LES INSTITUCIONS PÚBLIQUES DEL

PRINCIPAT

LES INSTITUCIONS EMANADES DE LA

CONSTITUCIÓ DEL PRINCIPAT D'ANDORRA.

23

EL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL
(TÍTOL VIII)

Document actualitzat per: Joan Manel Abril Campoy

Data: 17 de juliol de 2019
 LES INSTITUCIONS PÚBLIQUES DEL PRINCIPAT

II. Segona part: Les institucions emanades de la Constitució

del Principat d'Andorra

23

El Tribunal Constitucional
(títol VIII)

1. El dictamen previ
d'inconstitucionalitat de les lleis,
dels tractats i dels acords
internacionals.
En el tema 15,3. s'ha fet una primera referència general a les
motivacions de l'adopció del control de constitucionalitat
previst per l'article 45.2 de la CPA, el qual s'ha denominat,
per un cert mimetisme doctrinal, com a dictamen previ de
constitucionalitat o d'inconstitucionalitat, tant en la mateixa
CPA, com en la LQTC.

Tant la facultat de veto tendent a suscitar una segona

deliberació del legislador, proposada inicialment pels
representants del Consell General en el si de la comissió
tripartida encarregada d'elaborar el projecte de la CPA, com el
requeriment de pronunciament sobre la constitucionalitat,
adoptat definitivament en l'article 45,2. del text
constitucional, s'emmarquen en el procediment legislatiu i en
el d'adopció de tractats internacionals en la seva fase final,
en la part que correspon realitzar als coprínceps o al Govern
(1).

Això no obstant, la configuració del requeriment de dictamen

previ d'inconstitucionalitat és notablement diferent en la CPA
i en la LQTC.

1.1. El dictamen previ d'inconstitucionalitat en la Constitució

del Principat d'Andorra.

La CPA configura i regula el dictamen previ

d'inconstitucionalitat en els seus articles 45.2, 98 i 101.

L'article 45.2. emmarca el dictamen previ

d'inconstitucionalitat en la darrera fase del procediment
legislatiu: la de sanció, promulgació i publicació de la llei
(vegeu el tema 17, 1.1.), o en la darrera fase del procediment
d'adopció dels tractats internacionals: la de manifestació del
consentiment de l'Estat per a obligar-se (vegeu el tema 18,
2.2.4.).

En efecte, després que el 45.1 g) i h) estableix que els

coprínceps

g) Sancionen i promulguen les lleis segons l'article 63 de la

present Constitució.
h) Manifesten el consentiment de l'Estat per a obligar-se per
mitjà dels tractats internacionals, en els termes previstos en
el capítol III del títol IV de la Constitució,

el 45.2 encabeix el dictamen previ d'inconstitucionalitat en

aquesta fase del procediment d'adopció de lleis o de tractats
internacionals:

2. Les disposicions previstes en els apartats g) i h) d'aquest

article han d'ésser presentades simultàniament a un i altre
copríncep, que han de sancionar-les i promulgar-les o
manifestar el consentiment de l'Estat segons el cas, i n'han
d'ordenar la publicació no abans de vuit dies i no més tard de
quinze.

En aquest període, els coprínceps, conjuntament o separadament,

poden adreçar-se al Tribunal Constitucional amb missatge raonat
a fi que aquest es pronunciï sobre la seva constitucionalitat.
Si la resolució fos positiva, l'acte pot ésser sancionat amb la
signatura d'almenys d'un dels coprínceps.

Del tractament que el dictamen previ d'inconstitucionalitat rep

en la CPA, es pot concloure que:

- és una institució unitària, configurada de manera idèntica,

tant si es tracta de lleis com de tractats internacionals;

- es concep com una fase del procediment legislatiu o del

procediment d'adopció dels tractats internacionals i, per tant,
és aliè al concepte d'un procediment contenciós o
contradictori.

1.2. El dictamen previ d'inconstitucionalitat en la Llei

qualificada del Tribunal Constitucional.

La LQTC confereix un tractament diferenciat al requeriment de

dictamen previ de constitucionalitat, segons es tracti de lleis
o de tractats, i estableix un procediment no solament específic
per a cada cas, sinó també regit per principis oposats.

En efecte, el títol IV de LQTC dedica el seu capítol tercer al

"procediment previ de control de constitucionalitat" dels
tractats i el seu capítol quart al "procediment de dictamen
previ sobre l'adequació a la Constitució de les lleis". La
mateixa semàntica és aquí indicativa d'una consideració
diferenciada de dues categories d'actes.

Com s'ha dit, el procediment és distint i regit per principis

oposats en el cas de les lleis i en el dels tractats:

1.2.1. El procediment en el requeriment de dictamen previ de

constitucionalitat de les lleis:
La LQTC el determina:
- pel sotmetiment a unes regles específiques (art. 63-68);
- per l'aplicació de les regles comunes a tots els altres
processos i procediments (art. 35-42);
- per la remissió a algunes regles del procés directe
d'inconstitucionalitat (art. 66): participació del Ministeri
Fiscal (art. 47.2), vinculació del tribunal a l’assentiment de
les parts demandades com en el cas de la justícia rogada (art.
47.3), configuració del procediment com a contenciós (demanda-
contestació amb els requisits de legitimació i postulació, fase
provatòria i de conclusions: art. 48).

Cal concloure que la LQTC configura un procediment del

requeriment de dictamen previ de constitucionalitat de les
lleis, que li confereix una substantivitat assimilable
plenament a un procediment contenciós convencional en l'àmbit
de la justícia rogada. Conseqüentment, la LQTC no s'adequa a la
CPA, la qual l'emmarca en el procediment legislatiu en la fase
de sanció, promulgació i publicació de les lleis.

L'experiència del funcionament d'aquesta institució des de la

promulgació de la CPA ha posat de manifest dificultats i
contradiccions sorgides de la inadequació de la seva regulació
legal amb el text constitucional. La realitat dels fets ha
contradit la tesi enunciada en l'exposició de motius de la LQTC
que el requeriment de dictamen previ pot ser sol·licitat per un
dels coprínceps "...no perquè el Tribunal declari la
inconstitucionalitat de la llei, sinó per cobrir el tràmit que
li permet no sancionar-la...", car s'ha demostrat que no hi ha
cap nexe necessari entre el requeriment de dictamen previ i la
signatura o no signatura de la llei sotmesa al control de
constitucionalitat. Per altra part, la jurisprudència del
Tribunal Constitucional s'ha vist obligada sovint a corregir o
a atemperar les conseqüències de la configuració del
procediment establert per la LQTC, com en matèria de postulació
(95-1-DP) (2), sobre legitimació activa (95-1-DP; 99-1-DP) (3),
i sobre la motivació i la formulació de la pretensió (4).
L’aute de 17 d’octubre del 2014 (dictamen previ sobre la
constitucionalitat de l’article 48 (66 quater) de la Llei
qualificada de modificació de la llei qualificada de la
justícia. Núm. 394-2014) accepta que emès el dictamen pel
Tribunal Constitucional es pot sancionar parcialment la llei.

1.2.2. El procediment en el requeriment de dictamen previ de

constitucionalitat dels tractats.

La LQTC preveu el procediment següent:

- escrit de sol·licitud de dictamen previ de constitucionalitat
(art. 60);
- trasllat i contestació del Consell General o del Govern,
segons l'acte -"tractat o "acord"- sobre el qual es sol·liciti
el control de constitucionalitat (art. 61.1). Noteu que no hi
intervé el Ministeri Fiscal ni s'estableix la vinculació del
Tribunal a l’assentiment de la part demandada;
- recaptació per part del magistrat ponent de tots els informes
i documents que estimi necessaris (art. 61.2); per tant, el
Tribunal actua d'ofici;
- proposta del ponent al Ple del Tribunal, en un termini màxim
de 15 dies hàbils a comptar des de la data de presentació de
l'escrit de contestació (art. 61.2);
- emissió del dictamen de constitucionalitat dins dels tres
dies posteriors al de la formulació de la proposta del ponent
(art. 61.2);

La LQTC configura el procediment del requeriment de dictamen

previ de constitucionalitat dels tractats amb major adequació
amb la CPA que en el cas del requeriment de dictamen previ de
les lleis. En efecte, és un procediment àgil, que encaixa amb
el procés d'adopció dels tractats i els acords internacionals,
i en el qual la raó d'interès públic en la salvaguarda de la
constitucionalitat imposa al Tribunal Constitucional l'actuació
d'ofici, no en l'iniciació del procediment, sinó en el seu
impuls i conclusió.

L'adopció d'aquesta regulació del procediment, també per al cas

de dictamen previ de constitucionalitat de les lleis, tindria
com a efecte el retorn desitjable al tractament unitari del
dictamen previ que es desprèn de l'article 45.2 de la CPA.

1.2.3. Efectes del requeriment del dictamen previ de

constitucionalitat de les lleis i dels tractats.

- La formulació del requeriment o sol·licitud suspèn el

procediment de sanció de les lleis o de ratificació dels
tractats o acords;
- El pronunciament fa possible o impossibilita la sanció de la
llei o la ratificació dels tractats o acords segons sigui a
favor o en contra de l'adequació de la llei, del tractat o de
l'acord amb la CPA.

2. El recurs d'empara.
La CPA conté les disposicions relatives al recurs d'empara en
els articles 41 i 102:

"Article 41
1.Els drets i llibertats reconeguts en els capítols III i IV
són tutelats pels tribunals ordinaris per mitjà d'un
procediment urgent i preferent regulat per la llei, que, en
qualsevol cas, se substanciarà en dues instàncies.
2.La llei crearà un procediment excepcional d'empara davant el
Tribunal Constitucional contra els actes dels poders públics
que violin el contingut essencial dels drets esmentats en
l'apartat anterior, llevat el supòsit previst a l'article 22".

"Article 102
Contra els actes dels poders públics que lesionin drets
fonamentals, estan legitimats per demanar empara davant el
Tribunal Constitucional:
a) Els qui hagin estat part o siguin coadjuvants en el procés
judicial previ a què es refereix l'article 41.2 d'aquesta
Constitució.
b) Els qui tinguin un interès legítim en relació a disposicions
o actes sense força de llei del Consell General.
c) El Ministeri Fiscal en cas de violació del dret fonamental a
la jurisdicció".
Per tant, d'acord amb la CPA, la tutela i protecció dels drets
i llibertats reconeguts en els capítols III i IV del seu títol
II:

- pertany a la jurisdicció ordinària, segons un procediment

urgent i preferent, legalment establert, i que en tot cas s'ha
de substanciar en dues instàncies. En el tema 21,2. s'ha fet
referència a aquesta atribució del poder judicial; i en el tema
14,2.2.1. s'ha exposat la configuració legal del procediment
per obtenir la dita tutela davant de la jurisdicció ordinària,
d'acord amb la Llei transitòria de procediments judicials (art.
15 i 18)i amb les modificacions introduïdes en aquesta darrera
Llei per la Llei 24/2018, del 18 d’octubre, del Codi de
procediment civil;

- pertany excepcionalment al Tribunal Constitucional mitjançant

el procediment d'empara, llevat que la llei atorgui la facultat
de requerir la tutela directament del Tribunal Constitucional,
com és el cas de l'article 95 de la LQTC davant de
disposicions, resolucions i actes del Consell General que no
tinguin caràcter de llei i que violin els drets
constitucionalment protegits per recurs d'empara;

- s'atorga contra "els actes dels poders públics que lesionin

drets fonamentals" (article 102). L'extensió del concepte de
"poder públic" s'ha d'entendre en l'àmbit de projecció de
l'article 3,1. de la CPA i, per tant, inclou tots els subjectes
que, directament o indirectament, exerceixen poder o funcions
públiques, inclosos tots els òrgans jurisdiccionals, així com
qualsevol entitat vinculada als poders públics mitjançant les
diverses modalitats de gestió, com, per exemple, les entitats
dites parapúbliques. Les lesions de drets fonamentals per part
de persones privades hauran de plantejar-se davant la
jurisdicció ordinària d'acord amb el procediment establert per
la Llei transitòria de procediments judicials.

- pot ésser invocada per tots els titulars dels drets

constitucionalment protegits. Les condicions d'exercici que la
llei pugui establir no poden restringir la legitimació activa
atorgada per la Constitució, que "vincula tots els poders
públics". (article 3,1.).

El recurs d'empara és regulat per la LQTC en el seu títol IV,

capitol sisè. Però la Llei qualificada de modificació de la
Llei qualificada del Tribunal Constitucional, de 22 d'abril de
1999 (en endavant LMQTC) (5), ha donat una nova regulació a la
matèria dels articles 37,2., 94 i 96,3. de la LQTC. La Llei de
modificació de la Llei transitòria de procediments judicials
(6) ha adoptat el procediment previ en aquesta matèria. S’ha de
tenir en compte que la DF 15 de la Llei 24/2018, del 18
d’octubre ha derogat l’article 94 de la llei qualificada del
Tribunal Constitucional, que la DF 4ª de l’esmentada llei ha
modificat ha introduït l’article 42 bis, ha modificat els
articles 86 a 90, 92 i 93.

La configuració legal del recurs d'empara preveu tres supòsits

de recurs d'empara.

