Imatge Fixa i

Estructura i Composició

- Enquadrament: Part de l'espai que capta l'objectiu d'una càmera fotogràfica o de

filmació. La selecció ve limitada per un marc, que també limita la nostra visió en el
moment de fer la captació.

- Fora de Camp: És tot allò que no es veu dins de la imatge, està fora de
l'enquadrament, però forma part de l’escena i l’afecta.

Psycho, Alfred Hitchcock (1960)

- Format: La tria del format és important, la majoria de producte audiovisual té un

format rectangular, per tant, es pot parlar d'un enquadrament horitzontal, vertical o
inclinat. L'horitzontal transmet calma. El vertical suggereix força. L'inclinat transmet
dinamisme i incomoditat.

Jaws, Steven Spielberg (1975)

 - Plans: És el llenguatge bàsic de la fotografia i el cinema. Hi ha diferents tipus de
plans, segons la utilització d’un o un altre el missatge serà diferent.

- Gran Pla General: Mostra un paisatge per ubicar a l'espectador, és a dir, té un valor de
presentació, context i descripció. Enquadra tots els elements de l'escena i dóna més
importància al paisatge abans que als personatges.

Mad Max: Fury Road, George Miller (2015)

- Pla General: És gairebé igual que el gran pla general, però la diferència és que la
distància és menor. L’objectiu és contextualitzar, presentar i descriure un espai.

Star Wars IV: A New Hope, George Lucas (1977)

- Pla Americà: Pla que enquadra un personatge des del cap fins als genolls i és
habitualment utilitzat als westerns, ja que vol fer èmfasis al revòlver o les pistoles a la
vegada que el personatge.

The Good, the Bad and the Ugly, Ennio Morricone (1965)

- Pla Mig: Enquadra aproximadament mig objecte, des del cap a la cintura si el personatge
és un humà. El pla serveix per poder veure les emocions del personatge, però també per
veure el seu context, és un pla entremig.

Pulp Fiction, Quentin Tarantino (1994)

- Primer Pla: Pla que enquadra el rostre d’una persona, és utilitzat per captar les
expressions facials i els sentiments d’un personatge.

The Dark Knight, Cristopher Nolan (2008)

- Primeríssim Primer pla: Igual que el primer pla mostra el rostre d'una persona, però
encara de més a prop, se centra en algun detall com els ulls o la boca. La funció és
totalment expressiva, més emotiva i íntima que el primer pla.

The Lord of the Rings: The Fellowship of the Ring, Peter Jackson, (2001)
- Pla Detall: Mostra un objecte o acció que es vol destacar, ja que té importància. Dóna
molta informació detallada sobre un objecte, hi ha molt poca distància entre la càmera i
l'objecte.

Game of Thrones (2011-2019)

- Angulació: L'angulació o punt de vista és la posició

diferent on es troba la càmera, i, per tant, depenent de
la posició de la càmera, un pla pot significar una cosa o
una altra. Un pla en contrapicat d'un personatge pot
significar superioritat, mentre que un pla picat pot
significar just tot el contrari, debilitat. Segons la posició
de l'objecte es parla de plans frontals, de tres quarts o
laterals.

- Pla frontal: La càmera es troba davant i a la mateixa alçada que l’element captat.

Forrest Gump, Robert Zemeckis (1994)

- Tres Quarts: L’element està lleugerament de costat.

The Godfather, Francis Ford Copola (1972)

- Lateral: L’element està lateral.

Inglorious Bastards, Quentin Tarantino (2009)

- Pla Picat: La càmera està per sobre del personatge, simbolitzant inferioritat.

The Avengers, Joss Whedon (2012)

- Pla Contrapicat: La càmera està per sota de la imatge filmada, per sota del personatge,
indicant superioritat i grandesa.

Reservoir Dogs, Quentin Tarantino (1992)

- Pla Zenital: La càmera està situada damunt perpendicularment de l'objecte o paisatge. És
un picat absolut. Serveix per fer petit el personatge, per presentar un espai i veure millor una
acció.

Game of Thrones (2011-2019)

- Pla Nadir: La càmera està a sota perpendicularment, és un contrapicat absolut. Augmenta

l’interès i aporta moviment i dinamisme a l’escena, és utilitzat bàsicament en pel·lícules de
terror.

The Shining, Stanley Kubrick (1980)

- Pla de Recurs (B-roll shot): Pla utilitzat per transicionar entre una escena o una
altra o una seqüència.
- Pla de conjunt: Pla en el qual apareix més d’un personatge dins de l’enquadre.
Estructura de la imatge i Relació entre elements

- Composició Clàssica: La composició clàssica situa el pes visual de la imatge en el

mig, en perfecte equilibri amb el fons i el marc per donar sensació de senzillesa i
harmonia.

The Northman, Robert Eagers (2022)

- Llei de Terços: Llei que consisteix a crear una graella imaginària dividint en nou
quadrats iguals la fotografia (2 línies verticals i horitzontals paral·leles). En els punts
d'intersecció, es troben els elements de la imatge que dirigeixen la mirada i atenció
de l'espectador.

The Revenant, Alejandro González Iñárritu (2015)

 - Llei de l’horitzó: És la línia de l'horitzó o una altra línia que parteixi la imatge en dos
i que s’utilitza per destacar el cel, el mar, la terra o el motiu de la imatge. Normalment
es situa a dos terços (abaix o a dalt).

Rogue One: A Star Wars Story, Gareth Edwards (2016)

- Llei de la mirada: És la llei que diu que tot objecte dins de l'enquadrament ha de
tenir més espai a la part frontal que al seu posterior a causa de la mirada que traça
una línia dominant imaginària.

The Wolf of Wall Street, Martin Scorsese (2013)

 - Aire: L’aire és tot l’espai d’una imatge que no ocupa el personatge principal o
l’objecte de la fotografia.

Casino, Martin Scorsese (1995)

- Línies: Les línies serveixen per dirigir l’atenció de l’espectador i marcar com llegir la
imatge. Les línies poden generar dinamisme, definir direccions, crear tensió…
- Línies Explicites: Les línies que tenen una aparició directa en la imatge.
 - Línies Tàcites: Les línies que no surten directament a la imatge, constituïdes per la
geometria, eixos i diagonals de la composició. Les mirades són exemple de línies
tàcites que marquen un recorregut.

Spiderman: Homecoming, Jon Watts (2016)

- Simetria (línies verticals/horitzontals): La simetria és la perfecció per a l’ull humà,

és l’equilibri del pes visual. La simetria genera imatges tranquil·les, estàtiques.

Game of Thrones (2011-2019)

 - Asimetria (línies diagonals/corbes): L'asimetria és el desequilibri del pes visual, el
pes visual està repartit de manera desigual. Les línies diagonals i corbes generen
tensió, moviment i profunditat de camp.

The Truman Show, Peter Weir (1998)

- Perspectiva: La perspectiva és l'art de recrear la profunditat i posició relativa dels

objectes fent sensació de profunditat.

The Lord of the Rings: The Fellowship of the Ring, Peter Jackson (2001)
 - Punt de Fuga: És el lloc on convergeixen les projeccions de rectes paral·leles en
una direcció en un punt situat a l'infinit.

Full Metal Jacket, Stanley Kubrick (1987)

- Pes Visual: El pes visual és la presència que té un element dins de la imatge, però
no té per què ser el centre d'interès (punt recurrent) i pot ser definit per la mida, el
color o la textura.

Schindler's List, Steven Spielberg (1993)

 - Enfocament: L'enfocament és tot el que es veu nítid en una imatge, si quelcom no
es veu nítid, està desenfocat.

The Matrix, The Wachowski sisters (1999)

- Profunditat de Camp: Quan hi ha profunditat de camp, direm que tant els elements
del fons com els elements del davant estan enfocats, és a dir, és el marge de
distància en el qual els objectes apareixen nítids.

- Transfocus: El canvi d’enfocament en un mateix pla d’un objecte/personatge.

Enfocar una altra cosa del pla, utilitzat en pel·lícules principalment.
 - Subjecte i fons: El fons condiciona la imatge i, per tant, ha d'haver-hi una relació
directa entre el subjecte i el fons per donar valor al subjecte o al fons.

The Lord of the Rings: The Fellowship of the Ring, Peter Jackson (2001)

- Ritme: El ritme és de vital importància quan hi ha element similars en una imatge

posats de manera que creen un recorregut visual.

The Fellowship of the Ring

 - Escala: En algunes situacions la presència d'un personatge o referència visual pot
ajudar a veure les dimensions reals d'un element.

The Lord of the Rings: The Fellowship of the Ring, Peter Jackson (2001)

- Enquadrament dins d’un enquadrament: Per destacar un element en una imatge

es pot utilitzar un quadre dins de la imatge.

The Batman, Matt Reeves (2022)

Característiques dels elements

- Color: Els colors són bàsics en la fotografia, ja que a part d'embellir la imatge, també
poden tenir diferents significats connotatius. La combinació de colors fa que hi hagi
harmonia o contrast. L'harmonia és la combinació de colors amb la finalitat que
tinguin relació, com els colors complementaris. El contrast és quan els colors d'una
imatge no tenen res en comú emfatitzant una acció, donant nitidesa a la imatge. El
contrast entre colors càlids (vermell, groc: alegres, dinàmics) i freds (blau, lila: aigua i
fredor) és molt comú. El màxim contrast es produeix amb el color blanc i negre per
aportar més expressió de la textura, forma, però també dramatització.

The Revenant, Alejandro González Iñárritu (2015)

- Llum: La llum és de vital importància per la fotografia, ja que pot utilitzar-la com a
mitjà per destacar quelcom i complementar el significat.

- Llum Natural: Llum que prové de fonts naturals com el sol.

Into The Wild, Sean Penn (2007)

 - Llum Artificial: Llum produïda per mitjans artificials com làmpades.

Kill Bill: Vol. 1, Quentin Tarantino (2003)

- Llum Suau: Llum que prové d’un focus difus i genera poca ombra.

Rocky, John G. Avildsen (1977)

 - Llum Dura: Llum d’un focus intens que genera molta ombra i contrast.

Dune, Denis Villenueve (2021)

- Textura: Els diferents tipus de llum ajuden a ressaltar les textures (capa superficial
d'un material) dels elements. Transformen els elements plans en imatges amb més
tridimensionalitat.

The Deer Hunter, Michael Cimino (1978)

Tipus d’anàlisi

- Denotació: Descripció d’una imatge formalment, el que es veu a simple vista.

Significat objectiu.

Los Angeles, CA

- Connotació: Significats d’una imatge, el missatge que vol donar a través dels valors
formals i expressius (relacionar els elements amb el significat), i els valors semàntics
(intenció comunicativa). Significat subjectiu.

