CONCEPTES RELACIONATS AMB L’ESCENA:

ESCENOGRAFIA

L'escenografia és el conjunt d'elements visuals

que conformen una escenificació, siguen materials
(decorat, utillatge teatral), la il·luminació o la caracterització dels personatges (vestuari,
maquillatge, perruqueria), ja siga l'escenificació destinada a presentació en viu (teatre,
dansa), cinematogràfica, audiovisual, expositiva o destinada a altres esdeveniments.
L'escenografia o pintura d'escena té les seves arrels al teatre grec. Els grecs van
usar el periacte, artifici especial que empraven en els seus teatres per canviar
decoracions. Consistia en un aparell prismàtic de revolució amb un paisatge diferent
pintat en cadascuna de les seves tres cares. Hi havia un periacte en cada costat de
l'escenari, i en girar quedava canviada la decoració. A l'Èdip Rei de Sòfocles (430 aC),
per exemple, el prisma que se situava a la dreta representava el districte de la ciutat de la
qual formava part el palau central, i el periacte de l'esquerra mostrava en perspectiva
la camp àtica per on entraven els personatges que venien de Delfos. El periacte és
l'origen dels bastidors, usats per primera vegada el 1620 al teatre Farnesio de Parma. El
bastidor és una armadura de llistons sobre el qual s'aplica un llenç o paper i s'utilitza
pintant sobre les dues cares on cadascuna correspon al paisatge o arquitectura que ha de
representar l'escenari i el teló de fons, en canvi, dóna les característiques principals.

Entre les variacions de l'escenografia que han tingut influència en la tècnica

escènica, pot citar-se la decoració circular de les cèlebres carretes-escenes de l'Edat
mitjana, sobre la qual es presentaven davant els espectadors els més pintorescs llocs
propis dels diversos episodis dels misteris o els jocs escènics de l'època. Aquesta
particular troballa és precursora dels escenaris giratoris moderns. Una altra de les
característiques de la mateixa època era l'escena simultània, on se succeïen els llocs
d'acció de l'espectacle; aquesta escena ha tingut el seu ressò en el teatre contemporani,
com es pot veure en el decorat de diverses habitacions simultànies, o en els carros
juxtaposats que passen per la boca de l'escena canviant els llocs davant els ulls dels
espectadors.
En tota la història de l'escenografia podrien estudiar-se casos com aquests, els
quals, considerats des del punt de vista estètic, donarien lloc a deduccions curiosíssimes.
Una de les innovacions millor aconseguides en els escenaris moderns d'aquests últims
30 anys, consisteix en els magnífics suggeriments obtinguts amb elements plàstics
sintètics i amb simples fons de cortines negres o de colors neutres. Doncs bé, si es furga
en el passat es comprova el seu origen en primitives representacions, particularment
a Anglaterra, en què amb només un simple cartell indicava el lloc o amb una veu fóra
d’escena despertava la imaginació dels espectadors explicant les excel·lències d'un
decorat que no existia.
ESCENARI
Un escenari és l'espai físic destinat a la interpretació de produccions d'arts
escèniques. L'escenari acull els intèrprets mentre fan l'espectacle i fa de punt focal per al
públic.
L'espai escènic pot utilitzar-se d'una manera més o menys clàssica o bé
innovadora, i entès com a espai artístic pot referir-se a un terme propi de l'art
d'avantguarda que supera en dimensions físiques i conceptuals a l'escenari tradicional,
vulnerant el principi clàssic de separació amb el públic o quarta paret.
Hi ha quatre tipus d'escenaris que varien quant al seu ús i en relació amb el
públic. La forma més comuna a Occident és l'escenari tipus prosceni, on el públic es
localitza a un costat de l'escenari i la resta dels costats queden ocults. Els escenaris
centrals són similars als tipus prosceni, però amb una plataforma o àrea d'interpretació
que s'estén cap al públic de manera que aquest se situa en tres costats. En un escenari dit
"rodó" el públic es localitza en els quatre costats de l'escenari. Un quart tipus d'escenari
és aquell que es construeix específicament per a una representació o que involucra un
espai preexistent (per exemple la coberta d'un vaixell) i l'adapta com a tal.

IL·LUMINACIÓ

La il·luminació escènica, sense arribar a un cànon estètic, es divideix entre la

real o objectiva; quant a la real, s'aconsegueix a partir d'artilugis que garanteixen la llum
natural o bé una llum sintètica, que prové de focus i colors simples. Aquesta última
busca simplement el contrast de la il·luminació de les figures, les quals es troben sobre
uns fons plans i, en aquesta línia, homogenis.

OBJECTIUS DE LA IL·LUMINACIÓ
 Podem establir una divisió en el paper que pot jugar la il·luminació dins d’una producció.
Es pot parlar de que la llum contribueix al desenvolupament d’un esdeveniment com un “tot”,
o que la llum siga la protagonista. Això dependrà del tipus de muntatge en que estiguem
treballant. El que s’aconsella és que la llum siga un element que contribueix a la creació de
l’espectacle.
 Combinant adequadament els objectius de la il·luminació aconseguirem que la llum tinga
una determinada personalitat, i que compleixca la finalitat per la qual ha estat destinada, fent
arribar al públic (espectador) les sensacions per a la que ha estat creada.

