Punt de vista

L’ésser humà, per la seva pròpia constitució física, està acostumat a veure les coses des
d'aproximadament 1,60 m d’altura i de front.
Les imatges així es capten de forma clara i descriptiva, si bé no aporten cap originalitat. La
variació del punt de vista o angulació aporta perspectives diferents amb elements inesperats
que sovint capten més l’atenció. És per això que existeixen infinitat de recursos en aquest
sentit.

És important estudiar el motiu i l’escena buscant punts de vista innovadors i/o més atractius
per a l’espectador. L'enquadrament, el fora de camp i la composició vindran determinats per
la posició de la càmera. El punt de vista des del qual capturem un fragment de realitat ens
determinarà la manera de veure aquesta realitat i també la relació que establim amb ella. Un
dels elements que determinarà el punt de vista serà la posició en
horitzontal i vertical respecte a allò que captem, així parlem dels següents angles o plans:

FRONTAL o MIG: la càmera està just davant i a la mateixa alçada de l'element captat.

TRES QUARTS: s'agafa l'element una mica de costat.

PERFIL o LATERAL: l’element és captat pel lateral.

PICAT: el punt de vista de la càmera és superior a l’element captat. Ajuda a destacar la

petitesa de certs objectes, ja que proporciona un punt de vista de superioritat. Alhora és
contraproduent el seu ús en persones (especialment nens) o animals, precisament perquè
ajuda a veure’ls com a inferiors, els resta importància i, a més, pot deformar les proporcions
del cap respecte al cos.

CONTRAPICAT: és la perspectiva contrària al picat, és a dir, consisteix en fotografiar un

motiu des de baix cap a dalt i ajuda a ressaltar la grandiositat d’un element. Se sol utilitzar
per a edificis o monuments. Deforma la perspectiva accentuant-ne aquest efecte com més a
prop se sigui del motiu.

ZENITAL: la imatge es pren en un angle totalment perpendicular (de dalt cap a baix)
respecte al terra, és a dir, a 90o. És el picat absolut.

NADIR: la càmera o el punt de vista és just a sota, és el contrapicat absolut.

PRESA A RAN: la càmera capta la imatge a ran de terra o de l'objecte. Acostuma a

sorprendre l'espectador ja que els humans no solen col·locar-se a aquest nivell de visió.

Escorç: La figura o alguna de les seves parts es apareix al pla com si en la realitat estigués
disposada perpendicularment o obliquament al pla del quadre, és a dir, per exemple, un
braç que es dirigeix vers l’espectador, o una persona estirada en direcció a l’espectador i
que, per tant, les seves dimensions es reprodueixen de manera distorsionada per donar
sensació de realitat.
Perfil: També anomenat “pla lateral”. La càmera esta col·locada a un costat del
subjecte. En aquest pla veiem l'expressió d’abstracció del personatge.

Aberrant o holandes: la càmera s’inclina cap a un costat, en diagonal, per a enregistrar. És

un angle normalment poc emprat que pot expressar inestabilitat, inquietud,
inseguretat...

Subjectiu: la càmera se situa a l’alçada del cap del personatge i vol donar la
sensació que la càmera mostra el que veuen els ulls d’aquest.

Tipus de pla
Un altre element important sobre el punt de vista serà la distància de la càmera (de l'ull que
mira) respecte a l’objecte o subjecte captat. Això determina la manera com veiem els
elements (amb més o menys detall, destacant-ne una part...) però també la relació entre
nosaltres i ells, no és el mateix fotografiar o filmar una persona a certa distància que
acostar-nos-hi molt amb la càmera, molt més del que normalment algú s'acostaria a aquesta
persona que no coneix gaire. Això pot provocar certes sensacions o idees sobre l'element
fotografiat. La distància també determinarà la part d'un elements que podem fer encabir a
dins de l'enquadrament, si estem lluny el podrem agafar en la seva totalitat; si estem a prop,
només parcialment. Segons aquesta distància, distingim els següents plans:

PLA DE DETALL: mostra un objecte o part d'un objecte o subjecte sobre el que es vol cridar
l’atenció. Destaca elements petits que, amb un altre tipus de pla, passarien desapercebuts.
Normalment s'incorpora com a pla d'inserció dins d'una narració. Ens dóna una informació
molt detallada i remarca una importància sobre aquell fragment de la realitat.

PRIMERÍSSIM PRIMER PLA: mostra una part del rostre o del cos d'una persona. Potencia
el valor dramàtic. Transmet més intimitat i confidencialitat que el primer pla. Quan es tracta
d’un rostre, la imatge queda tallada aproximadament pel front o per damunt de les celles i
just per sota del llavi.

PRIMER PLA: presenta el rostre sencer o, com a molt, amb l'espatlla. És un pla molt
expressiu, psicològic i dramàtic, ja que permet percebre el somriure, el temor... S’acostuma
a utilitzar per captar al màxim les expressions facials. En els discursos televisats, per
exemple, s’utilitza en moments en què es vol donar una forta càrrega emocional al que està
dient la persona que parla.

PLA MIG: presenta la persona tallada per la cintura, és a dir, de mig cos en amunt.
Interessa la reacció del personatge davant una realitat. És el més proper que es pot realitzar
amb l’objectiu normal de la càmera, ja que a distàncies més curtes es corre el risc de
distorsionar la imatge.
PLA AMERICÀ O TRES QUARTS: els límits superior i inferior coincideixen amb el cap i els
genolls de la persona. És un enquadrament molt cinematogràfic, s'utilitzava sobretot als
westerns per oferir la cara i el revòlver de l'actor.

PLA SENCER: els límits inferior i superior de la pantalla coincideixen amb el cap i els peus
d'un o dos personatges. Interessa l'acció.

PLA DE CONJUNT: abraça un petit grup de persones. Interessa l'acció. Presenta una
relació entre els personatges. La persona més important queda encaixada dins d’un
espai, però amb prou marge de moviment.

PLA GENERAL: mostra un escenari ampli en el que s'incorpora una persona o grup de
persones que ocupa un terç o una quarta part de l'enquadrament. Situa els elements en el
seu entorn. L’entorn té tanta o més importància que els mateixos objectes o subjectes.

GRAN PLA GENERAL: mostra un gran paisatge o una multitud. L'entorn és més important
que la persona. Normalment té valor descriptiu, però pot adquirir un valor dramàtic quan es
pretén destacar la petitesa d'un ésser en una multitud o enfront de la natura.
Els personatges es veuen molt allunyats, petits, imperceptibles o directament no es veuen.