1

L’AMOR A ROMA
La poesia llatina de contingut eròtic, amatori o sexual
Cicle Clàssics a la carta
Curs intensiu d’estiu de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès
1 de juliol de 2019 - 5 de juliol de 2019

Mònica Miró i Vinaixa

mmirovi@gmail.com

“He aquí por qué ellos, al ver tal, exclaman en tono de protesta:
«No la pluma en tus manos, mujer nacida para educar mis hijos:
la aguja y la rueca son tus armas»".

(Rosalía de Castro, El caballero de las botas azules)

Lucrècia segons el Liber Chronicarum, segle XV, foli LXVv John William Godward, Lesbia with her Sparrow (1916)
 2
LA DONA ROMANA

LUCRÈCIA CONTRA LÈSBIA:

DE LA MATRONA EXEMPLAR
A LA NOIETA LLIBERTINA
A l’ombra de Lucrècia

Cató (195 aC, argumentació oposant-se a la derogació de la Lex Oppia, recollida per
Titus Livi, Història de Roma 34, 3)

“Tan bon punt [les dones] hauran començat a ser iguals, seran superiors”.

Cató (paraules recollides per Aulus Gel·li, Nits Àtiques 10, 23)

“Quan un home es divorcia es converteix en el jutge de la seva dona, en lloc del censor, té
el poder que ha de tenir si la seva dona ha fet alguna cosa perversa o vergonyosa; que
sigui castigada si beu vi; si ha fet amb un altre home una cosa reprovable, que sigui
condemnada. Pel que fa al dret de matar-la, així està escrit: «Si haguessis sorprès la teva
esposa en adulteri, podries matar-la sense necessitat de judici; però si tu cometessis
adulteri o fossis arrossegat a cometre’l, ella no podria atrevir-se a tocar-te amb un dit, ni
és just que ho faci»”.

Llei de les XII Taules V, 1 (any 450 aC)

“Els antics romans van voler que les dones, encara que fossin adultes, estiguessin sota
tutela a causa de la seva lleugeresa d’esperit... llevat de les verges vestals”.

Titus Livi, Història de Roma des de la seva fundació 1, 57-59

“Àrdea estava en poder dels rútuls, un poble que, tenint en compte la regió i l’època,
sobresortia per la seva riquesa: i aquesta fou la causa mateixa de la guerra, perquè, d’una
banda, el rei romà necessitava dineres, arruïnat per la magnificència de les obres
públiques, i, d’altra banda, volia calmar amb el botí els ànims de la plebs, la qual, a més
de criticar la supèrbia del regnat, estava indignada alhora perquè el rei la tenia ocupada
tant de temps en feines d’obrers i en tasques d’esclaus. Es féu un primer intent per a
veure si Àrdea podia ser conquerida amb la primera escomesa: com que això no va
funcionar, començaren a atacar l’enemic amb el setge i l’atrinxerament. En aquests
campaments estables, com sol passar en una guerra més llarga que aferrissada, era prou
fàcil d’entrar i sortir, més, però, als oficials que als soldats; els joves fills del rei,
mentrestant, esmerçaven el temps lliure en convits i en banquets. Casualment, un dia que
bevien a la tenda de Sext Tarquini, on sopava també Col·latí Tarquini, fill d’Egeri, es
posaren a parlar de les seves esposes. Cadascú lloava la seva de manera extraordinària;
aleshores, quan va pujar el to de la disputa, Col·latí diu que no calen les paraules: que en
poques hores es podria saber com la seva Lucrècia era molt millor que les altres. «Per
què, ja que tenim la força de la nostra joventut, no pugem als cavalls i anem a veure en
persona el caràcter de les nostres dones? Així cadascú veurà clarament amb els seus
propis ulls el que succeeix quan arriba el marit de forma inesperada.» Amb el vi, s’havien
escalfat: «Vinga, som-hi», diuen tots. Volen cap a Roma esperonant els cavalls. Havent-hi
arribat quan queien les primeres ombres, des d’allà fan cap a Col·làcia, on troben
Lucrècia, la qual, molt al contrari de les nores del rei, que passaven el temps banquetejant
 3
i divertint-se amb les amigues, era asseguda al bell mig de la casa, ocupada, a altes hores
de la nit, en el treball de la llana amb les seves criades. La palma del concurs femení fou,
doncs, per a Lucrècia. Quan s’hi presenten l’espòs i els Tarquinis, són molt ben rebuts: el
marit victoriós convida amistosament els prínceps. Allí, però, s’apodera de Sext Tarquini
un desig roí de violar Lucrècia; l’inciten tant la seva bellesa com la castedat contemplada.
I aleshores tornen cap al campament després del juvenil joc nocturn.

