Pros i contres

Les ciències socials són una disciplina àmplia que s'ocupa de l'estudi de la societat, la
cultura, la història i les relacions humanes. La didàctica de l'objecte és una estratègia
pedagògica que utilitza objectes tangibles com a eines d'ensenyament per a explorar i
comprendre els conceptes i fenòmens socials. A continuació, es presenten els pros i
contres d'utilitzar la didàctica de l'objecte en les ciències socials:
Pros:

 Experiència pràctica: La didàctica de l'objecte permet als estudiants interactuar

directament amb els objectes, la qual cosa proporciona una experiència pràctica i
tangible. Això pot ajudar a consolidar l'aprenentatge i fer-ho més significatiu.
 Connexió amb el passat: Utilitzar objectes antics o històrics en l'ensenyament de
les ciències socials permet als estudiants establir una connexió directa amb el
passat. Això els ajuda a comprendre millor les diferents èpoques i contextos
històrics, així com a desenvolupar una perspectiva temporal més àmplia.
 Estímul del pensament crític: La presència d'objectes tangibles a l'aula pot motivar
als estudiants a formular preguntes, reflexionar i analitzar diferents perspectives.
Això fomenta el desenvolupament del pensament crític, ja que els estudiants
poden qüestionar el propòsit, el context i les implicacions dels objectes.
 Aprenentatge multisensorial: La didàctica de l'objecte involucra múltiples sentits,
permetent que els estudiants aprenguin a través d'experiències sensorials
enriquidores. Els objectes tangibles poden estimular els sentits dels estudiants,
involucrant no sols el seu intel·lecte, sinó també la seva capacitat d'observació,
tacte, oïda, etc. Això pot augmentar la retenció d'informació, ja que la combinació
de veure, tocar i manipular objectes estimula diferents parts del cervell i enforteix
les connexions neuronals.
 Inclusió i diversitat: La utilització d'objectes en l'ensenyament de les ciències
socials pot facilitar la inclusió d'estudiants amb diferents estils d'aprenentatge i
habilitats. En proporcionar múltiples formes d'interacció amb els objectes, es
brinda als estudiants l'oportunitat de participar i comprendre els conceptes des de
la seva pròpia perspectiva i capacitat.
 Connexió emocional: Els objectes poden evocar records i emocions, la qual cosa
pot generar una connexió més profunda amb els continguts de les ciències socials.
Els estudiants poden relacionar-se amb els objectes a nivell personal, identificant-
se amb les històries i experiències que representen.
 Aprenentatge significatiu: En utilitzar objectes reals, els estudiants poden
relacionar els conceptes abstractes de les ciències socials amb situacions i
contextos concrets. Això facilita un aprenentatge més significatiu en permetre que
els estudiants vegin la rellevància i aplicabilitat del que estan estudiant.

1
Contres:

 Limitacions d'accés a objectes autèntics: Alguns objectes històrics o culturals poden

ser difícils d'aconseguir o poden estar protegits en museus o altres llocs. Això pot
limitar la disponibilitat d'objectes autèntics per a utilitzar en la didàctica de
l'objecte.
 Interpretació subjectiva: La interpretació dels objectes pot variar segons la
perspectiva de cada individu. Alguns objectes poden tenir múltiples significats o
connotacions, la qual cosa pot generar discussions i debats a l'aula. És important
guiar als estudiants en la interpretació crítica dels objectes i fomentar un ambient
respectuós per a l'intercanvi d'idees.
 Risc de mal o pèrdua: En manipular objectes tangibles, existeix la possibilitat que es
danyin o es perdin. Això pot generar preocupació, especialment si es tracta
d'objectes valuosos o fràgils. És important establir normes i procediments clars per
al maneig adequat dels objectes i minimitzar els riscos.
 Necessitat de preparació i organització: La didàctica de l'objecte requereix una
planificació acurada i una selecció adequada dels objectes utilitzats. Això implica
dedicar temps i recursos per a recopilar, preparar i organitzar els objectes, així com
garantir que estiguin disponibles i en bon estat per al seu ús a l'aula.
 Costos i logística: Alguns objectes poden ser costosos o difícils d'adquirir,
especialment si es tracta de peces de col·lecció o antiguitats. A més, el transport i
l'emmagatzematge dels objectes poden requerir recursos i planificació addicionals.
 Necessitat de complementar amb altres recursos: Si bé la didàctica de l'objecte pot
ser efectiva per a introduir i explorar conceptes, és important complementar-la
amb altres recursos i estratègies pedagògiques per a proporcionar una comprensió
més completa i enriquidora dels temes de les ciències socials.
 Limitacions d'espai i emmagatzematge: La didàctica de l'objecte implica la
utilització d'objectes físics, la qual cosa pot requerir espai addicional a l'aula per al
seu emmagatzematge. Si l'espai és limitat, pot ser difícil mantenir una àmplia
varietat d'objectes o realitzar rotacions freqüents d'aquests.

2
MATERIAL
o Ploma i tinter.
o Pissarra i guix.
o Cartilles de lectura i escriptura antigues
o Quaderns i llibres antics.
o Àbac.
o Mapes històrics.
o Materials d'art tradicionals (fil, agulles, llana, teles, pintures, etc.).
o Instruments musicals tradicionals (flauta, harmònica, etc.).
o Fotografies o imatges d'aules i d’escoles antigues.

Objectius:
o Explorar, conèixer i aprendre com era l'educació en el passat.
o Aprendre sobre la història i l'evolució de l'educació.
o Desenvolupar la capacitat crítica i analítica en l'observació dels objectes.

Continguts didàctics:

 Evolució de les tècniques d'aprenentatge

 Història de l'educació: conèixer com era l'escola en temps passats, comparant-la
amb l'actual.
 Valors i normes socials: identificar i reflexionar sobre els valors i normes presents a
l'escola d'antany i la seva rellevància en l'actualitat.
 Habilitats d'escriptura: practicar l'escriptura a mà utilitzant plomes i tinters antics.
 Aritmètica i matemàtiques: explorar jocs i materials educatius utilitzats en el passat
per a l'aprenentatge de les matemàtiques.
 Geografia: explorar mapes antics i aprendre sobre les diferències als països i
territoris.
 Art i manualitats: realitzar activitats creatives com teixir, brodar o pintar utilitzant
materials tradicionals.
 Música i dansa: conèixer instruments i cançons populars d'èpoques passades.
 Relacions intergeneracionals: promoure la comunicació i l'intercanvi d'experiències
entre diferents generacions.

Activitats proposades:
1) Introducció: presentació de la maleta i els seus continguts. els estudiants
exploren la maleta i comenten les seves impressions sobre els objectes
presents.
2) Història de l'educació: els estudiants investiguen i comparteixen informació
sobre l'escola en temps passats, utilitzant llibres, fotografies o recursos digitals.

