L’AMOR A ROMA

La poesia llatina de contingut eròtic, amatori o sexual

Cicle Clàssics a la carta
Curs intensiu d’estiu de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès
1 de juliol de 2019 - 5 de juliol de 2019

Mònica Miró i Vinaixa

mmirovi@gmail.com

VALORS I VIRTUTS DELS ANTICS ROMANS

Del romà tradicional...

Retrat romà de Cató el Censor, considerat pels antics com a model i espill de virtuts

La imatge que ens ha pervingut dels antics romans està marcada per un conjunt de
virtuts i de qualitats entre les quals poden destacar-se una visió pragmàtica del món,
amb el rebuig conseqüent de tot allò que no reporta un profit immediat; un respecte
gairebé reverencial als costums dels avantpassats, amb la por al canvi que això
implica; una concepció providencial de la història, en què l’ajut del déus esdevé el

1
factor principal de la prosperitat individual i col·lectiva; i un tarannà basat en la
senzillesa, l’austeritat, la fermesa i la disciplina. El romà és, des dels orígens i durant
tota l’època republicana, un pagès i un soldat que té com a principal neguit poder
seguir lligat a la terra i defensar, si cal fins a la mort, la seva pàtria. Així queda palès
en nombrosos testimonis literaris que oposen els valors de la nació romana als
d’altres pobles de l’antiguitat:

“No superem pas els hispans en nombre, ni els gals en força, ni els cartaginesos en
astúcia, ni els grecs en les arts, però en pietat, en lligams amb els déus i en el fet de
saber que tot es regeix i es governa per la seva voluntat, superem tots els pobles i
totes les nacions” [Ciceró, Les respostes dels harúspexs 9, 19].

“D’altres, ho crec, seran més bons a encendre en el bronze tot un alè de vida,
extrauran cares vives del marbre, pledejaran millor, traçaran a compàs les carreres de
l’univers, prediran com cal la naixença dels astres: tu no oblidis, romà, d’imposar pel
món ton imperi; arts per a tu són dictar lleis de la pau sobre els pobles, perdonar-los,
vençuts, i domar les races superbes” [Virgili, Eneida 6, 846-853].

En el “retrat robot” del romà genuí, en allò que és o en allò que hom vol mostrar que
és, cobren plenament sentit paraules o expressions llatines com ara virtus (coratge
viril), mos maiorum i exempla (costums dels avantpassats com a espill de virtuts),
pietas (respecte i amor envers els pares, els déus i la pàtria), libertas i res publica
(llibertat i Estat com a conceptes exclusius de Roma), constantia, gravitas, firmitas i
severitas (constància, rigor, severitat i fermesa com a model de conducta), disciplina i
industria (zel pel treball que dignifica), simplicitas i frugalitas (morigeració en els
comportaments quotidians, especialment a taula), auctoritas (prestigi per edat i
posició), clementia (capacitat de perdonar els sotmesos), rusticitas (lloança del pagès
i de la vida del camp) o humanitas (interès per tot allò que és humà i formació i
educació en les arts liberals). Vegem-ho en uns textos ben significatius:

“La virtus és poder fixar el preu just per les coses enmig de les quals ens movem i
vivim; per a un home, virtus és saber què pertoca a cada cosa; per a un home, virtus
és saber què és just, útil i honest, què és bo i què és dolent, què és inútil, vergonyant i
deshonest; virtus és saber la fi i la mesura per aconseguir una cosa; virtus és poder
fixar un preu per a les riqueses; virtus és donar allò que, per definició, cal atorgar a
l’honor; és ser hostil i enemic dels homes i dels costums dolents i, contràriament, ser
un defensor dels homes i dels costums bons —a aquests, apreciar-los, voler-los el bé
i viure amb ells com un amic—; a més, és pensar primer en el bé de la pàtria, després
en el dels pares i, en tercer i últim lloc, en el nostre” [Lucili, Sàtires 1326-38 M].

“La república romana es basa en els costums antics i en els homes” [Enni, 500V].

“A una partera de baixa posició i, per tant, desconeguda, li fou concedit de visitar la
seva mare que havia estat empresonada per complir una pena. Abans d’entrar
sempre era escorcollada pel vigilant, per tal que no entrés res de menjar: la
descobriren, però, alimentant la seva mare amb la llet dels seus pits. A causa
d’aquesta acció digna d’admiració, la premiaren amb l’excarceració de la mare, i a
ambdues els atorgaren alimentació per a sempre més” [Plini, Història natural 7, 36,
121].

