TEMES ORAL VALENCIÀ

La violència a l’esport
Llibertat d’expressió
Custòdia compartida
Els refugiats
Brexit
Malalties rares
Dopatge
Assetjament escolar.
El futur de les pensions
Enquestes d’opinió
Festes tradicionals
Malbaratament alimentari
Apadrinar una llengua
Autoconsum del cànnabis
Maternitat subrogada
Gossos perillosos
Medicina tradicional contra medicina alternativa
Drets dels animals i enduriment de les penes
Sistema de retorn de vidre i llandes
Desaparició d’idiomes
Presó permanent revisable
Envelliment de la població
Jugar-se la vida per un selfie
La importància dels like
“Manspreading” és un terme que es refereix a la pràctica d'alguns homes d'asseure's amb les cames
obertes en el transport públic, ocupant amb això l'espai de més d'un seient.
El comerç de les armes.
Transparència, sector lucratiu, doble moral dels governs...
Les assegurances mediques privades
Els horts urbans
Els vols de baix cost
La celebració de Cap d'Any
Parcs naturals
Importació de productes
La situació de la dona al món actual
Avanços científics en l’actualitat
La televisió a la carta i altres possibilitats interactives del mitjà televisiu
Les compres de Nadal: negoci o tradició
La creació artística i la seua funció en la societat
Els costos mediambientals del progrés de la humanitat
La crisi de la indústria discogràfica

1
Aigua: Bé escàs que cal preservar
Present i futur de l'energia nuclear
Cuina de disseny o cuina tradicional
La necessitat i el dret a la informació
Espècies en perill d’extinció
Impactes publicitaris
La sequera i les seues conseqüències
Consciència europea
Seguretat i privacitat en Internet
Tradicions populars
Decréixer per sobreviure
Noves tecnologies i límits de la llibertat d’expressió
Societat humana i equilibri natural: canvi climàtic, terratrèmols (intervenció humana)
Civisme al carrer
Organitzacions provades amb compromís social (ONG)
Formació científica en el sistema educatiu
El futur dels xicotets comerços
Fam al món
La imatge personal en el treball
Teories alteratives: conspiracions (origen sida, home a la lluna)
Viatges tripulats a l’espai: un repte per a la humanitat
Mobilització socials i xarxes de comunicacions
L´obsolescència programada
La venda ambulant de productes, sobretot en les zones de platja, és una tècnica molt
estesa.
Vivenda sostenible
La sequera i les seues conseqüències
Què estem fent per a salvar el planeta?
Dret a l'ensenyament
Politiques d'Igualtat
Incendis forestals.
Hui dia és molt complicat marxar de casa del pares
Cursos a distància
Informació i les dades personals en suports informàtics
Menjar ràpid
Vacunes
Canvi climàtic
Reduir, reutilitzar, reciclar (economia circular).
Aparença física de la gent.
Bancs de llibres

2
Canal Autonòmic
Calendaris amb fotografies sensuals
Lliurament de premis de cinema per fer reivindicacions
Art i censura.

3
 La violència a l’esport

La violència és una part que per desgracia és a vegades més noticia que l’esport en si mateix. Amb aquesta
exposició vull que tingueu present tres classes de violència en l’esport que podeu trobar, però segur que
ja haveu viscut alguna. De les tres que parle són conseqüència de l’esport però també podríem parlar
perfectament de possibles càstigs a nivell penal com delicte o falta tan com físicament com psíquicament
a nivell disciplinari.

La violència en el futbol es casi tan antiga com el esport mateix. Els seus orígens es remunten a les
trobades de futbol de carnaval durant l’edat mitjana, les quals es caracteritzaven per no tenir regles i per
un ús desmesurat de la violència. En el 1314 es realitza la primera prohibició d’aquest esport per evitar la
creixent onada de violència que es produïa. La primera aparició de la violència en el futbol modern és del
1885 quan en un partit entre equips anglesos de Preston a Aston Vila va acabar en una brutal baralla entre
els jugadors dels dos equips.

L’esport es una manifestació cultural de primer ordre. El fet de que vaja acompanyat en moltes ocasions
d’explosions de violència es motiu de preocupació. En aquest treball es defensa que la violència en l’esport
té la seua pròpia naturalesa i no es assimilable a la violència en general encara que en ocasions si que es
pot portar al mateix àmbit.

Tipus de violència:
- La violència en el joc
La violència es considera que és una resposta automàtica que en determinades situacions com quan ens
sentim frustrats, enfadats o incòmodes en llocs molt concorreguts, les persones amb una predisposició
violenta en el joc respondran també de manera agresiva. N’hi han moltes maneres pedagògiques per
impedir que els nens arriben a aquestes situacions. S’han d’inculcar valors perquè l’esport sigs un espai
net de violència com ara, companyerisme, esportivitat, humilitat, respecte... tot això ajuda a la no
violència.

- La violència contra els àrbitres

El paper dels àrbitres és molt compromès perquè es tenen que enfrontar a l’agressivitat dels jugadors,
directius, entrenadors i aficionats. En molts casos la gent fa pagar la seua impotència amb ells i els fan
culpables dels resultats. Moltes vegades han hagut de sortir del camp escoltats per la policia perquè els
han intentat agredir i no només verbalment.

- Violència entrenador-jugador

4
Un dels casos més significatius de violència entrenador-jugador es la relació que va mantenir l’Anna Tarrés
amb les seues nedadores de natació sincronitzada. La ex seleccionadora tractava a les esportistes com a
màquines i no com a persones fins i tot en situacions com de trobar-se malament (vomitar) portant-les al
límit. Els seus mètodes de treball no eren els més adients per a conduir ni un entrenament ni a un grup
de nedadores.

La violència a l’esport té moltes conseqüències. Poden ser a nivell personal per als esportistes causant en
aquests problemes psicològics com angoixa i temors a tornar a competir o problemes físics, en una
picabaralla o en un joc violent poden resultar lesionats. També poden resultar sancionats sense jugar per
tenir una actitud no apropiada. La violència a l’esport també pot resultar perjudicial a nivell de club. Una
conducta violenta per part dels aficionats, per exemple, pot fer tancar el camp, en el cas del futbol, durant
varies jornades.
Amb aquesta exposició vull intentar que s’inculquen els valors necessaris perquè l’esport siga un joc net.
Entre tots treballar per la no violència en l’esport ja siga a nivell recreatiu, competitiu o professional.

5
1. Llibertat d’expressió

La llibertat d'expressió és el dret de tot individu a expressar idees i opinions lliurement, i per tant
sense censura. És un dret fonamental recollit a l'article 19º de la Declaració Universal dels Drets Humans,
i la majoria dels sistemes democràtics també l'assenyalen. La llibertat d'expressió és defensada com un
mitjà per a la lliure difusió de les idees, i així va ser concebuda durant la Il·lustració.

A totes les regions del món encara hi ha moltes persones que són assetjades i empresonades per exercir
el seu dret a la llibertat d'expressió. I sense llibertat d'expressió, sense la capacitat per fer-se sentir, és
molt difícil defensar els altres drets humans.

Milers d'activistes, periodistes, manifestants pacífics, sindicalistes, membres de minories religioses o

ètniques, etc. segueixen sent perseguits, amenaçats, empresonats, torturats o assassinats pel fet de
dissentir. Segons les dades d'Amnistia Internacional, en 2010 es van produir atacs contra la llibertat
d'expressió en, almenys, 89 països. En alguns llocs del món aquesta repressió ha augmentat de manera
brutal al carrer, com s'ha pogut apreciar en les revoltes a Orient Pròxim i el nord d'Àfrica, on malgrat el
risc, milers de persones no han acceptat ser silenciades. En altres llocs, com a Xina, "un dels països on més
en perill es troba la llibertat d'expressió", els Governs s'han aplicat a fons per posar límits a les noves vies
d'expressió que possibiliten els avanços tecnològics.

Malgrat això, Internet s'usa cada dia més per alçar la veu contra el poder i per exercir pressió per un
major respecte als drets humans. En molt diverses parts del món, s'està lliurant una batalla crucial pel
control de l'accés a la informació, els mitjans de comunicació i la tecnologia de xarxes, mentre les xarxes
socials alimenten un nou activisme que els Governs lluiten per controlar. No obstant això, els intents dels
Governs per bloquejar l'accés a Internet o tallar les xarxes de telefonia mòbil no estan aconseguint acabar
amb les veus de protesta d'els qui estan barallant perquè es respectin els seus drets humans. Pot ser que
la repressió augmenti, però sembla que cada vegada les persones tenen menys por a expressar-se amb
llibertat.

Portem dies parlant de com els mitjans inventen, criminalitzen, deshumanitzen. Ara ja hem passat la
barrera i parlem directament d’amenaces, befa i actituds que van força més enllà de la manca de respecte.

La llibertat del president Puigdemont a Alemanya va sublevar alguns periodistes. Jiménez Losantos va fer
un editorial radiofònic on va afirmar: «A les Balears hi ha uns 200.000 alemanys d’ostatges. A Baviera
poden explotar cerveseries», exhibint la seva ràbia. Posteriorment, després de l’atropellament massiu de
Munic, un altre mitjà, Alerta Digital, feia el titular «El karma existe».

Quan els mitjans exhibeixen tan impunement la ràbia, quan fan befa i amenacen amb tanta llibertat,
mentre criminalitzen qui es mobilitza pacíficament o empresonen aquells que fan cançons contra la
monarquia, la llibertat d’expressió està molt en entredit.

6
La resiliència és la capacitat de resistir i suportar agressions continuades, molt suportada en l’alta o baixa
autoestima i que pot ajudar a la recuperació dels traumes patits. El poble de Catalunya, o en tot cas els
sectors sobiranistes i/o sensibles a la proclamació de la República Catalana, mostren dia a dia que la
resiliència és fruit d’una autoestima basada en la comunitat i la xarxa i que si és alta és gràcies a això. El
poble espanyol o, en tot cas, aquella part que calla davant de les continues agressions a la llibertat
d’expressió, mostra que la capacitat de resiliència és baixa, molt baixa. Els fan passar bou per bèstia
grossa, llibertat d’expressió per amenaces i, a l’inrevés, amenaces per gosar dir el que hom pensa de forma
pacífica.

La resposta front les amenaces i la criminalització ha estat molt diferent a Espanya i a Europa. A Catalunya,
el conflicte social creat per alguns mitjans té una resposta pacífica, crítica i reivindicativa. La mentida es
creu, i s’ha cregut, sense fissures en amplis sectors socials del Regne d’Espanya, s’ha atiat l’odi i no s’ha
posat en dubte les informacions poc o gens matisades. Això ha provocat una retallada de la llibertat que
moltes i molts creien impensable, però tot i així encara amplis sectors socials i polítics espanyols segueixen
donant per bones les falsedats i, ara, les amenaces.

Però respostes hi han i són diverses i arreu: les Nacions Unides insten l’estat espanyol a revertir els càrrecs
que han portat a la presó i l’exili el Govern i els Jordis. El CAC investigarà Jiménez Losantos per les seves
declaracions. Rapers i raperes del Regne d’Espanya reaccionen i fan una peça col·lectiva i reivindicativa
de la llibertat d’expressió. S’ha presentat la plataforma «No callarem».

L’article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans diu «Tota persona té dret a la llibertat d’opinió i
d’expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions i el de cercar, rebre i
difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà i sense límit de fronteres». És evident que a
Catalunya molta gent és perseguida per dir el que creu i pensa, mentre que no s’actua i, per tant, es dota
d’impunitat aquells que clarament amenacen i menteixen en nom de la llibertat d’expressió. Cal
evidenciar allò que cap en aquesta definició àmplia. La llibertat d’expressió acaba on hi ha amenaces i
coacció, no pas on hi ha crítica. La manca de perfil democràtic d’alguns mitjans i de cultura política
democràtica d’una part de la població ha fet confondre les coses.

7
2. Custòdia compartida

La custòdia compartida és una fórmula d'exercir la custòdia legal dels fills menors d'edat o no-
emancipats, en cas de separació o divorci de la mare i el pare, en la que legalment els dos tenen i
comparteixen la custòdia. La característica principal és una planificació el més equitativa possible dels
temps que els fills passen a càrrec de cada progenitor. Aquesta forma de custòdia s'aplica en països
civilitzats i avançats socialment com França, països nòrdics d'Europa, Canada i la majoria dels Estats Units.
En països no tan avançats (com Espanya) el sistema atorga la custòdia exclusivament a un dels pares,
normalment a la mare, o al pare també en alguns països.
Mitjançant aquesta solució s'evita que els fills perdin el contacte amb una de les parts, i adquireixin el
"sentiment de pèrdua", tal com passa amb la custòdia monoparental. Això és així perquè amb el sistema
de la custòdia compartida es mantenen relacions periòdiques i freqüents amb el pare i la mare: es
recomana que passi un mínim del 30% del temps amb cada un dels pares, tenint com a ideal una repartició
50%-50%.
Cal no confondre la custòdia compartida amb la pàtria potestat, ja que són dos conceptes diferents. La
custòdia compartida es refereix exclusivament a la custòdia física del menor, tot i que amb ella es pot
portar a la pràctica un exercici de la pàtria potestat en el que es poden implicar pare i mare, al poder tenir
accés als fills durant el dia a dia. En alguns països l'atribució de la custòdia compartida va acompanyada
d'un pla de corresponsabilitat parental en el que es defineix com s'exercirà la custòdia i la pàtria potestat
per part del pare i la mare.

Moviment per la custòdia compartida

El moviment per la custòdia compartida existeix a l'Estat Espanyol des de principis dels 1990. Actualment
està en apogeu des del 10 de desembre de 2005, dia en què es va celebrar a Madrid la primera
concentració multitudinària per la custòdia compartida. Des de llavors se celebren periòdicament
manifestacions i concentracions arreu de l'estat a les que acudeixen milers de persones.
Aquest col·lectiu està format per:
 Associacions de pares i mares separats.

 El sector igualitari del feminisme: Plataforma Feminista per la Custòdia Compartida, Otras Voces
Feministas.

 Personalitats importants com l'ex-degana dels jutjats de Barcelona, Maria Sanahuja.

8
3. Els refugiats

Un refugiat (segons defineix a l'article 1A de la Convenció de 28 de juliol de 1951 relativa a l'estatut dels
refugiats de les Nacions Unides) és una persona que es troba fora del país d'on n'és originari, o bé on hi
resideix habitualment, a causa d'un temor fonamentat de persecució per raons d'ètnia, religió,
nacionalitat, pertinença a un grup social o opinions polítiques, i que no pot o no vol reclamar la protecció
del seu país per a poder tornar-hi.

Concepte
El concepte de refugiat es va expandir gràcies al Protocol de la Convenció de 1967 i les convencions
regionals d'Àfrica i Amèrica Llatina per a incloure que havien fugit de la guerra i d'altres persecucions
violentes al seu país. Les dones i nens refugiats representen una subsecció addicional dels refugiats que
calen d'una atenció especial.
El 1951 l'Organització de les Nacions Unides defineix al refugiat com la persona que:
« "Tenint un temor ben fundat de ser perseguit per raons de raça, religió, nacionalitat, pertinença
a un grup social particular, o opinió política, està fora del seu país, de la seva nacionalitat i està
inhabilitat o, a causa d'aquesta por, no vol col·locar-se en la protecció d'aquest país." »

El terme refugiat és sovint usat per a incloure persones desplaçades que podien quedar al marge de
definició legal en la Convenció, o bé perquè havien deixat els seus països a causa d'una guerra i no per la
por a persecució, o perquè havien estat forçats a emigrar a l'interior dels seus països. La Convenció que
regula els aspectes propis dels problemes dels refugiats a l'Àfrica, adoptada per l'Organització per la Unitat
Africana el 1969, utilitza una definició més àmplia de la Convenció, incloent-ne les persones que van
deixar els seus països d'origen no sols a causa de la persecució, sinó també a causa d'actes d'agressió
exteriors, ocupació, dominació per potències estrangeres o greus pertorbacions de l'ordre públic.
Els refugiats foren definits com a grup legal en resposta a la gran quantitat de persones que fugien
d'Europa de l'Est després de la Segona Guerra Mundial. L'agència internacional encarregada de coordinar
la protecció dels refugiats és l'Oficina de l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als
Refugiats (ACNUR), que va comptar 8,4 milions els refugiats arreu del món a principis de 2006. Aquesta
ha estat la xifra més baixa des de 1980. La principal excepció són els 4.600.000 refugiats palestins sota
l'autoritat de l'Agència de les Nacions Unides per als Refugiats de Palestina al Pròxim Orient (UNRWA),
que són l'únic grup que té reconegut l'estatut de refugiat també als seus descendents d'acord amb la
definició anterior.
El Comitè dels EUA per als Refugiats i Immigrants xifra un total de 62 milions els refugiats arreu del món i
estima que hi ha més de 34 milions desplaçats per la guerra, inclosos els desplaçats interns, que romanen
dins les fronteres nacionals. La majoria dels refugiats que abandonen el seu país demanen asil als països
veïns. Les "solucions duradores" per a les poblacions de refugiats, definides per l'ACNUR i pels governs,
són les següents: la repatriació voluntària al país d'origen, la integració al país d'asil i el reassentament en
un tercer país.

9
El 31 de desembre de 2005 els països amb major nombre de refugiats són l'Afganistan,
l'Iraq, Myanmar, Sudan i els territoris palestins. El país amb el major nombre de desplaçats interns
és Sudan, amb més de 5 milions. A partir de 2006, amb 800.000 refugiats i desplaçats
interns, Azerbaidjan era el país amb població de desplaçats interns més alta del món.

Història

La idea o concepte que una persona que cercava refugi en un lloc sagrat no podia ser capturat sense
sanció divina era ja familiar entre els antics grecs i egipcis. Tanmateix, el dret a cercar asil en una església
o qualsevol altre lloc sagrat fou codificat per primer cop en la llei d'Ethelbert de Kent vers l'any 600. Durant
l'Edat Mitjana es van dictar lleis similars arreu d'Europa. El concepte d'exiliat polític, força relacionat,
també té una llarga història: Ovidi fou enviat a Tomis, Voltaire es va exiliar a Anglaterra. La Pau de
Westfàlia de 1648 significà el reconeixement de la sobirania entre les diferents nacions signants. No
obstant això, no va ser fins a l'arribada del nacionalisme romàntic del segle XVIII quan va guanyar força i
significat el concepte "país de nacionalitat" i es requeria la presentació d'identificació per a creuar la
frontera.
El terme refugiat sovint és aplicat amb efectes retroactius a grups que es troben en situacions delimitades
per la convenció de 1951. Per exemple, després de l'Edicte de Fontainebleau de 1685 pel que es va
prohibir el protestantisme a França, centenars de miliers d'hugonotsmarxaren a Anglaterra, Països Baixos,
Suïssa, Sud-àfrica, Alemanya i Prússia. Les onades de progroms que sacsejaren l'Imperi rus a finals del
segle XIX i començaments del segle XX provocaren l'emigració de 2 milions de jueus entre 1881 i 1920.
Simultàniament, durant el segle XIX una bona part dels pobles musulmans (Muhacir) que habitaven els
Balcans, el Caucas, Crimea i Creta[9] s'aixoplugaren a l'actual Turquia, conformant-ne l'actual
país.[10] Durant les Guerres balcàniques de 1912-1913 unes 800.000 persones hagueren d'abandonar la
seva llar.[11]Alguns d'aquests grups foren considerats oficialment com a refugiats després de la Primera
Guerra Mundial.

Societat de Nacions (SDN)

La primera coordinació internacional sobre els refugiats arribà amb el nomenament per part de la Societat
de Nacions del primer Alt Comissionat per als Refugiats, Fridtjof Nansen. Aquesta Comissió fou creada el
1921 per tal d'ajudar al gairebé un milió i mig de refugiats provocats per la Revolució Russa i la
següent guerra civil (1917–1921), molts d'ells aristòcrates fugint del govern comunista. El 1923 el mandat
de la comissió fou aixamplat per tal d'incloure el més d'un milió d'armenis que havien fugit de l'Àsia
Menor turca entre 1915 i 1923 (genocidi armeni. Uns anys més tard el mandat fou aixamplat per tal
d'incloure els refugiats assiris i turcs.[13]
L'intercanvi de poblacions entre Grècia i Turquia (1923) va implicar al voltant de dos milions de persones,
la majoria convertits en refugiats forçats i privats de iure de la seva nacionalitat de segles, en un tractat
promogut i supervisat per la comunitat internacional com a part del Tractat de Lausana.

10
El Congrés dels Estats Units aprovà el 1921 la Llei de Quotes d'Emergència i el 1924 la Llei d'Immigració
Johnson-Reed, que tenia com a finalitat restringir encara més l'entrada d'emigrants d'Europa meridional
i oriental, especialment jueus, italiansi eslaus, que havien començat a entrar en gran nombre a partir de
la dècada de 1890. La majoria de refugiats europeus (principalment jueus i eslaus) que fugien de Stalin,
dels nazis i de la Segona Guerra Mundial els fou prohibida l'entrada als Estats Units.
El 1930 es va establir l'Oficina Internacional Nansen pels Refugiats com a successora de l'Alt Comissionat
per a Refugiats, i que entre les seves principals fites fou l'establiment del passaport Nansen per als
refugiats, cosa que li va fer merèixer el Premi Nobel de la Pau de 1938. L'Oficina Nansen s'enfrontà a
problemes com la manca de finançament, l'augment del nombre de refugiats, i la falta de cooperació per
part d'alguns Estats membres, cosa que li va restar èxit. No obstant això, aconseguí que catorze nacions
ratifiquessin la Convenció de Refugiats de 1933, una solució ràpida i relativament modesta, antecedent
de carta dels drets humans, i assolí assistència per al voltant d'un milió de refugiats arreu del món.
L'arribada al poder del nazisme va provocar un fort increment en el nombre de refugiats d'Alemanya, de
tal manera que el 1933 la Societat va crear l'Alta Comissió per a Refugiats d'Alemanya. El 4 de juliol de
1936 es va signar un acord sota els auspicis de la SDN que definia refugiat provinent d'Alemanya com a
"qualsevol persona que estava establart en aquest país, que no posseís cap altra nacionalitat que
l'alemanya i respecte de les quals s'estableix que de fet o de dret no gaudeix de la protecció del Govern
del Reich"(article 1) El mandat d'aquesta Alta Comissió fou expandit per tal d'incloure als refugiats
d'Àustria i de Sudetenland. Des de l'1 d'octubre de 1938 uns 150.000 txecs foren desplaçats quan l'exèrcit
alemany invadí Txecoslovàquia segons l'establert en l'acord de Munic.
El 31 de setembre de 1938 tant l'Oficina Nansen com l'Alta Comissió foren dissoltes i substituïts per
l'Oficina de l'Alt Comissionat per als Refugiats sota la protecció de la SDN. Això va coincidir amb l'arribada
a França de nombrosos refugiats republicans després de ser derrotats pels franquistes en la Guerra Civil
Espanyola..[19]

Segona Guerra Mundial i l'UNRRA

El conflicte i la inestabilitat política durant la Segona Guerra Mundial provocaren grans quantitats
d'emigrats forçats (vegeu l'evacuació i expulsió durant la Segona Guerra Mundial). En acabar la guerra hi
havia a Europa més de 400 milions de refugiats.[20] El 1943, els Aliats van crear l'Administració de Socors i
Rehabilitació de les Nacions Unides (UNRRA) per tal de proporcionar ajuda a les zones alliberades de
les potències de l'Eix, incloent parts d'Europa i Xina. Això incloïa el retorn de més de set milions de
refugiats, comunament coneguts com a persones desplaçades, al seu país d'origen i l'establiment
de campaments de persones desplaçades per a un milió de refugiats que es negaven a ser repatriats.
En els últims mesos de la Segona Guerra Mundial uns cinc milions de civils alemanys de les regions
alemanyes de Prússia Oriental, Pomerània i Silèsia van fugir de l'ofensiva de l'Exèrcit Roig i es van
convertir en refugiats a Mecklenburg, Brandenburg i Saxònia. Després de la capitulació de
la Wehrmacht el maig de 1945 els aliats van ocupar Alemanya en les fronteres reconegudes el 31 de
desembre de 1937, segons l'acordat en la Declaració de Berlín de 5 de juny de 1945. Des de la primavera

11
de 1945 els polonesos havien forçat enèrgicament l'expulsió dels alemanys d'aquestes províncies en un
programa de neteja ètnica. Quan els aliats es van reunir a Potsdam el 17 de juliol de 1945 en
la Conferència de Potsdam s'hagueren d'enfrontar a una situació caòtica amb els refugiats. El 2 d'agost de
1945, es va establir el protocol de Potsdam. L'article IX posava una quarta part del territori d'Alemanya
sota l'administració provisional de Polònia i l'article XIII va ordenar que els alemanys ètnics de Polònia,
Txecoslovàquia i Hongria fossin transferits a Alemanya Occidental d'una manera "ordenada i humana".
Encara que no havia estat aprovat pels aliats a Potsdam, centenars de milers d'alemanys
ètnics de Iugoslàvia i Romania van ser deportats a treballs forçats a la Unió Soviètica, a les zones
d'ocupació aliada d'Alemanya i posteriorment a la República Democràtica Alemanya, Àustria i
la República Federal d'Alemanya, en la que és considerada com la major transferència de població de la
història. En total es van veure afectats 15 milions d'alemanys, i més de dos milions de persones van morir
durant l'expulsió de la població alemanya.[21][22][23][24][25] (vegeu expulsió dels alemanys d'Europa de l'Est.)
Entre el final de la Segona Guerra Mundial i la construcció del mur de Berlín el 1961 més de 563.700
refugiats d'Alemanya Oriental van marxar a Alemanya Occidental fugint de l'ocupació soviètica.
Durant el mateix període, milions d'antics ciutadans russos van ser repatriats contra la seva voluntat a
l'URSS. L'11 de febrer de 1945, com a conclusió de la Conferència de Ialta, els Estats Units i Regne Unit
van signar un acord de repatriació amb l'URSS. La interpretació d'aquest Acord va donar lloc a la
repatriació forçosa de tots els soviètics, independentment dels seus desitjos. Quan la guerra va acabar el
maig de 1945, les autoritats civils britàniques i estatunidenques van ordenar a les seves forces militars a
Europa deportar a la Unió Soviètica milions dels antics residents incloent-hi moltes persones que havien
sortit de Rússia feia dècades i que tenien altres nacionalitats. Les operacions de repatriació forçosa es va
dur a terme des de 1945 fins a 1947.
Al final de la Segona Guerra Mundial, hi havia més de 5 milions de "desplaçats" de la Unió Soviètica a
Europa Occidental. Al voltant de 3 milions havien estat sotmesos a treballs forçats (Ostarbeiters) al Tercer
Reich i els territoris ocupats.[30][31] Els presoners de guerrasoviètics i els homes de Vlàssov van ser posats
sota la jurisdicció de la SMERSH (Mort als espies). Dels 5,7 milions de presoners de guerra
soviètics capturats pels alemanys, al final de la guerra 3,5 milions havien mort durant el seu captiveri
alemany.[32][33] Els supervivents al seu retorn a l'URSS van ser tractats com a traïdors (vegeu l'Ordre núm.
270).. Més d'1,5 milions soldats de l'Exèrcit Roig empresonats pels nazis i que havien sobreviscut van ser
enviats al Gulag.
Polònia i la Ucraïna Soviètica va dur a terme intercanvis de població: els polonesos que vivien a l'est de la
nova frontera entre Polònia i la Unió Soviètica van ser deportats a Polònia (al voltant de 2.100.000
persones) (vegeu la repatriació dels polonesos 1944-1946) i ucraïnesos que residien a l'oest de la nova
frontera van ser deportats a la Ucraïna soviètica. El trasllat de població de la Ucraïna soviètica es va
produir a partir de setembre de 1944 fins a maig 1946 (al voltant de 450.000 persones) (vegeu
la repatriació dels ucraïnesos de Polònia a la Unió Soviètica). Alguns ucraïnesos (al voltant de 200.000
persones) abandonaren el sud-est de Polònia, més o menys voluntàriament (entre 1944 i 1945).

12
La UNRRA va ser clausurada el 1947, moment en el qual se'n va fer càrrec la recentment
creada Organització Internacional pels Refugiats. Mentre que el lliurament estava previst originalment
dur-lo a terme a principis de 1947, no es va produir fins a juliol de 1947. L'Organització Internacional pels
Refugiats era una organització temporal de les Nacions Unides (ONU), amb el mandat d'acabar la tasca de
l'UNRRA de repatriació o reassentament dels refugiats europeus. Va ser dissolta el 1952 després de
reassentament de prop d'un milió de refugiats.[40] La definició de refugiat aleshores era la d'una persona
amb passaport Nansen o un "Certificat d'Elegibilitat", emès per l'Organització Internacional pels Refugiats.

Establiment de l'ACNUR

L'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR o UNHCR) fou establert el 14 de
desembre de 1950 i té la seva seu a Ginebra, amb la missió de protegir i donar suport als refugiats, a
petició d'un govern o de les Nacions Unides i ajudar al seu retorn o reassentament. Tots els refugiats del
món estan sota el mandat de l'ACNUR, excepte els àrabs palestins que van fugir del nou Estat jueu entre
1947 i 1948 (vegeu més endavant). No obstant això, els palestins que van fugir dels territoris palestins
després de 1948 (per exemple, durant la Guerra dels Sis Dies de 1967) estan sota la jurisdicció de l'ACNUR.
L'ACNUR proporciona protecció i assistència no només als refugiats, sinó també a altres categories de
persones desplaçades o necessitades. Aquests inclouen els sol·licitants d'asil, els refugiats que han tornat
a casa però que encara necessita ajuda en la reconstrucció de les seves vides, les comunitats civils locals
directament afectades pels moviments dels refugiats, els apàtrides i els anomenats desplaçats
interns (IDP). Els desplaçats interns són els civils que s'han vist obligats a fugir de casa seva, però que no
han arribat a un país veí i, per tant, a diferència dels refugiats, no estan protegits pel dret internacional i
els pot resultar difícil de rebre qualsevol forma d'assistència. A mesura que la naturalesa de la guerra ha
canviat en les últimes dècades, amb més i més conflictes interns en comptes de guerres entre Estats, el
nombre de desplaçats ha augmentat de manera significativa a una estimació de 5 milions de persones
arreu del món.
L'ACNUR ha rebut el Premi Nobel de la Pau de 1954 i 1981. L'agència té el mandat de dirigir i coordinar
l'acció internacional, la cooperació per a protegir els refugiats i resoldre els problemes dels refugiats a tot
el món. El seu objectiu principal és salvaguardar els drets i el benestar dels refugiats. S'esforça per garantir
que tothom pugui exercir el dret de demanar asil i trobar refugi segur en un altre Estat amb l'opció de
tornar a casa de manera voluntària, integració local o reassentament en un tercer país.
Moltes celebritats estan associats amb l'agència com Ambaixadors de Bona Voluntat de l'ACNUR,
incloent Angelina Jolie, Giorgio Armani i altres. L'individu que ha recaptat més diners en actuacions
benèfiques i treball voluntari en nom de l'ACNUR ha estat Luciano Pavarotti.
El mandat de l'ACNUR s'ha anat ampliant per a incloure la protecció i la prestació d'assistència humanitària
als descrits com a altres persones "d'interès", incloent els desplaçats interns (IDP) que s'ajusten a la
definició legal de refugiat sota la Convenció de Refugiats de 1951 i al Protocol de 1967, la Convenció de
l'Organització per la Unitat Africana de 1969, o algun altre tractat si van sortir del seu país, però que

13
actualment romanen al seu país d'origen. ACNUR té també missions a Colòmbia, República Democràtica
del Congo, Sèrbia i Montenegro i Costa d'Ivori per a ajudar i prestar serveis als desplaçats interns.

Exemples de conflictes armats actuals amb refugiats

Europa:
 Guerra de l'est d'Ucraïna: també denominada guerra de Donbáss, fa referència a un seguit
d'enfrontaments armats succeïts en les regions de l'est a partir del 12 d'abril del 2014. Es calculen
260 000 desplaçats interns i 814 000 ucraïnesos refugiados en Rusia[42]
Àsia:
 Guerra entre Gaza i Israel: Conflicte que sorgeix al gener de 2009, el govern israelià d'Ehud
Ólmert va desencadenar la denominada «Operació plom Fos» contra Hamás. El nombre de
desplaçats interns a la franja ha desbordat les previsions de l'ONU, que calcula al voltant de
460.000 persones.
 Guerra Civil a Síria: La guerra civil siriana és un conflicte armat procedent d'un ampli moviment
contestatari contra el règim baasista que va començar per manifestacions antirègim i pro-règim
pacífiques el 15 de març del 2011. El 15 de març del 2011,El 9 d'octubre de 2012, l'Alt Comissionat
dels *Nacions Unides per als refugiats (ACNUR) va informar que el nom de refugiats sirians es va
situar entre 355.000-500.000 personis. El març de 2013, l'ACNUR va declarar que el nom de
refugiats sirians havia superat ja el milió de persones. Actualment, existeix un conflicte de
refugiats en relació amb Europa. En el conjunt d’Espanya, Catalunya és la comunitat autònoma
més activa que ha donat resposta a la crisi de persones refugiades i migrants. La seva població
s’ha organitzat en diversos eixos per tal de denunciar l’incompliment de la promesa que va fer el
Govern d’Espanya d’acollir 17.680 persones refugiades; tan sols se n’ha acollit un 4%. El 18 de
febrer del 2017, en el marc de la campanya Casa Nostra, Casa Vostra, va tenir lloc a Barcelona
la Manifestació “Volem Acollir”, la manifestació més multitudinaria d’Europa a favor de l’acollida
de persones migrants i desplaçades.
 Iraq: Invasió de l'Iraq de 2003, una coalició multinacional*principalment nord-americana i
britànica, ha ocupat l'Iraq. El conflicte subseqüentment ha tingut gran transcendència: l'augment
de la violència civil, política desglossament, l'eliminació i execució de l'expresident Saddam
Hussein, i els problemes en el desenvolupament de l'equilibri polític, econòmic i l'ús dels reservis
de petroli del país. Aquesta situació de conflicte que s'ha desencadenat en els darrers *anys va
situar a l'Iraq com el segon país més inestable del món el 2007; després del Sudan. L'alt comissari
de Nacions Unides per als Refugiats, Antonio Guterres, va informar que 600.000 iraquians han
estat desplaçats a causa de l'ofensiva dels militants sunnites. Se sumen a un altre mig milió de
desplaçats aquest any, quan el grup yihadista va prendre el control de diverses ciutats en l'oest
del país.
 Pakistan: A part de la disputa que manté per l'estat de Caixmir, que actualment pertany a l'Índia
però que els pakistanesos reclamen com a propi, Pakistan sofreix des de fa prop d'una dècada

14
 un conflicte en el nord-oest del país, que enfronta a l'exèrcit governamental amb grups armats
religiosos, moviments locals i elements de la delinqüència organitzada, recolzats per grups
terroristes i contingents de muyahidins. El conflicte en el nord-oest de Pakistan ha causat més de
dos milions de desplaçats interns, la majoria dels quals patien ja situacions d'extrema pobresa.
Almenys 500.000 persones han hagut d'abandonar les seves llars a la regió de Waziristan del
Nord, des que l'exèrcit va iniciar una ofensiva actual contra de grups rebels.
Àfrica
 Republica democràtica del congo: La permanència a les províncies frontereres congoleses de les
milícies hutus de Ruanda, fugides del seu país després de perpetrar el genocidi dels tutsis en
1994, ha constituït el principal factor de desestabilització en la història més recent de la República
Democràtica del Congo (RDC). Encara que el Govern va signar al gener de 2008 un acord de
cessament de les hostilitats, els enfrontaments entre l'Exèrcit i les milícies de Nkunda es van
reprendre a l'octubre de 2008. Nkunda, acusat de crims de guerra i contra la humanitat, va anar
finalment arrestat a Ruanda al gener de 2009. Més de 2,7 milions de persones s'han vist obligades
a fugir de les seves llars al país, moltes d'elles de diversos llocs en pocs mesos, i més de 398.000
viuen en 31 camps de desplaçats i depenen exclusivament de l'ajuda humanitària.
 Guerra Civil a Somalía: La permanència a les províncies frontereres congoleses de les milícies
hutus de Ruanda, fugides del seu país després de perpetrar el genocidi dels tutsis en 1994, ha
constituït el principal factor de desestabilització en la història més recent de la República
Democràtica del Congo (RDC). Encara que el Govern va signar al gener de 2008 un acord de
cessament de les hostilitats, els enfrontaments entre l'Exèrcit i les milícies de Nkunda es van
reprendre a l'octubre d'aquest any. Nkunda, acusat de crims de guerra i contra la humanitat, va
anar finalment arrestat a Ruanda al gener de Somàlia viu sense un Govern estable central des
que en 1991 va ser enderrocat el dictador Mohamed Escombra (l'Executiu actual té caràcter
transitori), i enmig de lluites entre els clans, liderats pels "senyors de la guerra" que s'han disputat
el control de les regions des de llavors. Encara que al començament dels noranta el país va ser
escenari d'una guerra civil, amb el temps els diferents dominis es van consolidar, si bé els
enfrontaments entre clans per disputes territorials van continuar. Des de 1991, el conflicte
somali ha causat més de 400.000 morts (3.150 en 2013). En 2012, l'Agència per als Refugiats de
l'ONU va informar que més d'un milió de somalis havien fugit ja cap als països veïns. A més, més
d'1,3 milions de somalis es trobaven desplaçats internament al país.
 Sudan del sud: Al juliol de 2011, poc després de proclamar-se la independència de Sudan del Sud,
el líder del Moviment Popular d'Alliberament de Sudan, ala política de l'Exèrcit Popular
d'Alliberament de Sudan, Salva Kiir, va jurar com a primer president de la nova república. El
primer any d'independència va estar protagonitzat de nou pels conflictes fronterers amb el
govern de Sudan, i també per les lluites tribals a l'interior del país. A més, al gener de 2012 el
conflicte petrolífer entre tots dos països va provocar que Sudan del Sud parés la producció de
petroli al no aconseguir un acord sobre la tarifa de trànsit del cru a través del seu veí del nord,

15
 de moment l'única via d'exportació amb la qual compte Es calcula que en 2011 al voltant d'1.000
persones van morir en els enfrontaments entre les comunitats Murle i Lou Nuer. Quant al
conflicte fronterer amb Khartum, el nombre de desplaçats ascendeix ja a 150.000, segons xifres
d'ACNUR de juny de 2012. Els camps de refugiats, que manquen de recursos per alimentar i
traslladar als desplaçats lluny de les zones frontereres de conflicte, estan saturats
Nombre de refugiats
A finals de 2007 el nombre de refugiats al món era de 14.047.300, el nombre més elevat des de 2001. Així,
entre el 2005 i el 2006 la segona guerra de l'Iraq havia provocat l'augment de la població mundial de
refugiats. El 2007 uns 500.000 vivien a Síria, mentre que d'altres s'establiren al Líban, Iemen, Turquia i
Europa. Més de 8,5 milions de refugiats viuen desplaçats després de 10 anys, privats de llurs drets de
treballar i circular lliurement.[44] El 2004 els refugiats afganesos formaven el segon grup nacional de
refugiats més important en 2004, després dels palestins.
L'ACNUR estima que a finals de 2006 hi havia un total de 21.018.589 persones sota la seva jurisdicció arreu
del món. Aquesta xifra comprèn uns 2.381.886 apàtrides.

4. Brexit

16
El Regne Unit se'n va de la Unió Europea. Així ho han decidit els britànics en un referèndum. El resultat de
la votació col·loca la Gran Bretanya i els països de la UE davant un escenari ple d'incògnites. I sobretot els
seus ciutadans. Aquests són alguns dels principals interrogants que es plantegen. Molts, no us volem
enganyar, encara no tenen respostes.
¿En quina situació quedaran els treballadors espanyols (i europeus) que visquin al Regne Unit?
No és clar. És obvi que, si la Gran Bretanya surt de la UE, el principi de la llibertat de circulació de
treballadors es trenca. Però és només sobre el paper. En realitat, ni els governs europeus ni el britànic
saben què passarà. I el mateix passa amb els treballadors que han cotitzat en aquests territoris. Ara s'obre
un període de dos anys durant el qual tot això s'ha de negociar, amb la qual cosa és possible que s'arribi
a un acord.
¿Tindran accés a la sanitat pública?
Actualment, els britànics, com la resta d'europeus, es beneficien de la targeta sanitària única europea,
que dóna dret al mateix accés als serveis sanitaris que els locals. Si surten de la UE, ja no podran fer servir
aquesta targeta, i els europeus tampoc podran accedir allà a la sanitat. No obstant, tot dependrà de què
es negociï.
¿Els europeus que viuen allà i els britànics que són aquí passen a ser sense papers?
Actualment, pel dret a la lliure circulació de persones en el si de la UE, un espanyol té permís de residència
i treball de forma automàtica a la Gran Bretanya. I viceversa. Amb el 'brexit', això, en teoria, deixa de ser
així. S'haurà de veure quins mecanismes burocràtics s'estableixen per a aquestes persones. De moment,
i fins almenys d'aquí dos anys, tot segueix igual. Però ningú sap què passarà després. Sobretot dependrà
de si ho negocia la UE en bloc amb el Regne Unit o si els tractats sobre l'ocupació, la residència o la
cotització per a la jubilació es pacten país per país.
¿Es reinstaurarà el visat?
En principi, al sortir de la UE la llibertat de moviments també queda trencada. És a dir, ja no es podrà anar
al Regne Unit només amb el DNI. De totes maneres, tenint en compte l'ingent nombre de turistes que en
un sentit i un altre es mouen entre la UE i la Gran Bretanya, sembla poc probable que es reinstauri el visat
o un tràmit fronterer farragós. El més raonable és que es busqui un acord perquè el moviment de persones
segueixi sent fluid.
¿Els meus fills podran estudiar en universitats d'Anglaterra?
Les universitats britàniques ja han enviat comunicats per tranquil·litzar els seus alumnes europeus, en què
reconeixen que no saben què passarà d'aquí dos anys, però que fins llavors tot segueix igual.
Fins ara, a totes les universitats públiques britàniques els universitaris europeus paguen la mateixa
matrícula que els britànics: 9.000 lliures. A més, es poden beneficiar del programa de crèdits del Govern
britànic que es fa càrrec d'aquesta matrícula fins que, una vegada acabada la carrera, l'estudiant comença
a guanyar un sou superior als 25.000 euros a l'any. Amb el 'brexit', els estudiants europeus perdrien
aquests avantatges i haurien de pagar igual que els estudiants extracomunitaris, que paguen matrícules
molt més altes.

17
¿Se'n ressentirà el turisme britànic a Espanya?
No sembla probable. La inestabilitat i perillositat dels altres destins turístics, la solidesa de la indústria
turística espanyola, els vincles amb els operadors turístics britànics i la preferència dels turistes de les illes
per la costa espanyola sembla blindar el sector. Actualment, el 30% de pernoctacions de turistes a Espanya
són de britànics, que es gasten 14.000 milions d'euros a l'any. No obstant, un restabliment de les fronteres
que dificulti els trasllats sí que podria tenir impacte.
¿S'enfonsaran els fons d'inversió dels estalviadors?
La patacada a les borses que ha suposat el 'brexit' fa que tots els fons d'inversió de renda variable i les
inversions en divises puguin patir un brusc descens. L'esperança és que l'actuació de les entitats
financeres, sobretot del banc central europeu, ajudi a calmar les aigües financeres.

Ens ha tocat viure una època de grans canvis i de molta perplexitat. A l’economia mundial hi passen
coses a les quals no estaven acostumats. Alguns del nous problemes eren prou coneguts com per pensar
que eren problemes localitzats i previsibles fins al punt de formar part de la conjuntura. Però amb una
observació més atenta, ens adonem que la realitat actual no és únicament una qüestió de fluctuació cíclica
a l’estil habitual, sinó d’unes ruptures més profundes i amb unes conseqüències que poden tenir unes
repercussions més greus i de més potencial. De fet, tot semblava augurar que amb un petit cop de timó
seria suficient per a corregir el rumb que es va iniciar ara fa uns mesos amb el referèndum que va convocar
el primer ministre Cameron, com a resposta a la reivindicació sobiranista d’Escòcia. Segur que l’ocupant
del 10, Downing Street de Londres, es va pensar que guanyaria el referèndum i que tot seguiria igual.
Però vet aquí que les enquestes no van detectar el descontent dels britànics per les desigualtats i el rebuig
a una massa d’emigrants difícil de país i d’incorporar. És així que un partit com l’UKIP va obtenir més
recolzament del que ell mateix pensava i, sobretot, de provocar un error de càlcul del primer ministre que
ha posat punt i final a 50 anys de presència britànica a la UE. I així, en qüestió d’un pocs mesos s’ha produït
el Brexit, és a dir, la sortida del Regne Unit, i l’abandonament de les 11.500 lleis que s’havien posat en
vigor.

Tot això, enmig d’un petroli que no supera els 40 dòlars per barril Brent i perjudica els països
OPEC. O enmig d’una crisi de les navilieres i del transport marítim. Només cal veure els vaixells cisterna
convertits en dipòsits flotants o les dificultats de navilieres com la primera de Corea. O bé pensar en les
dificultats de la primera empresa de transport marítim, la Maersk de Dinamarca. O bé en l’escàs trànsit
del Canal de Panamà ampliat.Així, doncs, Veneçuela o Nigèria ja no són el que eren i han de competir amb
saudites, Kuwaitians, Qatarians, i etc., a uns preus ben poc remuneradors. Però no s’acaben aquí els
problemes. En d’altres països, per exemple Itàlia, que veu les dificultats de supervivència de la seva banca
amb problemes difícilment superables i entitats que semblen condemnades a desaparèixer, com és el cas
de la més antiga del món que és la Monte dei Paschi de Siena. Tothom està, doncs, a l’expectativa,
mentre la reunió de la Reserva Federal dels EUA s’anuncia moguda.

18
En realitat, la zona euro no és un obstacle pel creixement del Regne Unit. Al 1975 el britànics van votar
per gran majoria quedar-se a la UE junt amb les expansives economies de França i Alemanya. Per tant,
només la feblesa democràtica els pot aportar més creixement. Malgrat tot, però, el Regne Unit vol
conservar la lliura esterlina. Al juny d’enguany, però, es deia que el Brexit significaria una trencadissa de
la Unió Britànica. És un fet que no estava previst que votessin de la mateixa manera les diferents nacions
i regions britàniques. No cal ser massa perspicaç per a entendre que difícilment Irlanda del Nord pot votar
igual que d’altres territoris. El que era més inesperat és que Londres actués al marge de la resta del Regne
o que Escòcia fos el detonant d’un canvi que els propis escocesos no reivindiquen. Al capdavall, el Brexit
podria crear problemes a la Borsa de la City. Pensin que hi ha 5.500 societats operatives a escala europea
que necessiten passaports per a treballar al conjunt de la U.E. Aquets concedeixen crèdits per valor de 1.1
trilions d’euros. I això ho fan 336.000 persones.

En qüestió de formes, la nova primera ministra, Theresa May, no gasta gaire contemplacions i, no planteja
cap fórmula intermèdia o cap segon referèndum, és a dir, que aplica la versió dura del Brexit. Això voldria
dir no només una sortida de la UE, sinó també de la unió duanera i del mercat únic. En cas de voler
rectificar, el retorn però, es podria tramitar al Parlament Europeu. En definitiva, si la City de Londres
estornuda, la indústria britànica de serveis financers s’ha refredat i té un constipat. És, per tant,
preocupant. I això pot tenir conseqüències atès que des de la central de Londres es dona feina a 16.000
experts de la UE.

Segons la cancellera Merkel, el Brexit significa una profunda trencadissa de la línia històrica de la UE.
En la seva opinió, es trencarà el projecte si no se li deixa temps per impulsar la prosperitat dels ciutadans.
En aquesta línia, l’aportació destacada més destacada ha estat la reunió de Bratislava que ha apostat per
mantenir la línia de la integració. Un trobada de líders europeus, on Espanya ha brillat per la seva absència
i inoperància. Mentrestant, Àngela Merkel intenta consensuar una UE potent encara que sigui sense el
Regne Unit. Els països on més s’ha fet treballar més la diplomàcia són Txèquia, Eslovàquia, Polònia,
Hongria, etc que són els previsibles successors de la via de la desintegració. En tot cas, sembla que ningú
no protestarà contra la unió monetària.
Enmig de tot això, la Reserva Federal dels EUA, que acaba de donar senyals de vida, i el Banc
d’Anglaterra, necessitarien una actitud més ferma i menys vacil·lant i dubitativa. De moment, la Gran
Bretanya ha quedat marginada a Europa. El país necessita un consentiment interior, la salvaguarda de la
prosperitat i la cooperació econòmica amb els veïns. A primera vista, sembla que el Brexit hauria de
perjudicar el Regne Unit, però a la llarga aquesta decisió pot ser encertada. I una fórmula hàbil seria
optar pel model de Noruega que té un peu a fora i un peu a dintre. No serà naturalment una tasca fàcil
de portar a la pràctica, però vital per a l’èxit.
5. Macro urbanisme a la costa valenciana

19
“Moltes vegades, per tenir certesa dels fets hem d´observar el nostre voltant. Si tornem als llocs on
jugàvem quan érem infants constatarem que han canviat”. Roger Cremades (València, 1977) ha dedicat
cinc anys a escriure Macrourbanisme i agressions al paisatge mediterrani, llibre on analitza el “procés
irreversible de transformació territorial i paisatgística que afecta el País Valencià”. L’ACCENT l’ha
entrevistat.

Enginyer forestal de formació, Roger milita en Ecologistes en Acció i ha realitzat els indicadors ambientals
i la diagnosi de la ciutat en la que viu, Gandia. Defineix el macrourbanisme com un model “de construcció
a gran escala, que pensa en els beneficis privats sense tenir en compte les necessitats de serveis que té
qualsevol assentament urbà, i fa que els territoris perden la seua identitat”.

El teu llibre té un estil planer, directe i pedagògic. Quin ha estat el teu objectiu en escriure´l?
Volia que qualsevol persona, fora quina fora la seua formació de partida, pogués entendre tot el que passa
al voltant de l´urbanisme i les problemàtiques territorials al País Valencià. La vocació divulgativa ha estat
present en tot el procés d´escriptura del llibre.

Quines són les conseqüències del “macrourbanisme” sobre el nostre territori?

En un futur massa immediat estarem patint les conseqüències. A priori disminueix la qualitat de vida de
les persones que viuen al lloc on s´implanta aquest model. No tan sols dels que viuen a dintre, el col·lapse
també el patixen les persones que viuen a les ciutats i pobles propers.

Copa Amèrica, Circuit de Fórmula 1, Mundo Ilusión, Terra Mítica o Tren d´Alta Velocitat…. Quin és
l´abast real d´aquests projectes urbanístics i d´infraestructures i a quins interessos responen?
Tots aquests ítems acaben sent pols d´atracció urbanística, que generen expectatives urbanístiques i
impactes mal calculats al seu voltant. S´externalitzen els beneficis a empreses properes al poder i la
societat assumeix els costos. Qui ix guanyant? El meu botiguer de barri i jo mateix no, per descomptat.

Trobes diferències entre els comportaments dels partits polítics de dreta i d´esquerra en quant a model
urbanístic i d´ordenació del territori al País Valencià?
Durant la darrera dècada podem trobar projectes de camp de golf amb macrourbanització relacionats
amb cadascuna de les sigles polítiques amb representació parlamentària a les Corts.

Acusaries de “catastrofista” algú que denunciara la situació del litoral, marjals i l´horta al País Valencià?
El litoral crec que és una hecatombe per a tothom que l´haja conegut quinze o més anys enrere. Respecte
a les marjals, la catàstrofe és que des d´Ecologistes en Acció continuem lluitant als tribunals contra els qui
les soterren, mentre les forces públiques -que les haurien de defendre per llei- no fan res. També és
fortíssim el que passa a l´horta, que no té protecció específica al conjunt del territori valencià, tan sols
una declaració d´intencions a València envoltada de PAI, com el de Nou Mil·lenni a Catarroja.

20
La depredació urbanística al País Valencià ha donat pas a una degradació irreversible del territori o
encara estem a temps de tornar enrere?
No es pot generalitzar. Per tirar enrere la costa de la Marina Baixa ho tenim malament. Potser en
determinats llocs d´algunes comarques podem aturar el procés de degradació galopant del territori. Pense
que cal fer-se forts i crear xarxes socials amb capacitat humana i tècnica per defensar els arguments
mediambientals, històrics i culturals del País Valencià.

L´experiència del conflicte per la Marjal de Pego – Oliva va despertar la teua consciència ecologista, has
contat alguna vegada. Quina rellevància van tenir aquells fets?
El cas de Pego – Oliva va acabar de la pitjor manera: als tribunals i amb el territori propietat dels
terratinents fora de la zona protegida. Aquells fets van tenir rellevància a tot l´Estat espanyol. Pensa que
l´exalcalde de Pego és el primer càrrec públic en entrar a la presó per delicte ecològic. És cert que la
indefensió que va patir la marjal de Pego va despertar en mi una forta consciència del que estava passant
al medi ambient.

Ens trobem davant de la mort de la ciutat mediterrània, compacta i habitable, característica del País
Valencià?
Sí, aquest model de ciutat era el dels anys 80 al nostre país. Un model de ciutats menudes, equidistants,
un bon punt de partida per a una sostenibilitat que no ha arribat. Actualment, entre els centres comercials
i les macrourbanitzacions s´han tret fora de la ciutat gran part de les funcions urbanes. Això és el final de
la ciutat mediterrània.

En la teua opinió, quin seria el model de ciutat en la qual s´hauria pervertit més clarament aquest model
de ciutat mediterrània?
Un bon exemple serien les autovies urbanes -eufemisme: ronda- que envolten castelló pel sud. Després,
una famosa urbanització que hi ha al nord d´Orpesa, o l´autovia de València cap a Llíria. També podem
trobar bons exemples en la Marina Baixa i la Vega Baixa. Hi ha més coses greus. Però això no vol dir que
hem de defallir. S´ha de ser positiu i tirar endavant coses “xules” enmig de tot aquest merder.

En aquest sentit, veus qualificades de l´ecologisme han afirmat recentment que el “model Benidorm”
no és tan agressiu, atès que concentra el consum de recursos. Estàs d´acord en aqueta afirmació?
Els qui diuen això ignoren que el Benidorm dels anys 90 ara està envoltat d´un enorme cinturó de
macrourbanitzacions que tomben aquest argument. Moltes vegades “grans experts” -que jo no
qualificaria mai d´ecologistes- no tenen en compte que Benidorm és un fenomen que ha acabat
funcionant de pol d´atracció urbanística i ha desfet el paisatge de nombrosos pobles de l´entorn. Aneu a
veure les vessants del Ponoig, a Polop de la Marina.

21
Com observes a nivell ambiental, territorial i paisatgístic la realitat de la teua comarca, la Safor?
La Safor se l´estan carregant fent venir a persones de rellevància, que després de cobrar un jornal, encara
s´atrevixen a afirmar que la solució en el turisme passa per l´urbanisme. Aquestes i altres barbaritats
encara passen a la Safor. Però ací sempre estem en peu de guerra contra el macrourbanisme. De més de
deu projectes de camp de golf que han presentat els darrers deu anys no els en hem deixat fer cap, amb
al·legacions i retards els hem desmuntat la paradeta.

Alguna vegada has explicat que Gandia podria ser una ciutat sostenible de referència. Podries explicar-
ho?
Gandia és el meu poble, doncs pense que cal assumir la realitat i pensar com a poble on viuen les persones,
i deixar de voler ser ciutat en el món de les megalòpolis. Alguns governants amb noms i cognoms no
pensen així i ara diuen que volen urbanitzar tota la horta que separa el centre de la platja. Creuen que així
aconseguiran desestacionalitzar el turisme, una excusa com una altra per urbanitzar i embutxacar diners.

Per acabar. Quines són les conseqüències, sociològiques i ambientals, de la combinació de

urbanitzacions, centre comercial i vehicle privat?
Si sumes totes les hores que passes al cotxe vivint a una macrourbanització i anant al centre comercial, al
llarg d´un any equivalen a uns 15 dies de vacances. L´alternativa és viure a la ciutat compacta, comprar a
les botigues del barri i anar a peu o amb bici. Això és més saludable i socialment més favorable per a
relacionar-se amb l´entorn. El problema és que tots respirem el mateix aire, els que contaminen i els que
no ho fem tant.

6. Malalties rares

22
L'últim dia de febrer de cada any se celebra el Dia Mundial de les Malalties Rares, uns trastorns que són
molt difícils de fer visibles per a la societat perquè hi ha poques persones que les pateixen.
No obstant això, presos en conjunt, hi ha 3 milions de persones a Espanya que les pateixen, segons dades
que proporciona la Federació Espanyola de Malalties Rares (FEDER). Durant aquest dia, moltes
associacions i centres educatius realitzen activitats orientades al coneixement i a la sensibilització per
aquestes afeccions.
Què s'entén per malaltia rara o minoritària?
No existeix una definició única i àmpliament acceptada de "malaltia rara". Algunes es basen només en
el nombre d'afectats (menys de 5 per cada 10.000 habitants), mentre que d’altres, com la de la Unió
Europea, tenen en compte, a més, altres factors, com l'existència de tractaments adequats, la severitat
de la malaltia i la repercussió en la qualitat de vida del pacient i els familiars.
La major part de les malalties rares són genètiques, i per tant, cròniques. L'Organització Europea de
Malalties Rares (EURORDIS) estima que almenys el 80% d'elles tenen un origen genètic, per aquest motiu
moltes es manifestin durant l'edat pediàtrica.
Altres malalties minoritàries són el resultat d'infeccions, intoxicacions i al·lèrgies, o per causes
degeneratives i proliferants. També algunes sorgeixen per efectes de l'exposició ambiental durant
l'embaràs, o després de néixer, freqüentment en combinació amb susceptibilitats genètiques.
Els símptomes d'aquestes malalties minoritàries no es restringeixen a un període concret de la vida, uns
poden aparèixer en el moment de néixer, mentre que altres apareixen un cop assolida l'edat adulta o la
senectut.