IL·LUMINAR
El primer que ha de fer la llum dins d’un espectacle és il·luminar-lo, en contraposició al terme
enllumenar. La diferència està en que il·luminem un escenari, i enllumenem una autopista,
carrers, places...
Depenent dels gèneres o esdeveniments, atendrem especialment a aquells elements que més
força expressiva tinguen dins d’aquest tipus d’espectacle. En línies generals en els espectacles
dramàtics prestem una especial atenció a la cara de l’actor o presentador, i pel contrari als
espectacles de dansa ens interessarà ressaltar més tot el cos i els moviments del ballarí.
DIMENSIONAR I MODELAR
La llum ens permet controlar la percepció de l’espai, els volums, les formes i les textures.
Com a espectadors, en un espai fosc el primer que percebem són les dimensions d’altura i
amplada; observem per tant una imatge plana de l’espai. Per donar una tercera dimensió, la
profunditat, farem servir la llum. Mitjançant el seu ús podrem crear diversos plans, establint
una relació dimensional entre l’actor i l’espai escènic. Per exemple, si col·loquem un
personatge a la meitat d’un escenari i només l’il·luminem frontalment, tindrem una imatge molt
plana i el personatge “aixafat” contra el fons. Pel contrari, si encenem una llum que incideix
entre l’actor i el fons estem donant una nova referència a l’espectador, ja que estem separant
l’actor del fons i dimensionant-ne l’espai.
Les ombres d’un element ajuden a definir-lo millor. En funció d’on situem els projectors
oferirem informació a l’espectador sobre els volums d’un actor, els volums dels elements
escenogràfics, de les formes i també de les textures de qualsevol element que hi haja sobre un
escenari. El control sobre la direcció de la llum serà imprescindible per a aconseguir transmetre
aquesta informació.

SELECCIONAR
En un espectacle en viu l’espectador és lliure d’escollir on dirigeix la mirada. Pel contrari
mitjançant un ús adequat, fonamentalment de la intensitat i la direcció de la llum, aconseguirem
portar la mirada de l’espectador allà on els interesse, sempre treballant en harmonia amb la
proposta escènica. Es tracta de jugar amb diferents intensitats i direccions de la llum a diferents
zones de l’escenari per a complir aquest objectiu.

CREAR ATMOSFERES I AMBIENTS

Sempre en sintonia amb la proposta dramàtica, la llum contribuirà d’una manera determinant a
la creació d’atmosferes i ambients, és a dir, suggerirà la sensació de dia o nit, de fred o calor,
d’espai tancat o obert, etc... A la creació d’atmosferes intervenen totes les propietats
controlables de la llum, direcció, quantitat i color.

EMPLAÇAMENTS DELS PROJECTORS

La il·luminació d’un espectacle combina projectors situats a cadascuna de les posicions que es
descriuen a continuació. En alguns casos trobarem més d’un projector a la mateixa posició i
amb la mateixa direcció, però filtrat amb un color diferent per aconseguir ambients diferents.
Partim d’un espai fosc, i dins d’aquest ubicarem els projectors perquè es vegi l’objecte
il·luminat, com per descobrir les ombres que aquest generarà. No hem d’oblidar les reflexions
provocades per la llum no directe que li arriba a l’objecte procedent de d’altres elements:
 Frontal. La llum que genera ens permet veure les accions gestuals dels actors i al mateix
temps ens mostrarà tot el que hi ha en escena, per tant és d’una gran importància. Una
angulació adequada ens permet eliminar les ombres no desitjades.
  Contra. És la llum que incideix des de darrera en respecte de la posició de l’actor o element
que es trobe a l’escenari. Fonamentalment contribueix en modelar i dimensionar tan l’espai
com els actors. Podem entre contres alts i baixos.
 Lateral. Situada als costats, entre caixes o directament als carrers formats per les cametes.
Els diferenciem entre laterals alts i baixos (habitualment anomenats carrers).
 Zenital. Incideix perpendicularment al terra d’un escenari. És una posició totalment
efectista, que es fa servir per remarcar algun element a l’escenari. Resulta molt dramàtica i
en funció de la proposta pot adquirir diferents connotacions, ja que també podem suggerir
la llum que arriba a espais subterranis, coves, interiors foscos. La farem servir bàsicament
per suggerir misticisme, religiositat i misteri.

SO

El so és qualsevol fenomen que incloga la propagació d'ones mecàniques a través d'un

moviment vibratori d'un cos.

En les obres de teatre el so és tan important com l'obra en si mateixa.

Un dels sons més importants és la pròpia veu de l'actor. La veu és un instrument de

treball fonamental per a l'actor o l'actriu. En la majoria dels espectacles i
representacions teatrals haurà d'utilitzar la veu com a mitjà d'expressió, treballant la
seua interpretació sobre un text. Es pot donar el cas que la veu no siga necessària en una
interpretació, com és el cas del mim o d'interpretacions només gestuals, tal com passava
en el cinema mut, però també que siga la seua veu la que realitza una interpretació
completa, com els actors de doblatge en el cinema o el treball a la ràdio, al teatre llegit o
en un recital poètic. En qualsevol cas, la veu és un instrument de treball bàsic per a un
actor. Les seues qualitats han de ser cuidades i cultivades contínuament. El bon actor ha
de tenir les tècniques necessàries per no forçar mai la veu i treure el màxim rendiment
expressiu d'ella.

