
el van matar a l’assemblea.
La seva carn i la seva sang 225
Nintu la va barrejar amb fang.
Que puguin sentir el tambor, tot el temps
hi hagué un esperit de la carn dels déus.
Van proclamar els sers vius com a signe,
i no va ser oblidat, perquè hi hagué l’esperit. 230
Després que ella barregés el fang
va cridar els Anunnaki, els grans déus.
Els Igigi, els grans déus,
van escopir a sobre del fang.
Mami va obrir la boca 235
i es va adreçar als grans déus,
‘Em vau manar una feina i
l’he acomplert;
heu matat un déu pel seu coneixement.
Us he descarregat del treball feixuc, 240
he imposat les vostres obligacions als humans.’

11
 Algunes interpretacions proposen que la creació explicada a l’Atra-Hasis constaria de dues parts. La primera seria la que
hem citat, la creació material de totes les coses que es troben a la terra, inclosos els humans, però aquests serien semblants als
animals, ja que les ciutats i la cultura encara no haurien estat creades. Amb el diluvi s’acaba amb aquesta creació més ‘animal’,
ja que després del diluvi els déus haurien donat als humans la cultura, les arts i les ciutats.
GRÈCIA
21. Hesíode, Teogonia 116-122
ἦ τοι μὲν πρώτιστα Χάος γένετ᾽, αὐτὰρ ἔπειτα
Γαῖ᾽ εὐρύστερνος, πάντων ἕδος ἀσφαλὲς αἰεὶ
ἀθανάτων, οἳ ἔχουσι κάρη νιφόεντος Ὀλύμπου,
Τάρταρά τ᾽ ἠερόεντα μυχῷ χθονὸς εὐρυοδείης,
ἠδ᾽ Ἔρος, ὃς κάλλιστος ἐν ἀθανάτοισι θεοῖσι,
λυσιμελής, πάντων δὲ θεῶν πάντων τ᾽ ἀνθρώπων
δάμναται ἐν στήθεσσι νόον καὶ ἐπίφρονα βουλήν.
Primer de tot hi hagué Caos, i després Gea d’ample si, seu ferma per sempre de tots els immortals que habiten el cim de l’Olimp
nevat; i el Tàrtar tenebrós en el fons de la terra d’amples senderes; i Eros, que és el més bell entre els déus immortals, que
desconjunta els membres, i a tots els déus sotmet el seny i el designi prudent dins del pit. [Trad. Francesc J. Cuartero]
22. Hesíode, Teogonia 123-125
ἐκ Χάεος δ᾽ Ἔρεβός τε μέλαινά τε Νὺξ ἐγένοντο·
Νυκτὸς δ᾽ αὖτ᾽ Αἰθήρ τε καὶ Ἡμέρη ἐξεγένοντο,
οὓς τέκε κυσαμένη Ἐρέβει φιλότητι μιγεῖσα.
De Caos nasqueren Èreb i la negra Nit; i, al seu torn, de la Nit van nàixer Èter i el Dia, que ella infantà prenyada d’haver jagut
amorosament amb Èreb. [Trad. Francesc J. Cuartero]
23. Hesíode, Teogonia 126-137
Γαῖα δέ τοι πρῶτον μὲν ἐγείνατο ἶσον ἑαυτῇ
Οὐρανὸν ἀστερόενθ᾽, ἵνα μιν περὶ πάντα καλύπτοι,
ὄφρ᾽ εἴη μακάρεσσι θεοῖς ἕδος ἀσφαλὲς αἰεί.
γείνατο δ᾽ Οὔρεα μακρά, θεῶν χαρίεντας ἐναύλους,
Νυμφέων, αἳ ναίουσιν ἀν᾽ οὔρεα βησσήεντα.
ἣ δὲ καὶ ἀτρύγετον πέλαγος τέκεν, οἴδματι θυῖον,
Πόντον, ἄτερ φιλότητος ἐφιμέρου αὐτὰρ ἔπειτα
Οὐρανῷ εὐνηθεῖσα τέκ᾽ Ὠκεανὸν βαθυδίνην,
Κοῖόν τε Κρῖόν θ᾽ Ὑπερίονά τ᾽ Ἰαπετόν τε
Θείαν τε Ῥείαν τε Θέμιν τε Μνημοσύνην τε
Φοίβην τε χρυσοστέφανον Τηθύν τ᾽ ἐρατεινήν.
Gea infantà, primer, un ésser tan gran com ella, Úranos estrellat, que la cobrís pertot i que fos per als déus benaurats seu segura
per sempre. També infantà les altes muntanyes, sojorns agradosos de deesses, les nimfes que habiten les muntanyes
barrancoses. També parí el pèlag estèril d’inflor violenta, Pontos, sense el cobejable comerç amorós. Després, però, havent
jagut amb Úranos, parí Ocèan de corrents pregons i Ceos, Crios, Hiperíon i Jàpet, i Tia, Rea, Temis, Mnemòsine, Febe d’àuria
corona i l’amable Tetis. [Trad. Francesc J. Cuartero]
24. Hesíode, Teogonia 174-182
... ἐνέθηκε δὲ χερσὶν
ἅρπην καρχαρόδοντα· δόλον δ᾽ ὑπεθήκατο πάντα.
ἦλθε δὲ νύκτ᾽ ἐπάγων μέγας Οὐρανός, ἀμφὶ δὲ Γαίῃ
ἱμείρων φιλότητος ἐπέσχετο καί ῥ᾽ ἐτανύσθη
πάντη· ὃ δ᾽ ἐκ λοχέοιο πάις ὠρέξατο χειρὶ
σκαιῇ, δεξιτερῇ δὲ πελώριον ἔλλαβεν ἅρπην
μακρὴν καρχαρόδοντα, φίλου δ᾽ ἀπὸ μήδεα πατρὸς
ἐσσυμένως ἤμησε, πάλιν δ᾽ ἔρριψε φέρεσθαι
ἐξοπίσω·
[Gea] L’apostà d’amagat en emboscada, li posà a les mans una falç de dents esmolades i li explicà tot el parany. Vingué,
empenyent la nit, l’enorme Úranos; delerós d’unió amorosa, s’estirà damunt de Gea i s’estengué pertot. Llavors el fill allargà
12
la mà esquerra fora de l’amagatall, mentre que amb la dreta empunyà la falç gegantina, llarga, de dents esmolades, segà tot
d’una els genitals del seu pare i els gità cap arrere. [Trad. Francesc J. Cuartero]
25. Alcmà, papir d’Oxirrinc (2390, fr. 2 cols. ii-iii) del segle II dC (fr. 5 Page = 81 Calame) Trad. Jaume Pòrtulas & Sergi
Grau
Μῶ]σα, λίσσομαί τ[ε σι]ῶν μάλιστα
Musa, entre tots els déus, a tu t’invoco…
Alcmà invoca les Muses per a una noia filla del [casal dels Euripòntides?]. Es tracta d’un cor de la tribu de Dime. […-tra] és
una noia de Dime. En aquesta oda, Alcmà fa poesia cosmogònica. Exposarem les nostres interpretacions, després de les
temptatives dels altres. Alcmà fa que les Muses siguin filles de la Terra, com Mimnerm (fr. 13 West)… … … de tots …
Thetis?
ἐκ δὲ τῶ π[ρέσγυς Πόρος Τέκμωρ τε·
després, Poros [Camí], l’Antic, i Tekmor [Fita] …
Tekmor [Fita] nasqué tot seguit de Poros [Camí] … llavors … Poros és el començament perquè dóna camí a les coses. Quan
la matèria començà a organitzar-se, nasqué un Camí, com un començament. Alcmà representa la matèria de les coses barrejada
i informe. Diu que llavors nasqué el qui ho va organitzar tot; després nasqué Camí, i, després que Camí va arribar, va seguir-
lo Fita. Camí és com un començament; Fita com un final. Quan nasqué Thetis [Ordre] a l’ensems nasqué el començament i el
final de tot. Les coses tenen una natura que s’assembla a la matèria del bronze, i la natura de Thetis s’assembla a la del forjador.
Camí i Fita s’assemblen a la del començament i el final. ‘Antic’ val aquí com ‘vell’ o ‘ancià’.
καὶ τρίτος σκότος
i, en tercer lloc, Skotos [Tenebra]
Car no hi havia sol ni lluna, i la matèria encara estava sense diferenciar. Per tant, llavors varen néixer, alhora, Camí, Fita, i
Tenebra.
ἆμαρ τε καὶ σελάνα καὶ τρίτον σκότος <ἕως> τὰς μαρμαρυγάς
el dia, la lluna i, el tercer, Tenebra … [fins que?] els esclats
‘Dia’, aquí, no vol dir ‘el dia’, només; també significa ‘el sol’. Al començament, només hi havia fosca; i després, quan es va
diferenciar… [nasqué la llum?]
26. Filodem, B 4667 Obbink = PHerc. 1610 III, 10-19 + PHerc. 247 VIa col. I, 77 Schober
Segons uns, tot procedeix de la Nit i el Tàrtar; segons altres, d’Hades i l’Èter. L’autor de la Titanomàquia afirma que tot
procedeix de l’Èter; Acusilau, que tot procedeix del Caos primordial. En els poemes atribuïts a Museu, està escrit que els
primers que nasqueren foren el Tàrtar i la Nit i, el tercer, l’Aire. En canvi, en les obres atribuïdes a Epimènides, s’hi diu que