Vietnam War
Gèneres fotogràfics:

- Fotoperiodisme: Representació gràfica d'un esdeveniment per descriure una

situació d'algun lloc del món. Les característiques són l'actualitat, l'objectivitat, la
qualitat estètica i l'espontaneïtat.

Robert Capa - Segona Guerra Mundial

- Fotografia publicitaria i moda: Donar a conèixer (amb una imatge) i fer vendre un
producte i uns missatges a través, sobretot, de la postproducció. Finalitat comercial i
estètica.

Anunci de Volkswagen
 - Fotografia artística: Gènere que busca l'estètica, però també un missatge profund
relacionat amb els sentiments i pensaments de l'artista. Aquestes fotografies poden
ser editades i busquen una reacció a l'espectador.

Erik Johansson

- Fotografia de paisatge: S'ocupa d'espais naturals o bé paisatges urbans i busquen

ressaltar l'entorn i el context. Encara que hi poden haver personatges, el
protagonista és el paisatge. Les composicions juguen amb la simetria, les ombres,
busquen l'abstracció, els reflexos, distorsions. La il·luminació natural o artificial té un
gran pes. L'angulació i l'enquadrament estan molt ben cuidats, es treballen amb
grans angulars o teleobjectius, plans aeris per diferents perspectives... Pot buscar la
nostàlgia i té com a antecedent la pintura, importància del color i els cromatismes.
- Fotografia científica: Fotografia que mitjançant unes tècniques especialitzades
permet mostrar imatges de tots els camps vinculats a la ciència i la medicina, aporta
informació vertadera i contribueix a la ciència i la seva divulgació. La tecnologia és
de gran importància, sense (microscopis, telescopis) o equips especialitzats no es
podrien obtenir imatges d’elements minúsculs o gegants que l’ull humà no arriba. La
fotografia científica mostra colors inapreciables pels éssers humans. S’utilitza en
l’astronomia, la medicina, agricultura, biologia, química…
- Retrat fotogràfic: Gènere derivat de la pintura. És la representació del cos humà, ja
sigui tot el cos o simplement el rostre. Vol mostrar les qualitats físiques o morals i
socials de les persones. Pràctica habitual des dels inicis de la fotografia, primer de
fotògrafs ambulants i després de fotògrafs d’estudi. Ha evolucionat amb la història de
la fotografia i es troba en els principals moviments fotogràfics.
Cambra fosca i tipus de càmeres:

- La cambra fosca: La cambra fosca és una habitació o capsa que no entra amb
contacte amb la llum, per tant, és fosca. Si s'obre un forat i hi ha molta il·luminació,
es formarà una imatge capgirada de l'escena a la superfície enfront de l'orifici. És el
mètode pel qual funcionen les càmeres. Es creu que té el seu origen cap al segle IX,
però no va ser utilitzada amb freqüència fins al Renaixement. Utilitzada sobretot per
pintors amb l'objectiu de replicar un paisatge a mà.

- Tipus de càmeres: Una càmera fotogràfica és una cambra fosca petita. En la part
frontal s’hi troba una lent per enfocar la imatge. La càmera mitjançant l’obturador
permet que la llum penetri en el seu interior.
- Segons el visor:
- Càmeres de visor directe: Eren les càmeres tradicionals, les quals es mirava per un
forat, però no coincidia amb l’objectiu (error de paral·laxi).

- Càmeres reflex: Són les més professionals, es pot veure l’enfocament a través d’un
mirall o prisma.
 - Càmeres amb visor electrònic: La majoria de càmeres actuals contenen una pantalla
LCD que coincideix amb l’enfocament.

- Tipus de cámera segons la tecnologia:

Analògiques: Són les antigues càmeres que utilitzaven un rodet de fotos i després s’havien
de revelar químicament.
Digitals: Té la mateixa estructura mecànica, però el rodet és substituït per un xip o sensor. A
més, també incorporen una pantalla LCD.

- Càmeres fotogràfiques digitals: Les càmeres tenen dues parts: L’objectiu de la

càmera que capta la llum i que permet enfocar. El cos de la càmera que s'encarrega
d’emmagatzemar tota la llum rebuda per l’objectiu i decidir quanta estona deixa
entrar la llum (temps d’exposició) i la intensitat (obertura del diafragma).

- Càmeres compactes: Són petites i lleugeres, el cos i l’objectiu estan unificats.

Disposen d’alguns elements bàsics de configuració.
- Càmeres Bridge: Són més grans que les compactes, deixen jugar amb diferents
paràmetres d’elaboració. El cos i l’objectiu acostumen a ser un mateix element,
encara que hi ha excepcions.

- Càmeres Reflex: Són molt més voluminoses, complexes i professionals. Disposen

d'algun accessori, són difícils de transportar i delicades. Disposen de molts
automatismes per jugar amb la configuració de la imatge. Els objectius són
intercanviables. La mida del sensor és superior i proporciona fotos de gran qualitat.
Disposen d'un visor reflex que mostra exactament el que s'està enquadrant.
La càmera: Conceptes tècnics

- Distància focal: Distància entre el centre òptic de la lent i el sensor de la càmera.

Com més distància focal hi ha, més llarga és la lent físicament.

Tipus d’objectius:
Els objectius es classifiquen segons la distància focal que indicarà l'angle que engloba un
objectiu, la distància i la capacitat d'enfocament.

- Angulars: Objectius menors de 50 o 45 mm: 35, 28, 20 i 16. Aquest tipus d’objectiu
aconsegueix una gran cobertura, ja que té un angle més obert. No obstant, fa que es
deformin les perspectives. Dins dels angulars més curts es poden trobar els grans
angulars (18 mm) o també dits com a ull de peix (8 mm). Els dos deformen la imatge
considerablement i afecten les mesures i les distàncies.
- Normal: Té una distància focal de 50 mm i un angle de visió d’uns 45º que
aconsegueix representar una perspectiva similar a l’ull humà. Poca distorsió de la
realitat i és molt recomanada per la fotografia per aprendre els principis bàsics.

- Teleobjectius: Donen angles de visió inferiors a 50º i tenen una distància focal llarga
d’uns 85 mm, 100 mm, 20 mm, 500 mm, 1000 mm, 2000 mm. Estan designats per la
fotografia d’objectes des de molta distància. Quan més és la distància focal, menys
és la profunditat inherent a l'objectiu. Proporcionen poca profunditat de camp i no
permeten enfocar elements propers, tenen una lluminositat baixa, per lo que s’haurà
d’ajustar l’obertura del diafragma.

- Macros: Utilitzades per acostar-se màximament a un objecte. Enfoquen a distàncies

molt curtes reproduint imatges més grans. Originalment, s’utilitzaven per a
investigacions científiques. La distància focal és entre els 50 i 200 mm.
 - Distància focal variable (zoom): Permet variar la distància focal sense canviar
l’objectiu. És l'opció més econòmica.

Per regular la quantitat de llum que arriba a aquest es disposen de dos elements:

- Diafragma: Dispositiu que regula la quantitat de llum que entra a la càmera. S'obre i
tanca per rebre més o menys llum. El número f representa la lluminositat màxima
d'uns objectius i a partir d'allà els altres seran fraccionaris. Com més gran és el
número, menys llum entrarà. El diafragma també afecta la profunditat de camp com
més tancat està el diafragma (major número de f) més serà la profunditat de camp.
Com més obert estigui el diafragma (menor número de f), més petita serà la
profunditat de camp.

- Obturador: L’obturador és el mecanisme de la càmera situat davant la pel·lícula o

sensor que impedeix que la llum arribi als dos elements. L’obturador s’obre per
deixar passar la llum en el moment que es prem el disparador. La velocitat amb la
qual s’obre i es tanca ve determinada pel temps que sigui necessari que la llum
passi, és a dir, l’obturador controla el temps d’exposició. És el dispositiu que
determina el temps que el sensor rep llum. Hi ha dos tipus:
● L’obturador central situat dins de l’objectiu, semblant al diafragma, usat per
càmeres de mig o gran format.
 ● L’obturador de pla focal està compost per unes làmines situades davant del
sensor, usat per càmeres petites.

- Velocitat d'obturació: La velocitat d'obturació és la velocitat amb què s'obre i es

tanca l'obturador. Per tant, un temps d'exposició molt curt o velocitat d'obturació molt
alta ens permet fotografiar moments instantanis, cossos que estan en moviment
(superiors a 1/60 segons). Un temps d'exposició molt llarg o velocitat d'obturació
molt baixa ens permetrà captar imatges mogudes encara que es necessitarà un
trípode per evitar una imatge borrosa (inferiors a 1/60 segons).

● Per obtenir una imatge equilibrada amb bona il·luminació, s'ha d'ajustar els dos
mecanismes, ja que els dos regulen l'exposició de llum. Un la quantitat i l'altre el
temps d'exposició.
- Profunditat de Camp: Hi ha tres aspectes fonamentals per regular la profunditat de
camp.
● La longitud focal de l’objectiu determina la profunditat de camp. Com més
curt és l’objectiu més capacitat d’enfocament tindrà i, per tant, més
profunditat de camp.
● L’obertura del diafragma determina la profunditat de camp. Com més obert
està el diafragma, menys profunditat de camp hi haurà, ja que més llum
entrarà.
● La distància respecte a l'objecte enfocat determina la profunditat de camp.
Amb un mateix objectiu, si enfoquem un objecte des de més lluny tindra més
capacitat d’enfocar i de profunditat de camp que amb objectes que estiguin
molt a prop.
La llum en fotografia

- Temperatura de color: Dominància d’alguns colors de l’espectre lumínic sobre els

altres (altera el color blanc cap al vermell o el blau). La temperatura de color es
mesura en graus Kelvin.

- Balanç de blancs: El balanç de blancs és indicar el color blanc de referència per

adequar la temperatura de color al moment de fotografiar o gravar.
 - Lluminositat: Propietat dels colors que indica la quantitat de llum que incideix sobre
una superfície.
● Clau de llum alta: Colors i tons clars propers al blanc. Connotació alegre i
pura.
● Clau de llum baixa: Colors i tons foscos propers al negre. Connotació
d’elegància mort, misèria o tristesa.
- Filtres: Els filtres, tot i que no són molt utilitzats avui en dia degut a que han sigut
substituïts per la postproducció, són un suport transparent de vidre o plàstic que es
col·loquen davant de l'objectiu i s'utilitzen per corregir la llum, ressaltar colors...

- Flaix: És l’aparell o el cop de llum breu i fort que s’utilitza per

il·luminar un escenari quan no hi ha llum necessària per
poder-se fer una fotografia ni modificant
l’obturador i el diafragma o l’ISO.

- Nit Americana: És una tècnica de la cinematografia que aplicant un filtre ja sigui a la

càmera, a la pel·lícula o amb postproducció, permet simular la nit i així estalviar-se
costos i problemes que pot donar el fet de gravar de nit.

