Coralie Cruces Cultura Audiovisual 09/09/202

IMATGE I SGNIFICAT

LA IMATGE

Una imatge és una representació visual, que manifesta l’aparença visual d’un
objecte real o imaginari.

Encara que el terme sol entendre’s com a sinònim visual, també s’aplica com a
extensió per a altres tipus e percepció, com a imatges auditives, olfactòries,
tàctils, sinestèsies, etc.

TIPUS D’IMATGES (teòric)

Mentals. No són manipulables, el seu suport és intern, dins del nostre propi cervell.
Poden tractar-se d’al·lucinacions (no tenen una funció comunicativa i a més no
requereixen la presencia d’un estim per produir-se). Es produeix una distinció entre
imatge òptica (somnis, malsons) i semi conscients (entre somni, realitat).

Naturals. El suport orgànic de les imatges naturals és la retina. Són les imatges que
tenen un nivell més gran de realitat perquè tenen relació directa amb el referent i
necessiten d’aquest per formar-se o produir-se. No són manipulables, no són
intencionals, són les imatges que veiem.

Creades. Tenen una determinada intencionalitat, funció “comunicativa” i són

manipulables. En quest gruo podem incloure moltes imatges que tenen tota classe de
suport (llenç, pedres, taules, sorra...). Es poden produir en presencia o absència de
referent: poden ser modelades a mans o mitjà d’altres procediments. En general
aquest tipus d’imatges són úniques, simples i originals.

Registrades. Són intencionals, manipulables, tenen suport tangible, físic, més

complexes perquè exigeixen tecnologia i depenen d’ella. S’obtenen a través d’un
registre de transformació. Poden tenir una intenció comunicativa. Són les úniques
imatges que permeten una còpia raonablement exacta de la imatge de la realitat.
Estan mesurades i determinades per la resposta del material i per la tecnologia.

FUNCIONS DE LES IMATGES (teòric i pràctic)

Funció referencial. Capacitat de fer una referencia objectiva a un fet determinat.

Funció emotiva. La imatge és un mitja que pot estimular passions o actituds en el

receptor.
Coralie Cruces Cultura Audiovisual 09/09/202

Funció simbòlica. Inclou la capacitat retòrica, per la qual la imatge adquireix

significats exclusius per a un receptor o per a un col·lectiu determinat.

Funció estètica. Vinculada a la capacitat creativa, atreu l’atenció del receptor. Imatges
destinades a complaure a l’espectador i a donar-li sensacions agradables.

Funció fàtica. La finalitat de la funció fàtica no es principalment informar, sinó facilitar

el contacte social (una conversa, un discurs) per poder transmetre missatges de major
contingut.

Funció auto referencial. És la capacitat de referir-se a si mateix i al propi llenguatge

utilitzat al missatge. La pel·lícula de François Truffaut La nit Americana, per exemple,
és una pel·lícula que tracta sobre com es fan les pel·lícules.
Coralie Cruces Cultura Audiovisual 09/09/202

NIVELLS D’ICONICITAT (teòric i pràctic)

Imatge icònica. La imatge comparteix algunes característiques, amb un determinat

grau.

Imatge figurativa realista són les que representen de manera detallada l’aparença
externa dels objectes, llocs o les persones, tot imitant el seus trets, proporcions, colors
i textures.

Les imatges es poden classificar mitjançant molts criteris, el més lògic és amb la
fidelitat que guarda respecte al seu referent. Aquest concepte es denomina grau
d’iconicitat, o nivell de realitat de la imatge.

Abraham Moles va denominar els graus d’iconicitat a l’aproximació d’una imatge

a la realitat que representa. De manera que com més similitud tingui la
representació respecte a la realitat major serà el seu grau d’iconicitat.
Coralie Cruces Cultura Audiovisual 09/09/202

LES LLEIS DE LA PERCEPCIÓ (teòric, molt pràctic)

La percepció es la capacitat de rebre estímuls a partir dels nostres sentits.

LA PSICOLOGIA DE GESTALT afirma: “La percepció humana no és la suma de

les dades sensorials, sinó que passa per un procés de reestructuració que
configura a partir d’aquesta informació una FORMA (una GESTALT)”.

La percepció ha d’estudiar-se no analitzant unitats aïllades com les sensacions

sinó tenint en compte configuracions globals dels processos mentals.

La percepció de la forma no depèn de la percepció d’elements individuals que la

constitueixen.

En els sistemes de comunicació visual i en el disseny gràfic i publicitari, és fa ús

freqüent de determinats principis generals relacionats amb la percepció, que tenen
com a objecte aconseguir una postura més activa i comuna del receptor enfront
l’estímul i missatge visual.

