LES NOSTRES PLANTES

(UNA APROXIMACI MULTIDISCIPLINAR AL

MN VEGETAL DE LES NOSTRES TERRES)

Daniel Climent Giner. 1992


La bibliografia referida a les nostres plantes i als paisatges vegetals, cada vegada ms ampla i precisa, no sempre
s, malhauradament, accessible conceptualment al lector/a interessat en el tema, no sols per la inicial aridessa dunes
disciplines (florstica, fitosociologia, etnobotnica, etc.) amb cosos terics molt desenvolupats, sin tamb per la
manca de connexions amb la vida quotidiana i lmbit cultural (en el sentit ms ampli del terme) amb qu sovint es
presenten.
Trobar una via intermdia entre un cert nivell cientfic que permeta introduir un "ordre lgic" dins laparent caos
de la natura i lample repertori cultural que envolta les plantes, ha sigut el repte abordat en aquest llibre.
Aix, junt a esbossos de morfologia, taxono-mia i corologia, shi donen cita noms populars, usos i costums,
fitotoponmia i fitoantropon-mia, histria i llegendes, culinria i medicina, referncies dautors clssics en la
literatura i en la filmografia, festes i canons populars, refranys i comparances, i tot lunivers cultural que els nostres
avantpassats ens van llegar referit a les nostres plantes, tant les prpies del territori considerat, els Pasos Catalans,
com daltres que, importades en dates ms o menys recents, han vingut acompanyades de, o han creat, nous referents
culturals.
En efecte, en el nostre univers etnobotnic shi barregen harmnicament tradicions de molt distinta procedncia
geogrfica i temporal, de major o menor utilitat, rigor, crrega pica o lrica, i un llarg etctera circumscrit, ara, a les
plantes que sn ms abundants o ms significatives culturalment, dins el taps vegetal que cobreix el nostre territori.

Daniel Climent i Giner (Alacant, 1952) s acadmicament qumic, professionalment professor de Cincies
Naturals, i actualment director del Centre de Professors dAlacant.
Ha publicat diversos llibres i articles, tant d'escolars com de divulgaci: Guies de camp: Comu-nitats vegetals
(1984), Conselleria de Cultura, Educaci i Cincia de la Generalitat Valenciana. Valncia; Les nostres plantes (2
edicions: 1985, 1986), Institut destudis J uan Gil Albert, Alacant; Biologia BUP (1988), Ed. Marfil, Alcoi; Geologia
BUP (1988), Ed. Marfil, Alcoi; Els noms populars de les plantes a la Marina Alta (1990), Revista Aguaits, Dnia;
Les formacions vegetals de la ciutat dAlacant (1990), Ajuntament dAlacant.


LES NOSTRES PLANTES
(UNA APROXIMACI MULTIDISCIPLINAR
AL MN VEGETAL DE LES NOSTRES TERRES)

Daniel Climent i Giner

Primera edici: desembre, 1992.

Daniel Climent i Giner, 1992.
de la present edici: Editorial AGUACLARA
Tato, 6 - baixos, 03005 Alacant
Tf.: 96/5121675


Aquesta collecci ha estat disenyada per Rafael Bonet.
Editorial AGUACLARA ha compost els texts i
Graphic-3 S. A. (Pol. Ind. Ciutat Mudeco /
Quart de Poblet / Valncia) els ha impresos.


I.S.B.N.: 84 - 8018 - 021 - 8
Dipsit legal:

Printed in Spain



A, amb, contra, de, entre, envers, malgrat, per, per a, segons, sense, sobre, sota, ultra i vora
els meus pares, Daniel i Encarna, que em van inculcar lestima a la meua terra i la meua gent.

Abreviatures i smbols emprats a aquest llibre
aC. ...................................................... abans de Crist
alem............................................................. Alemany
cast.................................................................castell
cm.........................................................centmetre(s)
dC..................................................... desprs de Crist
E ........................................................................... est
Fig. ................................................................. Figura
fr. .................................................................. Francs
km ......................................................... kilmetre(s)
lat. ...................................................................latitud
long. .............................................................longitud
m ..................................................................metre(s)
N ........................................................................nord
pg ..................................................................pgina
S............................................................................sud
s ....................................................................... segle
sp. .......................................................sense precisar
subsp. ...................................................... subespcie
var. ............................................................... varietat
W ....................................................................... oest

Els nmeros romans precedits de labreviatura s indiquen el segle corresponent; per, si no van precedits de
cap abreviatura fan referncia a la lmina en color on apareixen les fotografies de les plantes o dels paisatges
corresponents.



PRESENTACI

La raa ms boja entre els homes s aquella que menysprea all que t al seu voltant i dirigeix lesguard ms
enll, perseguint linconsistent amb vana esperana.
Pndar.

Each country can be said to have three kinds of wealth: material, cultural and biological
1
.
Edward D. Wilson. Universitat de Harvard.

Aquest llibre t el seu origen en un altre que va ser publicat per lInstitut dEstudis J uan Gil Albert, de la
Diputaci dAlacant, lany 1985 (i del qual sen van fer dues edicions, a hores dara esgotades).
Era un treball amb el mateix nom i dedicat a la divulgaci dels coneixements sobre el mantell vegetal del migjorn
valenci des dun triple punt de vista diniciaci a la flora, a la vegetaci i, sobretot, a letnobotnica.
Ats que el gros daqueix estudi era aprofitable per a la major part de la resta de les comarques dels Pasos
Catalans, leditorial Aguaclara i lautor vam afrontar el repte de dirigir-lo, amb les ampliacions pertinents, a tota la
nostra rea lingstica.

No es tracta, cal dir-ho, dun estudi de la flora ni tampoc de la vegetaci
2
, sin que tracta de cobrir un espai
bibliogrfic encara poc tractat, letnobotnic
3
, relatiu a les relacions que les comunitats humanes, fonamentalment la
nostra, han tingut i tenen amb les plantes.

Cal fer, per, unes advertncies prvies.
1.- Quan es pretn fer un llibre de divulgaci cal fer una tria del material potencialment utilitzable mitjanant
criteris com els segents:
Contribuir a la recuperaci del saber col.lectiu referit al mn vegetal i prioritzar aquells aspectes que es troben en
major perill de desaparici, tant fsica com de coneixements sobre aquest; i
Intentar trobar un equilibri entre la necessria precisi terminolgica i cientfica i el component cultural, amb el
qual es pot reconixer, en ltima instncia, un pblic interessat i/o culte tot i que no necessriament especialitzat en
botnica.
Cal advertir que el llibre no pretn ser de botnica ni de fitosociologia, sin que vol actuar de pont,
interdisciplinriament, entre diferents sabers: els botnics i fitosociolgics inclosos, per tamb els histrics,
mitolgics, medicinals, culinaris, terminolgics i un llarg etctera.

1
Hom pot dir que cada pas t tres tipus de riquesa: material, cultural i biolgica.
Les cites seran donades sovint en la llengua original (i tradudes) perqu aix el lector/apodr eventualment matissar o fer una traducci/interpretaci
diferents a la que aporta el text.
La numeraci de les cites ser correlativa dins de cada apartat i les referncies posteriors faran esment tant del nmero de la cita comde lapartat dins
el qual subica.
2
Afortunadament, als Pasos Catalans existeix ja una base considerable de coneixements florstics i fitosociolgics. Els fruits daquesix avan han
comenat a arribar al pblic interessat en forma de sntesis, manuals i productes divulgatius de tota mena i de gran qualitat.
Tot i aix els coneixements etnobotnics encara no han arribat a les mateixes cotes, ni ms no divulgatives, tot i que disposemde notables bases de
partida (cientfiques i de sabers populars) pel que fa a les plantes del nostre pas.
3
De fet, i per utilitzar un smil ecolgic, si entenemper nnxol el conjunt de condicions dins les quals poden viure les espcies, aleshores podremfer
s de lanalogia segent. A la bibliografia botnica hi ha prou nnxols, per no tots estan ocupats.
Aix, un dels propsits principals daquesta obra s intentar mantenir una tensi entre dos conjunts de
coneixements (els que clssicament eren dividits fins no fa molt en Cincies i Lletres) que, de forma injustificable,
han estat divorciats en els escrits dirigits al pblic no especialista.
En resum, per ocupar encara que siga un rac dun nnxol avui encara poc explotat en la bibliografia
(etno)botnica, hem fet aquest llibre amb lobjectiu primordial de posar a labast del pblic interessat (amants de la
natura i de la cultura, excursionistes, mestres de primria i professors de secundria i batxillerat, alumnes, etc.) un
llibre-guia de les famlies botniques ms significatives i/o abundants del nostre territori i de les plantes ms
representatives i fcils de reconixer que shi troben, tot acompanyat dalguns captols dedicats a servir dintroducci
al coneixement cientfic del nostre mn vegetal.

2.- Lautor ha inscrit deliberadament aquesta obra en lmbit territorial dels Pasos Catalans, marc nacional que
reconeix com el seu propi.
Sobre a, cal dir que les raons daquesta delimitaci sn fona-mentalment subjectives (culturals, ideolgiques,
vivencials, etc.) i en conseqncia tan artificioses biogeogrficament com qualsevulla altra de carcter cultural,
administratiu o poltic, per no pas ms.
Tot i aix, el punt de mira del conjunt no pot --ni vol-- deixar de ser una visi des del sud, des del migjorn
valenci, lloc don s i on viu lautor.
En aqueix sentit potser el treball peque duna certa assimetria, de topocentrisme, per ja era hora que aix ho
ferem des del sud!, o no?

3.- I posat a fer-ho, tamb hem estructurat el llibre com una mena dhomenatge a la festa principal dels Pasos
Catalans i que s alhora la festa major dAlacant, les Fogueres de Sant J oan.
Cal, per, una explicaci: la paraula Foguera t a Alacant significats di-versos, ja que designa tant el monument
que va a ser cremat --la Falla-- com la pira produda, tant el districte on sinstal.la com la comissi organitzadora i,
per ltim, a la Festa en la seua totalitat.
Per de tot aix tres sn principalment els eixos al voltant dels quals sol articular-se la festa: el llibret, la prpia
foguera i els ninots que la formen.
En el llibret v lexplicaci de la falla, per en un sentit prou ms ample que laparent, ja que a travs de les
col.laboracions escrites, els anuncis, la composici de la comissi, etc., es pot obtenir una visi del conjunt (el barri,
la histria, la gent,...) que, ms enll dels propis elements que lintegren, arriba a donar-nos les claus que permeten
les interpretacions adequades del fenmen.
I, per una altra part, la foguera, formada per una estructura on sinsereixen els ninots o les figures que, tot i ser
individuals, conformen grups amb un discurs com, amb un carcter que va ms enll de la simple suma dels
elements.
Doncs b, tamb en aquest llibre hem volgut imbricar per una part el llibret i la corresponent explicaci de la
falla i, per una altra, la foguera i els ninots, el conjunt i les peces que conformen lestructura que va a ser admirada i
desprs cremada (cosa que, massa sovint, tamb esdev amb el paisatge vegetal).

4.- Les tres parts en qu est dividit el llibre, encara que basades en enfocaments diferents i que
metodolgicament estiguen separades, sinterpenetren i associen per tal devitar tant el perill que els arbres no ens
deixen veure el bosc com el no menys important que el bosc no ens deixe apreciar els arbres.

5.- Per ltim, unes paraules respecte a la dedicatria i els agraments.
Un llibre com aquest, tot i ser un producte personal, semmarca en un temps i un pas, i, sobretot, en uns
ambients que, recolzant i participant de les activitats i els projectes que han perms la realitzaci daquesta obra, li
donen un sentit i una ra de ser.

Per tot aix, vull deixar constncia escrita dels segents

AGRAMENTS:

A tots els que m'ajudaran a millorar aquest llibre en contestar a l'enquesta que figura al final, i tamb, de manera
molt especial a les persones que sesmenten a continuaci.
A Francesc Masclans, Oriol de Bols i Ramon Folch, que des del seus llibres van obrir la porta a un inters que
ha donat com a fruit aquest llibre.
A Antoni Escarr, J osep Antoni Guijarro i J osep Llus Solanas, que em van saber guiar en les primeres passes.
Als grups Arot (Primria) i Cdec (Secundria), amb els quals tan a gust he treballat en lestudi, divulgaci i
didctica de la Natura.
A Antoni Montesinos i Manuel Costa pels nims que les seues paraules sempre han suposat per al meu treball.
A Amlia Montahud, Elisa Guillamon, Esteve Soler, Immaculada Blasco, Isabel Rodes, J oan Cano, Lloren Piz,
Manuel Manzanaro, Nemesio Martn, Tonyi Cuartero, Pasqual Russo, Rafael Torregrossa i Vicent Ferri pels seus
suggeriments, aportacions, traduccions, correccions, dibuixos, suport i tota mena dajudes.
A Carme Panolla, Fina la Cola, Francesc Quito Ronda, Gabriel el mestre dAlpatr, Gaspar el Favat, J ess el del
Cauet, J oan Coello, Marcos Macareu, Maria Colava, Pepe la Pileta, Pere el Vinero, Toni el Cabrero, Vicent el de
Saleretes, Vicent el del Trestellador i tants altres que encara sen recorden dels noms i usos de les plantes i que han
tingut la pacincia de dir-mels.
A Maria Soler i els nostres fills, Daniel i J aume, per les hores que no els he pogut dedicar per fer aquest llibre.
I a leditorial Aguaclara, pel seu decidit suport a la tasca divulgativa del nostre patrimoni cultural i natural.
Vull fer una menci especial a les dues persones que, amb la seua il.lusi i dedicaci desinteressada han fet ms
perqu aquest llibre tinga les coses bones que puga tenir:
Enric Pelln, infatigable en la seua tasca de lectura, revisi i correcci dels esborranys, i
Carles Martn, que de molts daquests temes en sap molt ms que no jo, que tant mha aportat per aquest
llibre i de qui sempre estic aprenent.


I. EL LLIBRET
4


1. ELS LMITS


Pasos Catalans sunt omnes divisi in partes tres, quarum unam incolunt Cataloniani, aliam Baliarici, tertiam qui
nostra lingua Valentiani appellantur.
5

Els Pasos Catalans, territori que ha focalitzat el present treball, estan situats entre 1 30' long. W i 4 20' long. E,
i entre 37 50' i 43 lat. N, ocupen la major part de la costa oriental de la pennsula ibrica i les illes prximes
6
i
assoleixen una superfcie daproximadament 70.000 km
2
.
Polticament dividits des del segle XVII entre diversos estats i administracions autonmiques3, els vincles entre
totes aquestes terres, molt variades des dun punt de vista biogeogrfic, sn fonamentalment de carcter antropolgic
(culturals, lingstics, histrics, econmics, etc.).

1.1. ELS TERRITORIS

Oh!, qu cansat estic de la meua covarda,
vella, tan salvatge terra,
i com magradaria dallunyar-men
nord enll, on diuen que la gent s neta,
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feli.
Aleshores a la congregaci,
els germans dirien desaprovant:
Com locell que deixa el niu,
aix lhome que abandona el seu indret,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de lantiga saviesa
daquest meu rid poble.
Per no he de seguir mai el meu somni
i em quedar aqu fins a la mort,
car sc tamb molt covard i salvatge,
i estimo a ms amb un desesperat dolor
aquesta meua pobra,
bruta, trista, dissortada ptria.
Salvador Espriu: Assaig de cntic en el temple.

Topogrficament, el relleu del Pas Valenci i de Catalunya presenta notables semblances front al de les Balears,
ms pla, tal i com podem veure a la taula de valors altimtrics segent:

Territori 0-200 201-600 601-1000 1000-2000 2000 m.
Pas Valenci 26,2 34,8 32,3 6,7 -
Catalunya 20,2 30,0 33,2 9,8 6,8 %
Balears 84,7 12,6 1,7 1,0 -

Malgrat tot, aqueixes dades no sn suficientment il.lustratives de la riquessa i varietat topogrfica de les nostres
terres.


4
1 Els Pasos Catalans estan dividits en tres parts, de les quals una est habitada pels catalans, una altra pels balears i la tercera pels qui en la
nostra llengua anomenem valencians.
Es tracta, comel lector/a haur descobert, duna llicncia que lautor sha perms, en transformar aix el comenament del primer llibre de La guerra
de les Gl.lies, de J ULI CSAR: Gallia est omnis divisa in partes tres, quarum unam incolunt Belgae, aliam Aquitani, tertiam qui ipsorum lingua
Celtae, nostra Galli appellantur.
5
Aqueixos territoris sn: A lEstat espanyol: - Pas Valenci
- El Carxe (dins ladministraci murciana)
- El Cabdet (dins ladministraci manxega)
- Illes Balears (Pitises i Gimnsies)
- Catalunya
- Franja de Ponent (dins ladministraci aragonesa)
Andorra, Estat independent.
A lEstat francs, la regi de Perpiny.
Per a simplificar les referncies, agruparemels tres primers dins el terme Pas Valenci, i els quatre darrers dins el de Catalunya.
6
No podremconsiderar, als efectes daquest llibre, lenclavament de lAlguer, a lilla de Sardenya.
En efecte, sota aqueixes xifres i combinades amb aquestes samaga una tal multiplicitat dorientacions,
exposicions, microrelleus, estructures, textures, composicions edfiques, afloraments, fissuritzacions, etc. que fan del
nostre territori un mostrari riqussim de varietat topogrfica i, depenent daix, de complexitat florstica.

FIGURA 1: Esquema de distribuci vegetal a un petit tossal dels voltants dAlacant conegut com a Llometa
de lespart, on es mostra la diversitat vegetal que pot installar-se fins als llocs ms eixuts del nostre territori.






Pgina 18






1.- Restes de lespinar alacant (Chamaeropideto-Rhamnetum lycioidis) (VII) en els punts ms arrecerats, entre
les penyes ms agrestes; a ms de la petita palmera anomenada margall (Chamaerops humilis) i de lesp negre
(Rhamnus lycioides), shi fan diverses espcies espinescents, com lesparreguera marina (Asparagus horridus).
2.- Espartar despart ver (Lapiedro-Stipetum tenacissimae) (VIII), a la solana; destaquen les grans mates
(totxes) despart ver (Stipa tenacissima), gramnia de gran port junt a la que apareixen, a la primavera i la tardor,
diverses lilicies de flors vistents (Dipcadi serotinum, Lapiedra martinezii).
3.- Timoneda alacantina (Stipo-Sideritetum leucanthae) (VIII), en els punts ms degradats de la solana;
linventari, bastant llarg, inclou sobretot labiades oloroses com el tim (Thymus vulgaris), rabet de gat (Sideritis
leucantha), cantaueso (Thymus longiflorus), a ms de cistcies, papilioncies, etc.
4.- Espartar despart bord (Dactylo-Lygeetum spartii), pels voltants margosos; es tracta dun espartar de port
ms baix que lanterior i integrat per gramnies com lespart bord o almasset (Lygeum spartum) i lallergnic dctil
(Dactylis glomerata).
5.- Fenassar (Teucrio-Brachypodietum retusi), a lombria; junt a liva borda (Teucrium pseudochamaepitys) i
el fens (Brachypodium retusum) shi fan la ruda (Ruta chalepensis), la corretjola (Convolvulus althaeoides) i
daltres.


Tot i aix, i pel que fa a lobjecte daquest llibre, cal tornar a remarcar que la major part del nostre territori est
per sota dels 1.000 m daltitud; aqueixa zona s, a ms, on es concentra la major part de la poblaci, i s, doncs, on
viuen les plantes ms conegudes i amb qu hem establert una relaci cultural ms intensa, i, en conseqncia, ser a
aqueixes plantes on dirigirem fonamentalment la nostra atenci.
Des dun punt de vista fisiogrfic (s a dir, si prenem en consideraci factors com el relleu, el clima, els sls o la
vegetaci) podem distingir, de sud a nord, els segents territoris (fig. 1):
1. Territori lucntic (de Lucentum, nom antic dAlacant). Inclou lextrem meridional del Pas Valenci, format
per planures al.luvials voltades septentrionalment i al ponent pels darrers contraforts peninsulars de les serralades
btiques; t un clima mediterrani molt sec i calent, subrid, i sls margosos (barreja dargiles i calcries)
freqentment salins. Comprn tamb lnica illa del Pas Valenci que est habitada permanentment, lilla Plana o
Nova Tabarca. Abasta la totalitat o la major part de les comarques del Baix Segura, el Baix Vinalop, les Valls del
Vinalop, el Vinalop Mitj, lAlt Vinalop i lAlacant.
2. Territori dinic (de Dianium, nom antic de Dnia). Es tracta de lrea muntanyosa situada al nord de lanterior
i que representa topogrficament la terminaci peninsular del Sistema Btic; s de clima mediterrani prou ms humit
que lanterior territori lucntic --perqu actua de barrera a les borrasques, tant atlntiques com mediterrnies-- i sls
predominantment calcaris. Comprn la totalitat o la major part de les comarques de la Marina Baixa, la Marina Alta,
lAlcoi, el Comtat, la Vall dAlbaida, la Costera i la Safor.
3. Illes Pitises. Eivissa, Formentera i els illots adjacents representen els primers afloraments marins dels
contraforts btics; sn illes calcries de clima mediterrani poc plujs i calent.
4. Illes Gimnsies. Mallorca, Cabrera i els illots adjacents sn les ltimes manifestacions de lactivitat orognica
responsable del plegament btic i, com la resta del plegament, de natura calcria; Menorca, que tamb incloem dins
aquest espai biogeogrfic, s diferent des dun punt de vista geolgic i de natura quelcom silcia; totes presenten
clima mediterrani, tot i que ms plujs i vents a Menorca que a la resta.
5. Territori mediovalent. Es tracta de la plana al.luvial situada al nord del territori dinic, entre els rius Xquer i
Millars; presenta un clima mediterrani de tendncia subrida. Comprn la totalitat o la major part de la Ribera Baixa,
la Ribera Alta, lHorta de Valncia, el Camp de Tria, el Camp de Morvedre i la Plana Baixa.
6. Territori serrnic (per la comarca dels Serrans). Aquesta rea, la ms occidental i muntanyosa del Pas
Valenci, correspon als contraforts sud-orientals de les serralades iberdiques i representa, doncs, lesgla entre la
plana mediovalentina i laltipl manxec; clima, pertant, de tendncia ms continental que els precedents. Comprn la
totalitat o la major part de la Canal de Navarrs, la Vall de Cofrents, la Foia de Bunyol, la Plana dUtiel, els Serrans
(amb el Rac dAdems), lAlt Palncia i lAlt Millars.
7. Territori catalandic. De lEmpord al riu Millars, en una llargria de ms de 300 km, el litoral mediterrani es
troba vorejat per un seguit de muntanyes baixes ordenades en un sentit quasi paral.lel a la costa; presenta sls calcaris
i clima mediterrani de tendncia martima. s el territori ms extens i comprn les comarques de la Plana Alta,
lAlcalatn, lAlt Maestrat, el Baix Maestrat, els Ports, el Montsi, la Matarranya, el Baix Ebre, la Terra Alta, la
Ribera, el Priorat, el Baix Camp, lAlt Camp, el Tarragons, el Baix Peneds, lAlt Peneds, el Baix Llobregat, el
Valls Occidental, el Valls Oriental, el Barcelons, el Maresme i la Selva.
8. Territori sicric. Plana relativament baixa que correspon a la terminaci oriental de la gran depressi que, des
de Navarra a Catalunya, transcorre entre els Pirineus i les muntanyes Iberdiques i que coneixem com a conca de
lEbre; est sotms a un clima mediterrani continental i molt sec; presenta sls calcaris, sovint salins. Comprn la
totalitat o la major part del Baix Cinca, el Segri, les Garrigues, la Llitera i la Noguera.
9. Territori auso-segrric. Extens altipl, mena desgla entre la plana anterior i les muntanyes Catalandiques i
els Pre-pirineus i que correspon aproximadament a la part central del Principat de Catalunya (a efectes de
simplificaci hi inclourem tamb lanomenat territori olositnic); de sls en general calcaris i clima de tendncia
continental presenta un gradient notable en lincrement de pluviositat en sentit NW-SE (de la depressi adjacent cap
als Pirineus). Comprn la totalitat o la major part de la Conca de Barber, lAnoia, lUrgell, el Solsons, el Bages i
lOsona
10. Territori ruscnic. Comprn les planes de lEmpord i del Rossell, situades al peu del vessant oriental dels
Pirineus; clima, mediterrani de carcter martim i prou vents (de tramuntana). Abasta la totalitat o la major part del
Girons, el Baix Empord i el Rossell.
11. Pirineus. El vessant nord-oriental daquesta gran serralada biogeogrficament alpina ens marca la frontera
septentrional del conjunt territorial que estem estudiant. Hi trobem lelevaci ms alta dels Pasos Catalans, el pic
dAneto, de 3.404 m, al masss de la Maladeta. Dins aqueixa rea sinclouen la totalitat o la major part de les
comarques del Baix Ribagora, lAlta Ribagora, la Vall dAran, el Pallars J uss, el Pallars Sobir, lAlt Urgell,
Andorra, el Bergued, la Cerdanya, lAlta Cerdanya, el Capcir, el Ripolls, la Garrotxa, el Vallespir, lAlt Empord,
el Conflent i la Fenolleda.

















Figura 2.
Mapa de les comarques i regions fisiogrfiques dels Pasos Catalans





2. ELS CONCEPTES

2.1. FLORA I VEGETACI

Molt sovint la gent es troba perplexa quan, en llegir llibres de plantes, es diferencia entre flora i vegetaci.
s que, per ventura, no sn la mateixa cosa?
Recorrerem al mtode analgic per a explicar-ho.
Aquest llibre est format per paraules; ara b, la llista de paraules que el componen, tot i que dna informaci
sobre la temtica general, la llengua en qu est escrit, etc., no s comparable a la informaci subministrada quan ens
donen lndex, la llista de paraules-clau, etc.
Veritat que ambdues maneres danalitzar el llibre sn diferents?
Doncs b, de manera similar podem distingir entre flora i vegetaci.
Una flora s el recull de les plantes dun lloc: una platja, una muntanya, una comarca, un pas
7
, un continent o tot
el mn.
Doncs b, aqueix conjunt de plantes, la flora, es pot considerar el lxic amb qu est escrit el llibre de la
vegetaci dun territori.
Aqueix lxic, les plantes, no es distribueixen de forma arbitrria, sin que segueixen una srie de regles de
relaci, basades en les mtues afinitats ecolgiques.
Aix, les plantes sagrupen en conjunts ms o menys estables i estructurats que, repartits en el territori, en
matissen i remarquen determinades peculiaritats ecolgiques, climtiques, topogrfiques, edfiques i fins i tot
histriques, i que constitueixen la vegetaci de la zona.

2.2. LAMBIENT

La totalitat dels factors que actuen sobre les plantes constitueixen el seu ambient.
Daqueixos factors, els que influeixen de manera ms directa sobre la composici florstica de la vegetaci sn el
clima, el sl i, a territoris tan humanitzats com el nostre, lacci humana.
Llur combinaci, junt a la daltres aspectes com el relleu, dna lloc a un complex dinfluncies que es far patent
en la vegetaci concreta de la zona.
Arribats a aquest punt, cal plantejar-se la relaci de la vegetaci amb la resta dels factors vitals i no vitals que
formen el seu entorn i que, en esquema podriem resumir aix:

CLIMA



ROCA MARE SL VEGETACI FLORA




ALTRES ORGANISMES


Les influncies predominants, que figuren com a fletxes, ens mostren clarament que la vegetaci, ms que
qualsevol dels altres factors, s qui millor representa la sntesi de tots els altres, i que la flora hi influeix en el sentit
que ha subministrat, a travs de la histria floral del territori, els carreus que han perms ledifici de les comunitats
vegetals.
En tot cas, podem considerar que la vegetaci, lestudi de les pautes que la caracteritzen, ens subministra
informaci sobre el clima general i els microclimes concrets on sinstal.la cada comunitat, de la riquesa i maduresa
del sl sobre el qual sassenta, de les relacions amb la fauna que della depn i del perqu sha anat seleccionant tal o
qual llistat florstic del conjunt de plantes que, potencialment, podien haver ocupat la zona.
A ms a ms, la possibilitat de previndre les fases de la dinmica de la vegetaci proporciona un marc idoni per a
valorar el paper de cadascun dels factors concorrents en la formaci de cada comunitat
8
concreta.
La vegetaci s doncs la sntesi, una incompleta i mai no acabada sntesi, integradora a tots els efectes dels
conjunts vitals i no vitals que conformen el nostre paisatge.

7
La flora dels Pasos Catalans comprn prop de quatre mil espcies diferents (3.580, segons el llibre Flora manual dels Pasos Catalans), la qual cosa
representa un nombre relativament elevat per a un territori, comel nostre, no massa gran (uns 70.000 km), fet degut en gran part a la pluralitat
dambients que hi trobem, des dels cims nevats fins a voramar, o des dels aiguamolls fins als tossals subdesritcs.
8
Homutilitza la paraula comunitat amb dues accepcions distintes que, malhauradament, donen lloc a confusi: per una part, la comunitat sentn
comun conjunt dssers vius (biocenosi) que mantenen la relaci de pertnyer al mateix ecosistema, per, per altra, i per als fitosocilegs, el terme
comunitat sol expressar un grup de plantes on encara no sha definit el grau de relaci que mantenen; aix, doncs, pot semblar que el terme comunitat
expressa, segons el camp terminolgic en qu ens trobem, tant a la part (vegetal) comal tot (ecolgic). El que en tot cas no t sentit s el tractar
datribuir-li polticament una accepci equivalent a la de pas, ja que mentre aquest defineix alhora el territori i la gent que lhabita, aquella noms fa
referncia als ssers vius --ara, els humans-- que hi viuen (per la qual cosa sentra en una espiral destultcies quan es diu el clima de la comunitat
valenciana o els rius de la comunitat valenciana, i perqu no el clima de la comunitat de vens, o de la comunitat de regants?).

3. LES ADAPTACIONS A LAMBIENT

La natura tria contnuament, mitjanant la selecci natural, les estructures, les formes i els mecanismes que
resulten ms apropiats per a mantenir certs equilibris entre lsser viu i el medi ambient. El resultat perceptible
daqueix procs rep el nom dadaptaci.
Una adaptaci no significa, doncs, cap tendncia vital duna planta a lequilibri amb el seu ambient, sin que s
tan sols el resultat duna selecci daqueix ambient que lha perms de sobreviure mentre que nha eliminades a
moltes ms.
A les terres de clima mediterrani, el factor ambiental amb major poder selectiu s, bviament, lariditat estival, i
daqu que siga aqueix factor el que ms ha influt en la selecci de la forma, les estructures i les funcions de la major
part dels vegetals de les nostres terres.
De fet, al nostre clima, lpoca difcil per a les plantes, quan han de superar el major cmul de dificultats, no s
lhivern, com ocorre a les terres del nord, sin lestiu, el sec estiu caracterstic de la Mediterrnia.
Tan sols les plantes que han disposat destructures o de mecanismes aptes per a fer front a aqueix estrs
estacional han pogut sobreviure-hi.
Altrament en territoris com els nostres tan marcats des de ben antuvi per la presncia humana, aquesta ha imposat
uns condicionants ben caracterstics a la supervivncia de les espcies.
s per aix que, en aquest captol dedicat a les adaptacions, tamb farem un apartat dirigit a parlar de les
adaptacions a la ruderalitat, s a dir, a la convivncia amb les agressions humanes
9
.

3.1. Adaptacions al clima mediterrani.
De manera simplificada, han estat dues les estratgies vitals que han triomfat en el mn vegetal i que poden ser
considerades com adaptacions especfiques al clima mediterrani.
Una part de les nostres plantes eludeixen la dificultat de la manera ms simple: restingint la seua activitat a
lpoca benigna, tot morint o amagant-se sota terra en comenar lpoca desfavorable. En aquest cas, el cicle vital ha
de transcrrer molt accelerat, aprofitant al mxim les bones condicions per acumular reserves, florir i produir
descendncia.
Aix s el que fan la major part dels terfits (plantes de cicle vital molt curt i gran producci de llavors) i tamb,
a efectes prctics, els gefits (plantes que durant lpoca dura tan sols conserven els rgans subterranis: arrels, bulbs,
rizomes) i els hemicriptfits (que conserven tamb algunes fulles a lexterior, tot i que a ran terra).











FIGURA 3
Formes vitals: fanerfits, camfits, hemicriptfits, gefits, terfits i epfits

Les plantes amb aquestes formes vitals es dediquen a esperar que passe lpoca difcil, confiades en el seu rpid
creixement i elevat nombre per a poder ocupar el territori i accedir als recursos que hi queden lliures.
Un altre grup, constitut per plantes, si sens permet lexpressi, ms valentes, suporta els mesos difcils
mitjanant una srie dadaptacions, tant estructurals com fisiolgiques i topolgiques que tenen per efecte el
disminuir la seua activitat i afrontar estoicament els mesos difcils: aix fan els nostres camfits (mates) i fanerfits
(arbustos i arbres), plantes perennes, moltes de les quals defineixen, amb la seua presncia, tant les comunitats que
potencialment poblarien el nostre territori com les actuals que ocasionalment el dominen. Totes aquestes han adoptat,
doncs, la via de la defensa activa front als efectes negatius del factor problemtic, la qual cosa els permet de partir
duna posici davantatge en la lluita pels recursos disponibles en quan comena lpoca benigna, recursos que en
gran part ja tenen concentrats i acumulats en la prpia estructura vegetal.
Paga la pena, ara que estem-hi, detenir-nos un poc en les adaptacions que han perms aquesta particular
estratgia vital.

3.1.1. Adaptacions estructurals.
Les tendncies adaptatives o estratgies que manifesten els vegetals xeromorfos2 sn, pel que fa a les estructures
seleccionades:
el desplaament de lestructura vegetal en favor del sistema radicular (que absorbeix aigua) i en detriment
del sistema de rames/fulles (evaporador), tot establint una relaci radicular/aria molt bolcada a favor del numerador;

9
Alguns dels pargrafs que dediquema aquest tema estan presos del llibre Les formacions vegetals de la ciutat dAlacant, de MARTN i CLIMENT
(1990)
la reducci de la superfcie foliar, amb la consegent disminuci de la transpiraci: fulles aciculars (com el
cdec --J uniperus oxycedrus--), escamoses (com la savina --J uniperus phoenicea--), i, dhuc, desaparici de les fulles
i adquisici per part de la tija i els branquillons de la funci fotosinttica (com largelaga --Ulex parviflorus--, ginesta
borda --Ephedra fragilis--, escobella --Salsola genistoides--, esparregueres --Asparagus --, etc.) (III, V, VII);
lespinescncia, el valor adaptatiu de la qual s doble, ja que per una banda dificulta el flux daire a travs
de la planta, amb la qual cosa pot crear-se un gradient dhumitat que hi restringeix la transpiraci, mentre que per una
altra constitueix un mecanisme defensiu de la planta front els herbvors;
lesclerofl.lia, s a dir, lenduriment de la fulla, generalment acompanyat duna impermeabilitzaci per
cutina (p.ex., lullastre --Olea europaea var. sylvestris--) i fins i tot la cobertura per escates reflectants (p.ex., els
salats --Atriplex --); lesclerofl.lia, per, ja estava fixada anteriorment com a resposta a la penria de nutrients, ja
que s un clar smptoma de pobresa protenica enfront dun excs de material estructural com lignina, cel.lulosa i
altres que, en formar una massa de fibres, confereixen a la fulla la rigidesa caracterstica (Terradas & Escarr.
Investigacin y Ciencia. Setembre 1984);
el corbament de les fulles i lafonament dels estomes (els orificis transpiradors), generalment situats a la
cara inferior de la fulla, sovint coberta de pilositat (com els timons --Thymus--, teucris --Teucrium--, baladre --
Nerium oleander--, romer --Rosmarinus officinalis--, etc.) (V,VIII);
el tavellat de les fulles del margall --Chamaerops humilis--, que fa que a qualsevol hora del dia una gran
part de llur superfcie es trobe a lombra;
lacumulaci daigua a les arrels (esparregueres --Asparagus--), tiges (melics de Venus --Cotyledon--) o
fulles (rams de pastor --Sedum--), que s all que fan les plantes suculentes (tot i que sensu stricto les suculentes no
poden considerar-se xeroftiques, ja que poden passar el perode eixut sense absorbir cap gota daigua, cosa que no
poden fer els xerfits).

3.1.2. Adaptacions funcionals.
Podem destacar-hi les segents:
el control molt estricte del grau dobertura dels estomes, que redueix la transpiraci a mnims molt baixos,
sobretot a les hores de mxima insolaci;
la malacofl.lia, per la qual determinats xerfits, incapaces de retenir adequadament laigua en incrementar-
se leixut ambiental, es marceixen a poc a poc, mentre augmenta perillosament la concentraci del suc cel.lular; en
un cas extrem, si la situaci es torna greu, les fulles cauen i daqueixa manera es redueix extraordinriament la
superfcie de transpiraci i la planta se salva (s el cas, p.ex., dels timons --Thymus--, les estepes --Cistus--,
etc.);
la caduciflia estival dalgunes plantes de lespinar alacant (Chamaeropideto-Rhamnetum lycioidis), com
s el cas de la bufera arbustiva (Withania frutescens), lesparreguera blanca (Asparagus albus) i lesp blanc (Lycium
intrincatum)3.
3.1.3. Adaptacions topolgiques
Es tracta, fonamentalment, de la distribuci espacial de les plantes: quan ms seca s una regi o una poca, ms
separades shi mantenen les plantes, i daqueixa manera ms volum de terra queda a disposici de cada planta
particular per a poder extrauren laigua que necessita; aqueixa separaci s, per, tan sols aparent, ja que les
perllongacions de les arrels arriben a entrar en contacte en el subsl, explotant en conjunt tot el volum de terra
susceptible dalbergar aigua per escassa que hi siga.
En aquest cas, les espcies efmeres fan, aleshores, el paper de reguladors hdrics: aprofiten lexcs daigua dels
anys plujosos, que les escasses plantes perennes no podrien aprofitar, mentre que els anys eixuts, quan no hi ha
excedents, no en naixen.

3.2. Adaptacions a la ruderalitat
En general, el factor fonamental que condiciona el desenvolupament de les comunitats ruderals s la presncia
dabundants compostos nitrogenats solubles (don li ve tamb el nom de vegetaci nitrfila).
Un altre factor a tenir en consideraci s la ininterrompuda acci cultural (en el sentit dhumanament
transformadora) exercida sobre el medi, que minva les possibilitats de resistir amb xit a totes les plantes que no
estiguen especialment adaptades, estructuralment o fisiolgicament (mitjanant rizomes profunds, excedents de
llavors, etc.) a resistir lagressi.
En general, les estratgies emprades per les anomenades males herbes per a eixir triomfants de les dures proves a
qu sn sotmeses quotidianament sn, fonamentalment, les segents:
ser capaces de germinar en una gran varietat de medis;
tenir una germinaci discontnua (controlada externament) i gran longevitat de les llavors;
crixer rpidament fins atnyer la floraci, amb lobjectiu de disminuir el risc de desaparixer abans de
deixar descendncia;
produir llavors contnuament mentre les condicions ho permeten;
emprar vectors inespecfics en la fecundaci creuada, condici bvia, ja que la presncia de pollinitzadors
molt concrets no est pas garantida, i per la qual cosa famlies com les Papilioncies i les Labiades no solen presentar
males herbes, mentre que les famlies de flors obertes, com ara les Compostes o les Crucferes, o les anemfiles, com
les Gramnies o les Quenopodicies hi resulten idnies;
emprar mecanismes de dispersi inespecfics, com sn els pls i les ales en els fruits o les llavors (per a ser
transportades pel vent) o ganxets i adhesius que faciliten lexozoocoria, s a dir, el transport per la pell de qualsevol
animal que hi passe;
si es tracta duna perenne, disposar de mecanismes de reproducci vegetativa a partir de fragments (p.ex.,
la figuera de pala --Opuntia ficus-barbarica--); i
tamb, en el cas de perennes, presentar certa fragilitat en les estructrures externes, per la qual cosa resulta
molt difcil arrancar-les den terra (ja que es trenquen amb facilitat) i explica en gran part lxit de males herbes com
el gram (Cynodon dactylon), la juna (Cyperus rotundus), la calcida (Cirsium arvense), etc.
4. ELS NOMS

4.1. ELS NOMS POPULARS

Per hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perqu segussiu el recte cam
daccs al ple domini de la terra.
Salvador Espriu: Inici de cntic

La formaci dels noms populars de les plantes ha tingut diversos orgens: des de lassignaci de propietats, la
semblana de formes o la transferncia de desitjos, fins a ladvocaci religiosa.
La seua difusi, lligada a les rutes migratries, els canals comercials o les expansions militars, i la transmissi
quasi exclussivament oral ha condut en els diversos dominis dialectals de qualsevol llengua a formes diverses
dhomonmia (el mateix nom a diferents plantes), sinonmia (diversos noms a la mateixa planta), convergncia, etc.,
la qual cosa cobra particular importncia en la nostra, que est conformada com una llengua policntrica on es t un
particular respecte per les varietats territorials.

Estudiem alguns exemples com a mostra de la complexitat de la qesti.
Thymus vulgaris s una mateta de flors menudes i fulles oloroses que rep diversos noms, distributs
territorialment de manera prou curiosa: se li diu tim/timonet en una rea que va des dUrgell i comarques
occidentals catalanes fins a enllaar amb trams de la Ribera de lEbre i lAlcalatn (nord-oest del Pas Valenci) i, de
nou, ms al sud, a lAlcoi-Comtat, a punts de la Marina Baixa, a quasi tot lAlacant i a les Valls del Vinalop.
Al Baix Empord i la resta de la Catalunya oriental, a les Illes, a la Marina Alta, a punts de la Marina Baixa i de
lAlacant, hom la coneix com a frgola (amb les variants de friula --Dnia-- i farigola --Eivissa--).
Una tercera denominaci, tomello, sestn per la part central del Pas Valenci, reapareix al Baix Vinalop (Elx,
Crevillent, Santa Pola) i encara afecta a comarques venes.
A ms de la complexitat topolgica del tema, de la qual nhem vist una mostra, hi ha uns altres aspectes que
incrementen la dificultat en el registre terminolgic de moltes plantes, com sn el procs de prdua dalguns noms,
els solapaments i fins i tot la substituci com a subterfugi lingstic per a assignar noms a plantes de les quals sha
perdut el nom original.
Comprovar aqueixes substitucions s, a voltes, relativament fcil: aix, lautor, a les projeccions de diapositives
que sol fer sobre la nostra flora i vegetaci, passa, deliberadament i en arribar a les plantes arvenses (acompanyants
de cultius), primer lHordeum murinum, una gramnia amb espiga semblant a lordi (tamb dit civada), a la qual part
del pblic assigna de seguida el nom de llapassa, i en projectar desprs Setaria verticillata, una altra gramnia
despiga quasi cnica amb pelets que ixen quasi horitzontals i que, provets de cerres, senganxen en passar i tocar-
los, es produeix aleshores una reacci en el pblic, que torna a assignar el nom de llapassa a aquesta darrera i, tornant
enrere, corregeix el nom donat a la planta anterior, i li assignen de nous: fletxes, nvios, civadella, civadeta borda,
etc.
Una altra complicaci que sol donar-se s que, en dir el nom de les plantes en funci de les seues propietats, els
usos o les formes, es donen casos freqents dhomonmia: aix a Sant J oan dAlacant coneixen lHelichrysum
stoechas per herba capotera perqu, diuen, s la que usa el capot (Lanius senator, un pardal molt vora) per a fer el
seu niu. Aqueix mateix nom saplica, a terres del Maestrat --al nord el Pas Valenci-- i a Aiges --comarca de
lAlacant, al sud valenci-- al Teucrium polium subsp. carthaginense.
Es curis que, en ocasions, tot i faltar una planta en una comarca, shaja desplaat-hi el seu nom per a ser aplicat
a una altra.
Aix, el setge sol correspondre a la Scrofularia aquatica, per al migjorn valenci, on no existeix aqueixa planta,
el nom saplica a la Helianthemum origanifolium, i a Bretanya al Teucrium botrys (stche de bois).
Malgrat aqueixes diferncies, molts dels noms que conserva el poble solen ser una excel.lent font dinformaci,
til fins i tot per al reconeixement despcies descrites per tractadistes botnics de lantiguitat.
Tot i aix, no falten tampoc les corrupcions absurdes, com s el cas del Sonchus tenerrimus, que tot i que el seu
nom popular ms ests, llets, s ben til ja que ens indica la llet que flueix de la seua tija en tallar-la, ha derivat en
molts casos a llics o llins.
Aquestes confusions poden desmoralitzar el botnic noven i/o academicista, que rpidament corre a refugiar-se
en laparent exactitud i univocitat de la terminologia cientfica, a qu a continuaci dedicarem un espai.
En qualsevol cas, lestudi rigors de les variants dialectals, de les seues distribucions i dinmiques, dels usos i
costums, a ms de la precisi botnica de les espcies, subespcies i, fins i tot, varietats, hauria de ser obra conjunta
despecialistes en lingstica, antropologia i botnica, per per arribar a aix sembla que encara falta prou temps
10
.

10
Tot i que de discutible qualitat potica, els segents versos de Teodor LLORENTE van ms enll de la literatura per a endinsar-se en un problema
candent, la prdua dels noms:

FLORETA SENS NOM Quan passege al camp, magrada
(infantvola afici!),
cullir floretes silvestres,
quan ms silvestres, millor.
Una trob amagadeta
entre el fullaramdel bosc,
Lautor no aspira, naturalment, a cobrir aqueix paper, per si a oferir gran part del resultat duns quants anys de
treball al voltant daqueix tema; treball, si es pot dir aix, basat en el plaer de parlar de plantes amb pastors,
agricultors, excursionistes i simples afeccionats.
Tot i aix lautor no ha partit de zero, sin que ha tingut la sort que daltres de ms talla el precediren i obriren el
cam de la recuperaci de la nostra terminologia popular.
Dentre ells cal destacar, amb escreix, el nom de Francesc MASCLANS, membre de la Instituci Catalana
dHistria Natural i autor de Els noms de les plantes als Pasos Catalans, obra on sarrepleguen, amb gran rigor
sistemtic, prop de deu mil noms i variants dialectals de les nostres plantes.


4.2. ELS NOMS CIENTFICS

-- Quan jo use una paraula --va insistir Humpty Dumpty amb un to de veu lleugerament desdenys-- vol dir el
que jo vull que diga..., ni ms ni menys.
-- La qesti --va insistir Alcia-- s si es pot fer que les paraules signifiquen tantes coses diferents.
-- La qesti --va resoldre Humpty Dumpty-- s saber qui s qui mana, aix s tot.
Carroll, L.: A travs de lespill i all que
Alcia va trobar a laltra banda. Captol 6.

Tota cincia precisa duns conceptes classificatoris que permetan referir-se de manera inequvoca a objectes o
fenmens que tinguen trets comuns. Els vehicles daqueixos conceptes sn, s clar, els noms.
El llenguatge ordinari est format en gran part per conceptes classificatoris (la major part dels substantius i
adjectius ho sn: arbre, animal, gran, verd, etc.). Aqueixos conceptes sn, moltes voltes, excessivament inconcrets o
generals (com els esmentats ads), i a ligual que uns altres encara que ms especfics (ametler, lle, etc.) noms
tenen validesa dins el camp o domini lingstic de la llengua que sest emprant.
Resulta, doncs, que ens trobem amb tres problemes que cal resoldre per a tenir organitzada la informaci de
manera vlida per a la comunitat cientfica:
a) lelaboraci i acord sobre criteris de classificaci que siguen alhora clars, precisos i oberts (que accepten la
incorporaci de nous elements),
b) lestructura jerrquica del sistema de classificaci, i
c) la unificaci dels llenguatges emprats per a designar els elements de la classificaci.
Pel que fa a la primera qesti, del que es tracta s de fer grups que possibiliten enunciar lleis generals per a tots
els elements del grup, lleis amb poder explicatiu i fins i tot predictiu pel que fa als nous elements que puguen
integrar-shi.
En el fons, del que es tracta s de classificar en funci de les analogies (semblances de formes, paregut
superficial) o b de les homologies (semblances estructurals o de fons)
11
.
Una classificaci que reuneisca aqueixos trets diem que s natural.
12
A ms a ms, totes les classificacions han destar jerarquitzades, s a dir, shan de poder distingir-hi graus
classificatoris de distinta precisi: en el mateix llenguatge com, no t el mateix grau de concreci el dir vegetal que
dir arbre que dir olivera.
El sistema de jerarquitzaci que ha adoptat la comunitat cientfica ha sigut el proposat pel naturalista suec Karl
von LINN (llatinitzat Linnaeus; 1778), autor tamb del model terminolgic avui en dia ms generalitzat
13
.

tendra, fina, blavinosa
comlos ulls que emfan ditxs.
-Quina s aquesta floreta?-
li pregunt a un vell pastor.
Me contest: -Eixa floreta?
Una floreta sens nom.
A lescoltar la resposta,
qued trist i cavil.ls,
i daquest modo pensava,
esguardant lhermosa flor.
Quantes comella, oblidades,
desconegudes de tots,
belles floretes de lnima,
se mustiguen en lo mn!...
Poetes, reis de la citra,
que aneu cullint brillants flors:
feu replega, feu replega
destes floretes sens nom..
11
En el cas de les plantes, del que es tracta s de fer-ho atenent no al color de les flors, mida de la planta o caracterstiques similars, sin en funci
de caracters ms fonamentals, comla disposici de lovari, la formaci o no de fruit, etc.
12
1 En el cas de les plantes, del que es tracta s de fer-ho atenent no al color de les flors, mida de la planta o caracterstiques similars, sin en funci
de caracters ms fonamentals, comla disposici de lovari, la formaci o no de fruit, etc.
2 Per a il.lustrar-ho, triaremalguns exemples i contraexemples.
ISIDOR de Sevilla (s VII) va classificar els animals en els segents grups: quadrpeds (mansos, ferotges i petits), serps, cucs, peixos i petits voltils
o aus.
Intente el lector/a, per curiositat, inclure dins dalgun daquestos grups a animals comles estreles de mar, les aranyes o les balenes, o b intente fer
alguna llei de carcter general per al grup petits voltils.
Per contra, ja ARISTTIL, filsof grec del segle IV aC, en tractar de trobar lleis generals sobre els distints grups animals, va separar els dofins dels
peixos i els va incloure, correctament, dins els mamfers.
Segons la jerarquia linneana sestableixen set categories sistemtiques (classificatries) fonamentals: Regne,
Phyllum (o Tipus), Classe, Ordre, Famlia, Gnere i Espcie, on la categoria ms ampla s la de Regne i la ms
concreta la dEspcie
14
.
Aix ens porta a la tercera qesti, s a dir la necessitat dunificar els llenguatges emprats per a designar els
elements classificats de tal manera que puga donar-se la transferncia efica dinformaci.
Va ser el mateix Linn qui va proposar que a nivell cientfic tot sser viu fra conegut per un nom format per
dues paraules en llat (i que concordaren en gnere --lingstic-- nmero i cas): la primera daqueixes, amb la lletra
inicial en majscula, designaria el gnere --biolgic--, mentre que la segona, tota en minscules, lespcie.
Aquesta nomenclatura, coneguda com a binomial, designa, per una part, el grup concret (espcie) al qual pertany
lsser viu en qesti, i alhora el parentiu daquesta espcie amb altres semblants; aix, p.ex., Pinus halepensis i Pinus
pinea indiquen espcies distintes per amb afinitats prou grans (les comunes del gnere Pinus); daqueixa manera no
sols es designa inequvocament una espcie vegetal --distingint-la daltres, per molt semblants que siguen--, sin que
sindica la pertanyena a una relaci genealgica molt ms ampla, la qual cosa permet una visi evolutiva i no gens
fixista dels ssers vius (cosa que Linn, curiosament, no estava preparat per a entendre).
Histricament van ser aquests darrers punts els que primer es van acceptar per la comunitat cientfica.
Pel que fa als criteris de classificaci, i ja dins el camp concret de la Botnica, el mtode natural enunciat primer
per Michel ADANSON i, ms fermament, per Antoine Laurent de J USSIEU (en base a les idees del seu oncle
Bernard de J USSIEU) i perfeccionat per Agustin-Pyrame de CANDOLLE, va transformar, durant el trnsit del segle
XVIII al XIX, la sistemtica vegetal defensada per LINN i els seus deixebles (entre ells leminent valenci J osep
CAVANILLES), tot i respectant la nomenclatura binria proposada amb tant dencert pel naturalista suec.
El mtode proposat pels J USSIEU es basava en classificar les plantes atenent als carcters subministrats pel
desenvolupament de lembri.
Aix, p.ex., Bernard de J USSIEU distingia els tres grups superiors dacotilednies, monocotilednies i
dicotilednies, les qual subdividia en altres tres conjunts segons la inserci dels estams quant a lovari, i aix
successivament.
15
Per contra, els linneans i, en concret, el nostre CAVANILLES
16
, tot i assolir cotes elevades de precisi en la
identificaci de les plantes, integraven aquestes dins de grups taxonmics basats en carcters exclussivament externs
i relativament simples (com el nombre i disposici dels estams), sense tenir en compte el parentiu de les espcies --
observable a travs del desenvolupament embrionari--, mtode que ja en aqueixa poca comenava a mostrar els seus
avantatges.
17
Tot i que ara ja estan acceptats els criteris de classificaci natural, i les linneanes estructura jerrquica i normes
dassignaci de noms, la unificaci lingstica consegent ha ensopegat, curiosament, amb dos obstacles inesperats.
Per una part, el desconeixement de les normes prosdiques del llat
18
per part de molts iniciats en les tasques
cientfiques ha condut a qu diferents pronunciacions de les mateixes paraules semblen, de nou, diferents
llenguatges.
Tot i aix, no ha estat aqueixa lnica font de distorsi introduda per ladopci duna terminologia unificada i
duns criteris fixes sobre lassignaci de noms cientfics.
En efecte, en unificar aqueixos criteris, molts dels noms que estaven ja acceptats han passat a estar, de la nit al
mat, rebutjats en virtut de diverses consideracions, com s el cas:
de la reordenaci de gneres i famlies,
dhaver-se trobat noms ms antics,

13
El 1753, LINN va donar a conixer, en un compendi meravells, totes les plantes del mn cientficament conegudes en aqueix moment. El treball
va sser titulat Species plantarum, s a dir, Les espcies de plantes.
14
Es poden establir, per, subdivisions de lespcie, comla subespcie i la varietat.
15
Els sistemes actuals de classificaci botnica tracten de reflectir les relacions evolutives i lorigen de les famlies. Ara b, mentre que existeix un
gran acord sobre els principis, hi ha enormes diferncies en quant a la seua aplicaci, que depn en gran mesura de la consideraci del pes filogentic
relatiu de cada carcter. A ms, hi ha un aportament continu de nova informaci que es publica cada any i que procedeix de camps diferents als de la
morfologia i lanatomia comparada, que ha dsser assimilat i interpretat i que cobra progressivament major relleu (estudis dembriologia, palinologia
--estudi del pollen--, qumica, etc.). Degut a la complexitat de la tasca, a la dificultat tcnica de transformar relacions multidimensionals en
bidimensionals i a lalt grau de subjectivisme a qu es presta, encara no sha establert cap sistema de classificaci suficientment complet i consistent.
Aix, si ens circumscrivimnoms al grup de les Angiospermes, o plantes amb flor conspcua, el nombre de famlies reconegudes en els ms recents
sistemes de classificaci oscil.la entre les 354 de lameric CRONQUIST (1968), les 321 de la classificaci filogentica de lameric THORNE
(1976) i les 418 del rus TAKHTAJ AN (1969). I si lacord general en les famlies no ultrapassa les 200, en fer agrupaments de rang superior les
discrepncies es fan encara majors i condueixen a tremendes dificultats fins i tot als especialistes
16
CAVANILLES, tot i no ser un linne estricte, bas, comLINN, el seu sistema de classificaci en el nombre i la disposici dels rgans sexuals de
les plantes, tot i reduint les vint-i-quatre Classes del suec a noms quinze.
Coma nota culturalment destacable de lpoca en qu es van identificar coma rgans sexuals els estams i els pistils, en els salons de laristocrcia va
estar durant un temps mal vist el parlar de flors o mostrar-les en pblic, sobretot aquelles en qu eren ben patents els seus filaments reproductors.
17
La pugna que es va establir entre els defensors del mtode natural i els artificials no era ms que el reflex duna altra ms general de carcter alhora
biolgic i filosfic: la pugna entre el transformisme i el fixisme, entre materialisme i vitalisme.
18
Repasemun poc les principals regles prosdiques llatines i intentemaplicar-les cada volta que llegimel nomcientfic de les plantes.
C es pronuncia comsi fra una k, tant si va seguida de vocal forta o feble o de consonant; p.ex., Ceratonia es llegeix comsi hi
posara keratonia, Anacyclus comsi hi posara anakiclus, etc.
Ch es pronuncia comen el cas anterior, tot i que alguns tractadistes suggereixen que tenia una certa aspiraci, amb un so
intermedi entre la k i la j castellana; aix, Cichoriumes llegiria comkikjorium.
G t sempre el mateix so, tant si va seguida de vocal forta comde feble; p.ex. Galiumes llegeix galium, i Genista shauria de
llegir comsi posara guenista.
J , comsi duna i es tractara; J asonia, doncs, shauria de llegir iasonia.
LL seria equivalent a la nostra l.l (ela geminada); Selaginello shauria de llegir, doncs, comselaginel.lo.
Ph s, potser el cas ms conegut: es llegeix comsi fra la nostra f: Phoenix seria, doncs, foenix.
Qu es llegeix comsi posara cu; aix, Quercus sha de llegir cuercus.
datribuir nova autoria al nom, etc.,
per la qual cosa saccelera un procs de substitucions del qual estem encara lluny de poder avaluar els avantatges
de la unificaci front als desavantatges de la confusi introduda (amb el dubte sobre si sest afavorint, sota el
mantell protector de la unificaci, una carrera per eclesialitzar la florstica separant-la de la resta dels mortals
mitjanant el recurs de la variaci terminolgica accelerada).
Un exemple podr servir-nos dil.lustraci.
Sovint sha argumentat com a superioritat intrnseca de la terminologia cientfica front a la popular, la univocitat
de la primera front a la dispersi de la segona. Sense voler restar-li valor ni inters a la necessria unificaci
terminolgica dins lmbit cientfic, si que cal cridar latenci davant una certa frivolitat dels qui descontextualitzen
el valor duna i de laltra forma daproximaci fitonmica. Sense arribar a entrar en les dificultats dels propis botnics
per a estar al dia de les variacions, revisions i disputes escolstiques (i moltes voltes bizantines i que amaguen en el
fons lluites de poder) al voltant de la terminologia cientfica, cal afirmar que en qualsevol cas els noms que avui
tenim per cientfics sn el fruit de convencions ms o menys rgides, plagades de nombroses excepcions, de
sinonmies, de noms que indueixen a errors, de desacords importants dins la prpia comunitat dels botnics, i dun
tan llarg etctera de casustica que, front a aix, moltes variacions de la terminologia popular semblen de broma.
Vegem si ms no, com a nota curiosa, les variacions que ha sofert el nom cientfic duna planta ben comuna, el
fenoll:
1753 Anethum foeniculum Linn
1762 Ligusticum foeniculum Crantz
1768 Foeniculum vulgare Miller
1782 Foeniculum capillaceum Gilbert
1785 Foeniculum officinale Allioni
1795 Foeniculum foeniculum Karsten
1796 Anethum rupestre Salisbury
1820 Meum foeniculum Sprengel
1834 Ozodia foeniculum Wight
1904 Selinum foeniculum Krause
Actualment Foeniculum vulgare Miller
Hi ha qui done ms?
Doncs s, sembla que ara hi ha alguns botnics que proposen tornar, de nou, al nom de 1753, Anethum
foeniculum L.
Com quedar la mai prou ponderada serietat i invariabilitat, en el temps i lespai, dels noms cientfics?.
La soluci, en propers llibres.
Un altre punt sobre el qual conv detenir-se tot i que siga un poc, s el referit a la procedncia i significat dels
termes habitualment emprats per a nomenar les plantes.
J a sabem que, pel que fa al significat, tots els noms sn sempre arbitraris, per que per a facilitar la seua
acceptaci sha tractat en molts casos que responguen a algun criteri intel.ligible pel qui sapropa a aqueix mn.
Aix, molts dels noms genrics sn un record dels noms que grecs o romans donaven a les espcies
caracterstiques del grup, mentre que altres --tant genrics com especfics-- sn com una mena dhomenatge a
botnics insignes.
De fet, el mateix LINN va emprar preferentment noms de lAntiguitat clssica per a establir els seus gneres,
rehabilitant-ne freqentment els de DIOSCRIDES, PLINI o altres pares de la botnica, tot i que no sempre amb la
suficient legitimaci.
19
Dentre els acords a qu han arribat els botnics cal destacar el fixar la nomenclatura biolgica a partir del propi
LINN.
Tot i aix, hi ha algunes excepcions a aqueixa regla sobre les quals els botnics no solen detenir-se.
Aix p.ex., tenim el cas del nom dun gnere dedicat al propi LINN (Linnaea, de la famlia Caprifolicies)
20
per
un altre botnic, GRONOVIUS, qu, a la primera edici del seu Genera plantarum (1737) va demanar que, malgrat la
transgressi a la norma que aix suposava, li fra acceptada la proposta com a dedicatria al pare de la terminologia
cientfica en el camp de les cincies de la natura.
Tamb shan passat per alt errors que va cometre LINN, com s el cas del gnere Plumeria (famlia
Apocincies), que hauria dhaver-se dit Plumieria, ja que era en honor de PLUMIER, botnic francisc pionner en la
descripci florstica de les Amriques.
Ara b, posats a transgredir, perqu no fer-ho en el cas en qu laplicaci de la norma xoca amb el sentit com?
Veiem alguns casos.
Molts noms han estat assignats amb la intenci de ser descriptius (de la forma, mides, color, etc.) de la planta
21
.

19
Aix, per a diverses suculentes exclussivament americanes va emprar el nomde Cactus (fam. Cactcies), que, en grec, corresponia a una mena de
carxofa punxosa, amb la qual noms tenen en com les espines.
20
Sembla que aqueixa era la planta preferida de Linn, amb la qual li agradava ser retratat i que tamb figura a lescut darmes que se li va atorgar en
reconeixement als seus mrits.
21
En aqueix sentit, alguns dels eptets ms comuns sn els segents:
EPTET SIGNIFICAT EXEMPLES
Relatius a lhbitat:
aquaticus aqutica Asteriscus aquaticus
arvensis campestre Calendula arvensis
australis meridional Phragmites australis
marina martima Zostera marina
Per, com que les regles de la nomenclatura botnica estableixen la prioritat dels noms ms antics, sense importar
la seua adequaci a la planta, trobem casos curiosos com el de la Coronilla valentina, inexistent al Pas Valenci, o
lOsyris alba, que no es blanca, o el Teucrium asiaticum, que viu exclussivament a les les nostres Gimnsies
(Mallorca i Menorca) o la Sibthorpia africana que no es troba a lfrica, etc.
Aix mateix, i per posar un altre exemple, ning no sap de cert quina era la planta que DIOSCRIDES
anomenava lykion (s a dir, planta de Lcia, regi de lAnatlia); LINN va assignar aqueix nom (Lycium
europaeum) a una planta a qu, actualment, els grecs anomenen rhamnos; doncs b, molts autors moderns sospiten
que el lykion s, realment, la Rhamnus infectoria, amb la qual cosa tenim la paradoxa segent:
lykion Rhamnus infectoria
rhamnos Lycium europaeum
Aix que, posats a actualitzar, quin sentit t el mantenir elements distorsionadors o clarament confusionistes en
all que pretn ser el cdex mxim de la terminologia botnica?
I, en definitiva, perqu en aquests casos la norma preval sobre el sentit com?



maritimus maritima Asteriscus maritimus
montanus de les muntanyes Delphiniummontanum
muralis mural Chenopodiummuralis
nemorosa dels boscos Anemone nemorosa
palustris de les marjals Eleocharis palustris
relatius a algun carcter:
albus blanc Cistus albidus
asper aspre Sonchus asper
coerulea blau celest Molinia coerulea
flavum groc Glauciumflavum
foetidus pudent Helleborus foetidus
glomeratus apinyat Dactylis glomerata
glutinosus apegals Alnus glutinosa
humilis de poca altura Chamaerops humilis
hirsuta hirsuta Thymelaea hirsuta
officinalis usada en medicina Rosmarinus officinalis
oppositifolius de fulles oposades Salsola oppositifolia
pungens que punxa Erinacea pungens
punica vermell Punica granatum
phoenicea vermell J uniperus phoenicea
repens trepadora Ranunculus repens
sculentus comestible Cyperus sculentus
sempervirens sempre verda Rosa sempervirens
tremula que tremola Populus tremula
veris que floreix en primavera Primula veris
vulgaris com Thymus vulgaris

En altres casos, lindicatiu s una partcula (prefixe o sufixe), comen els casos segents:
PARTCULA SIGNIFICAT EXEMPLES
alb- blanc Cistus albidus
angus- estreta Typha angustifolia
arista- eriat Pinus aristata
brachy- curt Brachypodiumretusum
brevi- curt Yucca brevifolia
capilli- capilar Festuca capillifolia
-chrys- daurat Helichrysumstoechas
cyan- blau verds Centaurea cyanus
erinac- eriat Erinacea anthyllis
-folium fulla Cistus salviifolius
glauc- verd blanquins Nicotiana glauca
-gyna ovari Crataegus monogyna
hal- salat Atriplex halimus
hypo- dessota, davall Cytinus hypocistis
lati- ample Typha latifolia
leuc- blanc Leucanthemumcoronarium
mono- un Crataegus monogyna
-oides amb forma de Rhamnus lycioides
oxy- punxs J uniperus oxycedrus
-podium peu Brachypodiumretusum
poly- molts Polypodiumvulgare
parvi- menut, xicotet Ulex parviflorus
-rhiz arrel Glycyrrhiza glabra
sylva- de bosc Fagus sylvatica
5. LA SISTEMTICA FITOSOCIOLGICA

-- Em podries indicar, per favor, cap on he danar des daqu?
-- Aix depn don vullgues arribar --va contestar el gat (de Cheshire).
-- La veritat s que no mimporta massa on... --comen a contestar Alcia.
-- En aqueix cas, t igual cap on vages --va interrompre el gat.
--... sempre que arribe a alguna part --acab Alcia a mena dexplicaci.
-- Oh,!, sempre arribars a alguna part --va dir el gat-- si camines prou.

Carroll, L. Alcia al Pas de les Meravelles. Captol 6.
22

Un paisatge vegetal s identificable, en primera instncia, en funci de la dominncia duna o ms formes
biolgiques; aix, un bosc s un paisatge vegetal en el qual predominen els arbres i on la resta de les formes
biolgiques en depenen.
Ara b, una catalogaci de paisatges vegetals que nicament comptara amb aqueix factor difcilment seria
operatiu per a desenvolupar una sistemtica precisa que integrara tant lestat actual de la vegetaci com la seua
trajectoria histrica i el seu parentiu.
Daqu que shagen elaborat unitats de classificaci de la vegetaci basades en la composici florstica i no sols
en les formes biolgiques o vitals.
Com a ms cal parlar de les relacions, la sociabilitat, les dominncies, les jerarquies estructurals, etc., i resulta
que hi ha una paraula que saplica a estudis daqueix tipus en el camp hum, la Sociologia, afegirem el prefixe fito
(planta) i el resultat ser la Fitosociologia.
La cosa, per, no s tan simple: hi ha crtiques serioses basades en motius conceptuals, lingstics i cientfics,
per tamb hi ha paral.lelismes evidents entre la Sociologia humana i la vegetal, posats de manifest ja des de data tan
primerenca com el 1931 (ZIMMERMANN).
Llevat dels problemes terminolgics, les qestions que pretn resoldre la Fitosociologia sn, fonamentalment, les
segents:
1) com estan constitudes les comunitats vegetals i com podem classificar-les?;
2) quins sn els factors ambientals que actuen sobre una comunitat i la condicionen?;
3) com es distribueixen espacialment les comunitats?; i
4) com shan format les comunitats i com varien al llarg del temps?.
Una volta formulades les preguntes, el que cal s posar a punt mtodes escaients per tal dobtenir respostes
vlides, constatables i contrastables, i aix ha donat lloc, en funci de les caracterstiques dels paisatges vegetals als
quals senfrontaven els investigadors i als diferents bagatges metodolgics amb qu treballaven, a diferents escoles
fitosociolgiques. De totes, una s la que ms ens interessa, lEscola de Zurich-Montpeller o escola sigmatista (de
S.I.G.M.A.: Station Internationale de Geobotanique Mediterranne et Alpine), que, dirigida amb singular encert per
J osias BRAUN-BLANQUET i per TXEN, s la que millor ha inventariat, definit i classificat el paisatge
mediterrani.
Recordem aqu les paraules dOriol de BOLS en el prleg a La vegetaci dels Pasos Catalans: En all que
pertoca a lestudi de la vegetaci, als Pasos Catalans hem tingut sort, perqu un dels centres principals de Braun-
Blanquet i de la seva escola ha estat Occitnia, el pas ve i germ, tan af a les nostres terres en laspecte cultural
com en el fsic.
El mtode fitosociolgic posat a punt per aquesta escola comprn dues etapes bsiques: letapa analtica, centrada
en la confecci de llistats florstics (inventaris), i letapa sinttica, que correspon a la contrastaci dels inventaris i
lextracci dels trets comuns i diferencials, don ix finalment la noci clau dassociaci vegetal, unitat fitosociolgica
fonamental definida ja per BRAUN-BLANQUET el 1928 de la segent manera: lassociaci vegetal s una
comunitat vegetal ms o menys estable i en equilibri amb el medi caracteritzada per una composici florstica
determinada i en la qual determinats elements exclusius o poc menys --les espcies caracters-tiques-- indiquen, amb
la seua presncia, una ecologia particular i autnoma.
En definitiva, entenem per associaci una unitat vegetal que posseeix uns trets florstics peculiars (espcies
caracterstiques i diferencials), ecolgics, biogeogrfics, dinmics i histrics
23
.
A ligual que les espcies han estat designades per noms en llat, les associacions vegetals es denominen
combinant els noms duna o dues plantes representatives de la comunitat.
Aix, p.ex., lassociaci vegetal presidida pel tamarit canari Tamarix canariensis sanomena Tamaricetum
canariensis, mentre que la caracteritzada per la presncia de lolivarda Inula viscosa i del tamarit valenci Tamarix
boveana s coneguda com Inulo - Tamaricetum boveanae (Figura 4).
A partir dels anteriors exemples hem pogut veure com es formen els noms de les associacions vegetals: safegeix
el sufixe -etum al radical del nom del gnere (de Tamarix: Tamaricetum) i el nom especfic es posa en genitiu
(boveana: boveanae); quan sn dues les espcies triades, es col.loca primer el gnere de la ms caracterstica
24
, al

22
Aquest celebrat passatge tracta de mostrar, a la manera de Lewis CARROLL, el contrast entre la realitat informe de la matria i el carcter
intencional que t qualsevol ordenaci lgica.
23
Tot i aix, la paraula associaci pot induir a error, ja que les plantes que la formen no s'hi troben associades fisiolgicament, sin en un cert
equilibri ecolgic entre elles (i el seu ambient) mitjanant mecanismes de competncia, de dependncia (p. ex., plantes dombra) i de
complementarietat (en la distribuci espacial i temporal). Daquesta manera, la comunitat esdev saturada i es fa difcil lentrada de noves espcies,
llevat el cas de trencaments localitzats de lequilibri.
24
I tamb lespcie, si pot haver confusi amb altres espcies del mateix gnere.
radical de la qual safegeix el sufixe -eto (o, abreviat, -o: en el cas anterior, Inuleto o b Inulo), seguida de la planta
dominant.
Per tal destructurar una jerarquia epistemolgica, les associacions amb caracterstiques comunes sagrupen en
una categoria sistemtica de rang superior, laliana; aliances amb afinitats florstiques notables formen un ordre i,
per ltim, ordres amb espcies comunes formen una classe.
En els exemples tractats anteriorment, ambdues associacions pertanyen a laliana Tamaricion africanae, (com
veiem, aqu el sufixe ha de ser -ion).
Aquesta aliana pertany, junt a unes altres similars, al mateix ordre, Tamaricetalia africanae, el qual est incls
dins la classe Nerio-Tamaricetea (amb el baladre Nerium oleander com a caracterstica); veiem aix que lordre es
designa amb el sufixe -etalia mentre que la classe ho s amb -etea
25
.
Vegem una xicoteta mostra de la complexitat que pot assolir una classe com Nerio-Tamaricetea:










FIGURA 4. Comunitats de ribera.




Vegam una xicoteta mostra de la complexitat que pot assolir una classe com Nerio-Tamaricetea

CLASSE ORDRE ALIANA ASSOCIACI
Imperato -Erianthion
(gramenets alts darenal
humit)
Equiseto--Erianthetum
(gramenet de cesquera i
sisca)
Nerio--Tamaricetea
(comunitats de rambles
medi terrnies)
Tamaricetalia africanae Rubo-Nerion oleandri
(matollars alts de rambles
pedregoses)
Rubo-Nerietum oleandri
(baladrar)



Vinco-Viticetum agni-casti
(alocar amb assa)
Leucojo-Viticetum
(alocar amb vinca)
Tamaricion africanae
(bosquetons de rambles
argiloses
Tamaricetum canariensis
(tamarigar)
Inulo-Tamaricetum
boveanae (tamarigar)





Aqu acaba la pgina 44 del llibre.

25
Aquesta nomenclatura ha assolit cert xit als pasos angloxaxons i nrdics; altrament, tamb ha estat sotmesa a fortes crtiques per part dels
eclegs.
II. LA FOGUERA


1. DINMICA DE LA VEGETACI

La vegetaci, el conjunt estructurat despcies vegetals que ocupa un territori determinat, s el resultat de la
interacci de les plantes amb el substrat geolgic i amb el clima, a les variacions dels quals contribueix i les
variacions dels quals registra en anar modificant la composici florstica i lestructura del conjunt al llarg del temps.
Les modificacions que es donen en la vegetaci segueixen, en condicions normals, una seqncia caracteritzada
per:
laugment progressiu de biomassa,
lincrement de la diversitat biolgica,
laugment de la complexitat estructural,
associada a la creixent complexitat trobem tamb una major interioritzaci dels recursos per part dels
organismes (p. ex. els nutrients minerals romanen en ms quantitat i durant mes temps a la biomassa que no a terra),
lincrement de grandria de lecosistema (en crixer, en altura y aprofundiment edfic, lespai ocupat i
controlat pels organismes),
la disminuci del quocient producci/biomassa (en dedicar gran part de la biomassa a tasques no productives,
com el transport, el sosteniment, la protecci, etc.),
la disminuci del quocient producci/respiraci, en incrementar-se les necessitats de manteniment del sistema,
que dedica part de les seues energes a tasques no productives; i
lesmortement de les oscil.lacions climtiques al seu interior.
En sntesi, es dna, de manera ordenada i progressiva, un augment de lestabilitat global del sistema i un
predomini de les espcies estabi-litzadores, amb estratgies vitals K enfront de les oportunistes del tipus r.
Per, que volem dir amb aqueixes lletres?
En termes generals, el creixement de cada poblaci depn del nombre dindividus que la integren: a ms
individus, major creixement poblacional; matemticament aix sexpressa aix:

P P = Poblaci (nombre dindividus)
-- = rP on r = Factor de proporcionalitat
t t = Temps

Un increment poblacional daqueix tipus s exponencial, s a dir, cada volta va ms de pressa; per, com,
naturalment, els recursos que disposa la poblaci no sn infinits, arriba un moment en qu per esgotament de
laliment, de lespai, etc., el creixement satura i fins i tot la major part dels individus moren.
Hom diu que les espcies que adopten com estratgia docupaci de lespai la va de creixement poblacional
rpid (mitjanant la produccin conjuntural de molta descendncia) han escollit lestratgia coneguda per la lletra
que representava el factor de proporcionalitat, r.
Aix doncs, les especies amb estratgia r poden identificar-se per posseir les segents caracterstiques:
ocupaci rpida de lespai, i
control extern del volum poblacional.
Per contra, hi ha unes altres espcies que tendeixen a equilibrar el nombre dindividus de cada poblaci a les
caracterstiques del medi on viuen.
Matemticament podem expressar aix aquesta relaci:

P (K-P)
-- = rP ---- on K representa el lmit dequilibri
t K

Notem que a una expressi com aquesta, conforme augmenta P i saproxima a K, el valor K-P va decreixent i, en
conseqncia, el creixement de la poblaci (P/t) disminueix; en el moment en qu P=K, P-K=0 i aleshores el
creixement de la poblaci es det, s a dir, naixen tants individus com moren i sha arribat a un equilibri dinmic en
qu soscil.la estretament al voltant del nivell K.
En aqueix sentit, podem dir que les espcies amb estratgia K sn de creixement lent, autocontrolat i
estabilitzador, i que, en conseqncia, tendeixen a romandre-hi indefinidament.

Entre els vegetals, sn espcies amb estratgia K la major part dels arbres
26
(i, en particular, lalzina i la
carrasca), i tamb nombrosos arbustos
27
.

26
1 Diemarbre a tot vegetal llenys de tija simple, el tronc, ramificada al capdamunt. Les primeres ramificacions, les branques, sn grosses (si ho
sn molt sanomenen cimals), mentre que les ms joves, les rames, sn primes; una rameta molt prima s un burcany, i les ms primetes de totes es
diuen busques. El conjunt de braques es coneix coma brancatge o brancam, i el de les rames ramera. Brancatge i ramera formen la capada. La base
del tronc es diu soca i la part de la soca don ixen les arrels rabassa (arrabassar s, doncs, arrancar un arbre amb arrels i tot, de tal manera que
simpedeix la regeneraci).
27
Diemarbust al vegetal llenys ramificat des de la base, sense un tronc predominant. Quan lalada de larbust s inferior a mig metre, sel coneix
coma mata.



















FIGURA 5
Comptncia herbes-arbres



En termes generals, les herbes
28
graminoides i les plantes helifil.les (amants del Sol; productores de poca
ombra) sn r, mentre que les plantes llenyoses i productores dombra sn K i antagniques de les anteriors (Figura
5).
Aix, doncs, en una seqncia normal la vegetaci dun indret va variant progressivament en substituir les
espcies oportunistes, pioneres i individualistes per unes altres cada volta ms integrades en el projecte de la
pervivncia comuna al llarg del temps.
El conjunt detapes s conegut com a successi i la darrera estructura, aquella que representa el millor equilibre
sl-clima-vegetaci-fauna, rep el nom de clmax.
La clmax tendeix a mantenir-se indefinidament al llarg del temps amb les mnimes variacions, sempre i quan no
hi hagen canvis drstics en alguns dels factors que integren el sistema (p. ex., canvi de clima, roturacions, incendi,
etc.).
Ara b, degut principalment a lacci humana, es fa difcil que la vegetaci potencialment clmax arribe a
consolidar-se (i, sovint, ni tan sols a manifestar-se) i resta detesa, de manera forada, en etapes intermdies ms o
menys allunyades de la potencialitat biolgica de la zona.
En el cas de les terres mediterrnies, i, ms en concret als Pasos Catalans, la intensa acci antropognica que al
llarg de la histria sha exercit sobre la vegetaci (ocupaci de lespai, artiga, introducci despcies extiques,
contaminaci edfica, etc.) ha fet que noms trobem comunitats climciques a llocs inaccessibles o quasi.
Normalment, la vegetaci no climcica s inestable (llevat dels casos dindrets molt especials ocupats per all
que direm vegetaci permanent: cingles, saladars, cims, etc.) (X), tot i que en ocasions pot adoptar un aspecte de
relativa estabilitat, sobretot quan hi ha factors externs constants (p.ex., tales peridiques); si aqueixa situaci
pseudoestable es troba prxima a la clmax, aleshores es parla de disclmax o subclmax.
Si la intensitat daqueixos factors externs (generalment deguts a lacci humana) varia, la vegetaci respon tamb
amb modificacions ms o menys considerables, i, si cessen, la natura, a poc a poc cicatritza les ferides i desprs
duna successi ms o menys llarga torna a instalar-hi les comunitats clmax.
Noms si lecosistema ha sigut afectat duna manera irreversible (p.ex., si sha salinitzat el sl), la reconstituci
de la vegetaci potencial pot ser impossible i shi estructura aleshores una comunitat vegetal que, sense ser la clmax,
no s susceptible devoluci posterior i que es coneix com a paraclmax.













28
Anomenemherba a tota planta de tija no llenyosa, i ms o menys flexible, ms o menys endurida per mai lignificada, tot i que en el cas dherbes
perennes la base pot estar quelcom lignificada (sufruticosa), comen lolivarda (Inula viscosa, famlia Compostes).
FIGURA 6
Regeneraci desprs dun incendi forestal.

1- A lany de lincendi ja tenim un prat dominat per herbes i comencen a eixir arbustos com les estepes (Cistus),
les llavors dels quals resisteixen lincendi, i altres com el coscoll (Quercus coccifera) i el cepell (Erica multiflora),
que rebroten de soca (III, V).
2- Vint anys ms tard ja sn els arbustos les formes dominants i estructuren les brolles progresivament ms
denses formades sobre tot per romer (Rosmarinus officinalis), argilagues (Ulex parviflorus, Genista scorpius), cepell,
estepes, etc. El perill dincendi s molt gran.
3- Uns quinze anys ms tard tenim una brolla arbrada, amb pi blanc (Pinus halepensis) com arbre dominant
tot i no formar un bosc autntic ja que els estrats arbustiu i herbaci no en depenen. El perill dincendi continua sent
molt gran.
4- Als seixanta anys de lincendi sn els arbustos grans i densos, com el coscoll i el llentiscle (Pistacia
lentiscus) els que dominen lescena, i impedeixen amb la seua ombra que hi prosperen els arbustos helifils i nous
pins. Comencen a notar-se tamb les carrasques i/o alzines (Quercus ilex) com a arbres dominants. El perill dincendi
comena a minvar (I, III).
5- Uns cinquanta anys desprs ja sha constitut un autntic bosc (alzinar o carrascar, p. ex.), amb el seu
microclima particular i una bona estructuraci del sl i els sotabosc, amb estrats arbustiu lianoide, herbaci i muscinal
ben definits i depenents de lombra de lestrat arbori. Ara el perill dincendi s menor que en qualsevol de les etapes
anteriors.



Per tot aix, qualsevulla anlisi de la vegetaci hauria de considerar i valorar tant la forma clmax potencial i les
etapes de successi o degradaci en qu es troba el conjunt, com la possible situaci disclimcica o paraclimcica.
En qualsevol cas, i combinant les hiptesis amb les contrastacions shi poden establir mapes de dominis
climcics potencials de vegetaci que, en el cas del nostre territori, estarien definits pels paisatges vegetals que
enumerem a continuaci.



2. ELS PAISATGES VEGETALS

El clima s de tots els factors ambientals el que major fora homogeneitzadora t, la qual cosa vol dir que llevat
casos extrems de peculiaritats edfiques, topogrfiques o bitiques, la major part dels paisatges vegetals venen
determinats pel clima imperant.
Aix ha perms destablir grans regions biogeogrfiques on la diversitat de comunitats vegetals no emmascara la
profunda unitat dels paisatges que determinen.
Aix, p.ex., a Europa podem distingir tres grans conjunts de paisatges biogeogrfics estretament relacionats amb
les condicions climtiques imperants:
la regi mediterrnia, dominada pels boscos
29
i mquies
30
perennifolis de fulla dura i petita, adaptacions al
peculiar clima meditarrani destiu sec
31
;
la regi euro-siberiana, dominada pels boscos darbres caducifolis, tpics dels climes humits; i
la regi boreo-alpina, del bosc de conferes boreals (taig) i de les pastures sense arbres (tundra rtica) i
dels equivalents bosc de conferes dalta muntanya i prat alp
32
.
Tots tres paisatges es troben representats als Pasos Catalans, tot i que, el de major implantaci s el primer,
lanomenat mediterrani.
Els boscos mediterranis principals sn els alzinars, els carrascals, les suredes i, des de cert punt de vista, les
mquies
33
. En la major part daqueixos, labundncia i densitat darbustos i de lianes del sotabosc les fa
innaccessibles o quasi.
La destrucci daquestes formacions porta a lestabliment espontani dorles espinescents de garrigues
34
i
brolles
35
, molt sovint acompanyades de pins, pi blanc (Pinus halepensis) o pi pinyer (P. pinea).
Als llocs mes eixuts ja no shi fan boscos ni mquies, sino com a mxim formacions arbustives espinescents ms
o menys esclarissades, els espinars, la destrucci desl quals porta al domini de timonedes, espartars i matollars
nitrohalfils de substituci.
Altitudinalment, damunt lestatge dels arbres esclerofilles pot aparixer, sobretot als cims batuts pel vent, un
estatge de mates en coixinet espins (X) amb moltes espcies de diverses families per amb un grau tan elevat de
convergncia estructural que sovint sn dificils de distingir si no s en plena floraci.
La vegetaci euro-siberiana, per contra, es fa en territoris amb un clima ms temperat, per fred a lhivern i amb
pluviositat elevada durant lestiu.
Les formacions euro-siberianes ms complexes sn els boscos caducifolis, s a dir, els formats per arbres que
perden la fulla a lhivern.
Aqueixes formacions solen presentar un estrat herbaci relativament dens alhora que un estrat arbustiu bastant
pobre i fins i tot inexistent.
Dentre aqueixos boscos cal destacar les fagedes, dominades pel faig (Fagus sylvatica), les rouredes o rovires,
dominades pes roures (diverses espcies del gnere Quercus), les freixenedes, dominades pels freixes (Fraxinus) i les
castanyedes (tot i que moltes daquestes sn realment arbredes de carcter antrpic, s a dir, plantades pels humans).
Tamb podem destacar-hi les avellanoses, matolls alts dominats pels avellaners (Corylus avellana)
Aquestes formacions solen presentar una distribuci altitudinal dacord amb unes pautes distingibles amb certa
facilitat. Aix, el roure martinenc (Quercus humilis =Q. pubescens) o el castanyer (Castanea sativa) ocupen estatges
inferiors al de les fagedes, situades sovint a laltitud del nivell de nvols estivals, i que sn seguides, ms amunt, per
formacions fora diferents de lestage subalp (amb avetoses i pinedes de pi negre, de les que parlarem desprs;
equivalent a aquest estatge, tpic del Pirineus, hom pot trobar als Alps martims un estatge de pcea o avet roig --
Picea abies--).
En qualsevol cas, i mentre que al bosc mediterrari lestrat arbori sol ser dens i sempre verd, a leuro-siberi
predominen els caducifolis que durant lhivern romanen sense fulles.
Evidentment, en zones frontereres entre tots dos mns les interpenetracions i barreges sn freqents.