2.1. El recurs d'empara com a recurs extraordinari contra la

sentència de segona instància dictada en el procediment urgent
i preferent de la jurisdicció ordinària.

L'exposició de motius de la LQTC descriu el seu perfil:

"Es planteja literalment, no com un recurs contra l'òrgan

públic que potencialment va lesionar en origen el dret
fonamental, sinó com a recurs especial contra la segona
sentència dictada en el procediment urgent i preferent per la
jurisdicció ordinària. D'aquesta forma, s'eliminen de rel els
dubtes que pugui haver-hi sobre l'objecte del recurs, sobre les
complexes qüestions de legitimació i sobre l'àmbit dels drets
protegits. Només en cas de segona sentència desestimatòria (amb
la qual cosa, tot sigui dit, el subjecte del dret ja ha gaudit
d'una doble garantia davant de la jurisdicció ordinària) es
podrà interposar recurs d'empara. D'aquesta manera, no només
seran supòsits excepcionals sinó també residuals".

Per tant, cal tenir sempre present la regulació del procediment

davant la jurisdicció ordinària establert per la Llei
transitòria de procediments judicials.

El procediment és regulat pels articles 85-92 de la LQTC. La

majoria d’aquests preceptes (els articles 86 a 90 i el 92 han
estat modificats per la Llei 24/2018, del 18 d’octubre, del
Codi de procediment civil.

La legitimació per a interposar el recurs correspon a qui sigui

part demandant o coadjuvant en el procediment davant la
jurisdicció ordinària i també el Ministeri Fiscal quan
s’interposi contra una resolució judicial que vulneri
eventualment el dret a la jurisdicció. Són part demandada o
coadjuvant els qui ho hagin sigut en la instància precedent
(art.87).

El procediment pròpiament dit inclou les fases següents:

- interposició del recurs, en el termini de tretze dies hàbils

des de la data de notificació de la resolució, en què es demana
la seva anul·lació i, si és el cas, la suspensió dels seus
efectes (art. 88,1);

- decisió d'admissibilitat per part del Tribunal

Constitucional, recurrible en recurs de súplica (art. 89,2.).

- admès el recurs a tràmit, trasllat a la part demandada,

coadjuvants i Ministeri Fiscal perquè formulin les seves
al·legacions (art. 90,1.).

- formulació de conclusions per les parts i pel Ministeri

Fiscal en un nou termini de tretze dies(art. 90,2.).

- sentència en el termini de dos mesos des de la data

d'admissió del recurs (art. 91,2.).

Els efectes de la sentència són:

- si és estimatòria -total o parcial-, comporta l'anul·lació -

total o parcial- de la resolució impugnada, la declaració dels
drets lesionats i la reposició del recurrent en la plenitud
dels seus drets. Si la lesió fos materialment irreparable, el
Tribunal determina el tipus de responsabilitat en què ha
incorregut el subjecte que va violar el dret, a fi que pugui
ser exigida davant la jurisdicció ordinària (art. 92,1.-3.);

- si és desestimatòria, comporta la condemna en costes del

recurrent (art. 92,4.).

La nova regulació de l’incident de nul·litat, fruit de la

modificació de la Llei Transitòria de procediments judicials,
per la Llei 24/2018, del 18 d’octubre, del Codi de procediment
civil, ha conceptuat l’incident de nul·litat en dues
instàncies, de manera que esdevé el procediment urgent i
preferent quan el dret vulneat és l’article 10 de la
Constitució.

En el sentit del text, en la seva disposició final cinquena es

modifica la redacció de l’article 18 bis i s’afegeixen dos nous
preceptes; els articles 18 ter i quater. Aquesta disposició
s’ha de posar en relació amb la disposició final vint-i-novena
que determina que l’entrada en vigor d’aquests preceptes ha
tingut lloc el dia 15 de novembre del 2018.

El Codi de procediment civil, front a la regulació anterior de

1999 que només establia una instància, ara ha considerat que
l’incident de nul·litat s’articula com un procediment urgent i
preferent (cfr. art. 41 Constitució) quan el dret vulnerat és
el dret a la jurisdicció (infraccions processals, formals o
incongruència omissiva). Per tant, contra la inadmissió a
tràmit o la resolució en primera instància, ha de preveure’s
una segona instància.

En el sentit exposat, s’assenyala (18 quater 4) que contra

l’aute d’inadmissió o resolutori de l’incident es pot formular
apel·lació en el termini de tretze dies hàbils davant la Sala
competent del Tribunal Superior de Justícia. Per tal de
garantir el dret de les parts a un tribunal imparcial, es
determina que caldrà formar una sala ad hoc, de la que no
podran formar part els magistrats que eventualment hagin resolt
l’incident de nul·litat en primera instància.

Aquesta Sala pot inadmetre el recurs si considera, de manera

motivada, que no té fonament. Per contra, si l’admet, trasllada
el recurs a les parts interessades perquè facin les
al·legacions i proposin les proves oportunes en el termini de
tretze dies hàbils. Posteriorment, la sala competent, després
de practicar les proves proposades que consideri útils,
pertinents i necessàries i les altres proves que decideixi
d’ofici, resol mitjançant un aute dins els tretze dies hàbils
següents.

La tramitació de l’incident no té efectes suspensius, excepte

que el tribunal ho acordi expressament quan consideri que de no
fer-ho es pot generar un perjudici greu i de difícil reparació
a la part que el formula.

L’aute d’inadmissió o resolutori no és susceptible de cap

recurs, sense perjudici del recurs d’empara (art. 86 de la Llei
qualificada del Tribunal Constitucional).

En darrer terme, i a diferencia del règim anterior on

l’admissió a tràmit del recurs d’empara requeria que s’hagués
interposat en temps i forma un incident de nul·litat
d’actuacions, ara l’article 18 quater 7 assenyala explícitament
que la interposició de l’incident de nul·litat no és un
pressupòsit necessari per a poder formular un recurs d’empara
quan es tracti d’una resolució judicial ferma dictada pel
Tribunal Superior de Justícia.

2.2. El recurs d'empara per vulneració del dret fonamental a la

jurisdicció reconegut per l'article 10 de la Constitució.

La seva regulació en la Llei qualificada del Tribunal

Constitucional.

L'exposició de motius de la LQTC, que, com té declarat el

Tribunal Constitucional, "no té valor normatiu..." però
"estableix una indicació molt explícita de la voluntat del
legislador" (97-4-RE) (7), descriu el seu perfil:

"Per als supòsits en què produeixi una lesió de caràcter

jurisdiccional, fora del procediment urgent i preferent, el
principi general és que no es pot interposar directament el
recurs d'empara. Altrament, s'exigeixen dos requisits: esgotar
els recursos ordinaris en defensa del dret lesionat i
sol·licitar del Ministeri Fiscal que l'interposi. Només si el
Ministeri Fiscal decideix interposar-lo, serà possible aquesta
modalitat de recurs. Així, resta tallada la possibilitat
d'utilitzar el Tribunal Constitucional com a instància última
contra qualsevol tipus de decisió en qualsevol tipus de procés
ordinari en què s’al·legui lesió del dret a la jurisdicció i
s’envaeixi el Tribunal Constitucional amb infinitat de
qüestions que no li corresponen: càrrecs de direcció pública i
altres supòsits”.

L'exposició de motius es projectà en l'article 94 de

l'articulat de la LQTC:

"Article 94
1.Si es produís vulneració d'algun dels drets recollits en
l'article 10 de la Constitució, en el decurs o amb motiu d'un
procediment judicial o prejudicial, el subjecte afectat ha
d'al·legar aquesta lesió en defensa del seu dret davant l'òrgan
judicial ordinari pels mitjans i recursos que la legislació
estableixi.
2.Esgotada sense èxit la via judicial ordinària en defensa del
dret constitucional lesionat, en el termini de sis dies hàbils
comptats des del moment de la notificació de l'última resolució
denegatòria, pot dirigir-se mitjançant escrit al Ministeri
Fiscal perquè aquest interposi recurs d'empara constitucional.
S'ha d'adjuntar a aquest escrit còpia de les actuacions
realitzades en defensa del dret i de les resolucions hagudes
als procediments corresponents.
3.El Ministeri Fiscal ha de resoldre en els sis dies hàbils
següents si, d'acord amb el que estableix l'article 102 c) de
la Constitució, és procedent la interposició del recurs
d'empara. Contra aquesta resolució no es pot interposar
recurs".

Aquesta redacció de l'article 94 de la LQTC i, sobretot, la del

seu apartat 3, que exclou la possibilitat de presentar
qualsevol recurs contra la resolució del Ministeri Fiscal,
suscità sovint el qüestionament de la seva adeqüació a la CPA,
sobretot perquè semblava atribuir al Ministeri Fiscal una
funció suplantadora del Tribunal Constitucional. No obstant
això, el Tribunal Constitucional no solament aplicà
rigorosament el contingut de l'article 94 -el va col·locar sota
la premissa general del seu sotmetiment a la LQTC (95-2-RE)
(8), 97-4-RE (9), entre altres-, sinó que també exclogué
expressament l'autoqüestió d'inconstitucionalitat del dit
article 94 de la LQTC (96-5-RE) (10).

La qüestió, però, radicava tant en la qüestió de l'adequació de

l'article 94 de la LQTC a la CPA, com en la manca de
desenvolupament legal de l'article 41.1 del text
constitucional. Dit altrament, el recurs d'empara, com a
procediment extraordinari, pressuposa un procediment davant la
jurisdicció ordinària que cal esgotar prèviament. Ara bé, tant
la LQTC com la resta de lleis no havien establert un
procediment urgent i preferent per als casos de lesió del dret
a la jurisdicció, proclamat per l'article 10 de la CPA, que
constituís el fonament de la legitimació per a interposar
recurs d'empara, establert per l'article 102 a) del text
constitucional.

La nova regulació en les lleis de modificació de la Llei

qualificada del Tribunal Constitucional.

La LMQTC reitera, en la seva exposició de motius, l'evitació de

l'abús del recurs d'empara com a motiu de l'omissió del
desenvolupament legal, a què s'ha al·ludit; aquest motiu no
semblaria proporcionat a la privació de l'exercici d'un dret
constitucionalment garantit. En tot cas, la LMQTC i la Llei de
modificació de la Llei transitòria de procediments judicials,
ambdues de 22 d'abril de 1999, van donar donat una nova
regulació a la matèria, amb la conseqüent nova redacció dels
articles 37, 94 i 96 de la LQTC, la primera, i amb la creació
d'un nou procediment davant la jurisdicció ordinària per a la
tutela del dret a la jurisdicció, la segona.

2.2.1. El procediment de tutela per la jurisdicció ordinària

del dret fonamental a la jurisdicció: l'anomenat incident de
nul·litat d'actuacions.

La Llei de modificació de la Llei transitòria de procediments

judicials, abans esmentada, ha introduït un article 18 bis a
l'anterior llei de 1993, amb el qual es regula el procediment
de tutela per a la jurisdicció ordinària dels drets reconeguts
per l'article 10 de la CPA.

D'acord amb l'article 18 bis,

- l'incident de nul·litat d'actuacions procedeix contra

qualsevol vulneració -per acció o per omissió- del dret
fonamental a la jurisdicció;

- la legitimació per a instar l'incident de nul·litat

d'actuacions correspon a la persona directament afectada;

- el procediment pròpiament dit preveu dues situacions

processals:
 a) abans de la sentència o la resolució definitiva cal
declarar, d'ofici o a instància de part, fent ús de tots els
recursos i remeis jurisdiccionals ordinaris, i amb audiència
prèvia de les parts, la nul·litat de les actuacions
vulneradores del dret a la jurisdicció i la retroacció del
procediment al moment en què es produí la vulneració;

b)després de sentència o resolució ferma:

- sol.licitud de la persona afectada per la

vulneració, en el termini de 15 dies naturals des de la
notificació de la sentència o la resolució definitiva o des que
s'hagi conegut la vulneració. Si la persona efectada no ha
estat part en el procés, el termini és d'un any des de la
notificació.
- audiència de les parts amb possibilitat de
formular al·legacions.
- resolució en el termini de 10 dies.

La regulació de l'anomenat incident de nul·litat d'actuacions

per l'article 18 bis suscitava dues observacions:

- resulta imprecís, sobretot abans de la sentència o la

resolució definitiva, contràriament al que pot exigir la
seguretat jurídica en matèria tan cabdal;

- no sembla acomplir el mandat constitucional de substanciació

en dues instàncies (article 41,1., de la CPA). El Tribunal
Constitucional ha establert el precedent que "amb
independència que el recurrent hagi plantejat la seva
pretensió davant d'algun dels òrgans jurisdiccionals
ordinaris en el decurs del procés, només quan la sentència
ha adquirit el caràcter de sentència ferma, es pot
formalitzar la demanda d'incident de nul·litat d'actuacions
davant de l'òrgan que li ha donat precisament el caràcter de
sentència ferma" (99-15-RE; 99-16-RE; 99-17-RE) (11).

La nova regulació de l’incident de nul·litat, fruit de la

modificació de la Llei Transitòria de procediments judicials,
per la Llei 24/2018, del 18 d’octubre, del Codi de procediment
civil, ha conceptuat l’incident de nul·litat en dues
instàncies, de manera que esdevé el procediment urgent i
preferent quan el dret vulneat és l’article 10 de la
Constitució.