Llei general de la FIGURA I FONS

La figura, és un element que existeix en un espai o “camp” destacant-se en la seva

interrelació amb altres elements.

El fons és tot allò que no es figura, és la part del camp que conté elements
interrelacionats que sostenen a la figura que, degut al seu contrast, tendeixen a
desaparèixer.

Llei de la FORMA

El cervell intenta organitzar les imatges que percep en figures el més simples
possibles, rebutjant allò inacabat o defectuós i a vegades completant-les amb la
imaginació. La ment agrupa els elements semblants, a partir de la semblança en la
forma, la grandària, el color i la brillantor dels elements.
Coralie Cruces Cultura Audiovisual 09/09/202

Llei del TANCAMENT

Les formes tancades i acabades són més estables visualment, la qual cosa fa que
tendim a “tancar” i a completar amb la imaginació les formes percebudes buscant la
millor organització possible.

Llei del CONTRAST

Un element es distingeix de la resta per la seva singularitat, en forma, mida, color o

altres qualitats pròpies del objecte.

Llei de l’AGRUPAMENT

Tendim a organitzar els elements que percebem al voltant dels conjunts significatius
organitzats. Les diverses formes d’agrupament poden ser per proximitat, semblança,
continuïtat i simetria.

L’agrupament per proximitat fa que vegem quatre grups d’elements constituïts com
quatre figures.
Coralie Cruces Cultura Audiovisual 09/09/202

Els estímuls semblants tendeixen a formar grups perceptuals. Els elements

semblants són percebuts com a pertanyents a la mateixa forma. La percepció de files
o columnes d’elements, es deu a l’existència de similituds horitzontals o verticals entre
ells.

Els elements orientats en la mateixa direcció tendeixen a organitzar-se en una forma

determinada (continuïtat).

Un element es distingeix de la resta per la seva singularitat, per la forma, mida, colors
o altres qualitats pròpies de l’objecte (simetria)

ENQUADRAMENT, UNA SELECCIÓ DE LA REALITAT (pràctic / explicar perquè)

Tipus de pla

Tota imatge posseeix un enquadrament, una selecció de la realitat que el fotògraf

(càmera de cinema o televisió) va escollir. Per tal que aquesta selecció tingui una
estructura definida, podem dir que l’enquadrament és un fragment de la realitat des
d’un determinat punt de vista.

L’enquadrament, en la seva estructura fonamental, conté dos elements bàsics:

Un pla i una posició de la càmera, determinada per l’angulació i per la perspectiva
que prengui.

La una referencia de valor universal per tipologia de plans i el seus enquadraments

serà la porció de la realitat que apareixerà en la imatge en relació a les
dimensions de la figura humana.

Cada pla estableix una relació amb l’espectador.

Els plans llargs o oberts serveixen per establir el lloc de l’acció

Els plans mitjans serveixen d’equilibri, han de tractar-se amb cura per no restar
importància al model quan apareix amb altres persones en la mateixa imatge.
Coralie Cruces Cultura Audiovisual 09/09/202

Els plans curts serveixen per mostrar la cara del model i emfatitzar els seus gests,
però es perd l’acció complerta del mitjà que l’envolta. S’utilitza quan es dirigeix el
missatge directament al públic i es simula el contacte visual.

Significats expressiu dels plans

Plans llargs o descriptius: El gran pla general, el pla general, i el pla general conjunt

Els plans llargs, oberts o generals, són ideals en la producció cinematogràfica,

mostren la disposició de l’escena i ajuden a seguir el moviment.

Són plans descriptius ja que permeten veure la relació entre els diferents elements
de l’acció.

Són els que ofereixen un major angle de cobertura de l’escena. La seva funció es
mostrar una situació en la que el més important és l’escena en conjunt i no un
detall en particular.

Gran Pla General (GPG)

Mostra un gran escenari, un gran paisatge o una multitud. El referent es allunyat i

difús, l’entorn pren més importància la persona, de manera que o bé ni tan sols hi és o
bé queda diluïda, llunyana, perduda petita, massificada.

Valor fonamentalment descriptiu, però pot adquirir valor dramàtic o expressiu

quan és destaca la solitud o la petitesa de l’home enfront l’entorn.

Pla General (PG)

Mostra un escenari ampli en el qual s’incorpora i es reconeixen els referents,

siguin persones, objectes o altres, que acostumen a ocupar entre una tercera i
una quarta part de l’enquadrament. D’alguna manera ressalta la relació del referent
amb el context que l’envolta.
Coralie Cruces Cultura Audiovisual 09/09/202

Valor fonamentalment descriptiu. En escenes de grup pot tenir valor dramàtic o

expressiu.

