Aprofitament energètic del camp electromagnètic ambiental

Adrià Lleal Sirvent

Maristes Champagnat, Badalona
2n Batxillerat, curs 2016-2017
“Al llarg de tot l’espai hi ha energia, i és una mera qüestió de temps que l’home tingui èxit en
els seus mecanismes vinculats a l’aprofitament d’aquesta”
Nikola Tesla, 1856-1943
ÍNDEX

1. Introducció
2. Les ones electromagnètiques
3. Camp electromagnètic ambiental
4. Antenes
4.1. Definició i funcionament
4.2. Paràmetres d’antenes
4.2.1. Mida
4.2.2. Ample de banda
4.2.3. Directivitat
4.2.4. Guany
4.2.5. Eficiència
4.2.6. Impedància
4.2.7. Resistència
4.2.8. Polarització
4.3. Tipus d’antenes
4.3.1. Antenes monopol
4.3.2. Antenes dipol
4.3.3. Antenes espirals
4.3.3.1. Espiral d’Arquímedes
4.3.3.2. Espiral logarítmica
4.3.4. Antenes fractals
4.3.5. Agrupacions d’antenes (arrays d’antenes)
4.3.6. Antena Yagi
4.3.7. Antena microstrip
5. Treball de camp
5.1. Disseny del dispositiu captador d’energia
5.2. Experimentació i resultats
6. Conclusions
7. Bibliografia i Webgrafia
8. Annex
1. Introducció

Triar el tema del treball de recerca, per a mi ha estat, sense cap mena de dubte, una de les
parts més complicades de tot el treball. Es vol escollir un tema trencador, innovador, amb el
que poder deixar bocabadat a tothom, però tenim una sèrie de limitacions a l’hora de fer un
treball que hem de tenir presents (temps, coneixements, pressupost…). Així que el tema
que triem pel nostre treball ha d’adequar-se a les nostres possibilitats.
El primer tema que en el que vaig pensar va ser en l’aprofitament de l’energia solar
mitjançant antenes, i de fet vaig començar aquest treball, però vaig adonar-me de la
inviabilitat d’aquest i vaig haver de canviar-lo. Primerament vaig voler canviar completament
el treball i fer-lo sobre anàlisi tècnica bursàtil, però gràcies als consells del meu tutor vaig
decidir trobar un nou tema relacionat amb el que ja tenia per tal de mantenir la recerca
teòrica que vaig realitzar sobre antenes, que ja formava un gruix important del treball en si.
Després de donar-li moltes voltes, i amb la pressió de veure la data d’entrega del treball cada
dia més a prop, se’m va ocórrer un tema atractiu, viable i amb el que podia mantenir tota la
part teòrica del tema anterior, l’aprofitament energètic de la contaminació electromagnètica
ambiental (mitjançant antenes, evidentment).
Aquest treball es basa en la idea de captar la radiació electromagnètica que nosaltres
radiem, i que no aprofitem. De fet, l’aprofitament energètic d’aquesta no és l’únic avantatge
de captar-la, sinó que a més es podria reduir la contaminació d’ones de ràdio en l’ambient,
un tipus de radiació que podria ser nociva per a nosaltres.
Així doncs, les hipòtesis que vaig plantejar-me pel treball són les següents.
● Es pot captar energia electromagnètica de l’ambient mitjançant antenes.
● Podem arribar a aprofitar l’energia electromagnètica captada.
La segona hipòtesi es planteja suposant que la primera és certa. Així doncs, si la primera
hipòtesi es refuta, la segona també queda desmentida automàticament.
Aquest tema és molt interessant, ja que de confirmar-se les dues hipòtesis, es podria fer un
estudi més profund sobre la viabilitat d’aquesta font d’energia, que serviria per recuperar
una part de l’energia que consumim voluntàriament en emetre informació en forma d’ones
electromagnètica, o bé involuntàriament, com les que s’emeten al voltant dels cables que
formen les línies elèctriques d’alta tensió. A més a més, una antena és un element
relativament senzill de fabricar, amb un cost de producció baix, i que pot durar
indefinidament. Així doncs, encara que es captés molt poca energia, només seria qüestió de
temps amortitzar la instal·lació.
2. Les ones electromagnètiques

