Global cultura audiovisual

1. Els gèneres fotogràfics

Diferents formes d’abordar l’art de la fotografia.
2.1 Fotografia creativa
Goma bicromada, joc d’ombres, joc de llums...
El pictorialisme: finals segle XIX, controvèrsia si la fotografia podia ser art o no. Les imatges
són objectes artístics únics. Els fotògrafs són artistes que cerquen el desenfocament perquè les
fotos no siguin una reproducció de la realitat. Fotos similars al dibuix o al gravat. Temes:
- Paisatge: pluja, boira... elements que no permetin que la foto sigui nítida.
- Retrat: figures femenines.
- Al·legories: transmetre alguna cosa. Filtres, pantalles... jocs de llums i ombres. Metàfora
dins d’una foto, mitjançant elements que esdevenen conceptes.
La fotografia directa: començament del segle XX, just després del pictorialisme. La fotografia
no necessita imitar les Belles Arts i ha de crear el seu propi camí (sense canviar res ja s’ha de
considerar art). No manipulacions ni efectes. Fotografia pura, nitidesa...
La fotoil·lustració (avantguardes): gent que pretén canviar les lleis del moment, fotomuntatge.
L’objectiu no és representar la realitat de forma objectiva. Foto preparada, premsa, collage,
pòsters... La finalitat és la millor comprensió d’un objecte, concepte o idea. Art abstracte, text.
2.2 El retrat psicològic
Transmetre els sentiments de la persona retratada. Derivat de la pintura. Representació de la
figura humana amb la intenció de mostrar les característiques físiques o psicològiques. “En el
retrat psicològic hi ha alguna cosa més profunda que busquem dintre d’una persona, l’interior és
enregistrable només en la mesura en què es fa aparent a l’exterior”. – Irving Penn. Transmetre la
realitat de la persona.
2.3 Natura i espais
Fotografiar espais naturals o urbans i alguns elements d’aquests espais. Ampli rang de gèneres
fotogràfics, finalitat de mostrar els elements de la natura: paisatges, animals, plantes...
Fotografia de paisatges: plasmació del paisatge, realista o creativa.
Vida salvatge: fotografia d’animals en el seu hàbitat natural.
2.4 Macrofotografia
Per fotografiar objectes molt petits o grans amb detalls. Investigació biològica. Objectius macro
per enfocar correctament a una distància molt petita.
2.5 Fotografia d’arquitectura
Capturar els elements i espais creats per l’home. Tant l’exterior com l’interior dels edificis o
detalls que converteixen aquesta obra en única.
1
 2.6 Bodegó
Gènere derivat de la pintura, consisteix en fotografiar elements inanimats amb finalitats
artístiques o publicitàries. Es prepara l’escena segons la intencionalitat. Sistemes sofisticats
d’il·luminació...
2.7 Fotografia publicitària o comercial
Abasta molts camps, intenció purament comercial. Imatges molt preparades perquè busquen
captar la imatge idònia per a l’èxit de la campanya publicitària. Utilitza colors.
Bodegó publicitari: fotomuntatge.
Fotografia de moda: il·lustrar roba i altres articles relacionats amb la moda. Fotografies
publicades en anuncis i revistes especialitzades com Vogue i Elle.
2.8 Reportatge
Intenció de donar velocitat a les històries de la premsa escrita. Amb les actuals tècniques per
modificar imatges ha perdut veracitat.
Fotoperiodisme: explica amb les fotografies un determinat succés i l’impacte que causa en la
gent. Capta la realitat sense interferir, foto instantània i objectiva. Actualitat, objectivitat,
espontaneïtat i qualitats estètiques.
- Fotografia de premsa: fotografies comprades i publicades per la premsa com a
continguts propis. Foto-il·lustració o fotonoticia.
- Fotografia sociodocumental: interès de l’actualitat informativa com guerres, fams...
Documentar la realitat i desenvolupar temes d’actualitat mitjançant instantànies o sèries
fotogràfiques.
- Street photography o fotografia urbana: captar situacions quotidianes que el fotògraf
es pot trobar al carrer i que li criden l’atenció. Captar el “moment decisiu”.