totes les coses estan compostes d’Aire i de Nit. [Trad. Jaume Pòrtulas & Sergi Grau]
27. Aristòfanes, Els ocells 693-702
Χάος ἦν καὶ Νὺξ Ἔρεβός τε μέλαν πρῶτον καὶ Τάρταρος εὐρύς,
γῆ δ᾽ οὐδ᾽ ἀὴρ οὐδ᾽ οὐρανὸς ἦν· Ἐρέβους δ᾽ ἐν ἀπείροσι κόλποις
τίκτει πρώτιστον ὑπηνέμιον Νὺξ ἡ μελανόπτερος ᾠόν,
ἐξ οὖ περιτελλομέναις ὥραις ἔβλαστεν Ἔρως ὁ ποθεινός,
στίλβων νῶτον πτερύγοιν χρυσαῖν, εἰκὼς ἀνεμώκεσι δίναις.
οὗτος δὲ Χάει πτερόεντι μιγεὶς νυχίῳ κατὰ Τάρταρον εὐρὺν
ἐνεόττευσεν γένος ἡμέτερον, καὶ πρῶτον ἀνήγαγεν ἐς φῶς.
πρότερον δ᾽ οὐκ ἦν γένος ἀθανάτων, πρὶν Ἔρως ξυνέμειξεν ἅπαντα·
ξυμμιγνυμένων δ᾽ ἑτέρων ἑτέροις γένετ᾽ οὐρανὸς ὠκεανός τε
καὶ γῆ πάντων τε θεῶν μακάρων γένος ἄφθιτον.
Primer va existir el Caos, la Nit i les Tenebres, i el vast Tàrtar. La Terra, l’aire, el cel encara no existien. En el si infinit de les
Tenebres, sense germen va pondre un ou la Nit de negres ales. En va néixer, en passar el temps, Eros el desitjat, el tors brillant
amb ales d’or, semblant a un re-molí vertiginós. Aquest, unint-se a l’interior del Tàrtar espaiós al negre Caos alat, covà la
nostra estirp i la portà a llum en primer lloc. L’estirp dels immortals encara no existia. Després Eros va fer acoblar-se tots els
elements, i, de la unió d’uns amb els altres, nasqueren el Cel i l’Oceà, la Terra i la immortal estirp dels déus feliços. [Trad.
Cristian Carandell]
Aigua, caos i tenebres: elements primordials? Abans, després o en paral·lel a una presència divina?
28. Homer, Ilíada XΙV 197-205
τὴν δὲ δολοφρονέουσα προσηύδα πότνια Ἥρη·
“δὸς νῦν μοι φιλότητα καὶ ἵμερον, ᾧ τε σὺ πάντας
δαμνᾷ ἀθανάτους ἠδὲ θνητοὺς ἀνθρώπους.
εἶμι γὰρ ὀψομένη πολυφόρβου πείρατα γαίης,
13
Ὠκεανόν τε θεῶν γένεσιν καὶ μητέρα Τηθύν,
οἵ μ᾽ ἐν σφοῖσι δόμοισιν ἐῢ τρέφον ἠδ᾽ ἀτίταλλον
δεξάμενοι Ῥείας, ὅτε τε Κρόνον εὐρύοπα Ζεὺς
γαίης νέρθε καθεῖσε καὶ ἀτρυγέτοιο θαλάσσης·
τοὺς εἶμ᾽ ὀψομένη, καί σφ᾽ ἄκριτα νείκεα λύσω·
I l’augusta Hera va dir-li [a Afrodita], tramant enganys: “Dóna’m ara l’amor i el desig amb què tu doblegues tots els sempiterns
i tots els humans, que són moridors. Me’n vaig als confins de la terra nodridora de molts a visitar Ocèan, progenitor dels déus,
i la mare Tetis, que amb bona acollença em criaren dins el seu palau i que tingueren cura de mi després que em van rebre dels
braços de Rea, llavors que Zeus, de veu que retrona, va sumir Cronos en el fons de la terra i de la mar infecunda. Aniré a
veure’ls per posar fi a les seves renyines mai no apaivagades. [Trad. Montserrat Ros]
29. Homer, Ilíada XΙV 302
Ὠκεανόν τε θεῶν γένεσιν καὶ μητέρα Τηθύν
Ocèan, progenitor dels déus, i la mare Tetis [Trad. Montserrat Ros]
30. Homer, Ilíada XIV 246
Ὠκεανοῦ, ὅς περ γένεσις πάντεσσι τέτυκται
Ocèan, origen de totes les coses. [Trad. Montserrat Ros]
31. Aristòtil, Metafísica 983b27-32
εἰσὶ δέ τινες οἳ καὶ τοὺς παμπαλαίους καὶ πολὺ πρὸ τῆς νῦν γενέσεως καὶ πρώτους θεολογήσαντας οὕτως οἴονται περὶ τῆς
φύσεως ὑπολαβεῖν· Ὠκεανόν τε γὰρ καὶ Τηθὺν ἐποίησαν τῆς γενέσεως πατέρας, καὶ τὸν ὅρκον τῶν θεῶν ὕδωρ, τὴν
καλουμένην ὑπ᾽ αὐτῶν Στύγα τῶν ποιητῶν·
Hi ha, d’altra banda, alguns que pensen que també els més antics de tots i els primers que feren teologia molt abans de la
generació actual van tenir una concepció així respecte de la natura: van fer d’Oceà i Tetis els pares de la generació i [van dir]
que el jurament dels déus [es feia] sobre l’aigua, que ells anomenaven Estígia. [Trad. Miguel Candel]
32. Simplici, Comentaris al tractat aristotèlic sobre el cel 522, 15
Aristòtil exposa una opinió de Tales de Milet, en el sentit que la terra s’aguanta sobre l’aigua com una fusta o com qualsevol
altre objecte que suri naturalment. Aristòtil objecta que aquest parer probablement ha gaudit de prestigi més aviat pel fet que
els egipcis l’hagin formulat en termes mítics; i que resulta ben possible que Tales els hi manllevés. [Trad. Jaume Pòrtulas &
Sergi Grau]
L’origen de l’ésser humà: engendrat o modelat per la divinitat?
33. Aristòfanes, Els ocells 686
ἄγε δὴ φύσιν ἄνδρες ἀμαυρόβιοι, φύλλων γενεᾷ προσόμοιοι,
ὀλιγοδρανέες, πλάσματα πηλοῦ, σκιοειδέα φῦλ᾽ ἀμενηνά,...
Au, homes, de vida fosca per natura, semblants a la raça de les fulles,
pocapenes, figuretes de fang, raça inconsistent amb aparença d’ombra...
34. Pseudo-Apol·lodor, Biblioteca (I , 7, 1)
Prometeu, després d’haver modelat els homes amb aigua i terra (ἐξ ὕδατος καὶ γῆς ἀνθρώπους πλάσας) els donà, a més, el foc,
amagat dins una canyaferla, a la insabuda de Zeus. Quan Zeus ho va saber, va ordenar a Hefest de clavar el cos de Prometeu
al mont Caucas, que és una muntanya d’Escítia. Prometeu hi va romandre clavat un gran nombre d’anys. Cada dia, una àguila
se li apropava volant i se li menjava els lòbuls del fetge, que tornava a créixer de nit. [Trad. Francesc J. Cuartero]
Presència de la condició femenina en les antropogonies antigues
35. Hesíode, Treballs i dies 69-82 i 90-105
Així va parlar [Zeus], i tots obeïren el senyor Zeus, fill de Cronos: tot d’una, l’il·lustre Ranquejant [Hefest] va modelar de la
terra una figura semblant a una casta fadrina, d’acord amb el voler de Zeus; la deessa d’ulls grisos, Atena, la vestí i l’empolainà;
al coll, les divines Gràcies i l’augusta Persuasió li col·locaren penjolls daurats; les Hores de bella cabellera la cobriren de
garlandes fetes amb flors primaverals, i tot li ho ajustà amb elegància Pal·las Atena. Al pit, el missatger Argifontes li aparella
mentides, mots enganyosos i un cor arterós, sempre acomplint els designis de Zeus, el de bramuladora tronada. Després,
l’herald dels déus dóna la veu a aquesta dona, així com el nom de Pandora, perquè tots (πάντες) els que a l’Olimp tenen estatge
li van fer un present (δῶρον), malastre per als homes que s’enfiten de pa. [...]
El llinatge dels homes vivia abans damunt la terra a recer de les malvestats, de la dura fatiga i les greus malalties que porten la
mort sobre els homes. La dona [Pandora], emperò, enretirant la gran coberta de la gerra amb les mans, les escampà totes i
preparà per als moridors tristes sofrences. Tan sols l’Esperança va romandre, al dedins de la infrangible presó, sense traspassar
els llavis de la gerra ni sortir-ne defora, perquè Pandora ja n’havia tornat a posar la coberta al seu lloc, d’acord amb els designis
de Zeus, que porta l’ègida i aplega els núvols. De tristeses, en canvi, n’hi ha milers que vagaregen entremig dels mortals: tant