Pla de Conjunt (PC)

Un grup petit de persones o ambient concret. Interessa l’acció i la situació dels

personatges que comencen a destacar pel seu protagonisme dintre de
l’enquadrament. La persona està encaixada dins d’un espai definit i amb un cert
marge de moviment.

Bàsicament pot tenir un valor descriptiu o narratiu, i ocasionalment un valor

dramàtic.

Plans mitjans o narratius: El pla sencer, el pla americà, el pla mitjà i el pla mitjà curt

S’han de tractar amb extrema atenció donat que estableixen un equilibri de tensió
entre els plans curts i els llargs.

Són eminentment plans narratius a l’establir la relació del personatge amb el seu
ambient.
Escapen de l’entorn i no donen gairebé detalls del context, però es comencen a
apreciar indicis de l’estat emociona del protagonista per la comunicació no
verbal i els codis gestuals.

Pla Sencer (PS)

Els límits inferior i superior de la pantalla coincideixen amb el cap i els peus d’un
o dos personatges. Interessa sobretot l’acció.
Coralie Cruces Cultura Audiovisual 09/09/202

Té, doncs, valor narratiu, però comença a potenciar ja el valor expressiu o

dramàtic.

Pla Americà o tres quarts (PA)

Els límits inferior i superior de la pantalla coincideix amb el cap i els genolls de
la persona. S’anomena americà perquè s’utilitzava fonamentalment en el western per
oferir dos elements clau: el rostre de l’actor i el revòlver. Té com a objectiu destacar la
cara i les mans del personatge que d’una manera o altra protagonitzen també
l’acció.

Té un valor narratiu i dramàtic, permet captar aspectes de l’expressivitat

humana, possibilitant també la presencia de diversos personatges.

Pla Mitjà (PM)

Presenta la persona tallada per la cintura, de mig cos en amunt. Finalitat és

destacar la reacció del personatge davant una realitat. Permet presència de dos o
més personatges per establir interrelacions entre ells i altres referents materials.

Valor fonamentalment expressiu i dramàtic (intensifica valor expressiu del rostre

i de las mans), però conserva encara un cert valor narratiu.

Pla Mitjà Curt (PMC)

Agafa aproximadament des de l’altura del pit fins al cap, entremig entre Pla Mitjà i
Primer Pla.
Coralie Cruces Cultura Audiovisual 09/09/202

Accentua el valor narratiu i dramàtic, aprofundint molt més en la captació del

referent que aporta el Pla Mitjà.

Plans curts o expressius: El primer pla, el primeríssim primer pla i el pla detall

Els plans curts són els plans expressius perquè destaquen l’expressió interna del
personatge, revelen detalls però poden molestar a l’obligar a centrar-se en zones
molt limitades de l’acció.

Apareixen com una lectura minuciosa del subjecte; com un estudi interior, psicològic o
científic, segons sigui el cas i trenquen amb l’espai íntim de la persona.

S’anomenaven també primers plans perquè són el que centren totalment la seva
atenció en el subjecte. Porten una bona càrrega emotiva i són perfectes per capturar
els sentiment que, utilitzant plans més llarg, passarien desapercebuts.

Primer Pla (PP)

El primer pla o pla menor o de retrat, recull rostre i les espatlles. La posició del cos
no tindrà importància, però si el gest o expressió de la cara, que serà el protagonista
de la imatge. L’espai en aquest tipus de plans no tenen cap valor.

Valor fonamentalment expressiu, psicològic i dramàtic que requereix una

acurada expressió del rostre per part de qui actua, ja que la seva imatge ocupa
tot l’enquadrament de la pantalla

Primeríssim Primer Pla (PPP)

Mostra una part del rostre o del cos de la persona, ve a ser una accentuació del
primer pla per tal d’emfatitzar encara més una expressió o acció determinada. En
aquest cas el referent espacial ja ni existeix.

Potencia el valor expressiu i extrema la capacitat de xoc en l’espectador, però

compte en no abusar-ne, doncs una proliferació d’aquest pla pot causar
esgotament visual en l’espectador.
Coralie Cruces Cultura Audiovisual 09/09/202

Pla Detall (PD)

Mostra un objecte o una part d’un objecte. Normalment s’incorpora com a pla
d’inserció dins d’una narració.

Segons el context, pot tenir valor descriptiu, narratiu, simbòlic o dramàtic.

Angulació o punt de vista

L’angle de visió o punt de vista fa referència al punt de vista de la càmera amb

relació al referent.