Un altre factor essencial és la música, que des de l'antiga Grècia ha anat

indissolublement lligada a l'escena, s'usava per reforçar l'acció, per unir diferents
escenes o per entretenir al públic durant els descansos. Aquesta unió entre música i
teatre ha fet nàixer gèneres com l'òpera o el musical.

El teatre musical naix al segle XX. És una combinació entre música i teatre que inclou
parts parlades i on les parts cantades ens transporten a un món de somnis o de records.
La música d'aquest teatre sol ser contemporània, s'inspira en la música popular i dóna
molta importància a la dansa.

El cinema, en un principi, no tenia so, però "de seguida" se li va afegir música. Hi ha

dues llegendes sobre per què es va fer això, la primera és una explicació tècnica: diuen
que els aparells projectors de l'època feien molt soroll i per dissimular es va incloure la
música; d'altra banda, hi ha una explicació estètica: diuen que es va posar música per
evitar l'angoixa que donava veure algunes imatges en silenci.

Finalment, aquest terme més lligat al cinema, la Banda Sonora, és també molt important
pel que fa a la música.
Tècnicament la banda sonora no és només la música, inclou tot el so de la pel·lícula,
com els diàlegs, els sorolls, etc. El teló sonor, és el complement acústic que s'afegeix a
una pel·lícula.
Hi ha diferents tendències a l'hora de compondre una música per a cinema, hi ha qui diu
que la música no s'ha de percebre, que ha d'estar tan lligada a la imatge que l'espectador
no s'adone que hi ha música. De vegades, s'interromp l'acció per escoltar una música
com a recurs artístic o hi ha moments que no es parla i la música és la protagonista.

Encara que no ens adonem d'això, hi ha algunes pel·lícules que es recorden més que res
per la seua música.

Per acabar, trobem els efectes de so.

Un efecte de so és un so generat o modificat artificialment, emprat amb fins artístiques,
al cinema, la televisió, els enregistraments, els videojocs, els dibuixos animats, teatre o
musicals. En el cinema i en les projeccions televisives, els efectes de so es reprodueixen
per donar contingut narratiu o creatiu.

Aquests sons s'utilitzen en la majoria dels casos per donar realisme (el pas d'un tren, els
sorolls de la ciutat a l'altra banda de la finestra); però també podria servir per crear un
determinat ambient o ritme. En la producció cinematogràfica i televisiva professional, el
diàleg, la música i els efectes de so es tracten com a elements separats.

UTILLATGE

L’utillatge teatral (popularitzat amb el vocable italià, attrezzo),

és el conjunt d’objectes de l’escenografia d’un espectacle que omplen l’espai escènic i
que defineixen amb més o menys precisió un microespai dins de l’escena.

Hom es pot distingir entre l’utillatge fix (d’escena), i el de mà, que són tots els
objectes que formen part de l’escenografia, però que en algun moment seran utilitzats
per algun personatge, així, un mateix objecte (una cadira, un quadre, una ampolla de vi)
pot ser d’un tipus o de l’altre segons si és usat per algun personatge o no. El límit entre
el que es pot classificar com a utillatge de mà i accessori de vegades pot der difús.

Els elements que formen l’utillatge es poden definir segons el seu estil: forma,
color, material, etc. Segons el conjunt d’aquestes característiques i en relació amb
l’estètica global de l’espectacle poden donar lloc a diferents estils poètiques o
escenogràfiques, més o menys naturalistes, simbolistes, expressionistes, minimalistes,
abstractes o d’altres tipus.

L’utillatge és un dels elements de l’escenografia, junt amb el vestuari, la

perruqueria, el maquillatge, la il·luminació, el so, els audiovisuals i el decorat.
 Com a exemples d’utillatge es troben d’ús quotidià, com ho són taules, cadires,
tasses, plats, armes, monedes, etc. Depenent de l’argument, l’utillatge es basa en
l’ambient del text, que poden ser objectes comuns o creats per l’autor.
Igualment l’utillatge pot ser elaborat per l’equip de producció d’una obra.

Els personatges duen objectes que els singularitzen (un llibre, un retrat, una
flor…) i cada escena necessita diversos elements de mobiliari. Els canvis són freqüents i
exigeixen un grup especial de tramoistes o d’ajudants que els facen de pressa també
s’utilitzen escuts, banderes, emblemes i tota mena d’objectes simbòlics i al·legòrics.

Hi són freqüents els trucs de tota mena, com per a fer veure que ploren es
serveixen d’un tros de ceba embolicat amb un mocador que l’actor s’acosta als ulls: per
a retirar els “cadàvers” de l’escena es valen d’una cortina que amaga els cossos…

ESPECTADOR

Espectador o audiència és qui aprecia una obra o assisteix a un espectacle o a un

acte acadèmic. (Del llatí spectatorem).

En l'àmbit de les arts visuals, el concepte d'espectador respon a una actitud

passiva per part del públic, que es caracteritza per una contemplació abocada
principalment al delit perceptiu de la persona enfront de l'obra. Aquesta concepció es
modificarà paral·lelament amb l'inici de les avantguardes de principis del segle XX, les
produccions implicaran necessàriament una actitud més activa i reflexiva de
l'espectador, qui passa a ser considerat llavors 'receptor', per tal com en el seu exercici
intel·lectual en la comprensió de l'obra, forma part important de la constitució d'aquesta.