14
la terra com la mar en van ben plenes! Les malures, ara de dia, ara de nit, visiten els mortals per iniciativa pròpia i els donen
sofrences —en silenci, car l’astut Zeus els ha retirat la paraula. Així, doncs, és impossible de defugir el voler de Zeus.

La figura de la serp com a caracterització dels poders malignes? éssers divins?

36. Hesíode, Teogonia 820-838
Quan Zeus hagué foragitat del cel els Titans, la Terra gegantina infantà el seu fill més jove, Tifeu, havent-se unit amorosament
amb el Tàrtar per obra de la daurada Afrodita.47 Les seves mans s’enfeinaven en obres de força i eren infatigables els seus peus
de déu poderós; dels seus muscles naixien cent caps de serp, de drac horrend, que es rellepaven amb llurs fosques llengües; els
seus ulls, sota les celles de cada testa prodigiosa, irradiaven foc. De tots els caps brollava foc encès quan ell mirava. Tenien
unes veus, aquells caps terribles, que emetien llenguatges de totes les menes, prodigiosos; car adés parlaven com si volguessin
enraonar amb déus; adés feien sentir una veu amb la força d’un brau mugidor, indòmit, feréstec; adés la d’un lleó d’ànim
impudent; adés s’assemblaven al lladruc dels gossos, meravella de sentir; adés xiulaven i hi feien eco les altes muntanyes. I
hauria estat perfeta una obra irremeiable, aquella diada, i ell hauria regnat damunt els moridors i els immortals, si no s’hagués
adonat llestament el pare dels homes i dels déus. [Trad. Francesc J. Cuartero]
37. Ferecides de Siros (apud Orígenes, Contra Cels vi 42; 43 = fr. 78, 79 Schibli)
Ferecides, que fou molt més antic que no pas Heràclit, va empescar-se aquest mite d’un exèrcit que s’arrenglera contra un altre
exèrcit. Ferecides atorga el comandament d’un exèrcit a Cronos, i a Ofioneu el de l’altre; narra els desafiaments i les batalles,
i els pactes que es conclouen. Els qui caiguin en l’Ogenos [= Oceà] seran els vençuts; els que foragitin i vencin els altres, seran
els senyors del cel. Segons Cels, d’aquest designi en depenen els misteris dels Titans i dels Gegants, que es diu que com-
bateren contra els déus; i també les contalles egípcies sobre Tifó, Horus i Osiris. [...]
Cels no ha sabut entendre que els escrits de Moisès —el qual és molt més antic, no només que Heràclit i Ferecides, sinó també
que el mateix Homer— també presenten un relat sobre el Maligne foragitat del cel. Car el Serpent (cf. Gènesi 3, 1), que és el
model de l’Ofioneu de Ferecides, i que és el culpable de l’expulsió de l’home del paradís divinal, al·ludeix de manera
enigmàtica a un relat com aquest. [Trad. Jaume Pòrtulas & Sergi Grau]
ANTIC ISRAEL
38. Aigua, caos i tenebres: elements primordials? Abans, després o en paral·lel a una presència divina?
Al principi, Déu va crear el cel i la terra. La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien la superfície de l'oceà, i
l'Esperit de Déu planava sobre les aigües (Gn 1,1-2 BCI)

‫שַּׁמי ִם ו ְֵאת ָהאֶָרץ׃‬

ָ ‫ִהים ֵאת ַה‬-‫שׁית ָבָּרא ֱא‬
ִ ‫ ְבֵּרא‬WTT Gènesi 1:1
BGT Gènesi 1:1 ἐν ἀρχῇ ἐποίησεν ὁ θεὸς τὸν οὐρανὸν καὶ τὴν γῆν
VUL Gènesi 1:1 In principio creavit Deus caelum et terram

‫ִהים ְמַרֶחֶפת ַעל־ְפּנֵי ַהָמּי ִם׃‬-‫שׁ< ַעל־ְפּנֵי ְתהוֹם ו ְרוַּח ֱא‬

ֶ ֹ ‫ ו ְָהאֶָרץ ָהי ְָתה ת ֹהוּ ו ָב ֹהוּ ו ְח‬WTT Gènesi 1:2
BGT Gènesi 1:2 ἡ δὲ γῆ ἦν ἀόρατος καὶ ἀκατασκεύαστος καὶ σκότος ἐπάνω τῆς ἀβύσσου καὶ πνεῦµα θεοῦ ἐπεφέρετο
ἐπάνω τοῦ ὕδατος
VUL Gènesi 1:2 terra autem erat inanis et vacua et tenebrae super faciem abyssi et spiritus Dei ferebatur super aquas