En el sentit del text, en la seva disposició final cinquena es

modifica la redacció de l’article 18 bis i s’afegeixen dos nous
preceptes; els articles 18 ter i quater. Aquesta disposició
s’ha de posar en relació amb la disposició final vint-i-novena
que determina que l’entrada en vigor d’aquests preceptes ha
tingut lloc el dia 15 de novembre del 2018.

El règim de la nul·litat de les resolucions judicials

difeencia entre les no fermes (article 18 ter), que es pot
decretar d’ofici per part del tribunal o plantejar-se a
instància de part i les fermes, únicament a instància de part.

En el primer cas, el tribunal pot, abans de dictar sentència o

resolució que posi fi al procés en primera instància, donar
audiència a les parts pel termini de tretze dies hàbils per tal
que es pronunciïn sobre una eventual nul·litat i resoldre per
aute en el termini dels tretze dies hàbils següents.

En el segon cas, la part pot sol·licitar la nul·litat

mitjançant els recursos que s’escaiguin contra la resolució
dictada, fent ús dels incidents o altres mitjans que determinin
les lleis o sol·licitant al tribunal que l’acordi d’ofici.

Una vegada s’ha formulat l’incident de nul·litat per la part,

el tribunal pot declarar la seva inadmissió si considera, de
manera motivada, que no té fonament (art. 18 bis 2). Si
l’admet, dóna trasllat a les parts per al·legacions en el
termini de tretze dies hàbils i resol per aute en els tretze
dies hàbils següents.

Si s’acorda la nul·litat s’ordena la retroacció de les

actuacions al moment immediatament anterior en què es va
produir la infracció processal.

Contra l’aute d’inadmissió o resolutori de la nul·litat no es

pot interposar cap recurs, sense perjudici de formular de nou
la qüestió en els recursos que procedeixin contra la resolució
definitiva (art. 18 bis 3).

Respecte de les resolucions fermes, l’article 18 quater preveu,

com hem indicat, solament, la nul·litat a instància de part, de
manera que li resta vetat al tribunal que l’ha dictat promoure
la seva nul·litat.

En aquest sentit, les parts del procés o els afectats per una
resolució ferma poden sol·licitar al tribunal que la va dictar
la seva anul·lació. Aquesta pretensió ha de fonamentar-se en la
vulneració de drets fonamentals per infraccions processals,
defectes formals que hagin causat indefensió o en la
incongruència de la resolució, alhora que s’exigeix que aquesta
vulneració no s’hagi pogut denunciar abans (art. 18 quater 1).
L’incident s’interposa en el termini de tretze dies hàbils des
de la notificació de la resolució, o des que s’hagi tingut
coneixement de la vulneració del dret. En aquest darrer cas, no
poden haver transcorregut més de dos anys des del moment de la
notificació de resolució definitiva.

El tribunal pot declarar la inadmissió de l’incident si

considera, de manera motivada, que no té fonament. En canvi, si
l’admet a tràmit, es dóna trasllat a les parts per al·legacions
i proposició de proves (amb anterioritat la normativa no
preveia la pràctica de proves en aquest incident, però la
jurisprudència les havia admès) pel termini de tretze dies
hàbils. Practicades les proves que es considerin útils,
pertinents i necessàries, així com les decidides d’ofici, es
dicta aute dins els tretze dies hàbils següents.

El Codi de procediment civil, front a la regulació anterior de

1999 que només establia una instància, ara ha considerat que
l’incident de nul·litat s’articula com un procediment urgent i
preferent (cfr. art. 41 Constitució) quan el dret vulnerat és
el dret a la jurisdicció (infraccions processals, formals o
incongruència omissiva). Per tant, contra la inadmissió a
tràmit o la resolució en primera instància, ha de preveure’s
una segona instància.

En el sentit exposat, s’assenyala (18 quater 4) que contra

l’aute d’inadmissió o resolutori de l’incident es pot formular
apel·lació en el termini de tretze dies hàbils davant la Sala
competent del Tribunal Superior de Justícia. Per tal de
garantir el dret de les parts a un tribunal imparcial, es
determina que caldrà formar una sala ad hoc, de la que no
podran formar part els magistrats que eventualment hagin resolt
l’incident de nul·litat en primera instància.

Aquesta Sala pot inadmetre el recurs si considera, de manera

motivada, que no té fonament. Per contra, si l’admet, trasllada
el recurs a les parts interessades perquè facin les
al·legacions i proposin les proves oportunes en el termini de
tretze dies hàbils. Posteriorment, la sala competent, després
de practicar les proves proposades que consideri útils,
pertinents i necessàries i les altres proves que decideixi
d’ofici, resol mitjançant un aute dins els tretze dies hàbils
següents.

La tramitació de l’incident no té efectes suspensius, excepte

que el tribunal ho acordi expressament quan consideri que de no
fer-ho es pot generar un perjudici greu i de difícil reparació
a la part que el formula.

L’aute d’inadmissió o resolutori no és susceptible de cap

recurs, sense perjudici del recurs d’empara (art. 86 de la Llei
qualificada del Tribunal Constitucional).

En darrer terme, i a diferencia del règim anterior on

l’admissió a tràmit del recurs d’empara requeria que s’hagués
interposat en temps i forma un incident de nul·litat
d’actuacions, ara l’article 18 quater 7 assenyala explícitament
que la interposició de l’incident de nul·litat no és un
pressupòsit necessari per a poder formular un recurs d’empara
quan es tracti d’una resolució judicial ferma dictada pel
Tribunal Superior de Justícia.

Aquesta darrera possibilitat de l’article 18 quater 7 ha

merescut dues precisions recents per part del Tribunal
Constitucional en el seu Aute de 8 d’abril del 2019 (Causa
2019-19-RE), una, respecte de la interpretació de l’article 86
LQTC i, dues, què succeeix quan el recurrent empra a la vegada
la via de l’incident de nul·litat i del recurs d’empara:

“En aquest sentit, són dues les qüestions que s'han d'abordar
per aquest Tribunal Constitucional. La primera és que la
modificació d'aquest article 86 no pot interpretar-se de manera
que només procedeixi la interposició del recurs d'empara contra
les resolucions fermes dictades pel Tribunal Superior de
Justícia. Si bé és cert, que qui clou, habitualment, el segon
grau de la jurisdicció ordinària és el Tribunal Superior de
Justícia, existeixen casos, com el que ara ens ocupa, en què és
el Tribunal de Corts qui dicta la resolució que esgota els
recursos ordinaris, de manera que esdevé ferma.

En aquests supòsits, de conformitat amb allò que ja indicava

l'exposició de motius de la Llei qualificada del Tribunal
Constitucional (veg. apartat relatiu al recurs d'empara, punt
2n), cal que s'esgotin els recursos ordinaris, sense que es
pugui interposar directament el recurs d'empara. Per tant, en
aquells àmbits jurisdiccionals en què sigui el Tribunal de
Corts qui, amb una resolució ferma, esgoti els recursos
ordinaris, cal entendre que aquest supòsit resta també inclòs
en la dicció de l'article 86 de la Llei qualificada del
Tribunal Constitucional, encara que no s'hagi interposat un
incident de nul·litat d'actuacions, ja que la interpretació
sistemàtica i teleològica de la norma condueix a possibilitar
la formulació del recurs d'empara contra la resolució ferma del
tribunal que en segona instància ha posat fi a la via
jurisdiccional ordinària.

La segona rau en saber si una vegada iniciada la via de

l'incident de nul·litat d'actuacions es pot interposar alhora
un recurs d'empara davant aquest Tribunal.

L'article 18 quater de la Llei transitòria de procediments

judicials, sota el títol de "Nul·litat de les resolucions
fermes", fruit de la redacció atorgada per la Llei del codi de
procediment civil, del 18 d'octubre del 2018, preveu, en el seu
apartat 1, que es pugui interposar un incident de nul·litat
quan una resolució ferma hagi vulnerat un dret fonamental per
infraccions processals o en cas que defectes de forma hagin
causat indefensió o en cas d'incongruència de la sentència o de
la resolució, sempre que aquell que sol·licita la nul·litat no
hagi pogut denunciar aquesta vulneració anteriorment. I en
l'apartat 7, s'estableix que l'incident de nul·litat ja no és
un pressupòsit necessari per poder accedir en empara al
Tribunal Constitucional: "7. La formulació prèvia de l'incident
de nul·litat no és un requisit necessari per interposar un
recurs d'empara davant el Tribunal Constitucional quan es
tracti d'una resolució judicial ferma dictada pel Tribunal
Superior de Justícia".

Si aquestes consideracions, les posem en consonància amb

l'actuació processal del recurrent i amb allò que disposa
l'article 86 de la Llei qualificada del Tribunal Constitucional
ressurt que el recurs d'empara solament es pot interposar
contra els autes que desestimen o no admeten en fase de recurs
els incidents de nul·litat, quan s'ha optat per no interposar
de manera directa el recurs d'empara. En aquest cas, el
recurrent va optar per la via de l'incident de nul·litat
d'actuacions, atès que el Tribunal de Corts, el 3 d'abril del
2019, va dictar un aute mitjançant el qual el desestimava. En
aquest sentit, allò que el recurrent té la potestat de fer és
interposar davant el Tribunal Superior de Justícia un recurs
contra la desestimació del seu incident de nul·litat
d'actuacions (article 18 quater de la Llei transitòria de
procediments judicials), però no formular recurs d'empara, ja
que aquest és en l'actualitat clarament prematur.

Per tant, interposat un incident de nul·litat d'actuacions i un

recurs d'empara directe per les mateixes raons, l'admissió
d'aquest darrer resta supeditada al desistiment de l'incident
de nul·litat d'actuacions, encara no inadmès o resolt”.

2.2.2. El recurs d'empara en cas de violació del dret

fonamental a la jurisdicció.

La nova redacció dels articles esmentats, i la derogació de

l’article 94 per la DF15 de la Llei 24/2018, del 18 d’octubre,
comporta una doble legitimació, coherent amb l'article 102 de
la CPA, per a interposar recurs d'empara en cas de violació del
dret fonamental a la jurisdicció.

En qualsevol cas, l'esgotament de la via ordinària mitjançant

l'incident de nul·litat d'actuacions ja no és condició prèvia
per a la interposició del recurs d'empara.

Acomplerta aquesta condició, el recurs d'empara el pot

interposar:

1) La persona a qui hagi estat vulnerat el dret a la

jurisdicció; el procediment discorre sobre l'esquema següent:

- interposició del recurs d'empara en el termini de tretze

dies hàbils des de la notificació de la resolució impugnada

-requeriment del Tribunal Constitucional al tribunal que

hadictat la resolució recorreguda per a la tramesa de
l’expedient en el termini de cinc dies i nomenament del
magistrat ponent.

- decisió del Tribunal sobre l'admissibilitat del recurs

d'empara;

- admès el recurs a tràmit, , es trasllada als aemandat,

coadjuvants i Ministeri Fiscal per a efectuar al·legacions en
eltermini de tretze dies hàbils. Efectuades les al·legacions,
es confereix un termini de tretze dies hàbils per a
conclusions.
2) El Ministeri Fiscalen els mateixos terminis i amb
sotmetiment també el mateix procediment comú.

2.3. El recurs d'empara contra els actes del Consell General

que no tinguin força de llei.

- La legitimació activa correspon als subjectes que tinguin un

interès legitim en relació amb l'acte, que vulneri drets
fonamentals reconeguts pels capítols III i IV del títol II de
la CPA (article 102, b) de la CPA i article 95 de la LQTC);

- El recurs s'interposa directament davant el Tribunal

Constitucional; no intervé, per tant, la jurisdicció ordinària
(art. 95,1. de la LQTC);

- El termini per a l'interposició del recurs d'empara és de 15

dies hàbils des de la data de la notificació o de la
publicació, segons l'acte de què es tracti (art. 95,2. de la
LQTC);

- Per la resta del procediment s'apliquen, com a norma general,

les regles del procediment comú establert per al cas de tutela
pel Tribunal Constitucional dels drets fonamentals davant de la
jurisdicció ordinària.

3.Els conflictes de competències entre

els òrgans constitucionals de l'Estat.
L'article 98, d), després d'atribuir al Tribunal Constitucional
el coneixement dels conflictes de competències entre els òrgans
constitucionals, declara que

"a aquests efectes, es consideren òrgans constitucionals els

coprínceps, el Consell General, el Govern, el Consell Superior
de la Justícia i els comuns".

L'article 103 de la CPA estableix igualment les regles bàsiques

del plantejament del conflicte de competències entre els òrgans
constitucionals de l'Estat:

"1.El conflicte entre els òrgans constitucionals es plantejarà

quan un d'ells al·legui l'exercici il·legítim per l'altre de
competències que li són constitucionalment atribuïdes.
2.El Tribunal Constitucional podrà suspendre amb caràcter
cautelar els efectes de les normes o actes impugnats i, en el
seu cas, ordenar el cessament de les actuacions que han donat
lloc al conflicte.
3.La sentència determinarà i atribuirà a una de les parts la
competència en litigi.
4.L'inici d'un conflicte de competències impedeix el
plantejament de la qüestió davant l'administració de justícia.
5.La llei regularà els supòsits en els quals el conflicte es
plantegi per raó del no exercici de les competències que els
òrgans mencionats tenen atribuïdes".