Heat, Michael Mann, 1995

- Sensibilitat/ISO: La sensibilitat és la quantitat de llum que capta el sensor de la
càmera i es regula amb l’ISO, una unitat de mesura que mesura la sensibilitat de
llum. Com més llum capti el sensor, més soroll captarà en la imatge.

- Il·luminació: La il·luminació és clau per aconseguir una bona imatge, o vídeo. Per a
poder tenir un control directe sobre la il·luminació s’ha de treballar en un estudi
fotogràfic o cinematogràfic on hi ha tres tipus de llums que es poden utilitzar segons
la manera en la qual es propaga la llum.
● Llum directa: Quan la incidència de la llum sobre l'objecte és directa, dura,
provocant ombres marcades. Augmenta el contrast, brillantor i ressalta els
colors.
● Llum difusa: La llum prové d’una font de llum directa, però s’utilitza un difusor
posat davant de la font de llum, de manera que genera una llum difusa, suau,
que provoca poc contrast i poques ombres.
● Llum rebotada: Llum que prové d’una font de llum de manera suau i indirecte,
utilitzant reflectors, pantalles o inclús la paret per a que reboti.
- Tipus d’il·luminació bàsica:
● Llum frontal: Llum que incideix de manera frontal sobre l’objecte, però aplana
l’objecte i anul·la de gran manera les textures encara que la quantitat de
detalls augmenta així com la brillantor dels colors.
● Llum lateral: Llum que incideix de manera lateral sobre l’objecte. Destaca el
volum dels objectes i ressalta les textures, però es perd ell detalls i el contrast
augmenta.
● Contrallum: Llum que incideix des del darrere de l’objecte i converteix
l’objecte en una silueta, eliminant els colors i ressaltant el fons.
Emmagatzemar imatges

- Píxel: És l'element més petit d'una imatge reproduïda digitalment i registra tres
colors (vermell, blau i verd). La combinació de píxels crea una imatge, com més
píxels té una imatge, més qualitat tindrà.

- Formats Digitals: Els formats més habituals per emmagatzemar imatges són els
següents:
● TIFF: Arxiu sense comprimir que pot ser llegit i intercanviat i és el més
utilitzat per l’autoedició encara que ocupa molt. Permet una lleugera
compressió (LZW).

● JPG o JPEG: És probablement el més popular i utilitzat per usuaris no

professionals. Permet compressió i la redueix la mida de l’arxiu a una dècima
part (1:10), encara que afecta la qualitat de la imatge al comprimir-la (a
nivells mínims de compressió, no es nota la pèrdua de qualitat).

● GIF: És el format més utilitzat per il·lustrar pàgines web. Comprimeix la mida
de l’arxiu a una tercera o quarta part i té una pèrdua de qualitat notable, no
s’ha de fer servir per imprimir o publicar les imatges, només per
transmetre-les.
 - Fotomuntatge: El fotomuntatge és una tècnica fotogràfica que consisteix a crear
una imatge a partir d’altres imatges. Avui en dia, és molt utilitzada degut a la facilitat
de crear-los.

- Collage: Un collage consisteix a ajuntar sobre un suport imatges, retalls de diari,

teixits… La diferència amb el fotomuntatge és que en el collage s’hi poden incorporar
elements que no tenen per què ser fotografies, i el collage pot ser físic o digital.

Star Wars Collage.

Imatge en moviment i
Moviments de càmera:
- En funció de com es mou la càmera (endavant, enrere, panoràmica...) es poden
transmetre diferents significats, i és que cada moviment té una funció específica.

1. Càmera Fixa
- Aquest tipus de moviment, consisteix a aguantar la càmera en un suport com, per
exemple, un trípode. La càmera fixa s'utilitzava molt i bàsicament en els inicis del
cinema, ja que no hi havia possibilitat de traslladar les càmeres que eren objectes
molt pesats. La càmera funciona com un espectador d'una obra de teatre, transmet
calma o tranquil·litat.

2. Panoràmica
- La panoràmica és un moviment de càmera en el qual sense moure’s, gira sobre el
seu propi eix seguint una trajectòria o amb una rotació irregular.
● Panoràmica vertical (“Tilt”): moviment descendent o ascendent.
● Panoràmica horitzontal (“Pan”): rotació d'esquerra a dreta o a la inversa.
● Panoràmica de balanceig (“Roll”): rotació similar al d'un bressol o al d'un
vaixell.
Segons la intenció:
● Panoràmica descriptiva: Capta l’escenari i fa ubicar a l’espectador on
succeeix l’acció.
● Panoràmica de seguiment: Seguir el recorregut d’una persona o element
(mòbil) d’un punt fins a un altre.
● Panoràmica de relació: Serveix per vincular dos elements.

Les panoràmiques es poden realitzar a sobre d’un trípode encara que també es poden fer a
mà i obtenint un resultat menys estable, per això.

3. Travelling
- El travelling és un moviment de translació de la càmera, és a dir, que la càmera es
mou. La càmera pot ser desplaçada a mà per l’operador o anar muntada sobre un
element mòbil com una grua, dolly… Els diferents tipus de tràveling es diferencien
per la trajectòria del recorregut que segueixen.
● Tràveling frontal: La càmera es mou cap endavant o bé cap enrere.
❖ Tràveling de seguiment: Seguiment d’un personatge.
❖ Tràveling d’apropament: Apropament cap a un personatge.
❖ Tràveling d’allunyament: Allunyament d’un personatge

Saving Private Ryan. 1998, Steven Spielberg

● Tràveling lateral: La càmera acompanya de manera lateral i paral·lela el

moviment d’un personatge o algun element.

Jackie Brown, 1997, Quentin Tarantino

 ● Tràveling circular: La càmera es desplaça de manera circular en referència
a un o més elements com a Reservoir Dogs.

Reservoir Dogs, 1992, Quentin Tarantino

● Tràveling vertical ascendent o descendent: La càmera puja o baixa,

normalment s’utilitza per acabar una pel·lícula quan puja (The Help) o per
ubicar alguna acció.

Jurassic Park, 1993, Steven Spielberg

 4. Zoom
- El zoom o també conegut com a tràveling òptic, és considerat un moviment de
càmera, encara que no es desplaça la càmera sinó l’òptica. La lent de la càmera
passa progressivament d’una distància focal curta a una llarga o al revés. La càmera
no es mou, però fa apropar un objecte.
● Zoom in: És el zoom d’apropament. Tanca l’angle de la lent (augmenta la
distància focal), redueix l’angle de visió i augmenta la mida de la imatge
alhora que disminuint la profunditat de camp acostant el fons.
● Zoom out: És el zoom d’allunyament. Obre l’angle de la lent, amplia l’angle
de visió i disminueix la mida de la imatge ampliant la profunditat de camp i
allunyant el fons en conseqüència.
- El zoom no és un moviment de càmera molt utilitzat o popular, encara que se solia
antigament utilitzar, i encara veiem algun com en les pel·lícules de Tarantino o quan
s’ha de recrear l’efecte de Vertigo d’Alfred Hitchcock.

The Lord of the Rings: The Fellowship of the Ring, 2001, Peter Jackson

5. Moviment Lliure
- El moviment lliure és el tipus de moviment utilitzat quan la càmera es mou sense
un ordre determinat. Per gravar aquest moviment s’utilitza normalment la
Steadycam (càmera que amb accessoris i cinturons va lligada a l’esquena o el cos
de l’operador) i la càmera en mà. Amb la Steadycam es poden fer moviments
combinats de panoràmica i tràveling. Amb la càmera a mà que és un moviment que
s’associa normalment amb la subjectivitat, ja que no està quieta i les vibracions
poden ser vistes. Encara que actualment s’associa molt aquest tipus de moviment
amb el realisme i les escenes d’acció i tensió o de persecució.
Punts de vista i conceptes bàsics:

1. Punt de vista
- La càmera actua en tot moment com a l’ull de l’espectador, tot allò que l’espectador
veu és tot allò que la càmera té la intenció de mostrar. En certa manera, la càmera
pot adoptar un punt de vista neutre extern o intern. Aquesta decisió no és presa
només per l’estètica, sinó també per la intenció del film, explicar des d’un punt de
vista intern és significativament més emotiu.
● Càmera objectiva: Quan la càmera adopta un punt de vista neutre, un punt
de vista extern que des de fora veu el que passa.

Han Solo: A Star Wars Story, 2018, Ron Howard

● Càmera subjectiva: Quan la càmera adopta un punt de vista intern un POV
(point of view) imitant la mirada d’un personatge i així tenir una millor càrrega
emotiva. Com els videojocs en primera persona.

The Amazing Spider-Man, Marc Webb, 2012

 2. Continuitat o Raccord
- La continuïtat o raccord és la connexió o interrelació que hi ha entre dos o més
plans contigus. Cada pla ha de tenir una relació amb el següent pel que fa a
aspectes formals, no poden haver-hi diferents condicions de llum, canvis en la
gestualitat, canvis en l'attrezzo en el fons... El raccord també inclou els errors en els
quals un objecte està on no hauria d'estar (no són correctes per l'època) com
Gandalf portant un rellotge en una batalla de LOTR.

Error de raccord en Pulp Fiction

3. Salt d’eix
- El salt d’eix o crossing the line és error que consisteix en la inversió sobtada i
injustificada de l’angle. La regla de l’eix ha de ser respectada per no confondre
l’espectador i fer que les mirades entre personatge no quadrin. En una conversació
es crea una línia imaginària “eix d’acció” i, per tant, la càmera s’ha de col·locar
sempre en el mateix costat de l’eix. La regla es pot trencar per provocar un efecte
de desconcert.

The Shining, 1980, Stanley Kubrick

 4. Pla i Contraplà (Contracamp)
- El pla i el contraplà consisteix en dos plans que normalment van seguits en un
muntatge i que estan enfrontats. Aquest tipus de plans s’utilitzen majoritàriament
en conversacions entre dues persones. És molt habitual fer un pla d’una persona
amb referència de l’altre, després es fa un contraplà i a vegades s’inclou la
referència de l'espatlla. Per gravar les conversacions, s’utilitzen o bé una càmera
que grava la conversació des de “tres” punts de vistes diferents gravant la
conversació “tres” vegades, o bé s’utilitzen dues o més càmeres que graven la
conversa i només s’ha de gravar una vegada.

(No Country for Old Man, Coen brothers, 2007)

El relat audiovisual
- Pla: El pla és la unitat mínima del relat audiovisual, és el conjunt d’imatges que
formen part d’una seqüència d’imatges en moviment. Les accions d’un personatge
es graven en diferents plans per presentar a l’espectador. La selecció d’un pla (el
que veurem dins del marc de la imatge) requereix un pensament, ja que els
diferents plans poden tenir diferents significats (un pla contrapicat denota
superioritat i un pla picat denota inferioritat) i la informació que volem donar
condicionaran la grandària i durada del pla (condicionada pel moviment, la música,
el so…). D’una manera els plans estan condicionats pels plans anteriors i els plans
posteriors, ja que l’objectiu és donar continuïtat i transmetre un missatge.