L'Organització Mundial de la Salut (OMS) calcula que hi ha més de 7.000 malalties minoritàries. Donada
aquesta quantitat immensa de malalties es dóna l'anomenada "paradoxa de la raresa", que vol dir que,
encara que cadascuna de les malalties, de forma aïllada, sigui molt poc freqüent, totes juntes suposen
una gran quantitat de població afectada.

Es calcula que les malalties minoritàries en conjunt tenen una prevalença d'entre el 6% i el 8% de la
població a la Unió Europea, és a dir, afecten entre 44 i 59 milions d'europeus. Si el mateix criteri s'aplica
a Espanya, podem dir que hi ha 3 milions d'afectats.
Per què l'últim dia de febrer és el Dia Mundial de les Malalties Rares?
El Dia de les Malalties Rares és un dia festiu celebrat l'últim dia del mes de febrer per crear consciència
sobre les malalties minoritàries i reivindicar la millora de l'accés a recursos socials i sanitaris així com
promoure la inclusió social dels individus amb alguna malaltia rara i els seus familiars.
Va ser establert el 2008, fent-ho coincidir amb un 29 de febrer, precisament, per ser «un dia estrany». El
motiu de la seva creació, segons EURORDIS, atén l'insuficient tractament i atenció que ha de moltes
malalties minoritàries, així com a la manca de xarxes socials de suport als individus amb
malalties minoritàries i les seves famílies.

23
En aquest sentit, l'Hospital Sant Joan de Déu Barcelona va posar en marxa l'any 2010 Guia metabòlica,
un portal web impulsat per l'hospital dirigit a pacients i famílies amb errors congènits del metabolisme.
Es tracta d'un grup heterogeni de malalties, totes considerades minoritàries, que en conjunt suposen més
de 600. L'objectiu de Guia metabòlica és acompanyar a pacients i cuidadors en el maneig de la malaltia
dels seus fills mitjançant informació propera i de qualitat amb la possibilitat de realitzar consultes
online.
El 2015, l'Hospital va posar en marxa el portal Rare Commons, un projecte de recerca en malalties
minoritàries que afecten infants, on famílies i metges generen conjuntament coneixement científic sobre
una determinada malaltia.
Tot i la raresa d'aquestes malalties i encara queda molt per fer, cada vegada hi ha més sensibilització i
suport en la societat en general. La investigació és la major font d'esperança per a aquestes famílies, una
investigació que cada vegada es veu més recolzada per iniciatives de les pròpies famílies.

El 29 de febrer és el dia triat per a celebrar el Dia Mundial de les Malalties Rares, ja que també és un dia
singular. Aquesta iniciativa va nàixer l'any 2008, també de traspàs, i la resta d'anys se celebra el dia 28. El
projecte de futur és que tot el mes de febrer siga conegut com ‘el mes de les malalties rares’.
L'Organització Mundial de la Salut (OMS) qualifica com a ‘malaltia rara’ la patologia que és patida per
menys de 50 persones de cada 100.000 persones. Actualment, hi ha més de 7.000 malalties en aquesta
classificació. A Europa es considera rara a una malaltia que afecta a 1 de cada 2000 persones, a EUA es
defineix així a un trastorn o malaltia que pateixen menys de 200.000 persones, mentre que a Japó a la
qual afecta a menys de 50.000. El percentatge a Europa és molt baix (0,05% de la població), per la qual
cosa la visibilitat d'aquesta categoria de malalties és molt reduïda en la societat.
Parlant en termes generals, la majoria de les malalties rares són causades per defectes genètics, encara
que també les hi ha per efectes de l'exposició ambiental durant l'embaràs, o després de nàixer,
freqüentment en combinació amb susceptibilitats genètiques. Al voltant de 4 000 d'aquestes malalties no
tenen tractaments curativos.
L'Aliança Europea d'Associacions de Pacients amb Malalties Rares (EURORDIS) té l'objectiu d'informar i
conscienciar a la societat i als sobre les malalties poc freqüents i la situació i les necessitats dels afectats i
els seus familiars. Com explica EURORDIS, “les malalties rares constitueixen un conjunt de patologies
cròniques que amenacen la vida dels afectats; en el seu conjunt, les més de 6.000 malalties rares
identificades fins avui afecten a un total de 30 milions d'europeus”.
Les campanyes de conscienciació d'aquestes malalties intenten fomentar la seua visibilitat i demostrar a
la societat la necessitat d'interessar-se per tots els seus malalts, malgrat que siguen un xicotet nombre. La
imatge de portada d'aquest post correspon al projecte audiovisual de Sombradoble que se centra en la
visibilitat dels pacients i la recerca realitzada en el nostre país sobre malalties poc freqüents. Pots veure-
ho ací.

24
Actualment hi ha campanyes anònimes que han aconseguit molt èxit en la xarxa i que han aportat
moltíssima visibilitat a aquestes malalties. És el cas de Josele, el pare de María, que pateix Síndrome de
Rett, una afecció genètica altament incapacitante que en l'actualitat no té cura. Josele és aficionat a
l'esport i des de fa anys porta a la seua filla María a córrer amb ell: va captar totes aquestes jornades i el
dia a dia de la seua filla en el documental ‘Línia de Meta’.

Una malaltia minoritària és aquella que afecta a menys d’1 de cada 2.000 persones. Tot i que
individualment són rares, hi ha moltes malalties d’aquest tipus (6.000-7.000), de manera que hi ha molts
pacients afectats.

Tot i que la definició de malaltia minoritària és la que acabo d’anomenar, en la indústria farmacèutica és
aquella malaltia on no és rentable desenvolupar un fàrmac degut al baix nombre de pacients, la poca
informació disponible que hi ha, els diagnòstics deficients, la manca d’estudis clínics i la difícil localització
de pacients. És per aquest motiu que les famílies creen les seves pròpies fundacions per aconseguir
finançament per la recerca d’aquestes malalties.

Fa uns anys aquestes malalties eren socialment oblidades, però, per sort, actualment ja són socialment
transcendentals i reconegudes.

Com he dit, existeixen al voltant d’unes 7.000 malalties minoritàries descrites i cada any es descriuen
entre 150 i 250 noves malalties, gràcies a les noves tecnologies.

Gran número d’aquestes malalties afecta a nens, és a dir, es manifesten en edat primerenca. Cal saber
que la majoria tenen una base genètica, causades per mutacions en gens específics com la fibrosi quística
o vàries distròfies musculars. Però també n’hi ha que estan relacionades amb factors ambientals, com
alguns tipus d’anèmia per falta de vitamines o degut a medicaments. Aquest és el cas del mesotelioma
maligne, un càncer de mama, on més del 90% dels casos són deguts a l’exposició d’amiant. No obstant,
encara n’hi ha moltes sense conèixer el seu origen o dades de la prevalença.

7. Dopatge

25
El dopatge (en anglès doping) és la promoció o consum de qualsevol mètode o substància prohibida en
l'esport que pot ser potencialment perillosa per la salut dels esportistes i que és susceptible a millorar el
seu rendiment de manera il·legal. D'acord amb el Comitè Olímpic Internacional (COI), dopatge és
l'administració o ús per part d'un atleta de qualsevol substància externa a o l'organisme o qualsevol
substància fisiològica presa en quantitat anormal o per una via anormal amb la sola intenció d'augmentar
d'un mode artificial i deshonest el seu rendiment en la competició. Cada associació esportiva té una llista
detallada de les substàncies prohibides junt amb les quantitat màximes permeses. D'acord amb la
substància usada i altres factors particulars, cada associació sanciona l'atleta en qüestió.

Fa pocs dies Forbes publicava la llista dels 100 esportistes que han ingressat més diners en el darrer any
(de juny 2016 a juny de 2017). Cristiano Ronaldo i Leo Messi, ambdós investigats per frau fiscal, ocupaven
un lloc al podi al costat del jugador de la NBA Lebron James. Més enllà de constatar que les grans
competicions nord-americanes generen un munt de diners (la majoria dels esportistes que hi apareixen
juguen a la NBA, la NFL o la MLB), la llista dibuixa una realitat innegable: els homes estan més ben
pagats. Serena Williams és l'única dona que hi apareix després que Maria Xaràpova hagi perdut la seva
plaça d'honor.

La russa ha vist com un cas de dopatge en ferm per meldònium, una substància prohibida des d'1 de gener
de 2016, ha afectat la seva butxaca: més enllà de l'obligada aturada esportiva, els ingressos publicitaris
van caure en picat per la pèrdua de confiança d'unes quantes marques comercials que l'havien fitxat com
a ham publicitari. Un cop superada la sanció no s'ha trobat un camí fàcil en el seu retorn a l'elit. Fa poques
setmanes, per exemple, el torneig de Roland Garros va decidir no oferir-li una invitació assegurant
públicament que «la donaven a jugadors de baix rànquing que haguessin sofert una lesió, no a aquells
que han estat sancionats per dopatge».

De vegades és l'afició qui actua directament per mostrar el seu enuig davant la trampa. A Rio de Janeiro
la presència de la nedadora Yuliya Efimova, reincident en dopatge, va ser rebuda amb xiulets estridents
per part del públic assistent. Dos casos per constatar allò que tothom dóna per fet: el dopatge no té una
bona consideració social i té conseqüències negatives.

El dopatge, una pràctica present a tots els esports

De casos de dopatge, a l'esport d'elit, n'hi ha a cabassos. Esports clàssics com l'atletisme s'estan
plantejant reformes estructurals per tornar a ser creïbles.
D'aquí a poques setmanes la Federació Internacional d'atletisme podria ser pionera invalidant tots els
rècords mundials assolits abans de 2005
D'aquí a poques setmanes la Federació Internacional podria ser pionera invalidant tots els rècords
mundials assolits abans de 2005, ja que consideren que els controls antidopatge no eren suficientment

26
precisos per a determinar si actuacions de llegendes com Bubka, Sotomayor o Radcliffe s'havien fet amb
o sense trampes. D'altres, com l'halterofília, estan sota el punt de mira del Comitè Olímpic Internacional i
podrien desaparèixer del programa dels Jocs a partir de 2020 si no solucionen el degoteig constant de
controls positius que s'han tornat a repetir a Rio de Janeiro.
En els darrers dies la Unió Ciclista Internacional ha decidit sancionar un equip ciclista de segona fila, el
Bardiani, per l'aparició de dos casos de dopatge a les seves files pocs dies abans d'iniciar el Giro d'Itàlia.
En curses de muntanya, l'igualadina Laura Orgué s'ha proclamat campiona del món del quilòmetre
vertical de 2016 després que aquesta primavera s'hagi fet públic el dopatge de la primera classificada. A
Austràlia, el nedador Thomas Fraser-Holmes ha estat suspès un any per saltar-se tres controls de forma
consecutiva. Com dèiem, casos a cabassos, i en esports de tota mena.

L'Agència Mundial Antidopatge (AMA) determina quins productes i medicaments són dopants i les
federacions internacionals esportives poden ampliar la llista si ho consideren oportú. També hi ha una
normativa creixent sobre l'obligació dels esportistes de passar controls antidopatge i d'estar localitzables
en tot moment davant les autoritats. Tot i que el nombre de testos difereixen enormement en funció de
la disciplina esportiva, el camí obert pel passaport biològic avança implacablement. Amb la normativa a
la mà, és senzill determinar què és dopatge i què no ho és. Què passa, però, quan apareixen les
exempcions?

Les substàncies dopants que no són dopatge

Fa exactament 9 mesos el grup de pirates informàtics Fancy Bears va posar sobre la taula el debat sobre
les Autoritzacions d'Ús Terapèutic, més conegudes per les seves sigles en anglès (TUE), i existents des de
fa una pila d'anys. Si fem un cop d'ull a l'actualitat esportiva d'aquest mes de juny, ens podem adonar de
l'impacte que tenen. Ens fixem, només, en la llista filtrada el passat mes de setembre i que corresponia a
arxius reals de l'AMA.

El tennista Rafa Nadal ha guanyat a París el seu 10è Roland Garros. El ciclista Jakob Fuglsang s'ha endut
el Dauphiné, una de les proves d'una setmana més importants de l'any, camí d'un Tour de França en què
el britànic Chris Froometornarà a ser el màxim favorit. A Barcelona, la catalana Mireia
Belmonte,l'australiana Emily Seebohm, l'hongarès Laszlo Cseh o el sud-africà Cameron Van der
Burgh han aconseguit victòries de mèrit al circuit Mare Nostrum de natació. A Leeds, Alistair Brownlee ha
guanyat la seva 22a prova a les sèries mundials de triatló i continua batent rècords històrics. Al míting
atlètic de Jamaica, el també britànic Mo Farah va sumar un nou triomf als 3.000 metres llisos. A Rússia, el
serbi Milos Teodosic ha liderat el CSKA cap al títol de la VTB abans de decidir si fa el salt a la lliga NBA de
bàsquet.
Documents confidencials van fer públiques autoritzacions per a prendre substàncies dopants
Els esportistes citats en el darrer paràgraf van aparèixer als documents filtrats per Fancy Bears. De tots
ells en vam poder veure els documents confidencials que els autoritzaven a prendre substàncies dopants

27
durant un període concret de temps, ja fos especialment curt (hi ha autoritzacions per a un únic dia) com
llarg (quatre anys o indefinits). Les TUE conegudes al setembre corresponen a esportistes dominadors,
grans estrelles mundials que s'han «dopat» dins els marges de la legalitat perquè tenien la indicació
mèdica per poder-ho fer.
La gimnasta Simone Biles va meravellar als Jocs de Rio de Janeiro. Durant la competició va donar positiu
en dos controls antidopatge, però ningú va posar en qüestió el seu resultat. El motiu, l'existència del TUE
que acreditava que la nord-americana podia prendre les substàncies dopants detectades en els controls.
Quan va conèixer la filtració, va decidir donar la cara i explicar públicament que s'havia de medicar contra
els efectes del Trastorn pel Dèficit d'Atenció per la Hiperactivitat (TDAH) que pateix des de petita. La
majoria dels esportistes que disposen d'un TUE, però, es mediquen contra l'asma.

Simone Biles, durant un dels seus exercicis d'or a Rio de Janeiro

Als Jocs Olímpics de Pequín de 2008 el 17% dels ciclistes participants i el 19% dels nedadors inscrits eren
asmàtics. De fet, més del 30% de les medalles repartides en aquestes dues disciplines se les va endur un
esportista amb asma.
Més del 30% de les medalles repartides en natació i ciclisme se les van endur esportistes amb asma
Les xifres són similars entre els corredors de maratons i es disparen en les disciplines de resistència dels
esports d'hivern: prop del 50% dels esquiadors de fons d'alt nivell tenen asma diagnosticat. Tots ells, com
és lògic, necessiten broncodilatadors per poder entrenar i competir amb les màximes garanties i aquí és
on els TUE entren en acció.
L'asma a l'esport d'elit no és una invenció per poder prendre medicaments prohibits, és clar: hi ha diversos
estudis científics que constaten que els esportistes d'elit són més propensos a patir asma per les
condicions d'esforç, entorn i entrenaments que difereixen de la resta de la població. Els factors van des
del clor a la piscina fins als al·lèrgens i a la contaminació de l'aire. El dubte, doncs, no és sobre la seva
condició d'asmàtics. La pregunta pertinent és saber quina lògica té que hi hagi tants esportistes que
s'hagin de medicar per poder competir al màxim nivell. Les TUE, pel sol fet d'existir, generen un debat ètic
profund.
Millorar el rendiment sense el dopatge tradicional
Tot i que quan ens referim al dopatge podem pensar en substàncies com el clembuterol, l'EPO, el
salbutamol, les amfetamines o la nandrolona, el cert és que des de fa uns quants anys l'esport d'elit busca
noves maneres per millorar el rendiment que no passen per aquests canals. En aquest sentit, han
aparegut amb força conceptes en els darrers anys com el dopatge tecnològic, la capacitat de fer trampa
sense posar en risc la salut de l'esportista. La descoberta d'un motor inserit en el tubular d'una de les
favorites a guanyar una prova sub 23 del mundial de ciclocròs fa un any, per exemple, va ser el toc d'alerta
definitiu per què la UCI comencés a controlar l'eina de treball dels ciclistes en totes les seves disciplines.

Van den Driesche, corredora de ciclocròs caçada amb un motor a la bicicleta / EFE

28
D'entre totes les novetats cal estar molt atents al «brain doping», la pràctica que utilitzen alguns equips
ciclistes o d'esquí alpí per millorar el rendiment dels seus esportistes a través de tècniques dirigides al
cervell i pensades per a reduir o eliminar els senyals de fatiga naturals. Unes simulacions dutes a terme el
2016 entre esquiadors milloraven la capacitat de salt en un 70% i la seva coordinació en un 80%. No eren
dades concloents, però deixaven clar que en l'estudi del còrtex i de l'estimulació cerebral hi ha tot un
camp per recórrer que avui en dia encara no sabem si acabarà essent considerat com a dopatge i, en
conseqüència, s'hi establiran uns límits concrets.
De fet, per millorar el rendiment eportiu hi ha camins acceptats per tothom. Les concentracions en altura
fa dècades que es duen a terme amb resultats contrastats i són una pràctica habitual en els esports de
resistència. Kilian Jornet explicava fa pocs dies que havia dut a terme un procés d'aclimatació per al seu
doble repte a l'Everest amb una càmera hiperbàrica que simulava condicions ambientals similars a les de
l'Himàlaia. També n'utilitzen altres esportistes de primer nivell i és una eina que es fa servir, per exemple,
als centres d'alt rendiment. Aquests poden ser dos exemples de mètodes perfectament legals que
serveixen per què el cos es prepari per rendir al màxim nivell.

Malgrat aquests darrers exemples, el dopatge ofereix un camí ràpid a l'èxit que per a molts esportistes
genera més oportunitats que inconvenients. Per això el degoteig de casos coneguts és constant i ho
continuarà essent en els propers mesos i anys. La normativa oficial assenyala clarament quins són els
límits d'allò permès i allò que és dopatge. Això sí: són revisables de forma anual i amb exempcions per a
una part significativa de l'esport d'elit.

29
8. Assetjament escolar.

L'assetjament escolar (conegut molts cops amb l'anglicisme bullying) es produeix per l'exposició
d'un alumne, de forma repetida i durant un temps, a accions negatives, que exerceix un altre o
altres alumnes, destacant-ne la continuïtat en el temps, el desequilibri de poder (real o percebut)
i el desig conscient de ferir, tant de manera física com verbal, o procedint a l'exclusió social.
Aquest assetjament, en general, succeeix en llocs on no hi ha adults supervisant. Això pot passar
dins o al voltant de l'escola, encara que això passa més sovint en llocs apartats, vestíbuls, lavabos,
en autobusos escolars, en parades d’autobús, en classes d'Educació Física, altres que requereixen
grups de treball i activitats extraescolars. L'assetjament escolar a vegades consisteix en un grup
d'estudiants que s'aprofiten i aïllen un alumne en particular i es guanyen la lleialtat dels
companys que volen evitar convertir-se en la pròxima víctima. L'assetjament també pot ser
perpetrat pels professors i el mateix sistema escolar.
Aquests actes agressius es produeixen més habitualment entre nens i nenes en procés d’entrada
a l’adolescència. L’assetjament escolar va més enllà de les manifestacions violentes com pot ser
pegar, les més habituals són les actituds agressives com impedir l’accés a l’entorn social de la
persona agredida. La violència sol dirigir-se al cos, l’agressivitat, a les relacions socials.

Per quins motius pot aparèixer l'assetjament escolar?

 Declivi de la imatge social del professorat: El docent queda desautoritzat del seu rol davant els
pares i els alumnes. Té més pes el criteri de l’alumne que no pas el del professor.
 Increment de suports digitals: Apareixen imatges de violència i agressions juntament amb la
proliferació de “reality shows” televisius on abunden actes i conducte agressives i violentes.
 Cerca de la identitat sexual: Els referents femenins i masculins vénen marcats pels estils de vida,
de roba... i no per una elaboració psíquica d’aquests referents. Un ha de ser com els altres:
“normal”. Els subjectes comparteixen un imaginari social (vestimenta, amics, pentinat...) del qual
queden exclosos, separats, els estranys que no segueixen determinats cànons.
 Pànic a veure’s exclòs d’un grup de persones i dels beneficis identitaris que comporta: El subjecte
s’anticipa a la seva definició per temor a ser exclòs. Per això l’assetjament comporta un ternari
format per agressors, la víctima i un grup d’espectadors. El seu desig és clar: callar, i aplaudir per
no convertir-se en víctimes.
Tipus d'assetjament escolar
Directes: pegar, donar empentes, amenaçar, intimidar...
Agressions físiques
Indirectes: amagar, trencar o robar objectes de la víctima...
Agressions verbals Directes: escridassar, fer burla, insultar...

30
 Indirectes: malparlar d'algú o difondre rumors falsos quan no hi
és, fer que ho senti per casualitat, enviar-li notes grolleres, cartes,
correus electrònics, fer pintades...
Directes: rebutjar algú en els jocs al pati, en les activitats a classe…
Agressions socials
Indirectes: ignorar algú com si no hi fos o com si fos transparent...
Directes: trucades i missatges de text (sms), e-mails, fotografies i
vídeos tramesos directament mitjançant el mòbil (mms) o el
Agressions digitals
correu electrònic...
(utilitzant
Indirectes: comentaris, fotografies i vídeos penjats a les xarxes
tecnologies)
socials de manera anònima, vídeos a YouTube, suplantació de
personalitat per enviar o publicar material comprometedor...
Conseqüències de l'assetjament escolar?
La víctima, repetidament és objecte de burles, insults, humiliacions, etc., la qual cosa provoca
una sèrie de conseqüències que incidixen directament en el correcte desenvolupament i
maduració de la persona.
 Fracàs escolar, degut entre altres factors a les dificultats de concentració que presenten.
 Fòbia a l'escola.
 Alt nivell d'ansietat, especialment de tipus anticipatori.
 Descens de l'autoestima.
 En els casos més greus, quan la victimització es prolonga en el temps, intents de suïcidi.
 Pèrdua de confiança en ell/a mateix/a.
 Sentiments d'indefensió i soledat.
 Problemes psicològics com somatitzacions, ansietat, tristesa o quadres depressius que poden
derivar en trastorns psicològics.
Per a l'agressor/a, aquesta sèrie d'accions també provoquen una sèrie de conseqüències no
desitjades, les quals estan directament relacionades amb futures formes d'actuació amb la
parella i possibles actes de delinqüència.
 Aprenentatge inadequat respecte a la consecució d'objectius.
 Reforç sobre l'acte agressiu i violent com alguna cosa bona i desitjable que proporciona estatus
i reconeixement entre el grup d'iguals.
Finalment per als espectadors/es, observar aquests tipus d'actes, també té una sèrie de
conseqüències negatives, perquè arriba un moment en què es produïx una dessensibilització
respecte a aquest violència. Hi ha persones que a causa d'estar exposats repetidament a aquesta
situació, la consideren normal.
 Aprenentatge respecte a la manera de comportar-se davant de situacions injustes.
 Valoren l'acte violent com alguna cosa que proporciona estatus dins del grup.
 Normalitzen aquests tipus de situacions i s'acostumen a no fer res davant elles.

31
 Aprenentatge de patrons de conducta basats en el domini-submissió.
Característiques psicosocials de l'agressor i de les víctimes
AGRESSOR:
Característiques físiques:
 Solen ser en general barons, de complexió forta, l'edat del qual és superior a la mitjana del grup.
Característiques acadèmiques:
 El seu rendiment escolar sol ser baix i presenten una actitud negativa cap a l'escola i el/a
mestre/a.
Característiques de personalitat:
 Solen ser agressius, extravertits, provocadors, ansiosos i poc inclinats a l'acceptació de normes.
 Presenten baix autocontrol i alta autoestima
Característiques del clima sociofamiliar:
 Solen ser ambients conflictius, on hi ha escàs control, per la qual cosa normalment són subjectes
amb alt grau d'autonomia.
VÍCTIMA:
Característiques físiques:
 Solen ser en general barons, de complexió dèbil, l'edat del qual entra en la mitjana del grup.
 Existixen menys víctimes que agressors o bullies.
Caractéristiques académiques:
 El seu rendiment escolar sol ser mitjà-baix, i presenten una actitud passiva cap a l'escola i el/a
mestre/a.
Característiques de personalitat:
 Solen ser xics o xiques tímids, introvertits, amb poques relacions interpersonals, retrets, amb
baixa acceptació per part dels seus iguals, encara que de vegades poden mostrar-se agressius.
 Acceptació de normes.
 L'ansietat es presenta de forma molt considerable.
 Presenten una baixa autoestima i un grau mitjà d'autocontrol.
Característiques del clima sociofamiliar:
 Solen ser ambients en què es presenta el conflicte de forma moderada i on se sobreprotegix al
subjecte, la qual cosa no permet el desenvolupament de la seua autonomia.
 L’assetjament escolar és afavorit i reforçat gràcies a la "llei del silenci i de la por" que s'imposa.
Les víctimes per temor a les represàlies, els companys per por a ser agredits.
 Els que presenciem un acte d'agressió i no intervenim, ens convertim en CÒMPLICES de
l'agressor.
 No tot tipus d'intervenció és efectiva per a reduir l’assetjament escolar.
ESPECTADORS:
Destaca la seva indiferència i permissivitat davant la violència o pel contrari la seva participació i
foment de la mateixa.

32
 Què fer davant de l'assetjament escolar?
 1r pas: Detectar:
És important tindre en compte els tipus de maltractament que poden haver-hi (maltractament
físic, psicològic, social, verbal, sexual o ciber-bullying), que ens poden donar pistes de si existix
assetjament escolar al nostre centre escolar.
Per a poder detectar-ho és útil:
1) Augmentar l'observació en llocs menys freqüentats per adults (patis, vestidors, racons,
corredors, entre classes, en activitats extraescolars…).
2) Recollir informació de distintes fonts (professorat, famílies, personal no docent, alumnat…).
3) Tindre estructures al centre educatiu on expressar denúncies i reclamacions (bústia de
suggeriments, comissió de convivència…).
Les característiques psicosocials dels alumnes víctimes i agressors també ens donen indicis de
possible agressió:
a) Víctima:
- Està més trista i vulnerable.
- Falta sovint a classe.
- Es relaciona menys amb els altres companys.
- Pot presentar marques.
- Sovint li desapareixen les coses.
- Presenta canvis d'actitud i conducta (comença a ser menys participatiu, més introvertit, baixa
el rendiment, etc.)
b) Agressors:
- Amb freqüència actua en baralles o enfrontaments.
- Sovint no controla els impulsos i reaccions i es mostra més agressiu.
- Justifica les seves reaccions violentes i no valora la gravetat dels seus actes.
 2n pas: Avaluar necessitats i recursos:
• Identificar els alumnes afectats.
• Valorar les seues necessitats.
• Identificar zones, llocs i situacions de risc.
• Valoració dels recursos humans (professorat, famílies, alumnat…).
• Valoració dels recursos materials (audiovisuals, bústia de suggeriments...)
 · 3r pas: Actuar:
Intervenció amb la víctima:
 Ser cautelós en l'aplicació de mesures i en la realització d'algunes accions per a no exposar-la a
situacions de risc.
 Evitar tractar públicament a l'aula la situació d'assetjament, de manera que puga sentir-se
al·ludida i experimentar vergonya i humiliació.
 Protegir a la víctima durant tot el procés d'intervenció:

33
 - Augmentant la supervisió i vigilància del professorat durant els descansos, patis, menjador,
banys, vestidors, entrades i eixides del centre...
- Creant grups de companys solidaris (formats i determinats prèviament) per a acompanyar la
víctima, fonamentalment en els moments de major risc.
• Establir reunions individuals amb la víctima i amb altres companys que afavorisquen la
comunicació i la lliure expressió.
Intervenció amb l'agressor:
 Dissenyar i realitzar entrevistes individuals on s'analitze la situació i les seues conseqüències per
a les persones afectades.
 Definir molt clarament els comportaments que no es toleren, i s’establiran els límits del que es
permet.
 Ajudar a entendre com se sent el xiquet agredit (empatia).
 Desenvolupar programes d'entrenament intensiu en habilitats socials (assertivitat, identificació
i resolució de conflictes...).
 Ajudar a vincular-se amb els altres sentint-se part del grup i de l'entorn i assumint les
responsabilitats que li corresponguen.
 Aplicar programes de modificació de conducta: conseqüències negatives, reparació i restauració
del dany, pèrdua de la possibilitat de realitzar algunes activitats (eixides, campaments...).
 Aplicar tècniques cognitives (entrenament en autocontrol...).
Intervenció amb els espectadors:
 Definir clarament els comportaments d'intimidació i assetjament que han de ser denunciats.
 Analitzar les conseqüències que estos comportaments tenen per a tot el grup.
 Definir clarament quins són els papers que els espectadors juguen en estes situacions.
 Ensenyar-los la diferència entre ser solidari davant de la injustícia i ser espieta.
 Desenvolupar l'empatia emocional aprenent a posar-se en el lloc d'altres.
 Ensenyar als alumnes a demanar ajuda, a superar la por a ser qualificats d'espietes o, fins i tot, a
convertir-se ells mateixos en víctimes.
Intervenció en el grup de classe:
 Fer saber a l'alumnat que no es van a acceptar agressions de cap tipus.
 Elaborar projectes antiviolència: campanyes, concursos d'eslògan...
 Ensenyar a posar nom i expressar els sentiments.
 Crear i afavorir un clima escolar de rebuig als maltractaments (violència de gènere, assetjament
escolar...)
 Posar en marxa activitats de tutoria ja dissenyades per altres autors.
 Crear grups d'ajuda: supervisors, tutors d'altres xiquets, ajudants de classe, ajudants de pati...
 Afavorir l'establiment de vincles positius entre els alumnes i l'assumpció de les responsabilitats
personals i grupals.

34
 Fomentar la cohesió grupal amb activitats diverses (festes, projectes, setmana cultural...).
 Potenciar en l'alumnat formes sanes de camaraderia i solidaritat.
Intervenció amb les famílies:
 Comptar necessàriament amb totes les famílies afectades i sol·licitar la seua col·laboració. Evitar
que els pares se senten poc abonats i prenguen iniciatives individuals, que poden agreujar la
situació del seu fill/a.
 Mantindre reunions individuals amb cada una de les famílies dels afectats/des per a informar-los
sobre la situació i les mesures adoptades pel centre. Evitar buscar culpables i tendir a obtindre
compromisos positius.
 No s'aconsella tractar estos temes en reunions generals de pares i mares.
 Ajudar les famílies a analitzar la situació de forma realista, sense minimitzar els fets ni
sobredimensionar les conseqüències.
 Donar a les famílies espai i oportunitats per a parlar dels seus sentiments.
 Orientar les famílies per a fomentar el diàleg permanent entre pares i fills.
 Oferir pautes que ajuden a afrontar de forma adequada la situació del fill/a.
 Ressaltar la importància de mantindre's alerta davant dels comportaments dels fills.
 Mantindre una relació fluida i continuada entre el centre escolar i les famílies amb l'objecte de
coordinar la intervenció.
Curs de prevenció de la violència i l'assetjament escolar
És un recurs important en el procés de
participació, conscienciació, prevenció i desenvolupament de programes d'intervenció sobre
convivència en el centre educatiu. Es pot adaptar com una mesura contra la desmotivació i el
fracàs, no només curricular, sinó també personal i social.
OBJECTIUS:
 Facilitar el procés d'integració dels nous alumnes al centre educatiu.
 Tenir un referent, alumnes de segon cicle de secundària per afavorir
la integració, l'autoestima i reduir els nivells d'inseguretat
propis d'espais i organitzacions desconegudes.
 Compensar el desequilibri de poder i de forces, sempre presents en l'assetjament, entre
agressor i víctima, des d'una perspectiva preventiva i dissuasiva.
 Cohesionar la comunitat educativa del centre i integrar i desenvolupar la Tolerància Zero com
un tret d'identitat.

METODOLOGIA:
Basada en el programa tutoria que es desenvolupa a l'IES Front Marítim. És un programa que
parteix d'una base teòrica (primera sessió) i la resta de classes són pràctiques, amb la
participació dels alumnes per elaborar les unitats didàctiques de
programació i les activitats necessàries per contextualitzar el programa de tutoria entre iguals

35
el centre educatiu triat pels alumnes del curs. Inclou treballs individuals, en grup, presentació de
programacions i exposicions de les programacions.
Entrant a aquest link podreu trobar més informació si us és necessari: [1]

A Catalunya
Segons l'estudi Joventut i seguretat a Catalunya, 2000-2001 es calcula que aquesta pràctica
afecta el 13% de la població escolar entre 12 i 18 anys. L'estudi es va repetir el 2012, amb xifres
similars (un 10,4%).

36
9. El futur de les pensions

En general, quan parlem del sistema de pensions del nostre país ho fem en relació amb el sistema públic,
és a dir, amb les pensions a càrrec de la Seguretat Social. Amb tot, aquest sistema està en el focus
d’atenció dels poders públics des de fa anys, no només del nostre país sinó de la comunitat internacional.
Per què? Doncs perquè el sistema públic de pensions, tal i com és en l’actualitat, implica uns costos de
manteniment cada vegada més elevats.

El sistema actual de pensions públiques: repartiment intergeneracional

Per què es diu que el sistema de pensions s’ha d’ajustar? Les nostres pensions públiques es basen en un
sistema de repartiment. Això vol dir que els diners de les pensions que es paguen als nostres jubilats,
invàlids, vídues, etc., no provenen de les contribucions que ells mateixos han anat fent els anys passats
sinó que provenen de les contribucions que paguen els treballadors actualment en actiu. Per això es fa
indispensable que hi hagi en cada moment una relació adequada entre nombre de cotitzants i nombre de
pensionistes.

Mentre que anys enrere no representava un problema reunir prou cotitzacions entre els treballadors
actius (relativament molts) per poder pagar les pensions dels jubilats (relativament pocs), al llarg dels
darrers anys diferents variables econòmiques i demogràfiques estan fent trontollar el sistema.

 Per començar, l’esperança de vida dels pensionistes ha anat millorant significativament els darrers
anys. Si l’esperança de vida als 65 anys era, l’any 2000, de fins als 81,7 anys per als homes i de fins als
85,6 anys per a les dones, actualment ja són gairebé dos anys més. I aquesta tendència no sembla
que hagi de canviar, ja que, segons les previsions dels demògrafs, la longevitat continuarà millorant
indefinidament. Per exemple, un home que tingui 65 anys l’any 2020, encara confiarà viure de mitjana
fins als 84,7 anys, i fins als 88,5 anys si es tracta d’una dona. I el 2050, encara hi haurà quatre anys
més d’esperança de vida afegida!
 La natalitat va caient. Les parelles cada vegada esperen més per tenir el seu primer fill i, alhora, el
nombre de fills també va disminuint.La crisi econòmica afecta el sistema per diferents vies. La
primera, viscuda molt cruament al nostre país, és que els joves triguen més a incorporar-se al món
laboral. La segona és l’efecte de més atur, fet que comporta que es recapti menys en concepte de
cotitzacions. Finalment, es produeix un increment de prejubilacions. No cal dir que factors econòmics
i demogràfics van de bracet: a més atur entre els joves, més complicat es fa dur a terme el projecte
de fundar famílies i tenir descendència.
 I no s’ha de perdre de vista l’efecte de la immigració. Al nostre país, netament receptor d’immigració
fins ara, sembla que l’emigració torna a guanyar posicions. En termes d’equilibris financers, de tenir
un flux constant de nous cotitzants estem passant a perdre’n, amb l’agreujant que molts dels nostres

37
 emigrants se’n duen un capital formatiu molt important (escoles i universitats) que passarà a crear
valor en altres indrets del món.
Tot i que els problemes financers del model ja s’havien previst molts anys enrere, no va ser fins al
començament dels anys 2000 que es va iniciar l’anomenat “Fons de Reserva” de la Seguretat Social, una
mena de “guardiola” per a les necessitats futures que s'havia de constituir amb els excedents de cotització
dels anys bons. El 2011 aquest fons va arribar a un nivell màxim de gairebé 67.000 milions d’euros, però
el 2012 i el 2013 s’han hagut de retirar més fons que els rendiments de les inversions, d’aquí que el seu
volum total estigui anant a la baixa.

En aquest punt, cal recordar el paper extraordinari que ha tingut la gent gran del nostre país en el marc
de la crisi econòmica recent: famílies joves senceres han trobat el suport no sols laboral i emocional dels
avis sinó també de la seva pensió com a principal recurs financer.

Les mesures de reforma del sistema

Amb el diagnòstic dels problemes sobre la taula, el 2011 es va aprovar una llei de modificació del sistema
de pensions amb algunes mesures molt importants orientades a reequilibrar la relació entre cotitzacions
i prestacions del sistema. Les més rellevants:

- Retard progressiu de l’edat de jubilació, de manera que s’anirà incrementant cada any, de mica en
mica, fins arribar als 67 anys l’any 2027. A més, es desincentiven les prejubilacions, a bastament utilitzades
en les regulacions d’ocupació de grans empreses.

- Reforçament de la capacitat contributiva del sistema, de manera que hi hagi una relació més directa
entre les prestacions que correspondrien a un jubilat i les aportacions al sistema que ell mateix hagi fet al
llarg de la seva vida laboral. La mesura més general, orientada a aconseguir aquest objectiu, és l’increment
del còmput d’anys cotitzats. Abans de la reforma, l’import de la pensió que es rebia com a jubilat quedava
determinat per les cotitzacions fetes els 15 anys anteriors a la jubilació, i no importava pas el que s’hagués
cotitzat prèviament; la reforma fa incrementar progressivament aquest termini fins als 25 anys.

- Incorporació del factor de sostenibilitat. En la llei de 2011 es recollia poc més que una intenció
difusa de repercutir l’efecte de l’increment de l’esperança de vida en la quantia de les pensions. A més,
no es preveia la seva aplicació fins a partir del 2027.

No obstant això, a causa de l’empitjorament de la situació econòmica i de les necessitats de finançament

extern de l’Estat espanyol, el govern ha impulsat la regulació legal del factor de sostenibilitat a través
d’una nova llei que, tot just en el moment d’escriure aquests línies, acaba de passar el seu tràmit al Senat
i que previsiblement serà d’aplicació el 2014. És la Llei reguladora del factor de sostenibilitat i de l’índex
de revaloració del sistema de pensions.

38
Els canvis imminents
Amb aquesta darrera modificació legal, el 2019 tindrà lloc per primera vegada l’ajust de les pensions a
l’evolució de l’esperança de vida. L’increment de l’esperança de vida es traslladarà matemàticament a
reduir les pensions que es comencin a percebre a partir de 2019. Posteriorment, cada cinc anys se’n farà
un nou ajust, de manera que es mantingui l’equilibri en la relació entre les pensions que previsiblement
percebrà cada nou jubilat (cada vegada durant més temps per l’efecte de l’increment de l’esperança de
vida) i les cotitzacions pagades en l’etapa laboral. El factor de sostenibilitat s’aplicarà només a les “noves”
pensions i no afectarà les pensions que ja s’estiguin cobrant.
En canvi, les pensions que ja es troben en curs sí que repercutiran els efectes del nou sistema de
revaloració que s’aplicarà per primera vegada l’any vinent. Fins ara, les pensions tenien garantit per llei el
manteniment del seu poder adquisitiu, ja que la seva revaloració anual obeïa a l’evolució de l’índex de
preus al consum.
Amb la nova llei, les revaloritzacions es mouran entre un mínim del 0,25% els anys dolents i un màxim
equivalent a l’evolució de l’IPC més un 0,50% els anys bons. És a dir, en aquest punt la nova normativa sí
que afectarà tant les pensions futures com les actuals. No es contempla la congelació de les pensions però
sí s’estableix la possibilitat d’increments que podrien quedar molt minvats segons quina fos en el futur
l’evolució de l’increment del nivell general de preus.

El paper de les pensions complementàries: el sistema dels tres pilars

Al darrere de les modificacions legals del sistema públic de pensions hi ha una determinada visió del
sistema privat de pensions, compartit en diferents mesures pels països del nostre entorn. És l’anomenat
“sistema dels tres pilars”. Segons aquesta concepció, el sistema hauria d’obeir a un triple origen de les
nostres pensions:
- Nivell universal: correspon a un nivell mínim de pensions públiques que haurien de quedar
garantides per l’Estat al conjunt de la població i que s’haurien de basar en el sistema de repartiment
intergeneracional.

- Nivell ocupacional: són les pensions que s’obtenen per la capitalització de les aportacions
realitzades per les empreses pels seus treballadors com a retribucions a llarg termini. Podria dir-se que
una part del sou queda automàticament reservada per a la jubilació. En aquest apartat, s’hi inclourien els
plans de pensions d’ocupació privats o instruments similars.

- Nivell individual: els complements privats de les pensions, obtinguts per cada persona com a fruit
del seu estalvi al llarg de la vida laboral. Podríem estar parlant de plans de pensions individuals, però
també de qualsevol instrument apte per a l’estalvi que permeti una liquidació ordenada, per exemple, en
forma de renda a partir de l’edat de jubilació.

A tall de conclusió, voldríem assenyalar només la transcendència del problema descrit, ja que més enllà
dels diagnòstics concrets o de les solucions plantejades, afecta les expectatives de futur de la població i,

39
per tant, implica incerteses que s’han d’afrontar necessàriament amb uns mínims de serenitat, individual
i col·lectiva.

Les paraules sostenibilitat i pensions s'escolten conjuntament amb molta freqüència. Crec que és
menester una reflexió desapassionada sobre elles que ens permeta veure més enllà de l'actualitat i
reflexionar sobre este tema amb la mirada posada en el llarg termini.
Val la pena començar amb els fets. La pràctica totalitat dels analistes coincidixen que el sistema de
pensions té problemes. Com sabem, es tracta d'un sistema de repartiment en el qual els pagaments de
les pensions actuals es realitzen a partir de les cotitzacions dels treballadors en este moment. Això
significa que els qui treballem ara estem finançant als pensionistes d'ara. El sistema funciona bé mentre
hi ha diversos treballadors per cada pensionista, ja que així les cotitzacions de varis servixen per a pagar
a un beneficiari. Tanmateix, el nombre de persones que cotitzen per pensionista va estar en 2017 en 2,3,
i els ingressos no es recuperen. Dos són els factors que afecten d'una manera directa a esta circumstància.
D'una banda, la major longevitat de les persones que incrementa el nombre de pensionistes; per un altre,
que els nous cotitzadors tenen salaris més baixos, la qual cosa reduïx els ingressos, i que els nous
pensionistes reben pensions més altes, la qual cosa augmenta el gasto. Els problemes econòmics del
sistema no són alguna cosa nova i no hi ha perspectives de canvi en les xifres si tot seguix igual. Per això,
pareix necessari fer alguna cosa perquè açò no acabe repercutint en un col·lapse del sistema.
Hi ha dos alternatives a l'hora d'abordar esta realitat. La diferència entre les dos no està tant en els
instruments o mesures que poden utilitzar les dos, sinó en la prioritat que es planteja cadascuna d'elles,
que pot determinar tant les solucions que es pretenen donar com la manera d'utilitzar uns mateixos
instruments. Solament acostant-nos a esta anàlisi, des de les prioritats, podem entendre el perquè d'eixa
incomprensió entre els qui tenen una prioritat i els qui tenen una altra.

La primera posició té com a objectiu principal la sostenibilitat del sistema. Els qui estan en esta postura
no volen afrontar una reforma en profunditat del sistema perquè, o bé els agrada i creuen que és bo, o
bé ho veuen tan difícil que preferixen no posar-se mans a la faena en esta qüestió. Si la prioritat és
mantindre el que hi ha i garantir la seua sostenibilitat, les solucions giren al voltant dels gastos i els
ingressos; això és: solucionar el problema que tenim d'un dèficit creixent de funcionament aplicant una
política de baixada dels gastos, de pujada dels ingressos o de les dos qüestions al mateix temps. Si (com
succeïx amb freqüència) pujar els impostos pareix alguna cosa no acceptable, l'única solució és retallar
per la via de gastos reduint els pagaments de pensions. Açò repercutix negativament sobre tots els
pensionistes, però especialment sobre els quals cobren pensions més baixes, insuficients per a portar una
vida digna. La insuficiència de les seues pensions se'n va acreixent en la mesura que puja el nivell de vida
i ells veuen com la quantia de les seues pensions està congelada.

40
La segona posició és aquella que el que vol és sostindre les pensions. És a dir, aquella que pensa que el
principal objectiu hauria de ser mantindre un nivell de vida adequat a aquelles persones que, per la seua
edat, ja no poden desenvolupar un treball remunerat que els permeta viure amb dignitat. Per a els qui
així pensen, mantindre o incrementar (en el cas de les pensions més baixes) la quantia de les pensions és
l'objectiu prioritari, i la viabilitat del sistema ha de posar-se al servici d'este. Esta és la idea que subjau en
molts dels pensionistes que es manifesten en el nostre país, que saben que el sistema ha de ser viable,
però que la prioritat ha de ser garantir l'existència de pensions dignes i, per a això, caldrà canviar el sistema
si és necessari, però sense comprometre l'objectiu final d'unes pensions que oferisquen una vida digna
per als majors. Esta segona idea precisa d'un canvi del sistema que afecte tant a ingressos com a gastos,
però esta modificació del sistema es posa al servici del manteniment d'unes pensions dignes.

Com podem observar, la fixació de la prioritat és clau per a veure quines són les mesures que es volen
aplicar i quins resultats van a tindre. En el sistema de pensions es torna a posar en relleu un dels grans
dilemes que apareix en la discussió econòmica actual: hem de prioritzar els assumptes merament
econòmics com és el dèficit de la Seguretat Social i subordinar-ho tot a l'objectiu d'acabar amb est per a
garantir la sostenibilitat del sistema? O, per contra, hem de posar la tècnica, és a dir, la necessària
sostenibilitat, al servici de l'objectiu primordial del sistema de pensions que no és un altre que garantir
una vida digna a les persones majors que no poden obtindre-la pels seus propis mitjans a causa de la seua
edat avançada? La resposta a esta pregunta és la que va a fer que es prenguen unes mesures o unes altres
i que se seguisquen unes polítiques o unes altres.

En temps de crisi, però també en l’actualitat, quan l’economia creix per sobre del tres per cent, l’estat de
salut del sistema de pensions espanyol és molt preocupant. De fet, és alarmant. En només cinc anys, des
del 2012, el Govern Rajoy ha buidat els 66.000 milions d’euros del Fons de Reserva de la Seguretat Social,
l’anomenada guardiola de les pensions. I, a més, per cobrir les necessitats de despesa, entre el 2017 i el
2018 la Seguretat Social ha demanat en préstec 25.000 milions més. No fa falta ser cap expert per arribar
a la conclusió que un sistema de pensions que es finança amb préstecs i no amb les cotitzacions ens ha
d’inquietar enormement, encara més quan l’Estat espanyol registra un rècord històric de deute de més
d’1,144 bilions, amb b, d’euros.

En un sistema en què les pensions actuals es paguen amb les cotitzacions cobrades del mes anterior, són
preocupants la precarietat de l’ocupació i el nivell dels salaris. La devaluació dels salaris que hem viscut
durant els anys més durs de la crisi és una realitat que té efectes negatius de present i de futur. Per això,
la millor manera de garantir les pensions de la gent gran és millorar els salaris de la gent jove, cosa que, a
més, facilitaria un horitzó més favorable per revertir la preocupant realitat demogràfica.

41
Davant de tantes evidències és més necessari que mai que ens diguin la veritat. No ens mereixem que
ningú no ens enganyi. Com a generació que contribueix de manera important a pagar les pensions actuals
i que té motius fonamentats de preocupació quan pensa en el seu futur, és raonable i legítim preguntar
com es pagaran les pensions. Sembla lògic pensar que serà necessari incrementar els ingressos, però no
és tan evident que això sigui possible. Per fer viable el sistema, ens apujaran més les cotitzacions? I si
decideixen recórrer als impostos per quadrar la despesa, què faran? Ens apujaran els impostos, ens
retallaran els serveis, o totes dues coses alhora? O potser reduiran les migrades pensions que s’estan
pagant o enduriran els criteris per accedir-hi i retardaran més l’edat de jubilació?

Fa uns dies hem vist desenes de manifestacions de pensionistes que protestaven per la pèrdua de poder
adquisitiu de les seves pensions, que només pugen un testimonial 0,25% anual, xifra clarament per sota
de l’increment del cost de la vida i de la pujada dels serveis bàsics com l’aigua, el gas o la llum.

Governar és pensar en la pròxima generació, i en el cas de les pensions és pensar en la pròxima i en la

següent. Mentre ens entretenen amb falsos debats sobre un conflicte lingüístic inexistent, ens despisten
amb dilemes sobre la lletra de l’himne espanyol i ens confonen traslladant el debat polític als tribunals,
van passant els anys sense saber qui pagarà la nostra pensió.

42
10. Enquestes d’opinió

Ara que s'acosten eleccions, és un moment idoni per llegir Las encuestas de opinión, de Joan Font Fàbregas
i Sara Pasadas del Amo (Los Libros de la Catarata). Es tracta d'un llibre de divulgació científica, elaborat
per dos elaborats sociòlegs especialistes en opinió pública, que pretén ensenyar al no especialista com
funcionen aquestes eines d'investigació social. Aquesta obra no se centra únicament en les enquestes
electorals, perquè els actors recorden que les investigacions d'aquest tipus de caràcter polític suposen
menys d'un 10 % del total. Ara bé, és un llibre perfecte per valorar fins a quin punt hem de fer cas de les
enquestes quan ens informem per a votar.

Ni Sant Grial, ni estafa descarada

Font i Pasadas deixen ben clar que no totes les enquestes són iguals. De fet, moltes de les recerques que
es presenten com enquestes no ho són perquè no tenen al darrera una mostra representativa. Ara bé, fer
una enquesta vàlida no és senzill: cal definir bé un qüestionari (què s'ha de preguntar i com s'ha de
preguntar), preparar una bona mostra, interpretar bé els resultats... A més a més, hi ha diferents tipus
d'enquestes. Algunes són purament conjunturals: volen analitzar la situació del país en un moment
determinat, però deixen de tenir validesa d'immediat. D'altres pretenen afavorir un diagnòstic complex
d'alguna problemàtica i poden tenir més durada... Els autors deixen clar un vell principi: el que surt massa
barat, al final surt car. Les enquestes barates i mal fetes acostumen a resultar errònies. I es queixen que
la legislació i les institucions espanyoles no vetllen prou per la qualitat de les enquestes.

Llegir les enquestes

Joan Font i Sara Pasadas deixen clar que no n'hi ha prou amb tenir enquestes ben fetes. També cal saber
llegir-les. Els resums que sovint es publiquen prioritzen unes dades sobre les altres. No sempre es
publiquen les més significatives. A vegades s'oculten dades reveladores... Però per als autors més que
d'enganys, es tracta d'errades. El problema més freqüent no ve de la conspiració, sinó de la
incompetència.

Errades

Els autors reivindiquen la validesa de les enquestes, però parteixen de la base que les enquestes poden
fallar. Això sí, asseguren que la major part de les vegades les enquestes l'encerten. Que l'encertin és allò
normal, i per això sovint ni ens n'assabentem. I s'ha avançat molt en les tècniques d'enquesta.

L'enquesta preelectoral

Segons Font i Pasadas una enquesta preelectoral és molt difícil de realitzar: per una part, perquè cal una
mostra molt gran i la recollida de dades s'ha de fer en un espai de temps molt petit. Però, sobretot, perquè
les declaracions dels interessats sobre qui votaran han de passar per un complex procés de "cuina" per
esbrinar realment quin seran els resultats. En realitat, la gent no sempre declara la veritat: molts diuen

43
que aniran a votar i finalment no hi van, altres tenen vergonya de votar el que voten, perquè és un partit
impopular. I, a més a més, el nombre d'indecisos sempre és molt alt, i aquests són determinants per als
resultats electorals. Així doncs, la "cuina" d'una enquesta preelectoral és complexa. Però a vegades
aquesta cuina es desvia intencionadament, perquè, no ho oblidem, l'enquesta també pot esdevenir una
eina de propaganda electoral. Pot ser usada, per exemple, per incentivar el vot útil en detriment del partit
preferit dels electors.

Ús i abús de les enquestes

Les enquestes funcionen. Si no funcionessin, les empreses privades no gastarien tant en aquest sector.
Una enquesta pot ser utilitzada com a eina per posicionar-se al mercat (sigui el mercat de productes, o el
mercat polític). Per això Las encuestas de opinión també es pregunta al servei de qui estan les enquestes,
i expliquen fins a quin punt és necessari que totes les enquestes pagades amb diner públic siguin
accessibles a tothom (una cosa que hauria de ser òbvia, però al nostre país no ho és tant).

Una aposta per la crítica

Al final del llibre, Joan Font i Sara Pasadas presenten un petit quadre a tall de recomanacions per al lector.
Li aconsellen de ser més crític sobre les enquestes, documentant-se sobre el seu procés d'encàrrec,
elaboració i "cuina". I, sobretot, li recomanen buscar indicis de la qualitat: l'empresa elaboradora, el volum
de la mostra, la tria els enquestats... Ara bé, reconeixen que en l'actualitat les enquestes tenen un índex
d'errades més alt que fa uns anys, perquè els hàbits de vida han canviat i és més difícil localitzar una
mostra vàlida. Els experts consideren imperatiu buscar nous mètodes d'enquesta, que combinin les noves
tecnologies amb tècniques d'aproximació telefònica o personal per garantir una mostra el més
representativa possible. L'enquesta no mor, però es transforma a tota velocitat.

Una col·lecció per saber, amb el mínim esforç

Las encuestas de opinión és un llibre idoni per documentar-se, de forma ràpida i sencilla, sobre aquest
tema. No és un llibre per a sociòlegs, sinó per a simples curiosos interessats en les enquestes. Forma part
de la col·lecció ¿Qué sabemos de?, impulsada per Los Libros de la Catarata i el Consejo Superior de
Investigaciones Científicas (CSIC). És una col·lecció directament inspirada en Que sais-je?, la mítica
col·lecció de divulgació científica francesa. Els llibres parteixen de tres principis: expertesa, brevetat i
senzillesa. Es tracta de manuals de diferents temes científics redactats pels millors experts espanyols. Són
llibres de butxaca, amb unes 125 pàgines de text. El llenguatge es revisa acuradament, per ser el més
simple possible. Els textos incorporen materials complementaris: gràfics, imatges i fragments d'obres clau
sobre el tema tractat. Una col·lecció pensada en l'alta divulgació que, sens dubte, era absolutament
necessària. Fins ara, ha editat una setentena de llibres.

44
11. Festes tradicionals

Festa tradicional: se celebra cada any, de manera fixa i continuada, tot i que ha d’anar modificant-se i
adequant-se a les noves necessitats i interessos de la població.
Festa popular: és aquella en què els homes i les dones que viuen en una comunitat són protagonistes del
què s’hi fa. Festa del poble i per al poble.
Festa major: és la festa local per excel·lència. Tret diferenciador d’una població entre les veïnes. Concideix
amb la diada del sant patró del poble. Acostuma a haver-hi dues: la d’estiu i la d’hivern. És un termòmetre
de les modes festives i la seua difusió.

45
46
47
48
12. Malbaratament alimentari

Cada any 260.000 tones de menjar van als contenidors i cadascun de nosaltres podria menjar durant unes
tres setmanes amb el que llença al llarg d’un any.

Un aspecte que moltes vegades obviem quan parlem d’alimentació és el malbaratament alimentari. Es
tracta d’una realitat sovint ignorada, que ens costa reconèixer, i darrere de la qual s’amaguen xifres
vergonyoses. L’ONU calcula que afecta un terç del menjar que es produeix al món. A Catalunya, segons
estudis recents de la Generalitat, cada català és responsable que 35 kg de menjar acabin a les
escombraries. I no parlem de les deixalles inevitables (closques, ossos, pells de fruita no comestibles, etc.),
parlem de la fruita que s’espatlla abans d’arribar al consumidor o que es llença perquè no té la forma o
color adequats, del pa del dia o altres productes que no s’arriben a vendre i caduquen, del menjar que es
torna ranci a casa o que llencem perquè ens ha sobrat al plat. La imatge a tot Catalunya és poc menys que
esfereïdora, penseu que cada any 260.000 tones de menjar van als contenidors i que cadascun de
nosaltres podria menjar durant unes tres setmanes amb el que llença al llarg d’un any.

Aquest malbaratament és en realitat la suma de pèrdues i desajustos en la llarga cadena que va del camp
al consumidor. Hi ha una dada, però, que sorprèn: sis de cada deu quilograms de menjar malbaratat es
troba a les escombraries domèstiques.

