ESAD | Il·luminació Escènica 1 | Llum clau | Raimon Rius.

|1

Llum clau.
l’Angle.
Presentació IE1 | UT3 | Llum clau

Per Llum clau entenem aquella que, degut a les seves característiques, marca la intenció lumínica
principal de l’escena.

És habitual, encara que no imprescindible, començar decidint que la llum que incideix des d’una
determinada banda, predomina sobre les altres.

Per tant, estem parlant de direcció i d’intensitat.

L'angle d’incidència és un dels primers elements a considerar, doncs a l'hora de projectar un

determinat efecte o l'estil d'una il·luminació. Pot venir suggerit per una direcció compositiva, implícita
en el muntatge de l’escena, per alguna qualitat anímica que vulguem emfatitzar, per la pròpia
volumetria i ritmes de l'espai escènic. Perquè volem canviar o evolucionar el concepte que hem
establert a l’escena anterior.

Les característiques de la sala també poden condicionar aquesta tria, no totes les sales tenen tots els
angles disponibles. De fet, existeix una norma general que ens condiciona en la majoria de casos: la
del teatre a la italiana. Aquest tipus d’espai és el més generalitzat, aquell per al qual estan
dissenyades la immensa majoria de produccions.

Des del punt de vista d’un espectador assegut en un teatre amb disposició a la italiana, els angles
bàsics que podem considerar, són els següents, cadascun amb una connotació expressiva i formal
clara, utilitzable dramatúrgicament.

Llum frontal.

La llum frontal és, en la majoria de casos, una llum merament informativa. Dirigida des de la
posició de l'espectador cap a l'escena, ens permet veure l'expressió de l'actor amb detall i
esborra una gran part de les ombres del seu rostre, permetent apreciar amb claredat les
seves faccions i els detalls en el seu vestuari, és un angle que, en principi, no connota res per
se. S'utilitza per afegir o llevar neutralitat a la llum, les ombres dels actors i elements escènics,
cauen directament darrere d'ells ja sigui a terra o sobre el fons i són poc utilitzables
expressivament. Això no vol dir que la llum frontal no tingui possibilitats expressives, al teatre
contemporani són habituals els espectacles il·luminats exclusivament amb llum frontal, o
utilitzant aquesta com a llum principal durant tot l'espectacle. És un recurs meravellosament
explotat per exemple per Bob Wilson, que acostuma a utilitzar la llum frontal per tenyir tota
l'escena amb un color saturat, que omple les ombres o coloreja les figures dotant-les d'interès,
sense perdre amb això ni l’expressivitat ni el volum proporcionats per la combinació amb
altres angles. Aquesta utilització de la llum frontal, entronca amb un recurs molt utilitzat pels
pintors, la veladura que consisteix a donar un bany uniforme de color a la pintura,
harmonitzant així els seus tons.
ESAD | Il·luminació Escènica 1 | Llum clau | Raimon Rius. |2

Aquest angle enfatitza també les característiques de lluor dels materials o la pell de l’actor,
perquè pr

Llum zenital.

La llum zenital cau sobre l'escena com una dutxa (de fet, així s'anomenen a França aquesta
direcció). Dibuixa ombres severes sobre els volums i sobre les cares (especialment el ulls)
dels actors. La llum zenital té pes, és gràvida i transcendent, evoca ambients opressius on la
llum procedeix exclusivament del sostre, porta implícita la sensació de soterrani, de pou, de
lloc sense sortida. La llum zenital així mateix pot utilitzar-se, combinada amb altres, per donar
uniformitat o color a una escena, il·luminant l'espai "sense il·luminar" això és, donant
presència a l'espai, elements o figures secundàries de l'escena, sense distreure l’atenció de
l'objecte principal en aquest moment.

Llum lateral o «de carrer».

La llum de carrer És la llum que creua lateralment l'escena, en direcció perpendicular als ulls
de l'espectador. Es munta generalment en suports situats a terra o en barres laterals. Igual
que la llum en l'espai exterior, no veiem aquesta llum fins que una figura o volum es col·loca
dins la seva trajectòria moment en el qual la figura o volum apareix netament destacada del
fons. Si el feix està dirigit de manera que no impacta a terra ni sobre cap altre element, o
sobre el fons, aconseguim la sensació que l'element il·luminat està suspès en un espai buit.
Aquest és el motiu de que la llum de carrer sigui la més utilitzada per a la dansa, on es busca
realçar la figura del ballarí, la lectura clara dels volums del seu cos en moviment. És una llum
molt molesta per als que son a l'escenari, perquè està situada a nivell dels ulls i enlluerna
molt, dificultant l'actor la referència espacial, però té una gran força estètica. Aquests carrers
de llum possibiliten també un treball per plans o capes a l'escenari, il·luminant distintament
elements pròxims i llunyans a l'espectador i accentuant la sensació de profunditat de l'espai.