Pocs dies més tard, Sext Tarquini, sense que ho sabés Col·latí, va anar a Col·làcia amb
un sol acompanyant. Rebut amablement pels que desconeixien les seves intencions,
quan, en acabat de sopar, el dugueren a l’habitació dels convidats, encès per la passió,
tan bon punt li va semblar que la casa estava prou tranquil·la i que tothom dormia, amb
l’espasa desembeinada s’acosta a Lucrècia, que dormia, i, prement el pit de la dona amb
la mà esquerra: «Calla, Lucrècia —li diu—, sóc Sext Tarquini; porto una espasa a la mà;
moriràs si alces la veu.» Quan la dona, esglaiada i mig adormida, veié que no hi havia cap
auxili i que la seva mort era gairebé segura, llavors Tarquini li confessa el seu amor, li
parla, barreja precs amb amenaces, trasbalsa el cor de la dona per tots costats. En veure-
la obstinada i adonar-se que no es doblegava ni amb l’amenaça de la mort, afegeix el
deshonor a la por: diu que, després de matar-la, posarà al seu costat un esclau nu
degollat, perquè es digui que l’havia morta després d’atrapar-la en infame adulteri.
Tarquini, havent vençut l’obstinada castedat de la dona amb la por, com si l’hagués vençut
el desig, marxà tot seguit exultant d’haver doblegat l’honor de Lucrècia; ella, destrossada
per una desgràcia tan gran, envia un missatger a Roma, a casa del seu pare, i a Àrdea, a
casa del seu marit, per dir-los que vinguin tots dos, cadascun amb un amic de confiança:
s’havia de fer així, i de seguida; havia passat una cosa atroç. Espuri Lucreci hi va amb
Publi Valeri, fill de Vòlesus; Col·latí amb Luci Juni Brutus, amb qui tornava casualment cap
a Roma quan fou trobat pel missatger de la seva esposa. Troben Lucrècia, trista,
asseguda a la seva habitació. Amb l’arribada dels seus li brollen les llàgrimes i, quan el
marit li pregunta: «Que et trobes bé?» «No gens —diu—, com pot trobar-se bé una dona
que ha perdut l’honor? Hi ha petges d’un altre home, Col·latí, en el teu llit; de tota manera,
només el cos ha estat violat, l’esperit és innocent; la mort en serà testimoni. Però doneu-
me la mà dreta i jureu-me que l’adúlter no quedarà impune. Ha estat Sext Tarquini qui,
com a enemic en comptes d’hoste, ahir a la nit, armat i amb violència, s’ha emportat
d’aquí un plaer per a desgràcia meva i seva si vosaltres sou homes.» Tots, un per un, ho
prometen; consolen el dolor del seu ànim, fan recaure la culpa no contra ella, que havia
estat forçada, sinó contra l’autor del delicte: és la ment la que peca, no el cos, i, on no hi
ha hagut intenció, no hi ha culpa. «Vosaltres —diu— sabreu què és el que ell es mereix:
jo, encara que em sé lliure de culpa, no m’allibero del càstig; cap dona indecent viurà, a
partir d’ara, amb l’exemple de Lucrècia.» Un punyal, que duia amagat sota el vestit, se’l
clava al cor i cau moribunda sobre la sen ferida. Criden ensems el marit i el pare.

Brutus, mentre ells es lliuren al plany, havent arrencat de la ferida de Lucrècia el punyal i
sostenint-lo davant seu xop de sang, diu: «Per aquesta castíssima sang, juro davant la
injustícia reial, i a vosaltres, déus, us faig testimonis que perseguiré Luci Tarquini el
Superb i la seva dona criminal i tota l’estirp dels seus fills a ferro i foc i amb tota la força
que pugui, i que no consentiré que ni ells ni cap altre regni a Roma.» Després, li cedeix el
punyal a Col·latí, a continuació, a Lucreci i a Valeri, astorats davant la novetat que
significava la nova personalitat que hi havia dins el pit de Brutus. Juren tal com se’ls havia
manat; i, canviant en ira tot el seu dolor, segueixen Brutus com a cap que els exhorta a
assaltar el regne.

Havent tret de casa el cos de Lucrècia, el porten al fòrum, s’emocionen els homes, com
sol passar, per la sorpresa i la indignació provocada per la notícia. Tothom es lamenta
 4
com si hagués patit en persona el crim i la violació règia. Es commouen tant per la tristesa
del pare com per Brutus, que recrimina les llàgrimes i els laments inútils i proclama el que
haurien de fer com a homes i com a romans, atrevir-se a empunyar les armes contra els
actes enemics. Tots els joves més valents es presenten voluntaris amb llurs armes; els
segueix la resta del jovent. Aleshores, després de deixar un escamot davant les portes de
Col·làcia amb vigilants perquè ningú no pogués anunciar als reis aquella revolta, els altres
van a Roma armats amb Brutus al capdavant. Quan hi arribaren, la multitud armada
provocà terror i enrenou per allà on passava; després, quan la gent veu que l’encapçalen
els homes principals de la ciutat, pensen que, sigui el que sigui, deu ser amb raó”.

Valeri Màxim, Fets i dites memorables 6, 1-2

“Lucrècia és el primer model de castedat del poble romà. El seu esperit viril es va tancar
en un cos de dona per un error del destí. Violentada per la força per Sext Tarquini, fill del
rei Tarquini el Superb, després d’haver denunciat, davant el consell de la seva família,
amb paraules plenes d’indignació, la injúria que amb ella havia estat comesa, se suïcidà,
fent ús d’un punyal que tenia amagat sota el vestit. Aquesta mort tan valerosa oferí al
poble romà l’ocasió per canviar el règim monàrquic pel republicà. Virgini, plebeu de
naixement, però patrici d’esperit, per tal que la seva família no es contaminés amb una
infàmia, no perdonà ni la seva pròpia filla. En efecte, quan hagué vist que el decemvir Api
Claudi anhelava amb totes les seves forces la violació de la noia, la portà al fòrum i allí
mateix la matà, ja que preferí ser l’assassí d’una filla pura abans que ser el pare d’una filla
deshonrada”.