Blade Runner 2049, 2017, Denis Villeneuve

- Seqüència: És la unitat del relat audiovisual on es planteja i desenvolupa una

situació que conclou. Aquesta estructura no té per què ser explícita (Wrath of
Man), però hauria de ser implícita. Una seqüència no fa falta que es resolgui en un
únic escenari.

Wrath of Man, 2021, Guy Ritchie

 - Escena: Una escena és una part del discurs visual que es desenvolupa en un sol
escenari i que sola no té cap significat dramàtic.

Reservoir Dogs, 1992, Quentin Tarantino

- Presa: La presa o enregistrament és l’enregistrament seguit d’imatges en una

escena o situació correcta. En altres paraules, és tot el que es grava des de que
s’inicia a gravar fins que s’acaba. Després les preses són editades i els fragments
de la presa són els que apareixeran com a plans en el muntatge fina.

Making of de Attack of the Clones

 - Pla seqüència: El pla seqüència és un pla típic del cinema que no deixa de gravar
i es manté durant tota la escena. L’escena no és la suma de tots els plans sinó que
només hi ha un pla que segueix tota l’acció, coincidint el temps cinematogràfic amb
el real. Ara bé, el pla seqüència pot ser fals si és tallat en parts subtils on al
muntatge no es notarà.

1917, Sam Mendes, 2019

El muntatge

- Muntatge: El muntatge és el procés cinematogràfic per escollir, retallar i ajuntar

els diferents plans gravats segons una idea prèvia i ritme específic. Aquesta tasca
el realitza un muntador, el muntatge és un joc entre l’espai i el temps, combinar
imatges i sons per atribuir un sentit narratiu i construir, per tant, una narració. El
muntatge té diferents fases:
● Seleccionar els plans o les preses adequades per a cada seqüència.
● Decidir la seva longitud que influenciarà en el ritme i duració del pla.
● Ordenar i ajustar o enganxar els plans i afegir si és necessari els efectes
especials.
● Afegir la banda sonora, sons, diàlegs, silencis i música.

Diferents tipus de muntatges:

- Muntatge lineal/continu: Construcció d’una història en temps reals sense gaires
salts temporals i en temps cronològic.

Rocky, 1976, John G. Avildsen

- Muntatge discontinu: Construcció d’una narració a partir de salts temporals o
el·lipsis per eliminar quelcom gentalment no important.

The Last of Us, 2023, Neil Druckmann

 - Muntatge paral·lel: Construcció d’una narració en que dues o més escenes que
passen en llocs i moments diferents es van intercal·lant i alternant per donar
sentit l’una amb l’altra o per comparar-les.

The Godfather II, 1974, Francis Ford Coppola

- Muntatge altern: Construcció d’una narració a partir de dues accions que es
produeixen al mateix moment en llocs diferent però que acabaràn confluint o
convergint amb només una única resolució narrativa.

Lock, Stock and Two Smoking Barrels, 1998, Guy Ritchie

- “Muntatge d’anticipació”: Interoposició o encabalcament de sons, música o diàleg
del següent pla, així anticipant-lo.
 - “Muntatge Rítmic”: Manipulació del ritme per jugar amb la música i l’acceleració o
alentiment d’un fet. (Whiplash)

Whiplash, 2014, Damien Chazelle

- “Muntatge de sintesí”: Compressió del pas del temps amb uns quants plans per
passar a un futur i continuar la narració sense utilitzar un salt temporal amb un text.

Iron Man, 2008, Jon Favreau

 - Muntatge ideològic o intel·lectual: Relació entre plans intel·lectuals, no
físicament o espaialment o temporalment. És una metàfora de la literatura en el
cinema. Una situació principal combinada amb una imatge d’una altra cosa que no té
sentit dins de la narració és una metàfora visual per aprofundir en el missatge.

Modern Times, 1936, Charles Chaplin

- El·lipsi: Un el·lipsi és un salt temporal, és a dir, el·lidir una història o una part de la
història que bé pot ser no tan significant, però que no es perd la continuïtat narrativa.
L’el·lipsi consisteix en l’alteració de la seqüència cronològica.

Forrest Gump, 1994, Robert Zemeckis

 - Flashback: Tipus d’el·lipsi que consisteixen en un salt temporal cap al passat per
veure algún detall important de la història d’un personatge i després tornar al
present.

The Lord of the Rings: The two towers, 2002, Peter Jackson
- Flashforward: Tipus d’el·lipsi que consisteix en donar un salt endavant al temps per
anticipar un esdeveniment o donar pistes a l’espectador per després tornar al
present.

The Arrival, 2016, Denis Villeneuve

 - Transicions: Una transició és la manera en la qual s’uneixen dos plans, la unió de
dos plans per donar fluidesa i coherència a la història que s’està explicant.
● Tall directe/en sec: És un pas directe, instantani entre un pla i un altre. Unir
dos plans sense cap efecte, és l'opció més habitual i més recurrida en el
cinema.
● Encadenat: Superposició de dues imatges, en la que una es va difuminant
mentre l’altre va apareixent. S’utilitza per donar sensació de pas del temps.
● Fosa (normalment a negre): Desaparició de la imatge lentament fins a arribar
a un valor cromàtic uniforme (normalment el negre). S'utilitza per indicar una
pausa, per finalitzar una seqüència, per obrir una pel·lícula, per tancar una
pel·lícula… La contrari és la fosa d’obertura, que passa del negre
progressivament cap a la imatge lluminosa.
● Cortineta: La imatge canvia degut a una “cortina”, és a dir, és desplaça. Hi
ha molts tipus de cortines, de dalt a baix, d’esquerra a dreta… És la transició
comunment utilizada en Star Wars i la trilogia original per indicar un canvi de
línia narrativa o seqüència.
● Escombrat: Ús d’una panoràmica a gran velocitat per desenfocar el primer
grup d’imatges i obrir un nou pla.
● Desenfocament: Consisteix en tancar i obrir un pla desenfocant i enfocant
les imatges que es va corregint de manera suau. S’assembla a l’encadenat
però jugant amb l’enfocament.
● Iris: Simula el tancament del diafragma amb una rodona per fer desaparèixer
el pla anterior.

Transició de cortineta a Star Wars IV

El so

- El so: és un dels elements més importants del cinema, ja que complementa a la

imatge ja sigui a través de la música, el silenci, els efectes sonors o els diàlegs. Els
sons poden definir l’estat en el qual es troben els personatges i modificar l’espai, el
temps, crear nous espais, exagerar o accentuar gestos i situacions, anticipar,
relacionar situacions…
- Elements de la banda sonora:
● Diàlegs: La paraula, l’intercanvi d’informació entre dos personatges o
objectes. Ajuden a entendre la pel·lícula i a desvelar el significat, les paraules
no solen ser buides, són molt significatives dins de la història, les paraules
donen pistes dels personatges, d’esdeveniments i de la seva psicologia, i del
context o missatge general de l’obra.

Once Upon a Time in Hollywood, 2019, Quentin Tarantino

 ➔ Veu en off: Recurs narratiu on un personatge, o un narrador extern
(omniscient) explica una acció des de fora sense que l’espectador el
vegi. Ho explica de manera verbal, però no presencial, amb l’àudio
superposat i hi ha imatges que acompanyen el seu discurs. El
narrador ubica la història en l’espai-temps, explica els personatges o
fa de transició entre accions o salts temporals.

Fight Club, 1999, David Fincher

● Efectes sonors: En el cinema apareixen un munt d’elements sonors que

serveixen per complementar l’acció. Antigament, aquests sorolls es creaven
artesanalment, encara que avui en dia es fan digitalment amb sintetizadors i
altres tècniques o instruments.
● Música: La música en el cinema pot tenir un munt d’usos, i poden servir per
complementar accions o significats, o bé com a forma de relaxament o de
transicions. Dues de les funcions més bàsiques de la música (no diegètica)
és la funció de reforç (mitjançant el leitmotiv, associant un tema o motiu
musical amb un personatge, un grup, o accions i per descriure el to o emoció
del discurs, així com ambientar la història) i la funció d’enllaç (com a transició
entre dues seqüències o per unir dues accions).
➔ Leitmotiv: El leitmotiv és un tema o motiu musical de no molta llarga
durada associada a un personatge, una relació, un grup de
personatges, una acció… Cada vegada que es vulgui evocar aquest
personatge o situació es col·loca en el muntatge. La majoria de
bandes sonores de pel·lícules com Star Wars o The Lord of the Rings,
veiem de manera clara aquest concepte, la música, o el leitmotiv no
és més que un complement de la història, a mesura que la història
evoluciona, també ho fa la música. El leitmotiv o tema de la Comarca
es va debilitant a mesura que Sam i Frodo s’allunyen de la Comarca i
s’apropen a Mordor. El tema d’Anakin de les preqüeles anticipa,
utilitzant els mateixos acords, la caiguda de Anakin “to the dark side”.
 ● Silenci: El silenci forma part de la banda sonora, bé per necessitat entre
diàlegs, accions o músiques, o bé com a motiu expressiu. El silenci pot
indicar o destacar una idea, induir a la reflexió, o ser un personatge més de la
història. El silenci pot provocar angoixa i anomalia, com després de la mort
d’un personatge quan és ferit. Un altre exemple pot ser a Star Wars 8 amb el
silenci de l’espai (científicament realista).

Star Wars VIII: The Last Jedi, 2017, Rian Johnson

- So diegètic: El so diegètic és tot aquell so que pertany dins de l’escena, de l’espai

fílmic, és a dir, pertany dins de la narració. És un so real. Un so diegètic pot ser la
música de la ràdio o els sorolls que fan els personatges (les pases, les paraules…)

Reservoir Dogs, 1992, Quentin Tarantino

 - So no diegètic: El so no diegètic és el so que no pertany dins de l’escena, no té
una relació totalment directa amb la narració. Un exemple pot ser la veu en off o la
música que els personatges, evidentment, no senten.

Guardians of the Galaxy, 2014, James Gunn

El guió
Fases d’una producció audiovisual:
- Preproducció: És la fase més important d’un projecte audiovisual, consisteix en la
planificació de tot el projecte i el guió (sinopsis, guió literari, guió técnic, Story
Board…). Durant aquest període es busquen els actors, les localitzacions, els
elements de l’escena… Finalment, es determina les pautes de treball i organització
(pla de rodatge, disponibilitat de localitzacions…)
- Producció: La producció és la fase del rodatge, la gravació de totes les seqüències i
escenes necessàries, la direcció, l'actuació i es segueix el guió i tot lo preparat amb
la preproducció.
- Postproducció: És l’edició i el muntatge de tots els vídeos gravats a l’hora que es
sonoritza i s’afegeixen els efectes especials i altres factors.