La LQTC regula la matèria en el seu títol IV, capitol cinquè,

en què distingeix els conflictes

- derivats de l'estructura territorial de l'Estat: entre el

Consell General i el Govern i els comuns o d'aquests entre si
(secció primera), llevat que l'envaïment fos degut a llei o
decret legislatiu, supòsit en el qual escau el recurs
d'inconstitucionalitat (art.69,3.);

- entre els poders de l'Estat: entre coprínceps, el Consell

General, el Consell Superior de la Justícia i el Govern (secció
segona).

- conflictes positius -els òrgans constitucionals reclamen

respectivament una mateixa competència- i conflictes negatius -
els òrgans constitucionals no reconeixen per a si mateixos la
titularitat o exercici d'una mateixa competència- (art. 71, 76,
78);

El procediment preveu un requeriment de l'òrgan que planteja el

conflicte a l'òrgan que suposadament envaeix competències
alienes o no exerceix les competències pròpies, com a previ a
la interposició del conflicte davant el Tribunal Constitucional
(art. 71, 76, 79, 80). Admès a tràmit el plantejament del
conflicte de competències, se segueixen les normes generals de
tramitació (art. 74) fins a la sentència, que atribueix la
competència litigiosa a alguna de les dues parts, decideix
sobre la validesa jurídica dels actes realitzats com a
conseqüència de l'exercici de la dita competència, i remet a la
jurisdicció ordinària la substanciació de les qüestions per
danys i perjudicis que s'haguessin pogut derivar (art. 75).

La LQTC regula també el supòsit d'un demandant particular que

promogui una qüestió per inactivitat competencial dels òrgans
de l'Estat (art. 77 i 82). Si l'òrgan requerit es manifesta
incompetent, el sol·licitant pot interposar el conflicte
negatiu de competències davant el Tribunal Constitucional (art.
82, 1.); si l'òrgan requerit no contesta en el termini d'un
mes, es presumeix que es considera titular de la competència i
resta expedita la via jurisdiccional ordinària (art. 82, 2.).

Bibliografia
1.- General.

Tribunal Constitucional: Jurisprudència constitucional. Volums

primer-quart. Andorra.

2.- Específica: Fonts documentals i bibliogràfiques a què es

refereixen les citacions del text.

(1) Actes de les reunions bilaterals entre els representants

del copríncep episcopal i els del Consell General de 3, 11 i 16
de desembre de 1992. Acta de la 15a reunió la comissió
tripartida de 18 i 19 de desembre de 1992.
(2) Tribunal Constitucional, o.c., volum segon, pàg. 13.
(3) Tribunal Constitucional, o.c., volum segon, pàg. 22-23, i
volum quart, pàg. 101.
(4) Tribunal Constitucional, o.c., volum segon, pàg. 14, 15 i
20.
(5) Vegeu-ne el text íntegre en el BOPA de 19 de maig de 1999,
núm. 27.
(6) Vegeu-ne el text íntegre en el BOPA.
(7) Tribunal Constitucional, o.c., volum tercer, pàg. 101.
(8) Tribunal Constitucional, o.c., volum primer, pàg. 83 i 86.
(9) Tribunal Constitucional, o.c., volum tercer, pàg. 97.
(10) Tribunal Constitucional, o.c., volum segon, pàg. 97.
(11) Tribunal Constitucional, o.c., volum quart, pàg. 236 i
244.
 LES INSTITUCIONS PÚBLIQUES DEL
PRINCIPAT

LES INSTITUCIONS EMANADES DE LA

CONSTITUCIÓ DEL PRINCIPAT D'ANDORRA

24

LA REFORMA CONSTITUCIONAL
(títol IX)

LES DISPOSICIONS TRANSITÒRIES DE LA

CONSTITUCIÓ DEL PRINCIPAT D'ANDORRA
 LES INSTITUCIONS PÚBLIQUES DEL PRINCIPAT

II. Segona part: Les institucions emanades de la Constitució

del Principat d'Andorra

24

La reforma constitucional
(títol IX)

Les disposicions transitòries de la

Constitució del Principat d'Andorra

1.Procés constituent i reforma

constitucional.
Aquest títol al·ludeix a uns conceptes que aglutinen algunes
nocions doctrinals, comunament admeses, i que es fan
imprescindibles per a comprendre totes les connotacions de la
modificació de la Constitució.

L'existència de normes reguladores de la modificació de la

Constitució en el mateix text constitucional indueix a establir
la distinció entre procés constituent i la reforma
constitucional. El títol IX de la CPA es refereix al segon
concepte.

Quan es produeix una modificació del text constitucional amb

acompliment de les condicions i del procediment establerts en
la constitució vigent, ens trobem davant d'una reforma
constitucional. Si el text constitucional es modifica trencant
les regles constitucionals establertes, sigui quin sigui el
procediment seguit, s'inicia un nou procés constituent, del
qual s'origina una nova constitució.

La reforma constitucional es regula en el propi text

constitucional i constitueix un exponent del caràcter de norma
suprema, propi de la Constitució, que arriba fins a regir la
seva mateixa transformació. El procés constituent, en canvi,
fixa autònomament el procés d'adopció d'un nou ordre
constitucional.

Les constitucions s'han classificat en flexibles o rígides

segons llurs condicions de modificabilitat. Si una constitució
és reformable mitjançant una llei ordinària, pertany a la
primera categoria; si s'exigeixen majories qualificades o
reforçades, s'és davant d'una constitució rígida.

En tot cas, la modificabilitat de la constitució pot tenir

limitacions tant formals com materials. Les primeres es
refereixen al procediment i poden representar una certa
dificultat en recórrer el procediment de reforma, a fi de
propiciar la prudència i la reflexió en un afer de tanta
importància institucional i política com és la modificació de
la Constitució. Les limitacions materials es refereixen al
contingut o a la matèria de la reforma. En alguns casos,
s'expliciten en el text constitucional, com, per exemple, la
forma republicana en les constitucions vigents a França i a
Itàlia. Aquestes limitacions expressades en les mateixes
constitucions s'anomenen, en la doctrina constitucional,
"clàusules d'intangibilitat". En altres casos, aquests límits
no s'expliciten, però es consideren consubtancials al règim
polític en què s'emmarca la constitució, malgrat que resulti
difícil llur conceptualització i, més encara, llur determinació
precisa.

2. La reforma de la Constitució del

Principat d'Andorra.
La CPA regula la seva pròpia modificació en el títol IX.

La configuració legal de la reforma constitucional es troba en

el Reglament del Consell General (RCG) i en la Llei qualificada
del règim electoral i del referèndum (LQER).

D'acord amb el conjunt d'aquestes normes reguladores, es poden

assenyalar en el procediment de reforma constitucional els
moments o les fases següents:

2.1. La iniciativa de reforma constitucional.

L'article 105 de la CPA estableix que

"La iniciativa de reforma de la Constitució correspondrà als

coprínceps conjuntament o a una tercera part dels membres del
Consell General".

L'enumeració dels subjectes legitimats per a promoure la

iniciativa de reforma constitucional és taxativa i, per tant,
no s'atorga a un sol copríncep, ni al Govern, ni a la
iniciativa popular prevista en l'article 58,2. de la CPA.

El RCG determina que les propostes de reforma constitucional

s'han d'adreçar pels coprínceps o per una tercera parts dels
consellers generals per escrit a la Sindicatura del Consell
General, a fi d'obrir el segon moment o fase del procediment de
reforma constitucional (art. 115,1.).

2.2. Debat i aprovació de la proposta de reforma constitucional

pel Consell General.

L'article 106 de la CPA estableix igualment que

"La reforma de la Constitució requerirà l'aprovació del Consell

General per una majoria de dues terceres parts dels membres de
la cambra".

El RCG determina el procediment en el si de la cambra i li

aplica la tramitació pròpia de les proposicions de llei pel
procediment comú (art.115,1.):

- publicació per la Sindicatura de la proposta de reforma

constitucional amb comunicació al Govern, a fi que manifesti el
seu criteri (art. 103,2.);

- debat i decisió del Ple del Consell General sobre la presa en

consideració de la dita proposta de reforma constitucional
(art. 104);

- presa en consideració la proposta de reforma constitucional

pel Ple del Consell General, es constituirà una comissió
especial, de la qual formaran part, en tot cas, els presidents
dels grups parlamentaris, amb l'encàrrec d'elaborar l'informe a
debatre en el Ple (art. 115,2.);

- debat de l'informe de la comissió especial amb debat sobre

esmenes i vots particulars (art. 115,2.);

- votació sobre el conjunt de la proposta de reforma, que es

considerarà aprovada si obté el vot favorable de les dues
terceres parts dels membres de la cambra (art. 115,2.).

2.3. El referèndum de la reforma constitucional.

L'article 106 de la CPA mana que la proposta de reforma

constitucional, després d'ésser aprovada per dues terceres
parts dels membres del Consell General,

"immediatament després la proposta serà sotmesa a referèndum de

ratificació".

La LQER, en el seu text refós ja citat, regula el referèndum

constitucional, en el seu títol IV, capítol primer.

El referèndum constitucional:

- és convocat per ambdós coprínceps conjuntament i

simultàniament per a una data, fixada pel Consell General,
superior a trenta dies des de la comunicació als coprínceps de
la proposta aprovada per la cambra (art. 67);

- l'organització i el recompte del referèndum pertany al Govern

(arts. 68 a 70;

- la reforma de la Constitució quedarà aprovada si el nombre de

vots afirmatius emesos pel poble andorrà supera el nombre de
vots negatius (art. 70). El Cap de Govern proclamaràel resultat
immediatament. I d’acord amb l’article 71 es procedirà a la
ratificació de la reforma. Així,un cop aprovat el projecte de
reforma de la Constitució pel poble andorrà en referèndum, el
síndic general el lliurarà als coprínceps per a la seva
ratificació. El text de la reforma anirà acompanyat d’una còpia
certificada de l’acta nacional acreditativa del resultat.

Cal remarcar que el referèndum de la reforma constitucional és

idèntic, en la seva exigència, naturalesa i recompte, al
d'aprovació de la CPA (vegeu el tema 10,4.).

2.4. La sanció i promulgació de la reforma constitucional.

L'article 107 de la CPA estableix que

"els coprínceps sancionaran el nou text constitucional per a la

seva promulgació i entrada en vigor".

Cal remarcar la diversa denominació de l'acte dels coprínceps,

que culmina la reforma constitucional: mentre que la CPA el
designa com a sanció i promulgació, la LQER l'anomena
ratificació. En el cas, preval el text constitucional.

La sanció i promulgació dels coprínceps connota -al nostre

entendre- un límit implícit en la reforma de la CPA, que, si se
sobrepassés, ens trobaríem davant no d'una reforma
constitucional, sinó d'un procés constituent.

3.Les disposicions transitòries de la

Constitució del Principat d'Andorra.
Tota constitució regula no solament les institucions de l'Estat
en el nou marc constitucional, sinó també la transició de les
institucions preconstitucionals a les noves institucions des de
la seva entrada en vigor, a fi de garantir el funcionament
normal dels òrgans de l'Estat i la seguretat jurídica.

Les diverses disposicions transitòries de la CPA tenen una

coherència interna en benefici de la seguretat jurídica: per
una part, es manté l'ordenament jurídic preconstitucional en
tot allò que no contradigui la Constitució (disposició
derogatòria), si bé les lleis i normes amb força de llei poden
ser objecte de recurs directe d'inconstitucionalitat en el
termini de tres mesos a partir de la presa de possessió dels
magistrats del Tribunal Constitucional (disposició transitòria
segona, 4.); i, per altra part, s'habilita el mateix Consell
General, que aprovà la Constitució, per a l'adopció de les
lleis de desenvolupament dels preceptes constitucionals
necessàries per a la implementació del conjunt dels òrgans
constitucionals -sobretot en l'àmbit de la justícia i del
Tribunal Constitucional-, en el període comprès entre l'entrada
en vigor de la CPA i el 31 de desembre de 1993 (disposició
transitòria primera). Durant aquest període s'efectuarien els
traspassos de competències i funcions als nous òrgans
competents segons la Constitució, llevat dels serveis de
policia que havien de posar-se sota l'autoritat exclusiva del
Govern en el termini de 2 mesos a comptar de l'entrada en vigor
de la CPA (disposició transitòria tercera).

Els tres blocs de disposicions transitòries que conté la CPA

responen a tres àmbits distints, però interrelacionats
mútuament, als quals ens referirem tot seguit, així com a
certes qüestions originades -al nostre entendre- d'una execució
precipitada de les previsions de transició per motius aliens a
la fidelitat a la lletra i a l'esperit del text constitucional.

3.1. L'habilitació del Consell General preconstitucional per a

adoptar lleis de desenvolupament de la Constitució.