Tant els motius com la quantitat de menjar que llença cada família seran diferents, però és necessari fer
una reflexió sobre els nostres hàbits a l’hora d’alimentar-nos o anar a comprar, sovint tan marcats pels
horaris i el ritme de vida, i com afecten la quantitat de menjar que podem arribar a llençar. Si ens
considerem consumidors responsables, reduir el malbaratament hauria de ser tan important com l’origen
dels aliments.

El menjar que llencem a casa

Bona part del menjar que acaba a les escombraries se’ns ha fet malbé a casa. Això evidencia, en primer
lloc, la falta de planificació: per manca de temps sovint no tenim eines tan bàsiques com un menú
setmanal o una llista d’anar a comprar. Si no es planifica, quedem en mans de les estratègies comercials
que ens fan comprar coses que potser no necessitem, o simplement de la improvisació.

La planificació ens permet també fer un seguiment acurat de la nostra dieta i introduir prou varietat
d’aliments i, especialment, productes de temporada, que a més de ser més econòmics, més nutritius i
saborosos, ens duraran més que els que s’han conservat o han fet molts quilòmetres en cambres.

En segon lloc, s’evidencia també una certa pèrdua de coneixement. Segurament les generacions més
joves no tenen tantes habilitats a l’hora de conservar el menjar (tant cru com ja cuinat) o per aprofitar,
diguem, les restes de fer un brou o uns tomàquets massa madurs.

Per últim, la confusió entre caducitat i consum preferent és també el motiu pel qual descartem molt de
menjar. Cal recordar que, a diferència de la data de caducitat, la data de consum preferent és orientativa:
indica una data a partir de la qual el producte pot començar a perdre olor, textura o sabor. Però en tot

49
cas, continua sent un producte comestible sense cap risc per a nosaltres. No hi ha motiu, per tant, per
llençar-lo.

La resta de menjar que acaba als nostres cubells són aliments en un estat perfecte. La convenció social
que relaciona bon menjar amb quantitat i varietat ens porta segurament a cuinar i servir racions
excessives. Amb hàbits tan senzills com calcular correctament les quantitats a cuinar (especialment quan
ho fem per a molta gent) i servir la cassola a taula (per permetre que cada persona se serveixi la quantitat
desitjada) es poden reduir les restes del plat i, en tot cas, si ha sobrat menjar, aprofitar-lo per a un àpat
posterior.

Aprofitar, de fet, constitueix en si un tipus de cuina (la cuina d’aprofitament), l’art de la qual rau a fer
receptes apetitoses aprofitant excedents o menjar que d’una altra manera es llençaria. És, de fet, l’origen
de moltes receptes tradicionals (canalons, croquetes, etc.).

Es tracta, doncs, d’educar en el valor del menjar. La coneguda frase “el menjar no es llença” seria la nostra
màxima. En termes ecològics hauríem de tenir present que l’impacte positiu de prendre aliments ecològics
pot arribar a veure’s eclipsat si en som uns malbaratadors: el menjar es cultiva, s’envasa i es transporta.
Es consumeixen molts recursos naturals per a què tinguem menjar a taula. No és trist que acabi a les
escombraries?

La campanya “De menjar no en llencem ni mica!” la desenvolupa l’associació Espai Ambiental i vol
conscienciar i donar eines per reduir el malbaratament d’aliments mitjançant activitats educatives, tallers,
xerrades i les xarxes socials.

50
13. Apadrinar una llengua

Les llengües ens serveixen per comunicar-nos i per entendre’ns, però també desenvolupen moltes altres
funcions gens menyspreables, com ara descriure d’una manera única i precisa l’entorn en el qual s’han
originat o bé servir d’elements d’identificació col·lectiva i, per tant, de cohesió social i d’integració de les
persones nouvingudes. Actualment es parlen al món prop de 6.000 llengües. D’aquestes, entre un 50% i
un 90% corren el risc de caure en desús durant el segle XXI, fruit de processos de substitució lingüística.
Conèixer la diversitat lingüística del món és, doncs, el primer pas per prendre consciència de la necessitat
de preservar aquest patrimoni comú.

La difusió del patrimoni lingüístic és un dels objectius de Tallers per la Llengua, una entitat que treballa
per al foment de l’ús social del català partint de la idea que totes les llengües han de poder disposar d’uns
espais d’ús plenament normalitzats en el territori on són la llengua pròpia.

Ara teniu l’oportunitat de col·laborar amb Tallers per la Llengua en la tasca de difondre aquest patrimoni
mitjançant la campanya “Apadrina una llengua”. Amb una única aportació econòmica (l’import mínim és
20€ per a particulars i 100€ per a empreses) podeu apadrinar simbòlicament una de les 6.000 llengües del
món i, així, ajudar l’entitat a continuar la seva tasca. Aquests recursos es destinen a fer difusió del
patrimoni lingüístic del món mitjançant apadrinaments de llengües.

Nota: Responsabilitat Global ha divulgat aquesta iniciativa per l'interès que té i la innovació que suposa
en la pràctica de promoció lingüística, alhora que hem fet notar a l'entitat promotora que hi havia un cert
risc que amb l'ús de la paraula 'apadrinament' es pogués induir a l'error comunicatiu de pensar que els
recursos anessin destinats a cada llengua. Tot i que s'explica que no és així sinó que els recursos obtinguts
es destinen a la difusió del patrimoni lingüístic hem cregut convenient fer-los la consideració que seria bo
remarcar aquest fet. Enhorabona per la iniciativa!

M'arriba notícia d'una iniciativa dels Tallers per la llengua, entitat que orienta la seva activitat a donar
suport a la sensibilització envers la diversitat lingüística, que té precisament aquest nom: "Apadrina una
llengua". Em sembla un projecte curiós (havíem vist apadrinar nens, arbres, bicicletes (sí, bicicletes),
paraules (recordeu la campanya de fa uns anys de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès... i de
diverses altres entitats, a Europa), però encara no llengües). Rere els tallers hi veig el nom de Ferran Suay,
que amb la seva reflexió des de l'àmbit de la psicologia ha aportat una alenada d'aire fresc, aquests darrers
anys, a la qüestió de les actituds lingüístiques, i, en concret, a l'anàlisi del fenomen de la defecció
lingüística i al conreu de l'assertivitat lingüística. La campanya "Apadrina una llengua" és una resposta al
risc anunciat pels sociolingüistes de més prestigi que la linguodiversitat es troba seriosament amenaçada.
La campanya demana una aportació econòmica (20 € per als particulars, 100 € per a les empreses) per
donar suport simbòlic a una de les 6.000 llengües del món i ajudar així l'entitat a continuar la seva tasca.
Els col·laboradors són, en aquests moments, una vintena (consulteu les llengües que han rebut
l'apadrinament). Es tracta, evidentment, d'una iniciativa que no resoldrà els problemes de la dramàtica
reducció de la diversitat lingüística, però que és un granet de sorra cap a la sensibilització ciutadana envers
aquesta qüestió. Benvinguda sigui, doncs, aquesta iniciativa.

51
14. Autoconsum del cànnabis

Fa anys que es debat la legalització del consum de cànnabis a Espanya. Catalunya i el País Basc són dues
de les comunitats que han tingut més pes tradicionalment en la batalla per a la legalització. El parlament
català tramitaràuna Iniciativa Legislativa Popular per regular-ne els clubs, el cultiu i la distribució. El
parlament balear també estudia regular-ne el consum responsable. Navarra va aprovar una llei que en
legalitzava el consum en els clubs, però està suspesa pel Tribunal Constitucional.

Què és una associació de cànnabis?

És una entitat sense ànim de lucre, on es consumeix marihuana, de manera compartida, amb finalitats
terapèutiques o lúdiques entre els socis, que paguen una quota mensual. Per estar constituïda legalment,
cal que estigui inscrita en el registre autonòmic d’associacions. Després cada municipi estableix unes
normes bàsiques que han de complir, com la distància mínima de centres educatius o sortides adequades
de fums, la insonorització o els horaris.
Quan neixen les primeres associacions de cànnabis?
Catalunya va ser una de les comunitats pioneres. El primer club de cànnabis que va demanar d’inscriure’s
com a associació on es cultiva i es distribueix marihuana va ser el 2010 l’Associació Barcelonina de
Cànnabis d’Autoconsum (ABCDA), ara desmantellada. Després de l’oposició inicial d’Interior, la Fiscalia va
donar llum verda per constituir aquesta associació. Només a Catalunya hi ha 559 associacions inscrites
(98 pendents d’aprovació).
Són legals les associacions de cànnabis?
Les associacions tenen empara legal, però el cultiu i el tràfic de la marihuana que es consumeix a l’interior
viuen en una alegalitat que es podria equiparar a l’exercici de la prostitució. Les persones només poden
consumir cànnabis a l’interior de l’associació i necessiten un carnet de soci, que només obtenen si són
recomanats per un soci anterior. El Tribunal Suprem ha avalat les petites associacions, però ha posat límit
a aquells grans clubs, amb centenars d’associats, ja que considera que es pot tractar de tràfic de drogues.
Poden conrear marihuana els membres de les associacions?
Les associacions tenen una junta directiva, amb un tresorer i un president, però no poden cultivar
marihuana. Els clubs es basen en la cultura de l’autoconsum: cada soci té les seves plantes. Tampoc poden
obtenir beneficis de les associacions. Tots els diners que genera l’associació han de revertir en el club.
Moltes de les associacions de cànnabis constituïdes legalment i que compleixen el codi de bones
pràctiques fins i tot paguen impostos a Hisenda.
Per què la policia actua contra les associacions de cànnabis?
En les últimes operacions policials, els investigadors han actuat contra algunes associacions que
consideren que no compleixen els codis de bones pràctiques.Els acusen de traficar amb drogues, sota
l’empara d’una associació constituïda formalment, però que en realitat busca cobertura per traficar i
lucrar-se.
Amb quins problemes es troben les associacions de cànnabis?
Les federacions d’associacions de cànnabis demanen que una llei reguli la situació actual, en la qual els
clubs es veuen desemparats, sense una normativa clara que els garanteixi que no tindran problemes amb
la llei. En algunes zones, com el centre de Barcelona, neixen clubs que busquen guanyar els màxims diners
possibles en el mínim temps possible. Alguns amb llicència, d’altres sense, capten turistes pels carrers i
viuen d’això, fins que la policia acabi clausurant-los. Fins i tot ha nascut un negoci de compravenda de
llicències a Barcelona, enfocat a inversors estrangers. La policia també ha detectat que el crim organitzat
s’ha fixat en la marihuana i això ha degenerat en un augment de la violència relacionada amb el cultiu
d’aquesta planta.

52
15. Maternitat subrogada

No hi ha acord ni en la terminologia a utilitzar. Gestació per subrogació, gestació per substitució,

maternitat subrogada o la més impopular: ventres de lloguer. La possibilitat de legalitzar a Espanya la
gestació subrogada -una dona gesta el fill d’una altra persona o parella- ha obert un encès debat social,
polític i ètic. Cada cop més parelles recorren a una tècnica que no és legal a l’Estat però sí als Estats Units,
al Canadà o a Ucraïna. Els problemes per tenir fills -ja siguin físics o estructurals com en el cas de parelles
gais- i les restriccions de les adopcions són dos dels motius que expliquen l’augment de la demanda de la
subrogació, que ja supera el nombre d’adopcions internacionals. Es calcula que ja han nascut entre 10.000
i 15.000 ciutadans espanyols per aquesta via, més d’un miler a l’any.

Col·lectius com Son Nuestros Hijos o l’ Associació per a la Gestació Subrogada empenyen
per regularitzar aquesta opció a l’Estat, però el tema divideix els partits polítics i la societat. Fins i tot
experts en reproducció assistida, com la biòloga Anna Veiga, reconeixen que els costa pronunciar-se
“categòricament”. “Però se n’ha de parlar i obrir el debat. No podem fer veure que no hi ha una demanda
i que la gent vagi fora a fer-ho”, argumenta. Ella aposta per algun tipus de regulació: “No diria que sí a
totes les situacions, però sí que cal mirar-s’ho amb deteniment i avaluar cada cas”. És també la posició de
les societats científiques: no donar l’esquena a la realitat i fixar uns criteris. “En casos que fossin
per indicació mèdica, comdones sense úter, estaríem a favor que es pogués regular”, assegura Montse
Boada, presidenta de l’Associació per a l’Estudi de la Biologia de la Reproducció ( Asebir). També en el cas
de parelles gais masculines. “Però hi estem en contra en casos que no són mèdics, com una dona que no
vol quedar-se embarassada per no perdre la figura”, diu.

La Societat Espanyola de Fertilitat (SEF), que no s’ha posicionat a favor ni en contra, sí que ha elaborat
un decàleg amb els requisits que hauria de complir una legislació sobre subrogació, un recurs que hauria
de ser, diu, “excepcional”. No hi podria haver unatransacció econòmica amb la gestant -sí una
compensació, com ja existeix en el cas de la donació d’òvuls-; la gestant ha de tenir almenys un fill sa, no
pot tenir relació familiar o laboral amb els subrogadors i s’hauria de crear un registre de gestants.

Sònia Ruano és portaveu de Son Nuestros Hijos i mare per subrogació. Ella demana que es legalitzi a l’Estat
per, entre altres motius, evitar que sorgeixin casos d’explotació. “Hi ha moltes agències que s’aprofiten
de tota la part emocional i porten gent a fer el procés de gestació a països on no hi una bona regulació i
on, malauradament, sí que hi ha explotació de la dona. I aquest és el model que no compartim.
Precisament perquè no volem que hi hagi explotació, s’ha de regular”, argumenta Ruano, que defensa
que la subrogació és una tècnica de reproducció assistida més.

Però recentment han sorgit amb força moviments que pressionen perquè no es legalitzi. És el cas de la Red
Estatal contra el Alquiler de Vientres, integrada per organitzacions feministes i LGTB, i la campanya No
somos vasijas, que compta amb el suport de destacades feministes com Amelia Valcárcel, que conclouen
que “les dones no es poden comprar o llogar de manera total o parcial”. S’inscriuen dins del moviment
internacionalStop Surrogacy Now, que és present en una vintena de països i que aquesta setmana ha
desembarcat a Madrid per reunir-se amb representants polítics al Congrés i fer sentir els seus arguments
en contra de la subrogació, una pràctica que consideren que s’ha presentat com “un conte de fades”. Han
convocat pel proper 6 de maig una protesta contra la subrogació a Madrid coincidint amb la
fira Surrofair que posa en contacte clíniques amb possibles clients.

“La subrogació provoca patiment en les dones gestants. Hi ha riscos mèdics i financers”, denuncia Jennifer
Lahl, portaveu de Stop Surrogacy Now i directora del Centre de Bioètica i Cultura dels Estats Units. En el

53
seu viatge a Madrid, aquesta infermera pediàtrica ha estat acompanyada de Kelly Martínez, una dona que
va ser gestant de bessons per a una parella espanyola. “Ella va patir preeclàmpsia durant l’embaràs i li van
haver de fer una cesària d’emergència que li va deixar seqüeles físiques. I la parella va marxar amb els
bessons i deixant un deute de 10.000 dòlars ”, denuncia Lahl.

Model altruista

Els defensors de la subrogació a Espanya volen una llei que sigui “altruista i garantista” a l’estil del model
canadenc o nord-americà, en què tot està absolutament regulat: des de com ha de ser la gestant -ha de
passar proves mèdiques i psicològiques i haver tingut fills propis- fins a les condicions del part. “I el més
important de tot: ha de demostrar que no ho fa per diners. Ha de tenir una situació econòmicament i
socialment estable”, explica Ruano. Segons Lahl, però, és “ingenu” pensar que “les dones gestaran sense
cobrar”. “Les que ho farien de forma altruista, sense una compensació econòmica, representarien
un volum molt petit i no serien suficients per satisfer la demanda”.

Des d’un punt de vista ètic, Itziar de Lecuona, investigadora de l’ Observatori de Bioètica i Dret de la UB,
obre el debat sobre si “es pot comprar una persona mitjançant un contracte”. “Perquè seria erroni donar
per fet que es pot comprar tot, llavors podries comprar un òrgan”, raona Lecuona, que denuncia el
“negoci” organitzat al voltant de les agències de subrogació. “Hi ha persones que s’estan lucrant”, diu. El
procés pot costar entre 50.000 i 200.000 euros segons el país, i la gestant en cobra uns 30.000. Amb tot,
admet que “és un tema que s’ha d’afrontar, cal posar totes les opcions sobre la taula”.

Fills biològics

Els defensors consideren “urgent” regular una pràctica que ja és una realitat. “També ho és el tràfic de
persones i no per això el legalitzem”, respon Lahl. En el mateix sentit s’expressaMontse Esquerda,
directora de l’Institut Borja de Bioètica de la Universitat Ramon Lllull, que ho considera
una “instrumentalització de la dona i de la maternitat”. Sosté que la mare és la dona que pareix. “El seu
cos -canvis hormonals, lactància...- s’ha estat preparant per ser mare i hi ha estudis epigenètics que
demostren que la relació amb el fetus i la mare no és neutra”, diu. I encara aporta un altre tema al debat:
¿les parelles haurien de superar processos d’idoneïtat com en les adopcions? Segons ella, sí.

Per a moltes parelles, tant heterosexuals com homosexuals, la subrogació és l’única via per tenir fills
biològics. “Quan una dona recorre a la gestació subrogada hi arriba carregada amb una motxilla amb
una història molt dura”, explica Sònia Ruano. Ella va superar un càncer -és portadora d’una mutació
genètica-, 16 sessions de quimioteràpia i sis operacions. En el seu cas, l’embaràs estava contraindicat.
“Moltes dones no tenim possibilitat de gestar i la ciència està posant alternatives al nostre abast”, defensa
Ruano, que ha tingut dues filles per subrogació i manté “un vincle” amb la seva gestant. La portaveu
de Stop Surrogacy Now no ho comparteix. “Tenir un fill biològic no és un dret”, diu. El debat està servit.

54
La maternitat subrogada, gestació per substitució o “ventre de lloger” en l’àmbit civil, el Tribunal Suprem
entén que no cap la inscripció en el Registre Civil del contracte de maternitat per subrogació per ser nul,
segons la norma civil espanyola.

Ara bé, a l’esfera laboral i, en especial de la Seguretat Social, en sentè ncies de 25 d’octubre i 16 de
novembre de 2016 el Tribunal Suprem si reconeix el dret a la prestació econò mica per maternitat.

El fet que el contracte de maternitat per subrogació es pugui considerar nul en Dret espanyol, no priva
que la finalitat última de la prestació per maternitat és la cura del menor, siguin els pares biolò gics o no,
per tant s’ha de tenir dret a accedir a la prestació per maternitat.

Destacar la sentè ncia del Tribunal Suprem, Sala del Social, de 25 d’octubre de 2016, que confirma la del
Tribunal Superior de Justi ́cia de Catalunya de 15 de setembre de 2.015, en un cas de «ventre de lloguer»
on el pare biolò gic és un ciutadà espanyol. El Tribunal Suprem li reconeix el dret a percebre la prestació
econò mica per maternitat ja no sols per raó de la integració del menor en el nucli familiar del pare
subrogat sinó per la condició de pare biològic.

La renúncia que la mare biolò gica realitza a exercir la pà tria potestat, al marge de la valoració juri ́dica que
això tingui, junt amb l’absè ncia de nucli familiar, condueix a que el pare biolò gic estigui en condicions de
gaudir el permi ́s de maternitat.

De la mateixa manera també entenc ha de tenir els drets de permi ́s per naixement de fill i maternitat i
paternitat contemplats en els articles 37.3 b) i 48 de l’Estatut dels Treballadors.

55
16. Gossos perillosos

Per tenir un gos de raça perillosa (o així considerada) cal tenir una assegurança i una llicència especial
i cal dur-lo sempre lligat amb morrió. Les sancions poden arribar als 30.000 euros
Avaluar la perillositat d’un gos no és gens fàcil i fins i tot es pot considerar injust. És evident que un
Rottweiler pot fer molt més mal que un Pequinès, però també és cert que depenen de l’educació que hagi
rebut cada gos pot ser tot el contrari. Sigui com sigui, les administracions van acordar una selecció de
races que es consideren més perilloses que la resta i per poder tenir un gos d’aquestes característiques
cal complir uns requisits més exigents. A Barcelona, les normes són les següents:
Es consideren animals potencialment perillosos els que pertanyen a les següents races o a llurs
encreuaments:
 Aita Inu  Dog Argenti  Presa Canari
 Terrier Staffordshire  Dog de Bordeus  Rottweiler
Americà  Fila Brasileiro  Staffordshire Bull
 Bullmastif  Mastí Napolità Terrier
 Dòberman  Pit Bull Terrier  Tosa Inu o Japonès

També es consideren gossos potencialment perillosos, aquells que manifestin un caràcter marcadament
agressiu o que hagin protagonitzat agressions a persones o a d’altres animals.
 Els que han estat ensinistrats per a l’atac i la defensa.
 Els que reuneixen totes o la majoria de les característiques esmentades a l’annex II del Reial
Decret 287/2002, de 22 de març, que desenvolupa la Llei estatal 50/1999, de 23 de desembre,
sobre el règim jurídic de la tinença d’animals potencialment perillosos:
 Musculatura forta, aspecte poderós, robust, configuració atlètica, agilitat, vigor i resistència.
 Marcat caràcter i gran valor.
 Pèl curt.
 Perímetre toràcic comprès entre 60 i 80 cm, alçada a la creu entre 50 i 70 cm i pes superior a 20
kg.
 Cap voluminós cuboid, robust amb crani ample i gran i galtes musculoses i arrodonides.
Mandíbules grans i fortes, boca robusta, ampla i profunda.
 Coll ample, massís i curt.
 Pit massís, ample, gran, profund, costelles arquejades i llom musculat i curt.
 Extremitats anteriors paral·leles, rectes i robustes i extremitats posteriors molt musculoses, amb
potes relativament llargues formant un angle moderat
Aquesta potencial perillositat haurà d’haver estat apreciada mitjançant resolució de l’autoritat municipal
competent en base a criteris objectius, bé d’ofici o després d’una notificació o denúncia, previ informe
d’un veterinari, oficial o col·legiat, designat o habilitat per l’autoritat competent municipal.

Requisits legals per a gossos de races considerades perilloses

 Disposar d’una llicència municipal per a la tinença o conducció de gossos potencialment
perillosos que resideixin habitualment a Barcelona.
 Contractar una assegurança de responsabilitat civil que cobreixi la indemnització pels danys i
lesions que aquests animals puguin provocar a les persones i a altres animals i, en tot cas, no
inferior a 150.253 euros i que inclogui les dades d’identificació de l’animal.
 Identificar-los electrònicament amb un microxip homologat de forma indeleble i proveir-se del
document sanitari corresponent, de forma prèvia a la inscripció en el Registre municipal.
 Qualsevol variació de les dades que figuren a la llicència ha de ser comunicada pel seu titular en
el termini de 15 dies.Quina documentació cal per obtenir la llicència especial?

56
  Còpia de l’ingrés bancari corresponent a la taxa per a la tramitació administrativa d’atorgament
i renovació de la llicència per a la tinença i conducció de gossos potencialment perillosos (Art. 6.3
i epígraf 2 de l’Ordenança Fiscal 3.7 de l’Ajuntament de Barcelona).
 Fotocòpia del DNI, passaport o carnet de conduir.
 Declaració jurada de no haver estat sancionat per infraccions greus o molt greus.
 Certificat de capacitat física i aptitud psicològica.
 Certificat d’antecedents penals.
 Còpia de la pòlissa d’assegurança de responsabilitat civil que inclogui les dades d’identificació de
l’animal i amb una cobertura per danys a tercers no inferior a 150.253 euros.
 Còpia del rebut acreditatiu del pagament de la pòlissa de l’assegurança de responsabilitat civil.
 Còpia de l’imprès d’autoliquidació per a la inscripció en el Registre Censal d’animals de
companyia
 Acreditació de la identificació de l’animal mitjançant el microxip

Normes especials
A més de complir tots els requisits administratius, els amos dels gossos de races potencialment perilloses
han de complir també amb unes normes més estrictes:
 – Els gossos han d’anar sempre lligats amb corretja o cadena sense que ocasionin lesions a
l’animal i dur el morrió col·locat.
 – No els poden portar menors de divuit anys.
 – No es pot dur més d’un gos potencialment perillós per persona.

Les sancions
Les sancions per incomplir aquests requisits s’han endurit en la nova ordenança.
 – Es considera una infracció molt greu abandonar un animal d’aquestes característiques o no
tenir la llicència pertinent. Aquests incompliments es poden pagar amb multes d’entre 1.502,53
i 30.050,60 euros.
 – Es considera infracció greu que l’animal s’escapi, no dur-lo identificat o no haver-lo registrat,
així com no tenir l’assegurança necessària o passejar-lo incomplint el fixa l’ordenança. Aquests
incompliments es paguen amb sancions d’entre 150,25 i 1.502,53 euros.
 – Es considera infracció lleu dur-los amb corretges que tinguin més de dos metres o portar-ne
més d’un per persona. També es considera infracció lleu que qui porti el gos encara no hagi
complert els 18 anys. Aquests incompliments se sancionen amb multes d’entre 60,10 i 150,25
euros.

17. Medicina tradicional contra medicina alternativa

57
En l’actualitat conviuen dues maneres diferents d’entendre la medicina. De fet, han coexistit des de
sempre, però ara la medicina alternativa és socialment més ben acceptada. Penso que ambdues són
igualment vàlides perquè persegueixen el mateix objectiu, millorar la salut o qualitat de vida del pacient,
i, per tant, una mateixa persona pot utilitzar al llarg de la seva vida ambdós tipus de tractaments. No s’han
d’entendre com a dues medicines rivals o contraposades, sinó complementàries. Ara bé, cal tenir en
compte una sèrie de diferències en matèria de finançament, estudis o formació dels professionals,
metodologia i medicaments.

Per analitzar aquests dos conceptes sobre medicina cal saber què tracta cadascuna. Per una banda, la
medicina convencional està basada en el conegut mètode científic que permet comparar de manera
objectiva els resultats dels diversos tractaments. En la recerca de millors mètodes, tècniques i
medicaments combina la investigació clínica amb la ciència i la tecnologia. De l’altra, la medicina
alternativa (també anomenada medicina complementària o natural), és qualsevol pràctica de guarir que
no entra dins del camp de la medicina convencional, ja que acompanya les teràpies amb bases històriques
i culturals. En altres paraules, es basa en l’empirisme, és a dir, medicina tradicional, remeis casolans,
anècdotes, creences espirituals o concepcions noves de guariment. La medicina alternativa engloba una
gran diversitat de teràpies: naturopatia, quiropràctica, medicina tradicional xinesa, homeopatia, reiki,
acupuntura, etc.

L’objectiu de qualsevol tipus de medicina, ja sigui convencional o alternativa, és millorar el benestar i la

qualitat de vida del pacient, evitar o apaivagar el dolor i sofriment a causa d’una malaltia, i en general,
preservar la salut dels humans.

Tot i ser dos tipus de medicina que semblen en principi contraposats per la metodologia emprada poden
conviure alhora. En el cas d’un simple refredat, nombroses persones compren als herbolaris remeis
naturals que són complementaris als medicaments prescrits pels seus metges de capçalera. En patologies
més greus, com en el cas del tractament contra el càncer, hi ha estudis en què els metges aconsellen als
seus pacients l’ús de medicina complementària, com per exemple, portar una dieta sana i equilibrada,
practicar exercicis moderats, caminar, ocupar el temps d’oci amb activitats i/o aficions, assistir a classes
de risoteràpia, prendre complements vitamínics i proteïcs, etc. En conseqüència, la medicina
complementària en la millora de la salut del pacient no intervé com a substitutiu de la medicina
convencional, sinó que la complementa.

Els estudis de medicina convencional tenen una durada mínima de 6 anys en universitats reconegudes
arreu del món. Aquesta titulació és reconeguda per les autoritats universitàries i sanitàries, tant en l’àmbit
nacional com internacional. En canvi, la medicina alternativa poques vegades és practicada per metges;
en la majoria de casos són curiosos, bruixots i xamans. Per tant, en el cas de la medicina convencional
tenim una garantia amb la persona que exerceix medicina, ja que s’ha graduat en una universitat. En el
cas d’utilitzar medicina alternativa no disposem d’aquesta mateixa fiabilitat i certesa immediata, primer
caldrà indagar buscant referents o bé escollint aquells centres legalment autoritzats.

En matèria de medicaments també trobem diferències com a resultat de la metodologia aplicada. En

medicina convencional s’obtenen a través del mètode científic, és a dir, experiments controlats en animals
de laboratori i en pacients que autorizen el seu consentiment. Per contra, la medicina alternativa fa servir
els anomenats pseudomedicaments (medicaments falsos), els quals no estan provats científicament, no
tenen control sanitari, no estan registrats en el Ministeri de Salut, i són pocs els que obtenen un registre
com a “complements alimentaris”. Per tant, convé estar alerta i davant de qualsevol dubte que pugui
comportar un risc en la salut caldrà dirigir-se a les autoritats sanitàries o consultar-ho amb els
professionals, ja sigui el nostre metge de capçalera o farmacèutics.

58
Per acabar, és necessari que tots els centres, indiferentment del tipus de medicina que practiquin, estiguin
legalment autoritzats, els seus metges siguin col•legiats i no es portin a terme pràctiques que suposin un
risc per a la salut de les persones. No s’ha d’entendre la medicina alternativa com la competència deslleial
a la medicina convencional, no són rivals, poden complementar-se perfectament en certes teràpies. Ara
bé, convé remarcar que només la medicina convencional és vista i valorada com a ciència pròpiament
dita. La salut és un bé molt preuat, un dret inherent de tota persona, i alhora un deure i obligació dels
professionals sanitaris que han de vetllar-la, ja que la sanitat pública és un dret fonamental tal com
s’esmenta a la Constitució espanyola del 1978.

18. Drets dels animals i enduriment de les penes

59
En els últims anys, els animalistes han guanyat unes quantes batalles en la lluita pels drets dels animals,
sobretot a Catalunya. L’estiu del 2010 el Parlament va aprovar per majoria absoluta prohibir les corrides
a les places de toros catalanes com a resultat d’una iniciativa legislativa popular. Catalunya també ha sigut
pionera a l’hora de prohibir els animals salvatges al circ, una reforma que s’afegeix a mesures com la
supressió de la venda d’animals a la Rambla, l’obligació que no hi hagi sacrificis en refugis i protectores o
la prohibició a Barcelona de tenir els gossos lligats més de dues hores o tenir-los tancats tot el dia al balcó.

Dissabte va morir l’onzena persona a l’Estat per la cornada d’un toro en correbous populars al carrer (a
Borriol). A Barcelona fa dues setmanes hi va morir un cavall, que va ser sacrificat després de desmaiar-se
a la via pública. Són dos casos que han reobert debats com el dels drets dels animals i el del límit de les
tradicions populars. D’uns anys ençà la societat ha canviat molt en aquest aspecte. Activistes, persones
que treballen amb animals i una advocada expliquen a l’ARA quins han sigut els avenços i quins els grans
temes pendents en la lluita pels drets dels animals.

Progrés moral - Creix la sensibilització i l’activisme a favor dels animals

Jennifer Berengueras, portaveu de la Fundació per a l’Assessorament i l’Acció en Defensa dels Animals
(FAADA), creu que hi ha hagut un clar progrés moral sobre els drets dels animals. “Ara hi ha molta més
gent que es mobilitza i que sent empatia pels animals”, assenyala. Laura Duarte, portaveu del Partit
Animalista (Pacma), hi està d’acord, i afirma que aquesta sensibilització ha sigut un dels motius pels quals
el seu partit ha crescut en els últims anys: ha doblat vots del 2011 al 2015 a Madrid, al País Valencià i a
Barcelona, on són la primera força sense representació municipal. Laia García Aliaga, advocada de dret
animal, opina que ara “es posa més el crit al cel” per injustícies contra els animals -com ara en els casos
del lleó Cecil i el gos de Teresa Romero- i que la gent es mou més personalment: “Moltes vegades es posen
en perill ells mateixos”. La setmana passada va transcendir, gràcies a un vídeo viral, que una dona va
agredir un noi que protestava a les festes de Roses, on es deixen anar ànecs al mar perquè després la gent
els atrapi. L’agressora va colpejar l’activista amb un d’aquests animals.

Canvis en la legalitat - Encara s’ha de millor molt en l’aplicació de la llei

Berengueras, portaveu de FAADA, opina que la legalitat en favor dels animals avança, però més a poc a
poc que la conscienciació social. I, en alguns casos, els avenços són mínims. “Fa anys que es reclamava a
les granges de gallines ponedores en gàbia que els animals deixessin de tenir un espai equivalent a un
DIN-A4. La llei es va canviar i ara la gàbia ocupa l’espai d’un DIN-A4 i un post-it ”, il·lustra l’activista. D’altra
banda, assenyala que sovint el més difícil és que, tot i que la llei existeixi, s’apliqui com cal. Així, tot i que
abandonar un gos estigui penat amb una multa de 400 a 2.000 euros, la veritat és que la norma s’aplica
en ben pocs casos, i de manera laxa. És el mateix que defensa Duarte, del Pacma: “Siguem clars, avui en
dia ningú entraria a la presó per haver maltractat un animal”, lamenta.

Per la seva banda, Rafael Arencón, coordinador del Grup de Treball en Defensa del Circ amb Animals,
opina que no totes les lleis que es presenten com a favorables als animals ho són en tots els sentits.
Argumenta que en el cas de la prohibició dels animals salvatges al circ, per exemple, s’hauria de tenir en
compte “la seva qualitat de vida”, i no l’entorn on han viscut històricament. “Que visquin a la sabana
potser no és tan important, si es pot garantir que tinguin una bona qualitat de vida. La majoria dels animals
que nosaltres tenim han nascut al mateix circ, en un zoo o en un centre de reproducció”, assenyala. A
més, assegura que de la nova prohibició els animals no en sortiran precisament beneficiats. “Els circs no
es desprendran dels animals, i els hauran de tenir tot el dia en gàbies exteriors. Serà com si estiguessin al

60
zoo, però amb una vida encara més passiva. Si el circ és conscient i respectuós amb ells, els animals hi
estan millor que al zoo: aquí poden moure’s, tenen una rutina activa -com la tenen a la sabana- però
també descansen”, conclou.

Paco Píriz, president de la Unió de Taurins i Aficionats de Catalunya, argumenta que les lleis animalistes
no tenen en compte tots els factors: “L’art del toreig permet que aquesta espècie, i també el seu
ecosistema, perdurin. L’animal és respectat des que neix fins que mor, i se li ofereix l’oportunitat única de
combatre”, assenyala Píriz, que espera que les corrides tornin aviat a Catalunya.

Responsabilitat personal - No atorguem el mateix valor a totes les espècies d’animals

“Els gats i els gossos són segurament el tema estrella de la lluita en la defensa dels animals perquè ens
toquen més de prop”, assenyala Berengueras, que lamenta que no s’atorgui el mateix valor a tots els
animals. Segons aquesta activista, els espectacles cada vegada es veuen amb més mals ulls, però la tinença
d’animals exòtics -tortugues, ocells, etc.-, per exemple, encara és un tema pendent. “Hi ha molta gent que
es considera amant dels animals i, en canvi, tenen ocells tota la vida en gàbies. Els animals de consum són
una lluita pendent”, subratlla. Duarte afegeix la caça a la llista de deures. “No se’n parla tant, i no és tan
visible, però és una plaga que té víctimes col·laterals com els gossos llebrers”, que sovint són sacrificats o
abandonats quan s’acaba la temporada o es fan vells.

L’advocada Laia García, per la seva banda, assenyala: “Ens movem molt pels gats, pels gossos i pels lleons,
però tanquem més els ulls al que passa als escorxadors, a les pelleteries o a la indústria i la cosmètica.
Sembla que hi hagi espècies que ens importin menys que d’altres”. I afegeix: “Anar contra els toros quan
no hi ets aficionat és molt fàcil, però preocupar-te de les injustícies que es cometen al teu propi barri costa
més”. Per això opina que en determinats temes, com el de la cosmètica, “la gent prefereix que no hi hagi
debat social per no haver de prendre una decisió personal i canviar coses que l’afecten”.

Voluntat política - Defensar els animals per promoure valors més ètics

“Fins ara la protecció dels animals dins de la política ha sigut marginal, i sovint les administracions no hi
donen la importància que té”, comenta Jennifer Berengueras. La portaveu de FAADA opina que
“defensant els animals es promouen valors més ètics en les persones”, i en aquest sentit cada vegada hi
ha més persones conscienciades -també en política- sobre el fet que els animals també tenen drets. Un
exemple és l’acord a què van arribar l’Ajuntament de Barcelona i TMB per permetre l’accés de gossos al
metro. Per garantir el benestar dels animals, la nova ordenança municipal, d’altra banda, també va
estipular mesures com ara que els animals no puguin estar lligats més de dues hores −una, si són cadells−
o estar sols a casa més de tres dies -més de 12 hores, si es tracta de gossos- ni tenir un vehicle, terrassa o
balcó com a domicili habitual. Es van prohibir, a més, els collars de força.

N’hi ha que, en canvi, creuen que la voluntat política a l’hora de protegir els drets dels animals s’utilitza
només “per guanyar vots”. És la postura que defensa Paco Píriz, que parla de les corrides de toros com
“un espectacle cultural on hi ha una lluita entre l’home i l’animal”. Afirma que, malgrat els vots que dóna
a nivell polític, els toros segueixen sent un “espectacle de masses”, cosa que l’advocada Laia Garcia, Laura
Duarte (Pacma) i Jennifer Berengueras (FAADA) lamenten.

19. Sistema de retorn de vidre i llandes

61
València podria ser pionera quant a la implantació del sistema de dipòsit, devolució i retorn d’envasos
(SDDR) que vol implantar la Conselleria de Medi Ambient a la Comunitat Valenciana.
L’alcalde de la ciutat, Joan Ribó, s’ha reunit aquest dijous amb la consellera del ram, Elena Cebrián, a qui
ha traslladat el seu suport a aquest projecte fins al punt d’oferir la ciutat per a fer una prova pilot d’aquesta
fórmula.

L’SDDR consisteix, bàsicament, a incrementar 10 cèntims el preu dels refrescos i les begudes en botelles
de plàstic i vidre, que després seran reemborsats als consumidors una vegada hagen tornat l’envàs en bon
estat als punts de recollida habilitats, que seran tots els comerços i els supermercats.

Pel que fa a aquest punt, Ribó ha comentat que, a parer seu, serà “molt positiu per a la ciutat, perquè
d’aquesta manera s’incentivarà que la gent no llance els envasos a terra, i això comportarà, a més, un
estalvi pel que fa als costos de neteja”.

A més, ha afegit que aquest sistema permetrà “la creació de llocs de treball, tal com ha passat en altres
països on funciona, per mitjà de cooperatives que es dediquen a recollir aquests envasos”.

D’altra banda, la consellera de Medi Ambient, Elena Cebrián, ha explicat que el sistema es començarà a
implantar “al començament de l’any 2018, una vegada fets tots els estudis de viabilitat necessaris i
coordinats tots els agents que hi han d’intervenir”.

Sobre l’oposició d’Ecoembes, organització que gestiona en exclusiva el reciclatge de paper, cartó, plàstic
i llandes a través dels punts verds (contenidors) i que agrupa diferents empreses envasadores i
distribuïdores, Cebrián ha reiterat el seu oferiment a participar en l’SDDR, que serà complementari al que
l’entitat gestiona actualment.

La consellera d'Agricultura, Medi ambient, Canvi Climàtic i Desenvolupament Rural, Elena Cebrián, ha
agraït el suport expressat pel director de l'organització no governamental alemanya Deutsche
Umwelthilfe, Jürgen Resch, a la política del sistema de dipòsit, devolució i retorn (SDDR) que està
preparant el Govern Valencià.

La consellera Cebrián, que s'ha reunit amb Resch al seu despatx de València, al costat del secretari
autonòmic de Medi Ambient i Canvi Climàtic, Julià Álvaro, i el director general de Canvi Climàtic i Qualitat
Ambiental, Joan Piquer, ha valorat positivament l'experiència del director de Deutsche Umwelthilfe,
impulsor a Alemanya (al costat del ministre de Medi Ambient, Jürgen Trittin) del SDDR, per a implementar
el sistema que té com a objectiu reduir l'abandonament d'envasos al País Valencià.

Durant la reunió, Jürgen Resch ha detallat el funcionament d'aquest sistema que se segueix a Alemanya
des de fa més de 20 anys, on s'arriba a recuperar el 99% dels envasos, que són reciclats en la seua pràctica
totalitat.

Resch també ha destacat que aquest sistema aporta nombrosos avantatges mediambientals, econòmics
i socials i ha explicat les possibilitats d'adaptació al País Valencià. Aquest sistema s'enquadra en la
denominada economia circular, que consisteix a convertir els residus en recursos i crear nous jaciments
d'ocupació.

Aplicació a partir del 2018

62
Elena Cebrián ha anunciat que s'està preparant la cobertura legislativa a través d'un procés de participació
i consens i realitzant l'estudi econòmic que el sistema porta unit amb l'objectiu que la normativa estiga
acabada en 2017 i que en 2018 puga començar a aplicar-se després d'un procés d'adaptació.

La consellera ha destacat que aquest sistema, en el marc de la nova política de gestió de residus del
Consell, millorarà els estàndards que marca la normativa espanyola i europea en matèria de rebuig dels
abocadors i de reciclatge.

Així mateix, Cebrián ha assenyalat que els valencians han de prendre consciència que en cada acte de
consum es generen residus i que la nostra implicació com a ciutadans és important perquè el sistema
funcione. Hem d’entendre el residu com a matèria primera, per la qual cosa s'incidirà en l'educació
ambiental.

En aquest sentit, la titular d'Agricultura i Medi Ambient ha afirmat que aquest sistema va més enllà d'una
política de residus, es tracta d'una política de protecció del territori per a evitar que una quantitat enorme
de residus acaben en els rius, en els barrancs, en les platges i en els carrers del País Valencià.

El funcionament del sistema

Julià Álvaro ha explicat que el dipòsit del nou sistema serà per a envasos d'aigua, suc, cervesa i refrescs
en formats de vidre, plàstic, llandes i bric i que serà un sistema complementari a l'actual de recollida
d'envasos en contenidors.

També ha afegit que s'abonaran 10 cèntims de dipòsit en comprar el producte envasat i es recuperaran
en retornar l'envàs i que el comerciant que realitze tasques de recollida, custòdia i lliurament dels envasos
retornats percebrà 2 cèntims per cada unitat. Qui s'encarregue d'arreplegar-los dels comerços percebrà
altres 2 cèntims per envàs. Així, aquest sistema posarà en circulació entre 30 i 35 milions d'euros per a
recompensar al comerç valencià.

Álvaro ha remarcat que diàriament es consumeixen 7 milions d'envasos al País Valencià, dels quals 5
milions acaben en el contenidor de residus orgànics, enterrats en abocadors o abandonats en carrers,
jardins, platges o cunetes.

Els fabricants de llandes de begudes auguren que el Sistema de Dipòsit, Devolució i Retorn (SDDR) que la
Generalitat Valenciana vol implantar per a reduir els residus "encarirà un 30 per cent més el sistema de
reciclat, la qual cosa es reflectiria en una pujada de les begudes en llanda d'entre el 10 i el 35 per cent".

Així ho ha fet saber aquest dimarts en roda de premsa a València el president de l'Associació de Llandes
de Begudes, Santiago Millet, per a explicar la posició oficial de la patronal del sector sobre l’SDDR que la
Generalitat Valenciana vol implantar, un sistema que ha qualificat com "absolutament arbitrari i injust",
ja que "amb el sistema de dipòsit es pagaran 10 cèntims més per llanda". Segons Millet, aquesta diferència
"és molt important". També ha afegit que "totes les parts implicades estan en contra de la implantació
d'aquest sistema. Estic parlant de totes les cadenes de supermercats, totes, les grans i les xicotetes. És
una línia roja que no estan disposats a acceptar".

"Les llandes de begudes són els envasos més reciclats", ha afirmat Millet, que ha explicat que han superat

63
el 85% i que l'Estat espanyol està en quarta posició a nivell europeu en reciclat d'envasos metàl·lics, per
sobre de la major part de països que tenen implantat aquest sistema. Per aquest motiu, el president de
l'Associació de Llandes de Begudes no veu un motiu clar per a gastar-se "una milionada perquè sí" i
"carregar la societat valenciana amb un sistema que no millorarà res".

També ha remarcat que aquest és l'envàs de begudes amb menor cost de punt verd, per la qual cosa seria
el més perjudicat per la introducció de l’SDDR, ja que multiplicaria el seu cost de reciclat per trenta, de
0,2 cèntims a 6 cèntims, la qual cosa es reflectiria en una pujada de les begudes en llanda d'entre el 10 i
el 35% sense una millora apreciable en la taxa de reciclat”.

Millet ha afegit també que aquest sistema de retorn té problemes de producció i de logística: "Haurien de
pagar per a produir només per a la Comunitat Valenciana i després emmagatzemar només per a la
Comunitat Valenciana", per la qual cosa "perds eficiència, augmenten els costos, puja el preu i baixa el
consum".

Des de l'Associació de Llandes de Begudes esperen col·laborar amb la Generalitat i confien que canvien
d'opinió. "Només hi ha un xicotet nucli que està a favor del sistema, tot i que no justifica amb números el
perquè i els nostres governants estan, de moment, amb aquesta minoria. Hauran d'escoltar la resta abans
de prendre una decisió", ha al·legat. Cal recordar tots els suports amb què compta aquest sistema, com
és el cas de Joan Ribó, alcalde de València; de les Corts Valencianes, i de l'alemany impulsor d'aquest
sistema, com es pot comprovar en aquest recull de notícies.

Finalment, el president d'aquesta associació ha clos la trobada tendint la mà a la Generalitat Valenciana i

oferint-se a col·laborar, ja que l'Associació de Llandes de Begudes creu que la manera més rigorosa
d'abordar la situació ambiental quant a la recuperació i reciclat dels envasos és un estudi a fons de la
situació actual, en el qual intervinguen totes la parts implicades: fabricants d'envasos, envasadors,
distribuïdors, sistemes de gestió d'envasos usats, indústria de la recuperació i el reciclat, en col·laboració
amb les administracions públiques, locals, autonòmiques i nacionals.

Reducció de residus

Cal recordar, tot i les argumentacions que fa aquesta associació, que la Generalitat Valenciana anunciava
que amb l’SDDR es reduiran els residus marins, tal com es pot llegir en aquesta notícia. És més, allí mateix
s'explica l'actual realitat de residus mitjançant un informe que va acumular, el 2015, al llarg de 25 km de
costa, 2.940 botelles de plàstic, 1.468 botelles de vidre i 3.887 llandes de begudes.

20. Desaparició d’idiomes

64
L’escriptor indi Kenan Malik va escriure un controvertit article contra la conveniència de dedicar recursos
públics a conservar llengües en perill d’extinció.

Les previsions indiquen que durant aquest segle al món desapareixerà una llengua cada dotze dies. Ho
heu llegit bé: en total, tres mil de les sis mil llengües que actualment es parlen deixaran d’existir.
Expressions, dites, poemes, cançons... seran oblidats per sempre.

Es calcula que, passats nou segles més, ja quedaran només sis-cents idiomes, i a la llarga en predominaran
cinc: el xinès, l’hindi, l’espanyol, l’anglès i el rus.

A favor de la desaparició de llengües hi ha aquells boticlastes que opinen que el llenguatge té la funció de
comunicar-nos i que no té sentit més que un sol idioma al món. Potser obliden el fracassat intent de
l’esperanto de tornar-nos tots a la Torre de Babel.

En contra hi ha aquells correpins que, com jo, pensen que la mort d’una llengua és la mort d’una cultura,
d’una forma de vida, d’una manera de percebre i entendre el món.

El que potser no saben els partidaris i els detractors de la conservació de les llengües és que ja s’ha
desenvolupat un sistema que permet parlar per Skype amb un estranger cadascú en el seu idioma i que,
en temps real, ho tradueix de forma simultània. Parles en català i un rus, per exemple, t’escolta en el seu
idioma. I tu reps en català el que et diu en rus el teu amic moscovita des de casa.

És el que té la tecnologia: pot esfondrar qualsevol predicció de futur d’un expert. Que l’hi preguntin a
Malthus i la seva fallida teoria sobre el nombre d’habitants que suportaria la Terra. Esperem, doncs, que
els humans seguim augmentant en nombre per tal que les nostres llengües perdurin i puguem seguir
recordant noves prediccions equivocades.

21. Presó permanent revisable

65
La presó permanent revisable és la màxima pena privativa de llibertat que existix en el Codi Penal
espanyol. Va ser aprovada en el Congrés dels Diputats el 26 de març del 2015, com a part de la llei de
Seguretat Ciutadana, amb els únics vots a favor del Partit Popular.

Com el seu propi nom indica, la presó permanent revisable és una pena de presó, en principi per temps
indefinit, subjecta a revisions que poden servir perquè el reu recupere la llibertat.

L'objectiu d'esta pena és impedir que els delinqüents més perillosos que no han demostrat capacitat de
reinserció puguen tornar a la societat, posant en perill la seguretat de les persones.

Fins a la seua entrada en vigor, el Codi Penal establia uns límits de 25, de 30 o de 40 anys de presó, segons
la gravetat de les penes (article 76), encara que reconeixia el compliment successiu de penes en cas
d'acumulació.

Para quins delictes s'aplica?

La presó permanent revisable només pot imposar-se per assassinats en els quals concórrega una
específica circumstància agreujant. La llista de supòsits actual és esta:

1. Quan la víctima siga menor de 16 anys o es tracte d'una persona especialment vulnerable.

2. Quan siga subsegüent a un delicte contra la llibertat sexual.

3. En els assassinats múltiples.

4. En les comeses per membres d'una organització criminal.

5. Delitos contra la Corona (matar el rei, o a qualsevol dels seus ascendents o descendents, o a la
Reina consort, entre altres).

6. Delitos contra el dret de gents (matar o violar la immunitat personal d'un cap d'Estat estranger o
d'una altra persona internacionalment protegida per un Tractat).

7. Delitos de genocidi.

8. Delictes de lesa humanitat (una variant del genocidi).

Quant es pot revisar la pena?

"Complida una part de la condemna que oscil·la entre 25 i 35 anys, el Tribunal haurà de revisar d'ofici si
la presó ha de ser mantinguda cada dos anys; i ho farà també sempre que el penat ho sol·licite, si bé
després de la desestimació d'una petició podrà fixar un termini màxim d'un any dins del qual no es donarà
curs a noves sol·licituds", segons l'Exposició de Motius de la reforma.

66
La reeducació i reinserció social del reu són principis bàsics de la nostra legislació penal i penitenciària.
L'article 25 de la Constitució Espanyola estipula: "Les penes privatives de llibertat i les mesures de
seguretat estaran orientades cap a la reeducació i reinserció social i no podran consistir en treballs
forçats".

El Consell de Ministres va aprovar ahir, divendres 20 de setembre, la remissió a les Corts Generals del seu
Projecte de Llei de reforma del Codi Penal. L’avantprojecte va ser sotmès a l’estudi de diferents òrgans
consultius – Consell Fiscal, Consell General del Poder Judicial i Consell d’Estat – els suggeriments dels
quals, segons s’assegura des del Govern, han estat inclosos en el text definitiu.

D’entre les novetats més significatives, el Projecte de Llei inclou la introducció d’una nova pena, la presó
permanent revisable, per a supòsits d’excepcional gravetat. Diversos països europeus com ara França,
Bèlgica, Àustria, Alemanya i el Regne Unit ja disposen d’aquesta modalitat de pena.

Es tracta d’una pena privativa de llibertat de duració indeterminada i subjecta a revisió. En paraules del
Ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón, es diferencia de la resta de penes privatives de llibertat del
nostre ordenament en què el mer compliment del temps és condició necessària però no suficient per a
obtenir la llibertat; i es diferencia de l’anomenada cadena perpètua en què el compliment del temps
permet aconseguir la llibertat en el mateix moment en què s’aprecia per part les autoritats judicials i
penitenciàries que no subsisteixen els riscos per a la comunitat de què aquella persona pugi reiterar la
comissió delictiva de determinats fets.

La nova pena estarà reservada als delictes d’excepcional gravetat: homicidis terroristes, homicidis de
caps d’Estat, homicidis en cas de genocidis i delictes de lesa humanitat o aquells genocidis que van
acompanyats d’agressió sexual. També s’aplicarà als assassinats qualificats per la doctrina com a
“especialment greus”: quan la víctima sigui menor de 16 anys o es tracti d’una persona especialment
vulnerable; quan sigui subsegüent a un delicte d’agressió sexual; quan es tracti d’un assassinat múltiple;
o quan l’assassinat hagi estat comès per membres d’una organització criminal. Són aquests els únics
supòsits taxats als quals s’aplicarà la presó permanent revisable.

Un cop complert íntegrament un mínim de condemna establert pel Codi Penal en funció de la gravetat
dels delictes (que oscil·la entre els 25 i els 35 anys), s’aplicarà el sistema de revisió. Un tribunal col·legiat
haurà de valorar novament les circumstàncies del penat i del delicte comès i podrà revisar la seva
situació personal. Si el tribunal considera que no concorren els requisits necessaris perquè el penat pugui
recuperar la llibertat, es fixarà un termini per a dur a terme una nova revisió; si pel contrari es valora que
compleix els requisits necessaris per quedar en llibertat, s’establirà un termini de llibertat condicional.
Aquesta revisió s’haurà de fer d’ofici cada 2 anys, i es farà també sempre que el penat ho sol·liciti, si bé
després de la desestimació d’una petició, es podrà fixar un termini màxim d’un any dins del qual no
s’admetran noves sol·licituds.

L’aplicació de la presó permanent revisable ha estat avalada pel Tribunal Europeu de Drets Humans, tal
com s’expressa a les SSTEDH 12-2-2008 (Cas Kafkaris vs. Xipre) i 3-11-2009 (cas Meixner vs. Alemanya),
quan la Llei nacional ofereix la possibilitat de revisió de la condemna de duració indeterminada amb vistes
a la seva commutació, remissió, terminació o llibertat condicional del penat. Això és suficient, segons el
TEDH, per a satisfer l’article 3 del Conveni Europeu de Drets Humans [Ningú podrà ser sotmès a tortura ni
a penes o tractes inhumans o degradants].

22. Envelliment de la població

67
 L’envelliment de la població en la majoria dels països desenvolupats és un fet amb importants
conseqüències tant des del punt de vista del pagament de les futures pensions com de les estratègies
sobre la immigració.

Als països desenvolupats s’observen, amb caràcter general, dues tendències demogràfiques
predominants: una taxa de natalitat molt baixa i, simultàniament, un allargament de l’esperança de vida.
El resultat és un progressiu envelliment de la població que comportarà importants conseqüències
econòmiques i socials.

Existeix una estreta correlació entre nivell de vida, baixa natalitat i esperança de vida més llarga. Per
exemple, a Itàlia aquesta última va baixar, encara que gairebé imperceptiblement, per primera vegada en
la seva història recent l’any 2015, sembla que arran de la reducció de l’estat de benestar per les retallades
de despesa social com a conseqüència de la crisi.

En general s’espera que la taxa de fertilitat es mantingui molt baixa en la majoria dels països
industrialitzats mentre que l’esperança de vida està augmentant a raó de tres hores per cada dia
transcorregut i caldrà veure, a més, com afectarà a aquesta mesura els ja avançats tractaments genètics
anti envelliment.

Un exemple paradigmàtic ho constitueix Espanya, país que es preveu que l’any 2050 sigui el segon més
envellit del món (després de Japó i empatat amb Corea del Sud), i on:

 El 36% de la població tindrà més de 65 anys.

 La taxa de creixement de la població, actualment de les més reduïdes d’Europa, decreixerà cada any fins
que passarà a ser negativa a partir de 2044.

 La taxa de dependència dels majors de 65 anys (població major de 65 anys dividida pels que estan en edat
de treballar 17-64 anys) passarà del 27% actual al 62% (aproximadament dues persones en edat de
jubilació per cada tres en edat de treballar).

Aquesta situació -inevitable- comporta necessàriament plantejar-se dues qüestions:

1a.- S’ha de rejovenir la població mitjançant l’entrada d’immigrants?

Segons l’ONU, Espanya necessitarà 12 milions d’immigrants qualificats (240.000 cada any a partir de
2019).

2a.- Com es pagaran a partir des d’ara mateix les pensions? Espanya no té un sistema de pensions de
capitalització sinó de repartiment (els cotitzadors actuals financen el pagament de les pensions existents
en aquest moment) o també denominat de “solidaritat Inter generacional”, i en els últims anys aquest
sistema ha sofert dèficits creixents (és a dir, el que s’ingressa en contribucions no cobreix els pagaments
de pensions).

Les respostes, si existeixen, les deixarem per la propera entrega.

Tot i que les societats més pròsperes del planeta tenen poblacions de les més envellides, predomina una
visió negativa sobre l’envelliment demogràfic. ¿Hi haurà massa vells? ¿Com es pagaran les pensions?

68
¿Quina serà la qualitat de vida de la gent de més edat? Una causa principal de l’augment de població gran
és l’evolució de l’esperança de vida. A Catalunya, l’esperança de vida en néixer és de 83 anys, una de les
més altes del món, un creixement de 2,5 anys per dècada. Això és un èxit, no un problema.
És hora de canviar les nostres idees sobre l’edat. La població gran ja no té les mateixes característiques
d’abans. Pot esperar viure molts més anys i també més anys de vida en bona salut. ¿A partir de quina edat
s’és vell? Tradicionalment s’ha considerat un llindar fix de 65 anys. Però fa 40 anys, l’esperança de vida
als 65 anys era de 15 anys ¡i ara és de 21!. Vist d’una altra manera, si definíssim l’edat a la vellesa com
aquella en què l’esperança de vida restant és de 15 anys, el llindar ara seria de 72 anys.

