ESQUEMA TEORIA DEL CINEMA

La teoria del cinema és l'intent de trobar una aproximació que permeti comprendre com
funciona el dispositiu cinematogràfic i el cinema.

Per elaborar una teoria o bé per parlar d'ella, és molt important ser rigorós en l'expressió (inclús
més que en el camp de l'anàlisi). Definir bé les paraules és essencial (així com evitar fer servir
paraules que portin a confusió).

Teoria: partir d'una constatació i elaborar un pensament que intenti definir el significat del
funcionament d'un fenomen.
La teoria del cinema tracta de comprendre els mecanismes que permeten el funcionament d'una
pel·lícula. Per fer-ho elabora un pensament que tracta de buscar un mètode per explicar aquell
sistema.
La teoria del cinema és l'elaboració d'un o diversos sistemes de pensament que intenten capturar
les maneres de funcionament del cinema i que després cerquen un sistema que les intenti
explicar.

Existeixen dos sistemes històrics d'interpretació de les imatges. Per a l’anàlisi cinematogràfic es
fan servir les dues.

La semiologia: sistemes de codis i signes. Poden ser universals, o culturals o bé socials.

Iconologia (escola Alemanya, Warburg, Panofsky, Gombrich...): estudi de la representació en

l'Art a través de les figures, de les al·legories, dels símbols.

Història de la Teoria del Cinema. Abans i després de la Segona Guerra Mundial.

Abans segona guerra mundial. Escola Soviètica. Eisenstein, Vertov, Kulechov. Muntatge
dialèctic,

Després Segona Guerra Mundial: gir estètic, teòric i històric.

Dos grans plantejaments teòrics: un fundat sobre el discurs estètic, un altre fundat sobre el
discurs científic. el cinema s’incereix en
té a veure amb estudis per entendre i entendre les diferents
l’esséncia del cinema definir les coses cultures del món
Tres paradigmes: Ontologia, Teories metodològiques, Cinema en el món.

André Bazin. Què és Cinema? Primer Capítol: Ontologia de la imatge fotogràfica.

Nocions de representació, realisme i impressió de realitat.

Representació: veure per delegació una realitat absent.

Des dels començaments de la humanitat, posar en un altre lloc allò que hem vist.
Il·lusió: fundada sobre un fenomen perceptiu i psicològic.

Realisme: Relacionat amb codis (culturals: el realisme per una societat no és el mateix que per
una altra).
No és necessàriament una manera de seguir els mecanismes del que és real (per exemple: una
el·lipsi és la consecució de dues seqüències que donen un efecte de realisme o un sentiment
d'una sèrie de seqüències realistes més enllà que en falti un tros).
Passa per un codi: es tracta d'una cosa lògica.
El realisme en cinema passa per un enquadrament i per una estilització.
que decideixo com faig l’imatge
ensenyar de la realitat

El·lipsi: Tècnica narrativa i cinematogràfica que consisteix en la supressió d'algun

esdeveniment dins de la linealitat temporal del relat o de la història.
L'el·lipsi està relacionada amb el temps. El temps fa funcionar el relat. No és un element
objectiu, es tracta d'una experiència temporal (per exemple una seqüència en temps real pot fer
l'efecte d'alguna cosa molt llarga).
Una pel·lícula indica per signes de codificació en quin estadi temporal estem (igual que el relat
literari).
El temps: fa funcionar els mecanismes de la representació. El temps construeix la noció de
sincronia o asincronia. Aquests són elements relacionats amb una gramàtica.

La noció de temps: lligada en cinema a la noció d'esdeveniment. La teoria del cinema es

pregunta pel funcionament de la representació en funció de les diferents corrents
cinematogràfiques i del seu tractament del temps i l'esdeveniment: cinema modern, clàssic...
En el cinema modern, per exemple quan Antonioni filma en temps real ( podem tenir la sensació
com a espectadors que no passa res, aquí l'esdeveniment no genera la temporalitat, aquí tenim
temps simplement).

L'ENQUADRAMENT I IMPRESSIÓ DE REALITAT

La impressió de realitat: l’associació de la foto i del moviment.

En el cinema té molt a veure amb el tipus d'enquadrament.
L'enquadrament té a veure amb la posició de l'espectador respecte al què està veient, des d'on
mira.
El cinema és l'art més proper a la vida. La paradoxa del cinema és que és un art que té la seva
especificitat expressiva (mecanismes artificials) al mateix temps que té tendència a confondre's
amb el que és real (la irrealitat de la imatge no ve de com es filma, sinó sobretot del tractament
del temps).

Impressió realitat:
_ a través del muntatge i de la consecució del pla.
_ es diferencia de l'efecte del real que té a veure amb la realitat immediata.
_ està paradoxalment afavorida per la irrealitat dels mecanismes de la imatge fílmica.
_ lligat al fet codificat: la versemblança.
Versemblant: Que sembla veritable o que és creïble.