“És dolç i honrós de morir per la pàtria” [Horaci, Odes 3, 2, 13].

2
“Publi Deci Mur, que fou el primer de la seva família que arribà al consolat, en veure
que, durant una guerra contra els llatins, l’exèrcit romà es trobava doblegat i ja
gairebé vençut, oferí la seva pròpia vida per tal de salvar l’Estat. Tot seguit, esperonà
el seu cavall i, reclamant per a si mateix la mort i la salvació de la pàtria, es llançà
contra les files enemigues. Després de fer grans estralls entre els enemics, ferit per
moltes fletxes, caigué. De les seves ferides i de la seva sang, sorgí una victòria
inesperada” [Valeri Màxim, Dits i fets memorables 5, 6, 5].

“Les altres nacions són capaces de suportar la servitud; la llibertat és genuïna del
poble romà” [Ciceró, Filípiques 6, 7, 19].

“Aquest [= Cató el Censor] acostumava a dir que la nostra República era superior a
tots els altres Estats perquè en tots els altres Estats foren uns individus determinats
els qui, autònomament, crearen l’Estat i el dotaren de lleis i d’institucions […] En
canvi, la nostra República no ha estat creada pel talent d’una sola persona, sinó pel
de moltes, i no ha estat constituïda en el període de vida d’un sol home, sinó que ha
estat afaiçonada durant molts segles i moltes generacions. A més, deia que mai no
havia existit una intel·ligència tan gran perquè no se li escapés cap detall, qualsevol
que fos l’època; deia que ni totes les intel·ligències reunides, en un moment
determinat, no serien capaces de preveure una estructura que comprengués tots
aquests aspectes, sense comptar amb l’experiència que dóna el pas del temps”
[Ciceró, Sobre la república 2, 1, 2].

“La res publica és la cosa del poble, i per poble cal entendre no pas una reunió
d’homes agrupats com un ramat, de qualsevol manera, ans la reunió d’una multitud
d’homes associats per un acord sobre les lleis i per uns interessos comuns” [Ciceró,
Sobre la república 25].

“Api, tot i ser vell i cec, regia cinc fills fets i drets, cinc filles, una casa gran i un gran
nombre de clients. En efecte, tenia l’ànim tens com un arc i no es deixava abatre per
la vellesa, tot pansint-se: el temien els esclaus, els fills el respectaven, tots
l’apreciaven; en aquella casa, hi romanien vius els costums i la disciplina paterns”
[Ciceró, Cató 11, 37].

“En contemplar la petitesa de l’heretat i la mesquinesa de l’estatge [de Mani Curi], li

venia [a Cató] el pensament d’aquell home el qual, tot i ser el més gran dels romans,
haver sotmès les nacions més bel·licoses i haver fet fora Pirrus d’Itàlia, es cavava ell
mateix aquell trosset de terra i habitava aquell mas després de tres triomfs. Allí era on
els ambaixadors dels samnites l’havien trobat assegut vora la llar bullint naps i li
havien ofert molt d’or; però ell els avià dient que no necessitava or qui es satisfeia
amb aquell sopar, ans considerava per a ell, més gloriós que tenir or, vèncer els qui
en tenien” [Plutarc, Vida de Marc Cató 2].

“Hom diu que [Cató] mai no havia portat vestits que valguessin més de cent dracmes;
que bevia, essent pretor o cònsol, el mateix vi que els seus treballadors; que per a
sopar mai no havia comprat a la plaça per més de trenta asos de vianda, i això,
encara per amor a la ciutat, per tal de tenir forces de cara a la guerra; que un cop
rebé per herència una flassada pintada de Babilònia i que immediatament se la
vengué; que cap de les seves vil·les no era plena de pols; que mai no havia pagat
més de mil cinc-centes dracmes per un esclau, ja que no en necessitava cap de bell

3
ni efeminat, sinó que els volia treballadors i robustos, com ara minyons d’estables i
bovers” [Plutarc, Vida de Marc Cató 4].

