L’OBJECTE DE LA NOSTRE CRUELTAT

Lluc Valverde i Ros

Paraules clau: Inconscient, cos, crueltat, marioneta, ready-made

Juny del 2020

22802006
lluc.valverde@gmail.com
 L’OBJECTE MÀQUINA
Femme Maison és una sèrie de pintures i escultures de l’artista francesa Louise Bourgeois realitzades al llarg de la seva
vida. Partint de l’expressió Femme au foyer (Mestressa de casa), Louise Bourgeois idea una sèrie d’imatges on parts del cos de la
dona són substituïdes per cases, per construccions domèstiques, en icones d’una espècie d’híbrid entre els dos elements. L’artista
mateixa deia que la Femme-Maison ‘does not know that she is half naked, and she does not know that she is trying to hide.
That is to say, she is totally self-defeating because she shows herself at the very moment that she thinks she is hiding’.1

Fig. 1: Femme Maison, Louise Bourgeois

Louise Bourgeois posa en acció, com en el surrealisme, els engranatges de la psicologia per a buscar algun tipus de veritat oculta a
través de relacions, d’estímuls. La seva pròpia relació a la feminitat es posa en joc en la seva obra i nosaltres som capaços de
percebre-la. Som capaços doncs, en la sèrie Femme Maison, de percebre que es tracta doncs d’una identitat, la identitat femenina
en aquest cas representada pel seu propi cos, que s’amaga rere la seva condició social, el seu ofici, representat per la casa. En la
imatge que estem estudiant, la figura femenina està sota de la casa, sense cap, com si fos la terra que suporta la casa i que
l’enterra a la mateixa vegada. La dona, com en una espècie de síndrome d’Estocolm, refusa que la vegin tal com és per si mateixa i
intenta amagar-se rere el lloc on està presa.

Bourgeois crea un llenguatge i l’aplica per crear un objecte, un tot que conté una literalitat que no passa per la paraula, però que
entenem. M’agradaria en aquest text tractar la noció d’objecte com a vehicle de la psicologia. Més enllà del fet que l’escultura és
un objecte en si, parlo d’objecte referint-me a allò que no té un significat per si sol, una construcció matèrica el significat del qual
és donat per la prescripció d’ús que li dona l’ésser humà.
Tornant a Femme-Maison, la disposició i l’aspecte de la femme i de la maison, dos icones reconeixibles amb les quals Bourgeois
juga, ens sugereixen dos fets:

1
WIKIPEDIA. Femme-Maison. https://en.wikipedia.org/wiki/Femme_Maison#cite_note-tate-2
Última consulta: 03 de juny de 2020
D’una banda, que el cos és un sòcol. Això ens ho fa pensar el fet que estigui la casa sobre de la dona, i sigui ella una gran massa
horitzontal i blanca, recordant al marbre o a l’alabastre, suportant la petita casa. El cos suporta l’estructura domèstica, sent
aquesta l’obra d’art que mereix ser exposada.

D’altra banda, el cos de la dona apareix mutilat. Li falten el cap, els braços i les cames, i és només reconeixible com a cos de dona
pels seus pits. No pot ni pensar ni moure’s, només pot ser una dona. La seva posició horitzontal, presa, ens fa pensar en l’exercici
d’una violència sobre ella, un poder que la manté viva però a mitges. La posada en tensió de la figura femenina, la seva destrucció
i desmembrament, són engranatges psicològics que vehiculen una veritat oculta però evident de l’artista.
L’objecte no tradueix una narrativa literal que pertanyeria només a l’artista, sinó que té el poder, mitjançant la lingüística
simbòlica, d’invocar les narratives latents en la consciència de l’espectador i que coincideixen en allò que veuen. L’objecte és una
màquina perquè compleix un funcionament que depassa les seves pròpies fronteres materials. Ens acostem aquí al següent punt
on volia arribar:
L’objecte arriba a l’estatus de marioneta, és a dir, a ser un cos manipulat d’una manera concreta, i posat en escena per a produir
un efecte concret.

Heinrich von Kleist, en el seu escrit Sobre el teatre de marionetes (1801), tracta sobre la idea de gràcia en una marioneta:

“Y ésta (la gracia) se presenta a la vez con su máxima pureza en la figura humana que no posee conciencia alguna o en la que
la tiene infinita, es decir, en un muñeco articulado o en el dios.”2

Amb aquest text Kleist funda tota una escola de pensament al voltant de la marioneta. Aquesta, en no ser en si un motor sinó un
vehicle, és a dir que la marioneta no està animada sinó que és animada, aconsegueix una puresa o una gràcia determinada, que
s’acosta al concepte de gràcia divina. S’interpreta així que aquest objecte, la marioneta, és un recipient que conté la voluntat
d’aquell qui la creat, però en ser amagada l’acció del creador, es filtra aquesta voluntat i apareix en la seva forma més pura als
ulls de l’espectador. Això se situa a la base de les teories psicoanalítiques que es desenvoluparan a finals del mateix s. XIX, i del
surrealisme en l’Art. L’obra vehicula una pulsió psicològica pura a través de la seva composició, i l’objecte convertit en obra és un
calze que conté una lingüística que reconeixen tant l’artista com l’espectador perquè no és literal: no pertany a la cultura
(superjo), sinó a l’inconscient (allò).