39. L’origen de l’ésser humà: engendrat o modelat per la divinitat?

Déu digué: «Fem l'home a imatge nostra, a semblança nostra, i que sotmeti els peixos del mar, els ocells del cel, el
bestiar, i tota la terra amb les bestioles que s'hi arrosseguen.» Déu va crear l'home a imatge seva, el va crear a imatge
de Déu, creà l'home i la dona. (Gn 1, 26-27 BCI)
‫שַּׁמי ִם וַּבְבֵּהָמה וְּבָכל־ָהאֶָרץ וְּבָכל־ָהֶרֶמשׂ‬
ָ ‫שׂה אָָדם ְבַּצְלֵמנוּ ִכְּדמוֵּתנוּ ו ְי ְִרדּוּ ִבְדַגת ַהיָּם וְּבעוֹף ַה‬
ֶ ‫ִהים נֲַע‬-‫ ו ַיּ ֹאֶמר ֱא‬WTT Gènesi 1:26
‫ָהר ֵֹמשׂ ַעל־ָהאֶָרץ׃‬
BGT Gènesi 1:26 καὶ εἶπεν ὁ θεός ποιήσωµεν ἄνθρωπον κατ᾽ εἰκόνα ἡµετέραν καὶ καθ᾽ ὁµοίωσιν καὶ ἀρχέτωσαν τῶν
ἰχθύων τῆς θαλάσσης καὶ τῶν πετεινῶν τοῦ οὐρανοῦ καὶ τῶν κτηνῶν καὶ πάσης τῆς γῆς καὶ πάντων τῶν ἑρπετῶν τῶν
ἑρπόντων ἐπὶ τῆς γῆς
Llavors el Senyor-Déu va modelar l'home amb pols de la terra. Li va infondre l'alè de vida, i l'home es convertí en un
ésser viu. (Gn 2,7 BCI)
‫ִהים ָבָּרא א ֹתוֹ ָזָכר וּנְֵקָבה ָבָּרא א ָֹתם׃‬-‫ִהים ֶאת־ָהאָָדם ְבַּצְלמוֹ ְבֶּצֶלם ֱא‬-‫ ו ַיְִּבָרא ֱא‬WTT Gènesi 1:27
BGT Gènesi 1:27 καὶ ἐποίησεν ὁ θεὸς τὸν ἄνθρωπον κατ᾽ εἰκόνα θεοῦ ἐποίησεν αὐτόν ἄρσεν καὶ θῆλυ ἐποίησεν αὐτούς

47
En l’Himne Homèric III a Apol·lo, en canvi, la mare de Tifó és Hera.
15
 40. Presència de la condició femenina en les antropogonies antigues
Llavors el Senyor-Déu va fer caure l'home en un son profund. Quan quedà adormit, prengué una de les seves costelles
i omplí amb carn el buit que havia deixat. De la costella que havia pres a l'home, el Senyor-Déu va fer-ne la dona, i la
presentà a l'home. L'home exclamà: «Aquesta sí que és os dels meus ossos i carn de la meva carn! El seu nom serà
"dona", perquè ha estat presa de l'home. Per això l'home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, i des d'aquest
moment formen una sola carn.» Tots dos, l'home i la seva dona, anaven nus, i no se n'avergonyien. (Gn 2, 21-25 BCI)
‫שׂר ַתְּחֶתּנָּה׃‬ ָ ‫שׁן ו ַיִַּקּח אַַחת ִמַצְּלע ָֹתיו ו ַיְִּסגּ ֹר ָבּ‬ ָ ‫ִהים ַתְּרֵדָּמה ַעל־ָהאָָדם ו ַיִּי‬-‫ו ַיֵַּפּל י ְהו ָה ֱא‬21
‫שּׁה ו ַי ְִבֶאָה ֶאל־ָהאָָדם׃‬ ָ ‫שׁר־ָלַקח ִמן־ָהאָָדם ְלִא‬ ֶ ‫ִהים ֶאת־ַהֵצָּלע ֲא‬-‫ ו ַיִֶּבן י ְהו ָה ֱא‬22
‫שּׁה ִכּי ֵמִאישׁ ֻלֳקָחה־זּ ֹאת׃‬ ָ ‫שִׂרי ְלז ֹאת י ִָקֵּרא ִא‬ ָ ‫שׂר ִמְבּ‬ ָ ‫ ו ַיּ ֹאֶמר ָהאָָדם ז ֹאת ַהַפַּעם ֶעֶצם ֵמֲעָצַמי וָּב‬23
‫שׂר ֶאָחד׃‬ ָ ‫שׁתּוֹ ו ְָהיוּ ְלָב‬ ְ ‫ ַעל־ֵכּן י ֲַעָזב־ִאישׁ ֶאת־אִָביו ו ְֶאת־ִאמּוֹ ו ְָדַבק ְבִּא‬24
‫שׁשׁוּ׃‬ ָ ֹ ‫א י ְִתבּ‬-ְ ‫שׁתּוֹ ו‬ ְ ‫שׁנֵיֶהם ֲערוִּמּים ָהאָָדם ו ְִא‬ְ ‫ ו ַיְִּהיוּ‬25
(Gn 2:21-25 WTT)
21 καὶ ἐπέβαλεν ὁ θεὸς ἔκστασιν ἐπὶ τὸν Αδαµ καὶ ὕπνωσεν καὶ ἔλαβεν µίαν τῶν πλευρῶν αὐτοῦ καὶ ἀνεπλήρωσεν σάρκα ἀντ᾽
αὐτῆς
22 καὶ ᾠκοδόµησεν κύριος ὁ θεὸς τὴν πλευράν ἣν ἔλαβεν ἀπὸ τοῦ Αδαµ εἰς γυναῖκα καὶ ἤγαγεν αὐτὴν πρὸς τὸν Αδαµ
23 καὶ εἶπεν Αδαµ τοῦτο νῦν ὀστοῦν ἐκ τῶν ὀστέων µου καὶ σὰρξ ἐκ τῆς σαρκός µου αὕτη κληθήσεται γυνή ὅτι ἐκ τοῦ ἀνδρὸς
αὐτῆς ἐλήµφθη αὕτη
24 ἕνεκεν τούτου καταλείψει ἄνθρωπος τὸν πατέρα αὐτοῦ καὶ τὴν µητέρα αὐτοῦ καὶ προσκολληθήσεται πρὸς τὴν γυναῖκα
αὐτοῦ καὶ ἔσονται οἱ δύο εἰς σάρκα µίαν
25 καὶ ἦσαν οἱ δύο γυµνοί ὅ τε Αδαµ καὶ ἡ γυνὴ αὐτοῦ καὶ οὐκ ᾐσχύνοντο
(Gn 2:21-25 BGT)
41. La figura de la serp com a caracterització dels poders malignes? éssers divins?
La serp era el més astut de tots els animals que el Senyor-Déu havia fet. Preguntà, doncs, a la dona: «Així, Déu us ha
dit que no mengeu dels fruits de cap arbre del jardí?» La dona va respondre a la serp: «Podem menjar dels fruits de
tots els arbres del jardí, però dels fruits de l'arbre que hi ha al mig del jardí, Déu ha dit que no en mengem ni els
toquem, perquè moriríem.» La serp li va replicar: «No, no morireu pas! Déu sap que, si un dia en mengeu, se us obriran
els ulls i sereu com déus: coneixereu el bé i el mal.» (Gn 3,1-5 BCI)
‫א ת ֹאְכלוּ ִמכּ ֹל ֵעץ‬- ‫ִהים‬-‫שּׁה אַף ִכּי־אַָמר ֱא‬
ָ ‫ִהים ו ַיּ ֹאֶמר ֶאל־ָהִא‬-‫שׂה י ְהו ָה ֱא‬
ָ ‫שׁר ָע‬
ֶ ‫שֶּׂדה ֲא‬ ָ ‫ו ְַהנָָּחשׁ ָהי ָה ָערוּם ִמכּ ֹל ַחיַּת ַה‬WTT Gènesi 3:1
‫ַהָגּן׃‬
‫שּׁה ֶאל־ַהנָָּחשׁ ִמְפִּרי ֵעץ־ַהָגּן נ ֹאֵכל׃‬ ָ ‫ ו ַתּ ֹאֶמר ָהִא‬2
‫א ִתְגּעוּ בּוֹ ֶפּן־ְתֻּמתוּן׃‬-ְ ‫א ת ֹאְכלוּ ִמֶמּנּוּ ו‬- ‫ִהים‬-‫שׁר ְבּתוֹ<־ַהָגּן אַָמר ֱא‬ ֶ ‫ וִּמְפִּרי ָהֵעץ ֲא‬3
‫א־מוֹת ְתֻּמתוּן׃‬- ‫שּׁה‬ ָ ‫ ו ַיּ ֹאֶמר ַהנָָּחשׁ ֶאל־ָהִא‬4
‫ִהים י ְֹדֵעי טוֹב ו ָָרע׃‬-‫ִהים ִכּי ְבּיוֹם ֲאָכְלֶכם ִמֶמּנּוּ ו ְנְִפְקחוּ ֵעינֵיֶכם ו ְִהי ִיֶתם ֵכּא‬-‫ ִכּי י ֵֹדַע ֱא‬5
(Gn 3:1-5 WTT)
Gènesi 3:1 ὁ δὲ ὄφις ἦν φρονιµώτατος πάντων τῶν θηρίων τῶν ἐπὶ τῆς γῆς ὧν ἐποίησεν κύριος ὁ θεός καὶ εἶπεν ὁ ὄφις τῇ
γυναικί τί ὅτι εἶπεν ὁ θεός οὐ µὴ φάγητε ἀπὸ παντὸς ξύλου τοῦ ἐν τῷ παραδείσῳ
2 καὶ εἶπεν ἡ γυνὴ τῷ ὄφει ἀπὸ καρποῦ ξύλου τοῦ παραδείσου φαγόµεθα
3 ἀπὸ δὲ καρποῦ τοῦ ξύλου ὅ ἐστιν ἐν µέσῳ τοῦ παραδείσου εἶπεν ὁ θεός οὐ φάγεσθε ἀπ᾽ αὐτοῦ οὐδὲ µὴ ἅψησθε αὐτοῦ ἵνα µὴ
ἀποθάνητε
4 καὶ εἶπεν ὁ ὄφις τῇ γυναικί οὐ θανάτῳ ἀποθανεῖσθε
5 ᾔδει γὰρ ὁ θεὸς ὅτι ἐν ᾗ ἂν ἡµέρᾳ φάγητε ἀπ᾽ αὐτοῦ διανοιχθήσονται ὑµῶν οἱ ὀφθαλµοί καὶ ἔσεσθε ὡς θεοὶ
γινώσκοντες καλὸν καὶ πονηρόν (Gn 3:1-5 BGT)
El Senyor-Déu va dir a la serp: «Ja que has fet això, seràs la més maleïda de totes les bèsties i de tots els animals
feréstecs. T'arrossegaràs damunt el ventre i menjaràs pols tota la vida. Posaré enemistat entre tu i la dona, entre el teu
llinatge i el seu. Ell t'atacarà al cap i tu l'atacaràs al taló.» (Gn 3,14-15 BCI)
‫׃‬l‫ ֵתֵל< ו ְָעָפר תּ ֹאַכל ָכּל־י ְֵמי ַחיֶּי‬lְ‫שֶּׂדה ַעל־ְגּח ֹנ‬ָ ‫שׂיָת זּ ֹאת אָרוּר ַאָתּה ִמָכּל־ַהְבֵּהָמה וִּמכּ ֹל ַחיַּת ַה‬ ִ ‫ִהים ֶאל־ַהנָָּחשׁ ִכּי ָע‬-‫ו ַיּ ֹאֶמר י ְהוֹ ָה ֱא‬14
‫ ר ֹאשׁ ו ְַאָתּה ְתּשׁוֶּפנּוּ ָעֵקב׃ ס‬l‫ וֵּבין ַזְרָעהּ הוּא י ְשׁוְּפ‬l‫שּׁה וֵּבין ַזְרֲע‬ ָ ‫ וֵּבין ָהִא‬lְ‫שׁית ֵבּינ‬
ִ ‫ ו ְֵאיָבה ָא‬15
(Gn 3:14-15 WTT)

