GUIÓ AUDIOVISUAL

1. INTRODUCCIÓ AL LLENGUATGE DE LA IMATGE I DEL SO

Perquè la composició d'una imatge sigui satisfactòria és necessari disposar els elements visuals
(formes, volums, línies, textures, tons, etc.) de manera correcta. Compondre la imatge és triar i
controlar tots aquests elements visuals –o descobrir el moment precís en què es disposen ells
mateixos- per a aconseguir la proposta visual més eficaç possible.

Una bona composició requereix:

a. Sentit comú: què volem explicar i com podem aconseguir fer-ho de forma efectiva. b.
Sensibilitat estètica: aquesta només pot ser fomentada mirant i observant molta imatge. Vivim
en l’era de la imatge i no obstant això no ens eduquen des de petits a saber-la interpretar. Cal
doncs, iniciativa pròpia: mirar cinema, documentals, anuncis, exposicions fotogràfiques.
c. Coneixements tècnics: disposem d'una sèrie d'elements bàsics que ens ajudaran a
aconseguir bones composicions. La sofisticació de les càmeres actuals, ajuda a aconseguir
imatges nítides i amb l'exposició correcta. No obstant això, molt poques d'aquestes
imatges, tècnicament acceptables, satisfan l'exigència creativa dels bons autors/es. La
bellesa d'una imatge està en l'ull del que la mira, però gairebé tots acceptem certs criteris
estètics universals.

2. BÀSICS DEL LLENGUATGE AUDIOVISUAL

2.1. NOCIONS ELEMENTALS DE COMPOSICIÓ I POSADA EN ESCENA

 A. Format
Quan treballem amb format de 35 mm o pas universal o full frame, amb una ràtio de 3:2, estem
limitats a formats rectangulars (24 x 36 mm), horitzontals, tret de les càmeres fotogràfiques i
mòbils, que en permeten composar en vertical.
Les càmeres fotogràfiques amb vídeo que no són de 35 mm, tenen un sensor
més petit que s’anomena APS-C. Per exemple de les càmeres:
- Cànon EOS 350D i similars, la mida real del sensor és de 14,8 x 22,2 mm.
- Nikon D60 i similars, la mida real del sensor és de 15,8 x 23,6 mm.
És a dir, són sensiblement més petits.

B. Angulació de càmera
- Pla zenital: la càmera es situa a dalt de manera perpendicular al
terra.
- Pla picat: es pren des de dalt i redueix el pes visual dels
subjectes.
- Pla normal: la càmera està paral·lela al terra i es situa a l’alçada
dels
nostres ulls o dels ulls del subjecte.
- Pla contrapicat: es pren des d’una alçada inferior i els subjectes
es
magnifiquen, es potencien, semblen més grans.
- Pla nadir: la càmera es situa al terra de manera perpendicular al cel.
2.2. TIPUS DE PLANS

C. Tipus de pla
Els plans fan referència a la proximitat de la càmera a la realitat. En definir l'abast de la imatge,
estem considerant l'espai ocupat pel subjecte en el visor, és a dir, la distància a la qual sembla que
està.

L’elecció d’un tipus de pla o un altre té implicacions quant el grau de proximitat i intimitat que
estableix la càmera respecte al subjecte i la quantitat d’informació que vulgui donar sobre el
mateix.

- Plans curts: evoquen emocions, posen èmfasis, dramatitzen, revelen les accions i mostren els
detalls. - Plans llargs: són més descriptius, revelen el lloc, estableixen l'ambient, mostren les
possibles relacions i segueixen una acció molt àmplia.

Es classifiquen en:
- Pla detall: Enfoca un objecte o una part
d'alguna cosa molt d'aprop.
- Primeríssim primer pla: Enquadra el rostre
 del personatge, serveix per descriure
emocions i estats d’ànim.
- Primer pla: Des de la part superior del cap
fins a la part superior del tors (tala per sota
del nus de la corbata).
- Pla mitjà: Des de la part superior del cap
fins a la cintura.
- Pla 3⁄4 o americà: Talla just per sota dels genolls.
- Pla sencer: Entra tot el cos i queda un petit marge en la part superior i inferior de la
imatge. - Pla general: La persona només ocupa 3⁄4 o 1/3 de l'altura de la pantalla.
- Gran pla general: Recull la totalitat del paisatge, decorat o escenari ampli en el que es
desenvolupa l’acció.