“Quan era general, no prenia per a ell i per als seus més de tres medimnes àtics de
blat per mes i per a les seves atzembles menys d’un medimne i mig d’ordi per dia.
Quan obtingué la província de Sardenya, mentre els generals que l’havien precedit
solien carregar al tresor públic llurs tendes, llits i robes, i oprimien la població amb una
gran multitud de servei i d’amics i amb dispendis de banquets i paraments, ell amb la
seva economia feia un increïble contrast. No demanava al tresor públic res per a les
seves despeses; recorria les ciutats a peu, sense carruatge, seguit d’un sol funcionari
que li portava un vestit i una copa libatòria per al sacrifici” [Plutarc, Vida de Marc Cató
6].

“Als que s’estranyaven que, quan tanta de gent obscura tenia estàtues, ell no en
tingués cap, els deia: «Més m’estimo que es pregunti per què no tinc cap estàtua, que
no pas per què la tinc». En suma, creia que el bon ciutadà no ha ni tan sols de
permetre que el lloïn, si això no ha d’ésser beneficiós per a la república” [Plutarc, Vida
de Marc Cató 29].

“La senzillesa que tenien els antics a l’hora de menjar és una bona mostra de la seva
frugalitat i de la seva contenció. En efecte, els homes més il·lustres no s’avergonyien
de menjar o sopar a l’aire lliure [...]. Fins a tal punt eren atents a la continència en el
menjar que entre ells era més freqüent menjar farinetes que no pas pa” [Valeri Màxim,
Dits i fets memorables 2, 5, 5].

“El seu patrimoni [de Cató d’Útica] era exigu; els seus costums eren presidits per una
estricta continència; la seva clientela era petita, i la seva casa romania tancada a les
ambicions; entre els seus avantpassats per part de pare, només hi havia un
personatge important; el seu semblant era sever, però la seva virtut fou, sota tots els
aspectes, perfecta. Per això, qualsevol persona que vulgui designar amb una sola
paraula un ciutadà venerable i egregi ho pot fer amb el nom de Cató” [Valeri Màxim,
Dits i fets memorables 2, 10, 8].

“Mani Curci, el model més exacte de la frugalitat romana i al mateix temps l’exemple
de valor més perfecte, oferí als ambaixadors dels samnites l’espectacle de veure’l a
ell, tot un triomfador, assegut al costat del foc en un tamboret rústic, sopant en un plat
de fusta […]. Menyspreava les riqueses del samnites de la mateixa manera que
aquests admiraven la seva pobresa. En efecte, després que els samnites li haguessin
portat mitjançant una comissió pública una suma considerable d’or, amb afalacs li
pregaren que en fes l’ús que volgués. Ell, però, esclatà a riure i afegí tot seguit:
«Llegats d’una ambaixada, si no inútil, sí nècia, per així dir-ho. Digueu als samnites
que Mani Curci prefereix de donar ordres als homes rics abans que de ser ric ell
mateix. Emporteu-vos aquest metall, tingut per preciós! No és més que un regal
inventat per a desgràcia dels homes. Enteneu bé que jo ni puc ser vençut en el camp
de batalla, ni puc ser corromput per l’or»” [Valeri Màxim, Dits i fets memorables 4, 3,
5].

“Entre els antics romans, la frugalitat i la moderació en l’alimentació no solament eren

assegurades pels usos i costums privats, sinó també per prohibicions públiques i per
nombroses disposicions legals [...]. Un vell decret del Senat, promulgat durant el
consolat de Gai Fanni i de Marc Valeri Messal·la, ordenà als prohoms de la ciutat, els

4
quals, segons un antic costum, es convidaven a dinar durant els Jocs Megalenses,
que juressin, davant els cònsols, [...] que no gastarien en cada sopar més de cent vint
asos, sense incloure l’oli, la farina i el vi, que no beurien vi foraster, sinó només vi del
país, i que no posarien a taula més de cent lliures de vaixella d’argent. Després
d’aquest decret del Senat, fou aprovada la Llei Fànnia, que permeté de gastar cent
asos diaris durant la celebració dels Jocs Romans, dels Jocs Plebeus, de les
Saturnals, i en altres dies de festa i, al mateix temps, fixà per a cada mes deu dies en
què només se’n podien gastar trenta, mentre que per a la resta de dies era permès de
gastar-ne només deu” [Aulus Gel·li, Nits àtiques 2, 24, 14].

