Hepàtiques:

Classe MarchantiopsidaForma conceptacle com una copa.

Lunularia cruciataTípica de llocs humits i nitrificats.

Jungermanniopsida Amb tija

Frullania dilatataFulla amb certa complexitatCom recargolada amb forma de sac,
lòbul per emmagatzemar aigua.
Algunes hepàtiques folioses tenen tercera fila de fulles, més petites a la part ventral
mai dorsal (amfigastri)
LophocoleaNo té aquest plec per emmagatzemar aigua.
Radula (epífita molt comuna a la península iberica) molt semblant a Frullania

MetzgeriaEstructura gairebé trasnparent, pèls de sobre són els elàters. Sensible a la

contaminació atmosfèrica
PelliaTal·lus simple però no unicel. 4 valves
Fossombronia(com un col de brusseles) Anuals, sobreviu en forma d’espores. Molts
esporòfits i espores degut a ser anual ja que ha d’aguantar tot l’any (l’estiu secen
forma de banc de llavors al terra)

Molses:
Entre 11.000 i 13.000 sps. S’estima que van aparèixer fa 454 milions d’anys (30 milions
d’anys abans de plantes vasculars). Tenen característiques en comú:
- Tijes molt simple (caulidis) i fulles simples (fil·lidis) disposades en espiral
Complanació 2aria en alguns gèneres.
- Rizoides pluricel·lulars
- Alta diferenciació histològicaAlguns grups amb estructures paral·leles a
xilema i floema.
Dawsonia superba (65cm alçada) Ephemerum minutissumum (2,5mm alçada)
NO HI HA MOLSES TAL·LOSES

Formes de creixementOrtòtropa (eixos principals perpediculars al substrat)

Plagiòtropa (eixos principals paral·lels al substrat)
Aquestes formes de creixement sovint s’associen a dos grans morfotips: acrocàrpics i
pleurocárpics, que en realitat es separen segons la posició dels gametangis femenins:
Acrocàrpics formen els gametangis femenins a l’extrem dels eixos principals, truncant
el seu creixement (la planta només pot créixer si fa una ramificació)
Pleurocàrpics formen els gametangis femenins en eixos especialitzats (branques curtes
que surten de l’eix principal) que no es ramifiquen.
Normalment acrocàrpics ortòtrop i pleurocàrpics>plagiòtrop

El gametòfit sol ser haploide l’esporòfit és diploide (si és diploide el gametòfit

l’esporòfit serà tetraploide):
- Foliós, de simetria radial
- Caulidi erecte o prostat
- Rizoides pluricel·lulars
- Fil·lidis amb o sense nervi (si tenen nervi NO son hepàtiques), disposats en 3
fileres, en ocasions dístics o complanats.
Climacium dendroides Fissidens taxifolius

FIL·LIDIS:
El pèl transparent (que surt per sobre del fil·lidi) els serveix per reflexar l’excés de
llum solar que les resseca.
Moltes tenen una estructura ramificada en comptes de llisa que els hi permet evitar
un excés de transpiració, fent que no perdin tanta aigua, evitant excés de pèrdua
d’aigua.
Tortula muralisMolsa més comuna de tota la península.
Bryum argenteum Molt comuna, ben adaptada a ser trepitjada, sol directe.

ESPORÔFIT:
Sol tenir aquestes dents (peristoma) sol ser d’una o dues fileres, serveixen per la
dispersió de les espores segons la humitat del medi.
Caliptra és el que queda de l’arquegoni (haploide) com una caputxa que acaba
caient. En la foto les estructures vermelles són diploides les negres haploides.
 Aquesta és la filogènia actual de com entenem que han anant evolucionant les
molses.

Nematodont: perístoma format bàsicament per totes les cèl.lules mortes completes,
amb les parets ± igualment engruixides

Artrodont: peristoma que inclou 1 (haplolèpid) o 2 (diplolèpid) anells d’apèndixs,

formats esencialment per parells de parets periclinals amb engruiximent diferencial.
Els apèndixs queden separats per l’erosió o ruptura de parets anticlinals no
engruixides. Els parells de parets transversals estan sovint engruixides.

Les molses més primitives no tenen peristoma en canvi amb l’evolució va aparèixer.
La molsa més primitiva que coneixem: Classe Takakiopsida. 1 gènere: Takakia amb 2
espècies. Només viu a l’est d’Àsia i oest del nord d’Amèrica. (zones fredes del nord del
pacífic).

- Càpsula elevada per una seta de teixit esporofítica

- Dehiscència de la càpsula per una fisura longitudinal en espiral
- Gametangis no protegits, situats en l’angle format entre els fil·lidis i el caulidi
- Baix nombre cromosòmic (4)
- Llocs d’ambient oceànic (Japó, Korea, zones costeres d’Alaska)
- “fòssils vivents”
- No es coneix l’esporòfit de la Takakia lepidozioides (viu de forma vegetativa)
molt escassa i rara de trobar, només es veuen individus femenins. A punt de
desparéixer, perill d’extinció.
- L’altra especie és la Takakia ceratophylla. Rara de trobar també.