14 καὶ εἶπεν κύριος ὁ θεὸς τῷ ὄφει ὅτι ἐποίησας τοῦτο ἐπικατάρατος σὺ ἀπὸ πάντων τῶν κτηνῶν καὶ ἀπὸ πάντων τῶν θηρίων
τῆς γῆς ἐπὶ τῷ στήθει σου καὶ τῇ κοιλίᾳ πορεύσῃ καὶ γῆν φάγῃ πάσας τὰς ἡµέρας τῆς ζωῆς σου
15 καὶ ἔχθραν θήσω ἀνὰ µέσον σου καὶ ἀνὰ µέσον τῆς γυναικὸς καὶ ἀνὰ µέσον τοῦ σπέρµατός σου καὶ ἀνὰ µέσον τοῦ σπέρµατος
αὐτῆς αὐτός σου τηρήσει κεφαλήν καὶ σὺ τηρήσεις αὐτοῦ πτέρναν
(Gn 3:14-15 BGT)

16
BIBLIOGRAFIA

EGIPTE
ALEGRE GARCÍA, SUSANA (2017). Dioses, mitos y rituales en el antiguo Egipto. Una panorámica de las creencias
religiosas en el Egipto faraónico. Madrid: Ed. Dilema.
―(2022). Isis. La Grande, la Maga, la de los Mil nombres. Madrid: Ed. Dilema.
ALLAN, SCOTT J. (2020). “The Earliest Private Statue of Ancient Egypt. A re-examination of the statue of
Hetepdief”, Archéo-Nil. Revue de la Societé pour l’Étude des cultures prépharaoniques de la Vallée du Nil, XXX, pp. 59-72.
ALLEN, JAMES P. (1988). Genesis in Egypt. The Philosophy of Ancient Egyptian Creation Accounts. New Haven:
Yale Egyptological Seminar.
ARMOUR, ROBERT B. (2004). Dioses y mitos del antiguo Egipto. Madrid: Alianza.
ASSMANN, JAN (2001). The Search for God in Ancient Egypt. Ithaca/London: Cornell University Press.
―(2006). La distinción mosaica o el precio del monoteísmo. Madrid: Akal.
BARGUET, PAUL (1986). Les Textes des Sarcophages Égyptiennes du Moyen Empire. Paris: Éd. du Cerf.
―(2000). El Libro de los Muertos de los antiguos egipcios. Bilbao: Ed. Desclée de Brouwer.
BARUCQ, ANDRÉ (1986). “Quelques reflexions a propos du Psaume 49 et des Chants du Harpiste”, dins Hommages
à François Daumas, vol. I, Université de Montpellier, Montpellier.
BENNET, JOHN (1939). “The Restoration Inscription of Tut'Ankhamūn”, The Journal of Egyptian Archaeology, vol.
XXV, 1, pp. 8-15.
BLÁZQUEZ, JOSÉ M. (1967). “Aportaciones al estudio del simbolismo funerario del huevo y la granada en las
creencias populares de las antiguas religiones mediterráneas”, Revista de dialectología y tradiciones populares, vol. XXIII,
1-2, pp. 132-166.
BONNET, HANS (2000). Reallexikon der Ägyptischen Religionsgeschichte. Berlin/NY: Walter de Gruyter.
BREASTED, JAMES H. (1903). “The Philosophy of a Memphite Priest”, The Open Court, 8, pp. 458-479
CASTEL RONDA, ELISA (2001). Gran diccionario de mitología egipcia. Madrid: Alderabán.
―(1999). Egipto, signos y símbolos de lo sagrado. Madrid: Alderabán.
―(1992-1994). “La cosmogonía y la Enéada heliopolitana”. BAEDE, 4-5, pp. 3-37.
CHASSINAT, ÉMILE G. (1929). Le temple d’Edfou, IV, dins col. Mémoires publiés par les membres de la mission
archéologique française au Caire, IFAO, XXI.
CLAYTON, PETER. A. (1996). Crónica de los faraones. Barcelona: Destino.
DAVID, ROSALIE (2003). Religión y magia en el antiguo Egipto. Barcelona: Crítica.
DAUMAS, FRANÇOIS (1972). La civilización del Egipto faraónico. Barcelona: Ed. Juventud.
ELIADE, MIRCEA (2019). Historia de las creencias y las ideas religiosas, vol. I: De la Edad de Piedra a los Misterios
de Eleusis. Barcelona: Paidós.
―(2007). Tratado de historia de las religiones. México: Ed. Era.
FRANKFORT, HENRI (1998). La religión del antiguo Egipto. Una interpretación. Barcelona: Laertes.
GONZÁLVEZ, LUIS MANUEL (2005), “Nubia hasta el cierre del Templo de Isis, en Filas”, Ruta Arqueológica por
Egipto, III, pp. 59-61
GRIMAL, NICHOLAS (1996). Historia del antiguo Egipto. Madrid: Akal.
HORNUNG, ERIK (1999). El uno y los múltiples. Concepciones egipcias de la divinidad. Madrid: Trotta.
―[et al.] (2004). La tumba de Tutmosis III. Las horas oscuras del Sol. Madrid: MAN.
LECLANT, JEAN (1995). “De l’Égyptophilie à l’Égyptologie. Érudits, voyageurs, collectioneurs...”, Comptes-rendus
des Séances de l’Académie des Inscriptions et Belles-Lettres, CXXIX, 4, pp. 630-647.
LEHNER, MARK (2003). Todo sobre las pirámides. Barcelona: Destino.
LEITZ, CHRISTIAN (1999). Magical and Medical Papyri of the New Kingdom, vol. VII col. Hieratic Papyri in the
British Museum [HPBM]. London: British Museum Press.
LICHTHEIM, MIRIAM (2006). Ancient Egyptian Literature. A Book of Readings, vol. II: The New Kingdom. Oakland:
University of California Press.
LULL, JOSÉ (2006). La astronomía en el antiguo Egipto. València: PUV.
MENU, BERNARDETTE (1987). “Les cosmogonies de l’ancienne Egypte”, La création dans l’Orient ancien. Paris:
Éd. du Cerf.
MORET, ALEXANDRE (1935-1938). “L’influence du decor solaire sur la pyramide”, a Mélanges Maspero (I): Orient
Ancien. IFAO, LXVI.
NAYDLER, JEREMY (2003). El templo del cosmos. La experiencia de lo sagrado en el Egipto antiguo. Madrid: Siruela.
NEBRIJA, ANTONIO DE (1492). Arte de la lengua castellana. Salamanca: En Casa de Juan de Porras.
PÉREZ DE MOYA, JUAN (1585). Phisolophia secreta donde debaxo de historias fabulosas se contiene mucha doctrina
provechosa. Madrid: En Casa de Francisco Sánchez.
17
 PETRIE, WILLIAM F. (1920). Religion and Conscience in Ancient Egypt. Lectures Delivered at University College,
London. London: Methuen.
PINEDA, JUAN DE (1588). Los treynta libros de la Monarchia ecclesiastica o Historia Universal del Mundo.
Salamanca: En Casa de Juan Fernández; esp. vol. I, lib. II, cap. I «De como Dios llamo a su servicio al patriarcha Abraham
y de como le fue quitada su muger Sarra [sic] en Egypto».
QUIRKE, STEPHEN (2003). La Religión del Antiguo Egipto. Madrid: Oberon.
REEVES, NICHOLAS (2002). Akhenatón, el falso profeta de Egipto. Madrid: Anaya.
RUNDLE CLARK, ROBERT T. (1978). Myth and Symbol in Ancient Egypt. London: Thames & Hudson.
SAUNERON, SERGE (1962). Les fêtes religieuses d’Esna aux derniers siècles du paganisme. Esna V, IFAO.
TRAUNECKER, CLAUDE (2001). The Gods of Egypt. Ithaca/London: Cornell University Press.
VANDERSLEYEN, CLAUDE (1995). L’Égypte et la Vallée du Nil, vol. 2: De la fin de l’Ancien Empire à la fin du
Nouvel Empire. Paris: Presses Universitaires de France.
WEBER, MAX (2012). Sociología de la religión. Madrid: Akal.