Tipus de guions:
- Guió literari: El guió literari és el guió més important que mostra el contingut
narratiu del projecte audiovisual amb tots els detalls necessaris per realitzar-lo. El
guió literari està normalment dividit en escenes o també en seqüències que
mostren els diàlegs de tots els personatges i les seves accions. En el guió literari
també veurem les localitzacions, referències temporals i tot el que escoltarem en
el projecte final. Escaleta: llista de escenes i seqüències que ordena el guió.
- Guió tècnic: Un cop s’ha realitzat el guió literari, es pot començar a definir el guió
tècnic. El guió tècnic conté tota la informació necessària per gravar tots els plans
que surten. Ha d’estar estructurat, com el guió, en seqüències i escenes i apareixen
totes les indicacions tècniques com el tipus de pla, la duració de cada pla, la
posició de la càmera, la il·luminació, la localització, el so…

- Guió il·lustrat o Storyboard: El guió il·lustrat és la representació gràfica del guió,

és a dir, el guió tècninc o bé literari representat a partir d'imatges per ajudar a
l'equip creatiu a poder traslladar de les paraules al món audiovisual. Està format per
dibuixos en forma de vinyetes, totes del mateix tamany que poden representar
seqüències, escenes determinades, plans o tot un mateix producte audiovisual. El
storyboard pot anar conjuntament per la seva banda o col·locar-se al costat del guió
tècnic. Els storyboard són utilitzats per la publicitat o bé per determinades escenes
complicades de gravar. En els dibuixos es poden incloure fletxes pel moviment dels
personatges o el moviment de càmera. Acompanyant les vinyetes ha de sortir la
informació: l'ordre de la seqüència i el pla, tipus de pla, la durada, descripció de
l'acció en text, l'àudio (que sortirà en el pla), i informació complementària com les
transicions o el moviment de la càmera.
Tipus de produccions segons l’ordre de la història:
- Preqüela: Pel·lícula que antecedeix a una altra i narra l’acció prèvia en el temps
succeïda que l’original.
- Seqüela: Pel·lícula que continua la primera o l’orginal d’una saga, trilogia o
pel·lícula individual i que narra els esdeveniments de després de la primera
pel·lícula.
- Spin-off: Pel·lícula que narra una història desvinculada i derivada de la història
principal d’una saga, que té una certa relació amb la història original i que fa
expandir l’univers i l’evolució dels personatges.

Ordre de la saga de Star Wars amb les preqüeles, originals, seqüeles i spin-off (Rogue One
i Han Solo).

- Guió original: Guió escrit especialment i específicament per la gran pantalla, idea
original.

- Guió adaptat: Guió escrit que adopta una història ja existent com pot ser una
biografia o l’adaptació d’un llibre.
El còmic

- El còmic: És una narració il·lustrada realitzada mitjançant la seqüència d’imatges

o il·lustracions juxtaposades de manera estètica per dir una història i un missatge.

1. La vinyeta: És la mínima representació gràfica, com el pla en el contingut

audiovisual. Representa un espai i moment concret, on conviuen el llenguatge icònic
i literari, sent l’espai quadrat, rectangular o de diferents formes, de cada dibuix.

2. Text: El text ajuda a comprendre la història, però ha de ser breu i directe.

● Text diàleg: El que diuen o pensen els personatges, dins d’una bafarada.
● Text narratiu: Text que no és pronunciat pels personatges, sinó per un
narrador que narra aspectes claus de la història.
3. Bafarada (globus o fumet): El lloc amb diferents formes (però normalment rodó) on
l’autor escriu el text del que diuen els personatges o narrador.
● Silueta: La superfície que conté el text, pot tenir diferents formes.
● Delta: L’apèndix lineal que indica la direcció del text, de quin personatge surt.
● Contingut: El contingut dins de les bafarades, el text, normalment en
majúscules.

4. Recursos expressius: Per donar més expressivitat al dibuix, l’autor utilitza uns certs
recursos visuals per fer més atractiu el dibuix i més entenedora l'acció.
● Ideograma o Metàfores Visuals: A vegades, per representar estats d'ànims
d’un personatge o soroll, s’utilitzen petits dibuixos com notes musicals,
estrelles bombetes…
● Onomatopeia: Representació de sons amb lletres concretes, per aportar
sonoritat al dibuix, degut a la seva falta.
● Línies cinètiques: És un recurs utilitzat per aportar moviment al dibuix
simbolitzant la mobilitat de personatges i objectes.
Cinema i
Història del cinema:

- Cinema mut: El cinema és considerat d’haver nascut el 28 de desembre de 1895, el

dia en el qual els germans Lumière van mostrar el seu film, "L'arribada d'un tren a
l'estació de Ciutat", aconseguit amb una gran pantalla i un cinematògraf, aquest fet
va causar distints incidents. Ràpidament, però, la gent es va cansar per ser simples
pel·lícules quotidianes. Això ho canviarà George Mielès en utilitzar la ficció, i efectes
especials “Viatge a la lluna”. A partir d'aquí seran els Estats Units qui veuran del
cinema un negoci creant la indústria. Després d’una guerra de patents amb Edison
entre 1897 i 1906 per l’invent del cinema, els productors independents fugen cap a
Califòrnia on funden Hollywood l’any 1903. A Itàlia fan pel·lícules espectaculars
històriques. I també apareix cinema soviètic després de la revolució russa. David
Wark Griffith va ser un dels fundadors del vocabulari, la gramàtica bàsica del cinema.
Ara bé, el cinema europeu comença a distanciar-se de l’americà, mentre que
l’Europeu mostra més la cruesa social, l’americà amb el star system (popularitat dels
actors per tenir més benefici), feia un cinema més ideal i en els anys 20 van tenir
una època d'esplendor, amb genis com Buster Keaton o Charles Chaplin.
- Cinema sonor: L’any 1927 el cinema té per primera vegada so, que no prové d’un
pianista acompanyant la pel·lícula. El
cantor de jazz, amb un actor blanc
que interpreta a una persona de color
maquillant-se. Amb això, els estudis
s’han de tornar a replantejar-ho tot i
renovar el seu sistema, però que va
coincidir amb el crack del 29, i amb la
implantació en conseqüència del codi
moral Hays, com a codi purità, de
bona conducta. El 1935 arriba el
cinema en color per primera vegada
amb les pel·lícules La fira de les vanitats, i Gone with the wind. Els trucatges i
efectes especials són els més agradats pel públic, per allunyar-se de la crua realitat
de la crisi, però també apareixen nous neguits estètics amb directors com Alfred
Hitchcock, Orson Welles… És l’edat d’or de Hollywood, els anys 30 i 40, però la
Caça de Bruixes (1950-1956) del senador Mcarthy (perseguint tota ideologia
socialista, o d’esquerres) i la censura política del cinema provoca una crisi, a final
dels anys 40 hi ha un cinema negre i independent en auge. Després de la segona
guerra mundial, hi ha un canvi de consum, molts nord-americans es traslladen a
barris perifèrics als afores de les ciutats, expandint-se així la classe mitjana. A més,
als anys 50 el cinema es veu amenaçat per la televisió. En aquest context sorgeix
un cinema negre i es comencen a rodar en localitzacions reals, en les ciutats. Amb la
caça de bruixes es va fer una llista negra i es va perdre molta confiança dins de
Hollywood. El cinema tenia la competència de la televisió i els empresaris caps dels
estudis pertanyent a empreses multinacionals busquen oferir espectacles a la gran
pantalla amb colors brillants. De fet, es van intentar implantar nous models de
cinema sense èxit com el cinerama o cinemascope i més tard IMAX. Els grans
melodrames, epopeies històriques van triomfar durant els anys 50 i 60 com Ben-hur.
A partir de la dècada dels 70 comença a néixer el concepte de Blockbuster en el
cinema, pel·lícules cares, taquilleres, però rentables. Amb directors com Francis
Ford Coppola, George Lucas o Steven Spielberg. Dels anys 80 cal citar les
pel·lícules de Star Wars i Indiana Jones, grans històries amb bons efectes
especials innovadors i amb molt èxit comercial. De banda, però, segueix havent
directors més independents com Woody Allen o els germans Coen que treballen fora
del sistema.

indiana Jones and the last crusade, Steven Spielberg, 1989

Moviments cinematogràfics
Un moviment cinematogràfic és una sèrie de pel·lícules que estan comprimides i marcades
en un temps i espais a causa del context històric. Tenen aires innovadors i s’identifiquen
com cinema experimental o avantguardista, els realitzadors de les pel·lícules es consideren
a ells mateixos artistes.

- Cinema soviètic: Moviment iniciat per la Unió Soviètica després de la revolució

russa de 1917. Representa temàtiques revolucionàries i d'exaltació obrera i
patriòtiques. Les característiques del moviment són:
● Exaltació del muntatge com a estètica, realisme de les imatges amb to
documental allunyat de l’artifici ideal de Hollywood.
● Massa anònima, obrers, com a protagonistes de les històries convertides en
drames corals.
● Posicionament totalment en contra de l’ús del so del cinema sonor.
Assenyalen el perill de la paraula i el diàleg com a esclavitzadors de la
creativitat del muntatge, postulant un ús antinatural i asincrònic del so.

Octubre (S. M. Eisenstein, 1925)

La fi de Sant Petersburg (Vsevolod Pudovkin, 1927)
El cuirassat Potemkin (Sergei M. Eisenstein, 1925)
La mare (Vsevolod Pudovkin, 1926)
 - Surrealisme: Moviment creat a partir de 1924 amb el manifest d'André Breton
surrealista, el fundador del moviment i el guia. En el període d'entreguerres, és el
moviment avantguardista amb més importància de tots. El moviment artístic i
intel·lectual i cultural té una direcció cap a l'alliberament de la ment, emfatitzant les
facultats imaginatives i crítiques de l'inconscient. És un moviment nascut en resposta
a l'horror de la IGM i es divideix en dos corrents (oníric i automatisme). Té una gran
influència dels somnis i la psicologia de Freud, la psicoanàlisi.
● Creació al marge de l’estètica i la moral amb intenció d’escandalitzar
● Erotisme líric amb ús del nu masculí i femení, utilització d’humor cruel i
despietat, intent de representació del món dels somnis.
● Confusió de diferents espais i temps i utilització del muntatge de manera
arbitrària: foses, accelerats, càmera lenta…

Un gos andalús (Luís Buñuel i Salvador Dalí, 1929)

Entreacte (René Clair, 1924)
L'estrella de mar (Man Ray, 1928)
La sang d'un poeta (Jean Cocteau, 1932)
 - Expressionisme (Alemany): Moviment avantguardista que sorgeix, principalment a
Alemanya, després de la Primera Guerra Mundial, en el període d'entreguerres i la
república feble de Weimar. Demostra una actitud vital davant el moment històric
penós a Alemanya, ja que rebutja el sistema, l'autoritat i fa una dura crítica sobre la
burgesia i l'Estat.
● Les pel·lícules representen mons ficticis, irreals, i allunyats de la realitat. La
temàtica és diversa, pot anar des de l'ambientació medieval fins al futur i
apareixen personatges malvats (villanos, monstres).
● Utilitzen angles difícils i exageren el contrast lumínic (ombres i llums amb
valor expressiu).
● No hi ha pràcticament moviments de càmera i el pla general és molt utilitzat,
a la vegada que els paisatges que són decorats, s'inspira molt del teatre i
depèn de les actuacions exagerades dels actors.