Dionís d’Halicarnàs, Història de Roma 4, 64-67

“Tarquini assetjava la ciutat dels ardeatins amb el pretext que acollia els fugitius de Roma
i els ajudava a tornar; però la veritat era que s’hi havia alçat en contra per la seva riquesa,
car es tractava de la ciutat més pròspera d’Itàlia. Atès que els ardeatins resistien
valerosament i el setge es perllongava molt de temps, tant els romans acampats, cansats
per la durada de la guerra, com els de la ciutat, esgotats pels impostos, estaven disposats
a rebel·lar-se quan saltés la més mínima guspira. En aquest temps, Sext, el fill gran de
Tarquini, enviat pel seu pare a una ciutat anomenada Col·làcia per a dur-hi a terme
algunes gestions militars, es va allotjar a casa del seu parent Luci Tarquini, conegut com a
Col·latí. Fabi afirma que aquest home era fill d’Egeri, sobre el qual ja he donat
informacions anteriorment, que era nebot del primer Tarquini rei de Roma i que, nomenat
governador de Col·làcia, pel fet de viure en aquesta ciutat rebia el sobrenom de Col·latí i
va deixar aquest àlies als seus descendents [...] Doncs bé, resulta que Col·latí es trobava
aquells dies en el campament, però la seva dona romana, filla de Lucreci, un il·lustre baró,
va acollir Sext amb tots els compliments, com corresponia a un parent del seu marit, amb
gran sol·licitud i amabilitat. Sext va tractar de seduir aquesta dona, que era la més bella i
prudent de les dones de Roma, car ja des de feia temps tenia aquest desig cada vegada
que s’allotjava a casa del seu parent, i aleshores va creure trobar l’ocasió apropiada.
Després del sopar es va posar al llit i va esperar gran part de la nit. Quan va pensar que
tots dormien, es va aixecar, va anar a l’habitació en la qual sabia que dormia Lucrècia i,
sense que ho advertissin els esclaus, els quals, apostats al costat de les portes de
l’habitació, dormien, va entrar amb una espasa. Llavors es va col·locar al costat del jaç, i
la dona, despertant-se en escoltar el soroll, li va preguntar qui era. Ell li va dir el seu nom i
li va ordenar que guardés silenci i romangués en l’habitació, amenaçant-la de mort si
intentava fugir o cridar. Després d’espantar la dona d’aquesta manera, li va presentar
dues alternatives i li va demanar que triés la que preferís: una mort deshonrosa o una vida
feliç. «Car, si consents, va dir, a concedir-me els teus favors, et faré la meva dona i
 5
regnaràs amb mi, ara en la ciutat que m’ha donat el meu pare i, després de la seva mort,
sobre els romans, els llatins, els tirrens i altres pobles sobre els quals ell governa, perquè
sé que heretaré el regne del meu pare, com és just pel fet que sóc jo el seu fill gran. Però
quina necessitat hi ha que t’expliqui tots els béns de què gaudeixen els reis i que tu
compartiràs amb mi, si els coneixes perfectament? En canvi, si, per salvar la teva virtut,
tractes d’oposar resistència, et mataré, i després occiré també un dels criats, col·locaré
junts els vostres cossos i diré que et vaig sorprendre mentre realitzaves una acció
vergonyosa amb l’esclau, i que jo mateix em vaig encarregar de venjar l’honra del meu
parent, de manera que la teva mort serà indigna i deshonrosa, i el teu cos no rebrà
sepultura ni cap altre dels honors acostumats». Després de repetir insistentment les seves
amenaces i les seves súpliques i de jurar moltes vegades que deia la veritat pel que fa a
les dues opcions, per por de la vergonya que envoltaria la seva mort, es va veure forçada
a cedir i a permetre-li portar a terme el que pretenia. Quan es va fer de dia, Sext va tornar
al campament després d’haver satisfet el seu malvat i funest desig. Lucrècia, que no podia
suportar el que havia passat, vestida de negre i amb una espasa amagada sota la roba,
va marxar a Roma tan ràpidament com va poder, sense dir ni una paraula a aquells que la
saludaven al seu pas, ni respondre res als que li preguntaven què li havia succeït,
consirosa, amb el cap cot i amb els ulls plens de llàgrimes. Quan va entrar a casa del seu
pare, on casualment hi havia també uns parents, va caure als seus peus, es va abraçar
als seus genolls i va plorar sense dir paraula fins que el seu pare la va aixecar i li va
demanar que li contés el que havia passat. «Pare, va dir, vinc a tu com a suplicant, car he
estat víctima d’un ultratge terrible i irreparable, per a demanar-te que em vengis i que no
miris amb indiferència que la teva filla hagi sofert alguna cosa pitjor que la mort». Ell, igual
que tots els presents, es va quedar perplex i li va demanar que digués qui l’havia ultratjat i
de quina classe d’ultratge havia estat objecte. «Aviat escoltaràs les meves desventures,
pare, va dir, però primer concedeix-me aquest favor que et demano: convoca tots els
amics i parents que puguis perquè escoltin de mi, que sóc qui ho ha sofert, i no d’uns
altres, aquest esdeveniment terrible. Quan coneguis la vergonyosa i horrible violència a
què m’he vist sotmesa, decideix amb ells de quina manera ens venjaràs, a tu i a mi; i no
deixis passar gaire temps».
Quan, davant la seva crida urgent i precipitada, es van congregar en la casa els ciutadans
més assenyalats, com ella demanava, els va relata des del principi tot el que havia
succeït. A continuació, després d’abraçar al seu pare, de suplicar-li repetidament a ell i als
qui eren amb ell, i de demanar als déus i a les divinitats que li concedissin una ràpida
partença de la vida, treu l’espasa que duia oculta sota els vestits i, amb una sola
punyalada, es va travessar el pit fins arribar al cor [..] Tan terrible i digne de compassió els
va semblar aquest fet als romans presents, que una veu unànime va sorgir de tots ells:
preferien mil vegades morir per la llibertat a permetre aquests abusos dels tirans”.

Plaute, El mercader 817-829

“Per Càstor, que n’és, de dura, la condició en què viuen les dones, i fins a quin punt
resulta molt més rigorosa, pobretes, que la de l’home! Car, quan un home s’embolica amb
una donota d’amagat de la seva esposa, si aquesta arriba a assabentar-se’n, el marit
queda sense càstig; en canvi, si una dona surt de casa sense que ho sàpiga el seu marit,
ja té aquest un motiu per a plantejar el divorci. Tant de bo fos una mateixa la llei per a la
dona i per al marit! I és que la dona que és bona s’acontenta amb un sol marit. Per què no
s’ha d’acontentar el marit amb una sola dona? Per Càstor, si se sotmetés els homes al
mateix tracte quan s’enreden amb una donota que a les dones quan són trobades en falta,
hi hauria més homes sense dona que no pas dones sense home”.
 6
Catul, Poemes 62, 59-65

"I no cerquis, verge, cap lluita contra el marit;

no és adequat lluitar contra aquell al qual el teu pare
va oferir-te d’acord amb la mare; i cal obeir-los.
No és tota teva la virginitat, en part és del pares;
una terça és del pare, a la mare n’hi escau una terça,
sols l’altra terça et pertany. No pretenguis lluitar contra dos.
Ells atorgaren al gendre els seus drets juntament amb la dot".