29
Entenemper bosc (I) una formaci vegetal on predominen el arbres i on aquests determinen una estructura particular en estrats (arbori, arbustiu,
herbaci, muscinal) i un ambient microclimtic, biolgic i edfic especfic que anomenemforestal. En aqueix sentit, no tota comunitat vegetal amb
arbres pot ser considerada un bosc: de fet, moltes pinedes, o les plantacions de castanyers o deucaliptus sn formacions arbries on els arbres tenen
una influncia escassa en la creaci daqueixa mena dambient i per aix se les designa simplement comarbredes.
30
Designemper mquia (II) (de litali macchia) qualsevol bosquina mediterrnia alta, densa, perenniflia i esclerofil.la, dins la qual es pot amagar
un home, i de les quals la ms freqent s la dominada pel coscoll (Quercus coccifera; famlia Fagcies) i el llentiscle (Pistacia lentiscus; famlia
Anacardicies).
31
Caracteritzada pel fet que, amb independncia de la precipitaci mitjana anual, sempre hi ha un perode dariditat que coincideix amb lpoca
clida de lestiu, la qual cosa marca unes condicions especialment difcils per al manteniment del nivells daigua requerits per a la vida. Aix t una
clara resposta biolgica en el tipus de vegetaci, que mostra idntiques adaptacions encara que siga amb espcies diferents en zones de clima similar
(no sols la conca mediterrnia, sin tamb Califrnia, sud de Xile, frica del sud i loccident australi).
32
Designemamb el nomde prats diverses formacions herbcies de muntanya.
33
Des de molts punts de vista, algunes mquies poden considerar-se una mena de bosc a mig desenvolupar, ja que molts dels arbustos dominants shi
farien arbres en condicions idnies (compassa, p. ex., a lAtlas magreb).
34
Coneixemper garriga (nomcatal i occit) (III) tota comunitat arbustiva esclerofilla, densa i ombrvola, ms baixa que la mquia (no shi podra,
doncs, amagar un home dret) i dominada pel garric o coscoll (Quercus coccifera); la garriga actua sovint coma frontera del bosc, una mena de
transici espacial entre aquest i la brolla (Fig. 7).
35
Reben el nomde brolles (V) les formacions arbustives perenniflies mediterrnies, sovint espinescents i/o flairoses (mecanismes de dissuassi per
als hebvors), dominades per mates i subarbustos esclerofil.les (de fulles dures), ericoides (de fulles petites i linears, comels del gnere Erica),
genistoides (sense fulles aparents, o amb la tija fotosinttica) o malacofil.les (de fulles marcescents), eventualment acompanyats de pins; les brolles
(amb pins o sense) han adoptat una estratgia ben curiosa per tal devitar el seu desplaament per comunitats climciques: shan aliat amb el foc; en
efecte, les plantes de la brolla sn pirfites reconegudes, faciliten lincendi forestal i daqueixa manera els seus descendents poden tornar a dominar un
territori que, de no ser aix, seria ocupat per comunitats ms avanades de la successi (Fig. 6).
Aix, a ligual que els alzinars de zones ms humides admeten al seu si arbres caducifolis, com laur (Acer
opalus) (I), la moixera (Sorbus aria) (II) i daltres, a les rouredes seques el sotabosc arbustiu s alt i sovint dens.
En molts indrets del domini euro-siberi el que shi fa espontniament sn pinedes
36
de pi roig (Pinus sylvestris),
arbre que, junt a la pinassa (P. nigra) tamb penetra a molts daqueixos boscos caducifolis.
Un cas particular del domini euro-siberi el constitueixen els boscos de ribera, boscos caducifolis que es fan a les
terres on el nivell fretic (s a dir, laigua subterrnia) s poc profund i que presenten un estrat herbaci ric i dens
progressivament ms empobrit conforme la humitat edfica s menor.
A ligual que el bosc mediterrani presenta la garriga com a frontera entre aqueix i la brolla, moltes formacions de
ribera solen presentar com a transici a la vegetaci climcica o substitutria una orla relativament impenetrable
formada per arbustos i lianes espinescents (com lesbarzer --Rubus ulmifolius--) que anomenem bardissa (Fig. 7)
(IV).
A grans trets, podem distingir, dentre les formacions de ribera, les salzedes
37
arbustives de les ribes i codolars,
les vernedes
38
i gatelledes
39
de les ribes ms humides de lestatge mont, i les omedes
40
i alberedes
41
dindrets
mediterranis amb nivell fretic oscillant.
Aqu, pel que veiem, la humitat precissa per al desenvolupament daquesta vegetaci no s dorigen climtic,
sin edfic, per la qual cosa les formacions vegetals daquesta mena solen representar una mena dillots enmig de
paisatges totalment diferents ms relacionats amb el tipus climtic dominant
42
.
A lalta muntanya, entre els 1.600 i els 2.300 metres daltitud
43
, les baixes temperatures dificulten el
desenvolupament dels boscos caducifolis, i el territori s ocupat pels boscos breo-alpins davetoses i pinedes de pi
negre.
Les avetoses, situades a lestatge inmediatment superior al de les fagedes, sn boscos densos dominants pels
avets (Abies alba); la disposici horizontal de les branques dels avets fa que a linterior daqueixes formacions shi
done una ambient ombrvol i humit afavoridor dun sotabosc de molses i dherbes tendres i sucoses.
Les pinedes de pi negre (Pinus mugo subsp. uncinata) es troben al llarg dels Pirineus; solen ser boscos densos i
fora alts, amb sotabosc herbaci i ocasionalment amb algun arbust baix. En ocasions formen boscos mixtos amb avets
(Abies alba) o amb bedolls (Betula pendula).
A ms dels anteriors, tamb existeixen a Europa petits claps de vegetaci pntica, tpica de les estepes orientals
de clima continental i dels quals ens arriben al nostre territori algunes espcies representatives, a ligual que de la
regi sahariana (deserts subtropicals), de la regi iranoturaniana (deserts continentals asitics), etc., tot i que mai no
arriben a formar nuclis compactes ni a caracteritzar els nostres paisatges.
En resum, als nostres territoris podem trobar, als diferents estatges i segons el carcter potencial o transitori, les
segents formacions vegetals:

VEGETACI POTENCIAL
ALTA MUNTANYA
1. Prats alpins Caricetalia i Seslerietalia
2. Pinedes de pi negre i avetoses Vaccinio-Picetalia
MUNTANYA MITJ ANA EURO-SIBERIANA
3. Fagedes Fagion sylvaticae
4. Rouredes humides Quercio robori-petrae i freixenedes Fraxinio-Carpinion
5. Pinedes de pi roig Deschampio-Pinion i avellanoses Hepatico-Coryletum (Fraxinio-Carpinion)
6. Rouredes seques Violo-Quercetum fagineae
MUNTANYA I TERRA BAIXES MEDITERRNIES
7. Alzinar
44
de muntanya Quercetum mediterraneo-montanum (Quercion ilicis)
8. Alzinar litoral Quercetum ilicis (Fig. 8) (I) i sureda
45
Quercetum ilicis suberetosum (Quercion ilicis).
9. Carrascar
46
Quercetum rotundifoliae (Quercion ilicis). (Fig. 9)
10. Mquia continental de coscoll i arot Rhamno-Quercetum cocciferae (Rhamno-Quercion cocciferae)
11. Mquia litoral de coscoll i llentiscle Querco-Lentiscetum (Oleo-Ceratonion) (III).
12. Mquia litoral dullastre i olivella Cneoro-Pistacietum (Oleo-Ceratonion)
13. Espinar
47
darot i margall Chamaeropo-Rhamnetum lycioidis (Oleo-Ceratonion) (Fig. 10) (VII).

36
Diempinedes tant als boscos dalta muntanya dominats per pins (Pinus sylvestris, P. mugo), coma les brolles de muntanya mitjana i terra baixa
amb un estrat arbori de pins (P. halepensis, P. pinea) i que sovint tenen carcter transitori.
37
Reben el nomde salzedes les comunitats ripries caduciflies dominades pels salzes (Salix ; famlia Saliccies).
38
Diemvernedes a les comunitats caduciflies de ribera dominades pel vern (Alnus glutinosa; famlia Betulcies) i propi sobre tot de lestatge
mont.
39
Les salzedes denses i altes prpies de les altes conques dels rius mediterrnis i dominades pel gatell (Salix atrocinerea subsp. catalaunica, famlia
Saliccies) reben el nomde gatelledes.
40
Rep el nomdomeda el bosc caducifoli de ribera dominat per lom(Ulmus minor; famlia Ulmcies).
41
Diemalberedes als boscos caducifolis de ribera dominats per llber (Populus alba; famlia Saliccies).
42
En aqueix sentit el contrast ms marcat es dna a les comarques ms eixutes del migjorn valenci: en efecte, mentre que moltes plantes de la
formaci potencialment dominant, lespinar alacant (Chamaeropideto-Rhamnetumlycioidis) presenten caducifolia estival comadaptaci estacional
al rigor climtic daqueixa poca, les omedes de les ribes dels rierols presenten una caducifolia hivernal totalment extica pel que fa a la benignitat
climtica daqueixes contrades.
43
Ms amunt ja no shi fan boscos, sin que tan sols poden prosperar-hi les formacions herbcies que anomenemprats.
44
Reben el nomdalzinars els boscos mediterranis esclerofilles dominats per alzines (Quercus ilex).
45
Diemsureda el bosc mediterrani esclerofille dominat per la surera (Quercus suber).
46
Quan el bosc mediterrani esclerofil.le est dominat per la carrasca (Quercus ilex subsp. rotundifolia) rep el nomde carrascal o carrascar.
47
Espinar s el nomque rep una bosquina mediterrnia seca i poc densa dominada per arbustos espinescents (Rhamnus lycioides, Asparagus
horridus, etc.)

El ms freqent s trobar-se all que podriem anomenar vegetaci de transici, s a dir, en procs de degradaci
o de regeneraci cap a la clmax, i que en cadascun dels casos anteriors estaria formada per:

VEGETACIO SUBSTITUTRIA O TRANSITRIA
ALTA MUNTANYA
1. Prats alpins
2. Prats subalpins
MUNTANYA MITJ ANA EUROSIBERIANA
3. Landes
48
de gdua (Sarothamnus scoparius)
4. Landes de gdua
5. Landes de blec (Cytisus purgans)
6. Pinedes de pi roig (Pinus sylvestris), pinassa (P. nigra) o pinastre (P. pinaster), boixedes
49
i
joncedes
50
.
MUNTANYA I TERRA BAIXES MEDITERRNIES
7. Pinedes de pi roig o pi blanc (P. halepensis), brolles destepes (Cistus).
8. Pinedes de pi blanc, pi pinyer o pinastre, garriga, brolles destepes i de romer (Rosmarinus
officinalis) (Fig. 10) (V).
9. Pinedes de pi blanc, garriga (III), brolles de romer (V)
10. Pinedes de pi blanc, brolles de romer Rosmarinetalia (V), timonedes
51
Thymo-Siderition (VIII).
11. Pinedes de pi blanc, brolles de romer Rosmarinetalia (V), timonedes Thymo-Siderition (VIII).
12. Pinedes de pi blanc, brolles de romer i estepes (V).
13. Timonedes Thymo-Siderition, espartars
52
Stipo-Sideritetum (Fig. 11) (VIII).

Altrament, quan la influncia humana s determinant i lentrada denergia i recursos extraordinaris s permanent
o quasi, i sovint dorigen hum, shi fan unes especial comunitats mes o menys estables com les segents:
les repoblacions i plantacions,
es cultius de sec,
els cultius de regadiu,
les comunitats arvenses (males herbes dels cultius) (XII), i
les comunitats ruderals de llocs bruts i/o remoguts (XIV).

Entre les comunitats climciques i les de transici sestableixen rutes de successi/degradaci especfiques,
moltes de les quals ja sn conegudes amb major o menor detall.
A tall dexemple, posem a continuaci dos esquemes se successi/degradaci en qu apliquem diferents graus de
precissi fitosociolgica.


VENEN ARA ELS ESQUEMES DE LES PGINES 57 i 58


Per ltim, i a ms de les comunitats climciques i les de transici, cal assenyalar que a determinats llocs la
influncia de certs factors (sovint de carcter edfic) s determinant i impedeix lestabliment de la clmax.
Shi fan, aleshores, les anomenades comunitats permanents o azonals, com sn:
els boscos de ribera,
les comunitats de les platges (XI),
les comunitats de saladars i sls algepsosos,
les comunitats de marjals i aiguamolls,
les comunitats dels penya-segats,
les comunitats de roques i codolars, i
les brolles en coixinets de les zones culminals (X).


DESPRS, LES FIGURES 7-11, DE LES PGINES 60-64

48
Reben el nomde landes les formacions arbustives perenniflies i acidfiles dominades per Ericcies (Erica, brucs o cepells).
49
Diemboixedes als matolls submediterranis dominats pel boix (Buxus sempervirens)
50
Designemper joncedes els gramenets embosquinats submediterranis dominats per la jona (Aphyllantes monspeliensis).
51
Amb el nomde timonedes designemdiverses comunitats vegetals termfiles i poc denses integrades per mates menudes sovint pertanyents a la
famlia de les Labiades (Thymus, Teucrium, Sideritis, etc.)
52
Diemespartars a les formacions estepries dominades pels esparts (Gramnies comStipa tenacissima, Lygeumspartum) i on tamb sn freqents
espcies de les timonedes.
III. LES FAMLIES

1. Famlia dels acants.
LES ACANTCIES (ACANTACEAE)
53
Les Acantcies s una famlia darbustos tropicals formada per uns 250 gneres i 2.500 espcies, de les quals
noms unes poques viuen a les zones temperades, com el nostre Acanthus mollis, lnica espcie daquesta famlia
que viu a les nostres terres.

Acanthus
54
mollis L.
Carnera (Safor), herba geganta (Safor), acant (XVI).
Conta la llegenda que larquitecte Callmac (s IV aC), en visitar la tomba de sa filla morta prematurament, va
deixar, damunt duna mata dacant que all creixia, una cistella de flors coberta per una teula.
En arribar la primavera, lacant va crixer i, en tractar dobrir-se cam, va envoltar amb les seues fulles la cistella.
Quan Callmac va visitar de nou el sepulcre es va quedar meravellat de la bellesa i harmonia que aconseguia el
conjunt dacant, cistella i teula, cosa que li va inspirar un nou model de capitell que va introduir per primera volta a
un palau que estava dissenyant a Corint i que enriquia la freda sobrietat del model dric vigent fins aleshores.
El cos daqueix nou capitell corinti corresponia a la cistella envoltada per les fulles dacant, mentre que
larquitrau que hi ha al capdamunt representava la teula que originalment cobria la cistella.
Tamb posteriorment les dentades fulles de lacant van ser emprades com a elements decoratius, tant per romans
com per bizantins i, sobretot, durant el Renaixement.
55
Es tracta duna herba viva que rebrota tots els anys amb les primeres pluges tardorals.
Les fulles, fonamentalment basals i de gran mida, estan dividides irregularment a banda i banda de leix foliar.
Les flors sagrupen en una espiga terminal densa i molt alta (pot ultrapassar l1,5 m) i presenten una corolla
violcio-blanquinosa amb llavis molt patents.
Autctona dalguns dels nostres indrets ms clids i humits, el ms freqent s trobar-la cultivada com a
ornamental, tot i que tamb es troba naturalitzada o subespontnia en herbassars ruderals sobre sls profunds i
humits.
Laltre acant emprat com a motiu ornamental s lAcanthus spinosus, prcticament inexistent a les nostres terres,
potser la planta a qu es referia el profeta Sofonies (2:9) en el seu judici sobre Moab: lloc d acants secs, clot de sal i
desolaci perptua,...


53
DAcanthus, gnere europeu format per unes 20 espcies.
54
Del grec ake, punta, i anthos, flor; mollis fa al.lusi a que les seues espines sn molles o tendres, almenys en comparaci a les del seu germ lA.
spinosus.
55
HYLANDER (1980) pgs. 60, 61 i 94.
2. Famlia dels aurons
LES ACERCIES (ACERACEAE)
56
Famlia darbres caducifolis de mitjana mida i propis de les regions temperades de lhemisferi boreal
57
.
A excepci de les dues espcies del gnere Dipteronia, de la Xina (on es dna la major concentraci
dAcercies), totes les espcies daquesta famlia (fins a 200) pertanyen a un nic gnere, Acer, dels quals noms en
tenim mitja dotzena despcies a la nostra flora.
En general es tracta darbres no massa alts de rames oposades, disposici aquesta que tamb presenten les fulles.
No solen formar masses boscoses compactes, sin que es troben dispersos dins de rouredes, fagedes, alzinars i
freixenedes, fcils de distingir durant la tardor per les tonalitats grogues, ataronjades i rogenques que adopten les
seues fulles abans de caure.
Les fulles sn simples (a excepci de lA. negundo, que les t compostes), amb lbuls i nervadures molt marcats i
caracterstics.
El dibuix duna fulla similar, corresponent a laur del Canad, figura a la bandera daqueix estat.
Els fruits sn dismares, s a dir, dobles, secs i amb una mena de perllon-gacions alades que formen una angle
determinat caracterstic de cada espcie.
Les ales sn un dispositiu que afavoreix la dispersi pel vent (anemcora) en ralentitzar la seua caiguda.
La fusta sol sser de bona qualitat, pesada, resistent a labrassi i fcil de polimentar, per la qual cosa s estimada
pels torners, ebenistes i fusters.
Molts aurons es cultiven com a ornamentals, especialment pels espectaculars colors tardorals del seu fullatge.
Daltres espcies interessants sn les nord-americanes A. saccharum i A. saccharinum, que produeixen una saba
sucrada de la que hom extrau el delicat sucre daur, lnic edulcorant amb qu comptaven els indgenes nord-
americans abans de larribada dels europeus, i, amb ells, les abelles, la mel i, posteriorment, el canyamel.
Al respecte, transcrivim puntualment el que es diu al Tratado de Materia Farmacutica , de J IMNEZ (1848)
58
:
De la savia de este arbol se obtiene un azucar tan bueno como el de caa, y de cada rbol d de una tres libras y
mas, y en ciertas circunstancias uno solo ha dado en veinte y cuatro horas cuarenta y siete pintas de savia, que
produjeron dos libras y media de azucar cristalizada. La fermentacion de las melazas d un alcool que puede
reemplazar al de vino. La savia abandonada se convierte en vinagre.
Al nostre territori tenim 6 espcies, com sn el negundo (A. negundo), l'erable (A. platanoides) i el fals pltan (A.
pseudoplatanus), sovint plantades com a ornamentals, i els aurons, com lA. opalus (el ms freqent), laur blanc
(A. campestre) i laur negre (A. monspessulanum), la fusta del qual, la ms dura i compacta, sutilitza per a fer
instruments musicals.

Acer opalus Miller
Aur (=or, Marina Baixa), blada (Garrotxa), blasera (Rossell); (cast.: arce) (I).
Es tracta dun arbre no massa alt (sovint daspecte arbustiu), amb el revers de les fulles lleugerament toments.
Presenta dues subespcies, granatense i opalus amb diferncies morfolgiques que expliquen la seua distribuci
disjunta pels nostres territoris.
En efecte, lAcer opalus subsp. granatense, t la fulla prou menuda (menys de 10 cm de llargria), la qual cosa li
permet reduir la transpiraci i, pertant, viure a indrets ms eixuts que laltra subespcie, de fulla ms gran; la trobem
a Mallorca i, pel que fa al litoral peninsular, des del riu Llobregat fins a les muntanyes del migjorn valenci, (per
damunt dels 900 m. daltitud: Mariola, Aitana, Menejador,), des don sescampa cap al sud fins arribar al nord
dfrica.
Del riu Llobregat, el llit del qual marca el comenament del territori silcic del Principat, cap al nord trobem
laltra subespcie, de fulla ms gran
59
i que forma part de boscos caducifolis ms humits, lAcer opalus subsp.
opalus, lrea de distribuci del qual es perllonga cap al nord ultrapassant els Pirineus i arribant a territoris europeus
vens no mediterranis (anomenats submediterranis).
La presncia de totes aquestes espcies ha estat fixada en diversos antropnims, com Aur i Or
60
.



56
DAcer, el gnere ms representatiu, nomja emprat pels romans per a designar aquests arbres i que en una de les seues accepcions significa dur i
tena, en probable al.lusi a la seua fusta.
57
Boreal vol dir del nord, en honor de Brees, el du que controlava el vent del nord.
58
J IMNEZ, M. (1848): Tratado de Materia Farmacutica. Imprenta de la viuda de Sanchiz e hijos. Madrid.
59
A la cara superior de les fulles daquestes espcies apareixen sovint petites berrugues vermelles que no sn sin les agalles (cecidis) produdes per
lcar (arcnid) Eriophes macrorrhynchus.
60
P.ex., J oan Or, bioqumic dedicat a lestudi de lorigen de la vida i que durant molts anys va desempenyar llocs de responsabilitat a la NASA,
lagncia aeroespacial dels Estats Units.
3. Famlia de la pitera i el drago
LES AGAVCIES (AGAVACEAE)
61

Famlia de Monocotilednies
62
formada per unes 700 espcies (agrupades en uns 20 gneres) originries de les
zones tropicals rides i subrides (sobretot de Mxic i el sud-oest dels Estats Units dAmrica); algunes de les quals,
per, shan difs pel nostre territori on shan naturalitzat prou b, com s el cas de la pitera (Agave americana).
Daltres espcies del mateix gnere, lnic daquesta famlia representat als Pasos Catalans, es cultiven tamb als
nostres jardins com a ornamentals.

Agave americana L.
Pitera (Alacant, Marina Baixa, Alcalatn, Alt Millars, Plana Baixa), atzavara (nom dorigen rab avui en dia
prou perdut, tot i que es conserva sobretot en topnims)
63
-
64
(XIV).
Agave foliis glaucis rigidis dentato spinosis, scapo ramoso, stylo stamina superante.
Tal i com es diu a la descripci clssica original, es tracta duna planta de fulles glauques (verd-blanquinoses),
rgides i vorejades despines, disposades en roseta basal denmig la qual ix, en arribar-li lhora, la tija florfera, molt
alta i ramificada, que disposa a la manera dun canelobre les seues inflorescncies, de color groc-verds.
Les fulles daquesta planta dorigen mexic acaben en una punxa molt forta i dura que semprava antigament per
a fer traus i forats als brodats.
Les fortes fibres que presenten les seues fulles han estat emprades per a fer cordes (de fil de pita), prvia la
maceraci i leliminaci de la polpa
65
.
Lespectacular altura de la tija florfera ha donat peu a una comparana habitual al Baix Segura (migjorn valenci
que fita amb Mrcia): alto como un salbarn, on el mot salbarn, aplicat a la tija florfera de la pitera, potser
representa laugmentatiu deformat i castellanitzat d atzavara (atzavarn).
El nom datzavara s probablement lorigen dels antropnims catalans Atzuara, Azuara i Azuar.
De latzavara es fa el pulque, beguda tpicament mexicana que sha de beure immediatament i sense envellir, i
que sobt grcies a lactivitat del bacteri fermentador de difcil filiaci Zymomonas mobilis sobre el suc extret de
les fulles daquesta planta.
Duna altra atzavara, lAgave tequilana, sobt el pulque de millor qualitat, emprat per a obtenir-ne per
destillaci unes altres begudes alcohliques, la coneguda tequila i laiguardent anomenat mezcal.
En qualsevol cas, es tracta duna planta a la qual els mexicans li han tret un rendiment mxim.
Llegim, sin, el que diu Francisco Hernndez, un dels primers naturalistes que va visitar Mxic:

Si los hombres viviesen con la moderacin y templanza que les es justo, sola esta planta bastara a proveerles de
las cosas ms necesarias para el uso de la vida humana; sirve de cerca y guarda en las heredades; las hojas sirven
de tejas para cubrir las habitacions. Los tallos o troncos sirven de vigas; y de las mismas hojas sacan unas hebras de
hilo, del cual fabrican alpargatas, lienzos y otros texidos y cordages. De las puntas hacen clavos y punzones, de los
cuales usan los indios bravos e idolatras para herirse y mortificarse cuando se ocupan en el culto de sus falsos dioses.
Hacen tambien de ellas alfileres, agujas, abrojos y puntas y rastrillos idoneos para sus telas. Quando le quitan los
pimpollos mana cierto zumo o licor De este licor se hace vino, vinagre, miel y azucar; desleido en agua hacen
vino, al que llaman pulque, aadiendole cscaras de naranja, de melocotones y de otros, con que ms facilmente se
embriagan, que es lo que ms desea esta gente y apetece. Hacen vinagre disolviendo este zumo en agua y dexandole
fermentar por nueve dias al sol. El mismo zumo provoca el menstruo a las mujeres, ablanda el vientre, mueve la
orina y mundifica la lcera de los riones y de la vejiga. Dicen tambin que este licor cura las heridas

Pel que es veu, una planta ben til.

61
DAgave, un dels gneres, que comprn unes 300 espcies, quasi totes dels deserts dArizona i Mxic. Sobre lorigen daqueix nomgenric shan
ems diverses hiptesis. Aix, per alguns prov dAgave una de les nou nereides, filles de Nereu (vegeu nota 4 dApocincies) i Dride (filla dOce) i
germana dAmftrite, Calipso, Dione, Galatea, Glauce, Melite, Oritea i Talia. Nosaltres, per, apuntemque potser provinga de la nimfa Agave,
germana del du grec Dions i que segons els antics grecs dirigia les disbauxes produdes per la ingesti de begudes fermentades (vi, cervesa)...
begudes, en aqueix sentit, similars al pulque, la beguda alcohlica que sobt de la fermentaci del suc daquesta planta.
62
DiemMonocotilednies a un grup de plantes en qu les llavors tenen una nica pea o cotiled; altres caracterstiques comunes a aquest grup sn
tenir les arrels fasciculades, les fulles paral.lelinrvies i les peces florals (ptals, spals, estams) habitualment tres o mltiples de tres. Sn
Monocotilednies no sols les Agavcies, sin tamb les Amaril.lidcies, Arcies, Cipercies, Gramnies o Pocies, Iridcies, J unccies, Lilicies,
Orquidicies i Palmes o Areccies. La resta de les Angiospermes (plantes amb flors i fruits) sagrupen dins les Dicotilednies, amb arrels axonomorfes
(els afrancesats dirien pivotants), fulles palminrvies i peces florals mltiples de 4 o de 5.
63
Inicialment, atzavara era el nomque els rabs aplicaven a algunes espcies dAloe (famlia Lilicies) i atzebr s el nomque recull el giron afincat
a Valncia Francesc dEIXIMENS (s XIV) al seu Regiment de la cosa pblica (25:11) i que, segons ALPERA (1968) correspon a una planta daqueix
gnere. Els musulmans cultivaven sobretot, coma ornamental, lA. succotrina (que nosaltres anomenempolp, per la seua semblana amb les pates
d'aqueix animal), de fulles allargades, carnoses, amb la vora dentada i flors en canelobre central. Comque totes aqueixes caracterstiques coincidien
bastant amb la nouvinguda (s XVI) Agave americana, no es destranyar que se li aplicara el mateix nompopular, nomque al final quasi va
monopolitzar (un fenmen similar es va produir en angls, on sovint homanomena loe a lAgave americana). En botnica, aqueix fenmen rep el
ttol de nomde substituci (FONT i QUER: Comentarios al Glosario de voces romances del Dr. Asn Palacios).
64
Escolano, lautor de les Dcadas (1610), fa una llista de les plantes valencianes i acaba amb la nouvinguda espcie americana que ara coneixem
comAgave americana, tot fent esment del primer exemplar que es cri a Valncia (i potser a tot Europa: El segundo rbol o planta peregrina venida de
la Amrica y acogida solamente en Valencia es la que llama Clusio Aloe Americana aunque bien diferente de la que vulgarmente tiene el nombre de
Aloe. Los valencianos la llamamos hilo y aguja, los castellanos cardn y los indios maguey o metl. Segueix una llarga explicaci de les seues utilitats i
acaba dient: Y esto basta para que el lector comprehenda la immensidad deste prodigioso suelo de Valencia, que contar por menudo todas sus plantas
arguyera pobreza, pro lo que dixo OVIDIO : Pauperis est numerare pecus (que tiene poco caudal y pegujar el que lo puede contar).
65
De lA. sisalana, cultivada a Mxic, tamb sobt una altra fibra txtil molt usada, el sisal.
Al nostre territori, tot i que no se li ha tret tanta utilitat, ha estat reconeguda culturalment duna de les formes que
es ret homenatge a les plantes, fixant-la en topnims, com s el cas dElx (Baix Vinalop), una de les partides de la
qual porta el nom dAtzavares, a ligual que el castell dAtzavares, a la vall de lAguart (Marina Alta).
Altres gneres, plantats sovint als jardins, sn Yucca i Sanseviera
66
.








66
Molt ms rara s el drago (Dracaena drago), de port arbori, freqent a les Canries per que aqu es troba tan sols en uns pocs jardins.
4. Famlia del gazul i lungla de gat.
LES AIZOCIES (AIZOACEAE)
67


Famlia de plantes suculentes de fulles simples, opostes i carnoses, i que abasta unes 2.500 espcies repartides en
uns 140 gneres.
Les flors, solitries, solen ser conspcues (s a dir vistoses), excepte en el cas del gazul (Aizoon hispanicum),
petita herba anual amb flors sense corolla que creix als terrenys algepsosos bruts i/o salinitzats.
A ms de lesmentada, aqu en tenim quatre ms, agrupades en dos gneres, Carpobrotus (antigament
Mesembryanthemum) i Mesembryanthemum (antigament Gasoul)
68

Carpobrotus acinaciformis L.
Ungla de gat (Alacant), ditets, cuquets (Baix Vinalop)
69
, xorrosa (Vinalop Mitj).
Les seues flors, relativament grans i molt conspcues, sn de color purpuraci, a l'igual que els estams externs cosa
que permet diferenciar-les amb facilitat de laltra espcie similar, el blsam (Carpobrotus edulis L.)
70
, de flors color
rosa, taronja, groc o purpuraci, per amb els estams externs de color groc.
Sovint sn plantades per a retindre la terra dels talussos o lavan de larena de les dunes.

Mesembryanthemum cristallinum L.
Herba gelada, herba de la plata (lilla de Tabarca) (XVI, portada).
Creix sobretot als terrenys ruderals amb influncia marina, ja que suporta prou b tant les sals nitrogenades com
el clorur sdic.
Presenta fulles ovals aplanades, amb bufetes globoses plenes daigua i molt abundants que li donen un aspecte
caracterstic i que expliquen prou b el nom popular que t.
Aquestes papilles aquoses permeten filtrar part de la radiaci infraroja, que escalfaria la planta, alhora que
permeten el pas de la radiaci visible, necessria per a la fotosntesi.
Freqentment es troba acompanyada pel Mesembryanthemum nodiflorum L., de fulles cilndriques i bufes
aquoses ms escasses.





67
DAizoon, un dels gneres.
68
El nomMesembryanthemumvol dir flor de Mesembria, un territori situat a la costa occidental de la mar Negra per on van passar J son i els
argonautes en el seu viatge de tornada de la Clquida.
69
Tots aquests noms fan referncia a la forma de les fulles, linears, engrossades i de secci triangular.
70
Edulis vol dir, en llat, comestible.
5. Famlia dels blets.
LES AMARANTCIES (AMARANTACEAE)
71
Tpica famlia de males herbes que acull uns 65 gneres i 900 espcies.
Presenta certes afinitats amb la famlia Quenopodicies tant per la seua morfologia floral com pels seus hbits
ecolgics; de fet, moltes daquestes plantes tenen el nom com de blets degut al seu paregut amb la bleda (Beta
vulgaris, de la famlia Quenopodicies).
Als Pasos Catalans tenim 14 espcies, agrupades en els gneres Alternanthera i Amaranthus (el ms nombrs,
amb 12 espcies).

Amaranthus viridis L.
Amarant (XVI).
s una planta herbcia anual relativament gran amb les tiges carnoses, estriades i lleugerament vermelloses.
Les fulles sn dun verd intens pel dret i ms esmortet per lenvers; presenten forma variable, de delto-
rombodals a lanceolades, i sobre el dret solen presentar el dibuix duna mena de fal blanquinosa que va de banda a
banda de la fulla.
Les flors, agrupades al capdamunt de la tija, sn menudes i poc vistents (sn de color verd), i es mantenen durant
tot lestiu.
s una planta comestible, tant per a nosaltres com per a molts herbvors, i el suc que se nextrau en bollir-la actua
com a laxant lleuger.
El seu nom popular tamb ha esdevingut un antropnim: Amarant i Amaranta sn noms de persona tant en catal
com en castell (Amaranto/a).







71
DAmaranthus, un dels gneres; letimologia daquest nom s confusa, ja que en grec vol dir immarcescent (letern amarant lanomena
Columella), tot i que es marceix desprs de lestiu; caldria, doncs, esbrinar quina planta designaven els grecs amb aqueix nomi que estava dedicada a
rtemis dEfes.
6. Famlia dels narcisos.
LES AMARIL.LIDCIES (AMARYLIDACEAE)
72
Es tracta duna famlia de Monocotilednies
73
de distribuci tropical, subtropical i de zones temperades, formada
per unes 1.100 espcies de gefits bulbosos
74
agrupats en 75 gneres, dels quals destaquem per la seua presncia
espontnia a les nostres terres, Galanthus, Lapiedra, Leucojum, Narcissus, Pancratium i Sternbergia.
El total despcies espontnies a les nostres terres s de quinze, de les quals set pertanyen al gnere Narcissus.
Tamb en tenim, de cultivats, diversos narcisos (Narcissus) i el nard (Polianthes tuberosa, don hom extrau
lessncia tuberosa, usada en perfumeria).

Narcissus
75
L.
Narcisos (VI).

Era tan bell Narcs, el fill del du-riu Cefs i la mimfa Lirope que, enamorat dell mateix en mirar-se a les
tranquilles aiges dun estany, va ser incapa de suportar el fet de posseir i no posseir simultniament la seua
imatge, ja que, en tractar dacariciar-la, aquella imatge encissadora desapareixia. Vctima del seu intil deliri, Narcs
va anar llanguint-se fins morir. All on va caure el seu cos exnim els dus van fer crixer --aix ens ho conta OVIDI-
- una flor blanca de flaire dola i penentrant que avui en dia coneixem amb el nom del jove, Narcs.

Tan bella s la flor que en el moment que Hades, el du dels inferns, va ixir de la terra amb la seua quadriga per
raptar a Persfone, aquesta no se'n va adonar absorta com estava en la contemplaci dun narcs, prodigiosa flor
radiant, venerable als ulls de tothom, dels dus immortals i dels hmens mortals.
76
Cultivades sovint com a ornamentals, fan flors vistoses, blanques o grogues i molt perfumades.
Dalguns narcisos es destilla un ungent de propietats balsmiques (calma el mal doda) i narctiques (daqu,
possiblement, el prefixe narc), la qual cosa ens porta a pensar que la llegenda relativa al rapte de Persfone fa
referncia a que aquesta es trobava no sols absorta, sin narcotitzada pel narcs.
La importncia cultural de Narcs era tan gran que, fins i tot, era un nom utilitzat pels primers cristians; aix el
mateix pante cristi compta entre les seues divinitats menors (els sants) un Narcs (bisbe i mrtir, del s IV), patr de
Girona
77
.

Pancratium maritimum L.
Lliri de mar (Safor), assutzena darenal (Mallorca), assutzena marina (Cavanilles).
Durant lestiu, i a reraduna de les platges (comunitats d Ammophiletea), podem veure aquesta bellssima flor
amb forma de calze blanc per dins i verd per fora i duna olor un poc pesada.
Les seues fulles sn linears-lanceolades, un poc crasses i glauques (s a dir, dun color verd-blanquins).
Les seues llavors, negres, llises i lluentes, incloses dins un fruit tamb glauc, sn dispersades pels corrents marins
ja que tenen un teixit molt lleuger que les permet de surar a ms de mantenir-les allades de la salinitat de la mar.
Cal dir que, malgrat la seua bellesa, el bulb del que naixen s lleugerament metzins.

Lapiedra martinezii Lag.
Lliri d'espartar (neologisme) (VIII)
Herba de fulles amplament linears i marcades per una banda pllida que recorre longitudinalment lanvers de la
fulla.
Les flors presenten tpals (uni dels ptals i els spals) de color blanc amb una franja verda que representa la
inserci dels antics spals.
De carcter fissurcola, s relativament abundant als espartars Lapiedro-Stipetum del territori lucntic.





72
DAmaryllis, un dels gneres, nomprovinent del duna pastora que apareix en la primera de les glogues de VIRGILI, i que posteriorment va ser
recuperada pels poetes castellans del segle XVI coma prototipus femen de pastora o camperola.
73
Vegeu la nota 2 de la famlia Agavcies.
74
s a dir, plantes herbcies perennes de tija bulbosa i soterrada.
75
De Narcs, personatge mitolgic grec.
76
Himne homric a Demter. X:11. (citat a CALASSO, R. 1990 pg. 196).
77
En 1285 el Papa Mart IV, enfrontat al nostre Pere II el Gran per la poltica mediterrnia, va predicar una croada contra la corona catalano-
aragonesa i va oferir aquests regnes a Carles de Valois, fill del rei de Frana Felip III lAtrevit, qui al front dun gran exrcit va invadir el Rossell i
pos setge a Girona. Conta la llegenda que de la tomba de sant Narcs, i en resposta a la invocaci dels gironins, van eixir uns eixams de mosques que
produiren gran mortandat en lexrcit invassor, que es va haver de retirar, salvant-se la ciutat i els seus habitants; aquests adoptaren al sant coma
patr, festivitat que celebren el 29 doctubre.

7. Famlia del llentiscle, el pebrer bord i el mango.
LES ANACARDICIES (ANACARDIACEAE)
78
Famlia formada per 71 gneres, que agrupen unes 600 espcies.
Es tracta duna famlia rica en espcies resinferes, com els arbres que donen la mirra (Commiphora abyssinica) i
lencens (Boswelli carteri), tan sovint esmentats a la Bblia
79
-
80
.

Segons ens conta OVIDI a Les Metamorfosis, lesposa del rei Cnires de Xipre es va jactar estultament que sa
filla, Esmirna, era tan bella que fins i tot superava Afrodita.
La deessa, enutjada, es va venjar fent que Esmirna senamorara de son pare i que jaguera amb ell una nit fosca
desprs dhaver-lo emborratxat.
Quan Cnires va descobrir que era al mateix temps pare i avi del fill que esperava Esmirna, es va enfurismar de
tal forma que la va perseguir amb una espasa fent-la fugir del palau; quan era a punt dassolir-la, Afrodita la va
transformar en un arbre de mirra, i lespasa es va partir en dos en fendir larbre; del trau va ixir Adonis, que, en
plorar, va formar les gotes de goma que exuda la planta i que tenen un marcat carcter afrodisac.

Exudats com aqueix sn freqents a moltes de les espcies daquesta famlia.
Tamb sn resinferes la laca (Rhus vernicifera), originria de lExtrem Orient i altres Rhus nord-americans, de
resines tan txiques que noms tocar-les produeixen una forta inflamaci; totes aquestes espcies sn germanes del
nostre sumac (R. coriaria), arbust cultivat antigament junt als tallers de pells per a utilitzar-lo com a curtient,
Tamb pertany a aquesta famlia lornamental pebrer bord (Schinus
81
molle)
82
, freqent als nostres jardins; fa
uns fruits vermells i redons, de la grandria dun psol i que contenen unes llavors que poden sser emprades com a
succedani del pebre; les fulles sn compostes i tenen la curiosa propietat que, trossejades i posades en aigua, shi
menegen en totes direccions com si shaveren tornat boges.
Dinters alimentari, i pertant cultural, s el pistatxer (Pistacia vera)
83
; fa uns fruits comestibles: els pistatxos o
festucs, drupes seques que, per premsada donen un oli lleugerament aromtic
84
.
Tamb sn comestibles i molt estimats els fruits daltra anacardicia tropical, el mango (Mangifera indica).
A les nostres terres noms en 3 espcies, agrupades en els gneres Pistacia i Rhus.

Pistacia lentiscus L.
Llentiscle (Marina Baixa, Mallorca), mata (Alacant, Marina Alta, Baix Ebre, Baix Cinca, Segri, Conca de
Barber, Alt i Baix Peneds, Baix Llobregat, Maresme, Selva), matissa (Plana Alta i Baixa, Alcalatn, Ports, Alt i
Baix Maestrat), llampedona (Rossell) (III).

La mata llentisclera, que sutilitzava sovint en floristeria per farcir de verd i dolor els rams, i que junt a la murta
i la bova se sol escampar pels carrers en certes festes populars i celebracions religioses, t en estat silvestre un
llampant posat ornamental indiscutible. Ens sorprn i ens meravella en la muntanya la robustesa de la carrasca o del
galler, lairositat del fleixer o de llber, ladustesa del teix, la boniquesa de les margarides destepa, la imaginaci
de les orqudies, la raresa dels lquens o de la cuscuta, lesplendidesa de les valerianes roges, per poques herbes i
arbres fan una impressi tan sana i llustrosa com el matot caramull de vermelles flors durant lequinocci de
primavera o la mata en el de la tardor carregada de fruits rojals
85
.

El llentiscle, la mata per excellncia, s realment un arbre de creixement lent qu si s destorbat --i ho s!--
tendeix a crixer cap als costats adoptant un port arbustiu, de manera similar al margall --Chamaerops humilis-- i al
coscoll -- Quercus coccifera--.
Els seus folols (sempre en nombre parell, generalment de 6 a 12 per fulla) presenten, de vegades, unes
deformacions arrenyonades dun vermell intens, que no sn sin les agalles produdes per linsecte hompter
Aploneura lentisci, pug que en introduir-hi els ous ocasiona la formaci de lagalla com a resposta defensiva de la
planta.
s una planta dioica, s a dir, amb els sexes separats en plantes distintes, la qual cosa ha originat que en alguns
llocs (p.ex., al Baix Ebre i la Safor) se li apliquen noms distints: matot a la planta masculina i mata a la femenina.
Les flors, primaverals, sn aptales i en conseqncia poc vistoses (inconspqes).
Els fruits, que ixen a la tardor i tan sols, evidentment, a les mates femenines, sn inicialment de color vermell i es
fan negres en madurar; sn menuts, esfrics, amb un pinyol dins i agrupats en rams.

78
DAnacardium, gnere sud-americ amb espcies de llavors comestibles i que produeixen un exudat, la goma dacaj similar a la goma arbiga.
79
Potser el passatge ms conegut s el de Mateu 2:11, on parla dels presents aportats pels mags a J ess; altres passatges on tamb sels cita sn
xode 30:23, Esther 2:12, Salms 45:8, Proverbis 7:17, Cntic dels cntics 1:13, 3:6 i 5:5, Marc 15:23, J oan 19:39. etc.).
80
Pel que fa als arbres citats a la Bblia, al Seminari dels Salessians de lHorta (Barcelona) tenien un jard, plantat per lamo de lantiga torre, on es
trobaven totes aqueixes espcies.
81
Derivat de schinus s tamb Schinopsis, nomdun altre gnere que compta entre les seues espcies dos arbres sud-americans, S. balansae i S.
lorentzii, de fusta tan dura que sn coneguts coma quebrachos (que vol dir trenca destrals); esta fusta s tamb tan densa que safona en laigua.
82
4 El nomdel gnere, Schinus, s una mena dhomenatge a lantic nomllat del llentiscle (schinus), espcie que actualment senquadra dins un altre
gnere, Pistacia.
83
El nomde Pistacia era originalment dorigen persa, i va ser adoptat pel llat a travs del grec pistake, emprat per a designar la planta productora
dels pistatxos.
84
Segons PLINI, lautor dNaturalis Historia, el pistatxer va ser dut a Roma per Vitellius, governador de Sria durant el manament de Tiberi (s I dC),
i dall va ser introdut a Ibria per Flavius Pompeius.
85
PELLICER, J ., en el seu magnfic i potic llibre Herbari breu de la Safor.
A les Balears hi ha la creena popular que si, en un dia de molta calor, un conserva unes fulles de mata entre els
llavis mentre camina, se trobar refrescat
86
, i a Catalunya susava laigua de llentiscle com aperitiva.
Al migjorn valenci era freqent usar-lo, el maig, per a millorar laigua daljubs i de pous (don li ve el nom
popular de mata de pou), per a la qual cosa, i desprs dhaver desinfectat laigua amb cal viva, shi introduien unes
rames en cistelletes despart (sarnatxos, a lAlacant), i shi deixaven a remulla durant uns dies.
La riquesa en tanins daquesta planta ha fet que semprara sovint com astringent
87
, especialment per a enfortir les
genives sangnants o adolorides, encara que el profit ms rellevant de tots s el citat pel cronista MUNTANER (s
XIV) en la seua expedici junt els almogvers:
la illa de Xiu (Quio), que s molt graciosa illa, e lla se fa lo mstec e enlloc ms del mn no sen fa
88
.
El mstic o mstec (apcop de masticatori; cast.: almciga) s un exudat espontani dels llentiscles de port arbori
que tamb pot obtenir-se per incisions en les rames; les aplicacions daquesta resina sn mltiples:
industrials: vernissos, massilla de vidrers, etc.;
odontolgiques: ciments dentaris en ortodncia, com a xiclet perfumador de lal i enfortidor de les
genives, etc.; aix, a lAlcalatn, els Ports i la Plana Baixa est localitzat el seu s com a masticatori
89
;
tamb susa, a Grcia, per a preparar el popular licor conegut com mastika.
Per tot aix, encara es cultiva a moltes illes gregues, i, en especial, com en temps de MUNTANER, a Quio, illa
de grandria similar a Menorca per situada a la Mediterrnia oriental, a la latitud dAlacant.
La fusta, molt dura, s molt estimada pels ebenistes.
De carcter termomediterrani, es fa a les mquies, brolles i boscos aclarits de tota la terra baixa, i la seua
presncia ens indica la inexistncia de gelades fortes a lhivern, ja que no resisteix temperatures inferiors a -12C.
La seua importncia cultural ha fet que es presente sovint en fitotopnims: llacuna de la Mata (al Baix Segura),
cova del Llentiscle (al Pins, poblaci situada a les Valls del Vinalop, a lextrem sud-occidental del Pas Valenci),
etc.
Igualment s notable la seua presncia en antropnims com Mata, Mates, Matas, Lamata, Delamata, Matabosc o
Matabosch.

Pistacia terebinthus L.
Noguerola, cornicabra (Alacant, Marina Baixa), bitxer (Baix Camp), garrofer bord (Baix Peneds), pdol
(Segri, Garrigues, Priorat), terebint (III).
Els romans donaven el nom de terebinthus a aquest arbust relativament alt, les fulles del qual estan dividides en
un nombre imparell de folols (acaben sempre, doncs, en un de ben patent), la qual cosa la diferencia clarament de la
seua predecessora.
A ms a ms, les fulles daquesta planta sn caduques i dun verd rogenc, mentre que les del llentiscle sn
persistents i dun verd intens.
Pel que fa a les semblances
90
, tamb la cornicabra presenta els sexes separats en plantes diferents, les flors sense
corolla i els fruits (sempre, s clar, en els individus de sexe femen) pareguts als del llentiscle, drupes de color rosat
que en madurar es fan brunes.
La fusta, dura i compacta, susa en ebenisteria, i la de les arrels, amb matissos vermells, era treballada a Oriola
(Baix Segura) per a fer caixes i pots per al tabac.
Tamb s freqent trobar en aquesta planta unes agalles, per, a diferncia de les que es fan al llentiscle, aqu shi
fan a la punta de les rametes tendres; aquestes agalles, produdes per la posta dous de linsecte hompter Pemphigus
cornicularis, tenen forma de banya de cabra (don li venen alguns dels noms populars), sn dun color vermell lluent
i, en arribar la tardor, sobrin i deixen eixir nvols dinsectes menuts, amb aspecte de mosca reduda, en tal quantitat
que sembla que estiga plovent cendra.
Daquesta planta sobt una resina coneguda com a trementina (del llat tere-binthinam), emprada en la indstria
de vernissos i pintures com a disolvent.
Encara que els antics coneixien altres trementines, com la del pi (aiguarrs), la de la pcea i la de lavet, era la del
terebint, trementina de Xipre, la ms estimada.
Lhistric reconeixement cultural daquesta planta dins lmbit mediterrani queda patent en, p.ex., els topnims i
antropnims que la prenen com a referncia.
Aix, p.ex., el nom hebreu daquesta planta, elh
91
, apareix sovint a la Bblia com antropnim: el xeic Elh
(Gnesi 36:41), o, ms endavant, Elh, fill de Baas (I Reis 16:8), i tamb com a fitotopnim: la vall de lElh (I
Samuel 17:2 & 19).
Tamb a casa nostra sn freqents els antropnims que li fan honor: Noguerol, Noguerola, Noguerols,
Nogueroles.


86
BONNER (1980)
87
Diu BOWLES : Yo conoc un boticario de Alicante, mui diestro en el cocimiento de las plantas, que hacia hervir una gran cantidad de hojas de
lentisco en un caldero de agua, y recoga la espuma que nadaba por encima, la dejaba secar y la venda con el nombre de incienso macho. Yo creo que
este es el olbano que viene de Levante. BOWLES, W. (1775): Introduccin a la Historia Natural y a la Geografia fsica de Espaa.
88
MUNTANER, R. (1328): Crnica. Edicions 62 (1979). Barcelona. pg. 74.
89
MULET (1991).
90
La semblana de totes dues espcies permet la seua hibridaci: Pistacia * saportae Burnat (P. lentiscus.* P. terebinthus), de fulles imparipinnades.
91
MOLDENKE (1986) pg. 178.
LES APICIES
(vegeu les UMBELLFERES)

8. Famlia del baladre i la vinca.
LES APOCINCIES (APOCYNACEAE)
92

Formen aquesta famlia un conjunt darbres, arbustos i herbes distributs generalment pels pasos tropicals i que
comptabilitzen les 1.500 espcies i 180 gneres, dels quals arriben al nostre territori 2 gneres, Nerium (amb 1
espcie) i Vinca (amb 3 espcies).
A casa nostra lespcie ms important daquesta famlia s el baladre (lapokynon dels grecs).

El primer componente de apokynon, en griego apo-, trae en esta voz una idea de alejamiento, de repulsin, y
como el segundo componente alude al perro, de ello se sigue que la planta que los helenos llamaban apokynon era
una suerte de matacn que alejaba o repela al perro nada menos que despachndole.
9394
Nerium oleander L.
95
,
96
Baladre (nom fora com a tots els Pasos Catalans, i, que, fins i tot, sescampa per, Arag, Navarra Mrcia i
sud-est dAndalucia) (cast.: adelfa) (X).
Es tracta dun arbust esponers tot lany verd, de fulles persistents, grans, lanceolades, verdes pel dret i
blanquinoses pel revers degut a un toment o pilositat densa que envolta els estomes
97
.
Les flors, estiuenques, sn de color blanc o rosa, tot i que la seua prodigalitat i vistositat incomparables els haja
dut a ser emprats en jardineria, on shan aconseguit varietats amb flors vermelles o grogues.
La seua magnfica floraci constitueix un dels trets ms bonics dels estius mediterranis, sobretot als barrancs i
vores de rius, on arriben a constituir una mena dapoteosi cromtica difcil digualar per grata devocar, com al
poema de Carles SALVADOR, Baladre:

Flor roja, de sang,
que creix al barranc
i al meu pit.
Tu ets com lamor
irat pel dolor
de loblit.
Els fruits, secs, tanquen nombroses llavors, ornades amb un plomall de pls a la punta (la qual cosa les permet de
ser escampades mitjanant el vent, modalitat dispersiva que rep el nom danemcora).
Fulles, escora i flors sn metzinoses, per la qual cosa a la ndia se la coneix com a matacavalls i aqu han estat
emprades com a mata rates, bollint les fulles amb blat o triturant lescora junt a la farina.
Tamb, en criminologia popular valenciana, es citen casos denvenenaments de parents i coneguts mitjanant el
mtode del gotot o ingesti de tissanes hiperdiludes durant llargs perodes de temps.
98
I igualment significativa tenim la popular canoneta del Vinalop (migjorn valenci) que diu:
Xiquetes de les covetes,
si voleu matar el lladre
poseu aigua a la serena
amb fulletes de baladre.
La seua toxicitat s tan marcada que, segons consta a les crniques, durant la guerra del francs (1808-1814), un
bon nombre de soldats duna companyia francesa va morir a conseqncia dhaver menjat carn rostida amb rames de
baladre.
Existeix la creena que si els caragols sel mengen, la seua molla t sabor amarg, i daqu la dita popular a Xtiva
(Costera) damarg com el baladre.
Malgrat tot, t algunes aplicacions que no volem ocultar, i aix, a les comarques on abundaven les cavallerisses
(Marina Alta, Vall dAlbaida, Costera, etc.) hi havia el costum de bullir les rametes per separar lescora de la
medulla, amb la qual cosa es feien canuts que units amb fils i penjats a la porta de les cases feien una mena de
cortina que barrava el pas a les mosques.
A Eivissa, lnica illa de larxipilag Balear on hi ha baladre, amb les rames seques es feien flautes, i s all on
trobem la ms rica terminologia referida a la planta: benet, bord, vermell, quinto, etc. i que sapliquen a les distintes
varietats que shi poden trobar.
Siga per labundncia, la vistositat o la toxicitat, el baladre s una de les plantes millor identificades des de
lantiguitat: aix, apareix representada en pintures murals de Creta de 1.500 a.C., i tamb s citada a la Bblia, a
lEclesistic (o, per als rabins, Saviesa de Ben Sira; s II aC) 24:14 i 39:13, on, si b les traduccions habituals solen
esmentar una inespecfica rosa, els crtics ms recents (MOLDENKE: 1986) apunten a que es tractaria del baladre;

92
DApocynon, un dels gneres.
93
FONT I QUER, P. (1964) pg. 589.
94
Una altra planta matagossos, la Cynanchumacutum, sha incls dins una altra famlia emparentada amb aquesta, les Asclepiadcies.
95
El nomgenric fa referncia al du-riu oracular Nereu, que vivia al riu Po; es tractava originalment duna divinitat marina ms antiga que Posid,
per que va ser desplaat per aquest en arribar els aqueus a ltica.
96
El nomespecfic, oleander, indica el paregut de les seues fulles amb les de lolivera (Olea europaea). Aqueixes fulles tamb sassemblen a les dels
llorer (Laurus nobilis), anomenat daphne pels grecs; s per aix que la papallona esfinx del baladre, leruga de la qual, pedraferit del baladre, sen
alimenta, rep el nomcientfic de Daphnis nerii.
97
Diemestomes a les obertures per les quals la planta transpira i intercanvia els gasos implicats en la seua respiraci.
98
MULET, L. (1991) pgs. 296-297.
vegem, si ms no, el versicle 39:13, on diu: creixeu com el roser que habita vora el torrent daigua (s a dir el
lloc on creix, espontani el baladre amb les seues flors de color rosa).

Vinca difformis Pourr.
Vinca, pervinca, vincapervincla (Tarragons), viola de bruixa, herba de la salpassa, herba donzella.
A la vora dels rius i dels horts regats, i entre les alberedes de les contrades mediterrnies podem trobar aquesta
herba reptant i invasora de fcil arrelament i que tendeix a entortolligar-se al voltant de les plantes venes com a
forma docupar espais i apropar-se a la llum.
De fulles sempre verdes i lluentes, i amb flors dun blau violaci certament atraient, aquesta planta sha usat sovint
com a ornamental, fins i tot en ornaments especialment macabres com ls que sen feia, a lAnglaterra medieval,
per a enguirnaldar els condemnats quan eren conduts fins la forca per a ser penjats.
La vinca s la flor de la mort en els folklores itali, britnic i francs, tal i com es recull a una balada francesa del
segle XII, Le jeune cordonnier en descriure el llit mortuori:
Dans un gran lit carr
orn de tle blanche,
et aux quatre coins du lit
un bouquet de pervenches.
99

Per tamb ha estat utilitzada, i des de ben antic, com a planta remeiera, sobretot les fulles, emprades com a
hemosttiques (per a tallar, p.ex., les hemorrgies nasals), purificadores i regeneradores de la sang.
Objecte destudi farmacolgic, les fulles de la vinca han mostrat la seua riquesa en alcaloides dacci
espasmoltica i hipotensora, i tamb en el cas dalgunes vinques extiques (p.ex., la vinca de Madagascar) la
presncia de substncies oncoltiques o antitumorals, com la vincina, la vimblastina i la vincristina usades per a
guarir les leucmies
100
.
El nom popular de flor de la salpassa
101
prov del fet que amb aquesta sornen les taules en el ritual de la
salpassa; aquest consisteix en oferir al rector del poble, en visita per les cases el dimecres sant, una cistella dous i un
poc de sal, ritual encara vigent en moltes de les nostres comarques.



99
El jove sabater. Recollida per GRAVES (1983) pg. 450
100
Vegeu Mundo Cientfico nms. 105 i 109, de 1990.
101
Aquest nomsaplica tamb, en altres pobles, a Asteriscus maritimus, famlia Compostes.

9. Famlia del lliri daigua i del cresolet.
LES ARCIES (ARACEAE)
102

Famlia formada per unes 2.000 espcies (agrupades en 100 gneres), principalment gefits herbacis amb bulbs o
rizomes relativament gruixuts.
Presenten flors menudes, nombroses i densament agrupades sobre una tija cnica (lespdix) envoltada per un
apndix foliar amb aparena de ptal, lespata.
Tots dos elements conformen un conjunt que molts confonen amb una flor tot i que en realitat es tracta, com ja
hem vist, duna inflorescncia.
A les nostres terres shi troben algunes espcies espontnies, tot i que tamb sen cultiven algunes, com
lanomenat lliri daigua (Zantedeschia aethiopica), despata blanca amb forma dembut asimtric que envolta un
espdix de color groc crems llarg com lespata, i diverses espcies del gnere Pothos.
La colocsia (Colocasia antiquorum) i el taro (C. sculenta), dorigen indo-malai, shan emprat molt com a
aliments ja que els seus rizomes, com el daltres arcies, sn feculents, per shan de cuinar per tal de destruir els
cristalls doxalat clcic que posseeixen i que els confereix un desagradable sabor acre.
A les nostres terres hi viuen 5 espcies agrupades en tres gneres: Arum, el ms nombrs, Arisarum i
Dracunculus.

Arisarum vulgare Targ
Cugot, gresolet (Marina Baixa), frare (Mallorca, Menorca) (IV).
De fulles cordiformes (en forma de cor) llargament peciolades i escampades en terra al voltant de la tija florfera,
presenta lespata doblada a la punta, com si fra la caputxa dun frare, amb ratlles longitudinals verdes i pardes.
Els seus requeriments ecolgics sn, sobretot, ombra i cert grau dhumitat edfica.





102
1 DArum, un dels gneres, que inclou les nostres rapa (Arumitalicum), la rapa blava (A. pictum) i tamb lA. maculatum.

10. Famlia de lhedra i el guinseng
LES ARALICIES (ARALIACEAE)
103
Famlia formada per unes 700 espcies de plantes llenyoses riques en essncies i resines, de distribuci tropical
(principalment Indomalisia i Amrica tropical) i, molt escassament, per pasos temperats
A ms dornamentals, com lhedra, altres sn medicinals, com la guinseng (Panax ginseng)
104
, usada des de
temps immemorial a la Xina i a Corea com a estimulant i afrodisaca.
Els xinesos obtenen el delicat paper darrs de la medulla duna altra araliciea, la Tetrapanax papyriferus
105
A les nostres terres tan sols arriba Hedera helix.

Hedera helix L.
Hedra (lAlacant, Baix Maestrat, Alt Maestrat, les Useres), heura (Marina Baixa, el Comtat, lAlcalatn, Baixa
Ribagora, Pallars J uss, Rossell).
s la liana ms coneguda a les nostres terres, tant per la seua abundncia als boscos com per ls que sen fa en el
recobriment de parets, murs i arbres amb carcter ornamental.
Planta ombrvola, abunda a lalzinar litoral i a les bardisses per rareja al carrascar (ms helifil).
Creix pujant per les parets i cingles verticals, grcies a les seues arrels adventcies, o b escampant-se sobre les
pedreres seguint una estratgia de fixaci del mbil substrat.
Tot i aix, no perd ocasi per actuar com a liana enfilant-se ara sobre un arbust, desprs sobre un arbre, i
contribuint aix a la impenetrabilitat conjunta del nostre bosc mediterrani.
Les fulles de lhedra, persistents, solen adoptar dues formes diferents: en una, la ms freqent, les fulles sn
trilobulades o pentalobulades i es manifesta quan la planta troba un suport sobre el que pujar grcies a les arrels
adventcies que li surten a les noves rames (quan adopta aquesta forma la planta no produeix flors ni, per tant, llavors
ni fruits); laltra forma apareix quan lhedra deixa de trobar suport i, aleshores, despareixen les arrels dels nous brots;
ara, les fulles noves sn senceres, sense lbuls, i s que es produeixen flors, dun verd groguenc, i fruits esfrics,
negres i de 3 a 5 llavors dins. Els esqueixos plantats daquesta darrera forma originen un arbust dreat, truc habitual
en els jardiners que coneixen el seu ofici.
Segons GRAVES
106
, els grecs feien una mena de cervessa dhedra que prenien els stirs i els centaures (membres
dunes tribus els ttems de les quals eren la cabra i el cavall, respectivament) per a suavitzar els efectes duna droga
molt ms dura que menjaven en determinades efemrides, el fong Amanita muscaria, que, en petites dosis, produa
allucinacions, desenfrenaments insensats i una notable fora muscular.
Contrriament, lhistoriador rom PLUTARC
107
atribueix aqueixos efectes a la prpia masticaci de les fulles
dhedra que realitzaven les bacants (sacerdotesses de Bacus) durant els rites orgistics en honor del seu du.
Potser concordant amb tot lanterior, el bcul o thyrsus amb qu els artistes de lantiguitat representaven Dions
(=Bacus), portava hedra enroscada al seu voltant.
Possiblement tot a ocorria abans que Dions-Bacus fra considerat du del vi i noms era tingut com un dels
dus de la vegetaci i la fertilitat.
Posteriorment, els sacerdots de Dions-Bacus, propagadors de ls del vi front el de la cervesa, adoptaren el
costum de coronar-se amb fulles dhedra, potser en homenatge a la seua prpia protohistria o, com diu Laguna,
porque bebido su zumo y olido perturba la razn ni ms ni menos que el vino (FONT I QUER: 1979).
Per contra, sant ISIDOR de Sevilla
108
ens dna una altra interpretaci: Nam antipharmacum ebrietatis est si qui
potus hedera coronetur
109
.
Aqueixa representaci s la que ens ha arribat a travs dels pintors clssics.
Aix, a loli sobre llen de Velzquez (1628) titolat El triomf de Bacus, o, com s ms conegut, Els borratxos,
que es pot admirar al Museu del Prado (Madrid), Bacus (Dions) prmia un devot amb una corona de fulles dhedra.
I de manera similar, Dions apareix coronat amb fulles dhedra a un altre oli sobre llen, El govern de Maria de
Mdicis (1622-1625), de Rubens, que es pot admirar al Museu del Louvre (Pars)
110
.


103
DAralia, un dels gneres, format per unes 20 espcies prpies dsia, Austrlia i Amrica del Nord
104
2 El nomdel gnere es va prendre dels grecs, ja que tant panax comel seu derivat panakeia signifiquen precissament que tot ho cura, panacea;
molts gneres daquesta famlia tenen aqueix sufixe: Tetrapanax, Oplopanax, Pseudopanax, Nothopanax, Acanthopanax i Kalopanax.
105
Lanomenat paper darrs s molt blanc i fi, i susa per a pintar sobre ell i per a fer flors artificials.
106
GRAVES (1960) vol I. pg 7.
107
Quaestiones romanas I:112.
108
Sant Isidor de Sevilla (560-636; festivitat el 4 dabril) era natural de Cartagena, a ligual que els seus tres germans, tambelevats a la categoria de
sants catlics: Leandre, Fulgenci i Florentina (un altre germ, Florenci, va ser bisbe dcija); oposats als bizantins, que aleshores dominaven el sudest
peninsular, van fugir al territori dominat pels visigots i van arribar a ser, Leandre, Isidor i Florenci, bisbes catlics. Isidor va ser un autor prolfic i
molt didctic que pretenia la sistematitzaci del saber del seu temps, cosa que va aconseguir en les seues obres, dotades dun estil senzill i sobri per
alhora precs i transparent; dentre les nombroses obres que va escriure, de carcter religis o prof, cal destacar De natura rerumi, sobretot, Originum
sive etymologicarum(Dels orgens o de les etimologies ) conegut habitualment comEtymologiae, les Etimologies; el ttol ja aclareix que shi tracta
dexposar i explicar lorigen, larrel i el principi de les paraules i expressions prpies de la seua poca, llur procedncia i ls correcte que se nha de
fer; el mtode que hi aplica s, quasi invariablement, el segent: etimologia del terme, casos en qu susa, conceptes que abasteix, significat dels
mateixos i exemples pertinents (que procedeixen de la literatura latina, les sagrades escriptures o de textes filosfics). Coma cosa curiosa diremque,
en coincidncia amb la publicaci daquesta obra, la seua ciutat natal, Cartagena, va ser conquistada pels visigots i destruda de tal manera que va
desaparixer de la histria durant la resta de lalta edat mitjana.
109
Aix, doncs, serveix de remei contra lembriaguesa si qui ha begut s coronat amb fulles dhedra. (Etymologiae XVII 9:23).
110
Es tracta dun quadre al.legric que representa la decisi dels dus de lOlimp de restablir la pau en Europa mitjanant la uni matrimonial de
Maria de Mdicis (que representava els interesos dels Haubsburgs) i el monarca francs Enric IV. Dentre les nombroses al.lusions mitolgiques que
hi figuren, cal destacar la presncia de Dions, ornat el seu cap amb una corona dhedra.

LES ARECCIES (Vegeu les PALMES)

LES ASTERCIES (Vegeu les COMPOSTES)


11. Famlia del bedoll, el vern i lavellaner.
LES BETULCIES (BETULACEAE)
111
Famlia darbres i arbustos caducifolis molt emparentada amb les Fagcies (roures, alzines) i formada per unes
150 espcies (6 gneres), distribudes principalment per les regions temperades i fredes de lhemisferi boreal on
arriben a ser espcies forestals de certa importncia.
A ligual que moltes de les espcies que formen boscos, les seues flors sn anemfiles i inconspcues
112
.
A casa nostra noms tenim 3 espcies: Alnus glutinosa, Corylus avellana i Betula pendula (i tamb, per molt
rara i circumscrita a la zona subalpina, Betula pubescens, de les parts ms altes dels Pirineus).
Tots tres, presents tamb a Centroeuropa, van compartir durant un temps el formar part del calendari cltic dels
arbres.
En efecte, per aquest poble (que integrava els gals i els britans, entre daltres), els mesos eren llunars, de 28-29
dies alternativament i cada mes estava representat per larbre que floria o fructificava en aqueixa poca; aix tenien
(fem correspondre les dates amb les dels nostres calendaris actuals):
24 des. - 20 gen.: beth. bedoll (Betula pendula)
21 gen. - 17 feb.: luis. server (Sorbus)
18 feb. - 17 mar.: nion. freixe (Fraxinus)
18 mar. - 14 abr.: fearn. vern (Alnus glutinosa)
113
15 abr. - 12 mai.: saille. salze (Salix)
114
13 mai. - 09 jun.: vath. esp blanc (o perera silvestre?)
10 jun. - 07 jul.: duir. roure (Quercus)
08 jul. - 04 ago.: tinne grvol (Ilex aquifolium)
05 ago. - 01 set.: coll. avellaner (Corylus avellana)
02 set. - 29 set.: muin. vinya (Vitis vinifera)
115
30 set. - 27 oct.: gort. hedra (Hedera helix)
28 oct. - 24 nov.: ngetal. carrs (Phragmites australis)
25 nov. - 22 des.: ruis. sac (Sambucus)

Alnus glutinosa (L.) Gaertn.
116
Vern, morera borda (al delta de lEbre, per la forma de les infrutescncies) (cast.: aliso).
Fluminibus salices crassisque paludibus alni nascuntur
117
Arbre eurosiberi de capada densa i carcter higrfil que voreja rius, marjals i canals de regadiu, els marges dels
quals contribueix a fixar.
De vegades arriba a formar bosquets especfics (vernedes) sobretot al nord del riu Llobregat.
A les seues arrels viuen en simbiosi uns bacteris fixadors del nitrgen atmosfric
118
, que li permeten no sols
sobreviure a la permanent inundaci en qu es troben sin que, a ms, enriqueixen el sl, per la qual cosa sn
plantats a la Xina per a regenerar els camps darrs exhaurits
119
.
La seua fusta accepta la tinci amb facilitat, per la qual cosa susa per a fer imitacions de fustes de superior
qualitat (com la caoba, malgrat presentar un vetejat diferent).
El problema daquesta fusta s que, una volta tallada, aguanta mal a laire lliure, per la qual cosa el seu s ms
freqent s per a instruments pereceders, com mnecs deines, joguets, etc.
Per si aguanta mal a laire lliure, sota laigua s una altra cosa, mostrant-shi particularment resistent, quasi tant
com els oms.
s per aix que ha estat emprada per a fer construccions amb pilars que havien destar submergits (com s el cas
duna gran part dels edificis de Vencia i el mateix pont del Rialto).
Com, a ms a ms, s una fusta fcil de treballar, ha estat considerada la matria clssica per a fer esclops (cast.:
zuecos) i pirages, com ens recorda VIRGILI en referir-se a la mtica Edat dOr romana:

111
De Betula, un dels gneres, que comprn unes 50 espcies
112
Comque en un bosc les espcies dominants tenen molts individus propers, poden confiar en el vent per a transportar el pol.len (anemoflia) i
assegurar alhora la seua recepci per les flors femenines; degut a aix, sn inconspqes (s a dir, gens vistoses), ja que per a qu dirigir esforos a
fer una corol.la cridanera si no van a ser els insectes els pol.linitzadors?.
113
Mes dedicat en Grcia pre-helnica a la nimfa-riu Alis o Elis; durant aqueixa poca, que comprn lequinocci primaveral, se celebrava el festival
del foc primaveral, antecedent de la nostra festivitat de sant J osep.
114
El cinqu era el mes del salze, dedicat a la Grcia pre-helnica a la nimfa-riu Hlice; aix els salzes van donar el seu nomal riu Hlicon, que
envolta el Parns i que est dedicat a les Muses. En aquest mes es feien els ritus de la mgia aqutica.
115
Notes que en aquest mes es fa la verema.
116
DAlnus, el nomrom daquests arbres, i glutinosa, pel carcter apegals de fulles, borrons i rames tendres.
117
A la vora dels corrents daigua creixen els salzes; als maresmes fangosos, els verns. VIRGILI: Les Gergiques II:110
118
Sn Actinomicets del gnere Frankia capaces dinduir la formaci de nduls radicals, des don fixen el nitrgen atmosfric i el transformen en sals
solubles utilitzables per larbre amb qu estan en simbiosi.
Els Actinomicets sn un grup de bacteris emparentats estretament amb els Estreptomicets, uns altres bacteris responsables de la sntesi dalguns
antibitics i tamb de les geoosmines, les substncies responsables de lolor de terra banyada que es produeix desprs de la pluja.
119
BALADA (1985)
Tunc alnos primum fluvii sensere cavatas
120
.
I, ms endavant,
Nec non et torrentem undam levis innatat alnus missa Pado
121
.
A casa nostra, el vern ha estat fixat antroponmicament en diversos cognoms, tant originals com derivats i
modificats:
Vern, Bern,
Vernadell,
Verneda, Berneda, Varneda, Baraneda, Baranera, Vernera, Barnera
Vernet, Varnet, Barnet, Bornet
Vernosell, Barnosell, Barnusell
Verntallat, Vernatallat, Bernatallada

Corylus avellana L.
122
Avellaner.
Arbre eurosiberi que sovint es presenta amb aspecte arbustiu degut als nombrosos tanys que ixen de soca-rel.
T les fulles grans, doblement dentades i cobertes duna fina pilositat.
Pot formar part del sotobosc de boscos caducifolis de lestatge mont i de les muntanyes mediterrnies plujoses, i
tamb pot formar bosquets ms o menys espontanis (avellanoses) a la muntanya mitjana, des dels Pirineus fins al
territori mediovalent, progressivament ms escs al sud del Llobregat.
Diverses varietats es cultiven intensament pels seus fruits comestibles (avellanes), sobretot al Baix Camp, Alt
Camp, Tarragons i Valls, i nosaltres tamb lhem vist al Maigm, muntanya que separa lAlacant de lAlcoi.
Les seues rames, llargues i flexibles, shan usat tamb per a fer cistelles, canastes, etc.
123

Betula pendula Roth.
Bedoll
Arbre tpicament oportunista
124
que ocupa les clarianes dels boscos i llocs oberts dels territoris freds i humits del
nostre continent, on forma paisatges caracterstics, amb el blanc argentat de la seua escora, els branquillons penjants
i les fulles trmules.
A casa nostra viu als Pirineus i altres serralades humides dels territoris olositnic i catalandic, sempre per
damunt dels 400 m.
Les rames flexibles sempraven antigament per a flagellar els delinqents i, a les escoles, els xiquets rebels.
La fusta, de baixa qualitat, sha emprat per a fer mnecs de graneres i portes, i tamb pasta per a fer paper
descriure.
I ja que parlem descriure, no podem oblidar que de lescora interna del bedoll, molt fina, sobtenia lanomenat
pergam de bedoll
125
, emprat per a escriure-hi.
Aquest material rebia en llat el nom de librum, don deriva llibre
126
,
127
,
128
.
Com a nota curiosa, dirigida als affeccionats a les pellcules de loest, dir que lescora dun bedoll americ,
Betula papyrifera, era lemprada per a fer els canoes dels indis.



120
Aleshores, per primera vegada, els rius sentiren els troncs balmats dels verns. VIRGILI: Les Gergiques I:135.
121
El vern lleuger, llanat dins el Po, sura damunt lona torrencial. VIRGILI: Les Gergiques. II:450.
122
Del grec korys, casc o elm, per la forma de linvolucre que envolta lavellana.
123
Un dels emblemes que portava Hermes en qualitat de missatger de Zeus era un bast davellaner sense escora i del que penjaven unes vetes
blanques, les quals indicaven lobligat compliment de les ordres de Zeus, perqu, tal i comens recorda Isidor de Sevilla, vittae dictae sunt, quod
vinciant (les vetes sn anomenades aix perque vinculen; Etimologies XIX 34:4). Tamb solen ser d'avellaner les vares dels alcaldes.
124
Grcies a la seua helioflia, gran producci de llavors i resistncia a les variacions de temperatura, pot colonitzar espais buits amb certa facilitat.
125
Aix, p.ex., la referncia ms antiga sobre ls de la collera per al cavall apareix en cartes del segle XII escrites sobre escora de bedoll (vegeu
WHITE 1990).
126
Vegeu la nota 4 de Cipercies.
127
De la mateixa manera que lescriptura sobre fang va donar lloc a les tauletes, lescriptura sobre papir es feia sobre rotlles, que van ser substituts
pels cdex de pergam (generalitzat a partir del s IV dC), antecedent dels nostres llibres, format que ha roms prcticament invariable des daleshores
potser perqu cap altre pot oferir-nos tantes prestacions unides a continguts de gran qualitat. Aix, podemcomenar per on vullguem, anar cap avant i
cap enrera quasi a linstant, i fer-hi anotacions; podeminterrompre la relaci amb ell amb tan sols un acte de voluntat, sensehaver de prmer cap bot,
i sense gastar energia si no ho fem; ens porta de viatge, fa brollar les passions, ens informa i ens diverteix; no sols t un gran valor ds, sin que el
seu valor de canvi pot arribar a ser astronmic,; totes les edats, situacions i professions hi tenen accs: des dels pocs mesos fins a ledat ms
avanada, des dels analfabets als genis literaris i cientfics; serveix per al plaer visual, per sense estar-li vedat als invidents; shi poden trobar des de
les passions ms sentides fins a les expressions ms sublims, des del pensament ms elevat fins al plaer ms subtil, quasi tot shi troba escrit.
128
Els noms amb qu moltes llenges designen els llibres prov de noms descorces o darbres.
Aix, del primitiu nomindoeuropeu del faig (Fagus sylvatica), mantingut en rs (buc), deriven el primitiu anglo-sax bc (o beech), langls book,
lalemany buche i lholands beuk.
Del mot grec biblos, que significa escora del papir, deriven bblia, biblioteca, etc.
El romans cartea, que tamb significa llibre, sembla provenir, per la per la seua part, del grec hartes (amb lh aspirada) (18.1), que significa fulla de
papir, s dir, que tamb prov del nomduna planta.
18.1 Tamb daqu provindria el mot carta, tant en catal comen castell.

12. Famlia de la borratja.
LES BORAGINCIES (BORAGINACEAE)
129
Famlia de plantes herbcies (rarament mates) que comprn unes 2.000 espcies i que es troba ben representada a
les terres mediterrnies.
Sn, en general, aspres al tacte ja que tant les tiges com sovint les fulles estan provedes de pls grossos i hirsuts
(cerres).
Les flors, agrupades en cimes
130
, sn molt vistoses (conspqes), generalment de color blau
131
excepte abans
dobrir-se o quan comencen a marcir-se, que presenten tonalitats vermelles
132
,
133
.
Moltes espcies tenen alcalodes txics similars als del gnere Senecio
134
, per la qual cosa sn rebutjades pel
bestiar.
Les granes dalgunes espcies sn riques en eleosomes, teixit nutrici dirigit a captar latenci de les formigues i
daqueixa manera utilitzar-les com a agents dispersors (mirmecocria)
135
.
A les nostres terres aquesta famlia shi troba representada per una cinquantena despcies, agrupades
alfabticament en els segents dsset gneres: Alkanna, Anchusa, Asperugo, Borago, Cerinthe, Cynoglossum,
Echium, Heliotropium, Lappula, Lithospermum, Myosotis, Nonea, Omphalodes, Onosma, Pulmonaria, Rochelia i
Symphytum.
Ac, per, sols ens referirem a cinc de les espcies ms comunes.




Borago officinalis L.
Borratja (Marina Alta, Plana Baixa, Alt Millars, Plana Baixa), borraina (Plana Alta, Alt Maestrat, Ports,
Garrotxa), pa i peixet (Tarragons, i sobretot en determinats jocs infantils).
De carcter ruderal, es reconeix fcilment per les seues rames rasposes, quasi urticants, i les flors nutants (a s,
corbades cap avall) de color blau o lila i amb les anteres dels estams, prou marcats, de color negre.
Aquestes flors eren un motiu molt estimat en els brodats, sobretot durant el segle XVI a lAnglaterra dels Tudor,
on sacabava daclimatar la planta
136
.
A ms de bona mellfera, es planta comestible, sobretot bollida, don sobt laigua de borratges, sudorfica
137
i
diurtica, com ens ho recorda Fra Miquel AGUST
138
:
Lo brou ahont aur bullit la borraga neteja lo cos.
I, ms endavant:
La borraga aporta alegria a la persona qui sovint la usa.
Tamb es prenen les fulles fregides i arrebossades amb sucre (Alt Millars, Pla-na Alta, Baix Maestrat) o, com a
Mallorca, on en fan exquisits bunyols de vent.

Cynoglossum creticum Mill.
139
Berneula (Marina Alta), llengua de gos, llengua de ca.
Tamb de carcter ruderal i fulles tomentoses (amb pls suaus que cobreixen tota la fulla), les seues flors, de
color blau pllid, presenten una mena de nerviacions molt marcades de color violeta.
Es troba distribuda per tot el nostre territori, a excepci dels Pirineus.

Echium vulgare L.
Llengua de bou (Marina Baixa), sardineta (Cavanilles, I:79, i, sobretot, en determinats jocs infantils), cerradeta
(per les cerres que t).
s una planta freqent a les vores de camins, de dispersi anemcora i de carcter oportunista.
Les seues fulles basals, disposades en forma de roseta, ens indiquen el perode vegetatiu biennal
140
de la planta.
Tant les fulles caulinars com la tija tenen cerres rgides, la qual cosa fa que siga una planta aspra al tacte.

129
De Borago, un dels gneres.
130
Inflorescncia on tots els eixos tenen un creixement limitat i acabat en una flor.
131
Tan marcat s aix que un dels gneres, Myosotis, serveix per a donar-li al licor Parfait amour el seu caracterstic color blau.
132
Aix es du a la riquesa daquestes flors en antocians, pigments molt susceptibles als canvis dacidessa (pH): en condicions neutres o bsiques
(pH7), comles habituals en el medi intern quan la planta est florida, presenten color blau, mentre que abans de florir o en comenar el marciment,
quan el medi intern sacidifica (pH<7), aqueixos pigments canvien a vermell.
Podemcomprovar-ho mitjanant el senzill experiment de fer una soluci amb flors de borratja, que tindr color blau, i tirar-li unes gotes dcid
(llim, p.ex.), amb la qual cosa veuremcomla soluci es fa vermella, i torna a recuperar el color blau si la neutralitzem(p.ex., afegint-hi bicarbonat).
133
Tamb les arrels tenen pigments, en aquest cas vermells, comlalcanina o ancusina, insolubles en aigua per molt solubles en olis, greixos i
alcohols; de fet, de les arrels de lAlkanna tinctoria sextrauen els colorants emprats per a pintar les corfes del formatge de bola holands, i tamb per a
tenyir fustes, medicines i cosmtics diversos.
134
Vegeu la famlia Compostes
135
Del grec myrmex, que vol dir formiga; recordem, si ms no, els guerrers dAquil.les a la guerra de Troia, els terribles mirmidons membres del clan
que tenia coma ttemla formiga.
136
Vegeu HYLANDER (1980) pg. 57.
137
Es diu que Borago prov de lrab abu rach, que vol dir el pare de la suor.
138
AGUST, Fr. M. (1617): Llibre de secrets dagricultura o Casa rstica y pastoril.
139
De cynos, gos, i glossum, llengua.
140
Es diuen biennals les plantes que tenen dos perodes vetegatius, un per a ocupar el terreny i acumul.lar reserves i un altre per a florir i fructificar;
viuen, doncs, ms dun any i menys de dos.
Les flors, que en la major part de les Boragincies sn radials (actinomorfes), en aquesta planta shan
transformant en bilaterals (zigomorfes; campano-embudades) potser per una major especificitat entomfila, la qual
cosa apunta en la direcci evolutiva de les Labiades, com una mena de transici cap aqueixa famlia amb qu
existeixen moltes afinitats.
La corolla, primerament vermellosa, passa desprs a blava sovint tenyida de porpra; quatre dels estams
sobreixen de la corolla per el cinqu queda dins.

Heliotropium europaeum L.
Cua descorp, herba paixarellera (Alacant, Marina Baixa)
141
, passerella (Maresme), herba berruguera (XVI).
Tija i fulles cobertes per un toment suau, que lils confereix un color verd blanquins, on destaquen els nervis
foliars, molt patents.
Ruderal, s una de les poques plantes que floreix en ple estiu; les flors, blanques i oloroses, ixen al final de
rametes sobre dues derivacions que semblen cues descorpins o, tamb, la trajectoria del sol (don li ve el nom
genric: Helio, sol, i tropos, moviment).

Lithospermum fruticosum L.
142
Herba de les set sagnies, herbeta de la sang (Marina Baixa), herba sanguinria (Baix Peneds, Segri), herba
aspra (Baixa Ribagora), aspr (Baix Cinca), asprilla (Baix Vinalop) (VI).
Mata lignificada de fulles linears i aspres, verdes pel dret i blanquinoses pel revers, amb la vora enrotllada
(estructura que facilita la protecci dels estomes i permet de disminuir la transpiraci).
Les flors tenen la corolla blava i en forma dembut.
Les fulles i els brots tendres, en infusi, rebaixen la sang, terme imprecs que vol dir alhora eliminar toxines,
baixar la tensi arterial i un llarg etctera defectes beneficiosos.

141
COLMEIRO, M. (1885): Enumeracin y revisin de las plantas de la Pennsula Hispano-Lusitnica e Islas Baleares. Madrid.
142
De lithos, pedra, i spermum, llavor, per la duresa de les llavors.

13. Famlia dels cactus.
LES CACTCIES (CACTACEAE)
143
Es tracta duna famlia de plantes dorigen americ
144
que comprn unes 2.000 espcies agrupades en 87 gneres,
la meitat dels quals sn orinds de Mxic.
De tots aquests, LINN (s XVIII) tan sols va descriure a la primera edici del seu Species plantarum (1753) la
centsima part, vint-i-dues espcies, que va agrupar en un nic gnere, Cactus, veu provinent de kaktos, nom amb
qu els grecs designaven la carxofa punxosa Cynara cardunculus (una mena de card, de la famlia Compostes).
Es tracta dun grup de plantes suculentes especialitzades en acumular aigua a la tija i en reduir al mnim la
transpiraci (daqu que no tinguen fulles i que adopten majoritriament formes cilndriques o esferodals, s a dir,
les formes geomtriques que presenten la menor relaci superfcie/volum).
Les tiges es presenten sovint provedes despines, que sagrupen sobre coixinets areoles situats sobre la tija
o les rames.
Les flors, solitries, solen ser grans, vistoses i efmeres, tot i que en moltes espcies la floraci tarda molts anys
en produir-se.
Algunes espcies produeixen fruits comestibles, mentre que altres sn famoses pels alcalodes, com el petit
cactus peiote o mescal (Lophophora williamsii)
145
.
La importncia econmica daquesta famlia no es fonamenta, per, en aqueixes propietats, sin en el seu
carcter ornamental; de fet, s el grup de plantes que, junt a les orqudies, ms altes cotitzacions obt en el mercat
internacional de plantes ornamentals.
Si deixem a banda les cultivades amb finalitat ornamental, i de les quals tenim un jard extraordinari a lHort del
Cura (Elx, Baix Vinalop), el gnere ms conegut a les nostres terres s Opuntia.

Opuntia ficus-barbarica. A. Berger. (antigament, Opuntia ficus-indica).
Palera (Marina Baixa), figuera de pala (Alacant), figuera de pic (Pitises), figuera de moro (cast.: chumbera).
La palera s una planta crassa que pot assolir els 3-4 m dalria
Les tiges, aplanades i articulades (les pales), sn fotosintetitzadores i actuen com a magatzems daigua; estan
eriades despines de dos tipus: unes espines, grans i fortes, cauen amb el temps, mentre que les altres, ms
abundants i menudes, es desprenen amb facilitat quan fa vent (atenci: no conv posar-se a sotavent duna palera si
no es vol acabar tot ple despines finssimes i quasi invisibles).
Les flors sn grans, de color groc i estiuenques.
Els fruits, figues de pala o figues de moro
146
, sn baies comestibles de 5-9 cm, en forma de tonell i de color groc
que passa a rogenc en madurar, en comenar la tardor; les llavors sn molt nombroses, englobades en una polpa de
sabor agradablement dol. Com que s rica en pigments vermells (carotenoides i betaxantines, principalment), de
vegades poden alarmar els seus consumidors, en tenyir de vermell lorina.
Sha plantat sovint, no sols pels seus fruits sin tamb per a utilitzar-la com a tanca.
Tamb podem trobar, tot i que menys abundants, altres Opuntia, com lO. vulgaris, amb fruits sense espines, i
lO. tuna, el nom especfic de la qual fa referncia al popular que li donen a Mxic, tal i com recull una de les
estrofes de la popular Guadalajara en un lago: he de coger esa tuna, aunque me espine la mano
Provinents de Mxic, tan gran s la vinculaci daqueix pas a les paleres (nochtli, en llengua nahua; nopal o tuna
per als mexicans actuals) que aqueixa planta figura fins i tot en lescut de la seua bandera (tres bandes verticals,
verda, blanca i vermella, s a dir, com la italiana per amb lescut esmentat).
Aqueix escut s un record de la llegenda que diu que el senyal que els primitius asteques van rebre del seu du
per a triar lemplaament de la seua capital, Tenochtitlan (lactual ciutat de Mxic), va ser el trobar sobre lilla que hi
havia enmig del llac Texcoco una guila blanca sobre una palera, i justament aqueixa composici s la que figura en
lesmentat escut.
A Europa aquesta espcie va ser introduda durant el segle XVI, i posteriorment tamb ho va ser a Austrlia pels
emigrants europeus per a emprar-la com a tanca; per poc imaginaven els responsables daqueixa introducci a
Austrlia que aquesta planta, en trobar-hi condicions ideals per a la seua propagaci, es van extendre de tal manera
que el 1925 ja arribaven a cobrir 12.000 Km!, i amenaaven seguir avanant, ja que no es trobava la manera de
frenar la seua propagaci: ni per arrabassament (ja que les pales arrancades tornen a reproduir-se), ni per incendi
(altrament impossible, donada la seua crassulescncia), ni per cap altra forma aleshores coneguda.