L'efecte del real (no és el mateix que la impressió de realitat, és una cosa diferent): impressió
que el que es juga a la pantalla ha estat realment gravat, ha existit o existeix en el real (sensació
que el tren ve cap a nosaltres en les primeres pelis dels germans Lumière).

Com distingir el fet real de la pel·lícula?

A través del Marc o de l’enquadrament:

Marc: vora d'un objecte. El que envolta una imatge.

Enquadrament: fragment de l'espai que capta l'objectiu d'una càmera, i per extensió, el pla
mateix obtingut a través de l'objectiu esmentat. Límit sensible d'una imatge, allò que ens permet
distingir la imatge de la no imatge

Funcions de l’enquadrament:
_ visuals: transició endins-enfora de la imatge.
_ econòmiques: relació amb dimensió i longitud (més posada en escena, menys, etc.)
_ narratives, representatives: idea d'una finestra oberta al món: reconstitució. Creació d'un
univers autònom.
_ ideològiques: enquadrament comporta un punt de vista, una opinió.

Enquadrar:
_ crear per extensió el fora de camp.
_ seleccionar, determinar el camp
_ jugar sobre la profunditat de camp (camp: fragment d'espai més gran).

Posada en escena: Es refereix a la composició de l'escenari (en teatre) o del pla (en cinema i
TV), és a dir: en quin lloc de l'escenari (en teatre) o del enquadrament (en cinema i TV) es
col·loca cada element i cada intèrpret, a més dels moviments que efectuen els actors dins de
l'escenari o del pla.
Sinònim de composició aplicat a l'entorn audiovisual.
Ve del teatre i remet a un lloc que té una existència pròpia.

Muntatge: Posada en seqüència de blocs de temps i d'espai.

Vector essencial pel qual s'ha configurat el llenguatge cinematogràfic.

Tipus de muntatge:
_ Eisenstein: dialèctic, poètic.
_ Griffith: narratiu

Cinema clàssic : estètica de la transparència ( món homogeni, fluid, relació entre els diferents
espais i temps, raccords...).
Cinema de la modernitat: estètica del fragment (no es respecten raccords, forats, instants
superposats...).

El cinema es transforma i evoluciona a través del tractament del muntatge.

Pla: unitat narrativa del llenguatge cinematogràfic.

Seqüència: diversos plans assemblats.

TEMPS I NARRACIÓ

El temps en cinema està relacionat amb un esdeveniment.

Són els esdeveniments els que fan el temps. El temps en el cinema narratiu, o bé s'allarga, o bé
s'escurça en funció dels esdeveniments.
El temps de l'espectador no és uniforme.

El relat:
Conjunt organitzat de significants (mitjans, medis específics del mitjà utilitzat) dels quals els
significats constitueixen una història (els significants depenen de l'objecte utilitzat). No és propi
del medi pel qual narrem.

La narració: específica del medi pel qual narrem. Al cinema es narra a través d'eines
cinematogràfiques
2 nivells de narració:
_el pla: la imatge narra, explica.
_la seqüència de plans: la successió de plans.

Bergala: "la narració es fa abans inclús de la posada en seqüència, es fa en cada pla, des del pla.
I la successió de plans suma en cada pla informació nova”.

Definicions de conceptes fílmics

Películ.la constituïda per un gran nombre de imatges fixes: els fotogrames.

La imatge fílmica és una imatge múltiple (24 fotogrames per segon), inscrita en el temps i
depenent d’una durada i en moviment.
És una imatge plana però a l’interior d’aquesta hi ha una gravació d’un espai en 3 dimensions
anàloga a la nostre manera de viure. Aquesta analogia es viu de manera molt real, d’aquí ve la
impressió de realitat que es manifesta en una il·lusió de moviment i de profunditat.

Pla: Repetició en continuïtat d’un espai donat en un temps donat.

Unitat de base de la pel·lícula ( que no vol dir la unitat més petita), composada per imatges en
moviment que adquireixen el nom de pla.
És la unitat de rodatge pensat en el tall tècnic, la unitat de muntatge i la unitat percebuda (la
unitat de base en el moment de la creació i en el moment de la percepció: la seqüència seria una
frase i el plànol una paraula).
A nivell espaial, està constituït per una porció de realitat capturada a través d’un punt de vista
específic, i materialitzat pels contorns de la imatge.
Està definit per una durada compresa entre el seu començament i el seu final.
És també el tros de pel·lícula compresa entre dos talls ( pel·lícula analògica).
La noció de pla apareix amb la idea de muntatge.
Està composat per ell que està davant de la càmera i que fa part de la diegesi (decorats, actors
etc) i la seva disposició i la manera com estan filmats els elements
(el que te a veure amb el llenguatge cinematogràfic: pla americà, primer pla...)
És caracteritza per: la focal, la mobilitat, la durada, el gruix ( distancia entre l’objectiu de la
càmera i la persona filmada).