Contrallum

El contrallum és un recurs estètic de gran expressivitat, qualsevol escena on predomini el

contrallum, és bonica. Això fa que de vegades se’n faci una utilització abusiva. Hi ha directors
i il·luminadors, que eviten utilitzar-lo, perquè el consideren un recurs suat i poc meritori. La
llum de contra, aporta elegància i volum, dibuixant una silueta brillant al voltant de figures i
objectes, que recorda una aura. Té un aire marcadament melancòlic, és una llum que es
dirigeix ​directament a nosaltres des de dalt i això, inevitablement, té connotacions culturals
que ens remeten al misticisme i allò supraterrenal. En efecte, el contrallum ens evoca la
transcendència i l'enyorança del que és elevat, del que està per sobre, del que és superior.
L'aura que perfila els personatges, els dota d'importància i bellesa. Per un efecte òptic, el seu
cos s'estilitza i s'aprima, com en el conegut experiment visual en què un quadrat negre, sobre
un camp blanc, apareix més petit als nostres ulls que un altre blanc, de les seves mateixes
dimensions, sobre un camp negre. És una llum d'una gran força dramàtica, per això cal
utilitzar-la amb coneixement, sense abusar-ne i quan realment necessitem evocar aquest
tipus de sensacions.

Utilitzem també aquesta direcció per separar del fons les figures, provocant el contrast amb la
llum frontal, com qui traça un contorn.
ESAD | Il·luminació Escènica 1 | Llum clau | Raimon Rius. |3

Candeleta

La candeleta va ser, durant molts anys, l'única font de llum artificial, usada regularment a
l'escenari. Les antigues candeletes (petits llums d'oli) eren petites petxines metàl·liques
situades als peus de l'actor, a la vora mateix d'escenari que contenien una llum de gas primer
i una bombeta incandescent més tard. La conquilla metàl·lica actuava a manera de reflector,
projectant la llum cap als actors o ballarins alhora que ocultava als ulls de l'espectador, la font
de llum. Aquesta llum, d'una expressivitat molt característica, projecta sobre el rostre de l'actor
ombres a que estem poc habituats i il·lumina zones que habitualment es troben en ombra.
També projecta, sobre el fons grans ombres de caràcter marcadament expressionista. Avui en
dia, la candileja s'utilitza com a llum de farciment per atenuar les ombres a la cara, o per
aconseguir un determinat efecte de teatre antic, o una plàstica determinada. Molts directors
són reticents a aquest tipus d'aparells col·locats en la vora de l'escenari, perquè talla als
espectadors situats a les primeres fila, la visió dels peus dels actors, en òpera és habitual
tenir en compte aquest factor i les escenografies es dissenyen incorporant aquest element en
el propi sòl escènic.

Llum nadiral

Es aquella llum que irradia del terra, bé sigui utilitzant un terra lluminós, o il·luminant des del
terra un subjecte que es troba elevat o des d’alguna obertura que deixa passar la llum d’una
font situada per sota d’ell. La utilitzem com a recurs per sugerir espais o accions que es
troben en un nivell més baix que aquell que és subjecte de l’escena. De manera similar a com
ho fa la candeleta, també funciona com a llum marcadament irreal.

Angles intermedis

Entre qualsevol d'aquests angles, hi ha també una sèrie d'angles intermedis. Generalment
són els angles intermedis els més utilitzats quan es pretén evocar una llum naturalista. La
vida real, no és a l’italiana.

● Lateral alt / Frontal creuat / Contrallum creuat.

Ciclorama.

Tot i no ser ben bé una posició, val la pena parlar-ne aquí com si ho fos. L'ús del ciclorama és
un element que determina absolutament l'estètica d'un espectacle, pot parlar-se d'espectacles
amb Ciclorama i sense. Consisteix en un teló tensat a manera de pantalla que actua
generalment com a fons del quadre escènic a la italiana. Igualment podem usar com
Ciclorama la pròpia paret de fons ja que la seva funció és dotar l'escena d'un fons de color.
Aquesta pantalla (generalment blanca i translúcida, encara que no necessàriament) es
tenyeix d'una llum uniforme, amb aparells especials, dissenyats per a aquest ús, que
s'instal·len a manera de bateria el la part superior i/o inferior d'aquest. Si en aquestes bateries
combinem aparells de diferents colors complementaris, podem obtenir gradacions i multitud
de combinacions cromàtiques. El mestre indiscutible d'aquest sistema és l'il·luminador
americà Robert Wilson. que ha portat l'ús del Ciclorama a la seva expressió màxima.
ESAD | Il·luminació Escènica 1 | Llum clau | Raimon Rius. |4

Diferents disposicions escèniques.

Els angles que hem vist, s'han plantejat assumint una disposició a la italiana, però què passa
quan ens trobem amb disposicions diferents?

● Passarel·la (públic en 2 costats) / Pista (Públic en 3 costat)s / Arena (El públic envolta
l'escena).

Jerarquies.

La manera com combinem els diferents angles disponibles, determina en gran mesura
l'expressió de l'escena, modula els volums i determina que quantitat d'informació rep
l'espectador sobre el rostre de l'actor, de la forma del seu cos i el seu vestuari, del seu
moviment i posició en l'espai. L'angle d'incidència de la llum ens parla també del contingut
dramàtic de l'escena, de si aquesta és dura i descarnada, o per contra és amable i relaxada.
Modulant la combinació de les diferents direccions podem donar un to a l'escena, una textura
al conjunt, producte de la combinació entre llum i ombra, és a dir de la gestió del contrast.

