L’AUCA DEL SENYOR ESTEVE

I PART: L’ESTEVET

1. Quan naixia l’Estevet no feia ni calor i fred

Mentre la dona d’en Ramonet, Roseta, està de part al pis de dalt, en Ramonet és a la
merceria “La Puntual”, fundada pel seu avi i la més important del barri de la Ribera,
atenent a la clientela (molt més nombrosa que els altres dies). Les clientes tafanejaven
més que una altra cosa, però de pas compraven. De tant en tant en Ramonet va pujant
al pis de dalt per veure com anava tot, però no s’hi està gaire perquè amb tanta dona
veu que fa més nosa que servei. És un dia plujós, de pluja fina, en què tothom al carrer
queda enfangat. Cap al migdia neix la criatura i en Ramonet esdevé pare. Pensa que
si és noi, es quedarà a la botiga i si és noia ja buscarà un gendre que es vulgui quedar
a la botiga. 

2. El pesen amb la romana i el miden amb mitja cana 

En Ramonet l’agafa amb compte i fa un petó al nen i a la dona. No sap què més fer. El
primer a visitar-los és el senyor Esteve, el fundador de “La Puntual”, un home pràctic
que sabia què dir en cada moment i a cada clienta. Després de fer una petita fortuna,
es va retirar a viure en un pis de la pl. del Born. Després va venir la seva dona, la
Felícia, que anava per monja fins que ell, despatxant-la li va dir que el que havia de fer
era casar-se. Després hi va anar la Pepa, una clienta delicada de salut, després la
senyora del 1r pis, les 3 cosines solteres… Per últim va venir el senyor Forment, un
amic de confiança de la família de mitjana edat, el qual cada dia arribava puntual, deia
“Déu-vos-guard”, deia el temps que feia, seia al mateix lloc fins que se n’anava. Hi
havia molta gent a la botiga, a l’entresol i al menjador. Medeixen i pesen la criatura i tot
és correcte (6 lliures i mitja). Després, el senyor Esteve, avi i padrí de la criatura, parla
del bateig: llogaran un cotxe de cavalls i pel mateix preu faran una volta. 

3. Entre el trànsit comercial, va a la pila baptismal

Fa un dia primaveral. La Roseta s’ha d’estar al llit i no pot anar al bateig. El senyor
Esteve i la seva dona vesteixen de negre i el nen embolcallat en una capa blanca. A
les 3 pugen al cotxe de cavalls,van a fer una volta començant pel ps. St. Joan, i tothom
ho mira des dels balcons. Veuen atrafegada la gent que treballa, entra i surt dels
comerços (arriben a estar ½ hora en un embús). El senyor Esteve entén, però, que
primer són les mercaderies perquè si no es malmeten. Finalment arriben a l’església
de St. Cugat del Rec, molt fosca. Bategen el nen amb Estevet, Lluís i Pau. De tornada
tornen a trobar moviment comercial. En arribar a casa, el senyor Esteve entrega
l’Estevet a sa mare, Roser, que no havia pogut venir al bateig i li va dir “aquí tens
l’Estevet batejat, fes-ne un bon comerciant, que honori el nom de “La Puntual”, que
sigui seriós, moderat, prudent, bon pagador i bon cobrador i sobretot ben pràctic”. 

4. Per celebrar el naixement, repinten l’establiment

Com que l’Estevet ha vingut al món a continuar el negoci fundat el 1830, decideixen
repintar la botiga. El pintor era tot un artista i tothom en va quedar ben content amb el
canvi. Tothom (la senyora Pepa, les 3 Maries, la senyora del primer pis, el senyor
Forment…) en queda meravellat. El senyor Esteve fa baixar el nen de 3 mesos i li fa
un sermó “viu aquí, treballa aquí i estalvia, el bon comerciant sap multiplicar bé, treu
un bon interès de la despesa que ha fet el teu pare. 
5. L’Estevet té per juguetes les capses de fils i vetes