"DISPOSICIÓ TRANSITÒRIA PRIMERA

1. El mateix Consell General que ha aprovat la present

Constitució obrirà un període extraordinari de sessions per tal
d'aprovar, almenys, el Reglament del Consell General i les
lleis qualificades referents al règim electoral, les
competències i el sistema de finançament dels comuns, la
justícia i el Tribunal Constitucional. Aquest període de
sessions finalitzarà el dia 31 de desembre de 1993.
2. En aquest període, que comença el dia hàbil següent al de la
publicació de la Constitució, el Consell General no podrà ser
dissolt i exercirà totes les facultats que constitucionalment
li corresponen.
3. El dia vuit de setembre de 1993, festa de la Mare de Déu de
Meritxell, el síndic general convocarà eleccions generals, que
se celebraran dins la primera quinzena del mes de desembre
d'aquest mateix any.
4. La finalització d'aquest període de sessions implicarà la
dissolució del Consell General i el cessament del Govern, que
seguirà en funcions fins a la formació del nou, d'acord amb la
Constitució".

Per tant, ja en vigor la CPA, s'obrí un període extraordinari

de sessions, amb durada fins al 31 de desembre de 1993, durant
el qual el mateix Consell General que aprovà el text
constitucional i, conseqüentment, sense modificar la seva
composició de representació exclusiva de les parròquies, havia
d'adoptar, almenys, el Reglament del Consell General i les
lleis qualificades referents al règim electoral, les
competències i el sistema de finançament dels comuns, la
justícia i el Tribunal Constitucional.

Donat el caràcter obert de la CPA, en la qual sovintegen les

formulacions generals i abstractes amb la consegüent remissió a
les lleis de desenvolupament, les quals poden contenir perfils
molt diferents segons les opcions polítiques preponderants en
cada moment, hom comprèn la significació i influència en la
configuració efectiva de les institucions que una habilitació,
com la continguda en la disposició transitòria primera del text
constitucional, pot comportar.

De fet, durant aquest període extraordinari de sessions

establert per la disposició transitòria primera de la CPA, el
Consell General aprovà, a més de les lleis previstes
expressament en la dita disposició, i sense comptar les
disposicions pressupostàries ordinàries, una dotzena llarga de
lleis -sobre expropiació, nacionalitat, educació, arrendaments,
comerç, etcètera-, algunes de les quals, abans de l'entrada en
vigor de la CPA, no havien obtingut l'aprovació de totes les
institucions que hi eren competents segons les normes
preconstitucionals. Si bé aquest fet és legítim
constitucionalment i pot considerar-se lògic en la mesura que
confirma precisament la capacitat de les noves institucions per
a resoldre les qüestions pendents, donà lloc a una situació que
fou considerada com a una suplantació de l'exercici del poder
legislatiu en matèries particularment sensibles, d'acord amb el
sistema de representació establert per l'article 57,3. de la
CPA, així com un impediment per a l'exercici de funcions que el
text constitucional atribueix als coprínceps.
En efecte, l'article 57,3. de la CPA exigeix el vot favorable
de la majoria absoluta dels consellers generals elegits en
circumscripció parroquial i de la majoria absoluta dels
consellers generals elegits en circumscripció nacional per a
l'aprovació de les lleis qualificades electoral i de
referèndum, de competències comunals i de transferències als
comuns. Quatre comuns demostraren la seva disconformitat davant
la Llei de transferències als comuns, adoptada en virtut de la
disposició transitòria primera de la CPA, com a gest
testimonial, perquè eren conscients "que la disposició
transitòria primera de la Constitució no només habilitava el
Consell General que va aprovar la Constitució perquè aprovés la
Llei de competències i transferències als comuns, abans del 31
de desembre de 1993, sinó que també li ho encomanava" (94-1-L)
(1). Demostraren llur disconformitat fent ús de la facultat,
que els atorgava l'apartat 4 de la disposició transitòria
segona de la CPA, per a interposar recurs directe
d'inconstitucionalitat dins del termini de tres mesos, a partir
de la presa de possessió dels magistrats constitucionals. El
Tribunal Constitucional desestimà, òbviament, el recurs (94-1-
L) (2).

Malgrat que la comissió de traspassos, prevista per la

disposició transitòria tercera, 1., recomanà expressament "la
posadaa en funcionament, al més aviat possible, del Tribunal
Constitucional" (3), a fi d'evitar que els coprínceps no
poguessin exercir llur facultat de requerir el control de
constitucionalitat de les lleis, i malgrat que el seu informe
de 25 de maig de 1993 fou aprovat íntegrament pel Consell
General el 8 de juny subsegüent, els coprínceps es veieren
impedits d'exercir llur facultat de control previ de la
constitucionalitat de les lleis adoptades durant l'al·ludit
període extraordinari de sessions, contràriament al que preveu
l'article 45,2 de la CPA. La Llei qualificada del Tribunal
Constitucional fou adoptada el 3 de setembre de 1993. Els
magistrats constitucionals efectuaren llur presa de possessió a
les darreries del mateix any 1993. Fou, per tant, impossible
als coprínceps exercir llur facultat de control previ de la
constitucionalitat de les lleis adoptades en el període
extraordinari de sessions, que acabà el 31 de desembre de 1993.
La previsió de la disposició transitòria tercera, 3., que
atorgava un termini extraordinari per a la interposició de
recurs directe d'inconstitucionalitat, no confereix legitimació
activa als coprínceps. La situació tingué encara més
rellevància pel fet que les lleis adoptades en aquest període
són el desenvolupament d'aspectes fonamentals de la CPA. El fet
que els coprínceps no poguessin verificar llurs dubtes,
expressats respectivament sobre l'adequació de les lleis
qualificades del Tribunal Constitucional o de nacionalitat a la
CPA, confirma una situació contrària a l'esperit i a la lletra
del text constitucional.

3.2. La transició en l'àmbit judicial.

L'informe de la comissió de traspassos, a què ens hem referit

anteriorment, subratlla la necessitat de no produir un buit i,
a aquest fi, "entén que els òrgans de justícia, en el moment
d'entrada en vigor de la Constitució, hauran de seguir
assegurant les seves funcions, amb plena legitimitat, fins que
no ho facin els previstos en la Llei qualificada de la
justícia, la qual haurà de preveure el procediment per
traslladar els expedients en curs des dels antics òrgans de
justícia als nous òrgans" (4). El mateix document afirma que
els traspassos a què es refereix la disposició transitòria
tercera de la CPA s'han d'entendre com "el conjunt de béns,
mobles i immobles, de persones adscrites als esmentats serveis
i de dotacions econòmiques per al seu funcionament, ja que les
competències han estat transferides per la pròpia Constitució"
(5).

La disposició transitòria tercera de la CPA preveié, com ja

s'ha dit, que els traspassos s'efectuarien en el període
extraordinari de sessions del Consell General, previst que
acabés el 31 de desembre de 1993, llevat dels serveis de
policia, per al traspàs dels quals es preveié en un termini de
2 mesos des de l'entrada en vigor de la Constitució. Però la
pressa de dessembarassar les vegueries per a convertir-les, per
raons diverses, en seu de les ambaixades de França i d'Espanya,
induí el Govern a proposar a la comissió de traspassos que,
mentre no s'apliqués la nova Llei qualificada de la justícia,
llavors en tràmit parlamentari, el Govern assumís "les funcions
executives sobre l'organització de la justícia que abans eren
competència dels veguers" (6). Malgrat que la dita comissió no
compartí plenament els plantejaments del Govern, informà el
Consell General en el sentit que, sens perjudici del que
determinés la futura Llei qualificada de la justícia, el Govern
es fés "càrrec de la gestió administrativa de totes les
persones, béns, locals, arxius i dotacions econòmiques en
general que en la mateixa data asseguren el funcionament dels
òrgans de Justícia".

Aprovat l'informe de la comissió de traspassos pel Consell

General el 8 de juny de 1993, el cap de Govern dictà un decret,
el 9 de juny següent, en virtut del qual "sens perjudici del
que disposi la Llei qualificada de la justícia, les
competències sobre la gestió administrativa de totes les
persones, els béns, els locals, els arxius i les dotacions
econòmiques en general que asseguren el funcionament dels
òrgans de justícia s'adscriuen al cap de Govern" (7).

Aquest precedent no sembla aliè al que s'ha exposat en el tema

21, 3.3. sobre la manera com la Llei qualificada de la justícia
ha desenvolupat els preceptes de la CPA, inclosos els
continguts en la seva disposició transitòria segona, que
marquen una tendència a accentuar les competències del Govern
en detriment de les facultats d'administració que el text
constitucional atribueix a l'òrgan de govern del poder
judicial. La jurisprudència del Tribunal Constitucional és,
òbviament, coherent amb aquest marc legal (94-1-CC) (8).
3.3. La transició en l'àmbit executiu.

La disposició transitòria tercera de la CPA regula el traspàs

de les competències i funcions dels serveis institucionals dels
coprínceps als òrgans constitucionalment competents.

La comissió, prevista en la mateixa disposició transitòria

tercera, informà -i el Consell General aprovà- sobre els
transferiments al Govern, per tot el dia 15 de juny de 1993, a
les 0,00 hores, de

- la resolució dels expedients de nacionalitat;

- els expedients en matèria de residència i immigració;
- el centre de detenció;
- el servei de policia (9).

Dos decrets del cap de Govern, de 9 de juny de 1993, posaren

sota la seva autoritat el cos de policia i el centre de
detenció (10).

Bibliografia
Específica: Fonts documentals i bibliogràfiques a què es
refereixen les citacions del text.

(1) Tribunal Constitucional: Jurisprudència constitucional.

Volum primer. Andorra. Pàg. 37.
(2) Ibid. pàg. 36-42.
(3) Informe de la comissió de traspassos prevista per la
disposició transitòria tercera de la CPA, adreçat al Consell
General el 25 de maig de 1993.
(4) Ibid.
(5) Ibid.
(6) Projecte de decret sotmès pel Govern a la consideració de
la comissió de traspassos en la reunió de 14 de maig de 1993.
(7) Vegeu-ne el text íntegre en el BOPA de 16 de juny de 1993,
núm. 31.
(8) Tribunal Constitucional: Jurisprudència constitucional.
Volum primer. Pàg. 46-56.
(9) Vegeu el document citat en la nota 3.
(10) Vegeu el text íntegre d'aquests dos decrets en el BOPA de
16 de juny de 1993, volum 31.
 LES INSTITUCIONS PÚBLIQUES DEL
PRINCIPAT

LES INSTITUCIONS EMANADES DE LA

CONSTITUCIÓ DEL PRINCIPAT D'ANDORRA

25

LES DISPOSICIONS ADDICIONALS DE LA

CONSTITUCIÓ DEL PRINCIPAT D'ANDORRA
 LES INSTITUCIONS PÚBLIQUES DEL PRINCIPAT

II. Segona part: Les institucions emanades de la Constitució

del Principat d'Andorra

25

Les disposicions addicionals de la

Constitució del Principat d'Andorra

1.Les previsions constitucionals dels

tractats amb França i Espanya.
L'endegament de les relacions exteriors de l'Estat andorrà que,
segons es desprèn del preàmbul de la CPA (vegeu el tema 11,
3.3.), fou un dels grans objectius del procés constituent,
exigia tallar el nus gordià del tipus de relació anterior amb
França i Espanya i assentar els fonaments d'una relació normal
entre estats, tot mirant d’evitar, des de l'experiència aliena,
els riscs i obstacles que els petits estats han patit en
tractats de la mateixa naturalesa.

L'any 1980, Karl Zemanek, en el seu estudi Le statut

international de l'Andorre, havia assenyalat els diversos
aspectes i models possibles de reforma institucional, per a
assolir el reconeixement internacional de l'Estat andorrà i per
a endegar convenientment la política i les relacions exteriors
del Principat. En tot cas, però, tenint en compte la situació
geogràfica d'Andorra i els seus interessos econòmics,
subratllava la necessitat de mantenir unes relacions especials
amb els països veïns, que troben llur expressió en el dualisme
dels coprínceps, i de mantenir i desenvolupar l'equilibri entre
ells, perquè la història d'Andorra demostra que una dependència
unilateral perllongada podria amenaçar la independència del
país (1). L'expert vienès indicava igualment que l'endegament
de les relacions amb els estats veïns només "pourrait reposer
que sur des accords internationaux. Ces accords pourraient soit
prendre la forme de deux traités bilatéraux, identiques dans
leurs dispositions principales, entre l'Andorre d'une part et
la France et l'Espagne d'autre part ou, ce qui serait mieux
adapté à la situation, la forme d'un traité trilaterale" (2).

Les parts responsables en el procés constituent situaren en el

seu horitzó, des de l'inici, el marc de relacions entre
l'Andorra constitucional i els seus dos estats veïns, en funció
del qual adoptaren prudentment posició en determinats aspectes
de l'estructuració constitucional que s'estava formant (vegeu
el tema 15, 1.2.).