143
De Cactus, un dels gneres.
144
Tret del gnere Rhipsalis, cactus epfits de Sri Lanka (lantiga Ceilan).
145
Es coneixen per peiote (del terme nahua peiotl) dues espcies del gnere Lophophora: L. diffusa i L. williamsii, tot i que aquesta darrera, la ms
utilitzada, s ms coneguda commescal. Aquest cactus de color blau-verds i amb forma de carabassa, era conegut des dantic pels indgenes
mexicans, que lusaven sovint comal.lucingen i per a calmar la set i la fam. El principi actiu responsable daquests efectes s la mescalina (,3,4,5
trimetoxifenetilamina), alcaloide estructuralment similar a ladrenalina i noradrenalina, catecolamines que intervenen en la transmissi nerviosa;
aqueix alcaloide produeix al.lucinacions i eufria, per, a ligual que moltes altres substncies similars, crea adicci. Tan important va ser la
recol.lecci i comer daquest cactus que fins i tot una tribu de la gran famlia apatxe shi va dedicar, don li ve el nomde Mescaleros (amb lders tan
coneguts comSantana i Sierra Madre Mescalero, dentre els pactistes amb els blancs, i Gmez i Chiuahua dentre els aliats amb Gernimo i els
Chiricahuas). Ladicci a aquest peiote va arribar a crear fins i tot un culte, que es va estendre no sols entre els apatxes, sin entre els Kiowa i els
Comanxes dOklahoma; aqueix culte, conegut inicialment coma Peiotisme, combinava elements cristians i indgenes en graus diversos i on lesperit
del peiote era considerat lequivalent del J esucrist mstic; prohibit entre 1916 i 1937, es va legalitzar a partir deixa data amb el nou nomdEsglsia
Nadiva Americana, arribant als 200.000 adherents en 1960 segons dades de lEncyclopaedia Britannica.
146
En general, el qualificatiu moro aplicat a una planta o part della no vol dir provinent del Magreb, sin quelcomaix comsimilar per foraster;
aix, tenimels casos no sols de la figuera de moro, sin tamb deblat de moro (aplicat a la dacsa, Zea mays, Gramnies), garroferet de moro (Anagyris
foetida; Papilioncies) i altres.
La soluci va venir de la m duns bilegs (per a alguna cosa havien de servir!), que aplicren un nou mtode, la
lluita biolgica, tot important linsecte Dactylopius ceylonicus capa de parasitar la planta i frenar el seu avan, amb
la qual cosa es van recuperar en 15 anys el 95% de la superfcie perduda anteriorment.
El seu carcter allcton queda remarcat pel fet de no figurar en cap dels llibres sagrats de les religions
mediterrnies: ni la Bblia, ni lAlcor ni el Talmud no fan esment daquesta planta.

14. Famlia del cnem i el llpol.
CANNABCIES (CANNABACEAE)
147

Petita famlia amb noms 4 espcies herbcies i distribudes per lhemisferi boreal.
Est emparentada evolutivament altres grans famlies, com:
les Urticcies (tamb herbes, per amb saba transparent i sense tubs laticfers),
les Morcies (arbres i arbustos amb flors de 4 peces, en lloc de les 5 de les espcies daquesta famlia), i
les Ulmcies (arbres, amb absncia de les substncies diagnstiques de les anteriors).
Al nostre territoris noms en tenim una espcie espontnia i una altra rarament cultivada i en ocasions
subespontnia.

Humulus lupulus L.
Llpol (cast.: lpulo).
Liana aspra al tacte que creix als boscos de ribera (Populetalia albae) i bardisses humides de lestatge mont i les
contrades mediterrnies plujoses, des dels Pirineus fins als territoris catalandic i serrnic, s a dir, vorejant pel nord-
oest la plana central valenciana.
Els seus cons florals, aromtics, sn emprats en la fabricaci de cervesa a la qual dna el seu gust amargant i
caracterstic.
Cannabis sativa L.
Cnem (Alacant, Alguer), cnyem (Mallorca) (cast.: camo).
Herba dioica (s a dir, amb plantes masculines i femenines separades) relativament alta i de fulles digitades don
sobtenen fibres (cnem) i drogues (de les fulles i les inflorescncies de la var. indica: marihuana i la seua resina,
haixix)
148
, a ms de les granes per a aliment de pardals.
Natural de lsia Central, va ser introduda a Europa per a extrauren la fibra txtil del mateix nom
Per maceraci de les plantes i putrefacci de les parts ms blanes
149
i posterior rastrellament
150
sobtenia la fibra
que els corders classifiquen en tres categories segons la qualitat: bri, puada i estopa.
Aqueixos diferents tipus de fibra eren emprats en nombrosos articles i usos des de ben antic: teixits
151
,
152
, fil per
a xarxes de pescar, cordes, cables i lestopa per a calafatejar (tapar les juntures); amb les restes es fabrica un paper
molt resistent.
Va ser, fins a larribada de les fibres artificials
153
, una de les fonts de riquesa (i de malaltia, per als treballadors
que preparaven la fibra) de les comarques del Baix Segura i Baix Vinalop, al migjorn valenci
154
.
Avui en dia, molt minvat el seu cultiu es pot trobar com a subespontnia.
Pel que fa als seus efectes psicotrpics, cal dir que eren coneguts des de molt antic.
Aix, HERODOT
155
, lincansable viatger grec de lantiguitat, diu que els escites
156
acostumaven a purificar-se
desprs dels funerals inhalant els bafs procedents de llavors de cnem esparses sobre pedres roents
157
,
158
.

147
De Cannabis, un dels gneres.
148
El mot haixix prov de lrab hasis, i daquest deriva assass (en rab hassas o bevedor dhasis); assassins va ser el nomque van adoptar els
membres duna secta xi ismaelita que, de la Sria a lIran, va perdurar des de 1090 fins el 1272, en qu van ser destruts pels mongols; feien de la mort
planificada dels seus enemics (lassassinat) una de les seues formes preferents dactuaci (assassinats del visir de Maliksah, de Raimon de Trpoli i de
Conrado de Monferrato; assassinat frustrat de Salad, etc.).
149
Conforme avana la maceraci, laigua va tornant-se groga; desprs se'n desprn un gas dolor desagradable producte de lacci de certs bacteris,
fonamentalment Bacillus felsineus.
150
Vegeu Enciclopedia Salvat de las Ciencias. Volum2 Vegetales. pg. 50
151
Veiemque diu HERODOT (nota 9) al respecte (en traducci de 1878 del P. B. Bou): Nace en el pas (dels escites) el camo, hierba enteramente
parecida al lino, menos en lo grueso y alto (...). Los tracios hacen de l telas y vestidos muy semejantes a los de lino, tanto que nadie que no est hecho
a verlos sabr distinguir si son de lino o de camo, y quien nunca las haya visto las tendr por piezas de lino.
152
Si observemal microscopi les fibres de cnemveiemque tenen forma acintada, amb estries longitudinals i transversals ben marcades; les
transversals estan a distancies irregulars, la qual cosa permet diferenciar-les de les fibres del lli.
153
Un altre factor negatiu per a la producci de la fibra de cnems la gran quantitat de m dobra que necessita, per la qual cosa sols en pasos on
aquesta s abundant i barata pot afrontar el repte de les fibres artificials; de fet, la utilitzaci al Tercer Mn encara s molt estesa. Avui en dia el cnem
s molt usat en la fabricaci de pasta de paper.
154
La principal malaltia derivada de la inhalaci repetida de la pols del cnemera la cannabiosi, malaltia pulmonar del grup de les pneumoconiosis,
per tamb facilitava altres dolncies especfiques; aix, llegima CAVANILLES (1797. vol. 2 pg. 279): Con ser ventajosa la situacion de Crevillnt,
puras sus aguas, despejado el cielo, y saludables los alimentos, not que habia muchos ciegos y tuertos, y mayor nmero sin comparacion de los que
padecen fluxones los ojos, y ven con dificultad. Lo mismo observ despues en Albatera, Coix, la Granja y Callosa, pueblos contiguos de la huerta
de Orihuela, y supe que eran endmicas las oftalmias hmedas en todo aquel recinto.... Mas probable parece mirar all la oftalmia como efecto de los
vapores que el calor intenso levanta de aquel suelo regado con freqencia, y de multitud de balsas donde se macera el camo;...
155
HERODOT (s V aC): historiador grec bastant fiable; el seu mtode combina la tradici oral, la informaci documental (escrita i arqueolgica) i les
dades anedtiques i entnogrfiques amb un elevat esperit crtic, malgrat considerar sovint coma decisiva la intervenci dels dus per explicar
lencadenament causal dels fets.
156
Els escites eren un poble nmada de genets de les estepes afincats al nord de la mar Negra entre els segles VII i IV aC
157
Del mencionado camo toman, pues, la semilla los escitas impuros y contaminados por algn entierro, echndola a puados encima de las
piedras penetradas del fuego, y metidos dentro de su estufa. La semilla echada va levantando tal sahumerio y despidiendo tantos vapores que no hay
estufa alguna entre los griegos que en esto le exceda. Entre tanto, los escitas gritan de placer como si se baasen en agua rosada, y esta funcin les
sirve de bao, pues jams acostumbran a baarse. "Historia." Libro IV Melpmene. LXXIV-LXXV. Traducci del P. B. Bou 1878.
158
La cita est presa de Historia de las civilizaciones. Alianza. Madrid. Vol. I pg. 445.

15. Famlia de les tapeneres.
LES CAPPARIDCIES (CAPPARIDACEAE)
159

Malgrat estar representada per uns 700 gneres, noms en tenim 2 a les nostres terres, amb una espcie cadascun:
Capparis spinosa, mata llenyosa de la que parlem a continuaci, i Cleome violacea, herba anual de terrenys rids i
ruderalitzats.


Capparis spinosa L.
Tapenera, taperera (cast.: alcaparra) (XV).

Lo fruyt de las taparas s bo per ensalada per incitar lo apetit i netejar lo ventrell, y llevar la opilaci del fetge y
principalment de la melsa.
160
Mata de fulles simples, alternes, elptiques, senceres i amb pecol, sota el qual ixen espines (subsp. canescens) o
no (subsp. rupestris o var. inermis).
Les flors, grans i fora boniques, tenen quatre spals, quatre ptals blancs i nombrosos estams conspicus, a ms
dun pistil que, rera la fecundaci, es transforma en un fruit (el taperot) amb aspecte duna maa amb la cabota
progressivament ms grossa.
Els capolls florals, collits abans dobrir-se i confitats en vinagre, sn les tpenes, objecte d'exportaci intensa des
d'guilas (Camp de Cartagena).
Antigament tamb sexportaven des de Mallorca, sobretot a la Gran Bretanya i a Holanda, i tamb, per prou
menys, des dAlacant, des don per primavera ixien colles de gent a collir les tpenes que en abundncia cobrien els
talussos i murs dels pobles vens.
Tal riquesa generaven que era un dels productes sotmesos a impostos per part de la Generalitat, tal i com podem
veure al Memorial de totes les robes y mercaderies que dehuen dret de General en la present Ciutat y Regne de
Valencia (BONSOM, F. 1663. lligall 4892), on figuren carabasat en salmorra, capuchots, chufes, espases, mones,
micos, torrons, tperes, esclaus,
El seu valor culinari ha quedat registrat fins i tot en la inoblidable pellcula Ning no s perfecte (Con faldas y a
lo loco en la versi castellana), on lencisadora Sugar (Marylin Monroe), li conta emocionada a Daphne (J ack
Lemmon) que Shell-oil junior (Tony Curtis) lha convidada al seu iot a prendre fais amb salsa de menta i tpenes!


159
De Capparis, un dels gneres, amb unes 150 espcies prpies dels pasos clids dEursia i Amrica del Nord.
160
AGUST, Fr. M. (1617): Llibre de secrets dagricultura o Casa rustica y pastoril.
16. Famlia de les mareselves i el marfull.
LES CAPRIFOLICIES (CAPRIFOLIACEAE)
161

Es tracta duna famlia formada per unes 450 espcies llenyoses, principalment arbustos i lianes, agrupades en 18
gneres i distribudes pels pasos temperats de lhemisferi nord.
Al nostre territori noms hi viuen 16 espontniament, ms de la mitat de les quals pertanyen al gnere Lonicera.
Els altres gneres que tamb podem trobar-hi sn Sambucus i Viburnum.
Lonicera
162
Mareselves, lligaboscos, xuclamels (II).
Tot i que dins aquest gnere trobem arbustos i lianes, aquestes sn les ms representatives.
Les mareselves han estat emprades sovint en la literatura, sobretot amb valor simblic:
S de cert que Artemisa plor com jo; emper plorant venc, e la Mareselva, adversria sua, mor de dol en lo
carre.
163
I tamb en la pintura, com en lAutoretrat amb la seua dona Isabel, de Rubens (1609; Alte Pinakothek, Munich),
on un enramat de mareselves destaca sobre el fons i actua com a contrallum fosc per a resaltar les figures.

CLAU PER A LES MARESELVES SILVESTRES MS COMUNES
1 Fulles superiors soldades per la base . 2
Fulles superiors peciolades Lonicera biflora
2 Fulles persistents i de vora translcida. L. implexa
Fulles caduques i de vora opaca L. etrusca
El lligabosc valenci (Lonicera biflora Desf.) es pot trobar als baladrars i tamarigars de vora rambles de les
contrades martimes i seques; la corolla s de color groguenc i presenta les flors a parells, a diferncia de les
segents, que les tenen agrupades en verticils multiflors.
El lligabosc mediterrani (Lonicera implexa Ait.) abunda als alzinars, mquies i garrigues; s una bona planta
mellfera que, a ms, era emprada pels xiquets dalguns pobles de la foia de Castalla (subcomarca de lAlcoi, al
migjorn valenci) com a curis instrument musical semblant a un sonall, grcies a qu les fulles seques se separen
amb facilitat de la tija i poden acumular-se a la base, que, en ser menejada, produeix un soroll caracterstic.
El lligabosc etrusc (Lonicera etrusca Santi), viu a les contrades mediterrnies plujoses, sobretot a les bardisses i
alzinars ombrvols.
Similar a aquesta, per amb les fulles inferiors lleugerament peciolades, hi ha una altra mareselva prpia dels
boscos caducifolis humits i de les bardisses, el lligabosc atlntic (Lonicera peryclymenum L.), el nom especfic de la
qual ret homenatge a Periklymenus, un dels argonautes, capa dadoptar la forma del lloc sobre el que estava, com
sesdev amb les mareselves, i que els romans tamb adoptaren per a designar-les (periclymenus).



Viburnum tinus L.
Marfull, llorer bord (Alacant), santjoanera (Alt Camp) (I).

Hllase a cada paso, en Italia, un cierto laurel salvaje, el cual produce unas bayas menudas y azules, y totalmente
corresponde al que nos pinta Plinio, llamado tino por otro nombre.
164
Aquesta espcie, fora sensible a les gelades, s un arbust relativament alt (2-3 m), de fulles persistents, verdes
per les dues cares i lleugerament endurides, amb certa semblana amb les del llorer (Laurus nobilis), i que els romans
anomenaven tinus, don li ve el nom especfic.
Les flors, hivernals tardanes, quasi primaverals, sn blanques (de vegades un poc rosades) i se situen a les
extremitats de les rames formant ramells densos. En ser pollinitzades perden de seguida la corolla.
Els fruits, estiuencs, sn drupes de color blau fosc (fruit carns amb un pinyol), i no baies com diu LAGUNA.
Sn dispersats per les merles (Turdus merula).
Era considerada pels antics com a bona mellfera. Aix, llegim a VIRGILI:
thymum tinosque ferens de montibus altis tecta serat late circum
165
,
i ms endavant

161
De Caprifolium, un dels gneres.
162
En les seues Stirpiumhistorias pemptades, el pre-linne Dodonaeus fa esment de les mareselves amb el nomde Caprifolium, potser derivat de
capreolus, nomque els antics romans donaven tant al cabridet, quetan fcilment puja per les muntanyes, comals circells de la vinya, que senreden
fcilment amb els objectes que toquen, propietats ambdues de qu gaudeixen les mareselves.
Anys ms tard, el propi LINN, coma homenatge al seu predecessor, va conservar aqueix nomper a la de jard, a la que va nomenar Lonicera
caprifolium; amb aix, no sols va retre homenatge a Dodonaeus, sin que tamb va hometatjar a AdamLonitzer (llatinitzat Lonicer), un altre botnic
alemany del segle XVI.
Ara b, en voler fer tot aix de cop i volta, LINN va transgredir les seues prpies regles de nomenclatura botnica, en no fer coincidir els gneres
gramaticals del gnere botnic (Lonicera s femen) i de lespcie (caprifoliums mascul). En adonar-se del desgavell i per voler-ho arreglar va
introduir una modificaci que encara ho va empitjorar ms, va proposar Lonicera Caprifolium(aix s amb lespecfic en majscula!); al final sha
optat per fer boira sobre la qesti, deixar-ho en Lonicera caprifolium, donar el nomconflictiu, ara correctament, a tota la famlia (Caprifoliaceae) i
mantenir Lonicera per al gnere.
A aquesta famlia, terminolgicament tan peculiar, pertany tamb el gnere Linnaea, dedicat per Gronovius (coetani de LINN) al pare de la
nomenclatura cientfica.
163
Annim: Curial e Gelfa, III:70. s XIV.
164
Andrs Laguna. Citat per Pius FONT I QUER a Plantas Medicinales, pg. 757.
165
VIRGILI: Les Gergiques. IV:113, captol dedicat a la cria dabelles: ...que porte tim i marfull des de les muntanyes, per a plantar-ne en
abundncia al voltant dels bucs.
tiliae atque uberrima tinus.
166
Potser algun topnim tinga relaci amb el nom de marfull, com s el cas del poble de Benimarfull, a les
muntanyes diniques, on hi abunda la planta.
Tamb hi existeix com antropnim el cognom Marfull.
Per, a diversos indrets (lHorta dAlacant, p.ex., on prcticament no nhi ha exemplars daqueixa planta)
saplica el nom de marfull a un insecte llarg i prim que, en picar, produeix ronxes molt marcades i doloroses.



166
VIRGILI: Les Gergiques. IV:141: ...els tells i el marfull eren ubrrims.
17. Famlia de la clavellina.
LES CARIOFIL.LCIES (CARYOPHYLLACEAE)
167
Famlia de plantes herbcies (rarament mates) de carcter cosmopolita per concentrades especialment a les
regions temperades, principalment de lhemisferi boreal, i ms en concret de la regi mediterrnia i zones adjacents
dEuropa i dsia.
Est formada per unes 2.000 espcies, distribudes es 75 gneres.
A les nostres terres narriben 164 espcies, agrupades en els segents 29 gneres: Agrostemma, Arenaria,
Bufonia, Cerastium, Corrigiola, Cucubalus, Dianthus (IX), Gypsophila, Herniaria, Holosteum, Loeflingia, Lychnis,
Minuartia, Moehringia, Moenchia, Myosoton, Paronychia, Petrocoptis, Petrorhagia, Polycarpon, Sagina, Saponaria,
Scleranthus, Silene (XIII), Spergula, Spergularia, Stellaria, Telephium, Vaccaria, Velezia.
Aquesta famlia sol ser agrupada amb les Aizocies i les Quenopodicies en atenci a lestructura morfolgica de
lembri de totes aquestes, fortament corbat.
Les tiges de les Cariofillcies, tenen nusos molt patents, dels quals ixen les fulles, quasi sempre enteres, simples
i oposades.
Les flors sn actinomorfes (s a dir, amb molts plans de simetria) i es presenten sovint agrupades en dicasi (de 2
en 2).
En moltes espcies, els ptals (generalment 5) estan provets duna mena d ungla parallela a leix de la flor i a
continuaci de la qual i perpendicular a ella ix el limbe, ample i molt vistent, generalment de color blanc o rosat.
Tot i que algunes Cariofillcies tenen inters com a farratgeres
168
i com a medicinals
169
, el seu major inters es
centra en el cultiu de les de carcter ornamental, com les Dianthus, Silene, Saponaria
170
, etc.
De totes les espcies cultivades sobreix en importncia la clavellina (Dianthus caryophyllus L.)
171
.
Aquesta clavellina, relativament escassa en la forma espontnia, t certa facilitat per a hibridar-se i desdoblar els
ptals, i s la que ha donat lloc a les nombroses varietats de cultiu que avui en dia sn objecte dun ample comer en
el mercat floral.
La seua importncia antropolgica queda reflectida en les arts, en obres com La marededu de la clavellina
(1448-80), oli sobre taula de Leonardo da Vinci que podem admirar a lAlte Pinakothek de Mnchen (Munich).
Tamb ha estat reconegut com a smbol de la divinitat, com en el bellssim poema de Lus de Gngora (letrilla
XXIII) que diu a la tornada:

Caido se la ha un clavel
hoy a la aurora del seno
que contento que est el heno
porque ha caido sobre l.
Algunes cariofillcies, per, sn males herbes reconegudes, com el morr (Stellaria media) i la niella o clavell
de blat (Agrostemma githago), perillosa invasora dels camps de cereals
172
, a la que problablement es refereix el
versicle 31:40 de J ob: en comptes de blat que hi creixen romegueres i en comptes de lordi, lherba que put.

167
De Caryophyllus, un dels gneres, que agrupa plantes comla productora del clau despcia, Caryophyllus aromaticus, referida al qual tenimles
seductores canons portugueses que diuen:
Veja que cravo le entrego
para dar aos seus amores
pois no jardimno h oitro
o capito dos flores.
Cravo roxo janela
i sinal de casamento;
menina, recolha o cravo
que a casar temmuito tempo.
(Recollides per Leite de VASCONCELLOS al seu Tradioes populares de Portugal).
168
Comla Spergula arvensis, tot i que sols ocasionalment.
169
Comlherba de plata o sanguinria (Paronychia argentea) herba rastrera de brctees nacrades que creix als costers eixuts i susa coma diurtica.
170
Moltes Cariofil.lcies sn riques en saponina, un glucsid (4.1.) caracterstic daquesta famlia que t la propietat de disminuir la tensi superficial
de laigua, per la qual cosa es comporta comun sab (fa fins i tot bromera); aquesta s la ra del nomdaquest gnere, del qual hi ha una espcie
particularment rica en saponina que rep el nomde sabonera (Saponaria officinalis).
(4.1) Diemglucsids a un conjunt de derivats de la glucosa, generalment dorigen vegetal i amb diverses accions metabliques i fisiolgiques.
171
5 El nomespecfic prov de la seua olor, semblant a la del clau despcia (Caryophyllus aromaticus).
172
La seua presncia a les messes es pot considerar perillosa, ja que les seues llavors sn txiques; mesclades i mltes amb les granes dels cereals li
comuniquen al pa un sabor amarg i desagradable que, afortunadament, adverteix de la seua toxicitat. Molt sensible als herbicides, s fcilment
controlable.

LES CESALPINCIES, MIMOSCIES I PAPILIONCIES
INTRODUCCI AL GRUP DE LES LLEGUMINOSES
Per alguns autors, tots tres grups haurien de ser considerats subfamlies duna famlia molt natural, les
Lleguminoses, conjunt de plantes que tenen en com, entre daltres trets, un tipus de fruit anomenat llegum.
El llegum s un fruit en silcua, sec i dehiscent, que sobri en dues valves (excepte si tenen una sola llavor, com
en els trvols, i en aqueix cas els llegums sn indehiscents) i deixa al descobert les llavors, que solen tenir aspecte
reniforme.
Els llegums arriben a presentar una gran diversificaci: nhi han de secs i de carnosos, inflats i comprimits, alats i
sense ales, verdosos i vivament colorejats, i dun gran nombre de mides, des duns pocs milmetres fins a prop de mig
metre.
A ms del llegum, les aproximadament 16.000 espcies de lleguminoses comparteixen altres carcters, com el
tenir flors generalment pentmeres (amb 5 spals i 5 ptals, i estams sovint mltiples de 5) i hermafrodites (s a dir,
amb els estams i el pistil en la mateixa flor).
Un altre carcter com a la majoria de les Lleguminoses s la presncia a les seues arrels de nduls formats per
bacteris del gnere Rhizobium; aquests bacteris simbionts sn capaos de fixar el nitrgen de laire i transformar-lo
en altres components nitrogenats, grcies als quals aquestes plantes poden viure sobre terrenys relativament pobres i
anar enriquint-los progressivament.
Actualment es considera que les Lleguminoses procedeixen evolutivament de les Roscies i que shan
diversificat en tres famlies amb caracterstiques prpies:
Mimoscies, arbres i arbustos de flors regulars (actinomorfes) amb nombrosos estams de llargs filaments;
les aproximadament 3.000 espcies que la integren viuen habitualment a zones eixutes tropicals, principalment
sabanes i espinars, on formen paisatges caracterstics;
Cesalpincies, arbres i arbustos de flors amb simetria bilateral (zigomorfes) i forma papilionada amb els
ptals laterals cobrint el superior (estendard); aquesta estructura floral sembla intermdia entre les altres dues, per la
qual cosa alguns tractadistes opinen que aquest s un grup de transici entre les Mimoscies, les ms antigues, i les
Papilioncies, les ms evolucionades i amb major xit adaptatiu; les ms de 2.200 espcies que formen la famlia
Cesalpincies viuen principalment pels pasos tropicals i subtropicals clids; i
Papilioncies, herbes i arbustos (ms rarament arbres) de flors papilionades en qu lestendard cobreix la
base de les ales; viuen als pasos temperats i freds i sn ms de 12.000 espcies.
Cal destacar que tamb sobserva una certa transici en la selecci dels agents pollinitzadors, ja que mentre els
grans arbres tropicals de les dues primeres famlies sn ornitfils (pollinitzats per aus), els arbustos i, sobretot, les
Papilioncies, sn preferentment entomfils (pollinitzats per insectes).
Aqu considerarem cadascun dels grups com a famlies, no tant com a elecci escolstica sin amb un carcter
ms prctic i divulgatiu: el dedicar-li suficient temps i espai a cadascun dells, tots fora interessants per les seues
relacions amb els humans.


18. Famlia del garrofer i larbre de lamor.
LES CESALPINCIES (CESALPINACEAE)
173

Lespcie ms representativa daquesta famlia a les nostres terres t un inters molt especial: el garrofer.
Dentre les altres Cesalpincies interessants per als humans cal citar les que tenen aplicacions diverses:
industrial, com el pal de campetx (Haematoxylon campechanium), don sobt el colorant hematoxilina,
emprat en histologia i per a colorejar teixits, i de fusta tan densa que safona en laigua;
medicinal, com el tamarinde (Tamarindus indica), el llegum del qual, carns i de sabor agridol molt
agradable, s tingut per laxant, i Cassia acutifolia i C. obovata, de fulles tamb laxants (fulles de sen);
ornamental, com larbre de lamor (Cercis siliquastrum), amb flors dun color rosa viu
174
que creixen sobre
el tronc i les branques velles, carcter tpicament tropical i difcil de trobar a les plantes de la nostra zona climtica, o
lesplndida i recentment cultivada a les nostres terres Poinciana regia, de grans flors grogues amb els estams molt
rojos i llargs, i la Caesalpinia pulcherrima, lorgull de Barbados.
Ceratonia siliqua L.
175
Garrofer, garrover (Balears).
Habitat in collibus temperatis, atque in agris contiguis aridis Regni Valentini
176
.
Aquesta espcie tpicament mediterrnia ha estat cultivada des de temps immemorials a les nostres comarques
litorals, per la qual cosa resulta difcil saber si realment s autcton o b introdut i adaptat, sobretot al sud del
Llobregat i a les illes Balears, on forma part de mquies, matollars i altres formacions vegetals espontnies.
Es tracta dun arbre perennifoli no massa alt, de tronc robust, nus i retorut, per que en estat silvestre sol
presentar aparena arbustiva.
Bastant termfil, no sol allunyar-se massa del litoral, ni cap a linterior ni cap a les altures, i s capa de resistir
b leixut estival.

173
De Cesalpinia, un dels gneres; el noms un homenatge a Andrea Cesalpino, metge de lemperador Carles dHaubsburg i autor del llibre De
plantis libris (1583), on descriu de manera ordenada 1.500 espcies.
174
Aquest s larbre don segons la tradici es va penjar J udes Iscariot desprs dhaver trat J ess, per la qual cosa larbre senrojoleix en traure les
flors.
175
Del grec keratos, banya, per la forma del llegum, i siliqua, fruit almenys tres voltes ms llarg que ample.
176
Viu als tossals temperats, i tamb als camps prop dels llocs ms rids del Regne de Valncia. A.J . CAVANILLES. Icones 2:8.
Les fulles sn compostes, amb els folols emparellats (paripinnades), ellptics i coriacis, de color verd fosc pel
anvers i ms pllids pel revs.
Les flors sn menudes i inconspcues (gens aparents: no tenen corolla).
Hi ha arbres amb noms flors masculines (anomenatsgarrofers jueus, amb sols els estams, en nombre de cinc),
arbres amb flors femenines (sols el pistil) i arbres hermafrodites, amb flors amb estams i pistil.
Les garrofes provenen, naturalment, daquests dos ltims tipus darbres, i creixen, curiosament, de les branques
ms velles, mentre que les fulles ho fan de les rames ms joves.
Les flors ixen a la tardor i els fruits es fan a lestiu de lany vinent, per amb freqncia es presenten junt a les
flors de la collita segent
177
.
Aquesta temporada de floraci tan poc usual, unit al fet del creixement de les flors sobre les branques ms velles,
apunten cap a lorigen subtropical de lespcie, hiptesi reforada pel fet que recentment sha descobert, a la Somlia
i lArbia, pasos intertropicals, lnica espcie companya de gnere del nostre garrofer, la C. oreotemna.
El fruit, la garrofa, cont una polpa dola i nutritiva, emprada sobretot per alimentar al bestiar, per en ocasions
consumida pels humans, tant directament com en forma de productes elaborats: succedanis de xocolata i de caf,
coques amb farina de garrofa mesclada o no amb ametlles, etc.
Totes dues aplicacions ens sn recordades en la parbola del fill prdig:
Ell desitjava domplir-se el ventre amb les garrofes que menjaven els porcs (Lluc 15:16).
De les llavors (garrof), negres i molt resistents, se nextrau una mena de substncia mucilaginosa molt estimada
per les seues aplicacions industrials i farmacolgiques.
Degut a la seua inalterabilitat, aqueixes llavors eren usades en lantiguitat per a pesar components medicinals i
joies, i com que el nom rab daquestes llavors s qirt, daqu ha derivat quilat, i aquest s el nom que ha perdurat
per a designar la unitat de pesada dels metalls preciosos i de les gemmes.
Tambe la fusta, dura i lustrosa, t aplicacions, i susa sobretot en marqueteria i per a fer bastons
La majestuositat de molts garrofers, i tamb la seua forma retoruda i personal ha fet que suse sovint com a
senyal toponmic: pla de la Garrofera, el garrofer de la porr , etc., sn alguns dels topnims localitzats.
Igualment s el motiu de nombrosos antropnims: Garrofa, Garrofera, Garrof o Garrofer (i les variacions
Garrof, Garrover o Garrov).

177
Aquest s el tema duna rondalla popular del migjorn valenci mula del Faust de GOETHE, El jugador de Petrer, on un jugador empedret
ofereix al dimoni la seua nima a canvi duns favors a condici de recollir-la quan els garrofers no tinguen garrofes, la qual cosa fa que el dimoni,
desconeixedor de la peculiaritat del garrofer per la qual sempre tenen fruits, b els madurs o b els que comencen a crixer, perga loportunitat
dendur-se una altra nima a linfern. (Vegeu les Rondalles valencianes, dEnric VALOR).

19. Famlia dels joncs i la xufla.
LES CIPERCIES (CYPERACEAE)
178
Les Cipercies sn herbes anuals o perennes, de fulles estretes i parallelinrvies i flors inconspcues (s a dir
gens vistents), carcters coincidents amb els de les gramnies (daqu que alguns les coneguen com a
pseudogramnies); uns altres carcters, per, permeten de diferenciar-les prou b, aix, p.ex., mentre la secci de la
tija de les gramnies s circular i buida, amb nusos, la de les cipercies ns triangular, sense fulles i compacta, i
mentre que les gramnies ocupen prcticament tots els hbitats, les cipercies sn pobladores, quasi en exclussiva, de
llocs humits o entollats.
Les aproximadament 4.000 espcies que formen aquesta famlia sagrupen al voltant duns 90 gneres.
Als Pasos Catalans hi arriben ms de 100 espcies, que pertanyen als segents 9 gneres: Carex, Cladium,
Cyperus, Eleocharis, Eriophorum, Fimbristylis, Kobresia, Schoenus i Scirpus.
Daquests 9 gneres, 3 sn els ms rics en espcies: Carex (els crex), Cyperus (les jonces i les xufleres) i
Scirpus (els joncs)
179
.
Cyperus rotundus L.
Castanyola, xufera borda (Alacant), juna (Marina Baixa), jnara (Maresme)
Segons el curis hit parade elaborat per L.G. HOLM.
180
, la juna ha estat declarada campiona de les males
herbes, en tant que plaga reconeguda com a tal en no menys de cent pasos de les zones temperades i clides del
planeta.
Els seus bulbs, de la mida duna xufla i comestibles com aquesta tot i que de sabor menys dol, poden produir a
lany cent de nous, a ms de les cinc-centes llavors que produeix cada planta en granar.
En resum, que si un camp es veu envat per aqueixa planta, ser difcil erradicar-la, de no ser, com sentem a la
fbula campellera que a continuaci narrem, que hom es dedique a cavar i a extrauren tots els bulbs que hi haja, i
qu, a ms, sels emporte ben lluny perqu, si els deixa a terra, fcilment tornen a arrelar i a escampar-se.
Daqu el curis dileg que conten els llauradors del Campello (comarca de lAlacant):
Obri lull, que ve lamo li diu una juna a una altra.
Du cabs?
No.
Pos, x, no fages cas!
Tan difcil s la seua erradicaci per mitjans fsics, i tan contraindicats estan els tractaments qumics pel seu
impacte ecolgic que a hores dara sestan derivant els recursos cap a la recerca dorganismes capaces de controlar
aquesta plaga, i, en efecte, comencen a usar-se cada volta ms fitotoxines produdes per fongs que actuen
especficament sobre la mala herba perseguida, com s el cas de la ciperina, produda pel fong Ascochyta cypericola
i que s extremadament txica per a la juna.
A ms a ms, aquest fong fa els seus micellis sobre les fulles de la juna, amb la qual cosa sobri una porta a
lesperana de poder controlar aquesta temible plaga de molts cultius.
Si, de tota manera, no podem desfer-nos-en, caldr replantejar-nos la relaci amb aquesta i aprofitar-la, b com a
farratge, per a menjar-nos els bulbs, per a detindre lerosi, com a pasta de paper, per a estudiar-la o per a inspirar-
nos i fer-ne poesies ms o menys bucliques.
Dels tubercles de la seua germana cultivada, la xuflera (C. esculentus L. var. sativus), hom fa per maceraci,
prensat i edulcoraci, lorxata.
Ha estat un Cyperus una de les plantes cabdals en la conformaci de la nostra cultura, ja que de la seua medulla
tallada en lmines i premsada, sobtenia un antecessor terminolgic i funcional del nostre paper
181
; ens referim, s
clar, al papir (Cyperus papyrus)
182
,
183
,
184
,
185

178
De Cyperus, un dels gneres, amb unes 700 espcies distribudes preferentment pels climes tropicals); a aquest gnere pertany el papir (Cyperus
papyrus).
179
Respecte a lhomonmia popular amb uns altres joncs, vegeu la famlia J unccies.
180
KUNKEL, G. (1983).
181
s de destacar la preeminncia que la indstria valenciana del paper tingu durant ledat mitjana a lEuropa occidental. Aix, tenimconstncia de
lexistncia a Xtiva, al voltant de 1150, de molins de paper que utilitzaven coma pasta la fibra de lli (vegeu famlia Lincies) amb tcniques
importades de Bagdag i de Damasc. En ser conquerit el territori pel nostre J aume I, els regnes cristians van tenir accs a aqueixes tcniques, primer
Valncia, Catalunya i Arag, desprs Castella i Aquitnia i, des daqu, a la resta de lEuropa cristiana. Associat a aqueixa expansi, el nostre mot
paper va passar tal qual a loccit i, daqu, donada la gran vinculaci dAquitnia a Anglaterra, a langls (4.1) i al francs (papier).
4.1 Ara passa a linrevs: omplimde paraules angleses la nostra parla, o b les transformemper a fer-les ms adaptables al conjunt de la nostra
llengua; un exemple da darrer podria ser el cas de la paraula to ramemprada pels anglesos per a significar lestirament de les teles per a tenyir-les
b, que ha estat adaptada al nostre catal sota la forma de ramejar, usada a la indstria txtil del migjorn valenci; tamb, vegeu les notes 10 i 11 de la
famlia Rutcies.
182
Inexistent a les nostres terres (excepci feta dalguns jardins, comels del parc Municipal dElx, al Baix Vinalop), el papir s una de les canyes
ms abundants a les vores dels rius africans, tal i compodemveure filmat, p.ex., a la magnfica The Queen of Africa, de J ohn Huston, on els herois,
Humprhey Bogart i Katherine Herpburn es troben en un moment de la pel.lcula capturats per lexuberant abundncia de canyes i papirs en la marjal
formada a la desembocadura del riu per on anaven.
183
PLINI el Vell, lescriptor rom mort en lerupci del Vesubi lany 79 d.C., ens va deixar, a laseua Naturalis Historia una minuciosa descripci del
procs de fabricaci del papir, que, molt resumit, consistia en pelar les tiges i tallar la medul.la longitudinalment en tires, fent dues capes
perpendiculars que es premsaven i quedaven unides en actuar coma pegament la medul.la fresca, i donant lloc als fulls de papir descriure.
184
Els xinesos feien paper de lescora duna morera, mentre que a Creta el feien a partir de fulles de palmera, i quan, en el segle I dC, els egipcis,
principals productors de papir, van reduir les seues exportacions daquest material, Prgam, aleshores important centre comercial, va saber eixir
endavant mitjanant el recurs tecnolgic de la utilitzaci dun nou material fet amb la pell adobada danimals (ovella, cabra, vedell) neta de pl, vell i
borrissol, el pergam, que va acabar desplaant el papir a partir del segle IV dC (vegeu tamb les notes 18 i 19 de la famlia Betulcies)
Tot i aix, gran part de les grans obres de la cultura clssica van ser escrites sobre papir, i la major part daquests rotlles van ser dipositats a la
magnfica Biblioteca dAlexandria, que arrib a tenir-ne uns 400.000, per que van ser destruts per una srie de catstrofes, accidentals unes i
provocades les altres. La darrera daquestes satribueix sovint, no sabemsi legendriament, al califa Omar ibn al J attar que, en conquistar Alexandria

20. Famlia de les estepes
LES CISTCIES (CISTACEAEA)
186
Tot i que aquesta famlia de mates i arbustos es distribueix per diverses zones temperades del mn, s a les terres
mediterrnies on assoleix la seua plenitud.
Est formada per mates o arbustos de fulles simples, oposades i sovint carregades glndules oleoses; les flors sn
pentmeres (cinc spals i cinc ptals, generalment conspicus) amb fora estams i un pistil que, desprs de fecundat,
origina un fruit capsular dividit en compartiments.
Consta la famlia de 165 espcies agrupades en 8 gneres, dels quals al nostre territori narriben 4: Cistus,
Fumana (VI), Halimium i Helianthemum.
De totes aquestes noms tractarem aqu les ms vistoses i abundants, les estepes (Cistus), plantes prou freqents a
les brolles, on en ocasions arriben a caracteritzar determinats paisatges donada la seua elevada sociabilitat
intraespecfica.
Quan una brolla est dominada per estepes, hom sol anomenar-la xara, nom probablement derivat de lrab sara,
que vol dir, justament, brolla, i amb aqueix nom tenim algun topnim, com la Xara, a la Marina Alta.
187
Potser com a mecanisme adaptatiu per a mantenir aqueixa dominncia, les estepes sn vegetals molt pirfits
(inflamables).
Malgrat ser calcinades pel foc, les seues llavors, mig soterrades i resistents a les altes temperatures, poden
germinar rpidament i tornar a reconstituir la poblaci destepes, estratgia totalment diferent de la seguida per altres
plantes de la brolla, com el cepell (Erica multiflora) o de la vena garriga, com el coscoll (Quercus coccifera), que
rebroten de soca una volta passat lincendi.
A ms a ms, les estepes posseeixen mecanismes molt precisos dadaptaci al perills eixut estival mediterrani,
ja que en incrementar-se lariditat marceixen les seues fulles i recupera aix part de laigua que li donava turgncia,
mecanisme que es coneix amb el nom de malacofllia.
Lestepa populiflia (Cistus populifolius) va ms enll i pot arribar a perdre les fulles com a forma de reduir al
mxim la transpiraci.
Les estepes produeixen moltes flors per de curta durada, tan sols unes poques hores.
Aquestes flors produeixen poc nctar i sn pollinitzades per una ampla bateria dinsectes, des descarabats fins a
mosques i abelles.
Malgrat la vistositat de les flors, la seua durada s tan curta que pot donar-se el cas que no siguen pollinitzades
ni, per consegent, fecundades.
Arribat el cas, si en caure els ptals no sha produt la fecundaci, el calze pressiona les anteres contra lestigma
central i daquesta manera es produeix lautopollinitzaci de la flor.
El nom destepa ha donat lloc a diversos topnims, com lEstepar (dAlcoi), i tamb a alguns antropnims, com
els cognoms Esteper i Estap.
Dentre les estepes que anem a considerar, una t les corolles florals rosades (C. albidus) i les altres les tenen
blanques (C. clusii, C. salviifolius, C. monspeliensis i C. ladanifer).

Cistus albidus L.
Estepa (Alacant, Marina Baixa, Comtat, Mallorca, Baix Camp, Valls), estepa blanca (Marina Alta, Rossell),
estpara (Menorca, Eivissa) (V).
Petita mata, habitual en moltes brolles, que es reconeix fcilment per les seues flors, grans i vistoses, de color
rosat i estams de color groc intens.
Les fulles sn blanquinoses degut al fi toment que les envolupa i prou gruixudes, i no tenen pecol, s a dir, que
estan unides directament a la tija. Han estat emprades com a succedani del tabac en poques d`escassesa.

Cistus clusii Dunal
Esteperola (Eivissa), romer mascle (Plana Alta, Segri), romerola (Terra Alta), matagall (Cavanilles) (V).
Amb aquesta planta hi ha, dentrada, un problema taxonmic, ja que per a alguns s sinnim de Cistus libanotis,
per per a uns altres es tracta despcies diferentes, tot i que fora semblants.
Nosaltres, per, fugirem de la polmica i parlarem de la planta.
El nom especfic s un homenatge al botnic pre-linne Charles de lECLUSE (llatinitzat Clusius), autor el 1601
de Rariorum plantarum historia, obra en la qual sesmenta prou sovint la planta que estem considerant, tot i que amb
el nom de ledon.

(642 dC), va resoldre cremar la Biblioteca en base al segent argument: Si els escrits estan dacord amb el que diu el Profeta sn superflus, i, sin, sn
perniciosos; aix, doncs, cremeu-los.
185
A la Bblia s citat en algunes ocasions, p.ex., coma matria bsica per a la construcci de la cistella que, segons la tradici, va dur a Moiss:... es
procur per a ell una cistella de papir..., (xode 2:3) i tamb... i llisquen comles barques de papir (J ob 9:26).
186
De Cistus, el gnere ms important de la famlia, del qual tenim9 espcies a les nostres terres; el nomprov duna paraula grega similar que
significa cpsula, ja que aqueixa s la forma del seu fruit.
187
Tamb sen deriva, tot i que aplicat a la prpia planta i no al conjunt, el castell jara, tal i comtrobem, p.ex., al poema annimdel segle XV
Romance del rey moro que perdi Valencia:
Siete vueltas la rodea
alrededor de una jara
la yegua que era ligera
muy adelante pasaba.

Es tracta duna planta que, quan est sense flor, pot donar lloc a confusi amb el romer (Rosmarinus officinalis),
tot i que la confusi no pot perdurar si ens acostem les fulles al nas, ja que a diferncia de les daquesta darrera
planta, les de lesteperola no sn gens fragants.
De tota manera, aqueixa possible confusi ha quedat registrada en el nom popular de romer mascle, i,
cientficament, amb lespecfic i polmic libanotis, ja que aqueix era el nom antic del romer.
Les flors sn blanques i situades al cim dun llarg peduncle, i ixen a la primavera, a ligual que les daltres
estepes que estem considerant.
La seua presncia indica una certa ariditat, ja que en ser lineariflia transpira menys i aix li permet de substiuir a
la Cistus albidus, planiflia, en les brolles que sacosten a llocs ms rids, en la frontera amb els espartars.

Cistus monspeliensis L.
Estepa negra (Marina Alta, Formentera), estpara negra (Menorca).
Arbust glutins i flairs, amb les fulles dun verd fosc (don li ve el nom popular) i amb el marge ms o menys
revolutat.
Els ptals, blancs, es presenten sovint tacats de groc a la base.
Viu a les brolles despgol Lavanduletalia stoechadis de les contrades mediterrnies martimes, juntament amb
una altra estepa, lestepa borrera (C. salviifolius)
188
(V), de fulles molt rugoses i cobertes de pls.

Cistus ladanifer L.
Estepa ladanfera (neologisme)
A les brolles rides del territori catalandic podem trobar aquest arbust glutins i flairs, de flors relativament
grans (6-11 cm de dimetre) amb els ptals blancs i sovint tacats de vermell a la base.
De les seues fulles i sumitats florals sobt una oleoresina aromtica daplicaci en perfumeria, el ldan o
ldanum, ja coneguda des de lantiguitat4, com ho prova el fet que s citada al Gnesi quan els fills de J acob-Israel
volen desfer-sen de J osep:

Desprs sassegueren per a menjar, quan heus aqu que alant els ulls veieren una caravana dismaelites que
venien de Galaad; llurs camells portaven adragant, resina i ldanum, i feien cam per a lliurar-lo a Egipte (37:25)
I ms endavant:
Aleshores Israel, el seu pare, els digu: Si aix ha dsser, feu aix: en els vostres bagatges preneu la flor dels
productes de la terra per portar un present a aquest home: un poc de resina i un poc de mel, adragant i ldanum
189
,
pistatxos i ametlles (43:11).

188
De Salvia, una Labiada, i folius, fulles; en definitiva, el nomcientfic ve a dir aproximadament estepa amb fulles de slvia, que era el nomque li
donava CAVANILLES.
189
Cal no confondre aquest producte amb un altre de nomsimilar, el ludanum(dit de Sydenham), preparaci farmacutica feta amb opi dEsmirna,
safr, canyella i vi de Mlaga; t la mateixa acci que lopi (la laudanina, don prov el nom, s un dels alcalodes de lopi), per t lavantatge de ser
ms manejable.

LES PLANTES PARSITES DE LES ESTEPES:
LES RAFFLESICIES

No podem deixar les estepes sense parlar duna planta parsita que viu sobre les arrels dels Cistus, a laixopluc
de la planta. Es tracta de la Cytinus hypocistis L. (lespecfic vol dir justament aix: sota el Cistus), de la famlia de
les Rafflesicies.

Es tracta duna planta desproveda de fulles, que noms apunta a lexterior les seues flors, menudetes i agrupades
en una inflorescncia de color groc (var. hypocistis, sota les estepes de flors blanques) o de color carmes (var.
kermesinus, sota les de flors rosades).
Aquesta darrera varietat ha estat qestionada per nombrosos autors en el seu estatus taxonmic, ja que per a ells
es tracta duna espcie diferent, la Cytinus ruber.
La botnica, com veiem, a ligual que les altres cincies, no s un corpus unidimensional ni tancat, sin que shi
poden donar diverses maneres dentendre, veure i/o explicar el mn natural.
A la base de la inflorescncia, daspecte hbrid entre carxofeta i margarideta, shi fa un suc dolcet, origen del
nom de melera amb qu es coneix la planta a molts indrets del Principat.
Aqueix suquet tan agradable ha inspirat tamb una can popular a les Balears, que diu:
En veure estepa florida
corrent vaig a girar-la
perqu s que hi sl haver
davall qualque margalida
190

CAVANILLES (s XVIII) lanomena filosa o filosera, potser degut a laparena fussiforme que assoleix la planta
en desenvolupar-se.
191
:
La forma ahusada de estas plantas o su manera de crecer sin ramificarse, semejantes al huso de hilar, justifican el
nombre romance de fusel o fusillo (latn fuso). Para la hipocstide tenemos los nombres catalanes de filosa y
filoseta.
192

190
BONNER, A. (1980).
191
Un parent tropical de la nostra filosa s la Rafflesia arnoldi, que parasita els Cistus dels boscos plujosos de Sumatra (illa de lExtremOrient); el
cos vegetatiu daquesta planta est format per uns pocs filaments que creixen en les arrels de les plantes invadides, per produeix flors gegantines (les
ms grans del mn) de fins 1 mde dimetre i daparena carnosa i que empesten a carn pudenta, per la qual cosa atreu les mosques que actuen coma
agents pol.linitzadors.
192
FONT I QUER, P. (1950): Comentarios al Glosario de voces romances del Dr. Asn Palacios.

21. Famlia dels cards i les margarides.
LES COMPOSTES O ASTERCIES (ASTERACEAE)
193

Necessitarem un llibre sencer per a parlar amb detall daquesta famlia encara que noms fra per a les espcies
que viuen a les nostres terres (vora les 500, que corresponen al 2% del total de la famlia i al 14% de la nostra flora,
proporci que es mant prcticament invariable de nord a sud de les nostres terres).
s el grup de plantes ms nombrs i evolutivament ms avanat, i presenta una gran diversitat pel que fa a
morfologia, formes de dispersi i requeriments ecolgics, la qual cosa li ha perms ocupar prcticament tot el
planeta
194
.
Tot i aix, la distribuci s heterognia: de les aproximadament 20.000 espcies que la integren, agrupades en
1.100 gneres (109 als Pasos Catalans), la major part viuen a les zones temperades i subtropicals amb poca
superfcie forestal, ja que solen tenir un carcter helifil molt marcat.
Un gran nombre despcies contribueixen a lincrement de diversitat i de productivitat a molts dels ecosistemes
ms durs, com les praderies, els matollars i els semideserts.
La seua importncia no s sols acadmica o ecolgica, sin tamb utilitria, ja que agrupa espcies de gran valor
des de diversos punts de vista:
1. alimentari: lletuga o enciam (Lactuca sativa), carxofa (Cynara scolymus), gira-sol (Helianthus annuus),
escarola (Cichorium endivia), xicoira (C. intybus) etc.;
2. culinari: estrag (Artemisia dracunculus), etc.;
3. medicinal: algunes artemsies amb propietats vermfugues (Artemisia cina, A. maritima) i contra la malria
(A. annua), lestomacal camomirla (Santolina chamaecyparissus), etc.;
4. ornamental: dlies (Dahlia), crisantems (Chrysanthemum) Gazania, Calendula, Helianthus, Aster i un llarg
etctera que poblen els nostres jardins; i fins i tot
5. oracular, com s el cas de la margarida (Chrysanthemum coronarium), la flor oracular dels enamorats, que la
despullen tot dient: mestima, no mestima,.
Tot i aix, tamb tenen efectes negatius, dels quals potser el ms important siga el que formen una part
substanciosa del conjunt de les anomenades males herbes, dentre les que cal destacar per la seua capacitat invasora
diversos lletsons (Taraxacum, Sonchus), calcides (Cirsium), cards (Carduus) i un llarg etctera.
Tamb pertanyen a aquesta famlia plantes productores de substncies txiques, com el donzell (Artemisia
absinthium), que produeix un oli essencial txic (la tuiona) emprat per aromatitzar labsenta
195
, i algunes altres que
poden arribar a produir la mort dels animals que les ingereixen, com alguns Senecio de certes pastures.
En qualsevol cas, all que unifica a totes les plantes citades i que ha servit per a donar el nom popular a la famlia
s el fet que les seues flors no sn realment tals, sin inflorescncies (conjunt agrupat de floretes menudes) amb una
disposici ben caracterstica: situades al cim duna tija i envoltades per brctees (expansions foliars) que compacten i
protegeixen la inflorescncia.
Formalment, aqueix conjunt que coneixem amb el nom de captol, sembla una nica flor i biolgicament p.ex.,
front als insectes es comporta com a tal.
Els calzes solen estar modificats, en forma de pls, escames, cerres o arestes, que, en adherir-se al fruit,
contribueixen a la seua dispersi (formen, p.ex., els populars villans o angelets que, transportats pel vent, fan la
delcia dels xiquets que, corrent rera daquests, intenten agafar-los)
196
.
La unitat de la famlia, per, no es basa exclusivament en la semblana morfolgica, sin que tamb hi ha, p.ex.,
afinitats bioqumiques, com s el cas del polisacrid de reserva que acumullen, la inulina, constituda per unitats de
fructosa a diferncia del polisacrid habitual a tot el mn vegetal, el mid (format per cadenes de glucosa).
Tamb s destacable la presncia dolis grassos en les llavors, algunes de les quals (p.ex. el gira-sol) sempren
com a productores doli.
En general, les compostes sn plantes oportunistes (estratgia de la r) i no solen formar part, doncs, de
comunitats clmax; sn abundants, per contra, en comunitats arvenses i ruderals, de les quals sn, en ocasions, les
plantes dominants.
Hom pot dividir les compostes en dues subfamlies ben caracteritzables: les tubuliflores i les liguliflores.

193
1 DAster, un dels gneres.
194
A excepci de lAntrtida
195
Labsenta sobt per destil.laci amb alcohol de fulles de donzell, del qual se nextrau, fonamentalment, la tuiona, un terp (oli essencial) molt
txic capa de produir al.lucinacions i convulsions, i que va estar emprat per a estudiar lepilpsia per la similitud amb els seus efectes (vegeu nota 7
de Cupresscies).
Originalment, el color de labsenta s verd degut a la clorofil.la que arrastra lalcohol en passar per les herbes, per tant el color, comlaroma i el
sabor es potencien o modifiquen amb extractes daltres plantes (ans, fenoll, hisop, melissa, etc.) que es maceren junt a la primera.
Va adquirir una gran fama durant el trnsit del segle XIX al XX, quan va ser el licor preferit dels artistes malets europeus: Baudelaire, Verlaine,
Rimbaud, Mallarm, Musset, van Gogh, etc.
Tan gran va ser la seua presncia social que apareix en nombroses pintures de lpoca: aix, shi veu absenta a quadres de Manet (La bevedora
dabsenta. 1859), Degas (Labsenta. 1876), Toulouse Lautrec (El senyor Boileau en el caf. 1893) i fins i tot Picasso (El bevedor dabsenta. 1901), per
no dir la Natura morta, de van Gogh, amb un garrafa i un got dabsenta.
Les proves referides a la toxicitat de la tuiona van ser tan aclaparadores que a molts pasos es va prohibir la producci i comercialitzaci de labsenta
(entre 1905 i 1920 a Frana, Itlia, Sussa, Blgica i Estats Units; en la dcada dels 80 a lEstat espanyol).
Malgrat les prohibicions, aquesta beguda s consumida encara en determinades commemoracions; aix, p.ex., forma part amb el caf gelat de la
popular beguda anomenada nardo que es pren sobretot en les festes de moros i cristians de la Vila J oiosa (Marina Baixa).
Comercialment sha substitut labsenta per diversos succedanis anissats i sense donzell, dels quals els ms coneguts, amb extracte de regalssia (la
Papilioncia Glycyrrhiza glabra) porten les firmes Ricard i Pernod.
196
Aix comena, qui no ho recorda?, Amarcord, la magnfica pel.lcula de Fellini, amb uns xiquets corrent darrere uns vil.lans mentre criden I
vilani, i vilani!.
En les tubuliflores les flors del bot central mai tenen pestanya o lgula, (p.ex., les margarides, en qu hom pot
diferenciar les flors del bot central, de forma tubular i anomenats flsculs, de les flors de la vora, provedes duna
perllongaci alar que semblen dels ptals del conjunt i que coneguem amb el nom de lgules).
En les liguliflores, per contra, totes les flors, fins i tot les centrals, tenen lgula; una altra diferncia front a
lanterior s que, en general, aquest darreres produeixen un ltex a la tija (p.ex., els lletsons, dits aix per la llet que
solten les seues tiges), mentre que les anteriors presenten sovint recipients olefers.
Sn tubuliflores:
la margarida silvestre (Chrysanthemum coronarium) (XIII) dels herbassars de les vores dels camins, amb
varietats de lgules blanques, grogues i virolades;
la margarideta (Bellis annua) dels erms de terra baixa;
lnula
197
, olivarda (o jolivarda) (Inula viscosa), de fulles enganxoses, flors de color groc que ornen els
herbassars tardorals de vores de camins; la planta s parasitada sovint per linsecte dpter Myopites olivieri front al
qual la planta genera una agalla en forma doliva, don li ve el nom;
el te de roca (J asonia saxatilis; antigament J glutinosa), medicinal, que creix a les fissures de les roques
calcries;
el boixac de camp o herbeta de foc (Calendula arvensis L.) herba freqent als camps abandonats, on shi
destaca pels seus captols grocs o de color de carabassa;
la bracera (Centaurea aspera), de flors purpurines que ixen, com en un ramell, dun cim en forma de carxofeta;
les fulles, de sabor amarg (amarg com la bracera) contenen principis medicinals;
lobri lull (Centaurea calcitrapa) (XV), herba erecta que tamb sl escampar-se per terra; el captol, de flors
rosades, est protegit per espines fortes, que poden clavar-se en els dits dels peus de qui no va en compte (don li ve
el nom popular);
el bolig (Anacyclus valentinus), semblant a una margarida a la que li hagurem llevat els ptals (les lgules) i
noms restara el bot central, de color groc; ocupa les vores de camins durant la primavera;
la sempreviva borda (Helichrysum stoechas), mata llenyosa ramificada i grisenca de captols sense lgules i de
color groc;
el donzell (Artemisia absinthium), herba aromtica de fulles grisses i flors menudes, groc verdoses, globulars i
sense lgules; es fa present a cardassars de lestatge mont i contrades mediterrnies relativament plujoses; susa per
a fer labsenta;
les caparres o espina-xoca (Xanthium spinosum), planta ruderal de fulles amb els nervis de color blanc i
inflorescncies separades segons els sexes, les masculines al capdamunt de les tiges i les femenines eriades de pues
ganxudes; i
la major part dels cards, nom indiferenciat que saplica a nombrosos gneres i espcies, i als que dediquem unes
lnies ms endavant.
Sn liguliflores:
la xicoira (Cichorium intybus)
198
(XV), de flors blaves grcies a un pigment fcilment soluble en aigua; les
seues arrels, torrefactes, shan emprat com a succedani del caf;
els diferents lletsons, de flors grogues i dentre els que cal destacar el comestible llets fi (Sonchus tenerrimus),
els aspres llets punxs (Sonchus asper) i llets dase (Sonchus oleraceus), el dent de lle (Taraxacum officinale),
etc.; i
el card de moro (Scolymus hispanicus) (XV), comestible.
Unes paraules sobre els cards
Anomenem cards, en sentit ample, a un conjunt de vegetals de la famlia de les compostes fortament punxosos i
amb les inflorescncies voltades per brctees vulnerants7.
Grcies a aqueixa protecci, els cards aconsegueixen que els animals, tot i que es giten a la seua vora, no caiguen
en la temptaci de mossegar-los ni de xafar-los, per la qual cosa potser tinguen el seu origen als sestars dels herbvors
salvatges, on lacumulaci dexcrements els fornien de ladob que necessitaven.
La formidable defensa de les seues punxes s curiosament la causa perqu siguen el smbol herldic dEsccia.
En efecte, durant el regnat de Malcom I dEsccia (s X, un poc abans del regnat de Macbeth, limmortal
personatge recreat per Shakespeare) els vkings danesos tractaven docupar Esccia; en una ocasi, un escamot dells
anava apropant-se al campament escocs a lampara de la fosca nocturna per tal datacar-los per sorpresa i obtenir-ne
una fcil victria; per un dels intrusos, de sobre, calcig un card i, incapa de contenir-se, llan un crit estrident de
dolor; desvetllats els escocesos i refets del sobresalt, empunyaren les armes i aconseguiren de vncer els adversaris.
Des daquell dia, el card va ser adoptat a Esccia com a emblema nacional junt a la llegenda Nemo me impune
lacessit.
199

197DInuladeriveninulina(polisacriddereservadelesCompostes) i inulasa(enzimcapadedesdoblar lainulina).
198 Hi haunatendrallegendaalemanyaqueatribueix lheliotropismedaquestaplantaal fet deser lametamorfosi dunajovequevamorir damor esperant el seupromsmentreguaitavalhoritzseguint latrajectoriadel sol.
199
Aquest aspecte general fa que, en ocasions, es done el nomde cards a plantes punxoses que pertanyen a famlies diferents. Potser el cas ms
freqent s de la Umbel.lfera Eryngiumcampestre, coneguda companical i molt sovint comcard panical (vegeu Umbel.lferes).
8 Ning no magredeix impunement, o, en traducci ms lliure, cap repte sense resposta. Aqueix smbol ha arribat fins i tot a laltra banda de
lAtlntic, ja que la primera escola de Medicina dels Estats Units, erigida a Filadlfia en 1765, tenia sobre la seua entrada principal un card coma
emblema, homenatge a les primeres generacions de metges americans, formats a Edimburg, la capital dEsccia, seu durant el segle XVIII de la millor
Facultat de Medicina de tot Europa. El cinfils tamb recordaran la presncia daquest smbol a la pel.lcula de Lawrence Olivier Henry V (1944;
basada en lobra homnima de SHAKESPEARE): aqu, en la seqncia que correspon a lacte II escena III de lobra original, els quatre capitans dels
diferents estols britnics disputen entre ells abans de la presa de la ciutat francesa dHarfleur (1415, quan aqu teniemper rei a Ferran I de
Trastmara), a la Guerra dels Cent Anys; doncs b, cadascun porta-hi al pit el smbol del seu pas: un card lescocs, un all porro el gal.ls, una rosa
langs i un trvol lirlands, smbols que tamb es reconeixen a les samarretes dels participants en el ms recent torneig de rugbi anomenat de les cinc
nacions (on, a ms dels anteriors tamb competeixen els francesos, que duen coma smbol, comno?, un pollastre).
Lorigen de lespinescncia dels cards era objecte per als nostres avantpassats dinterpretacions ms potiques
que les actuals, i que no ens resistim a aportar.
Aix, p.ex., la mitologia romana afirmava que els cards havien estat creats per la deessa Tellus (lequivalent a la
grega Gea) com a mostra de dolor per la mort del pastor Daphnis, el primer compositor de canons bucliques.
I tamb la Bblia ens dna una versi sobre el seu origen, fruit de la maledicci de J ahv en resposta al pecat
original coms per Adam i Eva: [ la terra ] et produir espines i cards (Gnesi 3:18).
Des dun punt de vista ms actual, pot dir-se que s a causa del seu origen en els sestadors de bestiar que els
cards estaven pre-adaptats per a ocupar determinats llocs bruts de les ciutats i els camins, on arriben a formar
esplndides comunitats de cardassars.
Els cards sn, dins les nostres plantes anuals urbanes, les de creixement ms lent, ja que si b germinen molt
prompte, desprs de les primeres pluges de la tardor, tarden tot lhivern i la primavera per a desenvolupar-se
completament, i floreixen en comenar lestiu; aqueix creixement tan lent indica en certa manera la confiana dels
cards en les seues formidables defenses per a poder completar sense sobresalts el seu llarg cicle i atnyer aix una
important biomassa alhora que afueguen, pel seu tipus de creixement mitjanant rosetes basals de fulles, qualsevol
possible competidor.
Aqueixa forma de creixement era ben coneguda des dantuvi, tal i com queda ben recollida, p.ex., a la Parbola
del sembrador: Daltres (llavors) caigueren entre cards; els cards van crixer i les ofegaren (Mateu 13:7).
I, ja que parlem de les llavors, cal dir que en formen part principal de la dieta duns dels pardals ms estimats, les
cardeneres
200
.
Els cards tamb formen part duna altra dieta ben variada, la dels nostres antropnims, amb cognoms com
Cardell(s), Cardell, Cardet, Cardo, Escard, Cardoneda (Cordoneda, Cordoreda), Cardonet (Cordonet, Cordonets,
Cordunets) o Cards.
Dentre els cards ms comuns a casa nostra, destaquem:
Amb inflorescncies no ligulades (tubuliflores)
gnere Carthamus, sobretot el card fuell (C. lanatus), card menut de flors grogues, villans grissencs, tiges
piloses (don li ve el nom especfic) i ltex de color rogenc;
gnere Silybum, amb el representant ms conegut card mari o card de Maria (S. marianum) (XV), fcilment
identificable per les seues punxes, ben grosses, dels captols florals i per les taques blanques que ornen les seues
grans fulles
201
;
gnere Carduus, amb tiges alades i tomentoses voltades de punxes, i captols florals de color rosat agrupats per
parelles o trios;
gnere Carlina, amb roseta basal i sense tiges
202
;
gnere Centaurea (XI, XV), amb les inflorscncies voltades de punxes fortes; t flors grogues loriola (C.
melitensis), mentre les tenen rosades la bracera (C. aspera), de fulles amargants i lobri lull o card estrellat (C.
calcitrapa) (XV), el nom especfic del qual (i un dels seus populars) significa, si fa no fa, trampa per als peus, en
clara referncia a la perillositat de les seues punxes, situades molt a ran de terra;
gnere Galactites, amb la calcida blanca (G. tomentosa) (XIV), de flors rosades i suc llets a la tija.
Amb inflorescncies ligulades (liguliflores)
gnere Scolymus, coneguts com a cards de moro o cardets, distingibles amb facilitat per tenir captols ligulats
(recordem-ho, amb una mena de ptals a les vores) i ltex a les tiges (aquesta llet no s amarga ni metzinosa, i pot
emprar-se per a quallar la llet animal i fer aix una mena de quallada que abans es venia pels carrers de les nostres
ciutats); dues sn les espcies que tenim, totes dues comestibles i amb flors de color groc: S. hispanicus (XV) i S.
maculatus (identificable per les taques blanques de les seues fulles don li ve el nom especfic)

Unes paraules sobre les artemises
Dentre les poques plantes de la famlia Astercies que han perdut el mecanisme de pollinitzaci entomgama
(s a dir, basat en el transport del pollen pels insectes) destaquen les artemises (gnere Artemisia).
s per aix que les seues flors no tenen les vistoses flors del tipus margarida o similars que caracteritzen aquesta
famlia.
La causa hem de buscar-la, probablement, en lorigen daquest grup, que hem de situar a les desrtiques planes
de lsia central, on els hiverns sn molt freds i els estius considerablement calurosos, s a dir, un medi poc adequat
per als insectes.

200
El nomcientfic daquest pardal, Carduelis carduelis, fa referncia a la capacitat que t daccedir a les llavors dels cards (sobretot Carlina
corimbosa i Carthamus arborescens) abans que es dispersen grcies a la forma del seu bec, llarg i prim.
Daix tamb sen deriven diversos noms populars, des de litali cardellino fins al nostre, cardenera (cast.: jilguero), que per mettesis i corrupcions
ha donat variacions comcadernera, carganera, cagarnera i altres. En qualsevol cas, el colorit del seu plomatge, lagradable del seu cant i la facilitat de
cria en gbia, ha fet daquest pardal un dels ms estimats pels afeccionats i un dels ms reconeguts culturalment, comens ho mostra, p.ex., loli de
Rafael que podemadmirar a la galeria dels Uffizi, a Florncia, La marededu de la cardenera (1507), en qu un xiquet, J oan, el futur Baptista, li
ofereix una cardenera al seu cos J ess.
201
A les taques daquestes fulles la llegenda atribueix un curis origen. Es conta que un dia, mentre la verge Maria alletava el seu fill a la porta de sa
casa, aquest deix escapar un regalimde llet, que va caure sobre les fulles dun card que hi creixia, el qual des daleshores, qued marcat amb les
taques blanques que ara el caracteritzen (llegenda, per cert, ben semblant a la que tracta dexplicar lorigen de la Via Lctia a partir duna situaci
similar entre la cabra Amaltea i linfant que alletava, el div Zeus).
202
Laspecte estrellat daquesta planta, i el fet que al seu centre aparega en ple estiu una gran flor daurada i duna bellesa cromtica viva i
esplendorosa, ha fet que siga considerada coma una mena de representaci simblica del disc solar (en basc, la C. acaulis rep el nomdeguzi-lore,
literalment flor de sol); a tal efecte, a Vilafranca del Conflent (Catalunya Nord), els pagesos la claven a la porta de les cases no sols coma mostra de
domini simblic sobre la foscor, sin tamb, i segons ens conta mossn Verdaguer, coma higrmetre popular, ja que quan hi ha humitat la flor es
tanca i sobri en haver-hi sol.

Les artemises es van poder adaptar a aqueix ambient en la mesura en qu havien substitut lespecfic mecanisme
entomfil per un altre ms inespecfic, lanemfil (basat en el transport del pollen pel vent, factor dominant en
aqueixos ecosistemes).
Ms tard, aprofitant els canvis climtics i les consegents rutes migratries que sobrien, van arribar aqu, on en
molts casos han trobat medis ambientals on sobreviure i fins i tot dominar.
Dins aquest grup es troben algunes plantes medicinals emprades sobretot com a vermfugues i antihelmntiques
degut probablement al fet que tenen tuiona, un txic que atordeix els cucs intestinals que aix poden ser expulsats
amb facilitat pels moviments peristltics normals.
Aqueix efecte s conegut des de ben antic: ja en parla de ls daquestes plantes el papir Ebers (1550 aC),
dEgipte, i tamb PLINI (s I dC) comenta que es receptava contra els cucs intestinals (don potser li ve el nom angls
de wormwood: fusta per a cucs intestinals).
Dentre les artemises ms freqents a casa nostra cal destacar:
la botja pudenta (A. herba-alba), mata pluricaule (s a dir amb moltes tiges) freqent a les timonedes nitrfiles
dindrets secs daspecte blanquins degut a la fina borra que la cobreix i dolor forta (don li ve el nom popular); les
flors, menudes, sn de color groc pllid;
A. barrelieri, mata semblant a lanterior per menys pilosa, a excepci de les rames joves; les seues tiges
mostren un color rogenc pllid; viu tamb a les timonedes nitrfiles dindrets secs; i
la llemenosa (A. campestris), mata molt ramificada, de tiges sovint rogenques i molt lignificades, relativament
viscosa a les summitats florals i poc flairosa.
Captol a part mereix el donzell
203
o absinti (A. absinthium), herba lignificada a la base i molt ramificada, grisa,
aromtica i amb els captols nutants (s a dir, penjants), que creix als herbassars nitrfils de lestatge mont i de les
contrades mediterrnies relativament plujoses; amb ella es fa el licor alcohlic conegut com absenta
204
.
s una de les plantes ms amargues que existeixen (noms precedida de la ruda), degut al complexe qumic
conegut com absintina, substncia tan amarga que pot ser detectada en una proporci d1 gram en 100 litres daigua.
Tant s aix que els diversos autors de la Bblia lusen com a exemple damargor (tot i que potser estiguen
referint-se a lA. judaica):
J eremies 23:15 Vet aqu que jo (J ahveh) els far menjar donzell i beure aigua emmetzinada.
Lamentacions 3:19 El record de laflicci i de lexili s donzell i metzina.
Apocalipsi 8:10-11 I el tercer ngel va tocar la trompeta. I va caure del cel un astre gros, flamejant com una
torxa, i va caure sobre la tercera part dels rius i sobre les fonts dels aiges. De nom, lastre s dit Donzell. I la tercera
part de les aiges es convert en aigua de donzell, i molts homes van morir de les aiges, perqu shavien tornat
amargues.
205

203
Malgrat lhomonmia, el mot de planta donzell s independent de lapel.latiu donzell referit a jove noble encara no armat cavaller. Segons
ALCOVER-MOLL (IV:569), el terme botnic donzell prov probablement del llat carduncellu, diminutiu de carduus (card; de la mateixa famlia)
amb eliminaci de lelement incial car-.
204
El donzell susava antigament amb altres finalitats; aix, diu Fra Miquel AGUST (1617) al seu Llibre de secrets dagricultura o Casa rstica y
pastoril: Als horts se planta lo donzell tant per la seua olor quant per la molta utilitat de la salut. Lo donzell entre moltes virtuts seues, que son infinites
i admirables, conforta principalment lo ventrell, y ab ell sen fa vi, que se diu vi de donzell... segueixen uns remeis contra letiguesa i la hidropesia
vella i diu que fa negres els cabells.
205
Al respecte, i per als amants de les profecies, es dna una mena de casualitat morbosa entre aquestos versicles i un esdeveniment coetani: sabeu
comes diu en ucrans aquesta planta, el donzell (cast.: ajenjo, fr.: absinthe, alem.: Wermut, rus: polyin )?, doncs txernbil; us sona, no?. Per a qui
no sen recorde, aqueix era el nomduna central nuclear situada a Ucrana que el 28 dabril de 1986 va produir el major accident nuclear conegut fins
ara, amb emmetzinament de les aiges, mort de les persones, etc.. I, a qu no deixa de ser curiosa la coincidncia del nomamb la profecia de sant
J oan evangelista?; per a qui vullga seguir alimentant la vena apocalptica, cal recordar que aqueix mateix any va tornar a visitar-nos el cometa Halley,
predictor habitual de catstrofes segons cert tipus de pensament; hi ha qui done ms?

22. Famlia de les corretjoles i el moniato.
LES CONVOLVULCIES (CONVOLVULACEAE)
206
Les Convolvulcies s una famlia de plantes llenyoses i herbcies sovint enfiladisses i a qu pertanyen uns 50
gneres i vora 1.500 espcies.
Com a carcters diagnstics assenyalarem les seues fulles simples i alternes, les flors amb 5 ptals soldats, 5
spals sovint lliures, 5 estams soldats a la base dels ptals i un pistil amb lestigma i lestil relativament simples.
Aquesta famlia est emparentada amb les Boragincies i les Solancies, i les seues espcies es troben
distribudes per les zones tropicals i temperades dambds hemisferis.
A ms dalgunes espcies de carcter ornamental, fonamentalment dels gneres Ipomoea (meravelles) i
Convolvulus
207
(corretjoles), la importncia fonamental la detenta, el moniato (Ipomoea batatas), del qual es cultiven
centenars de varietats per tot el mn, essent el J ap el principal productor.
Al nostre territori noms en tenim representades, a ms del moniato, cultivat, 17 espcies agrupades en 4 gneres,
Calystegia, Convolvulus, Cuscuta i Ipomoea, dels quals s Convolvulus el ms ests, amb 8 espcies, seguit de
Cuscuta, amb 4 espcies.

Convolvulus
208
L.2-3
Corretjoles.
Plantes amb les flors infundibuliformes (s a dir, i per als comuns mortals, en forma dembut)
Dentre aquestes plantes, una de les ms fcils de trobar s la corretjola de serp o herba campanera (C.
althaeoides), representada a totes les nostres comarques litorals des don sescampa cap algunes de linterior.
Es tracta duna herba voluble, pilosa, de fulles peciolades i triangulars. Les flors, de corolla rosada, creixen a les
axilles de les fulles i sobre un peduncle ms llarg que la fulla corresponent.
Mentre que aquesta creix als prats secs, laltra bastant coneguda, la corretjola o corriola (vera o de camp) (C.
arvensis), de corolla blanca o amb bandes rosades, creix a les comunitats arvenses o ruderals.
Daltres corretjoles ocupen ambients diferents.
Aix, a les marjals, creix enfilant-se sobre canyes i senills la corretjola gran o blanca (C. sepium =Calystegia
sepium).
A les platges, sobre les dunes darena, shi fa la campaneta de mar (C. soldanella =Calystegia soldanella), amb la
corolla a tires blanques i rosades.
A les brolles clares de les nostres muntanyes s possible de trobar la corretjola cabdellada o llanuda (C.
lanuginosus), una de les poques corretjoles no enfiladisses, daspecte argentat i seds i amb bellssimes flors
blanques i roses.
Ms difcil de localitzar, la corretjola valenciana (C. valentinus) sols viu a les braves muntanyes enfrontades a la
mar dels territoris dinic i lucntic; les seues flors, dun blau violaci, destaquen per la seua grandria relativa en
comparaci amb les fulles.


Cuscuta L.
Cabells, confitets (Baix Vinalop), calcuta (Baix Segura) (VI).
Gnere de plantes parsites que alguns autors inclouen dins una famlia monoespecfica, les Cuscutcies.
El seu cos vegetatiu es troba molt simplificat, ja que no tenen ni arrels ni fulles.
Tenen, aix si, tiges molt llargues i ramificades, volubles (s a dir, capaces denrotllar-se) i provedes dun
aparell xuclador, els haustoris, amb els quals capten la saba de les plantes a qu parasiten.
Mancades de clorofilla, les tiges sn de color vermell o groguenc i sentortolliguen per entre la planta parasitada
adquirint un aspecte de cabellera rogenca ms o menys atapeda.
Les flors, de color blanc o rosat, shi desenvolupen b i en formar-se cobreixen la planta com si es tractara de
confits damunt un pasts, per la qual cosa aquesta planta s coneguda al Baix Vinalop amb el nom de confitets.
A les nostres terres podem trobar-ne quatre espcies: C. scandens, C. europaea (que parasita l'ortiga Urtica
dioica i viu a lestatge mont), C. campestris (parsita de la papilioncia Medicago sativa) i C. epithymum (que,
tot i el nom especfic tan sols ens indica que viu sobre els Thymus, s la de major espectre alimentari i parasita
diverses plantes a ms daquestes, com s el cas de diverses dels gneres Rosmarinus, Anthyllis, Helianthemum,
Ononis i altres espcies de les brolles i timonedes).

206
De Convolvulus, el gnere ms representatiu, amb ms de 400 espcies diferents.
207
Del llat convolvo, entrellaar.
208
Del nomdaquest gnere pren el seu la papallona anomenada esfinx de les corretjoles (Agrius convolvuli), leruga de la qual, pedraferit de les
corretjoles se nalimenta.

23. Famlia dels crespinells o rams de pastor.
LES CRASSULCIES (CRASSULACEAE)
209
Unes 1.000 espcies agrupades en uns 25 gneres comprn aquesta famlia prpia dels indrets eixuts de les
latituds tropicals i subtropicals.
El seu perfil ecolgic s degut a la riquessa en teixits capaces dacumullar aigua, s a dir, a la seua carnossitat o
crassulescncia.
La trentena despcies que viuen a les nostres terres pertanyen als gneres Crassula, Mucizonia, Sedum,
Sempervivum i Umbilicus, dels quals potser el ms conegut s Sedum, amb una vintena despcies.

Sedum L.
Crespinell, ram de pastor (X).
Planta de fulles esparses situades al voltant de tiges erectes coronades per cimes de flors blanques o grogues.
Potser la ms freqent siga el ram de pastor gros (Sedum sediforme), la tija de la qual sallarga manifestament
quan ha de fer les flors, de color blanc (tot i que una varietat, prpia del territori dinic i de les Pitises, les fa
grogues).

Viu als sls eixuts i assolellats, i ha trobat un bon substitut daquests a les teulades de les cases antigues, tal i com
diu la canoneta popular valenciana:
Que coses ms bones que cria el Senyor
per dalt les teulades ram de pastor.
Les seues fulles, confitades amb aigua i sal o amb vinagre, susen com aperitives.
Tamb s bastant freqents a indrets assolellats el ram de pastor blanc (S. album) de fulles arredonides i flors
blanques agrupades en umbella.
Tamb tenim uns ramets de pastor ms menuts, el crespinell groc o arrs de bruixa (S. acre) de fulles picants i
flors grogues estrelades, i el crespinell blau (S. desyphillum), que viu a llocs ombrvols on forma una mena de
gespeta molt densa i blavenca.



209
De Crassula, un dels gneres, representat aqu per dues espcies.


24. Famlia de les cols, els naps i els raves
LES CRUCFERES O BRASSICCIES (BRASSICACEAE) 1
Unes 3.000 espcies conformen aquesta gran famlia fcil didentificar per la gran homogenetat de la seua
estructura floral: quatre spals, quatre ptals que formen una mena de creu, quatre estams llargs i dos curts, i un
pistil.
Tan caracterstic com la flor s el seu fruit, una cpsula dividida en dues parts per una membrana sobre la qual se
sostenen les llavors, protegides per dues valves laterals que generalment es desprenen en madurar; quan la cpsula s
almenys tres voltes ms llarga que ampla hom li diu silqua, mentre que si s ms curta rep el nom de silcula
(diminutiu de lanterior)2.
Degut probablement a lhomegenetat morfolgica3 dels membres daquesta famlia, la determinaci del gnere i
lespcie presenta majors dificultats (sassemblen tant!), i cal trobar carcters que difereixen segons les espcies; en
general, i tot i respondre a un patr com, s loriginalitat del fruit (mida, forma, aspecte, ornamentaci, etc.) el
carcter que es pren com a diferencial, degut a la gran diversificaci morfolgica i al barroquisme formal de les
silqes (i silcules).
Pel que fa al conjunt de la famlia cal dir que en la seua gran majoria, les crucferes sn herbes (o,
excepcionalment petits arbustos) capaces de viure en hbitats tan dispars com les platges, les muntanyes, vora els
rius, en carrers, en horts i en jardins, generalment, aix s, de les regions temperades de lhemisferi nord.
Dentre els arbustos cal destacar, pel que ens afecta, dos dels coixinets punxosos que hom pot trobar al cim de les
nostres muntanyes, sobretot per damunt dels 1.000 m, largilagueta o bufalaga vera (Alyssum spinosum) i leri
groc (Vella spinosa).
Les herbcies sn ms oportunistes en general, i formen part, en una elevada proporci, de comunitats ruderals
(de llocs bruts i viaris transitats) i arvenses (males herbes dels cultius), com s el cas de, entre daltres moltes:
la floreta (Lepidium draba =Cardaria draba), herba pubescent de flors blanques i menudes, abundant a les vores
de camps i camins;
el sarronet de pastor (Capsella bursa-pastoris), dit aix per la forma del seu fruit; la capacitat dautofecundaci,
unida a lentomoflia i a labundant producci de llavors ens indica el seu carcter pioner en la conquesta de nous
espais;
el xuclamel o caps-blancs (Alyssum maritimum =Lobularia maritima) herba en ramells, feblement lignificada a
la base, amb flors agrupades en cabotes que fan olor a mel; de propietats diurtiques i antigament reconeguda com a
remei contra la rbia (don li ve el nom llat: a, sense, i lyssum, rbia);
el colejo (Moricandia arvensis), de flors lila i tija i fulles dun verd glauc (blanquins) degut a la capa cria que
recobreix lepidermis; viu a les contrades ms rides freqentment acompanyat pel
pitanet (Carritchera annua), herba hspida de flors menudes de color groguenc, amb venes violcies i fruit
esferodal eriat de pls i amb un apndix foliar lleugerament corbat;
el citr, ravanell o ravanissa (Diplotaxis erucoides) (XII), de flor blanca4, tpic dels bancals de sec,
habitualment emprada per a donar de menjar als pardals engabiats (gafarrons, canaris, etc.); el nom de ravanissa
saplica extensivament a diverses espcies caracteritzades per tenir les llavors arrenglerades longitudinalment en
cadascuna de les 2 cavitats del fruit; el nom especfic daquesta espcie concreta fa referncia a la segent, Eruca
vesicaria (de fet, erucoides vol dir amb forma dEruca);
leruga (Eruca vesicaria), present a gran part del Pas Valenci i les Illes, i tamb a les comarques ms eixutes
del Principat, fa les flors relativament grans amb els ptals de color groc pllid recorreguts per fines nerviacions
violcies; a leruga se li han atribut sovint propietats afrodisaques, creena ja recollida per DIOSCRIDES (s I
dC)5, quan deia que menjada cruda, en gran quantitat, leruga estimula la luxria.
Leruga ha estat tamb emprada com a menjar, per la qual cosa sha a arribat a cultivar. J a els romans la feien
servir, i a casa nostra, el Llibre de Sent Sov (s IV), el receptari de cuina ms antic en la nostra llengua i un dels ms
antics dEuropa, sen donen receptes per a preparar-la, de les quals mostrem una, escrita en un delicis estil medieval
(i recollida per MARTIN & CLIMENT. 1990): Si vols fer horuga que sia bona, se fa aix: Primerament prin hom los
pans de la horuga, e rau-la b ab una ralladora, e puy pica-la hom b en un morter de coura, e mit-hi hom un poc
daygua per s que mills se pic. E quant s b picada, prin hom de laygua calda, e paste-la hom, e bulla hom en una
casola. E quant s bullida, refresca-li hom ab aygua altra vegada. E ha hom des grans danys (alls) e piquels hom b
en lo morter. E puys pet-hi hom lhoruga, e pica-la hom com mills pot. Eit-hi avallanes e nous e dtils bullits, que
nh. E quant s b picada, exeta-la (escalda-la) amb de bon vinagre, e si era massa agra, ab de bon vi fort trempa-la.
Puys, pren salsa amb molt de safr, e met-nhi hom, per tal com ns millor. E puys, bulla. E met-hi hom mel o arrop.
I tamb, ms tard, Fra AGUST diu al seu Llibre de secrets dagricultura o Casa rustica y pastoril (1617): Ruca s
una herba que s molt freqentada pera menjar en la ensalada, mesclada ab lletugas per a trempar la fredor de la
lletuga (pg. 35).
Tot i que la importncia alimentria de les crucferes no pot comparar-se amb la de les lleguminoses i gramnies,
cal destacar dentre les espcies cultivades amb aqueixa finalitat:
la col (Brassica oleracea) i les seues nombroses varietats (col de Brusselles, col arrissada o escarola, flor-i-col,
brquil, llombarda, col de cabdell, etc), originalment cultivada per al consum hum i com a farratge des de fa ms de
cinc mil anys en les rees litorals del nord dEuropa, don va passar a lEuropa de lest i a la conca mediterrnia, on
gaudeix des dantuvi de gran estima6;
el nap (Brassica napus), del que hom aprofita les arrels, riques en substncies de reserva, les fulles com a
farratge i duna de les seues varietats, anomenada colza, loli que sextrau de les llavors;
el rave (Raphanus sativus), les arrels del qual sn riques en uns glucsids7 sulfurats responsables del sabor
picant caracterstic daquesta planta i de moltes altes crucferes, com les mostasses (Sinapis alba L. i Brassica nigra
Koch.), conegudes des dantuvi com a condiment i per a preparar cataplasmes8, els crixens (Nasturtium officinale;
on el propi nom genric, procedeix de nasus, nas, i tortus, torut, tot alludint al sabor picant daquest vegetal; cast.:
berros).
La producci dolis a partir de les llavors de les crucferes s enormement important, tan sols superat per la
producci de soia, oliva, cacauet i gira-sol; dentre les oleaginoses cal destacar sobretot les colzes Brassica
napus i B. rapa, un derivat desnaturalitzat dels quals gaudeix del trist privilegi dhaver estat el causant dun dels
majors emmetzinaments massius que recorda la histria.
Per ltim, cal assenyalar pel seu inters industrial el pastell (Isatis tinctoria; cast.: glasto) de les fulles del qual
sextrau el colorant anyil o indi (cast.: ndigo), i que ja recull EIXIMENS al seu Regiment de la cosa pblica (1383):
La dita terra produeix aix mateix noble seda, lli, cnam e gleda per adobar draps e grana, pastell, gauda e alazflor e
altres diverses herbes pertanyents e aptes per a tintoreria (30:13).
Es tracta del tint blau9 ms generalitzat al llarg de la histria per ser el colorant que podia obtenirse en millors
condicions de rendiment/esfor: ja era utilitzat pels tracis per a tatuar-se, i tamb pels druides, i per tenyir la roba
interior dels romans, els pantalons dels germnics, la major part de la roba emprada en lEdat Mitjana, els uniformes
dels soldats, etc.
Sobt de les fulles del pastell, que posades sobre fem en putrefacci produeixen un lquid groc que en contacte
amb la roba o amb el cos passa a un color blau brillant. Ara b, el procs afecta tant, odorferament almenys, als que
practiquen aquesta tcnica, que fins i tot ha ocasionat un curis cas dendogmia induda: les famlies de Norfolk (a
Virgnia, USA) que treballaven en lelaboraci de lanyil es veien obligades a casar-se entre elles, donada la ftida
impregnaci que els produa i que noms podien suportar ells mateixos.
Durant el segle XVI, els mercaders holandesos van trobar que les Papilioncies asitiques Indigofera suffruticosa
i I. anil produen un tint similar i de menor cost, lanyil de l'ndia o indi, i comenaren a exportar-la a Europa, on
dominaren el mercat fins que el 1885 Adolf von Bayer va conseguir sintetitzar-lo en un laboratori i produir la sntesi
industrial.
Durant la segona meitat daquest segle, el progressiu cromatisme en el vestir arraconava cada volta ms lanyil,
fins qu, pel 1960, una petita empresa de Califrnia dedicada a la confecci de pantalons va posar en prctica una
nova manera de tractar el teixit amb aquest colorant: si es tenyien noms els fils verticals de la trama amb anyil per
els horitzontals de lordit (cast. urdimbre) de blanc, el resultat era un blau menys cridaner que lhabitual, amb una
aparena resistent i prototipus de la roba cmoda i informal; la fbrica era una tal Levi-Strauss, el tipus de pantal
que va llanar al mercat s lanomenat blue jeans, tex o vaquer i el seu xit va suposar, tamb, el daquest colorant,
un dels ms primitius que van utilitzar els humans i basat en una planta daquesta famlia, les Crucferes.