3
3) Valors i normes socials: els estudiants analitzen fotografies o documents de
normes escolars antigues i reflexionen sobre la importància dels valors en la
convivència escolar en el passat i la seva rellevància a l’actualitat.
4) Habilitats d'escriptura: els estudiants practiquen l'escriptura amb plomes i
tinters antics, escrivint una breu carta o un paràgraf en un quadern.
5) Aritmètica i matemàtiques: els estudiants resolen problemes matemàtics
utilitzant materials educatius tradicionals, com a àbacs o regletes.
6) Geografia: els estudiants exploren mapes antics i els comparen amb els actuals,
identificant canvis a les fronteres i noms de països.
7) Art i manualitats: els estudiants participen en una sessió de teixit o brodat,
seguint instruccions senzilles per a crear un petit objecte.
8) Música i dansa: els estudiants aprenen una cançó tradicional o un ball de
l'època dels seus avis, utilitzant enregistraments o vídeos com a referència.
9) Relacions intergeneracionals: es convida als avis o persones majors a l'escola
per a compartir les seves experiències escolars i respondre preguntes dels
estudiants.
10) Tancament: els estudiants reflexionen sobre l'après i expressen els seus
sentiments i pensaments en un diari o a través

4
Ensenyar a formular hipòtesis sobre el passat.
El mètode hipotètic-deductiu

Els infants necessiten formular hipòtesis sobre les coses. Si treballem el mètode
hipotètic-deductiu en l’anàlisi dels fets reforçarem les seves habilitats cognitives

PARTICULARITATS DE LES CIÈNCIES SOCIALS

 Estreta relació entre el subjecte cognoscent i l’objecte a conèixer. El subjecte és a
la vegada un element integrant i actiu de l’objecte que pretén conèixer, la vida
social i les seves manifestacions.
 La realitat social és diversa, complexa, variable i immaterial.
 Les ciències socials no poden produir un coneixement exacte i totalment objectiu.
 Treballem amb una sèrie de variables que fan que els resultats no es puguin
replicar, com si passa a les Ciències Naturals.

1) COM ENSENYAR A FORMULAR HIPÒTESIS SOBRE ELS FETS?

Què entenem per hipòtesi?
1 f. [FS] [LC] Suposició que es fa per tal de treure’n una conseqüència.
2 f. [FS] [LC] Teoria provisionalment adoptada per a explicar certs fets i guiar en la
investigació d’altres.

 Una hipòtesi és una proposició acceptable que s'ha realitzat a través de la recollida
d'informació i dades, i encara que no estigui confirmada, serveix per respondre de
forma temptativa a un problema amb base científica, del se'n poden deduir un
conjunt de proposicions o conseqüències.
 Suposició lògica i raonada que es formula a partir de la informació que es té per
iniciar una investigació que pot confirmar-la o rebutjar-la. Una hipòtesi de treball
és sempre una suposició provisional, ja que si més endavant trobem més
informació, aquesta hipòtesi pot canviar. La informació s’ha de recollir de manera
sistemàtica.
 Una hipòtesi és el mateix que una ocurrència? No, perquè necessitem pensar-la,
constrastar-la i basar-la en evidència. No és el primer que se’ns passa pel cap.
 És vàlid plantejar una hipòtesi no realitzable? No, perquè no tinc cap dada i no puc
seguir endavant per contrartar-la ni donar-ne cap resposta.
 Les hipòtesis de treball no són una ciència exacta i de vegades varien una mica.

5
ENSENYAR A FORMULAR HIPÒTESIS
Fem una simulació sobre un cas detectivesc: Hem d’ensenyar a plantejar hipòtesis en
Ciències Socials. Fem una simulació: hem trobat aquest objecte
Preguntes que es plantegen
 Què és?
 Quins objectes hi ha?
 A quin tipus de persona/es pertanyen?
 Què podem saber de les seves vides?
 A què es dedica/quen?
 Quants anys té/tenen?
 D’on és/són?
 Què més en diríeu?
Posem ordre a la nostra investigació
o Fem inventari de les evidències, els objectes.
o Analitzem cada objecte per veure què ens diu.
o Podem fer una classificació cronològica?
o Fem hipòtesis sobre la persona.
o Com les podem comprovar?

Quin és el mètode d’anàlisi del detectiu?

1) Tenim un problema.
2) Observem les evidències.
3) Plantegem una hipòtesi.
4) Volem aclarir la hipòtesi demanant anàlisi de laboratori, interrogant testimonis
i fent encaixar les proves.
5) La demostrem?

2) MÈTODE D’ANÀLISI DE LA HISTÒRIA

Quin és el mètode d’anàlisi de l’investigador?
La història es basa en un mètode d’anàlisi que es pot esquematitzar així:
1) Tenim un problema: Davant una pregunta, un interrogant o un enigma es pot
intentar conèixer què ha passat?
2) Observem les evidències: Caldrà observar les evidències, és a dir, les fonts
primàries d’allò que estem investigant.
3) Plantegem hipòtesis: Amb l’ajuda de les fonts (evidències) és possible plantejar
hipòtesis que intentin explicar o resoldre les qüestions plantejades.
4) Classifiquem les proves (cronològicament): Per provar les hipòtesis s’han de
buscar més fonts, fer anàlisis i cercar proves. Les fonts han de ser classificades

6
 per poder ser emprades. Les fonts han de ser contrastades i avaluades
críticament.
5) Volem aclarir la hipòtesi demanant anàlisi de laboratori, interrogant testimonis
i fent encaixar les proves.
6) Les demostrem? Solucionem el problema?: Al final se’n treuen conclusions de
la investigació, però sempre se’n destaquen punts dèbils; és a dir, allò que no
s’ha pogut demostrar.

Quin és el mètode d’anàlisi de l’historiador?

1. Plantejament del problema que es vol estudiar.
2. Estat de la qüestió. Estudi de totes les evidències.
3. Valoració de les diverses hipòtesis formulades amb anterioritat.
4. Formulació de nova/es hipòtesis.
5. Classificació de les fonts,
6. Anàlisi demostratiu. Molt difícil en la història, ja que els procediments per
efectuar la demostració depenen de l’anàlisi crítica de les fonts o bé l’existència
d’analítiques.
7. Redacció de les conclusions.

3) EL CAS D’ÖTZI. La mòmia del gel.

Passem de detectius a historiadors?
Objectius: En aquest treball es pretén aprendre a través del mètode hipotètic-deductiu
mitjançant una experiència el més real possible. Cal ensenyar els alumnes a fer-se
preguntes i a pensar possibles explicacions davant un dubte o un problema, així com
saber gestionar la informació i els coneixements adquirits a l’aula. L’activitat està
plantejada com un joc, on, seguint les pistes, cal identificar un cadàver i descobrir la
causa de la mort.

 L’objectiu principal és aprendre a través de les induccions i del mètode

hipotètic-deductiu a partir d’una experiència el més real possible enfront la
virtualitat.
 Apoderar l’alumne i posar en pràctica totes les competències i sabers apresos a
l’aula.
 Ampliar els coneixements del tema de la prehistòria.
 Conèixer el cas d’Ötzi i els mètodes de treball de l’arqueologia.
 Gaudir mentre aprenem història.
 Comprendre les similituds entre el treball d’un detectiu i el d’un historiador. Ja
que els historiadors busquen “proves” per reconstruir els “fets”.
 Comprendre les diferències entre el treball de l’historiador i el detectiu. Uns
tenen testimonis vius y altres els poden tenir morts (no cal excloure els

7
 historiadors del món actual, que podrien tenir testimonis vius, també). És
important aprendre a utilitzar paral·lels històrics.
 Ser capaços de reconèixer els buits de l'evidència històrica i el caràcter
provisional de les conclusions.

Què hem treballat amb l’Ötzi?

1. Plantejament del problema que es vol estudiar.
2. Estat de la qüestió. Estudi de totes les evidències.
3. Valoració de les diverses hipòtesis formulades amb anterioritat.
4. Formulació de nova/es hipòtesis.
5. Classificació de les fonts.
6. Anàlisi demostratiu. Molt difícil en la història, ja que els procediments per
efectuar la demostració depenen de l’anàlisi crítica de les fonts o bé l’existència
d’analítiques.
7. Redacció de les conclusions.

1) Qui va trobar el cos?

2) On es va trobar?
3) Quina edat tenia?
4) Quants anys fa que és mort?
5) Quins objectes portava al damunt?
6) Quina era la seva cultura?
7) Quina va ser la causa de la mort?
8) Per què va morir d’aquesta manera?
9) Quines proves teniu?
10) Quins elements de dubte us queden?

