Professional Documents
Culture Documents
Tema 69
LA CRÍTICA, L’ASSAIG
I ELS LLIBRES DE MEMÒRIES
CONTEMPORANIS
TEMA 69
La crítica, l’assaig i els llibres de memòries contemporanis
ÍNDEX
1. La crítica
2. L’assaig
2.1. L’assaig modernista
2.2. L’assaig noucentista
2.3. L’assaig dels anys 30
2.4. L’assaig de postguerra
2.5. Els assagistes literaris i filosòfics
2.6. Els assagistes polítics
2.7. L’assaig religiós
2.8. L’assaig al País Valencià: l’eixamplament (1927-1939)
2.8.1. Joan Fuster
---------------------------------------------------------------- 2 ----------------------------------------------------------------
TEMA 69
La crítica, l’assaig i els llibres de memòries contemporanis
BIBLIOGRAFIA
SOLÀ I DACHS, L., Història dels diaris en català, Barcelona, Edhasa, 1978.
---------------------------------------------------------------- 3 ----------------------------------------------------------------
TEMA 69
La crítica, l’assaig i els llibres de memòries contemporanis
1. La crítica
autors d'un to més aviat periodístic, i per R. Esquerra i J. Miquel i Vergés, aquests
amb un caràcter acadèmic.
Octavi Saltor col·laborà abundosament a la premsa diària i féu diversos
estudis sobre Verdaguer, Maragall, López-Picó, Sagarra i Ors. Les seues principals
publicacions han estat els dos llibres d’assaig històric: Les idees literàries en la
Renaixença catalana (1934) i Antologia dels Jocs Florals (1954).
Enamorat de la novel·la, segons confessava ell mateix, Rafael Tasis
publicava, als vint-i-nou anys, el seu primer volum d’assaig: Una visió de conjunt de
la novel·la catalana (1935). Tasis exercí de crític literari, entre 1929 i 1939, a La
Publicitat, Mirador i Revista de Catalunya. El 1937 donava a la llum pública un esbós
breu de crítica i historiografia literària: La literatura catalana.
Deixeble, com Tasis, d’A. Rovira i Virgili, Domènec Guansé ben aviat es posà
a escriure a la premsa: a La Publicitat hi feia la crítica teatral i, a la Revista de
Catalunya, la de llibres. La seua autèntica vocació, però, era la de novel·lista, gènere
en el qual també es distingí.
Just Cabot va ser redactor de La Publicitat i director de Mirador, periòdic que
hom ha qualificat d’autèntica antítesi de La Revista, el qual reflecteix amb molta
fidelitat el clima literari de l’època.
Armand Obiols, pseudònim de Joan Prat i Esteve, col·laborà de ben jove al
Diari de Sabadell, i més endavant tingué una secció a La Veu de Catalunya; publicà
també nombrosos articles a La Publicitat i a La Nau.
Ramon Esquerra col·laborà a La Veu de Catalunya i a Mirador amb una colla
d’articles sobre l’evolució de les literatures estrangeres, especialment la francesa i
l’anglesa. Fou també autor d’importants estudis de literatura comparada. Així mateix,
traduí Flaubert, Mauriac i Giraudoux al català, i Hurley i Th. Moore al castellà, i
redactà alguns manuals: Iniciación a la literatura (1937) i Vocabulario literario (1938).
També col·laborà a La Publicitat i a Mirador Josep Maria Miquel i Vergés, que
hi publicà articles sobre història de la Renaixença i estudià sobretot les figures
d’Antoni Puigblanc i Joaquim Maria Bartrina. Exiliat a Mèxic publicà, el 1944, Els
primers romàntics dels països de llengua catalana.
2. L’assaig
aquest cas es troben bona part des autors modernistes, de Maragall a Alomar, de
Casellas a Miquel dels Sants Oliver. Aquests escriptors tindran una considerable
obra en castellà, en alguns casos quantitativament superior a la catalana.
Els escriptors modernistes col·laboraven amb els diaris de l’època La
Renaixença, la Veu de Catalunya, La Vanguardia, Diario de Barcelona, etc.
Els autors: Jaume Brossa, Pere Coromines, Pompeu Gener, Ramon D. Perés,
Gabriel Alomar, Miquel dels Sants Oliver.