MESOPOTÀMIA
BLACK, JEREMY et al. (2004). The Literature of Ancient Sumer, Oxford, Oxford University Press.
BORGER, RYKLE (1973). “Tonmänchen und Puppen”, BiOr 30, pp. 176-183.
CLIFFORD, RICHARD J. (1994). Creation Accounts in the Ancient Near East and in the Bible, The Catholic Biblical
Quarterly Monograph Series 26, Washington, DC.
DONNER, HERBERT–RÖLLIG, WOLFGANG (2002). Kanaanäische und Aramäische Inschriften, Wiesbaden:
Harrassowitz Verlag.
DURAND, JEAN-MARIE (1993). “Le mythologème du combat entre le Dieu de l’orage et la Mer en Mésopotamie”,
MARI 7, Éditions Recherche sur les Civilisations, París 1993, pp. 41-61.
FELIU, LLUÍS (2009). “Los relatos de los orígenes en el contexto de las literaturas orientales”, La Biblia en la
literatura española. Número monográfico. Los relatos de los orígenes: del Paraíso a Babel, Biblias Hispánicas año 2009
– número 1, pp. 19-39.
FELIU, LLUÍS–MILLET ALBÀ, ADELINA (2004). El Poema Babilònic de la Creació, Barcelona, Universitat Autònoma
de Barcelona Servei de Publicacions-Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
FELIU, LLUÍS–MILLET, ADELINA (2022). Poema de Gilgamesh, Barcelona, Adesiara Editorial.
FOSTER, BENJAMIN R. (2005). Before the Muses. An Anthology of Akkadian Literature, Bethesda, Maryland, CDL Press.
HEIDEL, ALEXANDER (1951). The Babylonian Genesis, Chicago & London, The University of Chicago Press.
HOROWITZ, WAYNE (1998). Mesopotamian Cosmic Geography, Winona Lake, Indiana, Eisenbrauns.
Inana’s descent to the netherworld, The Electronic Text Corpus of Sumerian Literature:
https://etcsl.orinst.ox.ac.uk/section1/tr141.htm
JACOBSEN, THORKILD (1981). “The Eridu Genesis”, Journal of Biblical Literature 100, pp. 513-529.
LAMBERT, WILFRED G. (2013). “Creation in the Bible and the Ancient Near East”, a: SCURLOCK, JOANN‒BEAL,
RICHARD H., Creation and Chaos. A Reconsideration of Herman Gunkel’s Chaoskampf Hypothesis, Winona Lake, Indiana,
Eisenbrauns, pp. 44-47.
LAMBERT, WILFRED G.–MILLARD, ALLAN R. (1969). Atra-Hasis: The Babylonian Story of the Flood, Oxford,
Clarendon Press.
KING, LEONARD W. (1902 [1976]). Enuma Elish. The Seven Tablets of Creation, 2 vols., London, Luzac and Co.
LAPINKIVI, PIRJO (2010). The Neo-Assyrian Mith of Ištar’s Descent and Resurrection, State Archives of Assyria.
Cuneiform Texts, Volume VI, Winona Lake, Indiana, Eisenbrauns.
MAUL, STEFAN (2015). “Kosmologie und Kosmogonie in der antiken Literatur: das sog. Babylonische
Weltschöpfungsepos Enūma Eliš”, a: DERRON, PASCALE (ed.), Cosmologies et Cosmogonies dans la littérature Antique,
Genève: Fondation Hardt, pp. 15-37.
DEL OLMO LETE, GREGORIO (1998). Mitos, leyendas y rituales de los semitas occidentales, Madrid, Editorial Trotta.
PITARD, WAYNE T. (2013). “The Combat Myth as a Succession Story at Ugarit”, a: SCURLOCK, JOANN‒BEAL,
RICHARD H., Creation and Chaos. A Reconsideration of Herman Gunkel’s Chaoskampf Hypothesis, Winona Lake, Indiana,
Eisenbrauns, pp. 199-205.
SCHMID, KONRAD (2015). “Von der Gegenwelt zur Lebenswelt: evolutionäre Kosmologie und Theologie im Buch
Genesis”, a: DERRON, PASCALE (ed.), Cosmologies et Cosmogonies dans la littérature Antique, Genève: Fondation Hardt,
pp. 51-95.
SONIK, KAREN (2021). “Rethinking Women in the Epic of Gilgamesh”, JAOS 141.4, pp. 779-801.
WESTENHOLZ, AAGE (1974/1977). “Old Akkadian School Texts. Some Goals of Sargonic Scribal Education”, AfO
25, pp. 95-110.
WYATT, NICOLAS (1999). “The Religion of Ugarit: an overview”, a: WILFRED G.E. WATSON–NICOLAS WYATT (eds.),
Handbook of Ugaritic Studies, Leiden-Boston-Köln, Brill, pp. 529-585.