Com que la família ha crescut, decideixen tenir minyona (despesa que fa esverar el
senyor Esteve): la Pepeta, una nena de 8 anys que havia quedat desemparada. A
partir d’aquí es divideixen la feina. La Pepeta es fa càrrec de cuinar, netejar, rentar la
butaca del senyor Forment. El senyor Ramon dels comptes, compres comercials i
l’administració. La mare de l’Estevet (Roseta?) de vendre i criar l’hereu. La Roseta és
una senyora grossa, que després de tenir l’Estevet, sembla que es deixa una mica.
L’Estevet és un nen que no plora mai ni riu. Abans de l’any veuen que es deleix per les
troques i diners: nascut per al negoci. Va aprendre a caminar quan va voler anar a
algun lloc, i a menjar quan va voler menjar-se els plats de sopa. Tampoc feia
entremaliadures ni posava l’efecte dels pares a prova. Se l’estimaven sense saber-ho. 
Semblava més un soci petit quan continuaria el negoci, que un nen. Als 4-5 anys
s’entretenia durant hores i hores amb un cabdell de fil (cabdellant i descabdellant) i als
6 anys va despatxar el primer tros de veta, estudiant la moneda que li havien pagat de
tots cantons per mirar que no fos falsa. Gràcies a aquest prodigi de nen, l’avi li va fer el
primer petó. Ho tenia tot per ser La Puntual i no passar ni pena ni glòria. 

6. Li omplen de fideus el pap i de números el cap

El senyor Esteve veu la necessitat que l’Estevet tingui coneixements per poder portar
la botiga. Per arribar a l’escola, una de pràctica que no perdessin el temps, havien de
passar per un pati amb gàbies plenes d’aviram. El mestre educava els alumnes per ser
bons comerciants i alhora jugava a la borsa, fet que va ajudar el bon enteniment amb
el senyor Esteve. Li interessa que sàpiga sumar i multiplicar (restar i dividir ja és un
luxe). A la classe són uns 50 nois que ho feien tot d’esma (maquinal, instintiva, sense
ganes). L’Estevet va al seu aire, sense fer enfada el mestre però tampoc satisfer-lo,
sense riure-se’n però tampoc escoltar-lo. Tots els nens estaven resignats i ensopits. Al
costat de l’estudi hi ha una fàbrica de monedes, La Seca, i des de l’estudi se sent el
soroll de les monedes.

7. Fa pedrades amb prudència i va agafant experiència

Quan els nens surten de l’estudi, comencen a córrer i cridar pel carrer de Flassaders.
Necessiten aire, paisatge, i van a petar a la Ciutadella on hi havia soldats fent
exercicis, com si fossin a les trinxeres, i dones voltades de criatures brutes. L’Estevet
tenia 12 anys, tots fets d’esma. Fa el mateix que els altres, però la meitat (si ells
criden, ell ho fa de mitja veu, si tiren pedres, ell les tira sense ganes de fer mal, si
guanya a bales, deixa de jugar per no perdre…). Torna a casa a l’hora que toca. 

8. El noi és tan comerciant que la casa va endavant

Als 14 anys l’Estevet es posa darrere el taulell, un cop finalitzats els estudis i els jocs,
seguint els consells del senyor Esteve, l’home pràctic fundador de la botiga. El senyor
Ramon continua portant l’administració general i la Roseta, darrere del taulell. El
negoci creix, té crèdit, clientela, empenta i l’Estevet aporta idees de progrés i comença
a portar els llibres de comptabilitat. Decora l’aparador, arregla els prestatges amb un
cartellet, perfecciona el tracte amb les clientes. La família admira l’Estevet perquè
sembla que hagi portat el negoci tota la vida (fins i tot el pare i l’avi havien tingut algun
moment de disbauxa de joves: sortir de festa, fumar…). L’Estevet no té intencions,
només viu per estar darrere el taulell, menys quan ha de consultar els llibres de
comptes i els diumenges, que va a missa. És el símbol de la constància, moderació i
estalvi, als 15, 16, 17 anys…
9. Veu l’Estevet una dona. Ara ja l’hem feta bona

L’Estevet fa 20 anys, i la seva mirada de l’amor és el matrimoni (societat d’home i dona

que fa créixer el negoci). Un dia entra un escultor que el trasbalsa. Com que fa una
compra grossa, l’Estevet es compromet a portar-li al seu local. La primera sala del
local és com un cementiri d’estàtues de dones ploraneres i d’àngels tocant la trompeta.
La segona sala és plena de fum de les pipes amb uns quants joves i dones en un
divan que es posen amb ell quan un escultor li pregunta si li agrada una estàtua i en
dir que sí, una de les dones diu que és ella. Aquesta dona, se li acosta i riuen de la
vergonya de l’Estevet que només vol fugir corrents d’allà. Tots riuen molt quan
l’Estevet diu que ha de tornar a la merceria “La Puntual” (els fa riure molt el nom
perquè ells no saben què és la puntualitat). Finalment la dona el deixa marxar dient
“l’home que tingui 20 anys que no hagi begut, ni estimat, ni vist mai una escultura que
se’n vagi i se’n torni a La Puntua”. Quan arriba a casa, l’Estevet està molt nerviós i
finalment puja a l’entresol i li fa un petó a la minyona Pepeta, i torna a baixar a la
botiga. 