Metròpolis (Fritz Lang, 1926)

Nosferatu (F.W.Murnau, 1922)
El gabinet del Dr. Caligari (Robert Wiene, 1919)
El Gòlem (Paul Wegener, Carl Boese, 1920)
 - Neorrealisme: Moviment sorgit a Itàlia després de la Segona Guerra Mundial, l’any
1945 com una reacció a la crua postguerra i crisi del país. Busca mostrar situacions
autèntiques, molt properes a la realitat social. L’objectiu era impulsar el cinema com
a crítica social i no com a entreteniment. No hi ha cap concepte de final feliç.
● Pel·lícules amb molt pocs recursos tècnics fins al punt que els actors moltes
vegades no eren de professionals, per aconseguir un cert realisme
● Donava més importància als sentiments dels personatges que a la trama
argumental. Els actors s'acostumaven a improvisar.
● S'enregistrava en llocs naturals, fugien dels estudis.

Roma, ciutat oberta (Roberto Rossellini, 1945)

Sciuscià (Vittorio De Sica, 1946)
El lladre de bicicletes (Vittorio de Sica, 1948)
La terra tremola (Luchino Visconti, 1948)
 - Nouvelle Vague i Free Cinema: Nouvelle Vague és el terme amb què la crítica
francesa (revista Cahiers du Cinema) va denominar al grup de joves cineastes
francesos que a finals dels anys 50. Hi havia una voluntat comuna d’aconseguir la
màxima llibertat d’expressió i la màxima llibertat en el terreny tècnic amb els baixos
costos de producció.
● Els arguments es basaven al voltant del desig de llibertat dels protagonistes,
joves, que mostraven i volien imposar nous punts de vista basats en el viure i
la plenitud de la vida.
● La seva espontaneïtat amb guions molt oberts i una gran dosi d'improvisació
dels actors per sentir-se naturals.
● Els rodatges es feien amb il·luminació natural amb pocs mitjans utilitzant
escenaris reals.

À bout de soufflé (Jean-Luc Godard, 1959)

Bande à part (Jean-Luc Godard, 1964)
Els 400 cops (François Truffaut, 1959)
La soledat del corredor de fons (Tony Richardson, 1962)
 - Dogma 95: Moviment desenvolupat el 1995 pels directors danesos Lars von Trier,
Thomas Vinterberg, Krisan Levring i Søren Kragh-Jacobsen. La seva meta era
produir pel·lícules simples, sense modificacions en postproducció i posant èmfasi en
el desenvolupament dramàtic. Els directors es comprometien a tractar les seves
pel·lícules respectant unes normes de les quals havien de trobar la veritat profunda.
● Escenaris naturals, evitant els estudis.
● Amb càmera en mà o espatlla.
● Gravades amb so directe i sense musicalitzacions especials.
Totes aquestes especificacions volien buscar un realisme a la història. Dogma va ser l’intent
més fort de reinventar el cinema des de Jean-Luc Godard.

Idionterne (Lars von Trier, 1998)

Festen (Thomas Vinterberg, 1998)
 - Cinema d’autor*: El concepte de cinema d’autor va ser adoptat pels crítics per
referir-se a un cert tipus de cinema on el director té un paper preponderant en la
presa de decisions i tota la posada en escena obeeix les seves indicacions.
Normalment, se sol anomenar d’aquesta manera a les pel·lícules amb guions
originals, i propis al marge de les pressions i limitacions dels films dels grans estudis
de cinema comercials i que permeten una major llibertat a l’hora de plasmar els seus
sentiments i inquietuds en la pel·lícula.
Amarcord (Federico Fellini, 1973)
Andrey Rubliov / Andrei Rubliov (Andrey Tarkovskiy, 1966)
Smultronstället / "Maduixes silvestres" (Ingmar Bergman, 1957)
La nuit américaine / "La nit americana" (François Truffaut, 1973)
Der Amerikanischke Freund / "L’amic americà" (Wim Wenders, 1977)
Eraserhead / "Cap d'esborrador" (David Lynch, 1977)
Zelig (Woody Allen, 1983)
The Pillow Book (Peter Greenaway, 1996)
Sichinin No Samurai/ Els set samurais (Akira Kurosawa,1954)
Deruzu Uzâra / Dersu Uzala (Akira Kurosawa, 1974)
Touch of Evil (Orson Welles, 1959)

The Seven Samurai, Akira Kurosawa, 1954

Gèneres cinematogràfics
El concepte de gènere cinematogràfic es refereix a la classificació de les pel·lícules segons
les seves característiques formals o de contingut. Cada pel·lícula pot ser adscrita a un o
més gèneres i pot tenir subgèneres i la classificació pot dependre de l’època en la qual està
ambientada, els elements narratius, l’argument, els símbols, el tema, el grau de ficció o
versemblança, la tècnica, el desenvolupament, i la intenció dramàtica.

- Terror: El cinema de terror és un gènere que busca causar terror, por i angoixa a
l'espectador. L'element essencial del gènere és la producció de temor, terror, horror,
angoixa, fàstic, desig de rebuig o repugnància ja sigui amb elements estranys i
antinaturals o fantàstics, per l'excés de sang, a través de la intriga, el misteri o la por
envers certs elements com la mort, el mal el patiment...
● Beu molt de la literatura i les llegendes. Sorgeixen d'aquest món els
personatges o monstres clàssics com els vampirs, els zombis, els homes
llop, les bruixes...
● Requereixen normalment una gran quantitat d'efectes especials, control del
ritme de la narració per a generar intriga, ambientació, maquillatge, attrezzo,
il·luminació (jocs d'ombres), silencis i música inquietant.
● Els escenaris habituals són a la nit, els cementiris tot lloc intrigant que porti a
imaginar escenes de tensió.

Frankenstein (James Whale, 1931)

Alien (Ridley Scott, 1979)
The Shining / La Resplendor (Stanley Kubrick, 1980)
Ringu/ The Ring (El cercle) (Hideo Nakata, 1998)
 - Ciència-Ficció: Gènere que especula sobre elements "actuals" i els projecta en un
món, o futur més o menys proper. Utilitzant ucronies, utopies, o distopies o altres
tipus d'història, inclús basant-se en el passat. Està basat en ingredients
extraordinaris i centrat en les possibilitats de la ciència. Presenta grans avenços
científics i tecnològics sobre una societat i acompanyats d'aventures i de situacions
emocionants que requereixen molta postproducció, a més de tractar temes filosòfics.

● Exploració i colonització de l'espai. Contacte amb extraterrestres o

convivència amb ells.
● Futurs o alternatives temporals, diacronies, centrats en el desenvolupament
científic o social.
● Possibles invents científics o descobriments i els seus efectes: la
immortalitat, màquina del temps, viatge per l'espai, robots (IA), clonació,
manipulació genètica.
● Diferents estètiques atractives o diferents amb un fort component visual, que
permeten crear espais ficticis, màquines, temps inconcrets, vestimentes,
armadures, efectes especials. Es treballa amb l'attrezzo, la fotografia, els
moviments de càmera i d'altres per configurar el món de la pel·lícula.

2001 a Space Odyssey / 2001: una odissea de l’espai (Stanley Kubrick, 1968)
Star Wars / La guerra de les galaxies (George Lucas, 1977)
Blade Runner (Ridley Scott, 1982)
Matrix (germans Wachowski, 1999)
 - Comèdia: Gènere que intenta provocar el riure en l’audiència. Caracteritzat per la
intenció satírica i crítica. S’ironitzen sobre els problemes, les persones i el seu
comportament i es presenten situacions de manera còmica per provocar el riure.
● Històries estructurades a partir de gags acudits o bromes, tant visuals com
verbals, situacions absurdes sense sentit, absurdes, insòlites, grotesques o
burlesques que pretenen fer riure.
● Les històries es desenvolupen “normalment” a l’interior, amb una il·luminació
clara, brillant, jugant amb espais i ritmes, cuidant els aspectes gestuals en la
interpretació, els diàlegs i les caracteritzacions dels personatges.
● Les històries solen tenir un final positiu.

A Night at The Opera / Una nit a l’òpera (Sam Wood, 1935)

Monty Python's The Life of Brian /La vida de Bryan (Terry Jones, 1979)
As Good As It Gets / Millor... imposible (James L. Brooks, 1997)
Airplane / Aterra com puguis (Jim Abrahams, Jerry Zucker, David Zucker, 1980)
 - Melodrama: El cinema dramàtic ofereix històries amb un alt contingut tràgic, on
predominen els sentiments, els problemes de la vida de les persones com a
essencials per l’argument. Produccions amb alta càrrega moral o emocional.
● El protagonista assumeix un gran patiment, al contrari dels herois clàssics
capaços sempre de resoldre conflictes.
● El fracàs és present en molts dels actes del personatge, i l'audiència acaba
empatitzant amb ell. Les vides dels protagonistes semblen perfectes, però
realment amaguen situacions tràgiques: un amor secret, una malaltia... Tots
aquests elements fan de la vida dels personatges imperfeta amb situacions
de dolor i exasperants.
● Es basa moltes vegades en els conflictes entre personatges, les seves
relacions, conflictes, passions i desenganys sentimentals. Pretén generar una
gran emoció i commoció en el públic i ser espectador de la vida dels altres i
problemes. El drama prové del gènere teatral i literari.
● L'argument té alts i baixos, moments dramàtics tensos, reforçats per la
interpretació, la música, la fotografia amb gran paper per a ressaltar els
sentiments.
● Els espais, l’ambientació, i la caracterització dels personatges tenen gran
importància.

Casablanca (Michael Curtiz, 1942)

Love Story (Arthur Hiller, 1970)
Out of Africa/ Memories d’Africa (Sidney Pollack, 1985)
The Piano (Jane Campion, 1993)
 - Cinema bèl·lic: El gènere bèl·lic busca mostrar l'ambient de la guerra, trist i de
desolació, les seves conseqüències, les seves històries i personatges. Les guerres
normalment són històriques (reals), però les històries poden ser fictícies.
● Recreació històrica, es narren els esdeveniments històrics de diferents
guerres o històries de dins de la guerra.
● Es mostra l'esperit humà, el caràcter polièdric; el sacrifici per la pàtria, el
dolor, la supervivència, el drama, la mort...
● Són eines de denúncia cap a les guerres o bé propagandístiques. Les
guerres més representades han estat la Segona Guerra Mundial i la Guerra
de Vietnam.