D. Disposició dels elements

- Triar el centre: L'objecte en el centre de l'enquadrament perquè per naturalesa l'ull es fixa
aquí, així que és el lloc més obvi per a col·locar l'element més important de la imatge. A
més, dona sensació d’equilibri. No obstant això, l'abús en aquesta mena de composició
provoca una certa sensació d'imatge insípida i estàtica.
- Regla de terços: És una forma clàssica de crear una composició satisfactòria i consisteix a
dividir mentalment una imatge en terços, és a dir, en dues línies verticals i dues
horitzontals, i després col·locar l'objecte en un dels punts d'intersecció d'aquestes línies
imaginàries. Aquest tipus de composició funciona tant si s'utilitza el format horitzontal com
el vertical. En col·locar l'objecte fora del centre, sovint es crearà una imatge més dinàmica i
menys avorrida que una que posi l'èmfasi en el
centre. És dinàmica perquè fa que l'ull es mogui al llarg de la imatge quan la hi mira. Usant
la regla dels terços, es mostra a l'objecte dins del seu context.
- Composicions en diagonal: Consisteix en dividir el quadre en dues parts, dividides per una
diagonal. Es creen dues zones de tensió en un mateix frame.
- Composicions triangulars: Odenar els elements a destacar amb aquestes formes
geomètriques (triangles).
- Composicions simètriques: En vertical o horitzontal.

E. Llum
● Quantitat de llum: La que arriba a una escena varia en funció de l'hora del dia i de la
climatologia, entre altres factors.
● Qualitat de llum:
- Dura: És la típica llum solar provocada en un dia assolellat. Les ombres que es creen solen
ser molt fosques. Aquest tipus de llum és excel·lent per a ressaltar la textura i les formes,
però redueix el detall. Sol provocar escenes molt contrastades, és a dir, escenes en les quals
els elements passen molt abruptament del blanc al negre (sense massa grisos).
 - Suau: Provocada pel sol en un dia de cel cobert o amb boira. Les ombres estan poc definides.

La direccionalitat de la llum també afecta al contrast d'una escena. Davant un tema estàtic es pot
canviar de lloc per a aprofitar millor la llum existent.
- Una il·luminació lateral augmenta la sensació de tridimensionalitat.
- La il·luminació frontal redueix el detall del subjecte, la textura i la profunditat al mínim. - El
contrallum provoca un contrast elevat, redueix el detall i simplifica els volums. Sovint, el contrast és
tan elevat que redueix els subjectes a siluetes.
- La il·luminació zenital va de dalt a baix.

F. Cromatisme
Un element bàsic en la composició i en la posada en escena de qualsevol peça audiovisual és el del
color: com poder utilitzar els colors freds, els càlids; com els podem saturar (donar més vivacitat) o
desaturar (reduir la vivacitat) per tal de crear atmosferes i ambients determinats.
Podem, però, prescindir del color i treballar en blanc i negre per tal de remetre a una època
determinada, a un estat d’ànim concret, o simplement per explotar l’estètica de les imatges.

G. Recursos tècnics
- Profunditat de camp: és l’espai nítid que queda per darrera i per davant del pla enfocat - La
forma d’enregistrar el moviment (en fotografía, no en vídeo), suposant que l’escena tingui
moviment:
→ el podem congelar (aturar-lo perfectament).
→ o enregistrar l’estela que deixa
H. L’instant decisiu
2.3. MOVIMENTS DE CÀMERA
Diferència entre fotografia i obres audiovisuals: el moviment.
Cada segon d'imatge en moviment que veiem està composta per una sèrie
d'imatges fixes: - Cinema: 24 fotogrames o frames / segon
- Vídeo PAL (Europa): 25 fotogrames o frames / segon
- Vídeo NTSC (EUA): 30 fotogrames o frames / segon

2.3.1. La presa fixa i el moviment d'escena

La presa fixa fa referència a la falta de moviment de la càmera. És un moviment intern de l'escena,
aliè a la càmera que es manté fixa amb un únic enquadrament. Es tracta del moviment de
personatges i objectes, per tant es tracta d'un moviment intern de la presa, no de la càmera que
està estàtica.