---------------------------------------------------------------- 9 ----------------------------------------------------------------
TEMA 69
La crítica, l’assaig i els llibres de memòries contemporanis
Enfront d’ells i des d’ells, sorgeix una abundant literatura doctrinal i polèmica
que responia als més diversos punts de vista: articles, llibres, discursos, fulletons,
reflecteixen la situació contradictòria i bel·ligerant. Alguns dels títols entren de ple en
l’àrea política: Tres estels i un ròssec, de Josep Carner, és una crítica de la
Dictadura; La revolució catalanista, de Foix i Carbonell, conté el germen d’una
proposta feixistitzant per al nacionalisme català, sortosament desoïda. En el
Glossari, de Gènius, trobem nombroses notes de caràcter polític que són indicatives
de la ideologia de la intel·lectualitat burgesa del Noucentisme.
No tots els noucentistes quedaren vinculats al conservadorisme de la Lliga, i
Jaume Bofill i Mates, tot i no apartar-se dels pressupostos burgesos, encarna una
actitud més liberal i democràtica: L’altra concòrdia (1930) –després de textos
d’interés suprapartidista, nacional, com La llengua catalana a l’Ajuntament de
Barcelona (1916) i Les joventuts catalanes (1919)- és una rèplica a Per la concòrdia
del líder de la dreta, Cambó, en el moment de crisi del règim del general Primo de
Rivera. El 1933 publicà, encara, Per una política catalanista.
Des del camp del pensament polític i, més en concret, el pensament liberal
conservador, sobresurten Francesc Cambó, Joan Estelrich, i Ferran Valls i Taberner.
Cambó (Verges, 1876 – Buenos Aires, 1947), polític, assagista i periodista, ministre
de la Corona, figura senyera de la Lliga Catalana i de la política del segle XX, com a
assagista tractà temes conflictius i d’actualitat: Entorn el feixisme italià (1924).
Altrament Joan Estelrich (Feanitx, 1896 – París, 1958), periodista, polític i assagista,
representa el sector conservador del catalanisme entre el 1920 i el 1930. Deixeble
de l’Ors i enemic de l’Ors. Mallorquí instal·lat a Barcelona, identificat amb Cambó,
mantingué sempre els objectius de la dreta catalanista. La seua primera aportació
literària: Entre la vida i els llibres (1925). A part dels de tipus literari, publica assaigs
de caire historicopolítics, com Catalunya endins (1930) o La qüestió de les minories
nacionals (1929), on exposa una interpretació del moviment nacionalista català i de
les seues perspectives, des de l’angle ja formalitzat per Prat de la Riba i per Cambó.
La trajectòria política seua va ser a la fi bastant lamentable i, a partir de 1936, oblidà
l’antiga fidelitat. Ell, que havia retret a d’Ors d’haver-se’n anat amb la nòvia rica, és a
dir amb el castellà, no es va quedar enrera en aquest camí.
Per últim, Ferran Valls i Taberner (1888-1942), advocat i professor vinculat als
Estudis Universitaris Catalans, desterrat per Primo de Rivera, diputat per la Lliga al
Parlament català, exercí com a periodista polític i publicà algun volum d’assaig on
s’insinua la seua crisi d’identitat política: Paraules del moment (1930).
Procedent del federalisme pimargallià, Antoni Rovira i Virgili (1882-1949)
estava destinat a ser un dels teòrics més combatius del catalanisme liberal. Mai no
deixà de sentir una gran admiració per Pi i Margall i féu tot allò possible per
demostrar que hi havia en les seues idees una comprensió clara del problema
català. Va ser republicà i federalista, i milità en els partits democràtics que
s’interessaven en la renovació del catalanisme. La seua obra és abundant, des de la
Història dels moviments nacionalistes (1912-1914) fins als Quinze articles del 1938,
desplegà una activitat extraordinària d’apostolat i de combat dialèctic en diaris i
llibres.
Des d’una altra perspectiva, cal destacar, ultra Rafael Campalans, Lluís
Nicolau d’Olwer, un dels fundadors d’Acció Catalana, i Andreu Nicolau d’Olwer
(Barcelona, 1868 – Mèxic, 1961), prestigiós investigador de la literatura catalana
medieval que ocupà alts càrrecs en la política de la Segona República. En alguns
llibres i en molts articles esparsos, exposa els seus punts de vista sobre qüestions
candents; entre els primers, idees i fets entorn a Paneuropa (1928), La lliçó de la
---------------------------------------------------------------- 10 ----------------------------------------------------------------
TEMA 69
La crítica, l’assaig i els llibres de memòries contemporanis
Dictadura (1931), on recollí articles i breus assaigs, alguns dels quals prohibits per la
censura, i Després del 19 de juliol (1938).