L’alçada de la càmera també és important:

Normal: la càmera està situada a una distancia del terra equivalent a la de la vista.

Baix: a menys de 150 cm del terra.

Alt: quan és més gran de 180 cm del terra.

Coralie Cruces Cultura Audiovisual 09/09/202

Pla frontal (angle normal)

Aquest és un dels més habituals. La càmera es troba paral·lela al terra de manera que
es situa l’espectador a l’alçada dels ulls dels personatges per tal de generar una
sensació d’estabilitat i tranquil·litat o descriure una cosa de manera objectiva.

Pla picat

Consisteix en fotografiar des de dalt cap a baix i ajuda a fer ressaltar com són de
petits certs objectes, ja que proporciona un punt de vista de superioritat.

Pla zenital

És quan la imatge es pren en un angle totalment perpendicular ( de dalt cap a

baix) respecte al terra, ofereix una visió de l’entorn del subjecte. Dona
subjectivitat perquè dificulta la visió de l’objecte.

Pla contrapicat

Perspectiva contrària al picat, des de baix cap a dalt i ajudar a fer ressaltar la
grandiositat d’un element. Deforma la perspectiva accentuant-ne aquest efecte com
més a prop se sigui del objecte. Si fas servir distància focal curta, allargues la
perspectiva, accentuant l’efecte de superioritat de l’objecta fotografiat.

Pla nadir

La càmera se situa completament per sota del personatge, en un angle

perpendicular a terra. Dona inseguretat.
Coralie Cruces Cultura Audiovisual 09/09/202

Presa a ran

Fer la fotografia a ran de terra. Ajuda a sorprendre l’espectador amb imatges que
un ésser humà no acostuma a veure ja que no se sol col·locar a aquest nivell de
visió. Aquest angle se sol utilitzar per fotografiar motius petits en el seu entorn natural,
què per no fer-los habitualment no estem gaire acostumats.

Pla Holandès (Pla aberrant)

Es caracteritza la inclinació de la càmera. Generalment 45 graus. Pretén

expressar inestabilitat en una situació o en la personalitat de l’individu.

DE LA IMATGE ÚNICA A LA IMATGE MÚLTIPLE

 Comunicació audiovisual. Tot aquell missatge entre persones a través d’un

sistema tecnològic sonor o visual.

És un llenguatge múltiple amb una gran diversitat de codis constituents, que poden
ser analitzats tant per separat com en conjunt. La mediació tecnològica és un
element indispensable en aquest tipus de comunicació.

Els sistemes de comunicació audiovisual tradicionals són la ràdio, el cinema i la

televisió. Actualment s’han consolidat nous sistemes de comunicació audiovisual
com per exemple Internet o els videojocs, que ja comencen a estudiar-se i a
dominar-se com a tals.

Les funcions implicades en el desenvolupament de la interpretació del missatge i

les que estan darrere de la creació d’un missatge visual tenen a veure amb
diverses ciències que s’encarreguen de la relació entre el desenvolupament i
l’analogia; entre aquestes ciències hi podem trobar l’antropologia o la semiòtica.

 És la comunicació audiovisual una necessitat innata a l’ésser humà? Sí, per

deixar petjada i guardar records.

- Paleolític. Escenes de caça pintades a les parets (intenció màgica, religiosa...

Aquest és el motor que impulsa la imatge durant tota l’antiguitat) Tenien intenció de
mostrar la realitat.
Coralie Cruces Cultura Audiovisual 09/09/202

- Grècia, Roma, Renaixement... Les imatges presenten retalls de la vida

quotidiana. La imatge es converteix en un testimoni, un document. Volia
l’aproximació a la realitat.

- L’Edat Mitjana. Durant l’edat mitjana el cristianisme va utilitzar la representació

gràfica com el mitjà de comunicació més eficaç per difondre les seves idees i
acostar la població, en gran part analfabeta, a l’església exposant-los a les imatges
inspirades en l’Evangeli.

- El segle XV. La impremta i el gravat. A partir del segle XV s’aconsegueix la

multiplicació d’imatges idèntiques amb l’arribada de la impremta i les tècniques de
gravat, democratitzant l’ús de les imatges. Gràcies a les tecnologies s’aconsegueix
que tot el món pugi accedir a l’ús de les imatges.

Johannes Gutenberg va ser un inventor alemany, famós per la invenció de la

impremta de tipus mòbils durant la dècada de 1450. El seu invent va fer possible
la publicació de llibres en grans quantitats i va ser un dels factors més decisius per
a la difusió de es idees del Renaixement a tot Europa.