10. L’Estevet, molt diligent, ja prepara el casament

Al petó que va fer a la Pepeta els va fer canviar. Ella a partir de llavors es va arreglar
més (perquè si havia despertat la passió de l’Estevet potser podria despertar la passió
d’un altre home), i l’Estevet sembla com si ja tingués experiència en aquest camp.
Durant 3 anys porta el negoci millor que mai fins que un dia el senyor Esteve parla
amb l’Estevet per dir-li que quan faci 23 anys (2 de setembre) començarà a tenir una
edat que, un home com cal, ha de tenir família. Li aconsella una dona modesta,
treballadora que el cuidi quan estigui malalt i l’ajudi a morir quan toqui. A l’Estevet tot li
sembla bé i el senyor Esteve prepara una trobada amb la Tomaseta, la filla d’un
graner, a casa de les tres Maries. Abans d’anar a la trobada, l’Estevet es compra roba i
sabates (les quals el torturen durant tota la trobada). Poca cosa es diuen quan es
troben i les tres Maries ja parlen per ells. Acaben, però, quedant per l’endemà. A
l’Estevet li sembla bé la dona (potser una mica prima pel seu gust) i tothom se sent
satisfet. 

11. Es declara així com cal al jardí del General

L’Estevet sap que s’ha de declarar i es prepara una declaració. A l’endemà al matí va
a la botiga i a la tarda va a ca les Maries, però posant-se un calçat vell. La Tomaseta ja
l’espera i tots 5 (els enamorats i les tres Maries) van a fer un volt al jardí del General.
Al principi no saben què dir-se i parlen de les fulles que cauen dels arbres, del jardí
que està mal endreçat (perquè el cuiden homes, afegeix ella). De tant en tant,
aprofundeixen amb la conversa. Aprofitant que una oca no vol un gra d’anís que li
tiren, l’Estevet aprofita per preguntar-li si és llaminera, i ella li diu que no perquè no
l’han criada així (l’Estevet tampoc). Finalment van a un lloc molt bonic del parc (ombra,
frescor, ocells cantant, últims raigs de sol, desmai) i l’Estevet es prepara per declarar-
se, si no l’avi li dirà que és un totxo. En lloc de fer-ho de la manera tradicional, li diu
que és botiguer i li diu que primer és la botiga, però li diu que el dia que es casi
estimarà tant la dona com el negoci. Li diu que no és un esvalotat però que no es refiï
dels joves massa prudents perquè també han fet “coses”. Ella li diu que pensa
exactament el que pensa ell, que quan ell parla, sembla que parli ella. I dit això
decideixen marxar perquè l’Estevet pensa que el que falta per dir, ja ho farà el senyor
Esteve al pare de la Tomaseta. 

12. El casen a Sant Cugat amb pau i tranquil·litat

El senyor Esteve i el pare de la Tomaseta, el graner viudo, acorden els detalls del
casament: l’Estevet tindria el capital lliure a la societat “La Puntual” i la Tomaseta
aportaria 5.000 duros. Amb això vendrien merceria a l’engròs i eixamplarien la botiga.
Es casarien al cap d’un mes i després anirien amb tren a Montserrat a passar 2-3 dies.
Amb les obres d’ampliació l’Estevet va tan atrafegat que no té temps de posar-se
nerviós pel casament. El dia abans del casament, el senyor Esteve té una xerrada amb
l’Estevet per donar-li consells de com s’ha de portar l’home casat amb la dona (tractar
la dona amb miraments però fer sempre el que li sembli, escoltar la meitat del que
digui però fer-li cas de tant en tant perquè de vegades l’encerten, que li deixi tenir el
control del rebost i ell el de la caixa, que ella vengui i ell compri i que, sobretot, ell mani
sempre...). El dia del casament, l’Estevet obre la botiga igualment al matí i quan
arriben els convidats es posa el vestit de casament i van cap a St. Cugat del Rec. Al
cap d’un quart d’hora arriba la família de la núvia, ella amb un ramet de tarongina. Es
casen, tothom està content (el senyor Esteve diu que no s’han casat dues persones,
sinó “dues cases de crèdit”), i en acabat els nuvis pugen en un cotxe folrat de blanc i
van a la fonda del c. Montcada, un antic casal de nobles. El senyor Esteve seu al cap
de taula i els nuvis al capdavall de la taula per tenir un racó ignorat i íntim. Van sortint
els plats i l’Estevet de tant en tant deixa anar una finesa a la núvia. Quan ja tothom va
“content” amb el vi, el senyor Esteve aprofita per dir algunes paraules: demana que la
merceria pugi i, per extensió els nuvis. Demana que els nuvis siguin prudents en
gastar, en la salut, en el fiar, a fer favors i rebre’ls i, a la fi, que siguin prudents. A l’hora
d’acabar i marxar a Montserrat, la Tomaseta es mareja, fet que han de deixar el viatge
per a més endavant i van a casa. Ella diu que els diners que estalviïn del viatge els
podrien estalviar posant-los en una guardiola. A l’endemà la clientela passa a dirigir-se
a l’Estevet com a “Esteve”.

