1.

Màquines tèrmiques i segon principi de la termodinàmica

A la Unitat 1 vam parlar del primer principi de la termodinàmica o principi de conservació de l’energia; per tant, d’acord
amb aquest principi, en qualsevol procés l’energia es conserva.

Dos enunciats diferents del segon principi de la termodinàmica:

Les primeres reben el nom de màquines tèrmiques consumidores d’energia mecànica, com ara les neveres o refrigeradors; les
segones, el de màquines tèrmiques generadores d’energia mecànica, com ara les màquines de vapor o els motors d’explosió.

Fig. 2.1. La calor flueix del cos

Fig. 2.2. El treball es pot convertir en calor a
calent al fred fins arribar a un
través de les màquines tèrmiques.
equilibri.
1.1.Eficiència tèrmica
D’acord amb el segon principi de la termodinàmica, la calor no es pot transformar íntegrament en treball. Això és així perquè
aquest procés no es fa espontàniament i cal una màquina per fer-ho

Si analitzem una màquina o una instal·lació de vapor, veurem que hi ha una font calenta, el forn, que subministra la calor Qh a la
caldera per tal d’obtenir vapor d’aigua en unes determinades condicions de pressió i temperatura (normalment entre 40-100
atmosferes i a més de 400 ºC). L’energia cinètica del vapor és transformada en treball Ws mitjançant una turbina o un cilindre-
pistó. El vapor surt a més baixa pressió i temperatura es condensa en el condensador, cedint una quantitat de calor |Qc| a la font
freda, que pot ser l’aigua d’un riu, la mar, etc. Cal tenir en compte que la calor cedida |Qc| aquí es pren en valor absolut, ja que en
el primer principi preníem com a negativa la calor cedida pel sistema. Un cop el vapor ha estat condensat i transformat en aigua
en estat líquid, aquesta aigua és retornada a la caldera per una bomba que consumeix un treball We.

Si considerem la màquina com un sistema aïllat no hi ha variació de la

seva energia interna total, i com que el treball necessari per accionar la
bomba retorna al sistema, llavors, d’acord amb el primer principi, el treball
total net de sortida ha de ser igual a la diferència de la calor entrant i de la
calor sortint. En conseqüència, el rendiment o eficiència tèrmica ηt val:
1.2.La màquina de Carnot

Un exemple de màquina reversible, en aquest cas no tèrmica, seria un pèndol sense cap fricció, que aniria oscil·lant
indefinidament. Per tant, la reversibilitat és impossible,

Cap màquina tèrmica que funcioni entre dues fonts tèrmiques determinades no pot tenir una eficiència superior a la d’una
màquina tèrmica reversible que funcioni entre les mateixes fonts.

A partir d’aquestes consideracions imaginarem una màquina tèrmica reversible que funciona cíclicament a partir d’un gas ideal,
seguint els processos reversibles següents:

Fig. Un pèndol sense

cap fricció és un
concepte ideal, i un
exemple de màquina
reversible no tèrmica.
El pèndol de Foucault
pot oscil·lar lliurement
durant hores i és una
aproximació d’una
màquina reversible.

Fig. Nicolas Léonard Sadi

Carnot (1796-1832).
És la màxima eficiència que una màquina tèrmica pot tenir, de la qual cosa
deduïm que, com més gran sigui la diferència de temperatures entre la font
calenta i la freda, millor serà el rendiment de la màquina.

Una consideració teòrica seria fer una màquina que pogués treballar amb Tc = 0 K (–273,15 ºC), ja que representaria una
eficiència del 100 %, però això és impossible. Per aquest motiu, des de l’enginyeria es busca millorar el rendiment de les
màquines treballant amb una Th com més alta millor, la qual cosa queda limitada per la resistència dels materials a les
temperatures elevades. Podem concloure, per tant, que:
Si ηt < ηc, és una màquina irreversible, però real.
Si ηt = ηc, és una màquina reversible i, per tant, impossible.
Si ηt > ηc, és una màquina totalment impossible.
A partir d’aquí podem establir l’eficiència tèrmica d’una màquina, segons el segon principi, ηs, que seria la relació entre
l’eficiència tèrmica real i l’eficiència Carnot:

Hem vist que els processos

irreversibles són inevitables.
1.3.L’entropia
L'entropia és una magnitud termodinàmica definida originàriament com a criteri per a predir l'evolució dels sistemes
termodinàmics.
Hem vist que els processos irreversibles són inevitables. On va a parar l’energia que es dissipa espontàniament en una
màquina pel treball de fricció o la calor quan ens freguem les mans per escalfar-nos-les i que, novament, se’ns escapa?

Hi ha, per tant, un flux de calor que evoluciona d’un sistema a un altre de menys temperatura fins a arribar al gran desguàs que
és l’univers.
Si considerem una quantitat de calor |Q| que passa o evoluciona espontàniament d’un sistema a un altre de menys temperatura i
utilitzem la temperatura com un factor per mesurar la calor |Q| que evoluciona, podem dir que a mesura que la temperatura
disminueix alguna cosa augmenta per tal que es conservi l’energia:
|Q| = T1 ΔS1 = T2 ΔS2 = T3 ΔS3 = …, en què T1 > T2 > T3 …