Segona convocatòria de Matemàtiques I Universitat Rovira i Virgili

6 de juny del 2019 Variant B

Teniu 2 hores per resoldre aquest examen.

Apagueu el mòbil. No podeu fer servir ni calculadora ni altres dispositius electrònics.
Totes les respostes han de ser raonades, i han d’incloure els càlculs necessaris.

Nom i cognoms:

1. (2p.) Considerem el subespai vectorial S de R4 definit pel següent sis-

tema d’equacions:

x−y−z+t=0
2y + z = 0

(a) Determina la dimensió de S i una una base B de S.

(b) Afegeix a B els vectors que calguin per obtenir una base de R4 .

Solució

(a) Com que el sistema consta de dues equacions linealment indepen-

dents i quatre variables, dues de les variables han de ser lliures. Es
a dir, que la dimensió de S és 2. De la segona equació es dedueix
que z = −2y. Podem agafar la y com a variable lliure, i substituı̈m z
per −2y en la primera equació, d’on x + y + t = 0. Aquı́ podem aga-
far la x com a la segona variable lliure, per exemple, i ens quedaria
t = −x − y. Donant valors 0 i 1 alternativament a la x i a la y obtenim
els vectors (1, 0, 0, −1) i (0, 1, −2, −1), que formen una base de S.
(b) Per completar una base de R4 només cal afegir dos vectors més
que formin un sistema linealment independent amb (1, 0, −1, 0) i
(0, 1, −2, 1). Podem agafar, per exemple, els vectors (0, 0, 1, 0) i
(0, 0, 0, 1). Per comprovar que els quatre vectors son linealment in-
dependents calculem el determinant

1 0 0 −1
0 1 −2 −1
0 0 1 0
0 0 0 1

Com que la matriu resultant és triangular, el seu determinant és el

producte dels elements de la diagonal, és a dir 1, i per tant els quatre
vectors són linealment independents.
2. (3p) Considera un endomorfisme f de R3 que té com a vectors propis
v1 = (1, 1, 0), v2 = (2, −1, 1) i v3 = (3, 0, −1) amb valors propis 1, 21 , i 0,
respectivament.
(a) Expressa el vector (3, −3, 0) com a combinació lineal dels vectors
v1 , v2 i v3 . Calcula f (3, −3, 0).
(b) Calcula f 2 (3, −3, 0). Quin és el lı́mit de f n (3, −3, 0) quan n → ∞?
(c) Calcula la imatge i el nucli de f . Calcula el valor de a pel qual el
vector (3, a, −1) pertany a la imatge de f .

Solució
(a) Hem de buscar els valors de x, y i z pels quals
(3, −3, 0) = x(1, 1, 0) + y(2, −1, 1) + z(3, 0, −1).
Resolent el sistema d’equacions lineals trobem que
(3, −3, 0) = −2(1, 1, 0) + (2, −1, 1) + (3, 0, −1)
Per tant,
f (3, −3, 0) = f (−2(1, 1, 0) + (2, −1, 1) + (3, 0, −1))
= −2f (1, 1, 0) + f (2, −1, 1) + f (3, 0, −1)
1
= −2 · 1 · (1, 1, 0) + · (2, −1, 1) + 0 · (3, 0, −1)
2
1 1 5 1
= (−2, −2, 0) + (1, − , ) = (−1, − , )
2 2 2 2
(b) Utilitzant el desenvolupament anterior, podem veure que
1 1 1 1 1
f (f (3, −3, 0)) = f ((−2, −2, 0) + (1, − , )) = (−2, −2, 0) + ( , − , )
2 2 2 4 4
3 9 1
= (− , − , )
2 4 4
 n
n n 1
lim f (3, −3, 0) = lim −2 · 1 · (1, 1, 0) + · (2, −1, 1) + 0 · (3, 0, −1)
n→∞ n→∞ 2
= (−2, −2, 0)

(c) La imatge de f és un subespai vectorial que es pot obtenir a partir

de les imatges dels vectors d’una base. Prenent la base de vectors
propis, tenim que
Imf =hf (1, 1, 0), f (2, −1, 1), f (3, 0, −1)i
1 1
h(1, 1, 0), (1, − , ), (0, 0, 0)i = h(1, 1, 0), (2, −1, 1)i
2 2
 El nucli f està format pels vectors (x, y, z) tals que f (x, y, z) = 0.
Aquests vectors són els que tenen com a valor propi el 0. Per tant,
el nucli de f és h(0, 2, 1)i.
Per tant, el vector (3, a, −1) pertany a la imatge de f si i només si es
pot escriure com x(1, 1, 0) + y(2, −1, 1). Aixı́ ens planteja un sistema
d’equacions lineals que podem resoldre amb el mètode de Gauss
     
1 2 3 −1 2 3 −1 2 3
 1 −1 a  ∼  0 −3 a − 3  ∼  0 1 3 + a 
0 1 −1 0 1 −1 0 0 6−a

Veiem que el sistema és compatible determinat si i només si a=6.