Una ona electromagnètica és una oscil·lació d’un camp elèctric i un altre de magnètic
(perpendicularment), propagant-se en línia recta a una velocitat d’aproximadament 3*108
m/s (c, o velocitat de la llum) a través del buit i l’aire i transportant energia. Com tota ona,
aquesta té període (T), freqüència (f), longitud d’ona (λ) i amplitud d’ona (A). La freqüència
és el nombre d’oscil·lacions que pateix el camp electromagnètic per unitat de temps, el
període és l’invers de la freqüència, és a dir, el temps en què es produeix una oscil·lació
completa del camp. La longitud d’ona és la distància que avança l’ona durant un període. Així
doncs, com a tota ona, la freqüència i la longitud d’ona tenen una relació lineal (f=c/λ).
L’amplitud d’ona és la magnitud que fa referència a quant oscil·la l’ona, i està relacionada
amb la intensitat d’aquesta. El conjunt de freqüències o longituds d’ones que pot prendre
aquest tipus d’ona s’anomena espectre electromagnètic.

En definitiva, podem
definir una ona
electromagnètica com
un tipus de
manifestació
energètica.

Espectre electromagnètic des de la radiofreqüència fins als rajos gamma

Aquesta energia no pot emetre’s de manera contínua, sinó que les ones electromagnètiques
s’emeten per “impulsos”, als quals anomenem quàntums. L’energia que transporta cada
quàntum de l’ona electromagnètica és directament proporcional a la seva freqüència, i
inversament proporcional a la seva longitud d’ona. Aquesta energia es calcula mitjançant
l’equació E=f·h, o E=h·c/ λ, on h és la constant de Planck (6,626·10-34 J·s).
3. Camp electromagnètic ambiental

El camp electromagnètic ambiental és senzillament la presència d’un conjunt d’ones

electromagnètiques en l’ambient, que generen un camp. Pràcticament a qualsevol lloc
existeix un camp electromagnètic ambiental, però hi ha variacions en la seva intensitat.
Les ones electromagnètiques que formen aquest camp tenen diversos orígens, tant naturals
com artificials. La major part d’aquest camp electromagnètic estaria format per la radiació
que arriba a la Terra des del Sol, i per la radiació que emet la mateixa Terra, en forma d’ones
infraroges, però les seves característiques fan que actualment sigui massa complexe
aprofitar-les mitjançant antenes. En canvi, la component artificial d’aquest camp, està
especialment formada per ones corresponents a la radiofreqüència. Sovint, emetem
aquestes ones de manera voluntària, per tal de transmetre informació o dades, és el cas de
les emissions de les cadenes de televisió, de ràdio, de GPS, de xarxes Wi-Fi, comunicacions
telefòniques… Però també s’emet aquest tipus d’ones de manera involuntària, un clar
exemple és la radiació que dissipada al voltant dels cables elèctrics d’alta tensió, o la radiació
que emeten la majoria d’electrodomèstics o aparells electrònics.
4. Antenes

4.1. Definició i funcionament

Una antena és un dispositiu que emet o capta ones electromagnètiques, és a dir, que és
capaç de transformar una ona electromagnètica en una elèctrica o viceversa. Aquesta
transformació funciona gràcies al principi que va descobrir James Clerk Maxwell (basant-se
en els experiments de Michael Faraday), que relaciona els camps elèctrics i magnètics amb
el desplaçament de càrregues.
Les primeres antenes van desenvolupar-se durant la segona meitat del segle XIX, i entre
finals d’aquest i principis del segle XX van realitzar-se les primeres comunicacions de ràdio,
mitjançant antenes.
Avui dia, s’utilitzen antenes pràcticament per qualsevol tipus de telecomunicació, tant per la
transmissió de dades com per la seva recepció (qualsevol antena pot funcionar com a
emissora o receptora, diferenciant-se només en el fet que, per emetre ones se li ha d’aplicar
una diferència de potencial a l’antena, i en usar-la com a captadora senzillament s’ha de
conduir el corrent que li indueixen les ones captades).