- Fotografia de viatges: reportatges fotogràfics que mostren indrets del món, cultures...
- Fotografia esportiva: especialitzada en esdeveniments esportius i carrera d’esportistes.
- Fotografia d’esdeveniments socials: revistes del cor i celebracions privades. Retratar els
protagonistes de manera individual i dins del context en el que es troben. Festes,
casaments, actes socials...
2.9 Fotografia científica
O fotografia aplicada. Destinades a obtenir informació valuosa per a la investigació o control de
processos en les branques de la ciència, la industria i la educació.
Fotografia mèdica: tècnica no invasiva, finalitats de diagnòstic, educativa...
Fotografia submarina: de paisatges o éssers aquàtics, arqueologia submarina, coneixement de les
espècies, estat dels oceans...
Fotografia pericial: per l’elaboració de proves en investigacions forenses, policials...
2
Fotografia tèrmica o Termografia: basada en la temperatura dels cossos per generar imatges.
2. El llenguatge fotogràfic
3.1 La selecció de la realitat
#Henry-Cartier: puc fer la foto com jo vulgui, depèn del que vulgui transmetre.
A través d’una càmera seleccionem d’entre tot allò que tenim a l’abast. Hi ha una sèrie
d’elements que determinen la manera com fem la selecció.
L’enquadrament: és un recurs visual que fa la selecció d’un espai concret de la realitat visible.
Provoca que un fragment de la realitat visible sigui posat dins d’un quadre. Fora de camp: espai
que hi ha més enllà del marc de la imatge, allò que no veiem però suposem i imaginem. Té una
funció negativa. Omplir l’enquadrament: que l’objecte principal l’ocupi tot per generar interès.
La composició: com estan ordenats els elements, la seva ubicació dins el marc i la relació i espai
que hi ha entre ells. L’aire és l’espai que no està ocupat per l’element principal.
Figura i fons: la Gestalt és un corrent de pensament que va sortir dins la psicologia que deien
que la ment configura, a través de lleis, els elements que arriben a ella per la percepció o la
memòria. Una de les lleis és la de figura i fons: els elements que capten la nostra atenció són
percebuts clarament formant una figura mentre que la resta del camp visual constitueix el fons.
Una figura pot prendre el paper de fons i viceversa. Espai positiu i negatiu: l’espai positiu
vindria a ser la figura i el negatiu el fons. Depenent de la quantitat de part positiva o negativa que
trobem a la imatge, podem transmetre diferents sensacions a l’espectador. Principi de
proximitat: la ment agrupa en forma perceptual els elements que romanen a prop uns dels altres.
Els elements similars són percebuts com a pertanyents a la mateixa forma. Principi de
continuïtat: els elements que s’agrupen de forma contínua tendeixen a percebre també con una
unitat. Principi d’identitat o semblança: els elements s’agrupen per característiques anàlogues,
color, mida, forma... Llei de la mirada: si el personatge o objecte està situat en un extrem del
quadra i es troba mirant cap a aquest mateix costat, l’espai contrari perd importància i deixa una
composició desequilibrada. Ha de mirar cap al costat oposat.
El punt d’interès de la imatge: escollir l’element o elements principals, què volem destacar i què
volem que l’espectador prioritzi.
- Atreure l’atenció a un determinat centre d’interès
- Textura: il·lusió òptica que ajuda a reconèixer les sensacions tàctils.
- Forma i volum dels objectes: forma geomètrica per generar punts d’interès.
- Profunditat de camp dels objectes: distància per davant i darrere del punt enfocat.
- Contrast
- Quadre dins de quadre

3
Profunditat de camp: enfocament. Quan hi ha molta profunditat vol dir que el primer terme i el
més allunyat del punt on està la càmera estan enfocats. Tres factors clau: l’obertura del
diafragma, la distància amb la càmera i el zoom.