Tornant a Femme-Maison, l’objecte es pot comparar ja a un fetitxe de la cultura vudú, un objecte que, recorrent a un poder ocult,
invoca tot un seguit de consideracions metafísiques i el relaciona a una tendència psicològica concreta. Femme-Maison, per la seva
composició, exorcitza la consciència per tal de fer-li despertar una idea de violència, que pot anar des de una idea tant sàdica com
la mutilació del cos fins a una idea més quotidiana com és la ineluctable condició domèstica de la feminitat. Ens aventurem a dir
que el fet de poder despertar idees que van des de l’horror fins a la banalitat és un dels poders del surrealisme.

L’OBJECTE-MIRALL
M’agradaria introduir aquí l’obra 40 portraits de Gisèle Vienne, una escenògrafa i dramaturga francesa especialitzada en el treball
sobre la marioneta. 40 portraits és un recull de retrats de marionetes realitzades per ella mateixa. Les marionetes són
representacions molt realistes de nenes i nens, vestides de manera contemporània, amb camises, gorres i dessuadores, i amb la

2
EL COPO Y LA RUECA. Sobre el teatro de marionetas (Heinrich von Kleist).
https://www.elcopoylarueca.com/teatro-marionetas-heinrich-von-kleist/
Última consulta: 03 de juny de 2020.
vista baixada. Són estampes banals, simples retrats amb un fons blanc i en primer pla, que podrien ser els retrats que es fan a
l’escola a final de curs. Tanmateix, les imatges contenen una sordidesa molt explícita que es vehicula malgrat l’esforç de la nostra
autocomplaença a veure-hi simples retrats d’escola.

Fig. 2: 40 portraits, Gisèle Vienne

Tornant al concepte d’objecte, el fet de convertir un cos en un objecte conté en si una idea de crueltat. Transposar una
representació de vida en un objecte inanimat, manipulat i sotmès completament a la voluntat de qui la creat o de qui el mira és un
si un acte de sadisme implícit. L’objecte –en oposició al subjecte- se’ns mostra llavors com a una representació pura perquè no té
voluntat pròpia, que es sotmet a la voluntat del creador per a satisfer-lo. Estic intentant aquí anar un pas més enllà de la idea de
Kleist, que definia el creador com a simple accionador del gest pur de la marioneta, de la manera que Louise Bourgeois crea un
objecte que funciona de manera independent per posar en acció el seu contingut en les nostres consciències. Vull arribar a la idea
del creador que confecciona l’objecte, de manera que funcioni per ell sol, per després, a través del context o de la posada en
escena, posar en crisi o ridiculitzar el seu gest independent.

M’he referit a l’obra de Gisèle Vienne perquè és un clar exemple d’aquest procediment. L’artista utilitza la figura del nen, part de
la població que no es pot protegir per si sola i que està a la mercè de la voluntat dels adults, que és pur, de manera anàloga a
aquesta crueltat sobre l’objecte. La visió del nen sol, amb una mirada de vergonya i tan pàl·lid, invoca la idea de crueltat en
nosaltres, però també per culpa nostra, convertint-nos en còmplices d’aquesta crueltat. Les fotos desperten per exemple el bagatge
cultural del nen raptat, fotografiat o gravat per ensenyar les imatges als pares i demanar un rescat.

Allò que desperta l’objecte, i pel que ha estat creat, arriba en un segon sentit a nosaltres. Els nens de 40 portraits són icones de
puresa, però els percebem com a icones de puresa violada. L’objecte es converteix en un mirall de la nostra psicologia; ja no ens
fa reconèixer el seu propi contingut com a pròxim a nosaltres, com en el cas de Femme-Maison, sinó que desperta una reacció
contra allò que és l’objecte per si sol. Diem objecte-mirall perquè ja no veiem l’objecte en si, sinó alguna part de nosaltres a
través del reflex en l’objecte.
LA DESTRUCCIÓ DE L’OBJECTE
Hem descrit fins aquí la idea de marioneta com a la creació per part de l’artista d’un objecte la composició del qual vehicula el seu
missatge o contra-missatge. L’artista és creador de l’objecte. Tanmateix, els objectes existeixen abans de l’obra artística, en forma
de qualsevol eina amb un ús útil. La creació es pot basar en la utilització d’un objecte preexistent al concepte, juntament amb el
seu bagatge cultural – la seva puresa –, per a la seva posada en escena manipulat i descontextualitzat. És el ready-made, que
presenta objectes de la vida quotidiana en circumstàncies que difereixen d’aquesta per tal de despertar noves relacions que estan
latents en el nostre subconscient. L’objecte, entès com a eina que té una utilitat prescrita, és destruït perquè aquesta prescripció
és destruïda. Trobem aquí un altre cop la idea de crueltat tal com la trobem en Gisèle Vienne: l’objecte és despullat de la seva
utilitat i posat en escena, a la mercè de la mirada capciosa de l’espectador. L’objecte quotidià es converteix en una marioneta.

