Gèneres televisius

U N I TAT 3 :
Gènere ficcional:
4.1. Sèrie dramàtica i/o d’acció:

Solen tenir una durada d’uns 50 minuts, setmanal i reproduït al prime time. Veiem que hi ha un clar conflicte
entre els diàlegs i l’acció. Per exemple: Drames romàntics, Westerns, Policiaques, Drama mèdic (lo
romàntic), Històric/Fantasia

Naixement del serial al Prime Time. Popularització dels cliffhangers - acaba amb un final obert, per exemple
el fet que el protagonista sigui disparat en l’últim minut de l’episodi i l’espectador hagi d’esperar fins
setembre per la propera temporada.

Fan una barreja episòdica i serial per arc narratiu:

1) Coralitat 3) Multiplicació de trames 5) Temàtica professional
2) Realisme 4) Posada en escena complexa

Es caracteritzen per l’autoconsciència i actualitat, és a dir, per exemple sèries que parlen sobre fer sèries, és a
dir, sobre la producció, etc. Fan una barreja de la sèrie i el serial. Hi ha una multitud de trames creuades i
obertes per possibilitar una nova temporada. Els talls publicitaris estan pactats i per això estàn contemplats
en les produccions (més abans que ara). Podem identificar tres parts en la seva estructura:

Pregenèric - quan comença la sèrie, és el primer acte. Les tres maneres de tractar aquesta part són:
• Recapitulació - quan et posen un resum del ocorregut el capítol anterior. Si hi ha dues trames importants ja
saps de que anirà el capítol, tot i que ho han de fer per tal de poder recordar el que va passar al capítol
anterior i així poder seguir la trama.
• Episodi autònom - Surten els mateixos personatges que a la sèrie, tot i que no és rellevant per entendre la
trama, ja que no té res a veure. Per exemple: videoclip de presentació dels personatges.
• Primer acte - hi ha cops que directament la sèrie comença directament. Quan la trama comença sense
preàmbols.

Genèric (Publi) - Són els títols de crèdits. Les maneres de fer-los són:
• Diegètic - estàn incorporats a la imatge
• Pausa diegètica - fan una pausa per explicar de que va el programa. Dins de la diègesis, la tallen per
explicar-te de que va la sèrie amb una pantalla en negre.
• Metonímia - figura retòrica que relaciona dos elements. Quan veus alguna cosa que està relacionada amb
alguna cosa que vindrà a continuació.
• Televisiu - Agafar petits talls sobre els personatges que serveix per definir-los. Molt utilitzat a les sitcoms.
Ens presenten unes trames i uns personatges que conviuen entre plans. Per exemple: Friends.

I després d’aquestes dues, venen els actes com a tal (2-4).

Els personatges són entre plans i rodons, depen molt tant del temps que durarà la sèrie com de les
característiques del personatge.

Hi ha produccions col·laboratives a partir de la figura del showrunner (persona que té la idea original i la
posa en marxa, és a dir, li explica la seva idea a qui farà el guió i a més a més, també pot escollir qui serà
cada personatge també s’involucra en tot el procés de producció) això permet continuar el guió per molts
 Gèneres televisius

anys, ja que a mesura que passa el temps es recol·lecta la història de cada personatge i se sap la manera en
que podem tractar els fets per que no quedi extrany el canvi de guionistes.

Tenen una producció estandaritzada però diversa, ja que segons el tipus de sèrie que estem fent tenim unes
necessitats de producció o unes altres. Hi ha múltiples escenaris, multituds, efectes especials i exteriors.

4.1.2. Sèrie dramàtica i/o d’acció: El policíac:

Té uns protagonistes molt clars, els policies. Normalment és un grup cohesionat per una figura carismàtica i
competent però que té una peculiaritat o problemàtica.

Tenim tres tipus de personatges més: víctimes (tant en episòdic com en capitular), perduts (s’haurien pogut
perdre pel camí o van fer coses dolentes al passat i són sospitosos, la seva feina és entretenir-nos mentres
trobem als culpables) i els dolents.

En els policíacs nord-americans hi ha un equilibri a les representacions, és a dir, tothom té lloc a la sèrie
independentment de la seva ètnia, color de cabell, sexe, etc. Està tot calculat per representar la població
depenentment del lloc on estigui ambientada la sèrie. A Europa no passa tant, ja que a les societats europees
no hi ha tants immigrants, etc.

Funciona amb una estructura de tres actes: plantejament (hi ha hagut un delicte, succés d’impacte que trenca
l’estabilitat i s’ha de recuperar), nus i desenllaç. Hi ha dues estructures:

1) Whodunit - qui ho ha fet. La més freqüent. Busquem saber el culpable del delicte.
2) Invertida (howcatchem) - com ho ha fet. Sé qui és el culpable, tot i que no sabem com descobrir-lo o
com ho ha fet. Ens mostren com han aconseguit saber qui és el culpable.

Ja sigui una estructura o una altre, els policíacs sempre es caracteritzen per la ideologia del bé contra el mal,
tot i que amb creixents excepcions. Sempre hi ha uns dolents, però els bons sempre són els policies.

Es caracteritzen pel: drama personal, laboral o privat (dels personatges); per les tensions entre policies;
temàtiques tòpiques; alta especialització, sempre hi ha un personatge que ens explica les proves i els motius,
les quals poden ser reals o no (legalment parlant); i dialèctica judicial.

4.1.3. Altres consideracions:

Noves tendències - actualment guanyen terreny els drames professionals, el thriller, les paròdies, la ciència
ficció i la fantasia. Hi ha una desaparició de les fronteres entre gèneres. Tot això barrejat amb ficció juvenil.