L'evolució de la relació art - públic augmentarà a tal grau que aquest últim ha de
fins i tot intervenir físicament en elles per activar-los o completar-les estèticament; així,
per exemple, ocorre en les presentacions de perfomances, o en obres d'instal·lació que
compten amb circuits elèctrics que funcionen controlats pel públic.

En resum:

Espectador Receptor Usuari

Acadèmia Vanguàrdies Segle XXI

LA MÀSCARA

TEATRE Careta de fusta, cuir, etc., folrada de metall que usaven els actors en
l’antiguitat.

Figura de cartó, filferro, imitant una cara, amb forats per als ulls i la
boca, amb què una persona es cobreix el rostre.

Les màscares han estat associades des de sempre al teatre i la dansa perquè remarquen
la teatralitat de la representació. La
màscara posa l’èmfasi sobre la totalitat
del cos de l'actor i de l'actriu, en
llevar-li la gestualitat facial i accentuar
la seua animalitat.
La màscara alegre s'anomena Talia
que és la musa de la comèdia, per
contra la màscara trista s'anomena
Melpómene que és la musa de la
tragèdia,
Sobretot, la màscara de la comèdia
centra l'atenció en el conjunt, no sols
en les faccions, i així posa en relleu
gestos que podrien passar desapercebuts sense ella. A més, la comèdia de l'art va
inventar la mitja màscara, que deixava veure part del rostre i evitava la sensació d'
objecte inanimat. Tots els personatges de la comèdia de l'art portaven màscara, excepte
la criada i la parella d'enamorats.

ACTOR

Un actor o una actriu és una persona que actua en una producció d'arts escèniques o
visuals. Aquest mot es refereix normalment a algú que treballa en una pel·lícula,
televisió, teatre, o la ràdio, i ocasionalment pot referir-se a un actor del carrer. A vegades
actuant en papers dramàtics els actors poden també cantar o ballar.
En el segle XX, els actors solen ser professionals de la seva matèria i formats en art
dramàtic.

Sembla que el primer actor que registre la història, el 534 aC (probablement el

23 de novembre, a causa dels canvis en el calendari, durant la història, fa difícil de
determinar-ho exactament), quan el grec Tespis va representar al Teatre de Dionís, i va
ser el primer que va dir paraules com a una representació. Abans de la representació de
Tespis les històries es cantaven i dansaven en un estil narratiu en tercera persona.
En la Grècia clàssica, només els homes podien ser actors. Es tapaven la cara
amb màscares grotesques. Continuaren d'aquesta forma durant l'Imperi romà. 
 A l'Edat Mitjana, el teatre decaigué. Els joglars són considerats per alguns
experts com els actors, ja que interpretaven les cançons dels trobadors.
El teatre modern va començar amb els autos sacramentals; com a mostra
d'aquestes obres es pot citar el Misteri d'Elx, que encara avui es representa cada any a la
ciutat esmentada.
Durant el Renaixement i el Barroc, el teatre, juntament amb els actors, tornà a
créixer. Els actors es començaren a convertir en professionals. A més, quan aparegué
l'òpera es necessitaren actors i cantants alhora.
En el passat, el mot "actor" es referia només als homes. Les dones no van
actuar fins al segle XVII. En el teatre antic i medieval es considerava ple de desgràcies
que una dona pugés a escena. Això va seguir fins al segle XVII, quan a Venècia es va
trencar aquest costum. En el temps de William Shakespeare, els papers de les dones es
feien per homes o xics , si bé hi ha evidències que suggereixen que dones disfressades
d'home també (legalment) haurien actuat.
Un actor o una actriu usualment crea i desenvolupa amb una poètica pròpia
un personatge de ficció, que pot ser basat en algú viu que haja existit, fins i tot en la
pròpia persona que actua, i les seves relacions amb si mateix, els altres personatges i
l'entorn, basant-se en les circumstàncies en què es troba. Antonin Artaud defineix l'actor
o actriu com "l'atleta del cor", en el sentit de "l'atleta de les emocions".

DIRECTOR
Un director de teatre és la persona que estructura i coordina el muntatge
d'una obra de teatre unificant diversos aspectes de producció. La funció del director és
assegurar la qualitat i completesa d'un producte teatral. El director treballa amb els
individus clau i la resta de l'equip, coordinant la recerca el joc escènic,
els assajos, disseny de vestuari, disseny d'il·luminació, representació, disseny de conjunt
i disseny sòlid per a la producció. A les arts escèniques en general, el director també pot
treballar amb el dramaturg sobre obres en curs. 
En teatre contemporani, el director és generalment el visionari principal, prenent
decisions sobre el concepte artístic i la interpretació del text. Els directors ocupen llocs
diferents d'autoritat i responsabilitat, depenent de l'estructura i la filosofia individual de
les companyies teatrals. Els directors utilitzen una varietat àmplia de tècniques,
filosofies, i nivells de col·laboració.
El director, és una posició en ell mateix, una innovació relativament nova en
la història del teatre, els primers exemples apareixent a les darreries del segle XIX i
estenent-se i creixent al principi del segle XX. Abans d'aquesta innovació, sembla que
els actors eren els responsables de representar i de coordinar els esforços. Tot i que
algunes produccions i grups individuals encara funcionen sense un director especificat,
ara el director és considerat una figura vital en la creació d'una actuació teatral.