II PART: L’ESTEVE

1. És la senyora Tomasa una dona de sa casa

Han passat 4 anys del casament. El senyor Ramon s’ha mort d’un atac de feridura i el
senyor Forment també s’ha mort sense causar cap molèstia. La Pepeta, influïda pel
petó de l’Estevet, es casa amb un soldat de la caserna i la família agafa una altra
Pepeta (+ jove i de poca vida). El pare de la Tomasa s’ha tornat a casar i amb el gra i
2 filles més molestava poc el seu gendre. Posen 2 dependents nous a la botiga, el
senyor Pau (solter, mig calb, mig magre, de mitjana edat…) per tenidor de llibres
(comptabilitat) i en Tonet, més jove, un viatjant. L’Esteve ha esdevingut el perfecte
comerciant: calma, constància, serietat i bon ull, mentre que la Tomasa és la dona, la
botiguera, estalviadora (feia durar la roba, guardava els diners en raconets, cuinava el
menjar just per no empatxar-se ni passar gana). Ell es cuida de comprar i ella de
vendre, de cuinar, de manar la minyona, de cuidar la sogra, el marit… A “La Puntual”,
però, li falta successor.

2. Per fer créixer la botiga treballen com la formiga

Viuen una vida rutinària: les hores del menjar marquen el pas del temps. L’Esteve és
feliç vivint sense passions ni emocions i esperaven amb gran respecte les balances de
final d’any. 

3. Van a fer una costellada a la muntanya Pelada

Decideixen un dia anar de pícnic, deixant la senyora Roseta la cura de la botiga i

emportant-se la minyona. Van a la muntanya pelada. Al cotxe que els puja allà està ple
de gent que riu, crida i canta, cosa que els atabala. Un cop arriben a lloc no saben on
posar-se, però un cop troben un lloc, l’Esteve, que feia anys que no seia a terra, a tot
arreu està incòmode. Allà també els atabalen els crits i corredisses de la mainada.
Mentre mengen, l’Esteve es vol assegurar si la Tomasa ha enviat una comanda i ella
s’ofen per la pregunta. Després de dinar no saben què fer ni de què parlar, perquè ja
s’ho han dit tot. Finalment l’Esteve decideix pujar al capdamunt de la muntanya des
d’on es queda meravellat de les vistes “espaioses” que es veuen. L’Esteve es fixa en
coses que mai abans s’hi havia fixat. Quan tornen, al capvespre, l’Esteve abraça la
Tomasa i ella no se’n sap avenir perquè ja són a ciutat. Arriben a “La Puntual” i ell seu
en una cadira de darrere el mostrador, cruixit, i diu que s’hi està molt bé a la botiga. 

4. I els dona Nostre Senyor un fruit de la benedicció

Arran de la sortida que van fer, la família els venen a veure exaltats, i a tots els diuen
que va ser un rampell. Parlen de les vistes que es veuen des de la muntanya, que són
“espaioses”, i que ningú més de la família coneix. Al cap de 3 mesos la Tomasa li diu
que està embarassada i ell rep la notícia amb una fredor inesperada al principi, que
compensa abraçant la dona. De seguida l’Esteve s’emociona i diu que han d’engrandir
la botiga perquè també ho van fer quan va néixer ell. Van a dir la notícia al senyor
Esteve, que repapieja bastant, i ell li diu que a la família tots han estat pares tard
perquè primer són els estudis i després la calma, i que si és noi li ensenyi el rètol de
l’entrada de 1830. La Tomasa no va tenir ni angúnies ni mareigs. El dia que neix el fill,
l’Esteve té la contrapartida que la casa Giménez, Rubio i Ramírez ha fet fallida i, per
tant té una emoció continguda amb la bona nova del fill. 