Paths of Glory (Stanley Kubrick, 1957)

Apocalypse Now (Francis Ford Coppola, 1979)
Saving Private Ryan / Salveu el soldat Ryan (Steven Spielberg, 1998)
Black Hawk Down / Balck Hawk abatut (Ridley Scott, 2001)
 - Musical: La característica principal del gènere musical és la utilització de diàlegs
cantats per desenvolupar una història, la trama argumental o les situacions que
s’expliquen i es resolen a partir de números musicals i a vegades acompanyats de
ball.
● L’acció s’envolta de peces cantades i ballades que són fonamentals per la
trama de la pel·lícula.
● Les coreografies i escenografies tenen un gran valor.
● El muntatge ha de ser capaç de resumir una història llarga en pocs minuts.
● La banda sonora del film és de vital importància i té un impacte en la història.
- Als anys 50 el gènere aconsegueix la màxima plenitud i es converteix en un dels
grans exponents de la indústria nord-americana. Gene Kelly és una de les figures
més representatives.

Singing In The Rain/ Cantant sota la pluja (Stanley Donen y Gene Kelly, 1952)
Cabaret (Bob Fosse, 1972)
The Blues Brothers (John Landis, 1980)
Sweeney Todd: The Demon Barber of Fleet Street (Tim Burton, 2007)
 - Documental: El documental treballa a partir de la representació de la realitat, pretén
reflectir més o menys fidelment una època, una guerra, un problema social, una
realitat... Es relaciona amb la història i els fets socials.
● Evita la ficció i invenció de la realitat, però tampoc és una producció en forma
de reportatge. Construeix un argument per presentar una realitat de manera
atractiva.
● S'utilitzen imatges gravades en viu d'esdeveniments o situacions reals pel
muntatge, però també poden haver-hi elements simulats o preparats
expressament.
● La càmera busca, registra i documenta i construeix una narració de fets.

Berlin, die sinfonie der grosstadt (Walther Ruttmann, 1927)

Nanook Of The North / Nanook l’esquimal (Robert Flaherty, 1922)
Chelovek s kino-apparatom / L’home amb la càmera (Dziga Vertov 1929)
Bowling for Columbine (Michael Moore, 2002)
 - Acció / aventura: Narració contada a través de l’acció física oposada al diàleg (John
Wick).
● L'argument es gesta a partir d'un problema que apareix i s'hauran d'assolir
una sèrie de proves durant el lloc de la pel·lícula per arribar a l'objectiu final.
● El personatge principal sol ser un heroi o una heroïna o grups de persones
que lluiten i tenen conflictes (però no moren). Els protagonistes solen tenir
una existència moguda, plena de fets inesperats que els postra a demostrar
el seu valor i a realitzar actes heroics.
● Alt contingut de seqüències d'acció que es van reiterant al llarg de la
pel·lícula i que marquen els punts vitals per continuar amb la narració.
● Aventures marcades per entorns (quotidians o no quotidians), però que
normalment busquen contexts històrics i llocs desconeguts.
● Depenen molt dels efectes especials i els actors de risc.

From Russia with love / Des de Rusia amb amor (Terence Young, 1963)
The Man Who Would Be King / L'home que va poder regnar (John Huston, 1975)
Die Hard (John McTiernan, 1988)
Kill Bill: Volume 1 (Quentin Tarantino, 2003)
 - Cinema negre/ thriller: Les pel·lícules de criminals presenten un quadre sinistre de
la vida moderna. El gènere policíac es basa en la presència d'un conflicte de
caràcter delictiu o misteri i en la seva resolució. La intriga predomina les trames
argumentals del gènere.
● Ambientats en ciutats poc acollidores, acció ràpida i llenguatge directe.
● Gàngsters, atracadors, i assassins estan en tots els llocs i els policies,
detectius i agents han de resoldre els misteris. Hi ha diferents figures com el
psicòpata, l'advocat, el delinqüent, el detectiu privat...
● La violència se sol repetir en el gènere, els personatges masculins, el
racisme, la intriga, els herois fora de la llei, la llei, conflictes socials, violència,
corrupció, gàngsters...
● El ritme és important, la utilització de la llum, els clars i els foscos, les accions
paral·leles, els primers plans o plans de detall, la presència del fora de camp,
l'ambigüitat dels diàlegs...

The Big Sleep / El son etern (Howard Hawks, 1946)

The Third Man / El tercer home (Carol Reed, 1949)
Pulp fiction (Quentin Tarantino, 1994)
Sin City (Frank Miller's Sin City) (Robert Rodriguez, Quentin Tarantino, Frank Miller, 2005)
 - Cinema fantàstic: El gènere fantàstic és el gènere que empra trames on juga un
gran paper la màgia, els mons de fantasia (medievals), les criatures inexistents o
aventures ubicades en un marc no realista.
● Neix a partir de la literatura fantàstica
● Els subgèneres predominants són la fantasia èpica, ambientada en un futur
multiplanetari o en un marc que recorda a l'edat mitjana amb mags, diferents
races, cavallers; "el cinema de superherois" i el cinema d'aventures on
intervenen elements sobrenaturals...
● D'aquest gènere neix The Lord of the Rings, la producció audiovisual més
gran de tots els temps, gravada totes les pel·lícules en un any simultàniament
en escenaris naturals (en gran part), i amb milers de persones que van
participar activament en la preproducció, producció i postproducció. No hi
haurà mai cap producció audiovisual que superi la gran qualitat de la trilogia, i
les condicions amb les quals van ser fetes (no com un negoci, sinó com art).

King Kong (Arthur C. Schoedsack y Merian C. Cooper, 1933)

Jason and the argonauts (Don Chaffey, 1963)
Conan the Barbarian (John Milius, 1982)
The Lord of the Rings: The Fellowship of the Ring (Peter Jackson, 2001)
 - Western: El western és un gènere majoritàriament americà, ja que les seves trames
es desenvolupen en l’antic oest (Wild wild west). El western clàssic explica la
conquesta de l’oest, la història i naixement d’Amèrica i la Guerra de Secessió. Els
costums, personatges i fets pertanyen tots a aquests territoris i a la seva història.
● Els arguments relaten la història de l'oest americà, amb la presència d'indis,
vaquers i grangers i els exèrcits americans.
● Els temes recurrents són la injustícia, l'ocupació de territoris, el crim, la
recerca del somni americà (la terra somiada), la febre de l'or, l'enfrontament
dins dels pobles, la construcció del ferrocarril, la guerra civil...
● Els personatges recurrents són: el cowboy, el xèrif, el criminal, el bandit, els
indis, la població innocent, l'amo del bar...
● Els ambients: el desert, el bar, el camp de batalla, la granja, l'estable, i grans
espais naturals.
● El spaghetti western és un subgènere derivat del western i produït per Itàlia,
però gravat a Espanya i que superava en realisme al western americà, el
terme spaghetti va ser encunyat pels americans com un racisme contra els
italians.

The Searchers/ Centaures del desert (John Ford, 1956)

Rio Bravo (Howard Hawks, 1959)
Per Qualche Dollari in Piú/ La mort tenia un preu (Sergio Leone, 1965)
Unforgiven/ Sense perdó (Clint Eastwood, 1992)
 - Històric: El cinema històric o d'època és un gènere cinematogràfic caracteritzat per
l'ambientació en una època històrica determinada, tant si els fets i personatges són
reals com imaginaris. S'assembla a la novel·la històrica. Les pel·lícules històriques
poden ser narracions biogràfiques de la vida d'un personatge (biopic) o adaptacions
d'obres literàries (guió adaptat).

La passion de Jeanne d’Arc/ La passió de Joana d’ Arc (Carl Theodor Dreyer, 1928)
¡Viva Zapata! (Elia Kazan, 1952)
Spartacus (Stanley Kubrick, 1960)
Amadeus (Milos Forman, 1984)
 - Animació: Més que un gènere, l’animació és una tècnica de rodatge o adjectiu amb
el qual s’identifica a les pel·lícules que són creades a partir d’elements no reals com
dibuixos, animacions per ordinador… El contingut o gènere pot ser de qualsevol
tipus i les formes són sempre fruit d’una creació prèvia de dibuixants i animadors, en
la seva totalitat o combinació amb elements reals.
● Creació de dibuixos o animacions seguint les regles del llenguatge
audiovisual. L'ordre de les imatges ha de respectar el ràcord i la continuïtat.
● És un art que té més possibilitats de crear escenaris fantàstics o de
ciència-ficció i pot ser aplicat en diferents camps com l'expressió artística, la
publicitat, l'humor...
● El color té molta importància i s'aprofita de totes les qualitats estètiques i
expressives, el so i la música també són utilitzats per crear emocions.
● Es pot elaborar a partir de diferents tècniques, el dibuix...

Fantasia (James Algar, Samuel Armstrong, Ford Beebe Jr., Norman Ferguson, Jim
Handley, T. Hee, Wilfred Jackson, Hamilton Luske, Bill Roberts, Paul Satterfield, Ben
Sharpsteen, 1940)
Toy Story (John Lasseter, 1995)
Mononoke- Hime / La princesa Mononoke (Hayao Miyazaki, 1997)
Frankenweenie (Tim Burton, 2012)
Publicitat i

Que és la publicitat ?

- La publicitat és un procés i activitat de comunicació massiva que utilitza la informació

i la persuasió a partir del màrqueting, per aconseguir un determinat comportament
cap al receptor, ja sigui un producte o actituds. El seu naixement està lligat a
l’aparició dels mitjans de comunicació de masses i la societat capitalista i de
consum. La publicitat és una gran font d’ingressos i manté econòmicament molts
mitjans. La publicitat també analitza el públic i el context social servint-se de
diferents tecnologies com la psicologia, la sociologia, l'estadística…
- La publicitat cerca: afavorir les vendes, reforçar la imatge de la marca i la imatge
corporativa, posicionar-se segons la competència, trencar l'estacionalitat, donar a
conèixer nous productes i trencar els hàbits dels consumidors.

Tipus de publicitat
Els missatges publicitaris podem classificar-los atenent el què anuncien o el mitjà a través
del qual es transmet.

Què anuncien?
- Productes: Producte consumible de manera directa
- Serveis: Allò no consumible però contractable com assegurances, bancs,
experiències…
- Consells (Institucionals): Recomanacions d’alguna institució pública o estatal com
consells sanitaris…

Quin mitjà?
- Publicitat gràfica: Material gràfic i fotogràfic com cartells, imatges…
- Publicitat sonora: Difosa per la ràdio i utilitza altres elements sonors com la música,
veus i efectes especials. (Falca publicitaria)
- Publicitat audiovisual: Elements gràfics, sonors i imatges en moviment. Televisió,
cinema i internet.