VESTUARI
En les arts escèniques és el conjunt de roba, complements i accessoris que utilitzen els
actors per a representar a un personatge . És com la segona pell de l’actor.
El diccionari simplifica l’accepció principal d’aquesta veu: "Vestimenta necessària per a
la representació d’ un espectacle". I anota unes altres definicions relacionades: El
vestuari com lloc o espai on es vesteixen els actors i, antigament, escenografia.

En el teatre clàssic grec, el vestuari molt associat al maquillatge, es reduïa a un conjunt

de màscares, diversos tipus de túniques i coturns.

MUNTATGE
El muntatge d’una obra de teatre comprén totes les activitats necessàries perquè l’obra
es puga posar en escena. El muntatge comprén:
 L’ elecció de l’obra a representar.
 La selecció del director
 La selecció i contractació dels actors.
 L’ obtenció dels diners necessaris per a poder representar la obra
 L’elecció de la sala o teatre on es representarà l’ obra
 L elaboració i estudi dels personatges juntament amb els actors i la definició del
seu maquillatge.
 La pràctica del llibret
 La construcció de l’ escenografia i de l’utillatge a utilitzar
 El muntatge dels sistemes de llum i so
 La selecció del vestuari
 L’assaig de l’elaboració dels personatges.
 L’assaig de les posicions i desplaçaments en l’escenari.
 L’assaig de l’utillatge, llums i escenografia en general.

CONCEPTES RELACIONATS AMB EL TEXT

L'ESCENA
Durant més de vint-i-cinc segles la dramatúrgia estava dividida per escenes i actes. És la
forma bàsica de l'estructura aristotèlica (unitat de temps, espai i acció desenvolupada en
forma cronològica i progressiva en funció del clímax concloent en catarsi). Les escenes
estaven organitzades per entrada i eixida de personatges, és a dir, cada vegada que un
personatge entra a escena encara que solament fóra un moment i donara un avís tipus
“el sopar està servit” automàticament es marcava com a escena, per descomptat en eixir,
després del seu avís també es marcava canvi d'escena.
Actualment el criteri està determinat per trossos rítmics, successos, o situacions, és a dir
per idees i accions vinculades que finalitzen en aconseguir o canviar els objectius o
ocórreguen esdeveniments que desvien l'acció i canvien a una nova situació.
Finalment l'element fonamental de l'escena és l'acció i algú ha de realitzar-la, mínim un
personatge, que ha d'estar situat en algun lloc, àdhuc en els textos contemporanis on
s'intueix un limb o un “*in *ilo *tempore” (sense temps definit) o l'enginyós Hidalgo i
el seu lloc de “el nom del qual no vull acordar-me”. Una escena necessita a algú en
algun lloc fent alguna cosa. Pel que podem resumir que es requereix per a la realització
d'una escena tres elements; Personatge, Lloc i Acció.

L'ACTE
Els actes es divideixen segons l'estructura narrativa; plantejament del problema i
presentació dels personatges, nus o desenvolupament de les situacions conflictives i
esdeveniments que obstaculitzen el compliment d'objectius i desenllaç amb el conflicte
dramàtic al límit i la forma de resoldre-ho, encara que no se solucione. També
determinaven canvi d'espai.
Aquesta és la raó per la qual generalment s'escriuen obres en tres actes, durant el
renaixement i fins al neoclàssic s'escrivien obres en cinc actes, encara que bàsicament la
formulació és la mateixa; plantejament, presentació de personatges, inici del conflicte,
desenvolupament del conflicte i desenllaç o solució.
Recordem el magnífic exemple de *Tartufo de Moliere; Acte-1 comentaris a favor de
*Tartufo, Acte-2 comentaris en contra de *Tartufo, Acte-3 presentació de *Tartufo,
Acte-4 desenvolupament del conflicte i Acte-5 solució del problema i càstig a *Tartufo.

EL QUADRE
És l'estructura més utilitzada en l'actualitat i es caracteritza per ser una unitat
independent de les altres. Cada quadre conté el plantejament, desenvolupament i
desenllaç en si mateixa, per la qual cosa en un quadre poden existir diverses escenes. La
dramatúrgia pot contenir diversos quadres relacionats temàticament sense progressió
lineal. Els quadres poden presentar-se amb variables d'ordre, és a dir, no obeeix els
patrons de l'estructura aristotèlica (unitats) pel que es nomenen com a estructura no
aristotèlica.

ACOTACIÓ
En el teatre, l'acotació es refereix a les notes o comentaris de naturalesa descriptiva que
l'autor inclou en l'obra teatral per a explicar detalls relatius als moviments i accions dels
personatges en escena, així com tot el relacionat amb la posada escènica. En aquest
sentit, les acotacions no formen part del text pronunciat pels actors, i la seua funció és
més aviat indicar als actors i al director certs aspectes de la representació teatral, com a
gestualitat, to de veu, expressions, etc. Les acotacions, en general, apareixen en tots els
textos de caràcter dramàtic, siguen per a teatre, televisió, cinema o òpera. Un exemple
d'acotació ocorre en aquest diàleg dels dos gentilhomes de Verona, extret de la literatura
de William Shakespeare. Noteu l'acotació en el parèntesi:
«Llampec: Senyor: el vostre guant (lliurant-li un guant).
»Valentín: No és meu. Tinc posats els dos».
Les acotacions són les notes que l'autor escriu per a expressar com vol que siga l'obra.
Poden ser referides a com ha d'interpretar un actor certa frase (acotacions personals); a
com és un personatge (acotacions nominatives), a com és el lloc i l'escenografia
(acotacions espacials), i un llarg etcètera. Fins i tot hi ha autors que donen notes als
productors, encara que hagen de disculpar-se per endavant.