- La càmera obscura és un instrument òptic capaç d’obtenir la projecció plana d’una

imatge sobre part de la seva superfície interior. És un dispositiu que va conduir al
desenvolupament de la fotografia. Els dispositius fotogràfics actuals reben aquest
nom per la càmera obscura.

Consisteix en una gran caixa hermèticament tancada en la que entre els raig de
llum reflectits pels objectes de l’exterior únicament per un orifici.

Aristòtil (384-322 aC) pensa que la llum traslladada dels objectes al ull de
l’observador amb un moviment ondulatori. Per a comprovar-ho utilitzà la càmera
obscura per a estudiar els eclipsis de sol.

Leonardo da Vinci, al segle XV redescobrí el seu funcionament i li atorgà una

utilitat pràctica per la qual cosa per la qual cosa que li ha atorgat el crèdit del seu
descobriment. Tant ell com l’alemany Albert Durero empraren la càmera obscura
per a dibuixar objectes que en ella es reflectien. A partir d’aquell moment es va
utilitzar com a eina auxiliar del dibuix i la pintura, estenent-se ràpidament per
Europa.

- La càmera estenopeica és una càmera fotogràfica sense lent, que consta de una
capsa estanca a la llum amb nomes un petit orifici (estenopt) per on hi entra la llum
i té un material fotosensible.
Coralie Cruces Cultura Audiovisual 09/09/202

Aquestes càmeres estaven molt limitades pel compromís necessari en establir el

diàmetre de l’obertura. L’ús de lents o jocs d’elles com a objectiu va convertir
definitivament la càmera obscura en càmera fotogràfica.

- La llanterna màgica és un aparell precursors dels projectors de cinema o

diapositives. L’aparell (es basa en la càmera obscura) consistia en una capsa a
l’interior de la qual hi havia un focus lluminós i unes lents que permetien projectar
imatges fixades sobre uns vidres. En un suport corredís es col·locaven
transparències pintades sobre plaques de vidre. Aquestes imatges s’il·luminaven
amb una làmpada d’oli i per a que el fum pogués tenir sortida es dotava al conjunt
d’una vistosa xemeneia.

Aquest aparell, considerat el precedent més directe del projector cinematogràfic,

rebia el nom de llanterna màgica perquè els espectadors del seu moment no en
sabien els secrets tècnics i n’atribuïen els efectes de la màgia.

- El segle XIX. Amb l’arribada de la societat industrial, els conceptes d’espai i temps
canvien completament amb la invenció de la locomotora. La velocitat i la percepció
dels paisatges a través de de les finestres són experiències noves. D’aquí neix la
necessitat de captar l’instant en una imatge. Aquesta percepció de que la vida
passa molt ràpid i l’objectivitat en mostrar la realitat que suposa la fotografia
provocaran també una evolució en l’art, amb l’aparició de les avantguardes.

 L’art es distancia de la realitat? L’art cada vegada estava més lluny de captar el
món tal com és per apropar-se a les sensacions, l’expressió, el moviment i la
imaginació.

- Apareixen noves formes de registrar la imatge. La fotografia i el cinema,

registraran les imatges de la manera més realista coneguda fins ara.

 Què fa possible l’existència de la fotografia?

- La llum
Coralie Cruces Cultura Audiovisual 09/09/202

- La càmera obscura
- Una superfície fotosensible sobre la qual es poden impressionar les imatges i la
possibilitat de poder fixar aquestes imatges.

 L’heliografia és el procés fotogràfic inventat per Joseph Nicéphore Niépce al

voltant de 1822, qui el va fer servir per a fer les primeres fotografies permanents
preses de la natura. El procediment va fer servir betum, com a capa sobre vidre o
metall, la qual s’enduria en relació a l’exposició de llum (8 hores d’exposició). Quan
la placa era rentada amb oli essencial d’espígol, només la imatge endurida hi
romania. Per obtenir la imatge es necessitaven moltes hores d’exposició i nomes
s’obtenien imatges en negatiu.

 El daguerreotip va ser el primer procediment fotogràfic anunciat i difós oficialment

l’any 1839. Va ser desenvolupat i perfeccionat per Louis Daguerre, a partir de les
experiències prèvies inèdites de Niépce. La imatge es pot obtenir en un positiu
directe (no hi ha negatiu). Els daguerreotips es distingeixen d’altres procediments
fotogràfics perquè la imatge es forma sobre una placa de coure platejat. La imatge
revelada està formada per partícules microscòpies d’aliatge de mercuri i plata.
Prèviament, la planxa es sotmetia a vapors e iode perquè fos fotosensible. Va
reduir el temps d’exposició de l’heliografia a mitja hora.