Columel·la, Sobre l’agricultura 12, 3

“La dona encarregada de la vila, d’acord amb el que fou prescrit per Ciceró i Xenofont,
registrarà el mas una vegada que hagi sortit la gent, per veure si n’ha quedat algun dels
que havien de treballar al camp, s’aproparà al teler, i si sap teixir millor que el que hi està
treballant, li ensenyarà a fer-ho [...] Serà present quan els pastors munyin les ovelles o les
cabres a les establies, assistirà també quan se les estigui xollant, recollirà amb cura la
llana i compararà el nombre de pèl amb el de caps; a més, farà que els esclaus que tenen
cura dels mobles s’afanyin a agençar-los, i que netegin també els instruments de ferro”.

Poesia epigràfica llatina 52

“Viatger, és ben poc el que et vull dir. Atura’t i llegeix-ho. Aquest és el sepulcre gens bell
d’una dona bella. Els seus pares li posaren de nom Clàudia. Estimà el seu espòs amb tot
el cor. Infantà dos fills; l’un encara és a la terra; l’altre, el sepultà fa temps. Dona de
conversa dolça, elegant en caminar. Tingué cura de la llar. Filà la llana. Ja he parlat prou.
Segueix el teu camí”.

Tertul·lià, Sobre la pompa exterior de les dones 2, 5, 2-3

“Car pequen contra Déu aquelles dones que es martiritzen la pell amb maquillatges, es
taquen les galtes de vermell i realcen els ulls amb color negre... perquè han pres tots
aquests additaments de l’artífex adversari, és a dir, del dimoni”.

Cebrià, Sobre l’aspecte de les verges 9

“Si et pentines amb ostentació i camines en públic cridant l’atenció i atreus darrere teu les
mirades dels joves i aixeques rere teu els sospirs, i dónes pàbul a la passió i afegeixes
llenya a l’amor de manera que, encara que tu no et perdis, no obstant, fas perdre els
altres, i et comportes com una metzina o una espasa, no podràs excusar-te, encara que
siguis casta i prudent de cor”.

Orígens, Comentari a la carta als corintis

“És, en efecte, impropi de la dona parlar en la reunió dels fidels, i no importa allò que
digui, fins i tot en el cas que pronunciï coses admirables o santes, car res d’això no té
gaire importància pel sol fet de procedir de la boca d’una dona”.

Leandre de Sevilla, La instrucció de les verges, introducció

“On sigui la teva vida, allà han de ser les teves aspiracions; on sigui el teu marit, allà
haurà de ser també el teu tresor. De cap manera no t’has de deixar arrossegar pels plaers
 7
del món, ni has d’embellir el teu cos amb ornaments brillants. El teu cos guarnit excita,
amb rapidesa, la frivolitat dels altres i aquella que s’empolaina i es presenta enjoiada atreu
cap a ella les mirades dels joves. Intentar captar la mirada d’altri no és sinó passió de
meretriu i, si et comportes de manera que afalaguis els ulls concupiscents, injuries l’espòs
celestial [...]. Triple adulteri comet [qui així actua]: de l’ànima, perquè va ser qui va idear el
frau; del cos, per alterar el rostre amb afaits; dels vestits, per exhalar perfums i olors
estranys, que no són els seus naturals”.

Sota el signe de Lèsbia

Gai, Institucions 1, 190 (mitjan segle II dC)

“Amb prou feines es pot trobar alguna raó de pes que ens persuadeixi del fet que les
dones en edat adulta hagin d’estar sota tutela: doncs el que vulgarment es creia, és a dir,
que en general es deixen enredar per la seva lleugeresa d’esperit i que per això resulta
just que siguin dirigides per l’autoritat dels seus tutors, és més una raó aparent que no pas
vertadera, ja que, en realitat, les dones adultes tracten els seus negocis per compte propi i
hi ha casos en què el tutor interposa la seva autoritat per mer formalisme, i amb
freqüència també autoritza actes contra la seva voluntat forçat pel pretor”.

Sèneca, Lletres 95, 20-21

“Les dones han igualat el llibertinatge dels homes. No tranuiten menys, no beuen menys...
Que els déus i les deesses en mala hora les duguin a la perdició! Amb els vicis van perdre
el privilegi del seu sexe i han estat condemnades a les malalties dels homes, com la gota i
la calvície”.

Sèneca, Dels beneficis 3, 16, 2-3

“Potser alguna dona té vergonya de cometre adulteri quan s’ha arribat ja a l’extrem que
cap dona no té marit més que per excitar l’adúlter? La castedat, avui dia, és una mostra
de feblesa. Quina dona trobaràs tan miserable i consumida que en tingui prou amb un
parell, d’adúlters, i que no els divideixi les hores del dia? I no basta un dia per a tots si no
s’ha fet conduir en llitera amb un i ha passat la nit amb un altre. És vulgar i antiquada la
que no sap que el matrimoni és viure amb un adúlter”.