Andreu Nin (1892-1937), un dels primers marxistes autèntics de Catalunya, a
més de traduir directament del rus alguns llibres de Dostoievski, publicà Les
dictadures dels nostres dies (1930) com a rèplica a Les dictadures de Francesc
Cambó, i Els moviments d’emancipació nacional (1935), on estudia la qüestió a
través dels principis i de les solucions soviètiques.
En el camp del pensament literari destaca Joan Peiró, sobretot el recull Perill
a la reraguarda (1936), escrit en un bell estil periodístic.
Podríem afegir-hi més noms, més títols de llibres. La repressió catalana de la
Dictadura, la caiguda de la monarquia, les esperances que estrenava la Segona
República espanyola i els incidents posteriors provocaren una copiosa bibliografia de
debat i d’acusació en la qual sobresurten els escriptors de filiació democràtica. Cal
subratllar el fet que la majoria dels escriptors al·ludits no abandonaren el seu lloc ni
la seua lluita quan es produí la commoció del 36. En aquella complexa i difícil
situació, revolucionària en darrer terme, ells seguiren treballant i, fins i tot, resulta
una mica xocant que la seua veu, indeclinablement liberal, continués viva enmig
d’una excitació gens propícia a escoltar-la. L’exili va ser el seu destí final.
castellonenc (Sánchez Gozalbo, Lluís Revest Guinot, etc.) prou que testimonien
l’amplitud i la qualitat de l’assaig i de la investigació erudita. El tall de 1939, però,
marceix, si més no, per al nostre país, l’esperança d’uns fruits madurs a curt termini,
legítima aspiració a què invitava el llarg esforç esmerçat en la normalització cultural
del país.
Escrits sociopolítics
Una part molt considerable de l’obra de Fuster tracta de temes relacionats
amb el País Valencià i, més concretament, amb les seues peculiaritats socials,
polítiques i culturals. És un conjunt d’escrits amb la seua terra i amb el seu temps. I
així, oscil·lant entre la teoria, la crítica i la divulgació, s’ha proposat globalment de fer
prendre consciència als seus coterranis de la identitat i dels problemes propis i,
---------------------------------------------------------------- 13 ----------------------------------------------------------------
TEMA 69
La crítica, l’assaig i els llibres de memòries contemporanis
alhora, d’establir unes conclusions que abasten tots els Països Catalans, un
concepte, aquest darrer, que ell ha contribuït decisivament a divulgar i a imposar.
Aquesta vessant de la seua producció, molt condicionada per les
circumstàncies, s’ha desenvolupat a través de formes diverses, que van des de
l’assaig d’interpretació històrica, com Nosaltres els valencians (1962), als escrits
declaradament polítics, com són ara Un país sense política (1976), El blau de la
senyera (1977), Destinat (sobretot) a valencians (1979), Ara o mai (1981), o
Pamflets polítics (1985), passant per guies entre descriptives i interpretatives, com El
País Valenciano, la biografia Raimon (1964), els pròlegs, etc.
El llibre cabdal d’aquesta temàtica és Nosaltres els valencians. Inspirat en
Notícia de Catalunya, de Vicens Vives, segueix una estructura paral·lela a la
d’aquest, i així, tracta dels fets, les indecisions i els problemes que han configurat i
configuren el País Valencià.
Tot plegat menava Fuster a concloure que, per als valencians, l’únic camí per
preservar la seua personalitat era l’autoafirmació dins la unitat amb els altres pobles
catalans.
El pensament de l’escriptor de Sueca, en el qual llengua, poble i nació formen
un tot indestriable, ha repercutit, també, més enllà dels límits del País Valencià, i ha
esdevingut punt de referència obligat de la ideologia nacionalista arreu dels Països
Catalans.
L’assaig humanístic
L’assaig de Joan Fuster es mou dins els límits més o menys canònics que,
d’ençà el Renaixement, el gènere ha anat fixant. De fet, però, fins els estudis
h’història cultural –més supeditats a convencions formals- els textos polítics i bona
part dels articles periodístics admeten la consideració d’assaigs. Unes reflexions que
escriví entorn d’un vers d’Ausiàs March –car tot assaig se causa d’esperar-, aprofitat
per titular un dels seus llibres, Causar-se d’esperar, resumeixen la concepció i la
pràctica de l’escriptura fusteriana: “l’essència de l’assaig és l’assaig, ser temptativa,
intent, provatura. L’assaig no acaba mai en si, es redueix al pur procés de buscar,
d’esbrinar, de fer hipòtesis o de desfer-ne”.