1 De Brassica, un dels gneres ms tpics; a aquest gnere tamb fa referncia el nomcientfic de la papallona de la col (Pieris brassicae), leruga de
la qual, cuc de la col, salimenta daqueixa crucfera (Brassica oleracea).
2 Aquesta diminutiu -ula el reconeixemtamb en, p.ex., un personatge histric relativament fams, Gai J uli Csar Germnic, ms conegut coma
Calgula pel fet que els legionaris que servien amb son pare li van regalar quan era xiquet unes sandlies (caliga) similars a les dels propis legionaris,
per, bviament, ms menudes (caligula, sandalieta), i amb les quals sel va acabar identificant.
3 Una altra caracterstica que aferma la unitat del grup s la semblana bioqumica daquests vegetals, que elaboren i magatzenen en els seus teixits
una famlia especfica de components qumics coneguts coma senevols (=glucsids isosulfocianats). Aquests senevols, diferents dunes espcies a
unes altres per tots ells amb una estructura bsica comuna, sn els responsables del sabor i lolor picant de la major part de les crucferes comtamb
de les seues propietats revulsives i rubefactores, sempre i quan, aix s, es compleixen simultniament dues condicions: shan desprmer els teixits de
la planta i aix sha de fer en presncia daigua (llepar, p.ex., un rave o un citr, no dna sensaci picant: sha de mastegar). En efecte, donat que els
enzims capaces de dissociar els senevols i fer-los actius es troben en cl.lules diferents de la mateixa planta, cal destruir els teixits i alliberar aix els
components, que, en dissoluci, poden actuar i lliurar els components dels senevols, particularment un derivat nitrogenat ric en sofre que s el
responsable dels particulars sabors i olors picants de moltes crucferes.
4 Altres Diplotaxis tenen la flor groga, comles D. catholica, D. harra, D. muralis, D. tenuifolia, D. viminea i D. virgata.
5 Dioscrides (s I dC), natural de Cilcia, a lsia Menor, va ser metge i cirurgi de lexrcit rom amb el qual realitz nombroses campanyes en
temps de Ner; fruit del seu esperit observador i sistematitzador s el primer gran tractat de botnica farmacolgica de la nostra cultura, Materia
Medica, trasms oralment i per escrit a travs de les cultures cristiana i islmica; escrita originalment en grec, va ser traduda a litali pel preclar
naturalista Matthioli, i daqu al castell i comentada molt acuradament pel metge segovi Andrs de Laguna (s XVI); al nostre segle, lobra ha estat
actualitzada i renovada per linsigne botnic catal Pius FONT I QUER, en lobra Plantas medicinales, que porta per just subttol El Dioscrides
renovado i que segueix essent referncia obligada per qui vulga acostar-se al mn de les plantes remeieres.
6 Tal i compodemllegir a CAT en un passatge del seu De re rustica: (la col) afavoreix la digesti i dissipa lembriaguesa... Si en un dinar voleu
beure i menjar en abundncia, preneu-vos prviament cols crudes confitades en vinagre, i vos agradaran tant que les tornareu a prendre en acabar
lgap. La col mant la salut. Triturada, saplica sobre les nafres i els tumors. Cura la melangia, combateix i ho cura tot.
Malgrat les seues propietats, ha estat ignorada per altres pobles prxims, comels semites (rabs, hebreus, etc.).
7 Vegeu nota 4.1 de la famlia Cariofil.lcies.
8 Aix, p.ex., TEOFRASTE (s IV aC) en fa esment, i tamb era coneguda i emprada pels romans amb el nomde sinapi, don prov el mot sinapisme
per a referir-se a la rubefacci produda per cataplasmes de mostassa.
9 La mol.lcula dindi cont toms de nitrogen; si se substitueixen qumicament aqueixos toms per un o ms de sofre, sobtenen els pigments
anomenats tio-indi, amb gammes de color de vermell a violeta i emprats en pintures dalta qualitat.


25. Famlia del mel i la carabassa
LES CUCURBITCIES (CUCURBITACEAE) 1
Famlia tpica dels pasos clids formada per uns 90 gneres i unes 700 espcies, de les quals noms 2 sn
autctones a les nostres terres, el melonet bord o cogombret amarg (Ecballium elaterium) (XIV), de les comunitats
ruderals, i la carabassina Bryonia cretica, de les bardisses i vores de boscos humits.
La seua importncia per a nosaltres radica, per, en qu moltes delles fan fruits comestibles bastant apreciats,
per la qual cosa es cultiven, importades dsia, lfrica tropical o Amrica:
el mel, mel dolor o mel de tot lany (Cucumis melo), la polpa del qual s consumida com a fruita fresca;
el mel daigua, mel dAlger o sndria (Citrullus lanatus), tamb consumit con a fruita fresca i per a preparar
melmelades, gelees i altres productes de confitera;
el cogombre o combrombo (Cucumis sativus; cast.: pepino o cohombro)2;
la carabassera vinatera (Lagenaria siceraria)3, com a planta ornamental i pels seus fruits grossos de formes
diverses, utilitzats per a conservar lquids, com a flotadors, etc., i sovint associats als pelegrins4;
la carabassa o carbassa (Cucurbita pepo), i bastant utilitzada per a preparar amb ella dolos tradicionals, des de
la carabassa torrada, tan popular als carrers de Valncia, fins a larnad, que encara es fa a Xtiva (Costera);
lalfics o amfics (Cucumis flexuosus), una mena de cogombre allargat i recargolat molt consumit al migjorn
valenci i poc conegut fra daqueix territori5-6; fins i tot Cavanilles (1797; vol. 2 pg. 265) sen sorprn en
descobrir-lo:
En Novelda y pueblos circunvecinos se cultiva una planta desconocida en el resto del reyno llamada alfics, que
es el Cucumis flexuosus de Linneo, tan til al cultivador, que algunos aos el fruto se coge en una tahulla vale hasta
50 pesos. Es algo parecido en el olor y gusto a los pepinos, bien que muy diverso en la figura, que es casi cilndrica y
encorvada manera de trompa: su dimetro es doce y mas veces menor que su longitud, la que llega hasta quatro
pies. Quando tienen uno dos pies de largo se comen tiernos sin aderezo alguno, como los melones y otras frutas.
Los naturales los hallan deliciosos: mi me pareciron inspidos, sin duda por no estar acostumbrado comerlos.


1 De Cucurbitum, un dels gneres.
2 s de destacar la simbologia flica del fruit daquesta planta, tal i comes recull, p.ex., a la lgubre llegenda castellana del segle XII Los (siete)
infantes de Lara (2.1), on, per a censurar la mort dAlvaro Snchez a mans del menut dels infants, un criat de dona Lambra, tia daquell, tira als peus
dels infants un cogombre tacat de sang.
2.1 Traslladada sovint al teatre, des de J uan de la Encina fins al duque de Rivas.
3 Del llat lagoena, que vol dir botella.
4 I, de retruc, atribut de lapstol J aume i tamb de larcngel Rafael.
5 No figura, p.ex., ni a la Flora manual dels Pasos Catalans ni a la relaci de plantes cultivades del volumPlantes Superiors de la Histria Natural
dels Pasos Catalans, per si al Manual of cultivated plants, de BAILEY (EE.UU.).
6 Tot i aix, i segons GRIEVE (1980), sembla queels anglesos el coneixen amb el nomben grfic de snake cucumber o serpent melon (s a dir, mel
serpentiforme); de fet s ms un mel que un cogombre, i molts el consideren una simple varietat de C. melo (p.ex., els autors de Flora europaea).


26. Famlia dels xiprers.
LES CUPRESSCIES (CUPRESACEAE) 1
Apollo, du solar, en la seua fogositat enamoradissa va pretendir aconseguir els favors de nombroses nimfes i
mortals, dun i daltre sexe. Malgrat la bellesa del du, molts dels elegits van refusar els seus requeriments, i, com a
cstic, van sser compellits a ser transformats en plantes que, daqueixa manera van ornar el mtic jard dels nostres
avantapassats.
Tres personatges, almenys, destaquen en aquestes metamorfosis: Daphne, transformada en un llorer, J acint,
convertit en la flor que ara du el seu nom, i Cyparissus, qu, fugint de lacaament del du, va sser trasformat en un
xiprer.
I Apollo, en una ltima pregria, li diu: "Sempre et plorar, i tu plorars als altres i els acompanyars en els seus
dolors".
OVIDI: Les Metamorfosis X:106-142.
El nom daqueix jove ha perdurat, lleugerament modificat en passar al llat, en el nom genric del xiprer,
Cupressus2 i en el de la famlia que pren a aquest arbre per arquetipus, les Cupresscies, del grup de les
Gimnospermes3.
Les cupresscies comprenen un bon nombre darbres i arbustos, de fulles persistents escamoses o aciculars, molts
dells dinters forestal i sovint riques en resines i essncies.
Formen part daquesta famlia un total de 140 espcies agrupades en 20 gneres, dels quals noms nhi ha 1
despontani als Pasos Catalans, J uniperus, amb 5 espcies.
Daltres, per, sn cultivats amb major o menor insistncia, com s el cas dels xiprers i les tuies.
Per la seua importncia per a nosaltres destacarem el xiprer, el cdec, el ginebre, la savina i el xiprer moro.

Cupressus sempervirens L.
Xiprer, ciprs.
El xiprer s un arbre erecte i verd tot lany (don li ve el nom especfic) que pot assolir els 30 m dalria.
La seua forma i alria han estat considerades emblemtiques des dantuvi: Mhi he enlairat com un xiprer de les
muntanyes dHermon (Eclesistic 24:13), i, ms endavant,... com el xiprer que puja cap als nvols (Eclesistic 50:10)
El tronc, recte i cobert per una escora fibrosa i estriada longitudinalment, produeix abundants rames, que poden
ser ascendents (var. sempervirens, amb la copa allargada i estreta) o horitzontals (var. horizontalis, que dna una
copa cnica).
La seua fusta s dura i resistent (es considera inatacable pel corc), apropiada per a ebenisteria.
Potser per associaci de la seua imputrescibilitat amb la de les nimes dels morts ha estat plantat des dantuvi als
cementeris dels pasos mediterranis i del Prxim Orient per a honorar els morts.
Des daqueix punt de vista cobren sentit les paraules de CAMES en Os lusiadas:
Est apontando o agudo cipariso
Para aonde posto o etreo Paraiso.
Des daqueix punt de vista cobren significat les llegendes perses que situen les tombes dels dos personatges ms
illustres de la seua histria, Cir i Zaratustra, sota les arrels duns xiprers.
En lantiguitat semprava molt per a la construcci de cases pels cretencs, fenicis i grecs, i tamb en la
construcci de palaus com el de Cnossos a Creta.
Tot i que no figura a la Bblia com a arbre utilitzat en la construcci del Temple (de Salom), potser hem de fer
cas a HERODOT4 quan posa en boca del rei Hiram, de Tir (s IX aC) les paraules segents dirigides a Salom,
dIsrael i J ud: He donat lordre que tentreguen tallats tal quantitat de cedres i xiprers com necessites per a la teua
construcci.
Fins i tot les portes de Sant Pere, a Roma, estan fetes de fusta de xiprer, i desprs del temps passat no en
presenten cap signe de decadncia.
No sols era emprada en la construcci de vivendes i palaus, sin tamb en la de naus: fenicis, cretencs i grecs
lempraren molt per a construir les seues , a ligual que Alexandre el Gran.
Tamb era de xiprer la fusta emprada habitualment per tallar les imatges de les divinitats.

Aqu, malgrat la seua temprana introducci, no shi ha naturalitzat i ni tan sols shi troben exemplars
subespontanis, sin que tots sn plantats.

J uniperus oxycedrus L.
Cdec, ginebre (Alacant, Marina Baixa, Baix Cinca, Ribagora), ginebre rojal (Baix Maestrat), ginebrissa
(Mallorca) (III).
Tot i ser potencialment un arbre, s freqent trobar-lo sense desenvolupar per complet i, en conseqncia, amb
aparena darbust verd blanquins i amb els branquillons pnduls en els exemplars ms grossos.
Lescora s fibrosa i les seues fulles linear-triangulars i punxants (cosa que es recull al prefixe oxy del seu nom
especfic); aquestes es reconeixen fcilment perque pel dret tenen, ben marcades longitudinalment, dues ratlles
paralleles i blanques, on se situen els transpiradors estomes, la qual cosa confereix al conjunt de la planta un color
glauc.
A ligual que la resta de les Cupresscies i en general de les Gimnospermes, les seues llavors, malgrat trobar-se
aparentment protegides per alguna estructura (en aquest cas un glbul esferodal, amb una polpa de color bru rogenc
que envolta les llavors), estan en realitat nues i el glbul no pot ser considerat un fruit autntic.
Sol formar part de les garrigues, mquies litorals i boscos clars de les contrades mediterrnies.

J uniperus communis L.
Ginebre, ginebre negral (Baix Maestrat), ginebr ver (Terra Alta).
Als matollars i boscos clars de lestatge mont i de les contrades mediterrnies plujoses, generalment per damunt
dels 1.000 m (Pirineus i territoris olositnic, catalandic, auso-segrric, serrnic, i, excepcionalment, a la Font-roja
dAlcoi, en territori dinic), hom pot trobar lautntic ginebre similar a lanterior per fcilment distingible si
observem les fulles (amb sols una ratlla blanca), i els glbuls madurs (de color blau fosc).
s daquest ginebre don sobt la ginebra5.
J uniperus phoenicea L.
Savina mediterrnia, anomenada correntment savina (Alacant, Baix Maestrat, Tarragons, Baix Cinca, Segri)
(III).

Potser lxit ms gran dels fenicis va ser degut a poder comerciar amb un pigment del qual noms ells coneixien
el secret de la seua extracci: la porpra.
El color vermell amb qu podien tenyir els teixits, grcies a aqueix pigment va fer que per a molts color i nom
dels mercaders estigueren associats.
En record daix moltes espcies botniques, caracteritzades per tenir aqueix color en alguna part del seu
organisme o en algun moment de la seua vida, han rebut el nom daqueixos comerciants phoenicea.
Aquest s el cas de lespcie que ara ens ocupa.
En efecte, es tracta dun arbre menut, sovint redut a port arbustiu i els glbuls del qual sn de color rogenc.
Posseeix fulles que canvien al llarg de la seua vida, ja que en comenar el seu creixement t les fulles allargades i
punxants, com les del ginebre, mentre que la planta adulta ja les presenta totes menudes, arredonides, esquamiformes
i densament imbricades, com les del xiprer, per la qual cosa a Fredes (Baix Maestrat), diuen que la savina naix
ginebre.
Viu a les mquies, garrigues, roquissars de les contrades mediterrnies de Catalunya i el Pas Valenci, i a les
platges de les Balears i les Pitises.
Les altres savines presents a les nostres terres sn:
la savina turfera (J . thurifera), de fulles aromtiques, enganxoses i disposades en rames aplanades, i glbul
blavs, i
la savina de muntanya (J . sabina), arbust sovint rabassut6 de fulles rombodals i aromtiques i amb el glbul de
color negre durant lestiu i pruns (amb la superfcie coberta per una capa cria) durant lhivern.

Tetraclinis articulata (Vahl). Masters. (=Thuja articulata Vahl)
Xiprer moro, xiprer quadrivalve (neologismes) (VII).
Es tracta duna de les joies de la nostra flora, potser larbre ms escs (junt al Populus euphratica) dels que viuen
als Pasos Catalans i a tot Europa.
s un arbre menut amb aspecte de xiprer amb les rametes comprimides, fcil de reconixer si sobserven les
seues pinyes, formades per quatre valves que en obrir-se formen una mena de creu.
Degut a la compresi de les seues rametes, similar a la de les tuies (Thuja orientalis, Th. occidentalis)7, i que les
fulles escamoses simbriquen entre aquestes fins conferir a les rames una aspecte articulat, aquest arbre va ser
classificat com a Thuja articulata.
Per incisi en els seu tronc sobt una resina transparent coneguda com a sandaraca, de flaire balsmic, i emprada
en la indstria de vernissos i per fer ciments dentaris.
La seua rea de distribuci sestn primordialment per Xipre, Malta i el nord dfrica8, i a Europa tan sols es
localitza en uns tossals prop de Cartagena i, pel que fa a les nostres terres, al vessant sud del Benacantil (Alacant)
(CLIMENT 1985) i a la platja del Pinet (Elx)
Seria un bon substitut del pi com a espcie de repoblaci, sobretot als llocs ms clids i eixuts, si ms no
considerant que en cas dincendi s capa de tornar a rebrotar de soca.
La fusta, dura per fcil de treballar, s molt resistent a la putrefacci i est dotada dun aroma agradable molt
caracterstic; potser per a alguns tractadistes han associat aquesta planta amb la romana citrus, la fusta de la qual
era tan estimada que, segons ens conten PLINI i CICER, costava el seu pes en or.
Donat que aqueix arbre era importat pels fenicis de Tir des de Kart-hadta (Cartago per als romans) per a la seua exportaci a Babilnia, a recolzaria
la candidatura del Tetraclinis coma loriginal i estimat citrus rom.



1 De Cupressus, un dels gneres.
2 Aqueix nomtamb ha perdurat en el del nord-americ xiprer de Lawson (Chamaecyparis lawsoniana) i en el de la la camamilla groga, (Santolina
chamaecyparissus), de la famlia de les Compostes, tal i comens ho diu el metge LAGUNA (s XVI): Llaman algunos al abrtano hembra
chamaecyparisso, que quiere decir ciprs bajico y esto porque le parece infinito en las hojas.
3 DiemGimnospermes (del grec gymnos, nua, i sperma, llavor) a un grup de famlies botniques en qu les seues espcies no formen fruits, ja que les
flors femenines no tenen pistil i aleshores les llavors no es fan dins de cap receptacle tancat. Formen part daquest grup no sols les Cupresscies, sin
tamb les Efedrcies, Pincies i Taxcies, de les que parlaremdesprs.
4 Vegeu la nota 9 de Cannabcies.
5 De les tres ginebres dorigen, lholandesa, la britnica i la menorquina, la primera sobt per fermentaci dels glbuls daquesta planta, els
ginebrons, mentre que les altres els usen tan sols comaromatitzants.
En efecte, tant la ginebra britnica comla menorquina es fan a partir duna mescla dalcohol (de cereals la primera i de ramla nostra) i aigua que,
per ebullici, passen a travs dun filtre on es troben els ginebrons (i ocasionalment altres herbes). Els vapors resultants, carregats amb les essncies i
aromes dels ginebrons, sn condensats i recollits en btes de roure blanc (espcies americanes del gnere Quercus) (5.1), on sha de deixar reposar
durant ms de dos mesos per tal de conservar la transparncia i blancor caracterstiques daquesta beguda.
5.1 El roure europeu dna color a la beguda, coms el cas dels conyacs i els brandis.
6 A lalta muntanya molts arbustos fan crixer comadaptaci al vent el tronc sota terra i es fan rabassuts.
7 Una tuia, el darrer dels arbres citats a la Bblia (Apocalipsi 18:12), creix al costat de la tomba de van Gogh: Vincent van Gogh se dispar un tiro en
la tarde del 27 de juliol de 1890 en Auvers-sur-Oise, Francia, muriendo de madrugada dos dias ms tarde. Paul F. Gachet, el doctor que atendi a van
Gogh durante los dos ltimos meses de su vida, plant una tuya en la tumba del artista.... La eleccin de Gachet de este ornamento funerario fue
involuntariamente pattica. La tuya es una fuente clsica de la tuyona qumica, un constituyente y de hecho el principio txico de la bebida alcohlica
conocida como absenta. Hay muchas pruebas que indican que van Gogh fue adicto a la absenta y que su psicosis se exacerb por la intoxicacin de
tuyona, sufriendo alucinaciones que contribuyeron a su suicidio.
7.1 Niels ARNOLD, W. (Agost 1989): Absenta. Investigacin y Ciencia. (Tamb la nota 3 de Compostes).
8 El mot que els nord-africans donen a la Tetraclinis articulata s ar-r, nomque els hebreus possiblement aplicaven a una altra planta potser molt
similar que creix al PrximOrient, tamb en ambients (sub)rids comens ho recorda el verscul bblic: Ser comun ar-r en el desert, que mai no veu
venir la ventura; habitar les ardors del desert, terra de salabror, inhabitable (J eremies 17:6)



27. Famlia de la trompera i ginesta borda.
LES EFEDRCIES (EPHEDRACEAE) 1
Aquesta famlia prpia de lhemisferi boreal, cont un nic gnere, Ephedra L., amb unes quaranta espcies de
port genistoide: mates o arbustos molt ramificats amb rames llargues, cilndriques, ascendents, articulades i verdes, i
de fulles molt redudes, quasi inexistents, situades als entrenusos.
Sn plantes dioiques, s a dir, que els sexes estan separats en plantes distintes; les flors masculines, inconspcues
(gens vistoses) estan formades per estams voltats per un embolcall floral molt senzill, de color groc, mentre que les
flors femenines, solitries, tenen un pistil protegit per unes expansions foliars (brctees) que, en madurar, formen una
massa globulosa de color vermell que engloba les llavors; no formen, doncs, fruit vertader i pertanyen, a ligual que
els pins, xipresos, etc., al grup de les Gimnospermes (vegeu nota 3 de les Cupresscies).
s un dels grups de plantes dels quals es tenen referncies ms antigues: ja a la Xina, fa uns 5.000 anys, susava
com a estimulant i antiasmtica, ats que, ara ja ho sabem, cont un alcaloide, lefedrina, de propietats
broncodilatadores i, fins a cert punt, semblants a les de ladrenalina (i amb menys contraindicacions).
Al nostre territori estan registrades tres espcies:
planta dun verd viu, densa i no massa frgil:
Ephedra nebrodensis Tineo ex Guss, a les mquies, garrigues i espinars de llocs rids (territori lucntic, del
migjorn valenci) o de clima continental poc plujs i relativament fred a lhivern (territoris sicric, a la terminaci
oriental de la depressi de lEbre, i serrnic, a lesgla messetari del Pas Valenci); rica en efedrina, sobretot a la
tardor;
planta grisenca, no tan densa i prou frgil.... 2
mata prostrada... Ephedra distachya L. (trompera), a les brolles dels territoris sicric, ruscnic (planes del
Rossell i de lEmpord) i mediovalent;
mata lianoide, de rames molt primes, nuoses i trencadisses... Ephedra fragilis Desf. (ginesta borda)
(VII)., a les mquies de les contrades mediterrnies seques.


1 DEphedra, lnic gnere de la famlia.



28. Famlia dels brucs o cepells i de larbo.
LES ERICCIES (ERICACEAE) 1
Els membres daquesta famlia (uns 100 gneres i ms de 200 espcies distribudes per tot el mn), sn plantes
llenyoses generalment arbustives que tenen les fulles simples i esparses i viuen preferentment sobre terrenys cids i
pobres en nutrients, on poden triomfar grcies a que les seues arrels estableixen micorrizes amb fongs simbitics2.
Des del punt de vista alimentari cal destacar les baies de dues espcies daquesta famlia, larbo (Arbutus
unedo), del que parlarem desprs, i la gerdonera o nabiu (Vaccinium myrtillus; cast.: arndano), prpia dels boscos i
landes de lestatge mont (Pirineus i territori catalandic, sobretot).
Per una altra part, tant Erica com Rhododendron i Azalea, sn gneres de gran inters en jardineria.

Erica L.
Cepells, brucs (emprat preferentment com a collectiu: bruguera o brolla dominada per brucs).

Conten els grecs que Ericina, la nimfa protectora dels brucs, anava abillada sempre amb una tnica vermella
potser com a mostra de lassassinat ritual dels seus amants desprs de copullar amb ells (com les abelles amb els
abellots). Conta tamb la llegenda que un dels qui va poder escapar a tan macabre dest va ser Butes, un dels
argonautes i el millor tastador de mel i coneixedor dabelles de tot Grcia, amb qui va jeure vries nits i de qui va
tenir un fill, Erix, don possiblement ve el nom daquest gnere.3
Un tret curis s que la mel que fan les abelles amb el seu nctar t un caracterstic color vermell, com la tnica
de la nimfa Ericina del mite grec.
Erica multiflora L.
Cepell (o) (Alacant, Marina Baixa, Marina Alta, Eivissa, Baix Maestrat, Alt Camp, Baix Ebre, Conca de
Barber, Priorat), bruc dhivern, petorrera o tirapets (Marina Alta, Marina Baixa) (V).
Es tracta dun arbust freqent a les brolles de romer Rosmarino-Ericion de les contrades mediterrnies, per rara
o nulla als Pirineus i les contrades de linterior.
T les fulles menudes, linears i de vores revolutes i lluentes, les quals en tirar-se al foc crepiten com una traca
(don li ve el nom de petorrera i derivats: petorro, petorret, etc.).
Les flors, nombroses i agrupades al cim de les rames, sn hivernals, de color rosa i amb forma de campaneta de
boca estreta.
Amagada entre elles sol trobar-se la petita aranya de color rosat Thomisius onustus (V), especialitzada en la
cacera a laguait dels insectes desprevinguts que acudeixen a libar-hi.
Tal i com hem dit, es una planta tpica de les brolles, on acompanya al romer i les argilagues i que, com aquests,
s fora pirfita, rebrotant de soca en passar lincendi.

Erica arborea L.
Bruc boal, bruc de pipes (Selva).
s un arbust ms alt que lanterior, freqent als boscos clars i brolles despgol de les contrades mediterrnies
(llevat, doncs, del sud valenci: territori lucntic).
Les seues flors, en inflorescncies amplament piramidals, sn de color blanc lilaci.
De les seues rabasses es traien excellents blocs per a la fabricaci de pipes de fumador.


Arbutus unedo L.
Arbo, arbocer (i els derivats albocer, alborcer, alborcera, etc.) (cast.: madroo) (II).

El des treball que va haver de fer Hracles va consistir en furtar-li els bous a Geri, un gegant terrible dotat de
tres caps, sis braos i tres cossos units per la cintura. Per aconseguir-lo, es va traslladar a Ibria, on vivia el monstre,
i, rera llarga lluita, va aconseguir doccir-lo. En caure a terra, de la seua sang es va formar ... un arbust que en
lpoca en qu ixen les Pliades (constellaci que es feia present a la tardor), dna fruits pareguts a cireres, per
sense pinyol, les cireres darbo o arboos.
Larbo s un arbre (sovint amb aparena arbustiva) de branquillons vermellosos.
Les fulles sn enteres i persistents i recorden les del llorer (Laurus nobilis), tot i que tenen el marge dentat i sn
dun verd ms clar i lluent; sn laliment preferit de les erugues duna de les papallones ms rpides, potents i
magnficament ornades de la nostra entomofauna, la papallona de larbo (Charaxes jasius).
Les flors, tardorals, sn dun bell color blanc o rosat, tenen forma de perolet i sagrupen en ramells a lextrem de
les rames. Una volta fecundades, tarden un any en fructificar i en produeixen uns fruits, els arboos o cireres darbo,
de color vermell i forma globulosa, amb la superfcie tota eriada de granets i relativament rics en sucres (mes dolcet
que lalbor, diuen a Xtiva); conforme va madurant, aqueixos sucres fermenten i passen a alcohol, per la qual cosa
arriben a emborratxar quan es mengen molt madurs (fins i tot les cabres, en menjar-ne, semborratxen).
Segons diu LAGUNA (comentarista de DIOSCRIDES, del s XVI) en referir-se a aquest fruit: ... da gran dolor
de cabeza, lo cual fue causa que los latinos le diesen el nombre de unedo, amonestando que nadie comiese de s ms
de uno.
Amb el fruit es fan melmelades, confitures i licors (p.ex., a Crsega, on fan begudes alcohliques tant amb el
producte fermentat com amb el seu destillat).
Amb les rames dels arbocers feien les flautes els pastors grecs (no les flautes de Pan, que eren de canya, sin les
flautes anomenades dAtena duna sola pea).
La seua importncia ha quedat reflectida tamb a la toponmia, com s el cas de lArbo del Peneds.



1 DErica, un dels gneres. Potser aquesta generalitzaci nomenclatural siga un cas deurocentrisme, ja que, posats a triar entre els gneres ms
nombrosos de la famlia, Erica no ho s (1.1), per s que s el que presenta majors concentracions dindividus a Europa, on caracteritzen uns
paisatges, els bruguerars, molt freqents a certes contrades europees.
1.1 Erica sols comprn 500 espcies, mentre que, p.ex., Rhododendron en t 1.200
2 Diemmicorizes o micorrizes al conjunt format per fongs i arrels amb benefici mutu: els fongs viuen incrustats a les arrels, de les quals obtenen
substncies nutritives, i, a canvi, fixen el nitrgen atmosfric en compostos nitrogenats solubles i/o faciliten la transformaci de les substncies del sl
en unes altre ms aptes per a ls de la planta.
Sn molts els arbres que precissen de micorrizes per al seu normal desenvolupament, commoltes conferes, diverses espcies de les famlies dels
faigs, salzes, xops, til.lers, casuarines, etc.
3 I tamb de diversos especfics que fan referncia al color vermell, comla tnica de la nimfa: eritrcits (glbuls vermells), etc.


29. Famlia de lartjol
LES ESMILACCIES (SMILACACEAE) 1
Es tracta duna famlia formada per 4 gneres i unes 400 espcies, majoritriament lianes i de distribuci tropical,
que abans sincloa dins la famlia Lilicies, de la qual ha estat separada per alguns carcters foliars i, sobretot,
perqu els seus representants sn plantes dioiques (amb els sexes separats, en individus diferents).
Malgrat ser monocotilednies, les fulles no sn parallelinrvies, sin que tenen els nervis en retcula.
A casa nostra, sobretot als alzinars, les mquies, les garrigues i les bardisses, s relativament freqent lartjol o
sarsaparrella (Smilax aspera)2, liana espinescent que senfila per les plantes venes mitjanant parelles de circells que
ixen de la base de les fulles i lajuda de les espines distribudes tant per la tija com per la vora de les fulles2.
La tija estilitzada ha ocasionat la comparana: prim com un artjol, sentida a Vall dEbo (Marina Alta).
Floreix al final de lestiu en ramells dun groc suau; els fruits, esfrics i bruns en madurar, sn comestibles i de
sabor lleugerament dol. Amb aqueixos es preparava una beguda refrescant i dola, la sarsaparrella, avui en dia
injustament oblidada, tot i que els cinfils probablement la recordaran associada a la pellcula Little big man (Petit
gran home), dArthur Penn, on el personatge central (interpretat per Dustin Hoffman) es feia dir, quan era pistoler,
Sarsaparrella kid. I tamb els televidents ms menuts recordaran que en la popular srie Els barrufets la beguda
preferida de tan singulars personatges era tamb la sarsaparrella.
Durant un temps, es va creure que aqueixa beguda servia per a guarir la sfili, remei rebutjat avui en dia per que
va gaudir de molta acceptaci fins la meitat daquest segle; com a exemple, dir que el mateix Al Capone, el cap de la
mfia de Chicago, malalt de sfili, es feia dur a la pres a diari suc de sarsaparrella.


1 De Smilax, el gnere ms com, amb unes 350 espcies, de les quals Smilax aspera s la ms abundant al mn mediterrani. El fet de tenir espines
distribudes tant per la tija com, en aquest cas, per la mateixa vora de les fulles, s la causa del nomdel gnere, del grec smile (que arrapa), nomque
ja va ser usat per TEOFRASTE (s IV aC) i per DIOSCRIDES (s I dC); els romans tamb la coneixien amb el nomde hedera spinosa.
2 La combinaci despines, comlesbarzer o sarsa (Rubus ulmifolius) i de circells, comla parra (Vitis vinifera) ha originat probablement el nomde
sarsaparrella, mentre que el dartjol prov de lrab arix, parra.


30. Famlia de les lleteres.
LES EUFORBICIES (EUPHORBIACEAE) 1

A Fliunte (Arcdia), durant el banquet celebrat en honor dHracles per haver aconseguit les pomes dor del jard
de les Hesprides, va tenir lloc un lamentable accident. Enfadat Hracles amb el coper Ciato perqu no li agradava la
beguda que servia, li va propinar un garguilot amb el dit, de resultes del qual va morir.
Del nom daqueix coper deriva el mot ciati, inflorescncia en forma de copeta caracterstica del gnere
Euphorbia el ms representatiu i que li atorga el nom a aquesta famlia formada per prop de 6.000 espcies
(agrupades en uns 300 gneres) i estesa principalment per les zones tropicals i temperades del planeta.
Comprn des de petites herbes anuals fins a arbustos i, ms rarament, arbres.
No sn massa els trets comuns a tota la famlia, per daquests cal destacar el fruit que s una cpsula tricoca (a
excepci de la ruderal Mercurialis annua).
Un tret evolutiu sorprenent daquesta famlia, i que pot seguir-se per comparaci morfolgica de les seues
espcies, s laparent cam danada i tornada pel que fa a la complexitat floral.
En efecte, en una primera etapa aquesta famlia sembla haver-se dirigit en la direcci de simplificar la seua
estructura floral. Aix, de les etapes ms primitives amb la flor completa, es passa a una fase en qu van disminuint
progressivament el nombre de peces florals, fins arribar a lextrema simplicitat de constar de tan sols el pistil (les
femenines) o un sol estam (les masculines).
Letapa posterior, i de la que en sn el resultat les triomfadores del grup, les lleteres (Euphorbia), sembla un
intent de recuperaci de lestructura floral. En efecte ara un pistil, la resta duna antiga flor femenina, ocupa el centre
duna inflorescncia majoritriament masculina formada per estams (generalment cinc, cadascun representant duna
antiga flor masculina).
El conjunt envoltat i protegit per unes fulles bracteals soldades, que fan el paper de calze, s equiparable en
definitiva a una flor, dalguna manera, el punt original de partida.
s aqueixa complicada inflorescncia, que sassembla a una flor i que en definitiva es comporta com a tal, la que
rep el nom de ciati.
Una altra caracterstica prou estesa, per que no s com a tota la famlia, s la producci de ltex.
Dins la famlia trobem espcies que produeixen substncies dinters industrial, com el cautx, format a partir del
ltex de lHevea brasiliensis, loli de ric, extret de les llavors del Ricinus communis, i el tornassol, tintura que
sextreu de la Chrozophora tinctoria, herba habitual a les vores dels camins dels nostres indrets ms clids i que
sempra per a tenyir teixits, aliments, licors, etc.
Altres Euforbicies tenen usos alimentaris, com la Manihot utilissima, de larrel de la qual, la mandioca, rica en
fcula (mid), sobt per cocci suau i molturaci la farina anomenada tapioca, base alimentria de moltes
poblacions de pasos tropicals.
Sempren com a ornamentals algunes eufrbies extiques daspecte cactiforme2, com lEuphorbia officinarum, i
lesplndid arbret anomenat flor de Nadal (E. pulcherrima), les fulles joves del qual, dun vermell intens, semblen
formar la corolla duna bellssima flor (don li ve lespecfic pulcherrima, que en llat vol dir, bellssima).
A casa nostra tenim 5 gneres, a saber: Andrachne, Chrozophora, Euphorbia, Mercurialis i Ricinus.
De tots aquestos, el gnere millor representat s el de les lleteres o lletereses (Euphorbia), amb aproximadament
una cinquantena despcies de requeriments ecolgics ben variats: les podem trobar de nord a sud, de lestatge
subalp a les platges, dels boscos als erms, passant per cultius i vora de camins, brolles i mquies; en resum, un bon
grapat de comunitats diferents compten, dins el seu fons floral, amb almenys algun representant daquest gnere.

Euphorbia L.
Lleteresa, lletera (i els derivats lletrera, lleterol, etc.) (IV, XIII)
Tal i com hem dit, un aspecte ben destacat a les lleteres s laparent tendncia a reconstruir la flor, aspecte aquest
que encara saccentua si considerem el fet que a la base de les brctees que formen el ciati es desenvolupen unes
glndules nectarferes (de forma i color variats: groc, verd, porpra) les quals faciliten la pollinitzaci entomgama
(mitjanant insectes), molt ms efica que lanemgama (mitjanant el vent) habitual a les altres euforbicies.
A ms a ms els ciati no apareixen a la planta de forma isolada, sin que sagrupen entre si, formant
inflorescncies dinflorescncies ms o menys complexes.
La major part de les lleteres tenen les fulles esparses, per mentre unes mostren les glndules del ciati en forma
de mitja lluna (o croissant), unes altres les presenten amb forma ovalada.
Al primer grup pertanyen la major part de les que poblen el nostre territori, com les perennes Euphorbia
amygdaloides, de glndules grogues i habitual als boscos caducifolis, i E. characias (IV), planta relativament alta
(prop d1 m), amb glndules de color porpra fosc i que es troba des dalzinars, carrascars i mquies fins a talussos i
llocs relativament ruderalitzats.
Tamb tenen glndules en forma de mitja lluna les anuals:
Euphorbia segetalis i E. peplus, males herbes dels cultius;
E. sulcata, E. falcata i E. serrata (XIII) dels erms, messes i espartars; i
E. paralias i E. terracina, freqents a les platges.
Amb glndules ovalades tenim:
les lleteres arbustives E. dendroides, a les Balears, lEmpord i el Rossell, i E. squamigera, als llocs
rocosos de les Pitises i del migjorn valenci; i
les anuals E. helioscopia i E. lagascae, males herbes dels cultius.
Les plantes daquest gnere posseeixen, com a mecanisme dissuassor dels herbvors, un ltex blanc irritant i txic
que solten en ser ferides.
Un rite inicitic dadolescncia, localitzat a lAlacant i la Marina Baixa (migjorn valenci), emprava aqueix
ltex per a impregnar el gland (la cabota del membre viril), la qual cosa produa una forta irritaci, febra i malestar
profund.
Tamb a la Marina Baixa es feia servir el ltex d E. characias per a quallar la llet i fer formatge, i bollit amb oli
com a envisc per a caar pardals.
Aqueix ltex, per, no resulta txic per a leruga de lesfinx de les lleteres (Hyles euphorbiae), papallona
nocturna leruga de la qual, de brillants colors taronja, blanc i negre, resulta metzinosa pel ltex ingerit i que a no li
fa mal.
Tamb salimenta daqueix ltex les xinxes Dicranocephalus marginicollis i, del de larencola lletera marina (E.
paralias), la D. setulosus.
Les lletreres tamb serveixen de refugi crptic a Synaena globosum, una aranya menudeta de color groguenc que,
amagada a les inflorescncies de la planta, espera pacientment la visita dalgun insecte per a, de sobte, atacar i
capturar-lo.

Ricinus communis L.
Ric, figuera del diable, figuera infernal, figuera de ric (Priorat), fesolera de llum (Montsians), mugera
(Cavanilles II:335).

Arbust ruderal relativament alt (fins 4 m), de vegades amb aparena arbria.
Tant les tiges, fistuloses (buides per dins), com els pecols i les fulles, palmades amb 5-9 lbuls i relativament
grans, poden adquirir un color vermells.
Al remat de les rames trobem les inflorescncies, erguides i de color crems, amb les flors masculines disposades
en la part inferior i les femenines en la superior.
Els fruits, globosos i eriats de ganxets, contenen a linterior tres llavors semblants a fessols (o, segons PLINI, a
caparres: en llat, ricinus) amb la pell jaspejada.
Aquestes llavors sn especialment riques en dos components: una protena altament txica, la ricina, i un oli que,
separat de lanterior, presenta nombroses aplicacions.
Loli de ric era usat ja pels antics egipcis com a combustible per als seus gresols i, posteriorment, com porgant
enrgic i relativament inocu.
Actualment se sol emprar en la indstria de pintures, vernissos i betums, en la fabricaci de lubricants i lquid de
frens i tamb en la de cosmtica (pintures de llavis i sabons, principalment).



1 DEuphorbia, el gnere ms representatiu daquesta famlia. Sobre letimologia daquest nomes dna una certa controvrsia. Aix, tot i que aquest
era el nomgrec de la planta, alguns lexplicaven comuna mena de record a Euphorbius, metge del rei J uba II de Mauritnia, durant el primer segle de
la nostra era, tot i que a la mitologia grega tamb trobemun altre personatge de nomsimilar, Euphorbos, troi que va ferir Patrocle i va ser mort per
Menelau, i del que Pitgores afirmava haver heretat la seua nima per metempsicosi. Siga comsiga, aix la va batejar Linn i aix ha quedat.
2 Les Euphorbies cactiformes sn lequivalent afric dels cactus dels deserts americans.



LES FABCIES (Vegeu les PAPILIONCIES)

31. Famlia de les alzines, els roures i el faig.
LES FAGCIES (FAGACEAE) 1
Famlia formada per 8 gneres, que agrupen a quasi un miler despcies, quasi totes prpies de la part temperada
de lhemisferi nord (boreal) tot i que existeix un gnere representat a determinades regions de lhemisferi austral,
com els extrems sud-orientals dAustrlia i Sud-amrica. Majoritriament es tracta darbres i arbustos que arriben a
constituir lestrat dominant de boscos, mquies o garrigues.
De fet, comparteixen amb les conferes (Pincies i Cupresscies sobretot) lhegemonia forestal a les regions
temperades de lhemisferi boreal, hegemonia que perden a favor daquestes en tractar-se de regions fredes i
muntanyes altes.
Els gneres amb major importncia forestal (tant des del punt de vista ecolgic com econmic) sn Quercus
(alzines, carrasques, roures), Fagus (faigs) i Castanea (castanyers).
Tots tres es troben presents a les nostres terres i proporcionen fruits comestibles (glans, fages i castanyes) molt
rics en midons i greixos, els quals foren probablement lobjecte de les primeres recolleccions i cultius sistematitzats
(la balanocultura) en el trnsit del Paleoltic al Neoltic i a lagricultura prpiament dita (URBANO. 1990).
De totes tres, potser les menys utilitzades actualment en lalimentaci humana siguen les glans, tot i que el seu
aprofitament ha estat gran fins a poques tan recents com el segle I d C, tal i com ens ho recorda PLINI a Naturalis
Historia (llibre XV): Avui en dia encara es pot afirmar que les glans constitueixen una fons de riquesa per a molts
pobles fins i tot en temps de pau. Aix, en haver escassessa de cereals, sassequen les glans, es pelen i samassa la
farina per a fer-ne pa. Actualment, fins i tot a les Hispnies, les glans figuren entre els postres. Torrada al caliu
encara s ms dola.
Totes les Fagcies tenen flors inconspqes (s a dir poc aparents); les flors masculines, agrupades en aments, es
troben separades de les femenines, envoltades per una coberta lignificada (la cpula) i amb agullons o escames, i que
servir de protecci supletria al fruit, sec i de coberta coricia.
Aquesta inconspicutat est relacionada amb el tipus de reproducci, anemgama (ao s mitjanant el vent),
prpia de les plantes que sagrupen en grans extensions (boscos, sabanes) i que daqueixa manera obtenen cert grau
deficcia en transportar el pollen pel vent, ja que en aqueixes condicions la probabilitat de trobar flors femenines s
molta alta.
La importncia daquesta famlia ha sigut extraordinria per als humans, tal i com es recull a diverses cultures.
Tot i que sembla cert que el culte a larbre est ben comprovat en almenys totes les grans famlies del tronc
indoeuropeu, tal i com ens diu FRAZER (1944), aqueix culte sha decantat per determinades espcies, dentre les
quals cal destacar, amb escreix, diverses de la famlia que ara tractem, les Fagcies.
Aix, p.ex., les alzines oraculars (des don parla el du corresponent) sn un motiu recurrent en quasi totes les
religions en la fase tonant, aquella en qu el du parla amb veu de tro i el seu instrument s el llamp2.
Abram (Abraham) travess la terra fins al lloc de Siquem, de Canan, fins a lalzina de Mor. J ahv saparegu a
Abram i li digu: Donar aquesta terra a la teva descendncia. (Gnesi 12:6-7).
J ahveh se li va aparixer (a Abraham) a lhora calda del dia, a lalzinar de Mambr,... (Gnesi 18:1)
I s a lombra dalzines on es soterren personatges despecial rellevncia (Gnesi 35:8), samaguen tresors
conquerits a lenemic (Gnesi 35:4) o es t accs a du (I Samuel 10:3).
Tamb, grecs, llatins, eslaus i fins i tot bascos associaren el seu du major (Zeus, J piter, Perun o J anicot,
respectivament) a alzines o roures, des don parlaven als humans a travs dintermediaris capaos dentendrel a
travs del fremiment de les fulles dels arbres (p.ex.: HOMER: Odissea, XIV,327).
Tamb entre els celtes i els germnics era habitual el culte al roure.
I fins i tot havien de ser de roure les rames amb qu salimentava el foc sagrat de Vesta i de les primitives
fogueres de la nit de sant J oan (24 de juny).
Fagus sylvatica L.
Faig
Arbre forestal per excellncia, forma les fagedes, prototipus del bosc caducifoli centroeuropeu, el tpic de climes
freds i humits, per la qual cosa noms el trobem, dins el nostre territori, a les comarques prximes als Pirineus.
Els seus fruits, fages, sn comestibles i rics en olis.

Castanea sativa Mill.
Castanyer
Introdut en poca romana per la qualitat dels seus fruits, sha naturalitzat fora b als indrets ms humits del
nostre territori, on arriba a formar boscos relativament extensos.
La fusta, dura, pesada i elstica, sha emprat, sobretot, per a fer btes de vi.
El seu fruit, la castanya, un dels millors aportaments de mid abans de la introducci de la patata, comena a
prendres, simblicament, el dia de Tots Sants, per a assenyalar el comenament del mal temps i la necessitat
d'aportaments calrics supletoris.


Quercus L.

... pars autem posito surgunt de semine, ut altae castaneae nemorunque Ioui quae maxima frondet aesculus atque
habitae Grais oracula quercus.3
s difcil determinar, a partir dels textes dels clssics, lespcie concreta de qu parlen en tractar del gnere que
agrupa els diferents roures i alzines.
Aix, p.ex., PLINI (Naturalis Historia, XVI:17) enumera cinc espcies diferents que, malgrat les seues
explicacions, resulta ben difcil identificar-les adequadament: quercus, cerrus, ilex, robur i aesculus.
La terminologia linneana ha optat per recollir-ne almenys quatre daqueixos noms: com a genric el primer i com
a especfics els tres segents, mentre que ha reservat el darrer per a un extrany a la famlia, el castanyer bord
(Aesculus hippocastanum, famlia Hippocastanaceae).
En els Quercus, cada cpula, cncava i recoberta desquames, no embolcalla ms dun fruit (neren dos al faig i
tres al castanyer), i sols parcialment, donant per resultat la caracterstica gla (cast.: bellota).
A les nostres terres tenim representades 9 espcies diferents de Quercus, noms 4 de les quals es poden
considerar abundants.

Quercus faginea Lam.
Roure valenci 4, galler (I)
Arbre ms alt i daperena ms esvelta que lalzina i la carrasca, presenta alhora, i ms que cap altre roure, el
fenmen de la marcescncia foliar.
En efecte, les fulles, marcadament xeromorfes (petites, coricies, dun verd brillant pel dret i cobertes duna
densa pilositat pel revers), van assecant-se en arribar la tardor i romanen tot lhivern a larbre, al qual atorguen un
caracterstic color castany rogenc.
El nom de galler s degut a les galles, excrecncies globulars de la mida duna oliva que es formen als brots i
les rames tendres com a reacci de larbre davant la inoculaci dels ous duns insectes del gnere Cynips.

Quercus suber L.
Surera
A diferncia dels altres, aquesta espcie viu sobre terrenys silicis, i daqu que les principals zones sureres
estiguen a les comarques circapirenenques del Principat (la Selva, lAlt i el Baix Empord, el Maresme i la Garrotxa)
i a la Catalunya Nord (el Rossell i el Vallespir).
El material que shi obt, el suro, s lleuger, elstic, compressible, impermeable i allant trmic i acstic, de tal
manera que no sols susa per a taps dampolles, sin que darrerament ho s com allant per a les naus espacials, la
indstria frigorfica i el sector de la construcci.
Quercus ilex L. (subsp. ilex i subsp. rotundifolia)
Alzina, carrasca
Segons ens conta OVIDI a Les Metamorfosis, Dions va salvar les Mnades, frentiques i enfurismades
acompanyants del du, del cstic que anava a infligir-lils Afrodita per haver occit Orfeu, transformant-les en alzines
i arrelant-les en terra.
Encara t ms encant laltra fbula que ens narra el mateix OVIDI a Les Metamorfosis.5

Conta que una parella dedat avanada, Filem i Baucis.6, vivien pobrement a un llogaret de Frgia (NW de
lsia Menor); un dia van rebre la visita dun viatger, a qui acolliren a diferncia de laltra gent a qui el foraster
havia demanat aixopluc; li donaren per a menjar i beure el poc que en tenien, encara que, curiosament, el vi del pitxer
no sacabava mai. En finalitzar, lolmpic Zeus (J piter), que no un altre era el viatger, els va oferir, en prova
dagraiment, el fer complir all que demanaren. Tots dos, alhora, van demanar que la mort no els separara.
Zeus els ho va concedir: van viure molts anys enfortits per la seua mtua estima i quan la mort els va visitar ho
va fer simultniament per als dos.
I Zeus, en el seu honor, els va transformar en els dos arbres emblemtics: Filem en alzina, que qued com a
smbol de virilitat (i del poder i la glria del propi Zeus), i Baucis en tiller, smbol de la feminetat7.
Amb aquests especmens ens trobem, dentrada, amb un problema taxonmic: hi ha qui opina que sn espcies
distintes, mentre altres afirmen que es tracta tan sols de dues subespcies.
Com a caracterstiques comunes podriem dir que ambdues sn, en la seua plenitud, arbres grans i vigorosos,
descora clevillada, capada espessa, fulles endurides i persistents (ms de 2 anys), de marge sencer, dentat o
espino-dentat (segons ledat i la posici de la fulla en el conjunt de larbre: les superiors, on ms insolaci es rep,
tenen la vora ms ondulada, la qual cosa facilita perdre ms rpidament la calor rebuda).
De floraci primaveral, fructifiquen a la tardor, generalment desprs de les primeres pluges equinoccials, tot i que
la fenologia de la fructificaci daquest arbre s molt irregular, potser pel seu carcter originriament tropical.
Com a caracterstiques diferencials podem assenyalar les segents:

subsp. ilex subsp. rotundifolia
(alzina) (carrasca)

sempre arbria de vegades, arbustiva
forma boscos densos boscos clarejats i deveses
distribuci litoral continental i subrida
capada dun verd lluent capada dun verd fosc
fulles allargades fulles arredonides (rotundifolia)
pecol llarg (ms de 0,5 cm) pecol curt
fulles glabres pel dret ocasionalment peludes pel dret
nervis formant angle agut amb leix angle obert (duns 60)
aments (inflorescncies) peluts aments glabres o quasi
gla amarga gla dola

Doncs b, per acabar de complicar la cosa, hi ha exemplars on totes aqueixes caracterstiques es donen
simultniament (!), sobretot per la facilitat que tenen ambdues subespcies per a hibridar-se entre elles.
En resum, una bona ocasi perqu es lluisquen els especialistes... o perqu sembardissenen discusions
bizantines.
En qualsevol cas, ens sembla prou acertada lafirmaci de COSTA (1982) quan diu:... la pureza de las
poblaciones de carrasca va aumentando a medida que descendemos hacia el medioda valenciano.
Siguen alzines o carrasques, el fet s que cada volta en queden menys i en molts llocs tan sols sn histria que no
realitat, per la tala massiva a qu es van sometre les carrasques per a fer carb vegetal.8
Conforme les necessitats augmentaven i els recursos disminuien, laprofitament del bosc es va anar fent ms i
ms intensiu, arribant no sols a la tala ran de terra sin fins i tot a arrabassar les carrasques, eliminant aix tota
possibilitat de regeneraci.
Tot i que es pot esperar locupaci per pins drees abandonades per les alzines/carrasques, tamb s cert que un
plantejament correcte de poltica forestal hauria de buscar, si ms no, lequilibri perdut afavorint sistemticament la
repoblaci de carrasques i no la de pins.
A ms de com a font de carb, lalzina/carrasca ha tingut molts usos, des del propi de la fusta, molt estimada per
la seua duresa i resistncia i amb la que es feien bigues de construcci, els raigs de les rodes de carros, mnecs
dinstruments, la tradicional maa de picar espart, etc., fins a les glans, comestibles, i de les quals ja sen feia s a
lpoca del Bronze (shan trobat glans conservades a nombrosos jaciments arqueolgics, com els de Las Peicas, de
Villena, Cabe del Navarro, dOntinyent, etc.).
La seua presncia ha donat nom a mltiples topnims: els Carrascars dAlcoi, de Parcent, la Carrasqueta, etc.
Igualment ha estat origen de lantropnim Alzina i de nombroses derivacions: Alsina, Ausina, Olcina, Oncina,
etc.

Quercus coccifera L.
Coscoll (a), garric (III).
Tot i la seua habitual aparena arbustiva, es tracta dun arbre que noms es desenvolupa com a tal en condicions
molt favorables (tal i com es pot observar a nombrosos indrets de lAtles magrib).
Les fulles, dures, lluentes i amb la vora dentada, rgida i espinescent, poden confondres en una primera ullada
amb les fulles joves de carrasca, confusi que desapareix amb un examen ms detallat.
Les glans, amargues, sn menjades, a ligual que les de lalzina/carrasca, pel porc senglar (Sus scrofa), cada volta
ms present a les nostres muntanyes, i pel gaig o gaiet (Garrulus glandarius, noteu el prefixe del nom especfic), una
au que, en fer-ne una nombrosa recollida i amagar-les sota terra, contribueix daqueixa manera a la seua reproducci.
El seu sistema radical presenta nombroses arrels superficials que originen brots nous, causa de la seua habitual
aparena arbustiva i tamb de la seua facilitat de rebrotament rera un incendi forestal.
Moltes vegades, la seua presncia i expansi sol ser indicadora de fases incipients de destrucci del bosc.
Les fulles de la coscolla sn hostatgeres de linsecte Coccus ilicis, que hi diposita els ous i al voltant dels quals es
formen unes agalles per reacci de la planta a latac; de fet, lespecfic coccifera vol dir aix, portador del Coccus.
Daquestes agalles sobtenia, per acidificaci (amb vinagre) i dessecaci (al sol), el quermez dels rabs, lescarlata
de la Bblia o la grana de Portugal de CHAUCER, un colorant ja celebrat pel mateix PLINI i que servia per a tenyir
la prpura ms valuosa (la bistincta, s a dir, tenyida dues voltes), que usaven com a toga els membres del Senat a
lantiga Roma i la que representava la reialesa a lOrient, com ens ho recorda el Nou Testament en narrar la vexaci
de J ess pels soldats en fer-lo representar el paper de rei:... el van cobrir amb una clmide de grana (Mateu 27:28).
Tant era el valor daqueixa tintura que en temps dels romans molts dels tributs que es recaptaven es podien pagar
amb les agalles del coscoll.
Fins i tot en poca tan recent com 1797 era una activitat prou compensatria, tal i com ens ho recorda
CAVANILLES:
En el ramo de la agricultura que mira a los jardines tiles, igualan si no exceden los de Xixona (al migjorn
valenci) a los ms industriosos e instruidos del reyno; pero en lo perteneciente a secano se muestran inferiores,
quiz por falta de brazos para cultivar su dilatado trmino, disminuyndose los tiles con las muchas cuadrillas que
por marzo salen en busca del kermes, recorriendo la Espaa y parte de Portugal. Vuelven de estas excursiones con
algn provecho, pero su ausencia contribuye a conservar eriales numerosos y descuidar los olivos y algarrobos.
Modernament els colorants sinttics, basats en lanilina, han desplaat els colorants naturals i en particular el que
estem tractant, el carmes.
Tamb des dantic sha emprat el coscoll per a uns altres usos; aix, p.ex., TEOFRASTE (s IV aC; deixeble
dARISTTIL i per a molts el primer botnic) indica ls de la seua fusta per a fer carretes, travesseres de les lires,
mnecs de torxes, etc.; tamb shan emprat els tanins de la seua escora per adobar i com a astringents, i la seua fusta
com a llenya, tot i que cap daqueixos usos va assolir la importncia de lextracci del carmes dels cecidis o agalles
de les seues fulles.
La presncia daquesta planta tamb ha donat lloc a nombrosos topnims, des de comarques (les Garrigues, a la
plana lleidatana, amb capital a les Borges Blanques), a muntanyes (la Garriga, Garrigs, Garrigoles, a lEmpord) i
fins i tot a barrancs (com el del Cosc, a Xixona); tamb, i pel producte que shi obtenia, la Serra de la Grana, a
lAlcoi.
Igualment, antropnims, com Garric, Garrich, Garrigs, Cosc, Cusc, Coscoll, Coscolla, Coscoll, Coscollola,
Coscollolas.

Quercus robur L.
Roure
Tot i que molt poc representat a les nostres terres, no volem deixar totalment de banda el roure (Quercus robur),
un arbre amb gran significat cultural a la major part de tot Europa on ha estat venerat des de temps immemorial com
un dels principals arbres sagrats.
Aix, p.ex., diu la llegenda que la taula redona del rei Arts estava feta amb la rodanxa dun enorme roure
britnic.
I, ms modernament, hi havia a Anglaterra el Royal Oak (roure reial), on conta la tradici que shi va amagar el
rei Carles II desprs de la seua derrota a Worcester (1651.09.03) davant les tropes de Cromwell. Daqueixa manera
va esdevindre el smbol dels realistes, i per aix lastrnom Halley va anomenar una nova constellaci que va
descobrir amb el nom de Robur Carolinum.9, nom que posteriorment ha estat rebutjat.
Els usos del roure han estat mltiples: des de construcci naval fins a bigues dedificis, des deines fins a
mobleria i fins i tot com a fusta especial per a fer els tonells on envellir determinades begudes alcohliques, com el
conyac, fet a partir de destillats de vi, i el calvados normand, elaborat en base a un destillat de sidra.




1 De Fagus, un dels gneres.
2 Per a aquesta fase cultural, el cimde les muntanyes era el lloc ms a prop de les mansions celestials i on reposaven els dus abans de posar-se en
contacte amb els hmens (p.ex.: Gnesi 11:4); cada du o pante tenia una muntanya que li pertanyia. Aix comel pante grec tenia lOlimp, el du
dels israelites dominava lunivers des de la muntanya Horeb del Sina (Deuteronomi 33:2,6 i Salms 68:8-9) i des dall eixia per ajudar el seu poble o
per a castigar-lo: al seu pas tremolaven les muntanyes i els trons bramaven des del cel (J ob 37:2-4; I Samuel 7:10; II Samuel 22:8,16; etc.)
3 VIRGILI: Georgicon II:15:... uns altres, per, naixen duna llavor sembrada, comels alts i ombrvols castanyers, comel roure (?), gegant dels
boscos, amb el seu fullatge estimat de J piter, i comles alzines (?), que, segons els grecs, donen oracles.
4 CAVANILLES, A.J .: Icones 2,25: Lanomenat roure (valenci) abunda en les altes muntanyes del Maestrazgo de Montesa, escampat pels voltants
de la serra den Galzeran.
5 I tamb, posteriorment, el francs La Fontaine.
6 Hi ha un quadre amb aqueix nom, Filem i Baucis visitats per J piter i Mercuri, de Rembrandt (1658) al National Gallery of Arts, de Washington.
Tamb, un grup escultric a Szentendre (junt a Budapest), obra del ceramista hongars Margit Kovacs.
7 El til.ler coma smbol femen est recollit en altres mitologies, comla saga dels Nibelungs, on el nic lloc per on Sigfrid s vulnerable s el produt
per una fulla de til.ler, i que li va caure a lesquena mentre es banyava en la sang del drag Fafner, al que havia venut i la sang del qual feia
invulnerable; ser eixe el lloc per on esdevindr occit coma conseqncia de la perfdia duna dona, Brunilda.
8 Es tracta dun procs en qu mitjanant la crema controlada de troncs i branques en condicions anaerbies (a s sense oxgen, que per aix
tapaven les carboneres amb terra) seliminen laigua i els components voltils i ms fcilment combustibles, fins deixar un residu (el carb vegetal)
que, per unitat de pes, dna ms calor que la prpia fusta.
9 La qual cosa sembla que li va valdre un ttol de la Universitat dOxford per intervenci directa del rei.

32. Famlia del fumdeterra.
LES FUMARICIES (FUMARIACEAE) 1
Formen aquesta famlia de plantes herbcies unes 400 espcies agrupades en 16 gneres i distribudes per les
zones temperades dels dos hemisferis.
Tot i que per a molts autors aquesta shauria de considerar una subfamlia de les Papavercies, hem optat per
separar-les en atenci a consideracions didctiques, ja que el fet que les seues flors siguen bilaterals permet la seua
individualitzaci respecte daquelles, clarament actinomorfes (amb simetria radial).
Daltres carcters diagnstics que les separen de les Papavercies sn els segents:
1. les seues fulles, alternes i compostes, es presenten molt ms dividides que en les Papavercies;
2. les seues flors tenen dos spals, per, a diferncia de les Papavercies, no cauen en obrir-se la flor; i
3. els ptals sn desiguals entre ells, amb el superior gibs o amb un esper a la base.
Contenen alcaloides, tot i que en menor quantitat que les Papavercies.
Dels gneres que formen aquesta famlia 5 narriben a les nostres terres, a saber: Corydalis, Fumaria, Hypecoum,
Platycapnos i Sarcocapnos, dels quals el ms freqent s Fumaria, amb 15 espcies, conegudes popularment amb
diversos noms2:
1. derivats de fumus terrae, com fumdeterra (Garrotxa), fumaterra (regi de Perpiny), fumusterra (Menorca),
filibusterri (Alacant), ferribusterri (Alcoi);
2. en atenci a la forma de les seues flors: collcolom (Eivissa), colomets (Plana Alta), herba de colom
(Rossell);
3. en atenci a la forma de les seues fulles: julivert bord (al Pas Valenci, segons Cavanilles), manetes de
nostre Senyor (Morella, als Ports);
4. en relaci a alguna propietat que se li atribueix: ponedora (Marina Baixa, on diuen que les gallines piquen
aquesta herba quan van a pondre els ous).
Freqents als cultius, han estat considerades sovint com a males herbes.
Aix, p.ex., a lEnric V de SHAKESPEARE podem sentir (acte V, escena II) que el duc de Borgonya, per a
informar els reis francs (Carles VI) i angls (Enric V) que els temps sn difcils per causa de la guerra (dels Cent
Anys) i que, desprs de la batalla dAzincourt (1415) caldria signar la pau, indica que... a les terres, mancades de
conreu, hi arrelen la zitznia, la cicuta i la fumria tena.


1 De Fumaria, un dels gneres; el nomprov segurament de fumus terrae, ja que, segons LAGUNA (s XVI): llamse fumaria porque su zumo,
instilado en los ojos, ni ms ni menos que el humo los muerde y provoca lgrimas.
2 La major part, presos de MASCLANS (1981).



33. Famlia dels geranis i les agulles.
LES GERANICIES (GERANIACEAE) 1
Coneixem amb aquest nom un conjunt dunes 700 espcies, fonamentalment herbcies, agrupades en una desena
de gneres i emparentades evolutivament amb Lincies i Oxalidcies.
Es distribueixen fonamentalment per les zones temperades i subtropicals dambds hemisferis, amb una
presncia destacable a lfrica meridional.
Les tiges sn nuoses i, a ligual que les fulles, es troben sovint cobertes de pls glandulars carregats dolis
essencials (geraniol, etc.).
Les flors presenten 5 spals i 5 ptals, relativament grans i de colors vius, sovint rosats.
Al llarg de la maduraci del fruit lestil dels estams no es marceix, sin que roman adeherit, creix i sendureix.
Les aproximadament trenta espcies que creixen al nostre territori sagrupen en dos gneres, Geranium i
Erodium.
Podem diferenciar-los amb certa facilitat, ja que mentre que els Geranium tenen les fulles tan llargues com
amples, els Erodium les tenen ms llargues que amples.
Tamb pel fet que els fruits dels Geranium sn dehiscents (s a dir, es desprenen espontniament de la llavor) i se
separen violentament de leix central, acci que permet lexpulsi a certa distncia de les llavors que alberguen.
Per contra, els fruits dels Erodium sn indehiscents i, una volta a terra, tracten dendinsar-shi mitjanant el gir
alternatiu de lestil recargolat i endurit que conserven, per la qual cosa reben el nom d agulles de rellotge, agulletes
o, simplement, rellotgets.2.
Algunes espcies de Geranicies susen per a extrauren lessncia de gerani, per el major s que es fa
daquestes plantes s com a ornamentals, sobretot les del gnere Pelargonium.3 (els coneguts geranis de tiges
suculentes i originaris de Sud-frica).


1 De Geranium, un dels gneres, del qual tenimals Pasos Catalans una quinzena despcies.
2 El nomdagulletes prov del fet que lestil floral que cada fruit conserva adherit es recargola higroscpicament (s a dir, segons la humitat
ambiental); aix produeix un moviment comel de les busques o agulles dels rellotges, la qual cosa facilita que el fruit, amb la punta endurida, vaja
endinsant-se a terra a poc a poc en caure-hi.
3 Tamb, i a ligual que els anteriors, aquest gnere t el nomreferit a la forma del fruit, que s relacionat amb el bec dunes aus; aix:
Pelargoniumvol dir... (bec) de cigonya, Geranium... (bec) de grua, i Erodium... (bec) dagr.





34. Famlia dels cereals, les canyes i els esparts.
LES GRAMINIES O POCIES (POACEAE) 1
Formen aquesta famlia de monocotilednies unes 10.000 espcies agrupades en un 650 gneres i distribudes
prcticament per tota la superfcie terrestre, des del cim de les muntanyes fins a la vora de la mar, i de les terres
polars a lequador.
s, doncs, un dels grups de plantes que ms xit evolutiu ha tingut, el qual ha anat en parallel amb el seu xit
ecolgic ja que no sols formen part dun gran nombre decosistemes, sin que en determinen molts (canyissars,
fenassars, etc.) i en alguns casos arriben a configurar extensssims biomes, com les sabanes centro-africanes, les
estepes eurosiberianes, els welds australians, els llanos i la pampa sud-americans, les praderies nord-americanes, etc.
De fet, quasi un 20% de la superfcie verda del planeta s degut a aquest grup de peculiars carcters morfolgics,
estructurals i funcionals.

La casta nimfa Srinx, assetjada per lhorripilant du Pan 2 i a punt de caure en les seues mans (o, millor dit,
potes), va ser ajudada per la resta dels dus, que la van transformar en una canya.
En no poder-la distingir dentre totes les dems del canyar, el du Pan, enfurismat, va tallar unes quantes a
latzar, que van quedar de distintes mides; avergonyit de la seua follia, les va recollir, va fer forats laterals i les va
lligar de manera que formaren una fila, fent aix un nou instrument musical, qu, en honor a la nimfa, va ser nomenat
com a siringa o flauta de Pan.
La fistulositat3 de la tija4 i la seua compartimentaci mitjanant entrenusos, que permeten fer de la canya un
instrument musical, sn dos de les caracterstiques del grup de les Gramnies, al qual pertanyen les canyes.
Altres caracterstiques comunes fan del grup un dels de reconeixement ms fcil.
Aix, tenen arrels en cabellera, i, de vegades, tiges rizomatoses (a s, que creixen subterrnies i paralleles al
sl).
Les fulles creixen abraades a la tija, i sn allargades i de nerviaci parallela.
Les flors sagrupen en una inflorescncia tpica, lespiga, i no tenen spals ni ptals, per compten amb una
protecci membranosa doble, les glumes (les Cipercies o pseudogramnies, vistes amb anterioritat, tenen tan sols
una gluma).
Lxit evolutiu i les peculiaritats morfolgiques i funcionals daquestes plantes no sn els nics motius per a
destacar el grup, ja que si el que considerem s un altre aspecte, leconmic, aquesta s sense dubte la famlia ms
important de totes.
Aix, dentre les 13 espcies que constitueixen el nucli alimentari de la huma-nitat: arrs, blat, dacsa, sorgo,
avena, canyamel, remolatxa sucrera, patata, moniato, soia, cacauet, cocos i pltans, la meitat (les sis primeres) sn
gramnies.
De fet, va ser la domesticaci i el cultiu daqueixes gramnies, els cereals, leix de lanomenada Revoluci
Neoltica, potser el fet de major trascendncia en la histria de la nostra espcie.
Tant s aix que els tres grans nuclis culturals del mn shan constitut sobre el cultiu dun cereal: la mediterrnia,
sobre el blat, la xinesa, sobre larrs, i lamericana, sobre la dacsa.
Daltres espcies han tingut o tenen un important paper en la construcci, com els bambs (Bambusa,
Dendrocalamus, etc.), la canya (Arundo donax) i el canys o senill (Phragmites australis, com a cobertura de les
barraques de lHorta de Valncia) en lelaboraci deines i recipients, com els esparts (Stipa, Lygeum), que tamb
susen en lelaboraci de pasta de paper.
Per no tot sn avantatges: moltes gramnies es troben entre les plantes ms agressivament invasores dels cultius,
com el gram (Cynodon dactylon; segona mala herba del mn, segons el curis hit parade de Holm 5; recordem que la
nmero 1 s la cipercia Cyperus rotundus, tamb habitual a les nostres terres), la canyota (Sorghum halepense;
sisena mala herba del mn, segons el mateix catleg), la xisca (Imperata cylindrica; setena, seguint el criteri
anterior), el jull o zitznia (Lolium temulentum; cast.: cizaa), etc.
Aquesta propietat t un aspecte positiu, ja que per lextrem oportunisme duna gran part dels membres desta
famlia que les fa aparixer com invasores o males herbes, en cobrir talusos, erms, camps abandonats, etc.,
afavoreixen la cobertura del sl i frenen lerosi a qu estaria sotms de no estar-hi presents, com s el cas del fens
o llist (Brachypodium retusum), potser la ms fidel i abundant cobertora dels nostres sls calcaris.
Daltra banda, s la dispersi anemgama (pel vent) del seu pollen, la responsable de nombroses allrgies, com
les que produeixen el fens mascle (Dactylis glomerata) i la poa de prats (Poa pratensis).
Dentre les nombroses espcies presents als nostres territoris (unes 300, agrupades en uns 100 gneres), noms
ens detindrem en algunes de les ms abundants i/o culturalment importants.

Els cereals
La importncia alimentria dels cereals es basa en la riquesa en mid dels seus fruits, tot i que tamb tenen una
certa proporci de sucre i de protenes (les conegudes com gluten, tan difcils de digerir pels lactants).
s labundncia relativa de gluten el que permet que la farina dels diferents cereals puga ser emprada per fer pa,
ja que mentre el seu excs fa un pa agre i pesat, la seua falta impedeix que la massa fermente, com s el cas de larrs
(Oryza sativa) i de la dacsa, moresc, pans, blat dIndi o blat de moro 6-7 (Zea mays)8, amb qu noms es poden fer
tortes9.
Dels diversos gneres emprats per fer pa (o pastes o dolos) el millor s el Triticum (blat o forment, segons
qualitats; cast.: trigo), tant per la lleugeresa dels productes com pel seu sabor i propietats alimentries.
Tamb es pot fer pa a partir del sgol (cast.: centeno; Secale), per ix un pa massa compacte.
El pa que sobt de lordi (cast.: cebada; Hordeum) 10 s tamb pesat i poc agradable, per loli que cont.
El pa d avena o civada (Avena), per la seua part, s un pa negre i lleugerament amarg, tot i que perfectament
comestible i sa.
Molts daquestos grans, sobretot larrs i el blat tenen la propietat dactuar de vehicles a sabors molt diversos, per
la qual cosa han accedit a cuines molt variades que els prenen com a ingredients bsics; pensem, si ms no, en els
centenars darrossos diferents (dels quals les mltiples tipus de paella sn tan sols un subconjunt) i en les igualment
diverses varietats de pastes.
La importncia alimentria dels cereals ha anat seguida, evidentment, dun especial tractament en el pante
mitolgic de les diferents religions.
Aix, p.ex., a la religi mesopotmica tenia un paper capdavanter la deessa dels cereals, Ninlil, similar a la grega
Demter i a la romana Ceres (don prov el nom de cereal); tamb el Tammuz fenici i lOsiris egipci eren divinitats
agrries lligades al cicle vegetatiu dels cereals, i, per als cristians el pa (producte del cereal) es transforma, en
determinat moment del ritual central de la missa, en la carn del seu du.
El seu cultiu com a aliment no sols ha marcat les etapes prvies de la civilitzaci, sin que tamb ha tingut
importncia en el desenvolupament cultural daltres poques.
Aix, p.ex., la progressiva substituci durant el segle XII a Europa del cultiu de lordi i el sgol pel blat i lavena
11-12 va permetre no sols una millora en la qualitat del pa, sin fer del cavall un animal altament rendible, tant per a
la guerra com per a la tracci i, pertant, per a la producci daliment (i daqu, de la seua enorme utilitat, el tab
diettic referent a menjar carn de cavall que abunda per gran part dEuropa).13
Per eixos grans no sols han servit per a ser menjats, sin tamb per a ser beguts, ja que la fermentaci de molts
dells produeix cervesa, una de les begudes alcohliques ms antigues.
Aix, p.ex., llegim al llibre XXII de Naturalis Historia, de PLINI (s I dC): Els cereals tamb donen begudes: el
zhythum a Egipte, la caelia i la cerea a Hispania, la cervesia i certes begudes ms a la Gllia i altres provncies 14.
Lescuma de totes aqueixes suavitza el cutis facial femen.
I tamb sen fan destillats, dels quals el ms conegut s el whisky.
A les nostres terres larrs s, culinriament, el cereal de majors aplicacions.
Originari del sudest asitic, el seu s est arqueolgicament documentat des de fa uns 5.000 anys.
El seu cultiu sistemtic s, evidentment, posterior i sembla que es va iniciar a lndia, des don va passar a la
Xina i a la resta de lExtrem Orient.
La inclusi de larrs en la mitologia daquestos pobles s signe inequvoc de la seua importncia alimentria.
Aix, per als hinds, el propi origen de larrs cal atribuir-lo a un desengany amors de Siva, el du principal del
seu pante, que, incapa de satisfer la seua amant amb un menjar del qual mai no es cansara, va veure que aquesta es
moria i que de la seua tomba eixia una planta que produia aquest magnfic cereal del qual cada dia podem preparar
un plat diferent.
Aquest cant a lamor fecund est probablement en la base de lests costum, originriament hind, de llanar
arrs als novenans.
Per als hinds larrs est, fins i tot, sota el patrocini duna divinitat diferenciada, Devi-Sri 15.
A travs de Prsia va arribar a Grcia, on era conegut amb el nom doriza, nom que recrea APICI, als seus llibres
de cuina, on fa esment de larrs amb el nom de suecus orizae.
Tot i que es troben testimonis del cultiu daquest cereal abans del segle VIII, sn els rabs els grans difussors de
lar-ruzz (don prov el nom darrs) a les nostres terres, on el seu consum arrib a generalitzar-se, com ho prova la
presncia duna recepta darrs amb llet dametlla i canella en el Llibre de Sent Sov (s XIV), un dels primers tractats
de cuina de ledat mitjana.
Tamb en el Llibre del coch (1520), un altre dels tractats de cuina ms antics a tot Europa, trobem la recepta dun
arrs en cassola al forn, similar al popular arrs amb costra del migjorn valenci.
Les variacions que admet en el cuinat, les propietats alimentries i fins i tot medicinals i la quantitat de sabors
que s capa de vehicular, han fet de larrs un excellent punt dequilibri entre la gastronomia, la culinria i la
diettica, tan difcil de superar que potser cap altre aliment ho haja aconseguit.


Les canyes

Para las tres caas de los romanos, arundo, calamus i canna hall Linn acomodo en su sistema, y consagr
genricamente los tres nombres. El gnero Arundo comprende la caa mediterrnea, caa comn o caa de Castilla
(Arundo donax); el gnero Calamus, la caa de Indias (Calamus rotang); y el gnero Canna (famlia Canncies) las
caas americanas o platanillos, a menudo cultivadas en jardinera, que no conocieron los latinos, adems de otras
caas en sentido lato, que tambin son originarias del Nuevo Mundo.16

De totes les canyes, la ms coneguda, tot i ser dorigen asitic, s sense dubte, la que descrivim a continuaci.
Arundo donax L.17
Canya
Tot i el seu origen, aquesta s una planta molt ben naturalitzada a les terres mediterrnies des de ben antic,
sobretot a la vora dels corrents daigua.
Fill del du fluvial Meandre, Clam es va enamorar de Carpe, filla de Zfir i duna de les Hores. Mentre jugaven
tots dos a les aiges dun riu, Carpe shi va ofegar. Colpit de dolor, Clam va morir tamb i es va transformar en una
canya que des daleshores creix a les vores dels corrents daigua.
La seua presncia no sols ha caracteritzat determinats paisatges, sin que ha actuat com a referncia en
nombroses fites culturals.
Aix, p.ex., el ceptre de canya era un senyal de reialesa que portaven tots els faraons dinstics egipcis.
Tamb forma part de nombroses llegendes, com la referida al du Pan i la nimfa Srinx narrada abans, o la
relativa al rei Mides, on eren les canyes dun canyar les que xiuxiuejaven a tots els qui passaven la deformitat del rei:
el rei Mides t orelles dase.
Igualment, era celebrat el canyar dHaliart a Creta, on lesperit de Radamant (un dels fills dEuropa i Zeus, i un
dels tres jutges del Trtar o infern dels grecs) agitava oracularment les puntes de les canyes.
Aix mateix, sn canyes les que parlen en la rondalla popular coneguda com La flor del lliri blau, indicant-li al
rei qui eren els assassins del seu fill.18
Ha tingut mltiples aplicacions: en construcci i mobleria, com a suport per a plantes enfiladisses o febles, com a
canya de pescar (s la tpica canya valenciana), etc.
La inflorescncia, tardoral, s molt vistent, blanca o verdosa, a diferncia de la del canys, senill o carrs
(Phragmites australis) 19, que sempre s marr i al cim duna canya molt ms feble i prima que lanterior (p. ex., no
podriem fer amb aquesta, una canya de pescar)
Una altra canya de gran valor, no sols ecolgic i cultural, sin tamb econmic s el canyamel (Saccharum
officinarum), una de les plantes de major rendiment dentre les conegudes degut a un peculiar mecanisme metablic
conegut com a fotorespiraci, inexistent en la major part de les altres plantes cultivades.
Tot i que les referncies ms antigues del seu cultiu provenen de lndia (aproximadament de lany 1000 aC), el
seu origen s probable que shaja de situar a les costes orientals del Pacfic.
El primer contacte europeu amb aquesta canya sha datribuir a lexrcit dAlexandre el Gran (s IV aC), el
soldats del qual en arribar a Prsia van mostrar la seua estranyesa en conixer la canya que produeix mel sense
abelles.
Dall va passar a lEgipte i durant el Renaixement Venzia va ser el major centre de refinament de sucre de tot
Europa.
Loccident europeu va tenir en el Pas Valenci, i en especial, a la Safor, un dels majors cultivadors daquesta
planta, la qual en seu periple cap a loest va arribar a Castella i a Portugal.
Aores, Madeira (prcticament calcinada per a introduir-hi el cultiu del canyamel) i posteriorment el Caribe, les
Antilles i Sud-amrica, van fer que el cultiu daquesta canya arribara de nou al Pacfic, per aquesta volta a la costa
oriental de loce des de la vora del qual, segles enrera, havia eixit.
La importancia del seu cultiu ha sigut tan gran que poques plantes en la histria de la humanitat han produt tan
grans transformacions en temps recents com aquesta20.


Els esparts

Stipa tenacissima L. (=Macrochloa tenacissima)
Espart (ver) (VIII) (rab: halfa)21
Es tracta duna planta freqent als terrenys margosos secs, on forma part no sols dels espartars, com a planta
dominant, sin tamb de brolles i timonedes.
s una planta robusta, relativament alta i que forma una mena de semiesfera de la qual sobresurten les espigues.
Les fulles sn llargues i convolutes (a s, tancades sobre si mateix deixant una mena de canaleta interior) i
shan aprofitat des de temps immemorials per a la confecci de nombrosos objectes domstics i de treball: estores,
sries, espardenyes, etc.; de fet, era una de les principals exportacions dels bers en lpoca cartaginesa, tal i com
podem llegir al llibre de PLINI Naturalis Historia (llibre XIX): Lespart, laprofitament del qual s molts segles
posterior al del lli, va comenar a usar-se a partir de la guerra que els pnics van dur primerament a Hispnia. Es
tracta duna herba que creix espontniament i que no pot sembrar-se, duna mena de junc prpia dels terrenys rids...
A lfrica es produeix un espart petit i sense utilitat. A lHispnia Citerior es pot trobar a una zona de la
Carthaginense, per no en tota, on shi fa fins i tot a les muntanyes. Els camperols confeccionen amb aqueixa planta
els llits, el foc, les torxes, el calcer; els pastors en fan els seus vestits. Lespart s nociu per als animals, excepci feta
dels extrems ms tendres. Per a usar-lo, se larranca amb cura, embolicant-se les cames amb fundes i les mans amb
guants, enrotllant-lo en un tany ds o de carrasca. Actualment sarranca tamb durant lhivern, tot i que el moment
ms adequat va dels idus de maig fins els de juny, que s lpoca de la seua maduresa.
Fins la primera meitat daquest segle era cultivat al migjorn valenci, on des dantuvi constituia una de les fonts
de riquesa tradicional22.
A ms daquest espart, sobre els sls margosos secs shi fa tamb lalmasset o espart bord (Lygeum spartum),
planta rizomatosa que fa mates grosses cobertes a la base descames coricies, molt utilitzat per a fer pasta de paper i
antigament per a protegir la cermica en el transport.
Es distingeix fcilment de lanterior pel fet que les fulles sn ms trencadisses i per la inflorescncia, protegida
per una mena de caputxeta.

Daltres gramnies

Brachypodium retusum (Pers.) Beauv.
Fens, llist, herba-mans (IX).
Herba rizomatosa amb aspecte de fregall i potser la ms abundant i fidel cobertora dels sls calcaris.
s planta molt pirfita i oportunista, per la qual cosa no sols afavoreix lincendi sin que tamb cobreix
rpidament els terrenys incendiats.

Hyparrhenia hirta L.
Albellatge
Gramnia sabanoide que prov dels voltants del Sahara i que sha installat amb profusi a les nostres terres.
Shi presenta amb dues subespcies decologia diferenciada:
subsp. villosa, relativament alta, que sinstalla als sls profunds i subhumits i a les vores de les carreteres,
a les que confereix un color bru rogenc en madurar, i
subsp. pubescens, ms baixa, de sls prims, rocosos i secs.
Sha emprat per a cobrir els bucs de les abelles, trenant-lo i fent-ne superfcies relativament impermeables.

Hordeum murinum L.
Civada borda, margall bord, aristes, espigadella
Planta tpicament ruderal de vora de camins.
Les aristes de lespiga, llargues i teses, permeten lavan de lespiga per qualsevol superfcie rugosa que es
menege (p.ex., posant-la entre el bra i la mnega, puja o baixa noms menejar el bra; s molt perills, doncs, posar-
se-la a la boca per la facilitat per a engolir-la i ofegar-se).
Aquesta gramnia i daltres del gnere Bromus formen petits prats dun verd clar en primavera acompanyades
ocasionalment d'altres gramnies anuals, com la que porta el precis nom donat per CAVANILLES de cua de gos
daurada (Lamarckia aurea, nom dedicat al gran naturalista Lamarck), herba de baix port i pancula verda amb
reflexos argentats que passa desprs a agafar tons daurats.
La civada borda susa com a joc primaveral, tirant-la contra la roba, ja que shi queda enganxada. Per aqueixa ra
s freqent la confusi amb la llapassa o cerreig (Setaria verticillata) (XII), gramnia que tamb senganxa amb
facilitat, per ms prpia de camps humits i menys nitrogenats, i amb una espiga de forma prou diferent a lHordeum
murinum.

Ammophila arenaria L.
Borr (XI).
Es tracta de la gramnia ms alta i robusta de les platges, on ocupa el cim de les dunes amb una estratgia tendent
a la seua immobilitzaci ja que les arrels i les tiges impedeixen activament el seu avan bloquejant les partcules
darena quan sn impulsades pel vent.
Aqueixa particularitat ha fet que semprara per a fixar dunes all on el perill era gran, com ha estat el cas
paradigmtic de Guardamar (al migjorn valenci), on es va acconseguir evitar la desaparici del poble per
soterrament en arena grcies a ladequada plantaci daquesta espcie.