Distingim:
- Head on: quan el subjecte camina cap a la càmera.
- Tail away: quan el subjecte s’allunya de la càmera.
- Cross screen: quan el personatge creua de banda a banda de l'enquadrament, d'esquerra
 a dreta o viceversa.

2.3.2. Moviments de càmera

Ens referim al moviment realitzat per la càmera mentre estem gravant. Es realitzen sobre un
trípode o qualsevol altre suport que li doni estabilitat i que permeti el seu moviment. En altres
ocasions, es pot agafar la càmera a l'espatlla o a la mà per aconseguir imatges de major dinamisme
i dramatisme. Distingim:

Panoràmica: És el moviment
realitzat per la càmera,
sobre el seu eix, quan es mou d'esquerra a
dreta, o
viceversa, i de dalt o a baix, o
viceversa. Se sol fer
sobre un trípode. Es tracta d'una mirada
estàtica que
segueix l'acció; el moviment es
realitza sobre l'eix de
la càmera, de manera que aquesta no
es desplaça
físicament.

→ Si la panoràmica és horitzontal s'anomena “panning” (paneo):

equival a girar el cap d'un costat a un altre.
→ Si la panoràmica és vertical s'anomena “tilt” (basculament):
equival a girar el cap cap a amunt o cap avall.

El gir panoràmic s'ha de fer lentament, partint d'un enquadrament

fix i acabant en un altre enquadrament fix durant diversos segons
per facilitar el muntatge
Els moviments panoràmics tenen diverses funcions:
- Descriptiva: per descriure l'escenari.
- Seguiment: per seguir la trajectòria d'un personatge.
- Relacional: posa en relació dos personatges o dos objectes.

❏ Travelling: És el moviment realitzat pel desplaçament físic de la càmera. Es trasllada d'un

 punt a un altre.
Normalment es realitza col·locant la càmera sobre una
plataforma instal·lada sobre unes vies (Dolly) o sobre un
trípode
amb rodes.
Sovint també s'utilitzen grues, steadycam (subjectes a el cos
amb
un sistema de suspensió que permet estabilitzar la càmera) i
càmera-car.

❏ El moviment del Zoom: És el moviment que fem quan movem la distància focal de l'objectiu
zoom mentre estem gravant, de manera que modifiquem la distància òptica entre la
càmera i el subjecte. Substitueix el fet d'allunyar o acostar físicament a una escena. No
convé abusar-ne. Cal utilitzar-lo només quan estigui justificat i amb la velocitat adequada a
l'escena que estiguem narrant.

Hi ha dos tipus:
1. Zoom in: quan es passa de la llunyania a la proximitat òptica.
2. Zoom out: quan es passa de la proximitat a la llunyania òptica.

❏ Escombrat: L'escombrat o "Whip Pan" consisteix a fer un moviment rapidíssim de càmera,

generalment en panoràmica, de tal manera que l'enquadrament canviï d'un lloc a un altre
en dècimes de segon.

Pot ser útil per relacionar espacialment dos fets que

estan
succeint a ll mateix temps (Ex: algú fuig i la càmera
passa
ràpidament a mostrar als seus perseguidors) o per a
realitzar
una transició d'una escena a
una altra.

❏ Càmera subjectiva: Representa exactament el que està veient una persona; és com si la
càmera estigués acoblada als seus ulls.
❏ Càmera a l’espatlla o en mà: És el moviment que realitzem quan ens desplacem caminant
amb la càmera a l'espatlla o en mà.
2.3.3. Eix de càmera
L'eix de càmera és el semicercle de 180 graus que es crea entre els dos personatges i en el qual
hem de col·locar les càmeres per evitar confondre a l'espectador a nivell de ubicació, és a dir, que el
personatge de l'esquerra aparegui sempre a l'esquerra i que el personatge de la dreta aparegui
sempre a la dreta.

Si es produeix un salt d'eix i col·loquem la càmera

més
enllà d'aquest semicercle, les ubicacions dels
personatges
apareixeran intercanviades.

3. EL PROCÉS CONSTRUCTIU DEL RELAT AUDIOVISUAL

3.1. DIFERÈNCIES ENTRE PLA, ESCENA, SEQÜÈNCIA, PLA- SEQÜÈNCIA

1. Pla
Doble significat:
- Pla en terme de mida: és el tipus d'enquadrament que ve determinat pel grau
d’aproximació de la càmera a la realitat.
- Pla en terme de durada: es refereix a la unitat mínima d'un pren, al fragment més petit
registrat, encara que podem fer que els plans siguin més o menys llargs.