Els estudis dels daguerreotips estaven normalment situats a dalt de tot d’un edifici,
degut als sostres de vidre que deixaven entrar tota la llum natural possible. La
persona retratada se situava en una plataforma elevada que podia girar buscant la
llum del sol per la correcta il·luminació. S’utilitzaven artilugis mecànics per
subjectar la persona retratada ja que havia de posar durant llargs períodes. El cos
sí que podia mantenir-se immòbil, però era inevitable cert moviment en els ulls, per
això s’havia de pintar posteriorment sobra la imatge presa.

 El diorama va ser una gran aportació de Daguerre al món del teatre: es tractava
d’elements de tres dimensions que, col·locats sobre una superfície corba amb
bona il·luminació, emulaven paisatges reals que pràcticament podien tocar-se.
Avui en dia es poden trobar en diversos museus arreu del món.
Coralie Cruces Cultura Audiovisual 09/09/202

 El calotip (1842) és un mètode fotogràfic, creat per William Fox Talbot, basat en
un paper sensibilitzat amb nitrat de plata i àcid gàl·lic que després de ser exposat a
la llum era posteriorment revelat amb dues substàncies químiques i fixat amb
hiposulfit. Requeria exposicions d’uns 30 segons nomes. Aquest procediment
resulta molt proper al de la fotografia d’avui dia, ja que produïa una imatge en
negatiu que podia ser posteriorment positivada tantes vegades com es desitgés.
En un termini de tres anys el temps d’exposició del calotip i el daguerreotip va
quedar reduït a poc segons.

 Al 1861, James Clerk Maxwell va aconseguir amb èxit la primera fotografia a

color mitjançant el procediment additiu de color. Va presentar el seu mètode
additiu de fotografia en color a Londres, amb la intenció de demostrar que
qualsevol color es podia obtenir barrejant llums dels tres colors primaris (vermell,
verd i blau) en diferents proporcions. Va provar la teoria fent passar la llum a través
de filtres acolorits combinats i projectant el resultat en una pantalla. Va ser el
primer sistema additiu aplicat a la fotografia en color i va rebre el nom de tricomia.
La fotografia en color que va realitzar Maxwell va ser a partir de tres fotografies
successives cada vegada amb la lent després d’un filtre diferent: vermell, verd i
blau. Cadascuna de les tres imatges es projectava sobre la mateixa pantalla amb
la llum del color del filtre que s’havia emprat per a prendre-la.

 Al voltant de 1884 Georges Eastman va patentar una pel·lícula que consistia en

una llarga tira de paper recoberta amb una emulsió sensible. En 1889 va realitzar
la primera pel·lícula flexible i transparent en forma de tires de nitrat de cel·lulosa
(plàstic). La pel·lícula en rotllo (rodet fotogràfic) va marcar el final de l’era
fotogràfica primitiva i el principi d’un període durant el qual milers de fotògrafs
aficionats s’interessarien pel nou sistema. Eastman va ser el fundador de la
Eastman Kodak Company al 1888.
Coralie Cruces Cultura Audiovisual 09/09/202

 La fotografia és la tècnica que permet obtenir i guardar de manera permanent

imatges, sobre una superfície de material sensible a la llum o en dispositius
d’emmagatzematge de dades, basant-se en el principi de la càmera obscura.
En la càmera obscura s’aconsegueix projectar una imatge nítida captada per una o
un conjunt de lents sobre una superfície. Per emmagatzemar aquesta imatge les
càmeres fotogràfiques utilitzaven fins fa uns anys exclusivament les pel·lícules
sensibles; en canvi, ara s’empren també sensors digitals. Cadascuna de les
imatges obtingudes per aquest procediment s’anomena, per extensió, fotografia.

Historia de la fotografia

 Edward Muybridge (1830-1904): la descripció del moviment amb imatges

successives (cronofotografia):

Entre 1879 i 1914 la recerca fotogràfica va fer un gir cap al registre del moviment.
Es tractava de reduir al màxim el temps d’exposició a fi d’aproximar-se a la
instantània, susceptible de revelar l’estructura d’un cos en moviment. En aquest
sentit, les primeres respostes les aportaria Muybridge, que estava intentat provar
amb ajuda de la instantània que, en un determinat moment del trot del cavall, les
seves quatre potes estaven al mateix temps en l’aire, aspecte que contradeia anys
de representació pictòrica. No va ser fins al 1877 quan va aconseguir un joc
complet de fotografies satisfactòries. Es tractava d’un conjunt de plaques
realitzades a velocitat d’obturació al voltant d’una mil·lèsima de segon.