Les línies de guia: la perspectiva és la manera de representar un o diversos objectes en una
superfície plana. El punt de fuga d’una perspectiva és un punt en el qual convergeixen línies
obliqües que, en tres dimensions, serien paral·leles. Les línies horitzontals donen sensacions
d’estabilitat, calma, descans, posició de repòs. Les línies verticals de força, poder, creixement.
Les línies diagonals per aconseguir una imatge dinàmica i poden dividir-se en ascendents
(esforç, lentitud, progrés) o descendents (enfonsament, velocitat). Les línies corbes són
atractives a la vista, estructura erràtica, seguir-les amb la mirada. La línia de l’horitzó referència
visual clau per obtenir una imatge estable. Es col·loca a un terç de la imatge, es prioritzen la terra
o el cel. El headroom és l’espai entre la part superior del quadre i el cap del personatge, un terç
per sota del límit. La regla dels terços divideix una imatge en nou parts iguals, els quatre punts
formats per les interseccions serveixen per alinear i com a centre d’atenció. La simetria
dinàmica, molt utilitzada en anime, per donar més moviment. La simetria.
Equilibri i gravetat: els pesos visuals dels elements han d’estar compensats.
Recorregut visual: no es pot definir de manera dogmàtica el recorregut que tothom fa al mirar
una imatge.
El tractament de la llum i els colors.
Els plans
- Gran pla general: pla descriptiu, gran àrea de terreny, si hi ha un personatge el veiem
molt lluny. Dades que situen l’acció, valor expressiu per destacar la solitud o petitesa.
- Pla general: valor descriptiu, escala més petita, ubicar els elements a l’escena.
- Pla sencer: valor narratiu, els límits coincideixen amb el cap i peus del personatge.
- Pla americà: valor negatiu i expressiu, des del genolls fins el cap, cara i mans.
- Pla mig: valor narratiu i expressiu, espatlles fins al cap, cara i mans.
- Primer pla: valor expressiu, espatlles fins al cap, destacar les emocions i els sentiments.
- Primeríssim primer pla: valor expressiu, de la boca fins als ulls o només els ulls.
- Pla de detall: valor descriptiu, narratiu o expressiu, parts del cos o elements concrets.
Els angles
- Normal frontal: just davant i a la mateixa alçada de l’element.
- Normal de perfil: des del lateral.
- Normal angle 3/4: angulació de 45º, tridimensionalitat.
- Picat: superior a l’element, superioritat.
- Contrapicat: inferior a l’element, queda agegantat.
4
 - D’ocell o zenital: totalment a sobre de l’acció, poc natural, descriptiu.
- Holandesa: s’inclina de 25 a 45º, inestabilitat, dinamisme, terror, fantasia.
- Nadir: càmera perpendicular respecte el terra, camp de visió de baix a dalt.

5
1. Física del so – l’acústica
1.1 Què és el so?
Sensació experimentada quan arriben a l’oïda ones produïdes per determinats moviments vibratoris,
anomenades ones acústiques. Per què això passi es necessita matèria.
Una ona acústica es produeix per la vibració d’un objecte material. Cada molècula que compon l’aire
en contacte amb aquesta font acústica al seu torn vibra. La vibració es transmet després a la molècula
veïna, després al veí d’aquest veí... La vibració arriba a tot l’entorn. A l’espai no hi ha so perquè no
hi ha matèria, molècules.
Ones longitudinals: com les ones acústiques. El so són ones longitudinals de matèria / molècules.
Ones transversals: les partícules es mouen de dalt a baix.
So i llum: La llum són ones electromagnètiques, no acústiques. La llum es veu abans que s’escolta
el so, per tant, al cinema o als espectacles de so el desfasament entre so i imatge pot resultar molest.
Propagació del so – els fronts d’ona i la celeritat del so: Els fronts d’ona són una superfície
virtual formada pel conjunt de punts que vibren en sincronisme, com quan es llença una pedra a
l’aigua, són cercles centrats en el punt d’impacte. Quan l’ona (sonora) es propaga en tres dimensions,
són esferes i no cercles. Cada esfera és un front d’ona i la velocitat de propagació d’aquests
s’anomena celeritat, que canvia segons l’entorn. La temperatura també afecta a la celeritat, a 0º el so
té una celeritat de 330 m/s, a 20º una de 342m/s.