2. Escena
És el conjunt de plans de la narració que succeeixen en un mateix espai i temps. Quan es produeix
un canvi de lloc o una alteració del temps, el llenguatge audiovisual ens indicarà un punt diferent
narratiu (canvi d’escena).

3. Seqüència
És el conjunt d'escenes que conformen una unitat narrativa. És la divisió d'una història amb sentit
complet. Es tracta d'un mateix bloc narratiu connectat per diferents escenes. (Ex: com un capítol
d’un llibre).

4. Pla-seqüència
És la gravació continuada de l'acció o personatges sense unir plans. És una presa en la qual la
càmera va avançant a través dels decorats, van entrant personatges i objectes sense que s'aturi la
gravació. 5. Storyboard
El storyboard (guió gràfic) és un conjunt d'il·lustracions mostrades en seqüència que permeten
previsualitzar l'estructura d'una obra audiovisual. Objectiu: narrar la història acompanyada de
textos.
3.1. FONAMENTS DEL MUNTATGE AUDIOVISUAL: CONSTRUCCIÓ DE L’ESPAI I EL TEMPS FÍLMICS El
muntatge o edició és el procés que s'utilitza per ordenar els plànols i les seqüències d'un discurs
audiovisual, posant condicions d'ordre i durada, de manera que l'espectador el vegi com desitja el
director La finalitat d'el muntatge és ordenar la successió de plànols i fixar la seva durada.
Hem de tenir present què volem explicar (discurs complet) i com ho volem explicar (disposició

de preses). 3.1.1. Fases del muntatge

A. Anàlisis
El muntatge comença amb el visionat de tot el material rodat. Es tracta, d’identificar les preses que
siguin aptes per formar part del treball, eliminant les que continguin errors (moviments de càmera
fallits, interpretacions deficients, etc.).

Durant el rodatge, l'script o continuista (membre de l'equip de direcció que controla que tot surti
segons el previst en el guió i que tot tingui continuïtat) ja haurà anotat les preses considerades com
defectuoses i impossibles de recuperar, tot i que aquesta selecció no és definitiva: es poden
rebutjar més preses i fins i tot admetre alguna de les eliminades per l'script.

A més, a visionar globalment els rushes (imatges brutes rodades) amb el muntador, el director pot
explicar les seves intencions al muntador abans que aquest editi una primera versió provisional.

B. La construcció o síntesis
La construcció es basa en muntar, seguint el guió establert: realització d'un premuntatge que
consisteix en muntar un rere l'altre la majoria de plans rodats d'acord amb les indicacions del guió,
un cop eliminats els talls de claqueta i els fragments no desitjats.

El premuntatge te una durada molt superior a el muntatge final i és habitual mostrar-ho a alguns
dels col·laboradors per donar-los una idea de l'obra audiovisual.

Després del premuntatge es realitza la primera versió de el muntatge definitiu. Posteriorment es

realitzaran diverses versions finals fins a trobar la realment definitiva, la que el director vol.

C. Aspectes tècnics
En les últimes sessions de muntatge s'afegeixen els efectes d'àudio, vídeo, la banda sonora,
titulació, etc. També es poden corregir defectes de sobre o sub exposicions, errors en balanç de
blancs, homogeneïtzar el cromatisme.
3.1.2. Tipologies del muntatge
- Muntatge narratiu
Explica uns fets de manera cronològica, lineal, o bé intercalant salts temporals al passat (flashback)
o a el futur (flash forward).Es poden utilitzar les el·lipsis, és a dir, que podem eliminar plans o
fragments perquè el director considera que no aporten massa o que es donen per entesos. També
es poden fer muntatges en paral·lel on es confronten imatges intercalades però que deixen veure
una simultaneïtat.

- Muntatge expressiu
L'edició marca el ritme de l'obra audiovisual per influir en les emocions de l'espectador. (Ex: ràpid
en una escena d'acció o d'aventures i lent en una escena de drama o suspens). Es tracta d'un
muntatge bàsicament psicològic ja que a vegades trenca la lògica de les estructures tradicionals.

- Muntatge creatiu
S'ordenen els talls sense tenir en compte una cronologia clara, és un recurs cinematogràfic que té
com a objectiu dotar la composició final de més ritme, coherència, acció i bellesa.

