Els marcs i la construcció social de la realitat social

GUIÓ
Salvador Seguí-Cosme
Basat en Lakoff (2007), Subirats (2012) i Malling (2013)

1. La construcció social de la realitat social

- Conceptes previs: ontologia i epistemologia; objectiu vs. subjectiu. En el
plànol ontològic, els objectes socials són de naturalesa intersubjectiva; en
el plànol epistemològic poden ser objectivament aprehensibles.
→ Exemples: la nació, la classe mitjana, la família.
- La realitat social està feta essencialment de significats. Els marcs són
conjunts articulats de significats particularment importants en la
(re)construcció de la realitat social i política.

2. Marcs en el pensament i marcs en la comunicació

- En el plànol neuro-lingüístic, els marcs són representacions cognitives
internes. Formen part de l’inconscient cognitiu però els coneixem a través
del llenguatge. Quan escoltem una determinada paraula, s’activa en el
cervell el seu marc (o la seua col·lecció de marcs), que pot ser una imatge
o un conjunt de coneixements interrelacionats. Funcionen com a “filtres
de rellevància” en el nostre intent de simplificar, ordenar i atorgar sentit
als nostres entorns complexos. Conformen la nostra manera de veure el
món i, per tant, la nostra forma d’actuar.
- En el plànol comunicatiu, els marcs són estructures discursives externes,
presents en el contingut (verbal i/o no verbal) de la comunicació entre les
persones. Es poden construir i difondre estratègicament per obtindre
efectes conductuals per part dels receptors. Si s’hi té èxit, estem en
presència de marcs d’acció col·lectiva.

3. Com es construeix un marc potencialment exitós?

- Canviar de marc és canviar la forma de veure el món. El canvi de marc
és, per tant, canvi social. Atenció, però: en primer lloc, quan neguem un
marc, evoquem eixe marc; i, en segon lloc, els fets reboten contra els
marcs: els conceptes que estructuren la nostra forma de pensar a llarg
termini estan incrustats a les sinapsis del nostre cervell i no es modifiquen
simplement perquè algú ens presente un fet. Eixe fet haurà d’encaixar
amb allò que ja tenim a les sinapsis del nostre cervell. Així doncs, un
marc potencialment exitós, d’entrada, ha de tindre ressonància entre el
seu públic objectiu, és a dir, ha d’encaixar amb les seues concepcions
prèvies.
→ En el terreny polític, és important activar els següents components dels
marcs mentals dels receptors: el component d’injustícia (consciència
 d’indignació moral), el d’agència (consciència que és possible canviar la
situació) i el d’identitat (consciència d’un “nosaltres”).
- Per arribar eficaçment als receptors, en la construcció estratègica d’un
marc es solen atendre les següents tasques centrals d’emmarcat:
diagnostic framing (identificació d’un problema i atribució de
responsabilitat o culpa), prognostic framing (proposta de solució) i
motivation framing (justificació de l’acció i crida a la mobilització).

4. Marcs, polítiques socials i estructura social

- En política, els marcs conformen les polítiques públiques, en general, i
les polítiques socials, en particular. Les polítiques públiques estan
destinades a resoldre problemes prèviament definits políticament com a
públics: cap situació objectiva constitueix per se un problema.
- La definició d’un problema com a públic és una lluita pels significats i
una lluita de poder. Des dels seus propis marcs i interessos, els actors en
conflicte construeixen històries causals.
- Els problemes socials es construeixen com a problemes públics tenint en
compte, generalment, la seua intensitat, el seu perímetre (o audiència), la
seua novetat i la seua urgència.
- El principal tema de les històries causals és la identificació dels grups
socials responsables i víctimes del problema, respectivament. Per això
creen o delimiten grups socials.
- Un cop definit com a públic i emmarcat a partir d’una determinada
hipòtesi causal, el problema s’inclou en l’agenda política.