L’envelliment demogràfic es defineix estadísticament com el creixement de la proporció d’habitants de

més de 65 anys. Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) el 18,1% d’habitants són vells
actualment, un gran augment en comparació al 10% del 1975. I la tendència és clara: el 2030, el 23% de
la població tindrà més de 65 anys. Però si es considera que l’edat d’inici de la vellesa s’endarrereix a
mesura que augmenta l’esperança de vida, la proporció de vells haurà crescut molt més moderadament i
veurem el que està passant amb més optimisme i, sobretot, amb més realisme. Tot i això l’augment de
gent gran en una població amb baixa fecunditat com la catalana planteja reptes i incerteses.

Les projeccions de l’Idescat preveuen l’evolució de la població catalana i de la piràmide demogràfica. Pel
període 2016-2030 es pronostica un saldo migratori a l’entorn de 20.000 persones de mitjana anual, que
evitaria el descens de població en edat laboral. L’any 2030 la xifra d’habitants de 16 a 64 anys serà molt
semblant a l’actual, 4,8 milions, però la població de més de 65 creixerà ràpidament i passarà d’1,4 a 1,8
milions. Actualment per cada persona de més de 65 anys n’hi ha 3,6 que tenen entre 16 i 64 anys; l’any
2030 aquesta relació haurà disminuït fins a 2,7.

Des del punt de vista econòmic, el que compta és la relació entre el nombre de persones ocupades i el
nombre de jubilades. D’una banda, es preveu que augmentarà la taxa d’activitat, especialment en la
població de més de 55 anys. De l’altra, és necessari reduir els nivells d’atur; ara no hi ha en absolut una
escassetat de població en edat de treballar, sinó escassetat de llocs de treball. L’evolució de l’ocupació i
de la immigració seran claus per fixar la ràtio entre població ocupada i jubilada i per mantenir i millorar la
qualitat i el nivell de vida de la població en totes les edats.

23. Jugar-se la vida per un selfie

69
Des que l’estrella de televisió Ellen DeGeneres va fer una autofoto grupal a la cerimònia dels Oscars
d’aquest any, milions de persones s’han sumat a la moda d’autoretratar-se i penjar la imatge a les xarxes
socials per ensenyar al món on són, què fan o amb qui estan. Una moda que, en algunes ocasions, ha
derivat en tragèdia. L’últim episodi es va viure dimarts passat a Empuriabrava, tot i que no es tractava ben
bé d’un selfie. Un fotògraf va acabar a l’UCI després que un hidroavió li descarregués a sobre 1.500 litres
d’aigua, segons sembla, en un intent de fer un Ice Bucket Challenge, la campanya solidària a favor de l’ELA
consistent a tirar-se una galleda d’aigua gelada per sobre. També va acabar a l’UCI una dona d’un grup de
cinc persones que fa tres setmanes van caure d’un balcó d’un quart pis a Sitges mentre es feien un selfie.

I més tràgic va ser el cas del matrimoni polonès que a principis de juliol va perdre la vida en caure per un
penya-segat a Portugal mentre s’autofotografiaven fora de la zona de seguretat. O l’accident mortal que
va patir a l’abril una noia a Carolina del Nord després de fer-se un selfie i penjar-lo al Facebook en plena
conducció. Però el risc que van córrer els implicats en aquests episodis no té res a veure amb el que
assumeixen els que practiquen l’skywalking. Joves de l’Europa de l’Est, sobretot russos i ucraïnesos,
escalen edificis i estructures de gran alçària sense autorització ni mesures de seguretat per fotografiar-se
o filmar-se a dalt de tot i aconseguir imatges de vertigen. Unes imatges que se’n van directament a
internet. Com és imaginable, no tots els que practiquen aquest tipus d’escalada urbana ho poden explicar.

Llavors, per què s’arrisquen? “No sempre som conscients del risc que correm”, opina Francesc Núñez,
sociòleg, filòsof i director del màster d’humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). I afegeix
que el “discurs de la racionalitat” xoca sovint amb la subjectivitat: “Ens creiem immortals”.

Aquí hi hauríem de sumar, explica Núñez, la voluntat d’aquests joves de rebre un reconeixement dels
altres, cosa que implica un esforç per oferir “excepcionalitat”: “El que és autèntic i diferent es valora”.
Marc Elena, expert en xarxes socials i director executiu d’Adsmurai -consultoria de xarxes socials
i partner oficial de Facebook a Espanya-, veu una relació entre el fenomen dels skywalkers i el fet que, “a
les xarxes socials, les etapes es cremen molt ràpid: els usuaris busquem coses noves contínuament”.
Només cal veure l’efímera vida dels lipdubs o el Harlem shake. De la mateixa manera, potser ja no n’hi ha
prou fent-se un selfie i cal pujar un esglaó, o molts més, per guanyar viralitat.

La moda d’aquests joves escaladors ja fa uns quants anys que dura i Elena considera que pot acabar
arribant a casa nostra. Tot i això, no creu que el fenomen “es generalitzi”: “Tampoc hem de ser
alarmistes”. El sociòleg recorda que perquè les conductes tinguin èxit hi ha d’haver un “context
d’acceptació”. Potser a Catalunya la moda de l’Europa de l’Est no seria vista “amb la mateixa gràcia”. Però,
igual que l’expert en xarxes socials, Núñez no s’està de recordar que, “en un món de globalització, tot és
possible”. Deixa clar que, en el fons, “és tan exportable com pot ser-ho fer-se una foto i reproduir-la”.
Com fer-se un selfie.

http://www.publico.es/tremending/2018/06/04/twitter-un-hombre-se-hace-un-selfie-ante-una-mujer-
atropellada-por-un-tren/

24. La importància dels like

70
Actualmente, las personas que tienen acceso a una computadora con servicio de Internet viven una doble
vida. Sí, una en la realidad física y otra en la realidad virtual a través de las redes sociales. Y las compañías
se están beneficiando de esto.

¿Cómo así? Si uno cuenta con un perfil en las redes sociales como Twitter, Facebook, Instagram, YouTube,
Tumblr entre otros, en la que se comenta, comparte y se oprime “like” a páginas, fotos e informaciones,
uno está contribuyendo al mercadeo de productos y servicios de grandes corporaciones. Para algunos
puede resultar chocante y una invasión a la privacidad, pero para otros puede ser una consecuencia de la
evolución de los mercados debido a la popularidad del uso de las redes sociales para mantenerse
conectados con el resto del mundo. “Creo que es una buena estrategia de promoción dado a las crisis
económica y las bajas en presupuesto así como una alternativa viable para cualquier compañía
promocionarse y mantenerse “ahead” en el mercado”, opinó Sofía Mendoza, estudiante de relaciones
públicas y publicidad en la Universidad de Puerto Rico (UPR) Río Piedras.

No obstante, se debe cavar un poco más profundo. Las redes sociales comenzaron como herramientas
que ayudaban a las personas a contactarse con otras a parte de los medios tradicionales de comunicación
y, aún continúan ejerciendo esta función, pero se han transformado en una realidad alterna que sustituye
en muchas ocasiones el contacto personal. Effie Acevedo, estudiante de economía y periodismo en la UPR
admitió que ha utilizado recientemente las redes sociales “para trabajos en grupo de la Universidad y para
comunicarme con las organizaciones estudiantiles en las cuales pertenezco. Los grupos en Facebook han
resultado muy útiles para compartir información y comunicarme con compañeros con quienes tengo que
hacer un trabajo, y ha sido mucho mejor que el email o el teléfono.”

Esa realidad alterna ha sido una en la que todo es posible, en la que uno puede ser famoso y reconocido
sin ser artista de cine o de música, en la que la identidad virtual es construida a través del contenido que
uno comparte y le de “like”, así como la oportunidad de que todas las opiniones que uno exprese sean
valoradas por los demás.

En el documental “Generation Like” producido para la serie Frontline de PBS, y recién transmitido por
Sistema TV, el corresponsal Douglas Rushkoff conversa con varios adolescentes acerca de la importancia
de tener una presencia en las redes sociales y cómo el obtener un mayor número de “likes” incrementa
no tan sólo la popularidad, sino la autoestima también. Porque, como algunos expertos señalan en el
filme, los usuarios reciben una “gratificación instantánea” al saber que otras personas reconocen el
contenido que uno coloca en la web. Natalia Bonilla, estudiante graduada de la Universidad de York en
Inglaterra, consideró que la popularidad en las redes no es muy importante “pero sí son una parte integral
de mi crecimiento como profesional ya que puedo difundir información de mis proyectos a masas que no
necesariamente sean amigos de mis amigos sino gente interesadas en los temas que trabajo.” Y añadió
que “tener muchos “likes” importa pero no tanto como recibir retroalimentación crítica sobre el
contenido que presento.”

Mientras, las industrias del entretenimiento y de diferentes productos y servicios han aprovechado estas
plataformas para “comunicarse con los consumidores” respondiendo a sus intereses mediante la data que
recogen de los “likes” que oprimen y páginas que comparten. Sin embargo, Leislamarí Cintrón, estudiante
de periodismo y lenguas extranjeras en la UPR Río Piedras, reaccionó que se “sentiría usada porque
sentiría que están utilizando mi información para “matchear” mis gustos con sus productos.” Por el
contrario, Gisela Sánchez, estudiante de lenguas extranjeras en la UPR Río Piedras, consideró que no se
sentiría utilizada. “Aunque toda empresa trabaja para su propio beneficio entiendo que de cierta manera
en ocasiones yo también les puedo sacar un beneficio propio.”

71
Para finalizar, cito a René Descartes en su Discurso del método: “Yo pienso, por ende, existo” por la que
actualmente, para la mayoría de las empresas, la presencia de sus clientes en las redes sociales se ha
reducido a “Me gusta, por ende, yo existo”.

- Falta de autoestima
- Necesidad de sentirnos reconocidos y queridos por la gente
- Querer gustar a todo el mundo
- Que la gente piense que somos ‘guays’, que tenemos una vida estupenda

25. “Manspreading” és un terme que es refereix a la pràctica d'alguns homes d'asseure's amb les cames
obertes en el transport públic, ocupant amb això l'espai de més d'un seient.

72
L'eixancarrament masculí, obertura de cames masculina, espatarrament masculí, homes
espatarrats o manspreading és l'acció de seure amb les cames obertes, en un banc o seient per a més
d'una persona, de manera que ocupi l'espai de més d'una persona. Sol ser un acte executat
per homes. Culturalment, mostra la tendència a engrandir l'espai masculí i minvar el femení (cames juntes
o creuades, braços creuas devant o amb les mans juntes, roba ajustada, cossos prims, les dones romanen
quietes, sense desplaçar-se, etc.) per demostrar el domini de la masculinitat sobre allò femení. Sol
considerar-se una mostra de poder i de masculinitat per a cert tipus d'homes, quan no hi ha ningú més
assegut i, quan el seient del costat és ocupat per una dona, la conducta pot a més considerar-
se assetjament sexual.[1][2][3]

Lingüísticament, el terme en anglès està format a partir de man (home) i spreading (escampar).
El diccionari Oxford de llengua anglesa el va recollir per a l'anglès el 2015. L'Observatori de Neologia de
la Universitat Pompeu Fabra recull el mot en anglès manspreading, com a substantiu masculí, en
els neologismes documentats en textos generals dels anys 2010 al 2016.[4][5]

Transports Metropolitans de Barcelona ha promogut una campanya de conscienciació ciutadana contra

el manspreading al transport públic.

"Manspreading": alude a la manera de sentarse de algunos hombres, en especial en el transporte

público, con las piernas abiertas, invadiendo el espacio de los asientos adyacentes.

Así es como el diccionario Oxford definió esta costumbre en agosto de 2015, un año después de que un
blog de noticias de Nueva York acuñara este término para calificar a los hombres que a diario
desparramaban las piernas en los asientos del metro de esa ciudad.

En ese entonces, la federación de transporte de Nueva York lanzó una campaña contra el manspreading o
"despatarre masculino". Y ahora está haciendo lo mismo el operador de autobuses EMT en la ciudad de
Madrid.

La Empresa Municipal de Transportes de Madrid (EMT) instalará a partir de la próxima semana adhesivos
en los autobuses con una iconografía simple y clara: aparece una figura masculina sentada con las piernas
abiertas y encima hay una cruz roja, en señal de prohibición.

El servicio de transporte dijo en un comunicado que la postura "incomoda a otras personas" y que los
avisos tienen la intención de "recordar la necesidad de mantener un comportamiento cívico y de respetar
el espacio de todo el mundo a bordo del autobús".

La medida de la EMT llega tras una petición en línea hecha por un colectivo de mujeres llamado "Mujeres
en Lucha".

En ella, argumentaban que es común ver a mujeres "con las piernas cerradas y muy incómodas porque
hay un hombre a su lado que está invadiendo su espacio con las piernas".
La moción recogió más de 12.000 firmas y la etiqueta que creó el grupo feminista en redes
sociales, #MadridSinManspreading fue utilizado por centenares de usuarios, para bien y para mal.

Quienes apoyaron la campaña comentaron de la importancia de establecer espacios públicos igualitarios,

pero otros criticaron que estuviese orientada únicamente hacia los hombres.

73
"Ocupar dos asientos en un espacio público sin necesidad es mala educación, no machismo", escribió en
Twitter el usuario Ansoc, junto a una foto que mostraba a mujeres en el metro ocupando el puesto
contiguo con la cartera o con el cuerpo.

Mientras que la usuaria Feminista Ilustrada escribió en la misma red social: "¿Os imagináis que fuéramos
nosotras así en el metro? Un poco de empatía y respeto". El mensaje iba acompañado de una ilustración
que mostraba a una mujer con las piernas abiertas leyendo el periódico junto a un hombre con las piernas
cruzadas e incómodo.
Tras el éxito conseguido por el colectivo feminista, impulsaron en días recientes otra campaña, esta vez
dirigida a las autoridades del metro de Madrid. De momento llevan recogidas casi 400 firmas.

Las campañas para evitar el "despatarre" en el transporte público se han realizado en otras ciudades del
mundo en años recientes.
En 2014, la autoridad de transporte del área metropolitana de Nueva York instaló varios avisos en el metro
que decían: "Amigo...para de abrir las piernas, por favor".

La ciudad estadounidense de Filadelfia hizo lo mismo con una campaña bajo el lema de "Amigo, es de
mala educación", mientras que el proveedor de transporte de la ciudad estadounidense de Seattle mostró
afiches con un pulpo con los tentáculos desparramados sobre los bordes de los asientos.

El servicio de transporte público de Madrid, sin embargo, también anunció la creación de otras
iconografías para procurar una mejor convivencia en los autobuses: no llevar la mochila a la espalda,
moderar el volumen de voz al usar el celular y utilizar auriculares para no molestar a los demás con la
música.

26. El comerç de les armes.

74
Mai abans com arran de la manifestació “No tinc por” de dissabte passat s’ha fet tan visible el comerç
d’armes ni se n’ha parlat tant. Al marge que això sigui lògic o no, ha estat així. I, des de llavors, han sorgit
tota mena de preguntes i comentaris. Potser val la pena parlar-ne un xic.

Segons estimacions del SIPRI (Institut Internacional d’Estudis per a la Pau d’Estocolm), el volum del comerç
de grans armes convencionals (deixant fora totes les armes curtes i lleugeres) fregaria els cent mil milions
de dòlars. La tendència és ascendent: després de les davallades arran de la fi de la Guerra Freda, ja fa una
dècada llarga que ha estat creixent. En el darrer període analitzat, el que va del 2012 al 2016, les vendes
d’armes van créixer un 8,4% respecte al període anterior (2007-2011).

Es tracta d’un comerç encapçalat per les grans potències: entre els sis principals venedors d’armes hi
trobem els cinc membres permanents del Consell de Seguretat de les Nacions Unides (els Estats Units,
Rússia, la Xina, la Gran Bretanya i França). Els estats que més exemple haurien de donar al món, i que
haurien d’actuar amb més responsabilitat, són els principals escampadors d’armes al planeta. ¿Cap on
van a parar aquestes armes? A molts llocs. Però podem esmentar els que recurrentment ocupen, en els
darrers anys, les primeres places: l’Índia, l’Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs Units, la Xina, Turquia, l’Iraq,
etc.

Abans parlàvem de l’increment del comerç d’armes en termes globals. Però cal desgranar les dades: al
Pròxim Orient l’increment en compra d’armes va ser del 84%. Encara més en concret: Qatar va augmentar-
ne la compra un 245% i l’Aràbia Saudita un 212%. Una Aràbia Saudita, no ho oblidem, que a més de
vulnerar tota mena de drets humans és activa en diversos conflictes regionals, com el del Iemen, que
pateix una gravíssima crisi humanitària enmig de fam i bombes.

Les xifres de venda d’armes són rellevants. Però cal filar prim: no és el mateix vendre armes antidisturbis
a països amb un elevat respecte pels drets humans que a països que reprimeixen habitualment la
població. No és el mateix vendre un caça a un país que no té historial d’atacs militars que a un país que
sol participar en guerres i intervencions militars.

És evident que les armes no creen els conflictes. Però també és evident que les armes faciliten el seu
enquistament i un grau més gran de virulència, això és, més morts, ferits i destrucció. La relació és clara:
una de les regions més conflictives del món (no només per nombre, sinó per impacte), el Pròxim Orient,
és la zona on més s’ha incrementat l’enviament d’armes i on més refugiats i desplaçats hi ha hagut. Quan
veiem que hi ha 65 milions de persones que cerquen refugi, una xifra rècord mai abans assolida, ens hem
de preguntar què fem per prevenir els conflictes armats i per què no aturem l’impacte del devastador
comerç d’armes.

I què hi pinta, en tot això, l’Estat? Espanya és el setè venedor d’armes al món. I, esclar, Espanya no és la
setena potència econòmica mundial. Això vol dir que té un paper especialment actiu en la venda d’armes.
I una part d’aquestes vendes van a parar a llocs on les armes poden facilitar greus vulneracions de drets
humans. L’Aràbia Saudita és una de les principals destinacions de venda d’armes espanyoles. I les xifres
podrien augmentar si es concreten noves comandes. En aquestes gestions, el monarca actual -seguint els
passos de l’anterior- s’hi ha implicat considerablement. De fet, un dels primers viatges a l’exterior de Felip
VI (un cop investit Mariano Rajoy) va ser a l’Aràbia Saudita per mirar de tancar la venda de corbetes de
Navantia. Però Ciutadans, el PSOE, Podem i IU, tot i fer declaracions crítiques amb aquestes operacions,
a les localitats on s’han de construir aquests vaixells hi donen suport. I aquests dies també hem vist

75
algunes persones dins el món sobiranista que han criticat amb duresa que es critiqués el comerç d’armes.
En definitiva, que per ser justos la defensa del comerç d’armes no és cosa, només, del rei i del PP.

Les bones notícies en aquest àmbit són les recents consecucions (fruit de llargues campanyes de la
societat civil) de tractats i lleis que haurien de posar límits i controls a un comerç que, fins fa poc, era
plenament desregulat. Malgrat tot, només la pressió de la ciutadania, la lupa dels mitjans i més voluntat
i coherència polítiques farà que aquestes lleis es compleixin.

En tot cas, una cosa és clara: promoure un món en pau no passa per incrementar les vendes irresponsables
d’armes, sinó per aturar-les.

27. Transparència, sector lucratiu, doble moral dels governs...

76
D’entrada cal dir que es tracta d’un comerç encapçalat per les grans potències, entre el
principals venedors troben els Estats Units, Rússia, la Xina…

Els estats que més exemple haurien de donar al món i haurien d’actuar amb més
responsabilitat, són els principals escampadors d’armes al planeta.

Personalment crec que els Estats no controlen adequadament el transport d’armes; els
controls laxos dels transportistes d’armes en mouen per tot el món i això es un problema de
jurisdiccions amb lleis d’exportació i importació poc estrictes.

Certament és un negoci lucratiu amb molts interessos econòmics, dels quals no sabem res,
segur que tenen un bon sou i una sèrie d’avantatges que altres tipus d’indústria no en tenen.

Si parlem de transparència, es important parar atenció en la nostra implicació com a ciutadans

en la industria militar i comerç d’armes ja que està mediatitzada per les polítiques publiques,
fins i tot el paper de la banca és ocultat en el negoci d’armes

D’altra banda no em consta cap justificació que done als estats el monopoli de la moral o de la
justícia, per aquest motiu sempre m’ha fascinat la hipocresia de la doble moral que intenta
legitimar el nacionalisme d’Estat però i que veuen immoral i condemnen els altres per voler fer
allò que fan ells sistemàticament des de l’Estat.

En termes generals la pau té la qualitat de ser una cosa que tothom vol, però per què costa
tant aconseguir-la?

Un estat democràtic té l’obligació de protegir la població de riscos, perill o conflictes

internacionals mitjançant els exèrcits pero també les seues funcions han servit per a afavorir
les missions de pau com l’intervencionisme militar humanitari dedicades a l’assistència de les
poblacions de catàstrofes naturals o conflictes.

Per acabar l’ONU hauria de desenvolupar un instrument internacional que tinguera les normes
comunes més elevades i estrictes per al control de la transferència d’armes i prohibir el
comerç per Internet i garantir-ne el control exhaustiu de qui les té i amb qui les comercia.

77
 Les assegurances mediques privades

A l’actualitat hi ha gent, de cert nivell econòmic, que té contractada una pòlissa d'assegurança
mèdica.
El que busquen en triar aquesta opció front a la sanitat publica, és evitar les llistes d'espera,
poder triar especialista i centre hospitalari.
Per contra, aquesta opció d'assistència sanitària té un cost econòmic en forma de prima, al
contrari que la sanitat publica que es gratuïta, es finança amb el nostres impostos.
És important saber que el cost de l’assegurança dependrà de múltiples factors, sexe, edat,
situació geogràfica i del tipus de cobertures contractades, per exemple per a les dones en edat
fèrtil és més car així com per a les persones discapacitades.
Així que dependrà del que paguem els tractaments a què tindrem dret, a més ens pot passar
que tinguem una malaltia i la companyia podrà rescindir el contracte si ens avisa amb dos mesos
d’antelació al venciment de la pòlissa.
És a dir, és més un complement de l’assegurança publica, perquè quan tinguem una malaltia
greu el més segur és que d’anar a l’assegurança pública, ja que no el tindrem contractat o
l’asseguradora rescindirà el contracte.

78
 Els horts urbans

A l'actualitat estan sorgint els horts urbans per molts llocs al país, al principi van sorgir com a
iniciativa privada però ara hi ha ajuntaments que els promouen.

Aquests horts són aquells situats a un entorn urbà, ciutats o les seues rodalies, n'hi han en les
escoles, en cases i en terrenys col·lectius facilitats pels ajuntaments.

Tots ajuden a

-lluitar contra la contaminació,

-en les escoles a més ajuden els mestres en l'ensenyament de la agricultura i de l'ecologia.

-Així mateix promouen el cultiu ecològic, entenent com a tal quan no s´empren productes
químics per a combatre plagues, bé siguen d´origen animal o vegetal.

No fa falta comentar el temps i l´esforç que cal dedicar a un hort perquè estiga en bones
condicions en quant a l´aspecte visual, si a més, l´objectiu és que siga productiu, el treball,
l´esforç i el temps que requereix això és altíssim.

Els horts privats donen bons aliments als seus amos i família.

Finalment els col·lectius a més a més de donar bons aliments i acostar el món del camp als veïns
de les ciutats, milloren la convivència i afavorixen les iniciatives solidaries, ja que es poden donar
les hortalisses i resta de aliments a la gent amb necessitats.

Donat aquestos avantatges és lògic que els ajuntaments afavorisquen la implantació dels horts
urbans en les seues ciutats perquè milloren l'atmosfera de la ciutat, donen bon aliments i
promouen la convivència i la solidaritat.

Conclusió: és molt interesant aquesta iniciativa per a millorar el medi ambient a les ciutats que
patixen una gran contaminació i afavorix la solidaritat i convivència dels ciutadans.

79
 Els vols de baix cost

Ara per ara vivim en una època en què viatjar és una cosa habitual

Per una banda uns ho fan per treball: per assistir a un congrés en una ciutat llunyana, visitar un
client o un proveïdor, acudir a una reunió, etc. Cada vegada les companyies són més
internacionals i això provoca que els treballadors han de tindre disponibilitat per a viatjar.

Des de fa anys existixen els vols de baix cost, són aquells vols que no tenen certs tipus de servicis
presents als vols convencionals però amb preus baixos, per això la seua popularitat.

No obstant això, aquesta nova estratègia de preus econòmics al sector aeri ha generat un
increment de la precarietat laboral en el sector.

Al principi aquests vols, denominats col·loquialment per l'anglicisme "low cost", tan sols eren
oferides per algunes companyies aèries xicotetes com Ryanair, encara que ara són grans
empreses.

A poc a poc els esmentats vols han anat guanyant terreny als vols convencionals, en oferir a la
gent la possibilitat d'anar a llocs on abans no podien anar pel seu preu.

Per això, les grans companyies al vore l'èxit d'aquests vols van començar a oferir este tipus de
viatges per mitjà de les seues filials.

Conclusió: és ben clar que amb aquest vols la indústria de l’aviació guanya diners i dóna a la gent
de classe mitja la possibilitat de fer viatges per tot el món per un preu accessible.

80
 La celebració de Cap d'Any

Des de fa temps la nit de l'últim dia de l'any ja no és només una festa familiar, ara, com tot al
Nadal s'ha convertit en un producte consumista, la societat imposa a la gent que eixa nit ha de
passar-ho bé obligatòriament.

La celebració de Cap d´Any és un dels esdeveniments més esperats durant tot l´any.

Els uns perquè fan l´agost en els diners que guanyen durant eixos dies.

Els altres perquè després de les vacacions d´estiu es tracta de l´únic parèntesi a la rutina del dia
a dia durant l´hivern fins a arribar a les Pasqües.

El que sembla és que la societat de hui en dia té la necessitat de viure en una celebració constant.
Són moltes les excuses que busquem per fer alguna cosa que interrompa la marxa habitual.

Si no en teníem prou esdeveniments heretats dels nostres avantpassats, ara, a més, importem
celebracions d´altres països i cultures, com ara Halloween.

Per això molta gent ix per anar de festa amb els amics. Aquestes festes solen ésser en cases
particulars, hotels i sales de de festes.

Hi ha gent que primer sopa a casa amb la família i després ix de festa o gent que directament ix
a sopar i de festa. Al Cap d'Any quasi tot el món fa un sopar especial i abundant.

En cas de voler anar a una festa organitzada, és important triar un bon recinte, sense grans
masses i amb una bona organització, per a la nostra seguretat.

L'última nit de l'any les autoritats i servicis d'emergència han de treballar molt, vigilant les festes
i els seus voltants així com els carrers i les carreteres, perquè la gent comet molts excessos.

Conclusió: la gent hauria de donar menys importància a l’esmentada nit, i tenir més cap al Cap
d'Any.

81
 Parcs naturals

Hui estem acostumats als Pars naturals, són zones de gran valor ecològic protegides per a
assegurar la subsistència de l’entorn i de la seua flora i fauna resident.

És un atractiu turístic visitar els parcs naturals, i per tant totes les administracions locals fan tots
els possibles per a aconseguir disposar de la màxima extensió de superfície catalogada com a
parc natural.

Així, d´una banda s´aconseguix que la regió tinga un al·licient extra per al turisme, i que moltes
persones enamorades de la natura visiten la zona i gasten diners.

I d´altra banda és una forma de fomentar l´economia local, els comerços turístics i els pels llocs
de treball necessaris per a mantindre´l en condicions adequades i per a la vigilància del parc.

A més estes àrees milloren l'atmosfera amb els seus boscos.

És a dir, els Parcs tenen múltiples funcions com la protecció dels animals i flors, la lluita contra
el canvi climàtic eliminant el diòxid de carboni, permetre a l'home modern disfrutar de llocs
totalment salvatges relativament prop de sa casa.

A Espanya hi ha molts parcs naturals, en mostren diferents ecosistemes com els de les
muntanyes, dels diversos tipus de boscos, els aiguamolls, de les illes i dels fons marins.

A la Comunitat Valenciana hi ha alguns parcs naturals com per exemple L'Albufera, Les Illes
Columbretes, la Font Roja i el Penyal d'Ifac.

Malgrat que els parcs estan protegits, a vegades pateixen catàstrofes per incendis, abocaments
contaminants, la caça furtiva i inclús actuacions urbanístiques.

Per això cal protegir-los el màxim possible de la interacció del esser humà, donar espai als
animals, les flors i els arbres per a créixer.

Els afectats directament perquè són propietaris de terrenys dins de la superfície ocupada pel
parc natural solen estar en contra ja que les normes urbanístiques i d´ús dins d´un parc natural
són molt restrictives.

L'home se’n beneficia per la seua acció a l'atmosfera perquè neteja l’aire i regula el clima.

82
 Importació de productes

Actualment estem acostumats a tenir qualsevol cosa en tot moment, com per exemple fruites
fora de temporada i articles exclusius de llocs llunyans. Això s'ha aconseguit mitjançant la
globalització del comerç.

La major part dels productes que consumim són importats d´altres comunitats i països.

De la mateixa manera, la gran majoria de productes que produïm a la comunitat valenciana són
exportats a altres regions on són consumits.

Esta és una de les causes de la globalització.

Abans es consumien els productes de proximitat, els importats eren complicats de trobar i a més
a uns preus abusius.

Ara pots gaudir de qualsevol producte vinga d´on vinga a un preu raonable. De la mateixa
manera els nostres productes són consumits als indrets més recòndits del món.

Aquest comerç per una banda té coses molt bones per a la gent al tenir a l'abast una gran varietat
de articles i productes de tot tipus com roba, tecnologia i aliments als quals abans no tenien
accés perquè eren molt cars o simplement en desconeixien l’existència.

Esta cultura agreuja els efectes del canvi climàtic, ja que diàriament s´emeten a l´atmosfera una
gran quantitat de tones de diòxid de carboni i d´altres partícules causants de l´efecte hivernacle
pel transport constant de mercaderies arreu del món.

I a més este intercanvi afavoreix entre altres coses l'avanç de la ciència i el desenvolupament de
les cultures al tenir un major contacte la gent del planeta.

Però per una altra banda el comerç global per la competitivitat té uns grans prejudicis com
afavorir l'explotació laboral, cultius intensius causants de desastres mediambientals i pobresa.

Per tant, és ben clar que la importació de productes com a manifestació d’aquest comerç global
existent a l'actualitat té coses bones i roïnes, la nostra generació té a l'abast molts articles que
els nostres pares no tenien, no obstant això cal lluitar perquè esta globalització no afone
l'economia dels xicotets empresaris de la nostra contornada.

N´hi ha que pensen que per a disminuir l´acció humana en el canvi climàtic una de les coses
importants que es podria fer és tornar al consum de proximitat.

A més, per al cas concret dels aliments s´haurien de consumir productes de temporada. Este
corrent de pensament està augmentant significativament entre la població més preocupada pel
medi ambient i pel futur del nostre planeta.

83
 La situació de la dona al món actual

Al llarg del temps la dona ha patit moltes desigualtats front a l'home, possiblement perquè la
majoria de les societats actuals van nàixer amb una estructura patriarcal.

Per això en una gran part del planeta Terra la dona no té els mateixos drets que l`home, i arriben
a l’extrem en alguns llocs de l'Àfrica i de l'Orient Mitjà on practiquen certs corrents minoritàries
de l'Islam.

La dona ha aconseguit durant les últimes dècades que la desigualtat de gènere haja disminuït
en bastants objectius tan importants com el fet de poder votar, entrar al món laboral i al polític.

També és veritat que des de mitjan segle XX les dones han aconseguit grans avançaments dels
seus drets en alguns llocs de Europa Occidental i del subcontinent nord-americà entre altres.

A principis del segle XX a Espanya la dona va començar a donar els primers passos pels seus
drets, malgrat que a mitjan segle vint el país va patir una dictadura que provocà un retrocés.

A poc a poc amb l'obertura cap al l’exterior de la societat i sobretot amb l’arribada de la
democràcia s`han aconseguit grans progressos.

La dona del món actual treballa però guanya menys diners que els hòmens per fer la mateixa
faena, pot ocupar càrrecs directius, però són excepcions.

L´home es pot encarregar de la família, però no és habitual.

La qüestió és si realment volem igualtat de gènere.

Primer ha d’assolir-la la dona perquè mentre estiga còmoda fent tasques domèstiques i sent
utilitzada com a objecte sexual serà molt complicat que arribe a la situació de l´home.

Per començar, l´home no pot portar nou mesos un bebé dins ni sofrir les conseqüències físiques
posteriors, per això la dona sempre tindrà este desavantatge física en certes situacions.

El vincle mare-fill pareix més fort que el pare-fill.

Hi ha qui prefereix la situació de la dona i qui prefereix la de l´home, en qualsevol cas està clar
que hi ha una diferència gran entre nàixer mascle o femella.

Sostre de vidre és una expressió amb la qual es fa referència a la barrera invisible que representa
les limitacions amb què es troben les dones per a ascendir en la seva carrera professional fins
als càrrecs de més responsabilitat. Es tracta d'un terme creat per metàfora, un procés de creació
força productiu especialment en àmbits com les ciències socials, que juga amb el fet que sovint
aquestes limitacions no són expresses, clares o evidents, sinó que costa d'identificar-les perquè
es presenten de manera subtil, amagada.[1] En els estudis de gènere, es denomina sostre de
vidre a la limitació soterrada de l'ascens laboral de les dones a l'interior de les organitzacions.
Es tracta d'un sostre que limita les seves carreres professionals, difícil de traspassar i que els
impedeix seguir avançant. És invisible perquè no existeixen lleis o dispositius socials establerts i
oficials que imposin una limitació explícita en la carrera laboral a les dones

84
A més, tots els anys és notícia que a les carreres universitàries tècniques el percentatge de xics
és molt més superior que el de xiques, mentre que a les sanitàries o d´humanitats són les xiques
les que predominen.

Hui en dia no crec que es dirigisquen als alumnes a estudiar unes carreres o unes altres, sinó que
deu ser una qüestió d´habilitats o inquietuds, la qual cosa també exemplifica la diferència entre
homes i dones.

D´altra banda la societat s´ha de qüestionar el paper que vol que exercisca cadascun dels dos
gèneres, perquè per molta igualtat que es busque la realitat és que homes i dones som diferents.

Encara cal progressar molt, i prendre mesures per arribar a la igualtat total, tant a Espanya com
a la resta del planeta perquè no hi haja discriminació cap a la dona a les societats actuals.

85
 Avanços científics en l’actualitat
La humanitat ha fet grans progressos científics des de finals del segle XIX que han canviat per
complet la nostra manera de viure.
Així que durant aquest període hem viscut múltiples avanços en moltes àrees com a la medicina,
als mitjans de transports, a la comunicació i a l’entreteniment.
Hui en dia estem en contínua evolució tecnològica, qualsevol aparell electrònic que compres
hui, al cap d´uns poc mesos ja ha quedat obsolet i tens en el mercat un altre que en millora les
característiques.
Hi ha qui contínuament canvia el seu equip i qui li trau més profit i el canvia una vegada comença
a donar problemes.
I és esta evolució tecnològica la que està afavorint que els científics disposen d´equips de les
millors prestacions que els faciliten la faena
Així mateix estan molt ben comunicats, i una novetat d´un equip de científics en una banda del
món pot ser coneguda pràcticament a l’instant per un altre equip en un lloc ben llunyà
Actualment als hospitals hi ha molta tecnologia que ajuda els metges a detectar i tractar
ràpidament moltes malalties així com fer intervencions quirúrgiques molt poc invasives.
Al món dels transports hem avançat molt en la utilització d’energies renovables per a reduir el
consum de combustibles fòssils i en l'optimització de la despesa energètica.
Finalment cal destacar que actualment l'home viu connectat a la xarxa tot el dia, en tots els llocs
i a totes hores, gràcies als telèfons mòbils, les tauletes i els ordinadors.
Cada vegada hi ha més probabilitat de véncer algunes malalties, les operacions són menys
invasives i per tant les recuperacions més ràpides i fàcils, tenim més informació dels èssers que
habiten en la natura, descobrim planetes nous, etc.
Però no tot pot ser bo, estos avanços científics han permés fabricar armes cada vegada més
potents, les quals en mans de persones poderoses i sense escrúpols són un perill per al planeta.
Els avanços científics demostren l´evolució de l´espècie encara que esta evolució puga portar a
un desastre mundial, en eixe cas parlaríem de la involució de l´espècie humana.
Com tot, aquests avanços tenen coses bones i altres de no tan bones, per exemple patim a la
societat l’acaçament per la Internet i els robatoris de dades per pirates informàtics.
Així que, la humanitat haurà d’afrontar com gestionar l’ús de aquests avanços.

86
 La televisió a la carta i altres possibilitats interactives del mitjà televisiu
La Internet és un gran avanç que ara gaudim tots.
Amb ella la societat ha desenvolupat una gran transformació en tots els àmbits ja que gràcies a
la xarxa tots tenim a l'abast molts continguts i moltes formes de comunicar-nos.
Al principi tan sols es podia accedir a Internet amb un ordinador de taula connectat mitjançant
un cable a la xarxa de telefonia.
Però actualment açò ha canviat molt perquè hui s’hi pot accedir amb diversos aparells mòbils
amb connexions aèries com ordinadors portàtils, telèfons mòbils i tauletes.
Altres avanços tecnològics connectats a Internet que gaudim són les consoles i els televisors
intel·ligents que han fet canviar la nostra manera de jugar i de veure la televisió ja que amb ells
l'oferta actual de continguts audiovisuals ha augmentat moltíssim.
Ara juguem a videojocs amb amics o amb altra gent sense eixir de casa mitjançant consoles
connectades a Internet i veiem les pel·lícules, les sèries, els documentals i el futbol quan volem
i on volem perquè hi ha diverses plataformes que ofereixen accés al seus continguts des de
qualsevol tipus de terminal.
Tot té un preu, i tindre accés a tota esta documentació almenys requereix disposar d´una
connexió a internet potent. I si a més vols gaudir de pel·lícules i sèries noves, partits de futbol o
altres esports en directe, cal tindre accés a diferents pàgines web, la qual cosa costa més diners.
Hi ha la possibilitat de veure este material “vip” il·legalment, sense pagar per veure’l , només és
necessari una bona connexió a internet.
És sorprenent és que amb la quantitat de canals de televisió que pots sintonitzar quan encens
engegues encenes el televisor la televisió i la quantitat de vídeos que pots veure en internet
gratuïtament, encara hi haja sis canals que emeten en obert que obtenen un nombre una
número molt gran de telespectadors.
D´on trau la gent el temps per a veure tanta televisió o similar? Si entre les hores de treball, les
que necessita la casa de neteja, compres, rentadores, menjars i altres tasques domèstiques, i si
tens família, el temps que cal dedicar-li, a penes queda temps lliure.
Si a més tens algun algún hobby, o jo estic mal organitzat o m´agrada dormir massa, perquè no
m´ixen els comptes.
Tot açò ha fet canviar el món de la televisió fil per randa perquè la gent amb aquesta nova
tecnologia demana molta més oferta de continguts i més àgils, per això caldrà gestionar l’ús
d'aquests avanços per a millorar la societat amb aquesta revolució audiovisual.

87
Les compres de Nadal: negoci o tradició
1. El Nadal és una festivitat internacional i en aquest període, les grans empreses
trauen al mercat productes innovadors amb l’objectiu de motivar el consumidor,
és a dir, atreure el major nombre de clients.
2. És un negoci que ens invita a obrir les nostres carteres per a comprar tot allò que
ens oferixen; els pares aprofiten per a comprar tot el que desitgen els seus fills fins
a arribar a gastar el que siga necessari, encara que després s’utilitze poc l’objecte
regalat.
3. A més, l’intercanvi de regals ha passat de ser una tradició a una obsessió per a
moltes persones. Quan l’època de Nadal arriba, les persones són bombardejades
amb multitud d’anuncis i no es poden resistir.
4. Podríem dir que hem oblidat el verdader significat del Nadal: el retrobament amb
la família.
5. Abans els regals eren només un xicotet detall per a les persones que més volíem,
però ara és l’element clau d’estes dates.
6. Encara que nosaltres no siguem consumidors directes, si que som un factor de
gran influència en el consum familiar. Si bé l’origen de la creació de les necessitats i
de desitjos s’origina en els fabricants, a partir de la publicitat a la qual es destina
bona part del pressupost d’un producte, tots nosaltres funcionem com a altaveus
d’esta publicitat, tot reforçant un estil de vida basat en el consum.
7. La majoria de gent veu el Nadal com una època per a passar en família i escapar-se
de la rutina; però no és així per a tots, ja que quan arriba el Nadal tots els comerços
veuen que els beneficis que donen els Reis Mags i el Pare Noel són inexorables.
8. El Nadal és la millor època de l’any per a passar-lo en família dins de casa
arreplegats.
9. El Nadal hauria de ser l’època en la qual es reunira la gent i es fera detalls amb poc
valor material i molt valor sentimental
10. El Nadal és una data que es relaciona amb un consum elevat, ja siga d’aliments o de
regals.
11. Les festes de Nadal tenen una mescla de tradició i negoci, encara que últimament el
negoci s’ha col·locat per damunt de la tradició.
12. Quan arriba Nadal ens tornem bojos, gastem els pocs, o molts, diners que cadascun
tenim a la butxaca.
13. Per una banda comprem les millors viandes per als sopars i dinars típics familiars
nadalencs. No tinc clar si les millors viandes o les més cares.

88
14. En tres dies et pegues almenys tres fartades i això que a partir de la segona ja
menges per compromís.
15. És necessari això?
16. Els sopars i dinars familiars nadalencs són una tradició en la nostra cultura,
probablement hi ha molts familiars que només veus durant un dinar en tot l´any.
17. Diners que gastem per comprar regals, regals que moltes vegades qui els rep ni els
arriba a utilitzar mai.
18. Regalar per regalar, malbaratar els diners, com si guanyar-los fóra cosa fàcil.
19. Durant dos mesos, des que passa Tots Sants, ens bombardegen amb publicitat
relacionada amb els regals de Nadal. I com que el màrqueting hui en dia s´ha
convertit en una ciència, busquen tots els estímuls possibles perquè comprem.
20. Les compres de Nadal són un negoci que han creat les grans empreses comercials
aprofitant-se de la tradició i de la dèbil ànima humana.
21. Som nosaltres qui decidim com volem gaudir del Nadal.

89
La creació artística i la seua funció en la societat
Estem envoltats d´art, fins i tot coses que no pensem que puguen estar impregnades d´art
ho estan.
Una altra cosa és la funció que té en la societat.
No té la mateixa funció el “graffiti” (grafiti, grafit) d´un artista de carrer que el ball d´una
ballarina, o una falla.
Però ningú pot discutir que estos tres exemples són expressions d´art, als uns els agradarà
una creació d´art i en criticaran les altres, els altres tindran una idea totalment diferent,
malgrat això estem parlant d´art.
D´altra banda cal recordar que les creacions artístiques no són necessàries per a l´ésser
humà per a viure, per això les primeres creacions artístiques apareixen una vegada l´home
té satisfetes les seues necessitats primàries, com són el menjar, la beguda, la seguretat, la
comunicació, etc.
Per tant les creacions artístiques sorgiren per a entretenir els homes.
Amb el pas del temps, a més d´esta funció, l´art volia donar la seua visió crítica de la
societat, de manera que alguns grans artistes arribaren a ser uns referents per a la resta de
la societat.
A mesura que la humanitat evoluciona les necessitats primàries es van cobrint amb més
facilitat, apareixen moltes formes de entreteniment i diversió, a més de les relacionades
amb les creacions artístiques, la societat té a l´abast diferents mitjans d´informació i
opinió, i l´art, en la seua evolució constant al costat de la societat, ha trobat altres formes
d´expressió.
D´esta manera, en el camp de l´arquitectura per exemple, podem veure edificis i ponts que
a més de complir la seua funció principal també són creacions artístiques.
També en l´àmbit publicitari hi ha anuncis que són vertaderes creacions artístiques.
Les creacions artístiques compleixen les funcions que la societat demana en cada moment
de la història.
Actualment estan incloses en diferents disciplines.

90
 Els costos mediambientals del progrés de la humanitat

La humanitat des dels seus inicis ha anat progressant sense pausa, l'esmentat progrés implica
necessàriament un impacte al mediambient en major o menor mesura.
El cost mediambiental ha aplegat en l'actualitat a una situació quasi insostenible.
Actualment ha desaparegut la majoria de la superfície forestal al planeta, la indústria consumix
molts recursos no renovables i emet gasos perjudicials a l'atmosfera i també la societat cada
vegada mes superpoblada i consumista està acabant amb molts recursos.
La humanitat no pot mirar cap a un altre lloc i ha de començar a prendre decisions per a
disminuir el impacte de la seua activitat:
Canviant el model energètic actual deixant d'utilitzar combustibles fòssils i substituint-los per
energies renovables
Conscienciant la societat de la necessitat de canviar la cultura de l'usar i tirar per la cultura de
reutilitzar i reciclar.
Imposar fortes mesures a la indústria per a impedir abocaments de substàncies contaminants.
Que els governs lluiten contra la deforestació netejant els boscos i afavorint la tornada de la
població al món rural.

91
 La crisi de la indústria discogràfica

Vivim en una època en què hi ha milers de cantants i grups musicals i milions de cançons.

Escoltem música tots els dies.

No fa cal ser a casa i encendre la cadena musical o el tocadiscs, tenim els mòbils, les tauletes
tàctils, els ordinadors, la ràdio del cotxe...

Des de finals dels anys noranta la indústria musical està en crisi, probablement pels alts preus
dels CD junt amb la facilitat per a la gent de copiar els esmentats CD gràcies a la tecnologia
actual.

Per tant, si es consumeix tanta música, per què el sector està en crisi?

Primer de tot i fonamental, si hi ha una crisi econòmica com la actual, cal estalviar diners en
coses que no siguen necessàries, i comprar música quan pots consumir-la sense gastar diners,
per a la majoria de persones no és imprescindible.

Podem gaudir d´una gran quantitat de cançons sense gastar diners, per tant, o es tracta d´una
persona amb moltíssima afició o si econòmicament no ho està passant bé pot prescindir de la
despesa en música.

Poden influir en la crisi els preus dels compact discs i la qualitat de la música.

N´hi ha que enregistren un disc amb dotze cançons de les quals de bones només n´hi ha dos. Per
tant gastar-se divuit euros en un disc per dos cançons no té molt de trellat.

La crisi de la indústria discogràfica ve motivada per la crisi econòmica i per la baixa qualitat de la
música a causa de la pressió que les companyies discogràfiques fan els artistes per poder vendre
productes nous amb una periodicitat que consideren adequada per optimitzar els beneficis que
un cantant o grup musical els pot comportar.

Així que tenim, per l'un costat l’avarícia de la indústria posant preus molt alts als CD, i a més a
més no repartint els beneficis justament amb els artistes.

Per l'altre costat tenim la gent aconseguint amb l'actual tecnologia tota la música que vol gratis.

A l'actualitat sorgeixen propostes tecnològiques per a resoldre aquest problema en donar accés
a molta música per la internet amb un preu just, com per exemple Spotify,i altres similars.

Amb aquestes iniciatives s'aconsegueix que la gent escolte música sense copiar il·legalment i
que la indústria guanye diners.

Tant la indústria com la gent hauran d’aplegar a un equilibri entre la necessitat d’obtindre
beneficis i la necessitat de donar accés a la gent a molta música amb un preu just.

Tots haurem de posar de la nostra part perquè els artistes facen música i es guanyen la vida de
manera justa.

92
Aigua: Bé escàs que cal preservar

Disposar d´aigua ens preocupa i molt. Bé siga per a ús domèstic, industrial o agrari, però
l´aigua és, probablement, la necessitat primària més important.

Al planeta Terra hi ha molts llocs a on la població no té suficients recursos i un d'ells és l'aigua.

Aquesta situació ha arribat a un punt insostenible, per culpa d'aquesta mancança d'aigua
moren mils de persones.

Tenim per l’una banda molts països rics a on aquest problema no existeix pel consum humà i
per la indústria.

No obstant això, al camp d'aquests països sí que es pateix la falta d'aigua sobretot als països
mediterranis.

Molts agricultors i ramaders han abandonat el seu ofici per haver-se quedat quedar-se perquè
s’han quedat sense el recurs que dóna la vida, la aigua.

Així que farts de perdre sovint la collita i no guanyar prou diners per a viure, la gent del camp
deixa darrere tot el treball dels seus avantpassats i busca treball en la ciutat.

Al llevant espanyol estem acostumats a viure en una sequera contínua, sense tindre assegurat
el subministrament per a més de tres mesos, amb els embassaments sempre per davall del 20
% de capacitat.

Mentre que a la resta d´Espanya quan hi baixen del 40 % ja es posen fiquen nerviosos i
comencen a prendre mesures d´estalvi.

La major part dels habitants del país hem crescut obrint l´aixeta i caient aigua, crec que no som
conscients de la importància de l´accés a l´aigua amb tanta facilitat.

Els nostres avantpassats, i hui en dia en algunes parts del món, més de les desitjables, per a
aconseguir aigua havien d´anar al riu o la font més propera, omplir garrafes o poals, i tornar a
casa carregats.

Tenim països molt poc desenvolupats a on hi ha molta gent sense accés a l'aigua corrent, això
provoca que proliferen les malalties infeccioses.

És molt trist que hi haja tants morts, sobretot de xiquets, per un fet amb una fàcil solució.

La humanitat haurà de lluitar per a donar-li la volta a la situació i aconseguir que al nostre
planeta la gent tinga almenys aigua corrent i a més educació i sanitat gratuïtes.

93
 Present i futur de l'energia nuclear

L'energia nuclear, descoberta a finals del segle díhuit, es tracta d'aquella energia que s'allibera
en les reaccions nuclears, aquest alliberament comporta l'emissió de radiació perjudicial per a
l'ésser humà.
Amb els coneixements i les tecnologies actuals es tracta de la font d´energia més potent i
eficient, la qual cosa comporta que l´energia generada en una central nuclear siga més barata
que la generada per qualsevol altra font d´energia.

També cal remarcar que la demanda energètica sofreix un increment continu, a penes s´ha vist
afectada per la crisi econòmica, i que el preu de l´energia també continua creixent.

Des de ja fa anys existix un intens debat d’àmbit mundial sobre el seu ús, centrat en dos
aspectes:
el primer és el perill de les centrals nuclears, generat tant per la possibilitat d'emissió de radiació
en cas d'un accident, com pel tractament dels residus generats en dites centrals, ja que emeten
radiació durant milers d'anys;
l'altre és la proliferació de l'armament nuclear.
No obstant això, l’energia nuclear també té coses bones, com la seua eficiència, no emet CO2 i
el reduïx l'ús de petroli.
Invertir en energies netes, segures i no contaminants està molt bé, però de moment és molt car,
i mentre la gent no ens conscienciem que cal fer un ús raonable de l´energia no es podrà
prescindir de l´energia nuclear, almenys si no volem que la factura augmente exponencialment.
No obstant això, esta situació en què el preu de l´energia fóra molt més car que el actual portaria
que hauria gent que no podria pagar-la, i tornaríem a sentir parlar de la pobresa energètica, com
en els moments més durs de la crisi econòmica.
La humanitat haurà d’afrontar com gestionar-ne l’ús, tenint en compte que la humanitat cada
vegada necessita més energia i el cost mediambiental de extraure dita energia.
La societat haurà de trobar mitjans per a aconseguir energia al més neta possible i tracatr
d’aconseguir-ne un ús eficient.
Hui no coneixem com aconseguir energia sense generar un impacte greu al medi ambient,
perquè no oblidem que altres tipus de energia com l'energia tèrmica, el petroli també generen
greus conseqüències al nostre entorn.
Conclusió: de moment conviurem amb l´energia nuclear per molta crítica que s’hi faça, per un
criteri econòmic, si bé en un futur seria desitjable no necessitar esta font d´energia i poder
abastir-nos d´altres tipus d´energies més segures i netes per al medi ambient.

94
Cuina de disseny o cuina tradicional
Antigament l'home no cuinava, tan sols caçava i recol·lectava.
La Humanitat comprengué que cuinant aprofitava millor els aliments que tenia al seu abast.
Durant molts anys a poc a poc la cuina es desenvolupà per tots els territoris del planeta.
En cada lloc segons quins tipus d'aliments hi havia es cuinaven diversos menjars amb carn,
peix, cereals o verdures.
Així sorgí el que hui anomenem cuina tradicional que són aquells menjars que feien els nostres
avantpassats, per exemple al nostre país són molt típics els plats amb arròs com la paella i
l'arròs al forn.
A l'actualitat la cuina viu una revolució perquè ha sorgit una nova cuina anomenada de disseny
on els cuiners innoven al món gastronòmic amb mètodes revolucionaris per fer menjars
totalment diferents als de la cuina tradicional, fan menjars sòlids amb productes que
normalment consumim líquids o al revés i també fan combinacions d'aliments impossibles
mitjançant processos quasi industrials.
A causa d'aquesta nova cuina hi ha un xicotet nombre de cuiners d'aquesta cuina innovadora
molt famosos als restaurants dels quals la gent ha de reservar lloc amb mesos d'antelació i
també ixen en programes de televisió sobretot en concursos de cuina amb famosos o xiquets.
Conclusió, la cuina tradicional és un bé cultural mostra del nostre passat que cal protegir i la
cuina de disseny cal desenvolupar-la perquè és un nou camí on podem descobrir nous menjars
interessants encara que molts d'ells cauran en l'oblit per estrafolaris.
No cal elegir entre elles ja que ambdues formes de cuinar són compatibles.

95
La necessitat i el dret a la informació
En una societat democràtica és basic el dret a la informació, sense aquest dret la democràcia
no és plena, amb la informació la gent pot tindre una idea de com és el món.
Amb la informació apleguen notícies bones i roïnes.
Arriben descobriments, progressos i meravelles artístiques i per l'altra guerres, llocs on hi ha
fam, terratrèmols, tsunamis, assassinats.
La informació és bàsica per al pel desenvolupament de l'economia, lluitar contra la corrupció i
la desigualtat.
Per això la societat necessita i ha de tindre dret a tota la informació, menys les dades
protegides, per a prendre decisions i fer complir la llei.
Abans la informació tan sols arribava pels mitjans de comunicació com els periòdics, la ràdio i
la televisió però a l'actualitat també arriba la informació per les xarxes socials. Aquest nou
mètode d'obtenir informació té un transfons perillós, aquesta informació arribada per les
xarxes socials és molt perillosa perquè pot ser falsa.
Conclusió la gent haurà de lluitar i fer pressió als seus governs per tindre tota la informació
necessària.

96
Espècies en perill d’extinció

A hores d’ara, hi ha animals que a poc a poc aniran desapareixent a causa dels caçadors i el ser
humà.
Una espècie es considera en perill d'extinció quan tots els seus membres vius estan en perill de
desaparéixer.
Açò és degut tant a la depredació directa sobre l'espècie, com a l'acció de l'home, canvis en
l'hàbitat, producte de desastres naturals, o per canvis del clima.
Hem de ser-ne conscients i intentar fer el que es puga per a remeiar-ho.
Hi ha diferents raons per les quals hi ha espècies en perill d’extinció.
D’una banda, hi ha persones que cacen tigres, lleons i elefants simplement per plaer, com a
hobby o com a esport. Els cacen o bé perquè els consideren trofeus o bé per a vendre’ls, ja que
estos animals tenen materials cars com per exemple el marfil (vori o ivori) o el cuiro (per a
roba).
D’altra banda, hi ha persones que creuen que alguns animals tenen poders, per exemple a Xina
consideren que el rinoceront té poders afrodisíacs.
A part de les raons anomenades anteriorment, els animals estan en perill d’extinció a causa de
la indústria alimentària i a causa del canvi climàtic ja que molts animals han de desplaçar-se de
la seua zona de confort per culpa del calfament global, cosa que fa que estos animals hagen
d’adaptar-se; i per últim, a causa dels sers humans, ja que cada dia ens expandim i per tant,
llevem espai als animals.
A l'actualitat hi ha més de trenta-quatre mil espècies de plantes i cinc mil espècies animals al
món en perill d'extinció.
Les cinc espècies més amenaçades al planeta són; el Tigre per la cacera/caça i la desforestació
del seu habitat, l'ós blanc o polar pel desgel als pols, el pingüí de Magallanes, la papallona
monarca i per últim el rinoceront de Java.
A la Comunitat Valenciana, en concret, als boscos, als aiguamolls i costera de Castelló hi ha
més de tres-centes vint espècies d'animals vertebrats, d'elles vint-i-un estan en perill
d'extinció.
Es tracta d'espècies que com el samaruc, la tortuga mediterrània o la gavina de Audouin no
han aconseguit sobreviure al pas del temps i de l'home.
No obstant això, no tot és roí ja que hi ha organitzacions que lluiten pels animals i fan tot el
que es pot puga perquè açò no succeïsca.
Per exemple, el bisó ja no és una espècie en perill d’extinció gràcies a un programa de cria
especial realitzat als Estats Units.