Classe Sphagnopsida: 1 gènere Sphagnum amb 200 espècies (no està mal)

- Protonema tal·lós
- Acrocàrpica
- Sense rizoides
- Caulidis erectes, ramificats de forma fasciculada
- Càpsula elevada per un pseudopodi (haploide, teixit gametofític no esporofític
(ESTRANY)

Solen trobar-se en llocs amb aigua però pobres en nutrients. Emmagatzemar molta
aigua. Sense nervi les fulles. Els hialocists están foradades que permeten
emmagatzemar aigua, sense cloroplasts. Les fotosintètiques es troben en fileres
molt concretes.

Pseudopodi haploide (n). Esporòfit acrocàrpic, a la part de dalt. Seta curtíssima

(diploide 2n). S’obre per un canvi de la pressió a l’interior que fa que exploti.
S’allibera la tapa que deixa anar les espores. No té peristoma.

Són interessants per la seves formacions ecològiques:

Torbera: Lloc humit en el que s’acumula mat. org. en forma de torba.

Torba: Sediment natural de tipus fitògen, no consolidat, format per matèria orgànica
originada per la descomposició incompleta de restes vegetals (Sphagnum sp), sense
aire, acumulats en un ambient altament saturat d’aigua.

Sphagnum: gènere amb més superfície en terres emergides que qualsevol altre genere
de plantes. Torberes importants a l’hemisferi N, on representen c. 1% de la superfície
de les terres emergides. c. 95% és aigua, 5% matèria orgànica. La formació sol ser
lenta: per. ex a Irlanda es van començar a formar fa 8000 anys. També es troben ben
representades a l’hemisferi S (Patagònia). Més aprop de l’Antartida més torberes hi ha,
per tant molta importancia de les molses.

En les torberes solen trobar-se 2 estrats:

• acrotelm: zona òxica superficial

• catotelm: zona anòxica per davall de l’acrotelm

El nivell freàtic fluctúa dins de l’acrotelm i per tant en ell hi ha la major part de la
descomposició aeròbica (i produeix, sobretot CO2). El catotelm està permanentement
baix el nivell freàtic i aquí només hi ha una descomposició parcial del mat. org. per
bacteris anaerobis que produeix metà (CH4)

Serveixen per veure com les espècies que queden fossilitzades sota terra. Terreny molt
pobre, amb molta aigua i cel·lulosa. Bon per plantes carnívores ja que necesiten que es
descompossin els insectes i s’alimenten.

Existeixen 51 espècies a Europa, la majoria a zones boreals oceàniques o alpines

(escandinàvia). Gradient de diversitat decreixent del NS i de WE.

Existeixen 29 sps a la Península Ibèrica a més del desaparegut Sphagnum austinii. Més
comú a Galícia, Astúries, Cantabria, Pirineus (silícics bàsicament) i molt poc al sud.
Torberes i conservación d’hàbitat (segons els governs autonòmics i la unió europea)
Algunes torberes d’esfagnes són considerats com a hàbitats d’Interès Comunitari
Prioritari: Torberes altes actives (HIC prioritari). Important pel manteniment
d’espècies com plantes carnívores ex= Drosera rotundifolia.
Les torberes d’Sphagnum tenen aplicacions diferents s’usa com additiu edàfic ja que
incrementa la capacitat del sòl per a incrementar la proporció en matèria orgànica y
fer el sòl menys compacte. Aquesta addició de torba és necessària en sòls molt
arenosos, o si es necessita incrementar les propietats d’absorció d’aigua.

Importància torberes de Sphagnum

1, Hàbitat per a espècies rares i amenaçades (fauna i flora)

2. Singularitat paisatgística

3. Control de l’erosió: reducció de la mobilització i transport de sediments

4, Regulació hidrològica i hidroquímica (qualitat de l’aigua): • Aport d’acids húmics

• Disminució del pH
• No hi ha aports de sals disueltes
• No hi ha aports de sediments (baixa turbidesa)
• Capacitat de fixació de metalles en solució: Fe, Cu y metalls pesants

5. Segrest de carboni

• Les torberes capten CO2 atmosfèric i ho transformen en matèria orgànica

2
• 1 mm de torba per any = 1000 tones/km any
• els boscos, fixen carboni fins assolir la maduresa, despres la generació de mat. org.
s’equilibra amb la descomposició. En una torbera l’acumulació de mat. orgànica, és
constant al llarg de la seva “vida”

6. Reservoris d’informació científica en els darrers 10.000 anys

• estudis arqueològics
• estudis paleoecològics

Importància també com a llocs arqueològics Ja que triguen molt en formar-se i es

conserven en bon estat els cossos enterrats. Permeten als arqueòlegs estudiar
societats desaparegudes. Les condicions d’alta acidesa i manca d’oxigen poden
conservar els elements enterrats a la torba durant milers d’anys (com cossos de
morts).