Poesia epigràfica llatina 55

“Ep, tu, que amb la mirada perduda esguardes l’estatge de la mort, atura’t i llegeix aquests
meus versos, que l’amor d’un pare dedicà a la seva filla justament allà on s’haurien de colgar
les restes del meu cos. Vet aquí que, tan bon punt la meva tendra edat començava a despuntar
per les destreses que li són pròpies, i creixia el meu renom a mesura que el temps passava,
s’afanyà massa l’hora funesta del meu destí i per sempre més negà alè a la meva vida. Culta i
instruïda ben bé de la mà de les mateixes muses, vaig ser capaç d’embellir amb els meus balls
els jocs de la noblesa, i jo, una dona, em vaig convertir en la primera a mostrar-me davant el
públic com a ballarina de danses gregues, de festa en festa. Vés per on, les parques
enemigues amagaren les cendres del meu cos en aquesta tomba. L’afecte que em tenia la
mestressa, la seva dedicació, el seu interès, tots els motius que em feien sentir orgullosa i digna
de lloances, de res no serveixen davant un cos cremat; tot calla quan arriba l’hora de la mort.
Jo, que he estat filla, he fet vessar llàgrimes al meu pare estimat, i, nascuda després d’ell, l’he
guanyat en la mort. Els meus catorze anys se’ls han engolit les tenebres que corren per la casa
 8
eterna del déu Plutó. Et prego que, en anar-te’n, em diguis: «que no et pesi la terra a sobre
teu»”.

Poesia epigràfica llatina 489

“Tancada sota aquesta làpida jeu Sabina, la meva estimada i volguda esposa. Instruïda
en tantes habilitats que fou l’única que aconseguí superar el seu marit. Tingué una veu
bonica i tocava els instruments de corda amb els seus dits. Però, arrabassada
ràpidament, ara guarda silenci. Vint-i-cinc anys havia viscut, ai las!, i tres mesos i catorze
dies. Ella, mentre va viure, admirada com a magnífica organista, estava al capdamunt de
tothom. Tu, siguis qui siguis que llegeixes això, que siguis feliç i que els déus et
protegeixin. I canta amb veu pietosa: «Adéu, Èlia Sabina»”.

Poesia epigràfica llatina 495

“En aquesta tomba honorable, jeu, alliberada ja dels neguits, Glicònide. Dolç era el seu
nom i més dolç encara el seu cor. Mai no va entonar sons planyívols amb la seva flauta,
sinó alegres, d’aquells que feien gaudir del vi i convidaven a cantar i a ballar de manera
desimbolta. Ella mateixa, per la seva actitud jovial, va ser font que acaronava els fills i es
deixava acaronar per ells: els va haver de deixar tan joves! (val a dir que eren bessons,
com Càstor i Pòl·lux). Digna sens dubte de gaudir de la dolça vida eterna, s’afanya cap a
allà on ens cridarà a tots el destí que és pervers”.

Ovidi, L’art d’estimar 2, 701-725

“Heus aquí que un llit còmplice acull dos amants: Musa, atura’t davant les portes closes del seu
tàlem. Espontàniament i sense que tu intervinguis se’t diran les paraules més tòpiques; la seva
mà esquerra no romandrà inactiva en el llit; els dits trobaran què fer en aquelles parts en què
l’Amor secretament mulla les seves fletxes. Així ho va fer antigament amb Andròmaca el
valerós Hèctor: ja que aquest no només fou eficaç en les guerres. Així ho va fer també amb la
captiva Lirnèsia el gran Aquil·les quan, cansat de l’enemic, s’ajeia en el llit tou. Tu, Briseida, et
deixaves tocar per aquelles mans sempre tacades de sang frígia. O potser era precisament
això el que t’agradava, perversa, que les mans vencedores toquessin els teus membres? Creu-
me, el plaer de Venus no s’ha de fer amb pressa, sinó provocar-lo lentament amb calma. Quan
hagis trobat els punts on la dona gaudeix en ser acaronada, que el pudor no t’impedeixi
d’acaronar-los: veuràs lluir els seus ulls amb fulgor tremolós igual que el sol lluu sovint en
l’aigua transparent; després vindran les queixes, vindrà un murmuri amable, dolços gemecs i
les paraules pròpies d’aquest joc. Però tu no deixis enrere l’estimada utilitzant veles majors, ni
que ella s’avanci a la teva cursa: arribeu junts a la meta!. Aleshores el plaer és complet, quan
l’home i la dona jeuen vençuts per igual. Aquesta és la conducta que has de seguir quan tinguis
temps lliure, i el temor no faci apressar la teva acció furtiva. Però quan el retard sigui perillós,
convé llençar-se a tot rem i clavar l’esperó al cavall al galop.”

Ovidi, Amors 3, 3, 1-14 i 41-48

“Au, vés creient que hi ha déus: ha faltat a la fe que jurava

i continua mostrant el mateix rostre que abans.
Llargs com tenia els cabells quan encara no era perjura,
doncs els té llargs igualment ara que els númens ha ofès;
blanca, amb aquella blancor que a un rosat rubor es barreja,
era abans: li llueix al semblant nivi el rubor;
era petit el seu peu: el peu té una forma ben justa;
 9
alta i bonica ha estat: alta i bonica es manté;
els tenia expressius: els ulls com un astre li brillen;
moltes vegades per ells pèrfidament ha mentit.
Certament, des de sempre, que jurin en fals les noies
els ho permeten els déus: té la bellesa un poder.
Ella recordo bé que ha jurat pels seus ulls no fa gaire
i pels meus ulls: són els meus els que el dolor n’han sentit
[...]
¿Per què em queixo i en contra de tot el cel moc escàndol?
També els déus tenen ulls; cor els déus tenen també.
Si fos déu jo mateix, sense frau podria una dona
amb la boca fal·laç prendre’s en va el meu poder:
jo juraria llavors que és cert el que juren les noies
i com un déu sever ja no em tindria ningú.
Tu, tanmateix, els seus dons amb més mesura utilitza
o, si més no, els meus ulls deixa’ls, noieta, tranquils”.