1 De Poa, un dels gneres, el segon en importncia numrica (unes 300 espcies); el primer s Panicum, amb 400 espcies al seu crrec.
2 Don deriva la paraula pnic, pel crit que donaven en veurel.
3 Tan sols en alguns casos la tija no s fistulosa, s a dir, no est buida sin ocupada per una substncia medul.lar, compassa amb lalbellatge
(Hyparrhenia hirta).
4 La tija s cilndrica i fistulosa, trets que diferencien clarament les gramnies del grup ms proper, les cipercies, de tija compacta i secci triangular.
5 Citat a KUNKEL (1983); coma fitotoxines especfiques per a atacar aquesta plaga cal fer esment de la bipolaroxina, produda pel fong Bipolaris
cynodontis i que ataca en exclusiva aqueixa mala herba, i de la gigantenona, produda per Drechslera gigantea, per no tan especfica, ja que tamb
ataca algunes males herbes no gramnies; (vegeu nota 3 de la famlia Cipercies).
6 s freqent trobar a la terminologia popular ladjectiu moro per a indicar foraster, encara que lorigen real no tinga res a veure amb els pasos del
Magreb ni, en general, els musulmans. Aix, i pel que fa aquest cereal, llegima Gastronomia alicantina, de Guardiola (1935): Pan de panizo,/ Mahoma
lo hizo./ Pues si lo hizo Mahoma, / que el se lo coma. (pg. 204).
7 En molts casos la dacsa ha rebut el nomdel cereal al qual va substitur: aix tenimno sols el cas del nostre mot pans, aplicat antigament al mill
(Panicummiliaceum), sin tamb, i per substituci del mateix cereal, del basc artua i del gallec millo; en angls americ ha passat a ser corn, s a dir,
gra, o siga, el gra per excel.lncia.
8 Segons HARRIS (1978; cap. El reino canbal) potser la manca danimals domstics i de cacera (per una pressi cinegtica excessiva), associada al
dficit daminocids essencials en el seu aliment fonamental, la dacsa, els pobles centroamericans (asteques, tolteques, xiximeques, etc.) van derivar
cap el canibalisme coma forma daccedir a les fonts proteniques necessries per a uns dieta equilibrada.
9 Es fan amb farina de dacsa tant els nostres minxos comla famosa polenta italiana, la boroa gallega i el gofio canari..
10 A algunes comarques del Pas Valenci, i per influncia del castell, se li diu civada (cast.: cebada) a lordi (dHordeum); en precissi, el nom
civada s sinnimdel davena.
10.1 Posema continuaci les equivalncies en diferents llenges dels noms dels cereals (pres del butllet de la societat catalana de Biologia Qu cal
saber? nm. 54):
nomcientfic catal castell francs angls
Avena sativa civada avena avoine oats
Hordeumvulgare ordi cebada orge barley
Oryza sativa arrs arroz riz rize
Panicummiliaceum mill mijo millet millet
Secale cereale sgol centeno seigle rye
Sorghumvulgare melca sorgo sorgho sorghum
Triticumsp. blat trigo bl wheat
Zea mays dacsa maz maze corn
11 La importncia de la recollida de lavena o civada queda patent fins i tot en el folklore; aix p.ex., tenimel Ball de la civada, dansa popular que es
balla en rotlle, tot representant, a travs de la mmica, feines relacionades amb el cultiu de la civada, alhora que es va repetint una estrofa nica amb
variacions.
12 La introducci del cultiu de lavena (s X dC) i la possibilitat associada dutilitzar el cavall en les feines agrries va estimular lartiga
(arrabassament) de nombroses zones que fins aleshores eren boscoses, cosa que ha restat fixada en molts topnims, sobretot del Principat (lArtiga de
Lin, Artigues) (10.1), aix comantropnims (Artigal, Artigs, Artigues, etc.).
12.1 Tamb en castell hi abunden topnims similars, dels quals el que correspon a una major extensi s el del departament dArtigas (Uruguai),
duns 12.000 km.
13 Mentre el bou s una mquina transformadora de pastures en carn, el cavall ho s davena. Vegeu WHITE (1990; cap. 2) i HARRIS (1985; cap. 5
Hipofagia).
14 La caelia s descrita tamb per OROSIO en parlar de la caiguda de Numncia: Mitjanant el foc sextrau aquest suc del gra de lespiga humida, la
qual, assecada i feta farina, es barreja amb un suc suau el ferment del qual li dna un sabor aspre i una calor embriagadora. Ms tard afegeix OROSIO
que els numantins semborratxaren amb aqueixa beguda abans deixir de la ciutat per a la darrera batalla contra els romans. Laltra beguda similar, la
cerea, es feia a partir dels grans de blat. El nomde cervisia, usat a la Gl.lia en temps de PLINI, shi ha perdut, tot i que subsisteix tant al catal comal
castell (cerveza); segons els comentaris de Garca Bellido (14.1) del llat bibere (=cervessa) deriven litali birra, el francs bire, langls beer i
lalemany bier, tot i que els germnics, que van adoptar dels gals(=celtes) el costumde beure cervesa, la van designar originalment amb el nomdalu,
don deriva langls ale, aplicat tamb a la cervesa.
14.1 La Espaa del siglo primero de nuestra era. (1987). Madrid. Ed. Espasa Calpe.
15 GUARDIOLA, J . (1972): Gastronomia alicantina. Ed. Agatngelo Soler. Alacant.
16 FONT I QUER (1964) pg 394.
17 Aquest nomrecull dos de comuns, el llat arundo i el grec donax, ja esmentat per Dioscrides (s.I d.C.).
18 Vegeu GONZLEZ, J . (1992): Rondalles del Baix Vinalop, Ed. Aguaclara. Alacant. Tamb existeix una versi similar recollida per J oan
AMADES i titulada La flor del panical.
19 El senill s una de les plantes ms cosmopolites, que noms fuig dels deserts i de llocs massa rids.
20 Fins i tot la composici tnica del Caribe s fruit del cultiu del canyamel: coma conseqncia de lextermini dels pobladors originals (els indis
arawacs i caribes) en les plantacions de canyamel o en les expedicions punitives, els colonitzadors castellans importaren esclaus negres dfrica, que
avui en dia sn ltnia majoritria a moltes daqueixes illes (vegeu nota 3 de les Quenopodicies). Tan sols el tabac tingu una incidncia quasi similar
en el manteniment dinstitucions socials comlesclavatge i en la conformaci dhbits, gustos i modes que shan mantingut fins el present.
21 Topnims derivats dhalfa sn relativament freqents als pasos rabs o arabitzats; aix, una de les circunscripcions de lAlger molt rica en
espartars es diu (K)halfalla, on shi troba la poblaci de Sada, damarg record per a molts dels nostres avantapassats, ja que hi van ser assassinats, el
1881 i a mans de nadius encapalats per Bu-Amena, nombrosos valencians que hi havien anat a collir lespart.
22 Llegimal Llibre de Mostassaf de la ciutat dAlacant (A.M.A.; edici de ML. CABANES): Dels fexcars. A XVI de juny, any MDXXXVIII,
sordena de Consell, per lo que conv al bon regiment de la Ciutat e perque les persones de necessitat, que viuen de fer faixar, se puxen sustentar y
perque los mercaders del spart, ab mes voluntat, vinguen a comprar lo spart, que es una de ses sustentacions, de ques sustenia la major part de la jent
necessitada de la dita ciutat,...




35. Famlia dels lliris i el safr.
LES IRIDCIES (IRIDACEAE) 1

Lexrcit franc de Clodoveu (s VI dC), en guerra amb els visigots, va ser atrapat per aquestos en un atzucac, amb
el Rhin a les seues espatlles barrant-li el pas.
Clodoveu va observar, per, que en determinat lloc unes flors grogues, uns iris, eixien de laigua, la qual cosa
lindu a pensar que el fons no devia estar massa profund i que, pertant, es tractava dun gual.
Clodoveu i el seu exrcit pugueren travessar-hi el riu i, refets, venceren.
I en reconeixement a la planta que li havia indicat el cam, ladopt com a emblema.
Segles ms tard, un dels monarques francesos, Llus VII la torn a adoptar donant-li el nom ara prou conegut de
flor de lis, la representaci estilitzada de la qual es troba sovint en herldica, en numismtica (a lanvers dels florins
florentins i catalans medievals) i en mltiples obres dart.
s aquesta una famlia dherbes perennes cosmopolites, amb forta presncia als pasos mediterranis, que inclou
unes 1.800 espcies agrupades en uns 70 gneres, alguns dels quals tan importants des dun punt de vista hortcola
com Crocus (safr), Iris (lliris) i Gladiolus (gladiols o espasetes).
A ligual que la resta de les monocotilednies, presenta fulles relativament allargades, amb nerviacions
paralleles, i peces florals mltiples de tres: 6 ptals i 6 spals, i tamb generalment, 6 anteres, ms el pistil, amb 3
perllongacions a lpex.
Sn plantes molt ben adaptades a la pollinitzaci per insectes (entomgama), tal i com ens ho indica la vistositat
de les seues flors.
Dentre aquestes cal destacar la cultivada i sovint subespontnia Crocus sativus, dels estigmes escarlates de la
qual sobt el safr, utilitzat sovint com a colorant i aromatitzant.
Al nostre territori trobem, despontnies, 23 espcies agrupades en els gneres Crocus, Gladiolus, Iris, Romulea,
Sisyrinchium i Tritonia.
De tots aquestos, s Iris (els nostres iris o lliris) el gnere amb un major nombre despcies, dentre les quals
podem destacar-ne el lliri groc (I. pseudacorus), de jonqueres, maresmes i vores daigua, i els diversos lliris blaus (I.
germanica, I. sisyrinchium i I. pallida)2, relativament freqents als terrenys rids o pedregosos.
Tamb mereix un lloc destacat, per la seua abundncia en prats secs i llocs rocosos, lespaseta (Gladiolus
illyricus), dita aix per la forma de les fulles3; les seues flors sn bilaterals i dun bonic color vermell.

1 DIris, un dels gneres.
2 Vegeu nota 13 de les Gramnies.
3 J a que espasa s lequivalent del llat Gladius (don tamb deriva, p.ex., la paraula gladiador).




36. Famlia del noguer o noguera
LES J UGLANDCIES (J UGLANDACEAE) 1

Dions, el du encarregat destendre el cultiu de la vinya i de proposar la substituci de la cervesa pel vi, en un
dels seus viatges va ser hoste del rei de Lacnia.
Aquest tenia tres filles i Dions es va enamorar de la ms jove de les tres, Cria, amb loposici de les altres dues,
que van previndre al seu pare, amb el resultat de la mort de Cria.
Dions, enfurismat, va transformar les germanes en esttues i a Cria en noguer(a).
Els laconis, en assabentar-se de la tragdia, van erigir un temple a rtemis (la deessa de lamor) emprant com a
fust de les seues columnes les esttues de les germanes, que van rebre el nom de caritides.2
Tamb van rebre el nom de Caritides les nimfes encarregades de la protecci de les nogueres.3
Tot i que el nom general de la famlia fa honor al de la noguera europea (J uglans regia), el nom de Caria ha
perdurat en el del gnere de les nogueres americanes, Carya.
Es tracta duna petita famlia darbres caducifolis productors duns fruits molt tpics coneguts com a nous,
comestibles i dels que hom extrau olis emprats en cosmtica i com a olis secants.
La fusta daquestos arbres s, en general, de bona qualitat.
Com a topnim recarcable tenim la Noguera, comarca lleidatana que t per capital a Balaguer, i tamb, al Pas
Valenci, las Nogueras, a la Plana dUtiel (Valncia).

1 De J uglans, un dels gneres, nomque prov del llat jovis glans, s a dir, glans de J piter.
2 VIRGILI: glogues, VIII: 29.
3 Les nimfes eren divinitats menors encarregades de la protecci de fonts i rierols, per tamb de la de boscos; aquestes darreres es representaven
coronades de fulles i armades amb un destral, per a castigar els ultratges infligits als arbres que protegien.
Aix, si alguna persona intentava tallar un daquestos arbres sense haver fet abans un sacrifici a les nimfes corresponents normalment se sacrificava
un porc la destral rebotia del tronc i li tallava les cames. (3.1)
Dentre les nimfes protectores darbres concrets tenim:
* les alsies, o nimfes dels verns,
* les caritides, o nimfes de les nogueres,
* les drades, o nimfes de les alzines,
* les ericnies, o nimfes dels brucs o cepells,
* les hamadrades, o nimfes dels roures,
* les helicornianes, o nimfes dels salzes,
* les mlides, o nimfes de les pomeres,
* les melades, o nimfes dels freixes i
* les genriques napees, nimfes de les fondalades boscoses (Gergiques IV:535).
3.1 GRAVES, R. (1988): Dus i herois grecs. Ed. Empries. Barcelona. pg. 23.




37. Famlia dels joncs.
LES J UNCCIES (J UNCACEAE) 1
Petita famlia de plantes herbcies formada per unes 400 espcies agrupades en 9 gneres, dels quals noms 2 en
tenim a les nostres terres: J uncus (amb 26 espcies) i Luzula (amb 11 espcies).
A ligual que les Cipercies i les Gramnies, amb les quals estan emparentades evolutivament, les J unccies sn
herbes de fulles esparses, molt ms llargues que amples i amb una llarga beina basal.
Tamb, i a ligual que les seues parentes, les J unccies han evolucionat cap a lanemoflia, per la qual cosa
presenten diferents graus de reducci floral.
Les J unccies, provedes dun fort rizoma, poblen preferentment els llocs humits i entollats de les regions
temperades i fredes dels dos hemisferis.
Al nostre territori el gnere ms representatiu s J uncus, els joncs o juncs, de fulles basals i tiges cilndriques de
punta punxosa i provedes duna medulla esponjosa.
Al migjorn valenci (Crevillent, Albatera, etc.) era planta molt emprada, sobretot per a cistelleria.
Lacumulaci de joncs, molt caracterstica dindrets entollats, s lorigen de diversos topnims, el ms conegut
dels quals s el del port de la J onquera, emprat pels estats espanyol i francs com a lnia separadora del Rossell i la
resta dels Pasos Catalans.
Sovint saplica tamb el nom de joncs (o juncs) a diferents espcies duns altres gneres, sobretot Scirpus 2 i
Schoenus, de la famlia Cipercies, que comparteixen amb els anteriors tant laspecte com lhbitat que ocupen (sls
humits o entollats).

1 De J uncus, un dels gneres.
2 Scirpus holoschoenus rep fins i tot el nompopular de jonc com; forma unes mates denses de tiges cilndriques amb glomruls florals molt
compactes situats al cimde les tiges per ultrapassats per aquestes.





38. Famlia del romer, el tim i les mentes
LES LABIADES O LAMICIES (LAMIACEAE) 1
De les aproximadament 3.000 espcies de Labiades esparses per tot el mn, agrupades en uns 200 gneres, s a la
zona mediterrnia on aquesta famlia ha assolit la seua mxima diversificaci.
En concret, a la nostra flora podem trobar-ne unes 125 espcies (i 80 subespcies) agrupades en els 30 gneres
segents: Ajuga, Ballota, Dracocephalum, Galeopsis, Glechoma, Horminum, Hyssopus, Lamium (XIII), Lavandula,
Leonorus, Lycopus, Marrubium, Melissa, Melittis, Mentha, Nepeta, Origanum, Phlomis, Prasium, Prunella,
Rosmarinus, Salvia, Satureja, Scutellaria, Sideritis, Stachys, Teucrium, Thymbra, Thymus i Ziziphora.
Es tracta duna famlia formada per herbes o mates (ms rarament, arbustos o arbres) productores dessncies i de
morfologia floral molt caracterstica.
En efecte, la corolla est formada per cinc peces (generalment 2 superiors i 3 inferiors) disposades a manera de
llavis oberts2, don li ve el nom primitiu de la famlia, Labiades.
Les tiges sn generalment de secci quadrada, i les fulles simples, oposades i decussades (s a dir, cada parell
formant angle recte amb el ve).
Laroma i la fragncia daquestes plantes s deguda a unes glndules plenes dolis essencials que tenen
distribudes fonamentalment per les parts verdes de la planta (les fulles i el calze de la flor, rarament la corolla).3
En moltes de les Labiades, latracci dels insectes pollinitzadors i, sobretot, la deposici i recollida del pollen
assoleixen una gran eficincia grcies a un curis sistema de balizament en el llavi inferior i de mecanisme de
basculament en estams i pistil.
El sistema, segons es mostra a la figura 12, s el segent: linsecte, en dirigir-se cap a la flor, troba que hi ha una
ruta dentrada perfectament senyalitzada mitjanant marques (no sempre visibles per a nosaltres) en el llavi inferior;
en entrar seguint eixa ruta, espenta una perllongaci posterior dels estams que obstaculitza laccs al nctar, amb la
qual cosa laltra part de lestam gira cap avall mitjanant una articulaci i toca, amb la seua antera carregada de
pollen, el tos hirsut de linsecte, que daqueixa manera queda ple dels grans masculins; en anar a una altra planta de
la mateixa espcie per en una etapa diferent de maduraci i repetir el procs, el que baixa no s un estam, sin el
pistil, que, amb la seua punta gomosa, recull el pollen i daqueixa manera pot fecundar la flor i formar llavors i
fruits.
Un bon grapat de Labiades es cultiven com a ornamentals (Salvia, Lavandula, Coleus) o com a condiments
(Origanum, Rosmarinus, Thymus, Satureja, Mentha, Ocimum, etc.), i dalgunes se nextrauen essncies molt
emprades en perfumeria i farmcia (Mentha, Thymus, Rosmarinus)4.
Moltes de les labiades sn plantes de reconeguda importncia mellfera, com sn els casos dels espgols
(Lavandula), el romer (Rosmarinus), la slvia (Salvia), la menta (Mentha), la cua de gat (Sideritis), el tim o frgola
(Thymus), etc.
Tot i el gran nombre despcies dinters, noms ens detindrem un poc en algunes, agrupant-les duna manera
poc ortodoxa per relativament prctica segons els ambients on es poden trobar la majoria del grup.

Labiades de les brolles

El Rosmarinus

Rosmarinus officinalis L.
Romer, roman (angls: rosemary) (V).
Planta dominant a nombroses brolles Rosmarino-Ericion de les contrades mediterrnies, a excepci dels Pirineus.
Es tracta dun arbust flairs de branques normalment erectes i amb les fulles coricies, revolutes i tomentoses pel
revers.
La corolla s de color blau, pllid o intens.
Sha usat com a ornamental, medicinal i mellfera, aix com en culinria i perfumeria; sn tants els usos a qu
sha destinat que no peca dexagerat el refrany castell quan diu: De las virtudes del romero se podra escribir un
libro entero. I, de fet, satribueix al nostre Arnau de VILANOVA (s XIII) un llibre dedicat per complet a les virtuts
daquesta planta.
Entre daltres, antigament es cremava i susava a manera dencens, tal i com diu el seguent entrems del segle
XVII:
Cualquier vendedor, hasta el barbero,
quema su manojito de romero;
y entre las damas de vicioso trato
si no queman romero no hay buen rato.
Al fin, mi buena madre me deca
que deste humo el demonio hua.5
Aquestes plantes que, cremades, produien bona olor, han donat lloc al mot perfum (del llat per fumare, pel fum),
tal i com tamb ens ho recorda Fra AGUST (1617): Lo roman s molt bo en temps de pesta perfumar-ne la casa:
perqu lo seu fum neteja la casa del ayre corromput.
Potser en atenci a aix trobem les paraules que W. SHAKESPEARE posa en llavis de Fra Lloren en lacte IV
escena V de Romeo i J ulieta, quan, en referir-se a J ulieta que jau aparentment morta, diu: Eixugueu-vos les llgrimes
i poseu romer sobre el seu cos, i tal com s costum, porteu-la amb els millors vestits cap a lesglsia.

Les Lavandula 6

Lavandula latifolia Medic.
Espgol
Viu a les brolles de romer Rosmarinetalia de les contrades mediterrnies i a lestatge mont de tot el nostre
territori, a excepci dels Pirineus.
s una mata llenyosa, flairosa, amb tiges curtes cobertes de fulles aglomerades i corolla dun lila pllid.
Sha usat sovint per les seues inflorescncies que, guardades en una bosseta de tela, ajuden a conservar la roba i
donar-li bona olor
Tamb per a extrauren la seua essncia per destillaci.

Lavandula stoechas L.
Toman
Viu als estepars Cistion ladaniferi de les contrades martimes mediterrnies, a excepci dels territori de
condicions ms extremades, s a dir el territori lucntic, els Pirineus i les planes lleidatanes.
Es tracta duna mata tomentosa dolor forta, amb la tija foliosa i les fulles, lanceolato-linears, aparentment
agrupades en fascicles oposats.
Presenta una inflorescncia molt densa, amb les flors dun violeta fosc.

Les Salvia

Salvia officinalis L.
Slvia
A la muntanyana mediterrnia, del territori dinic fins als Pre-pirineus, viu aquesta mata flairosa de nombroses
tiges erectes amb les fulles peciolades i de nervis molt marcats.
Les flors, lilcies, formen grups de 5-10 unitats.
Tamb shi cultiven tant la subespcie autctona (subsp. lavandulifolia) com la tpica (subsp. officinalis).

Salvia verbenaca L.
Trrec (XIII).
General a tots els nostres territoris, a excepci dels Pirineus, s ms fcil trobar-la als herbassars
Brachypodietalia phoenicoidis que a les brolles.
s una herba erecta i flairosa amb les fulles disposades en roseta basal i inflorescncies de color blavenc o lilaci
agrupades en poms de 6-10 flors.
Daltres Salvia tenen carcter ms o menys ruderal, com la slvia romana (S. sclarea) de flors lilcies i fulles
gruixudes i rugoses, i lorpesa (S. aethiopis), similar a lanterior per amb la corolla blanquinosa.



Labiades de les timonedes

Els Thymus

Thymus vulgaris L.
Tim (Alacant, Alcoi, Comtat, Alcalatn, Priorat, Segr, Baix Camp, Segarra), frgola (Marina Alta), farigola
(Pitises, Selva, Maresme, Tarragons, Barcelons, Girons), tomello (Baix Vinalop, Horta de Valncia, ribera alta
del Tria).
Mata llenyosa molt ramificada i amb fulles menudes i revolutes riques en essncies.
Les flors es presenten agrupades en inflorescncies de color blanquins o dun rosat violaci.
s una excellent planta mellfera, com ja VIRGILI sencarrega de dir-nos: at fessae multa referunt se nocte
minores, crura thymo plenae.7
Loli de tim cont un 20% de timol i susa com a conservant en algunes aquarelles i tamb com a desinfectant
en el cartr de respatller de dibuixos emmarcats, per a impedir-hi laparici de floridura.

Thymus longiflorus Boiss8
Cantaueso 9 (VIII).
Aquest timonet legalment protegit 10 s una mateta molt ramificada que viu a les timonedes calccoles ms
rides del migjorn valenci (territoris dinic i lucntic).
Les corolles florals, de color rosat, sn particularment llargues i tubuloses i estan envoltades per brctees
membranoses de color porpra.
Al migjorn valenci sacostuma a recollir les seues rametes per sant Pasqual (17 de maig) i les brctees florals,
una volta seques, sutilitzen en infusi com a estomacals.
Amb aqueixes brctees tamb saromatitza un licor anisat envellit en barrals de roure i de consum bastant difs
pel territori lucntic, el cantaueso.

Thymus piperella L.
Pebrella
Aquest endemisme de la mediterrnia occidental viu a les brolles de romer de les contrades mediterrnies
martimes.
Es tracta duna mata llenyosa ramificada i molt aromtica amb flors de corolla roscia.
Les fulles sempren sovint per donar-li sabor a les olives verdes, xapades o trencades i macerades en aigua i sal, i
als gaspatxos que es fan a lAlcoi i les Valls del Vinalop.


Els Teucri

Teucrium pseudochamaepitys L.
Iva borda, turturella
Viu als fenassars i erms teroftics de les contrades mediterrnies seques martimes, Thero-Brachypodion, des del
territori catalandic fins al sud.
Aquesta planta sufruticosa (llenyosa a la base), pluricaule (amb moltes tiges) i pilosa es reconeix fcilment
perqu la seua corolla, blanca i molt gran respecte al conjunt de la planta, est formada noms per un llavi inferior
amb aspecte de bec de pellic i sobre el qual es distingeixen els estams que es comben tot descrivint-hi un arc molt
marcat.

Teucrium polium L.
Tim mascle
Mata tamb pluricaule amb fulles linears, revolutes i crenades (amb marques per la vora com petits entrants).
Presenta una certa variabilitat floral, amb corolla blanquinosa (subsp. polium, subsp. aragonense), groga (subsp.
aureum) o purpria (subsp. gnaphalodes, subsp. cossoni).
Les Sideritis 11

Sideritis angustifolia Lag.
Cua de gat
Planta relativament abundant a les brolles Rosmarino-Ericion de les contrades mediterrnies ms o menys
seques.
Es tracta duna mata llenyosa de rames erectes relativament piloses, fulles linears (don li ve el nom especific) i
corolla floral dun groc pllid.

Sideritis leucantha Cav.
Rabet de gat
Planta caracterstica de les timonedes ms seques del migjorn valenci, Thymo-Siderition leucanthae.
Es tracta duna mateta menuda similar a lanterior per amb les flors blanques, molt estimada en medicina
popular (rabet de gat... i sha curat), que els nostres compatriotes que emigraren a Algria a principis de segle van
introduir-hi per tenir-la ms a m.


Les Satureja

Satureja obovata
Sajolida
Mateta menuda lignificada a la base (sufruticosa), amb les rames erectes i un poc aspres al tacte.
T les flors blanques i les fulles molt oloroses.
Tpica herba dolives que susa per aromatitzar-les.

Labiades ruderals
Els manrbios

Ballota hirsuta Benth.
Manrbio hirsut (XV).
Forma part dherbassars nitrfils de terrenys relativament rids. s una herba de tija fistulosa (buida), de secci
quadrada i fulles oposades recobertes dun vellut hirsut. Les flors, de corolla roscia, es presenten agrupades en
glomruls.

Marrubium vulgare L.
Manrbio
Similar a lanterior, amb qu eventualment comparteix hbitat, les seues flors sn de color blanc i es disposen de
forma menys glomerular.
Era (i segueix sent-ho) una planta visitada pels qui tenen laliacr (=ictercia) amb el convenciment que pixant-la
durant set dies guareix la malaltia.
Daltres manrbios tamb ruderals sn el manrbio negre (Ballota nigra), dolor ftid, lherba de la rbia (M.
alysson), de calze punxs, i M. supinum, de fulles dentades.

Labiades higrfiles
Les Mentha

Hades, du del mn subterrani, va tractar de seduir en una ocasi a la nimfa Mente, grcies a lesplendor del seu
carro dor i els seus cavalls negres; quan estava a punt daconseguir-ho, Persfone, la seua consort, enfollida de
gelosia, va metamorfosejar la nimfa en lherba fresca i fragant que avui en dia coneixem com menta.12

Mentha longifolia (L.) Huds.
Menta de bosc
Viu a les jonqueres i els herbassars humits (comunitats de Molinio-Holoschoenion), des de la muntanya
mediterrnia fins a lestatge mont.
s una herba dolor agradable, robusta, grisenca i amb fulles serrades.
Probablement aquesta va ser la menta ms emprada en lantiguitat, i que, junt el romer i la murta, eren emprades
en els ritus funeraris grecs, probablement per neutralitzar els efectes odorfers de la descomposici, per la qual cosa
forma-va part habitual dels delmes i impostos: Ai de vosaltres, escribes i fariseus far-sants, que pagueu el delme de
la menta, del fenoll i del com i deixeu de banda les coses ms greus de la Llei! (Mateu 23:23 i, prcticament igual,
Lluc 11:42).
Hebreus, grecs i romans empraven la seua essncia com a carminatiu (per a llevar les flatositats) en medicina i
com a condiment en pastisseria, com ens ho recorda, en un dels primers llibres de cuina de la nostra cultura, lepicuri
rom Marcus Gabius APICIUS (s I dC)
Igualment, laigua de civada que es bevia en els misteris eleusins en honor de Demter estava condimentada amb
menta.
Es aquesta la menta que shabitua deixar escampada per damunt del pis a les sinagogues jueves, perqu, en ser
xapades, produeixen el seu flaire. I tamb s aquesta menta una de les herbes amargues que els jueus han de prendre
durant la seua Pasqua.13

Mentha pulegium L.
Poliol daigua
Herba molt flairosa de flors lilcies prou ms rara que lanterior i que viu als pradells amb sls molt humits de les
contrades mediterrnies.
Les infusions daquesta planta tenen justa fama de digestives, a ligual que les duna parenta seua, lherba-sana
(M. sativa).
Moltes mentes sn conegudes com matapuces, amb la creena que sn capaces deliminar, amb el seu fum,
aquests molestos parsits (de fet, el nom llat del poliol, pulegium, prov de pulex, pua).

Mentha suaveolens Ehrh. (antigament M. rotundifolia).
Menta borda, dase, de gat o de bou
De totes les mentes, potser siga aquesta la ms resistent a les aiges brutes, i, pertant, la ms abundant a les
squies i canals urbans i periurbans.
s fcil de reconixer per les seues fulles redones (daqu lantic nom especfic) dentades i molt peludes, quasi de
vellut.
La corolla s de color blanquins o blavenc.
Els seus noms populars ens parlen ben b que no s precisament la menta ms estimada, degut a la seua olor forta
i no massa agradable.
Diu una tradici catalana que quan Maria, J ess i J osep fugien dHerodes, la menta i la perdiu van estar a punt de
descobrir als soldats on samagaven, i per aix la menta va ser condemnada a no granar mai:
Calla, la menta xerraira, i que mentre siguis menta
que nets menta i mentirs, florirs i no granars.

Dun gnere diferent, per amb cultivada pel seu aroma similar al de les mentes, tenim lalfbega o alfbiga
(Ocimum basilicum), amb la qual hi ha una curiosa tradici a Btera (Camp de Tria): el dia de la Mare de Du
dAgost (15.08) els habitants daquest poble passegen en process unes alfbegues que cultiven per a locasi, i que
arriben a tenir fins 2 m daltes.
Tamb a Elx (Baix Vinalop) s costum posar alfbegues als carrers el dia de la Marededu dAgost, com ens ho
recorda Gaspar J AN al seu poemari La Festa 14:
Alfbigues dAgost pels carrers del record... (I), i
Al capal, cssils de lliris, mates dalfbiga,... (XXV)
Un test d alfbega s tamb el protagonista del romntic conte dIsabella, dIl Decamerone, de BOCACCIO15,
potser basat en una canoneta popular daleshores (Qui pogu ser el mal cristi/ que em furt el cossiolet dalfbega
?) i que tamb va servir a langls KEATS per a inspirar el seu poema Isabella, or the pot of basil.
Lalfbega tamb es crema per a perfumar, i fins i tot existeix un gerr tpic de Manises (lHorta de Valncia)
anomenat alfabeguer destinat a les cremacions daquesta planta.
Ls de lalfbega en actes religiosos s molt antic; entre daltres exemples, podem fer esment del seu s pels
egipcis, junt a lencens i la mirra, o tamb de la can popular romanesa que diu:
Cum nu poate intra popa fr busuioc
in biseric si fara de isop...16
Tamb t un cert carcter funerari a certs pasos, com a Srbia, on es diposita sobre els morts, tot i que tamb
entra en la confecci del plat nacional serbi, la txorba, una mena de sopa de pollastre.
Germana de la nostra alfbega s lO. sanctum, cultivada en lndia al voltant dels temples com a planta sagrada
17 dedicada a Krishna i Vishn. Tan estimada hi s que tot hind de deb ha de portar a la tomba un fulla dalfbega
sobre el pit.


1 De Lamium, un dels gneres.
2 Lexcepci la tenimen els gneres Teucriumi Ajuga, on el llavi superior prcticament ha desaparegut, i en el gnere Mentha, on les peces sn tan
similars entre elles que sembla que formen una corol.la regular.
3 Els olis essencials (terpens) de les Labiades tenen una funci dissuassora per als hebvors, als qui desagrada el flaire que emeten i el sabor que li
donen a fulles i tiges; en algunes espcies (p.ex., la californiana Salvia leucophylla) la funci de les essncies s encara ms especfica, ja que la
presncia en laire dels terpens exudats per les fulles impedeix a les gramnies properes la germinaci o el creixement.
4 Duna espcie de Pogostemon sobt el patxul, molt usat en perfumeria en el sud-est asitic.
5 Francisco NAVARRETE: La casa de juego.
6 Del llat lavare, perqu susaven als banys.
7 Les (abelles) ms joves tornen fatigades, en plena nit, amb les pates carregades de tim. VIRGILI: Gergiques, IV:180.
8 De longium, llarg, i florus, flor.
9 No confoneu amb el cantueso dels castellans, que s el nostre toman (Lavandula stoechas).
10 Ordre del 20 de desembre de 1985 de la Generalitat Valenciana. DOGV nm. 336 del 2 de mar de 1986. Ordre del del 28 doctubre de 1986 de la
Generalitat Catalana. DOGC nm. 766 del 14 de novembre de 1986.
La protecci legal es refereix en general a la prohibici darrabassar les plantes, s a dir, darrancar-les de socarrel, i no tant de tallar alguna rameta.
11 El nomgenric v del grec sideros, que vol dir ferro, ja que originalment susava per guarir les ferides fetes amb aqueix metall.
12 CALASSO, R. (1990). pg. 203; MOLDENKE H.&A. (1952). pg. 140.
13 MOLDENKE, H.&A. (1952). pg. 140
14 Premi Ciutat de Palma de poesia. 1981. Editorial Moll. Palma de Mallorca.
15 I que tamb recull Passolini a la seua pel.lcula homnima.
16 Igual que no pot entrar el capell/ a lesglsia/ sense alfbega/ i sense hisop/...; cal fer esment que all fan les aspersions amb una rameta
dalfbega.
17 HEYWOOD (1985) pg. 235





39. Famlia del llorer, la canyella i lalvocat.
LES LAURCIES (LAURACEAE) 1
Es tracta duna famlia formada principalment per arbres i arbusts distributs fonamentalment per les formacions
boscoses dels trpics, on el rgim pluvial s molt distint del nostre i on solen formar un tipus particular de selva
anomenat laurisilva, on els arbres i arbusts dominants pertanyen a aquesta famlia o tenen les fulles com les
daquestes espcies (lauriflies).
Tanmateix, a les nostres terres van arribar a assolir durant una poca un carcter dominant, amb laurcies com el
llorer (Laurus nobilis), el llorer de Canries (L. canariensis) i altres avui en dia desaparegudes de lEuropa. Aix va
succedir fa uns milions danys, quan el clima a les nostres terres era molt ms humit.
Restes daqueixa laurisilva sn els escassos exemplars de laurcies (Laurus nobilis, exclussivament) que viuen
refugiats a indrets especialment favorables, aix com altres plantes lauriflies, com larbo, el marfull, i altres.
Les laurisilves actuals sextenen per determinades regions (les illes Canries, Aores i Madeira, dentre les ms
properes) que sn com una antesala del territori tropical humit.
Entre les 2.000 espcies de laurcies, agrupades en uns 30 gneres, podem destacar, a ms de les esmentades, el
Cinnamomum zeylanicum, de lescora del qual se nextrau la canyella, el C. camphora, del qual sobt lalcanfor
per sublimaci del seu tronc i la Persea americana, que produeix lalvocat (cast.: aguacate), fruit de carn blanca,
textura mantegosa i prou aromtic.
A les nostres terres noms sen fa una espcie, el llorer.

Laurus nobilis L.
Llorer

Segons ens conta OVIDI a Les Metamorfosis, Apollo sentia una violenta passi per la nimfa Daphne, filla del
du-riu Peneu i de la deessa Gea. La nimfa, ferida per la fletxa del desdeny, no sols no va correspondre al du sin
que va tractar damagar-sen.

Estava Apollo a punt dencalar-la quan ella, en veures perduda, va sollicitar lajuda de son pare, que, en sentir
el seu crit i per protegir-la, la va transformar en un llorer.
Apollo, desesperat, va fer que larbre fra tot lany verd per a, almenys, poder-sen fer sempre corones amb les
seues fulles.
Des daleshores, el llorer s el smbol dApollo i amb les seues fulles sn guardonats els vencedors, els artistes i
els poetes.
Aquest arbre perennifoli de fulles enteres, coricies, lanceolades i aromtiques viu als boscos humits de les
contrades mediterrnies2
Les seues fulles sempren sovint com a condiment, sobretot dels estofats de carn, i com no? com a smbol del
triomf, tot i que siga nominalment, com s el cas del baccalaureate britnic i francs (lequivalent al nostre
batxillerat), que permet laccs a la Universitat de qui laconsegueix.3
Tamb forma part de lherldica, envoltant lescut de la bandera de Xipre.
Aix mateix laura mitolgica que envolta aquesta espcie ha fet que estiga representada en nombroses obres
dart, don destaquem:
Retrat de dona jove (Laura), de Giorgione (1506), que figura al Kunthistorisches Museum, de Viena. Hi
trobem representada una dona jove envoltada de rames i fulles de llorer, i que potser estiga indicant-nos la
metamorfosi de Daphne (=Laura?).
Apollo i Mrsias, del valenci J osep Ribera, (1637), oli sobre tela que podem admirar al Museu Nacional
de Sant Mart, a Npols. Representa lescorxament del faune Mrsias per ordre dApollo en cstig per haver gosat
desafiar-lo en justa potica; Apollo llueix al cap, naturalment, una corona de llorer.
La farga de Vulc, de Velzquez (1630), oli sobre tela que figura al Museo del Prado, de Madrid. Figura
larribada dApollo, ornat el seu cap amb una corona de llorer, al taller de Vulc (Hefest) per comunicar ladulteri de
la seua esposa Venus (Afrodita) amb Mart (Ares).
Apollo i Dafnis, de Pallainolo (1480), on es recull figurativament la llegenda en representar la nimfa en
procs de transformaci en llorer davant linsistent acosament del du.
Apollo i Daphne, grup esculptric de Bernini exposat a la Galeria Borghese, de Roma.
D'altres Muses han pres aquesta llegenda per a inspirar poemes, com el sonet XIII de GARCILASO, la Fbula de
Apolo y Dafne:
A Dafne ya los brazos le crecan
y en luengos ramos vueltos se mostraban;
en verdes hojas vi que se tornaban
los cabellos que al oro escurecan.
De spera corteza se cubran
los tiernos miembros que an bullendo estaban;
los blancos pies en tierra se hincaban
y en torcidas races se volvan.
Aquel que fue la causa de tal dao,
a fuerza de llorar, crecer haca
el rbol que con lgrimas regaba.
Oh miserable estado, o mal tamao!
que con lloralla cresca cada da
la causa y la razn porque lloraba!
Igualment ha donat nom a un dels personatges femenins ms evocadors: Laura, nom que, quin sin!, va ser
lescollit pel primer renaixentista, Petrarca (s XIV), per nomenar la seua particular musa a les seues obres Canons i
Triomfs.
Altres antropnims relacionats amb aquesta planta sn Laure, Laurenci i Laurent.


1 De Laurus, un dels gneres.
2 Generalment cultivat per en ocasions naturalitzat, per la qual cosa s prou difcil distingir les poblacions autctones.
3 El graduat, una de les pel.lcules que va marcar la generaci dels 70, duia per ttol, en la seua versi original, The laureate.




40. Famlia de les assutzenes, les tulipes, els jacints, els alls i els esprrecs.
LES LILICIES (LILIACEAE) 1

Apollo, el du solar fill del tonant Zeus, es va enamorar en una ocasi dun jove de singular bellesa, J acint.
Tamb Zfir, du del vent de ponent, estava enamorat de J acint, per, a diferncia dApollo, no va aconseguir
els ansiats favors del jove.
En una ocasi en qu Apollo i J acint sexercitaven en el llanament del disc, Zfir, gels i ressentit, va bufar per
tal que el disc llanat per Apollo es desviara de la seua trajectria i occira J acint en colpejar-lo en el pols.
Malgrat els seus esforos, Apollo va ser impotent per retornar-lo a la vida, i en voler-lo recordar permanentment,
el va transformar en la flor que ara porta el nom del jove i que s el smbol de la famlia que avui en dia coneixem
com a Lilicies.

Es tracta duna de les famlies ms cosmopolites i de flors ms vistoses.
Potser per aqueixes dues caracterstiques siga una de les famlies que compta amb ms espcies cultivades com a
ornamentals: assutzena, lliri blanc o de sant Antoni (Lilium candidum), tulipes (Tulipa), jacints (Hyacinthus), loes
(Aloe), etc.
Tamb s important des dun punt de vista alimentari, ja que hi pertanyen espcies comestibles com els alls
(Allium sativum), la ceba (Allium cepa), diversos esprrecs (Asparagus), etc.
En total, formen part daquesta famlia unes 3.500 espcies agrupades en uns 250 gneres.
s una famlia molt emparentada amb la de les Iridcies (lliris) i Amarillidcies (narcisos), amb qu comparteix
nombroses caracterstiques.
Aix, es tracta en general de gefits, s a dir, herbes perennes capaces de suportar lpoca desfavorable grcies a
la prdua de les parts aries mentre conserven substncies de reserva als seus rgans subterranis, arrels, tiges
(rizomes, tubercles) o fulles (bulbs).
Les peces florals solen ser mltiples de 3 (generalment 6 ptals, 6 sepals, 6 estams i 1 pistil, moltes voltes dividit
terminalment en 3 peces).
A les nostres terres tenim quasi un centenar despcies, agrupades en una trentena de gneres, dels quals podem
destacar Asphodelus (porrina), Asparagus (esprrecs), Allium (alls, cebes), Ruscus (galzeran)2, Tulipa (tulipa)3,
Urginea (ceba marina) i Colchicum (clquic)4.

Asphodelus fistulosus L.
Vareta de sant J osep, porrina (Camp de Tria), porrass (Eivissa), ceboll, ceba de moro (Tarragons), gam
(Plana Alta) (XIV).

Segons la mitologia grega, els espectres eren duts en arribar al Trtar davant dels tres jutges dels morts: Minos,
Radamant i ac, que els dirigien a diferents llocs segons havera estat la seua vida en la terra: els espectres dels molt
bons eren dirigits a una terra plena dhorts anomenada Elisi, els molt dolents anaven a parar a un terreny de cstig
situat darrere del palau dHades i sota el comandament directe de les tres Fries, i els qui havien fet una vida ni molt
bona ni molt dolenta eren enviats als camps dasfdels.5
La porrina s una herba relativament alta i ramificada, amb flors de color blanc que es tanquen de vesprada i no
es tornen a obrir fins el dia segent, i fulles buides (fistuloses) semblants a les dels alls.
Les flors tenen el calze i la corolla fusionades, amb els tpals (les peces florals resultants) de color blanc
marcades per una ratlla longitudinal de color rogenc.
De carcter ruderal, sol formar comunitats primaverals a la vora dels camins, lAsphodelo-Hordeetum leporini,
amb la gramnia margall bord (Hordeum murinum subsp. leporinum).
Als prats secs, llocs rocosos i garrigues hom pot trobar la porrassa (A. cerasiferus), ms robusta, de fulles en V
(les de la porrina eren de secci circular) i arrels tuberoses.
La cultura diettica basada en la consumici de plantes bulboses sembla haver prosperat al llarg i ample de la
conca mediterrnia. Aix, a la Grcia antiga les llavors i els bulbs dasfdels formaven part fonamental de la dieta de
les famlies ms pobres del Pelopons, a diferncia de lArcdia, on eren els glans el component fonamental de la
dieta.
Tamb a les nostres terres eren emprades aquestes plantes, tal i com ens ho diu RIGUAL (1982): (sus semillas)...
fueron encontradas en gran cantidad carbonizadas en un cuenco de cermica perteneciente a la Edad de Bronce en
Cabezo Redondo de Villena; probablemente las usaran en cocimiento por sus propiedades emolientes.



Els esprrecs

Asparagus officinalis L.
Esparreguera
Cultivat com a hortalissa i molt sovint subespontani als marges i les vores de boscos clars, es fa aquest esprrec
de tiges erectes, amb entrenusos llargs i turions (brots tendres o esprrecs) relativament grossos i de sabor agradable.
Els esprrecs, a ligual que els daltres espcies daquest gnere, sn comestibles i dalt valor culinari.
De fet, potser es cultivaven i consumien ja a lantic Egipte, ara fa uns 6.000 anys, tal i com mostren les pintures
dalguns sepulcres.
Contenen quantitats elevades de laminocid asparagina6, nom que prov justament daquest gnere.
En menjar esprrecs lorina adquireix un fort i caracterstic olor, a ligual que la llet de les mares, la qual cosa
desplau als lactants i els fa rebutjar la llet.

Asparagus acutifolius L.
Esparreguera de bosc, esparreguera borda.
Als alzinars, mquies i garrigues de les contrades mediterrnies es fa aquesta planta de turions (esprrecs) llargs i
prims que creixen corbant-se en moltes direccions.
Conforme es desenvolupen, de les tiges ixen, agrupades en feixos, unes rametes menudes amb aparena de fulles
(fillocladis) endurides i un poc punxants, que permeten a la planta enganxar-se a les plantes venes, i daqueixa
manera pujar (no ms d1 m) en busca de la claror.
Degut a aqueixes fulles falsament aciculars rep el nom especfic dacutifolius.

Asparagus horridus L.7 (antigament, A. stipularis)
Esparreguera marina.
A les mquies, les garrigues, els espinars i els llocs secs de les contrades mediterrnies creix aquesta
esparreguera, capa de resistir b laridesa grcies a posseir unes arrels capaces dacumular aigua per engrossiment.
La mata, verda, t un cert aspecte dargilaga degut als seus fillocladis, ms durs i lacerants que lanterior.

Asparagus albus L.
Esparreguera de gat.
Prpia tamb de les contrades ms seques, t espines i tiges quasi blanques, i fillocladis molt pareguts a fulles,
blanets i caducs (s una de les plantes que presenten caduciflia estival ben patent).
Els alls

Allium s el gnere daquesta famlia de major importncia alimentria, amb espcies cultivades com la ceba (A.
cepa), lall (A. sativum), lall porro (A. porrum)8 i el ceboll (A. schoenoprasum), a ms de comptar a les nostres
terres amb una vintena llarga despcies espontnies.
Lall i la ceba, orinds de lsia central, van arribar a la conca mediterrnia fa almenys uns 4.000 anys, ja que
shi t constncia que els antics egipcis lutilitzaven sovint, no sols com a aliment sin com a condiment i medicina.
Aix, p.ex., llegim al quart llibre del Pentatec, anomenat Nombres, que els israelites, farts de la seua estada al
Sina, es queixen davant Moiss dient-li: Ens recordem del peix que menjvem a Egipte, prcticament debades, i dels
cogombres, dels melons, dels porros, les cebes i els alls (11:5).
En efecte, devien ser menjars corrents i alhora apreciats en lantic Egipte, ja que HERODOT registra una
inscripci antiga a la pirmide de Keops (3700 a.C.) on es consigna el pagament de 1600 talents de plata (una
quantitat elevada de diners) per subministrar als treballadors de la pirmide alls, cebes i radish (?).
Pel que fa als alls, sembla que introduts a Europa Occidental pels croats (s XI), una gran part de les seues
propietats s deguda a la presncia duna substncia sulfurada inodora que anomenem allina; tamb shi troba, tot i
que sense entrar en contacte amb aqueixa, un enzim anomenat allinasa capa de transformar-la en disulfur dallil;
naturalment, aquesta reacci es produeix quan, per destrucci de les cllules (p.ex., per masticaci), entren en
contacte ambdues substncies; aleshores, i en el cas dingesti de lall mastegat, el disulfur dalil format passa a la
sang, i sexpulsa a travs dels pulmons, s a dir, amb lal, el caracterstic olor dalls9.
Altrament, sevita la reacci si es desnaturalitza lenzim (p.ex., bullint o fregint els alls); tot i aix, en aqueix cas,
no sols es perd lolor, sin tamb les propietats que lacompanyaven.

I ja que parlem de les propietats, cal dir que els alls en tenen moltes, dentre les que destaquen les segents:
eliminen els oxiures, s a dir, aqueixos cucs intestinals petits, blanquinosos i afilats pels dos extrems que
produeixen la picor anal als infants;
tenen un cert poder bactericida, sobretot de la flora patgena intestinal;
sn hipotensors, s a dir, rebaixen la tensi sangunia;
sn carminatius, ja que faciliten leliminaci natural dels gasos intestinals;
i, cinematogrficament almenys, fan fugir vmpirs i comtes Drcula de tota mena.
Per qualsevol daquestes raons, o potser per alguna ms, el Talmud jueu mana que molts menjars siguen
condimentats amb alls.
Pel que fa a la ceba, li sn atribudes propietats molt similars a les de lall, per la qual cosa figura en un dels
quadres dhonor de la Farmacologia.
La composici, per, s relativament diferent; aix, p.ex., no forma disulfur dallil, sin disulfur dallilpropil, i a
ms a ms s bastant rica en sucres diversos, els quals, en caramelitzar-se per ebullici o per fritura, incrementen les
seues propietats condimentries.
Tal i com indicvem al principi, a lantiguitat gaudien de justa fama les cebes egpcies, molt ms dolces i
sabroses i de gust ms suau que les actuals nostres, emprades, per, en nombroses receptes i tamb com a nucli
fonamental en nombrosos menjars, com la calotada (tpica de Valls), feta amb cebes blanques tendres torrades al
caliu i acompanyats duna salsa especial amb ametlles, avellanes, tomaca, alls, julivert, oli, vinagre, etc.
Daltres propietats atribudes a la ceba es relacionen ms amb la mgia amatria, cosa que no sols ens recorda el
refrany castell Contigo, a pan y cebolla, sin diverses tradicions populars a casa nostra, com la de posar escorolls
de ceba a la intemprie la nit de sant J oan (24 de juny) on figuren escrits els noms dels possibles pretenents, dels
quals noms un, el qui recull ms reixiu durant la nit ser lescollit.
Tamb el porro gaudeix de singular estima en culinria: aix, p.ex., per als turcs, cebes i porros sn delcies
prpies del parads, i a lantiga Roma i segons conta PLINI (s I dC) tal va ser laficci que va prendre lemperador
Ner als porros que va ser conegut popularment com a Porrophagus.

1 De Lilium, un dels gneres.
2 Tamb conegut coma garceran. Amb aqueix nomapareix fixat a topnims, comla serra den Garceran, aliniaci muntanyosa orientada de nord a
sud entre lAlt Maestrat i la Plana Alta.
El nomde galzeran ha estat emprat tamb comantropnim. Potser el ms conegut siga el cas den Galzeran de Pins, cabdill de lestol catal enviat
per Ramon Berenguer IV de Barcelona, dit el Sant, en 1147, per ajudar els castellans i els genovesos a conquistar Almeria i acabar aix amb la
pirateria que tenia per base aqueixa ciutat.
Per cert, que la llegenda atribueix a aqueix episodi larribada a Barcelona, coma bot de guerra, de les portes principals de les muralles dAlmeria,
que Ramon Berenguer va fer posar al portal de Santa Eullia; aqueixes portes, a ms dimponents, neren una preciosa obra dart rab, i tots els qui les
contemplven es quedaven bocabadats, per la qual cosa aqueix portal es va dir des daleshores de la Boqueria.
3 Originria dAnatlia, ha estat tan cultivada a Holanda des del segle XVI que avui en dia s prcticament el smbol daqueix pas.
4 En un dels episodis del viatge dels Argonautes, Medea, la filla del rei de la Clquida, li va donar a J son la loci del safr de doble tija (el clquic o
safr de la Clquida), amb qu el cap dels Argonautes es va poder protegir de lal dels bous que exhalaven foc.
Sovint, per, homha atribut a Medea fama de maga perillosa: amb el clquic era capa derejovenir (coma son, el pare de J son, probablement per
disminuir els efectes de la gota), per tamb demmetzinar (comquan ho va intentar amb Teseu, el fill dEgeu, amb qui Medea shavia casat en
segones npcies).
De fet, del clquic, metzins en grans quantitats, homextrau la colquicina, alcaloide especfic contra la gota molt emprat en lantiguitat.
5 HOMER: Odissea XIV:16. Laccepci que HOMER dna al mot asphodelos (a =sense, sphodos =cendra, elos =vall) aplicat solament a lemones
(prats) significa probablement vall on no hi van les cendres, en el sentit de ser el lloc on anaven les nimes en ser cremat el cos on vivien.
6 Lasparagina va ser el primer aminocid allat (dels esprrecs, en 1806), grcies a lactivitat de Vauquelin, qumic que amb anterioritat havia
descobert els elements qumics cromi beril.le.
7 Del llat horridus, que vol dir eriat, punxs.
8 Els alls porros formen part tamb de lherldica. En efecte, en finalitzar la batalla de Crzy (26.08.1346; Guerra dels Cent Anys), els gal.lesos que
formaven part del victoris exrcit angls van adornar les seues gorres amb els alls porros dun camp proper, la qual cosa va passar a lescut del
prncep que comandava lala de lestol que ms dificulats va tenir, Eduard de Gal.les (conegut tamb comel prncep negre, pel color de la seua
armadura; era el fill del rei, Eduard III, que comandava el conjunt de lexrcit angls) i daqu va passar a representar el pas de Gal.les (8.1) (vegeu
tamb la nota 8 de la famlia Compostes).
8.1 Segons Salvador Oliva, traductor de SHAKESPEARE, la utilitzaci de lall porro per part dels gal.lesos sha de remuntar encara ms enrera, a
lany 540, en commemoraci de duna batalla guanyada pels britans (els antics celtes de Britnia, que desprs van quedar reclosos a Gal.les) front els
invasors saxons; el dia de sant David, l1 de mar, els gal.lesos porten el seu emblema nacional ornant els seus capells, tal i comens ho recorda el
mateix SHAKESPEARE a lacte IV escena I del seu Enric V, quan, en representar els prolegmens de la batalla dAzincourt (aproximadament un
segle desprs de la de Crzy), un dels gurdies li diu al rei referint-se a Fluellen, un gal.ls: digues-li que per sant David li partir el porro pel cap.
9 Tamb sexcreta a travs de la sudor, lorina i la llet de les mares.


41. Famlia del lli.
LES LINCIES (LINACEAE) 1
Famlia dherbes i petits arbustos cosmopolites que sumen unes 300 espcies agrupades en 13 gneres.
Dentre els trets diferencials podem assenyalar el fet que tenen flors regulars pentmeres amb ptals que cauen
prematurament mentre persisteixen els spals fins lalliberament dels fruits.
Una altra caracterstica assenyalable s que els filaments dels 5 estams se solden entre s formant una mena
danell glanduls.
Aquesta famlia es troba evolutivament emparentada amb:
les Geranicies, famlia dels geranis de jard (Pelargonium) i els rellotgets o becs de cigonya (Erodium i
Geranium); i
les Plumbagincies, famlia ms evolucionada i a la que pertanyen els ensopegalls o trenca lolla
(Limonium).
A les nostres tenim una dotzena despcies de Lincies, agrupades en dos gneres, Linum, amb 11, i Radiola.

Linum tenuifolium L.
Maleda (V).

Quan la Marededu anava pel mn preguntant a les flors com volien ser, en arribar-li el torn, aquesta li va
demanar, irreverent: jo voldria ser blanca, de blancura immaculada, tan blanca com Vs, senyora, i la Marededu,
accedint, li va respondre: blanca sers, per virtut no tindrs, ni olor mai no fars, i des daleshores la planta s
coneguda com maleda.2
Es una planta perenne, lignificada a la base, de fulles linears rgides i ptals blancs que viu a les pastures seques i
brolles de les contrades mediterrnies.

Linum usitatissimum L.
Lli
Herba erecta i glabra (gens pilosa), amb flors de color blau i llargament pedicelades.
Sha cultivat des de lantiguitat per a obtenir la fibra de les tiges i loli de les llavors.
Les fibres sn duraderes, tenen gran resistncia a la tensi i susen en manufactures de fils, teles, paper fi
descriure i paper de fumar.
Per a obtenir-la, es deixaven macerar en aigua les tiges de plantes ja fructificades, amb qu saconseguia separar-
les dels teixits putrescibles, i posteriorment sassecaven i blanquejaven al sol.
El lli era la fibra txtil ms emprada a lantiguitat i com a tal apareix sovint a, p.ex., la Bblia.
Aix sabem que era cultivada principalment a lEgipte (xode 9:31; Isaes 19:9), des don era exportat a Tir
(xode 27:7) i a Palestina (Proverbis 7:16), tot i que tamb es feien cultius locals (com a J eric: J osu 2:6).
Era tan important que a la mateixa Bblia apareix citada prop dun centenar de voltes, des del Gnesi 41:42 (El
fara es tragu lanell de la m i el pos a la m de J osep, el vest amb robes de lli finssim...) fins a lApocalipsi
19:14 (I lexrcit dels qui sn al cel el segueixen dals de cavalls blancs, revestits de lli finssim resplendent purificat
).
Tanta importncia assol com a fibra que fins i tot es regulava el seu s; aix, p.ex., la llei hebraica tenia un
precepte negatiu al respecte: No portars vestits texits alhora amb llana i lli (Deuteronomi 22:11).
Igualment, tant el Talmud com diversos tractats rabnics fan comentaris sobre la forma de plantar-lo, i tamb de
diferents mtodes de blanqueig, llavat i manufacturat dels teixits.3
Fins i tot les mmies dels egipcis eren abillades amb tires fetes de lli.
Segons GRIEVE (1980) la mitologia germnica considerava que el lli estava sota la protecci de la deessa Hulda,
que havia ensenyat els humans lart de cultivar-lo, filar-lo i teixir-lo.
Fins larribada del cot, importat de lorient durant ledat mitjana, el lli no va tenir competncia a Europa en la
confecci de bons vestits4 i fins i tot com a pasta per a fer paper (vegeu nota 4 de la famlia Cipercies)5.
Actualment el seu s ha minvat molt i sols es cultiva en llocs molt determinats.
Pel que fa a loli, oli de llinosa, susa principalment per a fabricaci de pintures, vernissos i tinta dimpremtes;
sobt per premsat de les llavors i s lArgentina el principal productor mundial.

1 De Linum, el gnere ms representatiu.
2 FONT QUER (1979). CXI
3 MOLDENKE (1952) pg. 129
4 Vestir amb roba feta de pl danimals era signe de pobresa, tal i comdiu la Bblia:... anaren dac dall vestits amb pells dovelles i de cabres,
faltats de tot,... (Hebreus 11:37); igualment, i coma signe de pobresa, J oan el Baptista portava un vestit fet de pl de dromedari, segons Mateu 3:4 i
Marc 1:6.
5 s de destacar la qualitat del lli de Xtiva ( Costera) i de Tarragona, ja reconeguda en temps de PLINI (s I d C): El lli de Saetabis ocupa, a Europa,
el primer lloc... a Tarracon hi trobemtamb un lli duna blancura extraordinria. (Naturalis Historia, llibre XVIII).



LES LLEGUMINOSES
(Vegeu les CESALPINCIES, PAPILIONCIES i MIMOSCIES.


42. Famlia de la malva i el cot
LES MALVCIES (MALVACEAE) 1
Famlia molt cosmopolita darbustos i, sobretot, herbes formada per un miler despcies agrupades en uns 80
gneres.
Un tret caracterstic de les plantes daquesta famlia s la posessi dun calicle, embolcall de brctees sota els
spals que presenten laspecte dun segon calze.
Les flors de les malvcies, molt vistoses, estan adaptades a la pollinitzaci per insectes, i moltes de les flors es
tanquen de nit i quan el temps no s bo (quan no les poden visitar els seus insectes pollinitzadors) per tal de protegir
el pollen.
Sn plantes tingudes per medicinals des de lantiguitat i utilitzades com a emollients, ja que tenen substncies
mucilaginoses en els seus rgans que serveixen per a guarir, p.ex., certes afeccions respiratries.
Diversos gneres tenen espcies cultivades com a ornamentals, com s el cas de Malva, Althaea (la malva reial,
A. rosea i lA. ficifolia), Hibiscus, etc.
Tot i la importncia medicinal i ornamental, el major inters daquesta famlia radica en lobtenci del cot, que
s la fibra blanca de cellulosa pura que envolta les llavors de diverses espcies (unes 10) del gnere Gossypium.
Molt cultivat a nombrosos pasos clids, noms ho s rarament al nostre.
Pel que fa a les espontnies, a casa nostra hi creixen dues dotzenes despcies, agrupades en els gneres Abutilon,
Althaea, Hibiscus, Kosteletzkya, Lavatera, Malope, Malva i Modiola, dels quals els ms rics en espcies sn Malva i
Lavatera.
De totes, la malvcia que ms fcilment ens trobarem s la Malva sylvestris, herba pilosa de fulles fortament
lobulades. Posseeix un calicle format per tres peces estretes i lliures, i els ptals de les flors, fins el triple de llarg que
els spals, sn de color rosa fort, amb venes molt marcades de color ms fosc.
Molt sovint les fulles de les malves presenten, especialment pel revers, unes taques petites i redones de color bru,
que no sn sin les estructures reproductores dun fong parsit, Puccinia malvacearum.
La Malva sylvestris viu als ambients ruderals (vores de camins, solars abandonats, etc.), hbitat que comparteix
amb la Lavatera cretica, amb qu fcilment pot ser confosa, tot i que aquesta t els ptals liles i noms el doble de
grans que els spals i el calicle format per peces amples i soldades a la base.



1 De Malva, un dels gneres, amb unes 30 espcies distribudes per lhemisferi boreal i de les quals en tenim9 al nostre territori.




43. Famlia de les accies i laromer
LES MIMOSCIES (MIMOSACEAE) 1
Aquesta famlia forma, amb les Cesalpincies i Papilioncies, el grup de les Lleguminoses (vegeu introducci a
les Cesalpincies).
Possiblement siga, Mimoscies, la ms antiga de totes tres, ja que les seues flors sn radials (actinomorfes: amb
mltiples plans de simetria), mentre que les de les altres sn bilaterals (zigomorfes; un carcter evolutivament ms
recent).
Formen part daquesta famlia una cinquantena de gneres, amb 3.000 espcies arbustives i arbries prpies dels
ambients tropicals lluminosos i eixuts.
Moltes daqueixes espcies tenen un paper preponderant a les sabanes i als espinars.
Des dun punt de vista antropocntric, el gnere Acacia s el ms important, amb nombroses espcies dorigen
afric (les espinoses) o australi (les conegudes popularment com a mimoses).
A lOrient Prxim les accies han tingut una gran importncia religiosa.
Aix, i segons el mite, la barca amb qu Isis i Horus van recrrer el Nil a la recerca dOsiris era de fusta daccia.
Tamb estava feta de fusta daccia lArca de lAliana dels jueus, i tamb els pals que, passats per les anelles
dor situades als angles superiors, permetien transportar-la sense que ning no la tocara.
Per als rabs pre-mahometans, el santuari de la ms poderosa de les tres deesses que veneraven consistia en tres
gran accies situades entre Taf i la Meca2.
Linters de les Mimoscies no s sols mitolgic, sin que moltes daquestes tamb el tenen en altres camps.
Aix, algunes interessen com a productores de fusta (Acacia melanoxylon, A. visco) i altres per al seu s
industrial, com la goma arbiga, extreta de les africanes i arbigues A. senegal i A. stenocarpa.
A les nostres terres noms tenim una espcie: laromer (Acacia farnesiana), arbust molt espins que viu,
subespontani o naturalitzat, a les comarques seques del litoral valenci.
Tamb solen cultivar-se, com a ornamentals, lAcacia dealbata, de fulles compostes i aspecte blanquins, i lA.
retinoides, amb fulles lanceolades que no sn tals sin pecols aplanats (fillodis). Totes dues espcies fan tamb
glomruls florals formats per estams dun groc viu.
Pel que fa a la terminologia popular hi ha una certa confusi: les populars mimoses, de flors amb nombrosos
estams que formen una mena de borles grogues, sn del gnere Acacia i no pertanyen, pertant, al gnere Mimosa,
mentre que les conegudes com accies no pertanyen al gnere Acacia, sin que sn papilioncies de lespcie
Robinia pseudoacacia.

1 De Mimosa, un dels gneres; probablement, larrel etimolgica siga coincident amb la de mmica, per la sensitivitat de les fulles de les espcies
daqueix gnere.
2 El pante principal dels rabs pre-islmics de la Meca estava constitut per tres deesses: al Lat (la deessa), al Uzza (la ms poderosa) i Manat
(deessa del dest); vegeu lAlcor, sura 53 aleies 19-20 i els comentaris pertinents en la versi de J ulio CORTS, en Editora Nacional.


44. Famlia de la murta i els eucaliptus.
LES MIRTCIES (MYRTACEAE) 1
Famlia molt ampla que comprn plantes llenyoses de diferent port, des de mates menudes fins els enormes
Eucalyptus amigdalina, arbres australians que assoleixen els 150 m dalria.
En total comprn uns 100 gneres i 3.000 espcies de distribuci tropical i subtropical, principalment per
Amrica i Austrlia, amb alguna excepci, com la nostra mediterrnia murta.
Des dun punt de vista econmic, el gnere ms important s lEucalyptus 2, emprat fonamentalment per a fer
pasta de paper amb la seua fusta, per tamb per a lextracci dessncies i per a dessecar marjals, tot i que moltes
daquestes espcies, introdudes com a productores de fusta pel seu rpid creixement, sn tremendament
empobridores del sl i afavoridores de procesos de desertificaci3 accelerada.
Tamb dun gran inters econmic s el Syzgium aromaticum, conegut com a clau despcia.

Myrtus communis L.
Murta (X).
Fedra, la segona dona de lheroi atenenc Teseu, es va enamorar compulsivament dHiplit, el seu fillastre; mentre
Teseu era en un dels seus mltiples viatges-treballs (semblants als de laltre gran heroi grec, Hracles), Fedra acudia
tots els dies, damagades, a veure Hiplit entrenar en el gimns; consumida per la passi, punxava, amb una forquilla
enjoiada, les fulles de la murta rera la qual samagava, que per a ha roms perforada de tal manera que noms es
nota quan la mirem a contrallum.4
Arbust molt aromtic i sempre verd, de rames erectes fora denses.
Les fulles, oposades, coricies, lluentes i de color verd fosc per lanvers i ms clar pel revs, tenen distributs per
tot el limbe, petits dipsits globulars dessncies, que donen la impressi, a contrallum, de ser perforacions
translcides de la fulla.
Les flors, llargament pedunculades, creixen solitries en les axilles de les fulles i estan formades, a ms de pel
calze i el pistil, per cinc ptals blancs molt patents i nombrosos estams separats entre si.
Els fruits (murtons), sn baies comestibles de color blau negrs coronades per les restes persistents del calze.
En rab la murta rep el nom darrai, que vol dir arbust aromtic. s aquesta propietat, junt a la vistositat de les
seues flors que el feia tan atractiu per als jardins arbigo-musulmans (com larxifams Patio de los arrayanes de
lAlhambra nazer), perqu all cercaven una sntesi de sensacions organolptiques no tctils: la remor de les fonts, la
vistositat cromtica i el flaire exhalat pels arbustos perfumats.
Espcie de transici entre el baladrar i la mquia de les contrades mediterrnies martimes, ha estat usada com a
tanca fins i tot a comarques tan seques com lAlacant, per a ser substituda, durant la primera meitat del segle XX,
per xiprers (Cupressus sempervirens) i, posteriorment, per ganduls (Myoporum tenuifolium) prctica que,
sortosament ja ha estat abandonada a la vista de lempobriment edfic que comportava la seua presncia (als voltants
dun gandul no hi creix res); per cert, que un dels principals impulsors de ls dels ganduls era lantic i centralista
ICONA: curis, no?
Al llarg de la histria, la murta ha estat una planta molt assimilada culturalment.
Aix, la trobem fora a la nostra literatura, des del Tirant lo Blanc, quan narra un dels acolliments de les
donzelles:
e cascuna portava en lo cap una garlanda de flors o de murta
fins als versos del poeta alacant Eduard IRLES:
Hi ha festes en el carrer
tonya, tabalet i vi,
cobertors en les finestres
murta i enramades de pi.
I fins i tot un dels himnes fallers per excellncia duu per ttol Lentr de la murta, referit al comenament de la
festa, que en molts pobles consistia en ornar els carrers per on havia de passar el sant amb rames daquesta planta5.
Igualment, innombrables topnims relatius a la murta cobreixen els Pasos Catalans, com s el cas de la vall de la
Murta, prop dAlzira, a la Ribera Baixa (del Xqer)6.
A la resta dels pobles mediterranis tamb ha tingut especial significaci.
Aix, els jueus usaven les seues rames en la festa de les Tendes (Nehemies 8:15) i el seu oli en la festa dels
Tabernacles.
A ms a ms, lngel tutelar dIsrael sel representa entre murtes (Zacaries 1:8&11) i per a profetitzar els dies
millors hom recorria a la imatge de la murta creixent en el desert (Isaes 41:19 i 55:13).
Per als grecs, la murta era originriament una planta dAfrodita, la deessa de lamor, i representava la fragncia,
evocadora per fugissera, de lencontre amors, per la qual cosa la corona dels esposos estava feta de murta.
En el mateix sentit diu J . Prez de MOYA al seu Filosofa secreta (1584): Dedcanle el arrayn [a Venus], segn
VIRGILIO [nota:glogas 7] dice en donde comienza Formose veneri myrtus, etc., porque deste rbol se coron
cuando contenda con las otras deesas en el juicio de Paris. Otros dicen que por estar el rbol a la ribera del mar
donde Venus naci, otros porque el olor incita a la lujuria, o porque es rbol oloroso, y Venus se deleita de buenos
olores; o porque dicen tener virtud de hacer nacer el amor entre las personas y de conservarlo,... (III:5).
Tan vinculada estava la murta a lacte amors que, de fet, myrton no sols vol dir baia de murta, sin tamb
cltoris.
Tot i aix, era tamb un arbre relacionat amb la mort.
Aix, ens conten que Dions, fill de Zeus i la mortal Smele, en anar al Trtar7 a rescatar sa mare, li va oferir a
Hades com a preu una rameta de murta, que el sobir del mn invisible va acceptar de seguida, desitjs com estava
dentrellaar el mn ertic amb el mn de de la mort.8
Potser per aix era de murta la corona que satorgava als guanyadors en els jocs funeraris, com els que va
organitzar Enees per la mort del seu pare Anquises.
I, avui en dia, a Bohmia encara es posa damunt dels tats corones fetes amb rames de murta.
Tamb a Portugal, i com diu J . Leite de VASCONCELLOS al seu Tradioes populares de Portugal (pg. 144):
costume plantar ciprestes e murta nos cemintrios,... Da murta fala a cano popular (Beira Alta):
Meu ramo de murta fina,
Eu hei-de-te combater:
A murta d-se a quem morre,
Eu por ti quero morrer.
Donat el seu simbolisme pag el seu s estava vedat als cristians tot i que amb progressives excepcions, sobretot
quan, en poca ja moderna, hom albirava la possibilitat de fer negoci amb el seu comer, com es desprn del segent
pargraf del llibre Poltica indiana (esmentat per J uan de SOLRZANO. 1648):
Pueden los christianos cultivar y plantar huertas de myrtos para vender despus sus ramos a los judos, cuando
celebran ellos sus fiestas, que llaman Scenopegias.
Poc a poc, per, el seu simbolisme va ser assimilat pels cristians, que en moltes festivitats ornaven (i segueixen
ornant) els carrers per on han de passar les imatges dels sants amb rames entrellaades de murta.



1 De Myrtus, un dels gneres.
2 El seu nomgenric prov del grec, i significa ben tapat, en clara referncia a la tapadera formada pels spals endurits.
3 Diferenciarem desertificaci, com a procs indut per actuacions indegudes dels humans, de desertitzaci, fenmen amb causes naturals,
fonamentalment dndole climtica.
4 A la nostra novel.la emblemtica, Tirant lo Blanc, lautor, J oanot MARTORELL, ret un homenatge a aquesta desmesurada passi de Fedra en
narrar les relacions entre una dona adulta (lemperadriu de Constantinoble) i un jove forms a qui, comno!, atorga el nomdHiplit.
5 Hemlocalitzat aquesta tradici a Benimagrell (Alacant), Altea (Marina Baixa), Muro (Comtat), Benimaclet (Horta de Valncia).
6 A la vall de la Murta shi troba un monestir dels J ernims del segle XIV (1376) que fins la desamortitzaci de Mendizbal albergava una excel.lent
pinacoteca, amb obres de J uan de J uanes, Ribalta, Ribera i altres; avui en dia, abandonat, es troba prcticament quasi enderrocat (tan sols resten
dempeus la torre dels Coloms, dos arcs dorals i les criptes). s costumanar-hi en romeria el primer diumenge de juny.
7 Els grecs anomenaven genricament Trtar el lloc on anaven les nimes dels humans en morir, tot i que posteriorment va significar noms el lloc on
hi anaven les nimes maledes.
8 El triomf de Dions representa la substituci de les diferents begudes alcohliques consumides a Grcia pel vi, la qual cosa li va suposar ser
ascendit a la categoria de Du. Una volta aconseguit aix, sa mare va passar a ser considerada verge i acceptada la seua assumpci al cel desprs de
morta. Coma exercici intel.lectual es poden establir semblances i diferncies amb la natura, vida i mort de J ess i Maria, tal i comja van fer els pares
de lEsglsia, que atribuen les semblances a paranys del dimoni.



45. Famlia de les moreres i la figuera.
LES MORCIES (MORACEAE) 1
Pertanyen a aquesta famlia un conjunt darbres, arbusts i herbes distribudes pels trpics i les regions temperades
dels dos hemisferis que tenen en com, com a tret ms distintiu, el produir un ltex del qual, malgrat la seua
importncia aparent, encara es desconeix la seua funci en la prpia planta.
Fan inflorescncies notablement variables i els fruits madurs sn sovint comestibles.
La sistemtica daquest grup encara est per aclarir: hi ha espcies que semblen intermdies entre aquesta famlia
i les Urticcies, i daltres que uns autors segreguen i daltres inclouen dins Morcies (com, p.ex., el gnere Cannabis
i la famlia Cannabcies).
Les espcies ms importants sn la figuera i les moreres, de les quals parlem a continuaci, i larbre del pa
(Artocarpus)2
Ficus carica L.3
Figuera (cabrafiguera els individus silvestres var. caprificus, generalment masculins).
Es tracta dun arbre caducifoli, descora grisenca i fulles caractersticament palmatipartides.
Les flors, molt nombroses, es troben agrupades dins uns receptacles piriformes i carnosos (la figa), amb una
petita obertura a la part inferior per on entra/ix un insecte himenpter del gnere Blastophaga (generalment B.
psenes o B. grossorum) capa de realitzar la pollinitzaci a partir del pollen del cabrafic o cabrafiguera (dit aix
perqu noms les cabres mengen les seues figues, totes plenes de les larves dels insectes pollinitzadors).
Les figueres cultivades tenen tan sols flors femenines, amb llargs pistils que impedeixen la posta dels ous dels
himenpters, la qual cosa permet que les figues no tinguen larves i siguen comestibles.
Cal dir, per, que moltes races de figueres cultivades maduren partenogenticament (ao s, sense necessitat de
ser pollinitzades).4
Les figueres cultivades tenen fins a tres generacions de figues, tot i que el ms corrent a les nostres terres s que
en tinguen una o dues (a comenament de lestiu i de la tardor, que s quan sol ser ms nombrosa la collita).
Heroi i rei, Fital acoll la majestuosa Demter, quan, per primera vegada va fer aparixer la primera fruita de la
tardor, que la raa dels mortals anomena figa.5
Les varietats ms estimades solen ser verdal, cameta, ull de perdiu, blancal i poletanes, figues negres precedides
en el mateix arbre per les bacores, varietat particularment estimada a molts llocs i en especial a lAlacant.
La bacora (de lrab bakora) s una figa de pell negra i particularment allargada i dola que madura pel
comenament de lestiu, quan a Alacant es celebren les Fogueres de sant J oan:
Per Sant J oan, bacores,
verdes o madures, segures.
Al voltant daquesta fruita sha teixit un grapat de cultura popular, com trobem als versos segents:

Demane a la Fa Divina I tindre coca amb tonyina
estar sempre en Alacant cistelleta de bacores
en la nit de Sant J oan i vi de la Condomina.6

No sols les bacores, sin les figues en general, han tingut i tenen gran importncia en lalimentaci dels pobles
mediterranis, on es consumeixen tant fresques com seques (figues panses, soles o premsades amb fruits secs: els
anomenats pans de figa).
La figa, per a estar bona
ha de tindre tres senyals:
pansideta, clevillada
i picada pels pardals.

Les figues han estat emprades com a medicinals, per a guarir malalties cutnies: Desprs Isaes digu: preneu un
pa de figues; el prengueren i el posaren damunt llcera, i el rei (Ezequies) san (II Reis 20:7). Igualment gaudeixen
de fama justa com a emollients (antiinflamatries, que ablanen els aglomerats nocius), laxants i antitusgens.
De la figuera no sols susen les figues, sin tamb la fusta. Tot i que s dinfima qualitat, TEOFRASTE (s IV aC,
deixeble dARISTTIL) ens diu que, degut a la seua flexibilitat, susaven els brots tendres per a fer respatlers de
cadires i crcols i tamb vares de para-sols, cistelles i objectes de decoraci.
Aix, p.ex., els romans veneraven la figuera sagrada de Rmul i Remus, que, segons la tradici, va crixer a partir
dels brots amb qu estava feta la cistella que transport els mtics bessons.
Igualment, i si creiem a HOMER, tamb susaven per a fer les baranes dels carros de guerra7, la qual cosa
coincideix amb la transcripci dunes tabletes anteriors a la guerra de Troia (s XIV aC) i trobades al palau de
Cnossos (Creta), on es parla de carros de guerra totalment abillats per sols sespecifica el material de les seues
baranes: fusta de figuera.8
Fins i tot les fulles han tingut un s ben especfic: cobreixen les parts ntimes de les figures humanes quan els
esculptors les presenten nues.
En qualsevol cas, la figuera ha tingut una importncia de primer ordre per als pobles mediterranis.
Potser per aix s la planta que ms voltes se cita a la Bblia i la primera que sesmenta al Gnesi: Aleshores sels
obriren els ulls i sadonaren que anaven nus; cosiren fulles de figuera i sen feren faldars (Gnesi 3:7)9.
I, ms endavant, al llibre dels J utges (9:7-15), es narra una curiosa parbola, on els arbres tracten de nomenar un
rei i s la figuera el segon arbre a qu li ho proposen, tot just a continuaci de lolivera, com a signe de la
importncia que els hebreus li concedien.
s un dels arbres que sutilitza per a mostrar la magnificncia de la terra promesa:... terra de blat i dordi, on
creixen figueres i magraners i oliveres,... (Deuteronomi 8:8).
La seua possessi susa proverbialment per a indicar pau i prosperitat: cadascun sota la seua parra i la seva
figuera. (I Reis 5:5).
I, per contra, la seua destrucci era signe de catstrofe:... i mat els ceps i les figueres i destross els arbres
daquelles regions. (IV Salms 105:33).
A casa nostra, la importncia de la figuera ha quedat fixada, entre daltres fites culturals, a la toponmia:
Figueres, a lAlt Empord (Girona), Figuerola, a lAlt Camp (Tarragona), la Figuera, al Priorat (Tarragona), i la Font
de la Figuera, a la Costera (Valncia), i tamb Higueras, a lAlt Palncia (Castell) i Higueruelas o Figueroles de
Domenyo, als Serrans (Valncia).


Morus alba L.
Morera blanca
Arbre caducifoli originari de lorient asitic i introdut a Europa oriental per iniciativa del basileus (emperador)
de lImperi rom dOrient, J ustini, per a desenvolupar la indstria de la seda.
En efecte, durant el segle VI, en temps de lemperador J ustini, uns monjos nestorians10 van anar a la Xina en
missi evangelitzadora.
El seu fracs religis va tenir, per, un contraps econmic ben important: van dur, amagats en els entrenusos
dunes canyes, un grapat dous dels anomenats cucs de seda i, amb aquestos, el secret ms guardat dels xinesos, el
seu cultiu per a obtenir la seda, un material de confecci molt superior en frescura, lleugeresa i elegncia a qualsevol
altre conegut en lpoca11, i, a ms, fcil de tenyir amb els colorants habituals (porpra, grana, etc.).
A les nostres terres larbre va arribar probablement durant el segle XIII, a traves de la ruta Constantinoble-Itlia-
Occitnia.12
Tot i que les infrutescncies (les mres), llargament pedunculades, blanquinoses i fades (sense gust) sn
comestibles, el ms important des dun punt de vista econmic son les fulles, laliment preferit dels cucs de seda (les
larves de la papallona Bombyx mori; noteu lespecfic, que fa referncia a la morera).
Dels capolls que envolten les crislides daquest cuc sobt la seda, la fibra natural ms brillant i suau13-14.
Les caracterstiques fsico-qumiques daquesta fibra sn realment excepcionals: aix, s ms tena que la llana i
relativament elstica, poc conductora de la calor i de lelectricitat i pot actuar tant com a cid i com a base (amftera)
segons el medi qumic en qu es trobe, la qual cosa li permet interactuar molt b amb els colorants.
Durant els segles XVII, XVIII i primeries del XIX, la indstria sedera va sser una de les fonts de riquesa del
Pas Valenci15, per la plaga de la pebrina16 que el 1857 va delmar les poblacions de cucs, unit a lescassa
capitalitzaci i reinversi, van ser les causes no sols del seu fort retrocs i posterior desaparici17, sin de la fallida
implantaci de la indstria txtil i de lescassa penetraci de la revoluci industrial, a diferncia del que va succedir a
Anglaterra o a Catalunya.
Tamb a Frana, durant el segle XVIII va tenir gran importncia la indstria de la seda, sobretot a Lyon18.

Morus nigra L.
Morera negra

Segons ens conta OVIDI a Les Metamorfosis, el fruit (infrutescncia) de la morera va passar a tenir color morat
en ser tacat per la sang de dos enamorats, Tisbe i Pram, segons una fbula que recorda molt a la de Romeo i J ulieta.
En efecte, Tisbe i Pram vivien a Babilnia, per, degut a lanimadversi que es professaven les respectives
famlies i que els impedia fer pblic el seu amor, van decidir fugir, per a la qual cosa es donaren cita al peu duna
morera que creixia junt al mausoleu del mitolgic rei Ninurta.
Mentre esperava, Tisbe va veure que una lleona saproximava i, aterroritzada, sen va anar, deixant abandonat un
dels seus vels.
Lanimal, que acabava de caar i portava encara sagnosa la boca, va esgarrar el vel, tacant-lo de sang.
En arribar Pram i veure el vel, va imaginar el pitjor i, incapa de concebre sa vida sense la de la seua estimada,
es va travessar el pit amb la seua espasa, cosa que tamb va fer Tisbe en arribar i comprendre el que havia passat.
La morera sota la qual havia esdevingut la tragdia es va tenyir amb la sang dels dos amants i, des daleshores,
els fruits que donava van passar de blanc (els tpics de la morera blanca) a morat (els de la morera negra), don potser
vinga el nom de la planta i, a partir daquesta, el de la famlia.

Es tracta dun arbre semblant a lanterior per amb les fulles en forma de cor i molt hspides (amb pls molt
forts) per lanvers.
Les infrutescncies (dites tamb mres) sn ms llargues que el peduncle que les sost, de color violeta,
comestibles i de sabor cid, tot i que tinyen les mans i la boca (i la roba, si li cau damunt el suc) dun color
sanguinolent que costa molt de llevar (pot fer-se fcilment amb el suc de les mres verdes, s a dir, les que encara no
han perdut el color vermell).
Originria de lsia Menor (Anatlia), les seues fulles degueren ser el primer aliment dels cucs de seda fins que
shi va introduir tamb el cultiu de la morera blanca.
Actualment tamb es cultiva com a ornamental, tot i que bastant menys que lanterior.19


1 De Morus, nomllat de la morera negra.
2 Aquesta era la planta rera la qual anava lexpedici de la Bounty, comandada pel capit Blight (un dels acompanyants de Cook en les seues
expedicions) i immortalitzada en nombroses pel.lcules degut al mot que shi va originar i la transcendncia que va tenir per a variar les condicions de
vida de la marineria britnica.
3 De ficus, nomllat de la figuera derivat potser del grec sycon, i Caria (regi de lsia Menor on es produen les millors varietats de figues). De
ficus tamb sen deriven figa (catal), figue (francs), figo (itali), higo (castell), fig (angls), feige (alemany), etc.
4 Vegeu POLUNIN (1965), pg. 65, i, sobretot, HYLANDER (1975), pgs. 89-90, on ve una exhaustiva explicaci de la pol.linitzaci de les
figueres.
5 Inscripci que, segons PAUSNIES (Descripci de Grcia. I:37:2). figurava a la tomba de Fital, rei de Cefs, un dels qui acolliren Demter quan,
angoixada, cercava pel cam entre Atenes i Eleusis sa filla Persfone, raptada per Hades.
6 La Santa Fa s una imatge molt venerada pels alacantins, i la Condomina s una partida prxima celebrada antigament per la qualitat del vi que
shi feia.
7 Aquil.les, en una expedici nocturna, sorprn Lica a lhort deson pare, Pram, on tallava brots de figuera per a fer baranes per als carros de guerra.
8 Vegeu GRAVES (1985) vol. 2, pg. 383.
9 La figuera s un dels candidats a ser el bblic arbre del b i del mal, en tant quereuneix alhora el simbolisme sexual del seu fruit (tan com a moltes
cultures), comel de la sabiduria, present, p.ex., a la cultura hind en relaci a un altre Ficus, el F. religiosa (9.1), larbre bodhi o del coneixement, sota
el qual va tenir Buda la seua il.luminaci o revelaci, en el desenvolupament de la qual tamb apareix curiosament una serp.
9.1 Els Upanishads, llibres sagrats dels hinds, diuen de lashvalta (Ficus religiosa): Hi ha un vell arbre les arrels del qual creixen cap amunt i les
rames cap avall; s anomenat el Lluent, altrament Brahman i tamb lImmortal; tots els mons estan continguts en ell i cap no va ms enll (Katha
Upanishad VI Vall 1)
10 El nestorianisme (de Nestori, bisbe del s. VI) va ser una de tantes opinions relatives a la natura del Fill de la trinitat cristiana: els nestorians
afirmaven que les dues natures del Fill no estaven unides (per impossibilitat lgica), sin sols articulades, a ms dafirmar que la natura divina del Fill
corresponia, en realitat, a una inhabitaci del Pare en ell, la qual cosa laproximavaperillosament al corrent plotini (de Plotini), que negava al Fill
tota divinitat; per a ms informaci, potser siga interessant llegir el llibre de GRAVES, R. Count Belisarius (versi castellana: El conde Belisario).
11 En aqueixa poca susaven fonamentalment la llana, el cot (que feia un teixit lleuger ms fresc que lanterior, i ms fcil de llavar) i el lli, de qu
ja hemparlat, a ms daltres fibres dorigen animal, comles pells de cabra o de dromedari (vegeu nota 3 de Lilicies).
12 De fet, al segle XVI ja tenimconstncia que la Plana del Segre i lHorta de Valncia estaven plenes de morera per a la cria dels cucs de seda (J .
BOLS. 1980).
13 Els pobles de la mediterrnia, que noms havien vist la seda ja teixida, creien majoritriament fins lpoca de J ustini que la seda era un producte
dorigen vegetal, tal i comens ho recorda PLINI a la seua Naturalis Historia IV:54; tan sols una expedici romana que va arribar fins a la frontera
xinesa el 166 dC va permetre esbrinar que era produda per un animal, suposadament una mena daranya.
14 Lobtenci de la seda es basa en el procediment descaldar, ofegar i extraure les crislides i, desprs, debanar els capolls mitjanant un torn i
juntar fins un mximde 15 fibres per filament (torant-los molt, sobt lorgand, i amb una torsi lleugera, la trama de seda).
15 Potser per eixa importncia shan fixat antropnims comMorera, ha quedat fortament arrelat el costumdecriar cucs de seda a les cases, i fins i tot
moltes plantes han passat a ser conegudes coma botges en funci que sempraven, comdiu COROMINES, per a embotjar-hi els capolls dels cucs de
seda.
16 Es coneix coma tal una malaltia letal del cuc de seda produda per lesporozou Nosema bombycis; rep aqueix nomper manifestar-se mitjanant
laparici dunes taques negres, comsi foren grans de pebre disseminades de manera irregular sobre la pell del cuc.
17 Per una altra part, el 1892, s a dir, uns anys desprs de la pebrina, es va posar a punt el procediment de fabricaci del rai o seda artificial
(mtode de Cross i Bevan). Anys ms tard, el 1901, una altra plaga, la filoxera, assest un cop igualment dur a un altre dels pilars econmics dels
Pasos Catalans, la vinya.
18 Els obrers de la seda eren coneguts, a Lyon, comcanuts (18.1), don ha derivat el mot francs de canutier per a referir-se als qui parlen a la
manera de Lyon.
18.1 Curiosament, a Mrcia (Espanya) coneixen amb el nomsimilar de canute al cuc de seda que mor al poc temps de nixer.
19 Una altra morera cultivada coma ornamental s la morera de paper (Broussonetia papyrifera), originria de la Xina, on semprava per a fer paper i
fins i tot el primer paper-moneda conegut en la histria.