- Muntatge poètic
Es realitza com una veritable obra poètica. Els fragments es combinen amb l'objectiu de crear
diferents reaccions en l'espectador i no tenen perquè seguir un fil argumental.

3.1.3. Nocions bàsiques per entendre la rellevància del muntatge

L’efecte Kuleshov
L'efecte Kuleshov és un fenomen de el muntatge cinematogràfic demostrat pel cineasta rus Lev
Kuleshov durant els anys vint del segle XX en què mostra el poder suggestiu que té el muntatge i
demostra que una imatge sempre està condicionada per la precedent.
El muntatge té una gran influència en la comprensió semàntica del que apareix en una escena.

Raccord i l'error de raccord

El raccord fa referència a la relació que hi ha entre les diferents preses d'una filmació a fi que no
trenquin en el receptor la il·lusió de continuïtat. Cada presa ha de tenir relació amb la anterior i
servir de base per a la següent. En el món professional, la persona encarregada d'aquest tema és
l'script o continuista. En el moment en què es trenca aquesta continuïtat es produeix l'error de
raccord.

La continuïtat ha de donar-se a nivell d'espais (p.ex: si un personatge surt d'una banda de

l'enquadrament, en el pla següent ha d'entrar pel costat contrari); a nivell de vestuari i escenari; a
nivell d'il·luminació (de manera que no hi hagi canvis sobtats de tonalitat dins d'una mateixa escena
o seqüència); i a nivell de temps.

- Transicions o signes de puntuació de el muntatge

- Tall: es canvia de pla directament, sense cap element intermedi.
- Fos encadenat: desapareix una imatge i simultàniament va apareixent la següent. Indica un pas
ràpid de el temps.
- Fos a negre: l'última imatge es dissol fins a arribar a negre total. Produeix la sensació que finalitza
un període de temps.
- Escombrat: moviment ràpid que passa d'una escena a una altra.
- Desenfocament: es tanca el pla desenfocant la imatge i s'obre la següent a partir d'un nou
desenfocament que es va corregint.

4. DISSENY DEL SO

4.1. LA TECNOLOGIA DEL SO

4.1.1. Elements del llenguatge sonor

El llenguatge sonor compta amb quatre elements: la paraula, la música, els efectes sonors
i el silenci. Poden tenir dues funcions:
- Funció diegètica: quan els elements sonors els poden escoltar tant els personatges de l’obra
audiovisual com els espectadors.
- Funció extra diegètica: quan els elements sonors només els pot escoltar l’audiència.

1. La paraula
En on, quan veiem en pantalla al personatge que emet aquestes paraules, i compleix una funció
diegètica doncs és escoltada pel propi personatge i pel públic.

En off, quan la veu és súper posada sobre imatges en les quals el personatge que parla no apareix
en pantalla, i per tant compleix una funció extra diegètica doncs només l’escolta l’audiència. Es fa
servir per crear la figura d’un narrador o per evocar els pensaments d’un personatge.

2. La música
La música és un element sonor essencial en moltes obres audiovisuals, capaç de conferir ritme,
emoció, tensió, por, etc. a la peça.

Pot tenir una funció diegètica quan la seva interpretació forma part de la trama i és escoltada pels
actors i pel públic. (P.ex: si un personatge es troba en una discoteca, en una sala de concerts, etc).

Pot tenir una funció extra diegètica quan és afegida posteriorment a la sala de muntatge, súper
posada a les imatges amb una funció expressiva.
La música extra diegètica pot servir per:
- Ambientar un lloc o un temps determinat (P.ex: Una adaptació d’El Quixot, per exemple, pot
incloure música del segle XVII per complir amb una funció descriptiva-ubicativa).
- Definir un personatge: s’utilitza la tècnica del leitmotiv (motiu conductor) de manera que s’assigna
una melodia concreta a un personatge, i aquesta es va repetint al llarg de la peça. (P.ex: L’aparició
d’un criminal en una pel·lícula pot estar associada a un tipus de música).
- Per subratllar l’emotivitat de les escenes. El ritme musical pot marcar si es tracta d’una escena
humorística, violenta, èpica, romàntica, etc.
- Per modificar el ritme de l’acció en una escena, incrementant o reduint l’acceleració. - Per fer
pressentir situacions, com en el cinema d’intriga i el de terror. Normalment, la música s’utilitza en
fora de camp de manera que l’espectador pugui pressentir que alguna cosa està a punt de succeir. -
Per ornamentar una escena. Fer-la més bella, sense cap sentit dramàtic o narratiu especial. - Com a
element de transició, per separar escenes o mostrar un salt en el temps.