“L’auctoritas natural es basa sobretot en la virtus, però moltes són les coses que, en
cada moment concret, aporten auctoritas: el tarannà, la riquesa, l’edat, la fortuna, el
coneixement, la pràctica, la necessitat i, fins i tot, de vegades la concurrència de
factors fortuïts” [Ciceró, Els tòpics 19, 73].
“Sóc un home. Res del que és humà no m’és estrany” [Terenci, El botxí de si mateix
77].

“La humanitas prohibeix ser superb amb els aliats, prohibeix ser mordaç; es mostra
amable en els mots, en les accions, en els sentiments, i favorable a tothom; no pensa
a fer cap mal a l’altre, ans s’interessa pel seu bé, simplement perquè servirà de bé a
algú. Són les arts liberals les que ens ensenyen aquesta manera de comportar-nos?
No pas més que la simplicitat, la modèstia i la moderació, no pas més que la frugalitat
i la sobrietat, no pas més que la clemència, que escatima la sang dels altres com si es
tractés de la pròpia i sap que l’home no ha d’abusar de l’home” [Sèneca, Cartes a
Lucili 88, 30].

“Els qui varen usar els mots llatins amb propietat, no volgueren pas que humanitas fos
el que la gent creu i que els grecs anomenaren filantropia, és a dir, una certa cortesia
barrejada amb benevolència envers tots els homes, ans anomenaren humanitas allò
que, si fa no fa, els grecs anomenen paideia, el que nosaltres en diem formació i
educació en les arts liberals. Els qui se’n delegen i les intenten abastar són els més
humanistes de tots” [Aulus Gel·li, Les nits àtiques 13, 17, 1].

5
... al romà esteta

Cistell amb figues. Vil·la de Popea (Oplontis).

El contacte amb l’hel·lenisme provocà canvis importants en l’alimentació dels romans

A partir del segle II aC assistim a una transformació gradual però definitiva d’aquest
panorama. D’una banda, el contacte amb el món grec descobreix als romans,
especialment a les elits benestants, un univers completament oposat al que ells
coneixen però, al mateix temps, encisador i cobejable. La contemplació d’una obra
d’art o la possibilitat d’embellir-se el cos i l’esperit no són vistes com a fites llunyanes,
sinó com a realitats quotidianes que hom està en condicions d’assolir.

No és aliè a tot aquest procés de transformació en la manera de percebre el món i de

ser el desencís progressiu que l’home romà experimenta davant la crisi del model
polític republicà. La libera res publica s’havia convertit en un imperi enorme difícil de
governar, i l’ambició de poder havia provocat guerres fratricides que delmaren moltes
famílies i, de retop, crearen un profund sentiment de desconfiança en les antigues
estructures. L’esperit cívic i el bé de la col·lectivitat, que havien estat els constants
motors d’impuls de la vella moral republicana, cediren davant la recerca de la
satisfacció personal. Ras i curt: els romans deixaren de ser ciutadans i esdevingueren
homes, éssers amb desitjos i amb neguits personals.

Tanmateix, aquests canvis no s’esdevingueren sense conflictes, sinó que hagueren

de vèncer l’oposició de l’aristocràcia tradicional, que s’entestava a mantenir els vells
costums i no veia amb bons ulls aquestes innovacions. Les querelles entre “antics” i
“moderns” omplen les pàgines de la literatura de l’època:

“En efecte, en la pau i en la guerra es cultivaven els bons costums; la concòrdia era
màxima, l’avarícia mínima; entre ells el dret i el bé prevalien no tant per la força de la
llei com per la naturalesa; les baralles, les discòrdies i les rivalitats, les practicaven
amb els enemics; els ciutadans només competien amb els ciutadans en valor. En les
ofrenes als déus eren esplèndids, a casa eren sobris, amb els amics eren fidels. Amb
aquestes dues arts —l’audàcia en la guerra i la justícia en temps de pau— tenien cura
d’ells mateixos i de l’Estat” [Sal·lusti, La conjuració de Catilina 9, 1-3].