5. El bon Ramonet creixia rodejat de merceria

En Ramonet és un nen alegre i mogut, fet que els de “La Puntual” no hi estan
acostumats. El bategen a St. Esteve, com sempre, i acorden posar-li Ramon encara
que el padrí és el senyor Esteve, però perquè no hi hagués tanta confusió entre
Estevets, Esteves i senyors Esteve. Als 4 mesos sembla que conegui a tothom, als 5
comença a riure (cosa que semblava prohibida en aquella casa), als 9 a dir papà i
mamà, amb poc més d’un any a fer preguntes i a l’any i mig a contestar-les. Té els
cabells rinxolats com de noble i tot el posa content (feia córrer els cabdells i
embolicava les troques: les casa es converteix en una sala de jocs). Als 3 anys surt al
carrer i torna brut i content. Als 4 va fins a la caserna i als 5 aprèn a cantar i ho fa tot el
dia. Tot aquest comportament amoïna els pares perquè tenen por que acabi sent un
exaltat que s’ho gastarà tot en 4 dies. Per això l’Esteve parla amb en Ramonet i li
pregunta què voldrà ser de gran i ell li respon que anar amb cotxe. L’Esteve li diu que
per anar amb cotxe s’han de tenir diners i que només els comerciants en tenen i li
torna a preguntar si voldrà ser comerciant o anar amb cotxe. I en Ramonet li diu que
les dues coses. A l’Esteve no li acaba de convèncer aquesta dèria d’anar amb cotxe,
però li agrada que vulgui ser comerciant. 

6. Li carreguen un moltó per anar a la processó

Per Corpus, la senyora del pis de dalt diu que en Ramonet podria anar a la processó
com a St. Joan amb el seu be. La mare s’entusiasma amb la idea però l’Esteve ja
pateix amb el cost que tindrà això (pells, bastó, sandàlies, el be…). El senyor Esteve
està d’acord amb què hi vagi perquè és bo conservar les tradicions que no perjudiquen
el crèdit. Acorden que el senyor Pau, el tenidor, acompanyi en Ramonet, posen bancs
a la botiga per veure passar la processó i xocolatada al final. El vestit de St. Joan porta
discussions, i quatre dies abans de la processó en Ramonet s’endú en xai a jugar a la
botiga (que semblava un corral). El dia de la processó vesteixen en Ramonet i
guarneixen el xai amb cintes (sembla un anunci de “La Puntual”). A prop de St. Cugat
en Ramonet té pipí, però el senyor Pau no el sent i se’l fa a sobre. Comença la
processó amb el ball de gegants, amb vailets amb ciris, seguits dels dels gremis i
finalment seguits dels senyors, regidors i alcaldes de barri amb una colla de verges,
àngels i sants (on hi havia en Ramonet). En Ramonet causa furor, però a mitja
processó en Ramonet no vol seguir i el senyor Pau no sap què fer perquè no es poden
quedar allà al mig però tampoc pot pujar-los a coll nen i be. Al final decideix quedar-se
allà encara que els passi la processó per sobre (la gent es queixa i, fins i tot, un nen
socarrima el xai) fins que en Ramon decideix endur-se el nen i deixar el be allà al mig.
Llavors en Ramonet decideix continuar caminant, es fa de nit i un tro és l’inici d’una
gran tempesta. La gent es refugia corrents i el senyor Pau, en Ramonet i el be no
troben aixopluc i queden xops. La família a “La Puntual” s’endú un desengany. Tots
anaven bruts i enfangats. El rampell de deixar el negoci és un escarment. 

7. Per les idees del fill “La Puntual” corre perill 

El pare vol que en Ramonet es faci home al més aviat possible i, el fa vestir d’home:
pantaló llarg, americana, botines i barret. Aquest fet fa que els nens del barri li tinguin
molt de respecte de veure’l vestit així. En Ramonet és un infant amb bon cor i generós,
que es deixava estafar o rebre quan es posava al costat del més feble en les baralles.
Tot i que vivia a la botiga, ell no veu que estigui fet per a ell. Als 10 anys comença a
anar a estudi: a part de les 4 regles, ensenyen piano, solfeig, lletí i dibuix. A en
Ramonet li agrada la història, la lectura, l’oratòria i el dibuix: coses que no li servien per
al negoci. És alegre, trempat, graciós amb ganes de córrer i fer gresca. Tot i que
l’Esteve havia dit al mestre que no li ensenyés més del compte, en Ramonet aprèn tan
ràpid que el mestre té por que aviat no el guanyi a ell. De moment l’Esteve ni sap ni
sospita de l’empenta que té el seu fill fins que un dia troba una novel·la sobre el taulell
(primer llibre d’aquella mena que entrava). 