La tasca de l’escriptor serà, doncs, una operació perpètua, reiterativa,
insaciable que caldrà iniciar cada instant, amb una excusa o amb una altra amb
l’objectiu d’obtenir de nosaltres mateixos un esforç de comprensió envers els homes,
envers les coses, envers els fets, envers el temps. “Homes”, “coses”, “fets” i “temps”
donen la pauta dels vastos interessos de Fuster, de la universalitat de les seues
preocupacions i l’insereixen de ple en la línia del pensament europeu que arrenca
del segle XVI. D’acord amb aquesta tradició, practica com a mètode el racionalisme
crític, i ha lloat l’escepticisme com a actitud, Amb tot, l’escepticisme fusterià, de
vegades pròxim al pessimisme, resulta incompatible amb la indiferència.
En un significatiu assaig que escriví sobre Erasme, Fuster reflexiona
extrapolant-los a l’humanista de Rotterdam, sobre els problemes de l’intel·lectual que
enmig de dos mons enfrontats de manera inconciliable, malda per servar la seua
independència, però que, al final, ha de prendre partit. El compromís de Fuster ha
estat, és, en determinats aspectes, ben explícit. I això no obstant, ha mantingut una
permanent reticència ideològica que fa impossible de catalogar-lo en cap tipus
d’escola estètica, filosòfica o política.
Els interessos humanístics de Fuster es polaritzen a l’entorn de dos temes: les
manifestacions de l’activitat creadora –en altres mots, la cultura- i la crisi de l’home
en el món canviant d’avui. En conjunt, oscil·len entre la meditació sobre l’actualitat i
---------------------------------------------------------------- 14 ----------------------------------------------------------------
TEMA 69
La crítica, l’assaig i els llibres de memòries contemporanis
l’especulació moral amb valor permanent, i adopten sense sortir de les pautes més
acreditades del gènere assagístic, les tècniques i formes més variades, l’assaig llarg,
el diccionari filosòfic, l’aforisme, l’article periodístic i, especialment, el dietari.
El descrèdit de la realitat (1955), examen de les motivacions i característiques
de l’art modern, és el títol que inicià una dilatada dedicació, integrada per Les
originalitats (1956), Judicis finals (1960) –que s’integrà el 1968 dins Consells,
proverbis i insolències-, Diccionari per a ociosos (1964), Causar-se d’esperar (1965),
L’home mesura de totes les coses (1967), Examen de consciència (1968), Babels i
babilònies (1972), Exploració de l’ombra (1974), entre d’altres. Diari 1952-1960
(1969), situat a les antípodes dels dietaris íntims d’expansions sentimentals,
constitueix un veritable paradigma dels interessos i dels procediments literaris de
Fuster, i cal valorar-lo entre els seus llibres més rellevants.
el testimoni Seis años con don Francisco Cambó. Memorias de un secretario político
(1957), Per les terres de Crist (1926) aprofita un dietari del viatge a Terra Santa i,
amb escriptura delicada i expressiva, explica l’emoció del creient i l’interés, l’insòlit i
l’exòtic.
Josep Maria Poblet, narrador, dramaturg, assagista, biògraf i periodista, a
Memòries d’un rodamón (1976) s’esplaia amb ploma fàcil, abrandada o sentimental,
en relatar els seus orígens catalanistes, l’ambient de la comarca, l’afecció a les
lletres i, especialment, el llarg capítol durant la guerra civil en la lluita contra els
“paseos” i presons clandestines: I després el llarg exili. A més, publicà quatre llibres
de viatge: Records vells i històries noves (1941), De Barcelona a l’Havana... passant
per Darnius (1942), Terres d’Amèrica (1945), Tres mesos i un dia a Nova York
(1947).
Rossend Llates, poeta i periodista, col·laborador de La Publicitat, Mirador,
Destino i El Be Negre, edità dos volums de memòries, 30 anys de vida catalana
(1969) i Ésser català no és fàcil (1971), que només abasten fins a l’esclat de la
guerra civil.
---------------------------------------------------------------- 16 ----------------------------------------------------------------
TEMA 69
La crítica, l’assaig i els llibres de memòries contemporanis
---------------------------------------------------------------- 17 ----------------------------------------------------------------