Sal·lusti, Conjura de Catilina 25

“Entre elles hi havia Semprònia, que havia emprès amb freqüència moltes gestes d’audàcia
masculina. Aquesta dona va tenir molta sort respecte al llinatge, la bellesa i també al marit i
als fills. Era experta en lletres gregues i llatines, en cantar i ballar amb més perfecció del que
és recomanable en una dona decent, i en moltes altres coses que són instrument de la
luxúria. Sempre ho va valorar tot molt més que la seva honra o el seu pudor; era impossible
discernir si mirava menys pels diners o per la seva fama. La seva passió era tan abrasadora
que amb més freqüència buscava ella els homes que no pas era requerida per ells. Aquesta
dona anteriorment, en múltiples ocasions, havia faltat a la seva paraula, havia negat amb fals
testimoni els seus deutes, havia estat còmplice de crims i havia acabat enfangada en la
luxúria i la misèria. Malgrat tot, tenia unes qualitats notables: era capaç de compondre versos,
promoure situacions divertides i fer gala d’una conversa plena de gràcia, delicada o procaç;
tenia sense cap mena de dubte molt d’encís i molt d’encant”.

Virgili, Eneida 7, 803-817

“A més de tots aquests, ha vingut de la nació dels volscs Camil·la, conduint un esquadró
de genets i batallons florents de bronze; noia guerrera, ella no ha avesat les seves mans
femenines al fus i a les canastres de Minerva, sinó que és una verge feta a suportar la
duresa del combat i a avantatjar els vents en la cursa a peu. Ella podria volar per damunt
de les tiges de les messes no segades sense ferir amb el seu pas les tendres espigues;
podria fer camí enmig del mar, suspesa damunt de la inflor de les ones sense que les
aigües li mullessin les plantes lleugeres dels peus. Ella és l’admiració de tot el jovent que
s’aboca de les masies i dels camps, així com de la turba de les mares, i la veuen passar,
bocabadats i amb els ànims en suspens, contemplant com un vel reial de porpra li cobreix
les fines espatlles, com un lligall d’or li recull la cabellera, com porta ella mateixa un buirac
de Lícia i un bastó de murtra a tall de pastor, armat amb una punta de llança”.

Juvenal, Sàtires 6, 115-120

“Escolta les coses que va suportar Claudi. Quan la seva dona el veia adormit, gosava
preferir el carrer al seu llit del Palatí; com a meretriu augusta, es posava la caputxa de nit i
sortia de casa amb una sola esclava. Una perruca rossa dissimulava els seus cabells
negres, i se n’anava a un prostíbul fastigós de cortines fetes malbé, i s’instal·lava en una
 10
habitació buida que tenia reservada. Allí, nua i amb els mugrons guarnits d’or, sota el nom
fictici de Licisca, va exhibir, oh noble Britànic!, el ventre d’on vas néixer. Acollí melosa els
que hi anaven, i exigí que la paguessin; panxa enlaire, absorbí els orgasmes de molts
homes”.

Catul, Poemes 79

“Diu la meva amada que amb ningú no voldria unir-se

més que amb mi, ni que li ho demanés el mateix Júpiter.
Ho diu, però el que una dona diu a un amant cobejós,
en el vent cal escriure-ho i en l’aigua ràpida”.

Catul, Poemes 109

“Em promets, vida meva, que ha d’ésser dolç aquest amor nostre
i que no ha de tenir fi entre nosaltres.
Grans déus, feu que pugui prometre en veritat,
i que digui això sincerament i de cor,
a fi que ens sigui llegut de fer durar tota la vida sense defallir
aquest lligam de l’afecte jurat”.

Catul, Poemes 72

“Deies en altre temps que només coneixies Catul, oh Lèsbia,

i que no voldries renunciar a mi per tenir en els teus braços Júpiter.
Aleshores et vaig estimar no solament com qualsevol estima una amiga,
sinó com el pare estima els fills i la seva nissaga.
Ara et conec; i per això, baldament cremo més fort,
tu ets per a mi més vil i lleugera.
Com pot ésser, dius? És que un amant, una injúria com la teva
l’obliga a amar més, però a estimar menys”.

Catul, Poemes 58

Celi, Lèsbia, la nostra, aquella Lèsbia

que era l’única per Catul preuada
més que a ell i que a tots els seus, sols ella,
ara va pels portals i per les cruïlles
a fer palles als néts de Rem magnànim.

Properci, Elegies 1, 1, 1-8

“Cíntia fou la primera que em captivà, pobre de mi!, amb els seus ullets, a mi que encara
no havia estat tocat per cap passió. Aleshores Amor em va fer abaixar els ulls sempre
arrogants, i em trepitjà la testa amb els seus peus, fins que, ímprobe, m’ensenyà a odiar
les noies castes i a viure sense seny. I aquesta follia ja fa tot un any que no em deixa
estar, per bé que em veig forçat a tenir els déus en contra”.
 11
Tibul, Elegies 2, 4, 52-54

“Em cal retre culte a l’Amor, segons la llei dictada per ella: si ella disposa que jo vengui
fins l’estatge pairal, sotmeteu-vos al seu voler i que us posi el rètol de venda, oh Lars
meus!”.

Properci, Elegies 2, 3, 9-21

“No és pas el seu rostre que em captivà, tot i que és molt blanc [...]; ni la seva cabellera
flotant-li, com és costum, sobre un coll esvelt; ni els seus ulls, aquelles dues torxes, estels
de la meva vida [...]: és la bellesa del seu dansar [...] i quan assaja càntics [...] i quan,
escrivint, competeix amb l’antiga Corinna”.

Lucrècia contra Lèsbia: de la matrona exemplar a la noieta llibertina

Ovidi, L’art d’estimar 3, 100-150

“Si les dones d’abans no van esmerçar gaire cura en el seu cos, tampoc no van tenir marits
tan cuidats. Si Andròmaca es vestia amb tosques túniques, què hi ha d’estrany en això? Era
la dona d’un soldat rude. Tu vindries ben guarnida si fossis l’esposa d’Àiax, que tenia per
escut set pells de bou? Antigament hi havia rústega senzillesa. Ara Roma és d’or i posseeix
les més grans riqueses del món que ha dominat... Que altres gaudeixin dels temps antics! Jo
m’alegro d’haver nascut justament ara: aquesta època s’adapta al meu caràcter, no perquè
s’extregui de terra l’or mal·leable, i ens arribin perles de platges llunyanes, ni perquè les
muntanyes minvin en extreure’ls el marbre, ni perquè les aigües blavoses reculin per
l’escullera, sinó perquè hi ha cura dels cossos i no ha sobreviscut fins als nostres dies aquella
rusticitat dels antics avantpassats”.