97
Així mateix, hi ha un altre tipus de mètodes per a mantindre fora de perill les espècies: posant
xips en les orelles o cossos per poder observar-ne observar el progrés o guardar-los en
zoos per a intentar que es reproduïsquen i salvar l’espècie.
S’han de prendre mesures com per exemple, pena de presó per a aquells que cacen en zones
protegides o que es dediquen a la mercaderia d’animals.
Així mateix, es pot conscienciar la gent per mitjà de vídeos de YouTube o les xarxes socials.
Crec que hauríem d’implicar-nos tots en este tema i sensibilitzar-nos més igual que els polítics
haurien de desfavorir a aquells que es dediquen a ferir els animals.

98
Impactes publicitaris
Hui en dia, estem sotmesos a un continu bombardeig de publicitat.
Les estratègies de màrqueting determinen per què, què, com, on, quan i a qui han d’arribar
estos missatges.
La finalitat dels anuncis és crear un corrent de simpatia i un vincle durador amb el públic.
Segons expressen els experts, les persones rebem entre 3.000 i 5.000 impactes publicitaris
diaris per mitjà de la televisió, la ràdio, la premsa, els autobusos, internet, Google, les xarxes
socials, etc.
Sense adornar-nos-en, estem constantment veient publicitat, i és que es tracta precisament
d’això: els anunciants fiquen publicitat d’una manera tan subtil que no en som ni tan sols
conscients.
Tenint en compte que l’objectiu de les empreses és crear vincles emocionals entre la marca i el
seu públic; estes s’aprofiten del fet que els humans som sers racionals però també afectius, i,
l’emocional influïx de manera decisiva en la nostra voluntat. La publicitat s’adreça a les
emocions, els afectes i l’emotivitat.
Per tant, oferix imatges estimulants, missatges positius, bellesa, satisfacció i felicitat associats
als productes anunciats.
Així doncs, qui s’identifica amb els dits conceptes iii y es s’hi reconeix en ells, voldrà provar i
disfrutar amb eixa marca.
Per concloure: tot el que veiem i llegim té un impacte en nosaltres; d’alguna manera ens
condiciona i açò pot arribar a ser quelcom negatiu quan els anuncis tendixen a ser sexistes,
racistes o propicien el consumisme.

99
La sequera i les seues conseqüències
La humanitat des dels seus inicis ha anat progressant sense pausa i aquest progrés implica
necessàriament un impacte al medi ambient en major o menor mesura.
A l'actualitat el cost mediambiental ha aplegat a una situació insostenible, ha desaparegut la
majoria de la superfície forestal al planeta, la indústria emet gasos perjudicials a l'atmosfera i
també la societat, cada vegada més consumista, està acabant amb molts recursos.
Un dels gran problemes és el canvi climàtic i una de les seues conseqüències més greus són els
grans períodes de sequera a molts llocs del món.
En concret al nostre país situat al mediterrani aquest fet el patim molt ja que tenim grans
períodes de sequera i després també patim pluges molt fortes.
Aquesta sequera provoca la desertificació del terreny, la desaparició de la flora i fauna i
l'increment dels incendis, a més també genera problemes per a abastir d'aigua els sectors de
l'agricultura i de la ramaderia molt importants per a la nostra economia.
No obstant això, ací el problema no tan és greu com en altres llocs ja que hi ha països poc
desenvolupats que pateixen sequeres molt extremes on la gent mor per la falta d'aigua.
Al llevant espanyol gaudim d´un oratge envejable per a tothom, siguen del nord o del sud,
espanyols o estrangers.
Malgrat això, tenim un greu problema amb la pluja, o plou moltíssim, barbaritats, en un curt
espai de temps, o no plou durant mesos.
Si no plou, lògicament, no podem disposar d´aigua emmagatzemada. Si plou massa no podem
aprofitar-la tota.
Per una banda el sòl no té temps per a filtrar-la i que passe a les aigües subterrànies del subsòl.
Per altra banda, la que es queda a la superfície buscant el seu camí, és tal el cabal, que les
cunetes construïdes per l´home per conduir-la als rius, barrancs, séquies, embassaments o
qualsevol altre mitjà de manera que arribe a algun lloc on es puga emmagatzemar per a l´ús
humà posterior, no donen l´abast.
De manera que un gran percentatge de l´aigua de pluja troba un camí alternatiu que la
condueix directament a la mar.
De moment, en tots els períodes de sequera, s´ha preservat el consum humà, encara que
s´haja hagut de recórrer a tallar el servei durant unes hores.
El principal perjudicat per la falta d´aigua és el camp. Ja siga conreat o no. Ni li l´arriba aigua de
manera natural, ni per les instal·lacions del regadiu, la qual cosa fa que perda nutrients i
fertilitat.

100
També cal recordar que molts processos industrials empren aigua, per tant, durant un període
perllongat de sequera, després de les restriccions a l´agricultura, el següent afectat seria la
indústria.
I per acabar, si seguira sense ploure, es quan començarien els talls a l’àmbit/a nivell domèstic, i
per fi la gent s’assabentaria/ens assabentaríem del greu problema de la sequera, i prendríem
consciència del valor que té obrir l´aixeta i disposar d´aigua.
Conclusió, una falta de pluja contínua pot produir una crisi econòmica per les pèrdues al camp
i a la indústria, i també una crisi social per les baralles per a intentar aconseguir aigua d´altres
zones excedentàries.
Per això, caldrà que la humanitat prenga decisions per a disminuir l’impacte de la seua activitat
així que haurà de canviar el model energètic actual deixant d'utilitzar combustibles fòssils per
lluitar contra el canvi climàtic.

101
Consciència europea
Actualment la majoria dels països d'Europa formen part de la Unió Europea, però per què
existeix aquesta unió de països?
Tal volta, es va fer la l’esmentada societat per a evitar grans conflictes bèl·lics en terres
europees ja que durant el segle XX Europa va patir dos grans conflictes.
En aquests dos conflictes es van cometre tot tipus d'atrocitats amb la població.
Per exemple es van usar armes químiques i es van fer els primers bombardeigs massius sobre
població civil.
Per això les grans potències europees van fer diferents societats de països per a tindre
interessos comuns i així allunyar la possibilitat de conflictes dins del continent europeu.
Europa és un continent xicotet, de fet, si el comparem amb països grans com els Estats Units,
Xina, la Índia o Rússia no deu ser més gran que molts d´ells.
Per tant, si Europa vol competir econòmicament amb estos països no té una altra opció que
romandre unida i treballar en la mateixa direcció.
Així que ara tenim la Unió Europea unificant polítiques i institucions dels països membres.
No obstant això, aquesta unificació té partidaris i detractors.
Per una banda hi ha molta gent que creu que amb el treball conjunt de tots els membres es
pot fer front a les grans potències mundials com els Estats Units, la Xina i Rússia i per l'altra
banda hi ha gent que no vol perdre la sobirania del seu país en molts assumptes, com el
control de l'economia o de les fronteres.
Diferents esdeveniments com ara la crisi econòmica, el brexit, la crisi política a Catalunya o el
problema amb els refugiats, posen a prova la consciència europea.
Voler formar part d´Europa significa acceptar les seus polítiques, tant econòmiques com
ambientals o socials.
Quant al tema econòmic pareix que tots els països anem junts, exceptuant alguns casos
concrets.
El problema el trobem en altres matèries, ja que cada estat té una història i unes
característiques geogràfiques diferents, la qual cosa fa que cadascú pense en una solució
distinta per al mateix problema.
Quan els ciutadans veuen una sèrie de decisions preses al parlament europeu que ni s´entenen
ni es compartixen és quan la consciència europea comença a debilitar-se.
Per una altra banda, cal recordar que Europa sempre ha estat amb guerres internes, fins fa poc
anys encara hi havia alguna guerra, com la de l´antiga Iugoslàvia, i no fa tant de les grans
guerres.

102
Cada país ha tingut innombrables conflictes bèl·lics amb els seus veïns, per això, ajuntar-se ara
i anar tots a l´una és ben complicat.
Caldrà que la societat europea prenga decisions sobre cap a on vol que vaja la unió dels països
europeus, si tan sols una unió exclusivament econòmica o per contra una unió per la unificació
dels drets socials dels europeus.
Per a ser més forts davant el món globalitzat actual hem de romandre junts, i hem d´entendre
que pertànyer a un col·lectiu tan gran i divers fa quasi impossible estar d´acord en totes les
accions que es prenguen per tal de mantindre, almenys, una consciència europea mínima que
cohesione tots els estats membres de la Unió Europea.

103
Seguretat i privacitat en Internet
Des de finals del segle XX la Humanitat ha fet grans progressos tecnològics a la comunicació els
quals han canviat la nostra manera de viure ja que a causa d'aquests canvis tots tenim accés a
molta informació ràpidament.
Això ha generat una gran transformació en quasi tots els àmbits de la societat moderna, un
dels grans avanços és la xarxa de xarxes, Internet.
Actualment hi ha molta informació nostra i de la resta del món en Internet ja que quasi tots
participem en les xarxes socials on mostrem part de la nostra vida voluntàriament o
inconscientment, i també fem molts tràmits amb els bancs i les administracions per Internet.
Així que hi ha moltes dades personals a la xarxa que cal protegir.
No entenc com si en ma casa busque en internet allotjament per al pont d´octubre, per posar
un cas, quan arribe a l´oficina, connecte l´ordinador i comence a rebre publicitat relacionada.
Açò és un clar exemple de com internet disposa de tota la informació que et puga afectar.

Aquesta informació l’anomenen l'or del segle XXI perquè dóna molt avantatge a les empreses
per a conèixer la situació del mercat i a més aquesta informació pot caure en mans de
delinqüents els quals utilitzen les dades per furtar diners o fer xantatges.
Tots hem de ser conscients que cal tenir molta cura en quines pàgines web treballem i quins
permisos de privacitat concedim en les aplicacions.
I no ens enganyem, açò no ha fet més que començar. Cada vegada emprem internet per a més
coses, cada dia la seua presència és més necessària en la nostra vida, tant a l àmbit laboral com
al domèstic.
Així mateix, com que les potencialitats de la tecnologia no paren de superar-se, amb internet
passa el mateix, fins al punt que manejarà la vida de les persones.
De fet, quan vols veure un vídeo en internet, ¿veus el vídeo que volies o el que t´ha proposat
internet?
Internet comença a prendre consciència, i ja hi ha qui vol connectar les ments als ordinadors.
Per una banda açò pot servir per a curar trastorns mentals, dominant la ment de qui es
connecte. Però si les eines informàtiques arriben al punt de poder dominar la ment de les
persones, qui controlarà que no se’n faça un mal ús?
De totes maneres, si hui hi ha pirates informàtics capaços de véncer els sistemes més segurs,
seria impossible assegurar, pense, la seguretat de les ments, i per tant de les persones.
Moltes de les situacions de les pel·lícules de ciència ficció es fan realitat, i si pensem en
Terminator, Matrix, Blade Runner o Alien, el futur és ben incert.

104
No és el mateix que finalment les màquines tinguen consciència i ens veuen vegen com a
enemics, seria l´escenari de Terminator, que les màquines visquen amb nosaltres, amb
aparença humana.
En definitiva, moltes incògnites però que estan més a prop que no pensem.
Cconclusió: aquests avanços donen molts avantatges en les nostres relacions personals i
professionals però també és cert que hi ha un transfons perillós en el seu ús. Per això la
societat haurà d’afrontar com gestionar-ne l’ús i caldrà prendre mesures per a protegir les
dades personals.

105
Tradicions populars
Hi ha una gran conscienciació per a mantindre les nostres festes i costums populars.
Aquesta part de la nostra cultura ha sobreviscut gràcies al treball altruista de la gent que l’han
mantinguda durant el temps.
Tenim tradicions de tot tipus, les festes més populars de la Comunitat Valenciana són Les
Falles, Les Fogueres d'Alacant i la Magdalena de Castelló.
Però hi ha moltes més festes i costums per tot el nostre país ja que tots els pobles tenen les
seues tradicions particulars.
A la majoria almenys hi ha menjars tradicionals, balls i processons. Hem de tindre en compte
que amb el manteniment de la nostra cultura afavorim el progrés de la nostra societat ja que
no oblidem el nostre passat i a més és un element dinamitzador de l'economia.
Ja que amb les celebracions creix el turisme i així es dóna fa publicitat a la gastronomia, a
l’entorn natural i als negocis del lloc en qüestió.
No obstant això, també és veritat que algunes festes d'alguns pobles han sigut prohibides per
maltractament d'animals o per sexistes.
Les tradicions populars estan més en perill que mai.
El món actual es troba tan globalitzat que s´importen tradicions d´altres llocs mentre que les
autòctones cada vegada gaudeixen de menys èxit.
Cada vegada viu menys gent als pobles, que és on estan menys influïts pel fenomen de la
globalització, i on es mantenen amb més força les tradicions populars de cada zona.
N´hi ha que pensen que moltes tradicions populars estan antiquades i no tenen raó de ser hui
en dia, però cal recordar que aquestes tradicions es fan des de fa molts anys, generació rere
generació, i són una mostra de la cultura i la història.
Potser seria bona idea adaptar-ne alguna als temps actuals, perquè més gent se/es sentira
còmoda i hi participara activament.
Tanmateix, hi ha qui no comparteix canviar ni el més mínim detall.
Es possible importar tradicions de fora, como ara el Halloween o el Pare Noel.
Preservar en cada lloc les seues tradicions, per tal de viva una miqueta de la història i la cultura
de cada poble.
Arribar a punts d´enteniment perquè més gent es puga sentir a gust, però no m´agrada que
vulguen introduir tradicions pel simple fet del negoci.
Els vertaders interessats són els grans centres comercials, ja que aconseguixen que la gent
gasta uns diners que d´altra manera no gastaria.

106
A tall de conclusió, les tradicions populars són un bé que cal mantindre per a les pròximes
generacions. Per això haurem de treballar tots i exigir als governs la seua col·laboració per a
mantindre el record del nostre passat, el qual serà el nostre futur.

107
Decréixer per sobreviure

Les advertències són conegudes des de fa temps, però les societats occidentals les ignoren
sistemàticament: la Terra no té suficients recursos per mantenir a llarg termini l'actual consum
dels 7.200 milions de terrícoles.

I encara podria ser molt pitjor si les pautes dels nord-americans, per citar un exemple extrem,
fossin imitades pels habitants de tots els països en desenvolupament. ¿Es pot revertir el
sistema i salvar un planeta finit?

Economistes, filòsofs i ecòlegs van posar ja fa tres dècades les bases d'un nou model que
discuteix que les dificultats actuals, amb el paradigma de la crisi financera iniciada el 2007, es
puguin resoldre creixent -si tots som més rics, milloraran les ajudes socials i els pobres seran
menys pobres-.

«El creixement econòmic no és una panacea: està perjudicant el planeta, no ajuda a acabar
amb la pobresa i no ens fa més feliços», asseguren amb to provocador Giacomo D'Alisa,
Federico Demaria i Giorgos Kallis, investigadors de l'Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals
(ICTA-UAB) que acaben de publicar el primer diccionari sobre decreixement, corrent de
pensament ecopolític que tindria com a antípodes el productivisme, el consumisme i el
capitalisme extrem.

Un dels termes analitzats és justament «decreixement» (degrowth, en anglès), que no és una

paraula perfecta per al que pretén definir, assumeixen els autors, però és possiblement la
menys dolenta.

«El creixement no només no arregla el problema, sinó que genera més desigualtat -diu
l'investigador de l'ICTA-UAB-, amb l'agreujant que les polítiques d'austeritat per augmentar la
productivitat tenen fortíssims impactes sobre les persones».

«Decreixement no significa recessió. No parlem de ser més pobres, de tornar a les cavernes,
sinó de pensar que el benestar no depèn només de la renda», diu Demaria.

«Invitem a pensar en un sistema que pugui funcionar de manera diferent, que se centri en
altres coses perquè l'economia no és el més important sinó només un mitjà per aconseguir els
objectius de benestar».

Això, a la llarga, suposa «un canvi en la relació amb la naturalesa», afegeix Demaria.

A l'estela del decreixement se situen pautes de consum com la preferència per productes de
proximitat, de cultiu ecològic o d'autoproducció.

«Es pot avançar pensant en el temps lliure, en la família, a reduir la jornada laboral, en el millor
repartiment de la riquesa, en la conservació del medi ambient...»

Curiosament, Barcelona i en general Catalunya s'han convertit en un punt de referència en

aquestes iniciatives alternatives, comenta Demaria.

«Malgrat que en una era de crisi el creixement semblaria indispensable, amb aquest llibre
demostrem que recessió i decreixement no van junts», diuen els editors.

«El decreixement implica noves maneres d'organització per viure pròsperament sense
obsessionar-se amb el creixement».

108
Com podem decréixer?
El decreixement sostenible no equival a la recessió o la depressió econòmica; és a dir, no és un
decreixement econòmic involuntari i no planificat dins d’un sistema orientat cap al creixement.
Aquest últim té unes implicacions socials devastadores que no ignorem.

El decreixement sostenible denota un procés intencionat de baixada suau i pròspera

mitjançant un seguit d’institucions i polítiques socials, ambientals i econòmiques, orquestrades
per garantir que mentre es redueix la producció i el consum, el benestar humà millora i es
distribueix de manera més equitativa.

Hi ha diverses propostes concretes i pràctiques que estan sent objecte de debat per tal de
facilitar la transició del decreixement:

Aquestes propostes inclouen tant canvis institucionals i de polítiques dins del sistema actual
(com ara canvis dràstics a les institucions financeres, les reserves i els límits de contaminació i
de recursos, les moratòries d’infraestructures, les ecotaxes, el repartiment del treball i la
reducció de la jornada laboral, a més de la garantia universal d’una renda bàsica i de la
seguretat social) com idees per crear espais nous fora del sistema, com les ecoviles i els
habitatges compartits, la producció i el consum en cooperatives i diversos sistemes
d’intercanvi, o monedes emeses i regulades per les comunitats, el bescanvi i els intercanvis de
mercat no monetaris.

Així, la divisa del decreixement és “sortir de l’economia”, crear espais nous de simplicitat, de
sociabilitat i per compartir.

Aquestes alternatives no capitalistes sempre han coexistit als marges de l’economia capitalista.
Es podria fins i tot conjecturar que la població catalana i la d’altres llocs es van ressentir molt
menys de les crisis econòmiques anteriors precisament perquè disposaven de diferents xarxes
socials de suport no capitalistes que no es van veure afectades per la caiguda de l’economia
monetària principal.

Tradicionalment, aquestes xarxes no monetàries de solidaritat i suport mutu han estat un

suport per a la subsistència en temps de crisi.

Encara més, la responsable de la reducció de la resiliència social i la transformació ràpida d’una

crisi financera en una crisi social és l’erosió d’aquestes xarxes al llarg dels darrers anys i la seva
assimilació per part d’una economia capitalista sempre en expansió, que mira de mercantilitzar
tot allò que no tingui un valor comercial.

També cal esmentar el vibrant moviment okupa de Barcelona, que ha ocupat immobles
abandonats i els ha convertit en exemples d’un estil de vida ecològic, alternatiu, comunal i
orientat envers la comunitat.

La pregunta és: ¿es pot mantenir i expandir-se per tal de formar una veritable societat de
decreixement?

Tanmateix, és poc probable que aquesta “fugida de l’economia” esdevingui un moviment de

masses per ell mateix sense que hi hagi un canvi entreteixit en l’àmbit polític i institucional que
en possibiliti el floriment.

Per tal que hi hagi nowtopias, cal disposar d’institucions que limitin l’expansió de l’economia i
obrin espais per als projectes de vida alternatius.

109
Per descomptat, el sistema capitalista predominant i les elits polítiques i econòmiques que el
governen no es quedaran quiets per presenciar el desmembrament intern del sistema sense
presentar-hi batalla.

El sistema soscavarà aquells que vulguin “sortir de l’economia”, s’hi oposarà i, si escau, els
oprimirà, tan aviat com aquestes nowtopias comencin a expandir-se des de la població
marginal dels pocs activistes dedicats que hi estan implicats actualment per arribar a tota la
població en el seu conjunt.

El moviment de decreixement, de les nowtopias, evolucionarà

cap a un moviment polític i social sòlid o bé desapareixerà.

No n’hi ha prou de fugir sols, correm el gran perill d’esdevenir irrellevants. No hi ha res
particularment nou en el fet de fugir d’un sistema capitalista fracassat.

Òbviament, aquesta fugida per la supervivència va canviar poc la trajectòria històrica del
capitalisme i la funció que hi té el treball assalariat.

El decreixement no té a veure només amb horts urbans i ecoviles per evadir-se, sinó que tracta
també de la construcció construcció i, de manera important, de la defensa política de les noves
“aldees urbanes” (Latouche, 2009), és a dir les nowtopias que es duen a terme a la pròpia
ciutat que volen canviar. Les accions institucionals i populars són una part integrant l’una de
l’altra.

En comptes de participar en aquesta construcció creativa d’alternatives polítiques més enllà de

l’economia del creixement capitalista, molts ambientalistes que ocupen càrrecs d’influència,
dins de partits verds, ONG o al món acadèmic, insisteixen a “arreglar per mitjans tecnològics”
la nostra sortida del problema econòmic i ecològic actual.

La il·lusió en aquest cas és que les economies capitalistes podran seguir creixent com sempre,
només caldrà que optin per les energies renovables, l’agricultura ecològica i la reducció de la
contaminació, en substitució del desenvolupament industrial “brut”, alimentat per
combustibles fòssils i l’extracció de materials (UNEP, 2011).

L’esperança es diposita sobre manera en l’eficiència, ja sigui en forma de tecnologies millors

(com ara els vehicles híbrids o aquells que fan un ús eficient de l’energia) o d’accions de
conservació individuals (com ara canviar les làmpades, renovar les instal·lacions a la llar o
consumir menys aigua, etc.).

Aquestes estratègies d’innovació tecnològica i moralització social porten molt de temps sobre
la taula i no funcionen. I això és per una bona raó. Tots els guanys en eficiència que s’han
assolit generalment es reinverteixen per seguir creixent.

Això és el que alguns analistes han anomenat l'”efecte rebot”, és a dir, que la reducció del
consum té com a conseqüència final l’augment del consum.

Com que l’eficiència fa que els recursos siguin més barats, n’augmenta la demanda i apareixen
noves tecnologies per aprofitar aquests recursos accessibles.

Si ens mantenim dins d’una economia del creixement, l’eficiència i la conservació només
implicaran una acumulació de capital que es reinvertirà en més creixement.

110
Mentre que el flux solar seguirà existint per molt de temps, l’estoc subterrani sobre el qual
s’ha basat la societat industrial s’exhaurirà tard o d’hora. Com que els combustibles fòssils es
cremen, no es poden reciclar i cal que n’hi hagi un proveïment constant.

L’entropia augmenta. Tot i que no es pot evitar la degradació de l’entropia, se’n pot alentir el
ritme si es canvia, de manera puntual i suau, de les fonts d’energia d’estoc a les fonts d’energia
de flux.

Les tecnologies renovables capturen energia de fluxos però no s’escapen a les lleis de la física;
també fan servir energia, recursos (com ara metalls escassos) i ocupen espai.

Les fonts renovables tenen una TRE (taxa de retorn energètic) molt més baixa que les fonts de
gas i petroli amb unes plusvàlues facilitades per la “mà d’obra invisible” de la revolució
industrial.

Els ambientalistes que calculen quan- D41 ta energia necessitarem d’aquí a cinquanta anys i
després proclamen que podem aconseguir-la amb les energies renovables incorren en un error
factual vital: s’han oblidat de calcular l’energia que es consumirà per tal de produir i mantenir
les fonts d’energia renovables.

Amb tot això no vull descartar la utilitat de les energies renovables i la necessitat de passar
dels estocs de petroli i de carboni als fluxos eòlic i solar.

En un tomb encara més sinistre, un nombre creixent dels autoproclamats ambientalistes

“pragmàtics” s’han mostrat darrerament a favor de l’energia nuclear en considerar-la la millor
solució davant del canvi climàtic i el zenit del petroli

La seva posició pronuclear no és una aberració, sinó més aviat la conclusió lògica a l’evolució
d’un moviment ambiental que, com a mínim des de començaments dels anys vuitanta i amb la
victòria dels “pragmàtics” sobre els “fonamentalistes”, particularment al Partit Ecologista
alemany, ha perdut la seva radicalitat en nom d’una conveniència política que no l’ha portat
enlloc.

Entre el carbó i l’energia nuclear, aquesta darrera podria ser també l’opció menys dolenta.
Potser el cost d’accidents nuclears, com ara el de Fukushima, és inferior al cost humà i
ambiental de l’extracció de carbó i dels desastres climàtics.

Només amb energies renovables no es pot donar servei a l’economia industrial actual, amb la
seva envergadura actual.

Si haguéssim d’instal·lar fonts d’energia locals i descentralitzades per obtenir la mateixa

productivitat econòmica, l’impacte ambiental seria horrible també (imagineu-vos un paisatge
ple de molins de vent i rius plens d’embassaments per generar energia hidroelèctrica).

Ara bé, és això, l’ambientalisme? ¿Consisteix triar pragmàticament les opcions menys nocives
d’entre dues alternatives terribles? ¿D’escollir si morim pel carbó demà o pels residus nuclears
demà passat?

Malauradament, a això ha acabat reduït l’ambientalisme, des de qüestions sobre

desenvolupament local a les perifèries del “primer” i el “tercer” món fins a qualsevol tema de
recursos, aliments, aigua, energia, canvi climàtic… tot.

¿Optem per la mineria o el turisme? ¿El turisme massiu o l’ecoturisme d’alt nivell? ¿Els
abocadors o les incineradores?

111
L’absurditat de ser un “ambientalista pronuclear” ens fa veure que el problema no és la
resposta, sinó el marc en què es formula la pregunta: és a dir, el fet d’assumir una economia
de creixement donada, sense considerar-ne el cost i la utilitat real.

Una economia més senzilla, amb una escala més reduïda i un caràcter comunal, que pugui ser
fornida mitjançant energies renovables i generi formes significatives de subsistir; una
economia frugal i sociable amb molts menys béns materials i comoditats però amb molt més
benestar.

Els “pragmàtics” han descartat massa ràpidament aquesta visió per ser poc realista i bucòlica.
Però no han considerat que fa pocs decennis vivíem amb un 50% menys de recursos i les
nostres vides no tenien res de bucòliques..

Una de les propostes fiscals és disminuir els impostos pel treball i augmentar els del consum de
materials i energia, encara que amb unes garanties mínimes per evitar problemes de pobresa
energètica.

Noves tecnologies i límits de la llibertat d’expressió

112
La humanitat ha fet grans progressos científics des de finals del segle XIX, els quals han canviat
per complet la nostra manera de viure.
Així que durant aquest període hem viscut múltiples avanços en moltes àrees com la
medicina, els mitjans de transports, l’entreteniment i la comunicació.
Vivim en una època en què la tecnologia ha avançat en tots els sectors de la societat:
l´automobilístic, el sanitari, l´energètic, l´informàtic, etc.
Un dels sectors on més gaudim cada dia de les noves tecnologies és el de les comunicacions.
Abans la informació tan sols arribava pels mitjans de comunicació com els periòdics, la ràdio i
la televisió però a l'actualitat també arriba la informació per les xarxes socials. Cal tenir en
compte que durant els últims trenta anys la comunicació ha experimentat un gran canvi amb
l’arribada de la Internet, la qual ha fet possible que tots estiguem connectats entre nosaltres
en tot moment.
I és que pots connectar-te d’un cantó a l’altre del món amb una qualitat i rapidesa de la
telefonada como si estigueres davant de sa casa. I encara més, pots fer una vídeo telefonada,
és a dir, es pot parlar i veure´s alhora.
Actualment tots participem en les xarxes socials per on ens arriba molta informació i també
exposem gran part de la nostra intimitat.
Estes potencialitats de les tecnologies de la comunicació han afavorit l´aparició d´un fum de
xarxes socials i d´altres tipus on, d´una manera anònima, pots deixar el teu comentari sobre
qualsevol tema. I estos comentaris sovint són grossers.
A vegades, n´hi ha que excedeixen la grosseria i creuen els límits de la legalitat, per la qual cosa
la societat ha de invertir recursos en el control dels comentaris que es fan.
I és que és molt fàcil, des de l´anonimat, amagat darrere una identitat possiblement falsa, dir-
hi la teua´.
També és veritat que a vegades, hi ha qui deixa el seu comentari amb el nom i cognoms, i
s´exposa que el jutge prenga mesures contra ell.
La llibertat d´expressió és condició sine qua non en democràcia, però tot té un límit, i si el
superem constantment caldrà posar barreres per evitar la publicació de certs comentaris, cosa
que per cert, ja fan els diaris quan algun lector vol deixar la seua opinió sobre la notícia que ha
llegit i els responsables del diari el consideren inadequat.
Per això s’ha de tenir molta cura tant amb tot el que rebem per Internet perquè pot ser
informació falsa com amb tot allò que pugem a l'esmentada xarxa perquè podem faltar al
respecte a altres i això pot tenir repercussions legals per a nosaltres, ja que si bé és cert que en
una societat democràtica és basic el dret a la informació també és cert que la gent té dret a ser
respectada.

113
Haurem d’afrontar com gestionar l’ús d’aquests avanços ja que aquest nou mètode d'obtenir
informació té un transfons perillós, aquesta informació arribada per les xarxes socials pot ser
falsa i pot fer molt de mal.
Així que caldrà arribar a un equilibri entre la llibertat d'expressió i el dret a ser respectat.

Societat humana i equilibri natural: canvi climàtic, terratrèmols (intervenció humana)

114
A l'actualitat hi ha una gran preocupació pel impacte de l'ésser humà al medi ambient a causa
de l'activitat agrícola i la industrial.
Pareix obvi que la intervenció humana és la causant del canvi climàtic.
Malgrat això, el planeta Terra ha estat moltíssims anys sense la presència de l´espècie humana,
i també patí altres canvis climàtics, com ara fa 65 milions d´anys quan va caure un meteorit
que en causà un i els dinosaures s´extingiren, no pogueren adaptar-se a les noves condicions
climàtiques del planeta.
L´ésser humà, més que el causant del canvi climàtic actual, n’és un accelerador, especialment
per l´emissió a l´atmosfera de partícules contaminants, com ara el diòxid de carboni, causants
de l´efecte hivernacle.
Pel nostre desenvolupament hem tallat molts boscos, emetem gasos contaminants a
l'atmosfera i hem modificat molts entorns naturals tot pel progrés.
Per exemple el canvi climàtic ha provocat un augment de la temperatura a causa d’això tenim,
entre altres, el desgel dels pols, l'augment del nivell de la mar i més desastres naturals.
A més la indústria i l'agricultura han generat molts danys a la naturalesa com l’esgotament
d'aqüífers, abocaments contaminants i inclús terratrèmols per projectes d'emmagatzemament
de gas natural.
També tenim una experiència no molt llunyana de sofrir terratrèmols a partir de l´acció
humana. Si en una determinada zona és habitual que no n´hi haja cap, i després de la
instal·lació d´un equip per a foradar el sòl es comencen a notar moviments de terra, crec que
ningú pot discutir que els terratrèmols són causats per la intervenció humana.
L'equilibri natural del planeta està en perill, la societat humana ha progressat tant als darrers
segles que el cost mediambiental de la seua activitat ha arribat fins a una situació quasi
insostenible, han desaparegut la majoria dels boscos del planeta, la indústria consumeix molts
recursos no renovables i emet gasos perjudicials a l'atmosfera.
Mentre els humans no es conscienciem que la nostra forma de vida actual està posant en perill
el futur del nostre planeta, i per tant el dels nostres fills, no aconseguirem donar solució al
problema.
A soles pensem en el futur immediat, sense veure més enllà.
I no podem dir que els científics no ens avisen contínuament, des de fa ja molt de temps.
Almenys, de moment, diuen que encara estem a temps de revertir la situació.
Siguem optimistes i esperem que entre tots ens plantegem un futur de societat més sostenible
i menys contaminant, tot i que això supose alguns esforços, alguns sacrificis, i perdre un
poquet de qualitat

115
A més com que el planeta està superpoblat i les societats cada vegada són més consumistes
l’impacte de l’activitat humana és cada vegada major.
La humanitat ha de començar a prendre decisions per a disminuir l’impacte de la seua activitat
i ha de canviar els models agrícola i industrial.

116
Civisme al carrer
Actualment la majoria de la gent del planeta viu en ciutats i a més els darrers anys la població
mundial ha crescut fins a nivells preocupants.
Per tot això és molt necessari que la gent tinga un comportament cívic perquè si no la
convivència es farà impossible.
Una part molt important de la convivència dels éssers humans ocorre al carrer, compartim el
mobiliari urbà, utilitzem els servicis públics, circulem tant a peu per les voreres com amb
vehicles per la calçada.
Cal tenir en compte que el manteniment de tots aquests serveis i infraestructures es paga amb
els nostres impostos per això tot el que puguem estalviar revertirà a la societat per a fer altres
coses.
Hem de ser nets sense tirar coses al sòl, respectuosos amb la resta de la gent en caminar o
circular amb vehicles i fer el mínim de soroll per no molestar el nostre entorn.
És molt important que en les escoles es treballe en aquesta direcció i s’haurà de ensenyar els
xiquets i xiquetes com han de comportar-se per a aconseguir un món millor.
Cada dia veiem exemples de situacions en les quals caldria una miqueta més de civisme. I quan
no les veus amb els teus ulls te n´assabentes per les notícies.
Des d´una discussió de trànsit fins a actes vandàlics en el mobiliari urbà, passant per la poca
consideració amb les persones majors a l´autobús, el metro o el tramvia.
Pareix mentida que ara que tenim la generació millor formada no es note al carrer major
civisme, ans al contrari, pareix que hi haja menys civisme que unes dècades enrere.
Es podria explicar perquè ara la vida al poble o al barri és més anònima, la gent és més
individualista, no pensa en el perjudici que pot fer-ne a la resta.
Una altra hipòtesi podria explicar-se des del punt de vista del càstig. Si agafen algú in fraganti,
possiblement tot quede en una xicoteta multa que no deu costejar ni el preu de la maldat feta.

El més efectiu per a lluitar contra aquests actes i que va més enllà de posar sancions, és l’educació de la
població.

Les dues mesures comporten els seus avantatges.

En el cas de les sancions, ajudaria a disminuir el nombre de persones que realitzen aquests actes, no
obstant això, no desapareixeria per complet perquè al cap del temps la gent s’oblida de les sancions i
torna a cometre els mateixos actes. I a més perquè hi ha gent amb molts diners a qui li és igual que li
posen sancions que comporten pagaments.

En el cas de l’educació sí que desapareixerien per complet aquets actes perquè va més enllà d’haver de
pagar uns quants diners, consistiria a canviar la mentalitat de la població des que són xicotets.

117
Malgrat això cal ser optimistes i pensar que la major part dels actes incívics es fan per persones
que no estan ben integrades en la societat, o per jóvens en una etapa de la seua vida en què
necessiten fer este tipus d´actes per a realitzar-nos se com a persones i trobar el seu camí.
El civisme al carrer ha canviat en els darrers anys, a pitjor, però de la mateixa manera que les
relacions de les persones dins de la comunitat de què formen part també són distintes, ara
som més distants, més individualistes, tot i això, el fet que ara tinguem la generació millor
formada de la història ens ha d´inspirar confiança perquè el civisme al carrer millore.
Tothom ha de ser conscients de la importància del nostre comportament al carrer i per això
caldrà que la nostra actitud hi siga com més cívica millor per tindre una societat més bona.

Conclusió l’única manera d’acabar amb els actes incívics és educar la societat des de menuts, impartint
l’educació tant a les escoles com a casa. D’aquesta manera la propera generació tindria en compte el
conjunt de la societat sense pensar sempre en un mateix.

118
Organitzacions provades amb compromís social (ONG)
A l'actualitat al planeta Terra hi ha molts llocs on la població necessita ajuda.
Els governs moltes vegades han fet oïdes sordes a aquests problemes per això existeixen les
organitzacions no governamentals que ajuden molta gent que els governs tenen oblidada.
Tenim molts tipus de organitzacions com les que donen menjar, les que porten ajuda mèdica,
les que porten educació i altres que ajuden amb plans de desenvolupament d’infraestructures
per a fer carreteres, canalitzacions d'aigua i xarxes elèctriques.
Aquestes organitzacions actuen tant en els països rics com en els pobres.
En els països rics solen donar de menjar a la gent menys afavorida de les societats avançades i
en els països pobres porten de tot per exemple en els llocs molt castigats pels conflictes o
desastres naturals sense aquesta ajuda la gent no tindria res ja que cal portar-hi el menjar,
l'aigua, l'atenció hospitalària i l'educació.
Amb programes d'alimentació ajuden el desenvolupament dels xiquets malnodrits amb l'ajuda
mèdica fan programes de vacunació, posen hospitals de campanya per atendre la població i
fan intervencions quirúrgiques.
I a més fan infraestructures pel desenvolupament de societats castigades perquè tinguen
mitjans de transport i seguretat.
Tota aquesta feina normalment la fan d'una manera altruista professionals que sacrifiquen les
seues vacances i el seu patrimoni i tot per ajudar la gent necessitada.
Aquestes organitzacions donen l'ajuda que els governs no donen a la gent desafavorida, per
això, la humanitat no pot mirar cap a un altre lloc i ha de començar a prendre mesures perquè
els governs siguen responsables i ajuden la gent.

119
Formació científica en el sistema educatiu
Des del segle XX la humanitat ha fet grans progressos científics, els quals han canviat per
complet la nostra manera de viure.
Durant aquest període hem viscut múltiples avanços en moltes àrees com a la medicina, als
mitjans de transports, a la comunicació i al l’entreteniment.
Així que hem d'adaptar l'educació als nous temps, els governs hauran de fer canvis en el
sistema d'educació perquè la formació científica del joves siga l'adequada pel seu futur i el de
la societat.
Als col·legis i instituts s’hauran d’impartir noves assignatures de ciències, adaptar les
assignatures actuals a la nova realitat, posar als centres educatius instal·lacions adequades
com per exemple moderns laboratoris.
També els mestres hauran d'actualitzar els seus coneixements en ciències i per això hauran de
fer cursos de reciclatge.
Però estos cursos són prou bons i adequats a les aules?
Per tot això es molt important que els joves reben una bona formació en ciències, la joventut
ha de continuar el desenvolupament de la societat.
Si no ajudem els joves perquè tinguen una educació avançada el progrés del país i de la resta
del planeta es vorà afectat. Ja que els joves hauran de lluitar amb el canvi climàtic, els residus
nuclears i molts altres problemes hem de fer que tinguen la millor formació possible.

120
El futur dels xicotets comerços
El sector del xicotet comerç sempre ha tingut problemes per a sobreviure ja que solen ser
negocis familiars que tenen pocs recursos per a enfrontar-se amb dificultats, per això qualsevol
canvi fa que patisquen molt i hagen de tancar.
Hem de tenir en compte que actualment vivim a un món globalitzat i el xicotet comerç ha
d’adaptar-se als canvis que allò implica com tota la resta del comerç. Ara amb el progrés dels
mitjans de transport i de les noves tecnologies hi ha molta competència, es pot vendre de tot a
qualsevol lloc planeta.
Això implica competir amb comerços d'altres països a on les matèries primeres i els costos
laborals són més econòmics.
El xicotet comerç tradicional ha de d’evolucionar amb el temps, és a dir, deu ha de canviar el
seu model de negoci per a sobreviure.
Haurà de tindre iniciatives com associar-se amb altres xicotets negocis per a compartir
recursos, explorar nous mercats per la xarxa i així aplegar a més clients ja que la Internet
combinada amb el progrés al món del transport donen un fum de possibilitats de negoci.
Els governs hauran d'ajudar els als xicotets comerços, sobretot ací perquè són és una part molt
important del nostre teixit comercial, i a més el xicotet comerç ha de deu de treballar per a
trobar nous espais a on traure profit.

121
Fam al món
A l'actualitat al planeta Terra hi ha un fum de llocs on la població no té suficients recursos, i per
tant patix fam.
Aquesta situació ha succeït tota la vida, no obstant això, ara per ara és insostenible perquè hi
ha més gent que mai al planeta patint la falta de menjar.
Quasi tots el dies veiem imatges de persones famolenques arreu del món.
I periòdicament ens informen de les dades obtingudes per qualsevol estudi elaborat per alguna
organització, en què en el que es conten per milions les persones que passen fam al món.
Estos estudis també solen donar informació de la quantitat de menjar que acaba en
l´abocador, i donen a entendre que el planeta té recursos suficients per a alimentar tots els
humans.
Tenim per l’una banda molts països rics en recursos naturals però molt poc desenvolupats, en
general pel colonialisme i el capitalisme global, plens de gent en situació de pobresa extrema.
Solen tindre economies molt dèbils amb governs corruptes
Per l'altra banda tenim bosses de població als països anomenats rics que es queden fora del
sistema sense recursos econòmics.
A més, moltes de les persones que passen fam viuen en països que exporten determinats
aliments a la resta del món. Disposen de matèries primeres per a elaborar altres aliments.
Aleshores per què hi ha gent que passa fam?
Doncs per una banda perquè els països on viuen estan governats per persones corruptes a les
quals no els importa el benestar del seu poble, sinó el seu compte corrent.
Els grans beneficiats d'açò, sens dubte, són els grups de poder, com les grans corporacions i els
fons d'inversió que s’emporten portant-se tots el recursos del països del tercer món i fan fent
pressió als governs del primer món perquè reduïsquen el gasto social les despeses socials i
retallen drets laborals, tot per a augmentar els seus beneficis.
I tampoc cal oblidar els habitants i governants dels països que mirem cap a un altre costat
sense importar-nos el problema mentre no ens afecte, i continuem comprant determinats
productes tot i que sabem el que hi ha darrere.
La humanitat haurà de lluitar i fer pressió als seus governs per a donar la volta a la situació.
En un món globalitzat com l´actual, si es feren polítiques globalitzades, molts dels problemes
que existeixen, com el de la fam al món, podrien solucionar-se, almenys minimitzar-se.
Hi ha qui pensarà que mentre hi haja interessos econòmics per mig no hi haurà solució,

122
Hi ha recursos suficients per a tots, perquè la gent tinga el necessari per a viure bé, i perquè els
rics seguisquen sent rics encara que potser no tant.

Ubicació de les antenes

Des de finals del segle XX la Humanitat ha fet grans progressos tecnològics a la comunicació
QUE han canviat la nostra manera de viure.
Un dels grans avanços és la comunicació per xarxes aèries. Aquest avanç ha generat una gran
transformació en tots els àmbits de la nostra societat ja que els telèfons mòbils i la resta de
connexions mòbils que utilitzem funcionen gràcies a elles.
Tenim una dependència molt gran de la telefonia mòbil, ja siga per a fer telefonades, escriure
en les xarxes socials o llegir els comentaris dels contactes, o simplement per la tranquil·litat de
portar un telèfon mòbil per a emprar-lo davant qualsevol imprevist o ser localitzat per
qualsevol motiu.

123
Els telèfons mòbils per a fer la tasca principal per a la qual han sigut dissenyats han d´estar
connectats a una ret xarxa de telefonia, si no no poden fer ni rebre telefonades ni navegar per
internet.
A més, les companyies telefòniques ofereixen un bon grapat de diners als propietaris de
edificis o comunitats de propietaris per instal·lar les antenes, però no hi ha manera.
I ara arriba el problema, ningú vol tindre antenes de telefonia mòbil a sa casa, malgrat que els
científics no han pogut demostrar que una exposició massa alta a les ones electromagnètiques
generades per les antenes afavorisca l´aparició de càncer, hi ha una creença popular que sí que
en són causants.
Als darrers anys han eixit notícies als mitjans de comunicació de gent que deia que es patienre
greus malalties per culpa de la radiació emesa per alguna antena prop de sa casa i també de
manifestacions perquè llevaren alguna antena que estava prop d'algun col·legi o parc on van
xiquets.
Però també és cert que no està demostrat fefaentment que les antenes produïsquen danys a
la gent.
El que resulta més paradoxal és que els estudis diuen que davall de l´antena és on hi ha menys
exposició, ja que fa efecte paraigües, i quan una comunitat de propietaris no ha donat el
consentiment per a instal·lar l´antena a la seua teulada o al terrat, renunciant als diners oferits
per la companyia, si finalment es posa en un edifici pròxim, es queden sense els diners i
damunt més exposats a les ones.
La societat viu en una contínua contradicció.
Tothom genera fem, som conscients que una part molt important acaba en un abocador, però
ningú vol abocador prop del seu municipi. Volem el contenidor prop, però no davant de casa.
Utilitzem electricitat, volem que siga generada per fonts alternatives, però pagar com si fóra
nuclear. Volem emprar els telèfons mòbils, però en ma casa que no posen cap antena.
Conclusió, la societat necessita afrontar com gestionar l’ús d'aquests avanços i caldrà prendre
mesures per a posar les antenes en llocs on no siguen perilloses per a la salut de ningú.

124
 La imatge personal en el treball

A la societat actual aconseguir treball moltes vegades és molt difícil i a més hi ha molta
precarietat laboral, bastants treballs són temporals, a temps parcial i amb sous molt baixos.
Per això una bona imatge pot ajudar-nos a la nostra carrera professional.
I és que, cada lloc de treball requereix d´una imatge. No és el mateix treballar en banca i portar
una americana que treballar al camp i portar eixa americana. I tampoc es pot comparar a un
advocat amb l´orella foradada de pírcings amb un cambrer d´una discoteca amb un tatuatge al
coll.
És a dir, cada situació exigeix unes normes de comportament bàsiques, i entre estes normes
trobem la imatge personal que cal donar.

125
Cal tenir en compte que la imatge no és només anar net, ben vestit i portar els cabells pentinats
també el nostre comportament en forma part, cal parlar correctament, tenir bones maneres i
ser educats.
Així que en el treball o en una entrevista de treball cal donar bona imatge, l'objectiu principal és
agradar i fer més còmoda la convivència de tots al treball.
A més d’anar amb una roba adequada i net també cal tenir molta cura amb la nostra manera de
parlar, no hem de parlar lent ni ràpid i no hem de cridar fort mai; escriure i redactar bé, sobretot
en el moment de crear un currículum; finalment també cal tindre un bon llenguatge corporal.
Malgrat que per a exercir un càrrec tingues les millors qualitats, si la teua imatge no s´adapta al
que vol transmetre l´empresa tindràs bastant complicat ser l´elegit.
Un clar exemple d´açò el ho tenim en els polítics. Segons el partit de què formen part vesteixen
i mantenen una imatge personal més propera al tipus de votant a qui s’adrecen.
Tant és així que fins els alts funcionaris que estan acostumats a tractar amb els equips de govern,
van adaptant la seua indumentària a la de la legislatura i als governants.
Trist valorar la capacitat d´una persona en funció de la seua imatge personal, tot i que jo sóc el
primer que tinc prejudicis.
Si entre en a una tenda, preferisc ser atés per una personal amb una imatge estil el Corte Inglés,
per posar un exemple, que no pas per una amb estil d´un Kebab.
La imatge personal està tan inclosa en el nostre dia a dia des de ben xicotets, que sense voler el
tenim al subconscient.
Cal fer un esforç molt gran perquè no influïsca en les nostres decisions, però, en qualsevol cas,
és força complicat, potser en un futur no molt llunyà.
Està tan arrelat a la nostra societat que cada dia pareix que tinga més importància la imatge
personal.
Tothom ha de ser conscient de la importància de la nostra imatge al treball i per això caldrà
cuidar-la per a tindre el millor ambient al lloc de treball.

Teories alteratives: conspiracions (origen sida, home a la lluna)

És ben clar que ara per ara vivim en una època en què qualsevol esdeveniment d´importància
mundial és motiu de xafarderies.
Quan aquestes xafarderies s´estenen arreu del món poden arribar a convertir-se en teories
alteratives.

Quan va morir Elvis? Doncs des d´aleshores existeix la teoria que no està mort, sinó que viu
anònimament en algun lloc remot del món.
I què dir del primer viatge de l´home a la lluna allà per l´any 1969. Encara hui hi ha qui pensa que
fou un muntatge, que l´home mai ha arribat a la lluna. No deu ser per la quantitat d´objectius
que s´han abastat en matèria espacial.

126
Una altra cosa són les conspiracions basades en teories en què hi ha una part, que podríem dir
que és la beneficiària d´un esdeveniment, tot i que mai es pot comprovar.

Per exemple, quan apareix una malaltia letal, diguem sida, ebola o similar, no és veritat que
l´empresa farmacèutica que hi trobe la vacuna pot guanyar moltíssims diners?

Per tant, no hi pot estar interessada en una societat com l´actual, en què el motor són els diners,
que aparega un virus mortal per a tindre l´oportunitat d´un èxit sanitari i econòmic?
I si la irrupció d´estos virus no fóra casual sinó provocada per algú que pensa traure´n profit? Al
cap i a la fi què signifiquen uns quants morts si poden omplir-me la butxaca.

Hi ha teories alteratives que no són més que xafarderies, perquè en cas contrari ja se n’hauria
descobert la realitat, a més que es tracta d´una tipologia de teories en què no hi ha cap
beneficiari.

Per altra banda, existeixen unes altres teories, en què sí hi ha una part beneficiada, i en cas de
ser certes no estarien gens interessades que es descobrira la veritat, per la qual cosa farien tots
els possibles per ocultar-la.

Per què es va afonar realment el Titanic? Les quatre teories alternatives

Diverses investigacions apunten els "altres motius" pels quals el transatlàntic va acabar en el
fons del mar

La matinada del 14 al 15 d'abril de l'any 1912 el món va viure amb horror una de les majors
tragèdies navals de la història. Aquella nit va naufragar en l'Atlàntic Nord el transatlàntic
britànic Titanic, que realitzava el seu viatge inaugural des de Southampton, d'on havia partit el
10 d'abril, a Nova York. En total, 1.514 de les 2.223 persones que viatjaven en el buc van morir
a causa de l'afonament del que fins llavors era el major transatlàntic mai construït.
La causa del desastre del Titanic, orgull de la companyia naviliera White Star Lines, s'ha
atribuït històricament i de forma pràcticament unànime al xoc del Titanic contra un iceberg a
les 23:40 hores del 14 d'abril.

La col·lisió, ocorreguda a uns 600 quilòmetres al sud de Terranova, va causar l'obertura de

diverses vies d'aigua en el cas del buc, la qual cosa va provocar que se n'anara afonant
gradualment per la seua part davantera mentre la popa se n'anava elevant. En menys de 3
hores, el transatlàntic es va afonar completament, amb bona part del passatge atrapat en
coberta davant la falta de suficients pots salvavides.

Tanmateix, malgrat esta versió oficial sobre la tragèdia ocorreguda la nit del 14 al 15 d'abril de
fa 106 anys, en els últims temps han sorgit diverses teories alternatives sobre les causes finals
de la tragèdia.

Incendi en la zona de calderes

Segons esta teoria, plasmada en el documental 'Titanic: la nova evidència' -basada en una
investigació del periodista irlandés Senan Molony-, la causa que va precipitar l'afonament del
Titanic va ser un incendi en la zona de calderes. Esta hipòtesi sosté que el foc va afectar a un
dels magatzems de carbó del transatlàntic i va provocar el debilitament del casc metàl·lic.
A partir de dos imatges del Titanic en el qual s'aprecia una misteriosa taca en el cas del vaixell,
Molony sosté que l'incendi va començar estant encara el transatlàntic en la drassana i seguia
latent quan el buc va salpar de Southampton el 10 d'abril. En la seua opinió, el foc va debilitar
el casc i va fer que no poguera suportar el xoc contra l'iceberg. De no haver sigut per l'incendi,

127
sosté esta investigació, el Titanic hauria tardat molt més temps a afonar-se i hauria sigut
possible rescatar a tots els passatgers.

El documental també apunta que Bruce Ismay, president de la naviliera White Star Line, era
coneixedor del foc, però va donar instruccions a la tripulació perquè no s'informara als
passatgers. Ismay va ser un dels passatgers que va aconseguir salvar la vida en pujar-se a un
dels pots salvavides del Titanic.

Un miratge
Potser una de les teories més sorprenents sobre el que realment va ocórrer aquella fatídica nit
entre el 14 i el 15 d'abril de 1912 és la que sosté l'historiador britànic Tim Maltin, un dels
principals estudiosos mundials del naufragi. En la seua opinió, aquella matinada es van donar
unes condicions meteorològiques excepcionals en la zona on es va produir l'afonament.
Concretament, s'hauria produït la col·lisió entre dos masses d'aire, una molt freda i l'altra molt
càlida, la qual cosa hauria provocat un miratge que va fer que la tripulació no advertira la
presència de l'iceberg contra el qual va xocar el Titanic. Segons esta hipòtesi, esta il·lusió òptica
s'hauria produït quan el Titanic va abandonar el corrent càlid del Golf i va entrar en la freda del
Mar de Labrador. Este suposat miratge va fer que els tripulants en el lloc de vigía observaren
un fals horitzó mentre es dirigien cap a les panna# de gel. Quan estos van albirar l'iceberg, ja
era massa tard.

El "miratge de clima fred" es produïx quan xoca amb temps fred un front amb l'aire més càlid i
fa que la llum que passa entre el límit dels dos s'incline dràsticament, la qual cosa distorsiona
la forma en què apareix un objecte.

Reblons defectuosos
Després de l'afonament del Titanic, van passar més de 70 anys fins a la troballa del
transatlàntic. No va ser fins a l'1 de setembre de 1985 quan l'oceanògraf nord-americà Robert
Ballard va localitzar a quasi 4.000 metres de profunditat les restes del derelicte. La troballa va
permetre comprovar que els reblons del casc del Titanic presentaven notables deficiències. Ni
tots eren iguals ni tenien la mateixa composició ni tan sols estaven col·locats de la mateixa
forma. A més, els situats en la zona de proa i de popa eren de molta menor qualitat que els del
centre del vaixell.

Jennifer Hooper McCarty, de la Universitat de John Hopkins, i Tim Foecke, de l'Institut Nacional
d'Estàndards i Tecnologia dels EUA, van realitzar una exhaustiva investigació sobre estos
reblons, combinant anàlisis metal·lúrgiques amb l'estudi de la documentació del buc en les
drassanes d'Harland and Wolff, a Belfast (Irlanda del Nord), on es va construir l'enorme
transatlàntic.
Els assajos en laboratori van corroborar que, sotmeses a una alta pressió, estes peces
metàl·liques podien saltar, provocant clevills en les planxes d'acer del casc del transatlàntic i
obrint vies d'aigua. En este sentit, segons esta teoria va ser la mala qualitat dels reblons i la
seua col·locació defectuosa la que va provocar la tragèdia.
La Lluna i la marea
Experts com l'astrònom Donald Olson, de la Universitat Estatal de Texas-Sant Marcos, o el
científic Richard Corfield, de l'Institut de Física britànic sostenen que la Lluna va jugar un paper
fonamental en l'afonament del Titanic.
Segons la seua teoria, el 4 de gener de 1912, quatre mesos abans de la tragèdia, es va
produir una rara alineació entre la Lluna i el Sol que va provocar que els estirons gravitatoris
d'estos astres es reforçaren mútuament. Alhora, es va produir també el màxim acostament
entre la Lluna i la Terra en 1.400 anys i el màxim acostament de la Terra al Sol.

128
Estes circumstàncies van ser les que, segons estos experts, van provocar una marea
inusualment alta que va provocar que una gran quantitat d'icebergs que en esta època
quedaven atrapats en aigües poc profundes del Mar de Labrador reprengueren el seu camí cap
als corrents oceànics del sud. Segons els investigadors, va ser esta circumstància la que va
provocar el xoc del Titanic i en última instància el seu afonament.

Viatges tripulats a l’espai: un repte per a la humanitat

La humanitat ha fet grans progressos científics des del segle XX, els quals han canviat per
complet la nostra manera de viure.
Un d'ells ha sigut la conquesta de l'espai per l'home, a mitjans de segle XX l'home arribà a la
Lluna i a més a l'actualitat hi ha una estació espacial internacional en òrbita a la terra a on
treballen científics de tot el món conjuntament, satèl·lits que ens fan la vida més fàcil a tots i
aparells d'observació per a investigar l'espai profund.

129
Per què esta afició? Doncs no és una resposta fàcil. Cal recordar que molta gent està disposada
a viatjar a un altre planeta sense possibilitat de tornar. Renuncien a tot ací en la terra, per una
vida desconeguda i que a ben segur no serà gens fàcil.
Potser les pel·lícules de ciència ficció els han fet imaginar-se la vida a l´espai com una cosa
idíl·lica.
Actualment uns del reptes que té l'home per desenvolupar a la carrera espacial són els viatges
tripulats i el primer objectiu és sent el primer l'objectiu és anar a Mart.
No obstant això, posar l'home al planeta roig planteja un fum de dificultats tècniques tant per
a anar i tornar com per a estar-s’hi.
Ara per ara no existeix cap vehicle espacial capaç de portar l'home tan lluny i per si açò no fóra
prou tampoc hem desenvolupat la tecnologia perquè el ser humà puga establir-se sense cap
risc per a la seua vida.
Cap la possibilitat que la seua vida ací d´estes persones no els òmpliga l´ànima i estiguen
buscant una eixida heroica.
Malgrat la predisposició d´estes persones, tot els avanços que es facen en esta matèria serà
pel gran treball dels científics, els vertaders responsables que un repte com aquest puga ser
realitat.
Els motius de la comunitat científica per a portar endavant este repte per a la humanitat
també poden ser diversos:
En primer lloc, potser busquen una solució per a la humanitat per al dia que la Terra muira.
Una altra hipòtesi és que ho fan per obtindre més coneixements de l´espai i altres planetes per
aplicar-los a la terra.
A més dels motius anteriors, com que els científics són persones acostumades a plantejar-se
reptes personals que els facen superar-se, potser este repte a soles en significarà un més per a
este col·lectiu.
Enviar humans a l´espai és una motivació per als científics mentre que per a la gent que vol
participar dels primers viatges sense cap tipus de garantia és una mena de fantasia en la qual
volen participar.
Així que, caldrà analitzar l'opció més òptima per a aconseguir un objectiu per a desenvolupar
tecnologia per a explorar l'espai amb tripulació humana o sense tripulació.