L'APART
L’apart és un comentari o explicació sobre l'acció. En aquest cas el personatge no es
troba solament en l'escena, sinó que, sense ser sentit pels altres personatges, es dirigeix
al públic i li comunica una idea, alguna opinió o un pensament en relació amb l'escena
que s'està desenvolupant. Estableix amb els espectadors certa complicitat ja que ells
coneixen dades que els altres personatges ignoren.

*ARGÁN.- (Asseient-se en la seua cadira) Vaja, filla meua; vaig a donar-vos una
notícia que no espereu potser. Demanen la vostra mà. Què és açò? rieu? És divertida, sí,
la paraula matrimoni! No hi ha gens més xocant per a les joves. Ah Naturalesa,
Naturalesa! Pel que veig, filla meua no tinc per a quina preguntar-vos si voleu realment
casar-vos.
ANGÉLICA.- He de fer, pare meu, tot el que agradeu manar-me.
*ARGÁN.- Em complau tenir una filla tan obedient; la cosa està, doncs, ultimada, i us
he promès.
*ANGELICA.- Em correspon, pare meu, acatar a ulls clucs totes les vostres voluntats.
*ARGÁN.- La meua dona,la vostra madrastra, desitjava que us fera religiosa, i la vostra
germana xicoteta *Luisilla, també; en tot moment s'entestava en açò.
*TOÑITA.- (APARTE) El molt escurçó té les seues raons per a açò!
*ARGÁN.- No volia consentir en aquest casament; més l'he reduït i he donat la meua
paraula.

MOLIERE, El malalt imaginari Acte I, Escena

PAUSES I SILENCIS
És difícil establir una diferència entre una pausa i un silenci perquè tots dos impliquen
un moment de no acció; l'única diferència vindria a ser que una opera a nivell visual i
sonor, mentre que l'altre solament existeix a nivell sonor. No obstant hi ha autors que
especifiquen una diferència entre una pausa, que al•ludeix a una suspensió de l'acció, i
el silenci, durant el qual el pensament o la narrativa progressen, segueixen
desenvolupant-se.
És molt important en la direcció d’una obra teatral saber fer les pauses de manera
apropiada, quan es respecten els ritmes propis de l’acció.
PROTAGONISTA
És el personatge principal d’una obra. També és el que actua en la major part d’una
obra. També podem parlar d’antagonista (qui representa l’oposició al protagonista). De
vegades hi ha obres que poden denominar-se com a “corals” en què hi ha diversos
protagonistes en nivell d’igualtat.
CONFLICTE DRAMÀTIC
El conflicte és l’origen per a una obra teatral. Si no hi ha conflicte no existeix progressió
teatral. La manera clàssica desenvolupa una presentació, un desenvolupament i un
desenllaç.
DIÀLEG
Un diàleg és un tipus de text o discurs en el què l'emissor i el receptor intercanvien
missatges alternativament. Pot transcriure's usant signes de puntuació com el guionet o
les cometes per marcar que es tracta de discurs directe.
LEITMOTIV
Un leitmotiv [lajdmotif/lejdmotif] (de l'alemany, 'motiu conductor')  és una figura artística que,
unida a un contingut determinat, es repeteix durant una obra d'art. Té el seu origen en la
música, més concretament en l'òpera, però ha estat eixamplat a molts altres camps, tant
artístics com socials o econòmics.
Segons la disciplina (música, pintura, arquitectura o literatura), s'introdueixen i es desenvolupen
diferents motius. Així, colors, composicions, símbols, persones, melodies, frases, etc., es poden
usar com a leitmotiv. En aquest cas, dins l'obra, s'identifiquen plenament amb el contingut
representat i només s'utilitzen en relació amb aquest contingut.

FAULA
Una faula és un relat breu de ficció on els protagonistes són animals o plantes que
parlen. La faula té un caràcter didàctic normalment ètic que es mostra al final. La faula
és doncs una narració inventada de fets meravellosos que tenen una conclusió moral.
El caràcter didàctic de les faules ja l'empraren en l'antiguitat els grecs i els romans.
Entre els autors grecs que més destaquen es troba Isop. Fedre, escriptor en llengua
llatina, va seguir la tradició faulística iniciada per Isop. En l'època medieval, destaquen
els contes didàctics religiosos, i en l'edat moderna la literatura de la Il·lustració, també
amb finalitats educatives. L'edat contemporània ha donat grans fabulistes, com George
Orwell i la seva Revolta dels animals.