3. Els efectes sonors

Aquests poden formar part intrínseca del discurs narratiu o es poden afegir a la sala de muntatge
per evocar tensió, por, suspens, etc.

4. El silenci
Acostuma a ser l’efecte sonor més oblidat quan, en realitat, pot ser molt eficaç i

revelador. 4.1.1. Propietats bàsiques del so i la importància de l’acústica

→ Propietats bàsiques de qualsevol element sonor

- Nivell o intensitat: Fa referència al volum, alt o baix. Es mesura en decibels.
- Freqüència o to: Es poden distingir tres tipus de tons, el greu, el mitjà i l’agut. El to ens permet,
per exemple, distingir les diferents notes que emet un mateix instrument musical. Es mesura en
hertzs. - Timbre: És la qualitat que ens permet distingir el so de dues fonts diferents tot i tenir el
mateix volum i el mateix to. (P.ex: diferenciar una mateixa nota musical tocada per un piano o una
flauta. És la qualitat que ens permet distingir el so de dues fonts diferents tot i tenir el mateix volum
i el mateix to).

→ L'acústica
Propietat del lloc on s’enregistra el so. El so rebota en impactar amb les superfícies, de manera que
quan més toves siguin les parets de l’espai, més s’absorbeix el so i més qualitat s’obté.
Si l’acústica no és bona i es produeix reverberació, aquesta no es podrà eliminar en la
postproducció. Per evitar-ho cal buscar llocs que permetin un so de qualitat i posar el micròfon el
més a prop possible de la font que emet el so. La distància idònia del micròfon és a un palm de la
boca. Si està massa a prop es produeixen pops, cops de vent dels llavis; i si està massa lluny es capta
el so ambient que embruta la qualitat del so. Els estudis de gravació acostumen a incorporar filtres
anti pops.
4.1.2. Tipus de micròfons
Els micròfons són dispositius que transformen l’energia acústica, és a dir, el so, en energia elèctrica,
és a dir, en una senyal d’àudio.
Trobem diversos tipus:
- Micro de corbata o lavaliers: es col·loca a la roba del personatge, a un pam de la boca,També es
coneixen Són lleugers i molt discrets. Es poden connectar fàcilment a la càmera, a una gravadora i al
mòbil. Especialment útils per entrevistes, quan la càmera es troba a prop del personatge.
- Micro de canó o shotgun: incorporat a una perxa. És com una extensió del braç que ens permet
poder-lo ubicar a distància. S’utilitza quan la càmera està lluny del personatge, quan s’ha de captar
el so a certa distància, com en el cas de les pel·lícules, spots, etc.
- Micro de mà o de carxofa: el porta a la mà el propi personatge i s’utilitza bàsicament en peces
informatives enregistrades al carrer o en interiors per fer connexions a distància o per fer recollir
declaracions a peu de carrer.
- Micro de diadema: que s’acobla al rostre del personatge de manera que permet col·locar-ho molt
a prop de la boca.
- Micro Rode: per acoblar directament a la càmera de fotos/vídeo, per tal de millorar la qualitat de
l’àudio que enregistra la pròpia càmera.

5. TECNOLOGIA DE LA IMATGE

5.1. BÀSICS D’OPERATIVA DE CÀMERA: TIPUS D’ARXIU, BALANÇ DE BLANCS, ISO, DIAFRAGMA I
OBTURADOR

● Tipus d’arxiu
- JPEG: arxiu comprimit, pesa menys. Acostumem a tenir 6 qualitats diferents.
- RAW: arxiu original amb el 100% de la informació. Utilitzat a nivell professional. (En equips Nikon
es denomina NEF)
- Simultàniament JPEG + RAW: Dupliquem la imatge en els dos formats.