130
Mobilització socials i xarxes de comunicacions
Des de finals del segle XX la Humanitat ha fet grans progressos tecnològics a la comunicació
que han canviat la nostra manera de viure.
Un dels grans avanços és Internet.
L'home actual viu connectat a la xarxa tot el dia, en tots els llocs i tothora, gràcies als telèfons
mòbils, les tauletes i els ordinadors.

131
Així que per una banda tots tenim accés a molta informació ràpidament i per l'altra tots estem
connectats entre nosaltres mitjançant aplicacions.
Això ha generat una gran transformació en quasi tots els àmbits de la societat moderna; ara la
gent pot ser molt més participativa a la vida política ja que pot fer-se oir fàcilment i també pot
organitzar-se ràpidament per a demanar més justícia social i laboral.
Aquests avanços ens han donat molts avantatges per al desenvolupament de la participació
ciutadana a les institucions i del progrés de la transparència a la política.
No obstant això, també és cert que hi ha un transfons perillós en l’ús perquè es pot aplegar al
xantatge ja que grups malintencionats poden fer pressió d'una manera anònima, en cas
d'alguna vulnerabilitat a la seguretat de la xarxa, per a aconseguir el seu objectiu.
La societat haurà d’afrontar com gestionar l’ús d'aquests avanços i caldrà prendre mesures per
a facilitar la vida política sense perdre de vista la protecció a la intimitat de la gent ja siga
pública o anònima.

L´obsolescència programada

L'obsolescència programada o obsolescència planificada és la planificació de la fi de la vida útil

d'un producte o servei de manera que aquest es torni obsolet o inservible al cap d'un període
calculat per endavant pel fabricant o empresa de serveis, durant la fase de disseny del
producte o servei. L'obsolescència programada s'utilitza en productes molt variats i, per a la
indústria, estimula positivament la demanda en animar els consumidors a comprar de forma
artificialment accelerada nous productes.

132
L'obsolescència programada va ser desenvolupada per primera vegada entre 1920 i 1930,
moment en què la producció en massa va començar a forjar un nou model de mercat en el
qual l'anàlisi detallada de cadascuna de les seves parts va esdevenir un factor fonamental per
aconseguir l'èxit.

Segons alguns observadors, el 1924 el Càrtel Phoebus, lobby dels principals fabricants de
bombetes del món occidental, es van posar d'acord per imposar una estandardització a la
producció de les làmpades incandescents, amb la finalitat de garantir una esperança de vida de
cada unitat de només unes 1.000 hores, obligant així al recanvi de les bombetes i augmentar
els guanys de les empreses.

L'elecció de fabricar productes que es tornin obsolets de manera premeditada pot influir
enormement en la decisió de l'empresa sobre la seva arquitectura interna de producció. Així, la
companyia ha de sospesar si utilitzar components tecnològics més barats satisfà o no la
projecció de vida útil dels seus productes. Aquestes decisions formen part d'una disciplina
coneguda com a enginyeria del valor.

Hi ha el risc, però, d'una reacció adversa per part dels consumidors en descobrir que el
fabricant es va acarnissar en què tal producte es torni obsolet ràpidament, fent que canviïn a la
competència, basant la seva elecció en la durabilitat i qualitat del producte. L'ús de
l'obsolescència planificada no sempre és fàcil de determinar, i es complica encara més quan es
tenen en compte altres factors relacionats, com la constant competència tecnològica o la
sobrecàrrega de funcions, que si bé poden expandir les possibilitats d'ús del producte en
qüestió també poden fer-ho fracassar rotundament.

L'objectiu de l'obsolescència planificada és el lucre econòmic immediat, de manera que la cura

i respecte de l'aire, aigua, medi ambient i per tant el ser humà, passa a un segon pla de
prioritats. Cada producte que es torna obsolet, suposa contaminació. És un evident problema
de l'actual sistema de producció i econòmic: no s'ajusta en absolut a l'harmonia i equilibri de la
natura.

Segons Latouche els fonaments de la societat del creixement són la publicitat, l'obsolescència
programada i el crèdit. Pel que fa al segon concepte - obsolescència programada- Latouche ha
volgut denunciar que si les persones no cedeixen a la persuasió publicitària i refusen de canviar
els objectes que tenen «hauran de convertir-se en consumidors forçats, ja que els objectes avui
es fabriquen de tal manera que duren poc; quan s'espatllen surt més car reparar-los que
comprar-ne un de nou». Finalment s'ha referit al crèdit com una opció que permet endeutar
cada vegada més i ha posat en relleu que molts economistes saben que aquesta situació és
insostenible però no diuen res.

Hi ha un altre tipus d'obsolescència: la que torna obsolet a un bé de consum perquè ha deixat

d'estar de moda. Alguns exemples serien els monitors de pantalla plana que reemplacen als
estàndards encara que funcionin (o bé als receptors de televisió), o bé els colors, formes i
materials de la roba que parlen sobre la temporada en què van ser adquirits. Aquesta forma
d'obsolescència pot ser aplicada a qualsevol bé.

Aquesta estratègia d'introduir petits canvis o millores en productes per tal de fer comprar nous
productes malgrat que els anteriors segueixin essent útils forma part de la teoria de la qualitat
total, introduïda per William Edwards Deming.

Obsolescència en economia

133
En economia, l'obsolescència equival a la depreciació dels elements o sistemes productius
encara utilitzables, però que degut al progrés obliga a a substituir-los per altres de major
productivitat. El fenomen de l'obsolescència influeix decisivament en l'economia, a l'exigir
freqüents i costoses inversions de capital, de difícil amortització quan l'aparell productiu no
pot funcionar al màxim.

L'obsolescència econòmica procedeix d'una variació, autònoma o induïda, de la demanda dels

consumidors. La modificació és autònoma quan es modifica la demanda del producte (per
exemple, com a conseqüència d'un augment dels ingressos). En aquest cas, la nova demanda,
que ja no pot satisfer-se amb l'utillatge existent, obliga a revisar-lo, encara que alguns dels
seus elements poden encara funcionar i a reemplaçar-lo per altre més potent. La modificació
és induïda quan els productors ofereixen els consumidors productes de substitució, segons una
política de diferenciació del producte, de tal manera que puga fer passar de moda un
determinat objecte abans preferit pel públic. En aquestes condicions, la política de
diferenciació pot forçar els productors a canviar el seu material, encara utilitzable, a fi
d'adaptar-lo a una nova creada pel innovador.

També la podem definir com la situació produïda per l'aparició i desenvolupament de noves
tecnologies que fan que els actius d'una empresa quedin antiquats. Altres causes són les
variacions en la demanda, de manera que diferents equips siguin més indicats per als diferents
volums de producció, les disposicions estatals, els factors ecològics, els canvis en la política
interna de l'empresa i les alteracions en la retribució del capital o del treball. L'obsolescència
és una de les raons per dur a terme una política d'amortitzacions que permeti dotar anualment
a l'empresa d'uns fons que, en el moment de retirar algun element de l'immobilitzat, serveixin
per finançar l'adquisició del nou element patrimonial.

Tipus d'obsolescència

Per a Vance Packard són tres:

 Obsolescència de funció: Es dóna quan un producte substitueix un altre per la seva

funcionalitat superior.

 Obsolescència de qualitat: Es dóna quan el producte es torna obsolet per un mal

funcionament programat.

 Obsolescència de desig: Ocorre quan el producte, tot i ser completament funcional i no

havent substitut millor, deixa de ser desitjat per qüestions de moda o estil, i se li
assignen valors pejoratius que disminueixen el seu desig de compra i animen a la seva
substitució.

Així mateix, podem trobar tres formes d'obsolescència programada:

 obsolescència incorporada

La primera d'elles, podria fàcilment ser considerada com un delicte, ja que provoca un
perjudici econòmic als usuaris que adquireixen el producte amb expectatives de durada i
disponibilitat. És font de controvèrsia i és la forma més tractada en totes les fonts
d'informació.

 obsolescència psicològica

Un gran nombre d'electrodomèstics, especialment els que es coneixen com PAE (Petit Aparell
Electrodomèstic), no duren tant com en el passat, i 'tots tenim experiències recents referent a

134
això! A més els fabricants promouen nous productes en funció de la moda i el luxe, fent que
els models anteriors no siguin atractius. L'Obsolescència Psicològica és comú en la indústria de
la moda, i cada vegada més, a la dels béns de consum

 obsolescència tecnològica

Una altra forma d'obsolescència programada és l'actualització contínua i ràpida de productes

com ordinadors, d'entreteniment, telefonia mòbil. L'obsolescència programada genera
compres de substitució i ingressos per a les companyies

Aquest fenomen és part de la lògica de l'esquema extreure - fabricar - eliminar de les societats
de consum del segle XX i començaments del XXI. Davant d'aquests plantejaments apareixen
conceptes alternatius com el de l'Economia Circular.

La venda ambulant de productes, sobretot en les zones de platja, és una tècnica molt estesa.

A l'actualitat hi ha venda ambulant de tot tipus de productes en les platges del nostre territori i
de la resta del país, la majoria és venda de beguda i menjar.

Tristament la gent de la venda ambulant treballa moltes hores al sol en una situació precària per
poc diners, per això les màfies que controlen aquest negoci s'aprofiten i contracten gent en
situació de risc i de desemparament.

135
Aquest és un negoci que ha generat molta controvèrsia a la societat ja que hi ha gent a favor i
altra en contra, per exemple la majoria dels empresaris amb negocis prop de les platges estan
en contra perquè perden vendes, tampoc agrada aquesta venda a la gent que va a la platja a
relaxar-se.

En alguns llocs inclús s'han produït enfrontaments físics entre els venedors i la gent que hi està
en contra.

No obstant això hi ha gent a qui agrada aquesta venda perquè així tenen molts servicis sense
alçar-se de la tovallola, com comprar beguda, menjar i inclús rebre un massatge.

Altres també defenen aquesta venda perquè és una eixida per a la gent desfavorida.

Per això, caldrà prendre mesures perquè aquesta venda no siga motiu de conflicte entre la gent
i que així tots puguem disfrutar de la platja.

Venda ambulant no autoritzada

La venda ambulant no autoritzada és una realitat molt present a la vida quotidiana de molts
municipis catalans. En aquesta realitat intervenen diferents actors: les persones que venen, les
administracions, la policial, l’aparell judicial, els mitjans de comunicació i la societat. I en el
qual intervenen factors diversos: l’ús de l’espai públic, la relació amb els comerciants, la
il·legalitat de l’activitat, la Llei d’Estrangeria, l’actuació policial… Una realitat complexa que
sempre s’explica de manera superficial facilitant la generació d’estereotips i prejudicis, fins i
tot criminalitzant les persones implicades justificant accions que des de SOS Racisme
considerem discriminatòries.

Per SOS Racisme és important donar a conèixer que els i les venedores ambulants pateixen
racisme. I pateixen abusos: el 2015, el 15% de les denúncies de racisme rebudes al Servei
d’Atenció i Denúncia van ser de venedors ambulants. I és des d’aquest punt de vista que ens
posicionem en el nostre treball amb la venda ambulant no autorizada.

Vivenda sostenible

A l'actualitat hi ha una gran preocupació al planeta per l’impacte de l'ésser humà al medi
ambient a causa de la seua activitat.

Hem tallat molts boscos, emetem gasos contaminants a l'atmosfera i hem modificat molts
entorns naturals.

136
Per exemple el canvi climàtic ha provocat un augment de la temperatura i a causa d'això tenim,
entre altres, el desgel dels pols, l'augment del nivell de la mar i més desastres naturals.

A més la indústria i l'agricultura han generat molts danys a la naturalesa com l’esgotament
d'aqüífers i abocaments contaminants.

A l'actualitat hi ha molta gent que vol disminuir el nostre impacte amb tot tipus de mesures com
la creació dels automòbils elèctrics, la implementació de l'economia circular i la construcció de
vivendes sostenibles.

Les vivendes sostenibles són aquelles que consumeixen molta menys energia que les vivendes
habituals gràcies a diversos sistemes per a l'estalvi energètic.
Aquestes cases es construïxen amb materials responsables i amb una ubicació per aprofitar
l'energia del Sol perquè amb una bona situació s'estalvia molta energia ja que es necessita
menys il·luminació artificial i també aquesta energia s'aprofita per l'estalvi en calefacció.
A més amb la il·luminació amb bombetes led o de baix consum i amb electrodomèstics d'última
generació es gasta menys electricitat i per tant es contamina menys.
Tot això ajuda a disminuir l’impacte del ser humà al món, no obstant això, caldrà prendre moltes
més mesures per a aconseguir un equilibri entre la nostra activitat i la naturalesa.

L'edificació sostenible busca minimitzar l'impacte ambiental de la seva activitat en el medi

ambient i dels seus habitants al llarg del seu cicle de vida.

Els principis de l'edificació sostenible inclou:

 La consideració de les condicions climàtiques, la hidrografia i els ecosistemes de

l'entorn en què es construeixen els edificis, per obtenir el màxim rendiment amb el
menor impacte.

 Ús eficient de l'energia mitjançant l'ús de solucions constructives que permetin cobrir

la demanda amb l'energia solar passiva i la resta amb fonts d'energia renovables.

 L'eficàcia i moderació en l'ús de materials de construcció tenint en compte l'impacte

ambiental al llarg del seu cicle de vida.

 L'ús eficient de l'aigua mitjançant l'aprofitament de l'aigua de pluja, la reutilització de

l'aigua i el reciclatge de les aigües grises.

 La protecció de la salut dels ocupants i la millora de la productivitat dels empleats

 La reducció dels residus, la contaminació i la degradació del medi ambient

En altres paraules, el disseny d'edificis sostenibles consisteix a trobar l'equilibri entre la

construcció d'edificis i la sostenibilitat mediambiental definida en l'informe Brundland com la
satisfacció de les necessitats de les generacions actuals sense comprometre la capacitat de les
generacions futures per satisfer les seves necessitats. Això requereix una estreta col·laboració

137
de l'equip de disseny d'edificis, arquitectes, arquitectes tècnics i enginyers, i el client en totes
les fases del projecte.

La reducció de l'impacte ambiental

A nivell mundial, els edificis són els responsables d'una part important del consum de l'energia,
l'aigua i el l'ús dels recursos naturals per a l'ús com a productes de construcció. El sector de la
construcció té el major potencial d'oferir importants reduccions en les emissions a baix o cap
cost. Els edificis representen el 18% de les emissions globals d'avui en dia, o l'equivalent a 9
milions de tones de CO2 a l'any. Si les noves tecnologies en la construcció no s'adopten durant
aquest període de ràpid creixement, les emissions podrien duplicar per a l'any 2050, d'acord
amb l'informe del Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient.

L'Agència Internacional de l'Energia va llançar una publicació que estima que els edificis
existents són responsables de més del 40% del consum total d'energia primària del món i el
24% de les emissions globals de diòxid de carboni

Objectius de l'edificació sostenible

L'edificació sostenible inclou els beneficis ambientals, econòmics i socials essent aplicable en la
nova construcció i en la rehabilitació o renovació dels edificis existents.

Mentre que les pràctiques o tecnologies emprades en l'edificació sostenible estan en constant
evolució i poden diferir d'una regió a una altra, els principis fonamentals són: l'estudi de
l'emplaçament adequat i l'eficiència del disseny per aconseguir un aprofitament passiu de
l'energia, l'eficiència energètica, l'eficiència de l'aigua, l'eficiència dels materials, la optima
qualitat ambiental interior, l'optimització de les operacions de manteniment, la reutilització
del productes, la valorització dels residus i la minimització del rebuig de materials.

Emplaçament i disseny de l'edifici

La base de qualsevol projecte de construcció té les seves arrels en les etapes de

disseny. L'etapa de disseny, és la principal ja que de totes les etapes que formen el cicle de
vida d'un edifici és la que té un impacte major en el costos econòmics i ambientals de l'edifici.

Una decisió incorrecta en la fase de disseny pot fer impossible la seva subsanació en una etapa
posterior o fer-la inviable econòmicament.

L'eficiència energètica i les energies renovables

Els edificis sostenibles sovint inclouen mesures per reduir el consum d'energia tant l'energia
embeguda en els productes que s'utilitzen com l'energia per proporcionar serveis a l'edifici
com ara la climatització, il·luminació, etc...

Per a elegir productes amb un baix consum energètic s'utilitza les dades que subministren les
declaracions ambientals de productes.

Per reduir el consum d'energia en l'edifici en servei, els dissenyadors utilitzen eines per a
modelitzar l'edifici i preveuen el seu comportament. Actualment la tecnologia BIM permet que
aquesta modelització sigui en 3D i incorpori informació per al seu ús i manteniment posterior.

138
La generació in situ d'energia renovable a través d'instal·lacions integrades en l'edifici com
són l'energia solar , l'energia mini eòlica , la biomassa o la geotèrmia pot reduir
significativament l'impacte ambiental de l'edifici.

L'eficiència de l'aigua

La reducció del consum d'aigua i la protecció de la qualitat de l'aigua són objectius clau en la
construcció sostenible. Una qüestió crítica de consum d'aigua és que en moltes àrees, les
demandes sobre l'aqüífer subministrament excedeixen la seva capacitat de recuperar-se. En la
mesura del possible, les instal·lacions han d'augmentar la seva dependència de l'aigua, que es
recapta, utilitza, purificat i reutilitzat en el lloc. La protecció i conservació de l'aigua a tota la
vida d'un edifici es poden dur a terme mitjançant el disseny d'instal·lacions duals que reciclin
l'aigua residuals de la cisterna del vàter o mitjançant l'ús d'aigua per al rentat dels cotxes.

L'ús de materials ambientalment més sostenibles

En tots els projectes d'edificació cal que el projectista triï els materials i solucions constructives
amb què construirà l'edifici. Per a això disposa d'informació sobre les propietats i
característiques tècniques dels materials que li permeten triar el material més adequat per
garantir la qualitat, les prestacions i les exigències bàsiques que s'exigeixen. Ara bé, això es
complica quan es tracta d'avaluar el comportament ambiental d'un producte, ja que
difícilment trobarà en el mercat informació i dades fiables que li permetin comparar i prendre
una decisió al respecte.

Per donar resposta a aquesta imperiosa necessitat s'ha fet un important esforç a nivell mundial
en el desenvolupament del que es coneix com ecoetiquetes tipus III o Declaracions Ambientals
de Productes (DAP) (de l'anglès, Environmental Product Declaration, EPD).
Aquestes ecoetiquetes tipus III, formen part de la família d'etiquetes ecològiques definides en
la sèrie de Normes Internacionals ISO 14020.

Sent les úniques que faciliten informació del comportament ambiental del producte per
permetre la comparació amb altres productes similars mitjançant dades quantitatives basats
en l'anàlisi del cicle de vida el qual és verificat per un organisme independent que permet
acreditar que la informació és objectiva, comparable i creïble . Aquesta verificació independent
és la principal diferència amb les ecoetiquetes tipus II o autodeclaracions, definides en la
Norma ISO 14021 i en les que el fabricant d'un producte exposa informació sobre algun
aspecte ambiental del producte sense que aquest hagi estat comprovat i verificat per un
tercer.

La Direcció General de Qualitat de l'Edificació i Rehabilitació de l'Habitatge (DGQERH), la

Direcció General de Qualitat Ambiental (DGQA) del Departament de Medi Ambient i Habitatge
(DMAH) i el Col·legi d'Aparelladors, Arquitectes Tècnics i Enginyers d'Edificació de Barcelona -
CAATEEB- van impulsar la creació del primer Programa espanyol de Declaracions Ambientals
de Productes -DAP-. Aquest programa d'ecoetiquetes tipus III, específicament de productes de
la construcció, es diu Programa DAP®construcción i els productes registrats poden usar la
marca i el logotip DAP®cons per ser reconeguts al mercat.

139
El procés per obtenir una DAP®cons comporten la realització d'un inventari global i multicriteri
dels impactes ambientals del producte des del seu origen fins al final de la seva vida útil, amb
el qual es realitza una avaluació sobre una base científica i reglamentària, utilitzant el mètode
d'Anàlisi del Cicle de Vida (ACV), sent diversos els paràmetres que s'informen i entre els quals
destaquen: el consum energètic, l'esgotament de recursos, el consum d'aigua, els residus
sòlids, l'acidificació atmosfèrica, la pol·lució de l'aire i de l'aigua, la destrucció de la capa d'ozó,
la formació d'ozó fotoquímic, etc ...

Les declaracions ambientals de productes han d'ésser verificats per professionals o institucions
independents acreditades pels Programes comprovant el compliment de les normes
internacionals, els requisits del programa i les regles de categoria de producte corresponents
el que garanteix la veracitat, la qualitat i l'exactitud de la informació i les dades utilitzades.

Qualitat de l'aire interior

Els éssers vius utilitzem l'aire per obtenir l'energia que necessitem per mantenir-nos vius,
posant-nos en contacte directe amb l'ambient que ens envolta de forma directa i permanent.
L'aire ha de disposar d'un adequat estàndard de qualitat, amb una bona relació de gasos el
més lliures de contaminants possible. Alguns d'aquests contaminants tenen la capacitat de
causar malalties respiratòries, cardíaques o danys en altres òrgans del cos ja que els humans
utilitzem l'aire en els pulmons per l'oxigenació de la sang que circula per tot el cos.

Hi ha edificis en què els seus usuaris presenten un conjunt de malalties originades o

estimulades per la contaminació de l'aire. Aquesta circumstància ha estat definida per
l'Organització Mundial de la Salut ha com "Síndrome de l'Edifici Malalt".

La Qualitat de l'aire interior busca disposar d'un estàndard saludable de la qualitat interior de
l'aire mitjançant la renovació de l'aire interior amb la seva extracció de l'aire interior viciat i la
filtració de l'admissió de aire atmosfèric exterior.

La necessitat de disposar d'un bon confort interior en els habitatges, sense males olors, ni
humitats per condensació, ha comportat que es desenvolupin a cada país normatives
específiques per garantir una bona qualitat de l'aire interior en els edificis. A Espanya el marc
normatiu que el regula és el Codi tècnic de l'edificació -CTE- (2006) i el Reglament
d'Instal·lacions Tèrmiques en els Edificis -RITE- (2007).

En el CTE es desenvolupen les exigències bàsiques de qualitat que han de complir els edificis i
en el qual s'estableix que: "els edificis han de disposar de mitjans perquè els seus recintes es
puguin ventilar adequadament, eliminant els contaminants que es produeixen de manera
habitual durant l'ús normal dels edificis, de manera que s'aporti un cabal suficient d'aire
exterior i es garanteixi l'extracció i expulsió de l'aire viciat pels contaminants".

El compliment d'aquesta exigència bàsica es desenvolupa en el document bàsic DB HS-3

"Qualitat de l'Aire Interior", sent el seu àmbit d'aplicació els edificis d'habitatges, els
magatzems de residus, els trasters, els aparcaments i garatges; i, en els edificis de qualsevol
altre ús, als aparcaments i els garatges. Per a la resta d'edificis és d'aplicació el Reglament
d'Instal·lacions Tèrmiques dels Edificis -

140
Reducció dels residus

El sector de l'edificació és dels sectors que genera més residus. El sector de la construcció i
enderroc produeix un terç del total dels residus que es produeix a la UE. Una part d'aquests
residus són contaminants. És per això que es tant important actuar en la seva reducció
mitjançant la reutilització, la valorització dels residus i la minimització del rebuig.

La reutilització de productes és un dels camps que més recorregut li falta per córrer en el
nostre país. La indústria de la reutilització de materials pràcticament no existeix.

Quan els edificis arriben al final de la seva vida útil són enderrocats. La gestió dels seus residus
és fonamental per aconseguir, recuperar-los o valoritzar-los. La desconstrucció és un mètode
d'enderroc que permet la selecció dels materials en la pròpia obra per després traslladar-los
als centres de transferència o valorització.

Actualment a Catalunya hi ha una legislació que en regula el seu procés, tot i que les iniciatives
europees de la Comissió Europea estan impulsant mesures per a anar cap a una economia
circular. A Catalunya s'ha aprovat Estratègia d'impuls a l'economia verda i a l'economia
circular. L'organització espanyola GBCe ha realitzat un informe de posicionament del sector de
l'edificació en economia circular. Aquestes estratègies persegueixen la minimització del rebuig
potenciant-ne la valorització per a reduir la utilització de recursos naturals verges. En el cas de
la construcció es persegueix que els propis edificis siguin les canteres dels nous edificis.

La sequera i les seues conseqüències

És ben clar que ara per ara vivim un dels episodis de sequera a tot el país més importants des de
fa anys.

141
Al llevant espanyol gaudim d´un oratge envejable per a tothom, siguen del nord o del sud,
espanyols o estrangers.

Quan alguna persona ens visita i coneix el nostre oratge se n’enamora.

Malgrat això, tenim un greu problema amb la pluja, o plou moltíssim, barbaritats, en un curt
espai de temps, o no plou durant mesos.
Si no plou, lògicament, no podem disposar d´aigua emmagatzemada. Si plou massa no podem
aprofitar-la tota.

Per una banda el sòl no té temps per a filtrar-la i que passe a les aigües subterrànies del subsòl.

Per altra banda, la que es queda a la superfície buscant el seu camí, és tal el cabal, que les
cunetes construïdes per l´home per conduir-la als rius, barrancs, séquies, embassaments o
qualsevol altre mitjà de manera que arribe a algun lloc on es puga emmagatzemar per a l´ús
humà posterior, no donen l´abast.

Un gran percentatge de l´aigua de pluja troba un camí alternatiu que la condueix directament a
la mar.
De moment, en tots els períodes de sequera, s´ha preservat el consum humà, encara que s´haja
hagut de recórrer a tallar el servei durant unes hores.

El principal perjudicat per la falta d´aigua és el camp. Ja siga conreat o no. Ni li arriba aigua de
manera natural, ni per les instal·lacions del regadiu, la qual cosa fa que perda nutrients i fertilitat.
També cal recordar que molts processos industrials empren aigua, per tant, durant un període
perllongat de sequera, després de les restriccions a l´agricultura, el següent afectat seria la
indústria.

I per acabar, si seguira sense ploure, es quan començarien els talls a l’àmbit domèstic, i per fi la
gent s’assabentaria del greu problema de la sequera, i prendria consciència del valor que té obrir
l´aixeta i disposar d´aigua.

A tall de conclusió, una falta de pluja contínua pot produir una crisi econòmica per les pèrdues
al camp i a la indústria, i també una crisi social per les baralles per a intentar aconseguir aigua
d´altres zones excedentàries.

------------------------------------
La sequera o secada és un extens període que pot anar de pocs mesos a anys en el qual una
zona experimenta una deficiència en el subministrament d'aigua. Generalment això succeeix
quan una zona rep una precipitació meteorològica per sota de la mitjana del seu clima.

Des del punt de vista humà, la secada no és simplement un fenomen físic, sinó sobretot un
esdeveniment que senyala el trencament de l'equilibri entre la disponibilitat natural d'aigua i el
consum que en fa l'activitat humana i que pot causar greus danys a l'ecosistemanatural o a
l'agricultura de la zona afectada.

La sequera es diferencia de l'aridesa perquè aquesta descriu una zona geogràfica amb unes
característiques climàtiques de baixa pluviometria relativa.

La sequera pot tenir un impacte substancial sobre l'ecosistema i l'agricultura de la zona

afectada. Malgrat que les secades poden persistir per diversos anys, fins i tot una curta secada
pot causar un dany significatiu i afectar negativament l'economia .[3] Aquest fenomen global té

142
un ampli impacte en l'agricultura. L'ONU estima que cada any es perd per la secada, la
desforestació i inestabilitat climàtica una superfície de sòl fèrtil de la mida d'Ucraïna. Els llargs
períodes de sequera han estat històricament un factor iimportant d’emigracions humanes
massives o han originat crisis de subsistència al Sahel i Est d’Àfrica..

La secada és el risc natural l'anàlisi del qual resulta més complex. Per a caracteritzar la sequera
s'ha de tenir en compte els seus aspectes físics (reducció de les precipitacions) i humans (manca
d’abastiment d'aigua). Amb el desenvolupament econòmic hi ha hagut un augment constant de
la demanda d'aigua amb la qual cosa ha augmentat de fet la incidència de la secada

La sequera a la història

La sequera és una característica recurrent normal del clima de molts llocs del món. Es troba
entre els esdeveniments climàtics documentats més aviat, es troba a l'èpica de Gilgamesh i està
lligada als relats de la Bíblia com són l'Èxode dels hebreus cap a l'antic Egipte. La migració de fa
11.000 anys a Xile de caçadors recol·lectors està lligada a la secada també l’èxode dels primers
homes originaris de l’Àfrica en pot estar connectat fa uns 135,000 anys. En èpoques més recents
els humans van poder mitigar els efectes de la secada amb tècniques d’irrigació i la rotació de
conreus. Amb el gran increment de la densitat de la població mundial des de la Revolució
industrial els efectes de les secades han estat encara pitjors en països subdesenvolupats
econòmicament com la fam d'Etiòpia de 1984 a 1985, el conflicte armat de Darfur al Sudan que
també afectà el Txad on la secada hi va tenir a veure.
Tipus de secada

Mar d'Aral en retirada pel desviament de rius per a regar cotó.

A mesura que la secada persisteix es van intensificant i agreujant les conseqüències. S'acostuma
a definir la secada de tres maneres:[9]

1. Meteorològica és quan la secada és conseqüència d’un llarg període de precipitacions

per sota de la mitjana climàtica. Aquest tipus normalment precedeix els altres dos.

2. Agrícola afecten les collites potser motivada per l’erosió que faci que els sòls es degradin
i no puguin emmagatzemar tanta aigua com abans però sol anar lligada a la deficiència
de precipitacions.

3. Hidrològica Quan la reserva d’aigua (per exemple en embassament, llacs i aqüífers)

disminueix de manera significativa també pot ser provocada per causes alienens al
dèficit de precipitacions, per exemple al Kazakhstan ha rebut grans fons del Banc
Mundial per a restaurar les aigües que van ser desviades del Mar d’Aral en l’època de la
Unió Soviètica. També ha passat de manera semblant al Llac Balkhash, amb risc que
quedés sec.
Afectació mundial

Aproximadament 240.000.000 persones viuen a la conca dels rius de

l'Himàlaia[12] Índia, Xina, Pakistan, Bangladesh, Nepal and Myanmar poden experimentar
inundacions seguides de secades en les dècades a venir. La secada a l’Índia afectant el riu Ganges
és una preocupació particular, ja que proporciona aigua per a beguda i regadiu per a més de 500
milions de persones.[13][14][15] La costa oest d’Amèrica del Nord que depèn en gran part de l’aigua
de les Muntanyes Rocalloses i Serra nevada també podria quedar afectada.

143
L'any 2005, a parts de la conca del riu Amazones hi va haver la pitjor secada en cent anys. Els
arbres de la zona es creu que només podrien viure tres anys sota les condicions d’una secada
com aquesta.

A Austràlia hi ha grans zones de desert i semidesert conegudes com l'outback australià. Uns
investigadors australians i estatunidencs suggeriren que la primera expansió de les zones seques
al país va ser provocada per l'arribada dels primers humans fa uns 50.000 anys, ja que aquests
cremaren de manera regular grans zones de vegetació cosa que potser va evitar que
el monsó penetrés cap endins del continent australià. Austràlia podria en el futur experimentar
secades més extenses i intenses.

L'est d'Àfrica actualment experimenta les pitjors secades des de fa dècades, amb collites i
ramats arruïnats. Segons el programa de les Nacions Unides per l’alimentació quatre milions de
kenyans necessiten urgentment aliments.

A Europa en els darrers 1.000 anys s'han registrat diverses secades essent més importants al sud
del continent on la variabilitat de pluja interanual supera de vegades el 30% mentre que al nord
d’Europa la variabilitat està entre el 10 i el 15% :

 1303 : sembla ser la secada més important del mil·lenni. Segons les cròniques el riu Rin
es travessava a peu sec.

 1540, 1719, 1874, 1906, 1911, 1912, 1921, 1945, 1947, 1949, 1953, 1957, 1964,

 En els anys més recents les secades dels anys 1976, 1988 1989, 1990, 1991, 1992 i 2003
han tingut gran impacte.

Causes

Generalment la pluja està relacionada amb la quantitat de vapor d'aigua a l'atmosfera,

combinada amb l'ascensió forçada de la massa d'aire que conté aquest vapor d'aigua. Si
qualsevol d'aquestes es redueix el resultat serà la secada. Les altes pressions i els vents de
recorregut terrestre són poc proclivis a donar precipitacions. Amb el Niño passa també que dóna
origen a zones amb secada.
Les activitats humanes com la desforestació, erosió de terrenys de cultius i sobrepastureig, entre
altres exacerben les secades.

Conseqüències

Terra argilosa seca al Desert de Sonora, Mèxic.

L'efecte varia segons la vulnerabilitat. Per exemple les granges d'autoabastiment són més
susceptibles a la secada. Tanmateix rarament la secada és l'única causa de la fam.

 Mort del bestiar;

 Reducció de l'extensió dels camps conreats;

 Incendis;

 Disminució de la quantitat d'aigua destinada a la indústria;[29][30]

 Desertizació;

144
  Tempestes de sorra i erosió;

 Fenòmens de deshidratació de la població;

 Carestia de l’aigua;

 Tensions socials;

 Emigració en massa;

 Guerres;
Estratègies de mitigació

 Sembra de núvols – o Pluja artificial.

 Dessalinització de l'aigua marina o salobre.

 Monitorejar la secada – Amb l'anàlisi contínua de les precipitacions per a poder prevenir
la secada

 Ús acurat de la terra de conreu, la rotació de conreus ajuda a reduir l’erosió i a plantar

plantes poc exigents en aigua.

 Collita d'aigua – Des de les teulades i altres llocs.

 Aigua reciclada – Aigües residuals tractades i purificades.

 Transvasament – Amb obres d’enginyeria.

 Restricció de l'aigua de l'exterior – Regular l’ús d’aspersors, mànegues o galledes en les

plantes d’exterior, rentat de vehicles, piscines i altres usos d’aigua a l’exterior.

Què estem fent per a salvar el planeta?

Fins al dia de hui, vivim en un món cada vegada més explotat i per tant, en perill.

145
La situació actual és bastant descoratjadora ja que la terra i l'atmosfera estan més contaminades
i fem molt poc per resoldre o canviar esta situació.
Si he de contestar la pregunta, puc afirmar categòricament que no fem prou per a salvar el
planeta.
Podem veure dia a dia ciutats superpoblades que contaminen amb CO2 el medi ambient, un
increment en pol·lució i el desgel dels glaceres.
De la mateixa manera, hi ha contaminació per part dels cotxes i motos, i en addició a açò, hi ha
més i més casos de desforestació; destrucció de boscos i tala d'arbres que reduïxen els nivells
d'oxigen i amenacen les nostres vides.
Al meu parer, el problema principal són les autoritats i precisament, els governs ja que són els
que tenen el poder per a evitar que este desastre no empitjore.
A més, són els que poden introduir mesures per a solucionar el calfament global i millorar les
condicions de vida. No obstant això, els que tenen el poder preferixen invertir diners en
dispositius que contribuïxen a deteriorar el planeta.
Preferixen realitzar inversions en centrals nuclears, armes, cotxes i altres tipus d'infraestructures
contaminants.
Inclús sabent tot açò, hi ha solucions possibles que la gent comuna pot implementar per millorar
el món.
Les següents alternatives poden ser anomenades: limitar l'ús de l'automòbil; reduir emissions
de CO2 usant energies renovables i no talant arbres; reciclar vidre, paper i llandes; no portar la
compra en bosses de plàstic; no usar recipients d'usar i tirar; apagar els les llums quan no
s'utilitzen, igual que els ordinadors i la televisió; plantar un arbre; anar amb bici al treball o al
col·legi; utilitzar paper reciclatge; utilitzar productes biodegradables i usar llavadores que gasten
menys aigua.
Podem constatar que el nostre medi ambient està devastat i ja és hora de fer quelcom pel
planeta. Ha d'haver-hi un esforç col·lectiu per a poder reparar el dany.
En la situació actual, hem d'acceptar la nostra immensa responsabilitat cap a les nostres
generacions futures i expressar la nostra solidaritat amb ells.
Si no prenem accions immediates, serem culpables de la no assistència cap a la humanitat que
està en perill.

10 mesures bàsiques per salvar el planeta. Ciutats verdes

146
Aprofitant la celebració del dia Mundial del Medi Ambient, Greenpeace proposa un decàleg de
10 mesures bàsiques i ben pensades per convertir les nostres contaminants ciutats en ciutats
verdes.
Algunes no es poden complir immediatament, o potser cal fer una inversió per fer-la realitat,
però moltes podem començar a practicar-les sense gastar ni un euro.
A continuació us les detallem i, a partir d’aquí, us animem al fet que les practiqueu, ja que, el
nostre pobre planeta no pot suportar més el despietat ritme de consum frenètic de les nostres
llars.
1.ESTALVI ENERGÈTIC. L’estalvi energètic és un dels punts amb més potencial i una de les
mesures més immediates. Intentar estalviar energia és fàcil si ens ho proposem. Des de tancar
els llums si no els necessitem a reduir el consum d’aigua. Les possibilitats d’estalvi són infinites.
També a l’hora de construir nous edificis o cases cal tenir en compte bons aïllaments,
aprofitament solar, o ús de materials intel·ligents que proporcionin a la nostra llar un estalvi
notable.
2.IMPULSAR L’ENERGIA SOLAR. L’energia solar seria un dels nostres punts forts donat que vivim
en una zona del planeta amb molt de sol. La instal·lació de plaques solars a les taulades dels
edificis de les ciutats podria proporcionar una gran quantitat d’energia neta per mantenir una
gran part del consum energètic. Aquest és un punt molt important que Greenpeace demana que
es plantegi seriosament.
3.CONSTRUCCIÓ SOSTENIBLE. La construcció dels nous barris hauria de ser amb materials que
provinguin de matèries primeres sostenibles. Com la fusta certificada FSC. No utilitzar materials
els quals la seva extracció ha provocat danys al medi ambient i a les persones del seu entorn.
4.CONSUMIR MENYS AIGUA. L’aigua és un recurs molt preuat. El seu consum és desmesurat en
molts casos i l’abús d’aquest provoca que les aigües dels nostres rius estigui més contaminada i
perjudiqui la vida dels éssers que hi viuen. Estalviar aigua no només comença a casa, sinó que
cal deixar de fomentar la creació d’instal·lacions que en fan un ús excessiu i començar a tractar
aquest recurs bàsic amb plans d’estalvi i optimització.
5.CONSUM RESPONSABLE. Els ciutadans podem començar a consumir productes respectuosos
amb el medi. Procurar reduir la compra de productes transgènics, productes químics
perjudicials, provinents de pesques destructives, etc.. Augmentem la compra de productes
ecològics i respectuosos amb el medi. Penseu que el 75% dels productes que es consumeixen
són consumits a les ciutats, per tant el nostre paper és molt important i sí que influeix en la salut
del planeta i en la nostra.
6.REDUIR, REUTILITZAR I RECICLAR. Les clàssiques 3R han d’estar més vigents que mai. La gran
quantitat d’escombraries que generem no pot ser absorbida de cap de les maneres. Per tant,

147
intentem reduir al màxim els embalatges dels aliments i d’altres productes i reutilitzem tots el
que puguem. Finalment, reciclem tota la resta.
7.COMPOSTATGE. Cal impulsar el compostatge, ja que aquest ajuda a recuperar-se a la terra del
seu empobriment nutricional. Impulsar de nou el compostatge és una gran idea.
8.TRANSPORT. És fàcil, utilitzar més transport públic o millor encara, utilitzar transports
sostenibles com bicicletes o patinets. Res ens dóna més salut que fer exercici i alhora, ajudar a
descontaminar de fums la nostra ciutat. Fes el canvi.
9.PROU ESPECULACIÓ DEL TERRENY. Cal que els ajuntaments frenin aquesta constant expansió
de construcció, molts cops inútil, que ocupa terrenys naturals, quan hi ha instal·lacions obsoletes
que podrien ser reciclades. L’especulació urbanística cal ser aturada i analitzada per millorar-la.
10.PARTICIPACIÓ ECOLOGISTA. Cal que les administracions ajudin i impulsin la participació
d’agrupacions ecologistes a les ciutats. Cal lluitar en defensa del Medi Ambient.

Dret a l'ensenyament

148
A l'actualitat en aquesta part del món donem per descomptat el dret a l'educació de tot el
món, encara que existeixen molts conflictes tant polítics com religiosos per la manera d'educar
els xiquets a les escoles.

Als països rics la gent rep educació fins a l’adolescència o més enllà, per això hi ha molta gent
amb estudis universitaris en aquestes zones. Per exemple al nostre país hi ha educació
universal, és a dir, tots tenim el dret i l'obligació de rebre una educació mínima fins als setze
anys.

No obstant això hi ha molts llocs al món on la gent no té l'accés a l'ensenyament assegurat a

causa de la pobresa.

Aquesta falta de recursos provoca la incultura de la seua població i per tant té més difícil el
seu progrés.

Hi ha grups de poder que s'aprofiten d'esta situació i fan negoci amb la pobresa i els conflictes
bèl·lics habituals en aquests territoris.

Però també hi ha molta gent a les organitzacions no governamentals que treballa per afavorir
l'accés a l'educació de la gent d'aquests països.

Per tot açò, caldria establir uns mínims d'educació per a tota la gent del planeta i treballar
junts els països rics amb els pobres per a aconseguir que les pròximes generacions de tots els
llocs estiguen ben formades de manera que la societat global poguera progressar a tots els
àmbits com per exemple a la ciència, a la tecnologia, a la medicina, a les humanitats i a les arts.

El dret a l'educació és un dels drets humans essencials, que en la societat contemporània es

concreta amb una educació primària obligatòria i gratuïta i la possibilitat d'accedir a altres
graus d'estudis sense cap discriminació, usualment dins un sistema d'educació formal que
complementa l'ensenyament en valors i costums de cada família.
Katarina Tomasevski, de les Nacions Unides, resumeix el dret a l'educació en quatre principis,
coneguts com les 4 A per les seves sigles en anglès: l'educació ha de ser possible (available), fet
que vol dir que l'Estat assumeix el pagament dels professors i infraestructures per tal que tots
els infants puguin accedir a una educació bàsica; accessible a tots els sectors, sense diferències
de classe o gènere; acceptable o amb un contingut rellevant, no discriminatori, de qualitat i
impartit per professionals preparats; i adaptable, perquè evolucioni segons les necessitats de
la societat en cada moment.
El dret a l'educació és una de les conquestes de la Il·lustració i dels moviments
d'alfabetització del segle XIX, però malgrat el seu reconeixement als documents fundacionals
de la majoria d'Estats i entitats internacionals, no està plenament assolit. Un dels Objectius de
Desenvolupament del Mil·lenni és precisament aconseguir que tots els menors d'edat tinguin
el nivell d'educació primària, per poder-se inserir sense problemes a la vida adulta.

22.

Politiques d'Igualtat

149
Al llarg del temps certs sectors de la ciutadania han patit diverses discriminacions per diferents
motius.
Per exemple abans les dones, els discapacitats, els homosexuals i les minories ètniques sofrien
marginació al món laboral i social.
Amb l'arribada de la democràcia i amb molt d'esforç de la societat actualment han desaparegut
moltes de les desigualtats però malauradament encara n’existeixen algunes.
Per això els governs i les forces socials treballen per eliminar els obstacles existents. Així que per
afavorir la igualtat de tota la gent en tots els àmbits es treballa per diversos canals.
Per a la inserció laboral d’aquells sectors de la societat que tenen més difícil trobar un treball
digne com les dones maltractades, els discapacitats i la gent en risc d'exclusió social es donen
ajudes a les empreses per incentivar-ne la contractació.
Per a fer desaparéixer la discriminació de la dona hi ha polítiques per a acabar amb la violència
de gènere, per un repartiment just de les feines de casa, per a eliminar la seua discriminació al
treball a causa de la maternitat i també per a esborrar els comportaments sexistes a tots els
àmbits de la societat.
Per últim, també es treballa per millorar la situació dels homosexuals que han patit moltes
injustícies al llarg del temps.
A tall de conclusió encara cal treballar i prendre mesures per a arribar a la igualtat total, tant a
Espanya com a la resta del planeta perquè no hi haja discriminació cap a ningú.

Igualtat davant la llei

La igualtat davant la llei és un principi de dret que fa part dels drets humans que assegura que
la llei s'aplicarà de la mateixa manera per a tots els ciutadans, sense discriminació exercida per
raó de sexe, raça, color, orígens ètnics o socials, característiques genètiques, llengua, religió o
conviccions, opinions polítiques o de qualsevol altre tipus, pertinença a una minoria nacional,
patrimoni, naixement, discapacitat, edat o orientació sexual. El principi prohibeix la
discriminació i qualsevol incitació a la discriminació i ha de garantir una igualtat de justícia en
cas de litigi o de crim.
El principi s'ha desenvolupat durant la il·lustració al segle XVII. S'inscrigué per una primera
vegada en la Constitució dels Estats Units que el 1787 instaurà una democràcia liberal. És la
segona part del lema de la revolució francesa: llibertat, igualtat, fraternitat. Això significa una
ruptura conceptual enorme amb l'antic règim fundat en l'inegalitat davant la llei segons el
seu estament, la seva religió, la seva descendència familiar o altres privilegis, justificada a
Occident pel concepte religiós del cos místic de Jesucrist segons el qual una societat, a la manera
d'un cos, no pogués funcionar si tots els òrgans fossin iguals. L'Estat només ha de crear les
condicions bàsiques, cadascú ha nascut igual i és lliure en la seva recerca de la felicitat, the
pursuit of happiness com s'escriu en la Declaració d'Independència dels Estats Units d'Amèrica.[3]
La igualtat implica certes restriccions a posteriori: individus poden adquirir drets diferenciats tot
i previlegis que depenen de les circumstàncies o activitats: estudis, professió, experiència,
propietat, drets socials... Es compren que tothom en les mateixes circumstàncies té la igualtat i
que l'Estat ha d'assegurar les condicions perquè tothom pogués adquirir aquests drets. Per

150
exemple: tothom no pot pas exercir una funció pública donada, però l'Estat ha de garantir que
cap persona s'exclou de les proves de selecció per raons discriminatòries a priori (sexe, raça,
religió...). Es parla d'una igualtat d'oportunitats i el concepte pot eixamplar-se a altres drets
considerats com fundamentals (salut, educació, habitatge, mobilitat, defensa jurídica...) que
haurien de ser iguals, independentment de la seva classe social o recursos financers.
Entre el principi i la seva realització sempre hi ha una tensió: així la igualtat davant la llei de les
dones, els esclaus, els gais, els afroamericans i tants altres grups només va adquirir se després
de lluites socials de vegades aspres i llargues.

La igualtat en la Declaració Universal dels Drets Humans

Està precisat en l'article 7 de la Declaració Universal dels Drets Humans i està integrada a la
majoria de codis civils i constitucions. És un principi fonamental per garantir la separació de
poders i la justícia, per això el defensen els partidaris de diferents ideologies polítiques, tot i que
va néixer amb el liberalisme. Aquest dret intenta evitar la discriminacióper part de les autoritats.
Durant l'any europeu dels ciutadans (2013) s'ha sensibilitzat particularment a la realització de la
igualtat entre homes i dones i el dret d'asil per persones que corrin un risc greu de ser sotmès a
pena de mort, a tortura o a altres penes o tractes inhumans o degradants.

A Espanya i Catalunya
Segons l'article 14 al capítol Drets i llibertats de la Constitució Espanyola de 1978: «Els espanyols
són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça,
sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social.» L'article 4 de
l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 2006 estipula l'obligació de promoure la llibertat i la
igualtat de conformitat amb la Declaració Universal, les normes europees i la constitució
espanyola:
« 4.2 Els poders públics de Catalunya han de promoure les condicions perquè la llibertat i la
igualtat dels individus i dels grups siguin reals i efectives; han de facilitar la participació de
totes les persones en la vida política, econòmica, cultural i social, i han de reconèixer el dret
dels pobles a conservar i desenvolupar llur identitat.
4.3 Els poders públics de Catalunya han de promoure els valors de la llibertat, la
democràcia, la igualtat, el pluralisme, la pau, la justícia, la solidaritat, la cohesió social,
l'equitat de gènere i el desenvolupament sostenible.

Incendis forestals.

151
Des de fa temps als estius patim molts incendis en els boscos, aquest fet és molt preocupant, ja
que ens causa molts perjuís.

Alguns pocs tenen un origen natural i la majoria són provocats per la mà de l'home.

Hauríem de preguntar-nos per què ocorre açò.

Hi ha tot tipus de teories com que han fet el foc per a després de l’incendi vendre la fusta dels
arbres cremats o que l'han fet per desenvolupar un pla urbanístic.

Però el fet és que tots el estius com més vent hi ha i més calor tenim més incendis ocorren tant
a la Comunitat Valenciana com a la resta d'Espanya.

Aquests desastres a més de cremar el bosc i la resta de vegetació, matar els animals que no
puguen escapar i trobar un altre lloc apte per viure, també produïxen perjudicis al ser humà, ja
que la gent del camp perd gran part del seus recursos.

I molts dels llocs a on passàrem la infància han sigut devastats pel foc.

Caldrà prendre mesures per no perdre tot el patrimoni natural del nostre territori, i perseguir la
gent que trau profit dels incendis i invertir recursos per recuperar la massa forestal perduda.

Un incendi forestal és la propagació d'un foc sense control a través d'una superfície forestal ja
sigui arbrada o no.

Les zones de clima mediterrani de tot el món són fàcilment afectades pels incendis forestals, ja
que la vegetació a l'estiu està envoltada per una atmosfera molt càlida i a la vegada molt seca i
la inflamabilitat és molt alta.

Encara que els focs forestals siguin una part de l'ecosistema, l'activitat humana n'ha incrementat
la freqüència i l'extensió.

El combustible

Dins dels dos components d'un foc comburent (aire) i combustible la massa forestal és en
conjunt un combustible de diferent inflamabilitat segons la seva composició (terpens, reïnes i
minerals) i el seu grau d'humitat.

La ignició

 D'origen natural: els llamps representen la causa d'entre el 8 i el 10% dels incendis
forestals en llocs de clima mediterrani com Catalunya (especialment en tempestes
seques de l'estiu).

 D'origen antròpic: es poden dividir en intencionats i no intencionats o accidentals.

152
Tipus d'incendis forestals

 Focs de superfície: són els que es propaguen cremant l'estrat herbaci i el matollar. Són
els més freqüents i els inicials que passen a ser dels altres tipus.

 Focs de capçades: cremen la part alta dels arbres i avancen molt més de pressa que
l'anterior, ja que amb l'altura s'incrementa la velocitat del vent.

 Focs de subsòl: Es propaguen sota de la superfície i cremen matèria

orgànica seca, arrels o torba, el desplaçament és més lent que en els tipus anteriors
però pot durar més.

Prevenció d'incendis forestals

Bàsicament la prevenció consisteix a gestionar el risc d'incendi que cal determinar a partir de
dues perspectives complementàries: el coneixement del risc derivat de les característiques
pròpies de cadascuna de les zones d'un territori (que permetrà fer un pla de necessitats
d'equipament) i el coneixement de les condicions meteorològiques que afavoriran en un
moment donat l'inici d'un foc forestal.

Les mesures habituals que es prenen són les d'aclarir en algunes zones la massa forestal,
l'establiment de zones sense vegetació sota les línies elèctriques, els tallafocs, els conreus verds
a l'estiu (trepadella, cànem, vinya, etc.) el desbrossat, l'acció de pastura controlada i
l'establiment de vies d'accés. Amb aquestes mesures es descompacta la massa de combustible
i s'interromp la seva continuïtat.

Mesures d'extinció de foc forestal

 Contrafocs: en grans incendis de vegades és la mesura més efectiva, consisteix a cremar

controladament una superfície perquè quan hi passi el foc aquest es pari en no trobar
combustible.

 Equips de terra: es componen de voluntaris (Agrupació de Defensa Forestal i altres

voluntaris a Catalunya) i professionals bombers, (al País Valencià: Brigades
d'Emergència, bombers professionals i voluntaris) tots aquests veuen dificultada la seva
actuació per la dificultat d'accés a determinats punts del bosc i la manca d'aigua. De
vegades els petits focs es poden apagar amb branques.

 Equip aeri: el componen avions i helicòpters, en grans focs la seva acció malgrat que
sigui espectacular de vegades no és gaire efectiva.

Les causes dels incendis forestals a Catalunya

153
Les causes dels incendis forestals a Catalunya segons la web oficial d'estadística de Catalunya en
la secció Anuari Estadístic, ens mostra l'estadística dels Incendis Forestals per causes des de 2011
fins a 2015, aquestes dades estableixen la divisió de les causes en sis subgrups: Accidents,
intencionats, Naturals, Negligències, Revifats i Desconeguts.

 Accidents: Succés imprevist que altera la marxa normal o prevista de les coses
provocant danys. En aquest subgrup trobem:

1. Els ferrocarrils: Els frecs i guspires produïts normalment per canvis bruscos de velocitat
o excessos de càrregues són la causa que origina els incendis forestals per aquest
transport. El grau de perillositat augmenta si travessen zones muntanyoses i la falta de
manteniment de la vegetació.

2. Línies elèctriques: Són diverses les causes per les quals les línies elèctriques originen
incendis forestals. La principal és la de caiguda de línies, però també és freqüent l'inici
per contacte directe entre la vegetació i les línies, el curtcircuit en estacions o
subestacions i transformadors.

3. Motors i altres: Els incendis forestals iniciats per motors i altres maquinàries depenen
principalment del lloc on s'origina l'incendi. Els iniciats al costat de carreteres es deuen
a les fuites dels vehicles i als treballs de manteniment de cunetes i talussos en les
mateixes. Altres llocs freqüents d'inici d'incendis per aquesta causa són els conreus, on
la maquinària agrícola és la principal responsable. Els incendis en camins i sendes estan
igualment associats al trànsit de vehicles. Finalment, destaquen els incendis per aquesta
causa en urbanitzacions, on l'origen de l'espurna que inicia el foc és molt més variable.

 Intencionats: Que implica o denota alguna intenció o propòsit. Segons les dades de
l'Estadística d'Incendis Forestals (EGIF) del Ministeri d'Agricultura, Pesca, Alimentació i
Medi Ambient (MAPAMA) a Catalunya les causa principals són:

1. Vandalisme: Els incendis forestals causats per actes intencionats i vandàlics no

persegueixen cap benefici econòmic, els causants únicament tenen el desig de causar
danys, normalment danys materials.

2. Piromania: Els piròmans pateixen un trastorn de personalitat greu que dóna lloc a una
pèrdua de control d'impulsos que inicien un foc sense perseguir cap tipus de benefici
material propi o dany aliè. Al piròman calar foc li produeix sensació de benestar,
gratificació i alliberament de la tensió, el que no l'eximeix de que es penedeixi amb
freqüència. Es penedeixen perquè no tenen intenció de causar dany.

3. Per interessos o causes desconegudes.

 Naturals: De la naturalesa, relacionat amb ella o produït per ella sense la intervenció de
l'home. El llamp és l'únic agent de la natura que comença incendis forestals al nostre
país, els únics, per tant, que no són provocats d'una o altra manera per l'home.

 Negligències: Falta de cura, aplicació i diligència d'una persona en el que fa,

especialment en el compliment d'una obligació. Aquesta és la principal causa que

154
 provoca un incendi forestal a Catalunya, seguida dels que són intencionats i els
accidents.

1. Abocadors: Les cremes d'escombraries, dins o fora d'abocador, estan prohibides per la
legislació vigent, no només pel risc d'origen d'incendis forestals, sinó principalment pels
efectes ambientals que implica.

2. Cigarrets: Els incendis forestals per negligència per a fumadors.

3. Crema agrícola: En les cremes de restes agrícoles, el foc és usat de forma extensiva com
a eina per eliminar les restes de les collites ja segades i així facilitar la preparació del sòl
per al nou cultiu, generalment herbàcies en cultiu extensiu (cereals, gira-sol i
lleguminoses principalment).

4. Crema pastures: Amb elles es persegueix la crema del matoll, generalment quan aquest
deixa de ser desitjable per al bestiar, afavorint així la regeneració de la pastura, primer,
i del rebrot del matoll després.

5. Fogueres: Són dos els tipus identificats d'inici d'incendis per aquests motius: l'abandó
de fogueres mal apagades i l'ocupació del foc en zones o no condicionades o, encara
que sí ho estiguin, en períodes de risc d'incendis.

6. Treballs forestals.

7. Altres.

 Revifats: per causes naturals, normalment els causats pel vent.

 Desconeguts: no se sap de la seva existència.

Els incendis forestals al País Valencià

Durant la història del País Valencià hi ha hagut incendis forestals que han servit als interessos de
construcció. Destaca els casos de Terra Mítica.

Quan ocorregueren els incendis de Benitatxell i la Granadella el 2016, el govern valencià

d'aleshores reforçà la normativa legal perquè no fóra possible que es construïsca sobre terrenys
cremats.