Refracció: quan la velocitat del so no és constant en un mitjà de propagació, l’ona experimenta un
canvi de direcció. Per exemple, als teatres o sales d’actuacions, el so tendeix a pujar cap al sostre a
causa de l’augment de la temperatura que provoca el públic.
1.2 Les ones
El so és un fenomen vibratori que produeix ones acústiques.
L’ona sinusoïdal és la vibració més senzilla que es pot imaginar: anada i tornada regular a banda i
banda. El so produït s’anomena so pur.
L’amplitud d’una ona és la distància màxima que fa una partícula respecte la seva posició
d’equilibri, seria el volum.
La freqüència és el nombre d’oscil·lacions (que va endavant i enrere) per segon. Es mesura en Hertz
(Hz). Quan naixem podem percebre de 20 a 20000 Hz, però durant la vida perdem poder freqüencial.
Hi ha animals amb un rang més ampli.
Cada instrument té diferent espectre audible o rang de freqüències. Es diferencien freqüències
fonamentals i harmònics.
La freqüència i les notes: Cada nota té una freqüència diferent. Per tal d’aconseguir una
estandardització de l’escala musical, es va agafar com a referència la nota La i se li van atribuir
440Hz.
6
La freqüència i la fase: Dues ones periòdiques de la mateixa freqüència estan en fase si les
vibracions assoleixen el màxim i el mínim simultàniament. Quan se sumen s’obté el mateix so, però
més fort. Quan les ones estan en fase, creen una ona amb amplitud més gran, les ones constructives.
Si assoleixen el màxim i el mínim en moments contraris, s’anomenen ones en oposició de fase.
Si les dues estan en oposició de fase, un anul·larà l’altre i el resultat serà el silenci, seran ones
destructives.
Teorema de Fourier: Un so és la suma de moltes freqüències juntes. Joseph Fourier, va demostrar
que un so complex està format per sons sinusoïdals sumats, els harmònics, freqüències del qual tots
són múltiples de la mateixa freqüència, anomenats fonamentals (freqüència que té el valor més gran
en l’espectre). Els sons no són purs, són complexos, formats per més d’una freqüència.
L’espectre d’un so és la descomposició d’un so complex en la freqüència fonamental i les
successions harmòniques d’aquell so.
La fonamental dona la freqüència principal del so, els harmònics en donen la “personalitat”.
1.3 Energia i so
La direccionalitat del so: Els sons es transmeten depenent de la font que els emet.
o Omnidireccionals: la mateixa quantitat d’energia en totes les direccions. Normalment creats per
algun sistema creat per l’home.
o Direccionals: l’energia sonora no està uniformement repartida al voltant de l’emissor. La
majoria dels sons són d’aquest tipus.
Depèn de la font emissora i nos serà la mateixa en cada freqüència. La veu té tendència a dirigir-se al
terra.
Com més centrat estigui el micròfon, més freqüències agafarà. Les freqüències agudes tendeixen a
anar cap a la dreta de l’instrument. De 200 a 500 Hz agafa tot el voltant.
El decibel: Unitat que ens permet mesurar el nivell sonor o volum (dB). Els humans podem percebre
un canvi d’uns 5dB. El nivell sonor de 120dB es considera el llindar del dolor, produeix dolor a
l’oïda. Com més decibels escoltem, es cansa el cervell, l’orella perd precisió... es poden tenir
conseqüències per la salut.
Sensibilitat auditiva: No percebem les freqüències sonores amb la mateixa intensitat. Per tenir una
mateixa sensació auditiva, cada freqüència haurà de tenir un nivell de dB diferent. A diferència es
veu reflectida en les corbes de Robinson-Dadson, d’això s’encarrega la nostra orella.
1.4 Acústica arquitectònica
L’espai arquitectònic es pot modificar per tal d’obtenir una major qualitat sonora. L’energia radiada
per una font sonora en un recinte tancat por arribar de manera directa o indirecta.
