Cultura visual: del gravat al net-art Sara Ramos Capitán

DIDI-HUBERMAN. IMÁGENES PESE A TODO

“Imágenes pese a todo” de Georges Didi-Huberman és una obra que transcendeix les
limitacions convencionals d'un simple llibre, convertint-se en un exercici de profunda reflexió
filosòfica sobre la naturalesa mateixa de les imatges i la seva capacitat per resistir malgrat
les adversitats.

Des del principi, Didi-Huberman ens convida a submergir-nos en un viatge intel·lectual que
va més enllà de la mera apreciació estètica de les imatges. En la seva exploració,
desentranya capes de significat i resiliència que les imatges acullen, malgrat els horrors i les
tragèdies que poden representar. L’essència d’aquest llibre resideix en la capacitat de l’autor
per elevar les imatges a un pla metafísic, dotant-les d’una vida pròpia, independentment de
les circumstàncies que les envolten.

L'autor ens porta a través d'un laberint de pensaments, entrellaçant la història de l'art, la
filosofia i la memòria col·lectiva. Se submergeix a l'obra d'artistes com Goya, Robert Capa i
Gerhard Richter, entre d'altres, per il·lustrar el seu argument sobre la capacitat de les
imatges per resistir el pas del temps i mantenir el seu poder evocador. En aquest procés,
Didi-Huberman desafia la nostra percepció convencional de les imatges com a mers
reflexos de la realitat, proposant una comprensió més profunda i complexa.

L'obra també s'endinsa al terreny de la teoria de la imatge, qüestionant la naturalesa

mateixa de la representació visual. Didi-Huberman ens convida totalment a qüestionar allò
que veiem, a explorar més enllà de la superfície de les imatges i descobrir les capes de
significat que resideixen al seu interior. D'aquesta manera ens convida a reflexionar sobre la
relació entre la imatge i la veritat, desafiant les nocions preconcebudes i obrint la porta a
una comprensió més matisada i complexa de la realitat representada.

En la teoria o la defensa cap a la fotografia en la representació directa de temàtiques socials

i històriques, aquest llibre n’esdevé la gran defensa; es posa sobre la taula el cas de les
úniques quatre imatges que van ser realitzades in situ a Auswitch. Estem parlant doncs,
d’un material visual que s’ha obtingut posant en risc, la vida de les persones que es van
introduir al camp de concentració, amb l’objectiu primordial de mostrar a la resta del món el
que estava succeint allà dins.
Cultura visual: del gravat al net-art Sara Ramos Capitán

Tenir l’evidència del que estava passant a l’interior del camp i treure-ho cap a fora, portar-ho
a l’exterior amb aquestes fotografies, encara que per realitzar-les calgués posar en risc i
jugarse la vida. La crítica dels teòrics jueus, però, va ser una valoració que ens erradica
totalment aquí, el punt de l’acció en la presa i el fons d’aquest material fotogràfic. Van
contrastar que la fotografia no pot captar la magnitud sencera i al complet del succeït en els
camps de concentració. Aportant doncs, una visió incompleta i per tant, falsa, de la situació.
Defensant també la no utilització d’aquest tipus de material per explicar o transmetre la
història, ja que ho consideraven parcial, fragmentat i amb carències de realitat.

El llibre és un anàlisi en certa manera, d’aquestes crítiques. I sobretot una defensa, en la

qual Didi Huberman ens diu: ¿Per què no acceptem que les imatges no son el total? ¿Que
les imatges no poden cobrir i representar el tot? Per què no respectem primer l’esforç que
es va fer per poder realitzar-les, el fet que aquelles persones van posar en risc les seves
vides perquè consideraven que això tenia que quedar registrat per poder-ho enseñar al
món. Alhora, ¿per què no analitzem el que só que ens poden transmetre les imatges? A la
pel·lícula “El Hijo de Saúl” es reconstrueix aquest fet en ficció, el moment de la presa de les
fotografies representat a la pel·lícula, i ningú es queixa d’això. La crítica de les imatges és
que no mostren la realitat, però una representació i una visualització del tema com apareix a
la pel·lícula, tampoc ho fa i potser, fins i tot molt menys. Ja que no té ni un element realista
del moment de la presa d’imatges o les imatges com a tal (que no s’utilitzen en el film) i això
no molesta a ningú. No obstant, les fotografies que sí van ser realitzades al moment exacte,
es critiquen amb l’argument d’una falsa realitat absoluta.