Hui dia és molt complicat marxar de casa del pares

155
Abans la majoria de la gent jove marxava de casa molt més prompte que ara, actualment els
joves tenen molt difícil aconseguir la independència.

Això ocorre perquè la joventut d'ara patix molta precaritat laboral, els seus treballs són
temporals, a temps parcial i amb sous molt baixos encara que hui la majoria dels joves tenen
títols universitaris.

A més els preus de les vivendes han pujat molt l'última dècada just al contrari que les nòmines.
I per si fóra poc a l'actualitat es difícil, gairebé impossible, obtindre un préstec immobiliari per
culpa de l'última crisi de l'economia europea.

Per tant si aquesta situació no canvia les pròximes generacions tindran un futur molt fosc,
perquè gairebé tots tindran ingressos baixos i accediran molt tard a una vivenda, aquests dos
factors empitjoraran l'actual crisi demogràfica a Espanya i resta d'Europa.

Caldrà prendre mesures per a solucionar aquest problema, com per exemple que els governs
afavorisquen la pujada dels sous i establisquen mecanismes de control dels preus de les
vivendes, així la gent tindrà accés a una vida digna.

Els joves fan vida a casa dels pares

Un estudi constata que els joves de l'Estat abandonen tard casa dels pares. Set de cada deu joves
d'entre 20 i 29 anys no s'han emancipat. S'independitzen els que han marxat per formar una
família.

"Els joves de l'estat espanyol no valoren la independència i l'autonomia com a la resta d'Europa".
Són paraules de la professora de sociologia de la Universitat de Valladolid Almudena Moreno,
coautora de l'estudi de la Fundació La Caixa sobre l'emancipació dels joves a l'Estat. La crisi i la
consegüent precarietat econòmica dels joves ha endarrerit encara més l'edat en què marxen de
casa: set de cada deu nois i noies d'entre 20 i 29 anys encara viuen amb els seus pares. Les pautes
d'emancipació també són molt diferents. Mentre que a la resta d'Europa els joves marxen amb
amics o sols per estudiar, o pel sol fet d'assumir noves responsabilitats, els joves espanyols
s'independitzen, en la gran majoria dels casos, només per anar a viure en parella i formar una
família.

Emancipació tardana
Els joves de l'Estat marxen de casa a l'entorn dels 29 anys

Malgrat que les estadístiques demostren que les expectatives i els valors dels joves són els
mateixos -tots aspiren a emancipar-se entre els 20 i els 21 anys-, els joves de l'Estat abandonen
tard la llar familiar -entorn dels 29-, i ho fan per anar a viure en parella i formar una família. Així,
només un 3,5% d'homes i un 1,6% de dones viuen sols després d'emancipar-se -a Suècia, per
exemple, són un 33% i un 23,4%-, i la cohabitació tampoc és una pràctica generalitzada entre els
espanyols. Només un 27,4% dels joves viuen amb algú amb qui no mantenen una relació
sentimental.

156
Tradició
Les famílies retenen els fills i l'Estat no ofereix ajudes als joves

"Fins ara les famílies han estat molt interessades que els fills no marxessin de casa", diu Moreno,
que assegura que aquest element cultural es projecta també en les institucions, que no
ofereixen grans ajudes als joves que es volen independitzar. Mentre que en països com el Regne
Unit i Dinamarca la despesa social en joventut suposa més del 6,5% de la despesa social total, a
Espanya no arriba a 3%. "L'Estat s'ha aprofitat de la solidaritat familiar, que fins ara havia resolt
els problemes dels joves, i els ha deixat molt abandonats", lamenta la professora de sociologia.
Els espanyols, a més, supediten l'emancipació a l'estabilitat laboral i econòmica, mentre que els
coetanis europeus no. Aquest aspecte es fa més evident en els joves amb més estudis: tot i que
entre aquest sector el percentatge d'ocupats és més gran, les xifres d'emancipats són més
baixes. "Els nois amb alt nivell d'estudis volen estar a casa per rendibilitzar la situació i esperen
a estabilitzar-se en el mercat. Els joves amb menys estudis es busquen la vida abans", destaca
Moreno.

La crisis accentua el model

L'atur i la precarietat laboral frenen la decisió d'emancipar-se

L'any 2011 el 18% dels espanyols entre 25 i 29 anys i el 44,4% dels joves entre 20 i 24 estaven a
l'atur. Durant els últims anys han crescut els contractes temporals, la qual cosa provoca que fins
i tot joves que treballen no es puguin independitzar. "L'emancipació tardana era una tendència,
però ara no hi ha altra opció", diu Moreno. Molts joves que no podien continuar pagant la
hipoteca o el lloguer han hagut de tornar a casa: mentre que el 2008 hi havia un 16,4% de llars
de joves, l'any 2011 només n'eren un 14,5%.

Les conseqüències
Es retarda la formació de la família i l'assumpció de responsabilitats

Emancipar-se tard té una conseqüència directa: el retard en la formació de la família. La mitjana

d'edat espanyola dels pares novells és de les més altes d'Europa. "També té una altra
conseqüència menys visible: els joves espanyols retarden el moment d'assumir responsabilitats
i això pot arribar a generar molts problemes", apunta Moreno, que explica que es fa difícil
plantejar com serà la situació d'aquí uns anys. L'any 2000 la tendència començava a millorar,
però la crisi la va trencar. "Les coses estan canviant i ara els joves es mouen en un món global
que pot ajudar a fer que la situació millori", afirma.

157
 Cursos a distància

Des de fa temps hi ha hagut cursos a distància però ara gràcies Internet aquest mètode de
aprenentatge ha millorat molt ja que la utilització de la xarxa oferix una sèrie d'avantatges
respecte als d'abans sense Internet.
Ara el contacte entre l'estudiant i els mestres és molt més àgil i menys fred que abans on el
contacte era mitjançant correu ordinari o telefònic.
Amb Internet pot haver-hi videoconferències on la comunicació és immediata entre el mestre i
l'alumne, accés a vídeos explicatius i a més es pot preguntar qualsevol dubte mitjançant correu
electrònic i rebre’n la resposta ràpidament.
També dóna la possibilitat d'obtindre els llibres i la resta de material necessari per al curs d'una
manera més ràpida i fàcil que abans.
Aquest tipus d'ensenyaments té uns avantatges com per exemple que els alumnes no s'han de
desplaçar a cap centre educatiu i així s'estalvien el temps i els diners del trajecte, que tot el
material estiga al seu abast mitjançant ordinadors o tauletes connectades a Internet i a més els
alumnes podran estudiar amb un horari més flexible que els cursos presencials.
No obstant això, aquest mètode d'estudi té alguns inconvenients a causa de la falta de contacte
personal entre els mestres i els alumnes ja que com que no coincidixen en un centre d'estudis
hi haurà menys seguiment dels alumnes per part dels formadors.
Aquest tipus d'ensenyament és bo per a tots encara que no siga perfecte ja que afavorix l'accés
á l'educació a la gent que viu al món rural lluny dels centres educatius i també ajuda la gent que
per motius familiars o laborals no pot acudir als centres educatius.

Què són els cursos on-line?

Els cursos online són cursos que es realitzen de forma no presencial a través d'un dispositiu amb
connexió a internet i s'utilitzen les TIC.

Els estudiants poden treballar des de casa o des de qualsevol lloc on tinguin connexió a internet.
El centre formatiu disposa d'un campus virtual en el qual es pot accedir als continguts dels
cursos i, a més, interactuar amb la resta d'alumnat i amb el professorat.

Les comunicacions es poden realitzar de forma síncrona o asíncrona, el més habitual és que
siguin asíncrones, facilitant així els ritmes de treball i els horaris de tot l'alumnat. Tot i això, en
alguns casos hi ha connexions síncrones per realitzar algun debat o conferència, per exemple.

Els materials utilitzats en aquests cursos, i el tipus d'activitats, poden ser molt diversos. Depèn
de la metodologia que utilitzi el docent de cada curs, però hi poden haver documents escrits,
vídeos, activitats grupals amb altres estudiants, debats en els fòrums, creació de presentacions
dinàmiques, avaluació de les tasques dels companys, exercicis pràctics sobre un tema, etc.

Les principals modalitats en les quals s'imparteixen els cursos online són e-learning, m-
learning i b-learning.

158
A continuació pots trobar els principals avantatges i inconvenients dels cursos online:

Avantatges Inconvenients

 Fàcil comunicació amb el professorat i la  Es necessita

resta d'alumnat. una bona
connexió a
 Diversitat de recursos multimèdia internet per
utilitzats. poder realitzar
bé el curs.
 Varietat d'activitats d'aprenentatge.
 Es requereixen
 Varietat de formes d'aprendre.
competències
 Aprenentatge de competències tecnològiques
tecnològiques no relacionades prèvies dels
directament amb el curs. estudiants.

 Facilitat d'estudiar en qualsevol lloc i en  Si les tasques i

qualsevol hora. objectius
d'aprenentatge
no estan ben
descrits és fàcil
que els
estudiants
deixin els
estudis a
mitges o no
aprofitin al
màxim la
formació.

 Es requereix un
elevat grau
d'implicació
per part de
l'alumnat per a
realitzar el curs
amb èxit.

Què són els cursos a distància?

159
Els cursos a distància, a diferència dels cursos online, no s'utilitza una plataforma
d'aprenentatge a través d'internet per a realitzar el curs, sinó que el centre formatiu facilita uns
materials en paper o format multimèdia als estudiants a través de correu postal, i les
comunicacions amb el docent són a través de correu electrònic, correspondència o per telèfon.

A través dels materials que el centre facilita, l'estudiant aprèn de forma autodidacta i té a
disposició un docent per a qualsevol tipus de consulta que vulgui realitzar.

En aquest tipus de formació, els materials que s'utilitzen i els recursos no són tan variats ja que
s'utilitzen textos escrits, vídeos i també CD interactius.

Els avantatges i inconvenients de la formació distància és:

Avantatges Inconvenients

 Permeten aprendre en qualsevol lloc en  No es pot

qualsevol hora. establir
comunicació
 L'estudiant té a la seva disposició un docent amb els
per als seus dubtes durant l'aprenentatge. altres
estudiants.
 No es requereixen coneixements tecnològics
per poder superar el curs amb èxit.  El tipus
d'activitats i
la forma
d'aprendre
no és tan
variada,
s'utilitzen
eines menys
interactives.

 Requereix
una forta
implicació
per part de
l'estudiant
per superar
amb èxit el
curs.

Perfil de l'estudiant online

160
Fer un curs online o a distància està a l'abast de tothom, tot i això, no totes les persones són
bons estudiants online o a distància.

Per ser un bon estudiant online és recomanable que tinguis una sèrie de característiques:

 Organització: per poder complir amb el calendari i organitzar-te bé els períodes d'estudi
i treball.

 Domini de les TIC: cal que dominis les eines que necessitaràs per a seguir amb èxit el
curs. No dominar algunes eines TIC pot suposar no poder aprofitar bé el curs.

 Actitud: la teva actitud ha de ser activa i participativa en les diferents tasques que es
proposen. La motivació és molt important per poder seguir bé un curs online.

 Comunicació: és possible que hagis de participar en un fòrum o comunicar-te amb el

docent o altres companys. Les bones habilitats comunicatives t'ajudaran a que aquestes
es realitzin amb èxit.

 Responsabilitat: la responsabilitat és una virtut de tot estudiant, amb la responsabilitat

aconseguiràs els objectius que un et proposis en una formació.

161
 Informació i les dades personals en suports informàtics

Durant el segle XX hi hagué molts avanços tecnològics i un d'ells fou la invenció dels circuits
integrats.

Aquest fet permeté crear els ordinadors que són màquines capaces de tractar molta informació
ràpidament i a més a finals del darrer segle aparegué la Internet.

Amb la combinació d'una xarxa de comunicació, estesa per tot el planeta amb què estem tots
connectats entre nosaltres a tothora, mitjançant diversos aparells electrònics i el
desenvolupament de la informàtica el món ha canviat completament.

A l'actualitat en quasi totes les activitats del ser humà tant socials com laborals s'utilitza
l'electrònica.

Per això hi ha molta informació emmagatzemada en suports informàtics.

Ara la gent té al seu abast infinitat de possibilitats d'accés a molta informació veloçment així que
tenim un món molt més àgil on el comerç i les finances s'han globalitzat, tots treballem per mitjà
de terminals connectats a Internet i gran part de l'oci també el gaudim mitjançant aparells
electrònics.

No obstant això, aquest progrés amaga perills ja que hi ha molta informació protegida
d'assumptes polítics, industrials o personals emmagatzemada en suports informàtics a la qual
poden accedir els pirates informàtics.

Per això les empreses tecnològiques treballen contínuament per millorar la seguretat dels seus
programes informàtics ja que els pirates furten la informació i la venen a les màfies sense deixar
cap rastre i amb estes dades després ens fan xantatges o coses pitjors.

Conclusió, la societat ha progressat molt els darrers anys amb estos descobriments informàtics
encara que caldrà prendre mesures tant legislatives com tecnològiques per a protegir les dades
perquè la gent puga gaudir amb tranquil·litat d'aquests avanços.

Una de les principals característiques que és comuna a la majoria de les organitzacions és el gran
volum d’informació que gestionen. Aquesta informació acostuma a estar continguda en
documentació que serà necessari conservar i disposar d’una manera que la faci fàcilment
localitzable.

El concepte arxiu pot representar diferents accepcions: el lloc físic on s’emmagatzema la

documentació o el conjunt de documents.

162
En la gestió documental de l’empresa serà de vital importància conèixer el cicle vital dels
documents. Un bon arxiu no solament implica tenir ben ordenada la documentació, implica
també saber quina documentació s’ha d’eliminar.

La documentació en ella mateixa té un valor primari que pot ser administratiu, jurídic o
econòmic o un valor secundari (històric).

La decisió de les organitzacions de conservar la documentació i tenir-la accessible respon al

caràcter d’imperatiu legal d’una banda (la legislació obliga a conservar determinat tipus de
documentació pel seu caràcter probatori) però també a la voluntat de les institucions, atès que
és una eina per disposar d’informació i facilitar el control i seguiment tant dels membres de
l’organització com de l’evolució de l’empresa.

A l’arxiu existeix la figura d’un responsable de l’arxiu que és responsable dels sistemes de
classificació i ordenació, de l’establiment dels drets d’accés i dels control, transferència i
destrucció de la documentació.

El dret d’accés és l’autorització que s’atorga a una persona o grup de persones perquè puguin
accedir a una determinada documentació quan ho necessitin per al desenvolupament de la seva
feina.

Cal tenir present que, com diu la llei de protecció de dades de caràcter personal, els usuaris han
de tenir accés només als recursos que necessitin per a l’exercici de les seves funcions i no a altres
quan els documents inclouen dades de caràcter personal.

El control de documents és el conjunt de processos encaminats a fer el seguiment de la

documentació que entra i surt del nostre arxiu.

El procés de transferència d’arxius consisteix en el canvi d’ubicació de la documentació a

mesura que en disminueix el grau d’utilització

El procés de destrucció de la documentació consisteix a fer il·legible la informació que conté.

Existeixen diferents maneres de classificar el nivell de seguretat de la informació continguda en

els documents. La normativa sobre protecció de dades estableix 3 nivells (bàsic, mitjà i alt). En
la destrucció de documents cal tenir present que existeixen fins a 6 nivells de seguretat, en
funció de la mida de les partícules generades i, en conseqüència, el grau de possibilitat de
reconstrucció del document a partir de les partícules. D’aquests 6 nivells els cinc primers es
troben recollits en la norma DIN 32757.

En el moment d’arxivar, per seleccionar els elements, materials i sistemes d’arxivament cal
tenir present l’espai disponible per arxivar, la proximitat a les persones que treballen amb la
informació, la tipologia de la documentació i el volum d’informació que s’ha de classificar.

Entre els elements més habituals de l’arxiu trobem les carpetes (simples, subcarpetes, dossiers,
penjants, classificadores o tipus acordió, arxivadores de palanca o AZ, amb fundes, etc.)

Entre el mobiliari més habitual de l’arxiu trobem el mobiliari per a carpetes penjants, les
prestatgeries, els armaris sobre guies, els armaris de seguretat, etc.

163
El procés d’arxivament en suport paper consta de les següents fases:

 Registre de la documentació. Consisteix a fer anotacions en un llibre de registre de la

documentació que entra a l’empresa o l’arxiu.

 Classificació i ordenació. Consisteix a establir protocols de la manera en què s’organitza

la documentació. Entre els sistemes de classificació més habituals trobem l’alfabètic, el
cronològic, el geogràfic, el numèric i l’alfanumèric, per matèries.

 Codificació. Consisteix a assignar una combinació única de caràcters alfabètics o

numèrics a cada document per facilitar-ne l’organització.

 Prearxivament. És aquella fase en què s’organitza documentació mentre no s’arxiva

definitivament per tenir-la correctament ordenada.

 Arxivament i custòdia. Finalment, la documentació s’arxiva i es guarda als elements

corresponents.

Una característica comuna a moltes organitzacions avui dia és el gran volum de documentació
que han de gestionar. A més, és de vital importància l’accessibilitat pràcticament immediata a
aquesta documentació. En aquest context es fan cada cop més importants els sistemes d’arxiu
en suport informàtic.

L’arxiu en suport informàtic presenta múltiples avantatges com ara que facilita l’accés a la
documentació, proporciona una major seguretat i disminueix els costos d’espai i de
manteniment.

Per contra aquest tipus d’arxiu també té alguns inconvenients com ara que pot facilitar l’accés
a la informació a persones no autoritzades, es poden produir problemes de funcionament
informàtic que et deixin sense accés o l’alenteixin.

En qualsevol cas els avantatges són clarament superiors i cada cop més, excepte quan la
documentació necessita una signatura manuscrita, es tendeix a generar més documentació
electrònica.

Els mateixos llibres de registres, freqüentment, es fan informàticament i això facilita molt la
cerca del registre corresponent a determinada documentació.

En arxivar informàticament informació acostumem a diferenciar entre l’arxiu de dades i l’arxiu

de documentació. Les dades que cal consultar amb relativa freqüència s’acostumen a organitzar
en bases de dades i els documents s’acostumen a emmagatzemar en unitats de disc locals o en
servidors, organitzats en carpetes o mitjançant un gestors documentals.

Quan l’arxiu es produeix en una xarxa compartida caldrà tenir preestablerts els drets d’accés i
edició dels documents per evitar que es produeixin modificacions no desitjades. Una alternativa
senzilla és deixar a les carpetes accessibles versions del document en format PDF, de manera
que es dificultarà l’edició del document. Caldrà, però, que quedi una còpia editable
emmagatzemada per si és necessari modificar el document. Una altra solució molt pràctica és
utilitzar un programa de gestió documental on es puguin gestionar els drets d’accés i d’edició.

164
Per poder emmagatzemar els documents en versió electrònica, molts cops caldrà digitalitzar-
los. És a dir, transformar-los en un arxiu digital, cosa que s’acostuma a fer amb un escàner.
Tanmateix, cal tenir present que en molts casos la versió electrònica del document no té la
mateixa validesa legal i els originals en paper no poden ser destruïts. A més, la digitalització
certificada de documents permet obtenir còpies amb plena validesa legal. El mateix passa amb
les factures electròniques que, en ser emeses amb signatura digital, tenen plena validesa.

Per arxivar correus electrònics tenim dos models, els que utilitzen programari client de correu
electrònic que descarrega al nostre ordinador els correus i ens possibilita arxivar-los en
estructures de carpetes, i el correu web que manté els correus electrònics al servidor del
proveïdor del servei i et permet arxivar mitjançant sistemes d’etiquetes per agilitzar les cerques.

Quan treballem amb documentació digital, hem de tenir present les seves limitacions de
seguretat i sobretot la facilitat que es produeixi una exposició involuntària d’informació sensible
per a l’empresa.

Un altre problema que pot sorgir respecte a l’accés a arxius digitals és la suplantació de
personalitat. En aquest sentit, per millorar la seguretat de gestions i transaccions que es
produeixen, les institucions ofereixen la possibilitat d’obtenir certificats digitals que donin certes
garanties a les persones de qui és realment el seu interlocutor electrònic.

165
 Menjar ràpid

Actualment la gent pren molt menjar ràpid, és a dir, uns tipus d'aliments de fàcil consum, molt
atractius i inclús amb preus econòmics però molt poc recomanables per a la nostra salut.

Hi ha menjars de tot tipus com per exemple la pizza d’Itàlia, l'hamburguesa i el pollastre fregit
dels Estat Units.

Abans en aquest territori es menjava molt més sa ja que el nostre menjar era l'anomenada dieta
mediterrània basada en aquells aliments al nostre abast com per exemple carn, peix, cereals o
verdures cuinats de manera tradicional, malauradament ara ja no és així.

Aquest canvi a l'alimentació ha ocorregut a poc a poc i segurament per diversos motius com per
exemple el ritme frenètic de la vida a la societat moderna on no tenim quasi temps lliure i fem
totes les coses d'una manera accelerada.

A més els nostres carrers s'han omplit d'establiments franquiciats de menjar ràpid xinés, nord-
americà i italià. Aquest canvi ha causat un gran augment de l'obesitat en la població, sobretot
en els xiquets i també un augment de la gent que patix malalties cardiovasculars.

Conclusió, caldrà que la societat i el govern prenguen mesures per a canviar aquesta tendència
en la alimentació de la població i que la gent torne al menjar tradicional que a més de ser un bé
cultural mostra del nostre passat també és molt més sa.

El menjar ràpid (de l'anglès fast food) és un tipus d'alimentació ideat per a preparar i servir el
menjar ràpidament en locals especials per a tal fi o bé per a emportar i menjar al carrer. Una de
les seves principals característiques és que es consumeix generalment sense plats ni coberts
(com amb la pizza, entrepans d'embotits, de carn o d'hamburguesa, pollastre fregit, patates
fregides, bunyols, etc.) i que els establiments no disposen de servei de taula o cambres, sinó que
cal demanar la comanda a la barra i portar-la a taula (autoservei), o bé s'ha de prendre fora de
l'establiment.

Història
A l'antiga Roma ja se servien en parades de carrer pans plans amb olives o el falàfel a l'Orient
Mitjà. A l'Índia també se serveix menjar al carrer des de molt antic, així com en la majoria de
països de l'Àsia Oriental. Aquests refrigeris però no es consideren menjar ràpid, en la seva
fabricació casolana i no massiva (per exemple, per a falàfel) en el sentit que té avui dia, de la
mateixa manera que un entrepà de truita, que es fa ràpid i es pot menjar al carrer, o un tros
de coca o un grapat d'avellanes, tampoc no són considerats com a tals. Els falàfels a Turquia, per
exemple, es fan al moment i distent molt de ser servits "ràpid".

Primers locals de venda ràpida de menjar preparat per emportar

166
Els comerços de menjar ràpid no van aparéixer doncs fins al segle XX, als Estats Units.
El 1912 s'obrí a Nova York un local que oferia menjar darrere d'una finestra de vidre i que tenia
una escletxa per pagar amb monedes, es deia Automat. El sistema ja existia abans a Berlín i en
algunes ciutats com Filadèlfia. La firma va popularitzar el menjar per endur-se'n amb l'eslògan
"menys feina per a la mare". Després, amb l'arribada dels Drive-through als anys 40, període en
el qual es fa molt popular servir menjars sense necessitat de sortir del cotxe, el concepte de
menjar ràpid es va estendre a alguns més països d'Occident. Menjar ràpid es refereix al fet que
és servit ràpidament i que també s'ingereix ràpidament. A la majoria de països europeus
(Portugal, Espanya, etc.) la venda directament a través d'una finestra, des del cotxe mateix, per
exemple, no ha arribat a quallar al segle XX ni al XXI, i en d'altres, com França, tot i que existeix,
es tracta d'un fenomen molt minoritari i poc significatiu respecte al d'altres països americans.
Els bistrots francesos
La noció de menjar ràpid reapareixia a França durant les Guerres Napoleòniques, quan els
mercenaris cosacs de l'exèrcit rus hi sol·licitaven en els restaurants que se'ls servís com més
aviat millor, dient bistro! (en rus: ràpid), paraula que s'ha introduït en la llengua francesa com a
sinònim de "bar" o "cafè". Als bistros actuals se sol poder menjar, a taula, plats senzills, sovint
un tall de quiche o de carn saltada amb amanida, arròs, patates o una altra guarnició, que es
prepara, com als restaurants, un cop la persona l'ha demanada, i no abans. També serveixen
alguns postres, sovint tartes.
Model econòmic
A mitjan segle XX, un empresari nord-americà de l'alimentació anomenat Gerry
Thomas comercialitza per primera vegada el que en anglèsaleshores allà es denomina "menjar
preparat" (TV dinner). La idea és que una persona sense gaires esforços obtingui en pocs minuts
amb un plat preparat a casa.
A causa del fet que el menjar ràpid es basa en la velocitat, la massivitat, la uniformitat i el baix
cost, en el menjar ràpid es fan servir tècniques que permeten aconseguir un cert sabor o
consistència i preservar frescor. Això requereix un sovint l'ús d'additius, de barreges de
subproductes amb la carn, que se sol substituir per una mena de bunyol que barreja pell (en el
cas del pollastre), greix, carns diverses i fins i tot petits ossos triturats. També s'afegeixen altres
ingredients com farines, sucres, etc. Els olis i greixos s'escullen segons criteris econòmics, sense
tenir en compte cap aspecte nutricional, així com a la resta d'ingredients. Els mètodes de
producció poden alterar la natura de l'aliment i reduir-ne el valor alimentari.

Primers detractors
Durant els anys 80 comencen a aparèixer moviments en contra d'aquest tipus de menjar que
denuncien aspectes com la poca informació sobre la composició dels aliments, l'alt contingut de
greixos, sucres i calories o els mals hàbits que introdueix el menjar ràpid en les nostres vides
(atribuint-li la denominació despectiva de "menjar escombraria"). El menjar escombraria
nutricionalment es considera que aporta només calories buides.
A partir d'aleshores i fins a l'actualitat, apareixen documentals denunciant la situació, com
pel·lícula-documental Super Size Me (2004) protagonitzada per Morgan Spurlock, en la qual
decideix alimentar-se únicament de menjar dels restaurants McDonald's durant un mes sencer.
La pressió social augmenta i algunes cadenes de restaurants de menjar ràpid van anunciar el

167
març del 2006 que inclourien informació nutricional en l'embalatge de tots els seus productes.
En conseqüència, les cadenes van reaccionar intentant millorar la seua imatge, estilitzant les
lletres del seu logotip o incloent amanides i altres productes en la seua oferta.

Menjars ràpids temàtics

Existeix una gamma d'oferta de menjar ràpid de tema la cuina d'un altre país. Sovint es tracta
de menjar escombraria més o menys inspirat a la cuina xinesa, "mexicana" (o més aviat tex-
mex), índia, italiana, etc. Pot ser per a emportar, venut al carrer o per menjar dins un
establiment.

Menjar ràpid i menjar escombraria

Avui en dia es tendeix a sobreentendre per a menjar ràpid no una manera de preparar els
aliments bàsica i ràpida sinó unes certes preparacions de baixa qualitat nutricional (massa
greixos, massa sucre, manca de certs nutrients, racions desmesurades, etc.). D'aquesta manera
es confon menjar ràpid amb menjar escombraria.
Però no tot el que es prepara ràpidament, i que seria en certa manera "menjar ràpid", és menjar
escombraria. Per exemple, una amanida amb hortalisses fresques o un entrepà casolà sucat amb
tomàquet es fan en poc temps i poden ser nutricionalment complets i equilibrats.

168
Vacunes

Un vaccí o una vacuna (castellanisme) és una preparació antigènic de microorganismes

complets (vius o morts) o d'alguna de les seves proteïnes o toxines que s'utilitza per a la
prevenció o reducció de malalties en animals i humans. El terme vaccí prové del llatí variola
vaccinia, adaptat de vaccinus, del llatí vacca (vaca). A la primeria, vaccinarvolia dir contagiar la
malaltia; vaccinació era la inoculació del vaccí; boví era el fluid utilitzat per a aquesta operació
i vaccinat era aquell a qui es feia la inoculació del vaccí.

La definició que dóna l'OMS per a vaccí és "qualsevol preparació destinada a crear immunitat
contra una malaltia estimulant la producció d'anticossos. Pot tractar-se, per exemple, d'una
suspensió de microorganismes morts o atenuats, o de productes o derivats de
microorganismes. El mètode més habitual per administrar els vaccins és la injecció, encara que
algunes s'administren amb un vaporitzador nasal o oral".

Aquesta preparació, una vegada introduïda en l'organisme, indueix una resposta immune
específica contra el microorganisme patogen injectat. L'objectiu és de crear, com a
conseqüència d'aquesta resposta de defensa, una certa memòria immunitària.

Un cop s'administra el vaccí, té lloc el procés següent dins de l'organisme:

1. Activació de les cèl·lules presentadores d'antígens per iniciar el processament

antigènic.

2. Activació de limfòcits T (immunitat cel·lular) i B (immunitat humoral) amb la formació

d'una gran quantitat de cèl·lules de memòria.

3. Reconeixement de múltiples epítops per part dels limfòcits T.

4. Persistència dels antígens als teixits limfoides, on els limfòcits B de memòria continuen
produint anticossos al llarg del temps.

El vaccí ideal hauria de ser:

 De fàcil administració.

 De fàcil conservació.

 Que indueixi una resposta llarga i duradora davant d'un gran nombre d'agents
infectius.

 Que no afecti els anticossos maternals.

 Que no engendri animals portadors.

 Que permeti de discriminar entre vacunats i infectats.

Història

La descoberta dels vaccins va ser un avenç molt important per a la recerca biomèdica i una de
les principals causes de la millora de la salut i de la qualitat de vida, especialment en l'ésser
humà.

169
L'any 1881, Louis Pasteur, seguint els passos de Jenner, realitzà un experiment. Va inocular
soques atenuades del bacteri de l'àntrax a diferents grups d'animals, als quals va repetir la dosi
dos cops amb soques cada vegada més virulentes. Finalment, també va fer inoculacions a un
grup d'animals control que no havien estat prèviament en contacte amb aquest bacil. Com a
resultat, va observar que van morir gairebé tots els animals del grup control; en canvi, els
inoculats prèviament no van presentar símptomes de malaltia. Pasteur, així, va introduir els
conceptes de vacuna i vacunació en homenatge a qui va ser el pioner en aquest camp.

Vacunes convencionals

Les vacunes convencionals han estat la base immunològica principal per al control i eradicació
de la gran majoria de malalties infeccioses i encara són les més utilitzades.

La vacunació és una tècnica que s'aplica a una població sana susceptible d'emmalaltir, sigui
humana o animal, amb l'objectiu de prevenir una possible infecció i eliminar el caràcter
susceptible d'un individu a una certa malaltia. És un mètode d'immunització activa.[35] A la
cadena epidemiològica la vacunació dóna lloc a una immunitat general en una certa població,
si s'aconsegueix una cobertura adequada, si això no passa, la vacuna només aporta un benefici
individual i romanen grups susceptibles que són els responsables de mantenir la transmissió de
la malaltia en la comunitat i de l'aparició de nous brots, això dependrà de la capacitat de
transmissió del microorganisme. Amb alts nivells de cobertura es pot arribar a l'eradicació
d'una malaltia, com és el cas de la verola.[35]

El descobriment de les vacunes i la prevenció de les malalties

 La primera vacuna va ser descoberta fa més de 200 anys, en l’any 1796 per Edward
Jenner, aquest va inocular a un noi material extret de la pústula de la mà d’una
munyidora que s’havia contagiat per verola vacuna. Es va determinar que el noi s’havia
immunitzat i d’aquesta manera es van poder evitar milions de morts. Arran d’aquest
descobriment en l’any 1977 es va declarar l’últim cas de verola i en el 1979 l'OMS dóna
la verola com a eradicada.

 Pasteur va demostrar que era possible immunitzar un individu davant una malaltia
utilitzant un microorganisme causant de la malaltia atenuat i en el 1885 ja es va dur a
terme la primera vacunació contra la ràbia.

 A finals del segle XIX es van utilitzar vacunes de microorganismes morts per fer front a
la febre tifoide, la pesta i el còlera.

 En l’any 1927, es va començar a utilitzar la vacuna enfront de la tuberculosi.

A partir d’aquest moment el desenvolupament de les vacunes es va accelerar molt

notablement:

 En el 1974, quan l'OMS va llançar el seu primer programa ampliat d’immunització

(Expanded Programme on Immunization) només un 5% dels nounats van ser vacunats
contra les sis principals malalties infantils; tuberculosis, poliomielitis, diftèria, tos
ferina, tètanus i xarampió.

 En el 1990, la taxa de vacunació en els països desenvolupats arriba a un 80%.

170
Les vacunes han eradicat totalment la verola i pràcticament han acabat amb la poliomielitis,
així com han permès controlar el xarampió i el tètanus neonatal.

L'aportació de les vacunes a la supervivència i la salut de la població

Les infeccions evitables mitjançant vacunacions són el xarampió, la rubèola, la diftèria, el

tètanus neonatal, la varicel·la, la pneumònia, la grip, l’hepatitis B, la tos ferina o infeccions
causades per meningococ serogrup C.

El xarampió és una de les malalties més contagioses que existeixen. És causa de gran mortalitat
infantil en els països en vies de desenvolupament. A Europa, entre el 1997 i 1998, la incidència
de la malaltia va baixar un 59% gràcies a les campanyes de vacunacions.

La vacuna antirubeòlica a Espanya en nenes, es va implantar el 1979 i posteriorment es va

ampliar el 1981 amb la vacunació triple vírica (xarampió, rubèola i parotiditis) pels dos sexes.
En el 1994 la incidència de la rubèola s’havia reduït un 96%.

El tètanus neonatal és la forma més comuna de tètanus en els països en vies de

desenvolupament, on causa anualment més de 400.000 morts, ja que es transmet quan es
talla el cordó umbilical amb un instrument no estèril contaminat amb espores Clostridium
tetani. A Espanya es va implantar la vacuna el 1973 i des de fa anys no se’n presenten casos.

La morbiditat de la varicel·la a Espanya continua sent alta i seria convenient estendre la

vacunació a nens i adults.

La pneumònia adquirida és una malaltia freqüent que en nens presenta mortalitat i seqüeles (a
causa de les meningitis pneumòniques). A Espanya s’ha comercialitzat una vacuna conjugada
que és eficaç i segura.

El virus de la grip constitueix una excepció en la seva capacitat per causar epidèmies recurrents
o veritables pandèmies amb febres elevades i efectes en el sistema respiratori que afecten
totes les franges d’edat. Les epidèmies de grip tenen lloc cada any principalment durant els
mesos d’hivern i són responsables d’una morbiditat i mortalitat substancial. La vacunació
contra la grip evita la malaltia en un 70-90% de les persones menors de 65 anys a més, les
societats científiques i autoritats sanitàries recomanen vacunar contra la grip a persones amb
risc; ja sigui perquè tenen alguna malaltia crònica, estan en contacte amb persones de risc o
per superar una edat determinada, en la majoria de casos superior a 65 anys.

L'hepatitis B és 100 vegades més contagiosa que el Virus de la Immunodeficiència Humana i la

segona causa de càncer reconeguda després del tabac. A Espanya gràcies a la vacunació de
nounats de risc, d’adolescents susceptibles i adults de risc susceptibles, els casos d’hepatitis B
notificats actualment són molt pocs.

La incidència de la tos ferina s’ha reduït molt significativament gràcies a les campanyes de
vacunació, però la malaltia no s’ha eradicat. Les vacunacions massives contra els meningococs
tipus C en zones concretes com Catalunya han estat acompanyades de reduccions molt
importants en la incidència de la malaltia, amb una eficàcia de la vacuna del 100%.

Amb la introducció a Espanya de la triple vacuna contra el xarampió, la parotiditis i la rubèola,

es van registrar taxes d’efectivitat de la vacuna de fins al 96,7%. Aquesta tendència positiva es
confirma en tots els estudis existents tant a escala internacional com espanyola.

Arguments Antivacunes Sí, però…

171
“Les malalties enfront de les que vacunem, pràcticament han desaparegut d'Espanya"

És cert que, gràcies a la vacunació sistematitzada de tots els nens a Espanya, ha disminuït la
majoria de les malalties enfront de les que vacunem. Molts dels pediatres d'avui en dia no hem
vist mai una diftèria, un epiglotitis... Inicialment, pot semblar innecessari seguir vacunant
contra unes malalties ja gairebé inexistents .

Tanmateix…

Aquestes malalties són encara freqüents en molts altres països, de manera que els viatgers
que els visiten podrien tornar a introduir la malaltia al nostre territori .

Si les persones deixessin de vacunar-se, estaríem indefensos davant aquestes malalties podent
aparèixer brots o epidèmies

“La major part dels nens que pateixen la malaltia, estan vacunats”

Evidentment això és cert. Les vacunes no són 100% efectives. Si la majoria dels nens estan
vacunats, quan aparegui algun cas és més probable que es produeixi en un nen al que va fallar
la vacunació.

Tanmateix…

Això és cert només si es vacunen la majoria dels nens. En el moment en que baixa la quantitat
de nens vacunats, tot canvia. Aquí teniu un exemple perquè us sigui més fàcil de comprendre:

Imaginem un país de 100.000 habitants en què el 98% d'aquests tenen paraigües (equivalent al
nostre exemple a les vacunes) i el 2 % no. D'altra banda, l'1% dels paraigües està espatllat.
Aquest 1% equivaldria a les fallades vacunals. Finalment, en aquest país, les persones que
tenen paraigües ofereixen acollir a 3 de cada 4 persones que no tenen paraigües. Aquest 75%
d'individus aixoplugats equivaldria a la immunitat de grup.

Existeixen, doncs, 98.000 paraigües, dels quals 980 estan trencats.

D'altra banda, existeixen 2.000 persones sense paraigües, de les quals el 75%, 1.500, rebran
recer i 500 quedaran sense paraigua.

Imagineu que plou en tot el territori. Quants es mullaran al país? doncs totes les persones que
no tenen paraigües i no estan arrecerades sota el paraigua d'una altra persona (500 persones) i
totes les que ho tenen espatllat (980 persones) . En aquest poble imaginari, es mulla més la
gent si té paraigües (980) que si no ho té (500) .

Imaginem ara que en aquest país moltes persones decideixen deixar de tenir paraigües perquè
pesa i els han convençut que la major part dels que es mullen tenen paraigües. En aquesta
nova situació, només el 80% tenen paraigües (80.000) i un 20 % no (20.000). El dia que plou es
mullen 5.000 persones sense paraigües (el 25% que no rep aixopluc) i 800 persones de les que sí
que tenen paraigües (aquest 1% amb el paraigua trencat). Ara sí que es mullen més els que no
tenen paraigua que els que sí ho tenen...

Aquesta situació és la mateixa que es produeix amb les vacunes. Quan vacunem als nens, no
només protegim al nen que aquesta vacunant, sinó també estem protegint els no vacunats.

“Les vacunes tenen efectes secundaris”

Òbviament, com qualsevol fàrmac, les vacunes tenen efectes secundaris i de vegades poden
ser greus. Com els té l'ibuprofè o el paracetamol. I també , com gairebé qualsevol substància

172
aliena al nostre organisme, pot ocasionar una reacció al·lèrgica (també un préssec o un
cacauet...).

Sí, però…

Les vacunes en l'actualitat són molt segures i la majoria dels efectes adversos són lleus i
transitoris limitant-se a dolor passatger, tumefacció en el lloc de la punció o febre; el nombre
d'efectes secundaris d'importància és molt petit i, si ho comparem amb el benefici que
produeixen, podem dir que aquest risc és menyspreable.

Molts dels efectes secundaris dels que encara es parla (encefalopatia, paràlisi flàccida...)
corresponien a les vacunes utilitzades fins fa alguns anys, com la DTPe (avui dia s'utilitza la
DTPa ) o la pòlio oral (des de 2004 substituïda en el nostre país per la intramuscular).

“Les vacunes contenen metalls pesants”

Dos metalls pesants s'han relacionat amb les vacunes: el mercuri present en el tiomersal i
l'alumini utilitzat com a coadjuvant en moltes vacunes. Els metalls pesats són tòxics per al
sistema nerviós central i s'acumulen en el nostre organisme.

Sí, però…

Les sals d'alumini s'usen com adjuvants de vacunes des de fa més de 70 anys. Mai s'ha registrat
cap efecte advers relacionat amb l'alumini que contenen les vacunes. La quantitat d'alumini
que contenen és molt inferior (menys de l'1%) a les quantitats d'alumini que de forma natural
contenen, per exemple, els aliments habituals que consumim (com les verdures).

D'altra banda, el tiomersal és un conservant amb petites quantitats de mercuri. CAP vacuna de
les utilitzades a Espanya el conté des de fa molts anys.

“Rebre moltes vacunes per diferents malalties alhora exposa el sistema immune de l'infant a
molts antígens”

El nombre de antígens als quals s'exposa a un nen durant el seu programa vacunal és de 126.
Aparentment, un nombre molt alt.

Tanmateix…

Quan un nen té un refredat comú s'exposa a entre 4 i 10 antígens. Si pateix una laringitis,
s'exposa a entre 25 i 50 antígens d'una vegada. Si tenim en compte la gran quantitat de
refredats a què s'exposa un nen, 126 és una xifra menyspreable , sobretot si tenim en compte
que aquests antígens ens protegeixen de malalties mortals.

La realitat és que els nens estan exposats de manera natural a una elevadíssima quantitat
d'estímuls antigènics per al seu sistema de defensa i, és precisament aquest estímul, el
responsable en part que el sistema defensiu funcioni correctament.

Canvi climàtic

173
És el canvi de clima produït per l'activitat humana, que altera la composició de l'atmosfera
mundial i que se suma a la variabilitat natural del clima observada durant períodes de temps
comparables.

No s'ha de confondre el "canvi climàtic" amb la "variabilitat climàtica", ja que aquesta fa

referència a qualsevol variació del clima (interestacional, interanual, per dècades, per segles...)
sigui per processos propis del sistema climàtic o per altres causes. De fet, la variabilitat és una
de les característiques essencials del comportament atmosfèric a qualsevol escala temporal.

L'efecte d'hivernacle

A l'atmosfera que embolcalla el nostre planeta, hi ha una sèrie de gasos (sobretot el vapor
d'aigua i el diòxid de carboni) que tenen un efecte d'hivernacle, és a dir, absorbeixen i
reemeten la radiació infraroja que emet la superfície del planeta Terra. D'aquesta manera,
impedeixen que part d'aquesta radiació escapi a l'espai exterior i contribueixen que la
temperatura mitjana de l'aire superficial del planeta sigui d'uns 15 °C, una temperatura apta
per a la vida. L'efecte d'hivernacle és, per tant, un fenomen natural de l'atmosfera.

El problema actual és que la quantitat d'aquests gasos naturals amb efecte d'hivernacle a
l'atmosfera ha augmentat i que s'hi ha abocat, a més, gasos amb efecte d'hivernacle no
presents de forma natural a l'atmosfera. Aquest canvi posa en perill la composició, la capacitat
de recuperació i la productivitat dels ecosistemes naturals i el mateix desenvolupament
econòmic i social, la salut i el benestar de la humanitat.

Gasos amb efecte d'hivernacle

Els gasos amb efecte d'hivernacle són components gasosos de l'atmosfera, tant naturals com
d'origen antropogènic, que absorbeixen i reemeten radiació infraroja. A mesura que
incrementa la concentració d'aquests gasos, la radiació infraroja és absorbida a l'atmosfera i
reemesa en totes direccions, la qual cosa contribueix que la temperatura mitjana de la Terra
augmenti. Aquest fenomen s'anomena efecte d'hivernacle perquè l'absorció i posterior
emissió de radiació infraroja també la fan el vidre i certs plàstics amb els quals es fabriquen els
hivernacles.

L'atmosfera influeix fonamentalment en el clima, si no existira, la temperatura en la Terra seria

de -20 °C, però l'atmosfera es comporta de manera diferent segons la longitud d'onade
la radiació. El Sol per la seua alta temperatura emet fonamentalment a 5 micròmetres i
l'atmosfera deixa passar la radiació. La Terra té una temperatura molt més baixa, i remet part
de la radiació però a una longitud molt més llarga, d'uns quinze micròmetres. Així, l'atmosfera
ja no és transparent. El CO2 que està actualment en l'atmosfera, en una concentració de
367 p.p.m., absorbeix aquesta radiació igual que el vapor d'aigua. El resultat és que l'atmosfera
s'escalfa i torna a la Terra part d'aqueixa energia, raó per la qual la temperatura mitjana
superficial és d'uns 15 °C, i dista molt del valor d'equilibri sense atmosfera. A aquest fenomen
se l'anomena efecte d'hivernacle i el CO2 i l'H2O són els gasos responsables d'això. Gràcies a
aquest efecte d'hivernacle és possible la vida a la Terra.

El CO2 com a regulador del clima

Durant les últimes dècades els mesuraments en les diferents estacions

meteorològiques indiquen que el planeta s'està escalfant. Els últims 10 anys han sigut els més

174
calorosos des que es porten registres, i els científics anuncien que en el futur seran encara més
calents. La majoria dels experts estan d'acord amb què els humans exerceixen un impacte
directe sobre aquest procés d'escalfament, generalment conegut com a efecte d'hivernacle. A
mesura que el planeta s'escalfa, els casquets polars es fonen. Atès que la neu té un
elevat albedo torna la major part de radiació que incideix sobre ella a l'espai. La disminució
dels casquets també afectarà perquè l'albedo terrestre farà que la Terra s'escalfi encara més.
L'escalfament global també ocasionarà que s'evapori més aigua dels oceans. El vapor
d'aigua actua com un gas hivernacle. Així, hi haurà un major escalfament. Això produeix el que
s'anomena efecte amplificador. De la mateixa manera, un augment de la nuvolositat a causa
d'una major evaporació contribuirà a un augment de l'albedo. El problema és de difícil
predicció, ja que, com es veu, hi ha retroaccions positives i negatives.

Apareix la vida a la Terra

En l'origen de la vida van apareixent els primers éssers autòtrofs a la Terra. Les plantes
absorbeixen CO2 i emeten O2. La seva acumulació en l'atmosfera va afavorir l'aparició
dels animals que l'usen per a respirar alhora que retornen CO2. El O2 en una atmosfera és el
resultat d'un procés viu i no al revés. Els boscos són per tant els «pulmons de la Terra».
Actualment els boscos tropicals ocupen la regió equatorial del planeta i entre l'Equador i el Pol
hi ha una diferència tèrmica de 50 °C. Fa 65 milions d'anys la temperatura era 8° centígrads
superior a l'actual i la diferència tèrmica entre l'Equador i el Pol era d'uns pocs graus.

Les glaciacions del Plistocè

L'home va aparèixer fa uns tres milions d'anys: Des d'en fa uns dos milions, la terra ha
patit períodes glacials on gran part d'Amèrica del Nord i Europa van quedar sota gruixudes
capes de gel durant molts anys. Després, ràpidament els gels van desaparèixer i van donar lloc
a un període interglacial en el qual vivim. El procés es repetix cada cent mil anys
aproximadament. L'última època glacial va acabar fa uns quinze mil anys i va donar lloc a un
canvi fonamental en els hàbits de l'home amb el descobriment de l'agricultura i la ramaderia.
La millora de les condicions tèrmiques va provocar el pas del paleolític al neolític, ara fa uns
cinc mil anys.

El mínim de Maunder

Des que en 1610 Galileu va inventar el telescopi, el Sol i les seves taques han sigut observades
amb assiduïtat. No va ser fins al 1851 que l'astrònom Heinrich Schwabe va observar que
l'activitat solar seguia un cicle d'onze anys, amb màxims i mínims. En 1977 J. Eddy, estudiant
documentació antiga, s'adonà que des de 1645 a 1715 el Sol interromp el cicle d'onze anys i
apareix una època on quasi no apareixen taques, denominat mínim de Maunder. El Sol i les
estrelles solen passar un terç de la seua vida en aquestes crisis i durant elles l'energia que
emet és menor i es correspon amb períodes freds en el clima terrestre.

Les aurores boreals o australs causades per l'activitat solar desapareixen o són rares.

Combustibles fòssils i escalfament global

175
A finals del segle XVII l'ésser humà va començar a utilitzar combustibles fòssils, que la Terra
havia acumulat en el subsòl, durant la seva història geològica. La crema de petroli, carbó i gas
natural ha causat un augment del CO2 en l'atmosfera que últimament és d'1,4 p.p.m. a l'any i
ha produït conseqüentment un augment de la temperatura. S'estima que des que hi ha
constància de la mesura de temperatures, fa uns 150 anys (sempre dins de l'època industrial),
aquesta ha augmentat 0,5 °C i es preveu un augment d'1 °C en el 2020 i de 2 °C en el 2050.

A principis del segle XXI l'escalfament global sembla irrefutable, a pesar que les estacions
meteorològiques en les grans ciutats han passat d'estar en la perifèria de la ciutat, al centre
d'aquesta i l'efecte d'illa urbana també ha influït en l'augment observat. Els últims anys
del segle XX i els primers anys del present segle es caracteritzen per posseir les temperatures
mitjanes més elevades fins ara arreplegades.

Controvèrsia sobre les evidències del canvi climàtic

Un premi Nobel de física, Ivar Giaever, negà que les evidències sobre el canvi climàtic no foren
incontrovertibles. Així i tot, els esforços progressen poc.

El 2015 va eixir una notícia que explicava que un dels científics que negava la causa humana
del canvi climàtic fou finançat per empreses de la indústria energètica, implicant un conflicte
d'interessos.

Conseqüències

Desertificació

Les conseqüències del canvi climàtic no es poden determinar exactament, perquè

desconeixem el comportament de l'atmosfera en les noves condicions. No obstant això, les
previsions que es tenen són:

 Augment del nivell del mar a causa de la fosa parcial del glaç i de la desaparició parcial
o total de les glaceres, no tan sols per l'augment de la quantitat d'aigua sinó també pel
volum més gran d'aigua dels oceans com a conseqüència d'haver-se escalfat i també
un nivell d'aigua dolça més elevat.

 Desaparició de zones de conreu properes a les costes, i també de moltes ciutats

costaneres.

 Canvis en el règim actual de precipitacions: augment de precipitacions a les costes i

disminució a les illes, a causa de l'evaporació de l'aigua.

 Canvis en la distribució de la vegetació. Disminució de les zones cultivables i de la

vegetació, a causa de la sequera. Expansió de les zones desèrtiques, o desertificació.

 Aparició de malalties tropicals en zones on ara no hi són, com la malària o el còlera a

Europa.

 Escassesa d'aliments davant les dificultats de cultiu per l'afectació dels sòls i les altes
temperatures. Un estudi trobà que el canvi climàtic augmentarà la superfície
cultivable.

176
Lluita contra el canvi climàtic

Mitigació de les causes

Distints estats s'han compromès a lluitar contra el canvi climàtic.

La justícia climàtica és el que persegueix l'actuació judicial per a determinar responsabilitats

respecte el canvi climàtic. Hi ha casos de denúncies i querelles climàtics.

Adaptació i convivència al canvi climàtic

En els últims temps si busquem als principals buscadors la paraula "Com adaptar-se a",
obtindrem 55 milions de resultats aproximadament. En el cas que afegíssim la paraula "Canvi
climàtic", els resultats oscil·len les 45.000 entrades.

Dins d'aquestes 45.000 referència de ven segur que trobaríem alguna que ens pugui ajudar a
adaptar-nos aquest fenomen que actualment se'n parla tant.

Però amb tecnologia i enginy, els guardians de la terra estan trobant mètodes de gestionar la
realitat i el canvi.

L'aigua s'escalfa

Sigui en estat líquid, sòlid o gasos, l'aigua és vital pel nostre planeta. Depenem d'ella per beure,
per l'agricultura, per la ramaderia o per les nostres activitats diàries. Hem de tenir present que
nombrosos ecosistemes necessiten aigua dolça per viure i reproduir-se:

Tal com s'ha demostrat els oceans contribueixen a modular els nivells de CO2 i a mantenir un
nivell de temperatura global, a la vegada que també contribueixen a transportar nutrients i
mantenen els ecosistemes marins.

En la mesura que canvia el clima, canviaran també els recursos d'aigua dolça u salada sobre les
que la societat es desenvolupa. La relació clima – aigua és una relació que canviant que a
mesura que el clima varia l'aigua també.

Els mars i els oceans que signifiquen el 71% del nostre planeta, estan absorbint actualment
tant CO2 generat per les activitats humanes i tanta energia solar que la química i les
temperatures de les aigües marines estan posant en perill a molts organismes i fauna. Els
canvis en el medi marí afecten els sers vius que habiten dins aquests oceans i mars. La pujada
dels nivells del mar estan modificant les costes i enterrant o soscavant edificis, el que
contribueix i suposa un risc per la vida humana.

Actualment la Terra acumula més calor procedent del Sol que el que allibera. L'oceà
emmagatzemant el 93% d'aquesta energia, el que modera les temperatures extremes i això
permet que el planeta sigui habitable.

Més humitat:

177
L'aire calent, conte més aigua del que augmenta la humitat i la calor, els experts
prediuen[cal citació] que en un futur no molt llunyà adaptarem les nostres necessitats i activitats a
l'aire lliure per reduir l'estrès tèrmic produït per la calor.

Sal marina:

L'augment de les precipitacions i el desgel alteraran la salinitat dels oceans, el que afectarà els
corrents marines i ecosistemes.

La terra:

Les interaccions dinàmiques entre el canvi climàtic i els recursos d'aigua dolça sobre la terra
estan estretament vinculades a la disponibilitat de l'Aigua de bona qualitat sobre el consum.

Actualment, almenys la meitat de la població mundial depèn de l'Aigua subterrània per un

consum segur. A partir de la qual la previsió de creixement urbà s'espera que per l'any 2050 la
demanada d'aquesta aigua dolça hagi augmentat un 55%, aquest fet posa en relleu que d'aquí
en un futur haurem de gestionar aquest consum.

El gel:

L'aigua dolça congelada a l'àrtic, a Groenlàndia, i a l'Antàrtida i en totes aquestes regions del
món s'està desfent. Aquest desgel va a parar als oceans, rius i sòls de tot el planeta. Al principi
d'aquesta aigua omplirà rius i conques fluvials, però a mesura que hi hagi menys gel, també es
veuran afectades les aigües dolces. Si les mesures de conservació no ataquen el problema, ens
trobarem en futurs problemes de restriccions d'aigua.

Altra agricultura

El canvi climàtic podria beneficiar a certes plantes per culpa de la prolongació de les èpoques
de cultiu i a l'augment del diòxid de carboni, tot i així, la calor té altres conseqüències (més
plagues, sequeres i inundacions) que per descomptat són menys beneficioses.

Com s'adaptarà el món? Sobre la base d'un model climàtic agressiu conegut com a HadGEM2,
els investigadors del IFPRI (Institut Internacional Sobre Polítiques alimentàries) preveuen que
d'aquí a 2050 els terrenys per 4 dels aliments més bàsics (Moresc, patates, Arròs i cereals) es
veuran alterats, fets que en alguns casos obligarà als agricultors a canviar de cultiu. Segons
Ricky Robertson, del IFPRI, algunes explotacions agràries podria beneficiar-se, però d'altres no.

El rendiment dels cultius no solament va determinat pel clima; també contribueixen als canvis
climàtics, als canvis polítics, la demanada mundial i les tècniques agrícoles. L'opinió dels
investigadors diuen que únicament sortiran guanyant els agricultors que modernitzin els seus
mètodes i diversifiquen la seva producció.

 també podria provocar plagues més devastadores.

Altes temperatures

178
El món serà molt diferent l'any 2100, quan les temperatures mitjanes hagin pujat diversos
graus.

Tots els entorns habitats per humans es veuran afectats: urbans, suburbans rurals, muntanyes,
costes... Cada cop més persones dels països en vies de desenvolupament adquiriran
comoditats que milloraran la qualitat de vida. Segons Lucas Davis (Economista de la Universitat
de Berkeley) hi haurà una saturació quasi universal d'aire condicionatque afectaran les
emissions de gas i que de retruc estarem contribuint al canvi climàtic.

Si no trobem la forma de reduir la calor, buscarem la forma d'adaptar-nos a ell.

La temperatura mitjana anual de l'aire en una ciutat pot ser entre 2 i 6 graus ºC més alta que
en les zones rurals durant el dia, i entre 2 i 5 ºC durant la nit. Les teulades amb vegetació han
demostrat que poden mitigar aquest efecte a les ciutats baixant la temperatura més de 2,7
graus durant els dies més calorosos; les plantes contribueixen a gestionar l'excés d'aigües
pluvials.

En el sector agropecuari, els ajustaments dependran de cada regió, augmentarà la quantitat de

ramaders que canviïn la cria de espècies que puguin resistir més a les altes temperatures. Això
vol dir que hi haurà més ovelles, porcs i cabres en detriment de ramaderia vacuna i avícola. El
rendiment d'alguns cultius com ara la soja podria augmentar a mesura que puja el nivell de
CO2, però altres cultius quedaran exposats a les sequeres i a la meteorologia extrema.

La lluita contra els focs: les ciutats i regions que s'hagin preparat per als incendis podrien
extendres pels territoris de risc. Rodejats de tallafocs suposaria una disminució de vegetació
inflamable per protecció de la població que contribueix a salvaguardar vides i llars a la zona.
Segons les previsions, els incendis forestals augmentaran més de 60% en latituds mitjanes i
altes.

