La melodia es torna molt important, normalment és fàcil de seguir i estructurada en frases
curtes i simètriques. És natural i equilibrada, sense ornaments. Ritme regular, senzill i variat. Harmonia clara, amb acords enllaçats seguint les bases de les funcions tonals Apareix l’instrument hereu del clave, el qual s'anomena piano-forte.
Predomini de les tonalitats majors sobre les menors.
S’incorpora el crescendo i el diminuendo. Les indicacions de dinàmica s’indiquen a la
partitura.
Les textures són més transparents i lleugeres. Hi ha una tendència a la melodia
acompanyada per damunt del contrapunt.
S'utilitza molt el disseny d'acompanyament arpegiat de l'acord anomenat Baix d'Alberti;
desapareix el baix continu.
L’orquestra creix i desapareix el paper del continu, i es guanya flexibilitat rítmica i
tímbrica.
Predomini d’un caràcter lleuger, optimista i lluminós.
Gran desenvolupament de la música instrumental, que predomina sobre la vocal. Les formes més importants són:
o Sonata. (Estructura: Exposició, desenvolupament i reexposició)
o Simfonia, Concert. o Música de cambra: trios, quartets i quintets. (Instrumentals) o Òpera, Missa, Motet, Oratori (Vocals)
L'orquestra s'estructura en aquesta època tal i com la coneixem a l'actualitat.
S'hi incorporen de manera habitual els clarinets i les trompes.