Pla fixe: absència de moviment.

Primer pla: distancia entre càmera i persona.
Pla seqüencia: criteri d’ordre narratiu ( rebuig implícit del muntatge).

És important establir una distinció entre el plans que es composen d’un sol enquadrament ( que
son fixes i constants de principi a fi), i els plans en els quals hi ha moviment del quadre: que es
divideixen en diversos enquadraments-marcs.

La noció de pla té sentit en cinema narratiu i de ficció, no en cinema experimental, vídeo etc.
límits de la noció de pla: la sobre impressió, el pla composat de diferents plans etc...).

Primer pla: Posició de la càmera molt a prop del objecte filmat. Pot ser una cara, un objecte, un
detall. És una de les grans especificitats del cinema, del seu caràcter distintiu.

A nivell narratiu i compositiu: moment de suspensió en relació al flux espaial i temporal

Talla l’objecte filmat de la seva referencia realista: desnaturalitza la representació.

Mitry associa el primer pla al muntatge.

 Griffith és el primer que els fa servir inscrivint-los en la lògica dramàtica i narrativa de la
història, el primer a fer-lo servir com a medi d’expressió elevant-lo a la alçada d’un signe.

Dreyer: La Passió de Joanna d’Arc. 1927 Primer pla aquí s’alça com a figura. És a través del
primer pla que llegirem el patiment de la protagonista.
Epstein: “ El primer pla és l’ànima del cinema”
Instrument privilegiat de la fotogènia.
La importància de l’expressivitat del primer pla en el cinema mut.

Eisenstein
Pla general: sensació de comprensió global d’un fenomen.
Pla mig: estabilitza el contacte humà entre espectador i personatge (l’espectador té la impressió
d’estar en la mateixa habitació).
Primer pla: espectador penetra en la intimitat del que passa a la pantalla.

Hitchcock fa viure els objectes a través del primer pla. Primer pla associat a la mirada: sense
primer pla no hi ha suspens.

Bergman, Gritos y Susurros. 1974. Liv Ullman i el doctor. 2 persones en un sol pla. Primer pla
con mirall de l’esser

Pla seqüencia: Construcció cinematogràfica que consisteix en tractar en un sol pla el conjunt
d’una escena o d’una seqüència.
Del punt de vista del significant: seguiment continu d’imatges que cap ruptura de càmera ve a
interrompre.
Pla en el qual el muntatge i les seves condicions no intervenen.
es el que s’aproxima
més a la realitat
Contribueix a la impressió de realitat. Efecte documental: descobrim l’espai al mateix temps
que la càmera.
te a veure amb la
profunditat de camp i Què permet el pla seqüència entre altres coses? Variar l’escala, la profunditat, els angles,
amb el fora de camp incloure en el camp de visió diversos fragments del fora de camp, etc.

Hawks, Scarface, 1932 ( “pot passar al costat de casa vostra”).

perque no hi ha tall
Bazin : el pla seqüencia és un instrument de realisme ja que respecta el real i dóna llibertat al
espectador.
molta posada en escena
Wells i el pla seqüència. En moviment. Teatral. Pla fixe amb profunditat de camp. Manipulat.

El fora de camp: El que no veiem però pressentim. Espai invisible que allarga el visible. Tot
enquadrament determina un fora de camp té molt a veure amb el so que t’ajuda a entendre el que està pasant

El pla té un doble criteri: el fora de camp i el dins de camp.

A la imatge cinematogràfica: l’espectador percep només una porció de l’espai imaginari
contingut a l’interior del límit del quadre.
La il·lusió en alguns films de desbordament del quadre fa l’efecte que hi hauria un espai més
gran fora: un món d’univers diegètic mes enllà del quadre.
Pot estar construït per les entrades i les sortides dels personatges, per la interpel·lació directe del
fora de camp (pel·lícules de terror), pel que el personatge veu i l’espectador no, pel so off (
presencia diegètica d’un element del qual la font no és en el camp) , per l’enquadrament ( quan
talla per exemple les mans d’un personatge estrangulant a un altre).
Pot ser actiu ( espectador privat d’un element que li és important) o passiu ( quan hi ha so
ambient que envolta la imatge, que la posa en context sense que l’espectador tingui ganes de
saber més.).
Ha de tenir una relació amb l’espai del camp. Genera una tensió constant entre el que es mostra
i el que s’amaga.

La Cinta Blanca, Michael Haneke, 2009.

A Pigeon Sat on a Branch Reflecting on Existence, Roy Andersson, 2014