Ovidi, Cosmètics per a la cara 1-26

“Apreneu, noies, la cura que embelleix el rostre, i quina és la manera de defensar la vostra
bellesa. El conreu va fer que la terra estèril produís cereals; van morir les bardisses punxoses.
El conreu també esmena l’amargor dels fruits dels arbres, i el fruiter fendit rep noves forces
amb l’empelt. Plauen les coses adornades: els sostres alts són ornats amb or; la terra negra
s’amaga sota el marbre sobreposat; la llana sovint es tenyeix a les calderes de Tir; l’Índia ens
ofereix ivori que es talla per als nostres refinaments. Potser, sota el rei Taci, les velles sabines
s’estimaren més conrear els camps paterns que la seva bellesa; aleshores la matrona
caravermella afeixugava el seient alt, mentre filava la llana; ella mateixa tancava a la pleta les
ovelles que havia pasturat la seva filla, i afegia branquillons i buscalls al foc. Però les vostres
mares han infantat filles delicades: voleu cobrir-vos el cos amb vestits daurats, voleu variar el
pentinat dels vostres perfumats cabells, voleu que la vostra mà es faci remarcar per les pedres
precioses. Us agenceu el coll amb diamants importats de l’orient, i porteu a l’orella un pes doble
feixuc. No s’ha de criticar pas, això. Que tingueu desig de plaure és natural, ja que els homes,
avui dia, tenen gustos refinats. Els vostres marits adopten la moda femenina, i amb prou feines
l’esposa pot afegir-hi alguna cosa”.

Valeri Màxim, Fets i dites memorables 4, 4, 1

“Una matrona de la Campània, que s’hostatjava a casa de Cornèlia, la mare dels Gracs, li
mostrà les seves joies, les més riques que en aquell temps hom podia imaginar. Cornèlia, per la
 12
seva banda, l’entretingué amb la conversa, fins que els seus fills van tornar de l’escola.
Aleshores ella li digué: «Aquestes són les meves joies»”.

Columel·la, Sobre l’agricultura 12, prefaci

“Amb raó la naturalesa ha destinat la feina de la dona a la cura domèstica, i la del marit
als exercicis forenses i als exteriors. Per tant, ha assignat a l’home calors i freds, també
caminades llargues i les tasques de la pau i de la guerra, és a dir, de l’agricultura i de la
milícia; i a la dona, més fràgil per a tot això, li va donar la cura de les coses domèstiques
[...] Això és el que van exposar, no pas sense utilitat, Xenofont i després Ciceró, que el va
traduir al llatí. Però ara que la major part de les dones està lliurada al luxe i a l’ociositat, de
tal manera que ni tan sols no es dignen a tenir cura de preparar la llana i fer-la filar i teixir,
i els molesta portar vestits de teles fetes a casa, no és estrany que les fatigui també la
cura del camp i que tinguin per cosa enutjosa haver-se d’estar uns quants dies tancades
al mas”.

Properci, Elegies 2, 6, 23-42

“Benaurada sigui l’esposa d’Admet i la d’Ulisses, i tota dona que estima la llar del seu marit! Per
què van necessitar les donzelles fundar temples al Pudor, si qualsevol casada pot ser com vol?
La primera mà que va pintar quadres obscens i va posar en una casa honesta llicencioses
pintures va corrompre les ingènues mirades de les donzelles i no va voler que ignoressin la
seva procacitat. Que pateixi mals aquell que va exhibir davant el món amb aquest art lluites que
s’oculten sota secret gaudi! No es guarnien abans els sostres amb aquestes figures, aleshores
la paret no estava pintada amb cap pecat. Però una cosa així no passa pas per atzar! I és que
les teranyines han cobert els temples, i l’herba dolenta ha envaït els altars abandonats. Quins
guardians, doncs, et posaré? quins llindars que no travessi mai un peu enemic? Car de res no
serveix una guàrdia severa a aquella que es rebel·la: la que té vergonya de pecar, Cíntia,
sempre està segura. A mi mai no m’apartarà de tu una esposa, mai una amiga; sempre seràs
per a mi amiga, i sempre també esposa”.

Tàcit, Diàleg dels oradors 28

“En un altre temps, el fill d’un romà nascut de mare honesta no s’educava al costat d’una dida
mercenària, sinó a la falda i al si de la seva mare, que s’enorgullia abans que res de tenir cura
de la seva casa i de ser esclava dels seus fills [...] I no tan sols el treball o l’estudi, sinó els
esbarjos mateixos i els jocs infantils estaven regulats per una mena de pudor i de respecte.
Així se’ns ha explicat que va regir Cornèlia l’educació dels Gracs, Aurèlia la de Cèsar, Àtia la
d’August, i és així com van formar aquests fills de noble condició”.

Tàcit, Germània 19

“Els germànics passen la vida enmig d’una honestedat pudorosa, sense contaminar-se
amb incentius d’espectacles o banquets. Tot i sent una nació molt poblada, són raríssims
els casos d’adulteri; el seu càstig és immediat i es confia al marit mateix [...] La prostitució
no es perdona: aquella que cau en aquesta falta no trobarà marit, per bonica, jove i rica
que sigui. Ningú no es pren a broma aquest vici, ni diuen que seduir o deixar-se
corrompre siguin «coses del temps». D’aquesta manera, tenen un sol marit, com tenen un
sol cos i una sola ànima, i no pensen ni desitgen res més, com si estimessin en el marit no
el marit mateix, sinó la institució matrimonial. La limitació de la natalitat i l’infanticidi es
consideren vergonyosos. En definitiva: més força tenen allà els bons costums que en
altres països les bones lleis”.
 13

Sèneca, Consolació a Hèlvia 16, 3-4

“No et va seduir, com a les altres, l’impudor, calamitat màxima d’aquest segle; no vas sentir la
necessitat de dur gemmes ni pedres precioses; no et van enlluernar les riqueses com si
fossin el bé més gran de la humanitat; educada en una família de severitat antiga, no et va
tòrcer la imitació dels pitjors, perillosa fins i tot per als honestos; no vas sentir vergonya de la
teva fecunditat, oprobi d’aquest segle; mai, com aquelles dones que només saben trobar
mèrit en la bellesa de les seves formes, vas dissimular els teus prenyats, com si fossin
càrrega indecorosa, ni vas ofegar a les teves entranyes la concebuda esperança dels fills; no
et vas enlletgir el rostre amb colors ni cosmètics: el pudor et va semblar sempre, per si sol, un
abillament suficient”.