4.2. Paràmetres d’antena

4.2.1. Mida
La mida de les antenes és un factor importantíssim pel seu correcte funcionament, i aquesta
ha de ser específica per la longitud d’ona que vols captar o emetre. Normalment les mides
d’antena més utilitzades són de l’ordre de λ, λ/2, λ/4 o 5λ/8. D’aquesta manera l’antena serà
ressonant amb les ones que es volen captar o emetre, i el dispositiu podrà convertir el
corrent elèctric en ones electromagnètiques o viceversa.
 4.2.2. Ample de banda
L’ample de banda d’una antena és el marge de freqüències pel qual està adaptada una
antena o les freqüències per les quals el guany de l’antena no cau per sota d’un determinat
valor respecte al guany màxim. Així doncs l’ample de banda d’una antena és un valor relatiu
que es dóna en percentatge i li correspondria aquesta fórmula:

BW(%)=(f1-f2)·100/fo

On f1 i f2 són freqüències amb un valor determinat i fo és la freqüència principal per la qual

s’ha adaptat l’antena.

4.2.3. Directivitat
La directivitat d’una antena és el quocient de la intensitat de la radiació emesa per l’antena
en la direcció en què aquesta és màxima entre la intensitat de la radiació en el mateix punt
emesa per una antena isotròpica1 amb la mateixa potència de radiació2.

D= U(max)/U(iso)

On D és la directivitat, U(max) la intensitat de radiació (o densitat de potència) màxima de

l’antena estudiada, i U(iso) la intensitat de radiació que proporcionaria en el mateix punt una
antena isotròpica d’igual potència.

Diagrama de radiació3 d’una antena omnidireccional i d’una direccional

1
Antena isotròpica: Antena que emet radiació en totes direccions amb la mateixa intensitat.
2
Potència de radiació: Energia transformada en radiació per unitat de temps.
3
Diagrama de radiació: Gràfic que il·lustra la intensitat de radiació d’una antena en funció de la
direcció.
 4.2.4. Guany
Referint-nos a antenes, el guany és la relacio entre la densitat de potència radiada cap a una
direcció i la densitat de potència, a mateixa distància i potència consumida, que radiaria una
antena isotròpica (en qualsevol direcció). La diferència entre el guany i la directivitat és que
en la directivitat es busca igualtat de potència radiada entre les dues antenes, mentre que
en el guany es requereix igualtat de potència entregada a aquestes. Per tant, l’eficiència
d’una antena també és la relació entre el seu guany i la seva directivitat. La unitat amb què
es dóna el guany és el decibel4 (dBi), ja que permet representar magnituds molt grans i molt
petites amb números propers.

G=10log10(Pr /Pri )

G és el guany, Pr és la potència radiada i Pri la potència radiada per una antena isotròpica.

4.2.5. Eficiència
L’eficiència referent a antenes és la relació entre la potència total subministrada i la potència
que és radiada. També és el quocient del guany entre la directivitat (ja que la seva diferència
és que en el guany l’antena mesurada i l’antena isotròpica amb què la compares han de tenir
la mateixa potència subministrada, mentre que en la directivitat les dues antenes han de
tenir la mateixa potència radiada). Així doncs,

ε=Pr /P(inp) ; ε=G/D

On ε és el rendiment, Pr la potència radiada, P(inp) la potència subministrada, G el guany i D

la directivitat.

4
Decibel (dB): Unitat logarítmica que expressa la relació entre un valor concret i un paràmetre de
referència. Un dB és 10log(x); on x és la relació esmentada. En l’àmbit d’antenes s’afegeix una i (dBi)
per indicar que es tracta del guany prenent com a referència una antena isotròpica.
 4.2.6. Impedància
La impedància d’una antena (Zi, en ohms) és la relació entre la tensió (Vi, en volts) i el corrent
(Ii, en ampers) en els seus terminals d’entrada (els punts d’alimentació de l’antena). Per tant
Zi=Vi/Ii. Normalment, la impedància és un valor complex, la part real del qual és la resistència
d’antena, i la seva part imaginària és la reactància5 de l’antena. Així doncs, tenim:

Zi=Vi/Ii=Ra+jXa,

On Ra és la resistència d’antena i jXi és la seva reactància.