6
“Però, quan la República cresqué gràcies al treball i a la justícia, vençuts els reis en
grans combats, subjugats per la força nacions salvatges i pobles ingents, quan
Cartago, la rival del poder romà, hagué estat destruïda de soca-rel i tots els mars i les
terres tenien les portes obertes, la fortuna començà a mostrar-se cruel i a confondre-
ho tot. L’oci i les riqueses, desitjables en altre temps, esdevingueren una càrrega
massa insuportable per a aquells que anteriorment havien aguantat, sense gaires
dificultats, esforços, perills i situacions dubtoses o difícils. Així doncs, primer, cresqué
l’afany de diners i, després, la set de poder. Aquesta fou, per dir-ho així, la font de tots
els mals” [Sal·lusti, La conjuració de Catilina 10, 1-2].

“Després que Luci Sul·la, emparant-se de l’Estat amb les armes, acabà amb uns
resultats dolents els seus bons inicis, tots començaren a robar, a saquejar, a desitjar
els uns les cases i les terres d’altri; els vencedors no tenien ni fre ni moderació;
cometien delictes vergonyosos i cruels contra els ciutadans. S’afegia a això el fet que
Luci Sul·la, l’exèrcit que s’havia endut a la província d’Àsia, l’havia mantingut, en
contra dels costums dels avantpassats, en un estat de dissolució i d’excessiu
llibertinatge, per tal que li romangués fidel. Aquells llocs extremadament agradables i
plens de plaer fàcilment havien dut a la mol·lície els ferotges esperits dels soldats.
Allí, per primera vegada, l’exèrcit del poble romà s’acostumà a fer l’amor, a beure, a
admirar les estàtues, els quadres, els vasos cisellats, a saquejar les propietats
públiques i les privades, a espoliar els santuaris, a sollar tot allò que és sagrat i profà.
Així doncs, aquests soldats, després que aconseguien la victòria, no deixaven res per
als vençuts” [Sal·lusti, La conjuració de Catilina 11, 4-7].

“D’altra banda, els conflictes entre el bàndol popular i el de la noblesa, i també totes
les intrigues que seguiren, es feren habituals a Roma pocs anys abans, per efecte de
la tranquil·litat i de l’abundància, coses que tots els mortals consideren prioritàries. En
efecte, amb anterioritat a la destrucció de Cartago, el poble i el Senat romà
governaren, de comú acord, la República, amb serenor i prudència, i no s’entaularen
pas entre els ciutadans lluites per aconseguir els càrrecs o el poder: la por a l’enemic
exterior mantenia la ciutat en la pràctica del bé. Però, un cop el perill exterior s’hagué
esvaït de les seves ments, s’apoderaren d’ells el desenfrenament i la supèrbia, vicis
que són inherents a les èpoques de prosperitat. Així, la pau, que havia estat tan
desitjada en les situacions adverses, una vegada aconseguida, els resultà insofrible i
més cruel que no pas la pròpia adversitat. La noblesa començà a posar la seva
grandesa al servei de les seves passions i el mateix féu el poble amb la seva llibertat:
cercaven només el seu propi profit individual, prenien per la força el que volien,
robaven. D’aquesta manera, ambdós bàndols intentaven arrabassar-ho tot, i la
república, al bell mig dels dos, quedà feta miques” [Sal·lusti, Guerra de Jugurta 46, 1-
6].

“Alguns jovencells s’havien lliurat per complet a la pederàstia; altres, a les prostitutes;
molts altres encara, a les disbauxes dels espectacles i dels banquets, amb la
dissipació que aquests darrers comporten. En fi, durant la guerra contra Perseu,
havien fet pròpia ben aviat la desinhibició que, en aquest sentit, és típica dels grecs.
La dissipació del comportament dels joves arribà a tal punt que fins i tot alguns
gastaven un talent per comprar-se un efeb; molts altres donaven 300 dracmes per
una àmfora de peix amb gàrum del Pont. A propòsit d’això, Cató, en un discurs
pronunciat davant el poble, es queixà que, en el mercat, els joves esclaus valien més
que les terres, i les àmfores de peix amb salsa més que els esclaus bovers. Durant
aquest període, aquest tipus de comportament es manifestà de forma molt clara,

7
sobretot pel fet que, aniquilat el regne de Macedònia, als romans, els semblà que
posseïen un poder absolut sobre el món sencer, perquè, havent estat transferides a
Roma les riqueses de Macedònia, es feia gran ostentació de benestar en la vida
pública i privada” [Polibi, Històries 31, 25, 4-7].