L'extrapolació de l'experiència dels altres petits estats

d'Europa es feia ineludible i conduïa inevitablement a un cert
nombre de constatacions:

- el reconeixement internacional de l'Estat andorrà passava pel

seu reconeixement per part dels dos estats veïns, Espanya i
França;

- com a resultat d'una nova conjuntura, propiciada per factors

molt diversos, s'havia produït una mutació en l'escenari
tradicional i els dos estats veïns havien mostrat la seva
disposició a reconèixer l'Estat andorrà en el marc d'uns pactes
d'establiment de relacions interestatals formals i de
col·laboració mútua;

- s'era conscient, però, de l'asimetria de les parts en

l'establiment de la futura relació. Les relacions
Liechtenstein-Suïssa o Itàlia-Sant Marino i, sobretot, la
relació França-Mònaco, no solament no apareixien com a models,
sinó com a exemples a evitar, malgrat que els respectius
tractats "d'amistat per raó de veïnatge" (Liechtenstein i Sant
Marino) o "amistat protectora i de veïnatge" (Mònaco) proclamin
la "independència", "sobirania" i "llibertats" d'aquells petits
estats;

- l'acord amb la Unió Europea, negociat i clos en la dècada de

1980, no apareixia amb virtualitat suficient per a fundar una
situació diferenciada dels altres petits estats i capaç
d'eludir el risc de les cessions profundes de sobirania que
se’ls ha imposat.

La primera proposta dels representants del Consell General en

el si de la comissió tripartida encarregada d'elaborar el
projecte de constitució, s'ha d'interpretar contrastant-la amb
el teló de fons dibuixat per aquell exercici d'extrapolació:

"El Consell General i el Govern, amb associació dels

coprínceps, encetaran negociacions amb els governs d'Espanya i
França, amb l'objectiu de signar un tractat internacional
trilateral que estableixi el règim general de relació entre els
tres estats, en què es reconeixi la sobirania i independència
de l'Estat Andorrà, la garantia del seu estatut territorial i
de la no dependència política respecte d'un sol dels estats
veïns, la neutralitat d'Andorra, les condicions de la seva
representació internacional i l'estatut internacional dels seus
coprínceps".

La proposta transcrita té el valor de contextualitzar el tenor

de la disposició addicional primera de la CPA i facilitar-ne
també la interpretació:
"DISPOSICIÓ ADDICIONAL PRIMERA
La Constitució dóna mandat al Consell General i al Govern
perquè, amb l'associació dels coprínceps, proposin negociacions
als governs d'Espanya i de França amb l'objectiu de signar un
tractat internacional trilateral per establir el marc de les
relacions amb els dos estats veïns sobre la base del respecte a
la sobirania, independència i integritat territorial
d'Andorra".

La comparació de la proposta inicial amb la seva redacció

definitiva en el text constitucional posa en relleu, entre
d’altres, dos aspectes especialment remarcables:

- l'associació dels coprínceps en la negociació, com a resultat

tant del debat en el si de la comissió tripartida sobre les
competències en matèria de tractats internacionals -en
realitat, la qüestió es plantejava en previsió d'aquest primer
tractat de l'Estat andorrà (vegeu el tema 15,1.2.)-, com de la
funció de mantenir "l'esperit paritari en les tradicionals
relacions d'equilibri amb els estats veïns", que l'article
44,1. de la CPA els atribueix;

- el silenci de les disposicions addicionals de la CPA sobre

l'estatut internacional dels coprínceps. La proposta del
Consell General no es referia solament al bisbe d'Urgell, sinó
també a l'altre copríncep, a qui es volia diferenciar millor de
l'alta magistratura que exerceix en l'àmbit de l'Estat francès
i evitar així la confusió tradicionalment existent. El
plantejament, però, no fou acceptat pels representants del
copríncep francès, que van al·legar que l'estatut del president
de la República francesa i copríncep d'Andorra estava definit
perfectament en el dret francès; això no obstant, semblaren
comprendre les raons de la proposta andorrana pel que feia
referència al copríncep episcopal, així com la seva conformitat
a una negociació bilateral amb Espanya paral·lela a la del
Tractat trilateral, per a concloure l'acord sobre l'estatut del
copríncep episcopal.

La disposició addicional segona, que declara que "l'exercici de

la funció de representació diplomàtica d'un Estat a Andorra és
incompatible amb l'exercici de qualsevol altre càrrec públic",
no respon solament a l’intent d’obviar precedents que
pretenien, sovint sense fonament, aquella duplicitat de
funcions, sinó també, i sobretot, per preservar la no
dependència de l'exercici de funcions públiques de qualsevol
altre que no sigui l'Estat andorrà. Es tracta, doncs, d'una
disposició específica, que s'insereix en la coherència del marc
establert per la disposició addicional primera.

En els apartats subsegüents es farà referència als tractats i

acords entre Andorra, Espanya i França, com a projecció de les
disposicions addicionals de la CPA.

El Tractat de bon veïnatge, d'amistat

2.
i de cooperació entre el Principat
d'Andorra, la República francesa i el
Regne d'Espanya.
2.1. Cronologia de la formació del Tractat.

Elaborat ja el projecte de la CPA (desembre de 1992), i abans

de la seva entrada en vigor (maig 1993), tenen lloc diverses
converses oficioses entre el Govern d'Andorra i els ministeris
d'Afers Exteriors d'Espanya i França. En la segona quinzena de
març existia ja un avantprojecte del Tractat trilateral.

La negociació oficial del Tractat s'inicià a Madrid el 5 de

maig de 1993 i es va cloure a París el 19 de maig del mateix
any.

Expressat l'acord d'ambdós coprínceps, el Tractat fou signat

pels ministres d'Afers Estrangers d'Espanya i de França, l'1 de
juny de 1993, i pel cap de Govern d'Andorra, el 3 de juny del
mateix any. A partir de la signatura, el Tractat començà a
aplicar-se provisionalment.

Aprovat el Tractat pels parlaments respectius, fou ratificat

pel rei d'Espanya el 23 de maig de 1994, pel president de la
República francesa el 31 d'agost de 1994, i pels coprínceps
d'Andorra el 26 d'octubre de 1994.

Acomplerts tots els tràmits previstos pel seu article 10, el

Tractat entrà en vigor l'1 de desembre de 1994.

2.2. Continguts del Tractat.

Sota aquest títol es transcriu el text íntegre del Tractat i

s'indiquen els aspectes més rellevants del seu contingut:

2.2.1. El títol i preàmbul del Tractat.

"Tractat de bon veïnatge, d'amistat i de cooperació entre el

Principat d'Andorra, la República francesa i el Regne
d'Espanya.

El Principat d'Andorra, la República francesa i el Regne

d'Espanya,
Prenent en compte la situació geogràfica particular del
Principat d'Andorra, i preocupats pel respecte a les seves
tradicions històriques;
Desitjosos de continuar les relacions de bon veïnatge i amistat
que sempre han existit entre ells, i desitjosos de tenir en
compte l'esperit de paritat que el Principat d'Andorra ha
mantingut en les seves relacions tradicionals d'equilibri amb
els estats veïns;
Animats pel desig de desenvolupar relacions de cooperació
confiades i equilibrades;
Recordant la seva vinculació als valors de la pau, la
llibertat, la democràcia i la justícia que els són comuns;
Amb la voluntat d'aportar la seva contribució a la construcció
d'una Europa pacífica, democràtica i solidària;
han acordat el següent:"
Tant en el títol com en el preàmbul del Tractat es fa al·lusió
"al bon veïnatge i amistat" entre ells. Aquesta expressió
contrasta amb la de "l'amistat per raó d'un antic veïnatge"
emprada en les relacions entre Liechtenstein i Suïssa, i
sobretot amb la "d'amistat protectora", invocada en els
tractats de semblant naturalesa vigents entre França i Mònaco i
entre Itàlia i Sant Marino.

El preàmbul, a més de recordar els valors de la pau, la

llibertat, la democràcia, la justícia, la solidaritat i
l'europeïtat, que el són comuns, al·ludeix a dues idees
subjacents a les estipulacions del Tractat:

- "l'esperit de paritat que el Principat d'Andorra ha mantingut

en les seves relacions tradicionals d'equilibri amb els estats
veïns";

- "el desig de desenvolupar relacions de cooperació confiades i

equilibrades".

La paritat equilibrant i la cooperació equilibrada es

reflectirà en els pactes i s’evitarà tota pretensió de tracte
diferenciat o privilegiat de qualsevol dels dos estats.

2.2.2. El reconeixement formal de l'Estat andorrà i

l'establiment de relacions diplomàtiques.

"Article 1
la República francesa i el Regne d'Espanya reconeixen el
Principat d'Andorra com a Estat sobirà.

Article 2
La República francesa i el Regne d'Espanya estableixen,
respectivament, relacions diplomàtiques amb el Principat
d'Andorra.
La República francesa i el Regne d'Espanya faciliten la
participació del Principat a les conferències i organitzacions
internacionals i també el seu accés als convenis
internacionals.

Article 3
La República francesa i el Regne d'Espanya respecten la
sobirania i la independència del Principat d'Andorra i també la
integritat del seu territori.
Es comprometen, en cas de violació, d'amença de violació de la
sobirania, de la independència o de la integritat territorial
del Principat, a dur a terme entre ells i amb el Govern
andorrà, consultes per tal d'examinar les mesures que podrien
revelar-se necessàries a fi d'assegurar-ne el respecte".

D'aquests tres articles es destaca aquí:

- l'expressió del reconeixement del "Principat d'Andorra com a

Estat sobirà" (art.1) i del respecte de la seva sobirania,
independència i de la integritat del seu territori (art.3);

- l'establiment de relacions diplomàtiques (art. 2),

immediatament després de la signatura del Tractat, al qual les
tres parts confereixen aplicació a títol provisional (art. 10).
2.2.3. Les relacions de cooperació entre els tres estats.

A partir de l'article 2 del Tractat es preveu la cooperació en

diversos àmbits; el seu objecte, però, roman deliberadament
genèric i, fins i tot, ambigu.

Els àmbits de cooperació previstos pel Tractat poden enunciar-

se així:

 en facilitar la participació del Principat a les

conferències, organitzacions i convenis internacionals
(art. 2). Cal remarcar que el Tractat no fa esment de
l'establiment de relacions diplomàtiques amb estats altres
que les parts en el Tractat.

 en "examinar les mesures que podrien revelar-se

necessàries" en "cas de violació, d'amenaça de violació de
la sobirania, de la independència o de la integritat
territorial de l'Estat" (art. 3). La comparació amb Mònaco
permet apreciar el caràcter "light" de l'article 3, al qual
s'acaba d'al·ludir. En efecte, pel Tractat de 1918, França
es compromet a defensar Mònaco "com si fos una part del
territori francès...", i les forces militars o navals
franceses poden penetrar el territori monegasc per a
mantenir la seguretat d'ambdós països, ja sigui amb la
conformitat prèvia del príncep, ja sigui amb la sola
notificació prèvia en cas d'urgència" (art. 4).

 en la salvaguarda dels interessos fonamentals respectius,

tant generals com en matèria de seguretat.

"Article 4
La República francesa i el Regne d'Espanya, d'una banda, i el
Principat d'Andorra, de l'altra, es comprometen a vetllar pel
respecte mutu dels seus interessos fonamentals respectius i a
cooperar per resoldre les dificultats que podrien sorgir en
aquestes qüestions, fins i tot respecte als compromisos
contrets per la República francesa i el Regne d'Espanya en el
marc de la Comunitat Europea.
Completant l'eventual adhesió del Principat d'Andorra a
convenis internacionals, especialment europeus, dels quals la
República francesa o el Regne d'Espanya en són part, i també
els acords entre el Principat d'Andorra i la Comunitat Europea,
aquesta cooperació, si cal, serà l'objecte d'acords específics,
bilaterals o trilaterals entre les parts.
Els àmbits prioritaris en els quals esdevinguin necessaris
acords es determinaran per un intercanvi de notes, després de
l'entrada en vigor del present Tractat.

Article 5
El Principat d'Andorra es compromet a no emprendre, ja sigui
des del seu territori o en el seu territori, res que pugui
atemptar contra la seguretat interior i exterior de la
República francesa o del Regne d'Espanya o contra els seus
compromisos internacionals en aquest àmbit".

Cal admetre la dificultat per a determinar clarament tot

l'abast d'aquests dos articles, la redacció dels quals és
indubtablement el resultat d'un compromís negociador. La
hipòtesi d'una activitat agressiva des d'Andorra davant de la
seguretat interior i exterior dels dos estats veïns, de llurs
interessos i, fins i tot, de llurs compromisos davant de la
Comunitat Europea, sembla modular el tenor dels articles 4 i 5
del Tractat. Hom es pot preguntar si els interessos fonamentals
del Principat d'Andorra obtenen una consideració i tutela
correctament contrapesada.

 en l'exercici de la representació diplomàtica i consular

"Article 6
Cas que el Principat d'Andorra no asseguri ell mateix la
protecció dels seus interessos i la seva representació
diplomàtica en estats tercers amb els quals el Principat
d'Andorra desitgi mantenir relacions, o en les conferències o
organitzacions internacionals en les quals desitgi participar,
el Principat d'Andorra demana, sigui a la República francesa,
sigui al Regne d'Espanya, d'encarregar-se'n, de conformitat amb
les disposicions de la Convenció de Viena sobre les relacions
diplomàtiques.
Les modalitats d'aquesta representació i d'aquesta protecció,
que seran assegurades segons un principi d'equilibri entre la
República francesa i el Regne d'Espanya, es determinaran en
acords específics.