● Balanç de blancs
Cal fer-ho per adequar la qualitat de la llum ambient als programes de la càmera. La qualitat de la
llum es mesura a través de la seva temperatura de color en graus Kelvin (oK) i va des de les més
càlides o ataronjades a les més fredes o blaves.
- Day light: 5500
- Ennubolat
- Ombra
- Flash
- Fluorescent
- Incantescent: 3200
● ISO (Sensibilitat del sensor a la quantitat de llum)
Escala que serveix per adequar la sensibilitat del sensor a la molta o poca lluminositat de l’escena.

- Entre 100 i 200 ISO: exteriors diürns ben il·luminats.

- Entre 400 i 800 ISO: exteriors ennuvolats o interiors
ben il·luminats
- Entre 1600 i 3200 ISO: exteriors nocturns o interiors
poc il·luminats
- Més de 3200 ISO: ambients molt precaris de llum.
Provoca cert soroll en la imatge.

Escenes lluminoses: ISO baix

Escenes poc lluminoses: ISO alt

5.1.2. Òptiques, camp de visió i profunditat de camp

● Diafragma
És el mecanisme que ens permet graduar el diàmetre del forat pel qual entra la llum abans de
impactar en el sensor.
Es gradua a través de l’escala de no f.
- A escenes més fosques, diafragmes més oberts.
- A escenes més lluminoses, diafragmes més tancant.
- A diafragma més obert, menys profunditat de camp.
- A diafragma més tancat, més profunditat de camp.

● Profunditat de camp: espai nítid que queda per davant i per darrera del pla

enfocat.

● Obturador
És el mecanisme que ens permet graduar, de forma molt precisa, el temps durant el qual entra la
llum i impacta en el sensor. Es gradua a través de l’escala de velocitats d’obturació (A partir de 1”,
són fraccions de segon).
- A escenes més fosques, velocitats més lentes.
- A escenes més lluminoses, velocitats més
ràpides.
- A velocitat més lenta, més borrositat.
- A velocitat més ràpida, més congelació.
5.1.3. La mesura de la llum
● Programes per mesurar la llum: El mecanisme que ens permet començar a mesurar la llum:
un dial que es troba situat a la part superior del cos de la càmera.

1. Programa A (o Av) de Aperture

És el que prioritza la variable del no f i conseqüentment el que ens permet aconseguir la
profunditat de camp desitjada. Per utilitzar-lo, primer cal introduir l’ISO, després el no f i el
fotòmetre de la càmera ens donarà la velocitat d’obturació adequada.
Programa A: ISO + no f ➔ vel

2. Programa T (o Tv o S) de Time o Speed:

És el que prioritza la variable de la velocitat d’obturació i conseqüentment el que ens permet
enregistrar el moviment de la manera desitjada. Per utilitzar-lo, primer cal introduir l’ISO, després
la velocitat d’obturació i el fotòmetre de la càmera ens donarà el no f adequat.
Programa T: ISO + vel ➔ no f

Quan utilitzem aquest dos programes, el fotòmetre de la

càmera funciona com una calculadora: introduïm dues
variables i el fotòmetre ens facilita la tercera.

● Llei de reciprocitat: Per mesurar la llum, juguem amb tres variables o paràmetres (ISO,
diafragma i velocitat).
La llei de reciprocitat diu: si modifiquem una de les variables, immediatament ho haurem de
compensar modificant proporcionalment l’altra variable. És com un joc de balances que cal
mantenir sempre equilibrat, tal i com mostra el següent esquema:

- Cada cop que tanquem un punt el

diafragma (per
aconseguir més profunditat de camp, per
exemple)
haurem de compensar-ho proporcionalment
amb una
velocitat un punt més lenta.

- Cada cop que obrim un punt el diafragma (per

aconseguir
menys profunditat de camp, p.ex haurem de compensar-ho
proporcionalment amb una velocitat un punt més ràpida).
En aquest esquema final, veiem clarament les tres variables que fem servir per mesurar la llum i
com cada una afecta a la profunditat de camp, a la forma d’enregistrar el moviment i al soroll de la
imatge.

5.1.4. Relació d'aspecte

La relació d'aspecte d'una imatge, és la proporció que hi ha entre l'ample i l'altura de la imatge. Per
tant, és un aspecte bàsic a tenir en compte quan anem a compondre una imatge, ja que aquestes
proporcions ens condicionen a l'hora de decidir què enquadrem i què deixem fora de camp.
Aquesta ràtio es calcula dividint l'amplada per l'alçada de la imatge visible a la pantalla.