(També es pot calcular el valor de a buscant el valor pel qual la
matriu formada per (3, a, −1), (1, 1, 0) i (2, −1, 1) té determinant nul).

Alternativament, per tal de resoldre l’apartat a) es podria haver cal-

culat la matriu associada a f en la base canònica, A, i calcular
A(3, −3, 0)T . Resolent-lo d’aquesta manera s’han de fer més càlculs.
La matriu A es pot obtenir com A = M A0 M −1 , on A0 és la matriu
de f en la base B = {v1 , v2 , v3 }, i M és la matriu del canvi de base
de B a la base canònica. Tenim que
   
1 0 0 1 2 3
A0 =  0 21 0  i M =  1 −1 0 
0 0 0 0 1 −1

Després, a l’apartat b) el resultat s’obté calculant A2 (3, −3, 0)T i

An (3, −3, 0)T , on A2 = M (A0 )2 M −1 i An = M (A0 )n M −1 . I l’apartat
c) es resol de manera convencional, fent servir la matriu A.

3. (2p) Sigui A ⊆ R2 la regió definida com

A = {(x, y) ∈ R2 : x − y ≥ −1, y ≥ 0, x ≤ 0}.

(a) Dibuixa la regió A.

(b) Calcula ZZ
3
ye(x+1) dxdy
A

Solució
 (a) La regió A està representada a la Figure 2.

Figure 1: Regió A

(b)
ZZ Z 0 Z x+1
3 3
ye(x+1) dxdy = ye(x+1) dydx
A −1 0
0 x+1 0 x+1
y2
Z Z Z
3 3
= e(x+1) y dydx = e(x+1) dydx =
−1 0 −1 2 0
Z 0 0
3 (x + 1)2 1 3 1
= e(x+1) dydx = e(x+1) = (e − 1).
−1 2 6 −1 6

4. (3p) Considerem la funció f (x, y) = x2 − xy + y 2 .

(a) Calcula els punts crı́tics de f en R2 , i determina la seva naturalesa.
(b) Tria un dels punts crı́tics calculats anteriorment, i calcula la derivada
direccional de f en aquest punt, i en la direcció del vector v =
(−1, −1).
(c) Calcula el màxim i mı́nim absoluts de f en el cercle x2 + y 2 ≤ 8.
Solució
(a) Com que f és un polinomi, les seves derivades parcials existeixen in
són continues en tot R2 , per tant, els punts crı́tics seràn només aquells
punts on s’anul.lin les derivades parcials. Les derivades parcials de f
són fx = 2x − y i fy = −x + 2y, que s’anul.lan només en el punt (0, 0).
Les derivades parcials d’ordre 2 són fxx = 2, fyy = 2, i fxy = fyx = −1.
El Hessià és
2 −1
= 3 > 0.
−1 2
Per tant, es tracta d’un punt de mı́nim local.
(b) L’únic punt crı́tic és l’origen de coordenades. Observem que la funció f
és de classe C 1 perquè és un polinomi, i les derivades parcials s’anul.len
a l’origen. Aleshores, la derivada direccional de f a l’origen ha de ser
igual a zero en qualsevol direcció.

(c) Aquesta part es pot fer, o bé pel mètode de substitució, o bé per multipli-
cadors de Lagrange. Si ho fem per substitució només cal recordar que
s’han de considerar per separat√ els dos hemisferis
√ de la circomferència
x2 + y 2 = 8, és a dir: y = 8 − x2 i y = − 8 − x2 . Substituı̈m cada
hemisferi en la equació de f , i a partir d’aquı́ treballem amb una funció
d’una variable. També es podria fer el canvia a coordenades polars, en
aquest cas la resolució és senzilla.
Nosaltres mostrem com es pot fer pel mètode dels multiplicadors de La-
grange. La funció lagrangiana és

L(x, y, λ) = x2 − xy + y 2 + λ x2 + y 2 − 8 ,

que té derivades parcials

Lx = 2x − y + 2λx = 2x(λ + 1) − y
Ly = 2y − x + 2λy = 2y(λ + 1) − x
Lλ = x2 + y 2 − 8,

Igualant totes les derivades parcials a zero, i resolent el sistema, trobem

els punts
√ crı́tics A = √ (2, 2), B =√(2, −2), C = √(−2, 2), D = (−2, −2),
E = (0, 8), F = (0, − 8), G = ( 8, 0), H = (− 8, 0). Com que la regió
on volem calcular el màxim i mı́nim absoluts és un conjunt compacte,
podem fer una taula amb el valor de la funció en tots aquests punts de la
frontera (a més de l’origen, que és a l’interior), i comparar-los.

Table 1: Valor de f en els punts considerats

(0, 0) A B C D E F G H
0 4 12 12 4 8 8 8 8

Aquı́ es veu que els punts B i C són els punts de màxim global, i el mı́nim
s’assoleix a l’origen de coordenades.