18
GRÈCIA
BERNABÉ, ALBERTO (1989). “Generaciones de dioses y sucesión interrumpida. El mito hitita de Kumarbi, la Teogonía
de Hesíodo y el Papiro de Derveni.” Aula Orientalis, 7, pp. 159-179.
BERNABÉ, ALBERTO (1995). “Influences orientales dans la littérature grecque: quelques réflexions de méthode.” Kernos
8, pp. 9-22.
BERNABÉ, ALBERTO (2003). Hieros Logos. Poesía órfica sobre los dioses, el alma y el Más Allá, Madrid: Akal.
BERNABÉ, ALBERTO (2004). “La lucha contra el Dragón: el viaje de un mito.” En JESÚS HERNÁNDEZ JURADO, CARMEN
GARCÍA SANZ & PILAR RUFETE TOMICO, coords., Huelva arqueológica, Actas del III Congreso Español de Antiguo Oriente
Próximo. Huelva: Sección de Arqueología. Diputación provincial de Huelva, pp. 129-145.
BERNABÉ, ALBERTO (2008). “Teogonías órficas.” En ALBERTO BERNABÉ & FRANCESC CASADESÚS, eds., Orfeo y la
tradición órfica. Un reencuentro. Madrid: Akal, pp. 291-324.
BERNABÉ, ALBERTO (2015). Mitos hititas entre Oriente y Occidente. Madrid: Akal.
BERNABÉ, ALBERTO (2020). “The Primordial Water: Between Myth and Philosophy.” En ANTONIOS RENGAKOS,
PATRICK FINGLASS & BERNHARD ZIMMERMANN, eds., More than Homer Knew – Studies on Homer and His Ancient
Commentators. Berlin-Boston: de Gruyter, pp. 435-455.
BONNAFÉ, ANNIE (1985). Eris et Eros: Mariages divins et mythe de succession chez Hésiode. Lyon: Presses
Universitaires de Lyon.
BREMMER, JAN M. (2008). “Canonical and Alternative Creation Myths.” En JAN N. BREMMER, ed., Greek Religion and
Culture, the Bible and the Ancient Near East. Leiden: Brill, pp. 1-18.
BRISSON, LUC (1995). Orphée et l’Orphisme dans l’Antiquité gréco-romaine. Aldershot: Variorum.
BURKERT, WALTER (1987). “Oriental and Greek Mythology: The Meeting of Parallels.” En JAN M. Bremmer, ed.,
Interpretations of Greek Mythology. London, Sydney: Croom Helm, pp. 10-40.
BURKERT, WALTER (1992). The Orientalizing Revolution. Near Easter Influence on Greek Culture in the Early Archaic
Age. Cambridge: Harvard UP.
BURKERT, WALTER (1999). “The Logic of Cosmogony.” En RICHARD BUXTON, ed., From Myth to Reason? Studies in
the Development of Greek Thought. Oxford: Oxford UP, pp. 87-106.
BURKERT, WALTER (2004). Babylon Memphis Persepolis: Eastern Contexts of Greek Culture. Cambridge: Harvard UP.
CLASSEN, CARL JOACHIM (1962). “The Creator in Greek Thought from Homer to Plato.” Classica et Mediaevalia 23,
pp. 1-22.
CLAY, JENNY S. (2003). Hesiod’s Cosmos. Cambridge: Cambridge UP.
CLAY, JENNY S. (2015). “Commencing Cosmogony and the Rhetoric of Poetic Authority.” En PASCALE DERRON, ed.,
Cosmologies et cosmogonies dans la littérature antique: huit exposés suivis de discussions et d’un epilogue, Vandoeuvres:
Librairie Droz (Entretiens sur l’Antiquité classique de la Fondation Hardt, 61), pp. 105-147.
D’ALESSIO, GIAMBATTISTA (2015). “Theogony and Titanomachy.” En MARCO FANTUZZI & CHRISTOS TSAGALIS, eds.,
The Greek Epic Cycle and Its Ancient Reception. A Companion. Cambridge: Cambridge UP, pp. 199-212.
DONGEN, ERIK VAN (2011). “The ‘Kingship in Heaven’-Theme of the Hesiodic Theogony: Origin, Function,
Composition.” Greek, Roman and Byzantine Studies, 51, pp. 180-201.
DUCHEMIN, JACQUELINE (1974). Prométhée: Histoire du mythe, de ses origines orientales à ses incarnations modernes.
Paris: Les Belles Lettres.
FERRARI, GLORIA (2008). Alcman and the Cosmos of Sparta. Chicago. London: University of Chicago Press.
FONTENROSE, JOSEPH E. (1966). “Typhon among the Arimoi.” En LUITPOLD WALLACH, ed., The classical tradition,
literary and historical studies in honor of H. Capian, Ithaca New York, pp. 64-82.
FOWLER, ROBERT L. (2013). Early Greek Mythography. Vol. 2: Commentary. Oxford: Oxford UP.
GRANGER, HERBERT (2007). “The Theologian Pherecydes of Syros and the Early Days of Natural Philosophy.” Harvard
Studies in Classical Philology 103, pp. 135-163.
GREGORY, ANDREW (2007). Ancient Greek Cosmogony. London: Duckworth.
JIMÉNEZ SAN CRISTÓBAL, ANA ISABEL (2018). “De la oscuridad a la luz en distintas cosmogonías griegas.” En
FRANCISCO LUIS BORREGO & MIGUEL HERRERO, eds., Éter divino: Teopoética de la luz y el aire. Madrid: Publicaciones
Universidad San Dámaso (Serie Teopoética), pp. 117-141.
LISI BERETERBIDE, FRANCISCO L. (1985). “La teología de Ferecides de Siro.” Helmantica: Revista de filología clásica
y hebrea 36, pp. 251-276.
LLOYD, GEOFFREY E. R. (1966). Polarity and Analogy. Two types of argumentation in early Greek thought. Cambridge:
Cambridge UP.
LÓPEZ-RUIZ, CAROLINA (2010). When the Gods Were Born: Greek Cosmogonies and the Near East. Cambridge-
London: Harvard UP.
LOUDEN, BRUCE (2018). Greek Myth and the Bible. London: Routledge.
MARTÍNEZ NIETO, ROXANA B. (2000). La aurora del pensamiento griego: las cosmogonías prefilosóficas de Hesíodo,
Alcmán, Ferecides, Epiménides, Museo y la Teogonía órfica antigua. Madrid: Trotta.
MONDI, ROBERT (1989). “ΧΑΟΣ and the Hesiodic Cosmogony.” Harvard Studies in Classical Philology 92, pp. 1-41.
19
 MONDI, ROBERT (1990). “Greek mythic thought in the light of the Near East.” En LOWELL EDMUNDS, ed., Approaches
to Greek myth, Baltimore-London: Johns Hopkins University Press, pp. 142-198.
MOST, GLENN W. (1987). “Alcman’s ‘Cosmogonic’ Fragment (Fr. 5 Page, 81 Calame).” Classical Quarterly 37, pp. 1-19.
MOST, GLENN W. (2013). “Eros in Hesiod.” En CHIARA TH. SANDERS, CHRIS CAREY & NICK J. LOWE, eds., Erôs in
Ancient Greece. Oxford: Oxford UP, pp. 163-174.
PALOMAR, NATALIA (2012). “El manto nupcial de Zas: obra y acción cosmogónica.” En EULÀLIA VINTRÓ, FRANCESCA
MESTRE & PILAR GÓMEZ, eds., Homenatge a Montserrat Jufresa. Barcelona: Publicacions i Edicions de la Universitat de
Barcelona, pp. 251-264.
PELLIZER, EZIO (2017), “Typhoeus-Typhon in Hesiod, Apollodorus and Elsewhere.” En JORDI PÀMIAS, ed.,
Apollodoriana. Ancient Myths, New Crossroads, Berlin - Boston: De Gruyter, pp. 100-112.
PENGLASE, CHARLES (1994). Greek Myths and Mesopotamia. Parallels and Influence in the Homeric Hymns and
Hesiod, London-New York: Routledge.
PENWILL, JOHN L. (1974). “Alkman’s Cosmogony.” Apeiron 8, pp. 13-39.
PÒRTULAS, JAUME & GRAU, SERGI (2012). Saviesa grega arcaica, Martorell: Adesiara.
PORZIG, WALTER (1930). “Illuyankas und Typbon.” Klelnaslatlscbe Forsclmngen 1, pp. 379-386.
PUCCI, PIETRO (2009). “The poetry of the Theogony.” En FRANCO MONTANARI, ANTONIOS RENGAKOS & CHRISTOS
TSAGALIS, eds., Brill’s Companion to Hesiod, Leiden: Brill, pp. 37-70.
RANGOS, SPYRIDON (2003). “Alcman’s Cosmogony Revisited.” Classica et Mediaevalia 54, pp. 81-112.
RANGOS, SPYRIDON (2007). “Alcman’s Cosmogony in Contexts.” En NIKOS BIRGALIAS, KOSTAS BURASELIS & PAUL
CARTLEDGE, eds., The Contribution of Ancient Sparta to Political Thought and Practice, Athens: Alexandria, pp. 159-177.
RICCIARDELLI APICELLA, GABRIELLA (1979). “La cosmogonia di Alcmane.” Quaderni Urbinati di Cultura Classica 3,
pp. 7-27.
RICCIARDELLI APICELLA, GABRIELLA (1993). “Le teogonie orfiche nell’ambito delle teogonie greche.” En AGOSTINO
MASARACCHIA, ed., Orfeo e l’orfismo, Roma: Gruppo Editoriale Internazionale, pp. 27-51.
RUDHARDT, JEAN (1971). Le thème de l'eau primordiale dans la mythologie grecque. Bern: Ed. Francké.
RUDHARDT, JEAN (1986). Le role d’Eros et d’Aphrodite dans les cosmogonies grecques. Paris: Presses Universitaires
de France.
RUTHERFORD, IAN (2009). “Hesiod and the Literary Traditions of the Near East.” En FRANCO MONTANARI, ANTONIOS
RENGAKOS & CHRISTOS TSAGALIS (eds.), Brill’s Companion to Hesiod, Leiden: Brill, pp. 9-35.
SANTAMARÍA, MARCO ANTONIO (2019). “Pherecydes of Syros in the Papyrological Tradition.” En CHRISTIAN
VASSALLO, ed., The Presocratics and Papyrological Tradition. Berlin-Boston: de Gruyter, pp. 71-107.
SANTAMARÍA, MARCO ANTONIO (2020). “Our Co(s)mic Origins: Theogonies in Creek Comedy.” Archiv für
Religionsgeschichte 21-22, pp. 369-386.
SANTAMARÍA, MARCO ANTONIO (2021). “The Emergence of the World in Early Greek Theogonies from Hesiod to
Acusilaus.” En ALBERTO BERNABÉ & RAQUEL MARTÍN, eds., Narrating the Beginnings, Wiesbaden: Springer VS, pp. 117-137.
SCHIBLI, HERMANN S. (1990). Pherekydes of Syros. Oxford: Oxford UP.
SCULLY, STEPHEN (2015). Hesiod’s Theogony: From Near Eastern Creation Myths to Paradise Lost. Oxford: Oxford UP.
SOLANA DUESO, JOSÉ (2009). “El agua como el primer principio: las razones de Tales de Mileto.” Convivium 22, pp. 5-24.
SOREL, REYNAL (1994). Les cosmogonies grecques. Paris: Presses Universitaires de France.
TRALAU, JOHAN (2018). “Hesiod, Ouranos, Kronos, and the Emasculation at the Beginning of Time.” Classical World
111, pp. 459-484.
VIAN, FRANCIS (1960). “Le mythe de Typhée et le problème de ses origines orientales.” En Éléments orientaux dans la
religion grecque ancienne, Paris: PUF, pp. 17-37.
WEST, MARTIN L. (1963). “Three Presocratic Cosmologies.” Classical Quarterly 13, pp. 154-176.