8. Mor el padrí de l’Esteve i el porten a casa seva

En Ramonet segueix llegint llibres d’amagat que fa que s’ompli l’enteniment de

fantasies i ideals, mentre els seus pares van omplint caixa. El senyor Esteve els
anuncia que s’està morint però que s’espera a signar l’últim balanç. I així és, després
de tres dies al llit crida la família després de confessar-se. Els diu que no es preocupin
perquè ha fet testament i que ho deixa tot arreglat, havent fet més diners dels que es
poden imaginar. Explica que “La Puntual” és com un edifici del qual ell hi ha posat els
fonaments, el senyor Ramon i l’Esteve els pisos i ara li toca a en Ramonet a posar-hi
la coberta. Diu que no plorin per ell i que li facin enterrament senzill. Es mor, la família
plora una mica i després diuen que era un gran home. Deixa com a successor l’Esteve
deixant la seva dona com a usufructuària. L’enterrament, dins de ser senzill és digne.
Abans de col·locar-lo al nínxol el miren per últim cop. L’Esteve passa a ser el senyor
Esteve. 

III PART: EL SENYOR ESTEVE

1. “La Puntual” va fent-se amunt pels consells d’aquell difunt

Han passat moltes des de la mort del senyor Esteve: s’havia mort la seva dona, la
senyora Felícia, la seva jove, la senyora Roseta i la senyora del primer pis. Amb
l’herència del senyor Esteve, el senyor Esteve nét havia engrandit el negoci. Fins i tot
el barri de la Ribera havia canviat: el jardí del General havia passat a ser cases iguals
amb pòrtics, els venedors del Born s’estaven en un mercat de ferro, havien enderrocat
la Ciutadella i n’havien fet un parc. El barri passa de ser fosc a tenir llum, ventilació,
magatzems espaiosos, electricitat. Els comerços passen de tenir el gènere al carrer a
tenir-los dins de les botigues. Passen de vendre a pams a usar el sistema mètric
decimal. Els aparadors de les botigues eren una temptació i n’hi havia de modernistes
amb vidrieres de colors i les portes de costat. Des de Pla de Palau fins al carrer de les
Corts, tot pateix una transformació amb construcció de pisos (com més guarniments,
més lloguer feien pagar els amos). “La Puntual” està al mig de tot aquest creixement,
acorralada per la construcció de dos grans palaus, el rètol de l’entrada s’havia
descolorit, les portes destenyint, l’aparador semblava un mercat ambulant, però venien
més que mai perquè la gent hi confiava des de sempre i anar-hi a comprar era un vici.
El senyor Esteve estava condemnat a fer fortuna perpètua. 

2. El nostre vetes-i-fils honra els càlculs mercantils

“La Puntual” funciona sola, tal com deia el senyor Esteve, només l’han de cuidar i
vigilar. El senyor Esteve nét és conservador per instint, educació i fets. Només té la
il·lusió que li vagin passant els compradors a qui aconsella amb poques paraules per
no equivocar-se, i la gent se’l creu i li té confiança. És mig ric i la botiga està molt ben
proveïda, fet que el porta a ser la persona més afable del barri. Els dies els passa al
voltant de la botiga, que és el seu tot: la seva religió, el seu amor, la sang de les seves
venes (si les botigues tinguessin sang).