Les primeres reflexions són aquelles que arriben immediatament després del so directe, les reflexions
tardanes constitueixen la cua reverberant.
7
El temps de reverberació s’utilitza per quantificar la reverberació d’un determinat recinte, el temps
que transcorre – fins que decau a una determinada intensitat – les reflexions del so directe. Les ones
sonores que s’emeten fan moure les partícules i aquestes poden rebotar contra la paret.
Es pot controlar el so d’un espai mitjançant la geometria de la sala i els materials.
Geometria de la sala: Depenent de l’espai, hi haurà uns nivells de reverberació i qualitat sonora
diferents.
o Materials absorbents: absorbeixen so, però no igual segons totes les freqüències.
o Materials reflectants: afavoreixen la reflexió del so, normalment són llisos. En espais grans,
interessa reflectir el so directe.
o Materials difusors: el so es dispersa, s’expandeix, per tenir un so controlat. S’utilitza en llocs
específics, estudis de gravació... El so rebota de maneres diferents.
3. El so en el cinema
Micròfons: converteixen el so en senyal
elèctric. La cadena sonora és tot el procés que
hi ha des del so que hi ha a l’ambient fins que
arriba al dispositiu per on es reprodueix. Els
polar paterns ens ajuden a saber quina és la
direccionalitat del micròfon. Seran
omnidireccionals quan presentin una
sensitivitat igual als sons que arriben en
qualsevol direcció, o unidireccional quan sigui més sensible a un so que prové d’una direcció
concreta. El més usual és el cardioide.
- Micròfons de cinta: tenen una cinta metàl·lica situada entre imants i depenent de com es
mou, es crea un camp elèctric diferent. Tenen una resposta freqüencial plana i no necessiten
electricitat. Són molt fràgils i cars. Van deixar de fer-se servir amb la digitalització, però ara
es tornen a utilitzar perquè tenen un so molt natural.
El so de la pel·lícula s’enregistra amb micròfons shotgun o de cinta, s’obté un so de no molta
qualitat. En el set es fa la gravació de les veus i el room tone, el so que té la sala o l’ambient. A la
postproducció es regraven les veus dels actors per tal d’obtenir-els amb més qualitat, d’això se’n diu
ADR. La música és important per tal de transmetre les emocions que el director vol. El sound
design engloba els efectes especials i el Foley. La majoria del soroll és regravat mitjançant el Foley,
on s’utilitzen diferents objectes per així aconseguir un soroll real concordant amb la pel·lícula. Per
tant, en una pel·lícula hi ha tres tipus de sons: les veus, la música i el sound design.

8
1. Fonaments tècnics del cinema
Elements tècnics que formen el cinema
Els elements que fan possible el cinema:
o Càmera (capta les imatges)
o Projector (reprodueix les imatges)
o Pel·lícula (reté les imatges i permet transportar-les)
o Pantalla de projecció (permet l’experiència visual)
Càmera
Pot ser analògica o digital. Xassís, bobina de pel·lícula, obturador, diafragma, joc d’objectius. Es
fan 24 fotogrames cada segon.
o Stedicam: sistema d’estabilització per càmeres de cinema. Arnés i braç articulat.
o Dolly: eina dissenyada per realitzar moviments fluids. Càmera muntada sobre la dolly (uns
rails), que es condueix, per controlar-la. Moviments estudiats i clars.
o Dron: vehicle aeri. Permet filmar plans que mai abans s’haurien pogut aconseguir i permet
moure càmeres de gran qualitat a preu baix. Però no es poden utilitzar a tot arreu.
Projector
Basat en la llanterna màgica. És com el contrari de la càmera. Hi ha una bobina per la que surt la
pel·lícula i una altra per on es guarda. L’obturador fa que en certs moments no es vegi la imatge.
Lents i sistema lumínic per projectar.
La velocitat de projecció: persistència retiniana. La imatge queda impressionada en la retina 1/10
part de segon. Més de 12 imatges per segon són suficients per captar el moviment. Durant el
cinema mut eren 16 imatges per segon (animació). La inclusió de la banda sonora va fer que
augmentés a 24, com el cinema actual. Hi ha sistemes com el HFR (High Frame Rate) que
projectes 48 imatges per segon, i altres com la reproducció 3D que arriba a les 144.