FLASHBACK
L’analepsis o escena retrospectiva —coneguda també amb la veu anglesa flashback— és
una tècnica, utilitzada tant al cinema i la televisió com en la literatura, que altera la
seqüència cronològica de la història, connectant moments diferents i traslladant l'acció
al passat. S'utilitza amb bastant freqüència per a recordar esdeveniments o desenvolupar
més profundament el caràcter d'un personatge.
GAG
Un gag o gag visual és quelcom que transmet el seu humor a través d'imatges,
generalment sense l'ús de paraules. Hi ha diversos exemples utilitzats en la història del
cinema per directors que han basat la major part del seu humor en gags visuals, fins i tot
al punt de no utilitzar el diàleg.

MONÒLEG
El monòleg en les arts escèniques o cinematogràfiques és una obra, o una part d'una
obra, en la qual un personatge parla de manera prolongada tot sol, sense cap diàleg o
rèplica. Malgrat una rica tradició provinent del teatre medieval, és al segle XIX que el
monòleg s’estableix com a gènere independent lligat bàsicament al teatre de varietats.
Quan no hi ha text teatral és un «monòleg mut». Inserit en obres dramàtiques,
constitueix una mena de soliloqui que caracteritza el personatge que té l'oportunitat
d'actuar com si estigués sol. A l'òpera és la base moltes àries. En les pel·lícules, a més
del monòleg, també hi ha el gènere del monòleg interior, sovint amb veu en off per a
representar el pensament o els records del personatge.
PERSONATGE
Un personatge és un caràcter que apareix a obres de ficció, encara que pugui tenir una
base real o imitar una persona existent. Pot ser un individu, ésser, objecte o espai que
actua dins la trama, que fa que avanci l'acció i que té unes característiques que el
diferencien de la resta, usualment accessibles a partir dels seus actes o de descripció
directa.
Un personatge pot ser pla si no evoluciona al llarg de l'obra, és a dir, si es manté estable
mentre dura l'acció i aquesta no afecta la seva manera de ser. En canvi, els personatges
anomenats rodons es veuen afectats per la història i pateixen una transformació.
Usualment són més rodons els personatges principals i es presenten amb més detall.
Determinats personatges poden esdevenir arquetips si representen per antonomàsia una
manera de ser o de pensar, com un símbol ficcional d'una qualitat o personalitat.

DRAMATÚRGIA
La dramatúrgia a les arts escèniques és la teoria general de les ciències de l'espectacle i
alhora la creació d'un espectacle dramàtic. La dramatúrgia compon, estructura, organitza
i estudia els mecanismes de comunicació entre l'escenari (els intèrprets, l'escenografia i
la posada en escena en general) i el públic en un espectacle; inscrits en una cultura i
temporalitat històrica determinades. En altres paraules, és l'estudi de la producció del
sentit i manipulació dels signes teatrals d'una obra de teatre, d'un autor, d'un director,
d'un grup de teatre, un gènere, una època, etc.
La dramatúrgia d'un espectacle inclou dues fases, una d'anàlisi i una altra de creació. Els
crítics de teatre només activen la primera mentre que els creadors -intèrprets, tècnics,
directors, escriptors i traductors- n'activen les dues.

GÈNERE TEATRAL:
És el gènere al qual pertanyen totes les obres que tenen com a finalitat representar
una acció dalt d’un escenari. Per tant, el text teatral, en principi, és creat per ser
interpretat, i només de manera secundària, per ser llegit. És per això que presenta
unes característiques ben diferenciades:
1.l’obra no és escrita per ser llegida, sinó per ser representada;
2. el receptor no és una sola persona, sinó un grup, el públic;
3.el canal no és el llibre, sinó l’espai escènic;
4.sovint no compta amb la caracterització directa dels personatges, sinó que
es presenten a mesura que avança l’obra (caracterització indirecta)
5.hi apareixen signes lingüístics i no lingüístics (propis del llenguatge no
verbal
6.les informacions que en una obra narrativa donaria el narrador, aquí
queden recollides en les anomenades acotacions (en cursiva en el text)
7.no hi ha narrador; el punt de vista és mostrat pels personatges.

CONCEPTES RELACIONATS AMB L’ACCIÓ

COREOGRAFIA
La coreografia és el disseny de moviments i estructures enmig d'una dansa, de forma
que es creen figures, patrons i transicions d'elles amb un efecte estètic més enllà de
seguir uns passos prefixats o un ritme concret. En un ball ordinari, en canvi, no
coreografiat, els passos s'improvisen al moment, inspirats per la música, l'ambient i els
altres. La coreografia pot formar part d'espectacles com el ballet, l'òpera, el teatre
musical o el cinema musical.

IMPROVISACIÓ
Crear escenes de forma instantània sense guió ni preparació prèvia. El participant
interpreta la ficció en el mateix moment en la qual l’està creant. En la improvisació la
persona que està generant la situació no és només l’intèrpret, també és el creador/a dels
personatges, accions, conflictes, espais on succeeix la ficció, evolucions i transformacions.