Article 7
En els estats on el Principat d'Andorra no disposi d'una
representació consular, i sota reserva de les disposicions del
dret internacional que regeixin les relacions diplomàtiques i
consulars, i també de l'acord dels estats en qüestió, els
súbdits andorrans podran adreçar-se, en cas de necessitat,
sigui a un consolat de la República francesa, sigui a un
consolat del Regne d'Espanya, en la mesura en què els dos
coexisteixin".

Sobre aquests dos articles del Tractat semblen pertinents dues

remarques:

- malgrat que l'article 6 remet a acords específics posteriors,

es proclama el principi d'equilibri entre França i Espanya,
que representa l'acabament dels conflictes anteriors entre els
dos estats sobre l'exercici de la representació exterior
d'Andorra.

- sembla romandre oberta la qüestió sobre la possibilitat

d'encomanar la representació diplomàtica i consular a un estat
altre que les parts en el Tractat.

2.2.4. Disposicions, acords i tractats futurs entre les parts

del Tractat trilateral.

"Article 8
Les disposicions, acords i tractats bilaterals que el Principat
d'Andorra subscrigui, sigui amb la República francesa, sigui
amb el Regne d'Espanya, seran objecte, a partir de l'inici de
les negociacions i fins a la seva conclusió, d'una informació
regular i completa, per via diplomàtica. Aquesta informació
serà adreçada pels dos estats que participin en la negociació a
l'Estat que no hi participi.
Article 9
Si resulta que l'objecte d'una disposició, acord o tractat
bilateral que el Principat d'Andorra preveu concloure amb la
República francesa o el Regne d'Espanya presenta per a aquests
tres estats un interès comú, aquests estats poden decidir de
concloure'l de manera tripartida".

Per tant, cal remarcar:

- l'obligació d'informar sobre disposicions, acords i tractats

entre el Principat d'Andorra i un dels dos estats veïns, a
partir de l'inici de les negociacions fins a la seva conclusió
(art.8).

- la facultat de l'altre Estat de decidir concloure'l de manera

tripartida (art.9).

2.2.5. Disposicions relatives a la conclusió del propi Tractat

trilateral.

"Article 10
El present Tractat serà ratificat per les altes parts
contractants d’acord amb les seves normes constitucionals
respectives. Els instruments de ratificació seran dipositats
davant del Govern del Principat d'Andorra.
El present Tractat entrarà en vigor el primer dia del mes
següent a la data del lliurament de l'últim instrument de
ratificació.
Les parts acorden aplicar-ne les disposicions a títol
provisional en la data de la seva signatura.

Article 11
El present Tractat, redactat en un únic exemplar, en català,
castellà i francès, els tres textos del qual donen fe per igual
del seu contingut, serà dipositat en els arxius del Govern del
Principat d'Andorra, que remetrà una còpia autenticada a
cadascun dels governs de les altres parts signatàries".

3. L'Acord entre el Principat d'Andorra

i el Regne d'Espanya relatiu a
l'estatut del copríncep episcopal.
En l'1 d'aquest tema s'han explicat els motius pels quals
l'estatut del copríncep episcopal es regulà per mitjà d'un
conveni bilateral amb Espanya. La seva negociació, però, fou
paral·lela a la del Tractat trilateral de bon veïnatge,
d'amistat i de cooperació, al qual hem fet referència en
l'anterior 2.

3.1. Cronologia de la formació de l'Acord.

Com s'ha dit, la seva negociació oficiosa es dugué a terme

paral·lelament a la del Tractat trilateral. Per aquesta raó, la
negociació oficial es va poder cloure en la reunió tinguda a
Madrid, el 27 de maig de 1993, amb participació del cap de
Govern, del delegat permanent del copríncep episcopal i de
representants del Ministeri d'Afers Exteriors d'Espanya.

L'Acord fou signat a Madrid, el 23 de juliol de 1993, pel cap

de Govern, per part d'Andorra, i pel ministre d'Afers
Exteriors, per part d'Espanya.

Després que els ministeris d'Afers Exteriors es notifiquessin

l'acompliment dels requisits dels respectius ordenaments
interns, l'Acord entra en vigor en la mateixa data que el
Tractat trilateral, l'1 de desembre de 1994.

3.2. Continguts de l'Acord.

3.2.1. El preàmbul i l'article 1.

"Acord entre el Principat d'Andorra i el Regne d'Espanya

relatiu a l'estatut del copríncep episcopal.

El Principat d'Andorra i el Regne d'Espanya

Considerant que el copríncep episcopal té la seva seu en
territori espanyol i després d’haver-se reconegut la
personalitat internacional d'Andorra mitjançant el Tractat de
bon veïnatge, amistat i cooperació entre el Principat
d'Andorra, el Regne d'Espanya i la República francesa, esdevé
necessari regular l'estatut del copríncep episcopal com a
persona internacionalment protegida i dels seus serveis en tant
que cap de l'Estat andorrà, en territori espanyol; per tot això
han convingut el següent:"

Dos conceptes són remarcables:

- la connexió de l'Acord amb el Tractat trilateral de bon

veïnatge, amistat i cooperació entre el Principat d'Andorra, la
República francesa i el Regne d'Espanya;

- el reconeixement de l'estatut del copríncep episcopal com a

persona internacionalment protegida, que té la seva
projecció en l'article 1.

"Article 1r
L'Estat espanyol reconeix al bisbe d'Urgell, en la seva
qualitat de copríncep del Principat d'Andorra, la condició de
persona internacionalment protegida, i prendrà totes les
mesures adequades per impedir qualsevol atemptat contra la seva
persona, la seva llibertat o la seva dignitat".

3.2.1. La inviolabilitat i les immunitats del copríncep

episcopal.

"Article 2n
La persona del copríncep d'Andorra és inviolable. No pot ser
objecte de cap tipus de detenció o arrest. Gaudirà d'immunitat
de jurisdicció penal. Igualment, gaudirà d'immunitat de
jurisdicció civil i administrativa en l'exercici de les seves
funcions públiques com a cap de l'Estat andorrà".
3.2.2. Les immunitats de les autoritats emanades del copríncep
episcopal i llur acreditació.

"Article 2n
En cap cas incorreran en responsabilitat per a l'exercici de
les seves funcions com a delegats del copríncep d'Andorra les
autoritats a les quals els hagi estat atorgada aquesta
delegació d'acord, amb l'article 46.2. de la Constitució del
Principat. L'Estat espanyol reconeix els títols d'acreditació
d'aquestes persones o autoritats expedits per l'autoritat del
copríncep".

3.2.3. La inviolabilitat de llocs, documents, correspondència i

dels seus agents i mitjans de transport.

"Article 3r
Gaudiran d'inviolabilitat, en els termes establerts pels
convenis internacionals i les lleis, la residència privada del
copríncep d'Andorra, els documents, la correspondència i els
arxius i els locals destinats de forma exclusiva a constituir
la seu dels serveis a disposició del bisbe d'Urgell per a
l'exercici de les seves funcions com a cap de l'Estat andorrà.
La inviolabilitat consistirà que els agents del Regne d'Espanya
no podran penetrar en la residència o en els locals citats en
el paràgraf anterior sense el consentiment exprés del copríncep
o de l'autoritat en qui ell delegui. La correspondència i els
arxius seran sempre inviolables independentment del lloc on es
trobin (3).
En el moment de l'entrada en vigor del present Tractat, el
Govern andorrà facilitarà informació a l'altra part contractant
per a la identificació dels edificis locals i arxius a què es
refereix aquest article.

Article 4t
L'Estat espanyol autoritza i protegeix la lliure comunicació
del copríncep d'Andorra amb el Principat i la inviolabilitat
dels agents i dels mitjans de transport de la correspondència
oficial".

3.2.4. Entrada en vigor de l'Acord.

"Article 5è
El present Acord entrarà en vigor una vegada que ambdues parts
s'hagin comunicat, per via diplomàtica, el compliment dels seus
respectius requisits constitucionals i, així mateix, hagi
entrat en vigor el Tractat de bon veïnatge, amistat i
cooperació entre el Principat d'Andorra, el Regne d'Espanya i
la República francesa".

3.2.5. Disposicions relatives a la conclusió del propi Acord.

"Article 6è
El present Acord, redactat en un exemplar únic en castellà i
català, els dos textos del qual donen fe per igual del seu
contingut, serà dipositat en els arxius del Govern del
Principat d'Andorra, el qual en remetrà una còpia autenticada
conforme al Govern de l'altra part contractant".
Bibliografia
1.- General.

"Andorra en el ámbito Jurídico Europeo", dins: XVI Jornadas de

la Asociación Española de Profesores de Derecho Internacional y
Relaciones Internacionales. Madrid, 1996.

ZEMANEK, K. (1980): Le statut international de l'Andorre.

Situation actuelle et perspectives de reforme. Viena.
Mecanografiat.

2. Específica: Fonts documentals i bibliogràfiques a què es

refereixen les citacions del text.

(1) Karl Zemanek, o.c., pàg. 172.

(2) Ibid., pàg. 184.
(3) Aquest paràgraf segon de l'article 3 de l'Acord no figura
en la seva versió catalana, publicada en el BOPA de 14 de
desembre de 1994, núm. 72, si bé existeix en el text paragrafat
el 3 de juny de 1993; figura, però, en la versió castellana del
mateix Acord, publica en el BOE de 6 de maig de 1995, núm. 108.
D’acord amb l'article 6è del propi Acord, s'ha de considerar
igualment vigent.
 LES INSTITUCIONS PÚBLIQUES DEL PRINCIPAT

II. Segona part: Les institucions emanades de la Constitució

del Principat d'Andorra

10

El procés constituent
1. La transició del "procés de reforma de les institucions" al
"procés constituent".
1.1. Una nova majoria favorable a una constitució.
1.2. La posició dels coprínceps.
1.3. La resolució 946 (1990) del Consell d'Europa.
1.4. La proposta d'obertura del procés constituent
adoptada pel Consell General.

2. L'obertura formal del procés constituent i la constitució de

la comissió tripartida.
2.1. La missió de la comissió tripartida.
2.2. Composició i regles de funcionament de la comissió
tripartida.
2.3. El treball de la comissió tripartida.

3. El debat en el si del Consell General de les Valls.

3.1. El debat paral·lel en el si del Consell General.
3.2. L'adopció del projecte de constitució pel Consell
General de les Valls.

4. La Llei de 5 de febrer de 1992, sobre el referèndum de la

Constitució del Principat d'Andorra.

5. El referèndum de la Constitució del Principat d'Andorra pel

poble andorrà.

6. La sanció i promulgació de la Constitució del Principat per

part dels coprínceps.
7. Entrada en vigor de la Constitució del Principat d'Andorra.

11

La Constitució del Principat d'Andorra:

Generalitats.

1. Estructura i contingut del text constitucional.

2. Caràcters generals de la Constitució del Principat

d'Andorra.

3. El preàmbul com a exponent dels grans objectius de la

Constitució.
3.1. L'afirmació de la sobirania d'Andorra.
3.2. La reforma de les institucions del Principat.
3.3. L'endegament de les relacions exteriors de l'Estat
andorrà.

4. Els "valors" proclamats pel preàmbul de la Constitució del

Principat d'Andorra.

12

Els fonaments i principis constitucionals

(títol I)
1. Els fonaments de l'Estat andorrà.
1.1. L'Estat sobirà.
1.1.1. L'exercici de la sobirania popular per mitjà
de les diferents classes de participació.
1.1.2. L'exercici de la sobirania popular per mitjà
de les institucions establertes constitucionalment.
1.2. L'Estat de Dret.
1.2.1. El principi de constitucionalitat.
1.2.2. El reconeixement dels drets i llibertats
fonamentals i l'establiment de llur sistema de garanties.
1.2.3. La divisió dels poders públics i llur
sotmetiment a la Constitució i a la llei, i a control
jurisdiccional.
1.2.4. Altres principis constitucionals.
1.3. L'Estat democràtic.
1.4. L'Estat social.
1.4.1. La projecció de l'Estat social en el text
constitucional.
1.4.2. El model socioeconòmic en la Constitució
andorrana.

3. La qualificació del règim polític d'Andorra.

3. La denominació la llengua oficial, els signes de l'Estat

andorrà i la seva capitalitat.

13

Drets i llibertats
(títol II)
1. Principis generals.
1.1. El fonament dels drets i les llibertats.
1.2. Naturalesa dels drets i les llibertats.
1.3. Els titulars dels drets i de les llibertats.
1.3.1. Els nacionals.
1.3.2. Els estrangers legalment residents a Andorra.
1.3.3. Les persones físiques o jurídiques
estrangeres no residents a Andorra.
1.4. Efectes dels drets i les llibertats.
1.5. Els límits dels drets i les llibertats.
1.6. El principi d'igualtat.

2. El contingut dels drets i les llibertats.

2.1. La constitucionalització de la Declaració Universal
dels Drets Humans.
2.2. La classificació dels drets i les llibertats.

3. L'estructura del títol II de la Constitució del Principat en

la proclamació dels drets i les llibertats.
3.1. Drets fonamentals de la persona i llibertats
públiques (capítol III).
3.2. Drets polítics dels andorrans (capítol IV).
3.3. Drets, deures i principis econòmics, socials i
culturals (capítol V).