46. Famlia de lolivera, els freixes i els gesmils.
LES OLECIES (OLEACEAE) 1
Famlia darbres i arbustos amplament distribuda per les zones temperades i tropicals dels dos hemisferis i que
comprn unes 600 espcies agrupades en 29 gneres.
A les nostres terres tenim, despontanis, 5 gneres: Fraxinus, J asminum, Ligustrum, Olea i Phillyrea.
Aqueixos gneres agrupen 7 espcies, per tamb sen cultiven un mnim de 8 espcies ms, daltres gneres
diferents.
Des dun punt de vista econmic, paisatgstic i cultural la ms important sense dubte s lolivera.
Una vegada els arbres volien consagrar un rei.
Van dir a lolivera: regna sobre nosaltres.
Per lolivera els contest:
Ara haur de deixar el meu oli,
quan per ell maprecien dus i homes,
per anar a presumir per sobre els arbres?
(J utges 9:8-9)
Tot i que cultivada, el seu antecessor espontani encara pot trobar-se a determinats ecosistemes de les nostres
terres.

Olea europaea L. var. sylvestris
Ullastre, oliver, olivera borda
Arbre baixet (molt sovint redut a port arbustiu) de rametes rgides i espinescents i fulles molt xicotetes verdes
pel dret i grises pel revs.
Des de ben antic sha sabut empeltar, en els peus daquests arbustos, les variants dolives ms grosses i
productives (var. europaea), aconseguint aix lolivera cultivada, arbre de tronc tortus i gruixut amb escora grisa
que es fissura i de capada prou ampla.
Fora del pati, junt a la porta,
hi ha un gran bancal
tancat per una bardissa.
Shi fan arbres de capada frondosa:
pomeres, pereres i magraners
amb fruits brillants,
i delicioses figueres i oliveres
dabundant collita.2
Tant pel seu fruit, loliva, i el producte que se nobt, loli, com per la seua fusta, potser es tracta de larbre ms
valorat a tota la conca mediterrnia (llevant les zones desrtiques, on la palmera datilera compleix aqueix paper;
curiosament, el diumenge de rams, els cristians junten les rames i fulles dels dos arbres, que desprs conserven per a
espantar els dimonis o mals esperits).
Les olives han estat un aliment habitual des de molt antic, i es cultiven nombroses varietats3; es prenen de moltes
maneres: confitades amb aigua i sal, escaldades amb sosa, senceres o partides, assaborides per maceraci amb
diverses herbes,...
Pel que fa a loli, aquest sha emprat de moltes diverses maneres: lubricant, combustible, medicina i, naturalment,
com a principal font de greixos en la cuina mediterrnia, cuina caracteritzada, de llevant a ponent, per ls que es fa
dels cereals, de les herbes aromtiques i de loli doliva.
Tamb la morca, les restes que sobren de lespremiment de loliva a lalmssera, sha emprat per a fer sab (en
calent, junt amb pedra de sosa o pedra barrella).
Lexcepcional duresa de la seua fusta ha fet que semprara no sols per fusters i ebenistes, sin fins i tot per a
matxucar pedra i fer grava. Aqueixa duresa s la que explica tamb que una maa o clava de fusta dolivera fra
lnica arma que necessitava dur Hracles.
Com a homenatge a la seua importncia econmica (en el sentit ms ample del terme), lolivera ha estat sempre
present en les mitologies mediterrnies.
Aix, conta el mite que va ser Aristeu, fill dApollo i la caadora Cirene, qui va ensenyar els humans a
transformar lullastre en olivera.4
Per la seua banda, els atenesos dien que era un regal de Pallas Atena, que, en competir amb Posid per veure qui
dels dos era capa datorgar-los el millor do, va guanyar laposta, esdeveniment que qued recollit en el frontispici
occidental del fams Parten.
Aix mateix, i segons lAlcor, el llibre sagrat dels musulmans, lolivera va ser un dels arbres creats expressament
per All per a benefici dels humans (sura 23:20), a ms de nomenar-la en nombroses ocasions com un dels arbres
destacables per molts conceptes (sures 6:99, 6:141, 16:11, 80:29, 95:1,...).
Igualment, a la Bblia trobem cites de lolivera o loli en prcticament tots els llibres, des del Gnesi (8:11,
28:18) fins a lApocalipsi (11:4, 18:13), la qual cosa ens mostra tamb el valor que els hebreus li donaven a larbre.
Corones de les seues fulles han estat emprades, de manera similar a les del llorer, per a ornar el front dels
vencedors de determinats tipus de competicions.
Aix, i segons conta PNDAR5, en instituir Hracles els jocs olmpics, va decidir dues coses fonamentals: que
comenaren en la primera lluna plena desprs del solstici destiu, i que els campeons foren coronats amb rames
entrellaades dolivera.
De manera similar, el Zeus de Fdies6, una de les set meravelles del mn, portava cenyida una corona dolivera.
A casa nostra, lexcepcional importncia de larbust i de larbre, i tamb de les arbredes que forma, del fruit, del
producte principal i dels oficis relacionats, ha quedat recollida en nombrosos cognoms:
Derivats de larbust: Oliver, Olivero, Oliveri, Olivet, Olibet, Oliv;
derivats de larbre: Olivera, Oliveres, Oliveras, Aliveras, Aliberas, Soliveras;
derivats de larbreda: Olivar, Oliveda, Olivella, Solivella, Alivella, Solivelles, Solivellas;
derivats del fruit: Oliva, Oliba, Holiba, Olives, Olibes;
derivats del producte: Oliet, Oliol, Oliu, Olius; i
derivats dels oficis: Oliver, Oliv, Aliver, Alib, Alivs, Alibs.
I tamb alguns topnims ens recorden lexcepcional importncia daquesta espcie, tant en forma cultivada com
silvestre; aix, tenim: Oliva (Safor), Olivella (Garraf) i Santa Oliva (Baix Peneds), i tamb Ullastrell (Valls
Occidental) i Ullastret (Baix Empord).

Fraxinus L.
Freixe
Si els arbres han simbolitzat, potser millor que res, els diferents pobles i cultures (les oliveres mediterrnies, les
palmeres rabs, els roures germnics, els desmais xinesos,...), els freixes sn amb escreix els arbres que millor
simbolitzen els pobles escandinaus.
De fet, al pati central de la fortalessa dAsgard (lOlimp de la mitologia nrdica) creix Yggdrasil, el freixe
immens i sempre verd que s leix de lUnivers i sost tot el seu pes, alhora que representa el passat, el present i el
futur.7
I s a aqueixa fortalessa on viuen els dus vkings (Odin, Thor, Freyr, Freyja, Frigg, Heimdall,...).

Malgrat el benintencionat mite vking, els freixes sn arbres cadudifolis (no pas perennifolis), de fulles
compostes, oposades, imparipinnades (s a dir, en nombre imparell) i amb folols dentats.
La fusta, resistent i elstica, s fcil de treballar i en lantiguitat va ser emprada per a fer les llances dels guerrers.
Ur, el du original, va ser castrat pel seu fill, el tit Cronos. De la sang que va brollar de tan monstruosa ferida
sorgiren les Ernies o Fries, els Gegants i les Melades o nimfes dels freixes, que viuen al voltant daquests arbres i
els protegeixen. En record de la violncia de lacci que les va originar, quan els guerrers volen fer llances per a
lluitar i matar, les fan de fusta de freixe.
Aix, lasta de la llana que li va donar el centaure Quir a Peleo com a regal de noces, estava feta de fusta de
freixe; aqueixa llana va ser heretada pel seu fill, Aquilles, el ms gran guerrer de lpoca homrica.
Lelasticitat de les vares de freixe ha fet que sempraren en nombroses activitats: tralles dels conductors de
carros, vares de matalafers i, fins i tot com a eina de cstig especfica dels anomenats en lexrcit espanyol cabo de
varas.
Una altra caracterstica sobreixent dels freixes s la gran altura que poden assolir; aix, tenen tendncia a atraure
el llamp i a fer flama per la qual cosa figuren en nombroses cerimnies populars de tot Europa per a conseguir
atraure la pluja i fer el foc.
Aix, tant Foroneu, el primer home que va emprar el foc portat per Prometeu, com Talos, lhome-mquina de
bronze, eren fills de Mlia, la nimfa dels freixes, ja que el carb daqueix arbre era el preferit per a la fundici del
bronze, ja que fa un foc molt viu.8
Pel que fa als nostres territoris, les tres espcies de freixes que hi tenim ocupen rees relativament disjuntes.
Aix,
el freixe de fulla gran (F. excelsior) es presenta als boscs caducifolis humits de lestatge mont, sobretot als
Pirineus i rodalies9;
el freixe de fulla petita (F. angustifolia) viu als boscs de ribera de les contrades mediterrnies10; i
el freixe de flor o fleix (F. ornus), de qu parlem a continuaci.

Fraxinus ornus L.
Freixe de flor, fleix(er) (I).
Espcie submediterrnia oriental que arriba des de lsia Menor fins a Crsega i, alladament, de nou, a algunes
muntanyes del Pas Valenci (Mondber, Montg, Mariola, Aitana, Menejador, Cabe dOr,...) com nics indrets de
tota la Mediterrnia occidental.
Les flors, a diferncia dels altres freixes, tenen corolla patent, i daqu tant el popular freixe de flor com
lespecfic ornus (ornamental).
Del tronc sexuda, espontniament o per incisions, una substncia dola, el mann, laxant molt estimat pel seu
sabor (degut al sucre manitol).
Llegim en el Suplemento del teatro crtico, de FEIJ OO:
Creyse durante mucho tiempo y an se cree lo ms el mundo, que aquel medicamento purgativo que llamamos
mann es una especie de roco que, en la Calabria, cayendo sobre los fresnos, se cuaja.11
Encara avui en dia, i per aconseguir el mann, es cultiva aquest arbre a Siclia i a la mateixa Calbria (al sud de la
pennsula itlica) de lobra de Feijoo.

1 DOlea, el gnere de lolivera.
2 HOMER, al llibre VII de lOdissea, on descriu el jard del rei Alcinoo.
3 Varietats conegudes a Mutxamel (lAlacant): hermaneta, dola, grossal, cornicabra (allargada i amb un piquet), alfafarenca (dAlfafara, lAlcoi),
cuquello, arbequina (la que fa el millor oli, comel de les Borges Blanques), blanqueta (la tpica de muntanya, doli similar a larbequina), fulla negra,
picot i mananella.
4 GRAVES (1985) vol. 1, pg. 344
5 PNDAR: Odes stmiques III:11
6 Malhauradament, daqueixa magfica esttua, destruda en lincendi dun palau de Bizanci (s V dC), tan sols ens queden unes monedes, que la
reprodueixen, i les paraules dalguns visitants admirats, comCal.lmac i Pausnies.
7 Del freixe Yggdrasil diuen els Eddes nrdics: J o s que hi ha un freixe anomenat Yggdrasil, la copa del qual est banyada per vapors blancs de
laigua, des don cauen gotes de reixiu a la vall. Sala eternament verd sobre la font dUrd. (estrofa 19).
8 GRAVES (1985). vol 1, pgs. 239 i 396.
9 Probablement en relaci a aquesta espcie tenimel topnimSant Guimde Freixenet, a la Segarra (Lleida).
10 Probable origen del topnimla Freixneda, a la Matarranya (Terol).
11 Citat per FONT QUER (1979)

1 De Morus, nomllat de la morera negra.
2 Aquesta era la planta rera la qual anava lexpedici de la Bounty, comandada pel capit Blight (un dels acompanyants de Cook en les seues
expedicions) i immortalitzada en nombroses pel.lcules degut al mot que shi va originar i la transcendncia que va tenir per a variar les condicions de
vida de la marineria britnica.
3 De ficus, nomllat de la figuera derivat potser del grec sycon, i Caria (regi de lsia Menor on es produen les millors varietats de figues). De
ficus tamb sen deriven figa (catal), figue (francs), figo (itali), higo (castell), fig (angls), feige (alemany), etc.
4 Vegeu POLUNIN (1965), pg. 65, i, sobretot, HYLANDER (1975), pgs. 89-90, on ve una exhaustiva explicaci de la pol.linitzaci de les
figueres.
5 Inscripci que, segons PAUSNIES (Descripci de Grcia. I:37:2). figurava a la tomba de Fital, rei de Cefs, un dels qui acolliren Demter quan,
angoixada, cercava pel cam entre Atenes i Eleusis sa filla Persfone, raptada per Hades.
6 La Santa Fa s una imatge molt venerada pels alacantins, i la Condomina s una partida prxima celebrada antigament per la qualitat del vi que
shi feia.
7 Aquil.les, en una expedici nocturna, sorprn Lica a lhort deson pare, Pram, on tallava brots de figuera per a fer baranes per als carros de guerra.
8 Vegeu GRAVES (1985) vol. 2, pg. 383.
9 La figuera s un dels candidats a ser el bblic arbre del b i del mal, en tant quereuneix alhora el simbolisme sexual del seu fruit (tan com a moltes
cultures), comel de la sabiduria, present, p.ex., a la cultura hind en relaci a un altre Ficus, el F. religiosa (9.1), larbre bodhi o del coneixement, sota
el qual va tenir Buda la seua il.luminaci o revelaci, en el desenvolupament de la qual tamb apareix curiosament una serp.
9.1 Els Upanishads, llibres sagrats dels hinds, diuen de lashvalta (Ficus religiosa): Hi ha un vell arbre les arrels del qual creixen cap amunt i les
rames cap avall; s anomenat el Lluent, altrament Brahman i tamb lImmortal; tots els mons estan continguts en ell i cap no va ms enll (Katha
Upanishad VI Vall 1)
10 El nestorianisme (de Nestori, bisbe del s. VI) va ser una de tantes opinions relatives a la natura del Fill de la trinitat cristiana: els nestorians
afirmaven que les dues natures del Fill no estaven unides (per impossibilitat lgica), sin sols articulades, a ms dafirmar que la natura divina del Fill
corresponia, en realitat, a una inhabitaci del Pare en ell, la qual cosa laproximavaperillosament al corrent plotini (de Plotini), que negava al Fill
tota divinitat; per a ms informaci, potser siga interessant llegir el llibre de GRAVES, R. Count Belisarius (versi castellana: El conde Belisario).
11 En aqueixa poca susaven fonamentalment la llana, el cot (que feia un teixit lleuger ms fresc que lanterior, i ms fcil de llavar) i el lli, de qu
ja hemparlat, a ms daltres fibres dorigen animal, comles pells de cabra o de dromedari (vegeu nota 3 de Lilicies).
12 De fet, al segle XVI ja tenimconstncia que la Plana del Segre i lHorta de Valncia estaven plenes de morera per a la cria dels cucs de seda (J .
BOLS. 1980).
13 Els pobles de la mediterrnia, que noms havien vist la seda ja teixida, creien majoritriament fins lpoca de J ustini que la seda era un producte
dorigen vegetal, tal i comens ho recorda PLINI a la seua Naturalis Historia IV:54; tan sols una expedici romana que va arribar fins a la frontera
xinesa el 166 dC va permetre esbrinar que era produda per un animal, suposadament una mena daranya.
14 Lobtenci de la seda es basa en el procediment descaldar, ofegar i extraure les crislides i, desprs, debanar els capolls mitjanant un torn i
juntar fins un mximde 15 fibres per filament (torant-los molt, sobt lorgand, i amb una torsi lleugera, la trama de seda).
15 Potser per eixa importncia shan fixat antropnims comMorera, ha quedat fortament arrelat el costumdecriar cucs de seda a les cases, i fins i tot
moltes plantes han passat a ser conegudes coma botges en funci que sempraven, comdiu COROMINES, per a embotjar-hi els capolls dels cucs de
seda.
16 Es coneix coma tal una malaltia letal del cuc de seda produda per lesporozou Nosema bombycis; rep aqueix nomper manifestar-se mitjanant
laparici dunes taques negres, comsi foren grans de pebre disseminades de manera irregular sobre la pell del cuc.
17 Per una altra part, el 1892, s a dir, uns anys desprs de la pebrina, es va posar a punt el procediment de fabricaci del rai o seda artificial
(mtode de Cross i Bevan). Anys ms tard, el 1901, una altra plaga, la filoxera, assest un cop igualment dur a un altre dels pilars econmics dels
Pasos Catalans, la vinya.
18 Els obrers de la seda eren coneguts, a Lyon, comcanuts (18.1), don ha derivat el mot francs de canutier per a referir-se als qui parlen a la
manera de Lyon.
18.1 Curiosament, a Mrcia (Espanya) coneixen amb el nomsimilar de canute al cuc de seda que mor al poc temps de nixer.
19 Una altra morera cultivada coma ornamental s la morera de paper (Broussonetia papyrifera), originria de la Xina, on semprava per a fer paper i
fins i tot el primer paper-moneda conegut en la histria.







47. Famlia de les orqudies i flors dabella
LES ORQUIDICIES (ORQUIDIACEAE) 1

s aquesta, una de les famlies (junt a les Compostes) ms riques en espcies (unes 20.000) de tot el regne
vegetal.
Distribudes per tot el mn, a excepci de lAntrtida, cobreixen prcticament tots els biotops, des de la tundra
fins els deserts ms secs i des de les platges fins el cim de les muntanyes.
Prcticament la meitat de les espcies sn terrestres, s a dir, afincades sobre el sl, mentre que laltra mitat sn
epfites, generalment amb llargues arrels aries emmaranyades i penjants, capaces dabsorbir lhumitat i els elements
nutritius que laigua de la pluja arrossega.
Laspecte ms caracterstic de les orqudies s la flor: quasi sempre bisexuals, solitries o agrupades en pancula
(inflorescncia semblant a un ram de rams), segueixen bsicament el segent patr: 3 spals i 3 ptals desiguals,
amb els 2 laterals prou diferents del dorsal (que, per torsi de leix floral, passa a ocupar la posici inferior),
lanomenat label o llavi.
La superfcie del label pot estar ornamentada de moltes diverses maneres, amb plaques, pls, quilles, etc., i
presentar curioses combinacions de colors.
Al fons del canal que marca el label es troben els rgans sexuals, sempre units formant una estructura peculiar
denominada columna.
Els milers de variacions que es poden trobar en lestructura columnar proporcionen la base per a la major part de
les classificacions dorqudies, i s lestructura columnar que determina lagent pollinitzador: abelles, vespes,
mosques, formigues, escarabats, colibrs, rates-penades, granotes, caragols, llimacs, etc.
Pel que fa al pollen, no es tracta de cap manera dun conjunt independent de granets lliures sin dagregats
especfics de grans que formen 2, 4, 6 o 8 masses cres o farinoses conegudes com a pollinis, amb un disc estril
inferior que actua com a adherent.
Si en una orqudia, com la nostra flor de labella (Ophris apifera), sintrodueix la punta dun llapis, shi
adhereixen (si s lpoca adequada) els pollinis, i sembla com si a la punta del llpis li hagueren eixit dues banyetes.
La uni del pollini a lagent es realitza per una gran varietat de mecanismes adiccionals: gomes de secat rpid,
estructures explosives, simulacions organolptiques, etc.
Els mecanismes per a cridar latenci dels animals que van a actuar com a agents tamb sn molt diversos.
Destaca al respecte lenorme espectre odorfer que presenta la famlia, des de la pudor de carn putrefacta fins al
dol i delicat de la vainilla passant per fins perfums daromes inigualables, la qual cosa permet una gran especificitat
en la tria de lagent pollinitzador.
Tot i aix, el grau dhibridaci s molt gran, fins i tot entre gneres diferents.
Pel que estem veient, la diversitat i la complexitat semblen ser les caracterstiques ms notables daquesta
famlia.
En efecte, igualment diversa s la seua floraci, que pot anar des de lescassa permanncia de 2-3 hores fins a la
de 9 mesos dalgunes espcies no pollinitzades; a ms, cal considerar aquelles espcies australianes de floraci
totalment hipogea (subterrnia).
Les llavors sn molt petites i abundants, per per a germinar necessiten de lajuda dun fong en una relaci
simbitica molt especial, els filaments del qual semblen ofegar les arrels de la planta produint un inflament subterrani
de dos bulbs, que, pel seu paregut amb els testicles animals (orchis) han donat nom al grup: orqudies.
A excepci de la vainilla (Vanilla planifolia), de la que sutilitzen els seus fruits, delicadament aromtics, la
importncia econmica i cultural de les orqudies radica en lalta floricultura, que, junt a la dels cactus, s la ms
important pels preus que arriben a assolir alguns exemplars


1 DOrchys, nomdun dels gneres, que etimolgicament vol dir testicle (1.1), per la forma dels bulbs subterranis de moltes espcies.
1.1 Daqu que la inflamaci dels testicles es conega comorquitis.


48. Famlia de lagret i els pa-de-cucut.
LES OXALIDCIES (OXALIDACEAE)1
Formen part daquesta famlia unes 900 espcies agrupades en 3 gneres.
Es distribueixen per les regions tropicals i subtropicals, tot i que algunes arriben a les regions temperades.
Al nostre territori noms en tenim 5 espcies, totes del gnere Oxalis.
La ms estesa i vistent de totes s lagret (Oxalis pes-caprae) (XII), originria del Cap de Bona Esperana
(extrem meridional dfrica) i introduda rpidament per entre els nostres tarongerars i herbassars ruderals ms o
menys humits.
Les flors, grans i dun groc intens, es disposen en umbella sobre un peduncle llarg, dentre 10 i 30 cm.
Les fulles i els pecols tenen un marcat sabor cid (don li venen els noms populars dagret, agrella, etc.) degut a
la seua riquesa en cid etandioic 2.

1 DOxalis, el gnere amb ms espcies (vora les 800); el nomprov del grec oxalidus que el llatinitzar-se passa a oxalis (la terminaci -lis s
tpicament llatina, i aix es llatinitzen nombrosos helenismes). Pel que fa al significat, oxalidus vol dir alhora xid i cid; al respecte cal recordar que
els xids dels no-metalls (s a dir, els antigament coneguts coma anhdrids) passen, en hidratar-se, a cids.
2 Lcid orgnic que elaboren aquestes plantes, letandioic(COOH-COOH), rep tamb el nomdoxlic en atenci al nomdaquest gnere. Una sal
derivada, loxalat clcic, forma concrecions en alguns vegetals i tamb clculs renals en els humans.Als agrets, loxlic es presenta combinat sota la
forma duna sal, el tetraoxalat monopotsic.


49. Famlia de les palmeres
LES PALMES O ARECCIES (ARECACEAE) 1
Les palmeres sn un grup natural de plantes monocotilednies2 presents sobretot als trpics, on ocupen
prcticament tots els biotops: des de les selves hiperhumides fins als deserts, i des dels manglars de voramar fins a les
altes muntanyes.
s un grup molt ric en espcies, noms superat, dentre les Monocotilednies, per les Orqudies, Gramnies i
Lilicies.
El port de les palmeres s molt caracterstic: un tronc generalment alt i sense ramificar coronat per un plomall de
fulles de mida variable segons les espcies3.
Els fruits solen ser drupes amb el teixit de reserva generalment oles o protenic.

Des dun punt de vista antropocntric, la importncia de les palmeres s mltiple:
alimentria: dtils, sag (medulla de les palmeres dels gneres Metroxylon, Arenga i Caryota) i cocos
(Cocos nucifera); daquestes palmeres tamb sobtenen licors alcohlics, com el vi de la palmera de sag i larrak,
obtingut del suc del cocoter;
txtil: rfia (fent tires de les fulles joves de Raphia), kitul (fibra emprada per a fer sogues, de Caryota
urens), etc.;
oli per a diferents usos: dels fruits i les llavors de lElaeis guineensis.
manufacturer: lanomenat ivori vegetal.4
Pel que fa a les palmeres que tenim a les nostres terres, noms una es pot considerar autctona, el margall
(Chamaerops humilis).
La resta, freqents a parcs i jardins, s'on dorgens diversos:
americanes, com la Washingtonia filifera i la W. robusta, altes, de tronc llis i amb grans fulles palmades;
japoneses, com al Trachycarpus excelsa i la T. fortunei, que semblen margallons grans, amb les fulles en
ventall i tronc gros cobert de fibres;
africanes, com la Phoenix canariensis, de tronc gros i fulles allargades com les de la palmera datilera (P.
dactylifera), de qu parlarem desprs.

Chamaerops humilis L.5
Margall, garball, palmereta de monte; els fruits: dtils de rabosa, pa de rabosa.
Es tracta de lnica palmera nadiua del continent europeu6; de carcter termfil, sestima estar prop del litoral i
rarament ultrapassa els 500 m daltitud, tot i que pot aprofitar condicions favorables per a penetrar cap a linterior,
p.ex., a la comarca de la Costera, a linterior valenci, on, com a mostra de la seua presncia i reconeixement, hi ha
una rica varietat de comparances al respecte: ms bo que els dtils de rabosa, ms aspre que un margall, ms sabrs
que les filloles del margall, etc.
Es tracta dun arbret que rarament es desenvolupa com a tal, sotms com est al maltracte dels humans que
busquen en el margall tant la medulla tendra, comestible i de sabor agradable, com les fulles usades de mil i una
formes en artesanies locals.
Aqueixa renncia al ple desenvolupament s la que li ha valgut el nom especfic dhumilis.
Tot i aix, quan pot desplegar tota la seua potencialitat, com en algunes muntanyes nord-africanes, en alguns
barrancs protegits de les nostres terres en parcs i jardins, pot arribar a alar-se 4 i 5 m!
El tronc est recobert de fibres i al remat nixen les fulles, amb aspecte de ventall i amb un pecol llarg vorat
despines.
De les fulles, esbrinats els folols i blanquejats al sol o amb sofre, es fa la llata7, matria primera per a la
confecci de graneres, cabaos, catifes, cistelles i un llarg etctera, sobretot a Gata (la Marina Alta, al territori
dinic), on, ja en temps de CAVANILLES (s XVIII), venden por el reyno o extraen fuera.
Les flors masculines i femenines es troben en peus diferents i sn primaverals. La vistositat i bellesa de les seues
inflorescncies ha originat comparances ben significatives, com la danar mudat com un margall.
Els fruits, dtils de rabosa, tenen un sabor aspre i sn astringents (shan emprat per a tallar les diarrees).

Phoenix dactylifera L.8
Palmera datilera
En els jocs ptics, instaurats per Apollo en commemoraci per haver occit la terrible serp Pit, 9, el premi i
smbol de la victria consistia en ornar el cap amb una corona feta amb folols de palmera i portar a la m dreta una
rama (fulla) del mateix arbre.
Arbre alt i esvelt que pot arribar fins els 30 m dalria, forma, al territori lucntic, els boscs ms grans de
palmeres de tot el continent europeu, sobretot els dElx, Oriola i Alacant.
La tija, completament recoberta per les restes dantigues fulles10, est coronada per un plomall de grans fulles
arquejades11.
Per encaputxament daquest plomall es produeix la decoloraci de les fulles, que, aix, susen com a palmes de
beneir el diumenge de Rams per a recordar lescena evanglica de larribada de J ess a J erusalem.12
Donat que aproximadament creixen cada any unes 12 fulles, el signe jeroglfic de lany era una palmera, i el del
mes una fulla de palma.13
Donat que els sexes estan separats (sn plantes dioiques), les palmeres femenines (productores de dtils)
necessiten tenir a prop alguna palmera masculina (antigament es plantaven, als oasis, en proporci 100:1), o b
recrrer a la pollinitzaci artificial.
Sembla que van ser els sumeris, all pel 2500 aC els primers que van emprar el mecanisme de la pollinitzaci
artificial, consistent en espolsar inflorescncies de les palmeres mascles sobre les de les femelles14.
En qualsevol cas, i donada lescassesa i la importncia de les palmeres mascles, una de les majors agressions que
podien fer-se en les guerres intertribals dels pobles del desert consistia en tallar-les en els oasis dels enemics.
Compleix, a les zones ms desertitzades dels pasos nord-africans, el mateix paper que lolivera a la resta dels
pasos mediterranis; de fet, el dtil s, junt a la llet de cabra, la base alimentria de molts pasos rabs.
Amb lexudat es feia un licor embriagant, que s citat per HERODOT, PLINI i ESTRAB com a habitual a
Babilnia, i que potser siga el que s citat al Levtic 10:9 com a prescripcions complementries, i a Nombres 6:3 i a
Deuteronomi 14:26, i que potser siga similar al que avui en dia encara es fa a les Canries.
Aix mateix, els troncs han estat emprats com a bigues en nombroses construccions.
Aix doncs, tal i com era desperar donada la seua reconeguda importncia, s larbre que ms voltes apareix
esmentat a lAlcor (20 voltes, en 16 de les 112 sures del llibre), i sempre associat a situacions de benestar o
paradisaques, o com a recordatori del seu valor: Fes honor a la palmera datilera, que s la teua mare, diu Mahoma.
Pels jueus era emprada com a smbol de gran alegria i de triomf (J oan 12:13, Apocalipsi 7:9,...).
Els cristians han adoptat en gran part aqueixa simbologia, i mrtirs i ngels sn representats amb palmes a les
mans, tal i com veiem a les pintures de Murillo San Rodrguez (1648; a la Gemdelgalerie, Dresde) i Santas J usta y
Rufina (1676; al Museo Provincial de Sevilla) i a la de Zurbarn Santa (A) Polonia (1636; al Louvre, Pars)15.
I fins i tot a Maria, la mare del du cristi, se li atorga una palma directament per un ngel vingut del cel en les
representacions religioses ms antigues i belles de les conservades actualment: el Misteri dElx (Baix Vinalop) i el
Misteri de la Selva de Camp (al Pla de Santa Maria, comarca del Baix Camp)
Tamb, les palmes tretes els diumenge de Rams sn exposades als balcons de les cases per a santificar-les i
previndre els mals, i les dipositades a lesglsia sn cremades i amb eixa cendra es marca els fidels el primer dia de la
Quaresma, el dimecres de cendra.
Una de les formes dornar les medalles militars dels exrcits mediterranis s envoltant-les de fulles de palma (o
de llorer; els germnics, de roure), i, per a significar que un ha guanyat un repte o competici es diu que sha endut la
palma.
En arquitectura, s freqent trobar capitells decorats amb formes de palmes a temples i palaus de lantic Egipte, i
tamb sutilitzava sovint com a motiu ornamental en larquitectura rab i jueva: Fu esculpir per tots els murs del
temple (de Salom), a lentorn, figures de querubins, de palmeres i de garlandes de flors,... (I Reis 6:29 i 6:32); El
seu vestbul donava a latri exterior i a les pilastres hi havia representades palmeres, (Ezequiel 40:31).
A ms a ms, i segons la tradici, el jutge Samuel i la profetessa Dbora (en jueu, abella) administraven justcia
sota una palmera, a ligual que el Daniel dels textes dUgarit (a Sria).
La vinculaci jueva a la palmera s tan gran que els noms que la representen, tamar i tamarah, estan fora
representats en topnims i antropnims16.
La palmera esdevingu fins i tot objecte de cult idoltric, rebutjat pels monoteistes com ho mostra la vocalitzaci
pejorativa de tomer amb la significaci despantall17.
De fet, tan important era a Palestina que va arribar a ser el seu smbol; i aix, per a commemorar la destrucci de
J erusalem per Titus, en el 70 dC, son pare, lemperador Vespasi, va emetre monedes on es representava una dona
asseguda sota una palmera.
Per a nosaltres, la palmera tamb t una gran importncia cultural, tal i com es reflecteix en els nombrosos
topnims que li fan referncia:
poblacions, com Palma de Mallorca, Palmera (Safor), el Palmar (Horta de Valncia), el Desert de les
Palmes (Plana Alta), Palma dEbre (Ribera dEbre), Palmerola (Ripolls);
muntanyes, com Palma de Gandia (Safor) i Puig de la Palma (Conflent);
d'altres fites geogrfiques, com la Badia de Palma, a Mallorca, o el Palmeral, a Alacant, Elx, Oriola, etc.

1 DAreca, un dels gneres, al qual pertany lA. catechu, don sextrau el masticatori betel amplament usat en els pasos tropicals coma
antihelmntic.
2 Vegeu la nota 1 de les Agavcies
3 Dins daquest grup es troba la planta amb fulles ms grans dentre les Angiospermes (o plantes amb flors): la Raphia fainifera. I parlant de rcords,
tamb a aquest grup pertany la llavor ms gran: la del cocoter doble, Lodoicea sechellarum.
4 A vegades, comen la Phytelephas macrocarpa s tan dur (ivori vegetal) que es pot emprar en ebenisteria, per a talles o, antigament, per a fer
botons.
5 Del grec chamae, xicotet, i rhops, matorral, i del llat humilis, humil.
6 Hi ha una altra palmera europea, per insular i localitzada noms a lilla de Creta, la Phoenix teophrasti, amb les fulles de la qual els primitius
cretencs feien una mena de paper (Piggott, vol. 1 pg 278)
7 Irnicament, tamb es coneix a les Illes coma seda dAndratx, amb la qual fan graneres, corden cadires, etc.
8 De phoenix, nomgrec daquesta palmera, ja emprat per TEOFRASTE en el s IV a C potser perqu homcreia que provenia de Fencia (Phoenicia).
9 A Delfos, on es celebraven els jocs ptics, hi havia un oracle, don prov, probablement el nomde pitonisa per a designar una dona dotada de
poders adivinatoris.
10 Tabala s el nomque rep a Elx (Baix Vinalop) cadascuna daqueixes cicatrius, entre les quals shi fa una mena de tel entrecreuat anomenat seds
(pronuncien ses, per caiguda de la d intervoclica final, tpica dels parlars meridionals).
11 Cascabot s el nomque li donen al raquis de la fulla de la palma; s costuma Elx, durant la nit de Reis (del 5 al 6 de gener), dutilitzar-los coma
eix al voltant del qual acumular seds lligat amb palmeta (els folols) i aix fer atxes, que, enceses, sn usades pels xiquets per a senyalar als Reis on
han de baixar a deixar els regals.
12 Aqueixes palmes poden dur-se b sense treballar (i es denominen palm), o b artsticament treballades i guarnides, tal i comles preparen al
Camp dElx.
13 HYLANDER (1980) pg. 85.
14 Hi ha un fams baix relleu mesopotmic datat al s IX aC on es representa aquesta operaci.
15 En la mitologia cristiana, santa Clara rep una palma de Sant Francesc dAss coma reconeixement de santedat i tamb es representen amb palmes
els sants cristians Sixt, Hou i Quirze (mrtirs a lpoca de Diocleci), J uliana i Semproniana (a la persecuci de Deci), el rossellons Pancra, el catal
Pon de Planella, aix comaltres personatges diversos tamb elevats a la categoria de sants, comAman, Bernab, Cosme i Dami, Gens, Prim,
Quitria, Rita, Sebasti, Severa, Simforosa, etc.
16 De les cinc dones que apareixen en la genealogia davdica de J ess (Mateu 1:1-17), la primera, la dona de J ud, s Tamar; les altres quatre sn
Rahab, Rut, Betsabee i Maria.
17 Vegeu pg 334 de ledici de la Bblia feta per la Fundaci Bblica Catalana.



50. Famlia de la rosella i el cascall.
LES PAPAVERCIES (PAPAVERACEAE)1
Famlia de plantes herbcies (rarament algun arbust) emparentades segons alguns botnics amb les Crucferes,
Capparidcies i Resedcies, tot i qu per a uns altres cal relacionar-les ms ana amb les Fumaricies (amb les quals
fins i tot se les agrupa en una mateixa famlia), la qual cosa ens indica que probablement Papavercies siga una mena
de ndul evolutiu o punt de divergncia en la formaci dalguns grans grups de plantes.
Comprn unes 250 espcies agrupades en 26 gneres distributs principalment per les regions temperades de
lhemisferi nord.
La morfologia daquesta famlia s prou homognia.
Aix, tenen fulles esparses, ms o menys dividides, i flors grans de colors vius, i solitries o agrupades en
inflorescncies poc ramificades.
Tenen dos spals lliures que cauen abans del desplegament complet de la corolla, la qual est formada per quatre
ptals molt patents disposats de forma creuada. Els estams sn nombrosos i lovari dna lloc a un fruit en cpsula
dehiscent, que deixa escapar les llavors mitjanant lobertura de valves o a travs de porus.
Les llavors, molt menudes, estan provedes teixit nutrici oles o farinaci.
A ms a ms, tant la tija com les fulles posseeixen un sistema de canals secretors molt desenvolupat que
produeixen un ltex groguenc, llets o aqus ric en alcaloides2.
Tot i que algunes espcies susen com a ornamentals, la ms important des dun punt de vista econmic s, sense
cap dubte, el cascall (Papaver somniferum)3, cultivat a gran escala a lsia Menor i a Prsia i del qual se nextrau
lopi.4
La importncia econmica daltres Papavercies es deu a la seua presncia, com a males herbes, en molts cultius.
Al territori dels Pasos Catalans hi trobem 11 espcies, agrupades en els segents 5 gneres: Chelidonium,
Glaucium, Meconopsis, Papaver (el ms nombrs, amb 8 espcies) i Roemeria.

Papaver rhoeas L.
Rosella (cast.: amapola)
Herba ms o menys hspida (eriada de pls) amb ptals dun viu color vermell escarlata sovint tacats de negre a
lpex central.
Els estams tenen els filaments purpuracis i les anteres blavenques, i envolten un fruit capsular de forma
arredonida.
Viu a les messes, que orna amb el seu color refulgent, i tamb a les vores de camins de les contrades
mediterrnies i lestatge mont de tot el nostre territori
Als conreus abandonats i als indrets ruderals de totes les comarques (a excepci de les de clima ms extremat en
temperatures o eixutesa) creix un parent prxim de la rosella, el cascall (P. somniferum subsp. setigerum), de tija
hspida i flors generalment violcies o blanquinoses.
Les propietats calmants de les cpsules del cascall eren conegudes des de lantiguitat i fins i tot es
comercialitzaven com a soporferes.
Shan usat en medicina popular, preses en infusi, per a calmar el plor dels xiquets o la tos dels majors i per a
provocar la son: ms atontat que una carabasseta de cascall s encara, a Xtiva (la Costera, a linterior valenci), una
comparana popular prou significativa.
VIRGILI, a Les Gergiques sen refereix sovint a la creena que la seua infusi, a ms de sopor, produia loblit,
com les aiges de lestanyol del Lete a linfern de la mitologia grega:
Lethaeo perfusa papavera somno (I:78)5
Inferias Orphei Lethaea papavera mittes (IV:545)6
De fet, el cascall i la rosella eren consagrats a Demter (la Ceres romana)7 perqu havia adormit el dolor de la
deessa desprs del rapte per Hades (=Plut) de la seua filla Persfone (=Proserpina).
En aqueix sentit, tant el cascall com la ms freqent rosella eren considerades smbols de la primavera (lestaci
en qu Persfone torna amb sa mare), i per aix els ous de la mona es tenyien bollint laigua amb ptals daquestes
flors.
Una subespcie diferent (P. somniferum subsp. somniferum), de tija poc pilosa i flors blanques, violcies o rosa,
s cultivada a Srbia, Bulgria, Macednia, Orient Mitj, Prsia, Turquia, Afganistan, ndia, Libria, Xina, lExtrem
Orient i, darrerament, Colmbia.
Tot i ser utilitzable com a ornamental i com a font dun tipus de llavor oleaginosa apta per al consum hum, no s
aquesta la finalitat del seu cultiu, sin lobtenir el ltex que brolla dincisions realitzades en el seu fruit i que,
mastegat i pastat amb saliva, forma una massa plstica coneguda com a opi, de fortes propietats sedants.
De lopi fermentat sota lacci del fong Aspergillus niger es fa el xandoo8, consumit als anomenats fumaders
dopi 9, on els fumadors experimenten plaers passius i contemplatius molt diferents dels daltres drogues com la
cocana o lalcohol per que, a ligual que aquestes, el consum habitual condueix a la decrepitud fsica i la
decadncia intellectual.
s notable la riquesa de lopi en alcaloides, molts dels quals susen en medicina, com s el cas dels antitusgens
codeina i narcotina, lantiespasmdic papaverina i, sobretot, lanalgsic morfina10-11.

Glaucium flavum Crantz
Cascall mar
Herba ramificada de fulles glauques i un poc carnoses, corolla i anteres de color groc (don li ve el nom especfic
flavum) i fruit en cpsula cilndrica generalment corbada.
s troba amb certa freqncia als codolars de platges i rius, per tamb sescampa per ambients ruderals en
acompanyar les extraccions drids destinats a la construcci.


1 De Papaver, el gnere ms nombrs, amb un centenar despcies, de les quals noms 8 arriben a les nostres terres.
2 Coneixemamb el nomdalcaloides un conjunt de substncies vegetals de frmula relativament complexa i de carcter bsic (=alcal, don prov el
nom); molts daquestos tenen efectes fisiolgics sobre els humans, tant positius (medicines) comnegatius (metzines).
3 Etimolgicament, papaver productora de son.
4 De les llavors, que no contenen opi, sobt oli per premsada, a ligual que de les llavors del cascall mar (Glauciumflavum), loli del qual susa en
la fabricaci de sabons.
5 Cascalls amarats de son leteu.
6 Oferirs als Manes dOrfeu cascalls del Lete.
7 El mot cereal prov del de la deessa Ceres, representada tradicionalment amb un manoll despigues de blat al bra i ornada amb roselles, tal i com
poticament ens ho recorda tamb Vicent Andrs Estells quan en el seu poema La rosella anomena a aquesta planta filla del du de la millor farina.
8 La decidida disposici dels britnics dafavorir el comer i el consumdopi a la Xina, va fer que entraren en guerra amb aquesta (Guerra de lopi,
1840-1842), saldada amb la victria britnica i la cesi xinesa de Hong-Kong a lImperi Britnic.
9 Sestima que avui en dia fumen xandoo uns 400 milions dindividus (mentre que uns 800 milions fumen tabac).
10 Nomque prov de Morfeu, du de la son, representat iconogrficament amb una flor de cascall i amb ales de papallona, smbol de la seua
ingravidesa i lleugeresa.
11 Lter diactic de la morfina s la malhauradament famosa herona, una de les drogues que ms rpid deteriorament produeix i major addicci
provoca.



51. Famlia de la fava, el psol i les argelagues
LES PAPILIONCIES O FABCIES (FABACEAE) 1
Famlia molt nombrosa (unes 10.000 espcies, repartides en uns 500 gne-res) que comprn arbres, arbustos,
lianes i herbes, tant terrestres com aqutiques, distribuda per les zones tropicals i temperades de tot el globus
terrestre.
J unt a les Mimoscies (les mimoses i les accies) i les Cesalpincies (el garrofer, larbre de lamor, etc.) formen
un grup relativament homogeni, les Lleguminoses (vegeu la introducci a les Cesalpincies), evolucionat
probablement a partir de les Roscies.
En les Papilioncies sn relativament comunes les protenes comestibles (generalment en les llavors), els
glucsids2, els alcaloides (alguns dels quals sn txics; vegeu nota 2 de les Papavercies)3 i els pigments.
La importncia econmica i cultural de les Papilioncies s extraordinria, amb nombroses espcies dinters
divers:
1. alimentari, com les plantes que produeixen les faves (Vicia faba)4, els cigrons (Cicer arietinum), els
psols (Pisum sativum subsp. sativum), les llenties o llentilles (Lens culinaris), els fesols, bajoquetes o mongetes,
blanques (Phaseolus vulgaris) o vermelles (P. coccineus), els fesolets (Vigna unguiculata), els cacauets (Arachis
hypogaea), la soia (Glycine max), els tramussos o llobins (Lupinus albus), etc.;
2. medicinal, com lantiespasmdica regalssia (Glycyrrhiza glabra) o tnics cardiacs com el Cytinus
scoparius, etc.;
3. farratgeres, com lalfals (Medicago sativa) i la soia (Glycine max), els trvols (Trifolium) i daltres;
4. industrial, com la fusta de la robnia o falsa accia (Robinia pseudoacacia), o el tints indi o anyil de
lndia (Indigofera tinctoria)5 i el de color groc obtingut de la Genista tinctoria.
5. ornamentals, com la mateixa robnia (Robinia pseudoacacia)6.
Algunes sn metzinoses, com el garrofer del diable (Anagyris foetida)7, les faves de Calabar (Physostigma
venenosum)8 i, en segons quins casos i condicions, els tramussos o llobins (Lupinus albus)9.
Altres poden produir malalties molt especfiques, com les faves de Vicia faba 10 i les guixes de Lathyrus sativus
11.
Les fulles de totes aquestes plantes sn, llevat dalgunes excepcions, pinnado-compostes (a s, dividides en
folols disposats a banda i banda dun eix medial o raquis).
La corolla daquestes flors s molt caracterstica, amb un ptal dorsal alat (estendard), dos laterals (ales) i dos
ventrals ms o menys soldats per la vora formant una quilla.
Una caracterstica sobreixent que comparteixen amb la resta de les Lleguminoses s la presncia de nduls
radicals de bacteris simbitics (generalment del gnere Rhizobium) capaos de fixar el nitrgen atmosfric i
convertir-lo en compostos nitrogenats, la qual cosa permet a les Papilioncies viure fins i tot en sls pobres en
nutrients i alhora oferir fruits rics en protenes.
Sn ben abundants a la conca mediterrnia, on arriben a dominar en certes formacions vegetals, com
determinades brolles i prats.
A casa nostra viuen uns 40 gneres, molts amb un cert inters cultural (en el sentit ample del terme) i que
agruparem artificialment per tal de donar compliment a lobjectiu fonamental del llibre, la divulgaci.

Les lleguminoses alimentries

Tot i que la base alimentria de la humanitat ha estat sobretot els cereals, s ben sabut que la dieta ha de tenir una
relaci equilibrada entre carbohidrats i protenes (aminocids encadenats).
De fet, una dieta sobrecarregada de carbohidrats (la principal aportaci dels cereals) pot resultar tan perniciosa
com la fam (es tracta, en realitat, duna variant de la fam: fam daminocids).
Tot i que per a nosaltres la font major daminocids prov dels animals que integren la dieta, algunes plantes
naporten quantitats estimables12, dentre les que destaquen les Papilioncies (o, en termes amples, els llegums)13
Avui en dia ens consta que els romans coneixien el valor nutritiu dels cigrons o ciurons (Cicer arietinum), les
llenties o llentilles (Lens culinaris) i les faves (Vicia faba), i sabien que els llegums milloren el sl.
De fet PLINI alabava els llegums, estimant-los ms que els grans com a aliments: Fortiora contra hiemes
frumenta, legumina in cibo14.
Durant lalta edat mitjana, un dels salts qualitatius en la producci daliments va ser el poder cultivar llegums (a
ms de les habituals avena i ordi) grcies al sistema triennal de rotaci dels cultius15.
Aquesta nova aportaci proteica, en transformar-se en carn humana va originar un notable increment demogrfic
durant els segles X, XI i XII, la qual cosa va permetre a lEuropa afectada fer front amb progressiu xit a les
amenaces externes (escandinaus, magiars, sarrans, etc.) i transformar-se dagredida en conquistadora (croades, pas
de lElba, etc.).
En el segle XIII el reconeixement com a aliments de primer ordre s generalitzat, de tal manera que sant
ALBERT Magne arriba a dir que fins i tot languila abandona els rius en busca de camps plantats amb psols o
cigrons: Nonnunquan (anguilla) etiam de aqua egreditur ad agrum in quo pisa vel cicer seminatur16.

Les farratgeres
De les catorze espcies cultivades als Pasos Catalans com a farratge verd o per a un aprofitament extensiu de les
pastures, la meitat sn papilioncies.
Daquestes, la ms important des dun punt de vista quantitatiu s lalfals o userda (Medicago sativa), amb flors
dun blau violaci. Introduda de lsia Central, sha naturalitzat molt b a les nostres terres.
La resta de les espcies de Medicago, caracteritzades pels seus llegums enrotllats helicodalment, tenen fulles
trifoliades i flors grogues agrupades en petits rams. Algunes daquestes tamb sn consumides pel bestiar ov i capr.
Els trvols sn laltre gran grup amb espcies farratgeres, tot i que les cultivades sn fonamentalment dues,
Trifolium pratense, de flors roses i tpiques taques en forma de mitja lluna als folols, i T. incanum.
Tots aquestos es caracteritzen per les seues fulles trifoliades i pels glomruls florals, grocs, blancs o rosats, en
qu acaben les tiges.
Les altres farratgeres cultivades sn la vea (Vicia sativa), la trapadella (Onobrychis viciifolia), el fenigrec
(Trigonella foenum-graecum) i, a Menorca, lenclver o clver (Hedysarum coronarium).

Les argelagues
Diem argelagues en termes generals a un grup de Papilioncies que tenen en com el carcter arbustiu,
lextremada espinescncia i el pirofitisme (emprat, p.ex., per a soflimar la pell dels porcs durant la matana), tal i
com podem comprovar a nombrosos passatges literaris:
... tal com el crepitar de largelaga sota lolla, tal s la rialla del neci17; o
Rocas y aliagas. Aliagas convulsas de un amarillo que da luminosidad. Sigenza enciende el cigarro, y el erizo
gigante de una mata abre su hermosa garganta reseca queriendo el fuego como un frutal pide el agua. Magnficas en
su capacidad y anhelo de arder, estas viejas aliagas deberan acabar quemandose solas en un medioda grande y
azul.18
El nom genric dargelaga ha donat lloc a nombrosos topnims i antropnims, com els segents:
topnims: Argelaguer, a la Garrotxa gironina;
antropnims: Argelaga, Argilaga, Argelag, Argelaguer, Argelaguers, Argelagus, Argelaguet, Argilaguet.
No tots els arbusts daqueixes caracterstiques reben, per, el nom dargelagues, sin que alguns tenen noms
propis ben afermats, com s el cas de leri (Erinacea anthyllis), mata de forma semiesfrica molt espinosa i
compacta, prpia de les carenes ventoses (X) i els cims de les muntanyes relativament elevades (500-1.850 m). Altres
noms populars tamb tenen cert arrelament, com cadireta de pastor (a lAlcoi i el Comtat), coix de monja i coix de
frare, tal i com ens ho recorda SEGARRA en les seues memries, on descriu aix al bisbe Torras i Bages:
Les ulleres velaven la llum clara
dels seus ulls, i botien ms que res
les dues celles, dun rissat esps
com dos coixins de frare.
Llevat de leri, considerem com a argelagues diverses espcies dels gneres Ulex, Calicotome i Genista.

Ulex parviflorus L.19
Argelaga (amb mltiples variants morfolgiques i fontiques, com argilaga, angilaga, algilaga, angigala, etc.),
gatosa (V).
Aquest endemisme de la Ibria mediterrnia s poblador habitual de les brolles de les contrades martimes, les
quals tinta de groc durant lhivern per labundncia de les seues flors.
El calze de les flors, tamb groc i un poc pelut, est format per dues peces que sobrin com el bec dun pardal.
Les fulles estan transformades en espines (fillodis) rgides i vulnerants, i la tija, verda, assumeix la major part de
la funci fotosinttica.
De laxilla de les fulles amb la tija nixen ms espines, sovint ramificades i formant un angle molt obert.
El llegum, pils i allargat, queda cobert pel calze.
A les landes i brugueres de lestatge mont plujs viu lUlex europaeus, ms robusta que lanterior i menys
termfila.

Calicotome spinosa (L.) Link.20
Argelaga negra, cambrona (Marina Alta; i tamb cambronera).
Arbust de ms dun metre dalria i amb fulles ben patents formades per tres folols.
Les flors, grogues i abundants, donen pas als fruits, de color negre.

Les flors, grogues i abundants, donen pas als fruits, de color negre.
Tot i aix dna com a resultat una gran variaci en el cromatisme daquesta planta, que passa del verd de lhivern
(per les fulles) al groc primaveral (per les flors) i al negre estival i autumnal (pels fruits).
Posseeix tamb espines dures i vulnerants, emprades com a comparana pels mariners de Xbia (Marina Alta)
per a simbolitzar els perills de la mar: Ms val agarrar-se a una cambrona que no a una ona.
Viu a les brolles i mquies de les contrades mediterrnies martimes, des dels Pirineus fins al territori dinic, i
tamb a les Balears.

Genista scorpius (L.) DC.
Argelaga, argelaga negra
Mata molt ramificada amb espines llargues i estriades i amb fulles pubescents. Les seues flors sn dun groc fort,
quasi carabassa.
Menys termfila que lUlex parviflorus, la substitueix en incrementar-se laltitud. A ms daquesta Genista, nhi
ha 9 ms despinoses i altres tantes sense espines.
Pel que fa al nom daquest gnere, cal no confondrel amb un nom popular fora ests, ginesta, que correspon a
la tamb Papilioncia Spartium junceum (VI), de tiges llargues, glabres (sense pls), medulloses i sense fulles (o,
millor dit, amb fulles efmeres); les seues flors, dun groc intens, sn molt flairoses.
La seua importncia cultural queda reflectida per labundncia de fitotopnims i fitoantropnims a qu ha donat
lloc.21
El nom francs daquesta planta, genet, va donar nom a una dinastia normanda anglesa, els Plantagenet, malnom
amb qu es coneixia a Godofred, duc de Normandia 22, per lafecci que tenia a portar la seua gorra ornada amb una
tija daquesta planta.

1 De Faba, un dels gneres, del qual lespcie ms coneguda a les nostres terres potser siga la favera (Faba vulgaris =Vicia faba).
2 Vegeu nota 4.1 de la famlia Cariofil.lcies.
3 Dentre els alcaloides presents a les Papilioncies podemdestacar (MOREAU, 1973):
* citisina, de Cytisus laburnumi diverses espcies dels gneres Genista, Spartium, Ulex i Sophora;
* espartena, sarotamnina i genistena de Genista scoparia i Lupinus albus;
* lupinina i lupanina dels tramussos (Lupinus albus); i
* eserina de la fava de Calabar (Physostigma venenosum).
4 La importncia cultural de les faves queda reflectida en els nombrosos fitotopnims que ha originat, com, p.ex., la rambla de Favanella (cast.
Abanilla, a Mrcia) (4.1)
4.1 Respecte duns altres topnims on figura el mot Favara cal estudiar si provenen daquesta planta o de lhomnimque en rab vol dir font; aix,
p.ex., la font de la Favara (a la Nucia, Marina Baixa), cap de Favaritx (a Menorca), Favara (la del sainet valenci Vicenteta de Favara), Favereta,
Favara de Matarranya, etc.
5 Vegeu nota 9 de les Crucferes.
6 El nomde Robinia s un homenatge a J ean Robin, botnic i professor de Maria de Mdicis i Enric IV de Frana (vegeu nota 8 de les Aralicies), i
lintroductor daquesta planta nord-americana a Europa; la va plantar al J ardin des Plantes de Pars amb el convenciment que es tractava duna accia.
La fusta daquest arbre, dura per trencadissa, resisteix molt plantada en terra, per la qual cosa sutilitza coma pal i per a fer tanques.
7 El garrofer pudent o garroferet de moro (Anagyris foetida) s un arbust caducifoli estival i ftid, molt abundant als castells, don es pensa que shi
cultivava per a emmetzinar les fletxes dels defensors.
8 Degut a lalcaloide eserina, les faves de Calabar (Phisostigma venenosum) resulten mortals si no sn expulsades per vmit; per aqueixa ra eren
usades coma metzines de prova en ordalies (o judicis de Du), tot deixant al recurs fisiolgic del vmit lencert del judici div.
9 Els tramussos o llobins, shan de posar en remull per a qu els alcaloides txics que contenen, lupinina i lupanina, siguen destruts per hidrlisi.
10 Lanomenat favisme s un tipus danmia hemoltica induda (comsi duna al.lrgia es tractara) per la ingesti de faves o la inhalaci del seu
pol.len en persones amb dficit de lenzimglucosa 6-fosfat deshidrogenasa en els glbuls vermells. Endmica dels pasos mediterranis, els afectats
poden presentar des de transtorns passatgers fins a problemes greus que acaben en la mort. Potser radique en la incidncia daquesta malaltia el tab
diettic respecte de les faves que tenen certes poblacions i, en lantiguitat, lescola filosfico- poltica dels pitagrics i la religi dHarran, al nord-oest
de Mesopotmia (Historia de las civilizaciones. 1988 vol. 2 pg. 294).
11 El latirisme s un tipus de parlisi espinal espasmdica que no afecta les capacitats sensitives i que es genera per la ingesti abundant de les
granes de la guixera (Lathyrus sativus), planta que dna bons rendiments en terres pobres i per la qual cosa era plantada en zones deprimides, on
aqueixa malaltia arribava a ser endmica. Amb la farina de guixes es fan les anomenades gatxamigues a lAlt Vinalop i a Castella.
12 Lescassesa danimals i de plantes riques en aminocids en la seua dieta va fer que molts pobles derivaren cap al canibalisme, coms el cas dels
asteques, tolteques, xiximeques i altres de la centroamrica pre-colombina (vegeu nota 8 de Gramnies).
13 Aix, llegima la Bblia: Daniel va dir al guarda... dnans llegums per a menjar i aigua per a beure.... Al cap de deu dies, homvei que... estaven
ms grassos que... els qui menjaven les viandes del rei (Daniel I:12-16).
14 Els llegums alimentaris sn ms resistents que els grans front a lhivern. PLINI: Naturalis Historia XVIII:7
15 WHITE (1990).
16 De vegades (languila) es dirigeix des de laigua cap el camp sembrat de cigrons. De animalibus Llib. XXIV cap. 8 (citat a WHITE, pg. 92).
17 Eclesiasts 7:6
18 MIR, G.: Aos y leguas cap. Imgenes de Aitana.
19 De parvus, menut, per la mida de les seues flors, les ms petites dentre les Ulex.
20 De calyx, calze, i temno, tallat, perqu el calze s duna sola pea i molt trencads.
21 Topnims: Ginestar (muntanya de la Ribera de lEbre), Ginestar (poble del Girons), Ginestarre (poble del Pallars Sobir).
Antropnims: Ginesta, Ginest, Ginestra, Ginestet, Ginastet, Ginests, Genests.
22 Godofred es va casar (1128) amb Matilde, filla del rei Enric I dAnglaterra, i els seus descendents, Enric II (el de lassumpte Becket, i marit de la
celebrrima Elionor dAquitnia), Ricard I (dit cor de lle), etc. van regnar fins el 1400 (Ricard II, coetani del nostre Mart I lHum), i, mitjanant les
lnies col.laterals dels Lancaster i els York, fins el 1485.


52. Famlia dels pins.
LES PINCIES (PINACEAE)1


CLAU PER A LA DETERMINACI DELS PINS

1 fulles agrupades de 3 en 3, molt llargues (20-30 cm), primer blanvenques, desprs verdes
Pinus canariensis
fulles agrupades de 2 en 2 2
2 capada ampla en forma de para-sol, pinyes grosses, pinyons comestibles protegits per una closca
dura; brolles i dunes fixades Pinus pinea (pi pinyer)
capada cnica o irregular 3
3 fa boscos a lestatge subalp, fulles corbades i en
grups densos, pinyes brillants Pinus mugo (pi negre)
altres carcters 4
4 fulles i pinyes de ms de 7 cm, escora gruixuda i molt fissurada Pinus pinaster (pinastre)
fulles i pinyes, pedunculades, de menys de 7 cm 5
5 escora grisenca i rames joves de color gris clar; de capada irregular, forma
part de brolles i de boscs xerfils Pinus halepensis (pi blanc)
escora rogenca; fa boscs a lestatge mont i a les contrades plujoses Pinus sylvestris (pi roig)
escora amb llenques grisenques; fa boscs a lestatge mont submediterrani Pinus nigra
(pinassa)


Pan, el du del camp i protector de les nimfes, tenia un aspecte tan horrible (banyes petites al front, barba minsa,
i potes, pelles i cua de boc) que cap nimfa el volia.
Una vegada es va enamorar de la nimfa Pitis, per aquesta es va espantar tant quan Pan va intentar besar-la que
els dus, compadits, la van transformar en un pi.2
Aquesta famlia s, junt a les Cupresscies i les Fagcies, una de les de major importncia forestal a lhemisferi
boreal (a lhemisferi sud o austral no hi ha pins). A les nostres terres tenim espontnies o introdudes, 7 espcies
daquesta famlia, totes pertanyents al gnere Pinus.
Labundncia i limpacte paisatgstic dels pins i les pinedes han donat lloc a nombrosos topnims, com Pineda de
mar (Maresme), Pinell i Pins (Solsons), el Pinell de Brai (Terra Alta), Pinet (Vall dAlbaida), el Pins (Valls del
Vinalop).
De totes les espcies de pins, a les contrades ms tpicament mediterrnies destaca, en especial, el Pinus
halepensis.

Pinus halepensis Miller
Pi blanc, pi bord (cast.: pino carrasco)
s el pi ms baix i irregular de tots, per tamb el ms resistent a leixut, tant climtic (menys de 300 litres/m2)
com edfic (roquissars, sls poc formats), per la qual cosa sobreviu bastant b en els ambients mediterranis ms secs i
assolellats.
En aqueix ambient el situa Paul VALRY en la primera estrofa del seu celebrrim Le cimetire marin:
Ce toit tranquille, o marchent des colombes,
Entre les pins palpite, entre les tombes;
Midi le juste y compose de feux
La mer, la mer, toujours recommence!
O rcompense aprs une pense
Quun long regard sur la calme des dieux! 3
s per aqueixa especial resistncia a la insolaci i leixut perqu ha pogut ocupar les terres perdudes o llevades al
carrascar/alzinar.
La similitud de condicions en qu pot desenvolupar-se el pi blanc explica que, en una poltica forestal
inadequada, irrespectuosa amb la diversitat i feroment centralista com la que va protagonitzar lICONA (Instituto
para la COnservacin de la NAturaleza) durant el perode poltic franquista, molts alzinars/carrascars foren talats per
a plantar-hi pins blancs, de creixement ms rpid i gran producci de fusta.
Per no sempre necessita aquest arbre de lajuda de lhome; de fet, el pi blanc s a lalzina/carrasca (Quercus
ilex) el que la pinassa s al galler (Q. faginea), el substitut sempre a lespera del buit que deixe la destrucci del bosc
planifoli original.
Aix, p.ex., i segons recull UROZ (1981):

... por lo que sabemos (anlisis polnicos de Torreblanca; dem de los limos rojos del litoral de Santa Pola),
parece que el extenso bosque de quercus se redujo drsticament durante la poca de la gran sequa que precedi a los
momentos finales de la edad del Bronce, bosque que no se ha podido recuperar hasta la fecha. Como consecuencia, el
pinus se expansiona ocupando zonas que antes haban sido dominio de la quercus y poblando otras nuevas.

s un arbre freqent a les brolles i els boscos esclarissats i que rarament ultrapassa els 900 m daltitud.
De distribuci mediterrnia, el nom especfic li ve de la ciutat dAlep, important centre comercial a lantiga Sria.
La fusta, de mitjana qualitat, era utilitzada en lantiguitat per a la construcci de naus (principalment trirrems, si
creem a TEOFRASTE), i tamb per a la construcci dhabitatges, i, ms recentment, per a fer travesses de ferrocarril.
Amb lescora mlta es feia rosca, producte emprat en el tintatge de les xarxes de pesca i fer-les aix ms
resistents a laigua de la mar.
La resina era usada pels grecs per a resinar el vi i conservar-lo ms temps; potser daix provinga el que la vara
amb qu es representa Dions (el Bacus rom, du del vi) duga penjant una pinya de pi blanc.

1 De Pinus, un dels gneres
2 GRAVES, R. (1988), pg. 2.
3 Aquest sostre tranquil, per on caminen els coloms,
palpita entre els pins, entre les tombes;
all composa els focs el sol just del migdia.
La mar, la mar, sempre renovada!.
Que millor recompensa desprs duna meditaci
que un llarg esguard sobre la calma dels dus!



53. Famlia dels plantatges.
LES PLANTAGINCIES (PLANTAGINACEAE) 1
Famlia formada per 253 espcies agrupades en 3 gneres, del quals noms Plantago nacapara 250, 19
daquestes a les nostres terres, on sn coneguts genricament com plantatges (cast. llantenes).
Els plantatges tenen les fulles disposades generalment en roseta basal, don surten espigues de flors menudes,
inconspqes i de pollinitzaci anemfila.
Es tracta dherbes anuals o perennes distribudes fonamentalment per les zones temperades, on moltes daqueixes
actuen com a males herbes.
Tan vinculada ha estat a lhome euroasitic i des de fa tant, que shan trobat les seues llavors als estomacs de
danesos prehistrics desenterrats de jaciments de turba.
El plantatge (sobretot P. major) ha estat reputat des de ben antic com a medicinal, i com a tal apareix, p.ex., a
lacte I escena II del Romeo i J ulieta de SHAKESPEARE.
Tot i aix, si per alguna cosa es caracteritza el plantatge s per la seua capacitat invasora.
Aix, va ser anomenada peu dangls o peu de lhome blanc pels indgenes de Nova Anglaterra i de Virgnia (les
primeres colnies angleses a Nord-amrica), que no la coneixien abans de larribada dels europeus i basats en la
creena que tan sols creixia all on aquestos havien xapat, tal i com ens ho recorden els poemes de LONFESLTOW:

Wheresoeer they tread, beneath tehm
Springs a flower unknow among us,
Springs the White-mans Foot in blossom
Actualment, i com a mostra de la seua permanent potencialitat adaptativa i invassora, podem trobar plantatges
fins al continent antrtic i a Nova Zelanda.


1 De Plantago, el gnere ms nombrs.
2 All on xapen, a sota dells
Brota una flor desconeguda per a nosaltres
Floreix el peu de lhome blanc.
Citat a CROSBY, A. (1988)


LES POCIES (vegeu les GRAMNIES)


54. Famlia del magraner.
LES PUNICCIES (PUNICACEAE)1
Famlia molt reduda, formada tan sols per un sol gnere i dues espcies, la Punica protopunica, present
nicament a lilla de Soctora2, i la P. granatum, el magraner.

Punica granatum L.3
Magraner, mangraner (Alacant, Baix Vinalop) (XIII).
Arbret caducifoli ms o menys espins que s plantat com a arbre fruiter o per a formar tanques, i que tamb es
troba naturalitzat en zones del Pas Valenci.
T les fulles oposades i lluentes.
Les flors, estivals i dun vermell intens, sanomenen badocs.
Els fruits, les magranes, sn una raresa dins el mn vegetal, ja que s un fruit sec que cont llavors carnoses,
cadascuna envoltada per una polpa translcida, molt sucosa, dola o cida, i de color vermell o rosat.4

Les teves galtes sn com a grans de magrana
(Cntic dels Cntics 4:3 i 6:7)
De la magrana, una de les fruites ms estimada a Europa fins el triomf dels ctrics, es consumeixen els grans de
les varietats dolces, molt refrescants i rics en vitamina C.
Aquests grans es prenen b directament o b extraent-ne el suc.

I jo et donaria a beure vi perfumat i el most de les meues magranes
(Cntic dels Cntics 8:2)
Amb el suc de les varietats cides convenientment ensucrat es prepara la granadina, xarop molt agradable i
refrescant.
Tan estimada era aquesta fruita en lantiguitat que sn nombroses les referncies a la magrana i a larbre que la
produeix en els mites i les crniques dels pobles que ens van precedir.
Aix, la magrana sha trobat representada en relleus assiris i egipcis, i un dels objectes dipositats a la tomba de
Tuthankamon era un got de plata en forma de magrana.
Tamb apareix citada en el llibre VII de lOdissea 5 i en pintures al fresc a Pompeia.
Era una magrana daurada el cap del ceptre reial persa6.
Els cananeus van dedicar el magraner a un dels dus ms importants del seu pante, Rimmon, el du del tro i de
la pluja (lequivalent al du sirac Hadad). El temple daquest du s el que apareix citat a la Bblia en II Reis 5:18, i
nombrosos topnims bblics en fan referncia7
Pel que fa als hebreus, els substituts dels cananeus, la presncia de magraners era indicativa de lubrrim dun
lloc, tal i com van fer els exploradors enviats per Moiss a la terra promesa, don van dur ram, magranes i figues
(Nombres 13:23 i Deuteronomi 8:8), mentre que la manca daqueixes fruites significava linadequat dun determinat
indret (Nombres 20:5)

Tan important va arribar a ser la magrana per als hebreus que, en indicar J ahv a Moiss com ha de ser la tnica
del seu sacerdot suprem, diu

... A la seua vora posars magranes fetes de porpra violeta i grana de carmes i lli retort, amb campanetes dor
entremig, tot al voltant
(xode 38:33-34; ratificat a xode 39:24-26)
I eren magranes les fruites que envoltaven els capitells del Temple de Salom8.
Tamb els mahometans fan seua lestima pels magraners, i, per a descriure la magnificncia dAll, Mahoma ens
el presenta com qui va fer baixar laigua del cel mitjanant la qual fem:

... bancals plantats de vinyes, oliveres i magraners
(sures 6:99 i 6:141)

Igualment, en la descripci que fa lAlcor del parads, diu que:

Hi haur fruita, palmeres i magraners (55:68)

I cronolgicament ms prxim a nosaltres, s Boticelli qui ens delecta fent La marededu de la magrana (1487;
Florncia, Galeria dels Uffizzi), on un J ess menut en braos de sa mare juga amb una magrana.
Per, a ms de ser comestible, la magrana t altres aplicacions que tamb sn interessants i don potser han
derivat alguns trets culturals nostres molt peculiars.
Aix, lescora i els tabics dels fruits, rics en tanins, susaven antigament per a adobar pells i com a colorants9.
Escora i tabics tamb shan usat en farmcia com a antihelmntiques o antivermfugues (per a expulsar els cucs
intestinals) per la seua riquesa en lalcaloide pelieterina.
Potser per aix s lnica fruita que no es cuca, o, simblicament, que no mor del tot.
Per contra, com que fructifica a la tardor, la seua presncia ens indica lacabament del bon temps i el prxim
adveniment de lhivern i la mort de la natura, cosa que sembla simbolitzar el seu fruit madur, que sobri com una
ferida i deixa veure en el seu interior les llavors vermelles.
Potser per aqueixa ambivalncia, ha estat associada a nombrosos mites de mortalitat-immortalitat.
Aix, p.ex., les magranes es suposaven brotades de la sang de Dions10, un dels dus que mor i renaix11.
Per potser el mite ms complet al respecte siga el de Dmeter i la seua filla Persfone que, molt resumit, diu el
segent:
Preocupat Zeus perque el rapte de Persfone per Hades12 havia provocat que Demter13 impedira el normal
desenvolupament del camp, va convncer el seu germ perqu lalliberara.
Una condici, per, va posar Hades: que Persfone no haguera pres res del mn subterrani.
Persfone, per, shavia menjat tres grans de magrana, amb la qual cosa havia adquirit sense saber-ho el
comproms de tornar tots els anys junt a Hades durant tres mesos, temps que, en compensaci, Dmeter va decidir
que serien de mort de la natura (hivern) en el mn superior.
Aqueixa vinculaci de la magrana a la mort-resurrecci queda tamb recollida en una de les nostres festes
majors, lobra de teatre religis ms antiga (s XV) que es conserva plenament vigent: el Misteri dElx.
Doncs b, en un moment culminant daquesta representaci, que simbolitza lAssumpci de la Verge al cel, de la
cpula de la baslica descendeix una gran magrana oberta de la qual davalla un ngel que anuncia limminent rescat
de la Marededu que va a ser salvada de la mort i duta directament al cel.14
Altres manifestacions culturals nostres vinculades a la magrana sn els diversos cognoms que se li dediquen:
Magraner, Magranes o Malagrana.


1 De Punica, lnic gnere de qu consta.
2 A lentrada del golf dAden, junt al Iemen del Sud o Arbia feli, lantic regne dels sabeus (el de la reina de Saba).
3 Dels noms llatins daquesta planta: malumpunicum, o poma cartaginesa, emprat per MARCIAL i OVIDI, i malumgranatum, o poma de grans,
emprat per COLUMELLA (De re rustica) i PLINI (Naturalis Historia).
4 Els botnics han hagut dinventar un nomespecial per a un fruit tan particular: balustia, nomque ja registra el nostre Francesc dEIXIMENS al
Regiment de la cosa pblica (1383) per aplicat probablement a la flor del magraner silvestre: Abunda en precioses herbes... aix coms... roses,
violes de Ultramar e daltres fort precioses, moltes balusties, celednia,... (26:30).
5 Vegeu nota 2 dOlecies.
6 MOLDENKE pg. 191
7 Nombres 33:19-20, J osu 15:32 i 19:7-13, i II Samuel 4:2.
8 I Reis 7:20, i ratificat a II Reis 25:17 i a II Crniques 3:16 i 4:13
9 Lescora, bullida, dna un tint indeleble de color vermell (dun vermell comel de les quatre barres de la nostra senyera) que susava sovint a les
manufactures txtils de lAlcoi.

10 Comels ulls de perdiu (Adonis) ho eren de la sang dAdonis i les violetes (Viola ) de la dAtis (FRAZER. pg. 446)
11 Vegeu nota 8 de les Mirtcies.
12 Hades: germ de Zeus i du del mn subterrani. Vegeu nota 5 de les Amaril.lidcies.
13 Demter: deessa dels camps i els cultius; equivalent a la romana Ceres (don prov el nomde cereal).
14 De la mateixa manera que lascens de Dions a la categoria de du arrossega que es considere que sa mare, Smele, s transportada directament al
cel. Vegeu nota 8 de les Mirtcies.



55. Famlia de les bledes, els salats i les barrelles.
LES QUENOPODICIES (CHENOPODIACEAE) 1

Famlia que comprn unes 1.500 espcies dherbes, de mates i darbustos, repartides en un centenar de gneres i
adaptades majoritriament a colonitzar sls salins i/o nitrogenats, per la qual cosa sn particularment abundants al
territori lucntic.
Sn plantes anemfiles de flors poc vistents, moltes de les quals solen tenir el seu desenvolupament mxim
durant lestiu.
Algunes espcies tenen inters alimentari, com s el cas dels espinacs2 (Spinacia oleracea), originaris del
continent asitic i popularitzats en la dcada dels 30 per un dels primers personatges animats, Popeie. Per sobretot t
inters la Beta vulgaris, amb les seues nombroses varietats utilitzades per a:
lextracci de sucre, tant la remolatxa blanca (var. rapa forma altissima)3 com la remolatxa vermella
(var. rapa forma rubra), consumida tamb en amanides;
farratge, la var. rapa forma alba; i
verdura de consum hum, la bleda (var. rapa forma cycla), de fulles amples i carnoses i nerviaci central
molt pronunciada.
Beta vulgaris tamb pot aparixer espontnia a diversos indrets ruderals.
Daltres gneres espontanis a les nostres terres sn: Anabasis4, Arthrocnemum, Atriplex, Bassia5,
Camphorosma6, Chenopodium, Halocnemum, Halogeton, Hammada, Kochia, Microcnemum, Polycnemum,
Salicornia, Salsola i Suaeda.
Moltes herbes daquesta famlia reben el nom de blets7 per les seues sem-blances amb la bleda, dentre les que
cal destacar els que pertanyen als gneres Chenopodium8, freqents a parets i murs viaris i tamb a abocadors de
brossa.
Als llocs bruts, rids i un poc salats apareixen arbustos de salat blanc (Atriplex halimus)9, de fulles cobertes
duna mena descates reflectants que li donen un aspecte argentat molt caracterstic.
Una caracterstica que comparteixen moltes de les plantes daquesta famlia s la seua manca de fulles i
lassumpci daqueixa tasca per la tija, que s verda i sovint suculenta, com s el cas de les quenopodicies dels
saladars Arthrocnemum 10 (mates) i Salicornia 11 (herbes). Tant lun com laltre sn els gneres ms tolerants a les
variacions de salinitat, per la qual cosa sn les plantes dominants en llocs entollats del litoral, saladars i zones
endorreiques on sacumulen sals en concentracionsvariables.
Dentre aquests podem destacar les cirialeres A. fruticosum i A. glaucum, que amb les seues tiges carnoses,
articulades i erectes en forma de ciris arriben a configurar els paisatges dels saladars de manera similar a com les
gramnies ho fan en una praderia o els pins en una pineda.
Captol apart mereixen les barrelles.
Hom coneix per barrelles un grup dhalfits caracteriztats per donar, en ser incinerats, una cendra anomenada
sosa o barrella, la qual era emprada fins a les primeries del s XIX per a fabricar sab.
Aqueixa cendra s molt rica en carbonats alcalins (de sodi o de potassi) degut a una peculiaritat ecofisiolgica
daquestes plantes que les separa clarament dels altres halfits.
En efecte, les barrelles pertanyen al grup dhalfits dcids orgnics o halfits alcalins, dits aix perqu
posseeixen en el suc cellular una major concentraci de cations alcalins (sodi o potassi) que danions cids (clorur o
sulfat), desequilibri que contraresten mitjanant la producci dcids orgnics capaos de neutralitzar lexcs de
cations.
En morir la planta, aquests cids es transformen en cid carbnic, el qual forma amb els cations carbonat sdic
(sosa) o carbonat potssic (potassa).

En cremar la planta, aquests carbonats queden concentrats en les cendres i sn els que, combinats en calent amb
greixos i olis, formen el sab.12
Les plantes barrelleres pertanyen majoritriament als gneres Halogeton13 (de sodi) i Salsola14 (de potassi), per
tamb neren usades com a tals altres quenopodicies halfites conegudes popularment com a soses, dels gneres
Suaeda15 i Arthrocnemum (un dels gneres en qu es va dividir lantic gnere de Salicornia).
De totes les plantes barrelleres, la millor i ms estimada per donar el sab de ms qualitat (i tamb per a fer el
millor vidre, p.ex., el de Vencia) era lanomenada barrella fina o barrella dAlacant (Halogeton sativus), la cendra
de la qual sexportava en gran quantitat pel port dAlacant i que va constituir, junt lexportaci del vi i de lespart, la
seua font de riquesa ms gran fins les primeries del segle passat.

1 De Chenopodium, un dels gneres, format per unes 80 espcies de les zones temperades, 15 de les quals viuen a casa nostra.
2 El nompopular, i tamb el genric, es deuen a les espines dels fruits.
3 A finals del segle XVIII, la prdua francesa de les colnies sucreres per causa de les rebelions desclaus (Hait) o de la guerra amb Anglaterra, va
estimular la recerca de solucions a Europa. Aix, un qumic francs, Benjamin Delessert, basant-se en un article que Andreas Margraff va publicar el
1744 sobre la possible extracci del sucre a partir de la remolatxa, va comenar a produir-lo, amb tan gran satisfacci per part de Napole que es va
desplaar a la mateixa fbrica per tal de condecorar-lo amb la major distinci francesa, la Legi dHonor.
A partir daleshores, el creixement de la indstria sucrera europea va ser imparable i alhora un dels factors que van determinar levoluci social i
econmica de les ndies Occidentals (sobretot el Caribe i les Antilles), que, en desplomar-se el cultiu del canyamel (vegeu nota 20 de les Gramnies),
van passar de ser una de les zones ms prsperes dAmrica a ser una de les ms deprimides i econommicament ms endarrerides; Hawai, al Pacfic,
i en situaci similar, va poder escapar daqueix dest grcies a lxit dun cultiu substitutori, el de pinya (Ananas comosus, famlia Bromelicies).
4 Malgrat lhomonmia, aquest gnere sembla que no t res a veure amb la clebre Anbasis, narraci de XENOFONT (sV aC) on es descriu la
campanya de Cir el J ove contra Artaxerxes i la retirada dels 10.000 grecs mercenaris, entre els quals es trobava lautor.
5 En honor de Ferdinando Bassi (1710-1744) metge i botnic bolonys.
6 De lrab kafur, cmfora, i el grec osm, olor.
7 Tamb reben el nomde blets, i per una ra similar algunes altres espcies del gnere Amaranthus (famlia Amarantcies), igualment freqents als
ambients ruderals.
8 Del grec chen, oca, i podos, peus, per la forma de les fulles, coma peus doca.
9 Noteu el nomespecfic halos, que vol dir sal, i que es repeteix en altres gneres daquesta famlia, comHalocnemum i Halogeton.
10 Aquest nomno pot ser ms redundant, ja que prov del grec arthro, articulat (10.1) i cneme, artell (10.2), s a dir, el nomgenric ens informa
tautolgicament que es tracta duna planta articulada en artells.
10.1 Daqu tamb deriven artrpode, artritis, artrosi, etc.
10.2 Aquest sufixe torna a aparixer en altres gneres de la mateixa famlia: Halocnemum, Microcnemum, Polycnemum.
11 Noteu el prefixe, indicador de sal, que tamb apareix en un altre gnere de la mateixa famlia, Salsola.
12 Per a fer sab cal barrejar un greix calent amb derivats sdics o potssics, que es transforma en una pasta ms o menys dura capa de produir
miceles en contacte amb laigua i arrossegar la brutcia.
Durant molts segles els antics egipcis van emprar els jaciments decarbonat de sodi del gran Wadi Natrumdel desert occidental (don deriva el nom
de natr amb qu abans es coneixia al sab).
Ls de les plantes barrelleres per a produir carbonats amb qu fabricar sab s ben antic i est documentat, p.ex., a la Bblia (Malaquies 3:2).
Al migjorn valenci, ja ho hemdit, va ser durant molt de temps una important font de riquesa la producci de sosa i de potassa.
La importncia daquests productes no sols es dirigia cap a lobtenci de sabons, sin que progressivament sels anaven trobant ms aplicacions
(p.ex., per a fabricar plvores ms eficaces i aptes per als nous armaments).
Durant el segle XVIII es va descobrir que podia obtenir-se gran quantitat de derivats sdics cremant algues, per la qual cosa comenaren les disputes
entre els estats per aconseguir illes on les algues fren particularment abundants, i en certa mida aqueix va ser el motiu pel que Gran Bretanya va
creure oport, el 1770, conquerir les illes Malvines (Falkland des daleshores).
La sosa i la potassa sanaven convertint en materials estratgics, per la qual cosa no s destranyar qu el 1775 el govern francs prometera una
autntica fortuna a qui trobara la forma de fabricar derivats sdics i acabar amb el monopoli angls i valenci.
Desprs de quasi 14 anys de treball, el jove cirurgi Nicolas Leblanc va idear el procs que permetia obtenir carbonat sdic a escala industrial.
A punt de rebre el premi va esclatar la revoluci francesa (1789) i Leblanc, sense poder recuperar ni la fbrica ni les inversions, arrunat i sense
esperances, va acabar suicidant-se en 1806. Amb posterioritat, el procs de fabricaci industrial que Leblanc havia posat a punt va ser recuperat i es va
convertir en la base de la indstria qumica pesada europea que va sorgir durant el segle XIX.
Aqueix procs industrial, conegut ara coma Solvay, va acabar amb la importncia de la barrella, que, des daleshores, ha quedat abandonada,
oblidada i fins i tot menyspreada i perseguida.
13 Etimolgicament, formadora de sal.
14 Noteu el prefixe relatiu a la sal i que tamb apareix al gnere Salicornia.
15 De lrab suda, que vol dir sosa.



LES RAFFLESICIES
(Vegeu lapndix de les CISTCIES)

56. Famlia de lesp negre i el ginjoler
LES RAMNCIES (RHAMNACEAE) 1

Famlia darbres i arbusts propis de regions temperades i tropicals amb quasi 60 gneres i unes 900 espcies,
moltes de les quals sn espinoses.
A les nostres terres podem trobar-ne els tres gneres segents: Paliurus, Rhamnus i Ziziphus.
Algunes espcies daquesta famlia tenen inters cultural com a:
medicinals, com la corfa sagrada (Rhamnus purshiana), un dels purgants ms estimats;
ornamental, com diverses del gnere Rhamnus; i
alimentaris, com el ginjoler (Ziziphus jujuba), petit arbre espinescent que es cultiva com a ornamental, com a
tanca i pels seus fruits tardorals2, els gnjols3, drupes ovoides comestibles i de sabor agradable4.

Rhamnus lycioides L.
Arot, esp negre (Marina Baixa), espino (Alacant), esp (Baix Vinalop), alacant (a Eivissa i Mallorca) (VII).
Arbust relativament alt, de fulles liniars i ramatge molt espins i intrincat, don li ve el nom especfic, en clara
allusi a un altre tamb summament intrincat i molt espins, la cambronera (Lycium intrincatum; famlia
Solancies); s per aix que CAVANILLES li deia ramno com cambronera.
De tota manera, s molt curiosa la gnesi del seu nom cientfic.
Lycium deriva del grec lykion, nom que aquests donaven a un arbust espins abundant a Lcia (regi de lsia
Menor), arbust que ha resultat que era del genere Rhamnus!(vegeu pgina 39)
Aix, ha esdevingut que el Rhamnus lycioides que en principi vol dir Rham-nus amb aspecte de Lycium realment
est dient Rhamnus amb aspecte dun arbust paregut a un Rhamnus, s a dir, una mena de pleonasme, per en llat.
Aquesta espcie presenta tres subespcies:
subsp. lycioides, amb fulles dun verd glauc i cobertes per pls hirsuts (raspen si les passem per la llengua)
i propi de les mquies i espinars de les contrades mediterrnies seques;
subsp. oleoides (esp mascle, a lAlacant), amb fulles dun verd fosc i sense pls, i freqent a les mquies i
garrigues de les contrades mediterrnies martimes meridionals; i
subsp. borgiae, mata baixa aplicada al substrat que creix sobre les fissures de les roques; s endmica dels
territoris dinic i lucntic, al migjorn valenci.