La improvisació teatral és la improvisació aplicada al teatre. Un conjunt de tècniques

d'improvisació s'utilitzen a la formació i entrenament actoral; a més, les improvisacions
són usades per a la creació de les obres de teatre, tinguen o no ja prèviament fixat un
text; finalment, la improvisació teatral és en si mateixa un gènere teatral, o més aviat un
grup de gèneres dramàtics en els quals els actors improvisen en directe, com ara la
comèdia de l'art, el clown, el cabaret, el cafè-teatre... La improvisació dramàtica
actualment és clau a tots els gèneres teatrals i a totes les arts escèniques. En dansa-teatre
i dansa contemporània, per exemple, es dóna molta importància a experimentar amb la
improvisació gestual i corporal per a anar trobant el que es vol transmetre al públic.
Això es va fent al llarg de tot el procés de composició i creació de la coreografia,
escenografia i altres elements escènics, de manera que cada intèrpret creador hi aporta la
seva personalitat i estil
GEST
Moviment del braç, del cap, del cos, etc., que expressa certs pensaments o
sentiments i fa més expressiu el llenguatge.
L'ús del gest i especialment les accions són el que distingeixen un actor d'un orador. Hi
ha teatre sense text, sense escenografia i sense vestuari, per exemple, però sempre cal
que hi haja actors (persones o objectes) que facen alguna cosa. En teatre, s'entén per
"acció" el moviment corporal o facial fet voluntàriament i amb una intenció o objectiu.
No s'ha de confondre amb el mim i la pantomima. Una acció d'un personatge que té set
no serà simular que beu a gallet amb la mà buida sinó, per exemple, girar-se a mirar un
got d'aigua. De vegades, alguns autors destaquen la diferència entre "acció física", que
podem veure o percebre pels sentits, d'una "acció mental" o "psíquica", que seria un
canvi en la psique del personatge (per exemple, té una idea, canvia d'estratègia, decideix
alguna cosa). Aquestes accions interiors no es veuen, l'actor no té més remei que
verbalitzar-les o mostrar-les mitjançant accions físiques.
CATARSI
Una catarsi o experiència catàrtica és una experiència interior purificadora, de gran
significat interior, provocada per un estímul extern; també és coneguda com
"l'alliberament de les passions". El concepte té profundes arrels antropològiques i a
partir d'aquests orígens s'ha fet servir, sobretot, en la medicina, la tragèdia grega, la
psicoanàlisi, i fins i tot aplicat al riure. En l'obra dramàtica, és el moment en què els
personatges viuen una experiència que canviarà el curs de la història.
PROJECTAR LA VEU
La veu del teatre té uns requeriments específics: l'actor o actriu teatral ha de poder fer
un crit, riure, plorar i jugar amb les entonacions amb la finalitat d'expressar emocions
amb la veu. El volum de veu pot oscil·lar de la intensitat més alta fins a quasi una
impostació de la veu. Pot entendre's la impostació com una tècnica o un exercici que es
realitza amb la veu. L'objectiu és situar la veu en la caixa de ressonància per a obtindre
el màxim rendiment fonatori amb el menor esforç possible. Per a impostar la veu, és
necessari coordinar la respiració amb l'emissió dels sons, mentre que s'eliminen el que
els experts defineixen com a vicis vocals (una altura tonal incorrecta, l'associació de la
veu baixa amb els sons greus i dels crits amb els aguts, etc.).

De la mateixa manera que en el cant, ací també es necessita una òptima utilització de
tots els recursos de projecció vocal. L'actor/actriu de teatre ha de dominar la respiració
cost-diafragmàtica i el suport de la veu per a poder donar tots els matisos que demana el
text i el personatge. Ha de treballar per a mantindre una pressió d'aire que assegure el
volum de veu i sobretot la transmissió del so a través del seu tracte vocal.

Ha de dominar també l'ús de les cavitats de ressonància (faringe, boca, fosses nasals) a
partir del domini dels òrgans articuladores mòbils (llengua, llavis i vel del paladar), ja
que un ressonador ben ajustat amplifica el so. En cas contrari, ho esmorteeix.

CONTENCIÓ

Es refereix al domini d’un mateix, a subjectar l’energia i controlar els gestos.

Stanislavsky en El treball de l'actor sobre si mateix escriu bastant sobre la importància
de la contenció de l'energia en els gestos i afirma que:
Com més gran siga el domini de si mateix amb que es realitza la creació, com més
control tinga l'actor, tant més clarament es transmetrà el disseny i la forma del paper,
tant majors seran el seu efecte sobre l'espectador i l'èxit de l'actor […]12.
Stanislavsky fa un gran èmfasi sobre el treball de l'actor en les accions físiques, i exposa
que aquestes accions han d'estar justificades i han de servir de suport al personatge, però
sobretot les accions físiques no poden ser desmesurades, ni atosigadores; l'energia
d'aquestes accions noha de ser una energia fugaç o sobtada, no pot ser una energia que
es perda en la primera arrencada, ha de ser , per contra, una energia continguda que no
s'esgote en el primer impuls, sinó que guarde dins del cos de l'actor aqueixa vida que fa
que existisca cada acció i cada impuls en el personatge.

. ―L'element de control i de contrast en l'ús del cos dóna lloc a una actuació molt més
intrigant i polida. És deure de l'actor estar en la cerca constant del punt intermedi entre
el malbaratament d'energia i el tancar-se per complet, ell ha de , per mitjà d'exercicis i
amb ajuda del director, trobar un equilibri que li permeta estar present sempre en
l'escenari encara que estiga immòbil, i també encara que haja de realitzar diversos
moviments; en qualsevol de les dues opcions l'actor ha d'estar contenint la seua energia,
sense engolir-li-la per complet; al contrari ha d'estar projectant aquesta contenció al
públic, ja que la contenció li permet aferrar-se a alguna cosa i estar concentrat durant la
seua representació.