Pel·lícula
Cinta recoberta d’una emulsió sensible a la llum on es col·locaran cadascuna de les imatges. El
so es col·loca a la mateixa pel·lícula. Feta d’un plàstic extremadament inflamable.
Format de la pel·lícula: amplada del film, incloent la part de la imatge, el so i les perforacions.
o 8mm: no qualitat i no so. 16 mm: no s’utilitza molt.
o 35 mm: format Standard, el més utilitzat, introduït per Edison. 4 perforacions a cada banda.
S’ha mantingut des de la 1a pel·lícula.
o 70mm: projeccions de pantalla ampla. Alta resolució, més informació, qualitat. Es projecten
horitzontalment.
Perforacions: per arrossegar la pel·lícula dins la càmera i els projectors. Com uns engranatges.

9
Banda de so: espai on es grava el so.
Àrea de la imatge: espai on es grava la imatge.
Format d’exposició: part del quadrat de la pel·lícula destinada a la imatge. Es pot expressar com
el producte de les seves dues dimensions (18x24) o el quocient entre l’amplada i l’altura de la
relació d’aspecte (4:3). El format pot variar durant la pel·lícula. Per al format 35mm i 70mm hi
ha diferents formats d’exposició que determinaran les dimensions reals de la projecció de la
pel·lícula en una pantalla.
o Mut sencer o full frame (4:3, 18x24, 1.33): pel·lícules mudes, primeres pel·lícules.
Semblant a un quadrat.
o Format 1.37 o acadèmic (16x22): com a conseqüència de la introducció del so.
o 13.25 x 22 / 11.85 x 22: competència de la TV, pantalles més estirades. Quan aquestes
pel·lícules es passen per TV es col·loquen franges negres.
o Cinerama: filmar amb 3 càmeres simultàniament i projectar-les sincronitzadament.
o Cinemascope (18.66 x 22 / 2.35): comprimida lateralment mitjançant lents anamòrfiques.
En procés de projecció es fa l’efecte contrari i es descomprimeixen.
o Vistavision (1.5, 3:2): inventat per Paramount, no utilitza lents anamòrfiques sinó que
projecta el negatiu en horitzontal. No va acabar de funcionar.
o Imax (1.43): resolució molt més elevada, projectada horitzontalment.
El pas del cinema a la televisió
Va aparèixer un conflicte de formats, s’havien de deformar les imatges. Es va solucionar quan
van introduir les franges negres. Es va panomaritzar el format perquè la gent anés al cinema.
o 4:3 : quasi quadrat, pantalles de TV i ordinador.
o 16:9 : standard fet servir per la TV d’alta definició.

2. Els gèneres cinematogràfics

Subgèneres: integració de diferents gèneres entre si. Ex: cinema còmic pur, còmic romàntic,
còmic aventures.
o Comèdia: episodis de la vida quotidiana, humor, optimisme. Tradicions, embolics, costums,
etapes vitals. No són produccions cares i necessiten originalitat. L’objectiu és fer riure i
relaxar. To lleuger, sentimental, absurd. Trama desenfadada, senzilla. Representa els
personatges com a inferiors o pitjors que l’espectador. A night at the opera, Monty
Python’s the life of Brian, As good as it gets, Airplane.
o Drama: representa una filosofia de vida. Genera opinió pública i té influència en el món
psíquic. Bé i mal, joventut, amor i odi, mentida, traïció. Temàtica trista. Quan es barreja amb

10
 l’amor és un melodrama. Desperta emocions, dimensió moralitzant. La plenitud de l’ésser
humà és la felicitat. Casablanca, Love story, Out of Africa, The piano.
o Bèl·lic: traumes, violència, guerra. Origen de síndromes depressius, ansietat, pànic.
Resolució violenta dels conflictes. Sentit de la col·lectivitat i relacions interpersonals.