14

Drets i llibertats
(títol II)
1. Singularitats de la regulació dels drets i les llibertats en
la Constitució del Principat d'Andorra.
1.1. La regulació del dret a la vida.
1.2. Les relacions de l'Estat andorrà amb l'Església
catòlica.

2. Les garanties dels drets i llibertats en la Constitució del

Principat d'Andorra.
2.1. Els preceptes constitucionals generals relatius a les
garanties dels drets i les llibertats.
2.2. La protecció dels drets i les llibertats pels
tribunals.
2.2.1. Davant la jurisdicció ordinària.
2.2.2. Davant el Tribunal Constitucional.
2.3. Els estats d'alarma i d'emergència.

3. La protecció internacional dels drets i les llibertats.

 3.1. Els drets i les llibertats protegits per la Convenció
Europea per a la salvaguarda dels drets humans i de les
llibertats fonamentals.
3.2. El Tribunal Europeu dels Drets Humans.

15

Els coprínceps
(títol III)
1. Consideracions generals.
1.1. El marc historicoinstitucional dels coprínceps.
1.2. L'elaboració del títol III, en el si de la comissió
tripartida.

2. Els coprínceps en el marc de la Constitució del Principat

d'Andorra.
2.1. La recepció de la institució dels coprínceps.
2.2. Les funcions dels coprínceps.
2.2.1. Funció simbòlica, garantista i
representativa.
2.2.2. Funció arbitral i moderadora.
2.2.3. Actes dels coprínceps contrasignats i actes
dels coprínceps de lliure decisió.
2.2.4. Actes dels coprínceps personals i actes
delegats.
2.2.5. Actes dels coprínceps conjunts i actes dels
coprínceps indivisos.

3. La facultat dels coprínceps de sol·licitar pronunciament del

Tribunal Constitucional sobre la constitucionalitat de les
lleis o dels tractats internacionals.

16

El Consell General
(títol IV)
1. El Consell General com a Parlament andorrà.

2. La regulació del Consell General.

2.1. El Reglament.
2.2. La Llei qualificada del règim electoral.

2. La composició del Consell General.

4. L'estatut jurídic dels consellers generals.

4.1. Adquisició, suspensió i pèrdua de la condició de
conseller general.
4.2. Drets i deures dels consellers generals.
4.3. Le prerrogatives dels consellers generals.

5. L'organització interna del Consell General.

5.1. El síndic general, el subsíndic general i la
Sindicatura.
5.1.1. Funcions del síndic general.
5.1.2. Funcions de la Sindicatura.
5.2. Els grups parlamentaris.
5.3. La Junta de Presidents.
5.4. El Ple.
5.5. Les comissions.
5.6. La Comissió Permanent.

6. El funcionament intern del Consell General.

6.1. Sessions tradicionals, ordinàries i extraordinàries.
6.2. La publicitat.
6.3. El quòrum.
6.4. L'ordre del dia.
6.5. Les votacions.

17

El Consell General
(títol IV)
Les funcions del Consell General.
1. La funció legislativa.
1.1. El procediment legislatiu comú.
1.1.1. La fase d'iniciativa legislativa.
1.1.2. La fase constitutiva.
1.1.3. La fase de sanció, promulgació i publicació
de la llei.
1.2. Procediments legislatius especials.
1.2.1. La legislació delegada.
1.2.2. Les lleis qualificades.
1.2.3. Les lleis d'extrema urgència i necessitat.
1.2.4. Lleis de lectura única.

2. La funció financera del Consell General.

2.1. El pressupost general de l'Estat.
2.2. L'exercici de la postestat tributària.

3. Funció de control.

4. Altres funcions del Consell General.

4.1. L'adopció d'acords.
4.2. L'elecció de persones.

18

El Govern
(títols IV i V)
El Govern i el seu marc de relació amb el Consell General.
1. El Govern i el cap de Govern.
1.1. L'elecció del Govern.
 1.1.1. L'elecció del cap de Govern.
1.1.2. L'elecció dels ministres.
1.2. El nomenament del Govern.
1.3. L'estatut jurídic dels membres del Govern.
1.4. El cessament del Govern.
1.5. L'Administració pública de suport del Govern.

2. Les funcions del Govern.

2.1. Les funcions del Govern en l'àmbit intern o nacional.
2.1.1. Funcions del Govern.
2.1.2. Funcions del cap de Govern.
2.1.3. Funcions dels ministres.
2.2. Les funcions del Govern en l'àmbit internacional.
2.2.1. La regulació de la matèria dels tractats
internacionals.
2.2.2. La negociació i adopció dels tractats
internacionals.
2.2.3. Aprovació parlamentària i informació dels
tractats.
2.2.4. La manifestació del consentiment.
2.2.5. Publicació i entrada en vigor.

19

Les relacions del Consell General amb el

Govern
(títols IV i V)
1. Controls i responsabilitats del Govern.

2. Control parlamentari i responsabilitat política.

3. L'activitat de control del Consell General sobre el Govern.

3.1. Instruments de control directe.
3.1.1. Les preguntes.
3.1.2. Els debats sobre l’orientació política del
Govern.
3.1.3. Programes, plans i comunicats del Govern.
3.1.4. Les sessions informatives.
3.2. Instruments de control indirecte.

4. La responsabilitat política del Govern.

4.1. La moció de censura.
4.2. La qüestió de confiança.

5. La dissolució del Consell General.

20

L'estructura territorial
(títol VI)
1. Introducció: de la federació de parròquies a l'autogovern
comunal.
2. Les parròquies en el marc de la Constitució del Principat
d'Andorra.
2.1. Les parròquies com a entitats polítiques.
2.2. Les parròquies com a entitats administratives.

3. Els comuns.
3.1. El règim electoral dels comuns.
3.1.1. Els consells de comú.
3.1.2. Els consellers de comú.
3.1.3. Els cònsols major i menor.
3.2. El règim competencial dels comuns.
3.2.1. Competències dels comuns compartides.
3.2.2. Competències exclusives dels comuns.
3.3. Les potestats i els mitjans d'exercici de les
competències comunals.

4. Les transferències de capital del pressupost general de

l'Estat als comuns.

21

La justícia
(títol VII)
1. Els principis reguladors del poder judicial en la
Constitució del Principat d'Andorra
1.1. El principi d'independència.
1.1.1. La inamovilitat dels jutges.
1.1.2. Les incompatibilitats dels jutges.
1.1.3. La independència econòmica dels jutges.
1.2. El principi d'unitat jurisdiccional.
1.3. El principi de sotmetiment a la Constitució i a la
llei.
1.4. El principi de responsabilitat.
1.5. El principi de participació popular.

2. L'atribució de funcions del poder judicial.

3. El Consell Superior de la Justícia.

3.1. Composició del Consell Superior de la Justícia.
3.2. Funcions del Consell Superior de la Justícia.
3.4. La configuració legal de les atribucions del Consell
Superior de la Justícia.

4. El Ministeri Fiscal.

22

El Tribunal Constitucional
(títol VIII)
1. Les normes reguladores.
2. Naturalesa i estructura del Tribunal Constitucional.
2.1. Naturalesa del Tribunal Constitucional.
2.2. L'estructura del Tribunal Constitucional.
2.2.1. La composició i l'estatut jurídic dels
membres del Tribunal Constitucional (títol II de la LQTC).
2.2.2. Les competències jurisdiccionals i les
funcions internes de govern i d'administració.
2.2.3. La distribució de funcions en el si del
Tribunal Constitucional.

2. Els processos i procediments davant del Tribunal

Constitucional.

4. Els processos d'inconstitucionalitat.

4.1. El recurs directe d'inconstitucionalitat.
4.2. El procés incidental d'inconstitucionalitat.

23

El Tribunal Constitucional
(títol VIII)
1. El dictamen previ d'inconstitucionalitat de les lleis, dels
tractats i dels acords internacionals.
1.1. El dictamen previ d'inconstitucionalitat en la
Constitució del Principat d'Andorra.
1.2. El dictamen previ d'inconstitucionalitat en la Llei
qualificada del Tribunal Constitucional.
1.2.1. El procediment del requeriment del dictamen
previ d'inconstitucionalitat de les lleis.
1.2.2. El procediment del requeriment del dictamen
previ d'inconstitucionalitat dels tractats i acords
internacionals.

2. El recurs d'empara.
2.1. El recurs d'empara com a recurs extraordinari contra
la sentència de segona instància dictada en el procediment
urgent i preferent de la jurisdicció ordinària.
2.2. El recurs d'empara per vulneració del dret fonamental
a la jurisdicció reconegut per l'article 10 de la Constitució.
2.2.1. El procediment de tutela per la jurisdicció
ordinària del dret fonamental a la jurisdicció: l'anomenat
incident de nul·litat d'actuacions.
2.2.2. El recurs d'empara en cas de violació del
dret fonamental a la jurisdicció.
2.3. El recurs d'empara contra els actes del Consell
General que no tinguin força de llei.

3. Els conflictes de competències entre els òrgans

constitucionals de l'Estat.

24

La reforma constitucional
(títol IX)
 Les disposicions transitòries de la
Constitució
del Principat d'Andorra
1. Procés constituent i reforma constitucional.

2. La reforma de la Constitució del Principat d'Andorra.

2.1. La iniciativa de reforma constitucional.
2.2. Debat i aprovació de la proposta de reforma
constitucional pel Consell General.
2.3. El referèndum de la reforma constitucional.
2.4. La sanció i promulgació de la reforma constitucional.

3. Les disposicions transitòries de la Constitució del

Principat d'Andorra.
3.1. L'habilitació del Consell General preconstitucional
per a adoptar lleis de desenvolupament de la Constitució.
3.2. La transició en l'àmbit judicial.
3.3. La transició en l'àmbit executiu.

25

Les disposicions addicionals de la

Constitució del Principat d'Andorra
1. Les previsions constitucionals dels tractats amb França i
Espanya.

2. El Tractat de bon veïnatge, d'amistat i de cooperació entre

el Principat d'Andorra, la República francesa i el Regne
d'Espanya.
2.1. Cronologia de la formació del Tractat.
2.2. Continguts del Tractat.
2.2.1. El títol i preàmbul del Tractat.
2.2.2. El reconeixement formal de l'Estat andorrà i
l'establiment de relacions diplomàtiques
2.2.3. Les relacions de cooperació entre els tres
estats.
2.2.4. Disposicions, acords i tractats futurs entre
les parts del Tractat trilateral.
2.2.5. Dispocicions relatives a la conclusió del
propi Tractat trilateral.

3. L'Acord entre el Principat d'Andorra i el Regne d'Espanya

relatiu a l'estatut del copríncep episcopal.
3.1. Cronologia de la formació de l'Acord.
3.2. Continguts de l'Acord.
3.2.1. El preàmbul i l'article 1.
3.2.2. La inviolabilitat i les immunitats del
copríncep episcopal.
3.2.3. Les immunitats de les autoritats emanades del
copríncep episcopal i llur acreditació.
3.2.4. La inviolabilitat de llocs, documents,
correspondència i dels seus agents i mitjans de transport.
3.2.5. Entrada en vigor de l'Acord.
3.2.6. Disposicions relatives a la conclusió del
propi Acord.

RECULL DE LEGISLACIÓ I DE TRACTATS

INTERNACIONALS

. Constitució.
. Reglament del Consell General.
Llei qualificada de règim electoral i del
referèndum.
Llei qualificada de modificació dels articles
6.1. i 7.1. de la Llei qualificada del règim
electoral i del referèndum.
Llei qualificada de finançament electoral.
Llei (qualificada) de modificació de la Llei
qualificada del règim electoral i del
referèndum.
. Llei del Govern.
Llei qualificada reguladora de l'activitat de
l'Estat en matèria de tractats.
Llei de creació i funcionament del raonador
del ciutadà.
Llei del Tribunal de Comptes.
Llei de la funció pública.
. Llei qualificada de delimitació de
competències dels comuns.
. Llei qualificada de transferències als
comuns.
. Llei qualificada de la justícia.
Llei transitòria de procediments judicials
(capítols primer-sisè).
Llei de modificació de la Llei transitòria de
procediments judicials.
. Llei qualificada del Tribunal
Constitucional.
Reglament d'organització i funcionament del
Tribunal Constitucional.
Llei qualificada reguladora del procediment
de control previ de constitucionalitat dels
acords internacionals a què es refereix
l'article 64.2. de la Constitució i de
modificació de l'article 62 de la Llei
qualificada del Tribunal Constitucional.
. Llei qualificada de modificació de la Llei
qualificada del Tribunal Constitucional.
Tractat de bon veïnatge, d'amistat i de
cooperació entre el Principat d'Andorra, la
República francesa i el Regne d'Espanya.
Acord entre el Principat d'Andorra i el Regne
d'Espanya relatiu a l'estatut del copríncep
episcopal (versió en català i en castellà).
Conveni per a la salvaguarda dels drets
humans i de les llibertats fonamentals.
Ratificació del Protocol addicional número 11
a la Convenció per a la salvaguarda dels
drets humans i de les llibertats fonamentals
relatiu a la reestructuració del mecanisme de
control establert per la Convenció.