Llum clau Keylight, llum de matís Fill light, Bany de llum Washlight, Llum especial.

● Quan dues direccions de llum entren en relació, aquesta relació es pot establir
per diferència d’intensitat, de color o una combinació d’ambdós factors. La més
brillant de les dues, serà percebuda com a Clau de llum.

○ La Llum clau. Estableix quines són les altes llums. Ens donen la clau
de llum, la intenció general de l’escena.

○ La Llum de matís. Controla el color i profunditat de l'àrea en ombra.

Cleòpatra. www.raimonrius.cat
ESAD | Il·luminació Escènica 1 | Llum clau | Raimon Rius. |5

○ Bany de llum. És una llum general que banya l’escena de manera uniforme,
en un to determinat.

Hamlet. www.raimonrius.cat

○ Llum especial. És una llum de camp tancat destinada a donar èmfasi o aïllar
un determinat personatge o element.

Frank V. www.raimonrius.cat

Trobant la clau de llum

ESAD | Il·luminació Escènica 1 | Llum clau | Raimon Rius. |6

Hi ha maneres gairebé infinites d’encarar una escena, es pot il·luminar d’una determinada manera o
de la contrària, sense que això en condicioni el bon funcionament
● Direcció natural de l’escena.
Sovint, la propia composició de l’escena que hem d’il·luminar, ens diu quina és la seva
clau de llum, ens oferirà poques possibilitats de fer-ho d’una altra manera. Si tot el
significat està concentrat en una zona determinada, si l’escena és coral, si hi ha un
desplaçament ampli per l’escena o hi ha escenes simultànies, o si una determinada
diagonal pren molta força, no té sentit anar-hi a la contra, hem de saber llegir allò que
la pròpia escena ens indica.
● Referències en el text.
Si la proposta està basada en un text, és lògic que nosaltres també ens hi basem.
Trobem en el text tots aquells elements que ens parlin de l’espai, de l’atmosfera, de la
llum, cerquem llocs on agafar-nos, molts cops ho farem per saber des d’ón deixar-nos
anar. Si un text diu: «El seu cos mort, torna a caminar sota la lluna1» de seguida en ve
a la ment una escena blavosa atravessada per una llum pàl·lida, no tenim perquè
seguir-ho de manera literal, no tenim perquè il·lustrar-ho, la llum està continguda en la
pròpia réplica i potser decidim que no cal duplicar-ho, o potser decidim que volem
exagerar molt aquest ambient. Però, en tot cas, no ens pot passar per alt.
● Estil general de la peça.
L’estil que decidim donar a la peça, determinarà també l’estil de les escenes. Podem
ser fins i tot incoherents, però aquesta incoherència formarà part ella mateixa de la
proposta estilística. Mantinguem la consciència que l’escena està inserida dins d’un tot
més gran. Pot donar-se el cas que la peça tingui una única clau lumínica que vagi
variant amb subtilesa, o que en tingui una per escena, o fins i tot, diverses.
● Llenguatge personal.
Aquest punt és indefugible. Sempre hi haurà coses que, als nostres ulls funcionaran
millor, preferirem unes opcions sobre unes altres, trobarem solucions pròpies. Tothom
camina amb un caminar particular. No vol dir que ens repetim o caiguem en tics,
senzillament i amb el pas dels muntatges, anem trobant maneres que ens són
orgàniques i naturals. Gestionem els recursos a la nostra manera. Arriba sempre el
moment que et canses d’una determinada manera de fer i vols provar noves coses.
● Encaix entre l’escena precedent i la posterior.
Generalment, hi ha un recorregut. Una escena s’insereix entre la que acabem de
veure i la que veurem a continuació. Fins i tot l’inici de l’espectacle, queda inserit entre
la llum de sala i el que vindrà després. I el mateix en acabar. Si l’espectacle no té un
inici, tenim el precedent de la llum del vestíbul, de la llum del carrer. Com transidim
d’un punt a l’altre? volem trencar o continuar?
● Estat anímic implícit en l’angle.
Ja hem vist que cada angle duu implícita una intenció, una decisió formal. Hi ha una
mena de gestualitat inherent en cada angle.
● Possibilitats de l’espai.
Les característiques de l’espai poden condicionar la nostra tria. No podrem utilitzar, per
exemple un plantejament lateral en un espai a tres bandes, Haurem de trobar la
manera d’aconseguir resultats similars amb un altre plantejament, o de donar un
enfocament radicalment diferent sense perdre de vista el plantejament dramatúrgic
inicial. Que no tinguem el rotulador ideal, no vol dir que no puguem dibuixar o escriure.

1
Hamlet. Acte 1, escena 4.
ESAD | Il·luminació Escènica 1 | Llum clau | Raimon Rius. |7

Referències:

An aproach to lighting Design.

http://www3.northern.edu/wild/th241/sc12c.htm

Sola Lorente, A. (2018). Construir con la luz : la escenografía teatral de Robert Wilson.
http://hdl.handle.net/10251/106623