ANTIC ISRAEL
BLENKINSOPP, JOSEPH, 2011, Creation, Un-Creation, Re-Creation. A Discursive Commentary on Genesis 1-11, London
– New York, New York, T & T Clark.
CARR, DAVID M., 2020, The Formation of Genesis 1-11. Biblical and Other Precursors, Oxford, Oxford University Press.
—, 2021, Genesis 1-11, International Exegetical Commentary on the Old Testament (IECOT), Suttgart, Kohlhammer.
DAY, JOHN, 2013, From Creation to Babel: Studies in Genesis 1-11, Library of Hebrew Bible/ Old Testament Studies
592, London, Bloomsbury T&T Clark.
DEL OLMO LETE, GREGORIO (ed.), 1988, Mitos, leyendas y rituales de los semitas occidentales, Pliegos de Oriente,
Madrid, Editorial Trotta ‒ Edicions de la Universitat de Barcelona.
—, 2015, “La Biblia y su intertextualidad”, en DEL OLMO LETE, Gregorio, Estudios de intertextualidad semítica
noroccidental. Hebreo y ugarítico, Barcino Monographica Orientalia 3, Barcelona, Edicions de la Universitat de Barcelona,
pp. 377-393.
—, 2015, “Los relatos bíblicos de los orígenes: de Adán a Babel en la Literatura Occidental”, en DEL OLMO LETE,
Gregorio, Estudios de intertextualidad semítica noroccidental. Hebreo y ugarítico, Barcino Monographica Orientalia 3,
Barcelona, Edicions de la Universitat de Barcelona, pp. 415-426.
FISCHER, GEORG, 2018, Genesis 1-11, Herder Theologischer Kommentar zum Alten Testament, Freiburg, Herder.
20
 GARCÍA LÓPEZ, FÉLIX, 2003, El Pentateuco, Introducción a la lectura de los cinco primeros libros de la Biblia,
Introducción al estudio de la Biblia 3a, Estella, Verbo Divino.
GERTZ, JAN CHRISTIAN, 2012, “The Formation of the Primeval History”, en EVANS, Craig A. – LOHR, Joel N. –
PETERSEN, David L., The Book of Genesis. Composition, Reception, and Interpretation, Supplements to Vetus Testamentum
152, Leiden – Boston, Massachusetts, Brill, pp. 107-135.
—, 2018, Das erste Buch Mose (Genesis). Die Urgeschichte Gen 1-11, Das Alte Testament Deutsch 1, Göttingen,
Vandenhoeck & Ruprecht.
JIMÉNEZ ROMERO, Juan Carlos, 2021, “Gn 1-11 como prólogo del Génesis y de la Biblia hebrea”, Revista Bíblica 83,
pp. 9-29.
L’HOUR, JEAN, 2016, Genèse 1-2,4a. Commentaire, Études Bibliques 71, Leuven – Paris – Bristol, Peeters.
—, 2018, Genèse 2,4b-4,26. Commentaire, Études Bibliques 78, Leuven – Paris – Bristol, Peeters.
—, 2022, Genèse 5-11. Commentaire, Études Bibliques 90, Leuven – Paris – Bristol, Peeters.
LOZA VERA, José, 1999, El Pentateuco. Tomo II: Lecturas del Génesis y del Éxodo (Material Académico 24), México:
Universidad Pontificia de México.
Mas i Antó, Jordi, 1981, Els Orígens segons la Bíblia (Gn 1-11), Enciclopèdia Bàsica del Catequista 14, Barcelona,
Facultat de Teologia de Barcelona. Secció sant Pacià.
METTINGER, TRYGGVE N. D., 2007, The Eden Narrative. A Literary and Religio-historical Study of Genesis 2-3, Winona
Lake, Indiana, Eisenbrauns.
SCHÜLE, ANDREAS, 2006, Der Prolog der hebräischen Bibel. Der literar und theologiegeschichtliche Diskurs der
Urgeschichte (Genesis 1-11), Abhandlungen zur Theologie des Alten und Neuen Testsments 86, Zürich, Theologischer Verlag
Zürich.
SKA, JEAN-LOUIS, 2015, El Pentateuco: un filón inagotable. Problemas de composición y de interpretación. Aspectos
literarios y teológicos, Estudios Bíblicos 53, Estella, Verbo Divino.

21