Realització - l’ús del plans i la il·luminació és en funció dels gèneres, sense que els personatges parlin
podem saber de quin gènere es tracta. Cal prendre la decisió de si la història serà narrada per narradors o no
(si n’hi ha el protagonista sempre guanya més atenció). A més a més, la realització també està marcada pels
actors, la construcció de decorats, la caracterització, la música i els efectes.

Procés creatiu-industrial - és un procés creatiu, tot i que alhora industrial, ja que és un procés estandaritzat
que busca crear uns beneficis. Hi ha dos figures molt importants que són:
a) Productor/a executiu - s’encarrega de feines de producció, és a dir, sap que és el que funciona i que no,
tot i que també assumeix feines creatives. Fa el control del disseny general, és el cap dels principals
elements creatius (realització, interpretació i guió) i també perfila les trames i els personatges.

b) Figura del/a guionista

 Gèneres televisius

U N I TAT 4 :
Gènere docudramàtic:

1. Característiques generals:

El docudrama o dramàtic documental és una combinació entre el documental (que forma part del
macrogènere de l’informatiu) i el drama (que s’engloba dins del macrogènere de la ficció). És a dir, barreja
una part de realitat (responen com reaccionarien a la vida real perquè són humans, reacció espontània) amb
una part de ficció/dramàtica (que seria la situació artificial al que els exposen).

No només és un documental dramàtic sinó que també es dramatitza.

Els programes són: Reality TV, Voyeur TV, Televeritat, Factual entretaiment o Reality entretaiment.

La gràcia d’aquests programes és que barregen: informació + ficció + entreteniment. L’element principal
d’entreteniment que utilitzen com a reclam de l’audiència és mitjançant la figura de persones famoses.

Va aparèixer als anys 90 amb The Real Word. Aquest programa, però, encara no constava de la part de
competició o concurs que actualment sí que destaca.

No té la característica de la responsabilitat social que sí que constava en el documental, però sí reflex (no
representatiu) de la societat i la seva diversitat.

Ciutadà comú com a protagonista. Tot i que ara també es fan seccions anomenades “VIP” que són coneguts
per haver participat en aquest tipus de programes. Per tant, podríem dir que aquests programes generen els
seus propis concursants i creen pseudofamosos.

Trasllat de l’esfera privada a l’àmbit públic. S’explica obertament la vida privada d’algú, d’alguna manera es
“ven” la vida privada.

Democratització de la TV.

L’esclat d’aquest gènere del docudrama passa als anys 2000’s amb el programa Big Brother.

Síndrome de Heròstrat.

Totes aquests característiques fan que aquests programes funcionin de meravella, ja que aconsegueixen una
gran audiència i tenen un baix cost. Després d’aquests programes segueixen tenint recorregut un cop acabats
perquè se segueix parlant dels personatges i les coses que van passar.

2. Models:

2.1. Nord-americà
- Telefilms basats en fets reals o factions.
- Està basat en reconstrucció dels fets que van passar.
- Els temes que es tractaven havien de ser escandalosos.
- Més ficció que realitat. Predomina la ficció a la realitat.
- Model que predomina actualment.
 Gèneres televisius

2.2. Europeu
- Més proper al fet real i el reportatge
- Real life - Real drama
- Inclusió de reconstruccions amb actors o personatges reals.
- Temàtiques socials.
- Objectiu pedagògic o cívic social.
- Aquest model no predomina, ja que l’última característica de l’objectiu pedagògic s’ha perdut. No
s’acostumen a tenir aquest objectiu en aquest tipus de programes.

2.3. Narrat
- Portar al referent a les càmeres, és a dir, portes a algú perquè narri la seva vida privada.
- Enunciació en primera persona, el subjecte a qui li ha passat explica els fets.
- Caràcter discursiu.
- Talk show, relats de vida, programes de testimonis…
- Narradors com garants d’autenticitat, no sabem si ens menteixen o no però són ells mateixos qui ho
expliquen i té aquest caràcter autèntic.
- Són personatges anònims o públics.

2.4. Dramatitzat
- Portar les càmeres al referent, és a dir, portes a l’audiència al lloc dels fets on passen.
- Es fa una reconstrucció dels fets.
- L’acció es presenta de forma icònica, és a dir, es mostres les imatges dels fets.
- Hi programes on la observació participant és indiferent o no indiferent.
- Càmeres ocultes o de videoaficionats.

En tots dos casos dels models narrat i dramatitzat el lloc dels fets s’especularitza.

2.5.Espectacular - Successos esgarrifosos, singulars i cridaners, com per exemple “Mil maneras de morir”

2.6. Quotidià - Entorn pròxim o innovador, com per exemple “El diario de Patricia”.

2.7. Cor o Rosa - Es tracta de fets espectaculars o quotidians de famosos, com per exemple “Las Kardaishan”

3. Formats:

3.1. Docusèries i docusoaps:

Són fets reals ficcionats i dramatitzats, com per exemple “Gipsy Kings”, “Pesadilla en la cocina”… amb
entregues seriades (episòdiques o capitulars). Ara bé, fins a on són reals i quina part està dramatitzada?:

• Real - televisió observacional amb tècniques d’interpretació naturalistes (no actors).

• Ficció - muntatge paral·lel, estructura narrativa enfocada en un grup de personatges (convertim a les
persones que participen al programa en personatges), arcs narratius, escenari tancat, etc.

El muntatge és la clau, ja que escullen els moments més impactants o interessants. A més a més, també fan ús
de la narració en off, que ens dona la seva opinió o ens explica alguna altra cosa que aporta conflictivitat al
fet que estem veient. Disserccionen una determinada realitat social.