3. Com que no té cap desgràcia, es compra una torre… a Gràcia. 

Una nit al llit la Tomasa li deixa anar al senyor Esteve que voldria tenir una torre ja que
aviat seran vells i ja han treballat molt. Ella vol un terreny amb fruiters i aviram. Ell
només hi veu inconvenients econòmics, el pugó dels arbres… Pateix per la botiga però
ella li diu que ja marxa sola i que no la deixaran. Després de molt insistir ella
aconsegueix el que vol. Els costa molt triar un terreny fins que finalment en troben un a
Gràcia que els costa mil duros, i el senyor Esteve mana construir una torre amb un
menjador i dos dormitoris (per no tenir forasters), un terrat per estendre la roba i un
galliner. Del ciment de la casa, els fruiters no van tenir mai més salut, l’aigua de regar
de la casa no té forces (entre la casa, el safareig i el llac). Dos dies a la setmana la
Tomasa puja a donar menjar a l’aviram i per endur-se’n els ous (i alguna pruna o
albercoc). Tot va bé, i l’Esteve hauria estat feliç, si no hagués passat un fet inesperat:
obren un carrer davant de la torre i el seu terreny guanya valor (passa de valdre 1.000
duros a 20.000) i no sap tenir invertits tants diners en una torre. Amb això que un dia el
senyor Esteve no pot dormir li diu a la Tomasa que s’han de vendre la torre perquè
fent números veu que el preu de les seves pròpies prunes, ous, etc., valen molt.
Finalment ella hi acaba accedint, bé perquè la convenç o bé perquè té son. 

4. Amenaça “La Puntual” un daltabaix molt formal

En Ramonet va a Llotja, l’escola de dibuix, cada dia. Els pares creuen que no fa mal a
ningú si s’entreté una mica guixant papers (els joves necessiten distraccions). Però
com més en sap, més afició agafa i això el seu pare és incapaç d’entendre-ho. Era una
afició pitjor que anar al casino i anar amb senyores. En Ramon, tot i que li ho
demanen, no els ensenya les seves creacions perquè no les entendrien. Això, però, fa
que quan s’està a la botiga parli a la clientela d’ideals, bellesa, art, glòria (que el
senyor Esteve, als seus 50 anys no havia sentit mai) als clients i, fins i tot s’equivoqui i
doni pams de més. Un dia l’Esteve es troba un ninot dibuixat al llibre de comptes (una
falta de respecte) i sovint una colla de joves mig escabellats entren a la botiga cridant i
es posen a discutir a l’entresol. Amb tot això, l’Esteve ho troba molt sospitós i parla
amb en Ramonet, que ja ha fet 20 anys, i li pregunta què fa a la Llotja. En Ramonet diu
que dibuixar i que més endavant pot pintar o fer escultura. Tenen un estira i arronsa
perquè en Ramonet li diu que l’Art és una passió que es va estimant i que desperta el
desig de crear, fer obres o tirar endavant desitjos i el senyor Esteve no entén res i creu
que l’enganya perquè realment fa alguna altra cosa allà. Amb tot li diu que deixarà
d’anar a la Llotja, encara que sigui a les males, però en Ramonet li diu que complirà
cada dia estant 12 hores al taulell, però que de nit tindrà el seu “taulell” on no s’hi
guanyen diners. I marxa a la Llotja. 

5. Per no pensar en la tragèdia, van anar un dia a comèdia

En Ramonet continua anant a La Llotja i han oblidat, temporalment, la conversa

paternofilial. El senyor Esteve ja no és tan exigent amb el seu fill i, fins i tot, un dia
convida la família a anar a veure la comèdia La bona gent al Romea. L’obra va sobre
una una casa d’empenyoraments en què el senyor Esteve se sent molt identificat amb
l’amo, el senyor Batista (havia pujat la casa a base d’estalvis). Com que no té
descendència, adopta una noia de l’hospici (això ja no ho hauria fet el senyor Esteve).
El nebot del senyor Batista és dibuixant, xerraire, esbojarrat… un artista amb qui en
Ramonet se sent identificat. A partir d’aquí comença una discussió entre pare i fill i la
al mig intentant posar-hi pau. El senyor Esteve és incapaç d’entendre que en Ramonet
defensi la figura del nebot del senyor Batista (el “tocacampanes”), en canvi en
Ramonet titlla al senyor Batista de “lladre amb levita”, cosa que el senyor Esteve no
entén ja que el considera un bon home perquè al segon acte ja és més ric (més
senyor). Però alhora s’enamora de la noia i avorreix la dona. Quan parla el nebot, el
senyor Esteve li sembla escoltar les paraules que deia en Ramonet. La Tomasa no
para de dir que són comèdies. El senyor Batista s’acaba fent banquer, i el senyor
Esteve l’admira perquè sap que és fruit de la constància i el treball. No li importen les
crueltats amb la noia o la seva dona, només el triomf econòmic. El nebot s’acava
emportant la noia i diu que els altres són uns usurers. El públic aplaudeix el nebot, en
Ramonet està content, però el senyor Esteve no entén la reacció. Surt a saludar l’autor
de l’obra, en Santiago Rusiñol. Al 4t acte el senyor Batista oateix gota, la noia s’ha
mort i el nebot, que s’ha casat amb la noia tornen per cuidar-lo. Però ni el senyor
Batista, ni els “Esteves” que es miren l’obra es creuen que hi hagi gent que pugui
cuidar la gent de franc. Finalment el senyor Batista torna a guardar els diners a la
caixa i els “Esteves” guanyen. Els espectadors marxen contents, però en Ramonet
torna a casa amb l’estomac remogut. Es penedeix que hagin anat a teatre. 