El cas
En una investigació en història, com en el treball de detectiu, s’han d’analitzar totes les
proves disponibles i pensar curosament abans d’aclarir el que ha succeït.
El taller es basa en un fet real que s’ha intentat traslladar a l’aula el més fidelment
possible. És planteja com un repte.
Així va començar…
Un dia de finals d’estiu, el 19 de setembre de 1991, als Alps d’Ötzal (zona fronterera
entre Itàlia i Àustria) una parella d’excursionistes alemanys (Helmut i Erika Simon) van
topar amb…
Primeres preguntes…
Qui és? Que li va passar? Quan de temps porta allà? ...

8
Estudiem amb deteniment les evidències.... I formulem les primeres preguntes
El cadàver: El seu rostre No tenia cabell? Què li ha passat al nas i al llavi? Està afaitat?
Edat? En quina posició apareix? Per què? Com té el braç esquerre? Va despullat?
Presenta ferides? Va ser dipositat al gel? Va ser enterrat al gel? Va ser fortuït?

Allò que cal descobrir!

¿Qui era aquesta persona? ¿Quan va morir? ¿Quina fou la causa de la mort? ….........

Després d’analitzar el cos... i també portava una gran quantitat d’estris, alguns molt
usats: Motxilla de pell de cabra Destral de coure Daga de sílex i mànec de freixe Arc
inacabat Carcaix amb dues fletxes acabades Pedra d’afiliar Material sec per prendre
foc Estoig amb brases Farmaciola Fong de bedoll enfilats tires de cuir (fins a èpoques
recents s’emprava com a medecina per les seves propietats antibiòtiques i astringents)
Fitxa arqueologia; Serveix per ajudar a l’alumne a analitzar l’objecte. És una fitxa real i
per tant ens apropa a la manera de treballar de l’arqueòleg/a.

Quin és el rol del mestre/a en aquest tipus de metodologies? Interaccions mentals.

En el taller d’Ötzi el mestre ha de conèixer el cas a fons, però ha de decidir quan ha de
donar la informació. Els alumnes treballen amb les evidències i fan les hipòtesis a
través d’elles. Si la informació és revelada d’un bon principi, anul·lem tot el procés
reflexiu.

9
Ensenyar història a través dels seus mètodes.
EL MÈTODE INDUCTIU
 Els objectes ens permeten treballar el mètode hipotètic-deductiu: anar de lo
general a lo particular…
 ... I també treballar el mètode inductiu: anar de lo particular a lo general

 Introduïm un objecte incògnita. Observem-lo des de les seves diferents

perspectives...

Algunes preguntes que podríem fer-li...

 Què pot ser aquest objecte? De quin material està fet?
 És molt vell? Sabem de quan és? Com ho podem saber?
 Per a què s’utilitzava? Com?
 Qui el va poder emprar?
 Avui en dia tenim objectes de funció semblant?
 Tenim o hem vist objectes semblants? En què s’assemblen? En què es
diferencien?
 Què en sabem amb tota seguretat d’aquest objecte?
 Quines proves en tenim?
 Què ens agradaria saber de qui el va fer o emprar?
 Continua existint aquest objecte o ha estat substituït o ha desaparegut?

Altres objectes similars...

10
Com era la medicina al segle XIX?
 IGNÁC FÜLÖP SEMMELWEIS
 FLORENCE NIGHTINGALE
 LOUIS PASTEUR
Hem vist com era la medicina del segle
XIX… i la romana, com devia ser?

El mètode inductiu. Fem induccions sobre el món romà

El que cal saber de Roma: un exemple d’induccions a partir de fonts materials La
història de Roma la sabem gràcies a les restes materials (objectes, obres artístiques,
edificis...) i els textos que ens han deixat els antics. Anem a observar diverses fonts...

Pel que fa a la medicina de l’època romana, ja començaven a tenir estris

per a realitzar operacions de cataractes, o objectes de ciència empírica,
per extreure fletxes durant les batalles. La seva medicina es combinava
amb els relats mítics (religió). Aquest objecte es tracta d’un instrument
ginecològic per inspeccionar la vagina. Era important mantenir una bona
salut ginecològica ja que l’objectiu de les dones era parir. En aquella
època, no existien els sostens, però les dones duien una tela que feia
aproximadament la mateixa funció. Tenien també una bona salut dental,
demostrat amb les poques càries que se’ls trobava, especialment a les
classes benestants.

11
  Induccions que se‘n poden fer...
 Oficis romans
 Materials manufacturats emprats en l’època Instruments mèdics
d’invenció/perfeccionament romà
 Avenços mèdics de l’època
 Combinació de pensament lógico-científic amb pensament mític
 Estudis ginecològics
 Distinció marcada de gènere: la rellevància dels homes
 Importància del món militar
 Canvis i continuïtats d‘alguns objectes romans que encara s‘empren en
l’actualitat

En aquesta altra imatge, apareix un mercat romà. En ell, només s’hi

observa una dona i només ella i el seu marit estan asseguts. La resta de
persones, els esclaus, estan de peu. S’observa, doncs, la poca
importància de les dones durant l’època romana i la diferència de
classes socials (patricis, plebeus, estrangers, esclaus). Els rics, doncs,
vestien amb una toga, que només podien portar els homes majors de
21 anys. Un dels mercats romans més famosos a l’aire lliure fou el
“Mercat de Trajà”, a Roma.

 Induccions que se‘n poden fer...

 Vida, cultura i societat romanes
 Estructura social del món romà
 Economia i comerç
 Estratificació social: patricis, plebeus (comerciants,
pagesos…) estrangers, esclaus Homes – dones

12
 Induccions que se‘n poden fer...
 El sistema de mesura a través de las marques de la balança: lliures, onzes o
mitges onzes.
 El comerç i el sector social que s’hi dedicava.
 L’activitat metal·lúrgica
 Els materials i l’evolució dels instruments
 Canvis i continuïtats d‘alguns objectes romans que encara s‘empren en
l’actualitat

 Induccions que se‘n poden fer...

 Rutes de la península Ibèrica i  Fabricació i com es produeixen

Roma objectes
 Expansió del món romà  El paper fonamental dels
 Distàncies soldats, un món militaritzat
 Números romans  Mapes-guies
 Mitjans de transport  Mitologia (al tractar-se d’una
 Vies Romanes ofrena al déu de l’aigua)

13
  La importància de les termes i  Diferents estatus socials.
aigües termals per a la salut

Àmfora:

- Es trobaven en ciutats prop del mar degut al seu ús pel comerç marítim.
- Moltes vegades hi havia fàbriques d’àmfores al costat de llocs on es produïa el vi
- Hi havia diferents sistemes per tapar les àmfores (suro, palla, etc.)

 Induccions que se‘n poden fer...

 Geologia i materials a través de l’argila i les seves propietats.
 Podem veure a què es dedicava una part de la societat romana i les necessitats
que tenia
 Alimentació dels romans
 La tríada mediterrània
 Procés de conservació dels aliments
 Agricultura, ramaderia i pesca que predominava en l’època
 Vies comercials i transport de mercaderies

 Induccions que se‘n poden fer...

 La cuina, l’alimentació i la conservació dels aliments.
 El mercat, la importació i l’exportació de productes primaris i manufacturats en
l’època romana i en l’actualitat.
 La producció estandarditzada.