 E. J. Marey (1830-1904):

Científic i cronotograf francès. La pistola cronofotogràfica es va fer el 1882. Aquest

instrument es capaç de fer 12 fotografies per segon, i el mes interesant es que tots
els marcs s’enregistren en el mateix quadre

 Joseph-Antoine Ferdinand Plateau (1801-1833):

Definir el principi de la persistència dels estímuls lluminosos a la retina i va

determinar que la seva durada és d’una dècima de segon. La persistència de la
visió és la capacitat teòrica de l’ull de guardar l’última imatge que li arriba, fent que
Coralie Cruces Cultura Audiovisual 09/09/202

un objecte sigui percebut fins i tot quan ja no hi sigui. Els primers invents
relacionats amb aquest fenomen van ser el traumatrop, el fenaquistoscopi, el
zoòtrop i el praxinoscopi (joguines òptiques).

 Thomas Alva Edison (1847-1931).

El kinetoscopi fou el precursor del modern projector de pel·lícules desenvolupat

per William Kennedy Laurie Dickson mentre treballava amb Thomas Edison.

 Els Lumière i el cinematògraf. Els germans Auguste (1862 – 1854) i Louis

(1864 – 1948) Luimière.

El cinematògraf és una maquina capaç de filmar i projectar imatges en moviment.

Fou la primera màquina capaç de gravar i projectar pel·lícula de cinema.

LECTURA CONNOTATIVA I LECTURA DENOTATIVA (pràctic)

Signe, símbol i senyal

Signe. És una unitat capaç de transmetre continguts representatius.

Coralie Cruces Cultura Audiovisual 09/09/202

Símbol. Quan un signe no només informa d’un significat, sinó que a més evoca valors
i sentiments, representant idees abstractes que culturalment algú ha dit que vol dir.

Senyal. És un tipus de signe que té per finalitat canviar o originar una acció i que per
la seva localització actua de manera directa i immediata sobre el receptor del
missatge.

Lectura connotativa i lectura denotativa

Nivell denotatiu / lectura denotativa.

S’inclou tot allò que tothom pugi reconèixer o descriure de manera objectiva i
similar.

Com és la imatge: fotografia, fotograma, collage fotogràfic, dibuix, cartell... Mides,

material de suport, procediment d’execució. Recursos tècnics que es pugin deduir en
la realització i en la posterior manipulació.

Elements del llenguatge visual i plàstic: forma, mida, color, textura.

Valors estructurals.

Organització de l’espai: enquadrament-planificació, indicadors de profunditat-

perspectiva, posició d’elements, composició.

Il·luminació: direcció, intensitat, efecte...

Coralie Cruces Cultura Audiovisual 09/09/202

Nivell connotatiu / lectura connotativa

S’inclouen els significats de cadascun dels elements que formen la imatge per
poder arribar a descobrir el significat conjunt. Quins valors expressius transmet
en relació amb els elements del llenguatge, en relació amb els materials i tècniques,
en relació amb l’estructura compositiva, en relació amb el significat temàtic... (lectura
subjectiva)

Valors semàntics i expressius: en quin context es produeix la imatge, quina

funcionalitat/s comunicativa/es compleix, quines sensacions, idees i/o significats
simbòlics transmet, records i associacions que provoca, presència de símbols
culturalment establerts, conclusions...

EL COLOR I EL SEU VALOR EXPRESSIU

El color denotatiu

El color és un element essencial de la imatge realista ja que la forma incolora aporta

poca informació en el desxiframent immediat representat.

Així, quan el color està sent utilitzat com a atribut realista, descriptiu, de la
representació, es defineix com a color denotatiu.

El color icònic

S’usa quan aquest exerceix una funció clarament potenciadora i identificadora

del realisme de la imatge: la vegetació es verda, el cel és blau.

L'addició d'un color natural accentua l'efecte de realitat, permetent que la identificació
sigui més ràpida. Així el color exerceix una funció de realisme que se superposa a la
forma de les coses: una maduixa és més real si està reproduïda en el seu color
natural. 

El color saturat

Fa al·lusió a un cromatisme exaltat de la realitat mostrada per la imatge. Els

colors es veuen alterats i són més densos, més purs i més lluminosos.
Coralie Cruces Cultura Audiovisual 09/09/202

El color fantasiós

És un altra variant de la denotació cromàtica realista que esdevé de la manipulació

fantasiosa del color de la imatge, que no obstant això deixa sempre identificable
la iconicitat de la forma representada.

Aquesta alteració expressiva crea una ambigüitat o dissociació color-forma, fins al

punt, que aquesta pot quedar semioculta per l’alteració cromàtica.