1 De Rhamnus, un dels gneres, amb un centenar despcies, de les quals 8 poblen les nostres terres.
2 La major part dels nostres fruits tardorals han perdut la batalla de la comercialitzaci i ara s difcil de trobar als mercats no sols els gnjols, sin
tamb
* les atzeroles o sorolles (de Crataegus azarolus),
* els codonys (de Cydonia oblonga),
* les serves (de Sorbus domestica),
* les nespres (de Mespilus germanica, Roscia, comles anteriors),
* els arboos (de lEriccia Arbutus unedo) i
* els lledons (de lUlmcia Celtis australis).
Afortunadament, per, encara ens queden alguns altres de tradicionals que ens marquen la tardor amb els seus sabors, com
* les magranes (de la Puniccia Punica granatum) o
* els dtils (de la Palma Phoenix dactylifera).
3 En nomdels gnjols sestn cap al sud, fins a Mrcia, on li diuen gnjoles en lloc del castell azufaifo.
4 Tan estimat devia de ser aquest arbre pels rabs que Mahoma arriba a situar-lo al parads, tal i comllegima la sura 53:13-15, de lAlcor:
J a lhavia vist (Mahoma a Gabriel) descendir en una altra ocasi junt al ginjoler del conf (el set cel) on es troba el jard del parads.




57. Famlia de la vidiella i lacnit
LES RANUNCULCIES (RANUNCULACEAE) 1
Uns 50 gneres i quasi dues mil espcies formen aquesta famlia dherbes (rarament lianes) distribudes sobretot
per les muntanyes humides de les regions temperades de lhemisferi boreal.
La gran diversitat en les seues estructures florals i en els seus sistemes de pollinitzaci atorguen a aquesta
famlia un gran inters botnic.
Les flors solen ser grans, relativament separades i de colors vistents: groc, vermell, blau, blanc o rosa, per la qual
cosa algunes daquestes, sobretot les anmones, les aquilgia i alguns acnits sn molt estimades com a ornamentals.

Dentre les nimfes de la cort de Cloris 2, era Anmona qui destacava per la seua grcia i bellesa.
Engelosida, Cloris va determinar que Anmona visquera amagada i no es deixara veure.
Un dia, mentre es banyava, va ser vista per Brees i Zfir, dus respectivament dels vents de lhivern i de la
primavera3, que entraren en conflicte per lamor de la nimfa.

Cloris, engelosida i enutjada per no haver sigut obeda, va decidir transformar Anmona4 en una flor i, per a
punir tamb els vents va decidir que florira en hivern amb la condici de no ser tocada per ells.
Aix, quan, en veure-la florida Brees corre presurs a abraar-la, destrueix amb el seu amor els delicats ptals de
la flor, de tal manera que en arribar Zfir tan sols pot consolar-se acariciant la tija nua del que havia sigut una bella
flor.
Tot i que la majoria presenten flors radials (actinomorfes), els acnits i els esperons de cavaller (Delphinium)
(XII) sn bilaterals5, com a una mena dadaptaci a determinats pollinitzadors.
La gran majoria dels gneres daquesta famlia sn entomfils i aconsegueixen atraure latenci dels insectes
pollinitzadors mitjanant colors brillants, sobretot:
de les anteres o els filaments dels estams, com en algunes espcies de Thalictrum,
dels ptals, com en Ranunculus i Adonis 6 (ulls de perdiu),
dels spals, com en Anemone i en Clematis, o
dels ptals i els spals conjuntament, com en Aconitum.
Pel que fa als sistemes de recompensa als pollinitzadors, trobem gneres que no produeixen nctar i noms
ofereixen pollen, com Anemone, Pulsatilla i Clematis, mentre que altres presenten nectaris molt desenvolupats i amb
abundant producci de nctar, com Ranunculus, Aquilegia7, Delphinium i Helleborus.
Tamb els mecanismes de dispersi de les llavors es troben bastant diversificats, ja que shan adoptat opcions
com les segents:
anemocria, en Clematis i Pulsatilla, grcies a qu posseeixen estils plomosos que permeten la dispersi de
les llavors pel vent;
exozoocria, com alguns Ranunculus, que fan fruits coberts despines ganxudes que sadhereixen als
animals que els toquen;
mirmecocria, com en Helleborus, grcies a qu les seues llavors sn especialment riques en eleosomes,
laliment preferit de les formigues8.
Moltes Ranunculcies sn txiques a causa dels alcaloides9 i glucsids10 que contenen, com s el cas de,
lellbor verd (H. viridis), lalpina rosa de Nadal (Helleborus niger) i lacnit (Aconitum napellus)11, mticament
conegut com a hecateis perqu Hcate, la deessa de la mort va ser la que primer el va utilitzar.
Les plantes esmentades tenen, malgrat tot i usades a les concentracions escaients, propietats medicinals
(cardiotniques les dues primeres i antineurlgic el darrer).
Un cas ben curis s el de la sardnia, herba de foc o bot dor (Ranunculus sceleratus) que es cria sobre sls
fangosos i humits; la ingesti daquestes flors s tamb mortal, per la mort v desprs de produir un estirament dels
msculs bucals i una expressi caracterstica, dita rialla sardnica perqu, segons conta la llegenda, els sards
(pobladors de lilla de Sardenya) la prenien en cas de perdre les batalles per a evitar ser torturats o empresonats.
Als Pasos Catalans tenim unes 80 espcies, repartides en els segents 16 gneres: Aconitum, Actaea, Adonis 13,
Anemone, Aquilegia, Callianthemum, Caltha, Clematis, Delphinium, Garidella, Helleborus, Isopyrum, Myosurus,
Nigella, Thalictrum i Ranunculus, aquest ltimel ms nombrs, amb ms de 30 espcies.


1 De Ranunculus, un dels gneres, dit aix perqu moltes de les seues espcies sn anfbies comles granotes (rana, en llat) (1.1), en el sentit que
moltes daquestes viuen tant en laigua comen els sls ms o menys humits.
1.1 Durant una poca, i per la ra exposada, lordre que agrupa aquesta i altres famlies va ser conegut coma Ranals, nomque la convenci actual
rebutja perqu lordre, a ligual que la famlia, ha de basar-se en el nomdalgun gnere; aix les Ranunculcies sintegren dins lordre Ranunculals
(que pertany a la subclasse Magnlides).
2 Lequivalent grec de la romana Flora, deessa de les flors.
3 O, ms exactament, comens recorda VIRGILI (Gergiques, I:45 i segents) del nord (Brees) i del ponent (Zfir).
4 Anmona vol dir flor del vent.
5 Els acnits o tores presenten el spal superior molt dilatat i en forma delm(elmde J piter), que recobreix els altres rgans florals; els esperons de
cavaller reben aqueix nomperqu la pea posterior de la corol.la es perllonga en un llarg esper.
6 Segons conta la llegenda, el color vermell dels ulls de perdiu que es crien a les messes i els sembrats (Adonis annua, A. aestivalis, A. flammea) s
degut a la sang dAdonis (13) vessada en ser atacat per un porc senglar.
7 El nomdaquest gnere es deu a la forma dels nectaris, molt patents, llargament esperonats i que formen una mena de bossetes o aljubs, en llat
aquilegium.
8 Vegeu la introducci a la famlia Boragincies.
9 La berberina s un alcaloide bastant generalitzat en els membres daquesta famlia; alguns gneres i espcies tenen daltres particulars, comla
delfinina (en Delphiniumstaphisagria) i laconitina (en Aconitumnapellus); (vegeu nota 2 de Papavercies).

10 Vegeu nota 4.1 de la famlia Cariofil.lcies.
11 Daquesta planta, que creix als Pirineus, per damunt dels 1.000 m, sextrau amb fins medicinals laconitina, probablement lalcaloide ms txic
que es coneix (tan sols 1 mg s suficient per a matar una persona adulta).
Tamb s una font estimable dun altre alcaloide, la napelina, usada en injeccions subcutnies per a cures de desintoxicaci de morfinmans.
El nomdaquest darrer alcaloide prov de lespecfic napellus, diminutiu de napus que ve a indicar que la planta presenta tuberositats napiformes, les
quals poden ser perillosament confoses amb raves negres.
12 Conta la llegenda que en la lluita dHracles amb el gos triceflic Crber, guardi dels Inferns, aquest, mig ofegat pels poderosos braos del
semidu, sacsava els seus caps mentre lladrava i bavejava, i justament aquesta bava, expedida amb fria, va caure a lexterior dels Inferns, per damunt
dels camps, i shi va transformar en el metzins acnit.
13 Adonis, fill dEsmirna (vegeu la introducci a les Anacardicies) i prototipus de la bellesa masculina, era lamant dAfrodita; Apol.lo enfurismat
amb la deessa per una afrenta que aquesta li havia causat i per a venjar-sen, va decidir privar-la del seu amant; a tal efecte, es va metamorfosejar en
porc senglar, el va atacar i el va occir.




58. Famlia de les roses i de la major part dels arbres fruiters.
LES ROSCIES (ROSACEAE) 1
De les aproximadament 3.000 espcies que formen part daquesta famlia, als Pasos Catalans en tenim unes 110
repartides en els 22 gneres segents: Agrimonia, Alchemilla, Amelanchier, Aphanes, Aruncus, Cotoneaster,
Crataegus, Dryas, Filipendula, Fragaria, Geum, Mespilus, Potentilla, Prunus, Pyracantha, Pyrus (inclou-hi Malus),
Sanguisorba, Sibbaldia, Sorbus, Spiraea2 i els gneres ms nombrosos, amb 16 espcies cadascun, Rosa i Rubus. A
ms daquests gneres cal incloure uns altres que sols es presenten com a cultivats: Cydonia i Eriobotrya.

Conta la llegenda que Dions, lenamorads du del vi, perseguia una nimfa de la qual shavia enamorat.
Mentre tractava de fugir, la nimfa va quedar enganxada en un esbarzer i en veure acostar-se el du va enrogir
delicadament.
Dions, complagut, va tocar lesbarzer amb el seu tirs i la planta espinosa es va cobrir dunes flors que tenien el
color de les galtes de la nimfa, i es va transformar, aix, en un roser.


Nom popular


Cultivats Subcultivats Espontanis
Amelanchier ovalis corner
Crataegus azarolus atzeroler
Crataegus monogyna garbuller
Cydonia oblonga codonyer
Eriobotrya japonica nesproler
Fragaria vesca (herba) maduixera
Mespilus germanica nyesprer
Prunus armeniaca albercoquer
Prunus avium cirer (er)
Prunus domestica prunera
Prunus dulcis ametller
Prunus persica bresquiller
Prunus spinosa aranyoner
Pyrus communis perera
Pyrus malus pomera
Pyrus spinosa perelloner
Rubus ulmifolius esbarzer
Rubus idaeus gerdera
Sorbus aria moixera
Sorbus domestica servera

La famlia de les Roscies es troba distribuda per quasi tot el planeta, per especialment per les zones
temperades de lhemisferi boreal. La major part de les Roscies sn arbustos i arbres, tant caducifolis com
perennifolis. Tamb hi ha algunes lianes i herbes, per manquen en absolut les plantes aqutiques.
Sn freqents en les plantes de la famlia Roscies les rames espinoses (Crataegus, Prunus) i els agullons (Rubus,
Rosa)
En general les fulles, simples o compostes, sn alternes, dentades i amb dues estpules persistents, cosa que les
diferencia de les espcies duna altra famlia molt emparentada amb aquesta, les Ranunculcies.
Les flors, de simetria radial i hermafrodites, es presenten sovint agrupades en inflorescncies.
A ms del pistil, tenen 5 spals, 5 ptals lliures de vius colors3 i estams en nombre mltiple de 5 4.
Lelevat nombre destams permet una producci elevada de pollen acompanyada de nctar o no (Rosa, p.ex.)
Degut a la simplicitat de la flor i a labundant producci de pollen sn molt variats els insectes que hi tenen
accs.
Es tracta, doncs, duna pollinitzaci entomgama poc especialitzada, la qual cosa facilita un certa tendncia a les
hibridacions, particularment notable en els gneres Rosa i Rubus.
Tot i que la propagaci general s mitjanant llavors, alguns gneres tenen tendncia a la reproducci vegetativa
mitjanant estolons (amorgonament), com s el cas de Fragaria, les maduixes, i Rubus, els esbarzers.
Els fruits sn molt variables: nhi ha tant secs com carnosos, amb una o ms llavors i sovint vistosos5.
Aix, tenim els tipus de fruits segents:
aquenis, secs, indehiscents i amb una sola llavor;
cinorrdons, fruits compostos formats per nombrosos fruits secs tancats dins un recipient amb forma de copa,
tpic de les roses;
drupes, carnosos, derivats duna sola flor i amb pinyol dur que protegeix una o ms llavors, tpic dels prnids
(prunes, albercocs, cireres, etc.);
follicles, secs, amb diverses llavors i dehiscents per un sol costat (la sutura ventral);
polidrupes, com les mres dels esbarzers (Rubus)
poms, carnosos amb lendocarpi (que alberga les llavors) de consistncia coricia o membranosa; tpic dels
mlids (pomes, peres)
Tots aquests carcters fan pensar que es tracta duna de les famlies ms arcaiques dentre les Dicotilednies,
probable derivaci del complexe ancestral (Subclase Magnolidae) i alhora probable antecessora de Lleguminoses i
Umbellferes.
Les Roscies arbustives viuen sobretot a les bardisses i tamb formen el sotabosc de boscos ms o menys
clarejats; les Roscies arbries no formen poblacions nombroses, sin que viuen esparses entre daltres espcies,
generalment dins de boscos caducifolis.
La utilitat de les Roscies es basa sobretot en dues aplicacions, lagronmica (els fruiters) i lornamental
(sobretot les roses).
Tot i aix, daltres espcies tenen importncia diversa. Aix, de les llavors de Licania arborea, de Mxic, i de L.
rigida, de Brasil, sextrauen olis secants de gran importncia industrial.
Tamb t importncia regional Moquila utilis, amb la fusta de la qual els indgenes de lAmania fan recipients
resistents al foc (cermica vegetal).
Per ltim, la fusta del pal de sab (Quillaja saponaria), rica en saponina, sutilitza com a sab per al llavat de
robes delicades.

Pel que fa a les espcies de major importncia per a nosaltres, les agruparem artificialment en dos grans conjunts:
els arbres fruiters i les roses.

Els arbres fruiters

Dels arbres cultivats com a fruiters (de fruites fresques) als Pasos Catalans, les dues terceres parts pertanyen a la
famlia de les Roscies (cal afegir-hi, a ms, el cultiu de lametller, del qual no es busca el fruit, sin la llavor, i de la
maduixera, que no s cap arbre sin una herba perenne)6.
Per tamb hi ha fruiters daquesta famlia cultivats espordicament o a petita escala, daltres que creixen
espontanis i fins i tot alguna herba que tamb fa fruits comestibles.
Situem, a la tabla segent, els fruiters que pertanyen a aquesta famlia agru-pats segons siguen espontanis,
cultivats o subcultivats (cultivats a petita escala):

Ens detindrem un poc en alguns daquests, i comenarem pels espontanis, molts dels quals no sn arbres, sin
arbustos.

Amelanchier ovalis Medik
Corner (cast.: guillomo)
Arbust caducifoli de fulles marcadament ovals (com ens indica lespecfic ovalis) i amb la vora finament dentada.
Les flors sn primaverals, de color blanc i agrupades en ramells.
Els fruits sn estivals, de la mida dun psol, coronats per les restes del calze i de color blau; comestibles, tenen
un sabor agradable.
Viu a llocs relativament frescos i ombrvols, per damunt dels 800 m, i pot ser considerat com a una mena
dindicador de transici entre la vegetaci mediterrnia i leurosiberiana.

Crataegus monogyna J acq.7
Ar blanc (Garrotxa, Valls, Segarra), cirerer despinal (Marina Alta), espinal (Comtat), garbuller (Marina Alta),
mallol (Alcoi) (cast.: majuelo) (IV).
Arbust caducifoli de fulles profundament dividides en lbuls (de 3 a 7) dentats o no.
s molt punxs i intricat, per la qual cosa ha estat emprat com a tanca.
Les flors, primaverals, sn de color blanc.
Els fruits, tardorals, sn menuts i vermells, amb un nic pinyol (com ens indica lespecfic monogyna);
comestibles, probablement eren consumits en abundncia en temps prehistrics, ja que se nhan trobat abundants
restes en moltes excavacions.
Una altra planta del mateix gnere, ara noms cultivada espordicament, s latzeroler, seroler o soroller8 (C.
azarolus)9 de fruits tamb comestibles com ens ho recorda la segent can popular:

Morena, si jo et pillara
en un barranc que est a soles
thavia de fer passar
dalboros i de seroles
Prunus spinosa L.
Aranyoner (Selva, Segarra, Mallorca), espinalet (Comtat) (cast.: endrino)
Arbust caducifoli de rames punxoses i floraci anterior a leixida de les fulles.
Els fruits, aranyons, sn estiuencs i amb aspecte duna pruna xicoteta de color blau fosc i amb una fina pellcula
blanquinosa que es desprn en fregar-la amb els dits.
Els aranyons sn comestibles, tot i que de sabor un poc aspre i cid en madurar.
Amb aquests es prepara per maceraci en ans el licor tpic de Navarra, el patxaran.
Viu preferentment als alzinars i les bardisses.

Rubus ulmifolius Schot10
Esbarzer, abracer (Alacant, Marina Baixa), albarzer (Alacant, Marina Baixa, Comtat, Costera), ambarzer
(Marina Baixa), sarsal de mres (Alacant), romeguera (Garrotxa, Baix Empord, Baix Maestrat).
Liana molt arrapadora de temibles agullons corbats cap enrera.
Produeix nombroses tiges llargues i escampades en totes direccions que, en arribar la tardor, es corben cap a
terra, samorgonen i arrelen per un extrem originant una nova planta.
Protegits per la tremenda espinescncia i lintricat del conjunt, solen niuar-hi algunes espcies docells de petita
mida, com les busqueretes (Sylvia communis).
Les fulles sn compostes, amb 3 o 5 folols de marge dentat, verdes pel dret i amb el revers cobert duna pilositat
blanquinosa; en ocasions shi observen taques vermelles produdes per latac dun fong parsit.
Les flors, blanques o lleugerament rosades, donen pas als fruits, les mres, comestibles i de sabor agradable amb
les quals es preparen delicioses confitures.
Dominant en moltes bardisses i vores de camins relativament humides, ha estat introduda recentment en alguns
pasos sud-americans, on shi est escampant amb gran mpetu invasor.
La gerdera s un altre Rubus (R. idaeus) de fruits comestibles i molt apreciats, els gerdons (cast.: frambuesa),
amb els quals es fan excellents xarops, melmelades i confitures.
Pel que fa al gnere Rubus, potser siga convenient dir que s un dels ms difcils destudiar, i que, de penetrar-hi,
un es pot quedar enganxat i immobilitzat intellectualment de manera tan ferma com quan es penetra fsicament en
una bardissa dominada per aquestos. Per referir-nos a un cas, noms lespcie que hem estudiat, R. ulmifolius, ha
estat subdividida en 20 subespcies i unes 100 varietats. Qui s el valent que shi atreveix?
Ara seguirem amb els cultivats, i comenarem no per un arbre, sin per una herba.

Fragaria vesca L.
Maduixera, fraulera (cast.: fresa).
Herba estolonfera que, tot i que creix espontniament a les vores i clarianes dels boscos humits, es cultiva en
gran escala per a consum del seu fruit, la maduixa o fraula.
Tamb es cultiva en abundncia la F. * ananassa o fraguera, hbrid de F. virginiana i F. chiloensis que fa uns
fruits, les fragues o maduixes grosses (cast.: fresones) ms grans i sucoses que lanterior per de sabor menys delicat
i fragant.
Tot i que molts dels arbres daquesta famlia han estat tradicionalment cultivats com a fruiters i que de moltes
espcies es multipliquen constantment les varietats comestibles, actualment moltes altres han deixat de ser-ho per la
difcil comercialitzaci dels seus fruits.
Aquest s el cas del nesprer o nyesprer (Mespilus germanica) (I), de fruit, la nespra, petit i aspre i al qual
antigament se li dedicava la segent endevinalla:
En lhorta es cria,
en lhorta est,
duu coroneta (les restes del calze)
i no s capell.
Tamb les serves o svies, els fruits de la servera (Sorbus domestica), sn aspres fins i tot quan maduren, i es fa
necessari sobremadurar-los i que sinicie un procs de fermentaci per a fer agradables els fruits, de polpa farinosa i
dola tot i que una mica fada (inspida). Larbre s el probable origen de nombrosos topnims: Cervera (Segarra;
Lleida), Son Cervera (Mallorca), Cervell (Baix Llobregat; Barcelona) i Cervera del Maestrat (Baix Maestrat;
Castell).
Tant les nespres com les serves, les atzeroles i els codonys sn fruits de tardor11 i comparteixen una certa
asprositat en el gust i dificultat en la comercialitzaci, per la qual cosa cada volta sen veuen menys, tot i que encara
romanen topnims que ens recorden la seua importncia, com la Sorollera i la Codonyera, tots dos a la Matarranya
(Terol).
Ms xit ha tingut el nesproler (Eriobotrya japonica), introdut des de lExtrem Orient a finals del segle XVIII
(1784) i molt cultivats a la Marina Baixa (sobretot a Callosa den Sarri, on arriba a ser prcticament un monocultiu).
Tamb allctones sn altres espcies de gran xit alimentari i comercial, com les que en produeixen els prssecs
o bresquilles (cast.: melocotn), els albercocs, les cireres (cast.: cerezas)12, les prunes (cast.: ciruela), les peres i, per
a fer-ne un dol molt estimat, les codonyes (cast. membrillo)13.
Les reines de les Roscies cultivades pels seus fruits sn, per, a casa nostra, la pomera i lametller.

Pyrus malus L.14
Pomera
Cultivada des de ben antic, les varietats que shan aconseguit al llarg del temps superen les 2.000, tot i que
moltes daquestes shan abandonat degut als canvis dels gustos en els consumidors o per dificultats en la conservaci,
el transport o la comercialitzaci.
El cultiu daquest fruiter s el de major superfcie dedicada i producci obtinguda a tots els Pasos Catalans, i t a
les planes lleidatanes el seu focus principal.
Des de la ms remota antiguitat, les pomes han estat considerades un smbol cultural de primera importncia, i de
fet, als Camps Elisis de la mitologia grega, on anaven les nimes dels premiats desprs de morts, hi havia un hort de
pomeres.
Per alguns tractadistes tot aix deriva dun equvoc, ja que originalment el nom de la poma (melon) era atribut a
la serva, fruit la dolor del qual va associat a la seua putrefacci (les serves shan de deixar sobremadurar i comenar
a fermentar per a que perguen la seua aspror i passen a ser dolces i agradables), la qual cosa ens explica millor el seu
simbolisme mortuori i ambivalent (de dolor espiritual i corrupci corporal).
Siga com siga, al folklore indoeuropeu les pomeres i les pomes apareixen sovint associades a situacions
conflictives, on actuen com a element de discrdia i/o de consumaci.

Aix, quan la llegenda bblica dAdam i Eva va arribar a lEuropa central, el metafric fruit de larbre que s al
mig del jard (Gnesi 3:3) va ser interpretat com una poma (malgrat que lnic arbre que apareix identificat al texte
s la figuera), cosa que ha quedat reflectida en nombroses obres dart, com Adam i Eva (1507) dAlbrecht Drer, o
El pecat original, dIl Tintoretto.
I tamb era una poma el fruit que va posar Eris (la deessa de la discrdia) entre Hera, Atena i Afrodita15 amb el
missatge per a la ms bella; segons continua la llegenda, de la disputa entre les deesses i la posterior resoluci sota
larbitratge de Paris, va sorgir el rapte dHelena i la conseqent guerra de Troia.
I era una poma la fruita emmetzinada que ofereix la bruixa a Blancaneus i que causa la seua mort aparent.
La poma ha estat emprada tamb com a prova, tal i com es descriu al document del segle XV conegut com
Malleus maleficarum, en el captol dedicat a les proves de ballesteria, i que t la seua plasmaci en la llegenda
nacional sussa de Guillem Tell, en qu el tir Gessler obliga lheroi a clavar una fletxa sobre una poma situada al
capdamunt del seu fill.16
Daltres Pyrus dinters sn la perera (P. communis subsp. communis), tamb amb nombroses varietats, i, a
escala menor, el perelloner (P. spinosa), que tamb creix espontani a les bardisses de les contrades mediterrnies
plujoses.

Prunus dulcis (Mill) D.A.Webb. (=Amygdalus communis L.)
Ametller

Segons la fbula narrada per SERVIUS, la princesa Phyllis (o Filis) de Trcia estava enamorada dAcames, fill
de lheroi atens Teseu (loccidor del Minotaure) i un dels participants en la guerra de Troia.
A causa duna avaria, el vaixell que portava Acames no va poder acompanyar les naus ateneses que tornaven
victorioses de Troia, i Filis, desprs duns dies danguniosa espera, va morir daflicci.
La deessa Atena, compadida, la va transformar en un ametller com a homenatge a lamor fidel.
Passat un temps va tornar Acames i, en assabentar-se del fet, va anar a abraar lametller, i mentre hi plorava,
larbre es va cobrir amb centenars de flors, blanques com flocs de neu, en reconeixement de Filis al seu amant i com
a smbol de lamor que no s venut ni per la mort.

Aquest arbre, que floreix abans de traure les fulles, presenta una diferncia notable respecte de les altres espcies
del gnere Prunus.
En efecte, mentre que la carn de les drupes dels altres Prunus cultivats s comestible, les de lametller tenen la
carn eixuta, corretjosa, i no comestible (excepte quan estan verdes); per contra, les llavors, les ametlles, sn
agradables, dolces i molt nutritives.17
Les ametlles, crues o torrades, intervenen en mltiples plats de la nostra cuina i en pastissos, cremes, orxates i en
el popular torr de Nadal.
Tan sols sn perilloses les ametlles amargues, riques en un glucsid, lamigdalina, que en arribar a lestmac es
dissocia en glucosa, aldehid benzoic i cid cianhdric, molt txic ja que inhibeix la respiraci de les cllules i a
determinades concentracions resulta letal. Afortunadament, el pronunciat sabor amarg daqueixes ametlles actua com
a dissuasor molt efica front a ingestions excessives.
Els ametllers resisteixen bastant b leixut climtic, per noms poden ser cultivats a gran escala en llocs amb
hiverns suaus ja que la seua floraci prematura els fa molt sensibles a les gelades tardanes.
Aqueixa avanada floraci, i el fet que les flors apareguen abans que les fulles, ha sigut objecte de nombroses
consideracions de carcter cultural.
Aix, p.ex., tenim el refrany
Si per la Candelria flora18
lhivern ja est fora.
Refrany que a lAlacant, i com dubtant de les asseveracions massa fermes referides al temps, se li afegeix:
... i si no flora,
ni dins ni fora.
Aqueixa premonici de la primavera que saproxima ha fet que en hebreu el nom que designa lametller siga
sequed, vigilant, en tant que vigila laparici del bon temps (... i lacompliment de la paraula de J ahveh: J eremies
1:11-12).


Ha estat tamb motiu dinspiraci potica, com la que transpua del full de dietari de J oan MARAGALL:

23 gener:
Avui, per primera i dola volta,
mha sorprs la blancor dels ametllers
traient el cap per sobre dels recers
de lhort blanc de les monges caputxines:
semblaven esferets
de sentir-se tan florits
tot sols entre les boirines.
La importncia cultural de lametller queda reflectida tamb en la seua presncia en objectes dedicats al culte,
com s el cas del canelobre dels set braos de la religi jueva, en qu els sis braos laterals porten calzes en forma de
flor dametller (xode 25:33-36 i 37:19-21).
Igualment, el primitiu ceptre sacerdotal dels jueus va ser una rama dametller, la que pertanyia a Aaron i que va
florir de la nit al mat, la qual cosa indicava la seua designaci per J ahv com a suprem sacerdot (Nombres 17:21-25).
Lart romnic dels cristians mostra sovint la mandorla (ametlla, en itali) com a marc del Pantcrator o de la
Marededu per a indicar que gaudeix del favor div.
Tamb apareix reflectida lexcepcional floraci de lametller a lpera romntica Tanhuser, de WAGNER, on el
personatge central es debat entre lamor pur (a Elisabeth) i el carnal (a Venus); doncs b, en el 3r acte, el

(amorgonament), com s el cas de Fragaria, les maduixes, i Rubus, els esbarzers.
Els fruits sn molt variables: nhi ha tant secs com carnosos, amb una o ms llavors i sovint vistosos5.
Aix, tenim els tipus de fruits segents:
aquenis, secs, indehiscents i amb una sola llavor;
cinorrdons, fruits compostos formats per nombrosos fruits secs tancats dins un recipient amb forma de copa,
tpic de les roses;
drupes, carnosos, derivats duna sola flor i amb pinyol dur que protegeix una o ms llavors, tpic dels prnids
(prunes, albercocs, cireres, etc.);
follicles, secs, amb diverses llavors i dehiscents per un sol costat (la sutura ventral);
polidrupes, com les mres dels esbarzers (Rubus)
poms, carnosos amb lendocarpi (que alberga les llavors) de consistncia coricia o membranosa; tpic dels
mlids (pomes, peres)
Tots aquests carcters fan pensar que es tracta duna de les famlies ms arcaiques dentre les Dicotilednies,
probable derivaci del complexe ancestral (Subclase Magnolidae) i alhora probable antecessora de Lleguminoses i
Umbellferes.
Les Roscies arbustives viuen sobretot a les bardisses i tamb formen el sotabosc de boscos ms o menys
clarejats; les Roscies arbries no formen poblacions nombroses, sin que viuen esparses entre daltres espcies,
generalment dins de boscos caducifolis.
La utilitat de les Roscies es basa sobretot en dues aplicacions, lagronmica (els fruiters) i lornamental
(sobretot les roses).
Tot i aix, daltres espcies tenen importncia diversa. Aix, de les llavors de Licania arborea, de Mxic, i de L.
rigida, de Brasil, sextrauen olis secants de gran importncia industrial.
Tamb t importncia regional Moquila utilis, amb la fusta de la qual els indgenes de lAmania fan recipients
resistents al foc (cermica vegetal).
Per ltim, la fusta del pal de sab (Quillaja saponaria), rica en saponina, sutilitza com a sab per al llavat de
robes delicades.

Pel que fa a les espcies de major importncia per a nosaltres, les agruparem artificialment en dos grans conjunts:
els arbres fruiters i les roses.

Els arbres fruiters

Dels arbres cultivats com a fruiters (de fruites fresques) als Pasos Catalans, les dues terceres parts pertanyen a la
famlia de les Roscies (cal afegir-hi, a ms, el cultiu de lametller, del qual no es busca el fruit, sin la llavor, i de la
maduixera, que no s cap arbre sin una herba perenne)6.
Per tamb hi ha fruiters daquesta famlia cultivats espordicament o a petita escala, daltres que creixen
espontanis i fins i tot alguna herba que tamb fa fruits comestibles.
Situem, a la tabla segent, els fruiters que pertanyen a aquesta famlia agru-pats segons siguen espontanis,
cultivats o subcultivats (cultivats a petita escala):

Ens detindrem un poc en alguns daquests, i comenarem pels espontanis, molts dels quals no sn arbres, sin
arbustos.

Amelanchier ovalis Medik
Corner (cast.: guillomo)
Arbust caducifoli de fulles marcadament ovals (com ens indica lespecfic ovalis) i amb la vora finament dentada.
Les flors sn primaverals, de color blanc i agrupades en ramells.
Els fruits sn estivals, de la mida dun psol, coronats per les restes del calze i de color blau; comestibles, tenen
un sabor agradable.
Viu a llocs relativament frescos i ombrvols, per damunt dels 800 m, i pot ser considerat com a una mena
dindicador de transici entre la vegetaci mediterrnia i leurosiberiana.

Crataegus monogyna J acq.7
Ar blanc (Garrotxa, Valls, Segarra), cirerer despinal (Marina Alta), espinal (Comtat), garbuller (Marina Alta),
mallol (Alcoi) (cast.: majuelo) (IV).
Arbust caducifoli de fulles profundament dividides en lbuls (de 3 a 7) dentats o no.
s molt punxs i intricat, per la qual cosa ha estat emprat com a tanca.
Les flors, primaverals, sn de color blanc.
Els fruits, tardorals, sn menuts i vermells, amb un nic pinyol (com ens indica lespecfic monogyna);
comestibles, probablement eren consumits en abundncia en temps prehistrics, ja que se nhan trobat abundants
restes en moltes excavacions.
Una altra planta del mateix gnere, ara noms cultivada espordicament, s latzeroler, seroler o soroller8 (C.
azarolus)9 de fruits tamb comestibles com ens ho recorda la segent can popular:

Morena, si jo et pillara
en un barranc que est a soles
thavia de fer passar
dalboros i de seroles
Prunus spinosa L.
Aranyoner (Selva, Segarra, Mallorca), espinalet (Comtat) (cast.: endrino)
Arbust caducifoli de rames punxoses i floraci anterior a leixida de les fulles.
Els fruits, aranyons, sn estiuencs i amb aspecte duna pruna xicoteta de color blau fosc i amb una fina pellcula
blanquinosa que es desprn en fregar-la amb els dits.
Els aranyons sn comestibles, tot i que de sabor un poc aspre i cid en madurar.
Amb aquests es prepara per maceraci en ans el licor tpic de Navarra, el patxaran.
Viu preferentment als alzinars i les bardisses.

Rubus ulmifolius Schot10
Esbarzer, abracer (Alacant, Marina Baixa), albarzer (Alacant, Marina Baixa, Comtat, Costera), ambarzer
(Marina Baixa), sarsal de mres (Alacant), romeguera (Garrotxa, Baix Empord, Baix Maestrat).
Liana molt arrapadora de temibles agullons corbats cap enrera.
Produeix nombroses tiges llargues i escampades en totes direccions que, en arribar la tardor, es corben cap a
terra, samorgonen i arrelen per un extrem originant una nova planta.
Protegits per la tremenda espinescncia i lintricat del conjunt, solen niuar-hi algunes espcies docells de petita
mida, com les busqueretes (Sylvia communis).
Les fulles sn compostes, amb 3 o 5 folols de marge dentat, verdes pel dret i amb el revers cobert duna pilositat
blanquinosa; en ocasions shi observen taques vermelles produdes per latac dun fong parsit.
Les flors, blanques o lleugerament rosades, donen pas als fruits, les mres, comestibles i de sabor agradable amb
les quals es preparen delicioses confitures.
Dominant en moltes bardisses i vores de camins relativament humides, ha estat introduda recentment en alguns
pasos sud-americans, on shi est escampant amb gran mpetu invasor.
La gerdera s un altre Rubus (R. idaeus) de fruits comestibles i molt apreciats, els gerdons (cast.: frambuesa),
amb els quals es fan excellents xarops, melmelades i confitures.
Pel que fa al gnere Rubus, potser siga convenient dir que s un dels ms difcils destudiar, i que, de penetrar-hi,
un es pot quedar enganxat i immobilitzat intellectualment de manera tan ferma com quan es penetra fsicament en
una bardissa dominada per aquestos. Per referir-nos a un cas, noms lespcie que hem estudiat, R. ulmifolius, ha
estat subdividida en 20 subespcies i unes 100 varietats. Qui s el valent que shi atreveix?
Ara seguirem amb els cultivats, i comenarem no per un arbre, sin per una herba.

Fragaria vesca L.
Maduixera, fraulera (cast.: fresa).
Herba estolonfera que, tot i que creix espontniament a les vores i clarianes dels boscos humits, es cultiva en
gran escala per a consum del seu fruit, la maduixa o fraula.
Tamb es cultiva en abundncia la F. * ananassa o fraguera, hbrid de F. virginiana i F. chiloensis que fa uns
fruits, les fragues o maduixes grosses (cast.: fresones) ms grans i sucoses que lanterior per de sabor menys delicat
i fragant.
Tot i que molts dels arbres daquesta famlia han estat tradicionalment cultivats com a fruiters i que de moltes
espcies es multipliquen constantment les varietats comestibles, actualment moltes altres han deixat de ser-ho per la
difcil comercialitzaci dels seus fruits.
Aquest s el cas del nesprer o nyesprer (Mespilus germanica) (I), de fruit, la nespra, petit i aspre i al qual
antigament se li dedicava la segent endevinalla:
En lhorta es cria,
en lhorta est,
duu coroneta (les restes del calze)
i no s capell.
Tamb les serves o svies, els fruits de la servera (Sorbus domestica), sn aspres fins i tot quan maduren, i es fa
necessari sobremadurar-los i que sinicie un procs de fermentaci per a fer agradables els fruits, de polpa farinosa i
dola tot i que una mica fada (inspida). Larbre s el probable origen de nombrosos topnims: Cervera (Segarra;
Lleida), Son Cervera (Mallorca), Cervell (Baix Llobregat; Barcelona) i Cervera del Maestrat (Baix Maestrat;
Castell).
Tant les nespres com les serves, les atzeroles i els codonys sn fruits de tardor11 i comparteixen una certa
asprositat en el gust i dificultat en la comercialitzaci, per la qual cosa cada volta sen veuen menys, tot i que encara
romanen topnims que ens recorden la seua importncia, com la Sorollera i la Codonyera, tots dos a la Matarranya
(Terol).
Ms xit ha tingut el nesproler (Eriobotrya japonica), introdut des de lExtrem Orient a finals del segle XVIII
(1784) i molt cultivats a la Marina Baixa (sobretot a Callosa den Sarri, on arriba a ser prcticament un monocultiu).
Tamb allctones sn altres espcies de gran xit alimentari i comercial, com les que en produeixen els prssecs
o bresquilles (cast.: melocotn), els albercocs, les cireres (cast.: cerezas)12, les prunes (cast.: ciruela), les peres i, per
a fer-ne un dol molt estimat, les codonyes (cast. membrillo)13.
Les reines de les Roscies cultivades pels seus fruits sn, per, a casa nostra, la pomera i lametller.

Pyrus malus L.14
Pomera
Cultivada des de ben antic, les varietats que shan aconseguit al llarg del temps superen les 2.000, tot i que
moltes daquestes shan abandonat degut als canvis dels gustos en els consumidors o per dificultats en la conservaci,
el transport o la comercialitzaci.
El cultiu daquest fruiter s el de major superfcie dedicada i producci obtinguda a tots els Pasos Catalans, i t a
les planes lleidatanes el seu focus principal.
Des de la ms remota antiguitat, les pomes han estat considerades un smbol cultural de primera importncia, i de
fet, als Camps Elisis de la mitologia grega, on anaven les nimes dels premiats desprs de morts, hi havia un hort de
pomeres.
Per alguns tractadistes tot aix deriva dun equvoc, ja que originalment el nom de la poma (melon) era atribut a
la serva, fruit la dolor del qual va associat a la seua putrefacci (les serves shan de deixar sobremadurar i comenar
a fermentar per a que perguen la seua aspror i passen a ser dolces i agradables), la qual cosa ens explica millor el seu
simbolisme mortuori i ambivalent (de dolor espiritual i corrupci corporal).
Siga com siga, al folklore indoeuropeu les pomeres i les pomes apareixen sovint associades a situacions
conflictives, on actuen com a element de discrdia i/o de consumaci.

Aix, quan la llegenda bblica dAdam i Eva va arribar a lEuropa central, el metafric fruit de larbre que s al
mig del jard (Gnesi 3:3) va ser interpretat com una poma (malgrat que lnic arbre que apareix identificat al texte
s la figuera), cosa que ha quedat reflectida en nombroses obres dart, com Adam i Eva (1507) dAlbrecht Drer, o
El pecat original, dIl Tintoretto.
I tamb era una poma el fruit que va posar Eris (la deessa de la discrdia) entre Hera, Atena i Afrodita15 amb el
missatge per a la ms bella; segons continua la llegenda, de la disputa entre les deesses i la posterior resoluci sota
larbitratge de Paris, va sorgir el rapte dHelena i la conseqent guerra de Troia.
I era una poma la fruita emmetzinada que ofereix la bruixa a Blancaneus i que causa la seua mort aparent.
La poma ha estat emprada tamb com a prova, tal i com es descriu al document del segle XV conegut com
Malleus maleficarum, en el captol dedicat a les proves de ballesteria, i que t la seua plasmaci en la llegenda
nacional sussa de Guillem Tell, en qu el tir Gessler obliga lheroi a clavar una fletxa sobre una poma situada al
capdamunt del seu fill.16
Daltres Pyrus dinters sn la perera (P. communis subsp. communis), tamb amb nombroses varietats, i, a
escala menor, el perelloner (P. spinosa), que tamb creix espontani a les bardisses de les contrades mediterrnies
plujoses.

Prunus dulcis (Mill) D.A.Webb. (=Amygdalus communis L.)
Ametller

Segons la fbula narrada per SERVIUS, la princesa Phyllis (o Filis) de Trcia estava enamorada dAcames, fill
de lheroi atens Teseu (loccidor del Minotaure) i un dels participants en la guerra de Troia.
A causa duna avaria, el vaixell que portava Acames no va poder acompanyar les naus ateneses que tornaven
victorioses de Troia, i Filis, desprs duns dies danguniosa espera, va morir daflicci.
La deessa Atena, compadida, la va transformar en un ametller com a homenatge a lamor fidel.
Passat un temps va tornar Acames i, en assabentar-se del fet, va anar a abraar lametller, i mentre hi plorava,
larbre es va cobrir amb centenars de flors, blanques com flocs de neu, en reconeixement de Filis al seu amant i com
a smbol de lamor que no s venut ni per la mort.

Aquest arbre, que floreix abans de traure les fulles, presenta una diferncia notable respecte de les altres espcies
del gnere Prunus.
En efecte, mentre que la carn de les drupes dels altres Prunus cultivats s comestible, les de lametller tenen la
carn eixuta, corretjosa, i no comestible (excepte quan estan verdes); per contra, les llavors, les ametlles, sn
agradables, dolces i molt nutritives.17
Les ametlles, crues o torrades, intervenen en mltiples plats de la nostra cuina i en pastissos, cremes, orxates i en
el popular torr de Nadal.
Tan sols sn perilloses les ametlles amargues, riques en un glucsid, lamigdalina, que en arribar a lestmac es
dissocia en glucosa, aldehid benzoic i cid cianhdric, molt txic ja que inhibeix la respiraci de les cllules i a
determinades concentracions resulta letal. Afortunadament, el pronunciat sabor amarg daqueixes ametlles actua com
a dissuasor molt efica front a ingestions excessives.
Els ametllers resisteixen bastant b leixut climtic, per noms poden ser cultivats a gran escala en llocs amb
hiverns suaus ja que la seua floraci prematura els fa molt sensibles a les gelades tardanes.
Aqueixa avanada floraci, i el fet que les flors apareguen abans que les fulles, ha sigut objecte de nombroses
consideracions de carcter cultural.
Aix, p.ex., tenim el refrany
Si per la Candelria flora18
lhivern ja est fora.
Refrany que a lAlacant, i com dubtant de les asseveracions massa fermes referides al temps, se li afegeix:
... i si no flora,
ni dins ni fora.
Aqueixa premonici de la primavera que saproxima ha fet que en hebreu el nom que designa lametller siga
sequed, vigilant, en tant que vigila laparici del bon temps (... i lacompliment de la paraula de J ahveh: J eremies
1:11-12).


Ha estat tamb motiu dinspiraci potica, com la que transpua del full de dietari de J oan MARAGALL:

23 gener:
Avui, per primera i dola volta,
mha sorprs la blancor dels ametllers
traient el cap per sobre dels recers
de lhort blanc de les monges caputxines:
semblaven esferets
de sentir-se tan florits
tot sols entre les boirines.
La importncia cultural de lametller queda reflectida tamb en la seua presncia en objectes dedicats al culte,
com s el cas del canelobre dels set braos de la religi jueva, en qu els sis braos laterals porten calzes en forma de
flor dametller (xode 25:33-36 i 37:19-21).
Igualment, el primitiu ceptre sacerdotal dels jueus va ser una rama dametller, la que pertanyia a Aaron i que va
florir de la nit al mat, la qual cosa indicava la seua designaci per J ahv com a suprem sacerdot (Nombres 17:21-25).
Lart romnic dels cristians mostra sovint la mandorla (ametlla, en itali) com a marc del Pantcrator o de la
Marededu per a indicar que gaudeix del favor div.
Tamb apareix reflectida lexcepcional floraci de lametller a lpera romntica Tanhuser, de WAGNER, on el
personatge central es debat entre lamor pur (a Elisabeth) i el carnal (a Venus); doncs b, en el 3r acte, el Papa de
Roma li diu a Tanhuser que s ms difcil que siga perdonat dels seus pecats que florisca i done flors el sec bcul en
qu es recolza (i que era dametller), la qual cosa succeix miraculosament i fa que lheroi, penedit i salvat, muiga
sobre el cadver de la seua estimada Elisabeth.
I tamb apareix en llegendes populars, com lalacantina dirigida a explicar la forma de cara de moro del penyal
sobre el que es sustenta el matxo del castell de Santa Brbara, i en qu lalcaid del castell, davant la pretensi de la
seua filla de casar-se amb un cristi de qui shavia enamorat, li ho promet sota la condici que ensedem apareguera
coberta de neu lrida superfcie dels terrenys que envolten el castell, cosa que va succeir simblicament en florir de
cop tots els ametllers que hi havia; la llegenda, per, acaba en tragdia, ja que el cristi havia estat ajusticiat, la filla
de lalcaid es sucida i el mateix fa son pare, que, en caure sobre les roques que sustenten el castell va deixar-hi
impressa la seua fa contraguda.

La riquessa del gnere Prunus pel que fa a arbres fruiters s notables.
Recordem, si ms no, els segents:
P. domestica, la prunera;
P. avium (=Cerasus avium), el cirer o cirerer;
P. persica (=Persica vulgaris), el bresquiller o presseguer; i
P. armeniaca (=Armeniaca vulgaris), lalbercoquer.
Tal i com podem notar, els dos darrers noms especfics indiquen la procedncia daquests fruiters (Prsia i
Armnia).
Per tamb lantic nom genric del segon, Cerasus, ens indica la seua procedncia, ja que aqueix nom es refereix
a una ciutat helnica del Ponto (a lAsia Menor) durant lpoca de Mitrdates, Pompeu i Csar (s I aC).
En aqueixa poca, a Roma era clebre per la magnificncia dels seus banquets un poltic molt ric, Luculle, el
qual, sempre a la recerca de nous menjars per tal dimpresionar els seus convidats, va introduir-hi una fruita vermella
i esfrica de Cerasus, que inevitablement va rebre el nom de cerasum, la nostra cirera (en catal antic, ciresa), i del
qual deriven tamb loccit cireija, el portugus cereja, el francs cerise, langls cherry i el castell cereza.
Tot i aix, no va ser el cirerer lnica espcie adjudicatria del nom de Cerasus; en efecte, tamb tenim unes
altres de lactual gnere Prunus que originriament van ser incloses dins lantic gnere Cerasus, com, p.ex.:
P. mahaleb (=Cerasus mahaleb), el cirerer de rabosa;
P. lusitanica (=Cerasus lusitanica), el llorer-cirer silvestre; i
P. padus (=Cerasus padus), el gatzer;
a ms del cultivat com a ornamental Prunus cerasifera, el mirolab.

Rosa L.

Tots els qui hem tingut la sort destudiar llat sabem que el nom de rosa, que preniem com a exemple de la 1
declinaci, s un llegat dels romans i prov del grec rhodon, que tamb vol dir rosa.
De les roses tenen inters tant les silvestres com les cultivades.
Podem agrupar les primeres segons els ambients en qu shi fan:
als matollars i/o les bardisses de les contrades mediterrnies: la gavarrera o roser can (Rosa canina), arbust
robust de flors blanques o rosades i amb agullons corbats com els ullals dun gos; lenglantina o roser bord (R.
sempervirens), liana molt sarmentosa, perennifolia i de flors blanques; i altres com R. pouzinii, R. nitidula, i R.
agrestis, i tamb, als matollars i boscos clars, R. pimpinellifolia;
a lestatge munt tornem a trobar R. canina i R. agrestis, i tamb, a les bardisses, R. glauca, R. villosa, R.
tomentosa, R. coriifolia, R. elliptica ,R. sicula, R. micrantha i R. rubiginosa; R. arvensis als boscos humits, R.
montana sobre sls pedregosos i, per ltim, R. pendulina als boscos de pi negre.
Totes tenen en com, entre daltres trets, un calze molt especial. En efecte, dels cinc spals, dos sn quasi
triangulars, uns altres dos tenen per les vores laterals una mena de perllongacions menudetes anomenades barbes i el
spal que queda noms t eixes perllongacions per una de les vores, per no per laltra; tot a va inspirar el poeta
clssic a descriurels aix:

Quinque erat frates
Duo barbate
Duo sine barba nate
Alter qui remanebat
De midia barba erat

La floraci (flors de color blanc o rosat) sol ser primaveral tardana i fins i tot estival, i els fruits maduren per
lestiu i estan albergats dins un receptacle lleugerament carns i tapissat internament de pls urticants; la forma
daquestos receptacles va de globulosa a ellptica i sn de color vermell ms o menys intens.
Potser la ms comuna de totes les roses siga la gavarrera19, que els grecs coneixien amb el nom de kynorhodon
(s a dir, roser can) don ha derivat tant el nom cientfic desta espcie, Rosa canina, com el nom del receptacle que
alberga els fruits dels rosers, cinorrdon.
De la gavarrera sha fet tot un compendi de medicina popular tot basant-se en la teoria de les formes o dels
senyals.
Aix, sha suposat el segent:
com que les espines tenen forma dullals de gos, sha usat per a guarir la rbia;
com que linterior del cinorrdon est tapissat de pls urticants, sha usat per a expulsar els cucs intestinals,
amb la creena que ixirien fugint de la picor;
com que sobre les rames i els fruits es formen a vegades unes mates globuloses amb aspecte de cabellera, i
que no sn sin les agalles o cecidis de linsecte Rhodites rosea, shan usat aqueixes mates per a combatre lalopcia
o calvcie.
Pel que fa al cultiu dels rosers com a plantes ornamentals, la seua prctica est corroborada des dels principis de
la histria escrita.
Aix, un dels jardins de roses ms clebres de lantiguitat va ser el del rei Mides, de Ldia (sia Menor), tal i com
ens diu HERODOT (I:14).
Pel que fa als rosers de jard, es calcula que existeixen o han existit ms de 30.000 varietats, aconseguides per
hibridacions ms o menys complexes a partir dalgunes de les aproximadament 100 espcies de Rosa, sobretot de
Rosa gallica, R. foetida, R. moschata, R. sinensis.
Quasi totes les varietats ornamentals fan flors amb ms ptals dels 5 originals, aconseguits mitjanant la
transformaci destams en nous ptals.
Algunes de les roses que avui ens pareixen corrents sn relativament recents, com s el cas de la rosa roja
fragant, aconseguida el 1860 mitjanant lencreuament de la varietat anomenada General J acqueminot, vermella per
vulgar, amb la Rosa sinensis, de forma molt bella i aroma fragant.
En aqueix sentit, hi ha creences tradicionals que potser no corresponguen a la realitat, com s el cas dall relatiu
a lanomenada guerra de les Dues Roses que va enfrontar a dues cases nobiliries angleses per la consecuci de la
corona reial a lacabament de la dinastia Plantagenet. En efecte, sembla que de les roses que representaven les dues
cases enfrontades, cap nera roja, sin que una, la de la casa de York era la blanca Rosa alba i laltra, la de la casa de
Lancaster era la Rosa gallica subsp. officinalis, de color rosat.
Per no sols s la forma i el color dels ptals all que busquen els jardiners amb les roses. Tamb laroma s un
dels components objecte de ms recerca i intents de millora. Des del ms suau aroma fins a la fragncia ms
pesant20, la gamma dolors de les roses s una de les ms variades en el mn vegetal. Dentre totes, les espcies ms
utilitzades per lequilibri i la qualitat dels seus aromes sn la Rosa gallica, R. centifolia, R. damascena i R. moschata.
Lanomenada aigua de roses sobt de la primera destillaci dels ptals, i susa preferentment com a colliri.
Mitjanant una segona destillaci sobt lessncia, usada en licoreria, reposteria i, sobretot, en perfumeria i
cosmtica.
Fins la invenci dels aromes artificials, va ser Bulgria la principal productora dessncia de roses.
La importncia de les roses no s tan sols de tipus prctic o esttic.
Forma part de la toponmia: Roses, a lAlt Empord (Girona) i Setla, Mira-rosa i Mira-flor, a la Marina Alta
(Alacant); i tamb de lantroponma: Rosa, Roser, Rosari, Rosalia21.

s tamb notable el seu contingut simblic, ja que s emblema de pasos 22, ciutats 23 i famlies.
Tamb s el smbol de lordre secreta dels Rosacreus i per als cristians s un dels smbols de la Mare de Du, a
qui invoquen en les lletanies sota ladvocaci de rosa mstica i a qui els catlics dediquen el rosari, acte de devoci
dividit en tres cicles (misteris de dolor, de goig i de glria) de cinc peces cadascun.24
El papa dels catlics atorga la rosa dor, una figura de rosa brodada en or i beneda el quart diumenge de
Quaresma, com a distinci honorfica a determinades persones molt illustres.
En literatura apareix sovint, des del Roman de la Rose, de LORRIS, fins a les ms recents La rosa dAlexandria,
de VZQUEZ Montalbn, o El nom de la rosa, dUmberto ECO, o en la pellcula dirigida per Woody Allen La rosa
prpura del Caire.
I no sols apareix en els ttols dobres celebrades, sin que alguns personatges li fan lhonor, com Rosalinda, la
immortal personificaci de lastcia femenina en As you like it (Al vostre gust), de SHAKESPEARE.
Clssicament sha ents la rosa com el smbol de la fugacitat de la bellesa, tal i com recull, p.ex., AUSONI a les
seues Odae, on encoratja a gaudir de la joventut mentre dura de la segent manera:
Collige virgo rosas, dum flos noves et nova pubes
et memor esto aevum sic properare tuum.25
I tamb, com no, s una de les nostres flors nacionals, que es posa de manifest el dia de sant J ordi, en qu els
enamorats es regalen mtuament un llibre i una rosa, no sols a Catalunya sin cada volta ms a la resta dels Pasos
Catalans.

1 De Rosa, el gnere ms representatiu.
2 Daquest gnere deriva el nomde laspirina (vegeu l'apartat final de la famlia Saliccies).
3 Lnic color que mai no tenen les roses s el color blau, tot i que recentment (setembre 1991) sha publicat la notcia que un equip de botnics
havia aconseguit allar i patentar un gen responsable de la formaci del color blau en les roses, una de les quimeres dels jardiners a ligual que les
orqudies negres. Potser no massa tard sabremla veritat o falsedat de la notcia.
4 En algunes espcies cultivades (Prunus, Rosa) sn freqents les flors amb ms ptals dels habituals (supernumeraris) grcies a la transformaci dels
estams en ptals.
5 La vistositat dels fruits afavoreix la dispersi ornitcora, s a dir, mitjanant les aus que mengen aqueixos fruits tan cridaners, ja que el sentit ms
desenvolupant en les aus s justament la vista.
6 Tamb tenen importncia coma cultius fruiters el taronger, la vinya, la palmera de dtils, la figuera i el magraner.
7 Del grec krataios, fort, en al.lusi a la duresa de la seua fusta, molt resistent al fregament, i monogyna, que vol dir amb un sol carpel i, pertant, amb
un sol pinyol.
8 Don deriva, p.ex., el cognomSorolla.
9 Segons la tradici artrica, el mag Merln est soterrat a lombra dun atzeroler, des don espera tornar a ressucitar per a facilitar el triomf de la
justcia.
10 De ruber, pel color vermell de les seues mres abans de madurar, i ulmus, per la forma dels seus folols, que sassemblen a les fulles dun om
(Ulmus ).
11 A ligual que les figues, dtils i magranes.
12 En pintura podemadmirar-les a La marededu de les cireres, de Tiziano, obra que pertany a la col.lecci del Museu de Viena.
13 Els codonys maduren a final de setembre, per sant Miquel, poca coneguda comestiuet dels codonys o estiuet de sant Miquel.
14 De malus, nomllat procedent del vocable grec melon, que vol dir poma.
15 En la boda entre Peleu i Tetis i on Eris no havia estat convidada.
16 Segons ens diu GRAVES (1985; II:385), proves similars tamb apareixen a la Little geste of Robin Hood.
17 En els altres fruits del gnere Prunus (albercoc, pruna, bresquilla), la llavor sol ser amarga, a excepci duna varietat dalbercoc particularment
agradable i coneguda comdel pinyol dol, tal i comens ho recorda la can popular alacantina que diu:
Marianet, si vas a lhort
cull-me figues, cull-me figues.
Marianet, si vas a lhort
cull-me figues i albercocs
del pinyol dol.
18 La Candelria se celebra el 2 de febrer, 40 dies desprs de Nadal.
19 Dita aix a la Marina Baixa i, fixada coma topnim(Pla de la Gavarrera) a un lloc entre Agost i lOrito (Vinalop Mitj; Alacant).
20 Conta la llegenda que el paranoic emperador rom Heliogbal va matar uns suposats conspiradors tancant-los en una habitaci i omplint-la de
ptals de roses, la fragncia excessiva de les quals va acabar amb la vida dels tancats.
21 El santoral catlic celebra les festivitats de la Mare de du del Roser (7 doctubre) i de santa Rosa (30 dagost, traslladada litrgicament al 23 del
mateix mes).
22 Anglaterra, p.ex. (vegeu la nota 8 de les Compostes).
23 Barcelona i Perpiny, entre d'altres. Aix figura, p.ex., a l'anvers dels florins medievals (s XIV i XV) de la corona d'Arag, on la seca corresponent
s'indicava mitjanant un smbol parlant representatiu de la ciutat (una rosa en els casos esmentats, mentre que Valncia es represetava per una corona,
Tortosa per una torre, Mallorca per una M i Saragossa per una .
24 Daltres advocacions botniques de Maria i que coma tals podemveure al fams quadre de J oan de J oanes titolat La Immaculada sn: Lilium
inter spinas (24.1), Oliva speciosa, Palma exaltata in Cades, Cedrumexaltata.
24.1 Aquesta advocaci s probablement lorigen del culte a la Marededu del Lliri prpia de la Font Roja (a lAlcoi; Alacant).
25 Cull, xica, les roses mentre existeix la flor fresca i la fresca joventut / i recorda que aix corre el temps. Aquest poema ha esdevingut clssic dins la
temtica potica de lanomenat carpe diem(gaudeix daquest dia).





59. Famlia de la roja i del caf
LES RUBICIES (RUBIACEAE)1
Aquesta famlia, una de les majors de les Angiospermes, est formada per uns 500 gneres que agrupen al voltant
de les 7.000 espcies distribudes per la major part de la terra.
Moltes de les espcies tropicals sn arbres o arbustos, mentre que les de regions temperades sn fonamentalment
herbcies, com les espcies dels 8 gneres que viuen als Pasos Catalans, a saber: Asperula, Callipeltis, Crucianella,
Cruciata, Galium (el ms nombrs, amb 27 espcies), Rubia, Sherardia i Valantia.
Des dun punt de vista comercial i agrcola els gneres ms importants sn alguns dels tropicals, com Cinchona,
Coffea i Gardenia.
Cinchona s el gnere a qu pertanyen diverses espcies (unes 40) darbres de la quina, rics en alcaloides, del
qual el ms utilitzat s la quinina, especfic de gran inters per a combatre el paludisme o malria i sense la qual s
dubts que els europeus hagueren pogut romandre llarg temps en les zones tropicals.
Linn va assignar al gnere el nom de Cinchona en honor a la condesa de Chinchn, virreina del Per, a qui,
segons descripci del botnic La Condamine (s XVIII), va salvar de la febra tropical lescora duna daquestes
espcies.
Tot i ser els arbres de la quina dorigen americ, els holandesos la van introduir a les seues possessions de lilla
de J ava i van aconseguir ser, a finals del segle passat, els principals productors mundials de quinina2.
El gnere Coffea comprn tamb unes 40 espcies riques en un altre alcaloide de gran importncia, la cafena.
Hom suposa que la planta de caf prpiament dita, Coffea arabica, creixia originalment silvestre a la regi de
Kaffe (Etipia); segons la tradici, durant el segle IX dC, un pastor va observar que les seues cabres sagitaven
inquietes desprs dingerir les drupes daquesta planta, per la qual cosa les va tastar ell tamb, li va agradar la
sensaci que en produen i va estendre aquest s entre la seua tribu. Posteriorment va passar a ser cultivada a
lextrem meridional de la pennsula arbiga, a la regi de Moka, des don els rabs van establir un fructfer comer
amb les llavors torrades daquesta rubicia.
El gust a prendre la infusi daquestes llavors torrades es va estendre entre els pasos musulmans (rabs,
berebers, turcs, etc.).
Segles ms tard, quan la darrera embranzida que limperi otom va fer contra Europa (1683) es va saldar amb la
seua derrota davant les portes de Viena i dun exrcit polac enviat en socors de la ciutat, es va produir un
esdeveniment que marc decissivament la presncia del caf a Europa; en efecte, en la seua fugida els turcs van
deixar enrera uns sacs de caf i, una volta tastat pels vencedors, el gust pel consum daquesta beguda es va estendre
tamb pels pasos cristians, on reparteix la seua influncia amb el te (Thea sinensis), famlia Tecies)..
En aqueix sentit, Viena3 va ser no sols la indiscutible propagadora del consum del millor caf sin tamb de la
instituci dels cafs, establiments especialitzats en el seu gaudi i en la creaci dambients i tertlies de molt divers
caire, al caliu de les quals shan produt des de conspiracions poltiques a obres literries, i que fins i tot han estat
immortalitzats en obres musicals com la Cantata del caf, de Bach, ambientada en la Viena del segle XVIII.
En popularitzar-se el seu s, els europeus van tractar per tots els mitjans darrebatar el monopoli del cultiu als
rabs.
I aix, el seu cultiu i el daltres espcies del mateix gnere (C. liberica, C. stenophylla, C. ibo, etc.) va ser
impulsat pels colonitzadors europeus i va passar a Sri Lanka, J ava i a Amrica central i meridional, on avui en dia es
produeix la major quantitat de caf (sobretot a Brasil, Colmbia, i daltres), molt per davant dels seus iniciadors
rabs.
No hem de deixar de banda una altra espcie de singular importncia en jardineria, la gardnia, Gardenia
jasminoides4, de gratssim perfum.
A casa nostra, com a la resta de les regions temperades, les rubicies que hi viuen tenen molta menys importncia
medicinal, ornamental o comercial.
Tan sols la roja (Rubia tinctorum) va gaudir antigament de certa importncia en ser cultivada per a extrauren de
les seues arrels un colorant vermell, lalitzarina5.
Avui en dia shi troba naturalitzada a les bardisses i boscos de ribera mediterranis.
Es tracta duna herba de tija quadrangular, de fulles verticillades (disposades agrupadament per pisos),
lanceolades i coricies.
Semblant a lanterior, per ms prima i enfiladissa s la rogeta, rapa, o rapallengua (Rubia peregrina) (IV), amb
la tija i les fulles tan eriades de petits agullons que arrapen en passar-les la m o la roba a contrapl.
Tamb sn dignes de destacar la creuadeta (Crucianella maritima), molt freqent a totes les nostres comunitats de
reraduna, i les espunyidelles (Galium), gnere molt ests a casa nostra, on viuen unes 27 espcies distribudes per
diferents comunitats, des de les pedrusques de lestatge alp fins els herbassars ruderals i terres cultivades, passant
per brolles, aiguamolls, boscos, fenassars i erms.


1 De Rubia, un dels gneres, que no s ni el ms nombrs, ni el ms ests ni el ms important actualment, per que per raons reglamentries (de
prelaci en la descripici) ha arribat a donar noma la famlia sencera: aix, llegima FONT I QUER (1964): La rubia o granza de los antiguos
tintoreros, la Rubia tinctorum, ha dado nombre a esta familia por razones de antigedad, porque fue de las primeras que se conocieron cientficamente,
y por la importancia que tuvo en otros tiempos a causa de la materia roja que puede sacarse de sus races. Pero actualmente, cada en desuso la rubia
por el gran nmero de colorantes artificiales que le han hecho la competencia, no podra argir a su favor ni la jerarqua, ni el nmero de sus huestes,
ya que apenas si cuenta con dos decenas de congneres, a cual ms desacreditada. Si votos fuesen triunfos, debera ganar la partida el gnero
Psychotria, con sus 500 especies distribuidas por toda la inmensidad del mundo tropical.
2 La importncia de la quinina era tal que, per a poder expandir-se pels trpics, a Europa sinvertiren nombrosos recursos per a tractar de produir-la,
b directament aclimatant els arbres (comels holandesos a J ava), b cercant succedanis (comla quinacrina, desenvolupada en Alemanya el 1932), b
tractant de sintetitzar-la, cosa que no es va acconseguir fins el 1944 per dos qumics nord-americans, WOODWARD (Premi Nobel el 1956) i
DOERING.
Per cert, que una de les temptatives seguides un segle abans (1856) per a la obtenci qumica daqueix alcaloide, va tenir un resultat no per menys
esperat menys important: la primera sntesi dun colorant artificial, el malva, per part del jove estudiant de qumica britnic W.H.PERKIN.
3 Daltres, per, sostenen que el caf es va difondre a travs de Vencia, tamb durant el segle XVII. En eixe sentit cal apuntar que els primers cafs
que sinstal.laren als Pasos Catalans, els de Barcelona (a partir de 1786), estaven regentats per italians, comel dun tal Gippini.
4 El nomgenric s un homenatge al botnic americ Alexander Garden, un dels corresponsals de LINN.
5 Dels quatre colorants ms emprats a lantiguitat, dos eren dorigen vegetal, lindi (vegeu els pargrafs finals de les Crucferes) i lalitzarina, i dos
dorigen animal, la porpra i la grana (vegeu Quercus coccifera, famlia Fagcies).


60. Famlia de la taronja i el llim.
LES RUTCIES (RUTACEAE)1
Famlia prcticament cosmopolita tot i que distribuda principalment per les regions tropicals i temperades,
sobretot les de lhemisferi austral (sud).
Comprn unes 900 espcies agrupades en uns 150 gneres, dels quals noms tres viuen espontanis a les nostres
terres: Dictamnus, Haplophyllum i Ruta.
Cultivades, per, tenim almenys 7 espcies del gnere Citrus, els ctrics.
Resulta sorprenent la diversitat de les espcies que sagrupen dins aquesta famlia, la qual cosa dificulta al no-
iniciat el reconeixement de la identitat comuna.
En efecte, no sols hi formen part herbes, arbustos i arbres, sin que uns fan fruits petits i secs mentre que uns
altres ens donen grans i sucosos hesperidis; unes fan essncies pudentes, com la ruda, mentre que unes altres les
produeixen verita-blement agradables, com la tarongina i la bergamota; lestructura floral s tpi-cament pentmera
(5 spals, 5 ptals, 5 o 10 estams i 5 o 10 carpels), per a la ruda, el prototipus familiar, mentre que la flor central de
cada ramell correspon a aquei-xa estructura, la resta de les acompanyants sn tetrmeres; i per acabar de compli-car-
ho, fins i tot uns gneres presenten flors de ptals lliures (dialiptals) mentre que uns altres els presenten soldats
(gamoptals) i encara sense ptals (aptals).

Tot i aix, els botnics han trobat, per damunt daquestes diferncies, suficients semblances per agrupar el
conjunt dins la mateixa famlia.
A ms de linters prpiament botnic, uns altres, lalimentari, lindustrial i el mitolgic, ocupen la nostra
atenci.

Els ctrics.

Nom cientfic Nom popular Fruit

Citrus aurantium taronger agre taronja agra
C. medica ponciler poncil o poncem
C. aurantiifolia llimoner dol llima dola
C. paradisi aranger aranja
C. grandis aranger gran aranja gran o pomelo
C. limon llimoner llim, llima o llimona
C. deliciosa mandariner mandarina
C. reticulatata taronginer tarongina
C. sinensis taronger taronja

Potser la millor introducci que hi podem fer siguen les paraules que Cavanilles (1797; II:285) dedica als
tarongers: Antes de recorrer los pueblos de la huerta (dOriola, al Baix Segura) dar la descripcin del naranjo, de su
cultivo y utilidades. Este arbol pertenece la clase 18 Polyadelphia de Linneo, porque sus estambres se hallan
reunidos en varios manojitos; y aunque Tournefort le llam aurantium distinguindole del citreum, Linneo y otros
Botnicos modernos lo colocan en el gnero citrus, juntando en esto solo las limeras, limoneros y naranjos, por tener
todos la misma fructificacion. Esta consiste en un caliz grueso, pequeo, de una sola pieza con cinco dientecitos: en
una corola de cinco ptalos blancos, gruesecitos, oblongos, abiertos: en unos 20 filamentos blancos, cortos, derechos,
terminados por anteras amarillas oblongas, y reunidos en varios manojitos: y en un germen spero casi esfrico, que
sostiene un estilete corto rollizo, terminado por estigma globoso. El germen pasa a fruto, que es una baya de nueve
celdas pulposas, llenas de vexiguitas y humor, con dos semillas aovadas cada una: la corteza comun del fruto es
carnosa, cuya superficie exterior tiene aquel color hermoso conocido con el nombre de naranja....
Aquesta descripci clssica de CAVANILLES ens descriu un fruit carns molt especial que ell anomena baia
per que actualment es coneix amb el nom dhesperidi i que caracteritza tots els ctrics.
En qualsevol cas, un hesperidi s una mena de baia sucosa en qu podem distingir-hi tres parts: una envoltura
externa vivament colorajada i rica en essncies, una zona intermdia carnosa per eixuta i de color blanc, i un interior
sucs dividit en nombrosos gallons.
El nom dhesperidis prov de les Hesprides2, les mtiques donzelles Egle, Ertia i Hespera que, amb lajuda de
la serp oracular3 Lad, custodiaven el jard de les pomes dor.
Aquest jard, situat als peus de la serralada de lAtlas, tenia el seu origen en larbre de les pomes dor que la
deessa mare Gaia (=Gea) va regalar a Hera el dia de les seus noces amb Zeus.
s per aix que les taronges, identificades posteriorment amb les pomes dor4, han estat sovint emprades en la
mitologia i en lart com a smbol de la fecunditat i de lamor, la qual cosa recordem en els casaments quan les nvies
porten a les mans ramells de tarongina... les flors que anuncien taronges, els fruits de lamor.
En la mateixa direcci apunta el simbolisme usat per Rubens al seu oli sobre llen titulat El judici de Paris (1638.
Museu del Prado. Madrid), on Hermes, el missatger dels dus porta una taronja a les mans per a oferir a lescollida
per Paris, que resultar ser Afrodita5 front a Hera i Atena.6
En una representaci pictrica anterior, Les tres grcies, de Rafael (1504), sn les deesses les que porten taronges
per a entregar a Paris i conquerir aix el favor del seu veredicte. I tamb en el J udici de Paris, de Deutsch, Afrodita
rep una taronja de Paris.7
Per les taronges (les pomes dor) no sols representen lamor, sin tamb les rdues feines en aconseguir algun
objectiu despecial dificultat (com tamb ho s lamor), cosa que sexplica pel fet que la llegenda situava les
Hesprides a laltra punta del mn, a lextrem occident, s a dir, al far-west per als grecs de lpoca.
Aix, lonz treball que Euristeu va encarregar a Hracles va consistir en aconseguir les pomes dor del jard de
les Hesprides8.
La consecuci daquest treball es troba evocada a la mtopa del temple dOlmpia que duu el ttol dAtlas donant
a Hracles les pomes dor del jard de les Hesprides, i tamb a Hracles i les Hesprides, relleu de la villa Albani, a
Roma.
Les pomes dor tenen tamb la propietat, mitolgicament parlant, de despertar la curiositat dels qui les veuen per
primera volta.
Aix, van ser pomes dor les que li va donar Afrodita a Melani (un dels argonautes) per a distreure Atalanta
(lnica dona entre els argonautes) en la cursa en qu van competir i aix poder vncer-la i aconseguir el seu amor.
I eren tamb pomes dor el que els Titans van oferir a Zagreo, fill de Zeus i Persfone, per a fer-lo eixir de la
cova on vivia i poder-lo matar per a venjar-se de Zeus.
La rondallstica popular tamb arreplega aquest tema, i aix tenim, p.ex., el popular Lamor de les tres taronges,
ests prcticament per tot Europa, des del Pas Valenci9 fins a Rssia, on va servir dinspiraci a lpera del mateix
nom composta per Prokfief el 1919.
A banda del seu valor emblemtic i mitolgic, el conjunt de ctrics ha tingut per a la nostra cultura i des de ja fa
temps un altre valor, lestrictament agrari.
Aix ens ho diu, p.ex., EIXIMENS (1383): Si en fruites volem pensar, ac ha... pomes, peres, teronges, llimons,
llimes, adzebrons, aranges, cireres de diverses sorts,... (25:12).
I tamb Arnau de VILANOVA, al seu Regiment de Sanitat (anterior a 1311):... taronge e arange deuen star I any
en larbre... (II:245).
I tamb al Llibre de Sent Sov (s XIV), un dels primers llibres de cuina europeus, podem llegir: com se talla
tud...: mit-ho tot entre 2 escudelles... ab vin fort... e puys mit-hi agror de taronges e debat-ho.
I encara anteriorment, MUNTANER parla duna visita dels reis de Castella a Valncia (1274), on van ser rebuts
per J aume I i obsequiats amb una festa on shi fan batalles de taronges, la qual cosa ens indica que 36 anys desprs
de la conquesta ja hi havia a lHorta suficient producci com per a balafiar-la en batalles.
En resum, podem afirmar que ja des de ben antic ms de mitja dotzena despcies de ctrics sn cultivades a les
nostres terres, sobretot al Pas Valenci.
De totes aqueixes cal destacar, per ordre creixent dimportncia:
Parlarem un poc de cadascuna daquestes.
Les taronges agres sn riques en els glucsids amargants naringina i neohesperidina, per la qual cosa el tast de la
seua polpa s agre; per la seua banda, la pell s amarga i molt rica en olis essencials, com el decanal, el limon i
daltres terpens, i susa per aromatitzar melmelades i licors, com el curaao de les Antilles.
Les seues flors sn tamb molt riques en essncies i susen per a fer-ne laigua de tarongina.
Una varietat enana del taronger agre (C. aurantium var. bergamia) duu el nom de bergamota, i de bergamotes els
seus fruits; de la pell daquestes sextrau lessncia de bergamota, usada en perfumeria, i dels seus botons florals loli
de neruli emprat per a fer loriginal aigua de Colnia.
Dels poncilers (cast.: cidro) les varietats ms emprades sn les que donen els poncils blancs, els rojos i les llimes
de sant Geroni, de pell molt gruixuda i relativament dola, que es menja.
Daquesta espcie s don deriva el nom del gnere, ja que, desconegut a la conca mediterrnia, hi va ser
introdut pels grecs dAlexandre el Gran desprs de la seua expedici per Prsia i Mdia, on era cultivat.
En exportar-se a uns altres pasos mediterranis, hom es va adonar que lessncia de la seua pell era similar a la de
la fusta del cedre (una Confera, que fa pinyes similars als pins)
Com que tant els poncilers com els cedres eren desconeguts per als importadors, hom va suposar que els poncils
eren els fruits dels cedres.
Aix, a Roma va rebre el nom de cedrus medica, don va derivar lactual citrus amb qu coneixem tant el gnere
cientfic com, per derivaci popular, el grup que inclou els fruiters similars a aquest.
Fins i tot, i mentre la classificaci botnica no era tot el precissa que s ara, els ctrics de pell groga eren coneguts
preferncia a aquesta espcie.

Aix, tenem: Nom cientfic antic
ponciler Citrus medica var. genuina,
llim C. medica var. limonum,
llima dola C. medica var. acida, i
poncil de confitar C. medica var. bajoura

De tots aquests, s la llima dola (C. aurantiifolia var. limetta) la ms rica en suc, i es cultiva, sobretot, a Egipte.
Les aranja gran rep en angls el nom de pomelo, molt ests, i tamb el de shaddock, en honor al capit que el va
importar per primera vegada de les ndies Orientals en el segle XVII.
Laranja (cast.: toronjo) s o b un pomelo mutat o b un hbrid de pomelo i taronja.
Dels llimons (C. limon), les varietats ms cultivades sn la blanca (preco) i la verna (tardana).
Pel que fa a les mandarines (C. deliciosa), dues sn les varietats que gaudeixen de major acceptaci: satsumes i
clementines.
Molt semblants a les mandarines sn les tarongines (C. reticulata), tamb cultivades tot i que en menor escala.
De totes, lespcie ms important s, sense cap dubte, el taronger10, del qual sen cultiven nombroses varietats
que es poden agrupar en dos grans conjunts:
Primerenques, del melic o Navel11, amb les varietats navelina, Wasingthon, Thomson, New hole, etc., i
Tardanes o blanques, on sintegren les que podrem dir taronges tradicionals i les Valncia late12.
El subgrup que hem anomenat tradicional estaria integrat per algunes varietats a hores dara en recessi, com la
cadenera, poc dola i que es gastava com a peu per a empeltar-hi altres varietats, i la molt dola i sucosa imperial,
tamb rica en pinyols.
Tamb hi pertanyen, per, la sanguina, de suc vermells per la riquessa en antocianines, la salustiana, dola i
sense pinyols, i lalberola, amb la subvarietat del peret, verna o vrnia (del Brnia, muntanya de la Marina Baixa?).
Tot i que els primers en dur les taronges al mn mediterrani van ser els soldats dAlexandre el Gran, el fruit no va
arribar a popularitzar-se, probablement degut a la seua agror, fins molts segles ms tard, a lEdat Mitjana.
De fet, aquesta proliferaci de varietats, resultat de mutacions i encreuaments, tenen el seu origen en uns tanys
que a primeries del segle XVI portaren de lOrient uns portuguesos a les nostres terres i que, empeltats,
transformaren la vella mena de taronja ms cida en la mare de les dolcssimes taronges ms modernes.13
Tot i aix, la veritable extensi del cultiu de les taronges dolces (o de la Xina, com deia CAVANILLES) es
produeix a partir de finals del segle XVIII; de fet, se sol prendre com a inici de la plantaci a gran escala
lexperincia del rector Monz a Carcaixent (la Ribera del Xquer) el 1781, recollida pel mateix CAVANILLES al
seu llibre (I:207).
Tamb ens parla aquest autor de lesplendor organolptic daquestes plantacions: No solo son tiles los naranjos,
sino que amenizan y embalsaman el recinto: siempre vistosos por el verdor y brillo de sus hojas, por la multitud y
fragancia de sus flores, y por la hermosura de sus frutos, forman vergeles hermosos con los quales alternan otros de
frutales, multitud de moreras y otros rboles. Recrase el nimo al descansar baxo aquellas sombras, donde el gusto,
la vista y el olfato reciben agradables impresiones: el movimiento de las aguas que corren por aquellos canales, la
variedad de frutos, la alegria de los naturales, y la pureza del cielo producen grandiosas ideas, tanto que algunos
estrangeros han creido hallar all los sitios deliciosos que Milton pint en su Paraiso perdido. (II:284)
Per a illustrar-ho, CAVANILLES posa una nota a peu de pgina, on diu: El Seor J uan Talbot Dillon en su
Viage a Espaa, al concluir el reyno de Valencia dixo: Such is the beautiful Valencia like the garden of Paradise in
Milton:

A Happy rural seat of various view;
Groves whose rich trees wept odorous gums and balm,
Others whose fruit burnishd with golden rind
Hung amiable! Hesperian fables true,
If true, here only, and of delicious taste.14

Remarcades les diferncies entre uns ctrics i uns altres, conv tamb, per, assenyalar algunes de les seues
propietats comunes.
I una daqueixes, no gens la menys important, s la seua riquesa en vitamina C, preventiva de lescorbut, ls
sistemtic de la qual va permetre afrontar, amb ms garanties dxit, els llargs viatges de lpoca dexpansi europea.
En efecte, va ser en el viatge de Vasco da GAMA a lndia vorejant frica (1497-1498) on per primera volta i
degut a la durada del viatge es registra lescorbut o avitaminosi C com un gran problema a resoldre, i a conseqncia
del qual van morir les tres cinquenes parts dels tripulants.
Daqueixa manera es prenia conscincia que entre els factors limitants de la durada dels viatges havia de contar-
se la presncia habitual de lescorbut i les baixes que aix causava en la tripulaci.
No va ser fins el 1747 que el fsic britnic J ames Lind va descobrir que els ctrics produien un efecte beneficis
sorprenent en la dieta dels mariners per a previndre lescorbut, per va haver de passar quasi un segle perqu la
marina britnica es basara en aquests estudis per a posar fi per primera vegada i sistemticament a lamenaa de
lescorbut.
Daltres rutcies
Les altres rutcies presents a les nostres terres sn herbes ms o menys lignificades a la base i generalment riques
en essncies, i dentre les quals podem destacar les rudes (Ruta graveolens, cultivada com a medicinal i aromtica,
dolor forta i fins i tot desagradable; R. chalepensis, dindrets secs i R. montana, darenys fluvials), el tim mascle o
gitam (Dictamnus hispanicus), abortiu, hipertensor i ingredient bsic de lherbero alcoi, i el lletim (D. albus),
cobert de glndules amb olis essencials tan concentrats que a lescalfor del migdia estival solen botar foc
espontniament.
De totes potser siga la ruda la de major inters cultural.
Aix, tot i ser txica, ha estat emprada com a font de vitamina C, per a previndre hemorrgies, com a emenagoga
(per a provocar la menstruaci), com abortiva, rubefactora, antiespasmdica, sudorfica i antihelmntica.
A ms a ms lolor de les rudes silvestres s tan marcada que ha passat a formar part duna de les nostres
comparances ms esteses, per a referir-se a les persones que fcilment mostren les seues intencions: sel coneix ms
que a la ruda.
Tan important ha estat el seu paper en diferents cultures que apareix sovint associada a diferents propietats fins i
tot en obres de gran qualitat literria, com s el cas de lobra de SHAKESPEARE Ricard III, on en dirigir-se el
jardiner al duc de York (acte III, escena IV) li diu:

Here in this place
Ill set a bank of rue, sour herb of grace
Rue, even for ruth, shall shortly here be seen
In the remembrance of a weeping queen 15

En aquesta escena, p.ex., s anomenada herba de grcia amarga perqu, en angls, rue vol dir tamb penediment,
una actitud provinent de la grcia divina, la qual cosa indica un notable eixamplament de les propietats atribudes a la
ruda, probablement degut a la notable importncia daquesta planta en aqueixa poca.
Fins i tot va existir a Saxnia una Ordre de la Rautenkrone (corona de ruda) que, p.ex., el rei J ordi I de Saxnia
va imposar el 1902 al prncep de Galles, el futur J ordi V del Regne Unit. Sembla que lorigen daquesta
condecoraci prov del 1181, quan lemperador del Sacre Imperi Rom-Germnic, Frederic I Barba-roja va premiar
amb una garlanda de ruda a Bernat dAnhalt, Duc de Saxnia.
A casa nostra, latribuci de propietats medicinals i fins i tot mgiques, sha blasmat en dites populars, com Qui
t ruda, Du lajuda (Aider, a lAlt Millars), i tamb A la ruda, la Verge la saluda.
Tal i com MULET recull al seu llibre Estudio etnobotnico de la provincia de Castelln (1991), a la comarca dels
Ports es mant la creena que si una persona es colloca en el coll o a linterior de les butxaques una creu feta amb
dues rametes de ruda podr anar tranquilla a qualsevol lloc que no li passar cap desgrcia.
En relaci a aix, se la suposa un remei quasi universal contra els mals que podriem anomenar diablics, tal i
com ens diu GERARD al seu Herbal: If a man be anointed with the juice of rue, the poison of wolfs bane,
mushrooms, the biting of serpents, stinging of scorpions, spiders, bees, hornets and wasps will not hurt him.16

1 De Ruta, un dels gneres.
2 Aquest nomprov, dhsperos, el planeta Venus, primer punt de llumque apareix, quan el sol es pon transformat en una mena de taronja gegant
(2.1); daqu doncs provindria tant el nomdhesperidi, donat als fruits globosos del grup de les taronges, comel fet de situar el seu jard a ponent, per
on se pon el sol; en aqueix sentit sexplica que els pasos de loccident mediterrani (Itlia, Ibria) reberen genricament el nomdHespria (2.2).
2.1 Aquest simbolisme solar de les taronges encara es conserva a alguns pobles, comAgost (lAlacant), on pengen taronges dels arbres per Nadal (s
a dir, durant el solstici dhivern, quan torna a nixer el sol), i tamb, simblicament i de manera ms generalitzada, en les boles dels arbres de Nadal.
2.2 Per aqueixa mateixa ra, a unes aus fssils del cretaci superior descobertes a loccident dels EE.UU. sels va agrupar en un gnere anomenat
Hesperornis (recordemque el sufixe ornis vol dir au).
3 Noteu la semblana amb la serp parlant del parads bblic, que custodia larbre del coneixement.
4 Sembla ser que aqu es va tornar a produir una transposici similar a la detectada entre la serva i la poma (vegeu Roscies); en efecte, les taronges
sn relativament tardanes en el mn mediterrani, per la qual cosa s probable que en introduir-shi amb fora li foren atorgats alguns dels trets
culturals fins aleshores atributs a les pomes.
5 Rubens pren aqu, coma model per a inspirar Afrodita, a Elena Fourment, la seua segona esposa.
6 Per contra, a Les tres grcies, oli sobre taula pintat per Rubens lany segent (1639) i que tamb s al Museu del Prado (Madrid), no hi figura cap
taronja.
7 Pictricament, els hesperidis tamb ofereixen alguna altra curiositat, ja que, p.ex., sn leix central de lnica natura morta signada per Zurbarn,
loli sobre llen titolat Bodegn con cesto de naranjas y pomelos y una taza con una rosa (1633), que es troba a la Norton Simon Foundation, de Los
Angeles (Califrnia) i que representa una mena de declaraci de realisme pragmtic mitjanant lafirmaci pictrica del valor intrnsec de qualsevol
element de la natura.
8 Hracles el va realitzar, desprs de matar a Lad, a qui Hera, en homenatge, va situar al cel en forma de la constel.laci de la Serp.
9 La versi meridional valenciana podemgaudir-la al delits llibre de J oaquimGONZLEZ i Caturla Rondalles del Baix Vinalop (1987).
10 De lrab turunga, que, per la seua part, prov del persa turug; per una altra banda, naranja, mot tamb recollit als nostres clssics, prov de
lindostnic narangah.
11 Navel, en angls, vol dir melic.
12 Late, en angls, vol dir tardana.
13 A lAlacant i al Baix Vinalop shi fan tamb, amb el nomdetarongetes uns cuinats que no tenen res a veure amb els ctrics, ja que es tracta
duna mena de mandonguilles grans o pilotes que es mengen per la Purssima i per Nadal.
14 Aix s la bella Valncia, comel Parads en MILTON:
Un feli assentament rural de paisatge variat
Arbredes on els rics arbres exudaven gomes fragants i blsams
(Mentre que) daltres un fruit relluent de pell daurada
Penjava amable!. Fbules de les veritables Hesprides
(Que), si ho sn, tan sols shi (troben), i de sabor delicis.
15 Aqu, en aquest lloc (on han caigut les llgrimes de la reina) posar un marge de ruda, herba de grcia amarga. Ruda, que prompte i per compasi
shi veur en record duna reina banyada en llgrimes.
16 Si un home s ungit amb suc de ruda, el fatal ver del llop, els fongs, el mos de les serps, la picada dels
escorpins, les aranyes, les abelles, els tvecs i les vespes no li faran mal.