Notes d'interès

 La vegetació pot reduir la temperatura superficial fins 22ºC gràcies a l'ombra i a

l'evapotranspiració

 Si la temperatura mitjana puja uns 11ºC, la meitat de la població estaria en zones

inhabitables.

 Per adaptar-se a les temperatures més altes, els països en desenvolupament hauran
de gastar 65.000 i 90.000 milions d'euros anuals fins a 2050.

 Plantar vegetació perenne a la façana nord d'un edifici protegeix del vent i redueix la
despesa en calefacció

Clima extrem

Huracans devastadors, sequeres, nevades devastadores, onades de calor. Tots aquests són
fenòmens meteorològics extrems que es cobren vides i causen danys incalculables.

El canvi climàtic influeix causant sequeres més persistents i temperatures més altes en unes
regions, mentre que en altres provoca pluges torrencials, els experts en climatologia diuen que
les comunitats més vulnerables estan situades en zones muntanyoses o de costa.

179
Davant aquest tipus d'entorns, la població s'està adaptant a les noves realitats climàtiques
reforçant els sistemes d'alerta, refugi i protecció.

Sobreviure als temporals

Un fort cicló sacseja Bangladesh cada tres anys aproximadament. L'any 1991, El cicló Marian va
provocar la vida de 140.000 persones. El Sidr va arrasar 565.000 habitatges l'any 2007, però
gràcies a un sistema d'alerta i als refugis fortificats únicament va causar 3.500 morts.
Actualment la recuperació de boscs pretén prevenir les crescudes del mar, els despreniments
de terra i les inundacions durant futurs temporals.

Fer front a la calor

La temperatura mitjana mundial el maig del 2015 va ser la més alta registrada fins a la data.
A l'Índia van morir unes 2.200 persones durant una onada de calor que va durar deu dies amb
temperatures màximes de 45ºC.

Augment del nivell del mar

És possible que el canvi climàtic no estigui darrere d'un temporal concret, però l'augment del
nivell del mar pot empitjorar les seves conseqüències.

Per fer front aquests increments les autoritats estan adoptant mesures a tot el litoral: un
projecte polivalent crearà més zones verdes pels veïns de la ciutat, així com un sistema de
murs de contenció i barreres retràctils per millorar la projecció contra els temporals.

Crítiques a la lluita contra el canvi climàtic

Hi ha persones que creuen que ja és inútil lluitar contra el canvi del clima. Una exactivista
contra el canvi climàtic i un senador de Califòrnia en són exemples. Percepció i coneixement
del canvi climàtic

Hi ha tot un moviment als Estats Units per a desinformar sobre les causes del canvi
climàtic. Grans quantitats foren enviades a fundacions conservadores que negaven el canvi
climàtic (com DonorsTrust i Donors Capital). El 75% d'aquest finançament no se sap d'on
provenen.

Reduir, reutilitzar, reciclar (economia circular).

La Humanitat des dels seus inicis ha anat progressant sense pausa, l'esmentat progrés implica
necessàriament un impacte al medi ambient en major o menor mesura.

180
El cost mediambiental ha aplegat en l'actualitat a una situació quasi insostenible ja que ha
desaparegut la majoria de la superfície forestal al planeta, la indústria consumeix molts recursos
no renovables i emet a l'atmosfera gasos perjudicials.
Aquests fets han generat un preocupant canvi climàtic.
Per això naixen iniciatives com l'economia circular, la qual es basa en tres punts.

El primer és reduir les emissions de gasos contaminants a l'atmosfera i per això cal substituir els
actuals combustibles fòssils per altres fonts d'energia més netes.

El segon punt és la reutilització de les coses per a disminuir els processos industrials ja que no
caldrà tornar fabricar-les i així reduir part de l'impacte de la nostra activitat.

Per últim, com a tercer punt, tenim el reciclatge de tots els abocaments per a reutilitzar els
materials sense utilitzar nous recursos fòssils.

Amb aquestes mesures podem lluitar contra el canvi climàtic, la desforestació, la fam al món i la
desaparició de la flora i la fauna.

Conclusió, la Humanitat no pot mirar cap un altre lloc i ha de començar a prendre decisions com
aplicar l'economia circular per disminuir l’impacte de la seua activitat.

Aparença física de la gent.

Preocupació que té actualment la gent per mantenir una perfecta aparença física i en
concret per tindre un bronzejat d’estiu a qualsevol època de l’any.

181
 Hui en dia les xarxes socials i la publicitat als mitjans de comunicació ens influeixen
constantment i tothom vol aconseguir assemblar-se als prototips perfectes que
mostren els mitjans, els quals en la meua opinió es troben retocats, ja que tots tenim
defectes.

Un dels aspectes que més preocupa la gent és tindre una pell daurada a qualsevol
època de l’any, la majoria de la població opina que la roba, els accessoris o fins i tot el
color del cabell, li combinen millor si tenen una pell daurada.

No obstant això, sempre hi ha riscos.

El més perillós de tots és intentar estar bronzejat artificialment mitjançant rajos X o

utilitzant altres tècniques que poden causar-te greus malalties.

També pot ser perillós exposar-te al sol durant moltes hores, ja que a pesar de tractar-
se de llum natural et pot provocar greus malalties i en alguns casos deshidratació.

A tall de conclusió us recomane que si voleu estar bronzejats no utilitzeu tècniques

que són artificials perquè sempre és millor el natural.

A més si voleu exposar-vos al sol estigueu poquetes hores i utilitzeu sempre protecció
per a la pell, com les pomades d’alta protecció, i deixeu de costat els olis que us posen
més bronzejats.

Per últim, intenteu sempre prendre líquids que vos hidraten durant tot el temps que
estigueu al sol i banyeu-vos per refrescar el cos.

Bancs de llibres

L'economia espanyola patí una greu crisi durant els darrers anys.

El país hi arribà a causa de l'especulació immobiliària. Molta gent sofrí les seues conseqüències
ja que perderen els seus treballs.

182
De manera que en moltes famílies tenien tots o quasi tots els seus membres en edat per a
treballar a l'atur.

Això generà l'augment de la pobresa en les classes baixes i mitjanes de la nostra societat.

Lògicament per a les famílies amb fills fou molt més dur aquest esdeveniment ja que tenen molts
més gastos que la resta.

Una de les despeses més importants generades pels fills és el gasto educatiu ja que els pares
han de comprar uniformes i llibres i a més han de pagar els desplaçaments, el menjador i les
excursions.

Per això nasqué la iniciativa dels bancs de llibres. Aquest projecte consisteix en l’intercanvi dels
llibres de text ja que tan sols s'utilitzen durant un any.

Aquesta idea solidària sorgí de les famílies en crisi i es va desenvolupar amb la col·laboració de
les administracions locals.

El funcionament és el següent, els pares deixen els llibres que no necessiten perquè són del
darrer curs i a canvi poden agafar-ne altres que sí necessiten per al pròxim curs, així eviten
comprar-los i estalvien per cobrir altres necessitats.

Amb este tipus d'idees solidàries moltes famílies han sobreviscut els darrers anys ja que s'han
estalviat molts diners amb els quals han pogut per exemple comprar menjar i pagar el lloguer.

A tall de conclusió, cal que els governs prenguen mesures per a evitar aquestes situacions de
pobresa ja que és molt important l'accés a una bona educació perquè les generacions futures
puguen avançar cap a un món millor.

El vessant verd dels bancs de llibres

Els programes d'intercanvi entronquen amb l'economia circular gràcies a l'estalvi d'aigua i
electricitat, la reducció de residus sòlids i la reutilització

Quan es parla del programa Xarxa Llibres, sovint es fa en termes econòmics. Per exemple, segons
dades facilitades per la Conselleria d'Educació, gràcies a aquest banc de llibres de text les
famílies valencianes estalvien 300 euros de mitjana en despesa amb la tornada a l'escola. I no
només un curs, sinó durant tots aquells que no hagen de comprar nous lots de llibres.

Però, en un moment en què ens enfrontem a un atzucac ambiental global, "els beneficis
ecològics són els menys comentats, però potser resulten més importants que l'estalvi
econòmic", remarca Pedro Domínguez. Ell és professor a l'IES Tulell d'Alzira, químic especialitzat
en sanitat ambiental i portaveu de La Ribera en Bici-Ecologistes en Acció.

Mateixos llibres, menys contaminació

Domínguez comença el seu raonament parlant d'allò que s'estalvia per no haver de fabricar tants
llibres nous cada any i posa com a exemple el centre on ell treballa, on hi ha 315 alumnes que

183
participen en el programa i s'han retornat 1.876 llibres. "Els 1.876 llibres recollits a l'institut
equivalen a uns 938 quilograms de fusta i per a fabricar-los es consumeixen 16 arbres de 25
anys, 94.000 litres d'aigua, 7.100 kWh d'electricitat i uns quants quilograms de diversos
productes químics", assegura. I continua: "Si s'utilitzen fins a quatre anys, aleshores s'estalvien
48 arbres, 280.000 litres d'aigua, 21.000 kWh i el triple de productes químics". En el procés de
fabricació dels llibres també es generen residus sòlids. Domínguez ho xifra en 1.400 quilograms
per 1.876 llibres.

La fabricació i distribució de llibres també va emparellada amb la contaminació pel transport,

començant per portar la fusta des del bosc fins a la fàbrica de paper, de la fàbrica a la impremta,
de la impremta a les llibreries o grans superfícies i, finalment, dels comerços a les cases. Segons
Domínguez, els valencians generem cada any més de dos milions de tones de residus sòlids
urbans, "una muntanya creixent que no sabem ja on abocar, perquè en reciclem només un 40%".
A més, denuncia que en llocs com la Ribera la major part d'aquests residus se'ls enduen a
abocadors d'Alacant o Múrcia, de manera que es contamina pel transport. Reutilitzar els llibres
ajuda a reduir aquesta quantitat de residus sòlids urbans.

La fabricació i distribució de llibres també va emparellada a la contaminació pel transport

Domínguez parla del seu institut, amb 315 alumnes, però les dades poden extrapolar-se a tot el
país. Segons les dades facilitades a l'inici del curs per Educació, enguany participen 377.015
alumnes als bancs de llibres, un 16% més que el curs passat; concretament, 21.739 alumnes més
a Primària i 30.462 alumnes més a Secundària. Per demarcacions, hi ha 45.629 alumnes a
Castelló (un 15% més que el curs passat), 197.867 a València (un 14% més) i 133.519 a Alacant
(un 20% més), amb el 100% de centres públics adherits i el 78% dels privats o concertats.

Per a Domínguez, que s'ha encarregat de fer els càlculs, "en quatre anys, els arbres que estalvia
la Xarxa Llibres podrien formar un bosc, l'aigua podria alimentar una llacuna i l'electricitat podria
abastir un poble". Per això, aquest professor, químic i activista ambiental indica que "la
reutilització de llibres resulta molt recomanable econòmicament, ecològicament

Canviar el xip

En els mateixos termes s'expressa l'ambientòleg Andreu Escrivà, autor del llibre Encara no és
tard (Bromera, 2017), dedicat al canvi climàtic. Però Escrivà va més enllà i destaca que
"el vessant ambiental de Xarxa Llibres no és tant l'estalvi de paper, que també, sinó el fet que
siga una acció que entronca directament amb el concepte d'economia circular". "Crec que és
important fer visible el tema que l'economia circular, que està ara en boca de tothom, no és
llançar el llibre al reciclatge, sinó usar la erra que ve abans de 'reciclar', és a dir, la de 'reutilitzar'.
I reutilitzant també estàs reduint la quantitat de recursos que consumeixes", explica.

L'ambientòleg critica que, fins ara, el bon comportament ambiental es relacionava només amb
el llançament dels residus al contenidor corresponent: "Molta gent, en particular amb el paper,
que és un material que es recicla bastant, el que fa és usar-lo sense massa trellat. Així, el que
passava amb els llibres de text és que les famílies podien veure com a un bon comportament
ambiental el fet de, una vegada acabat el curs, llançar el material al contenidor blau i punt".
"Estic un poc fart que ho focalitzem tot sempre sobre el reciclatge, siga en el paper, siga en els

184
envasos", reconeix Escrivà. "Abans de reciclar, cal reutilitzar, cal reduir, cal rebutjar, cal
repensar..."

Per a Andreu Escrivà, el vessant ambiental de Xarxa Llibres entronca directament amb el
concepte d'economia circular

A banda, explica que la fabricació d'aquests llibres –"cars, de colorets, amb tinta, tapes dures de
vegades"– té un impacte ambiental molt més gran. Per això, remarca la importància de lligar a
la Xarxa Llibres "un missatge verd", a banda de l'econòmic: "Crec que la reutilització dels llibres
és una qüestió molt positiva i que hauria de servir com a exemple per a altres àmbits, on s'està
apostant massa per estratègies de reciclatge cru i nu". Escrivà afirma que "la societat s'ha
preguntat si cal fabricar un altre llibre o si cal comprar uns llibres que ja existeixen per una
qüestió econòmica, cosa que és molt comprensible" i assenyala que, "ara, el que cal és inocular
el punt de vista ambiental en aquesta pregunta".

Escrivà també parla de la Xarxa Llibres per oposició a l'obsolescència programada: "Si els xiquets
des de xicotets aprenen que tot és d'un sol ús, fins i tot els llibres, tota la seua vida serà d'un sol
ús. Però si, en canvi, aprenen que les coses, ben conservades, es poden usar per altres persones,
ací pot començar un canvi de mentalitat". L'expert en medi ambient destaca que, mentre que el
reciclatge és més aviat una activitat passiva –"ho llances i ja està"–, la reutilització "és molt més
interessant, perquè t'obliga a tindre un paper actiu, t'obliga a tractar-ho bé, siga una ampolla de
vidre, una bicicleta o un llibre".

Finalment, Escrivà proposa una idea a la Conselleria d'Educació: "Que a banda de l'estalvi
econòmic per a les famílies, facen públic el càlcul de la petjada de carboni estalviada gràcies a la
Xarxa Llibres", és a dir, dels quilograms de CO2 que no s'han emés, però també dels arbres que
no s'han talat, del paper que no s'ha hagut de fabricar o dels quilograms de tinta o aigua que no
s'han emprat ni contaminat, "perquè també cal parlar de la petjada hídrica", remarca Escrivà.

Canal Autonòmic

Aquest any torna la radiotelevisió autonòmica al nostre territori després de quatre anys des del
tancament de Canal Nou el 2013.

185
Aquell projecte de radiotelevisió es tancà a causa d'una mala gestió política i econòmica. Ara
tenim una nova oportunitat per a fer un vertader mitjà de comunicació públic al servei de la
gent. Amb aquesta radiotelevisió es poden fer moltes coses bones per al nostre país.

En primer lloc aquests canals de comunicació són uns instruments fonamentals per a mantindre
i per a difondre la llengua valenciana.

Amb ells la gent del nostre territori podrà escoltar la ràdio i veure la televisió en la nostra llengua
ja que hi haurà pel·lícules, sèries, programes i notícies traduïts al valencià i a més hi haurà
programes i sèries produïts ací.

En segon lloc la radiotelevisió autonòmica serà molt important per a difondre els nostres
costums i tradicions.

Es generarà un espai audiovisual on poder mostrar les peculiaritats culturals de tots els racons
del nostre país amb programes i documentals relatius als menjars, festes i tradicions d'ací.

En tercer lloc amb un mitjà de comunicació nostre tindrem uns serveis de notícies tant a la ràdio
com a la televisió on la prioritat serà informar dels fets ocorreguts al nostre territori i dels que
ens afecten.

En quart lloc el retorn de la producció audiovisual a la nostra comunitat ajudarà a trobar treball
a molts professionals que es van quedar a l'atur fa quatre anys amb el tancament de l'antiga
radiotelevisió autonòmica.

Caldrà assegurar que la nova radiotelevisió estiga ben gestionada i siga un vertader servei públic
per als ciutadans de la Comunitat Valenciana.

À Punt és la marca del principal canal de televisió de la CVMC, en substitució de Canal Nou,
d'RTVV.[1][2] Els canals de televisió, així com les emissores de ràdio emeten dins del múltiplex que
utilitzava anteriorment RTVV.

S'espera reciprocitat en l'emissió dels canals de ràdio i televisió de la CVMC amb els canals
públics de Catalunya (CCMA) i les Illes Balears (EPRTVIB). Aquests canals es veuran al País
Valencià sempre que els canals de la Corporació es vegen també en aquests territoris.[3]

Història i obertura À Punt

Carta d'ajust provisional emesa des del 12 de setembrede 2017 pels canals de TDT de
la Generalitat Valenciana, en presentar-se la imatge corporativa.

El 14 de juliol de 2016 les Corts aproven amb 64 vots a favor —PSPV-

PSOE, Compromís, Podem i Ciutadans— i 26 abstencions —PPCV— la proposició de llei
d'obertura de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació.[4] La llei recull que aquest

186
ens ha de tenir tres canals, encara que no arriba a especificar ni els noms ni la data d'inici de les
emissions.

Més tard, el 8 de març de 2017, la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació dóna a

conèixer el nom del seu primer canal de televisió. Aquest nom, ideat per l'agència Aftershare —
de la qual el publicista Risto Mejide és soci—, s'ha seleccionat d'entre 82 propostes.[5] El nom,
À., fou elegit ser una lletra present al nom de les tres províncies, ser la primera lletra de l'alfabet
llatí (fent donar connotació d'inici) i l'accent obert per ser característic de la llengua valenciana.

D'altra banda, el 26 de juliol es va aprovar la carta de valors per als continguts infantils i juvenils

El 23 de novembre de 2017, el consell rector de la Corporació Valenciana de Mitjans de

Comunicació va aprovar per unanimitat els primers continguts per a la televisió. La proposta
triada per al magazín matinal és la formada per l’UTE de les productores Mecomlys, Lavinia i
Factoria, de 130 programes de 210 minuts. Es considera que els continguts de la proposta
s’ajusten als criteris específics indicats en la crida del 19 de setembre de 2017, entre els quals:
presència en tot el territori mitjançant connexions en directe; continguts d’actualitat, de servei
públic; participació ciutadana i de col·lectius socials; seccions fixes relacionades amb la salut, el
consum, el medi ambient, la integració social, l’educació, el camp, la cuina i l’oratge, i la
participació de públic en plató. El magazín fa una clara aposta de televisió en directe que
vertebra el territori i que dóna veu al poble valencià. A més proposa abordar les temàtiques en
profunditat i amb afany divulgatiu. En aquest sentit és el millor projecte presentat a la crida.[8]

D’altra banda, la proposta de Mediterráneo Media i Secuoya és la triada per al magazín televisiu
de la vesprada. La proposta, que inclou 130 programes de 240 minuts, s’ajusta als criteris
especificats en la crida, entre els quals: presència en tot el territori mitjançant connexions en
directe amb diferents tipus de continguts, una taula de debat, reportatges, entrevistes, tertúlia,
humor i seccions relacionades amb la cultura, la societat, les festes, la música i l’autopromoció.
El projecte incideix sobretot en l’enfocament humà dels continguts, fugint dels vessants més
informatius o institucionals.[8]

El Consell Rector també va aprovar la proposta de Desmesura Films-VITV, una proposta de 130
programes de 35 minuts. La idoneïtat d’aquest concurs de preguntes i respostes ve donada per
una escaleta i una mecànica molt senzilles, que fan que el format siga molt accessible per a
qualsevol tipus de públic. És una adaptació d’un format nacional, només estrenat en cadenes
autonòmiques. Cal destacar que les diferents proves que componen el format
combinen entreteniment i cultura. El concurs combinarà les qüestions de caràcter general amb
una presència molt important de preguntes de proximitat amb l’objectiu de promoure la difusió
de la cultura pròpia i la riquesa mediambiental del País Valencià. El format ha sigut testat per IB3
Televisió, Aragón TV, ETB i Telemadrid amb molt bons resultats d’audiència.[8]

Es va aprovar també recuperar el programa Trau la llengua de l'antiga Radiotelevisió Valenciana,

amb Eugeni Alemany. ''Mentre l'audiència queia en picat, en les últimes raneres de
l'antiga RTVV (amb xifres que no arribaven ni al 6% de quota de pantalla), Trau la
llengua rebentava la tendència amb un 14% del share. Ara, la direcció d'À Punt ha decidit tornar
a les pantalles valencianes el reeixit programa, presentat en aquell moment per Eugeni Alemany.

187
Finalment, el Consell Rector també va aprovar compres de producció aliena: un paquet amb una
oferta molt variada i que abraça tots els públics infantils. I un segon paquet, que prové de FORTA,
de 14 sèries d’animació infantil.

El 2018 es plantejà canviar els horaris tractant d'acabar els programes de màxima audiència
abans de la mitjanit. També es plantejà tindre bones relacions amb els canals de TDT locals i
comarcals per a col·laborar mútuament amb possibilitats de coproduir continguts. Així mateix,
durant el mes maig, es convocà per al 13 de juny una sessió curta de propostes universitaris
audiovisuals per a la cadena.

El 25 d'abril de 2018 comencen les emissions en proves del primer canal de la Corporació
Valenciana de Mitjans de Comunicació amb continguts de l'arxiu de RTVV (documentals,
partides de pilota valenciana i certàmens de bandes de música) i del lloc web (programació
infantil), tot entre les 8:00 i les 22:30. Això no obstant, no és fins al 10 de juny quan han arrancat
les emissions regulars amb la programació definitiva durant les 24 hores. El fet es produeix a les
14.30 hores amb un informatiu de 45 minuts.

Calendaris amb fotografies sensuals

188
A l'actualitat hi ha molts col·lectius i entitats amb iniciatives solidàries amb l'objectiu
d'aconseguir ajuda per a diverses causes.

Aquestes accions ciutadanes es fan per recaptar fons destinats a projectes com per exemple la
investigació mèdica, la lluita contra la pobresa als països poc desenvolupats o en guerra i
l'eliminació de les desigualtats socials patides per col·lectius desfavorits.

Entre altres, ara és molt popular vendre calendaris solidaris per recaptar diners, els quals se/ es
destinen al finançament de les esmentades iniciatives.

Aquests calendaris tenen molt bona acollida a la societat ja que és objecte pràctic i a més els
beneficis de la seua venda són per a una bona causa.

Dins d'aquest tipus de calendaris tenim una modalitat on la gent del col·lectiu o entitat
promotora de l'acció surt fotografiada sensualment, això lògicament ha generat certa polèmica
a diversos sectors de la societat.

Per una banda estes iniciatives solidàries tenen com a objectiu l'obtenció d'ajuda per a gent
necessitada, és a dir, la seua implementació afavorirà un món solidari i més just, no obstant això,
per l'altra banda hi ha grups socials que estan totalment en contra d'aquestes iniciatives on la
gent ix despullada, encara que siga per una bona causa, perquè pensen que així es cosifica la
gent que ix fotografiada i promou la superficialitat de la societat.

Per concloure, caldrà arribar a un equilibri on afavorir la solidaritat social sense molestar cap
col·lectiu.

Lliurament de premis de cinema per fer reivindicacions

189
Si per alguna cosa s'ha caracteritzat el món de la cultura és pel sentit crític i reivindicador. Així
s'ha plasmat any rere any en premis i cerimònies com els Goya. L'any 2003 la gala dels premis
de cinema espanyol es va convertir en un crítica al Govern espanyol i a la guerra d'Iraq, el 2009
va criticar la crisi i el 2012 va fer una defensa aferrissada del jutge Garzón després de la seva
inhabilitació. Aquest any va ser una gala feminista i molt critica amb el masclisme al
cinema; ara bé, cap record pels presos polítics, tot i ser indubtablement un dels temes de
l'any.

El Marriott Auditorium Hotel es va omplir aquest diumenge a la nit de ventalls de

color vermell a favor de la igualtat de gènere, però no es va veure ni un sol llaç groc. Malgrat
que estaven nominats, i van acabar essent premiats, alguns artistes catalans, l'empresonament
d'Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart tampoc va ser present en cap
dels discursos. Una situació que contrasta amb la que es va viure fa tot just una setmana als
premis Gaudí, que es van convertir en un record i una reivindicació pels presos i els exiliats.

A la gala catalana, van ser-hi presents amb llaços grocs i a través dels discursos d'alguns dels
premiats, però també a través del discurs de la presidenta de l'Acadèmia, Isona Passola, i del
presentador de la nit, David Verdaguer. L'actor, però, que va ser premiat amb el Goya a millor
actor de repartiment no va fer-hi cap referència en el seu discurs a Madrid. Tampoc la catalana
Bruna Cusí ni, evidentment, la directora cinematogràfica Isabel Coixet, coneguda per la seva
defensa de la unitat d'Espanya.

Una gala en euskera, però no en català

L'edició dels Goya d'enguany va ser, probablement la poliglota de la història, ja que estaven
nominades pel·lícules en quatre idiomes: català, castellà, euskera i anglès. Tot i això, la llengua
catalana no va ser present en els discursos dels premiats catalans, a diferència de l'euskera,
que va ser-hi molt present amb la pel·lícula basca Handia, que va guanyar fins a 10 estatuetes.

Això sí, el cinema català va ser un dels grans premiats de la nit. Estiu 1993, l'òpera prima de
Carla Simón, es va fer amb tres dels vuit premis Goya als quals optava, el de millor direcció
novella, el de millor actor de repartiment (David Verdaguer) i millor actriu revelació (Bruna
Cusí). També va rebre el premi a millor curtmetratge documental Los desheredados, dirigida
per la catalana Laura Ferrés.

Els premis més prestigiosos, millor guió adaptat, millor direcció i millor pel·lícula, van ser per la
pel·lícula anglesa La llibreria, de la també catalana Isabel Coixet.

Lluita feminista

Tot i oblidar-se dels presos i de la repressió exercida pels cossos de seguretat de l'Estat contra
el referèndum de l'1 d'octubre, que va deixar un miler de ferits de diversa consideració, els
Goya van ser força reivindicatius. L'Associació de Dones Cineastes va convertir la gala en una
reivindicació a favor de la igualtat i contra el masclisme.

Les sabates planes, símbol contra la "tirania dels talons", i els ventalls vermells van ser els
protagonistes de la nit. Les reivindicacions feministes van ser molt presents en els discursos de
les artistes premiades, però també en l'àmbit polític.

190
El líder del PSOE, Pedro Sánchez, el de Podemos, Pablo Iglesias, el de Cs, Albert Rivera,
i també Alberto Garzón, d'Izquierda Unida, van passar per la catifa vermella amb els
protagonistes de la nit, els ventalls vermells, i van defensar el paper de la dona, tant en el món
del cinema com en tots els àmbits.

191
Art i censura. Prejudicis d'una certa gent en veure art o a la vida. Citar quadres cèlebres amb
nus, sobretot femenins. Llibertat de creació. Diverses maneres de comportar-se a països
actuals tolerants i intolerants. Religió i nus. Opinió.

“La censura respon a una concepció utilitària de l’art com a eina per fer política des de la
institució”Entrevista a Núria Güell i Levi Orta

La instal·lació que presentàveu a l’Ingràvid és un projecte concebut especialment per a

aquest festival. Ens podeu explicar una mica en què consistia?

Sí, el projecte Ideologies Oscil·latòries està concebut especialment pel festival Ingràvid, però és
un projecte que es pot portar a terme tant a Figueres, com a Burgos, com a Madrid. A nivell
formal l’obra és un cotxe blanc amb adhesius feixistes i franquistes que havia d’estar aparcat
dins d’un pàrquing al costat de la Rambla de Figueres. Cada dues hores sortia de l’aparcament i
feia unes quantes voltes al voltant de la Rambla i tornava tot seguit al pàrquing, així
successivament. Creant una presència incòmoda i amb un recorregut absurd.

A nivell conceptual preteníem repensar la presència actual de la ideologia franquista i de les

actituds feixistes que, com un fantasma, recorren constantment aquest país sense memòria.
Considerem oportú i necessari reflexionar sobre el feixisme creixent que s’expressa de
diferents formes -des de les polítiques institucionals que segreguen i maten, als múltiples atacs
de grups neonazis- tant a l’Europa Fortalesa com a casa nostra. Arran de la crisi hi ha hagut un
augment exponencial de les actituds feixistes.

De quina manera penseu que el feixisme segueix vigent en la nostra societat?

De fet considerem que tornem a estar en un dels seus punts àlgids. És fàcil contrastar-ho,
només ens hem de fixar amb la llei mordassa, amb l’augment de les batudes de perfil racial,
amb els assassinats comesos per la Guàrdia Civil a la frontera sud, o amb els atacs feixistes
amb pintades nazis a la seu de la CUP de Figueres, que també van tenir lloc l’any passat, per
posar només quatre exemples recents; uns portats a terme des de les institucions i els altres
des de la societat civil.

Si pensem de manera més global i ens centrem en Europa, la llista seria infinita… Tres
exemples: més de 200 atacs neonazis en l’últim mes als busos de refugiats, les
repetides cremes de sinagogues o l’augment de vots de partits declarats nazis que tenen poder
dins les institucions com, per exemple, Aurora Daurada.

Us han censurat mai cap obra o heu patit algun problema legal o similar?

Entre els nostres treballs individuals i els que hem fet conjuntament aquesta és la vuitena peça
que ens censuren. No, no hem patit cap problema legal. La nostra metodologia de treball
consisteix en col·laborar amb advocats, de manera que abans de fer un projecte tenim molt
clars els límits legals que no podem traspassar i, també, els buits legals que sí que podem usar.

La resposta de l’Ajuntament de Figueres no és segurament casual (que per cert, en un

comunicat ha qualificat la censura per “sentit comú” i “responsabilitat”). A quines
dinàmiques globals de la gestió de la cultural i l’art des de les institucions creieu que respon?

192
Creiem que respon a una concepció utilitària de l’art com a eina per fer política des de la
institució, en comptes d’entendre l’art com un mitjà per repensar críticament la política i a
nosaltres mateixos com a societat. En definitiva, a una instrumentalització de la cultura per
part de la política.

En relació a la resposta de l’Ajuntament: el concepte “sentit comú” ens sembla un lloc

còmodament buit de sentit que permet no argumentar els motius i que és utilitzat massa per
polítics de tots colors. En relació a la responsabilitat a la qual apel·la l’Ajuntament, creiem que
justament la nostra responsabilitat com a artistes era fer aquest treball. No sabem en quin
context viuen els responsables de l’Ajuntament de Figueres que han pres aquesta decisió, però
malauradament estem convivint amb la realitat mencionada anteriorment i el que ens sembla
responsable és no tancar els ulls. Aquí ens agradaria afegir que, l’alcaldessa, potser per
desconeixement d’art contemporani i amb la bona intenció de protegir als seus votants o
ciutadans, ha acabat violant els seus drets. Les lectures que una obra d’art pot tenir són tantes
com persones la miren i ningú pot pensar ni sentir per l’altre. Nosaltres, com a artistes,
respectem que l’alcaldessa pensi el que vulgui del nostre projecte, però del que estem en
contra és del fet que perquè l’alcaldessa és una espectadora amb poder, abusi d’aquesta
situació impedint als ciutadans pensar per si mateixos.

Al capdavall, el fet que l’Ajuntament de Figueres us hagi censurat, podríem considerar que
aquesta acció del consistori acaba formant part del mateix que denuncieu en la instal·lació, i
per tant, formant part de l’obra?

Per descomptat. Quan treballes amb allò que és real tot el que passa arran de l’obra
s’incorpora com a part del mateix projecte i el va enriquint amb matisos i interpretacions sobre
la realitat en què vivim. En aquest cas, la censura tanca el projecte i l’entenem com a part del
mateix projecte. És interessant veure com aquesta proposta artística que treballava amb la
representació ha acabat activant allò que és real. Bé, el que realment ha passat és que
l’alcaldessa convergent que ha censurat el projecte, amb la seva decisió unilateral i autoritària
-que no ha deixat espai pel diàleg, ha resignificat el títol i per tant les lectures de l’obra. Ha
acabat portant a terme una col·laboració involuntària amb el projecte, a favor d’aquest últim.

L'exposició de Santiago Sierra al Museu de Lleida 'Presos polítics a l'Espanya contemporània'

s'ha convertit en el marc ideal per parlar sobre llibertat d'expressió i censura, precisament en
un indret que va ser un damnificat col·lateral de l'aplicació del 155. En aquest cas, la taula
rodona era només de dones, però no per parlar de dones. Txell Bonet, parella del president
d'Òmnium, Jordi Cuixart; Bea Talegón, advocada i periodista, i Cassandra Vera, escriptora i
estudiant d'Història, que va estar a punt d'entrar a la presó per uns tuits sobre Carrero Blanco,
han dit la seua sobre una realitat que sembla extreta dels anys 70, tot i que fa referència a la
més estricta actualitat.

Txell Bonet, periodista i activista cultural, ha destacat la il·lusió que li feia poder assistir a actes
com aquest perquè per ella "l'art és una altra manera de fer la revolució i de mostrar altres
veritats" que no apareixen als mitjans de comunicació estatals. La parella del president
d'Òmnium ha recordat la censura que ja fa uns anys va patir un dels programes on ella
treballava al canal 33 per fer una broma sobre el Rei. Per Bonet, el que es pot aconseguir amb
l'art va més enllà de la mera expressió cultural ja que "aquesta peça de Santiago Sierra ha

193
tingut la força de moure un estat d'opinió. Quan alguna cosa la vols censurar, encara li dones
més poder i arriba a més gent". Per Bonet l'art "és una eina molt poderosa per moure
consciències".

Casandra Vera, la tuitaire absolta després de ser acusada per fer uns tuits sobre Carrero Blanco
a les xarxes socials, creu que la censura hi ha estat desde sempre. Tot i viure un procés que li
hauria pogut arruïnar la vida, té clar que "no deixaré de fer tuits i donar la meua opinió a les
xarxes però potser com tothom fa una mica ara, m'autocensuraré".

Després de les diferents acusacions a rapers, tuitaires i veus discordants per part de l'Estat,
Vera creu que la societat està despertant poc a poc però "sóc molt pessimista perquè penso
que el govern tan ximplet que tenim seguirà amb la porra i la presó perquè és l'única cosa que
sap fer".

La censura també ha estat el tema central de la participació de l'advocada i periodista Bea

Talegón a la taula rodona moderada per la lleidatana Anna Sàez. Talegón, molt activa a les
xarxes socials i molt crítica amb el govern actual, ha destacat que hi ha molt poques veus que
surten d'Espanya que posin en dubte el govern espanyol sobre el procés català. La periodista
madrilenya, que s'ha posat un nas de pallasso en defensa de la llibertat d'expressió, ha
assegurat que "el relat oficial dels mitjans estatals no casa amb la realitat i que ens han fet
creure que vivim en un estat de dret i en una democràcia que no ho és". L'advocada creu que
gràcies al sobiranisme català "estan caient les caretes dels governants" però que queda
silenciat per la complicitat dels mitjans espanyols. "Això no va d'independència, això va de
República", ha aclarit Talegón que també ha explicat que la majoria de gent fora de Catalunya
no s'assabenta de gairebé res perquè les imatges que el arriben o bé són falses o estan
manipulades. Una manipulació que, segons l'advocada, ha arribat a uns nivells tals de
surrealisme que fins i tot el govern central ha enviat un informe a Alemanya sobre el que
considera els delictes de Puigdemont tant mal traduït que necessiten ara una altra traducció
oficial per entendre-ho. Aquest episodi ha despertat les rialles d'un públic que ha omplert de
gom a gom la sala d'exposicions temporals de l'equipament cultural.

De les rialles s'ha passat al moment més emotiu de la vetllada que ha estat quan Txell Bonet ha
explicat que, mentre parlava la seva companya Talegón, ha rebut un trucada al mòbil de la
seva parella, Jordi Cuixart, a la presó desde fa gairebé sis mesos. Bonet ha explicat que ell està
bé i treu força d'allà on pot per seguir confiant que les coses millorin. També ha enviat molts
records a tots els assistents i els ha emplaçat a continuar lluitant per una Catalunya
independent sense censura ni delictes de llibertat d'expressió.

Facebook es disculpa per censurar la imatge de la "Venus de Willendorf" prehistòrica

Diu que ha estat un error perquè, malgrat que prohibeixen els nusos, fan una excepció amb les
escultures

194
La "Venus de Willendorf" (Wikicommons)

Un nou cas de censura d'una imatge de nu a Facebook obliga aquesta xarxa social a disculpar-
se.

Facebook ha demanat disculpes aquest dijous per haver censurat la publicació de la imatge de
la coneguda com a "Venus de Willendorf".

Es tracta d'una figura femenina de pedra de més de 30.000 anys d'antiguitat, considerada una
de les obres d'art del paleolític i que està exposada al Museu d'Història Natural de Viena
(NHM).

Dimecres, el director del museu, Christian Köberl, es mostrava indignat per aquesta "censura",
segons deia a la revista "Art Newspaper".

"No hi ha cap raó perquè el NHM de Viena tapi la 'Venus de Willendorf' i amagui la seva nuesa,
ja sigui al museu o les xarxes socials. No havia sentit mai que ningú l'hagi ofès la visió
d'aquesta obra."

El museu no s'ha trobat mai amb una censura directa de Facebook ni tampoc amb un post que
parlés de "la pornografia de l'edat de pedra."

"Estimem que un objecte arqueològic, i particularment una icona com aquesta, no es pot
prohibir a Facebook, ni cap altra obra d'art."

Facebook va suprimir la imatge d'un missatge publicat a la xarxa a finals de desembre per
una grafitera italiana, Laura Ghianda.

195
Facebook diu que és un error

El portaveu de Facebook ha demanat disculpes pel que considera un "error" que no hauria
d'haver passat.

"Ens excusem per aquest error i hem informat l'usuari que ho ha denunciat que aprovem la
seva publicació. La política en matèria de publicacions no permet els nusos o les imatges que
suggereixen un nu. Però fem excepció amb les estàtues, cosa que vol dir que aquesta publicació
hauria d'haver-se aprovat."

La "Venus de Willendorf"

Aquesta figura femenina, grassa i de grans pits, es va descobrir el 1908 en la localitat austríaca
de la qual pren el nom, Willendorf, i segons el museu és "la representació prehistòrica d'una
dona més popular i la més coneguda del món".

Altres casos

Aquest no és l'únic cas de prohibició de continguts de caràcter sexual a què s'enfronta

Facebook. Té diversos casos pendents, com el d'un professor d'escola que acusa aquesta xarxa
social de tancar-li el compte després de publicar la foto del quadre de l'artista Gustave
Coubert "L'origen del món", que representa el sexe femení. Aquest cas es jutjarà el dia 15 de
març a França.

196
Un altre cas, que va aixecar gran polèmica a Noruega el 2016, és quan va prohibir la publicació
de la famosa fotografia "La nena del napalm", en què es veu una nena fugint tota nua per una
carretera a la Guerra del Vietnam.

Temes que interessen als alumnes de 2n de Batxillerat

...I tu, de què has parlat a la teva exposició oral a classe de català?

https://elpuig.xeill.net/activitats/activitats-extraescolars/curriculum/temes-que-interessen

—Jo he parlat de la pena de mort; dels països on encara està vigent; dels diferents mètodes
que s’utilitzen (set mètodes); dels casos dels menors d’edat condemnats a la pena de mort;
dels drets que tenen els estrangers davant d’aquesta pena... Encara que no faig el treball de
recerca sobre la pena de mort, aquest tema em sembla molt interessant. No volia fer una
exposició només per fer-la, sinó que agradés i fos interessant. La meva exposició la tenia
bastant preparada, encara que quan vaig sortir davant la gent, em vaig posar una mica
nerviosa i no em va sortir tan bé com ho podia haver fet; encara així, no n’estic descontenta.
[Mónica Suárez Hernández, 2n de batxillerat, grup 202.]

—Nosaltres vam triar el tema dels skins (definició, orígens, estètica, ideologia, reivindicació...)
perquè aquest tema el vam treballar a l’ESO, perquè és un tema que interessa i perquè teníem
curiositat per saber-ne. Estàvem una mica nervioses i per causa d’això se’ns van oblidar petits
detalls, però pel que fa a la resta, pensem que ens va sortir bastant bé i que vam parlar sense
fer errades en català. [Paqui Cuello i Nereida Justícia, 2n de batxillerat, grup 202.]

197
—Jo vaig parlar del divorci. Els punts fonamentals que vaig tractar, bàsicament, són aquests:
introducció al tema, origen del divorci, causes més comunes del divorci, el divorci vincular
explicat i el procés que s’ha de seguir perquè sigui vàlid, dels fills de la parella divorciada,
d’alguns exemples i opinions trobades al diari sobre les causes més habituals de divorci... Vaig
pensar que aquest era un tema d’interès actual, un tema que cada dia ens toca més de prop, ja
que cada dia es donen més casos i pitjors. [Lourdes Barrera Villanueva, 2n de batxillerat, grup
202.]

—Vaig triar el tema de la dona al món laboral: durant el franquisme, als anys 80, de les
dificultats per trobar feina (dificultats externes, de l’entorn familiar, internes...), del perfil de
les dones aturades, de l’ocupació a Catalunya, d’algunes propostes per millorar la situació de la
dona en el mercat de treball, etc. Vaig triar aquest tema perquè em sembla que és un tema
d’interès comú. I fàcil d’entendre i de fer arribar als meus companys. [Noura Akhrif, 2n de
batxillerat, grup 202.]

—Vaig parlar de l’anorèxia i la bulímia. Els punts fonamentals que vaig desenvolupar van ser:
la definició d’aquestes dues malalties, el sexe més afectat, la seva aparició al món modern, a
les societats més desenvolupades, la seva relació amb els mitjans de comunicació, els efectes
externs, etc. Jo veig que en els països rics, on sobra menjar, algunes persones no mengen, per
formar part d’una societat on el més important és la imatge. I després han de sofrir i, de
vegades, acaben mortes, només per un capritx. [Hafssa Ajbar, 2n de batxillerat, grup 201.]

—El tema que vaig tractar a la meva exposició va ser el del periodisme (origen, època,
expansió i actualitat...). Vaig triar aquest tema ja que m’agrada molt el periodisme, llegir el
diari i saber què passa al món. [Tamara Morales Duran, 2n de batxillerat, grup 201.]

—En la meva exposició oral sobre l’Alcorà i la dona he tractat tres punts bàsics: la dona al
matrimoni (l’Alcorà els diu als homes com han de tractar-les), la dona davant la llei (Al·là els
diu als homes com han de jutjar-les o castigar-les) i la dona davant les herències (l’home
sempre ha de rebre més que la dona). Vaig triar aquest tema perquè és un punt del meu
treball de recerca. A més, em va impactar saber que la religió musulmana tractés com a
inferior les dones i volia que els meus companys també n’estiguessin informats. [Núria Díaz
Sánchez, 2n de batxillerat, 201.]

—Vaig parlar del colesterol (què és, de què està format, consells per disminuir la ingesta de
colesterol, alteracions metabòliques produïdes a les persones obeses...). Vaig triar aquest
tema perquè la meva mare abans tenia el colesterol molt alt i volia saber exactament què és i
quins són els riscos que ella podia patir (ara té una quantitat encara alta malgrat que ha
millorat molt). [Víctor Martínez Martínez, 2n de Batxillerat, grup 201.]

198
—Vaig tractar el tema de la reproducció assistida destacant els següents punts: percentatge
de persones afectades, quan parlem de reproducció assistida, les tres tècniques més
importants, en què consisteixen aquestes tècniques, quan s’utilitzen, èxit que tenen aquestes
tècniques, etc. Vaig triar aquest tema per la meva exposició oral perquè vaig començar a fer el
treball de recerca sobre la reproducció assistida (després vaig canviar el tema de la meva
recerca; ara el faig sobre l’embaràs). [Jéssica García García, 2n de batxillerat, grup 201.]

—Vaig parlar dels efectes del sol sobre la pell basant-me en sis punts: la relació entre el sol i la
salut, com es veia abans i com es veu avui; els efectes positius i negatius; el tipus de radiació
que els provoquen; els factors ambientals que influeixen a les radiacions i les seves
conseqüències visibles i invisibles i, finalment, vaig enumerar una sèrie de petits consells a
l’hora de prevenir problemes quan la gent va a prendre el sol. [Laura Morales Martínez, 2n de
batxillerat, grup 201.]

—El meu tema va ser el rock català. Vaig triar aquest tema en primer lloc perquè és un tema
que m’apassiona i, en segon lloc, perquè és el tema del meu treball de recerca, i així tenia
l’oportunitat d’utilitzar la informació buscada. Vaig desenvolupar els següents punts: l’origen
del rock, la seva evolució, la música reivindicativa en català, l’origen del rock català, el rock
català i la Nova Cançó, l’evolució del rock català, la situació del rock català a l’actualitat, etc.
[Àlex Prada, 2n de batxillerat, grup 201.]

—La meva companya Isabel Gozálvez i jo vam tractar de la contaminació a partir de dos punts:
per una banda, de la contaminació atmosfèrica urbana, per què es dóna i els efectes sobre la
naturalesa, etc. Per altra, de l’efecte hivernacle. Vam triar aquest tema perquè ja en teníem
informació. [Laura Bello, 2n de batxillerat, grup 202.]

—He parlat d’una tragèdia grega, Filoctetes. Primer, vaig parlar del teatre grec en general, per
situar l’obra, i després de Sòfocles, que n’és l’autor. A continuació, em vaig centrar
en Filotectes i vaig explicar-ne l’argument. Seguidament, vaig exposar un dels temes d’aquesta
tragèdia i vaig fer una petita reflexió sobre l’ésser humà que hi apareix. Per finalitzar, la vaig
relacionar amb l’actualitat. Jo volia parlar sobre la violència humana i, una mica, de com la
societat en general i l’individu en particular tracten els més dèbils o els que estan en pitjors
condicions. Per fer-ho, vaig utilitzar com a exemple Filoctetes, perquè fos més suau i per
il·lustrar la situació. [Patricia Albarrilla Alonso, 2n de batxillerat, grup 202.]

—Vaig parlar de la mutilació genital femenina, de l’ablació. La meva companya d’exposició,

Eva Rodríguez, i jo vam definir la mutilació genital femenina i vam explicar les seves causes i
efectes, com es fa i en quins països és més freqüent. Tot i que vam parlar de la mutilació
genital femenina en general, ens vam centrar a l’ablació, que és un tipus de mutilació. Aquest
tema em va cridar l’atenció perquè com a dona que sóc, m’interessen moltíssim aquestes
horribles pràctiques que fan a d’altres dones i me’n volia informar una mica. [Elena Cárdenas
Alvarado, 2n de batxillerat, grup 202.]

199
—Vaig parlar de les set meravelles del món antic (les piràmides de Gizeh, els jardins de
Babilònia, el temple d’Artemis a Éfesos, el colós de Rodes, el mausoleu d’Halicarnasos,
l’estàtua de Zeus a Olímpia i el far d’Alexandria). Havia triat aquest tema perquè em va
semblar adient per les característiques del tipus d’exposició oral que calia fer i perquè és un
tema que coneixia per sobre, i em vaig documentar. [Laura Perich, 2n de batxillerat, grup 202.]

—Vaig parlar de l’endevinació del futur (baralla dels àngels, carta astral, ascendents i cases,
quiromància, pòsits del cafè, tarot, significat de les espelmes...). Vaig triar aquest tema perquè
m’agrada, hi estic interessada i per preparar-ho em va ajudar la meva companya Elisabet
Aguilar. [Elisabeth Morales Aranda, 2n de batxillerat, grup 202.]

—Vaig triar de la música minimalista perquè m’agrada aquesta música i perquè em conec una
mica del tema. A més que volia que més gent conegués aquest estil nascut a Nord-amèrica a la
dècada dels 70 i derivat del serialisme europeu. Els punts fonamentals de la meva exposició
van ser: els antecedents i l’origen d’aquest estil, els compositor més destacats del moviment,
l’actualitat del minimalisme... [Aarón Fortuño, 2n de batxillerat, grup 201.]

—Vaig parlar de la història de Nova York (com va arribar els immigrants a l’illa de Manhattan,
com va ser la invasió de l’illa, les construccions més importants, el cinema, la música i els parcs
de la ciutat, els factors econòmics...) perquè vaig trobar en una revista un article sobre Nova
York i em va interessar. [Mercè Garijo Montenegro, 2n de batxillerat, grup 201.]

—Vaig triar el tema del daltonisme perquè el meu avi era daltònic (de fet, ell no ho va saber
fins que el meu pare li va ensenyar un munt de tests Isihara i en tots ells va respondre tal com
s’esperava d’un daltònic; tenia 60 anys. Tot i així, ell era com Beethoven, era pintor. Jo sabia
que aquest trastorn era hereditari i volia saber si algun altre membre de la família o jo ho
podíem tenir, per això m’ha interessat tractar aquest tema. Vaig donar una definició del
daltonisme, vaig parlar de qui va ser el pioner a estudiar-ho (John Dalton), de la part del cos a
la qual afecta (la retina), dels tipus de daltonisme (tricomatisme anòmal, discromatisme o
ceguesa parcial pels colors, del monocromatisme o ceguesa completa pels colors), de la
malaltia hereditària lligada al sexe, dels inconvenients del daltonisme, de la seva detecció (test
Isihara), etc. [Neus Martínez de Mateo, 2n de batxillerat, grup 201.]

—Vaig parlar dels mitjans de comunicació: de la situació de la premsa, de la televisió, de la

ràdio, a nivell estatal i autonòmic, de les dades de venda dels diaris i els mecanismes de
regulació de la premsa, etc. És aquest un tema que està constantment d’actualitat. Poca gent
coneix quines són les complicades situacions que hi ha al sistema mediàtic català i espanyol.
[Óscar Curero, 2n de batxillerat, grup 201.]

—El meu tema va ser la dianètica, l’església de la cienciologia. Vaig parlar de què és una secta,
de què és una secta destructiva, de què és la dianètica, dels seus mètodes, de què són
els engroms, de l’imperatiu “sobreviu”, dels líders i sistema de captació d’aquesta secta... Vaig

200
triar aquest tema perquè és el del meu treball de recerca, per la qual cosa n’estava més o
menys informat. [Héctor Marín Moreno, 2n de batxillerat, grup 201.]

—Vaig parlar de la hipertensió perquè l’any passat vaig fer una exposició sobre aquest tema i
el tenia més o menys après. Primer vaig donar una definició de la hipertensió i després vaig
parlar de les persones a les quals afecta més, dels principals problemes d’aquesta malaltia,
dels danys que pot causar, de com es pot evitar, la vaig comparar amb la hipotensió, etc. [Raúl-
Esteban Domingo Martín, 2n de batxillerat, grup 201.]

[Aquest recull es va publicar a la revista Sota el cel del Puig, núm. 11, novembre de 2002.]

Expressió oral

Aquest itinerari se centra en l’expressió oral, que és l’habilitat pròpia de l’àrea 4 de la prova de
nivell superior de llengua catalana de la CIFALC, en què l’examinand ha de demostrar capacitat
per a comprendre amb detall i interpretar una àmplia gamma de textos, seleccionar-ne i
gestionar-ne la informació per adaptar-la i integrar-la en una intervenció oral monologada. A
més, ha de poder respondre preguntes sobre el tema exposat reestructurant el seu discurs de
manera hàbil i fluida. El discurs de l’examinand ha de ser adequat al registre, al gènere, a la
finalitat i als destinataris determinats en l’enunciat de la tasca. Aquesta àrea consta de dues
parts:

1. Presentació formal de 5-7 minuts (part monologada)

2. Conversa amb els examinadors de 2-3 minuts (part d’interacció)

Objectiu

Cal demostrar capacitat per produir una exposició oral estructurada, coherent i adequada a la
situació comunicativa. S’ha de fer servir la varietat estàndard de la llengua oral i el registre
formal. Cal expressar-se amb fluïdesa, amb flexibilitat de recursos i amb correcció fonètica,
gramatical i lèxica.

Pràctica

201
Cas 1
A la biblioteca de la vostra facultat s’organitzen presentacions de llibres a les quals assisteixen
diferents persones relacionades amb el món universitari. Avui es presenta el llibre “Ciència i
universitat a Catalunya. Projecció de futur”.
Com a estudiant de la universitat hi col·laboreu, i us han demanat que:
— Feu una presentació breu del llibre (us pot ajudar el document 1).
— Valoreu l’impacte del llibre en el món universitari (us pot ajudar el document 2).
— Especuleu sobre el futur de la disciplina de què tracta a la universitat (us pot ajudar el
document 3).

exemple cas 1 (monòleg) / exemple cas 1 (preguntes) / valoració

Cas 2
La vostra universitat acull enguany la 4a edició del Congrés Català d’Internet i Xarxes Socials,
que serveix de plataforma per analitzar els usos que es fan d’internet i les noves tecnologies a
Catalunya, així com també per presentar les aplicacions informàtiques més innovadores.
Aquest any, l’equip científic del Congrés ha volgut conèixer l’abast social de l’ús de les noves
tecnologies i, especialment, analitzar la viabilitat de la implantació del teletreball en l’àmbit
universitari. Per això, s’ha demanat a l’Observatori d’Internet de la universitat que realitzi un
estudi que mostri l’ús real de la xarxa per part dels catalans, amb quins mitjans hi accedeixen i
amb quina finalitat.
Com a director de l’Observatori d’Internet sou la persona encarregada de presentar els
resultats d’aquesta recerca en la sessió inaugural del Congrés. L’objectiu de la vostra exposició
és:
— Explicar com s’ha dut a terme aquest estudi a fi de garantir-ne el rigor (document 1)
— Exposar les conclusions més rellevants que se n’han obtingut (document 2)
— Argumentar els avantatges i inconvenients del teletreballen les tasques d’àmbit universitari
(document 3)

exemple cas 2 / valoració

Cas 3
Al Servei d’Estudiants de la vostra universitat s’hi organitzen unes xerrades per informar sobre
la importància de la formació en llengües en la societat actual.
Com a cap del Servei de Llengües heu de donar a conèixer els grups de conversa per millorar la
competència oral en llengües estrangeres que s’hi organitzen.
Feu aquesta xerrada, adreçada als estudiants que comencen el primer curs de grau a la
universitat. Cal que:
— Informeu de les condicions generals dels grups de conversa. (Us pot ajudar el document 1)
— Recomaneu i justifiqueu per què són adequats per a un estudiant universitari. (Us pot
ajudar el document 2)
— Valoreu la importància del coneixement de llengües estrangeres en la vida acadèmica dels
estudiants i en el seu futur laboral. (Us pot ajudar el document 3)

exemple cas 3 / valoració

Cas 4
A la vostra universitat s’està a punt de celebrar la segona edició de la Lliga de Debat
Universitari, organitzada pel Consell d’Estudiants.
La Lliga de Debat Universitari té com a objectiu fomentar el debat i l’intercanvi d’idees dins de
la comunitat universitària. Cada edició gira sobre un tema d’actualitat respecte al qual un dels

202
equips ha de defensar la posició a favor i l’altre la posició en contra. Enguany el tema del debat
és: Els animals tenen drets?
Participeu al debat com a membre de l’equip que està a favor de la lluita pels drets dels
animals. Heu preparat una intervenció a favor dels drets dels animals fonamentada en alguns
documents basats en un recent avantprojecte de llei.
— Feu un resum de l’avantprojecte de llei que prohibeix l’exhibició de gats i gossos a les
botigues, per il·lustrar l’avenç de la jurisdicció a favor dels drets dels animals. (document 1)
— Feu una intervenció en què us posicioneu a favor dels drets dels animals. (Us pot ajudar el
document 2)

exemple cas 4 / valoració

Cas 5
Davant l’augment de la rellevància de les malalties mentals en els mitjans de comunicació i les
xarxes socials, la Facultat de Psicologia de la vostra universitat ha decidit organitzar una sèrie
de conferències sota el títol Salut mental, societat i investigació, en què diversos ponents
presentaran les seves investigacions amb l’objectiu d’acostar la salut i les malalties mentals a la
comunitat universitària en general.
Com a representant de la Facultat, presenteu a membres de la comunitat universitària i als
mitjans de comunicació aquest cicle de xerrades.
En aquesta presentació, heu de:
— Descriure el concepte de salut mental
— Argumentar la necessitat d’abordar la salut mental de manera oberta en la societat i en la
universitat
— Valorar els possibles efectes de les xerrades programades

exemple cas 5 / valoració (pendent)

***

Abans de començar:

 Situa’t amb aquesta avaluació inicial.

 Revisa l’estructura de l’exposició oral.

 Tingues en compte aquests 50 consells pràctics per fer exposicions orals

eficaces.

 Aprofundeix en els aspectes teòrics de l’exposició oral.

 Mira’t aquest model d’intervenció oral d’un professor de didàctica de les

matemàtiques fent una presentació sobre l’ús de bombolles de sabó per
ensenyar geometria.

 Fes la valoració global de la intervenció anterior a partir d’aquesta rúbrica.

 Ara fixa’t en la correcció lingüística i fonètica, i revisa la valoració que se’n

fa aquí.

203
Tasca

 Esbossa el guió de la teva presentació tenint en compte les tres subtasques

demanades i envia’l al teu tutor/a.

 Assaja-la i enregistra’n l’assaig per visionar-lo amb atenció.

 Analitza la teva presentació tenint en compte els següents aspectes crítics en la

producció d’una exposició oral: gestió de la repetició, control de la modalització,
control de la cortesia, control de la comunicació no verbal, relació entre els suports
escrits utilitzats i la llengua oral, progressió temàtica i efectes retòrics.

 Presenta-la a classe en una de les dues sessions previstes (5a i 6a). En acabat, els teus
companys et faran les preguntes adients a la teva exposició i t’avaluaran
conjuntament.

204