Exemples d’aquest apartat serien els múltiples efectes (virats, acolorits selectius,
solaritzacions, etc.). Obtinguts pel tractament digital de la imatge, on sense alterar la
forma només es veiés afectat el color.

El color connotatiu

És un component estètic que afecta les subtileses perceptives de la sensibilitat. Fa

referència a significats no descriptius ni realistes del representat, sinó a valors
psicològics, simbòlics o estètics, en els intervenen múltiples factors d’àmplies
subjectivitats.

El color psicològic

Fa referència a les diferents impressions que emanen de l’ambient creat pel

color, que poden ser de calma, de recolliment, de plenitud, d’alegria, d’opressió,
violència...

El color simbòlic

Els colors, també suporten un significat simbòlic més o menys reconegut, si bé

altament condicionat per altres factors adjacents.

Blanc: pot expressar llum, pau, felicitat, activitat, puresa, innocència i sinceritat; crea
una impressió lluminosa de sol, de buit positiu i d’infinit; però alhora també representa
fredor, asèpsia, neteja. El blanc és el fons universal de la comunicació gràfica i
posseeix un valor latent capaç de potenciar els colors veïns.

Negre: pot representar l’oposició al blanc. És el símbol del silenci, del misteri, de la
foscor. El buit negatiu i l’infinit. També evoca mort, la por, la pena, la desolació, l’impur
i el maligne. Alhora el negre brillant confereix elegància, poder i noblesa.

Simbòlicament, el blanc i el negre, amb les seves gradacions de gris, representen la

lògica i l’essencial, la forma. D’altra banda, el blanc i el negre juntament amb l’or i la
plata, són els colors del prestigi.

Gris: simbolitza la indecisió i l’absència d’energia, expressa dubte, malenconia i

passivitat. El gris neutre és també signe d’equilibri. És el centre de tot, i suma valors
entre el blanc i el negre.
Coralie Cruces Cultura Audiovisual 09/09/202

Vermell: s’associa a l’eufòria, l’exaltació i la vitalitat, però també a la sang, a

l’agressivitat, al perill i a la guerra. Produeix dinamisme, acció i moviment. És el símbol
de la passió ardent, de la sexualitat i l’erotisme. Els tons vermells són percebuts com
colors excitants, sociables, protectors i càlids.

Taronja: posseeix un caràcter acollidor, càlid, estimulant i una qualitat dinàmica

positiva. També representa l’energia radiant i expansiva.

Groc: té significats contraposats. Així, si vol dir llum, calor, animació, jovialitat,
joventut, excitació o afectivitat; també representa el luxe, la riquesa, la traïció, la
covardia, la mentida o els impulsos incontrolats, la violència. També està relacionat
amb la natura, la llum solar, color de l’or.

Verd: és el color més tranquil i sedant, se l’anomena ecològic. Evoca la vegetació, la

frescor i la natura. El color de l’esperança i de la calma indiferent: no transmet alegria,
tristesa o passió. El verd blavós és més sobri que amb el groc, que el fa més actiu i
assolellat.

Blau: harmonia, amistat, fidelitat, serenitat, assossec, calma i higiene. Igualment

depenent del seu grau de brillantor o saturació també representa la profunditat i l’infinit;
el grandiós; la confiança; la fidelitat; així com la serietat i la tristesa. És un color fred i
immaterial i s’associa amb el cel, el mar i l’aire. La seva tonalitat clara pot suggerir
optimisme. Visualment és un color que es distancia.

Violeta (barreja del vermell i blau): és el color de la temprança, de la lucidesa i de la

reflexió. És místic, malenconiós i podria representar també la introversió.

El color esquemàtic

És el color considerat exclusivament com a matèria cromàtica i extret de

qualsevol context icònic. S’utilitza per pintar els objectes de disseny i els
missatges gràfics. El color esquemàtic és combinable en tons i matisos, però
sempre s’usa com a color pla.

L’emblemàtic

És un color simbòlic, pràctic i utilitari, creat sota l’esperit corporativista, per

ajudar a identificar i memoritzar, organitzacions, o institucions de l’entorn social.
Són colors emblemàtics els que omplen símbols com les banderes nacionals i
els colors institucionalitzats pels partits polítics, clubs esportius...
Coralie Cruces Cultura Audiovisual 09/09/202

El senyalètic

Utilitza tota la força del color esquemàtic, per esdevenir la base d’un amplíssim
repertori de signes gràfics de fort impacte visual que coneixem com a codi
senyalètic. Són colors d’alta saturació, emprats en la seva condició de “colors
plans”, en el grau de major esquematització i visibilitat. S’apliquen per
senyalitzar i centrar l’atenció en punts estratègics, expressant un significat
concret segons el color.