Gestio Especies Nocives PDF

lOMoARcPSD|3159585
Gestió Espècies Nocives
Gestió D'Espècies Nocives (Universitat de Barcelona)
StuDocu no está patrocinado ni avalado por ningún colegio o universidad.

Descargado por Sara Garcia (sgarciaarr@gmail.com)
lOMoARcPSD|3159585
GESTIÓ D'ESPÈCIES NOCIVES CIÈNCIES AMBIENTALS
1. RELACIÓ INVERTEBRATS-SOCIETAT
Els artròpodes tenen un paper molt important en els ecosistemes, però cada vegada es
relacionen més amb la societat, aportant tan beneficis com perjudicis:
PERJUDICIS
 Interès mèdic-veterinari: provoquen danys directes (com ara els ectoparàsits o
endoparàsits, tan obligats com facultatius) o indirectes, com a vectors de malalties (la
transmissió pot ser mecànica o biològica, on el vector fa d'hoste intermediari).
Dos exemples molt importants d'invertebrats que provoquen danys en els humans són
el mosquit Anopheles sp, transmissor de la malària i el mosquit tigre, capaç de
transmetre fins a 22 malalties, entre les quals trobem el dengue i la febre groga.
 Interès agrícola-forestal: les plagues poden causar danys directes a les plantes per la
seva alimentació i reproducció. Els insectes es poden classificar en diferents grups:
 Defoliadors: S'alimenten de fulles i brots.
 Perforadors: Penetren els arbres per obtenir la saba.
 Minadors: S'alimenten de l'epidermis i la parènquima de les fulles.
 Barrinadors: Fan túnels i s'alimenten del còrtex d'arbres i arbusts.
 Cecidògens: Fan cecidis a la superfície de les plantes.
Aquests insectes també poden causar danys indirectes transmetent patògens a les
plantes. Els vectors poden ser indirectes o directes, mitjançant la inoculació activa (no
actuen d'hoste intermediari) o biològica (actuen d'hoste intermediari).
Alguns exemples de plagues a Catalunya són el morrut de les palmeres (Rhyncoporus
ferrugineus), l'escarabat de la patata (Leptinotarsa decemlineata) o la fil·loxera
(Daktulosphaira vitifoliae).
 Alteració de productes manufacturats: produeixen moltes pèrdues econòmiques i

danys en aliments i materials. Es poden classificar en funció del material que afecten,
en origen vegetal, origen animal o fusta i derivats.
 Espècies invasores:
 Aedes albopictus (mosquit tigre)-Problemes sanitaris (2004)
 Rhinchophorus ferrugineus (morrut de la palmera)- Plaga forestal (1993-2005)
 Bursaphelenchus xylophilus (pneumàtode del pi
 Drosophila suzukii (plaga de fruitals, cireres)- Plaga agrícola (2010)
 Pomacea insularum (cargol poma-arros) – Plaga agrícola y problemes sanitaris
(2009)
 Scyphophorus acupunctatus (morrut de les atzavares)- Ornamental (2007)
 Dryocosmus kuriphilus (cecidis en castanyers)- Plaga fruitals (2012-Xina)
 Vespa velutina var. nigrithorax (ataca els ruscs)- Plaga apícola (2011-12)

lOMoARcPSD|3159585
BENEFICIS
 Proporcionen substàncies útils: per exemple seda, mel, pol·len, jalea real, ceres,
colorants, vernissos o productes medicinals.
L'ús de insectes per la medicina s'anomena entomoteràpia, els principals grups
utilitzats són himenòpters, dictiòpters, coleòpters i ortòpters.
 Processos ecològics: els insectes participen en processos biològics com la pol·linització
o la descomposició de la matèria orgànica.
 Control biològic de plagues i males herbes
 Bioindicadors
 Valor comercial i cultural
2. CONCEPTE DE PLAGA I DINÀMICA DE POBLACIONS

Les plantes depenen molt de la qualitat del sòl, aquest sòl ens determina com serà la part
subterrània i la part aèria de la planta. El sòl conté un conjunt d'organismes vius que poden
influir molt en el creixement de les plantes, tan de manera positiva com a negativa. A la part
aèria de la planta també trobem altres organismes com ara depredadors, paràsits o
mutualistes.
A la natura, el sistema planta - organisme està
en equilibri. Aquests organismes utilitzen la
planta per alimentació, reproducció i la posta, o
com a refugi (amb els seus conseqüents
excrements, cadàvers, mudes...)
Alimentació:
Els insectes es poden alimentar de forma
externa, que provoca ferides a les plantes per
part dels mastegadors o marques menys
perceptibles en el cas dels xucladors. L'altre
mètode d'alimentació és de forma interna, en
que l'insecte es manté dins de la planta i
s'alimenta allà. Aquesta alimentació és pròpia
dels insectes minadors, perforadors, cecidògens
i barrinadors. Això provoca perjudicis en la
fotosíntesi i en el creixement de la planta.
Els àcars són un altre tipus de invertebrats que
afecten greument els vegetals, tenen una
alimentació externa i destrossen les cutícules de les plantes afectant a les fulles, els fruits i les
tiges.
Els nematodes són animals que poden atacar tan les arrels com les parts aèries de les plantes.
Es poden classificar en funció de si l'alimentació és interna (endofitoparàsits), externa
(ectofitoparàsits) o perimetral (semiendoparàsits).

lOMoARcPSD|3159585
Els endoparàsits s'introdueixen a l'arrel i es fixen a les cèl·lules succionant la saba bruta.
Aquesta alimentació pot provocar danys en els fruits, fulles i fins i tot en camps sencers.
Els gasteròpodes pulmonats també poden causar greus danys a les collites mitjançant les seves
peces bucals anomenades ràdules. Un exemple que ha creat molts problemes és el cargol
poma.
Posta:
Molts invertebrats ponen els seus ous sobre (epífita) o dins (endòfita)de les plantes. Les postes
provoquen danys mecànics, però a més apropen la descendència a la seva font d'aliments,
augmentant així la probabilitat que la planta sigui atacada en un futur.
Altres accions:
Les plantes són l'hàbitat i refugi de moltes espècies de insectes, i això comporta que aquesta
rebrà els seus excrements, secrecions i cadàvers un cop morin. Aquests poden afectar la planta
directament (perjudicant-la) o indirectament (danys estètics). Els efectes de qualsevol insecte
sobre una planta poden ser positius (pol·linització), negatius (depredació) o nuls.
A més dels danys directes, els insectes també poden provocar danys indirectes, ja que poden
transmetre diferents patògens com ara virus, bacteris o fongs. Un exemple de grans
transmissors de patògens són els insectes
xucladors. Al llarg dels anys les plantes han
coevolucionat amb aquests fitòfags,
adaptant-se i tolerant l'atac dels animals.
Alguns exemples de respostes contra els
insectes són barreres físiques, com espines i
pèls, o obstacles químics.

lOMoARcPSD|3159585
La dinàmica poblacional està condicionada per uns paràmetres demogràfics (natalitat,

mortalitat i dispersions) i per factors ambientals com ara la magnitud, l’extensió i la freqüència.
Els factors que condicionen la dinàmica són:
 El clima: limita la distribució en el temps i l’espai, modifica o altera les condicions de
l’hàbitat i modifica la competència pels llocs favorables o l’aliment. Aquest factor pot
afectar directament sobre una espècie o indirectament ja que pot perjudicar els seus
depredadors o el seu aliment. És l’únic factor que no està a l’abast de l’acció de
l’home.
 L’ambient: és el lloc adequat pel desenvolupament de l’espècie, la seva estabilitat
condiciona el tipus d’estratègia (K o r).
 Organismes: si els organismes són del mateix tipus podrem tenir cooperació,
competició, interferència...els organismes diferents tindran més interaccions.
En la gestió de plagues no hem de tenir un plantejament simplista, hem de tenir en compte

molts factors importants que poden afectar la gestió. Un conreu o un bosc comporta una
major oferta alimentària, augmentant la capacitat de càrrega i la mida de la població fins a
punts perillosos.
Una plaga és un conjunt d’organismes que pateixen una explosió demogràfica en un temps
molt curt i que té efectes negatius sobre la supervivència i necessitats dels humans. Hi ha
diferents hipòtesis sobre l’origen de les explosions demogràfiques:
 Causes ambientals: canvis en les condicions ambientals abiòtiques que afavoreixen la
reproducció i la supervivència.
 Causes intraespecífiques: canvis genètics o fisiològics de l’espècie plaga, estratègies
vitals oportunistes, cooperació per abaixar les defenses de la planta hoste...
 Causes interespecífiques: canvis en les interaccions tròfiques de l’espècie amb el seu
aliment, depredador, parasitoid...
Una plaga pot presentar moltes fluctuacions en la seva zona mida al
llarg de l’any, aquestes fluctuacions venen donades per factors
genètics i per factors ambientals. Per gestionar una plaga hem de
saber perfectament en quina etapa es troba la plaga.
L’estudi de gestió de plagues és un cas particular de la gestió animal,

però restringida a grups causals i hàbitat d’interès per a les persones.
Hem d’aplicar els principis i mètodes de l’ecologia general a la seva
situació particular.
Factors que afavoreixen les plagues:

 El clima: a més d’afectar directament a la plaga, el clima pot afectar a la fisiologia de la
planta hoste. Un estrès de la planta pot ser un factor que afavoreixi les plagues. Les
causes d’estrès són la malnutrició, les malalties, l’envelliment... Un cas molt estudiat és
la utilització de pesticides.

lOMoARcPSD|3159585
Dos fenòmens que produeixen els pesticides són la ressurgència i la resistència.
 No respectar els hàbits culturals: Un mal tractament dels sòls i els conreus pot
propiciar una reducció de la sanitat del sòl i del mateix conreu. A més, aquests
pesticides no interrompen la sincronia entre la plaga i el conreu.
Els pics positius acostumen a significar factors

densoindependents favorables, com ara el clima. En canvi les
disminucions són pròpies de factors densodependents, com ara
la depredació o la competència.
Hi ha un espai de temps entre que apareix la plaga i comença a

fer efectes negatius en les collites, això és degut a que la planta
tolera la plaga. Si la plaga no supera el conegut com a llindar de
tolerància de la planta, no considerarem a l’espècie com a plaga.
Les condicions perquè un organisme sigui considerat plaga són:

 Associació amb un vegetal o producte.
 Ha de provocar uns perjudicis i uns danys a aquests vegetal o producte.
 El dany ha de provocar pèrdues econòmiques.
La feina del gestor és mesurar quina densitat de insectes ens produeixen pèrdues
econòmiques.

lOMoARcPSD|3159585
Tenim tres zones: la més baixa no provoca

pèrdues econòmiques, la següent provoca
pèrdues menors i la més alta produeix pèrdues
greus. A més hauríem d’afegir una nova línia
amb la densitat d’equilibri dels insectes (GEP).
Aquest punt acostuma a ser forçat per l’acció
dels humans, hem de procurar que aquest no
arribi mai a la capacitat de càrrega.
Els dos punts importants són: Economic Injury level (EIL) que correspon a la densitat
poblacional mínima que causa dany econòmic. L’altre punt és el Llindar Econòmic de
Tractament (ET) que és la densitat d’una població en creixement a la qual s’han d’iniciar les
mesures de control per evitar que la població assoleixi l’EIL.
No hem d’esperar a que la plaga provoqui pèrdues

greus, quan la plaga arribi al ET ja hem de començar a
actuar efectes de sinèrgia. Podem dir que la planta
tolera a l’insecte fins a arribar al ET, com més tolerant
sigui la planta, més aguantarà sense aplicar cap gestió i
menys diners invertirem en aquesta gestió.
Els llindars de ET i EIL no són fixes, varien en funció de la plaga i del conreu. Per fer una
correcta gestió necessitem dades prèvies que ens determinin els llindars d’aquells conreus per
aquella plaga concreta. Aquests llindars depenen de:
 Valor del mercats del producte: el valor econòmic del conreu ens condicionarà el ET, ja
que com menys benefici puguem obtenir per aquest conreu, menys invertirem en
cuidar les plantes, fet que farà que el llindar per actuar sigui més elevat. El valor del
mercat està influenciat per:
o Exigència del mercat
o Ús del producte
o Abundància del producte
 Efecte de la plaga: Hi ha plagues que tenen un efecte molt dèbil sobre les plantes, com
menys efecte tingui aquesta plaga més tolerant serà la planta davant d’aquesta i més
elevat serà el ET. L’efecte de la plaga depèn de:
o La seva virulència intrínseca (relació dany/densitat)
o Repercussió econòmica del dany (relació dany/pèrdues econòmiques)
o Susceptibilitat de l’hoste (factor manipulable mitjançant la selecció de vegetals
resistents)
 Cost de la gestió de la plaga: Inclou el cost ambiental. Per raons econòmiques i
mediambientals, es tracta de retardar i fins i tot si és possible, evitar la gestió.
Tenim alguns casos en que la gestió no es pot basar en el ET. Aquests casos són per exemple,
quan la presa de mostres és massa cara, la resposta pràctica s’ha d’aplicar amb menys temps
de el que es disposa o el nivell d’ET és tan baix que no es pot mesurar (espècies molt
agressives que amb poca densitat ja ens causen danys).

lOMoARcPSD|3159585
Per fer la gestió en aquests casos actuarem, o bé amb la simple detecció de la plaga (si està
present actuem sinó no), o bé podem usar l’ET nominal, buscant bibliografia i referències
d’altres casos per aplicar-ho al nostre.
Podem classificar les plagues segons diferents factors:

1. Danys econòmics: podem diferenciar entre les plagues que provoquen danys
econòmics i requereixen l’aplicació de mesures de control, i les plagues que no
provoquen danys econòmics.
2. Plantes hostes:
a. Polífagues: s’alimenten d’espècies de diferents famílies vegetals. Tenen poca
competència intraespecífica i no li calen complexes mecanismes de localització
de la planta.
b. Oligòfagues: s’alimenten d’un conjunt d’espècies de la mateixa família vegetal.
c. Monòfagues: s’alimenten d’una espècie vegetal. Tenen un cost metabòlic baix
i són molt eficients en la detoxificació de les defenses químiques de la planta,
és més, utilitzen aquestes defenses com a senyal per trobar les plantes. Estan
sincronitzades amb la fenologia de l’hoste i adaptades a les seves condicions
nutricionals. El seu problema és que no tenen alternativa si l’hoste desapareix.
3. Presència en el temps:
a. Primàries: són les més
freqüents que s’associen en
un lloc determinat en un
moment determinat. Podem
diferenciar entre perennes
(sempre hi són però només
són plaga durant certs
períodes de l’any) i severes.
b. Secundàries: són plagues que per si soles no

arriben mai al EIL, però una planta amb estrès
o més plagues primàries poden provocar un
efecte sinèrgic sobre la planta. Al disminuir la
plaga primària pot augmentar la secundària ja
que les primeres deixen nínxols disponibles.
c. Ocasionals: Les plagues ocasionals produeixen

problemes quan tenen unes condicions
favorables, ja sigui pel clima, per un estrès de la
planta...
d. Quarentenàries: Organismes que són plagues en el seu lloc d’origen, els hostes
dels quals són sotmesos a quarantena per evitar introduccions accidentals.

lOMoARcPSD|3159585
3. MÈTODES D’AVALUACIÓ DE PLAGUES

Alguns conceptes importants són:
 Espectre d’espècies: insectes plaga que ataquen al vegetal, a nivell local o global
 Complex de plagues: insectes plaga que ocupen un conreu
 Càrrega de plaga: la que pot suportar un conreu o una planta
 Plagues clau: plagues que causen més danys, i condicionen la definició de l’ET
La gestió de les plagues es pot dividir en diferents etapes: hem de precisar la base ecològica de
la plaga, proposar un sistema de seguiment de la plaga i els seus enemics naturals i analitzar
els costos i beneficis de la tècnica de gestió proposada. Per tal de realitzar una bona gestió de
les plagues és vital realitzar una bona avaluació de les poblacions plaga i els canvis en els seus
nivells poblacionals. Els recomptes són l’eina bàsica per a descriure la població i l’efecte dels
factors que la condicionen.
L’estudi de plagues ha de tenir en compte diferents aspectes: factors clau, nivell i dinàmica
poblacional de la plaga, nivell del dany, i a partir de tots aquests hauríem de poder preveure
les pèrdues econòmiques que causaran aquesta plaga.
A l’hora de fer l’estudi de les plagues, primer de tot hem de identificar específicament els
organismes que conformen la plaga. Això ens pot donar dues situacions:
 Plaga ben coneguda, de la qual es coneixen els quatre aspectes comentats
anteriorment. En aquests casos s’aplica un protocol preestablert.
 Plaga nova, pot ser en valor absolut (és la primera vegada que l’organisme s’esmenta
com a plaga) o en valor relatiu (l’organisme es coneix com a plaga però en diferent
conreu o àrea geogràfica).
Recerca:
1. Aplegament de la informació disponible: cerca bibliogràfica i serveis de
l’administració
2. Plantejament de l’experimentació:
a. Estudis de camp: estudiem les taules de vida pel temps, la relació física i
fenològica amb l’hoste, el EIL, la fauna útil... hem de tenir en compte que
el treball comercial és difícil de gestionar ja que he de vigilar que el
propietari no perdi diners.
b. Estudis de laboratori: factors abiòtics i biòtic en condicions controlades
(cambres climàtiques), efectivitat de pesticides i fauna útil, aïllament i
possible utilitat dels patògens.
c. Estudis de semicamp: fent experimentació al camp ens condicions
controlades o simulacions dels danys.
3. Conclusions
4. Elaboració de recomanacions d’actuació
El sistema de mostreig ha de fer-se conforme a un protocol i seguint el mètode més adequat.

Els mètodes de recompte poden variar molt en funció de l’esforç, el cost o la precisió
desitjada. L’elecció del mètode dependrà de les possibilitats materials (temps, diners..) i
biològiques (de l’organisme, l’estadi de vida...), i dels objectius (investigació o avís agronòmic.

lOMoARcPSD|3159585
Els mostrejos ha de compaginar la practicabilitat (en temps, espai i cost) i la precisió

(anticipació correcta del dany). Els mostrejos han de ser apropiats a mida, distribució i
abundància de l’organisme causal.
Els organismes es poden distribuir de forma atzarosa, agregativa o regular. A la natura

acostumen de tenir una distribució agregada, degut a una atracció preferent a una part de
l’hàbitat o aliment, atracció entre els individus de la població o per l’efecte de l’agrupació de
les postes. La distribució d’una determinada espècie pot variar en el temps, per exemple els
àfids comencen amb una distribució atzarosa (colonització inicial), passen a agregada (eclosió
de les postes) i tornen a atzarosa (dispersió dels nounats).
Els mètodes de recompte poden ser:

 Enumeratius: es registra el nombre de individus
 Binomials: es registra la presència o absència de la plaga
 Seqüencials: el nombre e mostres és variable, en funció d’una densitat poblacional
preestablerta decisòria
 Estratificats: es mostreja només l’hàbitat on viu la plaga, només en l’estadi d’interès.
La mida mostral és el nombre total de unitats de mostreig que conformen una mostra. Hi ha
diferents fórmules empíriques i funcions de distribució, adequades per calcular la mida mostral
segons el tipus de distribució, la precisió i el tipus de mostreig.
A l’hora de fer el recompte hem de diferenciar entre dues classes d’espècies: les espècies
sedentàries només es poden detectar un cop han arribat al conreu, en canvi les espècies
mòbils es poden seguir després que arribin al conreu, durant la migració des del focus del
conreu o al focus original del conreu.
Tenim mètodes de recompte directes i mètodes indirectes. Els mètodes directes fan un
recompte dels propis organismes, en qualsevol etapa del seu cicle vital, en canvi, en els
mètodes indirectes valorem els efectes d’aquests individus o els seus productes. A partir
d’aquests mètodes podem fer diferents estimacions: dels mètodes directes farem estimacions
absolutes (insecte/m2). L’altre tipus d’estimació és l’estimació relativa, en la qual relacionem
un efecte amb una mesura d’esforç, una part de la planta, o una superfície concreta, per
exemple perforacions per fulla o larves per cada 5 minuts de cerca. Per comparar entre
diferents treballs ens interessa tenir les estimes absolutes, així tenim una superfície fixe i clara.
INSTRUMENTS DE RECOMPTE DIRECTE

1. Mànegues entomològiques, paraigües japonès, aspiradors entomològics...
2. Aspiradors no manuals: té algun factor
limitant, com ara que requereix un gran
esforç físic, pot destrossar les mostres i
és un mètode gens selectiu.
3. Trampes passives: tenim trampes per
organismes caminadors, anomenades trampes pitfall en que els insectes cauen en
un recipient amb un líquid que evita que s’escapin, i trampes per insectes voladors
o trampes d’intercepció on els insectes xoquen i cauen en el mateix líquid.