Vull fer notar aquí, per a la supervivència del procés argumental que estic intentant portar en aquest assaig, que el ready-made
utilitza tal com ho fan l’obra de Bourgeois i de Vienne engranatges psicològics existents en els objectes que manipulen per a
invocar algun tipus de fantasma en la nostra consciència. Fet aquest petit punt d’autocomplaença, passo al tercer i últim cas
d’estudi:

Fig. 3: The Fall of the House Usher, Jan Švankmajer3

3
YOUTUBE. The Fall of the House Usher (1980)
https://www.youtube.com/watch?v=4f3ZxoLTHkk&t=569s
Última consulta: 3 de juny 2020
Jan Švankmajer és un artista pertanyent al surrealisme txec, especialitzat en creacions cinematogràfiques on s’utilitza el stop-
motion per animar tota mena d’objectes i materials. Allò que ens envolta i que està quiet pren vida de la mà del creador per
transformar-se al seu gust i explicar-nos alguna cosa que ell firma.

El seu curtmetratge The Fall of the House Usher (1980), inspirat en el conte homònim d’Edgar Allan Poe, posa en escena una casa
en decadència, sota la maledicció de la família que l’habita –de la qual cap membre apareix en cap moment-. Sota la influència de
la maledicció, que és de fet la voluntat de Švankmajer sobre la casa, els mobles s’estremeixen, tremolen, i per no córrer el destí de
destruir-se amb la totalitat de la casa, les parets de la qual s’automutilen escrivint missatges, acaben per fugir corrent de la casa.

He triat els fotogrames que incloc per la seva claredat. Els objectes són literalment destruïts pel procediment del ready-made. Es
tornen per la voluntat del creador éssers animats, capaços de reaccionar al patiment infligit per la mateixa voluntat del creador. La
crueltat rau en el fet de donar vida a uns objectes només perquè mostrin el seu patiment. Els claus es torcen de pur dolor, i el
martell s’autodestrueix incapaç de suportar l’ambient.
D’aquest procediment s’extreu que l’artista intenta posar en crisi el sistema de funcionament de la nostra civilització, on els
martells i els claus tenen una funció complerta, la construcció, l’artesania. En un ambient enrarit, els objectes són exorcitzats i
adopten el poder d’intuir que ja no podran complir el seu fet, de manera que ja no poden sentir-se útils en el sistema de
prescripcions de la nostra civilització i prefereixen deixar de ser abans que deixar de ser útils. Entenem aquest fet perquè
Švankmajer crea un llenguatge performatiu no literal en que preval la idea d’eina i de auto-destrucció, convertint-se en icones
que sense parlar poden ser reconegudes en els nostre subconscient per tal es realitzin les relacions d’idees.

La casa és la marioneta de Jan Švankmajer, però no ha estat creada per ell. L’artista la colonialitza, la vampiritza i la sotmet a la
seva voluntat, i ens la mostra com a l’objecte sotmès a les seus propis fantasmes, manifestant-se a través de la matèria de la qual
estan fets els objectes que s’hi troben.

Els tres casos que hem estudiat presenten un tractament d’icones reconeixibles i convertides en objectes a través de la creació
artística. He utilitzat al llarg de l’assaig dues definicions per la paraula objecte: d’una banda, l’objecte com a el cos matèric,
construït per l’acció humana i present en el nostre entorn. Per l’altra banda, s’ha entès l’objecte com el concepte a tractar, allò
que es resulta del nostre esforç. Ens els dos casos s’ha entès com el fi d’una acció humana. El tema del meu assaig és justament el
tractament de l’objecte en un context artístic d’una manera sàdica, cruel. Es fa una analogia entre el tractament a un objecte, a
una obra, amb la manera en que ens tractem a nosaltres mateix o als altres. Mitjançant el raonament psicoanalític l’objecte es
converteix en un fetitxe, en una projecció de l’efecte que té la nostra conducta en el món. Els tres artistes apunten a un
tractament cruel indicant d’aquesta manera a realitats del nostre entorn.
BIBLIOGRAFIA

WIKIPEDIA. Femme-Maison. https://en.wikipedia.org/wiki/Femme_Maison#cite_note-tate-2

Última consulta: 03 de juny de 2020

EL COPO Y LA RUECA. Sobre el teatro de marionetas (Heinrich von Kleist).

https://www.elcopoylarueca.com/teatro-marionetas-heinrich-von-kleist/
Última consulta: 03 de juny de 2020.

YOUTUBE. The Fall of the House Usher (1980)

https://www.youtube.com/watch?v=4f3ZxoLTHkk&t=569s
Última consulta: 3 de juny 2020