Un hábitat molt vulnerable /frágil serveix per drenatge artificial+alters canvas que
afectin la hidrología local. Provocant degradació per invasió d’espècies arbustives o
arbòries, pèrdua de massa i aprimament per oxidació, transformación permanente de
l’ecosistema Que acaben en un alliberament de carboni, dolent per a l’ambient.

Classe Andreaeopsida: 1 gènere (Andreaea) amb 50 sps. Protonema tal·lós.

Acrocàrpics amb rizoides. Càpsula sense opercle ni peristoma, dehiscent per 4-8 valves.
Desenvolupa un gametòfor amb tija i fulles, bastant madur. Sense seta (pseudopodi).
Distribució de montana a àrctico-alpina, sobretot roques silícies. El teixit que aguanta
la seta és teixit gametofític.

Classe Andeaeobryopsida: 1 gènere (Andreobryum) amb una especie (A.

macrosporum). Morfològicament semblant a Andreaea, però dioic. Amb seta.
Endemisme d’Alaska I Canadà occidental. En zones de muntanya calcària ártica i
subàrtica.

Classe Oedipodiopsida: 1 gènere (Oedipodium) amb 1 espècie (gèneres molt

importants filogenèticament però poca diversitat actual). Zones fredes d’Euràsia N i S
Amèrica i illes de l’Atlàntic N. Protonema tal·lós. Amb seta esporofítica. Important
propagació asexual per gemmes pluricel·lulars. Estretament relacionat amb
Tetraphidaceae. Viu en sòls humits, generalmente en fissures de roques silícies, de
baixa a mitjana muntanya amb influència oceànica, ambient oceànic. (Oepodium
griffithianum)

És estrany el cas dels briòfits ja que la máxima diversitat es troba en zones fredes amb
condicions més extremes, no tant als tròpics com en el cas de la resta de plantes.

Classe Tetraphidopsida: 1 família (Tetraphidaceae) amb 2 gèneres i 4 sps: Tetraphis

(geniculata I pellucioda) Tentrodontium (brownianum i repandum). Acrocàrpiques,
amb gemmes a l’extrem del caulidi. Amb seta esporofítica. Perístoma amb 4 dents. Viu
en ecosistemes molt característics en boscos madurs (molts individus de diferents
edats) en soques d’Abies alba (fusta àcida) i Fagus sylvatica en descomposició i troncs
caiguts, rarament humícola. Damunt de la superficie del tronc. Tetraphis pellucida es
troba al Montseny. La situación d’aquesta espècie més al sud d’Europa serà al sistema
central de la Península Ibèrica.

Classe Polytrichopsida: 1 família (Polytrichaceae) 16-20 gèneres, 700 espècies

(important numéricament) Molses acrocàrpiques, dioiques. Caulidis de mida
relativament grossa. Seta esporofítica. Fil·lidis aciculars amb lamel·les (fileres verticals
amb cels fotosintètiques, augmentant el contacte amb l’exterior) a la capa superior.
Caliptra bastant resistent. Càpsula tancada per una membrana o epifragma. Gènere
Polytrichum70 sps. Viuen en zones de muntanya fredes, terreny silícics, amb zones
on la neu aguanta bastant.

Tema 3.

Classe Bryopsida: La gran majoria de molses, de les més evolucionades. 103 famílies,
680 gèneres i 11.700 sps. Plantes acrocàrpiques (les anteriors totes ho eren) o
pleurocàrpiques. Perístoma artrodonte, protonema filamentos SEMPRE. Càpsula
elevada per la seta (esporofítica SEMPRE).

(NO EXAMEN este párrafo) Més antic a més recent Subclasse Buxbaumiidae
(Buxbaumia)//Diphysciidae (Diphyscium)//Timmidae (Timmia)//Funariidae (5
famílies)//Dicranidae (24 famílies)//Bryidae (71 famílies)
Alguns exemples de gèneres de Bryopsida:

Funaria: Acrocàrpiques, anuals normalment, a vegades biennals, de mida petita o

mitjana. Fil·lidis d’oblong-ovats a amplament obovats. Càpsula piriforme, sovint
assimètrica I penjant. Seta recta o corbada. Espores molt resistents aguanten varis
anys sovint fortament ornamentades. Viuen en zones de clima mediterrani degradats,
secs. 200 sps d’àmplia distribució. Cicle molt ràpid. Funaria hygrometrica A la
Península Ibèrica creix en hábitats oberts, sovint zones afectades per incendis.

Grimmia: Creix en roques, teulades. Acrocàrpiques, caulidis 0,5-7 cm. Càpsula en

general ovoide, el·líptica més bé. Fil·lidis d’ovats a lanceolats, el·líptiques també, sovint
amb nervi excurrent. Sovint formen coixinets a les zones on es fixen. En zones de
climes temperats/freds i secs (sobretot). 95 sps. És perenne protegint-se amb el
coixinet de les temperatures.