Virtuts, valors. Personatges col·lectius i individuals. Impactants, fan decantar-te per una
ideologia. Path of glory, Apocalypse now, Saving the private Ryan, Black hawk down.
o Western: territoris, gents i costums peculiars de la història dels EUA. Rodatge en exteriors,
medi rural. Personatges arquetípics. Històries de bons i dolents, herois. Barroquisme
psicològic i dramàtic. Indiferència, menyspreu a la vida, falta d’escrúpols, duresa,
supervivència, colonització, extermini. Spaghetti western. The searchers, Rio bravo, Per
qualche dollari in piú, Unforgiven.
o Musical: neix amb el cinema sonor. Cançó i dansa. El desenvolupament de la pel·lícula
s’interromp amb actuacions musicals relacionades amb la trama. Decorats, vestits i
coreografies. Diàlegs parlats i cantats. Impressionar l’espectador, però seguint l’història.
Comèdia, drama, fantasia. Singing in the rain, Cabaret, The blues brothers, Sweeney
Todd: the dèmon barber of fleet street.
o Documental: representa la realitat. La matèria primera és objectiva, no participen actors
professions ni personatges creats. Pot ser científic, cultural, històric. Es pot manipular. La
finalitat és la divulgació. Narra objectivament el que passa, permet crear punts de vista.
Sense dramatització ni subjectivitat. Mostra el que passa i no dona respostes. Berlin, die
sinfonie der Grosstadt, Nanook of the North, Chelovek s kinoapparatom, Bowling for
columbine.
o Terror: forces, personatges o esdeveniments de la naturalesa maligna, sobrenatural o
criminal. Suspens, intriga, llegendes, malsons. Molts personatges són antinaturals. Contrast
en la il·luminació, so, música, efectes especials. Té molts subgèneres. L’objectiu és provocar
sensacions de por, disgust, repugnància, horror, incomoditat. Se sol resoldre amb un
alleujament final. Mal ocult, crueltat, monstruós, macabre. Frankenstein, Alien, The
shining, Ringu/The ring.
o Ciència ficció: mons meravellosos, ideals i de somni. Barreja la realitat amb la irrealitat i
utilitza el gran avanç tecnològic i científic. Utilitza molt els efectes especials. Vol
representar alguna cosa imaginària, però creïble encara que sembli irreal. Pretén que
l’espectador surti de la realitat i apel·lar al seu subconscient mitjançant fantasies, fenòmens
paranormals...
o Thriller negre: elements policials i temàtica criminal, espionatge, intriga que no es resol
fins el final, acció continua. Corrupció, crim, intriga, investigació, personatges de la màfia,
11
 gàngsters, assassins, espies... Racisme, violència, homofòbia... Identificació intensa i
emotiva basa en sentiments d’ira, esperança, por, tristesa... Suspens.
o Història d’època/èpic: trames basades en la història dels personatges, s’imposa la
perspectiva del director, explica la vida d’un personatge, una llegenda i pot tenir elements
d’altres gèneres. Ambients, costums, base literària... Permet idealitzar el passat, produeix
cinema-espectacle, personatges forts i durs, però vulnerables, entre llegenda i història real.
Concentració, tensió.
o Fantàstic: màgia, mons de fantasia, criatures inexistents, influït per la literatura fantàstica.
Diferència amb la ciència ficció: té elements màgics inexplicables per la ciència, utilitza
elfs, goblins... Mons irreals, evasió i desconnexió de la realitat, situacions irreals i
impossibles, elements d’altres gèneres.
o Animació: no recorre a la tècnica d’imatges reals, dibuix animat en 3D o stop motion.
Produeix la sensació visual d’un moviment que en realitat no es produeix, qualsevol gènere.
Persistència retiniana.
o Acció/aventures: acció física, oposada al diàleg. A partir dels anys 70, relacionat amb el
thriller, els personatges lluiten per un objectiu, mostra un món heroic de combats i
aventures. El bé preval sobre el mal i els protagonistes travessen per obstacles i tenen una
transformació. Persecucions, dramatisme. Dirigits a l’audiència masculina, llocs poc usuals.

12