lOMoARcPSD|3159585
Aquestes trampes són poc selectives i no ens garanteixen l’obtenció de les mostres
desitjades ja que només ens dona una fracció de la fauna.
4. Trampes de succió: aparell electrònic que necessita electricitat.
5. Trampes actives: la trampa intervé i actua de manera que atrau els artròpodes cap
a ella. Tenim diferents tipus:
i. Feromones: són altament efectives però acostumen a ser difícils i
cares de sintetitzar.
ii. Colors: tenen una cola específica que triga molt en assecar-se, és allà
on s’enganxen els insectes atrets per els colors vius de la superfície
adhesiva.
iii. Llum: podem controlar en quins períodes de temps i amb quina classe
de llum volem treballar.
iv. Esquers alimentaris
v. Altres com el raspall de fulles (àcars) o el Berlese*
*Berlese = aquest és un mètode utilitzat per l’estudi dels sòls. Es col·loca la mostra en una
palangana amb una malla fina i una llum a la part superior. Els animals s’escapen de la llum,
descendint pel sòl i caient per la part inferior fins a un recipient amb alcohol.
RECOMPTES INDIRECTES
Els recomptes indirectes són els més utilitzats en la tecnologia aplicada ja que alguns insectes
són difícils de trobar. Consisteix en observar els danys o efectes de l’activitat dels artròpodes
sobre el vegetal. Exemples de recomptes indirectes són: el % de peus per superfície danyada,
lesions per metre de tija, utilització de fotos aèries...
Per realitzar els recomptes indirectes cal haver investigat la relació entre els signes d’activitat
de l’organisme i la densitat poblacional real. La finalitat de la recol·lecció és crear una col·lecció
de referència per tenir informació per casos futurs. En alguns casos ens interessa mantenir els
insectes vius en insectaris, per estudiar les seves fases més madures del seu cicle vital.
Registres de dades:
Quan anem a agafar dades hem de tenir en compte que les dades recollides les ha d’entendre
altra gent a part de nosaltres. Actualment tenim un gran seguit de mètodes de registre,
manuals i electrònics:
 Quaderns de camp
 Fulls quantitatius i qualitatius
 Enregistraments orals (reconeixement de veu)
 Quaderns de notes electrònics
 Ordinador portàtil
 Mètodes auxiliars: vídeo, fotografia...
A aquests mètodes cal incorporar un full de càlcul per a la gestió estadística i l’elaboració de
conclusions. Aquests mètodes permeten obtenir taules de vida específiques de dos tipus: de
vida i d’edat. Les taules de vida ens determinen els estadis vitals dels individus en un període
de temps, la mortalitat dels individus i les possibles causes d’aquesta mortalitat. Ens informen
de la fenologia (presència en el temps) de cada estadi i ens permeten calcular l’índex de la
població.
10

lOMoARcPSD|3159585
Les taules específiques d’edat

consisteixen en l’estudi al
laboratori d’un individu en
particular, des que l’agafem
fins que arriba al final de la
seva fase adulta. És un sistema
que requereix un mètode de
captura dels individus.
L’objectiu d’aquests recomptes és l’obtenció d’eines que, de manera senzilla, permetin als
tècnics identificar l’organisme, valorar si aquest constitueix una plaga i, en cas afirmatiu,
recomanar accions de gestió de cara a mantenir la població per sota de l’ET. Aquestes eines
són:
 Claus de identificació: bibliografia que ens doni informació sobre les característiques
de l’espècie per facilitar la seva identificació.
 Períodes d’activitat de la plaga: ens permetrà saber en quines èpoques és més activa la
plaga i, per tant, en quins moments haurem d’actuar.
 Situació a la planta: ens serveix per preveure l’aparició de la mateixa plaga en futurs
brots.
 Descripció del cicle vital
 Llindars de tolerància de la planta: des del punt de vista econòmic.
 Graus dia
 Cartes de decisió: ens determinen si caldrà actuar o no sobre una plaga. Ens indiquen
de manera més simple el llindar de tolerància de la planta. En alguns casos ens donen
cartes en que es determina la probabilitat de plaga en funció de les condicions
ambientals.
La plaga ha de ser objecte de seguiments rutinaris, per tal de prevenir que s’esdevinguin brots
nous. Aquests seguiments poden ser a curt termini (agricultor: mostrejos locals, valoració
biològica organisme, factors...) o a llarg termini (dades climàtiques i esdeveniments anteriors).
11

lOMoARcPSD|3159585
A més, podem diferenciar les enquestes en dos tipus en funció de l’objectiu de la detecció:
 Enquestes qualitatives: determinem si l’organisme és present o no. Són mètodes molt
utilitzats per conreus molt susceptibles o per plagues molt virulentes ja que la simple
detecció de la plaga ja +t’obliga a aplicar mesures. També és molt utilitzat per plagues
quarentenàries.
 Enquestes quantitatives: determinem si la densitat de plaga està o no pròxima a l’ET, i
si la dels antagonistes és suficient per controlar-la. El protocol de seguiment està
establert, però cal adaptar-lo al conreu i les seves circumstàncies particulars.
El mostratge seqüencial:
El mostratge seqüencial ens permet determinar si una plaga necessitarà gestió, estalviant
temps i diners, ja que mostregem en menys plantes de les necessàries. És un mètode que
requereix molta recerca prèvia i no é extrapolable fora de les condicions en que es va establir.
Previsió dels fenòmens plaga a nivell global (pest forecast)

 Definició de l’ET
 Desenvolupament de procediments de previsió i seguiment adequats
 Si és possible, incorporar el programa de previsió al sistema productiu, intentant no fer
feina extra per estalviar temps i diners.
Graus dia
La temperatura és un dels factors que més
condiciona el creixement dels insectes. Els
graus dia ens donen la temperatura acumulada
diària i a quina d’aquestes temperatures
apareixeran es generacions de plaga i en quins
estadis larvaris. Aquest mètode és útil perquè
no cada any tenim les mateixes temperatures
en els mateixos mesos, per tant agafarem la
temperatura com a referència. Ens serveix per
actuar sobre plagues que només tenen una
fase de cicle vital exposada, perquè podrem predir en quin mes de l’any haurem d’actuar sobre
la plaga.
12

lOMoARcPSD|3159585
Mètodes de recompte de nematodes:

El recompte de nematodes és molt complicat ja que tenen una distribució agregada que varia
en el temps, l’espai, la profunditat i els hostes vegetals. Per això hem de tractar el medi on es
troben ja que nosaltres no els podem veure a simple vista. Els mètodes de recompte es fan
mitjançant l’extracció del sòl o de la planta. Hem de rentar el sòl i flocular en el cas de mostres
de terra o triturar la part aèria de la planta o l’arrel en cas de mostres vegetals. Mitjançant
diferents instruments podem centrifugar i decantar, per separar els nematodes de la mostra
triturada per concentrar els individus. A partir d’aquestes concentracions podrem fer mostres
microscòpiques.
Amb aquests mètodes podem obtenir la distribució dels nematodes en les diferents parcel·les
dels cultius. Aquesta observació també es pot aplicar en la profunditat del sòl. És molt
important deduir l’àrea d’origen per poder determinar el motiu de perquè ha entrat en aquella
zona. La rotació de conreus pot endarrerir l’establiment d’aquests nematodes al camp.
4. PLAGUES FORESTALS
Les plagues forestals estan constituïdes principalment d’artròpodes, però per altra banda
tenim fongs que no constitueixen una plaga per si mateixa, però poden induir malalties als
arbres del bosc. Tenim altres agents que poden actuar com a plaga o estimular l’aparició
d’aquestes: fanerògames paràsites, la contaminació atmosfèrica, els vertebrats o altres factors
abiòtics. Els boscos són menys artificials que els agrosistemes, però per diversos factors,
especialment degut a la influència humana, són ecosistemes al menys parcialment alterats.
Els boscos es formen en quatre fases des que cau la llavor dels arbres vells fins que
constitueixen un bosc nou. Tenim la fase de joventut en un descampat, una fase de maduració
i formació de la bòvila forestal, una fase de senescència i una fase de mort. Podem diferenciar
dos tipus de boscos al medi forestal:
 Boscos naturals primaris: són boscos amb estructures en mosaic, amb arbres de
diferents edats i amb molta diversitat.
 Boscos gestionats: són plantacions especialment uniformes, de la mateixa edat
explotats abans d’arribar a l’edat màxima.
Funcions del medi forestal:

 Producció de fusta
 Protecció contra l’erosió del sòl
 Regulació del cicle hidrològic
 Reduir l’escalfament del sòl
 Contribueix a la formació dels núvols
 Modula el clima regional
 Regula el contingut de gas carbònic a l’aire
 Limita les conseqüències de l’efecte hivernacle
 Serveix per l’oci (boscos periurbans)
 Reservori per la biodiversitat, sobretot per la fauna saproxilica, insectes que
s’alimenten de la fusta, fongs o depredant els organismes que mengen fusta.
13

lOMoARcPSD|3159585
Les plagues es produeixen quan es dona un desequilibri ecològic: els insectes en les densitats
adequades poden resultar beneficioses pels boscos, degradant la fusta, però quan tenim una
superpoblació d’aquests insectes es converteixen en una plaga. La magnitud de la població de
la plaga depèn del potencial biòtic i de la resistència del medi: el potencial és la capacitat d’una
espècie per reproduir-se i s’expressa en termes de productivitat. La resistència del medi són
factors que redueixen el potencial biològic.
A vegades els insectes petits o de densitat petita necessiten la cooperació del medi o de més
insectes, per exemple, emetent feromones que atraguin a més insectes (cooperació), però en
augmentar la població es podrien donar processos de competència.
El potencial biòtic depèn de la velocitat de multiplicació i de la sex-ratio. L’equilibri biològic és

dinàmic i poden influir varis factors, de forma directe o indirecte, fent que l’equilibri es trenqui
i produint el fonament de plaga.
Resistència del medi:

 Factors físics
 Climatològics = els factors més influents són la temperatura, la pluviometria i
la presència de microclimes (hem de tenir en compte a la zona de mostreig
que la part d’un arbre orientada al sòl tindrà una temperatura diferent que la
part orientada a l’ombra.
 Nutricionals = qualitat i quantitat de l’aliment.
 Estrès fisiològic = les plantes estressades són més atacades per plagues que els
arbres sans. La defoliació no mata la planta, però provoca una reducció del seu
creixement.
 Factors biològics
 Competència
 Parasitisme
 Depredació
El desequilibri es pot donar per una disminució de la resistència del medi o per un afavoriment
de la qualitat de vida de la plaga. Un augment d’aquesta població la converteix en una espècie
epidèmica. Les plagues poden ser cícliques o puntuals.
El desequilibri produït per una plaga va des del debilitament i pèrdua total o parcial del
creixement fins la mort de la massa arbòria. El dany depèn de la intensitat i duració de l’atac,
de l’època de l’any en que té lloc la plaga i
l’edat dels arbres. Els insectes més perillosos
són els perforadors ja que alteren la circulació
de la sabia. Els danys dels defoliadors són molt
evidents però menys importants, en general.
A diferència del medi agrícola, en un medi

forestal no podem eliminar una plaga, però si
que podem fer que passi d’epidèmica a
endèmica. Hem d’aconseguir que la plaga no
superi el llindar de tolerància ja que en els
boscos és molt difícil aplicar mesures curatives.
14

lOMoARcPSD|3159585
Els tractaments químics al bosc són més difícils d’utilitzar, és imprescindible conèixer el llindar
de tolerància. Als boscos són necessàries les mesures preventives, ja que en general les
plagues no acostumen a aparèixer en grans extensions. És necessària vigilància constant per
detectar focus i eliminar-los. El fenomen de plaga es pot desencadenar per un agent nociu
endèmic de la zona (com factors climatològics) o per un agent nociu introduït (invasor).
Mesures preventives:
 Vigilància per detectar diferents focus
 Tractaments preventius (químics, mecànics o silvícoles)
 Realització de treballs silvícoles en el període apropiat
 Eradicació al bosc del material procedent de la tala (molt important per prevenir
plagues de perforadors)
 Elecció d’espècies resistents en plantacions
Tenim diferents mètodes i estratègies per combatre les plagues:

 Control de l’hàbitat: eliminar els hostes potencials o ocupats per agent nocius. En el
cas de perforadors es pot fer de diferents maneres: retirant els troncs vulnerables
abans que siguin colonitzats, minimitzant el període d’apilament i emmagatzemament
de la fusta, eliminar restes de tala, evitar l’excessiu aprofitament en repoblacions o
netejar els boscos en els moments oportuns.
 Protecció dels arbres i de la fusta: protecció dels arbres i de la fusta per evitar que
siguin colonitzats mitjançant insecticides, repel·lents, feromones o el reg continu de la
fusta amb aigua. Els repel·lents són feromones produïdes per els propis insectes per
evitar que s’acostin altres insectes i provocar superpoblacions.
 Eliminació o reducció de les poblacions plaga: tenim dos
mètodes: els punts esquer, són zones preparades amb trossos
d’arbres. Aquests punts serveixen per atraure els insectes,
estudiar la seva població, o eliminar-los amb insecticides.
L’altre mètode són les trampes de feromones.
 Control biològic de les poblacions: el control de les plagues es pot fer afavorint la
presència de la fauna associada a les plagues (paràsits o depredadors) o utilitzant
insecticides biològics.
Abans de començar amb el tractament d’una plaga hem de tenir coneixement de l’espècie de
planta a la que pot atacar la plaga. Els treballs silvícoles són molt importants per prevenir i
controlar les plagues. Els factors a considerar en els treballs són l’espècie hoste, les
característiques de l’escorça (diàmetre i gruix), les branques (si és necessari eliminar-les) i
valorar el volum global de biomassa al talar. A més, és fonamental tenir en compte l’època de
la tala i el cicle biològic de les espècies, ja que cada insecte té una època en que li serà més
favorable la reproducció.
15

lOMoARcPSD|3159585
A més també podem aplicar mesures addicionals com no talar mai dos anys seguits, minimitzar
el període d’apilonament de fusta, eliminar arbres en mal estat o conèixer si els anys anteriors
van haver atacs de plagues.
Les actuacions per el control de plagues inclou l’eliminació dels focus i la col·locació dels punts
d’esquer, tractats totalment o parcialment. És recomanable que el número de punts esquer
estigui relacionat amb el número de focus i amb la mida dels mateixos, que la data de
col·locació sigui anterior a l’inici del període de vol, la renovació es farà en funció de l’insecte
del que es tracti, a més és important el lloc de col·locació d’aquests punts.
Utilització dels productes químics:

El tractament generalitat i el tractament de les restes de la tala estan descartats per la seva
perillositat, el tractament dels punts d’esquer es pot realitzar tant de manera total (insectes
que fan la posta a l’exterior) com parcialment. Aquests punts tractats amb químics han de
marcar-se amb una balla.
Principals insectes que causen danys:

 Acció indirecta: transmissió d’agents patògens (fong, nematodes...)
 Acció directe
 Defoliadors: provoquen atacs molt visibles (coleòpters i lepidòpters) que no
acostumen a matar els arbres però els debiliten provocant un menor
creixement i una menor producció de fusta. Exemples: processionària
(coníferes) o Lymantria dispar (quercus).
 Perforadors: els atacs són menys aparents però causen danys molt més
perjudicials ja que interrompen la circulació de la saba. A més moltes vegades
transmeten patògens. Exemples: coleòpters i lepidòpters.
 Picadors: aquests organismes s’alimenten de la saba i produeixen melassa. Els
exemples més clars són els hemípters.
De totes les plagues forestals, més de la meitat estan provocades per artròpodes, i d’aquests
quasi el 50% són coleòpters. La resta de plagues estan provocades per plantes, fongs o
vertebrats.
Metodologia a seguir:
Conèixer la biologia de l’espècie, això
inclou el seu cicle biològic, la dinàmica
poblacional i els seus enemics naturals.
Això es pot fer mitjançant insectaris i
gàbies col·locades als troncs i a les
branques en el cas dels perforadors.
Fer una avaluació dels tractaments, ja
siguin trampes de feromones o
insecticides, estudiant la seva efectivitat i
la persistència.
16

lOMoARcPSD|3159585
Perforadors: Scolytidae
Els escolítids són petits coleòpters que formen grans agrupacions de
individus. Conté dos grups: el primer s’alimenta de l’escorça de l’arbre, i el
segon perforen la fusta i s’alimenten d’un fong ambrosià que cultiven ells
mateixos. Cada espècie té preferència per un diàmetre i un gruix d’escorça
concret, així que en un mateix arbre poden haver més d’una espècie.
Aquests organismes poden provocar tant danys estructurals com danys
estètics, problemàtics per el comerç amb certes espècies.
Els danys produïts per els escolítids poden ser directes (alteren la circulació
de la saba i provoquen la mort dels arbres) o indirectes (transporten fongs i deprecien la fusta).
Els escolítids tenen una forma d’atac molt semblant en les diferents espècies: primer de tot
detecten els pins mitjançant l’olfacte, aquesta detecció i selecció dels pins la poden fer tant els
mascles com les femelles. En arribar a l’arbre hoste comencen a excavar les galeries, ara bé, si
l’arbre està sa i produeix molta resina pot ser que aturi l’atac dels insectes, obligant-los a
abandonar l’arbre. Si aquests aconsegueixen vèncer les defenses de l’arbre comencen a
construir les galeries on dipositaran els ous, eclosionaran i emergiran de l’arbre per dispersar-
se cap a nous hostes.
Es poden donar altres situacions a més del cicle natural explicat anteriorment, pot ser que
després de fer la posta, els insectes emergeixin de l’arbre i tornin a atacar el mateix arbre o
altres arbres. Aquestes espècies són més perilloses ja que ataquen més arbres en menys
temps.
En arribar a l’arbre hoste, els insectes
desprenen feromones d’agregació per
atraure més insectes fins a arribar a un punt
determinat en que aquests comencen a
emetre altres feromones per evitar que hi
hagi superpoblació dins de l’arbre.
17

lOMoARcPSD|3159585
La majoria d’escolítids ataquen sempre arbres debilitats amb algun estrès i amb poques
defenses, aquestes espècies s’anomenen espècies secundàries, ara bé, tenim altres espècies
capaces d’atacar arbres sans, aquestes són les anomenades espècies primàries.
Tenim diferents tipus de galeries:

 Espècies monògames: les espècies monògames són aquelles en que el mascle només
s’aparella amb una femella. Consten d’una càmera
de fecundació, una única galeria materna feta per la
femella a mesura que va ponent els ous i galeries
larvàries fetes per les larves al néixer. Cada espècie
fa una forma de galeries diferent.
 Espècies polígames: les espècies polígames són aquelles en que el mascles s’aparellen
amb més d’una femella. Consten d’una cambra de fecundació i tantes galeries
maternes com femelles fecundades, de cada una d’aquestes galeries en surten galeries
larvàries.
5. PLAGUES EN PRODUCTES EMMAGATZEMATS

No tenim gaires organismes que ataquin els productes emmagatzemats, ara bé, aquests
insectes viuen sobre els productes i els danyen produint grans pèrdues econòmiques als éssers
humans. Podem diferenciar els organismes en funció dels productes que ataquen, vegetals o
animals. En aquest tema parlarem principalment dels productes vegetals.
El control de les plagues que afecten els productes

manufacturats comença en la producció agrària,
en que els bons mètodes ja serveixen de prevenció
per l’aparició de plagues.
L’emmagatzematge dels productes ha de ser
perfectament desinfectat, per evitar l’entrada de
fongs, patògens o insectes, de la mateixa manera
també s’han de dur a terme processos de
desinfecció en els moments d’envasat i distribució.
Finalment els supermercats i les botigues també
han de complir uns requisits de higiene per evitar
l’aparició d’agents perjudicials.
18

lOMoARcPSD|3159585
Les plagues dels productes vegetals inclouen 30 espècies de 15 famílies diferents:
A nivell mundial les pèrdues econòmiques per aquestes plagues són molt elevades, entre el 10
i el 20% de la producció agroalimentària, i fins al 50% en regions tropicals. Les plagues
produeixen problemes en el pes, la qualitat, el valor nutricional, la germinació, el valor
comercial...en els països desenvolupats, a les pèrdues econòmiques se’ls hi ha de sumar el
consum de plaguicides, el temps i esforç en produir aliments i el desprestigi per la imatge del
producte.
L’efecte més important de les plagues en els aliments és la pèrdua de la qualitat d’aquests
aliments: redueixen el valor nutricional, el seu gust, augmenta la presència de contaminants
(fragments de insectes, excrecions o secrecions) i la disseminació de descomponedors i
patògens (fongs, micotoxines, bacteris, virus...).
Factors abiòtics que influeixen sobre l’abundància i distribució de les plagues:

 Temperatura (entre 20 i 35ºC és òptima; >40º y <10º tenen efectes negatius)
 Contingut en humitat del material emmagatzemat (òptim entre 10-14%)
 Humitat relativa (molt important per algunes plagues)
 La dieta (font d’energia i influència en la reproducció)
19

lOMoARcPSD|3159585
Els factors ambientals més determinants del desenvolupament de les plagues són la humitat i
la temperatura. Com més humitat té l’ambient, més òptim serà l’hàbitat per el creixement de
les plagues. Per altra banda, la temperatura inclou uns rangs en que la majoria de insectes
tenen comportaments comuns:
 Entre 45 - 60º: temperatura letal en que els insectes moren en hores o minuts.
 Entre 33 - 35º: temperatura sub-òptima en que es produeix un retard o l’aturada del
desenvolupament de l’insecte.
 Entre 25-30º: temperatura òptima de màxima taxa de creixement.
 Entre 5-25º: temperatura sub-òptima en que es produeix un retard o l’aturada del
desenvolupament de l’insecte. Mort en setmanes o mesos.
 Entre -25-5º: temperatura letal en que els insectes moren en setmanes (insectes
aclimatats), dies (insectes no aclimatats) o hores (congelació).
Les plagues de productes emmagatzemats d’origen vegetal estan provocades principalment

per àcars i per insectes (coleòpters, lepidòpters i psocòpters). Tenim unes 50 espècies d’àcars
que poden produir plagues als magatzems, cada una amb requeriments específics. Apareixen
en ambients amb humitats relatives altes (>13%), estan associats a la microflora, són polífags i
poden produir al·lèrgies. En el cas dels insectes tenim 6 ordres que ataquen cereals, herbes
medicinals, fruits secs, aliments processats o llegums. Alguns ordres importants són:
 Psocòpters: ataquen principalment a farines i cereals. Són insectes polífags molt
molests que poden provocar al·lèrgies. Són petits, els adults fan 2-5 mm, poden tenir
ales i els juvenils són semblants als adults. Són plagues que es donen en condicions
de humitat elevada. El seu cicle de desenvolupament es produeix entre 22 i 56 dies,
tenen una longevitat de sis mesos, una fecunditat de 110 ous en mercaderies o
embalatges. El temps de desenvolupament dels ous és molt llarg, fet que provoca
problemes en les fumigacions.
 Coleòpters: aquest ordre provoca molts problemes en els magatzems, inclou 600
espècies identificades, és l’ordre més abundant i àmpliament distribuït. Tenen
metamorfosi complicada i poden ser fitòfags, depredadors, sapròfits i micòfags.
Inclou set famílies:
 Fam. Tenebrionidae
 Fam. Anobiidae
 Fam. Curculionidae
 Fam. Silvanidae
 Fam. Bostrychidae
 Fam. Bruchidae
 Lepidòpters: inclou setanta espècies de metamorfosi complicada. Els adults són
voladors de fins a 2,5 cm i no necessiten alimentar-se. Les larves són l’estat més
problemàtic, provoquen efectes directes (alimentació) o indirecte (sedes i
excrements), les plagues estan adaptades a l’absència d’aigua. La família més
important és la Fam. Pyralidae.
20

lOMoARcPSD|3159585
Mètodes de control:
El control integrat de plagues és l’ús de diversos mètodes que es complementen per
aconseguir un control efectiu i econòmic de les plagues minimitzant al màxim els efectes
nocius per la salut de les persones i el medi ambient. El control integrat consta de la prevenció,
la detecció i seguiment i el control (físic, químic i biològic).
Els mètodes de prevenció es poden aplicar sobre l’estructura i les instal·lacions on es guarden
els productes o sobre els propis productes afectats per les plagues. Els mètodes sobre les
estructures inclou les bones pràctiques de fabricació, una bona higiene, el disseny de les
instal·lacions i la maquinària o l’aïllament de zones mitjançant malles, magatzems amb els
productes acabats i materials primaris...
Sobre el producte podem aplicar mesures com la disminució de la temperatura (ventilació i
refrigeració) i la humitat (terres de diatomees), o l’ús de repel·lents (bioactius, additius i
compostos GRAS).
La detecció i el seguiment es realitza mitjançant mostrejos i prenent decisions en funció dels

resultats. La recollida de mostres ens permeten detectar les poblacions de insectes, en
presència, nombre, espècies, dispersió i evolució. A partir d’aquestes mostres podem prendre
decisions sobre les mesures de control i conèixer l’efectivitat d’aquestes mesures, ja que això
ens permetrà estalviar diners i esforç en mesures de control innecessàries o tardanes.
Els mètodes de mostreig poden ser:
 Absoluts: identificació visual directe (població plaga) o indirecte (danys, subproductes
de l’activitat de la plaga...)
 Relatius: extracció mecànica (sondes, centrifugació, tests immunològics...), trampes
alimentàries, trampes de feromones, trampes de caiguda, rajos X, CO2, detectors
acústics o detectors electrònics.
Els mètodes de control de plagues poden ser químics, biològics o físics:

 Químics: són els mètodes menys eficients ambientalment. El control químic es
produeix mitjançant insecticides amb un número limitat de matèries actives que
poden provocar l’aparició de resistències en els insectes. Poden deixar residus tòxics
en els productes i produir una demanda dels consumidors de productes lliures de
residus. Un exemple de tractament és el bromur de metil, que té efectes en la capa
d’ozó.
 Biològics: consisteix en l’ús de patògens (bacils, fongs, virus...), depredadors o paràsits.
Avantatges:
 Innocu per usuaris, consumidors i medi ambient
 Efectiu en la localització de la plaga
 No té risc de desenvolupar resistències
 Integrables en programes MIP
21

lOMoARcPSD|3159585
Desavantatges:
 Requereixen un examen intensiu de la població de la plaga
 És necessari un coneixement de la biologia de la plaga
 Supervivència limitada dels organismes
 Les regulacions europees no contemplen l’alliberament de insectes en
productes emmagatzemats.
 Físics: aquests es poden realitzar en els processos d’elaboració dels productes,
tractaments tèrmics o atmosferes modificades. El control en els processos d’elaboració
inclou màquines de impacte centrífugues, polit de l’arròs, molta, extrusió i assecat de
la pasta alimentària. El tractament tèrmic té avantatges i desavantatges:
Avantatges:
 Tenen un mètode d’acció simple i ràpida
 És segur i no requereix registre
 No deixen residus
 Permeten la detecció de les àrees infectades
Desavantatges:
 Consum energètic (carburant, electricitat...)
 No és efectiu en el producte
 Les temperatures molt altes poden danyar l’estructura o els equips
 No es coneix l’efecte en rosegadors
Un altre mètode de control físic és l’ús d’atmosferes modificades amb N2, Argó, O3 o
CO2. Les dues primeres actuen per anòxia (O2 entre un 1-3%), són tractaments molt
llargs utilitzats en la conservació del gra, objectes de museus o col·leccions. Aquests
gasos actuen sobre totes les fases del cicle vitals dels insectes. En canvi el tractament
per ozó actua com a tòxic per els insectes i fongs, ara bé, no és efectiu per ous i larves
de l’interior del gra. Els tractaments amb CO2 obliguen als insectes a obrir els
espiracles per captar el màxim oxigen, això produeix una màxima evapotranspiració
dels líquids interiors, causant un problema respiratori, una deshidratació, variacions de
pH i afecta a la biologia de l’espècie. Per altra banda no deixa residus, és molt útil en
l’ús alimentari, reciclable...només són efectives amb humitats baixes.
22

lOMoARcPSD|3159585
6. PLAGUES DE LA FUSTA I EL PAPER

Els animals que s’alimenten de la fusta són els anomenats xilòfags, i inclouen principalment als
coleòpters (corcs), isòpters (tèrmits, formigues blanques), peixets de plata i els psocòpters. Els
dos ordres més importants són els coleòpters, tant en la fase d’un, larva i polpa, i els isòpters,
en la fase d’ou i nimfa. Els factors que afecten a la fusta poden ser abiòtics, com la llum, la
humitat i la calor, o biòtics, com els fongs, els bacteris i els insectes.
Isòpters:
La família dels Rinotermìtids té un paper fonamental en els sistemes naturals degradant la
fusta morta, ara bé, poden provocar greus danys en la fusta domèstica. Són insectes socials
amb una jerarquia dins de les enormes poblacions, són molt perilloses. Tenim un rei i una
femella reina que un cop fecundada només es dedica a pondre ous, després tenim les castes
obreres, els soldats i els reproductors secundaris, que només apareixen en cas de voler
expandir la població en altres ruscs. A diferència de les abelles, els tèrmits són tots diploides,
tan els soldats com les obreres poden ser dels dos sexes.
Exemple de els tèrmits (Reticulitermes lucifugus)
Aquests insectes tenen diferents formes de dispersar-se i infestar altres paratges, aquestes
formes poden ser per sociotomia (des dels arbres a les bigues de fusta de l’interior de les
cases), per “enjambrazón” o per transport. Aquests individus són difícils de detectar ja que
poden realitzar tot el seu cicle vital al interior de la fusta, fent-se invisible a no ser que es
parteixi la fusta. Construeixen uns túnels externs (llàgrimes) per desplaçar-se, formant túnels
amb materials que troben a les parets com ara gruix.
23

lOMoARcPSD|3159585
Control dels tèrmits:

Tenim mesures preventives com ara evitar l’excés de humitat, inspeccions visuals, detecció
precoç mitjançant ultrasons, detecció de metà, sons... altres mecanismes de control són els
tractaments químics com la injecció de productes per matar tota la colònia, tractaments en les
fases de preconstrucció de la colònia en la fusta o el terra, imprimació amb productes
insecticides o amb productes que matin els protozous simbiòtics que permeten als tèrmits
degradar la fusta. Per últim tenim un conjunt d’esquers alimentaris en que s’utilitzen
productes que només afecten als tèrmits.
Una altra família de isòpters importants per la fusta i els seus derivats és la dels anòbids, que
inclou principalment als corcs. Dins d’aquesta família trobem les següents espècies:
 Anobium punctatum (corc comú): tenen una mida de 2,5 – 5 mil·límetres i cicles vitals
de un o dos anys. Les larves excaven galeries en coníferes i caducifolis. Els adults posen
entre 15 i 20 ous, són molt perillosos i es troben a Europa i Amèrica del Nord.
 Oligomerus ptilinoides (corc dels mobles): tenen una mida de 5-6 mil·límetres i cicles
vitals de un any. Les larves són la fase més perillosa, ja que excaven les galeries dins de
les nogueres, els faigs... són animals rars però molt perillosos.
 Nicobium castameum: tenen una mida de 4-6 mil·límetres i cicles vitals de un o dos
anys. Els adults ataquen a la fusta tova (avets) i sobretot al paper. És una espècie molt
perillosa i cosmopolita.
Tenim altres famílies de isòpters que produeixen danys en la fusta i els seus derivats:
 Família Cerambícids
 Hylotrupes bajulus: també anomenat corc gran de la fusta. Tenen una
mida de entre 17 i 25 mil·límetres i cicles de entre 1 i 8 anys. Els adults
ponen entre 40 i 50 ous, ataquen coníferes com pins i avets, provocant
danys molt greus i són quasi cosmopolites.
 Família Líctids
 Lyctus linearis: tenen una mida d’entre 2,5 i 5 mil·límetres i cicles vitals
de un any. Els adults ponen uns 20 ous i són perillosos. Viuen unes tres
setmanes i ataquen a les plantes caducifòlies d’Europa.
 Lyctus brunneus: anomenat corc africà. Tenen una mida d’entre 3 i 5
mil·límetres i un cicle vital de 1 a 2 anys. Els adults ponen entre 50 i 70 ous
molt perillosos. És una espècie polífaga i cosmopolita (tropical).
 Família Curculiònids
 Cossonus sp: tenen una mida d’entre 2 i 4 mil·límetres i un cicle vital de varies
generacions per any. Ataquen a la fusta mal conservada (caducifolis).
Control de les plagues de la fusta:

El tractament de control a utilitzar depèn del grup i de les característiques de la fusta. Podem
aplicar mesures preventives com evitar sobretot l’excés de humitat o, en el cas dels coleòpters,
es pot injectar a la fusta productes insecticides o mitjançant túnels de sistema de buit
(utilitzats per obres d’art). Aquests tractaments són en profunditat i molt persistents.
24

lOMoARcPSD|3159585
Altres mesures són la imprimació amb productes insecticides un cop retirat el vernís, el
problema és que penetra molt poc en el producte i és de baixa persistència. També podem
utilitzar trampes de feromones per detectar la seva presència.
Insectes que ataquen al paper:

Coleòpters: ataquen les capes més superficials de la fusta.
 Nicobium castaneum: Tenen una mida d’entre 4 i 6 mil·límetres i amb un cicle
vital de un o dos anys. Els adults són cosmopolites i ataques a la fusta tova i al
paper. El control d’aquests insecte a les biblioteques implica la vigilància i el
manteniment d’unes bones condicions ambientals (important controlar la humitat).
Zigentomes: els peixets de plata s’alimenten de la cola, engruts i gelatina fotogràfica dels
arxius i les biblioteques, ja que són capaços de digerir la cel·lulosa. Ponen els ous en els forats i
irregularitats de les enquadernacions. L’espècie més coneguda és el Lepisma sacharina, un
insecte d’hàbits nocturns que viuen dos o tres anys i s’alimenten de fruits secs, raspen
irregularment la superfície dels derivats de la cel·lulosa, tèxtils fins, etc...
Per controlar aquesta família es poden aplicar tractaments químics, amb insecticides
organofosforats o carbamats en pols, trampes de caiguda, quan no és possible utilitzar els
insecticides, trampes enganxoses o esquers alimentaris.
Psocòpters (polls dels llibres)

 Liposcelides divinatorius: Són espècies cosmopolites d’un o dos mil·límetres
de longitud amb ales. En condicions naturals viuen sota l’escorça, entre la
gespa i les fulles, de fusta humida. S’alimenten de fongs microscòpics. El
control d’aquestes plagues han de començar per la localització del focus i la
seva eliminació. Es poden utilitzar trampes enganxifoses.
7. PLAGUES I AGROECOSISTEMES
Les explotacions agrícoles sempre suposen una explotació dels recursos i del medi, per molt
natural que intentin que sembli el sistema. La terra ha de passar un temps d’adaptació a les
finalitats agrícoles. A més tenim un conjunt de factors que indueixen les plagues:
 El clima
 L’estrès de la planta
 Els pesticides, que poden matar als predadors de la plaga
 No respectar els hàbits culturals
Un agroecosistema és un ecosistema sotmès per l’home a contínues modificacions dels seus

components biòtics i abiòtics, per a la producció d’aliments i fibres. Aquests hàbitats tenen
grans diferències amb els ecosistemes naturals i presenten fluctuacions de les poblacions dins
de l’agroecosistema. En un ecosistema agrícola s’han alterat profundament:
 L’estructura
 La diversitat
 Els patrons de flux i energia de nutrients
 Els mecanismes de control de les poblacions biòtiques
25

lOMoARcPSD|3159585
Els éssers humans intervenen en les interaccions entre la plaga i la planta. El control dels
conreus ha provocat una reducció de la diversitat total, actualment quatre tipus de conreus
representen el 50% de l’alimentació mundial, tot per aconseguir un millor benefici econòmic.
Moltes vegades es seleccionen varietats d’espècies no verinoses de manera que siguin
comestibles per els humans, però al mateix temps li estem traient les defenses a aquestes
plantes, fent-les més vulnerables a l’aparició de plagues. Els agroecosistemes tenen per
objectiu la producció d’aliments en un marc econòmicament rendible.
La gestió tradicional de plagues es basa en la resistència innata de les plantes, els mètodes
culturals i els enemics naturals. L’èxit del pesticida de síntesi va fer centrar l’atenció en la
selecció vegetal per un millor rendiment agronòmic i un millor emmagatzematge. Però no per
millorar la gestió de les plagues.
Selecció de plantes cultivades:

Actualment tenim unes 7000 espècies comestibles, d’aquestes més de la meitat són plantes
d’arròs, panís, blat, patates (50% de l’alimentació mundial), la resta d’espècies són de cereals,
espècies hortícoles i espècies fruiteres. Els objectius de les plantes cultivades són diversos:
 Alimentari: Plantes comestibles saludables i nutritives. Es modifiquen reduint les seves
defenses químiques i físiques (palatabilitat, toxicitat...). Les plantes cultivades són més
aptes per a fitòfags generalistes.
 Agroeconòmics: Aquests productes són d’alta productivitat, ja que augmenten la
densitat de plantes en els conreus, són de creixement ràpid i tenen una bona resposta
als canvis mínims de les condicions ambientals. Donen molt de benefici ja que
aconsegueixen un increment de productes amb molt poc increment econòmic
(temperatures dels hivernacles, aigües de reg, canvis en l’adobat...). El problema és
que són susceptibles a l’estrès.
Un altre avantatge dels agroeconòmics és que són de fàcil maneig. Fan monocultius de
baixa diversitat específica i d’homogeneitat genètica (baixa diversitat genètica) i
d’edat.
Els agroeconòmics tenen una bona resistència a les plagues, ja que es fa una selecció
de defenses químiques o físiques contra les plagues. Un últim punt important és la
introducció de nous conreus en zones on no es conreava, ja que poden provocar una
superpoblació dels herbívors que tindran més aliment. Amb els conreus exòtics tenim
probabilitats de introduir herbívors exòtics desproveïts d’enemics naturals, es donen
nous possibles aliments a la fauna herbívora autòctona.
La baixa diversitat específica en l’espai facilita la localització de l’hoste per part dels fitòfags.
Aquests es poden orientar cap als conreus per fototactisme, per el color, olor...el temps
necessari per a localitzar l’hoste és essencial per a la seva colonització d’aquest.
26

lOMoARcPSD|3159585
El moment en que es produeix aquesta colonització determina la fase inicial que pot conduir a
un possible brot. La baixa diversitat específica en el temps està provocada per la rotació de
conreus. No es trenca la sincronia del fitòfag i el conreu en anys successius. Per exemple les
poblacions d’escarabat se la patata poden ser quaranta vegades superior en camps sense
rotació: en els camps de rotació, el brot triga 2-3 setmanes més, amb un efecte de reducció de
les generacions.
La diversitat genètica baixa està provocada per la homogeneïtzació dels conreus, fent-los
susceptibles uniformement al fitòfag. Això produeix una adaptació més fàcil del fitòfag a les
defenses vegetals, i a la qualitat nutricional del conreu proporcionant més èxit reproductiu i
més probabilitat que apareguin més brots.
Cicle de nutrients oberts:

El procés agrícola comporta l’extracció de nutrients (la pròpia collita). El rec i les alteracios
mecàniques del sòl, i la reducció de la capa de recobriment vegetal, propicien l’erosió, la
lixiviació, l’escorrentia, etc. A més, la utilització d’adobs modifica les característiques
químiques del sòl, i de retruc la microflora edàfica.
Els agroecosistemes tenen poca capacitat per a mantenir les seves característiques després de
patir la pertorbació (baixa resiliència). Sovint l’agroecosistema ha de ser restaurat amb la
intervenció humana.
Dependència del control humà:

 Activitats culturals: pertorben contínuament l’agroecosistema, inclòs el sistema sòl.
 Utilització de pesticides
 Ressurgències de la plaga primària per desaparició dels antagonistes. Els
antagonistes es mouen més, per exemple per buscar aliment i queden més
exposats als pesticides. A més desenvolupen la resistència a aquests molt més
lentament, perquè les poblacions són més petites (nivell tròfic superior) i
perquè no han coevolucionat amb les defenses vegetals i no disposen de la
preadaptació als pesticides.
 Brots de plagues secundàries per desaparició dels seus antagonistes i per la
potencial ocupació del nínxol que ocupaven les plagues primàries.
 Resistència: preadaptacions dels fitòfags per contrarestar les defenses vegetals
en el procés de coevolució.
 Altres efectes dels pesticides:
 Resistència induïda deguda a la combinació de cultivats resistents i
l’aplicació de certs pesticides. Modifiquen la bioquímica i la fisiologia
del fitòfag, que es fa menys susceptible als pesticides.
 Hormoligosi: estimulació de la fisiologia reproductiva d’alguns
artròpodes.
 Trofobiosi: estimulació indirecta de la reproducció de l’herbívor per
alteració en la bioquímica nutricional de la planta (N, P, K, proteïnes,
carbohidrats...). Una planta estressada fa augmentar la producció de
nitrogen i la supervivència juvenil de la plaga.
 Utilització de fungicides i herbicides: utilitzats contra fongs fitopatògens i males
herbes. Modifiquen l’acció dels fongs entomopatògens i alteren la microflora del sòl.
27

lOMoARcPSD|3159585
Les noves tecnologies ens permeten tractar les plantes amb mètodes menys perjudicials,
aquests mètodes són els bacteris anticongelants (com les Pseudomonas syringae) o la
utilització de Bacillus thuringiensis a les plantes autocides BT. Les males herbes poden
esdevenir resistents als herbívors, incrementant així la disponibilitat d’aliment per aquests.
Malauradament es desconeixen els efectes del gen Bt en la interacció entre les plantes hoste,
l’herbívor, els simbionts i els enemics naturals, a més aquest mètode pot generar resistències.
Heterogeneïtat del paisatge i interaccions tròfiques:

Una xarxa tròfica amb interaccions entre els nivells tròfics permet resistir millor els canvis en
l’abundància d’espècies individuals que en el cas de cadenes tròfiques simples. Root estableix
dues hipòtesis: la hipòtesis dels enemics naturals i la hipòtesis de la concentració de recursos.
Els enemics naturals augmenten amb la diversitat, a més un sistema diversificat els potencia
perquè ofereix nèctar, pol·len, preses i hostes alternatius.
Alteració del sistema sòl:

 Causes físiques (trencament dels horitzons edàfics, compactació...)
 Causes químiques (addició d’adobs)
L’agroecosistema és susceptible a les plagues per diverses raons:
 Homogeni a nivell de camp: la mateixa planta (clon, varietat), la mateixa edat...
 Homogeni a nivell de paisatge
 La planta seleccionada sol tenir menys defenses químiques i físiques, i s’estressa
fàcilment al ser molt sensible a petits canvis ambientals
 El conreu persisteix menys temps del necessari per a què es reestebleixi l’equilibri
ecològic
La vulnerabilitat ecològica de l’agroecosistema a les plagues es deu, en més o menys mesura,
al desequilibri que intrínsecament l’activitat agrícola comporta.
8. GENERALITATS D’ESPÈCIES INVASORES

Les espècies invasores són espècies exòtiques (introduïdes) en un hàbitat diferent al seu i que
causen danys importants en els ecosistemes. Les espècies introduïdes han de seguir una sèrie
de passos per esdevenir invasora: primer una introducció, segon una aclimatació, tercer una
naturalització (reproducció) i per últim l’expansió, desplaçant altres espècies per competència
o depredació. Les espècies invasores són la segona causa de pèrdua de biodiversitat del món.
Problemàtica de les espècies invasores:

 Poden alterar els hàbitats, posant en risc els ecosistemes sencers
 Desplacen o reemplacen a les espècies autòctones que són, en molts casos,
imprescindibles per mantenir l’equilibri dels ecosistemes natius, podent provocar la
seva extinció
 Afecten a la salut humana i mediambiental, ja sigui de forma directa com a vectors i/o
reservoris de patògens
 Afecten negativament a les activitats econòmiques com ara la pesca, l’agricultura i
l’explotació forestal, així com les conseqüents pèrdues econòmiques.
 Provoquen grans pèrdues econòmiques
28

lOMoARcPSD|3159585
Algunes de les espècies invasores més problemàtiques són:

El musclo zebra (Dreissena polymorpha): espècie nativa del Mar Caspi i introduïda a Europa,
Amèrica del Nord i Àsia. Provoquen canvis importants en la composició, estructura o processos
dels ecosistemes, ja que provoquen una terbolesa de l’aigua impedint que les espècies
autòtrofes puguin fer la fotosíntesi correctament posant en perill a la diversitat biològica
(espècies natives). Provoquen molts impactes econòmics en vaixells i ports, i impactes socials
en la salut humana.
La formiga boja (Anoploledis gracilipes): espècie nativa d’Àsia o Àfrica i introduïda en algunes
parts d’Àfrica, Àsia, Austràlia i Amèrica del Sud. També ha estat introduïda en algunes illes del
Carib i dels oceans Índic i Pacífic. Provoquen molts danys en les espècies autòctones i en els
insectes pol·linitzadors ja que alteren la flora. Formen supercolònies que han acabat amb el
cranc vermell de terra en les illes del Pacífic. Ha estat transportada amb la terra i la fusta dels
vaixells, també amb els vehicles, maquinària i contenidors. En alguns casos s’ha introduït de
forma voluntària per controlar les plagues de coco, cafè i cacao.
La formiga argentina (Linepithema humile): espècie nativa d’Amèrica del sud i introduïda per
tot el món, excepte l’Antàrtida. Aquesta formiga de 3 mil·límetres de longitud ha fundat un
imperi mundial gràcies a l’ajuda de l’ésser humà. Una de les principals característiques és que
són poligínicques, és a dir que tenen diverses reines (a vegades centenars) dins d'un mateix
formiguer, per tantels nivells de creixement poblacional són molt elevats. Poden formar
colònies gegantines (supercolònies), que abasten grans extensions de centenars o milers de
quilòmetres. Les poblacions invasores tenen unes característiques genètiques que redueix
l'agressivitat entre elles. Causen danys importants en els ecosistemes en desplaçar a les
espècies autòctones, fins i tot posen en situació de vulnerable algunes espècies (Hawaii).
També incideixen sobre els pol·linitzadors.
La formiga vermella del foc (Solenopsis invicta): espècie nativa d’Amèrica del Sud i introduïda a
Amèrica del Nord, Austràlia, Xina, Filipines... Aquestes espècies maten a les formigues natives,
destrueixen molts ous d’aus, rèptils, i amfibis. També poden caçar petits vertebrats, inclús
mamífers. Competeixen amb els vertebrats per els recursos. És una espècie molt agressiva que
produeix en els humans picades molt doloroses que produeixen erupcions.
La formiga lleona (Pheidole megacephala): nativa d’Àfrica del Sud i introduïda a les regions
temperades i tropicals de tot el món. Són espècies que desplacen als invertebrats natius, són
una plaga agrícola i redueixen la producció dels cultius. En les plantacions de cafè, cacao i
fruitals es relacionen amb l’expansió de l’hemípter Coccus viridis, al eliminar els depredadors
de les larves d’aquest hemípter. Poden destruir els cables telefònics i les instal·lacions
elèctriques. Per altra banda, aquesta espècie s’utilitza per controlar algunes plagues com el
tetuan de la batata o la puça microplus.
Altres espècies introduïdes menys perjudicials acostumen a ser els vertebrats com el conill
europeu (natiu d’Europa introduït a Austràlia), l’estornell (natiu d’Euràsia introduït a Àfrica del
Sud, Amèrica del Nord, Austràlia i Nova Zelanda) o el pardal comú (natiu d’Europa, Àsia i nord
d’Àfrica introduït a tot el món).
29

lOMoARcPSD|3159585
Una de les espècies invasores més perjudicials del món és la perca del Nil (Lates niloticus). És
una espècie nativa d’Etiòpia que ha depredat a la gran majoria dels peixos cíclids del Llac
Victòria fent que augmenti la seva població. Aquesta superpoblació ha provocat que l’espècie
sigui objecte de pesca i comercialització, donant aliment a la població del llac Victòria i
augmentant la seva població. L’augment de la població humana ha provocat una deforestació
dels boscos i una major terbolesa de l’aigua del llac, perjudicant la resta d’espècies que hi
viuen. El 1977 el 32% de les captures eren cíclids, sis anys més tard només representaven un
1% de la pesca total, un 68% es basa en la perca del Nil.
A la península ibèrica tenim un catàleg amb les vint espècies nocives més perilloses: deu
espècies animals i deu espècies vegetals. Algunes espècies animals són el musclo zebra, el
cranc americà, la gambúsia, el visó europeu, o la tortuga de Florida.
La gambúsia (Gambusia holbrooki) és una espècie nativa del nord d’Amèrica introduïda a
Europa, Àsia, Austràlia i Amèrica del Sud. Es va introduir en molts països per el control biològic
dels mosquits i evitar la propagació de la malària. Els resultats no van ser efectius, ja que les
espècies autòctones controlaven millor les poblacions de mosquits. Per contra és un
competidor molt agressiu amb les espècies autòctones de peixos, depredant els seus ous i
juvenils. És una espècie molt productiva i difícil d’eliminar, pel que la seva gestió consisteix en
el control de la població i l’aïllament de les poblacions de peixos sensibles.
Vies de introducció:
 Transport de mercaderies i persones (adherides a vehicles o en el seu interior, amb
l’aigua de llastre dels vaixells o amb les mercaderies)
 Introducció directa per l’aprofitament (legal o no): consum, utilització de pells...
 Introducció per a l’explotació recreativa sinergètica o pesquera
 Escapades o alliberament de les instal·lacions de cria autoritzades, nuclis zoològics o
domicilis privats (mascotes exòtiques)
 Repoblacions
 Introduccions deliberades
Eradicació i control
Tant les espècies invasores terrestres com les aquàtiques són pràcticament impossibles
d’eradicar. La detecció precoç de les invasions incipients són el millor tractament. Podem fer
mostrejos en pantans per la detecció precoç de larves de musclos, per detecció genètica...
Podem fer mostrejos en els medis terrestres. Fer un control dels materials susceptibles d’estar
contaminats, tractaments tèrmics i altres tractaments.
Controls:
 Químics: insecticides (són d’ús limitat ja que molts productes són perjudicials per les
aus, la vida aquàtica, les abelles i altres organismes). Per controlar els musclos zebra
s’utilitza clor i peròxid de hidrogen.
 Biològic: Afavoriment dels enemics naturals dels insectes invasors, el problema és que
la solució es pot convertir en problema i esdevenir espècies invasores també. També
podem introduir virus que esterilitzin els animals invasors.
 Mecànics: Destrucció física dels nius i caus dels animals invasors o capturar-los amb
trampes.
30

lOMoARcPSD|3159585
A la història de la Terra hem tingut cinc grans extincions, amb una desaparició massiva
d’espècies. La última va tenir lloc al Cretàcic-Terciari (fa 65 milions d’anys), quan van
desaparèixer els dinosaures que no volaven (un 75% de les espècies).
Crisi biodiversitat contemporània: l’extinció massiva més ràpida a la història de la Terra, en
part degut a la destrucció dels ecosistemes per l’activitat humana, la contaminació, la
superpoblació humana i la sobreexplotació de les espècies i dels recursos.
9. NOVES PLAGUES A CATALUNYA

El comerç globalitzat ha permès l’increment del risc de introduir noves plagues arreu del món,
per això s’estableixen mesures de protecció contra la introducció de la Unió Europea
d’organismes nocius per els vegetals o productes vegetals i per evitar la seva propagació.
S’estableixen certificats fitosanitaris amb la finalitat de comprovar que s’ha inspeccionat el
material, que el material està exempt d’organismes nocius de quarantena i que compleix totes
les normatives fitosanitàries del país importadors.
Plagues a Catalunya:
Morrut de les palmeres (Rhyncophorus ferrugineus): espècie exòtica originària d’Àsia tropical i
Polinèsia e introduïda a la Península aràbica, Nord d’Àfrica i Europa el 1993. A la Península
Ibèrica es va introduir amb les palmeres procedents d’Egipte.
En el seu lloc d’origen ataca els cocoters i les palmeres de
l’oli. Es va introduir amb les importacions massives de
datileres, però produeixen més danys en les palmeres
canàries. És una plaga de quarantena.
L’adult mesura de 2 a 5 cm, és de color vermellós i esta dotat d’un pic allargat característic. Els
adults poden desplaçar-se volant o trepant des del sòl fins a les copes de les palmeres. Els ous
són de forma ovalada, d’un color blanquinós i brillants; les femelles posen de 300 a 400 ous, al
teixit tendre de la corona i a les ferides del tronc. Les larves es desenvolupen dins de la
palmera i poden superar els 5 cm en l’últim estadi. Són àpodes, piriformes, de color groguenc i
amb una càpsula encefàlica de color marró fosc brillant, dotada d’unes fortes mandíbules per
construir galeries. Es distingeixen de les erugues de Paysandisia archon,
lepidòpter que també afecta les palmeres, de forma més allargada i dotades
de falses potes. La pupa, també groguenca està protegida d’un capoll
cilíndric de 4 a 6 cm, el qual construeix la larva amb la fibra que amassa de
la pròpia palmera. Es pot localitzar a la base de les palmes.
El cicle complet, d’ou a adult, té una durada entre 3 i 4 mesos. Els adults no solen abandonar la
palmera fins que està totalment destruïda. Poden tenir vàries generacions dintre del mateix
exemplar on poden conviure de forma gregària tots els estadis de l’insecte. Els adults quan
surten del tronc, realitzen vols per a colonitzar altres palmeres, preferentment les que tenen
ferides.
31

lOMoARcPSD|3159585
El principal símptoma que provoca el morrut és el sacat de les palmeres que causen la seva
mort, caiguda de les fulles, galeries a la base, olor de putrefacció i forats i restes de fibres. Els
danys provoquen al principi una disminució de la producció i posteriorment la mort de la
palmera. Aquest procés pot ser afavorit per els vents forts que provoquen la ruptura de la
palmera.
Les principals mesures es basen en la prevenció, en els llocs en que està la plaga per evitar la
seva expansió (quarantenes). S’ha de fer un control de les importacions (passaport
fitosanitari). No s’han de plantar espècies sensibles en àrees susceptibles, la poda s’ha de fer
entre desembre i gener i es poden fer tractaments químics preventius.
Les mesures curatives inclouen:
 Tractaments químics : polvoritzant la copa de la palmera o realitzant endoteràpia,
injectant el producte al tronc.
 Dendrocirurgia: elimina les parts afectades de les palmeres poc afectades.
 Gestió de les palmeres afectades tallant-les o cremant-les. Les restes s’han de dipositar
en punts oficials.
 Cultius trampa i trampes de feromones
 Pocs enemics naturals com nematodes i fongs entomopatògens
Barrinador de les palmeres: (Paysandisia archon): espècie introduïda procedent d’Argentina i

Uruguai. Actualment es troba a la conca mediterrània (França, Itàlia, Catalunya...). Els adults
apareixen de forma esglaonada a partir de maig i als pocs dies la femella realitza la posta a la
base de la corona de la palmera. El període de vol acaba a l'octubre i
amb això el període de posta. Després de l'eclosió, l'eruga
s'introdueix a l'interior de la palmera excavant galeries. Si l'eruga
procedeix d'una posta de primavera, completa el seu cicle en un any,
apareixent com a adult a la primavera següent. Si per contra la larva
va néixer al final de l'estiu o tardor, l'eruga no té temps de completar el seu desenvolupament
abans de l'hivern, necessitant d'un any més per aparèixer com a adult.
És una plaga de quarantena. Els símptomes més aparents són els forats de les fulles. A les
palmeres de fulla palmada es disposen circularment, mentre que a les de fulla pinnada les
perforacions són disperses. En els dos casos és molt difícil de detectar.
No presenta enemics naturals, ni a Sud-Amèrica ni a Europa. Les temperatures mínimes
hivernals limitant són de -5º. L’únic mètode de control utilitzat són els insecticides
organofosforats, aplicats a la corona de la palmera. Aquests tractaments s’han de fer a la
primavera o estiu per eliminar les primeres fases larvàries abans que s’introdueixin en el tronc.
S’està treballant en l’obtenció de les seves feromones
Vespa del castanyer (Dryocosmus kuriphilus): originària de la Xina i introduïda accidentalment

a Japó, Corea, Estats Units i Europa. És una plaga de quarantena que ataca a varies espècies de
castanyers, aquí Catalunya causa greus danys a la Castanea sativa.
A l’hivern les larves es desenvolupen a l’interior dels rovells i indueixen la formació dels cecidis.
Aquests poden tenir a l’interior fins a trenta larves. Els adults són petits (2,5 – 3 mm), posen els
ous en les castanyes i emergeixen des de finals de maig fins a finals de juny. A la primavera les
larves indueixen la transformació del cecidi i completen el cicle.
32

lOMoARcPSD|3159585
El principal símptoma és la presència de cecidis (5-40 mm) en els castanyers provocant greus
pèrdues en la producció. A més poden provocar una disminució de l’activitat fotosintètica i
poden provocar la mort de l’arbre, quan l’atac és molt important. Els adults representen la fase
de dispersió de l’espècie, ja sigui per transport natural pel vent, per transport accidental o per
la utilització de castanyers infestats.
Els principals mètodes de control i lluita són el control de les plantes i del material de injecció,
la crema de les branques afectades i la destrucció de les plantes dels vivers.
Vespa asiàtica (Vespa velutina): aquesta espècie no és pròpiament una plaga però afecta
greument a l’abella de la mel. Aquesta vespa és originària del Sud-est asiàtic i introduïda a
Corea i Europa. És una espècie oportunista i social que mata ruscs sencers d’abelles de la mel.
Els adults tenen una dieta variada fent que puguin causar danys en els horts, a més capturen
altres insectes com a aliments per les seves larves, entre aquests estan les abelles.
En febrer o març les reines fundadores surten del lloc de hivernació i comencen a construir el
rusc. Les obreres de la primera generació continuaran construint el rusc (de fins a 80 cm) i
alimentant als individus de la colònia, d’entre 1200 – 1700 individus. De maig a setembre
ataquen als ruscs d’altres abelles, en setembre neixen els mascles i les futures reines són
fecundades.
 Destrucció dels nius, abans de la dispersió de les noves reines fundadores
 Els ruscs s’han de destruir durant la nit, ja que l’espècie és diürna
 Es pot injectar insecticida en els nius no accessibles o tapant els orificis d’entrada en
els accessibles.
 Congelar o cremar els nius accessibles
 No hi ha trampes selectives. Es poden utilitzar trampes amb esquers amb cera vella
fermentada
 Reduir la mida de les galeries del rusc
Plaga dels pins (Monochamus sp): és un coleòpter vector del nematode Brusaphelenchus
xylophylus que causa la malaltia de la secada dels pins. A més d’aquesta acció indirecta, també
afecta als pins ja que es desenvolupa en la fusta d’aquests pins. El nematode és originari
d’Amèrica del Nord i només causa danys en els pins natius, en els països on ha estat introduït,
com Japó, és una plaga primària molt important. A Espanya els pins
sembla que resisteixen la plaga, tot i això són una plaga de quarantena
en els materials de la fusta i derivats procedents de països amb risc.
33

lOMoARcPSD|3159585
Dos tipus de transmissió:

 Primària: Quan el coleòpter menja a les branques dels arbres més sensibles. Els
nematodes passen als conductes circulatoris dels pins i per via sistèmica arriba a totes
les parts del vegetal. En poques setmanes (3-4) poden assecar i matar els arbres.
 Secundària: Quan la femella fa la posta a la fusta tallada o en els arbres morts. Els
nematodes introduïts a la fusta o als arbres durant la posta s’alimenten de fongs
escolítids.
Els danys més importants són deguts als problemes relacionats amb l’exportació de fusta i
derivats (cent milions de dòlars per any en Estats Units).
El cicle biològic del nematode es divideix en fues fases: la primera fase és la propagació, on les
larves s’alimenten. Presenten sis estadis del cicle: ou, quatre fases de larva i adult, a la qual
arriben en 4-5 dies en condicions òptimes. Les
larves poden passar a adults, i aquests es queden
als arbres, o bé la larva 3 no s’alimenta, només en
presència de pupes de coleòpter. La segona fase
és la dispersió en que la tercera fase de larva
s’agrega a les parets de les càmeres de les pupes i
passen a la quarta fase, que s’introdueix per els
estigmes i tràquees del coleòpter ja adult. La
quarta fase de larva passa a adult en 48 hores
després de la seva transmissió a un hoste
adequat.
El nematode té diferents fases alimentàries:

 Fitòfaga: quan són introduïts per el vector a les branques. S’alimenten de cèl·lules
epitelials i dels conductes resinosos. Utilitzen el sistema vascular per ocupar tot el
tronc. La disfunció vascular és molt important i provoquen la mort dels arbres.
 Micòfaga: té lloc quan els nematodes es desenvolupen a la fusta tallada o morta,
resultat de la transmissió secundària.
Cicle vital de Monochamus sp: Els adults van a menjar als arbres debilitats i fan la posta, les
larves es desenvolupen en una setmana. Aquestes excaven en la fusta (xilema) i fan galeries
individuals en forma de U. Els nematodes (L3) penetren en les pupes (fins a 289.000
nematodes per pupa). El nombre de generacions depèn de la cilatologia.
34

lOMoARcPSD|3159585
Els nematodes es troben en estelles de la fusta i en caixes d’embalatge, el coleòpter s’ha

trobat en palets i caixes de fusta. És molt important controlar les mercaderies d’aquestes
característiques procedents de països amb risc mitjançant el marcatge Nimf-15. Entre les
mesures de control trobem la presa de mostres en boscos, serradores i indústries de la fusta,
plantar arbres resistents i eliminar els afectats. A més, es pot prevenir la infecció del nematode
col·locant punts d’esquers per que faci la posta.
En els derivats de la fusta es poden realitzar tractaments tèrmics o químics, mitjançant la
fumigació de la fusta.
“Longicornio” asiàtic (Anoplophora chinensis): originària d’Àsia aquesta plaga s’ha establert a
Estats Units i Europa com a plaga de quarantena. És una espècie polífaga que ataca nombroses
espècies arbòries i arbustives de fulla ampla com el castanyer, el faig o l’avellaner, és una greu
amenaça per els cultius de cítrics de l’àrea mediterrània. El cicle complert acostuma a durar un
any i el passen majorment en fase de larva, que excaven galeries, fent que siguin difícils de
detectar. Els adults fan la posta a la part baixa dels arbres o en les arrels, i les larves
s’alimenten de la medul·la i el sistema vascular de la zona basal i de les arrels de l’arbre. A més
les galeries debiliten l’arbre davant de malalties i el vent (ruptures). És una espècie primària
que representa una plaga de quarantena.
Els principals símptomes són els forats de sortida de deixen els adults, d’entre 6 i 11 mm, les
exsudacions de saba de la posta, l’acumulació d’excrements i serradures a la base de l’arbre o
engronsaments a la base de l’arbre a les càmeres de les pupes. El control és difícil, la UE ha
establert mesures d’emergència com a plaga de quarantena. S’han de destruir els arbres
afectats, l’ús de productes químics està limitat a productes sistèmics. El control biològic està
en fase d’estudi.
10. ESPÈCIES INVASORES DELS AGROSISTEMES

Cargol poma (Pomacea insularum): el cargol poma és un gasteròpode de mida considerable
que causa molts danys en els conreus del Delta de l’Ebre. És una espècie originària de Sud-
Amèrica (de Colòmbia a Argentina) que ha envaït el nord d’Amèrica, el sud-est asiàtic i part
d’Europa.
És una espècie dioica (mascles i femelles), amb fecundació interna, reproducció sexual i
ovípara. El seu període reproductiu al Delta va des de l’abril – maig fins al octubre – novembre.
És una espècie molt tolerant a les baixes temperatures fent que sigui molt difícil d’eliminar. És
eurioica, el que vol dir que es pot distribuir en molts hàbitats diferents amb unes condicions
molt diferents. A més, té de dos tipus de respiració: la pulmonar i la braquial. Està protegit de
la dessecació gràcies a un opercle que té a l’obertura de la closca, que es tanca quan les
condicions no són favorables, evitant pèrdues d’aigua. Tenen una fecunditat molt alta (400
ous/posta) que s’obren en només quinze dies, els individus que hi neixen arribaran a la
maduresa sexual en 2-3 mesos, fent entre dues i tres generacions per any. Una de les
característiques que fa que sigui una espècie tan perjudicial, és el fet que s’alimenta d’un munt
d’espècies vegetals aquàtiques (microfitòfaga).
35

lOMoARcPSD|3159585
Es dispersa fàcilment per les sèquies de reg de diferents maneres:

 Passiva: per flotació o rodament a favor del corrent
 Activa: reptació pel fons a contracorrent, més activitat en canals i boqueres de
desguàs
 Rarament es dissemina per terra entre camps d’arròs
Al Delta de l’Ebre ataca l’arròs en els seus estadis inicials i quan rebrota. A més, tambñe causa
un impacte ambiental en les zones on s’instal·la, per alteració de l’hàbitat per dessecació,
entre d’altres. El Delta és una zona protegida, pel que les accions contra el cargol poma han de
tenir en compte les altres espècies. Ha de tenir en compte els camps d’arròs, el propi riu Ebre,
per evitar que entri el cargol des del delta i es dissemini riu amunt, i la xarxa de canals, el
període post-collita és crític per implementar mesures d’eradicació, ja que els cargols entren
per els canals de drenatge (desaigües) o per les xarxes d’irrigació des dels camps d’arròs.
Estratègies per evitar la disseminació:

 Tallar les vies de disseminació
 Aplicar mesures de contenció (canals, camps i riu)
 Aplicar mesures d’eradicació localment, evitar-ne la reinvasió
 Control de la població al riu
 Eixut hivernal ampliat i tractament químic dels arrossars
Per combatre la plaga tenim diferents mètodes de lluita i de contenció. Entre els mètodes de
lluita tenim els incendis controlats dels marges o les extraccions de individus directament amb
trampes a l’aigua, amb aquestes mesures es va aconseguir alentir el ritme d’invasió, però la
mateixa àrea infectada. Els tubs de sortida de l’aigua han d’estar elevats sobre el nivell de
l’aigua del desguàs i sobresortint respecte la paret per evitar que els cargols entrin als camps
d’arròs. Un altre mètode de contenció és la instal·lació en els tubs de una mànega de plàstic
que dificulta l’accés dels cargols. Com que la població mínima de cargols ja és molt agressiva i
afecta greument els conreus, s’han d’aplicar mesures per eradicar l’espècie mitjançant
pesticides i trampes.
ACCIONS 2013
Objectius:
 Arrossars: seguiment intensiu per detectar la presència de l’organisme amb
inspeccions i mètodes apropiats (inspecció visual dels animals i les postes). Evitar els
danys en els cultius d’arròs del Delta mitjançant tractaments físics i químics que
mantinguin els nivells per sota de l’EIL. Eliminació dels camps infectats per evitar la
invasió de nous camps.
 Xarxes de reg i drenatge: eliminar-ne l’organisme tallant les vies de disseminació
naturals (incloses les embarcacions).
 Àrees naturals: controlar i eradicar l’organisme en àrees naturals que actuen com a
reservoris, evitant reinvasions i la disseminació cap a noves àrees. Hem d’implementar
els mitjans necessaris per evitar la invasió de l’hemidelta dret, on fins al moment
l’organisme no ha estat detectat en monitoratges de detecció primerenca.
36

lOMoARcPSD|3159585
A més hem de informar als agricultors sobre les bones pràctiques d’actuació mitjançant
inspeccions i visites de cultius per informar dels mètodes de contenció i lluita física, l’emissió
de fitosanitaris, activitats de divulgació i informació sobre la plaga de jornades temàtiques de
l’arròs i reunions amb afectats. A més, hem de fer un control dels centres d’aquariofilia amb la
finalitat que no s’introdueixin ni comercialitzin espècies de cargol poma.
Mesures:
Entre els tractaments químics tenim l’aplicació dels productes fitosanitaris autoritzats per a
l’eliminació dels adults dels camps d’arròs. Tenim molts més tractaments físics:
 A la xarxa de drenatge: assegurar el manteniment i segellat de les barreres actuals,
desconnectar els contactes entre xarxes de desguàs o instal·lar noves comportes.
 A la xarxa d’irrigació: implementar sistemes de contenció post-bombeig i inventariar
els punts febles d’aquesta xarxa, per tal de redefinir les actuacions de contenció
d’aquesta xarxa.
 Als arrossars: instal·lar arquetes on sigui necessari i filtres o malles si és possible.
 A espais naturals: instal·lació de barreres flotats i construcció de barreres al marge del
riu, per evitar la dispersió del cargol aigües amunt. Recol·lecció nocturna d’adults de
cargol en reproducció i neteja de la vegetació aquàtica, destrucció de postes i
eliminació de la vegetació emergent dels marges del riu.
 Arreu del riu: control i neteja de la maquinària utilitzada durant la sega per tal d’evitar
l’expansió de la plaga a l’hemidelta dret del riu. Simultàniament, aquestes neteges
s’efectuaran també en la maquinària de recol·lecció per evitar la dispersió de la plaga a
altres arrosseres d’Espanya. Recol·lecció i destrucció de les postes i adults en
desguassos i sèquies mitjançant la implementació de trampes de captures. Un últim
mètode és l’assecat de la totalitat de l’hemidelta esquerre del riu en finalitzar la collita
d’arròs i incorporació del rostoll a terra.
Mesures sobre l’impacte en l’ecosistema: Estudi de la biologia bàsica de la plaga al delta, i

investigació sobre la resposta de les espècies protegides als tractaments d’eradicació que
s’estan duent a terme, per prevenir danys col·laterals sobre aquestes espècies. Elaboració d’un
pla específic per garantir la conservació de la fauna protegida vulnerable a les mesures
d’eradicació contra el cargol poma.
Mosca de les cireres (Drosophila suzukii): plaga de quarantena originària del

sud-est asiàtic i que s’ha estès per Xina, Rússia, Estats Units i Europa. A causa de
la semblança a primera vista amb la mosca del vinagre melanogaster caldrà
identificar els individus capturats, a Catalunya es va confondre durant molts
anys. Els adults mesuren 2-3 mm de longitud i tenen els ulls de color vermell, els trets més
característics són les dues taques negres alars en els mascles, les quals són gairebé sempre
presents. La identificació de les femelles no és tan evident, disposen d’un oviscapte serrat i
allargat que els permet fer les incisions en els fruits per ovopositar els ous.
Al iniciar-se la infestació, els fruits atacats no mostren cap senyal de dany. Els ous dipositats
dins dels fruits tenen un cornícles (conductes) cap a l’exterior que utilitzen per respirar, igual
que les pupes. Aquests conductes es poden detectar visualment fent que la plaga sigui
detectable. L’efecte de les larves (col·lapse del fruit) facilita la infecció per fongs o bacteris,
37

lOMoARcPSD|3159585
accelerant la descomposició del fruit. És una espècie polífaga que afecta cireres, maduixes,
figues, albercocs...
El cicle vital pot durar entre 7 i 15 dies depenent de les condicions ambientals. Fan fins a 13
generacions per any i arriben a la maduresa sexual en només dos dies després de sortir de l’ou.
Tenen una fecunditat altíssima de 380 ous per femella, que viuen molt més que els mascles.
Hiverna únicament en estat adult, les larves i els ous estan sempre dins dels fruits, en canvi la
pupa pot sortir a l’exterior. La difusió es produeix principalment per el transport de fruits
danyats.
Control:
 Mesures culturals (no compostatge): retirar els fruits sobremadurats i també els
caiguts a terra.
 Control biològic: himenòpters parasitoids.
 Pesticides: organofosfats, piretroids, neonicoteinoides i espinosines contra la fase
adulta.
 S’avalua la possible eficàcia de la captura massiva, i atracció i mort.
Tuta les tomàquet (Tura absoluta): És un microlepidòpter de la família

Gelechiidae originari de Sud-Amèrica, on es troba àmpliament distribuït, i és
considerada com la principal plaga en el cultiu de tomàquet. A Europa es
detecta per primera vegada a la Comunitat Valenciana al juny de 2007.
El cicle vital dura entre 30 i 90 dies. La femella efectua la posta sobre la part aèria de la planta,
especialment a l’anvers de les fulles, de forma aïllada, però també es pot trobar en altres
òrgans de la planta. Una femella pon entre 40-50 ous durant la seva vida, arribant en alguns
casos a posar fins a 260 ous.
L’eruga té quatre estadis larvaris, arribant al final de l’últim amb una longitud de 7,5 mm i un
color verdós amb taques rosades. L’eruga és minadora de fulles, tiges i fruits. La pupa la
podem localitzar a l’interior de les galeries en fulla o en qualsevol lloc de la planta i al sòl. En
ocasions pot estar recoberta per un capoll blanc i sedós.
Els principals símptomes es localitzen en forma de galeries a les fulles i penetracions en tiges,
flors i fruits. Prefereix les fulles en formació i les inflorescències. Els danys en fruits immadurs
són en forma de petits orificis localitzats sota el calze, que inicialment poden passar
desapercebuts; també són atacats fruits en estat més avançats de maduració, el que provoca
malformacions i afavoreix l’entrada d’altres patògens.
Mitjans de lluita preventius:

 Inspeccions en fronteres i controls en els
vivers (protecció física amb malles)
 Intervals d’un mes entre conreus sensibles
 Solarització (eliminació de les crisàlides)
 Xarxa de seguiment mitjançant trampes de
feromones
 Censos de productors de tomàquets
 Eliminació adequada de la vegetació i fruits afectats, i de vegetació adventícia
38

lOMoARcPSD|3159585
Els mitjans de lluita curatius poden ser mitjançant enemics naturals, fitosanitaris o la captura
massiva. Entre els enemics hi ha depredadors com el Nesidiocoris tenuis o Macrolophus
pygmaeusk, paràsits d’ous i larves o patògens com els bacils. Els fitosanitaris s’han d’aplica
amb rotació per evitar resistències.
Les captures massives es realitzen mitjançant trampes d’aigua, de llum o de feromones, també
es poden utilitzar atmosferes modificades amb altes concentracions de CO2 o baixes de O2.
L’efectivitat d’aquestes depèn de la composició de l’atmosfera, el temps d’exposició, la
temperatura i humitat, i la sensibilitat de l’insecte.
11. VISIÓ GENERAL DE LA GESTIÓ DE PLAGUES

Recordem que un agroecosistema és un ecosistema artificial, són uns sistemes que necessiten
més manteniment degut a que tenen unes xarxes tròfiques més simples i una menor capacitat
de tamponament davant de possibles canvis. Els conreus estan sotmesos a moltes pressions, i
és l’agricultor qui ha de mantenir l’equilibri.
Per mantenir la sanitat del conreu, podem fer diferents accions

preventives o curatives. En els dos casos la finalitat és reduir
l’impacte dels organismes fitopatògens per tal d’aconseguir la
productivitat rentable del conreu.
Les accions preventives tenen l’objectiu de:

 Potenciar la salut de les plantes i la seva capacitat per impedir, contrarestar i tolerar
l’acció dels fitòfags
 Minimitzar les probabilitats d’instal·lació i proliferació dels organismes perjudicials
 Potenciar les probabilitats d’instal·lació i proliferació dels antagonistes i patògens que
controlen els organismes perjudicials
Quan algun dels paràmetres se’ns escapa i no les podem preveure hem d’aplicar mesures
curatives, adreçades a reduir les poblacions dels organismes perjudicials que s’han instal·lat al
conreu. Es pot fer simplement matant individus fins a nivells inferiors al EIL, mitjançant
pesticides, però hem de fer un seguiment per evitar que aquests es recuperin i arribin a la
capacitat de càrrega. Un altre sistema molt més efectiu és modificar l’entorn per tal de reduir
la capacitat de càrrega del insecte. És un mètode més lent i costós però molt més eficaç.
Alguna acció per modificar l’hàbitat és l’eliminació dels marges, evitar els monocultius,
eliminar les plantes després de collir el fruit...
Els mètodes de control o accions poden tenir diversos efectes simultanis de diferent
importància relativa. Poden ser mètodes culturals, mecànics, físics, genètics... L’aplicació
d’aquests mètodes tenen unes fases i preferències fixes a l’hora de tractar un conreu:
1. Pràctiques culturals compatibles amb els processos naturals: rotació de conreus, gestió
del sòl, conreus resistents, localització de la finca (plantar les plantes adequades en
funció de les característiques ambientals perquè no s’estressin fàcilment)
39

lOMoARcPSD|3159585
2. Gestió de la vegetació: accions a l’entorn per incentivar antagonistes i desincentivar la

plaga
3. Introducció d’enemics naturals i patògens
4. Utilització puntual de pesticides, semioquímics o biorracionals
Les accions 1 i 2 són accions preventives, les 3 i 4 són

curatives. Les primeres accions són més econòmiques que
les curatives. Combinar les estratègies anteriors és la
forma d’actuar més recomanable, la diversificació de
tècniques té més probabilitat d’èxit davant la diversitat de
circumstàncies que poden malmetre l’actuació en una sola
direcció.
Mètodes culturals:
Els mètodes culturals són activitats que formen part de l’aprenentatge ancestral de la pràctica
agrícola, accions que fa el pagès per conrear els camps. Són mètodes antics però no són
antiquats. Tenen efectes preventius i curatius sobre la plaga. Alguns mètodes són:
 Varietats resistents: Hem d’anar amb compte de no plantar espècies sensibles o
modificades genèticament per tal de treure-li les defenses naturals, fent-les més suaus
o sense tòxics per millorar el benefici. La resistència de les plantes pot ser natural o
transgènica (empelt). Un altre tipus de resistència natural és la que tenen algunes
plantes que desprenen substàncies volàtils per atraure als depredadors de les plagues.
 Rotació de conreus, guaret, modificació de la sembra o la collita, per interrompre o
desincronitzar el cicle de la plaga i evitar l’esgotament dels recursos del sòl.
 Modificació de la sembra o la collita: retardant aquestes dates podem avançar el cicle
de la planta al cicle de l’insecte, fent que eviti les parts del cicle en que són més
vulnerables.
 Llaurar, adobar, esporgar i aclarir: mètodes per airejar la terra i dessecar les capes
inferiors eliminant formes de insectes que passen part del cicle al sòl. Esporgar i aclarir
disminueix la biomassa de la planta, fent-la més sensible. La cura del sòl té aspectes
preventius i curatius, tant pel vegetal com per la forma perjudicial.
Aquestes accions milloren la salut del sòl i del vegetal, i redueixen la capacitat de
càrrega de l’entorn. També redueixen les poblacions plaga directament (formes
edàfiques) o indirectament (microclima desfavorable).
 Conreus mixtes, múltiples, barreja de
varietats: la presència de varies espècies en
el mateix conreu facilita que les plantes
s’ajudin entre elles a combatre les plagues.
En els conreus amb diversitat s’han vist més
casos de parasitisme positiu que en els
monocultius.
 Conreus trampa: intercalació en els conreus d’algunes espècies que atraguin les
plagues cap a aquestes en comptes d’anar a les espècies més valuoses. També ens
serveixen per localitzar les plagues i actuar quan estan sobre les espècies trampa,
sense danyar les varietats importants.
40

lOMoARcPSD|3159585
 Altres:
 Planter i llavors netes (certificades)
 Destrucció de les restes del conreu
 Evitar la propagació per maquinària, eines, recipients...
Mètodes mecànics
 Exclusió per barreres i pantalles: les malles i agrotèxtils poden evitar que els insectes
vegin i arribin als conreus i als fruits. Es poden combinar amb insecticides o no.
 Recol·lecció manual o per mitjà de sistemes passius o actius: trampes, aspiradors o
màquines col·lectores.
Mètodes físics
Els mètodes físics consisteixen en l’aplicació de calor, fred, humitat, radiacions (llums i sons)
per evitar que les plagues es desenvolupin. Aquests mètodes varien en funció del tipus
d’espècie que volem combatre.
 Àcars: reduir la temperatura i humitat dels hivernacles
 Àfids: cobertures amb plàstics que reflecteixen la llum i absorbeixen els UVA,
dificultant la detecció de la planta per part del insecte
 Nematodes: escalfament del sòl
 Restes de conreu i preparació del viver per calor
Mètodes genètics
 Mascles estèrils: mètode utilitzat per la mosca mediterrània de la fruita (Ceratitis
capitata). Es “fabriquen” mascles estèrils en granges, que després s’alliberen als
agrosistemes de manera que es reprodueixin amb les femelles sense
produir descendència. Així evitem que les femelles es reprodueixin
amb els mascles fèrtils, reduint la seva productivitat. Els mascles es
fabriquen criant les mosques, al arribar a pupa separen mascles de
femelles i apliquen radiació als mascles fent-los estèrils.
 Esterilitat dels híbrids: el creuament de dos individus d’espècies diferents del mateix
gènere donaran lloc a descendents fèrtils que no es podran reproduir.
41

lOMoARcPSD|3159585
12. MESURES PREVENTIVES PER EL CONTROL

Com ja sabem, una plaga és qualsevol espècie rara, biotip vegetal o animal, o agent patogen
que causa perjudicis a les plantes o productes vegetals. Aquesta plaga serà de cuarentena
quan tingui una importància econòmica potencial per l’àrea de perill, tot i que la plaga no
estigui present o si ho està, que no estigui estesa i es trobi sota control oficial.
El control fitosanitari serveix per:
 Evitar la transmissió d’organismes nocius
 Garantir la circulació de material vegetal lliure de plagues i malalties
 Assegurar el lliure moviment de material vegetal al mercat interior europeu amb
garantia fitosanitària
Les cuarentenes poden ser externes (entre països diferents)o internes (en un mateix país), i en
funció del tipus de cuarentena podem aplicar mesures diferents com accions tècniques i
administratives que garanteixin la qualitat en termes d’eficiència i eficàcia. Els tipus de
mesures poden ser preventives o restrictives.
Com a mesures de control tenim dos documents

amb l’objectiu de garantir que una mercaderia
està lliure de plagues: si les importacions són des
de països tercers necessitem el certificat
fitosanitari, en canvi, si la circulació es fa dins del
mercat europeu serà necessari el passaport
fitosanitari.
El certificat fitosanitari és un document oficial que evidencia el compliment de les normes

fitosanitàries i dels requisits especials exigits. Ha sigut normalitzat en l’àmbit mundial IPPC
(FAO) i ha d’acompanyar a totes les importacions que siguin objecte de inspecció a l’entrada
de qualsevol país.
El passaport fitosanitari és una etiqueta oficial que evidencia el compliment de les normes
fitosanitàries i dels requisits especials exigits. Ha sigut normalitzat en el comunitari per els
diferents vegetals i productes vegetals. Per els tipus especificats de productes es podran
establir altres distintius oficials a les etiquetes, que s’acordin per un procediment comunitari.
Actuacions de les administracions públiques:

 Estudis sistemàtics: inseccions visuals regulars, vigilancia dels vivers, control del
cumplement legislatiu vigent...
 Confirmació oficial de brots i actuacions inmediates: indicació del lloc contaminat,
destrucció del material cotaminat, immovilització del material dels vivers...
 Tractaments preventius: prohibició de transport fora de la zona de seguretat, sense
autorzació expresa de la Comunitat Autònoma...
 Indemnitzacions: el control i erradicació estableix diferents tipus de imdenitzacions,
en lart subvencianades per el MARM.
42

lOMoARcPSD|3159585
13. ELS PRODUCTES FITOSANITARIS

Els biocides són substàncies actives i preparades destinades a destruir, contrarestar,
neutralitzar, impedir l’acció o exercir el control (de qualsevol tipus) sobre organismes nocius
amb medis químics o biològics. Aquests productes han estat regulats per la Directiva 98/8/CE,
relativa a la comercialització de Biocides. Aquesta directiva va ser transposada mitjançant el
Real Decret 1054/2002 per el que es va regular el procés d’avaluació per el registre,
autorització i comercialització de biocides.
Amb aquest decret es van regular 23 tipus de productes. S’inclouen desinfectants utilitzats en
els àmbits de la vida privada i de la salut pública, els insecticides, acaricides, rodenticides,
repel·lents, conservants...
Tipus de biocides:
 Grup 1: Desinfectants i biocides generals (higiene humana, vegetariana, desinfectants
d’aigua potable, de superfícies de contacte amb aliments i pinsos, etc...)
 Grup 2: Conservants (productes envasats, pel·lícules, protectors de fusta, de fibres, de
cuiro, protectors per líquids de refrigeració i en processos industrials, etc...)
 Grup 3: Plaguicides com rodenticides, insecticides, repel·lents...
 Grup 4: Altres biocides com conservants d’aliments i pinsos, productes antiincrustants,
líquids per embalsamar i taxidèrmia, control d’altres vertebrats, etc...
Entenem per plaguicides d’ús ambiental aquells que estan destinats a operacions de
desinfecció, desinsectació i desratització en locals públics o privats, mitjans de transport i
instal·lacions. Els plaguicides per a ús domèstic són els autoritzats expressament per tal que
puguin ser emprats per persones no especialment qualificades en habitatges i altres locals
habitats.
Tipus de plaguicides segons l’àmbit d’aplicació:
 Ambiental: locals públics o privats, mitjans de transport...
 Indústria alimentaria: bars, restaurants, menjadors...
 Granges/Zoosanitaris: destinats a l’ús en l’entorn dels animals o de la seva explotació
 Sanitat vegetal/Fitosanitaris: destinats a l’ús en l’entorn de l’`mbit vegetal, així com els
utilitzats per combatre malalties i altres organismes en àrees cultivades
 Ús domèstic: productes autoritzats que poden aplicar persones no especialitzades en
habitatge i altres localitats habitades
43

lOMoARcPSD|3159585
Els productes fitosanitaris són substàncies i preparats actius (substàncies o microorganismes

com els virus, amb una acció química o biològica, específica o genèrica) que protegeixen les
plantes o els productes vegetals dels organismes nocius o n'eviten l'acció d'aquests
organismes. També poden influir en els processos vitals de les plantes (com ara els
fitoreguladors), així com destruir determinades parts no desitjades de plantes, o controlar o
evitar el creixement indesitjable de certes de plantes.
Els fitosanitaris es classifiquen per:

 La seva acció sobre els insectes: contacte (tegument), ingestió (aparell digestiu) o
inhalació (sistema respiratori)
 La forma de penetrar a la planta: sistèmic (vasos conductors), translaminar (travessen
les fulles) i penetrants o d’acció a profunditat
 La duració de l’efecte: persistents o no persistents
 L’espectre d’acció: selectius o polivalents (ampli espectre)
Els productes químics amb acció insecticida poden ser inorgànics o orgànics. Els productes
inorgànics són compostos com arsènics, sofres, fluorats, fosfurs o olis minerals. Els productes
orgànics poden ser d’origen natural o sintètics. Els productes naturals poden tenir un origen
vegetal, fúngic o mineral.
 Origen vegetal: en alguns casos són tòxics (metabòlits) i en altres interaccionen en la
fisiologia i comportament de l’insecte. Els metabòlits són substàncies que entren a
l’organisme per ingestió o per contacte, com la nicotina, la piretrina, olis vegetals de
coco, cacauet, cotó... un altre exemple de metabòlits són els fototòxics, activats per la
llum solar. Tenim 4 tipus d’extractes:
 Piretrina oleoresina
 Oli de neem: actua sobre la glàndula protoràtica, provocant esterilitat en les
femelles i també té una acció antiamenticia
 Olis essencials: molts es produeixen comercialment
 Rotenona i altres extractes vegetals
 Feromones
 Alel·loquímics: poden tenir una funció defensiva i repel·lent (allomones) o
actuar afavorint la localització de l’hoste per l’insecte, l’oviposició i
l’alimentació (kairomones)
 Altres: compostos mimètics o antagonistes d’hormones com fitojuvenoides
(inhibeixen la metamorfosi), hormones antijuvenils (provoquen metamorfosi
precoç), fitoecdisteroides (indueixen la muda), inhibidors de l’alimentació o
inhibidors de l’ovoposició.
 Origen fúngic: Avermectines, obtingudes a patir de Streptomyces avermectilis, tenen
una acció acaricida i insecticida que afecten als receptors neurotransmissors. Són
selectius, molt tòxics per artròpodes i nematodes, i de toxicitat moderada per els
vertebrats. Tenen un és agrícola i en desparasitació, són poc persistents i de vida mitja
curta.
 Origen mineral: oli essencials derivats de petroli i carbó, molt fitotòxics i molt poc
tòxics per l’home i la fauna silvestre. No produeixen resistències.
44

lOMoARcPSD|3159585
Els productes orgànics de síntesi intenten imitar els d’origen natural, imitar les defenses
naturals de les plantes i l’acció dels seus metabòlits. Tenim diferents tipus de productes
sintètics: organoclorats, organofosfats, carbamats, piretroides, neonicotinoides i IGR’s.
Organoclorats
Els organoclorats són insecticides de contacte neurotòxics d’ampli espectre i elevada
persistència, per que deixen residus que triguen mesos o fins i tot anys en descompondre’s.
Són substàncies altament contaminants i bioacumulables. Dos exemples molt coneguts són el
DDT i el lindà.
El DDT (diclorodifeniltricloroetà) és un insecticida organoclorat sintètic d'ampli espectre, acció

prolongada i estable, aplicat en el control de plagues per a tot tipus de cultius des de la dècada
del quaranta. Té aplicació industrial i domèstica. El seu potencial ecotòxic mata els insectes per
contacte, afectant el seu sistema nerviós (inhibeix l’acció de l’ATP-asa). El seu efecte tòxic,
després de ser aplicat, es conserva durant anys (alt poder residual).
La seva acció no és selectiva, la seva aplicació provoca no només la mort immediata i massiva
de l'insecte plaga, sinó també la d'insectes beneficiosos i a mitjà i llarg termini la d'infinitat
d'altres organismes (peixos, aus i mamífers). Aquestes característiques i la propietat
bioquímica d'acumular-se en el teixit adipós (greixos), provoquen que aquest insecticida
ingressi a la xarxa tròfica dels ecosistemes i s'acumuli i concentri en els òrgans dels animals
(bioacumulació) provocant intoxicació i mort massiva, en molts casos. Tot i no ser gaire
perjudicial per l’home, actualment està totalment prohibit el seu ús, ja que resulta molt
perjudicial pel medi.
El Lindà és un organoclorat que s’utilitzava antigament en l’agricultura, ja que no alterava ni

l’olor ni el gust dels productes. Actua sobre pugons, erugues i insectes del sòl. La seva
persistència no és tan elevada com la del DDT i no s’acumula als teixits grassos, per el que
s’utilitzava en els tractaments urbans, per eliminar les polls i per la ramaderia. Tot i això
actualment no està permès i el seu ús està molt limitat.
Organofosforats
Els organofosforats són substàncies que daten de la 2ª Guerra Mundial, a Alemanya, són els
insecticides més utilitzats, ja que estan més diversificats i tenen més èxit. Són biocides d’ampli
espectre menys persistents que els organoclorats (hores o dies). Són molt tòxics per l’home,
els animals, com ara peixos però sobretot per les abelles.
Els plaguicides organofosforats inactiven irreversiblement l'acetilcolinesterasa que és essencial
en la funció nerviosa dels insectes, els humans i altres animals. Els pesticides organofosforats
afecten aquest enzim de diverses maneres i per això tenen un gran potencial en enverinar.
Actuen per ingestió, contacte o inhalació. Alguns són insecticides sistèmics i altres tenen
capacitat de penetrar teixits (plagues ocultes).
Carbamats
La majoria dels carbamats tenen baixa toxicitat per la reversibilitat d’acció i ràpida degradació,
tenen una persistència mitja entre organoclorats i organofosforats. Les abelles en són un cas
excepcional i són molt sensibles a la presencia de carbamats. Són biocides d’ampli espectre i es
poden bioacumular en peixos, però la seva toxicitat sobre els mamífers és molt variable.
45

lOMoARcPSD|3159585
Igual que els organofosforats inhibeixen l’acció de la colinesterasa. La major part dels seus
metabòlits són menys tòxics i es biodegraden ràpidament. La seva baixa pressió de vapor fa
que és trobin adsorbits al sol i l'aigua.
Piretroides
Els piretroides són biocides derivats de l’àcid crisantèmic, d’ampli espectre però que no es
bioacumulen ni són persistents en el medi. Provoquen un efecte de xoc contra els insectes,
però no tenen efecte sobre les àcars. Afecten al sistema nerviós central i perifèric dels
insectes, fent que siguin molt tòxics per insectes beneficiosos com els pol·linitzadors. Tenen
una toxicitat baixa per els mamífers, però una elevada toxicitat per la fauna d’aigua dolça.
Neonicotinoides
Són insecticides que actuen sobre el sistema nerviós central dels insectes, provocant paràlisi i
finalment la mort. Són molt utilitzats mundialment ja que tenen una baixa toxicitat per els
mamífers, però possiblement afecten a les abelles. Últimament s’està limitant el seu ús en
alguns països.
IGR’s (Biorracionals)
Els insecticides biorracionals són substàncies que es deriven de microorganismes, plantes o
minerals. També poden ser substàncies similars o idèntiques a altres que es troben a la natura.
Aquests insecticides es caracteritzen per tenir una toxicitat molt baixa en humans i altres
vertebrats, descompondre’s en poques hores després de ser aplicats o ser específics per les
plagues que volem controlar. Per això són considerats ambientalment benignes.
Aquests insecticides actuen sobre la comunicació química (feromones, allomones i
kairomones), alteren el sistema immunitari dels insectes i incideixen sobre diferents processos
com el creixement, la formació de quitina, els processos digestius i la resistència en les plantes.
Els biorracionals actuen de diferents maneres:

Reguladors del creixement: alteren el desenvolupament i
creixement dels insectes provocant malformacions en la
cutícula. Són més selectius ja que només afecten a
insectes, tot i que no es coneix amb exactitud la forma
d’actuació en alguns casos. Tipus:
 Anàlegs de l’hormona juvenil (HJ), juvenoides i
juvenògens: la HJ és costosa de sintetitzar i es
degrada ràpidament. Els juvenoides són substàncies
anàlogues i mimètiques a HJ, a més són més estables i eficaces, tot i aquesta eficàcia
depèn del moment d’aplicació. Els juvenògens són precursors de molècules amb activitat
de HJ. Els insectes desenvolupen resistències a aquests insecticides.
 Antagonistes de la HJ (Precocens): provoquen una metamorfosi precoç fent que adults no
arribin a la maduresa sexual i siguin estèrils i de longevitat variable (acció
antigonadotròpica)
 Ecdisoma (HM) i ecdisteroides: fitoecdisones, anàlegs semisintètics de la HM, antagonistes
de la HM naturals, antagonistes sintètics de la Hm... tenen efectes antihormonals i
antialimentaris, tot i que penetren malament a la cutícula dels insectes.
 Inhibidors de la formació de quitina: tant la síntesi com l’enduriment cuticular
46

lOMoARcPSD|3159585
 Inhibidors de la ingesta: són pèptids molt inestables reguladors de la ingesta de l’aliment.

Actuen per ingestió i provoquen la mort per inanició, la seva acció es lenta però són molt
específics. Es poden transmetre per via horitzontal (a partir de una larva infectada) o per
via vertical (posta d’ous). Tenim productes naturals com les allomones de les plantes o
productes de síntesi com els carbamats.
Feromones: síntesi d’anàlegs

Tenen acció exògena i selectivitat específica. S’utilitzen per avaluar la densitat de la població,
per provocar confusió sexual, per fer captures massives i eliminació de individus, per atraure i
matar o per atraure i esterilitzar.
L’ús de feromones per la confusió sexual ha de tenir molt en compte el moment de la
col·locació de les hormones, el lloc, la distribució dels difusors, les característiques de la
plantació, la densitat de la població plaga i la possible migració de la femella fecundada. Hi ha
quatre maneres d’aplicar la confusió sexual, difusors convencionals, difusors controlats, la
microencapsulació i l’autoconfusió.
La captura massiva es realitza col·locant
trampes amb esquers per atraure els
insectes, és molt important el moment de
la col·locació de la trampa i el tipus de
trampa, que depèn de l’espècie que es
vulgui capturar. Les trampes es poden
complementar amb insecticides per
eliminar els insectes o per esterilitzar-los.
Altres mètodes que utilitzen feromones són l’ús de feromones d’alarma en pugons (per
polvorització o modificant genèticament les plantes per que la produeixin), l’ús de feromones
de marcatge utilitzada per la mosca de les cireres per evitar que altres mosques s’apropin al
seu territori o l’ús d’antagonistes de feromones sexuals de lepidòpters, que actuïn com a
inhibidors de la síntesi de feromones o com a inhibidors competitius a nivell de
quimioreceptors.
Resistència de les plantes

La finalitat és que les plantes siguin resistents als insectes plaga mitjançant manipulació
genètica (gens o endotoxines que es puguin expressar en plantes i en bacteris del sòl) o
mitjançat transgènics. Exemples són l’àcid jasmònic, àcid salicílic i etilè (fitohormones que
indueixen resistències a les plantes, components d’olis essencials...).
INSECTICIDES
Avantatges Inconvenients
 Acció ràpida: únic per situacions d’emergència  Provoquen fenòmens de resistència
 A vegades és la única manera d’eliminar una plaga  Són brots de plagues secundàries
 Són relativament econòmic  Tenen efectes nocius sobre organismes auxiliars
i/o innocus
 Contaminació ambiental, ja que deixen residus
tòxics en aigua i sòls
 Introdueixen toxines a la cadena tròfica
 Tenen risc directe per qui els manipula
 Es requereix rigor en el moment de la seva
aplicació
47

lOMoARcPSD|3159585
14. APLICACIÓ DE FITOSANITARIS

Aspectes generals de l’aplicació de productes fitosanitaris (Directiva 2009/128/CE):
 Factors que condicionen el tractament: elecció del producte, aplicació en el moment
adequat, equip utilitzat...
 Requisits tècnics per l’aplicació de fitosanitaris: aplicació de la dosis prefixada, uniformitat
en la distribució del producte, evitar l’acumulació de producte a la vegetació o al sòl, etc...
 Aspectes més problemàtics de l’aplicació dels tractaments: presència de residus, la deriva
del producte (desviació cap a un lloc que no és l’objectiu), riscs per l’aplicador...
 Repercussions de la distribució incorrecta del producte: sobredosificació o infradosificació
Tenim diferents tècniques per aplicar els fitosanitaris sobre un conreu. A la primera (esolsada)
s’utilitzen substàncies en pols, gastant menys energia però amb molta deriva si fa vent, en
canvi, la resta de tècniques apliquen líquids, amb poca deriva però requereixen més aigua i
generen més residus.
 Espolsada: Aquesta tècnica consisteix en l’aplicació del producte en pols sobre el
conreu. Actualment aquesta tècnica pràcticament es redueix a l’aplicació de sofre per
combatre el fong oïdi. El tractament aeri no s’acostuma a utilitzar ja que s’ha de
realitzar en dies sense vent, per evitar que els fitosanitaris vagin a zones que no són
l’objectiu del tractament.
 Polvorització hidràulica: La polvorització es produeix per la pressió que el líquid
exerceix sobre el sistema de conductes de l’equip utilitzat, de manera que quan el
líquid surt a l’exterior es trenca en gotes que cauen per la seva pròpia energia cinètica
sobre l’objectiu. Es pot aplicar manualment o amb l’ajuda d’un tractor.
 Polvorització hidropneumàtica: Aquesta tècnica utilitza
atomitzadors, un aparell amb un principi de funcionament
semblant al hidràulic, però en aquest cas el transport de les
gotes es produeix per una corrent d’aire generada per un
ventilador.
 Polvorització pneumàtica: Utilitza nebulitzadors. La formació de gotes és deguda a
l’acció de l’energia pneumàtica caracteritzada per la gran velocitat de l’aire impulsat
per el ventilador. El líquid circula per gravetat o a baixa pressió fins arribar al lloc per
on passa el corrent d’aire, que és transformat en gotes molt petites. S’acostuma a
aplicar amb helicòpters.
 Polvorització centrífuga: Utilitza aplicadors de ultrabaixvolum (ULV). La formació de les
gotes i del seu transport es deu a la força centrífuga a la que es sotmet el líquid situat
en un disc o en un suport rotatori que gira a gran velocitat. Té el problema de la
deriva.
 Polvorització termopneumàtica: Utilitza termonebulitzadors, una
tècnica limitada a llocs tancats com hivernacles, soterranis,
habitacions...tot i que suposa un estalvi de temps important
respecte la resta de mètodes. Es basa en la utilització d’aire calent en uns aparells
manuals que es poden dirigir cap a moltes direccions.
48

lOMoARcPSD|3159585
Els productes fitosanitaris són biocides que poden afectar a l’home, per això hem d’evitar que
aquests productes vagin a les aigües continentals, a menys que s’estiguin tractant larves de
mosquits. Els fitosanitaris poden entrar a l’organisme per via cutània i mucoses (porus de la
pell, sang...), via respiratòria (inhalant el producte amb l’aire, pulmons, sang...) o per via
digestiva (per contacte amb les mans contaminades amb tòxics o amb el menjar, digestiu,
sang...).
Les intoxicacions poden ser agudes, poc freqüents que requereixen l’atenció mèdica
immediata, porten l’etiqueta del producte. L’altre tipus són les intoxicacions cròniques, sovint
produeixen intoxicacions lleus (els símptomes es confonen amb afeccions comunes com mal
de cap, cansament, nàusees...), són difícils de detectar i amb el temps poden causar
alteracions irreversibles, fent que siguin un perill potencial molt important per la salut dels
aplicadors i dels consumidors de productes amb residus.
Precaucions per evitar intoxicacions:

 Abans del tractament: utilitzar productes adequats, llegir les instruccions, botigues
autoritzades...
 Emmagatzematge i transport: llocs frescos i ventilats, envasos originals tancats, no
fumar en el magatzem, evitar el trencament dels envasos...
 Realització del tractament: utilitzar roba especial, ulleres, mascaretes, guants,
maquinària apropiada, no menjar ni beure durant el tractament, vent...
 Després del tractament: netejar la maquinària de l’aplicació, rentar-se les mans i
braços abans de fer coses com fumar, menjar...
El registre únic europeu:

La Directiva 91/414/CE, relativa a la comercialització de productes fitosanitaris (i posterior
modificació), transferida a l’Estat espanyol va fixar les bases per establir una Llista Única
Comunitària de substàncies actives destinades a la formulació de productes fitosanitaris.
L’objectiu és unificar a nivell de la Unió Europea els criteris d’avaluació dels productes
fitosanitaris, amb un alt nivell d’exigència toxicològica i ecotoxicològica, per minimitzar el seu
impacte sobre la salut humana i el medi ambient.
La retirada de productes fitosanitaris amb substàncies actives tenen un impacte molt gran. En
els últims anys s’han rebutjat moltes substàncies actives i han desaparegut o desapareixeran
altres com organoclorats i carbamats. És molt previsible que algunes de les substàncies que
hagin de passar el registre, no el superin. El problema és que alguns dels productes eliminats
tenen substituts, però altres no (menys productes poden afavorir l’aparició de resistències)
fent que sigui imprescindible trobar mètodes alternatius. Un altre problema és que quan una
substància activa es retira, el límit màxim de residus (LMR) cau al límit de ser detectats
(baixen). L’ús indegut dels productes fitosanitaris pot comprometre la comercialització dels
productes.
El programa nacional de vigilància de residus (regulat per la CEE) és el responsable del control
dels fitosanitaris a les Comunitats Autònomes a la fase prèvia a la comercialització (agricultura)
i un cop han estat comercialitzats (sanitat). A nivell nacional es fixen el nº de mostres per
conreu i les CCAA les distribueixen per comarques en funció de la producció. La tendència
general és que tots els nivells màxims de residus estiguin fixats a nivells comunitaris.
49

lOMoARcPSD|3159585
Es prenen dues mostres: dues fitxes, una per l’administració i l’altre per el propietari o la
cooperativa. En aquestes fitxes han de constar els productes vegetals distribuïts en grups (6) i
les mostres que representen un % de la producció.
Mecanismes de control si el LMR supera el límit permès:
 Informativa
 Agafar noves mostres (per comprovar els LMR)
 Sancions econòmiques (es prenen mostres per triplicat: una per l’administració o
laboratori, una per a la cooperativa i una per l’administració)
15. CONTROL BIOLÒGIC

Tenim tres tipus d’enemics naturals presents de manera
natural a la biosfera que poden controlar les plagues: els que
parasiten, els que depreden i els transmissors de malalties. La
presència d’un enemic natural comporta un gran augment de
la seva població fins a arribar a la mateixa densitat que la
població plaga. Posteriorment les dues poblacions
disminueixen conjuntament. La reducció de la població de
l’enemic natural es produeix lleugerament més tard que la de
la presa. Actualment tenim quasi 500 plagues controlades per
el control biològic.
Depredadors:
Els depredadors són aquells que s’alimenten de la plaga. Poden ser actius en més d’un estadi
del seu cicle vital. Tenim diferents grups de depredadors principals: vertebrats (amfibis, rèptils
i aus) i artròpodes. Dins dels artròpodes diferenciem els aràcnids i els insectes:
Els aràcnids són molt poc específics ja que s’alimenten d’un ampli rang d’espècies, incloent
espècies que poden ser beneficioses. Els insectes presenten una major especialització, fent-los
més útils. Tenim 5 ordres diferents:
Heteròpters: Les xinxes tenen un cicle paurometàbol amb metamorfosi

simple i sense estat de pupa. Presenta una aparició successiva de les ales.
Desenvolupa tot el cicle vital a la mateixa planta fent que ja comencin a
depredar en estat de nimfa. La família de Ligeids és molt extensa però no
són depredadors, els únics depredadors són els de la família Geocoris. En
general hi ha pocs gèneres que puguin exercir control. Aquest grup és molt
polífag, fent que sobrevisquin bé sense presa, són eficaços en estat nimfal i adult i depreden
trips.
Coleòpters: La família més utilitzada i eficaç com a depredador és la dels coccinèl·lids. Té un

cicle holometàbol amb metamorfosi complicada. Una altra família coneguda són els
Staphylinidae o els Carabidae, menys laborioses de mostrejar però igualment eficients en els
conreus. Són monòfags o aligòfags (molt específics).
50

lOMoARcPSD|3159585
Neuròpters: Tenen cicle holometàbol amb metamorfosi complexa (larva, pupa i adult).
Depreden molt més durant les fases de larva que quan són adults. Són insectes molt polífags,
depreden sobre un espectre molt ampli de preses, fins i tot sobre individus de la mateixa
població, fent que sigui difícil cultivar aquest insecte.
Dípters: Tenen un cicle holometàbol. Les femelles fan la posta a prop

de les colònies de preses. Les erugues surten dels ous i ja
s’alimenten, un cop han crescut prou, aquestes erugues baixen al
sòl, on faran la pupació.
Els sírfids són una família de dípters que presenten mimetisme amb
les abelles, però totalment inofensives. Els adults no són
depredadors, són pol·linitzadors. Els estadis larvaris poden esgotar la presa, afavorint
reinfestacions de la mateixa plaga o una altra nova quan els sírfids es morin. Apareixen aviat
en els conreus, quan la densitat de població de la presa encara és baixa.
Un altre gran grup de depredadors són els àcars, són depredadors (fitoseids) de més àcars
Tetranítics o Eriòfrids (problemàtics). Tenen mides i condicions ecològiques similars. Altres
àcars són grans depredadors de trips. Un altre grup important són els nematodes, ja que
poden ser depredadors d’altres nematodes.
Parasitoides:
La plaga atacada actua com a hoste del parasitoide. La femella fa la posta dins de l’hoste i la
larva es desenvolupa dins seu, alimentant-se en el seu interior. Els parasitoids tenen
l’avantatge de que són molt més específics que els depredadors. Els tipus de parasitisme es
poden classificar en funció de dos criteris:
En funció de la relació entre el nombre de parasitoides i el nombre d’hostes:

 Primari: Un parasitoide (primari) posa un ou en un hoste
 Superparasitisme: Un parasitoide obté més d’un individu d’un hoste infectat. La posta
no depèn només del vitel matern, sinó que poden nodrir-se d’una membrana que es
forma al seu voltant (trofamnios) que captura substàncies alimentaries de l’hoste.
L’embrió es pot dividir (totipotencia), generant més d’un individu d’un sol embrió
(poliembrionia). Això es dona perquè el parasitoide no acostuma a trobar molts hostes
per parasitar. En funció de la mida de l’hoste la poliembrionia serà major o menor.
 Hiperparasitisme: Una espècie parasitoide ataca a

la nostra espècie paràsita (paràsit primari), fent
que l’acció d’aquest no es desenvolupi
correctament.
 Parasitisme terciari: És un paràsit de

l’hiperparàsit. No interfereix en la gestió de la
plaga ja que potencia l’acció del paràsit primari.
51

lOMoARcPSD|3159585
En funció de la localització del paràsit:

 Parasitisme intern o endòfag: la larva parasitoide es desenvolupa dins de l’hoste.
 La femella parasitoide introdueix l’ou al cos de l’hoste
 La femella parasitoide pon l’ou sobre el cos de l’hoste i, en eclosionar, la larva
travessa el tegument d’aquest, de forma activa
 L’hoste ingereix accidentalment l’ou del seu parasitoide
 Parasitisme extern o ectòfag: la femella parasitoide pon l’ou sobre el cos de l’hoste; en
eclosionar, la larva roman a la superfície de l’hoste del qual s’alimenta. La larva no
entra mai dins de l’hoste.
Exemples:
Parasitisme primari intern: Hymenoptera Apheliinidae. És el tipus de parasitisme més simple i
comú, tot passa dins del cos de l’hoste. La femella insereix un ou dins de l’organisme de la
víctima, aquest eclosiona, la larva creix, fa la pupa i finalment l’adult surt a l’exterior matant al
seu hoste.
Superparasitisme intern: Hymenoptera Trichogrammatidea. La femella parasita els ous del seu
hoste, inserint més d’un embrió. La larva es desenvolupa dins de l’hoste (parasitisme intern),
però la pupa es pot desenvolupar fora de l’organisme, a la seva part externa.
La fase larvària (estadi paràsit) és la que més s'alimenta a costa de l'hoste (hemolinfa, teixits i
òrgans vitals de l'hoste), els adults acostumen a alimentar-se d'altres coses com vegetals o
nèctar. Ara bé, en alguns casos les femelles dels parasitoids aprofiten la picada per parasitar i
per alimentar-se de l'hoste.
A aquests organismes els anomenem parasitoids, no paràsits perquè només les larves
parasiten l'hoste, els adults són de forma lliure, a més l'hoste mor a curt termini a causa de la
sortida del parasitoide. Cada hoste allotja un o varis descendents del parasitoide (no quantitats
molt grans). Els principals ordres de insectes parasitoids són els Himenòpters, els Dípters, els
Coleòpters i els Estreptisípters.
Un altre bloc en el control biològic és l'ús de patògens com els bacteris, virus, protozous, fongs
i nematodes entomopatògens. Aquests patògens habitualment són eficaços només en un o
pocs estadis de l'hoste. Solen actuar per ingestió (inútils per els ous) o per contacte.
Els patògens són compatibles amb els pesticides, amb els quals es poden formular combinats i
es poden aplicar amb la mateixa maquinària, s'utilitzen dosis baixes, fet que fa que surtin
barats. Solen tenir una fase que els permet sobreviure a condicions desfavorables, fent que
admetin un tractament industrial. Per altra banda, requereixen d'un temps de incubació (fent
que no siguin eficients en necessitats immediates), requereixen humitat, poden perdre
virulència si són d'origen comercial, deixen residus (cadàvers) en el cultiu o part
comercialitzada, no busquen ni segueixen la plaga i necessiten una mida poblacional mínima
d'hoste per començar a desenvolupar-se.
52

lOMoARcPSD|3159585
L'estabilitat del patogen és molt important ja que les condicions on els conservi el pagès seran
molt diferents. Un altre punt important des del punt de vista de la gestió és el cost de la
producció del patogen.
El bacteri més utilitzat és del gènere Bacillus, aquest bacteri es pot trobar de forma natural al
sòl. Es caracteritza per tenir una proteïna tòxica que augmenta la mortalitat de l'hoste. S'activa
al arribar al tub digestiu de l'hoste, travessa la membrana peritròfica i afecta al budell. Les
plantes Bt són plantes transgèniques en que se'ls hi ha incorporat aquesta proteïna (planta
autocida).
La forma d'acció dels virus és molt semblant, però en aquest cas a més causen una infecció
secundària a la cavitat general de l'insecte. Hem de tenir molt en compte els efectes que
poden tenir sobre altres organismes.
S'ha vist que els nematodes entomopatògens mantenen

simbiosi amb un bacteri, i podem pensar que el veritable
causant de la mort és el bacteri, però no és així. Els
nematodes entren a l'organisme i alliberen els bacteris que
destrueixen els teixits interns, dels quals s'alimentarà el
nematode. En hostes grans poden fer una segona generació
d'adults abans que surtin de l'hoste.
Si les mesures preventives no han estat suficientment eficaces es pot produir una situació de
plaga. En aquests casos haurem de recórrer a mesures curatives com la introducció
d'antagonistes o la utilització de plaguicides.
53

lOMoARcPSD|3159585
Introducció d'enemics naturals:

Hem de saber quins enemics naturals seran adients pel conreu. Aquesta adequació dependrà
de la capacitat d'exploració del depredadors, la seva especificitat respecte a la presa/hoste,
l'adaptació al medi i la taxa potencial d'augment. El punt més important és l'adaptació al medi
ja que les condicions de laboratori i de camp són molt diferents, donant resultats molt
variables.
Segons com s'aconsegueix la presència d'enemics naturals en el conreu, es parla de tres
possibles tècniques:
 Tècnica conservadora: consisteix en conservar els enemics naturals de la zona
contribuint a que l'ambient sigui potenciador dels depredadors naturals, i esperar que
colonitzin el conreu i hi proliferin fins als nivells poblacionals necessaris. Els factors
ambientals, ja siguin naturals o d'origen antròpic, poden fer ineficaç la tècnica. Una
manera de fer-ho seria organitzar la biodiversitat vegetal dins i al voltant dels conreus
(enginyeria agroecològica). Aquesta tècnica té diversos efectes:
 Increment de la diversitat i l'abundància de parasitoids i depredadors
 Representen hostes alternatius de parasitoids i depredadors
 Repelència de les plagues (per fitoquímics)
 Camuflen el conreu (efecte de dilució del paisatge)
 Interfereixen en la colonització del conreu per part de la plaga
Aquestes tècniques es poden realitzar mitjançant l'ús d'insecticides i tractaments
culturals que respectin la fauna útil, reduir els antagonistes i afavorir la flora en la que
viu la fauna útil.
 Tècnica inoculativa (augmentativa): consisteix en introduir un inòcul de l'antagonista i
esperar que proliferi fins als nivells poblacionals necessaris. Els factors ambientals, ja
siguin naturals o d'origen antròpic, poden fer ineficaç la tècnica.
 Tècnica inundativa: consisteix en introduir un altíssim nombre de individus
antagonistes procedents de cria en laboratori, de manera que el conreu quedi inundat
de l'antagonista; controla ràpidament la plaga, és útil en conreus de cicle curt, però ha
de tenir en compte el cost de la cria. S'usa amb la filosofia d'un pesticida.
La producció comercial d'antagonistes intenta aconseguir la reproducció en captivitat dels

enemics naturals per posteriorment alliberar-los al conreu. En els parasitoids pot caldre buscar
un hoste de substitució. És recomanable aconseguir trencar la diapausa i obtenir una
producció continuada, això es fa mitjançant
cambres climàtiques que imitin les
condicions de llum de la primavera. Cal
poder assegurar el subministrament a
l'agricultura i obtenir un sistema de
transport que asseguri la supervivència del
predador i la seva eficàcia.
Els antagonistes exòtics s'han d'adaptar al microclima i arribar a formar part de la xarxa tròfica
local. Alguns exemples en tècniques de control clàssic (conservadora) són la Rodolia cardinalis
(Còccid), Cryptolaemus montrouzieri (Còccid), Cales noacki (Hemípter) o Ageniaspis citricola.
54

lOMoARcPSD|3159585
16. CRIA DE DEPREDADORS I PARASITOIDES

Actualment al món només un 11% de la superfície cultivada està tractada amb el control
biològic (un 10% amb tècniques inoculatives i un 0,4% amb inundativa). Aquestes dues
tècniques són molt útils per augmentar la presència d'espècies auxiliars autòctones i per
introducció d'espècies auxiliars exòtiques (a Espanya, més de 60 espècies en 100 anys).
Els organismes més comercialitzats com a enemics naturals són els himenòpters, seguits dels
àcars i els coleòpters. A partir del 200 tenim una caiguda de la comercialització d'aquests
organismes degut a la normativa restrictiva d'espècies exòtiques per evitar invasions i noves
plagues. També s'ha reduït degut a la reducció de les
ajudes per la investigació i per cobrir els danys dels
possibles fracassos.
El continent amb més producció i ús d'enemics naturals és
Europa (75%), principalment a Espanya, Holanda, Regne
Unit i França), seguit d'Amèrica, Àsia i Àfrica. Els EUA tenen
menys producció perquè posseeixen grans empreses de
pesticides amb molt de poder.
Etapes per desenvolupar una cria massiva:

 Selecció de l'espècie idònia (si pot ser autòctona): hem de fer un estudi detallat de la
biologia, especificitat, competència, eficàcia i utilització en diferents conreus. Aquest
depredador ha de tenir una alta capacitat d'adaptació climàtica, una alta eficàcia i una
producció fàcil i barata.
 Producció: Hem d'optimitzar el procés de producció. A la cria tenim una relació
tritròfica (planta, presa o hoste, i depredador o parasitoid), eliminem la fase de la
planta perquè l'hoste no l'ataqui, per fer-ho utilitzem aliments artificials o preses
alternatives, com altres larves o ous.
 Control de qualitat: Hem d'establir criteris i mètodes d'avaluació
 Integració amb altres tècniques de gestió de plagues
Avantatges de la cria massiva amb dietes artificials:

 Simplificació de la producció i reducció dels riscos d'introducció d'espècies exòtiques
 Reducció de quarantenes per introducció d'exòtics
 Més flexibilitat en la producció (podem produir quantitats diferents d'aliments)
 Reducció o supressió d'al·lèrgies, ja que no utilitzem organismes vius com a aliment
 Menors costos a l'escala de producció
55

lOMoARcPSD|3159585
Per a la cria de insectes hem d'establir estàndards de qualitat i proves que donin els indicadors.
Iniciar la colònia amb el màxim nombre de individus possibles i utilitzar gàbies grans per a
l'aparellament, fluxos d'aire (per diluir feromones) i induir comportament de vol. Hem
d'ajustar les densitats de cria (rendible però sense sobrepoblació) amb condicions abiòtiques
fluctuants en diferents etapes del cicle vital. Hem de mantenir les colònies separades, i
barrejar-les només per a creuaments. Podem introduir periòdicament individus silvestres i
desenvolupar marcadors genètics, morfològics o bioquímics per a estudis poblacionals en
camp.
Cria massiva de nematodes:

Una de les primeres dificultats és l'aïllament de la natura, ja que els nematodes són molt
difícils de detectar. El mostreig a gran escala es pot fer utilitzant insectes com a esquers (larves
de lepidòpters), una manera més fàcil de trobar-los és anant al lloc on s'ha detectat la plaga.
Un cop els tinguem hem de seleccionar la soca més eficaç i resistent. Aquesta soca es pot
millorar per hibridació i selecció (en contacte amb la plaga diana).
L'obtenció del inòcul inicial es fa mitjançant la Trampa de White, un filtre humit
on es col·loquen les erugues infestades amb nematodes, aquests nematodes es
desplacen cap a les zones humides del filtre.
La separació insuficient de restes de cultiu, bacteris i estadis no infectius condueix a productes
de baixa qualitat. Es poden separar per centrifugació, gravetat, filtració creuada...
La cria in vivo es realitza a petita escala ka que té poc èxit i no aconseguim la qualitat desitjada
per els nematodes. Es poden produir contaminacions microbianes no desitjades, habituacions
a les condicions de laboratori i que no s'adaptin a la natura, deteriorament genètic i hem de
triar un hoste prou susceptible, fiable i barat. L'hoste pot canviar les seves característiques per
infeccions víriques, ús d'antibiòtics o altes temperatures. Difícilment passaran a un escalat
altament industrial.
Els mètodes in vitro són més eficients: tenim cria en medis sòlids i en medis líquids. Els medis
sòlids realitzen l'extracció per migració activa i sedimentació, s'utilitzen medis com l'extracte
de llevat, l'oli de blat de moro... aquest mètode es pot millorar utilitzant bosses de plàstic. En
els medis líquids tenim diferents mètodes de cultiu, amb una gran importància dels greixos
(essencials pel metabolisme de les formes infectives), són més barats però tenen poca
recuperació de les formes infectives.
La gran millora d'aquest mètode va ser l'ús de fermentadors: aquests aparells primer
oxigenant perquè proliferi el bacteri simbiòtic i després amb poca oxigenació perquè ho facin
els nematodes. L'agitació afecta al comportament reproductor del nematode. Els nematodes
criptobiotics no necessiten alimentar-se, són inactius fins a entrar en contacte amb l'aigua.
Els organismes responsables de la regulació dels enemics naturals són:

 Ministeri d'Agricultura, Alimentació i Medi Marí
 La FAO (Food and Agriculture Organization)
 La EPPO (European and Mediterranean Plant Protection Organization): ha produit
dossiers amb protocols per el procediment de l'auxiliar exòtic i un altre de com s'han
d'alliberar a cada estat
56

lOMoARcPSD|3159585
Tot i aquestes regulacions, a l’hora de produir ens trobem amb dos problemes:
 Degeneració de la cria per diferents causes: pot ser que les condicions abiòtiques siguin
estables, l’aliment monòton, una manca de necessitat de localitzar l’aliment o l’absència
de competència per hostes, per parella o per llocs d’aparellament. La vida fàcil impedeix
competències fent que els organismes i gens menys preparats (adaptats) puguin
prosperar. La qualitat del producte es mesura mitjançant diferents paràmetres com la
mida, la capacitat de cerca i dispersió, la proporció de sexes o la fecunditat. Aquests
paràmetres es comparen amb l’espècie silvestre.
 Riscos del control biològic clàssic (al·lòctones)
 Salut humana i animal: molt baix (mossegades, picades o reaccions al·lèrgiques)
 Sanitat vegetal: poden tenir efectes directes (alimentació) o indirectes (interfereix
amb altres auxiliars mantenint la plaga amb densitats elevades)
 Danys ambientals, especialment amb exòtics polífags: l’exòtic afecta a espècies no
diana, vectorització de patògens per a la fauna autòctona, dilució genètica de les
espècies autòctones (hibridació) o la pertorbació de funcions ecològiques (com la
pol·linització).
Per exemple, un parasitoide introduït el trobem en un 2% de les espècies autòctones, el
problema és que no tenim valors de referència per saber si aquest valor és molt important
o no.
Avaluació del risc ambiental:

Hem de realitzar un estudi de rang d’hostes abans de l’alliberament i de la quantitat d’hostes
que poden ser diana per el depredador o parasitoide exòtic. Verifiquem si se’n alimenten, es
desenvolupen o s’hi reprodueixen. També hem de tenir en compte altres aspectes com la
identificació fiable de l’ABC (cria d’enemics naturals), la naturalització potenciadora, la
dispersió potencial o els efectes en els organismes no diana.
Podem millorar l’ús dels exòtics modificant la normativa vigent, harmonitzant i simplificant la
normativa per aconseguir un equilibri entre garanties de la seguretat i realització material
(evitar la paràlisi del procés).
Limitacions Estímuls
Actitud de la indústria dels pesticides Resistència dels artròpodes als pesticides
Actitud dels agricultors Demanda de baix contingut de residus
Actitud dels governs (a tots nivells) (GLOBALGAP)
La normativa (complexa, contradictòria, Actitud dels consumidors
incompleta) Canvis en les institucions i els governs
Actitud de la comunitat científica implicada Facilitat IPM, costos IPM, suport tècnic
Manca de literatura primària independent IPM
Secret industrial
57

lOMoARcPSD|3159585
17. GESTIÓ DE PLAGUES D’INVERTEBRATS

Les diferents accions per controlar les plagues es poden agrupar generalment en tres mètodes
de gestió: la gestió química, la gestió biològica i la gestió integrada.
Gestió química:
Protecció dels conreus per via curativa, per mitjà de l’aplicació de pesticides (de síntesi). En
general la gestió química és ràpida a curt termini però pot induir resistències, toxicitat i
requereix que es respectin els terminis de seguretat i límits màxims de residus abans de la
comercialització ja que té impacte ambiental. Es pot complementar amb mètodes culturals o
enemics naturals. Tenim dos tipus de gestió:
 Sistemàtica: Valoració qualitativa (presència/absència) i regional (municipis,
comarques...). Aquest tipus de gestió és molt poc eficient perquè ens dona informació
massa general, sense determinar la quantitat de individus ni el lloc concret on poden
atacar i provocar danys. Normalment funcionen per calendari, unes dates concretes
amb uns tractaments preestablerts fent que es tractin zones que no ho necessiten
amb una dosi inadequada. Això dona com a resultat una baixa eficiència, resistències i
contaminació i despeses innecessàries. El servei d’avisos oficials adverteix de la
presència o l’absència d’una plaga en un lloc concret.
 Dirigida: Valoració quantitativa i local. Es realitza mitjançant monitoratges i sistemes
d’avisos, valorant la plaga a la parcel·la i aplicant els tractaments apropiats a l’espècie
plaga i als nivells poblacionals. Són molt més eficaços, amb uns costos més reduïts i
amb poc impacte ambiental. Això provoca una coordinació temporal i espacial, en que
només es realitzen els tractaments necessaris amb la dosi adequada ja que els
productes són selectius.
Gestió biològica:
La gestió biològica és aquella que actua a través de les poblacions d’enemics naturals
(depredadors, parasitoides i patògens) excloent explícitament els pesticides. Aquesta gestió es
fixa en la salut de la planta mitjançant mètodes culturals per fer la planta més resistents. És
una gestió molt selectiva, redueix l’impacte ambiental i multiplica els elements controladors
(com la fauna útil o els patògens).
Per aplicar-la cal un temps de lliurament de l’organisme beneficiós, un determinat nivell
poblacional de la plaga, una producció continuada i suficient de l’organisme beneficiós i tenir
un bon coneixement de la relació entre la plaga i el seu enemic natural o patogen. Per altra
banda, és una gestió lenta, imprevisible, requereix una supervisió tècnica contínua i pot ser
difícil i car d’obtenir i aplicar.
Gestió integrada:
El control integrat de plagues és un sistema de gestió de plagues que, en el context del medi
ambient associat i la dinàmica de la població de l’espècie, se serveix de totes les tècniques i
mètodes apropiats de la manera més compatible possible i manté la població de les plagues a
nivells inferiors als que causarien danys econòmics. És la lluita contra els organismes
perjudicials, utilitzant un conjunt de mètodes que satisfacin simultàniament les exigències
econòmiques, ecològiques i toxicològiques, reservant la prioritat d’actuació als elements
naturals de control i respectant els llindars de tolerància.
58

lOMoARcPSD|3159585
Inclou els elements de les dues gestions

anteriors, però dona preferència a la
prevenció i l’ús d’enemics naturals, deixant el
control químic com la última opció
minimitzant així econòmicament els danys
causats per les plagues, amb la mínima
pertorbació del medi. Aquest mètode busca
les solucions en el propi agrosistema,
modificant els cultius mitjançat mètodes
culturals per atraure depredadors o beneficiar
la planta infectada. Es vol gestionar la plaga,
no exterminar-la, amb una visió global
d’ecosistema optimitzant la producció, en
comptes de maximitzar-la.
Suport i assessorament a l’agricultor

La major part dels suports als agricultors venen donats per l’administració a través d’estacions
d’avisos i associacions dels propis agricultors. Les estacions d’avisos són associacions que
alerten de la presència d’una espècie plaga en un poble o zona determinada. Les Estacions
d’Avisos del Servei de Sanitat Vegetal (SSV) són associacions privades que tenen com a
principals funcions:
 Recollida de dades
 Seguiment de l’evolució de les plagues i malalties i de les dades climàtiques per tal de
determinar a cada zona els moments més idonis de realitzar els tractaments
 Experimentació de l’eficàcia dels plaguicides, moments de tractament i els seus efectes
secundaris
 Posada a punt de tècniques de lluita alternatives a la química
 Elaboració de la informació a transmetre als agricultors
Les Agrupacions de Defensa Vegetal (ADV) són associacions d’agricultors independents o

prèviament integrats en algun sistema associatiu (cooperatives, SAT, etc) que es constitueixen
amb l'objectiu de col·laborar amb l'Administració en aspectes de la sanitat vegetal i tots
aquells temes tècnics que intervenen en la producció agrícola. En l’actualitat les ADV i els seus
serveis tècnics conformen la principal xarxa d’assessorament tècnic a les empreses agrícoles
que existeix a Catalunya. Funcions:
 Col·laborar amb les estacions d’avisos del SSV
 Participar en activitats i reunions convocades per el SSV
 Comunicar qualsevol sospita de presència de plagues especialment perilloses i
participar en el seu control
 Fomentar la difusió i l’aplicació de bones pràctiques agràries
 Fomentar sistemes més respectuoses com la protecció integrada i la ecològica
 Facilitar dades per inventaris agronòmics i registre fruiter
 Participar en accions de transferència de tecnologia
 Vetllar pel compliment de la legislació tècnico-sanitària que regula l’ús de plaguicides
59

lOMoARcPSD|3159585
La finalitat de l’activitat agrícola és obtenir un producte final; la protecció dels conreus, és

únicament un mitjà per a assolir aquest objectiu. Actualment es tendeix a establir una
legislació que permeti identificar i diferenciar clarament la PI i la PAE. Si no s’indica el contrari,
s’entén que el producte prové de la producció convencional. Tenim tres tipus de producció: la
convencional, la integrada (PI) i l’ecològica (PAE). La certificació d’un producte com a PI o PAE
exigeix una sèrie de controls en els diferents estadis del procés: producció, manipulació,
transformació i comercialització.
La producció integrada és un sistema de producció d'aliments de qualitat mitjançant mètodes

respectuosos amb la salut humana i el medi ambient. La producció integrada dóna resposta a
les demandes de qualitat i seguretat en els aliments que exigeixen els consumidors
responsables. La qualitat i la seguretat dels productes es garanteix mitjançant una certificació
oficial. Existeixen unes normes generals i unes normes tècniques específiques per a la gestió
integrada que donen al producte l’etiquetatge com que ha estat produït, manipulat i
comercialitzat de forma integrada.
En el moment que un agricultor decideix fer una gestió integrada ha de començar a realitzar
un quadern d’explotació, on es determinen totes les accions dutes a terme d’acord amb la
normativa. També han d’incorporar un seguiment de les plagues i el seus depredadors així com
molta més informació sobre la gestió (data, control, responsable...).
Producció Agroalimentària Ecològica (PAE)

Aquesta producció no només va destinada a l’agricultura, també va destinada a la ramaderia i
a les pastures. Els objectius generals són:
 Obtenció de productes alimentaris d’elevada qualitat nutritiva i organolèptica en
suficient quantitat, és a dir, obtenint uns rendiments que no s’allunyin gaire dels
rendiments mitjans del conjunt de les produccions agràries generals
 Evitar la presència d’elements potencialment tòxics per a la salut humana en els
productes agraris i alimentaris finals, ja sigui durant la fase de producció, o bé derivada
dels seus sistemes de conservació, elaboració o envasat
 Evitar tots aquells procediments que es tradueixin en una pèrdua de qualitat dels
productes finals, escollint aquells que millor conservin els seus aspectes característics
 Assegurar la conservació del medi ambient i el funcionament a llarg termini dels
ecosistemes agraris, mitjançant l’aplicació i el desenvolupament de tecnologies
apropiades que harmonitzin aquesta necessitat amb l’obtenció d’unes produccions
econòmicament rendibles
Països amb les major terres d’agricultura ecològica:
60

lOMoARcPSD|3159585
CARACTERÍSTIQUES GENERALS DELS ARTRÒPODES

Els artròpodes constitueixen aproximadament el 80 % del total de les espècies animals que es
coneixen en l'actualitat. Aquesta àmplia distribució es deu al gran èxit que han tingut algunes
estructures que en formen el cos, cosa que els ha permès conquerir una gran quantitat
d'ambients diferents, tant aquàtics com terrestres. Potser l'estructura més important és
l'esquelet rígid que els envolta exteriorment, l'exosquelet, format per una substància fabricada
pel mateix organisme: la quitina. Aquest esquelet és compost per una gran quantitat de peces
articulades entre si, que permeten el moviment de les diferents parts del cos, moviment que
es fa gràcies a un sistema muscular ben desenvolupat que es troba unit a determinats punts de
la superfície interna de l'esquelet. Per permetre el creixement de l'animal, l'esquelet ha de
mudar periòdicament, ja que augmenta de mida a mesura que ho fa l'organisme.
El cos dels artròpodes apareix segmentat en diverses regions. Atès que algunes d'aquestes,
com l'abdomen dels crustacis, s'assemblem als metàmers dels anèl·lids, es creu que van
evolucionar a partir d'aquests organismes. Alguns d'aquests segments són proveïts de parells
d'apèndixs articulats i allargats, que constitueixen les potes amb les quals l'animals es
desplaça. Les potes poden estar especialitzades per caminar, nedar, excavar, etc. i adquireixen
formes variades.
Tipus d’Artròpodes:
 Subtipus Trilobits (a)
 Subtipus Crustacis (b)
 Subtipus Quelicerats (c)
 Subtipus Miriàpodes (d)
 Subtipus Hexàpodes (e)
Insectes:
El cos dels insectes es divideix en els següents tagmes:
 Cap (cervell i òrgans sensorials), com més a prop estan els òrgans del cervell més
ràpida serà la connexió. També tenen l’òrgan digestiu (boca)
 Tòrax: amb els apèndix de locomoció com potes i ales
 Abdomen: amb les vísceres i òrgans reproductors
L’exosquelet és el tegument del cos dels insectes, és una formació que prové de l’epidermis.
Consta de dues capes: l’epicutícula (impermeabilitza) i la procutícula (consistència), la
procutícula es divideix en exocutícula, dura, esclerotitzada i amb pigments i l’endocutícula
(elàstica i incolora).
Aquest exosquelet representa una millor independència respecte al medi i una colonització
més exitosa (radiació adaptativa). Permet una musculatura estriada, en feixos, amb moviments
més precisos i potents (per comparació amb els sistema muscular de feixos circulars i
longitudinals d’altres invertebrats). Dona punts de fixació a la musculatura, però necessita una
renovació periòdica del tegument per a créixer (muda).
61

lOMoARcPSD|3159585
Les primeres etapes de la muda són internes i no les veiem, i s’intenta

reciclar al màxim els materials de la muda, reutilitzant l’endocutícula.
Aquest procés està regulat per hormones. L’increment de la mida de
l’animal es dona quan la cutícula ho permet. L’ecdisi és el trencament
de la cutícula i la seva separació per les línies ecdisials.
Cada segment presenta un parell d’apèndix, diferents depenent de la funció que hagin de
desenvolupar. Les plaques del cos són rígides però estan unides per membranes, fet que els
permet un mínim moviment. L'aparell circulatori és complex. Consta d'un cor tubular, molt
petit, que impulsa la sang per l'interior dels vasos sanguinis, encara que la circulació és oberta.
L'excreció es realitza per nefridis bastant evolucionats, que poden estar associats al tub
digestiu (tubs de Malpighi) o als apèndixs (gandules coxals).
La majoria dels insectes respiren per tràquees, uns tubs

que connecten el medi extern amb l’interior de l’insecte.
Poden estar molt ramificades o separades. Alguns insectes,
com els himenòpters, tenen sacs aeris. L’intercanvi gasós
és independent de l’aparell circulatori. Les pròpies
tràquees es van fent fines fins al punt de poder entrar dins
de les cèl·lules, on es produirà l’intercanvi de gasos.
Altres insectes respiren per respiració cutània. Aquests insectes requereixen un tegument
permeable, són insectes de talla petita sense estructures respiratòries específiques.
Els insectes poden ingerir tot tipus d’aliments, i la digestió pot ser interna o externa. L’aparell
digestiu es divideix en tres parts: Estomodeu (tractament mecànic i químic de l’aliment),
Mesodeu (digestió i absorció de nutrients) i Proctodeu (reabsorció d’aigua). L’aparell bucal és
molt variable en funció de l’alimentació: consta de labrum, mandíbules, maxil·les i llavis.
Els òrgans sensorials perceben molts estímuls diferents, així com

les classes i intensitats d’aquests estímuls. Aquest fet ha permès
que els artròpodes s’adaptin a les condicions concretes de cada
ambient que colonitzen. Tots els òrgans sensorials són derivats
del tegument. La coordinació general de les funcions vitals va a
càrrec del sistema nerviós i del sistema humoral.
Els òrgans sensorials poden ser propioreceptors (originats en el propi individu) o exteroceptors
(originats a l’exterior). En funció del tipus d’estímul tenim:
 Mecanoreceptors: tacte, pressió, equilibri, velocitat de l’aigua, audició...
 Quimioreceptors: gust, olfacte, humitat, temperatura...
 Fotoreceptors: visió
El sistema endocrí està compost per un sistema de neurohormones i hormones implicades en

múltiples funcions del propi individu:
 Fisiològiques: excreció d’aigua, freqüència cardíaca, nivells de carbohidrats...
 Etològiques: aparellament, migracions, ritmes cardíacs...
 Reproducció i desenvolupament: maduració sexual, muda i metamorfosi
 Altres: canvis en la coloració
62

lOMoARcPSD|3159585
Els insectes tenen un sistema de glàndules que segreguen substàncies diverses a l’exterior:
aquestes glàndules poden ser cerígenes, salivals, repugnatòries, de verí, urticants o odoríferes.
Les odoríferes alliberen semioquímics com feromones
(comunicació intraespecífica) i aleloquímics (comunicació
interespecífica). Les feromones tenen la funció principal
d’atraure als mascles, però a més també poden tenir funcions
com l’agregació, l’antigregació, el marcatge de rutes o com a
sistema d’alarma.
Els insectes són unisexuals i es reprodueixen mitjançant ous que ponen amb un aparell
específic situat a l'extrem de l'abdomen o per partenogènise. Els insectes sense ales, com els
tisanurs i els col·lèmbols, són els més primitius i neixen amb la mateixa forma que tenen quan
són adults, per la qual cosa únicament han de mudar l'exosquelet periòdicament a mesura que
van creixent. No obstant això, els insectes amb ales neixen sempre sense elles, per la qual cosa
necessiten realitzar processos de metamorfosi per arribar a la forma adulta.
En els més evolucionats, el desenvolupament es produeix en dues etapes,una d'inicial en

forma de larva, que pot ser fins i tot de vida aquàtica, com passa amb els mosquits i les
frigànies, i una altra d'anomenada pupa, en la qual l'insecte deixa de moure's i d'alimentar-se
per patir la transformació definitiva. En aquesta última fase la pupa se sol tancar en un capoll
fabricat per ella mateixa, com és el cas de les papallones i de les arnes, o es cobreix d'una
cutícula dura que trenquen una vegada han completat el seu desenvolupament, com passa
amb les mosques, les formigues i les abelles.
Cicles vitals:
 Directe o ametàbol: sense metamorfosi
 Indirecte o metàbol: amb metamorfosi
Els cicles vitals dels insectes presenten etapes actives i altres de inactives, les etapes actives
són aquelles en que l’individu es mou i s’alimenta (larves, nimfes i adults), i les etapes inactives
són aquelles en que no s’alimenten ni es mouen (ous i pupes). Cada etapa té la seva funció:
 Ou: desenvolupament de l’embrió
 Larves i nimfes: creixement i metamorfosi
 Pupa (quan n’hi ha): metamorfosi
 Adult: reproducció
63

Gestio Especies Nocives PDF

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Gestio Especies Nocives PDF

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

lOMoARcPSD|3159585

Gestió Espècies Nocives

Gestió D'Espècies Nocives (Universitat de Barcelona)

StuDocu no está patrocinado ni avalado por ningún colegio o universidad.

GESTIÓ D'ESPÈCIES NOCIVES CIÈNCIES AMBIENTALS

 Alteració de productes manufacturats: produeixen moltes pèrdues econòmiques i

Descargado por Sara Garcia (sgarciaarr@gmail.com)

2. CONCEPTE DE PLAGA I DINÀMICA DE POBLACIONS

Descargado por Sara Garcia (sgarciaarr@gmail.com)

Descargado por Sara Garcia (sgarciaarr@gmail.com)

La dinàmica poblacional està condicionada per uns paràmetres demogràfics (natalitat,

En la gestió de plagues no hem de tenir un plantejament simplista, hem de tenir en compte

L’estudi de gestió de plagues és un cas particular de la gestió animal,

Factors que afavoreixen les plagues:

Descargado por Sara Garcia (sgarciaarr@gmail.com)

Dos fenòmens que produeixen els pesticides són la ressurgència i la resistència.

Els pics positius acostumen a significar factors

Hi ha un espai de temps entre que apareix la plaga i comença a

Les condicions perquè un organisme sigui considerat plaga són:

Descargado por Sara Garcia (sgarciaarr@gmail.com)

Tenim tres zones: la més baixa no provoca

No hem d’esperar a que la plaga provoqui pèrdues

Descargado por Sara Garcia (sgarciaarr@gmail.com)

Podem classificar les plagues segons diferents factors:

b. Secundàries: són plagues que per si soles no

c. Ocasionals: Les plagues ocasionals produeixen

Descargado por Sara Garcia (sgarciaarr@gmail.com)

3. MÈTODES D’AVALUACIÓ DE PLAGUES

El sistema de mostreig ha de fer-se conforme a un protocol i seguint el mètode més adequat.

Descargado por Sara Garcia (sgarciaarr@gmail.com)

Els mostrejos ha de compaginar la practicabilitat (en temps, espai i cost) i la precisió

Els organismes es poden distribuir de forma atzarosa, agregativa o regular. A la natura

Els mètodes de recompte poden ser:

INSTRUMENTS DE RECOMPTE DIRECTE

Descargado por Sara Garcia (sgarciaarr@gmail.com)

Descargado por Sara Garcia (sgarciaarr@gmail.com)

Les taules específiques d’edat

Descargado por Sara Garcia (sgarciaarr@gmail.com)

Previsió dels fenòmens plaga a nivell global (pest forecast)

Descargado por Sara Garcia (sgarciaarr@gmail.com)

Mètodes de recompte de nematodes:

Funcions del medi forestal:

Descargado por Sara Garcia (sgarciaarr@gmail.com)

El potencial biòtic depèn de la velocitat de multiplicació i de la sex-ratio. L’equilibri biològic és

Resistència del medi:

A diferència del medi agrícola, en un medi

Descargado por Sara Garcia (sgarciaarr@gmail.com)

Tenim diferents mètodes i estratègies per combatre les plagues:

Descargado por Sara Garcia (sgarciaarr@gmail.com)

Utilització dels productes químics:

Principals insectes que causen danys:

Descargado por Sara Garcia (sgarciaarr@gmail.com)

Descargado por Sara Garcia (sgarciaarr@gmail.com)

Tenim diferents tipus de galeries:

5. PLAGUES EN PRODUCTES EMMAGATZEMATS

El control de les plagues que afecten els productes

Descargado por Sara Garcia (sgarciaarr@gmail.com)

Les plagues dels productes vegetals inclouen 30 espècies de 15 famílies diferents:

Factors abiòtics que influeixen sobre l’abundància i distribució de les plagues:

Descargado por Sara Garcia (sgarciaarr@gmail.com)

Les plagues de productes emmagatzemats d’origen vegetal estan provocades principalment

Descargado por Sara Garcia (sgarciaarr@gmail.com)

La detecció i el seguiment es realitza mitjançant mostrejos i prenent decisions en funció dels