14
 Lluerna
 Induccions que se‘n poden fer...
 La il·luminació
 La vida quotidiana
 La sexualitat
 Les domus romanes
 L’organització de la ciutat (àgora, carrers principals, construccions)
 Escenes de gladiadors (circ)
 L’oci i el joc La infància: joguines i educació Distinció educació per gèneres
 La importància de la individualitat

Larari: Petit altar a l’interior de les cases

romanes dedicat al culte domèstic del déu de
la llar i acostumaven a tenir un petit temple
decorat. El larari es trobava en el pati
principal de la domus (atri), i en les cases més
humils es trobava en la cuina, prop del foc. El
compliment perfecte dels rituals domèstics
garantien la fertilitat, la prosperitat i el bon
funcionament de la domus

Màscares imitant a persones: A les famílies

benestants, se’ls feien màscares amb la seva
pròpia cara quan morien per tal de ser
recordats

 Induccions que se‘n poden fer...

 La religió romana: l’oficial i  Mites i llegendes

imperial, la domèstica  Rituals i celebracions
 Superstició  De politeistes a monoteistes:
 Màgia evolució de la religió subjecta
 Culte als avantpassats als interessos del poder
 Fantasmes

15
QUÈ HEM APRÈS DE ROMA?
 Roma era una societat estratificada i basada en la desigualtat
 Roma era una societat monetaritzada i complexa
 La ciència romana era empírica
 Roma era una societat molt regulada i normatitzada
 L’economia romana coneixia la producció estandarditzada
 Una gran capacitat per construir, edificar i colonitzar
 Una societat molt intercomunicada
 Una cultura sincrètica
 Una societat polititzada i militaritzada
 Una societat amb una religió politeista

Hem anat d‘allò que es particular a allò que és general…

16
COM CONÈIXER LA HISTÒRIA?
ENSENYAR HISTÒRIA A TRAVÉS DE LES SEVES
FONTS

1) QUÈ SÓN LES FONTS DE LA HISTÒRIA?

 Una font és qualsevol element material, original o elaborat, que aporta informació
sobre alguna cosa i proporciona coneixement sobre ella 4 4 Arxiu Nacional de
Catalunya (s.d.)
 Les fonts de la història són aquelles que han estat originades per l’ésser humà al
llarg de la història i que són testimoni d’un temps determinat. Les fonts històriques
ens faciliten informació sobre el passat possibilitant el coneixement històric.
 Com podem saber què va passar ahir? - Jo hi era! - L’Elvira hi era i m’ho va explicar!
- Ho he llegit al diari! - He vist un reportatge! - Hi vaig anar després i encara en
quedaven rastres!
 El passat no existeix, només en queden les restes. La història és un happening i les
restes són les fonts, són els testimonis del passat.

3) FONTS PRIMÀRIES I SECUNDÀRIES

Les fonts poden ser...
1. Materials: objecte tridimensional produït per l’ésser humà o qualsevol element
produït per l’impacte de l’acció humana sobre el medi (edificis, camins,
instruments i tot tipus d’objectes d’ús quotidià), són els que major significació
cobren al treball didàctic

2. Documentals: basada en qualsevol tipus de llenguatge (ja sigui audiovisual, visual o

escrit) i que està fixada en qualsevol suport material.
 Escrites: Poder ser (voluntàries o involuntàries):
- documents públics (de caràcter polític, jurídic, social, cultural...)
- documents privats (familiars, industrials, comptabilitat...)
- publicacions periòdiques (premsa, revistes...)
- memòries o diaris personals
- correspondència pública o privada, etc.
- obres literàries
- obres científiques
- ...

 Visuals
- Iconogràfiques: obres plàstiques (pintura, escultura, arquitectura) i
gràfiques (fotografia i cine)

17
  Àudio/visuals

3. Orals: font històrica que arriba al destinatari de forma auditiva mitjançant l’escolta
de la veu d’algú que va ésser testimoni o protagonista d’algun fet històric.
- Els relats són fonts orals. Però també poden passar, en un determinat
moment, a ser un altre tipus de fonts, com escrites o audiovisuals, si es
transcriuen o enregistren.

 Els paisatges poden ser fonts del passat

 Les restes biològiques també són fonts del passat

 FONTS PRIMÀRIES:
 És un testimoni coetani als fets.
 Coetani no vol dir ser-hi present, sinó ser de la mateixa època.
 Font directa que no ha estat interpretada, ni transformada, ni editada.
 Ens donen informació de primera mà sobre els fets.
 Ens permeten qüestionar-nos la seva parcialitat, intencionalitat etc.
 Ens permeten fonamentar les nostres hipòtesis

 FONTS SECUNDÀRIES:
 Reelabora la informació a partir de fonts primàries.
 En la majoria de casos es genera amb posterioritat als fets.
 És de caràcter indirecte.
 Ens ofereixen informació de “segona mà”.
 Ens permeten interpretar, avaluar i analitzar críticament les fonts primàries.
 Llibres d’història, biografies, tractats d’art, estudis arqueològics, documentals

4) LA IMPORTÀNCIA DE TREBALLAR AMB LES FONTS DE LA HISTÒRIA

 Cada font primària, cada testimoni dels fets, els explica segons el seu particular
punt de vista.
 Cada font primària, cada testimoni dels fets, els explica segons les seves
possibilitats.
 Cada font primària, cada testimoni dels fets, els explica segons allò que li convé.
 A vegades, les fonts primàries poden distorsionar la nostra visió del passat.
 Hi ha vegades que no tenim llibertat per explicar què hem vist o sabem.
 Sovint les fonts primàries enganyen; cada font primària pot enganyar segons la
seva naturalesa.
Davant una font primària ens hem de preguntar:
- D’on prové? Qui hi ha darrera?

18
 - Què ens vol dir?
- Estava en el lloc dels fets que volem conèixer?
- Tenia motius per enganyar?
- Tenia llibertat per explicar tot el que ens diu?
- Dins de quin bàndol, ideologia, etc. està?

o Les fonts s’han d’aprendre a classificar.

o Cada tipus de font requereix un mètode d’anàlisi que li és propi.
o La didàctica de la història radica en ensenyar i aprendre aquets mètodes.
o Aprendre aquests mètodes ensenya els infants a pensar: observar, comparar,
analitzar, fer-se preguntes, formular hipòtesis, cercar informació, detectar el grau
validesa de la informació, etc
o Treballar amb fonts permet treballar el mètode inductiu. i el mètode
hipotèticodeductiu.
o Sempre emprem un mètode per descobriment

ENSENYAR AMB FONTS VISUALS

Heu treballat amb fonts visuals prèviament?

1) PER QUÈ FONTS VISUALS?

- “Hace años que proponemos un uso de la imagen para la historia diferente al que
se ha realizado convencionalmente, es decir más allá de la simple ilustración o
acompañamiento del texto.”
- L’art pot oferir –i, de fet, ho fa sovint– testimoniatge d’alguns aspectes de la
realitat social que els textos passen per alt. Però l’art figuratiu sovint és menys
«realista» del que sembla. Així doncs, la crítica de les fonts és fonamental.
- Les imatges són línies, formes, colors, llums i ombres, etc., però són també
artefactes, és a dir, un «objecte» fabricat per éssers humans per a éssers humans i,
per tant, s’ajusta, com qualsevol altre objecte, a un ús i funció específica dins de la
societat i/o la cultura (o les cultures o subcultures) que la produeix (Díaz, 2012)

2) TIPUS DE FONTS VISUALS

 Pintura
 Gravat
 Fotografia
 Arts tèxtils
 Arts gràfiques

19
3) L’ANÀLISI DE LES FONTS VISUALS

 L’anàlisi de les fonts visuals inicia amb el treball dels historiadors de l’art. Fins a
inicis del s. XX, però, s’havia fet aquesta anàlisi centrant-se en aspectes merament
formals.
 Mercès a un grup d’historiadors de l’art, formats a Alemanya als anys 30 del segle
XX, es va abandonar l’anàlisi merament formal de les imatges per a cultivar
l’interès pels continguts, els diversos significats i la seva recepció.