“La causa evident i palesa de tan gran perdició és sens dubte el camí lliure que s’ha
obert al luxe. La formiga de l’Índia envia or des de la profunditat de les seves mines;
arriba la mareperla de la deessa Ericina des de la Mar Roja; la cadmea Tir ofereix el
tint de la porpra, i el pastor d’Aràbia, el cinnamom, de penetrant aroma. Totes
aquestes armes vencen les dones púdiques, fins i tot les que estan tancades”
[Properci, Elegies 3, 13, 3-9].

“Ara patim els mals d’una pau prolongada; el luxe, més cruel que no pas les armes,
ha caigut sobre nosaltres i s’ha convertit en venjador del món que ha estat vençut.
Cap crim ni cap malícia sensual no es mantenen absents des que ha mort la pobresa
romana [...] El diner pervers fou el primer a introduir costums estrangers, i les
riqueses molles posaren fi amb el seu luxe desvergonyit als nostres hàbits seculars”
[Juvenal, Sàtires 6, 292-300].

“Allò que aleshores tenia importància a Roma era el caràcter dels homes i de les
dones; el prestigi es calculava valorant les virtuts. Aquestes eren les que feien
guanyar els càrrecs, aquestes eren les que creaven els vincles de parentesc,
aquestes eren les que tenien més poder al Fòrum i dins de la família. Tothom
s’afanyava a engrandir el poder de la seva pàtria, no pas el patrimoni personal.
Preferien de viure pobres en una pàtria rica que rics en un imperi empobrit. Aquesta
era la recompensa que es concedia a aquests sentiments tan nobles: no estava
permès de comprar amb diners res d’allò que es devia a la virtut, i la indigència dels
homes cèlebres era socorreguda per l’Estat” [Valeri Màxim, Dits i fets memorables 4,
4, 9].

Malgrat les reticències de les elits emparentades amb les nissagues romanes “de tota
la vida”, la manera de fer grega es va afermant. D’una banda, les principals escoles
filosòfiques hel·lenístiques s’implanten a Roma i comencen a tenir seguidors
incondicionals. De l’altra, es produeix tota mena d’intercanvis comercials i culturals
que fan properes i desitjables les habituds de cultures llunyanes. En aquestes
condicions, el romà tradicional es va convertint en un romà esteta, és a dir, el pagès-
soldat absolutament pragmàtic comença a apreciar la bellesa del que és gratuït, el
món de les sensacions, el valor del temps que hom es dedica a si mateix, la curiositat
per tot el que l’envolta, i, per què no?, el refinament i el luxe esmerçats en la vida
plaent.

Es tracta, sens dubte, d’un procés complex, però que es deixa analitzar a partir de les
fonts literàries i dels testimonis de la cultura material (fonts arqueològiques,
iconogràfiques, etc.). Si bé la visió tradicional de la historiografia romana insisteix en
la pèrdua dels valors republicans i en la baixesa ètica que afecta el cos social i polític,
aquest canvi irreversible aporta també a Roma beneficis significatius. Assistim a la
transformació profunda que experimenten les belles arts, especialment aquelles que
poden tenir una aplicació domèstica (arquitectura, jardineria, estucs, mosaics,
escultures, frescos, etc.). Els romans abandonen progressivament la cuina
vegetariana i frugal per una de molt més refinada, amb tocs exòtics, on les espècies
esdevenen protagonistes i on la imaginació en la tria dels ingredients i en la

8
presentació dels àpats fa de la gastronomia l’art i la festa per excel·lència dels sentits.
Constatem igualment els canvis que experimenta la indumentària i l’atenció que el
romà comença a dispensar a la cura del cos (pràctiques esportives, pentinats
sofisticats, nous cosmètics, comercialització i difusió de perfums i aromes, etc.). En
definitiva, se’ns presenta un retaule prou interessant que mostra i documenta com els
romans descobreixen, definitivament, l’univers dels sentits. Es desfà d’aquesta
manera la visió restrictiva i reduccionista que se’ns ha transmès dels romans com a
individus prosaics i pragmàtics, que negligien el conreu de l’esperit i es movien només
per interessos col·lectius, alhora que descobrim aspectes de l’antiga Roma
sorprenentment propers a la nostra manera de fer i de ser.