Funcions publicitaries

1. Informativa: Donar a conèixer un producte, servei, un problema. Necessita imatge i

paraula.
 2. Persuasiva: Donar a conèixer i informar del producte, amb finalitat de persuadir o
convèncer.

3. Funció econòmica: Necessitat d’obtenir beneficis, crear noves necessitats als

consumidors. Finalitat de vendre i revaloritzar la marca, gran inversió en la publicitat
per les empreses.

Compliment a la societat una sèrie de funcions:

4. Funció substitutiva i desproblematizadora: Versió manipulada de la realitat,
ofereix la part bona de la vida que podem accedir degut al consum.
 5. Funció estereotipadora: Unificació de gustos, hàbits de comportament i vida. La
publicitat ofereix models de vida i referents culturals.

6. Funció creativa: Gran creativitat en els anuncis per atraure, amagant inconvenients
del producte.

Valors en tres nivells:

- Recepció: Arribar a l’audiència correcta per tenir un efecte.
- Comprensió: La manera que el públic capta el missatge.
- Impressió: L’impacte de la publicitat en el públic.
Aspectes morfològics: graus i recursos expressius

- Grau d'iconicitat o abstracció: Semblança de la imatge amb la realitat exterior. No

hi ha una semblança concreta de la realitat.

- Grau de senzillesa o complexitat: Gran quantitat d’elements i estructura de

l’objecte, relacions entre i comprensibilitat de la significació. Imatge simple, amb
pocs elements i colors.
- Grau de monosèmia o polisèmia: Un únic significat connotatiu. Múltiples
significats, diferents connotacions, infinites, depenent de cada espectador.

- Grau d'originalitat o redundància: Imatges originals, innovadors i que tenen un

impacte en l’espectador, ja que trenca els esquemes i els estereotips. La
redundància o estereotips és la insistència d’estímuls repetits, que no criden
l’atenció.

- Grau de denotació i connotació: La denotació es tracta de l’anàlisi formal d’una

fotografia o contingut audiovisual, els elements que la composen, el que es veu a
simple vista. La connotació és subjectiva i depèn de cadascú, de la seva personalitat
i vida, es tracta de l’anàlisi de significat d’un producte, els missatges, valors o
sentiments que col transmetre.
Recursos expressius

- Analogia: Similitud formal d’elements per expressar comparació o relació entre

conceptes.

- Comparació: Es presenten dos elements i es comparen les qualitats que tenen o

que els diferencien.
- Metàfora: Quan hi ha una comparació molt exagerada es pot parlar d’una metàfora,
eliminant normalment la comparació d’un producte amb un altre i convertit
directament en el producte que es vol anunciar en un altre.

- Hipèrbole: Exageració fins al màxim extrem, imatges absolutament irreals

mitjançant trucs o efectes especials.
- Personificació: Presentar una aparença o qualitat humana cap a una cosa/animal
que no és una persona. Humanitzar el producte.

- Sinècdoque: Mostrar una sola part d’un objecte, la més significativa, sense mostrar
tot per despertar interès, pla detall, i que ha de ser una cosa que és reconeixible.
Consum de publicitat
En funció de com es consumeix i es reben els missatges la publicitat es pot realitzar la
següent classificació:
1. Publicitat associativa: Imatges clarament percebudes i que associen tòpics amb
els productes i anuncis. (Idealització)

2. Publicitat subliminal: Estímuls no percebuts conscientment, però que influeixen en

la conducta amb la finalitat d'induir-nos a comprar el producte i ser-ne seguidors.
Publicitat per emplaçament: Tècnica publicitària que consisteix en utilitzar
marques o productes en certs espais no publicitaris com el cinema, la televisió, les
videojocs…
● Activa: El personatge interactua amb el producte i destaca les
característiques i bones qualitats.
● Passiva: Està present en l’entorn i el context.

Cast Away, Robert Zemeckis, 2000

3. Publicitat interactiva: Consisteix en l’ús de mitjans interactius per incentivar i influir
en la decisió de compra. Les marques fan que ells puguin interactuar amb certs
esdeveniments a través d’Internet i telèfons mòbils, o físicament.

4. Publicitat viral: El concepte de publicitat viral també entra en joc com a aquella que
es propaga com un virus de manera oral o escrita o simplement a través d’Internet
quan uu munt de gent l’ha vist.

5. Publicitat i Internet: La publicitat propagada per internet que es pot trobar a partir
d’anuncis de Youtube i que normalment està personalitzada entorn de les teves
cookies. Banners, Popups i Spam (correu electrònic), són de les publicitats d’Internet
més comunes.
Televisió i

El llenguatge televisiu

- Televisió: La televisió s’incorpora cap als anys 60 del segle XX com a massiu mitjà
de comunicació. La televisió comparteix el llenguatge i el muntatge audiovisual del
cinema. Amb la ràdio comparteix la immediatesa i el directe. Ara bé, també s’emeten
pel·lícules o certs programes ja gravats. La televisió és un seguit d’imatges que
es succeeixen i es combinen una darrera de l’altra sense interrupció durant les
24 hores del dia i organitzades en unitats fragmentades. La narrativa de la
televisió es caracteritza per la fragmentació i el muntatge múltiple d’imatges.
- El discurs televisiu: és fragmentat (hi ha diferents programes que s’alternen amb
espais de publicitat), continu (l’espectador decideix quan acaba), espectacular,
incitador al consum, banalitzador de continguts, calent (emoció sobre raó).
- La televisió va tenir i pot tenir un gran poder a més, la casa està dissenyada per al
voltant de la televisió. L'internet i el mòbil han fet baixar les hores davant del televisor
però. Els objectius de la televisió són informar, formar i entretenir. Ara bé, té un
gran poder d’adoctrinament i d’influència i manipulació sobre la gent, és el
principal mediador social i pot enganyar, pot ser una arma de fake news. Per la
confusió entre el món real i la ficció, la indefensió de l’espectador-receptor (passiu), i
la influència econòmica i política que s'exerceixen sobre les cadenes.
Gèneres Televisius
Hi ha una diferent varietat de programes
- Informatius: Informació periodística (telenotícies), el més programat i amb intenció
d’informar l’actualitat diària.

- Actualitat: Informació periodística no urgent que inclouen reportatges.

- Varietats: Programes de gran audiència que tracten temes superficials amb un

presentador popular.
- Esportius: Programes que emeten el esport en directe.

- Musicals: Els concerts i recitals en directe o diferits. Des del rock fins al jazz.
Programa de videoclips.
- Culturals: Tracten temes d’interès concrets com l’art, la història, la literatura, el
cinema… Solen haver-hi entrevistes i reportatges

- De debat: Debats en una taula rodona sobre algun tema com la política.
- Sèries: Programes basats en el guió original o guió adaptat amb molt diàleg i poca
acció.

- Concurs: Programes en els quals els participants han de mostrar qualitats

intel·lectuals o físiques.
- Infantil: Adreçades cap als nens petits, dibuixos animats…
Fases de producció i característiques tècniques
L’elaboració d’un programa un cop s’ha decidit el tipus i director passa per aquestes fases.
a) La preproducció: El pes d’aquesta fase recau en el director i l’equip del programa
(realitzador, productor i guionista). Es planifica i s’organitza tot el programa, s’escriu
el guió…
b) La producció: En aquesta fase el regidor i el realitzador tenen un gran paper.
S’enregistra el programa en els platós o localitzacions escollides. Aquí el realitzador
dona instruccions al plató, la càmera ha de buscar els plans, els tècnics de so han
de preparar els micros…
c) Postproducció: El pes recau sobre els diferents tècnics i l’editor. El muntador
afegeix els efectes, monta el programa, es posa la música, s’afegeixen els títols…

- Els mitjans tècnics: L’estudi és el lloc físic on es realitzen els programes de

televisió, i com a estudi entenem tot el complex necessari per posar un programa en
antena. Confós moltes vegades amb el plató, encara que el plató només és l’espai
físic que veu l’espectador. Espai tancat, sense pilars, amb accés de grans
dimensions. Consta dels següents elements:
● Càmeres: L’estructura que suporta la part òptica de les múltiples càmeres
que hi ha. “Cap de càmera”.
● Monitors: Els utilitzats pel seguiment del programa (realitzadors) i els
integrats dins del programa.
● Teleapuntador (teleprompter): Element amb un monitor que reflecteix sobre la
càmera el text que ha de llegir mentre mira a l’espectador.
● Il·luminació: Il·luminació des de dalt i altres focus lumínics utilitzats.
● So: Captació del so mitjançant diferents tipus de micròfons des dels quals
pengen d’una girafa, els dirigits amb una perxa per l’operador o els de
corbata utilitzats pels presentadors.

- Realització multicàmera: que permet gravar una acció en directe des de diferents
punts de vista per cobrir-ho tot. I en la taula de mescles ho van combinant.
- Control de realització: El cervell de l’estudi i la part més clau on es prenen les
decisions tècniques, es controlen totes les àrees bàsiques de treball a partir de la
taula de realització i la taula de mescles.
- Falca (publicitària): Utilitzat en la ràdio, es tracta d’una peça generada que no té a
veure amb el programa que està sent emitit, és emitida sense cap presentació i
busca promocionar un producte amb uns missatges clars.
- Careta: Carta de presentació d’un programa, de la televisió, el primer element
audiovisual que es veu.
- Sintonia: Peça musical de curta durada que inicia un programa de ràdio o televisió i
l’identifica.
L’audiència
Avui en dia, es fa un control sobre l'audiència i s'estudia per poder-la incrementar més i
generar encara més beneficis. El perfil de l'audiència (paràmetres que depenen de variables
sociològiques i psicològiques. La instal·lació d'uns audímetres permet seguir l'estudi de
l'audiència que detecta el temps expectat. A partir de les dades recollides s'elaboren
estimacions sobre les seves preferències, el zapping (passar els canals). Finalment,
s'obtenen grans dades: l'audiència total (rating) i la quota de pantalla (share).
- Rating: Nombre total d’espectadors que han vist un determinat programa.
- Share: Percentatge d’espectadors d’un programa respecte al total de persones que
en aquell moment miraven la televisió.
- Prime Time: Horari de màxima audiència (publicitat més cara).
- Televisió per internet: Amb la invenció de l’internet també es distribueix la televisió
de manera online. La televisió per cable ha deixat de tenir tanta importància per la
televisió online i també les plataformes de streaming. Les plataformes de streaming
que funcionen a partir del pagament d’una quota mensual o anual per poder veure
contingut audiovisual de manera personal i personalitzada escollint entre un gran
catàleg.