 Erwin Panofsky (1962), centrant-se en la forma i el significat, aposta per aproximar-

se a les obres d’art mitjançant tres nivells:
1. Contingut primari o preiconogràfic. Descripció basada en l’experiència pràctica
o sensible
2. Contingut secundari o iconogràfic. Reconeixement dels temes o assumptes
3. Contingut terciari o interpretació iconogràfica. Identificació del valor simbòlic o
significat intrínsec
 L’obra esdevé un document històric.

 Immersos en una societat en la qual es ”fabriquen” multitud d’imatges, en el marc

de la denominada Cultura Visual, es proposa apropar-se a les fonts visuals de
manera interdisciplinària.
- Cal abordar les imatges tenint en compte les mirades que té, se li adjudiquen
o se li han adjudicat en el passat. Les imatges reflecteixen interpretacions
personals (del creador) i del públic de diferents moments. (Hernández, 2000)

 Burke (2005) insisteix en el potencial de les imatges com a font històrica que ens
ajuden a conèixer i reflexionar sobre el pensament i l’espiritualitat, el poder, la vida
quotidiana, l’urbanisme, el disseny, el consum, el gènere, els estereotips o les
classes socials, entre d’altres.

 Anàlisi des de diferents perspectives (Calaf, 2009):

- Històrica
- Sociològica
- Formal
- Iconològica
 La tendència més actual de les investigacions és fer extensiva la
interdisciplinarietat als aspectes tècnics o matèrics de les obres.

4) LA PINTURA

20
Velázquez, Las meninas, 1656, 320,5 x 281,5 cm, Museo del Prado
Una anàlisi segons les perspectives proposades per Calaf (2009).
 Perspectiva històrica
- La presència dels reis Felipe IV i Mariana d’Àustria
- La qüestió de la successió: la infanta Margarita o la princesa María Teresa?
La història de l’obra
- “Retrato de la infanta con sus dames y criados y el pintor Diego Velázquez que
se pinta a si mismo” (Inventari del 1686)
- Família de Felipe IV (Inventari de 1734)
- Las Meninas (Inventari del museu el 1843)

 Perspectiva sociològica
- Un sistema de jerarquies on es plasma la importància de la noblesa i les
relacions de parentesc a la cort

- El pintor té un reconeixement. La pintura esdevé un activitat noble.

- Testimoni de la moda i la decoració del moment.

 Perspectiva formal
- Composició, volums, llums, ombres, color, recorreguts visuals, representació de
l’espai, etc.

 Perspectiva iconològica
- És un joc de representació. (Focault, 1981)
- Una lluita per la successió. (Marías, 1999)

5) ARTS TÈXTILS
El tapís com a font
- Anònim, El tapís de Bayeux, 1070-1080, 68,8 x 0,5 m, Bayeux Museum
- El tapís de Bayeux ja va ser pres com una font històrica pels estudiosos del s.
XVIII.
- Abans, inclús, l’autor del primer testimoni escrit que narra la mateixa
conquesta podria haver-lo consultat.

- El tapís ens explica un fet històric.

21
 Narra la conquesta d’Anglaterra per part de Guillem el Conqueridor, Duc de
Normandia, el 1066. Concretament, explica la batalla de Hastings on el Duc
dona mort al rei Harold d’Anglaterra.
- Qui conta la història? A qui? Amb quina intenció?
És un exemple de què la història es escrita pels vencedors.
- Altres preguntes històriques que ens podem fer a partir del tapís:
Què és el ducat de Normandia?
On es va produir la batalla de Hastings?

- Hi apareix un altre fet històric:

El cometa Halley, el qual es va veure entre el 24 i
30 d’abril de 1066 a Anglaterra.
Es va prendre com un mal auguri durant la
coronació del rei Harold d’Anglaterra.

- La història del tapís s’anima. Un recurs per a l’aula i un exemple d'exercici

https://www.youtube.com/watch?v=LtGoBZ4D4_E
 És un exemple de com el patrimoni es treu de context i viatja.
- Estudis recents han demostrat que les dimensions del tapís sencer
correspondrien amb la nau central de la Catedral de Bayeux.
 Ens apropa a la realitat social de l’època.
- La piràmide social es manifesta amb la perspectiva jeràrquica.
- La mida dels personatges depèn de la seva importància. Com més important
més gran.
 Ens apropa també a l’espiritualitat de l’època. Els referents bíblics són evidents:
- Harold jura sobre un reliquiari que recorda la descripció que es fa a la bíblia de
l’arca de l’aliança. Els lleons alats, són símbols de babilònia i farien referència
ala presa de Judea pels babilonis.
- Per altra banda, la mort de Harold amb una fletxa a l’ull recorda la mort de
Nabucodonosor.
- Es busca una justificació divina per la conquesta.
 Ens dona informació de la indumentària i els estris militars de l’època:
- Túniques i capes de llana
- Perpunt o gambesó
- Cotes de malla
- Escuts (penjats al coll)
- Cascs cònics i nasals
- Espases amb poms de mitja nou
- Arcs flatbown
 És un exemple d’ús de fonts clàssiques per a reforçar el missatge.
- A les sanefes superiors i inferiros s’hi representen animals que derivarien de les
faules del poeta grec Esop (s. VII a.C.).
- Reforcen el missatge o la narració del tapís.

22
Una font que cal contrastar
o Elements de l’època i la zona
geogràfica que es conserven en
museus.
“La llança es colpejava amb la llança,
l'espasa contra l’espasa; els cossos no podien caure al terra, ni tampoc els morts
deixaven espai als vius, ja que els cadàvers, encara que sense vida, es mantenien de
peu com si no tinguessin cap ferida, i mantenien el lloc en el combat.” Carmen de
Hastingae Proelio (1067)
“I allí va morir el rei Harold, i el compte Leofwine el seu germà, i el compte Gyrth,
germà seu, i molts bons homes. I els normands prengueren possessió del lloc de la
matança, tal i com Déu els havia concedit a causa dels molts pecats del poble.” Crònica
anglosaxona (1066)

6) LA FOTOGRAFIA
Una mica d'història: "Es fa passar la llum a través d'un petit forat fet en una habitació
tancada per tots els seus costats. A la paret oposada al forat, es formarà la imatge del
que es trobi davant". Aristòtil

Joseph Nicéphore Niépce, 1826 >> Heliografia

Daguerre, 1838. >> Daguerrotip

23
Horatia Feilding, germanastra de William Henry Fox Talbot
William Fox Talbot, 1842
>>Calotip

Carruatge de
J. Laurent, 1872
Col·lodió humit

Primera càmera portàtil de Kodak

Fotografia vs. pintura

 Fotografia com a font primària

 Cal tenir en compte:

- La parcialitat de l’autor
- La seva subjectivitat

24
 - L’escenificació
- La descontextualització
- La seva manipulació
 Classificació
 Segons la seva funció:
o De registre (documental, científica, tècnica, retrat, familiar, de
o viatges…)
o Informativa (periodística, de fets d’actualitat, de guerra, foto
o denúncia…)
o Publicitària i propagandística
o Artística

 Segons el procediment tècnic:

o Fotografia aèria
o Fotografia nocturna
o Fotografia per rajos infrarojos
o Fotografia submarina
o Radiografia
 Segons l’autor:
o Professional
o Amateur

 Què ens permet investigar?

- La història contemporània - La publicitat
- Aspectes sociològics i - La tecnologia
antropològics - L’esport
- La vida quotidiana - El món laboral
- La geografia - Els espectacles
- L’urbanisme - La moda

 Com podem datar una fotografia?