Juvenal, Sàtires 6, 1-13, 342-345 i 592-597

“Jo crec que el Pudor va habitar a la terra i va ser vist per molt de temps durant el regnat
de Saturn, quan una cova freda era la humil habitació de la llar i el santuari dels lars, i
protegia amb una ombra comuna el ramat i els seus amos; quan l’esposa muntanyesa
estenia el llit rústec de fulles, palla i pells de les feres veïnes, en res semblant a tu, Cíntia,
ni a tu, aquella d’ullets nítids que s’enterboliren per un pardal mort, sinó que alletava amb
els pits els seus fills ja crescuts, i tot sovint semblava més repugnant que el seu marit
quan eructava les glans. Perquè llavors, en un món nou i sota un cel recent, vivien d’una
altra manera els homes, que, nascuts en trencar-se un roure, o formats de fang, no havien
tingut pares [...] I qui era en aquell temps l’home que es burlés de la divinitat, o quin el que
s’atrevís a fer befa de la copa i l’escudella negra de Numa i dels fràgils plats fabricats al
turó del Vaticà? [...] En llit d’or amb prou feines queda una partera. Tant poden les arts i
els beuratges d’aquelles que les fan estèrils i que es lloguen per donar mort a una criatura
al ventre. Alegra-te’n, desgraciat, i allarga-li tu mateix la copa, o seràs potser el pare d’un
etíop i tindràs un hereu negrot que no podràs veure mai a la claror del dia”.

Tertul·lià, Apologètic 6, 4-6

“Es van esfondrar aquelles institucions dels avantpassats que tutelaven la modèstia i la
sobrietat de les dones, gràcies a les quals cap d’elles no coneixia l’or, tret del de l’anell
nupcial que l’espòs els posava en un únic dit a tall de penyora; fins aleshores, les dones
s’abstenien del vi, fins al punt, per exemple, que els parents d’una llevadora la van matar
de gana perquè havia gosat obrir el celler de la bodega; i, en temps de Ròmul, una que
havia tastat el vi va ser esbocinada impunement pel seu marit Meteni. Per la mateixa raó,
tenien l’obligació de besar els parents, perquè fossin jutjades segons el seu alè. On és
aquella felicitat dels matrimonis, afavorida certament pels costums, pels quals durant
gairebé sis-cents anys des de la fundació de la ciutat no es va decidir cap repudi? En
canvi, ara les dones van carregades d’or en tots els seus membres; a causa del vi no hi
ha petó espontani; el repudi ja és també compromís, gairebé un fruit mateix del
matrimoni”.
 14
Bibliografia essencial

Ariès, Philippe; Duby, Georges (1987). Historia de la vida privada. Del imperio romano al
año 1000. Madrid: Taurus.
Borragán, Nieves (2000). La mujer en la sociedad romana del alto imperio: siglo II d.C.
Oviedo: Trabe.
Cantarella, Eva (1991). La mujer romana. Santiago de Compostela: Universidad de
Santiago de Compostela.
— (1996). La calamidad ambigua: condición e imagen de la mujer en la antigüedad griega
y romana. Madrid: Ediciones Clásicas.
— (1997). Pasado próximo: Mujeres romanas de Tácita a Sulpicia. Madrid: Cátedra /
Universitat de València: Instituto de la Mujer.
Carcopino, Jérôme (1994). La vida cotidiana en Roma en el apogeo del Imperio.
Barcelona: Círculo de Lectores.
Esclapés, Rosalía (1996). “La mujer en la antiguedad clásica”. Asparkia: Investigació
feminista 6, pàg. 117-134.
Friedlaender, Ludwig (2005). La sociedad romana. Mèxic: Fondo de Cultura Económica.
Gourevitch, Danielle; Raepsaet-Charlier, Marie-Thérèse (2001). La femme dans la Rome
antique. París: Hachette.
Grimal, Pierre (1999). La civilización romana. Barcelona: Ediciones Paidós Ibérica.
— (2000). El amor en la Roma antigua. Barcelona: Ediciones Paidós Ibérica.
Herreros González, Carmen; Santapau Pastor, M. Carmen (2005). “Prostitución y
matrimonio en Roma ¿Uniones de hecho o de derecho?”. Iberia 8, pàg. 89-111.
López, Aurora; Martínez, Cándida; Pociña, Andrés (1990). La mujer en el mundo
mediterráneo antiguo. Granada: Universidad de Granada.
Núñez, María Isabel (1988). Consentimiento matrimonial y divorcio en Roma. Salamanca:
Universidad de Salamanca.
Parra Martín, María Dolores (2005). “Mujer y concubinato en la sociedad romana”. Anales
de Derecho. Universidad de Murcia 23, pàg. 239-248.
Pomeroy, Sarah (1987). Diosas, rameras, esposas y esclavas. Madrid: Akal.
Robert, Jean-Noël (1999). Eros romano. Sexo y moral en la antigua Roma. Madrid:
Editorial Complutense.
Veyne, Paul (2010). Sexo y poder en Roma. Madrid: Paidós.
Vincent, Lise (1975). Le mariage dans les civilisations anciennes. París: Albin Michel.