Personalment, penso que òbviament una fotografia és limitada. Té un marc, te un

enquadrament que enfoca i limita, retalla -o escull- la realitat que vol mostrar. En el moment
en el que el teu ull visualitza el que vol fotografiar, ja fas una selecció del que has escollit
per a mostrar i el que es queda enrere. És inevitable perquè l'objectiu té límits físics, no és
etern ni infinit com la vida, no s’expandeix en un pla interminable. Té un terreny físic,
delimitat per la matèria, on s’ha d’encaixar el trosset de la realitat que volem mostrar, perquè
òbviament no és comparable a l’eternitat i l’expansió abstracte de la vida. No obstant, això
no vol dir que aquest fragment que s’estigui mostrant no pugui representar la realitat. De fet,
és una part d’ella. Òbviament condicionada per l’ull artístic, per la voluntat del fotògraf i per
termes d’expressió visual. La fotografia és un art i una eina per a transmetre, i en aquesta
transmissió, com a tot discurs, hi ha una part subjectiva en l’expressió.
Cultura visual: del gravat al net-art Sara Ramos Capitán

Una part manipulada en certa forma, part d’una realitat més individual potser, però, és que
llavors també existeix la realitat del receptor, qui ho rep i qui ho mira un cop “cuinat”. El que
em porta a recordar una mica, a John Berger i la seva voluntat d’emprar una forma de mirar
pròpia, individual i singular. El que fa que en certa manera, experimentem sota la nostra
pròpia realitat, a partir d’una altre realitat externa. La nostra realitat no esborra la veritat ni fa
menys verídica una altra realitat. Penso que potser, és qüestió d’entendre i concebre la
possibilitat de múltiples realitats, segons el punt de vista. Tinguent en compte i no separant
els peus d’una realitat “comuna” on identificar-nos de forma general.

En resum, penso que les fotografies del camp de concentració no poden mostrar ni
representaràn mai la totalitat dels plors, els sentiments de ràbia, tristesa i angoixa que es va
patir a Auswitch. Lògicament, no es pot copsar la magnitud d’aquesta tragèdia, l’impacte i el
dol en la vida d’aquestes persones. És impossible si no has estat allà. Però això no vol dir
que no es pugui mostrar una part de la realitat, que no es pugui fer l’intent de conèixer per a
conscienciar. No pots apropar-te a aquella realitat (ni penso que ningú vulgui o mereixi
apropar-s’hi realment) però pots observar les fotografies i sentir aquests plors, sentir aquest
dolor. Un tipus de dolor, no seu sinó teu. Des d’aquest punt, penso que si que és fidel a la
realitat i més quan se n’ha extret d’ella. Sigui una part i estigui a mil anys llum de copsar
realment les emocions viscudes. Però és un document, un arxiu real del passat que ens
serveix per a introduir-nos (sempre des de la nostra realitat present) a una altre realitat.

En última instància, "Imágenes pese a todo" és una crida a la resistència, tant per part de
les imatges com per part dels qui les contemplen. Didi-Huberman ens incita a no donar per
fet el poder de les imatges i a reconèixer la seva capacitat per resistir, per transcendir les
limitacions temporals i per desafiar les nostres percepcions. Et brinda una altre visió o
almenys, uns altres arguments per prendre la teva propia decisió en temàtiques socials. Si
esculls per una representació directa o una representació metafòrica en la teva pròpia tasca.
En aquest sentit, l'obra es converteix en una obra mestra de la filosofia visual, una invitació
a explorar les profunditats de la representació ia comprendre les imatges com a testimonis
silenciosos i eterns de la condició humana.