Ens podem fixar amb:
o Els vestits
o L’electricitat
o Els vehicles
o Arquitectura
o Els personatges (ja siguin famosos o personatges del nostre entorn)
o Etc

 Habilitats intel·lectuals que promou la interrogació de les fonts fotogràfiques

- Observació de formes, colors, materials, volums...

25
 - Identificació d’elements estructurants i de grups humans.
- Descripció d’elements
- Explicació de fets, accions, intencionalitat dels protagonistes
- Argumentació causa-efecte
- Mesurament espacial: mesura, proporcionalitat, escala, ordre...
- Comparació, similituds i diferències
- Classificació segons nocions conceptuals o morfològiques
- Valoració
- Datació
- Síntesi
- Conclusió
(Arqué, 2002, p. 280)

ENSENYAR AMB FONTS ORALS

Heu treballat amb fonts orals prèviament?

1) LA MEMÒRIA

 “A mesura que fem servir la memòria tal vegada la modifiquem, ja que recordem
records més que no fets, qui sap si esquitxats de tant en tant per la imaginació.”
Carme Riera (Palma 1948)
 "La vida no es la que uno vivió, sino la que uno recuerda, y cómo la recuerda para
contarla.” García Márquez, G. (2002). Vivir para contarla. Diana.

 Existeix una memòria personal i pot existir una memòria col·lectiva.

 Pels grecs la història era “viatjar” i després narrar el que havien vist o conegut.
 Les fonts orals, però, no s’empren com a mètode fins al segle XIX, gràcies a
disciplines com l’antropologia o la sociologia.

2) TIPUS DE FONTS ORALS

Segons el caràcter del seu contingut:
1. Fonts personals o testimonials
2. Tradicions orals

3) UNA FONT A TENIR EN COMPTE

 Les fonts orals donen la paraula als que no tenen veu, rescaten del passat
l'experiència de majories silencioses o silenciades.
 Ens donen pistes del que Unamuno definí com a “intrahistòria”, la qual està
carregada d’un interessant component emocional i passional.
 Permeten conèixer les grandeses i misèries de la vida quotidiana.
 Les fonts orals poden rectificar de manera definitiva a la documentació escrita.
 És una font especialment interessant per treballar el patrimoni cultural immaterial.

26
4) LES HISTÒRIES DE VIDA I ELS SEUS USOS
“Hem d’estudiar l’home, i hem d’estudiar el que l’afecta més íntimament, això és la
influència que la vida té sobre ell.” Malinowski (1986)
o Les històries de vida cerquen les causes i les raons del “ser com som”.
o El fet de la transmissió de coneixements esdevé una tècnica de recerca.
o Sorgeix a mitjans del segle XX en el terreny de la sociologia i la psicologia social.
o Durant vàries dècades s’empren diferents terminologies: històries de vida,
relats, biografies, estudis sobre la vida, mètode biogràfic, etc.

- Segons Bertaux (1999) un relat de vida és una narració biogràfica d’un subjecte
que no es modifica el llenguatge, per reforçar el seu testimoniatge.
- Les històries de vida són un narrativa elaborada a partir de les vivències recollides
per l’investigador, però modificades per documents i entrevistes realitzades a
altres persones de l’entorn social de l'entrevistat, que complementen i validen el
relat inicial (Pujadas, 1992).

Per què històries de vida?

- Sánchez (2000) diu que som allò que recordem i com ho recordem.
- El com (recordem) ens emplaça a la memòria social i col·lectiva.
- Amb les històries de vida s’intenta aconseguir entrellaçar entre el testimoniatge
subjectiu d’una persona, tenint en compte la seva trajectòria vital, amb una època,
unes normes socials i uns valors compartits.

Usos de les històries de vida

Museístic o divulgatiu:
- Poden esdevenir el punt de partida per a un projecte o acció educativa
 Museu da Pessoa https://museudapessoa.org/
 Elles habiten la ciutat https://mucc.castello.es/elles-habiten-ciutat/
 Archivo del Patrimonio Inmaterial de Navarra
http://www.navarchivo.com/es/archivo
 Memòria de la Sedeta
https://ajuntament.barcelona.cat/gracia/memoria-historica-lasedeta/ca
 Museo de las Historias de vida de el Carmen https://youtu.be/QFJLNN6pgGs
Didàctic:
 Archivo del Patrimonio Inmaterial de Navarra
http://www.navarchivo.com/es/educaci%C3%B3n
 Arxiu Comarcal del Berguedà i l’Escola l’Albiol de Sant Julià de Cerdanyola
https://blocs.xtec.cat/apadrinemfiafaia/entrevistes/
 Projecte Veus de l’Institut d’Altafulla
https://projecteveus2021.wordpress.com/

27
 o Projectes d’aula a Primària i Secundària.
o Tracten fonts testimonials i tradicions orals.
o S’empra l’entrevista com a mètode.
o Es treballa conjuntament amb universitats i/o ajuntaments.

Com plantejar un projecte fent ús de les fonts personals?

1. Elecció del tema
 Quin tema o problema ens interessa indagar? Qui l’escull?
 Si treballem amb un sol tema poden buscar-se:
 Relats biogràfics paral·lels
 Relats biogràfics creuats
 Ha de ser realitzable, segons:
 El grau de dificultat que el tema comporta
 El temps de què es disposa
 La possibilitat de trobar els testimonis
 Les possibilitats d’accés a arxius i biblioteques
 La realitat social i cultural de la localitat del centre.
 Poden ser temes vinculats a un esdeveniment o de la vida quotidiana

2. Aproximació al tema escollit a través de la documentació escrita, oral o audiovisual

publicada
Cal documentar-se:
- Llibres de text
- Bibliografia especialitzada
- Fonts primàries (escrites, audiovisuals, fotogràfiques,
- iconogràfiques, objectuals…)
- Comentar-ho de manera informal amb algunes
- persones grans…

3. Buscar els informants i fixar un calendari d’entrevistes

 Cada informant...
- Ha de ser significatiu i interessant.
- Ha d’incloure’s en el marc sociocultural que volem estudiar.
- Ha de disposar d’un relat complet.
- Ha de ser constant i mostrar compromís.
 La cerca pot ser per contacte oral, per telèfon o correu electrònic. Uns portaran
a d’altres.
 Es bo fer una fitxa biogràfica i establir apartats per classificar els informants.
 Per acabar cal establir el calendari d’entrevistes

4. Dissenyar l’entrevista

28
 L’entrevista és el mètode i eina per al treball de camp. - S’aconsella començar
per preguntes senzilles i concretes per aconseguir un ambient d’enteniment i
harmonia.
 Dos eixos ordenadors: temàtic i cronològic:
- S’aconsella seleccionar els temes de l’entrevista a partir del tema general,
els apartats i els testimonis
- Així com, seleccionar cronològicament les preguntes i situar -les en un
temps històric concret (tenint en compte l’extensió temporal del tema i
l’edat actual dels informants).
 L’entrevista ha de ser exhaustiva i ha d’incloure preguntes obertes i concretes. -
Cal incloure preguntes aclaridores: Què? Qui? Per què?
 Per a qui? Com? - És bo fer un disseny pilot.

29
5. Entrevistar els testimonis
 Hauria de ser un diàleg obert i estimulant.
 S’hauria de vetllar per aconseguir unes respostes clares i precises.
 Com diu Planella (2006) cal garantir la comoditat del nostre
narrador/informant. Estant atents al desenvolupament de la narració.
Detectant buits. Ressituant discursos. Suplint silencis. Situant el relat en el
temps i en els espais. Matisant. En definitiva, acompanyant-lo.
 És important fer al·lusió a la confidencialitat, si l’entrevistat ho demana.

