EL DISCURS CITAT I LA POLIFONIA

Parlem de discurs citat quan lemissor dun enunciat incorpora explcitament un altre
enunciat, el qual correspon a una altra veu, a un altre emissor previ. La presncia
daquesta veu o de diverses veus diferents de la de lemissor sassenyalen en el text
mitjanant mecanismes diversos com s laparici dun verb de locuci (dir, declarar,
afirmar, confessar...), les marques de subordinaci substantiva o grfiques, com les
cometes i els dos punts:
a.- [Pere diu] Llusa em va va dir: Dem no podr anar a classe.
b.- [Pere diu] Llusa em va va dir que lendem no podria anar a classe.
Loperaci dincorporar paraules daltri al propi discurs no consisteix tant a citar un
enunciat, unes paraules, com a citar una enunciaci, s a dir, una situaci
comunicativa prpia i distinta de la situaci enunciativa actual, amb els consegents
canvis.
El discurs citat s la manifestaci ms usual de la polifonia. Aquest concepte, dabast
ms general que lanterior, fa referncia a la possibilitat dadvertir en alguns
enunciats la presncia duna o altres veus diferents de la de lemissor, tot i que no
sutilitzen marques gramaticals de citaci per a identificar-les. En aquest cas,
lemissor pot citar frases, expressions, proverbis, refranys, eslgans publicitaris,
fragments literaris, flmics o televisius, frases mpliament conegudes de personatges
pblics que pressuposa que coneix el receptor:
A: Desitjam sort.
B: Ei, que la fora tacompanye.
B2: (Com diuen les forces del b de La guerra de les Galxies, que la fora
tacompanye).
En aquest exemple, no noms se citen unes paraules, sin tota una situaci
denunciaci com lexplicada en la possible intervenci del parntesi anterior.
Cal distingir el subjecte parlant del locutor dun enunciat. El primer fa el paper de
productor de lenunciat; el segon correspon a la instncia que assumeix la
responsabilitat de lacte de parla. La finalitat dusar la polifonia als textos s
dassumir el que altres diuen, la de qestionar o matisar les afirmacions daltres i fins
i tot la dallunyar-se o desqualificar les afirmacions que sincorporen al text polifnic.
Ms exemples:
Em morir, em morir, em morir... Quina llstima! (per a mi, sobretot).
(Joan Fuster, Consells proverbis i insolncies)
En aquesta enunciaci en eco (quan un interlocutor reprn una expressi dun altre
participant en la interacci, la repeteix o la parafraseja) respecte a una mxima
general que ens recorda la nostra condici mortal, Fuster no nega el contingut de la
mxima, per escenifica en el seu aforisme una acceptaci merament resignada, i
expressa tot seguit la seua actitud de disgust envers aquesta constataci. La
dissociaci entre subjecte parlant i locutor es representa ac per procediments
subtils que, en el marc dun microtext literari com s laforisme, insinuen la duplicitat
enunciativa que s una de les claus de la ironia fusteriana.