61. Famlia dels xops i els salzes.
LES SALICCIES (SALICACEAE) 1
Entrem en una famlia en qu la major part dels seus representants sn propis de sls dalluvi humits i fins i tot
xopats (marjals, vores de rius i de pantans, etc.), fonamentalment de les regions temperades i fredes de lhemisferi
boreal, tal i com ens recorden Francesc dEIXIMENS al seu Regiment de la cosa pblica (1383): Que les vostres
marjals e llocs egullosos fossen plantats dolms, de verns, dlbers, e de xops (29:10), i tamb Fra AGUST (1617;
pg. 76): Quatre o sinch sorts de arbres y ha que no aprofitan b sino sn plantats prop de aygua o almanco en part
que sentan molta humitat, que altrament no crexen ni venen a gran pena b, com sn lo arbre blanch, y arbre poll y lo
salzes.
Aquesta famlia est formada per 4 gneres, 2 dels quals, Chosenia i Toisusu, es circumscriuen al nord-est asitic,
mentre que els altres, Populus i Salix, tenen una distribuci quasi cosmopolita.
Es tracta darbres i arbustos caducifolis de fulles esparses, peciolades (s a dir, amb una mena de rameta que
suporta el limbe foliar) i amb estpules (perllongacions folicies situades a la base del pecol).
Sn plantes dioiques (nhi ha, doncs, plantes masculines i daltres femenines), i les flors, molt menudes i sense
ptals ni spals, es disposen en inflorescncies denses conegudes com aments, que ixen a linici de la primavera,
abans que les fulles o simultniament amb aquestes.
Les llavors es dispersen mitjanant el vent (dispersi anemcora) grcies a que van provedes cadascuna dun
petit plomall molt lleuger i de color blanc.
Aqueixa manca de fruit consistent ja s denostada per J aume ROIG al seu Spill (1460): Com canya vana, ppul,
chop, lber, olm, vern e slzer, que fruit no fan e al foch van.
De les aproximadament 300 espcies que formen part de la famlia Saliccies, quasi la dcima part creixen
espontniament als Pasos Catalans2 agrupades en els gneres ms representatius, Populus i, sobretot, Salix (amb una
vintena despcies).
Cal dir que dins ambds sn molt freqents les hibridacions, per la qual cosa no sols cal considerar les espcies
sensu stricto, sin les nombroses races i varietats intermdies dins cada genre.
Tot i tenir en com els trets anteriors, les diferncies entre els dos grans gneres de Saliccies sn tamb
notables.
Aix podem establir la segent taula comparativa:


port arbori arbustiu
fulles tan amples com llargues llargues
pecol llarg curt
aments pnduls erectes
pol.linitzaci anemfila entomfila


Populus nigra L.3
Xop4, poll5, pollancre
Forma part habitual dels boscos de ribera, on sovint es planta pel seu rpid creixement i per a obtenir-ne fusta,
matria primera per a fer pasta de paper.
Tot i que la seua capada s relativament ampla, s bastant freqent trobar la var. italica, de branques erectes
acostades al tronc, cosa que li dna una aparena esvelta; tots els exemplars daquesta varietat sn masculins i la
planta es reprodueix vegetativament per estaques.
Existeix un hbrid de capada molt ms ampla que lhabitual, P*canadensis (=P. nigra * P. deltoides), conegut al
Baix Ebre i a la Marina Baixa amb el nom de xopa i que s la que habitualment sempra en plantacions6.
Existeixen alguns topnims relacionats amb aquest arbre, com Pollena, a Mallorca, i tamb, a la Marina Baixa
(Alacant), Polop, probable resultat de la introducci intermdia (anaptixi) duna vocal en la forma del llat vulgar
plopu.
s de destacar la quantitat despcies dinsectes que ataquen els xops; dentre les que tenen major importncia
pel seu impacte a casa nostra podem esmentar:
com a defoliadores: les larves de lescarabat (colepter) Melasoma populi i de les papallones (lepidpters)
Poecilocampa populi i Leucoma salicis (que, com indica el seu nom, tamb ataca els salzes); i
com a barrinadores: les larves de les papallones ssia de les pollancredes (Sesia apiformis) i Paranthrene
tabaniformis i dels lescarabats Saperda (=Anaerea) carcharias, S. populnea i Melanophila picta


Populus alba L.7
lber, arbre blanc.

Quan tornava del Trtar8, Hracles es va teixir una corona amb les fulles de larbre que Hades havia plantat en
els Camps Elisis en honor de la seua amant, la nimfa Leuce; les fulles exteriors daqueixa corona seguien essent
negres (verd fosc), perqu aqueix s el color del mn subterrani, per les que estaven en contacte amb el front de
lheroi es feren blanques en contactar amb la la sudor gloriosa... i aix sexplica el perqu sn de dos colors les fulles
daquest arbre.9

Sovint plantat forma boscos de ribera Populion albae a les contrades mediterrnies i a lestatge mont. Aqueixos
boscos dominats per lbers es denominen, de manera general, alberedes, tal i com ja es posa de manifest en poca tan
primerenca com 1202 en lanomenat cartulari de Sant Cugat del Valls: lbers quos modo sunt in mea albareda.
Al Pas Valenci, levoluci del nom primitiu ha sigut molt curiosa (BALADA 1985), ja que dlber es va pasar a
albre; la similitud (homonmia) amb arbre va fer que, per a evitar confusions, shi afegira un qualificatiu que
evidentment va ser blanc; el resultat va ser un nou nom: albre blanc (que, en puritat, vol dir blanc blanc) i que ha
quedat definitivament transformat en arbre blanc.
Antroponmicament les desviacions han sigut menors i sn relativament freqents cognoms com Albero lbero i
Alberola.
I pel que fa a topnims trobem Puig dlber, a lAlt Peneds (Barcelona).

Populus tremula L.
Trmol

Descora blanca i llisa i fulles ovades, com lespcie anterior, es diferncia daqueixa pel fet que les fulles sn
glabres (s a dir, sense pls) i molt tremoloses per poc que bufe el vent.
En relaci a aix MOLDENKE (1952; pg. 184) conta la llegenda que atribueix aquesta tremolor al patir
daquest arbre en recordar que era de la seua fusta la creu de J ess.

Populus euphratica Oliv.
Xop dElx

Aquest arbre s un dels ms escassos a tots els Pasos Catalans i a tot Europa: tan sols hi viuen un centenar llarg
dexemplars (120 nhem comptat nosaltres) a les vores de les squies daigua dola i sal que ixen del pant dElx
(Baix Vinalop) enmig dun desert margs i salat, la qual cosa ens parla ben b del seu marc ecolgic: helifil,
resistent a leixut per amb necessitat duna certa humitat edfica, tolerant a la salinitat, etc.
La seua rea de distribuci abarca des dels peus de lHimalia fins al nord dfrica, pels deserts i semideserts
salats on s lnic arbre que resisteix condicions tan dures; el seu paper ecolgic s, doncs, importantssim, i all on
ha sigut talat no ha hagut cap altre arbre que shi haja pogut installar.
Presenta un notable polimorfisme foliar, amb fulles dun verd blanvenc allargades com les dels salzes, aovades
com les dels xops o de formes variades i vorades de dents, i totes aquestes sobre el mateix arbre i fins i tot la
mateixa branca!
Els intents que shan fet per aclimatar-lo i reproduir-lo fra de les squies dElx han resultat fins ara infructuosos
o encara poc significatius.

Salix L.
Salzes

Mentre els Populus sn arbres generalment alts i que en certes zones arriben a dominar el paisatge, els salzes sn,
en general, arbustos i ms rarament arbres no massa grans.
Un tret diferencial ben sobreixent s que mentre que en els Populus els aments sn penjants i la pollinitzaci
anemfila (pel vent, que els sacsa i transporta el pollen que shi desprn), en els Salix aqueixos aments sn erectes,
molt aromtics i carregats de nctar, i ixen a finals de lhivern o principis de la primavera abans que les fulles, trets
que indiquen clarament que sha optat per la pollinitazci entomgama (s a dir per cridar els insectes i
recompensar-los perqu actuen com a transportadors del pollen cap a les flors femenines).10
Algunes espcies de salzes formen cada any branquillons llargs, fins i flexibles anomenats vmets, molt adequats
per a fer-ne cistelles i altres objectes dartesania (p.ex. a Moixent, comarca de la Costera).
Dentre tots els salzes, els ms emprats com a vimeters sn el salze viminal (S. viminalis), cultivat al Principat, i
el vmer o vimetera (S. fragilis), espontani o cultivat a les riberes i els llocs humits.
Com que les rames del vmer poden tornar a unir-se si sn fendides longitudinalment, susaven en ritus de mgia
simptica fent passar els infants trencats (herniats) pel trau fet a una daquestes rames11 mentre es recitaven unes
paraules determinades12; desprs el trau era tancat utilitzant una faixa del xiquet/a i si al poc temps la rama havia
cicatritzat la ferida, el xiquet/a estava guarit13.
El vmer ha deixat la seua petjada a la toponmia; aix, p.ex., el Viminal, un dels set tossals sobre els quals es va
formar la Roma clssica14 i on posteriorment sedificaren les termes de Diocleci; i tamb trobem, a Portugal, la
batalla de Vimeiro (1808), perduda pels francesos de J unot front a les forces anglo-luses de Wellesley.
Tamb es planta sovint el salze blanc (S. alba), amb la fusta del qual es fan els llumins.
Un dels salzes ms abundants a les nostres terres s la sarga (S. elaeagnos), que forma sargars als torrents i les
rieres de llit ample i rgim irregular.
De reconeguda importncia, aquest salze ha deixat la seua emprempta en topnims, com la Sarga, a Xixona
(Alcoi; Alacant) o Sant Esteve de la Sarga, al Pallars-J uss (Lleida); i tamb en patrones com la Marededu del
Sargar, a Herbers (dels Ports, a Castell; un dels pobles per on passa el meridi 0, dit de Greenwich).
Altres salzes que fan salzedes o bosquetons especfics sn el saulic (S. purpurea) i S. triandra a les contrades
mediterrnies plujoses i lestatge mont, i, a lestatge subalp, S. daphnoides i S. pentandra.
El nom genric de totes aquestes espcies arbustives ha sigut fixat tamb en topnims com la Salzedella (Baix
Maestrat; Castell), el mas del Salze (Beneixama, a lAlcoi; Alacant) i daltres.
Dentre els salzes de port arbori destaca pel seu carcter ornamental el desmai (S. babylonica; cast.: sauce
llorn), present a nombrosos parcs i jardins.
Pel que fa a les cultures mediterrnies, jueus i grecs atorgaven als salzes un paper rellevant en les seues
manifestacions culturals.
Aix, els jueus empraven els salzes com a arbres de la pluja i tenien un dia especial dedicat a aquestos, el dia dels
salzes, culminaci del festival tardoral dels Tabernacles, en qu es portava en solemne process laigua des de
lestany de Siloam.
Per la seua part, els grecs associaven el salze a Hera, la deessa mare, i descrivien el seu tron olmpic com fet fet
divori amb el respatller decorat per fulles de salze i pica-soques daurats.
I tamb creien que va ser enmig duna salzeda on Zeus va violar Europa.15
Segons GRAVES (1985. pg. 219), els espartans tamb el tenien dedicat a Asclepi, el semi-du de la medicina,
potser perqu lespecfic amarg preparat amb la seua escora s un bon remei contra el reumatisme, del que potser
patien molt els espartans en les seues valls tan humides.
Sembla ser que tamb Hipcrates (480-377 aC), el primer metge prpiament dit tamb usava lescora del salze
en infusi per al tractament del dolor i la febra.
Curiosament, quan estava en plena vigncia la teoria dels senyals o de les formes referida a les aplicacions
medicinals de les plantes, hom va pensar que si els salzes vivien als llocs humits i pantanosos i no patien febres com
les persones que all vivien, haurien de tenir algun producte que les curara, i veges per on!, un qumic itali
anomenat Pria buscant buscant va trobar a mitjans del segle XIX un principi actiu que, efectivament, lleva els
sndromes febrils; com que aqueix principi actiu tenia carcter cid i provenia del Salix, el van batejar amb el nom
dcid saliclic.
Ms endavant, el 1853, un metge alemany, Gerhardt, va trobar un derivat daqueix, lcid acetil saliclic, en una
planta de la famlia de les Roscies la Spiraea salicifolia, de fruits en espiral (don prov el nom del gnere) i fulles
paregudes al salze (seguien buscant semblances).
Cinquanta anys ms tard, uns qumics, tamb alemanys, Hoffman i Bayer, van lograr la sntesi i comercialitzaci
del producte, al qual va posar per nom aspirina (on a s labreviatura dacetil i spirina fa referncia al gnere
Spiraea), potser lantipirtic i analgsic ms utilitzat i ests, no sols en medicina sin tamb en literatura, com ho
acredita la seua presncia rellevant a les obres de Franz Kafka, Thomas Mann o Truman Capote.


1 De Salix, el ms nombrs (amb unes 200 espcies) dels 4 gneres que formen aquesta famlia.
2 Per a ser ms exactes, a les terres continentals dels Pasos Catalans, ja que que cap despontani no sen fa a les Illes Balears i noms es troben als
jardins.
3 Del llat populus, provinent del grec paipalleis, que vol dir sacsar, per la facilitat que tenen les seues fulles de ser menejades pel vent.
4 Segons BALADA (1985), la denominaci xop, comuna a tot el catal occidental (comarques lleidatanes, migjorn catal i Pas Valenci) i similar a
la castellana chopo, deriva de cloppus, deformaci de loriginal populus i que avui encara es reconeix a la Vall dAran, on diuen clupus (en la seua
llengua, loccit), i al Pallars, Andorra, Alt Urgell i Cerdanya, on diuen clop.
5 Provenen de populus la major part de les denominacions europees daquest arbre: poll i el seu derivat pollancre en catal, pioppo en itali, peuplier
en francs, poplar en angls i pappel en alemany.
6 Als jardins es planta tamb molt sovint el P. simoni.
7 Dalba, blanc, pel revers de les seues fulles.
8 Els grecs anomenaven Trtar el lloc on anaven les nimes en morir.
9 Vegeu comentaris de SERVI sobre lEneida de VIRGILI (VIII:276)
10 A excepci dalguns salzes que per viure a lalta muntanya, on els insectes sn rars, han esdevingut anemfils.
11 Un ritual aix ha estat localitzat a la Vila J oiosa (Marina Baixa), per altres similars es feien utilitzant comarbre guaridor la figuera, p.ex., a
Tabarca, illa situada front al cap de Santa Pola (Baix Vinalop), a Benasau (Alcoi) i, segons FONT i QUER, a Tortosa; tamb TV3 va fer un
reportatge sobre aquest s de la figuera referit a lilla de Mallorca.
12 Aquest ritual shavia de fer, comno?, el dia de sant J oan (24 de juny), dia mgic per excel.lncia, i lhavien de realitzar un home dit J oan i una
dona anomenada Maria.
13 Trobemun ritual similar a llibre Tradioes populares de Portugal, de J . Leite de VASCONCELLOS (pg 147): Quando una criana est rendida,
vo comela tres Marias a fiar na roca, e tres J oes, meia-noite do S. J oo, ao p de umvimieiro; umdis J oes racha un vime, e os outros dois passam
a criana pela abertura do vime para as Marias. Dizemos J oes: Que fazeis vs?. Respondemas trs Marias: Fiamos linho assedado para ligar o
vime que o menino quebrado. Isto diz-se trs vezes. O vime depois atado; se soldar, porque o menino sara; se no, no.
14 Els tres primers tossals ocupats, en temps de Rmul, van ser el Palat, el Capitol i el Quirinal; Tul Hostili, tercer rei, va expandir la ciutat cap al
quart tossal, el Coeli, al sudest del Palat; en temps de Servi Tuli, el cinqu rei, Roma es va estendre sobre un cinqu tossal, el Viminal; en temps de
Csar la meseta de lEsquil i per fi, ja en poca dAgust, el J ancul.
15 El fruit de la violaci dEuropa per Zeus van ser tres fills, Minos, Radamant i Sarped.



62. Famlia de les patates, les tomaques i el tabac.
LES SOLANCIES (SOLANACEAE)1
Famlia cosmopolita dherbes i arbustos (ocasionalment arbres) de tiges erectes o enfiladisses i fulles esparses.
Les flors tenen els ptals generalment soldats de tal manera que formen corolles estrellades i planes (com en els
gneres Solanum i Lycopersicum), acampanades (com en Withania i Mandragora) o tubuloses (Lycium, Nicotiana).
El fruit sol ser una baia (Solanum, Atropa, Capsicum) o una cpsula (Hyosciamus, Datura).
En total, sagrupen dins aquesta famlia uns 90 gneres i quasi 3.000 espcies, de les quals noms 25 viuen a les
nostres terres agrupades en els 10 gneres segents: Atropa, Datura, Hyosciamus, Lycium, Mandragora, Nicotiana,
Physalis, Salpichroa, Solanum (amb 10 espcies) i Withania.
Des dun punt de vista botnic, el que sobreix daquesta famlia s la gran riquesa en alcaloides que posseeixen
moltes de les seues espcies.
Tamb, i pel que fa a les nostres Solancies, dues espcies mostren la curiosa propietat de tenir caduciflia
estival, s a dir, que perden les fulles a lestiu, poca ms dura a les nostres latituds que no pas lhivern.
Es tracta de lesp blanc o ar intricat (Lycium intrincatum)2 i la bufera arbustiva (Withania frutescens).
Tot i la seua importncia biolgica, linters cultural daquesta famlia s encara superior. I ho s
fonamentalment per dues raons: perqu moltes de les seues espcies es cultiven com a alimentries, i perqu tamb, i
tal i com ja hem assenyalat, moltes daquestes sn riques en alcaloides, substncies sovint utilitzades en medicina i
tamb com a allucingenes i metzinoses.
Tot i que de menor importncia, no podem deixar de banda el fet que alguns gneres tamb sutilitzen en
jardineria (Petunia, alguns Solanum, com S. bonariense, i Datura, com les trompetes D. arborea ).


Les solancies comestibles
Les Solancies cultivades com a comestibles solen ser plantes destiu, s a dir, que sembrades a la primavera es
cullen els seus fruits a lestiu, com s el cas de les tomaques (Solanum lycopersicum =Lycopersicum sculentum)3,
les patates o queradilles (Solanum tuberosum), les albergines (Solanum melongena)4 i les pebreres (Capsicum
annum), amb les variants de les nyores (molt emprades a la cuina meridional) i els picants ditets o virons.
En gran mesura, totes han entrat a formar part de la nostra cuina tradicional5.
De totes aqueixes potser siguen les patates les que ms han influt en les variacions diettiques de les classes
populars europees i americanes.
En efecte, desprs de les crisis alimentries del segle XVIII, la patata va ocupar un lloc preeminent, tan sols
superada pels cereals, en la dieta daquests grups socials, fins el punt que una plaga com la de lescarabat de la patata
(Leptinotarsa decemlineata) o la del fong Phytophora infestans, en disminuir notablement la producci daquest
tubercle durant les darreries del segle XIX va ser la causa de la mort i lemigraci per fam de centenars de milers
deuropeus, sobretot irlandesos degut a la responsabilitat dels amos anglesos que imposaren una prctica monodieta
als seus sotmesos camperols dIrlanda.6
De tota manera, la seua introducci com a planta alimentria no va ser gens fcil.
Aix, des que lexplorador castell Gonzalo J imnez de QUESADA va descobrir per als europeus el valor de la
patata, el 1531, fins a la seua acceptaci van haver de passar nombroses vicisituds.
Primer es va utilitzar com a ornamental, fins que per influncia de nombroses societats cientfiques interessades
en el progrs de la botnica alimentria es va anar introduint com aliment.
En aqueix sentit, no podem deixar de costat el paper desenvolupat per Antoine Parmentier(1737-1813), que va
aconseguir desenvolupar en Frana el cultiu de la patata grcies a la protecci de Llus XVI: fins i tot, va tenir la
genial idea daconsellar al gran rei aparixer en la cort amb una flor de Solanum tuberosum al trau de la solapa!


Les solancies txiques i/o medicinals
Degut a la riquesa de moltes de les espcies en alcaloides txics podem considerar aquesta famlia com la ms
tenebrosa de les plantes europees.
Dentre aqueixos alcaloides podem destacar la nicotina (del tabac, Nicotiana tabacum), lanabasina (del tabac de
jard Nicotiana glauca)7 i els midritics (dilatadors de la pupilla) atropina (dAtropa), hiosciamina (dHyosciamus) i
escopolamina (de Scopolia, gnere inexistent a les nostres latituds). De tots aqueixos, potser siga la nicotina la que
major incidncia toxicolgica t en lactualitat degut a ls que sen fa de la planta que el produeix, el tabac, cultivat
intensament per a fabricar cigars, cigarretes, rap, tabac de mastegar i picadura.8
Provinents del nou mn, les primeres llavors de tabac arribaren a Sevilla lany 1556, des don el diplomtic
francs J ean Nicot9, ambaixador en Portugal, envi algunes a Frana, i noms 9 anys ms tard el corsari J ohn
Hawkins va introduir i posar de moda el seu consum a Anglaterra.
Abans, per, daltres alcaloides metzinosos provinents de plantes daquesta famlia havien tingut certa influncia
en determinats ritus culturals de la vella Europa.
Aix passava amb els extractes de diverses Solancies, com les segents:
mandrgora (Mandragora autumnalis), de rel napiforme sovint bfida, la qual cosa, en donar-li una aparena
antropomrfica, incrementa notablement la possibilitat datribuir-li efectes especials ms enll dels propis dels
alcaloides que en posseeix; a les nostres terres noms es dna, i escassament, a Mallorca;
estramoni o herba talpera (Datura stramonium), de cpsules voltades dagullons i present a certs herbassars
ruderals de les nostres contrades;
belladona (Atropa belladona), herba ftida de flors prpures que viu a les clarianes dels boscos frescos i
humits de les nostres muntanyes, sobretot als Pirineus i a la serralada litoral;
jusquiam i benyenyo (Hyosciamus niger i H. albus)10(XV), herbes piloses de flors groguenques amb
reticulaci violeta i fruits en cpsula amb aparena de queixals; viuen a herbassars ruderals, ms muntanyencs la
primera i en llocs secs i assolellats la segona.
La importncia cultural daquestes recomana que ens detingam tot i que siga un poc en les ms abundants a les
nostres terres: lestramoni, la belladona i els jusquiam/benyenyo.
Dit aix, cal advertir que tot i que els efectes toxicolgics sn semblants, incidirem en les especificitats de
cadascuna daquestes.
Pel que fa a lestramoni, els seus efectes eren coneguts des de ben antuvi; com que sota la seua influncia es cau
en un estat nervis propici a acceptar que ss objecte dincreibles metamorfosis, aix ha indut a considerar que
determinats encanteris es produen mitjanant ls daquesta planta, com, p.ex., el que ens narra lautor de lOdissea
en referir-se a la transformaci dels companys dUlisses en porcs per lacci de la fetillera Circe.
Tamb a Metamorphoseon libri XI (tamb conegut com Asineus aureus o L'ase d'or), dAPULEIO de Madaura (s
II d C), la fetillera Pmfila, en fregar-se amb un ungent es transforma en brfol (Bubo bubo), cosa que intenta fer
Lluci i, en equivocar-se, s transformat en ase, encanteri que duraria fins que no menjara ptals de rosa.
Els estats dexcitaci i xtasi que produeix la inhalaci del seu fum fa pensar igualment en la possibilitat que fra
aquesta la planta incinerada en els pebeters dels temples dalguns oracles de lantiguitat.
La belladona s molt rica en hiosciamina i atropina; aquestos alcaloides actuen inhibint algunes funcions del
sistema nervis vegetatiu: es dilata la pupilla (midrasi: per aix susa per a exmens oftalmolgics), paralitza els
nervis de la faringe i simpedeix la deglucin (semprava antigament per a desfer-se dels gorrers: sels administrava
belladona amb el menjar, per a que no pugueren deglutir i se nanaren), etc.
Era aquesta una de les plantes amb qu les bruixes preparaven els seus ungents, amb els quals aconseguien
diferents graus de pertorbacions mentals.
Els efectes, en tot cas, no eren sempre ni suaus ni controlables: la intoxicaci amb belladona 11 sol provocar
actituds furibundes i violentes acompanyades de rialles delirants, i si la intoxicaci s profunda el preu a pagar pot
ser la mort.12
I justament a aix fa referncia el seu nom genric, ja que Atropa era el nom duna de les parques de la mitologia
grega, la ms inflexible de totes, de les mans de la qual penjava el fil de la nostra vida i que tallava quan li venia en
gana.13
Tant el jusquiam (ms fort) com el benyenyo (ms suau) sn de composici semblant a lanterior, i, en
conseqncia, les seues propietats tamb ho sn.

Tot i aix, cal remarcar les diferncies existents, ja que les intoxicacions amb aquestes darreres sn ms
tranquilles i la persona intoxicada busca la calma i el dormir plcid, al qual acompanya una sensaci de gran
lleugeresa, dingravidesa, mentre t la impressi que vola pels aires.
Si es pren en proporcions menors, lefecte de la droga es manifesta per una certa sensaci indefinida de benestar,
facilitat de paraula, memria ms clara i imaginaci ms viva.
Tot aix queda recollit dhuc en rondalles populars com larreplegada a Planes (Comtat) per Enric VALOR, on
es narra com una fadrina, que amb les seues amigues feia viatges de bruixeria, s descoberta pel seu nvio grcies a
que aquest tamb simpregna amb els vapors emanats dunes plantes de la contornada (el beneyno) que li produen
sensaci de lleugeresa i de viatjar per laire.
Els principis actius daquestes plantes poden penetrar a travs de la pell i, en particular, de les mucoses, com
p.ex. les que protegeixen la vagina. Molt probablement, el fet que susaren pals (p.ex., de graneres) per a fregar i
estendre lungent per la vulva, per aix juntar el plaer sensual a lallucinaci i el viatge per laire, ha fet que la
imatge que ara tenim de les bruixes vaja associada a la seua cavalcada noctmbula damunt les graneres.




1 De Solanum, un dels gneres; el nomprov, probablement, del llat solanem, que vol dir consol, alleujament, per les propietats sedatives de moltes
de les seues espcies.
2 Un parent seu, Lyciumeuropaeumsha usat sovint per a fer tanques i s molt comuna.
3 Lycopersicumvol dir, etimolgicament, bresquilla de llop (vegeu, si ms no, a la famlia Roscies el nomde les bresquilles o prssecs).
4 Tamb, i respectivament, tomates i tomquets, crelles, bargines i albergnies, etc.
5 Podriem, si ms no, imaginar la cuina popular valenciana sense el giraboix (Si la reina sabera el que s giraboix, a Xixona vindria a llepar el
boix), les farinetes les queradilles amb bacallar, els renyons de masero, les pebreres farcides, la coca amb tomaca, la pericana, la borreta i un llarg
etctera?
6 La histria recent dIrlanda i, de retruc, la dels Estats Units dAmrica, ha estat marcada per aqueixa catstrofe alimentria (1845) que, segons
estimes, va matar de fammili i mig dirlandesos.
7 Arbret frgil que creix als solars abandonats, o entre els murs i parets viries; fa fulles lanceolades dun verd glac i flors tubulars de color groc.
8 Ls del tabac ha anat, per, ms enll del seu consum. En efecte, i tal i comens diu J .K.GALBRAIGTH a Historia de la economia (1990), el tabac
ha sigut, en leconomia dels Estats Units i dentre totes les mercaderies susceptibles dsser utilitzades coma moneda, la que ha desenvolupat un
paper ms generalitzat al llarg del temps: es va utilitzar a les colnies del sud durant prop de segle i mig, superant aix els perodes de preeminncia de
lor, de la plata, del paper moneda i dels dipsits bancaris en temps moderns.
9 El seu nomsha immortalitzat en dir nicotina a la metzina que constitueix lingredient actiu del tabac.
10 Del grec Hyos cyamos deriva el llat Hyosciamus, i, daquest, el nostre jusquiami el francs jusquiamus; la veu benyenyo est emparentada amb
el castell beleo i langles belene.
11 Tant el nomespecfic comel popular al.ludeixen a ls que en feien de la planta les dones italianes del segle XVI, ja que la usaven coma cosmtic
tant per a dilatar les pupil.les comper a pintar les comissures dels ulls amb el suc mortal del fruit de la planta.
12 De fet, tan sols 50 mg. datropina sn suficients per a produir la mort.





63. Famlia dels tamarits.
LES TAMARICCIES (TAMARICACEAE) 1



Fulles aovades, molt agrupades, com un xiprer 1
lanceolades, menys agrupades verdes 2
glauques 3
amb glndules 4

Flors pentmeres ptals blancs o rosa pl.lid 1
ptals roses o vermells 2-3
tetrmeres, ptals rosa, brctees molt llargues 4

Inflorescncies primes (menys de 8 mm) denses i glauques 1
laxes 2-3
grosses (ms de 8 mm) 4

1. Tamarix africana Poiret, sobretot al litoral
2. Tamarix anglica Webb (antigament T. gallica)
3. Tamarix canariensis Willd.(antigament T. gallica)
4. Tamarix boveana Bunge., al territori lucntic.


Es tracta dun petit grup de plantes prpies de terrenys secs i salabrosos de les regions temperades i subtropicals2
i que abasta unes 120 espcies agrupades en 4 gneres.
En general sn petits arbres o arbustos halfits i/o xerfits de rames llargues i primes provedes de fulles
menudes, alternes i daspecte esquamiforme.
Les flors sn tamb molt menudes, regulars, bisexuals i agrupades en denses espigues o rams molt elegants.
Algunes espcies presenten flors pentmeres (5 ptals, 5 spals i 5 estams), mentre que altres les fan tetrmeres
(4 peces florals de cada classe).
A casa nostra podem trobar-ne cinc espcies agrupades en els gneres Myricaria i Tamarix:
Myricaria germanica (L.) Desv., arbust fora rar que es troba als arenys i codolars dels rius, des del territori
mediovalent fins als Pirineus; i
quatre tamarits o tamarius (Tamarix )3, propis dels sls salats i ms o menys humits (Fig. 4), i dels quals
adjuntem una petita clau per a determinar-los si ve de cas:
En general, es tracta darbrets de fullatge poc dens que sengrogueix a la tardor i que solen assentar-se sobre sls
argilosos o llimosos (p.ex., les ribes convexes dels riuets)4; tamb ho fan a les platges, a reraduna, ja que suporten els
sls salats a causa de la capacitat que tenen dexcretar la sal sobrant a travs de les fulles5.
Shan usat per a fixar dunes i ribassos, encara que presenten el problema que transpiren molta aigua i tendeixen a
assecar el sl.
Com a exemple de la coneguda relaci entre la seua presncia i la insalubritat del sl on viu, podem destacar la
sura 34:16 de lAlcor: Per, (els sabateus) es desviaren de Nosaltres i vam enviar contra ells la inundaci dels dics. I
els canvirem els seus dos jardins per uns altres que noms produen fruits amargs, tamarits...
Com a exemple de la seua afinitat per les platges i els terrenys salabrosos tenim el cas de la platja del Tamarit, a
Santa Pola (Baix Vinalop), on segons conta la tradici es va aparixer una arca6 amb la inscripci Soc per a Elx i la
imatge de la Marededu dins; i tamb, un poc ms endins es troba la torre del Tamarit, torre de vigilncia que hi ha
enmig les salines de Santa Pola i que es veu perfectament des de la carretera Alacant-Cartagena.
Uns altres topnims remarcables sn el de Tamarit de Llitera, a la Franja de Ponent (administrativament Osca,
Arag) i Estamariu, a lAlt Urgell (Lleida).
Tamb existeix, com antropnim, el cognom Tamarit.
Des dun punt de vista utilitarista la seua importncia ve donada pel fet que susen com a ornamentals.
A ms a ms, en certes zones del nord dfrica susa la fusta de T. articulata per a la construcci dhabitatges.
La picada de certes cotxinilles (insectes del gnere Coccus) sobre T. articulata i T. canariensis produeix agalles
riques en cid tnic (tanins) que empraven els rabs per a adobar les pells i per a tenyir el cuir.
Un tamariu molt important des del punt de vista histric s el Tamarix mannifera, del Sina, que, com a resposta a
latac de la cotxinilla Coccus maniparus, segrega una substncia gomosa dola i blanca, comestible, que potser haja
sigut el mann bblic: El casal dIsrael don a all el nom de mann, i era blanc, com una llavor de celiandre, i de
gust com de pastissets amb mel. (xode 16:31).


1 De Tamarix, el gnere que agrupa major nombre despcies (unes 90).
2 Tot i aix, la distribuci daquesta famlia presenta una peculiaritat, ja que tamb shi troba sobre els sls rids i arenosos de la costa i de linterior
de Noruega, degut probablement a la influncia atemperadora de la corrent del Golf o Gulf Stream.
3 CAVANILLES (1797) tamb recull un altre nomvalenci, tamarill (II:328).
4 A les riberes cncaves, i pertant ms pedregoses, de les nostres rambles i riuets, shi sol instal.lar el baladre (Neriumoleander, fam. Apocincies).
5 Si el terreny sobre el qual est el tamarit s salabrs i sacsemles rames, cau una mena de polsimblanc, que no s altra cosa que sal.
6 I ja que parlemdarques, diu la llegenda que el tat del du egipci Osiris era fet de fusta de tamarit, i que sobre aqueix tat creix tamb un tamarit, a
les rames del qual shi posa locell Benu, s a dir, lnima dOsiris, tal i comapareix a nombrosos papirs i relleus en monuments de lantic Egipte.






64. Famlia del teix.
LES TAXCIES (TAXACEAE) 1

Famlia de plantes Gimnospermes2 relativament reduda, ja que compta tan sols amb unes 15 espcies repartides
en 5 gneres.
Tot i que la seua distribuci s boreal3, a Europa noms en tenim una espcie, el teix (Taxus baccata L.; cast.
tejo) (I), que tamb sextn per sia i el nord dfrica, als llocs ombrvols i frescos, tal i com ens ho recorda
VIRGILI a Les Gergiques: ...denique apertos Bacchus amat colles, Aquilonem et frigora taxi. (II:113).4 I, ms
endavant: At sceleratum exquirere frigus difficilest: piceae tantum taxique nocentes interdum aut hederae pandunt
vestigia nigrae. (II:257).5
El seu hbitat normal sol sser lestatge mont, tot i que tamb sobreviu a les obagues ms frescals de les
muntanyes mediterrnies, fins i tot de les nostres terres ms meridionals.
La seua presncia en llocs tan apartats dels habituals pot explicar-se com el record de lpoca en qu, per efecte
de les glaciacions la distribuci del teix era molt ms meridional.
En acabar-se la darrera glaciaci i retirar-se els gels cap al nord, lexpansi dels teixos va seguir una ruta similar;
dels que vivien al migjorn dels Pasos Catalans la major part van morir en incrementar-se la temperatura general i tan
sols els que ocupaven les obagues ms protegides van poder resistir-hi, els descendents dels quals sn els que encara
podem trobar fins i tot a muntanyes tan meridionals com Aitana, Brnia o al Carrascar dAlcoi.
En qualsevol cas, la seua presncia sol sser recollida toponmicament a diverses comarques de tot el nostre
territori: la Teixera, la Teixereta, Teix, la font del Teix, la Teixeda, el coll de la Teixeta, etc.
En termes generals, es tracta dun arbre relativament alt, tot i que de vegades no ultrapassa el port arbustiu, de
fulles persistents, linears i amb els pecols perllongats sobre les branques on marquen com una mena de tireta. Segons
la clssica definici de TEOFRASTE (s IV aC): Creix dret, amb facilitat, i sassembla a lavet, excepte que no s tan
alt i s molt ms ramificat. Tamb la seua fulla s semblant a la de lavet, encara que ms llisa i suau. (III:10)
El teix s un arbre de creixement molt lent i de gran longevitat (poden viure fins a mil anys).
En el teix els sexes estan separats en arbres diferents; en els arbres femenins es fan les llavors, envoltades
parcialment per una cpula carnosa i cridanera similar a una baia, laril6; de fet, el nom especfic, baccata, prov del
llat baca, baia.
Aix, si continuem amb la descripci de TEOFRASTE: Produeix un fruit oblong lleugerament major que un
fesol, i de color vermell i ters... Hi ha homes que mengen el seu fruit, que s dol i inocu. (III:10).
En efecte, aquest aril, de polpa dola i mucilaginosa s comestible, per, atenci!, noms laril i de cap manera
la llavor que envolta i que, a ligual que la resta de larbre (fulles, rametes, escora, etc.) sn extremadament
metzinones a causa del seu contingut en taxina, alcaloide txic usat ja en lantiguitat per a emmetzinar les puntes de
les fletxes dels caacors i dels guerrers.
En la mateixa direcci, PLINI el Vell (s I d C) afirmava que barrils fabricats amb teix havien emmetzinat el vi
que contenien.
De fet, i, segon alguns, de leptet grec toxicos (txic) deriva el nom genric Taxus7.
Tan gran era el recel que inspirava que fins i tot VIRGILI, al llibre IV de Les Gergiques, dedicat a la cria de les
abelles adverteix: Neu propius tectis taxum sine neve(IV:47).8
Ha estat la seua llavor, ms que cap altra part, la ms usada com a metzina fatal: aix, cntabres i asturs duien
penjades al coll, quan les guerres amb els romans, llavors de teix per a, en cas de ser captivats, estalviar-se tortures i
esclavitud mitjanant el sucidi per ingesti de les metzinoses llavors.
Fins i tot CSAR ens ha deixat un relat similar a la seua Guerra de les Gllies: Catuvolcus, rex dimidiae partis
Eburorum,... cum laborem belli aut fugae ferre non poset,... taxo, cuius magna in Gallia Germaniaque copia est, se
exanimavit. (VI:31).9
Per, no tot derivat del teix s pernicis.
Aix, el taxol, derivat alcohlic extret del teix, pot ser considerar com un dels productes ms prometedors duna
nova srie dagents antitumorals.10
La fusta, densa, flexible i imputrescible, ha estat utilitzada des de temps prehistrics per a la fabricaci dobjectes
diversos (arcs, pintes, tonells, mobles,...).
Potser per la seua toxicitat11, per la perdurabilitat de la seua fusta o b pel seu aspecte fosc quasi ttric, que ha
substitut en molts llocs al xiprer com a arbre dels cementiris, i no tan sols en la nostra poca sin tamb en
lantiguitat.
Aix, p.ex., el mateix OVIDI (s I dC) representa el cam de linfern vorejat de teixos.
Respecte a la fusta, la seua resistncia i perdurabilitat queda posada de manifest considerant que shan trobat
sarcfags egipcis fets amb teix datats amb una antiguitat de ms de 3.000 anys en perfecte estat de conservaci.
I tamb des del punt de vista de la histria militar, el teix ha tingut un paper ben remarcable.
En efecte, durant la guerra dels Cent anys (s. XIV-XV)12, una de les claus de la victria inicial dels britnics
(anglesos, escocesos, irlandesos i gallesos) sobre els francesos va consistir en ls que van fer del teix per a bastir-ne
els anomenats arcs llargs, arcs especialment grans i forts13 capaces de llanar fletxes que travessaven les armadures
dels cavallers, la fora de xoc de lexrcit francs.



1 De Taxus, el gnere ms representatiu.
2 Vegeu nota 3 de la famlia Cupresscies.
3 Llevat de lAustrotaxus spicata, que comel seu nomindica s un teix del sud (hemisferi austral).
4 Doncs aix comBacus (la vinya) estima els tossals descoberts, els teixos lAquil (el vent del nord) i les gelades.
5 Per descobrir-hi el fred pernicis s difcil: noms els avets, i de vegades els teixos nocius i les heures negres en revelen les traces.
6 Conv recordar que les Gimnospermes (de gymnos, nua, i sperma, llavor no fan fruits vertaders que protegisquen la llavor, sin, en tot cas,
envoltures que en definitiva no acaben de protegir-la.
7 Cal assenyalar, per una discrepancia etimolgica al respecte, ja que per a uns altres fillegs s de taxis, filera, (per la forma comes disposen les
fulles) don prov el nom.
8 No toleres cap teix prop de les seues casetes.
9 Cativolc, rei de la meitat dels Eburons,... incapa ja de suportar lesfor de la guerra o de la fugida,... es mat amb teix, del qual hi ha en abundncia
a la Gl.lia i a la Germnia.
10 El seu mecanisme dactuaci sembla basar-se en lespecificitat de reacci amb la tubulina, protena que resulta danyada en actuar comuna mena
de diana biolgica per aquest producte; comque aqueixa protena s la responsable de la constituci del fus mittic i, pertant, de la divisi cel.lular, la
seua inhibici impedeix la proliferaci irregular de cl.lules tpica dels tumors cancergens. Per a ms informaci, vegeu la revista Mundo Cientfico,
nmeros 105 i 109, de 1990.
11 Existeix una alga tropical del gnere Caulerpa dotada dexpansions laminars similars a les fulles del teix i que rep, per aqueixa ra, el nomde
Caulerpa taxifolia; doncs b, i coma curiositat, no sols sassembla morfolgicament a les rames del teix, sin que tamb s extremadament txica;
recentment ha passat a ocupar els mitjans informatius (vegeu, p.ex., el diari El Pas del 18 de gener de 1992) des que sha descobert que, a partir dun
fragment dun exemplar escapat el 1984 del Museu Oceanogrfic de Mnaco, sha reprodut amb eficcia a les aiges de la Mediterrnia i comena a
preocupar per la previsible crrega txica que puga aportar als peixos que la mengen i que sn consumits per nosaltres.
12 Vegeu la nota 8 de la famlia Compostes i la 8 de Lilicies.
13 Fins aleshores els arcs eren curts i poc resistents, i es disparaven estirant la corda fins el pit de larquer; larc llarg, pel contrari, possibilitava
estirar la corda fins darrere lorella i limpuls donat a la fletxa era tal que li permetia travessar cuirasses de ferro comles dels cavallers. Potser en
relaci a aix comen la moda que els soldats es tallaren els cabells massa llargs, ja que als arquers britnics sels enredrava amb la corda dels arcs i
van optar, els membres daqueix cos dlite, per anar amb el cabell curt, assentant un precedent que desprs va ser mpliament acceptat.


65. Famlia de la bufalaga i el matapoll.
LES TIMELECIES (THYMELAEACEAE) 1
Es tracta duna famlia cosmopolita dherbes i arbustos de poca importncia econmica i cultural i integrada per
unes 500 espcies agrupades en uns 40 gneres, dels quals noms dos trobem a les nostres terres: Daphne (amb 7
espcies) i Thymelaea (amb 9 espcies).
En general, tenen les fulles enteres i esparses, ms petites en les Thymelaeae que en les Daphne.
Les flors de les espcies europees no tenen ptals, tot i que els spals presenten aspecte petaloide.
Mentre que les flors de les Daphne solen ser flairoses, les de les Thymelaea no ho sn.
Pel que fa als fruits, els de les Thymelaea solen romandre dins el calze persistent.
Nosaltres farem esment de tan sols dues espcies, probablement les ms freqents.

Daphne gnidium L. 2
Matapoll (IV).
Mata alta perenniflia de rames llargues i flexibles i amb lescora lleugerament vermellosa.
Les fulles, lanceolades i esparses, abunden a la part superior de les rames, mentre que manquen o raregen a la
base.
Les flors, agrupades al final de les rames, sn de color blanc crems i aromtiques, i solen coexistir amb els fruits
procedents de flors ms primerenques, donada la perllongada floraci daquesta planta.
Els fruits, globosos i de la grandria dun psol, sn dun color taronja o vermell viu.
Es fa a les garrigues i els matollars de vora els boscos.
s una planta txica i irritant que ha estat usada per a eliminar els polls de les quadres i els del cap de les
persones (Pediculus humanus).
Tamb sha usat per a pescar en tolls daigua, on, en tirar unes rames de la planta fa que isquen els peixos alenant
com si sofegaren 3.

Thymelaea hirsuta L.
Bufalaga, palmerina (Alacant, Horta), palma marina (Marina Baixa), herba verderolera (Alacant: susa per
atraure els verderols i caar-los), passerina (Baix Vinalop), barra (Baix Vinalop, Baix Segura).
Arbust no massa alt, molt ramificat i amb les puntes de les rames pndules 4, la qual cosa li confereix un aspecte
caracterstic.
Les fulles, xicotetes i molt nombroses, estan quasi pegades a les rames, a les quals cobreixen. Sn cncaves, amb
la cara interior tomentosa i lexterior dun verd lluent.
Les flors, menudetes, sn grogues i cobreixen la planta quasi tot lany, per sobretot a la primavera i la tardor.
Els fruits, molt menuts, sn menjats pels verderols (Carduelis chloris).
Les rames, molt resistents a la tracci i la fregada, han sigut usades com argolla, per a passar per aquestes les
cordes de pouar aigua en aljubs i pous.
Abunda a reraduna, als tossals rids i enmig de timonedes i espartars.


1 De Thymelaea, el gnere ms representatiu.
2 Daphne era una nimfa que, perseguida pel du Apol.lo, va ser transformada en un llorer per intervenci de son pare, el du-riu tessali Peneu. Aix,
doncs, el nomgenric s una referncia al llorer (Laurus nobilis, famlia Laurcies), a les fulles del qual sassemblen les del matapoll (D. gnidium) i
tamb les de les espcies D. mezereumi, tautolgicament, D. laureola.
3 Aquest s de la planta, sentit a Benimantell (Marina Baixa), confirma laccepci del vocable matapollar (diccionari Moll) referit a emmetzinar
laigua amb matapoll per a la captura de peixos.
4 Aqueixes rames es veuen atacades sovint per un insecte hompter, la cotxinilla Eriococcus thymelaeae, que salimenta en exclussiva de la saba
daquesta planta.




66. Famlia de lom i el lled.
LES ULMCIES (ULMACEAE) 1
Famlia darbres i arbustos de regions temperades i tropicals que acull 16 gneres i unes 2.000 espcies, moltes
de les quals amb notable importncia forestal.
Emparentades amb Morcies i Urticcies, es diferencien entre daltres carcters pel fet que les primeres tenen
ltex i les segones sn herbcies.
Al nostre territori noms en trobem tres espcies, el lledoner (Celtis australis), lom (Ulmus minor) i loma
(Ulmus glabra).

Celtis australis L.
Lledoner (amb les variants llidoner, llaoner i allidoner) (cast. almez).

Arbre esvelt molt ramificat, descora llisa i grissenca i molt estimat com a ornamental.
Les fulles, caduques, sn lanceolades, finament asserrades, aspres al tacte i dun verd intens, ms pel dret que pel
revs.
Les flors, primaverals, sn molt menudes, i el fruit, de la grandria dun psol, s comestible, encara que t ms
pinyol que no pas polpa, la qual s de sabor dol i lleugerament farinosa; el procs de maduraci dels fruits s molt
interessant des dun punt de vista cromtic, ja que passen de verd a groc i vermell fins arribar, ja a la tardor, al color
negre definitiu.
A certs llocs s encara freqent el jugar de menuts a llanar els pinyols daquest fruit amb canuts de canya.
El nom del fruit, lled, s lorigen de topnims i antropnims, com s el cas de Lled dAlgars, a la Matarranya
(Franja de Ponent, administrativament Terol, Arag).
I tamb el cognom Lled i fins i tot la patrona de Castell, la Mare de Du del Lled.
Tot i que possiblement siga dorigen oriental, la seua presncia a les nostres terres s ben antiga, amb un
arrelament notable tant fsic i cultural com econmic degut a la qualitat de la seua fusta, molt resistent i
extraordinriament flexible, amb qu es fan nombrosos objectes daplicaci agrcola 2.
s per aix que es troba sovint plantat a les vores de pobles i de masos o masies.

Ulmus minor Miller
Om, olm, orm. 3
Arbre caducifoli alt i de capada densa que, a ligual que lanterior, el trobarem a les riberes dels rius i riuets,
alladament o agrupat en omedes 4, i tamb als parcs i jardins, com a ornamental.
Les fulles, de color verd fosc, sn menudes, ovades, gruixudes, doblement dentades i amb nervis molt rectes.
Tenen la base dun costat ms llarga que laltra, s a dir, sn caractersticament asimtriques.
Les flors, anteriors a laparici de les fulles, sn menudes i verdes, i, per tant, gens cridaneres, per la qual cosa la
pollinitzaci no pot confiar-se als insectes sin al vent: anemogmia.
Els fruits sn smares, s a dir, fruits constituts per la grana i una expansi foliar, com una ala, en aquest cas de
consistncia papircia i color verd clar, s a dir, gens atraient per als pardals ni per als mamfers.
En aqueixes condicions la dispersi, bviament, tamb es confia al vent.
La fusta s de gran qualitat i presenta caracterstiques que la fan aconsellable per a diversos usos.
Aix, p.ex., com que s pesada, dura i tena, ha estat usada tradicionalment com a pil de carnisser.
Igualment, com que s fcil de treballar i a ms resisteix prou la putrefacci si se la mant humida, ha estat
emprada per a fer canonades conductores daigua.
Aqueixa resistncia a laigua ha fet que tamb susara la fusta dom per a fer suports de ponts, com s el cas del
pont de la Torre de Londres.
Precissament per la mateixa ra va ser una de les fustes ms estimades en construcci naval.
Aix, a mitjan segle XVII, Colbert, ministre de marina del borb francs Llus XIV, va posar oms per totes les
carreteres franceses per aix disposar de fusta per a larmada, i igual van fer als regnes dEspanya Ferran VI (R.O.
de1748) 5 i, mes tard, J osep Bonaparte, en lpoca que dirigia la poltica ibrica.
Actualment, la poblaci doms corre greu perill de veures delmada notablement a causa de latac dun fong,
lascomicet Ceratocystis ulmi, causant de la malaltia coneguda com a grafiosi. 6

Ulmus glabra Huds.
Oma
Aquest arbre viu a boscos caducifolis de la muntanya mitjana humida.
De capada poc densa, les fulles presenten una asimetria major que les de lanterior, amb una aurcula foliar tan
desenvolupada que arriba a cobrir el pecol.
A diferncia de lanterior, s un arbre resistent a la grafiosi.




1 DUlmus, el gnere ms representatiu.
2 En particular, forques per a ventar el blat, ablanint amb aigua calenta les branques i rames adjacents i cordant-les desprs per a que prenguen les
formes desitjades.
3 Segons diu molt acertadament BALADA (1985):... sembla clar que el primitiu catal utilitz olm, comde fet es pot comporvar a Eiximenis: La
terra aquesta s aix disposta per altra via e manera a donar llenya abundosament. Que si vosaltres, senyors, ordenveu que les vostres marjals e llocs
ergullosos fossen plantats de olms, de verns,..., al segle XIV, i el citen, tamb, Ausis March i Ros de Corella. La forma oms posterior; de fet, la
prdua de la l implosiva davant de labial s freqent en catal: del llat palmu hempassat a pam, de colpu a cop, de polypu a pop (si b nosaltres
encara diemcolp i polp), de sulphure a sofre,... A algunes comarques catalanes, levoluci ha significat el canvi de consonants lquides, i olmha
originat orm.
4 A casa nostra la toponmia associada a aquest arbre o als boscos de ribera que forma s ms b escassa (aix, noms hemlocalitzat la del petit poble
de la Olmedilla, als Serrans, comarca de linterior de Valncia); per en altres pasos la toponmia s que registra de manera ms rotunda la seua
presncia daquest arbre: Ulm(a Alemanya), Olmedo (a Castella), Orme (a Frana), etc.
5 A Castella es diuen olmas a molts daquests enormes oms plantats en poca de Ferran VI o del seu successor Carles III i que sn molt comuns a les
places dels pobles.
6 La causa est en els escarabats Scolytus scolytus i S. multistriatus, que, a ms de perjudicar directament a larbre per la seua activitat barrinadora,
inoculen el fong responsable de la grafiosi. Un altre escarabat (colepter) agressor dels oms s el defoliador Galerucella luteola, que forada les fulles i
debilita notablement larbre.

67. Famlia de lapi, el jolivert, el fenoll, la safanria, el panical i la cicuta.
LES UMBELLFERES O APICIES (APIACEAE) 1

Prometeu, un dels quatre fills del Tit J apetus venut per Zeus, va ser el creador de la raa dels humans.

En el seu desig per afavorir les condicions de vida de les seues criatures va contravenir les indicacions de Zeus i
va furtar el foc de lOlimp per a dur-lil als mortals i, per a no ser descobert, el va ocultar, convertit en una brasa, a la
fstula duna apicia, la canyaferla. 2-3.

De les vora 3.000 espcies dUmbellferes distribudes per tot el mn aproximadament unes 150 viuen a les
nostres terres, tant ms freqents segons sincrementen laltitud o la humitat.
Es considera una famlia evolutivament associada a les Aralicies (famlia de lhedra), amb marcades semblances
vegetatives (mireu, si ms no, les inflorescncies en umbella de les hedres), qumiques i destructura del pollen;
probablement procedeixen dun ancestre com i han evolucionat parallelament.
Moltes Umbellferes eren ja conegudes i utilitzades per les antigues civilitzacions micnica, grega i romana, i,
fora dEuropa, per xinesos i mexicans.
Es tracta duna famlia molt natural, fcilment identificable per un conjunt de trets morfolgics comuns, sobretot
les seues inflorescncies tpiques.
De fet, sembla ser la primera famlia botnica reconeguda com a tal pels botnics de lantiguitat, i definida en
termes moderns ja en el segle XVI 4.
TEOFRASTE (s IV aC) ja reconeix com a semblants lans, el com, el fenoll i altres, que designava
genricament com a narthekodes, en clara referncia a lespcie que considerava larquetipus, la Narthex, que, per als
romans, esdevingu Ferula, nom actual dun dels gneres i alhora aplicat com a nom com als pedicels secs
dalgunes Umbellferes 5.
La facilitat en reconixer la famlia es transforma, per, en dificultat en tractar didentificar els gneres i, ms
encara, les espcies, de tan semblants com sn.
Aix, i com diu FONT I QUER 6:
Pocas familias dan la cara com sta y son tan fciles de reconocer; pero, si exceptuamos unos pocos gneros y
escaso nmero de especies, cun difcil se hace determinarlas! Desde luego, hay que recomendar al no versado que,
por lo menos, antes de coger la planta en flor espere a tenerla bien fructificada; y que se arme de un buen aparato
ptico y de no poca paciencia para navegar lo mejor posible por tan difciles mares. Adems, naturalmente, que se
limite a estudiar las umbelferas de un pas concreto, y, a ser posible, de los que tienen floras bien ilustradas.

Quasi totes sn herbes darrel ms o menys engrossida.
La tija s fistulosa7 presenta uns nusos ben marcats i est envoltada a la base per una beina ben patent.
Les flors, individualment poc vistoses, sagrupen en umbelles (daqu el nom antic de la famlia) que, aquestes
s, tenen aspecte cridaner.
Degut a laccessibilitat del nctar i el pollen, aquestes plantes presenten una certa promiscutat, s a dir, sn
pollinitzades per una bateria relativament alta dinsectes poc especialitzats, principalment mosques, mosquits i
abelles, i escarabats i papallones generalistes.
Els fruits presenten una gran variabilitat i solen ser el carcter que, com ja dia FONT I QUER, es pren
habitualment com a distintiu a lhora de determinar lespcie, ja que la seua superfcie est marcada per costures i
solcs especfics i eriada dun bon nombre de classes despines, ganxos, pls i engrossiments, i tamb de canals
resinfers.
Modernament tamb susa prou, com a carcter diferencial, lestilopodi (la base dels estils), que igualment
presenta una varibilitat notable.
Algunes daquestes plantes es cultiven com a alimentries: lapi (Apium graveolens) del qual saprofiten les
fulles, de pecols molt grossos, la safanria, pastanaga o carlota (Daucus carota)8-9 (XVI); i la xirivia (Pastinaca
sativa subsp. sativa) darrels riques en hidrats de carboni, a ligual que la base de la tija del fenoll (Foeniculum
vulgare var. azoricum).
Com a curiositat alimentria, tot i que indirecta, sota la Umbellfera panical (Eryngium campestre), que molts
confonen amb un card, creix lexquisit bolet de card (Pleurotus eryngi).
La major part de les espcies estan carregades dolis essncials, tant les parts vegetatives com els fruits, per la
qual cosa sempren sovint com a condiments i aromatitzants:
en begudes:
lans o matafaluga (Pimpinella anisum), els fruits del qual, macerats en alcohol, destillats i ms
o menys ensucrats, donen els anisats10, a ms dusar-se directament en pastisseria,
langlica (Angelica archangelica), base aromtica de celebrats licors de frmules ben complexes, com el
chratreuse i el bndictine,
i, com a reputats condiments:
el julivert (Petroselinum crispum; cast.: perejil),
el com (Carum carvi; cast.: alacaravea)11,12,13,14,15,
el com castell (Cominum cynimum; cast.: comino) i
el cilandre (Coriandrum sativum; cast.: cilantro).
Els penetrants aromes que exhalen moltes daquestes plantes ha estat la causa del seu s, fins i tot en rituals
funeraris, com, p.ex., els que narra HERODOT16 en referir-se als enterraments dels escites17:... unten el cadver
amb cera; el ventre ha estat obert i netejat, omplit amb encens triturat, ans i julivert, i desprs tornat a cosir.18 El
carcter funerari del julivert queda recollit, p.ex., als escrits de Pndar sobre els J ocs Nemeus, on, tot i que
originalment sempraven fulles dolivera per a coronar els vencedors, desprs dels desastres de les guerres mdiques
les corones van passar a estar fetes de fulles de julivert.
Aqueix carcter funerari ha estat incrementat probablement pel fet de ser el julivert un reputat abortiu.
Moltes daquestes plantes tamb han estat considerades com a medicinals, com s el cas de les segents:
el fenoll mar (Crithmum maritimum), que creix als roquissars martims, i era emprat sovint en ensalades i en
conserva per la seua riquesa en vitamina C; tan estimat era a lAnglaterra isabelina que els collidors es depenjaven
per agafar-la pels penya-segats de Dover, tal i com ens ho recorda SHAKESPEARE al seu Rei Lear: Half way down
hangs one that gathers samphire, dreadful trade!19;
lanet, anet pudent o fenoll pudent (Anethum graveolens; cast.: eneldo), ja citada a lantiqussim papir Ebers
com a planta condimentria i medicinal, i avui dia sovint emprat com a estomacal, diurtic i carminatiu (s a dir
estimulant del peristaltisme intestinal i facilitador de leixida dels gasos que shi acumullen); i
el panical, amb aspecte de card i sovint confs com a tal20; s planta reputada en medicina popular, a
prcticament tot Europa, com a amulet protector contra les nafres, per simple contacte amb la pell dun tro de
larrel; es conta que, fins i tot, durant les anomenades guerres carlines (s XIX) ls daquesta arrel va arribar a ser
reglamentari en algunes unitats, per tal de previndre les nafres ocasionades per les llargues marxes.21
Altres plantes daquesta famlia sn, per contra, extremadament perilloses, com s el cas de la metzinosa cicuta
(Conium maculatum), amb la qual va ser comdemnat Scrates a sucidar-se, o el tamb metzins crixen bord
(Apium nodiflorum; cast.: anapelo), fcil de confondre amb els agradables crixens densalades (la Crucfera
Nasturtium officinale; cast.: berros), cosa que ens recorda el refrany cast.: t que coges el berro, gurdate del
anapelo.

La Umbellfera ms coneguda i que acumula ms propietats s, potser, el

Foeniculum vulgare Miller.
Fenoll, fonoll
s una planta prpia de les vores de camins, dels fenassars i herbassars diversos, als quals orna durant lestiu i la
tardor amb les seues tiges altes i inflorescncies grogues.
Les seues fulles sn laliment de leruga duna de les nostres papallones ms belles, Papilio machaon22, que
tamb salimenta daltres Umbellferes, com la carlota, safanria o pastanaga, Daucus carota.
En ocasions, la umbella queda deformada degut a latac del dpter Lasioptera carophila, que en dipositar-hi els
seus ous, transforma el receptacle floral en un cecidi (o agalla) llenys, el qual es fa primer verd, desprs roig i
finalment bru.
Les tiges de la subespcies vulgare sn grosses i les fulles exuberants; una varietat daquesta, lazoricum, es
cultiva ja que la base de la tija, fortament unflada, i les fulles embainadores sn emprades com a aliment.
La subespcie ms abundant a les nostres terres, piperitum, s menys esponerosa per ms resistent, i la medicina
popular ha trobat en la planta nombroses aplicacions.

Aix, s planta aperitiva (obri lapetit), carminativa (vehicula leliminaci de les flatositats intestinals) i diurtica
(afavoreix lexpulsi de lorina), estimula la producci de llet en les mares que crien, calma la tos, rebaixa les
inflamancions dels ulls, els brots tendres sn comestibles, les fulles susen per donar gust a les olives, i els fruits
shan emprat com a succedani de lans en pastisseria i, destillats amb alcohol, per fer un licor paregut a lans.23
I fins i tot ha estat considerada planta rejovenidora (almenys de les serps), com diu J . SORAPN a Medicina
Espaola (1616):... como la culebra, que siendo en la senectud, y comiendo del hinojo muda el pellejo, despojndose
dl para rejuvenescer, segn afirma Plinio, y otros,... (pg. 435).
El seu flaire s molt caracterstic i agradable, com evoca per comparana MILTON al Parads perdut:
A savoury odour blown
grateful to appetite
more please my sense
than smell of sweetest fennell 24
La seua importncia prctica i paisatgstica lha fet acreedor dun especial reconeixement cultural, que queda
patent a diversos topnims i antropnims.
Aix, p.ex., el lloc que antigament ocupava Ugarit, ciutat protofencia del segon milleni a C, s lemplaament
actual de Ras Shamra, que en rab vol dir umbella del fenoll.
I a les nostres terres tamb s freqent trobar topnims relatius al fenoll, com la Canyada del Fenollar (partida del
terme municipal dAlacant) i el pobles de Llocnou de Fenollet, a la Costera (frontera entre els territoris dinic i
serrnic), Fonollosa, al Bages (Catalunya central) i Sant Pau de Fenollet, a la Fenolleda (comarca fronterera amb
lOccitnia).
I pel que fa als antropnims, cognoms com Fenoll, Fonoll, Funoll, Fenollar25, Fonollar, Fenolleda, Fonolleda,
Fenollera, Fonollerea, Fonolleres, Fenollet, Fonollet, Fenollosa, Fonollosa i Fonellosa fan patent la importncia
cultural daquesta planta.


1 DApiumun dels gneres, nomque els antics romans probablement donaven al julivert (Petroselinumcrispum) (vegeu pgina 488 de FONT I
QUER -1979-) (1.1).
1.1 Sembla que els romans distingien dos selinum(el selinon de lOdissea): lheleioselinum(1.2) i loreoselinum; el primer, o selinumdestany s el
nostre api (Apiumgraveolens), mentre que el segon, o selinumde muntanya (o roca) s el julivert (Petroselinumcrispum, on el prefixe del nom
genric torna a fer referncia, ara en llat a pedra o roca).
1.2 LINN va aplicar aquest noma plantes totalment diferents, les de lactual gnere Elaeoselinum(neldo, E. tenuifolium, i xafarroni, E. asclepium).
2 VIRGILI: glogues (VI:42).
3 J a ens ho diu LLULL al Libre de meravelles (II:77): Lo philosof dix que lesponge, que s de gran quantitat, s pus leugera que laur, que s de
menor quantitat; e ac mateix se segueix de la ferla, que s pus leugera que boix.
4 Va ser tamb la primera famlia objecte dun estudi sistemtic, publicat per Robert MORRISON el1672.
5 Aqueixos pedicels, secs, eren emprats simblicament coma vares de cstig en moltes escoles de lantiguitat, don prov lexpressi destar sota la
frula de....
6 FONT I QUER, P.(1964)
7 s a dir buida o amb medul.la esponjosa; aquesta medul.la esponjosa s capa de cremar molt lentament, comens recorda la fbula de Prometeu, on
sest referint, probablement, a la Ferula communis, herba alta i robusta de llocs eixuts.
8 El nomde carota li s aplicat ja per APICIUS Caelius (230 dC) al seu Llibre de cuina.
9 La seua arrel s citada apreciativament per SHAKESPEARE a Les alegres casades de Windsor.
10 A casa nostra s ben llarga la tradici de consumir anissats autctons en diverses combinacions amb aigua i/o xarops (paloma, nuvolet, ofegat,
gall o canari, etc.) i existeix una forta tradici de destil.lats en les comarques de lAlcoi, lAlacant i el Vinalop Mitj, al migjorn valenci; a ms a
ms, tamb es presenten diversos combinats daqueixos anissats amb herbes en maceraci (els populars herberos valencians i mallorquins, la frgola
eivissenca, el cantaueso dElx, etc.).
11 Els rabs li donen el nomde Qarawya.
12 Els romans creien que els comins feien empal.lidir, cosa que ens recorda DIOSCRIDES: Cuminumimmutat colorem, palidioremque efficit, sive
bibatur, sive illinatur (El com untat fa canviar de color i torna ms grogs i pl.lid). De fet, conta PLINI que els seguidors de Porci Latr, savi rom
que sempre anava bastant pl.lid per tant destar tancat estudiant, bevien aigua de comins per assemblar-se-li. Des daqueix punt de vista, cobra sentit
la sentncia de Covarrubias (1611) que es referia a loli que sextrau dels comins coma Aceite de hipcritas.
13 En temps de SHAKESPEARE (s XVI) era costuma Anglaterra servir els plats amanits amb com, i sobretot les pomes rostides, tal i comens ho
recorda aqueix autor a lEnric IV, quan Squire Shallow invita Falstaff a prendre a pippin and a dish of carawais, s a dir, una camosa (varietat de poma
dola i fragant) i una font de com.
14 Amb el com, rusos i germnics preparen el licor anomenat kummel.
15 Existeix, comantropnim, el nomCom (i, en castell tamb: Comino)
16 Historiador grec de lantiguitat; vegeu nota 9 de la famlia Cannabicies.
17 Els escites eren un poble indoeuropeu de genets nmades per les estepes, que ocupen un lloc en la histria entre els segles VII i IV aC.
18 Historia de las civilizaciones. Volum. I pg. 443.
19 A meitat del cingle penja un collidor de fenoll mar, espants ofici!.
20 Una mostra daqueixa confusi tan freqent la tenimal quadre dAlbrecht Drer Autoretrat amb flor de card (1493), pergam sobre llen que
pertany al fons del Louvre (Pars) i en qu el personatge, ms definit pels contorns que no pels colors freds utilitzats, porta en la m una umbel.la de
panical, incorrectament anomenada card en el ttol del quadre.
21 FONT I QUER, P. (1979) pg. 480.
22 Tal i comes fa sovint en Sistemtica de Lepidpters (ms que en qualsevol altra Sistemtica), el nomde moltes de les papallones fa al.lusi a
personatges mitolgics; en aquest cas a Maca, fill dAsclepi i metge de les tropes gregues que assetjaven Troia, a ligual que els seu germ Podaliri
(que tamb ha donat noma una altra papallona, la papallona zebrada, Iphiclides podalirius, que ataca arbres fruiters de la famlia Roscies, comels
ametllers, els bresquillers, les pruneres, etc.).
23 PLINI (s I dC) arriba a donar-ne 22 remeis basats en el fenoll. Comque s la planta amb la qual es freguen les serps envellides i quasi cegues per
a ressucitar, potser daqu deriva la creena que s bona per a la vista, tal i comens diu Fra Miquel AGUST en una recepta ben antiga (1617): Aygua
de fonoll. Preneu raels y fulles, destillan-los, o feu-les bullir ab aygua. Ar ps posau-les ax caldes en un plat. La liquor que ser en lo plat desobre,
reservan-lo en una ampolla y desta posau-ne una gota o dos al ull, per la malatia dell y affliccions dels ulls.
24 Els meus sentits troben un plaer major en laroma de la floraci que en el flaire del fenoll ms dol. (MILTON: Paradise lost).
25 P.ex., Mossn Bernat Fenollar, de Penguila (lAlcoi), promotor de la justa potica que en1474 va donar lloc a les Obres i troves en llohor de la
Verge Maria, el primer llibre imprs als Pasos Catalans (i a tota la Pennsula Ibrica) utilitzant el sistema de tipus mbils inventats per Gutemberg (la
impremta).



68. Famlia de lortiga i la morella roquera
LES URTICCIES (URTICACEAE) 1
Famlia prcticament cosmopolita que acompanya habitualment lespcie humana pel carcter ruderal de la major
part de les seues espcies.
Comprn 45 gneres i ms de 1.000 espcies darbustos i dherbes.
A ligual que les espcies de les famlies ms prximes, Ulmcies i Morcies, les flors daquesta famlia sn poc
vistents, generalment verdoses i, pertant, anemfilles.
Aqu en tenim 9 espcies, agrupades en els gneres Parietaria i Urtica.
De totes, les espcies ms comunes sn, sense dubte, la morella roquera (Parietaria officinalis) i lortiga petita
(Urtica urens).

Parietaria officinalis L. susp. judaica (=P. judaica).
Morella roquera (Conca de Barber, Alcatn, Comtat, Marina baixa), llavatassa (Marina Baixa).
Es tracta duna herba perenne de tija senzilla o poc ramificada, densament pubescent (coberta amb pls suaus,
gens urticants), de fulles enteres i alternes, i flors agrupades en inflorescncies globoses ms curtes que les fulles; s
tpica dels murs i parets viries (don li ve el nom genric) degut a reunir les dues caracterstiques de ruderal i
rupcola.
Els fruits sn caractersticament enganxosos: si passem per una massa de morelles roqueres quan els fruits estan
madurs, la roba sens quedar coberta daquests.
s una planta medicinal coneguda des dantic (don li ve lespecfic officinalis), sobretot pel seu poder diurtic si
es pren en infusi.
Safirma que fins i tot els coloms domstics coneixen les seues virtuts i hi acudeixen quan senten necessitat de
porgar-se.

Urtica urens L.
Ortiga (Menorca, Barcelons, Valls), ronxa (Alacant), formiguera (Alcoi), picamatos (Marina Alta), patos
(Marina Baixa), marranxinxa (Baix Segura).
En general, les Urtica sn herbes erectes de tija quadrangular i fulles oposades de marge dentat que viuen a
ambients ruderals.
Tiges i fulles sn caractersticament urticants degut a estar cobertes per pls rgids de parets calcificades i plens
dun lquid irritant.
Com que els pls presenten una estructura de punt feble, es trenquen en facilitat noms tocar-los i queden amb la
vora tallada oblcuament, en bisell, com la punta duna agulla hipodrmica.
Les minscules agulles produeixen petits talls en la pell de qui les ha produdes i a travs daquestes ferides
penetra el lquid urticant (una soluci aquosa de formiat sdic, acetilcolina i histamina) que produeix les ronxes i la
picor caracterstics a qui entra en contacte amb la planta.2
De totes, la U. urens s la ms coneguda a casa nostra3, i es troba als horts, descampats i, en general, a llocs
femats i remoguts.
Tot i ser urticant, s comestible, bollida, com una verdura qualsevol.
T propietats antirreumtiques i es diurtica (fa orinar i facilita leliminaci de les substncies nobles del reny)
Tamb susa com a tnic capillar i com a hidratant de la pell.
Les ortigues sn plantes nutrcies de les larves dun grup notable de papallones, com Inachis io (pa de dia)
Aglais urticae, Vanessa atalanta i la migrant Cynthia cardui (=Vanessa cardui).



1 DUrtica, un dels gneres.
2 Est molt estesa la creena que no pica quan sagafa mentre saguanta la respiraci, per encara no hemvolgut saber si es tracta duna broma o si
s cert.
En efecte, comque es pot arrancar la planta sense que pique agafant-la per la base de la tija, on no hi ha pls urticants, es pot fer el teatre daguantar
la respiraci mentre es pren la precauci dagafar la planta per baix, i invitar desprs a repetir loperaci a la vctima de torn, que, invariablement
acaba maleint la planta i el bromista... al mateix temps que es rasca les ronxes que li han aparegut a la m.
Uns altres, per, opinen que s cert, que hi ha una ra fisiolgica que permet explicar que no piquen si no es respira: per lenriquiment de la sang en
CO2 i bloqueig de les substncies transferides pels pls trencats de lortiga.
En fi, si alg vol comprovar-ho...
3 Tamb sn molt abundants U. pilulifera, U. membranacea i U. dioica.


69. Famlia de la vid.
LES VITCIES (VITACEAE) 1
Vitcies s una famlia de plantes arbustives, erectes o enfiladisses, que sestn principalment per les regions
tropicals i subtropicals.
Comprn 12 gneres i unes 700 espcies, una de les quals, Vitis vinifera, la vinya, eclipsa amb la seua fama totes
les dems.2

Vitis vinifera L.
Vinya, llambrusca (la raa silvestre).
Liana de base llenyosa proveda de circells ramificats i oposats a les fulles, les quals sn palmades i
irregularment dentades.
Els circells presenten fototropisme negatiu, per la qual cosa tenen tendncia a introduir-se en les escletxes o
fissures que troben; una vegada dins, els circells formen una mena de boles de teixit mucilagins que ancoren la
planta al substrat.
Les varietats cultivades presenten el tronc curt i rabassut (ceps) o llarg i prim (parres).
Les flors, petites i agrupades en pancula3, donen pas al fruit, unes baies riques en glucosa anomenades grans de
ram, amb un espectre cromtic de verds a negre.
s aquesta glucosa que en fermentaci4 produeix lalcohol etlic5, el qual, junt als altres components que
caracteritzen les diferents varietats de ram i les peculiaritats dels processos delaboraci propis de cada celler, donen
lloc a lextraordinria diversitat de vins i caves que avui en dia coneixem i que sincrementa dany en any6.
Als Pasos Catalans, la riquessa i varietat de vins ha estat notable des de ben antic, com ens comenta, ja al s I dC
el mateix PLINI a Naturalis Historia. Aix, llegim al llibre XIV: Els vinyets lacetans7 dHispnia sn famosos per la
quantitat de vi que se nobt, per els tarraconenses i lauronenses8 ho sn per la finor, i tamb els balerics poden ser
comparats amb els millors dItlia.
Degut a lenorme complexitat del mn dels vins i dels caves als Pasos Catalans, noms ens detindrem un poc en
un particular, el vi dAlacant, i no sols per xovinisme de lautor, sin per una ra certament curiosa: segons descriu
lalmirall alacant Tato a les seues memries, va ser el primer vi en donar la volta al mn, en acompanyar a Elcano en
el seu segon viatge al voltant de la terra.
A ms a ms, les virtuts que se li atribuien al vi dAlacant eren tals que un tal doctor Cabanes, metge a la cort del
borb Felip V, es refereix a lalimentaci que la reial cnjuge Isabel de Farnese imposava al seu marit de la segent
manera: haca seguir a su real marido un rgimen de especias y guisos de carne i vino de Alicante que le tena en un
enervamiento contnuo, mantenindolo as bajo el dominio de sus caricias o negativas mediante ingredientes que
reavivan el amor a expensas de la vida.
La qualitat del vi dAlacant era tan reconeguda que apareix fins i tot a obres literries i peces musicals.
Aix, Alexandre DUMAS relata, en la seua novella El comte de Montecristo, que el major Cavalcanti, per
obsequiar al comte li dna a triar entre un Xers, un O Porto i un vi dAlacant, i que s aquest el triat pel comte.
Tamb, al final del primer acte de lpera La Prichole (1868), dOffenbach, trobem una allusi expressa a la
reconeguda qualitat del vi dAlacant:
(Mastrilla): Voici le Madre!
(Don Pedro, reapareixent): De lAlicante, maintenant! Il parait que le collgue aime mieux lAlicante.
(Berginella): Monsieur veut...?
(Don Pedro): De lAlicante, la belle enfant!9
Per, no sols s lobtenci de cava i vi lobjecte del cultiu de la vinya, sin tamb la producci de varietats
consumibles com a fruita fresca o dessecada (panses, i tamb sultanes o panses dEsmirna, sense vinces)10.
Com a conseqncia de la plaga de la filloxera (Phylloxera vastratix), un insecte que, provinent dAmrica11, va
delmar les plantacions de vinyes centroeuropees, lexportaci de vins de les nostres terres van tenir un auge
formidable, fins esdevenir la causa principal de la puixana econmica (i artstica i urbanstica) de ciutats com
Alacant.
La plaga, per, no es va circumscriure a centroeuropa, i entre el 1878 i el 1900 va destruir la major part dels ceps
plantats a les nostres terres.
A conseqncia daix es van abandonar les antigues plantacions, que van ser substitudes per altres que
empraven com a peu per a lempelt diverses espcies americanes, com ara V. lambrusca, V. rupestris i daltres
resistents a linsecte.
La vinya ha estat tamb, i des dantic, motiu de tractament mitolgic i religis.
Aix, p.ex., la vinya era considerada un dels arbres sagrats en el pante arbori dels celtes12.
I tamb, a diverses tradicions mitolgiques hi apareixen personatges rellevants associats a la divulgaci del cultiu
de la vinya i del consum del vi, dels quals No, Dions i Bacus (lequivalent rom de Dions) sn possiblement els
ms coneguts.
A la Bblia apareix en no menys de 80 cites, des dels temps de No (aproximadament s XXIII aC) fins als de
J ess, i en boca de patriarques, profetes, salmistes i apstols.
La veneraci per la vinya i el vi s patent al llarg de tota la Bblia: la vinya s considerada des de planta
caracterstica del parads i la terra promesa (Deuteronomi 8:8, etc.) fins a smbol de la divinitat (J oan 15:1)13.
I pel que fa al vi, tamb s considerat des de signe de reialesa (Gnesi 40:11, 49:11, etc.) fins a sang divina
(Mateu 26:28)14.
A lAlcor apareixen la vinya o el vi en 17 aleies o cites tot i que tractats de manera contradictria.
Aix, a les primeres sures, lAlcor comena per confrontar els avantatges i els inconvenients del consum del vi
(2:219), segueix per recomanar el no acudir ebris a loraci (4:43) i acaba per prohibir expressament el seu consum
(5:90-91).
Per contra, i a ligual que a la Bblia, la vinya est associada sempre a situacions paradisaques (2:266, 6:99, 13:4,
16:11, etc.).
Curiosament, a les sures ms endarrerides de lAlcor el vi torna a ser considerat un do div (16:67) i fins i tot
una de les qualitats del parads (47:15).
Per als grecs, el triomf del vi per sobre les dems begudes alcohliques va fer elevar el seu mtic difussor, Dions,
a la categoria de du olmpic, amb la consegent consideraci assumpcionista i virginal de sa mare, Smele.
Diversos passatges de la vida de tots aquests personatges en relaci a la vinya o al vi han estat recollits a la
literatura, lescultura o la pintura posteriors.
Per referir-nos a la pintura, assenyalarem, entre daltres, les obres segents:
Ariadna, Venus i Bacus, oli sobre llen dIl Tintoretto (1576) que es conserva al Palau ducal de Vencia i
que representa Bacus cobrint-se el cap i la cintura amb penjolls de ram i fulles de parra.
Bacus, oli sobre llen de Caravaggio (1594) que figura a la Galeria dels Uffizi, de Florncia, i on Baco s
representat voltat de rams i pmpols de parra, mentre t al seu costat una cistella amb figues, ram, pomes, magranes
i codonys.15
El govern de Maria de Mdicis, oli sobre llen de Rubens (1625), dipositat al Louvre, de Pars16. Dentre
les quantioses allusions mitolgiques cal destacar la presncia de Dions, ornat el seu cap de fulles dhedra mentre
sost una cistella amb diverses fruites (pomes, peres, ram) i de la qual pengen pmpols de parra amb els seus
circells.
I tamb la prpia vinya ha estat objecte inspirador dobres dart, no sols pel seu valor simblic sin per la
potencialitat artstica dels flexibles circells, de les escotadures foliars o dels elegants penjolls de ram.

Aix, apareix a inscripcions i escultures dels antics Egipte i Assria, a les tombes dal Amarna i als mosaics de
Pompeia.
Per als sumeris era signe dimmortalitat: aix, lideograma sumeri per a vida era una fulla de parra.
Adquireix rellevncia artstica la representaci del rama lart sasnida i al musulm: mosaics de Damasc,
mesquita de Kairuan, mesquita de Crdova, etc.
Lart cristi es nodreix sovint de les formes daquesta planta: sarcfags i mosaics, vasos sagrats (com el calze
dAntioquia) i ctedres (com la de Maximi, a Rvena) conformen, junt a la decoraci de fons de tapissos, capitells i
daltres objectes arquitectnics, un referent continu a tot lart europeu rera la implantaci del cristianisme.
Una planta, la vinya, i un producte, el vi, que han marcat i marquen, doncs, la vida i la cultura duna part
important de lespcie humana.


1 De Vitis, el gnere que comprn lespcie ms famosa daquesta famlia, Vitis vinifera. Tot i aix, no s el gnere ms nombrs, ja que noms
cont 50 espcies, front a, p.ex., Cissus, que nabasta 350.
2 Algunes altres tamb es cultiven amb certa extensi, sobretot coma ornamentals. s el cas de les anomenades vinyes verges, aproximadament una
desena despcies del gnere Parthenocissus (2.1). Es tracta de lianes caduciflies de fullatge vermell a la tardor, de les quals solen emprar-se als
nostres jardins P. inserta, P. quinquefolia i P. tricuspidata.
2.1 Observeu el prefixe genric, Parthenos, que vol dir verge; daqu prov, p.ex., el nomdel Parten dAtenes, dedicat a la deessa Atena Parthenos,
s a dir, Atena la verge.
3 Diempancula a una inflorescncia composta leix de la qual porta rams laterals de flors; s una mena de ramde rams.
4 Mitjanant lactuaci de bacteris anaerobis especfics, comSaccharomyces ellipsoideus i daltres similars.
5 I tamb un gas, dixid de carboni (CO2). s la prdua o conservaci daquest gas que determina fsicament que el producte obtingut acabe sent un
vi o un cava.
6 Per fermentaci, lalcohol etlic passa a cid actic i daqueixa manera el vi es transforma en vinagre, tan til tamb a la nostra cuina.
7 Lacetnia corresponia, probablement, al Barcelons i comarques venes, on hipotticament vivia la tribu dels lacetans o laietans.
8 Lauro ha estat identificat amb Llria, principal poblaci del Camp de Tria, al NW de Valncia.
9 (M.): Aqu t vost el Madeira. / (D.P.): Vi dAlacant!; sembla que lamic sestima ms el vi dAlacant. / (B.): El senyor vol...?. / Vi dAlacant,
bonica!.
10 Les panses de Dnia (Marina Alta), les ms dolces, eren objecte dun prsper comer cap Anglaterra, ja que eren ingredient imprescindible en els
plumcakes, fins que van comenar a comercialitzar-se les panses de Corint.
11 Importat accidentalment a Frana el 1865, des don es va estendre per tot Europa.
12 Vegeu la famlia Betulcies.
13 A una llegenda eslava recollida per Mircea ELIADE al Tratado de la historia de las religiones (pg. 292) shi diu que de les robes de la muller de
Pilat, tacades de la sang de Crist, va nixer una vinya.
14 Per la doble ra del vi coma sang divina i del propi J ess coma cep (J o soc el cep veritable, i el meu Pare s el vinyater. J oan 15:1), la
iconografia dels primers segles de cristianisme s especialment rica en fulles i sarments de ceps.
15 Aquest tema de la cistella de fruites on figura el ramcoma element que es repeteix sembla molt volgut per Caravaggio, que torna a reproduir-lo a
J ove amb cistella de fruites (1594) i a Cistella de fruites.
16 Forma part del cicle de 24 pintures encarregades el 1621 per Maria de Mdicis i portat a terme en tres anys per Rubens i els seus deixebles al taller
dAmberes. (Vegeu nota 8 de la famlia Aralicies).


70. Famlia del roser de camp, lharmal, els queixals de vella i la favera borda.
LES ZIGOFILLCIES (ZYGOPHYLLACEAE) 1
Famlia tropical i subtropical dherbes, arbustos i algun arbre adaptats majoritriament a condicions deixutesa o
salinitat.
Des dun punt de vista econmic, la major utilitat daquesta famlia radica en els palo santo, diverses espcies del
gnere Guaiacum prpies de lAmrica tropical que produeixen una fusta noble, densa i duradera que no es bada.
En total, la famlia agrupa 25 gneres i unes 240 espcies, de les quals noms 5 arriben a les nostres terres,
distribudes en els gneres Fagonia, Peganum, Tribulus i Zygophyllum.

Fagonia cretica L.
Roser de camp, roser bord (Alacant)
Planta rastrera molt ramosa capa de pujar pels marges i per damunt daltres plantes.
Les fulles sn oposades i estan formades per tres folols lanceolats.
Les flors sn solitries, relativament grans, vistoses, de ptals molt separats de color rosa intens o porpra i estams
grocs, tan boniques que fan ganes dagarrar-les,.... per, millor, quedeu-vos noms amb les ganes: amagades sota les
flors, a la base dels pecols, hi ha unes espines dures i agudes capaces de gravar-se en el record de qui les ha patides.
Els fruits, amb forma de maa guerrera medieval, es giren en direcci contrria a la que tenia la flor, mirant cap
avall i al costat de les espines.
s planta prpia dels llocs rids.

Peganum harmala L.
Harmal, ruda borda.
Herba erecta proveda de nombroses fulles lleugerament carnoses, de color verd glauc i profundament dividides
en segments estrets.
Les flors, allades, sn pentmeres, amb els ptals dun blanc grogs, lleugerament verdosos a la base i dun
sabor semblant a la ruda (vegeu Rutcies).
De carcter ruderal, prefereix els indrets secs i assolellats.
Pel que fa a les seues propietats, llegim a FONT I QUER (1979): Desde tiempo inmemorial, sobretodo por parte
de los rabes, las semillas de la alharma se emplean bajo diversas formas para procurarse una deliciosa embriaguez;
Linn mismo, en sus "Amenidades acadmicas", habla de esta virtud, cuando nos dice que en Turqua las venden
para lograr con ellas un estado de euforia hilarante y de gran alegra. En Marruecos, estas semillas constituyen una a
modo de panacea, con la cual pretenden sanar las ms diversas enfermedades.

Tribulus terrestris L.
Queixals de bruixa, obrills.
Herba prostrada molt ramosa i de fulles paripinnades provedes de nombrosos folols.
Les flors sn grogues i menudes, per el fruit s, per contra, ben notable pel que fa a la seua forma i
ornamentaci, ja que es tracta duna cpsula que forma una mena de creu de 10 puntes engrossides a la base i
relativament vulnerants.
Zygophyllum fabago L.2
Tavelles, favera borda (neologisme) (XVI)
Planta perenne gefita3 densament ramificada que no sol ultrapassar els 70 cm dalria.
Les fulles sn bifoliades, amb els folols elptics i carnosos, i les flors, paregudes a copes de conyac, sn blanques
amb taques taronges.
Els fruits semblen faves de quatre vores; carnosos de joves i marrons pllids en madurar, acullen al seu si
nombroses llavors.
Aquesta planta no la mengen ni les cabres, per els capolls florals, confitats amb vinagre, poden substituir les
tpenes; tamb sha usat, bollida, com antihelmntica.
Forma part de determinades comunitats ruderals de les nostres contrades mediterrnies ms rides.

1 De Zygophyllum, un dels gneres ms representatius.
2 El nomgenric s prou descriptiu: Zygo (jou, parella) i phyllon (fulla); lespecfic, fabago, fa referncia al paregut del fruit amb les faves.
3 s a dir, que perd les parts superiors durant la tardor per conserva les arrels amb reserves capaces de fer rebrotar de nou la planta a la primavera.