6. Tractar les entrevistes fetes des del punt de vista arxivístic per utilitzar-les
posteriorment com a fonts històriques orals
 Registres i transcripció
 Habitualment les entrevistes s’enregistren, però no ha de ser motiu de
preocupació durant el desenvolupament.
 En les transcripcions cal recollir les pauses, èmfasis, dubtes amb un codi
preestablert i mantenint les expressions i lèxic de l’informant.
 Cal identificar l’arxiu el més aviat possible (nom, data, lloc, durada i tema).
 Anàlisi i publicació
 Cal sistematitzar els temes, ordenar -los cronològicament, els vincles amb
persones, etc.
 No hi ha uns criteris generals d’anàlisi i interpretació; perquè depèn dels
objectius de la recerca. No obstant això, es recomanable començar amb una
fitxa de cada entrevista. –

30
  Cal no sobreestimar el que l’entrevista ens proporciona. Cal triangular la
informació. Per això, és bo aconseguir fotos, documents, objectes
relacionats amb les entrevistes i el tema d’estudi.

Decàleg per a una bona entrevista

1. És òptim que l'entrevista es realitzi privadament i reuneixi només l'entrevistador i
l'entrevistat. La presència d'altres persones pot distorsionar el relat.
2. Una entrevista no és un diàleg i les intervencions pròpies s'han de limitar a conduir
la narració. No es tracta de mostrar els coneixements de l'investigador, sinó
d'aconseguir informació.
3. És millor començar amb preguntes fàcils, que no plantegen controvèrsia i donin
confiança a l'informant. Les qüestions percebudes com compromeses han de
formular-se quan es consideri oportú segons evolucioni l'entrevista.
4. És aconsellable iniciar-la amb preguntes breus, una sola cada vegada i evitar les
que poden respondre amb un sí o no.
5. No s'ha d'interrompre una bona història per fer una altra pregunta quan la
informació sigui valuosa i pertinent.
6. Si la persona entrevistada es desvia del tema i el seu relat perd interès, hem
d'intervenir perquè torni al tema principal ("abans de continuar, voldria saber ...").
7. Hem d'establir en quins aspectes la persona entrevistada va ser testimoni
presencial (i, per tant, la seva informació és de primera mà) i en quins altres parla
de sentides.
8. No han de qüestionar els detalls que ens proporcioni encara que aquests no
concordin amb les nostres dades. Si la versió obtinguda és molt diferent de la
coneguda, podem intentar plantejar aquest problema de manera indirecta ("jo
tenia entès que ..."), per tal d'aclarir les contradiccions, però sense pressionar.
9. L'entrevista no ha de prolongar-se més enllà d'un temps raonable en funció de
l'empatia que tinguem amb l'interlocutor.
10. La informació obtinguda s'ha de verificar amb altres fonts. Cal decidir quina
informació addicional desitgem i concertar eventualment noves entrevistes.
Generalment, hi ha aspectes que requereixen ser abordats de nou, ja que han
quedat sol apuntats.

31
ENSENYAR CCSS A TRAVÉS DE LES FONTS. LA
DIDÀCTICA DE L‘OBJECTE
1) ALGUNES CARACTERÍSTIQUES EDUCATIVES DELS OBJECTES

 Són elements materials.

 Son copsables pels sentits.
 Permeten experiencies sensorials i tactils.
 Poden ser de diverses mides.
 Estem envoltats d’objectes (poden ser familiars o no familiars, tant per
nosaltres com pels infsnts)
 Tenen una funció
 Perduren més enllà de nosaltres
 Tenen la seva història
 Són tridimensionals
 Ens ofereixen diferents cares i perspectives
 Fixen conceptes i serveixen d’elements de referències
 Són elements reals
 Estimulen la motivació, l’interès, la curiositat, la creativitat, el desig de saber
 Els objectes desenvolupen les nostres habilitats (reconeixem, identifiquem,
situem, manipulem, preservem, emmagatzemem, observem, examinem,
experimentem, deduïm, concloem, avaluem, classifiquem, cataloguem,
descrivim, comparem)
 Els objectes ens permeten ampliar el nostre coneixement (materials i usos)
(tècniques, vocabulari específic) (context social, històric i econòmic) (efectes
físics del temps) (museus, galeries, col·leccions) (com les societats veien el seu
món) (poden ser fonts de coneixement tècnic, científic, històric o cultural)
 Els objectes ens permeten desenvolupar conceptes (cronologia, canvi,
continuïtat, progrés) (disseny com a funció d’ús, disponibilitat, de materisls,
aparença…) (moda, estil, gust) (original, còpia i falsificació) (patrimoni,
preservació, conservació)

2) ELS FONAMENTS DE LA DIDÀCTICA DE L’OBJECTE... I LA PSICOLOGIA EVOLUTIVA

Jan Amós Comenius
- Orbis sensualium pictus
- Aprenentatge lligat a imatges i objectes
Maria Montessori
- Els objectes ens ensenyen!: “Qui ensenya són els objectes (els materials) i
no la mestra”
- Interactivitat sensitiva: es produeix una interacció sensorial entre els
infants i els objectes i materials que condueix a un autoaprenentatge lúdic

32
 - Aguditza els sentits: els objectes ajuden a cultivar els sentits, desenvolupar-
los i corregir errors
Ovide Decroly
- Mètode basat en els centres d’interès i que se centra en el principi de
globalitat de l’infant i el principi de l’interès.
- Per ell hi ha tres tipus d’exercicis fonamentals: observació, associació i
expressió (els objectes ajuden a fer aquests exercicis).
- Dos tipus: objectes i materials aportats pels infants i objectes i materials
didàctics aportats pel mestre.

EL VALOR EDUCATIU I FORMATIU DELS OBJECTES

Durante 1975, Pier Paolo Pasolini escribe una serie de artículos en forma de cartas
dirigidas a un joven napolitano figurado, de nombre Gennariello. A lo largo de las
entregas que conforman este ‘pequeño tratado pedagógico’, Pasolini reflexiona acerca
de aspectos relacionados con la educación y los aprendizajes adquiridos a lo largo de la
vida, y describe las distintas ‘fuentes educativas’ que conforman la identidad de la
persona. En su clasificación señala la ‘enseñanza de las cosas’, el aprendizaje que se
desprende del mundo sensible, como la más significativa de todas. De acuerdo con ella,
nuestra experiencia sensible queda configurada desde el nacimiento por los objetos
que nos rodean, al tiempo que nos posiciona y define el modo en que nos relacionamos
con el mundo. Además, la impronta que deja ese aprendizaje es muy difícil de borrar o
transformar a lo largo de la vida, ya que queda grabado en el niño desde su más tierna
infancia: ‘La educación que a un muchacho le dan los objetos, las cosas, la realidad
física – en otras palabras, los fenómenos materiales de su condición social – convierte a
ese muchacho al mismo tiempo en lo que es y en lo que será durante toda su vida. Es su
carne la que es educada como forma de su espíritu’. (Martínez 2011: 69, citado por
Gómez-Redondo, 2017: 3)
Gómez-Redondo, C. (2017). El objeto patrimonial como símbolo identitario en el museo.
MIDAS, 8, 1- 14.. https://doi.org/10.4000/midas.1216

Resumint fins aquí...

 Existeix una didàctica de l’objecte que,
 en primer lloc, es basa en les característiques didàctiques que tenen tots els
objectes (siguin o no històrics),
 i en segon lloc, es basa en les característiques didàctiques dels objectes com a
fonts del passat.

3) ELS OBJECTES DEL PASSAT COM A ELEMENTS DIDÀCTICS

o Amb els objectes podem aprendre sobre el present però també sobre el passat.