6. Aquell temporal esclata i no queda ni una rata

Des d’aquell dia que en Ramonet està decidit més que mai ser artista. A les tardes
agafa el llapis i surt a passejar tornant a l’hora de sopar i penjant els seus dibuixos a
les parets. Fa entrar companys a la botiga per parlar de les seves coses. Pare i fill
eviten la conversa per no enfrontar-se, ja que per al senyor Esteve, en Ramonet
destruïa una casa de comerç de 4 generacions. Un matí en Ramonet se’n va sense
avisar i torna per dinar abans que torni a marxar, el seu pare vol parlar amb ell. Ell li
retreu que ara comenci a marxar als matins i avui al matí, ja que havien quedat que
anava a la Llotja als vespres. Li pregunta on va cada vegada que surt i en Ramonet li
diu que a estudiar, però el senyor Esteve no el creu. En Ramonet vol dir-li la veritat
però li costa molt perquè sap que el seu pare no l’entendrà. Li diu que el que estudia li
servirà per la carrera que vol fer. A l’Esteve no li cap al cap altra carrera que ni sigui la
botiga. A la fi en Ramonet aconsegueix dir-li que aquesta carrera que vol fer és
d’escultor. Per al senyor Esteve, ser escultor és ser un perdut, un ofici de pobres, i una
deshonra per al nom del seu pare i per la botiga. Llavors a en Ramonet li sap molt de
greu el deu comportament i li demana perdó i li diu que a partir de llavors serà
obedient i es traurà del cap ser escultor. El senyor Esteve no se l’acaba de creure
perquè és una promesa que ja ha fet altres cops. Hagués preferit que l’hagués matat a
ell en comptes de la botiga. En Ramonet diu que no era la seva intenció matar la casa,
si no que li hagués agradat pujar una altra casa de nit. Aquesta vida que hauria donat
al marbre hagués estat la “coberta” que deia l’avi. En Ramonet torna a la botiga abatut,
trist i amb les il·lusions guardades.

7. I aquí s’acaba la història, Nostre Senyor el tingui en glòria

L’any següent és un mal any per a “La Puntual”. L’emoció que va tenir el senyor
Esteve va ser tan forta que ja no se’n pot refer. En Ramonet, però, compleix el pacte:
treballa a la botiga més que mai, ja no porta els companys, però ha perdut el riure i
l’alegria. De vegades el senyor Esteve hauria estat temptat de dir-li que marxés i que
no fos un desgraciat, però el nus a la gola li ho impedeix. Des d’aquell dia el senyor
Esteve no es troba bé i el metge li diu que ha agafat diabetis: S’ha de cuidar i no li
poden donar res del que demani. Li comencen a caure les dents. De què li han servit
tants anys d’estalvi? Es mor tal com ha viscut, però abans parla amb la família per
deixar les coses “lligades”. Ell sap que es morirà imminentment i li diu al fill que només
ha fet això: treballar. Ha fet prosperar una casa/botiga que ja estava feta perquè en
Ramonet la seguís cuidant, però sap que l’acabarà deixant. En Ramonet no para de
dir-li que no ho farà. El senyor Esteve s’adona, tard, que els ha estimat. És conscient
que si en Ramonet ha estat a la botiga ha estat només per ell (un dia ell li va dir
“adoni’s del meu sacrifici”), ell no ha estat res perquè en Ramonet pogués ser i, per
això li diu que quan faci una obra pensi en ell, que sense ell no l’hauria pogut fer, no
hauria pogut estudiar… Que sigui el que ambiciona. A l’endemà l’enterren i en
Ramonet presideix el dol juntament amb el senyor Pau, el graner, el viatjant i els
dependents de “La Puntual”. Plou, com el dia que va néixer. Entren el senyor Esteve al
seu nínxol i sortint, en Ramonet es planta davant d’una estàtua i diu “jo en faré perquè
ell paga el marbre”.