18 CatalunyaCristiana 31 MARÇ 2019 ESGLÉSIA A CATALUNYA

Barcelona

Mn. Agustí Vives Vaqué, nou diaca

de l’Església de Barcelona

«El diaconat és el meu

primer gran compromís»

SAMUEL GUTIÉRREZ Nascut al si d’una família cristi-

ana, amb un oncle i un cosí cape-
llans, l’Agustí Vives va sentir per
primera vegada la crida de Déu al
sacerdoci quan encara estudiava
l’ESO. «Demana’m el que vulguis
menys ser capellà», recorda que
li pregava amb insistència. Tot i
la seva convençuda vida cristia-
na, aquest era un tema del qual,
en aquella època, no volia ni sen-
tir a parlar i que va evitar delibe-
radament: «No estava disposat a
renunciar a tenir una família.» Va
fer el Batxillerat i va començar a
estudiar Enginyeria Electrònica a
la Universitat, moment en què va
abandonar la pràctica religiosa.
Durant set anys va restar allunyat
de l’Església, sense combregar ni
confessar-se, fins que un viatge de grans regals dels anys del Semina-
voluntariat a Calcuta amb la seva ri és que m’han permès descobrir
germana va tornar a posar Jesu- que si Déu em crida al sacerdoci és
crist al centre de la seva vida. Tant impossible que sigui feliç fent cap
al centre, que poc després va entrar altra cosa.
al Seminari Conciliar de Barcelona. Les Missioneres de la Caritat, i
El 17 de març rebia el ministeri di- sobretot la Mare Teresa de Calcu-
aconal a la Sagrada Família junta- ta, han tingut un paper decisiu en
ment amb cinc companys més. la teva conversió… Com a testimoni
«Si Déu em crida al inigualable de servei als més pobres,
sacerdoci és Què representa per a tu el do del marcarà també d’alguna manera la
diaconat? teva diaconia?
impossible que sigui D’una banda és la confirmació L’espiritualitat de la Mare Te-
feliç fent cap altra eclesial i objectiva que Déu em resa és una font de la qual no puc
cosa» crida a la consagració al servei de deixar de beure. Forma part de la
l’Església i dels homes. De l’altra, es meva vida i desitjo que, d’una ma-
tracta del primer gran compromís nera o altra, impregni tot el meu
«M’atreu molt seguir de la meva vida. Ja no hi ha marxa ministeri diaconal i presbiteral.
Jesucrist des de la enrere. Això és per sempre! I tot i Aquest estiu tornes a Calcuta per
perspectiva del servei el respecte que això genera, el visc cinquena vegada. Serà una bona
ocasió per donar-ne gràcies?
amb pau i alegria. Rebo un gran
amb tot el que això tresor en gerres de terrissa però Sí, tot i que no ha estat una cosa
suposa» confio plenament en Déu. Un dels premeditada. La Providència així
ESGLÉSIA A CATALUNYA 31 MARÇ 2019
Agustí Vives, ho ha volgut. La veritat és que tinc
a la dreta, amb moltes ganes de tornar-hi i retro-
companys del bar persones que porto al cor. Tam-
Seminari de bé em fa il·lusió tornar a pregar als
Barcelona. peus de la tomba de la Mare Teresa.
Calcuta és sempre una oportunitat
per créixer espiritualment!
Quan el diaconat és previ al sacer-
doci, hi ha el perill de viure’l com a
mer tràmit?
El perill hi és, però intentem no
caure-hi! Cada vegada he anat pre-
nent més consciència que el diaco-
nat no és un ministeri transitori, si-
nó que ets diaca tota la vida. Tant és
així que Benet XVI, en algunes oca-
«El moment que sions, com ara a la Sagrada Família,
vivim pot ser una s’havia revestit amb la dalmàtica
oportunitat per a la per sota de la casulla per subrat-
llar, precisament, aquest aspecte.
conversió i purificació El diaconat configura tota la nostra
personal i vida com a servents.
comunitària» En un cert sentit, la vida ja no et
CatalunyaCristiana 19
pertany…
Realment és molt fort! És un
combat que dura tota la vida i que
només es pot viure per gràcia de
Déu. De totes maneres, no trobo a
faltar gens la vida passada. Podia
ser més tranquil·la i còmoda, però
estava buida, desorientada. Ara,
en canvi, és plena de sentit perquè
Jesucrist és l’únic capaç de donar-li
una orientació decisiva.
Què és el que més t’atreu del mi-
nisteri diaconal que, de moment,
exerciràs a la parròquia de Maria
Auxiliadora de Mataró?
M’atreu molt seguir Jesucrist
des de la perspectiva del servei
amb tot el que això suposa. Minis-
terialment implica poder adminis-
trar els sagraments del Baptisme
i del Matrimoni, i presidir els fu-
nerals. Els funerals, sense dubte,
són el que més respecte i tensió em
causen. No és fàcil consolar i donar
esperança en moments tan dramà-
tics, però alhora és tan necessari!
D’alguna manera som cridats a ser
testimonis de l’esperança i això su-
posa una gran responsabilitat. Són
moments duríssims, però alhora
poden ser també moments de grà-
cia. Tant de bo que, des de la meva
petitesa, pugui portar a les famílies
el consol i l’abraçada de Déu.
Batejar i casar és una altra cosa…
Sí, tenen un to molt més alegre
i joiós, però també es poden ruti-
nitzar. M’agradaria poder viure’ls
cada vegada com si fossin els pri-
mers i els únics.
En el context convuls que viu avui
l’Església, amb el fort qüestionament
del seu dinamisme intern i del mateix
ministeri sacerdotal, t’ha costat més
fer aquest pas?
La veritat és que no. Quan la
crida és ferma, les circumstàncies
que l’envolten queden en un segon
pla. Això no vol dir que sigui ingenu
i mancat de realisme. Soc conscient
de les dificultats que vivim i de les
conseqüències que això implica,
però no ha generat dubtes en una
vocació que, realment, no és meva
sinó de Déu. Al mateix temps, crec
també que el moment que vivim pot
ser una oportunitat per a la conver-
sió i purificació personal i comuni-
tària. Hi ha hagut èpoques molt
pitjors que les d’ara i ens n’hem
sortit. Perquè malgrat les nostres
infidelitats, Déu es manté sempre
fidel!