33
o Els objectes ens permeten veure que totes les societats del passat han hagut de
solucionar problemes similars als nostres
o Ens situen en el temps i l’espai
o Ens permeten accedir a informació que no està escrita
o Els podem associar històries i significats
o Han canviat de significat, perquè es modifica la funció
o Com que perduren més enllà de nosaltres, connecten generacions... ens permeten
fer línies del temps
o Són elements concrets i tangibles als que se‘ls associen conceptes abstractes i
intangibles. Fixen conceptes
o Poden actuar com a ”centres d‘interès”

o Ens permeten anar d‘allò particular a allò general (afavoreixen el pensament

inductiu)
o Permeten fer raonaments hipotètic-deductius: anar d‘allò general allò
particular
o Atrauen l‘atenció si es plantegen com un enigma
o Són inclusors de la ment
o Són suports per a la memòria
o Els podem estudiar i analitzar a través de cercar informació, contrastar-la, triar
la més rellevant, sintetitzar-la i crear un discurs sobre l’objecte i la seva època…
o La didàctica de l‘objecte no ha de ser un mercat escolar
o Els objectes s‘han d‘emprar com a fonts de coneixement, per tant, requereixen
d‘un estudi sistemàtic i concret. Són fonts primàries del passat

 D’ON PROVENEN LES FONTS DEL PASSAT?

- Poden estar a la nostra vista des de sempre...
- A vegades apareixen en excavacions arqueològiques
- Altres vegades es troben amagades en cases o edificis...
- Poden ser col·leccions d’individus
- Poden ser llegats de persones ...

 ON LES PODEM TROBAR?

- A arxius

34
 - A biblioteques
- Als museus
- A l’aire lliure: jaciments arqueològics, camps de batalla, conjunts urbans,
etc.
- A les botigues d’antiguitats ...
- A les nostres cases

4) LES FONTS I EL SEU ÚS EDUCATIU AL CURRÍCULUM

 En definitiva, els objectes com a fonts del passat ens ajuden a desenvolupar
habilitats del pensament històric.
 Treballar amb objectes, i altres fonts, ajuden a desenvolupar l‘alfabetització
històrica, habilitat que consisteix a construir arguments basats en l‘anàlisi crítica de
la informació, així com a resoldre problemes d‘interpretació històrica.
 Aquesta competència és indispensable per a formar ciutadans del segle XXI.
 Tot i el paper preponderant que el currículum atorga a l’ensenyament-
aprenentatge de les CS a través de les fonts, no es mencionen de manera clara els
objectes, malgrat les seves virtuts educatives.
 És hora de fomentar un aprenentatge innovador de les CCSS basat en les fonts
objectuals!


35
PAUTES PER A L’ANÀLISI D’UN OBJECTE
SANTACANA, J., I LLONCH, N. (2012). MANUAL DE DIDÁCTICA DEL OBJETO EN EL
MUSEO. TREA, P. 60-62.

Santacana, J. i Llonch, N. (2012). Manual de didáctica del objeto en el museo. Trea.

Pàgines 60-62

36
37
Tenint en compte les exigències socials del moment present, una nova didàctica de la
història ha de promoure actituds i aptituds com interpretar els fets, contrastar les
fonts, plantejar-se preguntes adequades, elaborar hipòtesis, detectar prejudicis,
extrapolar situacions i fer deduccions, entre d’altres. Per promoure això existeixen
diferents mètodes, entre ells la ensenyança a través de l’objecte.
Tal com comenten Llonch i Parisi (2016), tots els objectes tenen una infinitat de
significats i, per tant, són portadors de coneixement, però per a descobrir-los és
necessari saber interrogar-los. Llavors, la finalitat principal de la didàctica de l'objecte
és relacionar l'objecte amb els coneixements que conté, per a fer-los comprensibles,
fixar-los en la memòria i per a servir d'elements d'ancoratge d'aprenentatge de nous
conceptes.
Cal explicar que l'objecte és una cosa concreta, dotat de materialitat i de
característiques determinades, es pot observar, descriure, tocar, classificar,
contextualitzar, dibuixar, pot suggerir-nos coses, pot ser comparat amb altres
objectes... En conclusió, es pot dur a terme un procés d'anàlisi que porti a fixar-se en
els detalls de l'objecte i permeti conèixer
com és, la seva funció i funcionament, a qui
va destinat, el seu procés de fabricació, les
implicacions econòmiques del seu procés,
l'adquisició de les matèries primeres que el
componen, la seva comercialització... Per a
això, s’ha de fer una anàlisi sistemàtica de
l'objecte des del punt de vista morfològic,
funcional, tècnic, econòmic, sociològic,
estètic i històric-cultural (Santacana i
Llonch, 2012).

Si es dona una resposta a diferents qüestions de l’anàlisi, per exemple, es pot entendre
per què l'objecte és com és, es poden relacionar les característiques de l'objecte amb
conceptes més generals, probablement es podrà arribar a conclusions sobre el seu
context històric, social i cultural, detectant inclús canvis i continuïtats vinculats a
l'objecte i les necessitats que cobria en períodes determinats del passat...
Per aconseguir tot això, com a docents hem de construir estratègies d'ensenyament-
aprenentatge basades en les premisses de la didàctica de l'objecte que tenen com a
punt de partida la potencialitat de l'anàlisi d'aspectes concrets vinculats a aquest
objecte i el seu context pot contribuir favorablement a una didàctica de la Història.
Concretament, una història no basada en relats tancats gastats pels historiadors o les
editorials de llibres de text, sinó basada en les fonts primàries del passat i en els
objectes del passat.

38
MALETES DIDÀCTIQUES
1) QUÈ ÉS UNA MALETA DIDÀCTICA?
Artefacte mòbil i autònom amb finalitat didàctica que conté diversos recursos
educatius agrupats sota un concepte d’unitat que permeten abordar un tema concret i
la consecució d’uns objectius prèviament establerts.

2) QUINES CARACTERÍSTIQUES TÉ UNA MALETA DIDÀCTICA?

 Portabilitat
 Contenidor de recursos i materials educatius
 Unitat
 Autonomia
 Seqüència formativa de durada mitjana-llarga
 Diversitat de formats
 Dirigida a diversos públics

3) POTENCIALITATS DIDÀCTIQUES
o Aprenentatge experimental
o Caràcter lúdic
o Agilitat de la informació i
o possibilitats d'adaptació
o Flexibilitat espacial
o Flexibilitat temporal

4) BASES PER CREAR UNA MALETA DIDÀCTICA

 Pedagogia activa / interactivitat: rol actiu i participatiu dels usuaris
 Aprenentatge experimental: faciliten nous aprenentatges basats en la
manipulació
 Didàctica de l’objecte: aprenentatge a través de l’observació, l’anàlisi i la
interrogació
 Didàctica lúdica: aprendre des del joc, de forma amena i afectiva, deixant espai
a l’exploració i la creativitat
 Motivació i emoció: desperten l’interès, creen efecte sorpresa i poden apel·lar
a les emocions

COM CREAR UNA MALETA DIDÁCTICA?

39
A tenir en compte!
- On la farem servir?
- Per a qui?
- Amb quina finalitat?
- Quan?
- Durada?
- Quins objectius d’aprenentatge?
- Quins continguts treballarem?
- Quina seqüència didàctica d’activitats?
- Quins materials?

Idees clau
1. Disseny còmode i lleuger
2. Disseny al servei del contingut
3. Resistents a l’ús
4. De fàcil manipulació i manteniment
5. Contingut fàcil de reposar
6. Revisió constant del seu estat
7. Reforcen la idea de “com aprendre” i no “com ensenyar”
8. Sobre l’avorriment no es construeix cap aprenentatge
9. El efecte sorpresa és clau
10. Hands on, heart on and mind on!

40