4.2.7. Polarització
Com s’ha mencionat abans, una ona electromagnètica està formada per un camp elèctric i
un de magnètic que oscil·len perpendicularment. Depenent de la posició de l’antena, els
camps de les ones que emeti fluctuaran en un pla o en un altre, i la polarització de l’antena
és el paràmetre que ens indica en quin pla oscil·la el camp elèctric (que també permet
conèixer el pla en el què se situa el camp magnètic de l’ona, ja que són perpendiculars).
Quan el camp elèctric oscil·la en el pla vertical es diu que l’antena que l’emet té una
polarització vertical (i horitzontal en el cas oposat). La polarització també afecta a les
antenes quan actuen de receptores, una antena polaritzada verticalment no podrà captar
ones amb polarització horitzontal. Quan una ona electromagnètica està polaritzada
horitzontalment o verticalment, es diu que està polaritzada linealment, en canvi, quan la
direcció de l’oscil·lació del camp elèctric variant a mesura que es propaga, obtenim una
polarització circular o el·líptica.

5
Oposició al pas del corrent elèctirc generada per condensadors o bobines.
 4.2.8. Resistència d’antena
La resistència d’antena (Ra) és la suma de la resistència de radiació (Rr) i de la resistència
òhmica (RΩ) de l’antena. Per tant,

Ra=Rr+RΩ⇒Zi=Vi/Ii=(Rr+RΩ)+jXa.

La resistència de radiació és el quocient de la potència total radiada entre el quadrat del

corrent subministrat.

Rr=Pr/(Ii)2⇒Pr=Rr·Ii2

La resistència òhmica és la relació entre la potència dissipada per pèrdues de l’efecte Joule i
el quadrat de la intensitat en els seus terminals d’entrada.

RΩ=PΩ/Ii2 ⇒PΩ=RΩ·Ii2

El rendiment d’una antena, com hem mencionat abans, és la relació entre la potència
radiada d’aquesta i la potència total que se li subministra (ε=Pr/P(inp)). La potència total
subministrada és la suma de la potència radiada i la potència dissipada, i per tant, podem
deduir que:

ε=Pr/(Pr+PΩ)= (Rr·Ii2)/ (RΩ·Ii2+ Rr·Ii2) =Rr/(Rr+RΩ).

Per tant, el rendiment també és la relació entre la resistència de radiació i la suma d’aquesta
i la resistència òhmica, és a dir, la resistència de radiació entre la resistència d’antena.
 4.3. Tipus d’antenes

4.3.1. Antenes dipol

Les antenes dipol són unes de les antenes més simples. Estan formades per dos elements
conductors, amb la mateixa llargada, de secció petita, i amb un espai buit entre els dos
elements, per on s’alimenta l’antena (en cas que funcioni com a antena emissora; si és
receptora, l’espai buit és la sortida del senyal captat). El dipol més simple, el dipol senzill, té
els dos elements conductors situats de manera que formin una línia recta. També tenim
dipols formant una V i dipols amb els “braços” (els elements conductors mencionats abans)
doblegats sobre si mateixos. Teòricament, la llargada total ideal del dipol (la llargada dels dos
braços i l’espai buit que els separa) és la meitat de la longitud d’ona que es vol captar o
emetre, a la pràctica aquesta longitud és una mica menor, d’un 95% de la meitat de la
longitud d’ona. És a dir, un 47,5% de la longitud d’ona. Les antenes dipol són antenes de
banda estreta, ja que treballen molt bé amb la freqüència per la qual estan dissenyades,
però a qualsevol altra
disminueixen
considerablement el
seu guany i l’eficiència.
Un dipol és una antena
omnidireccional, ja que
no emet amb més
intensitat cap a una
direcció concreta.

Esquema del funcionament d’una antena dipol receptora

 4.3.2. Antenes monopol
L’antena monopol funciona exactament igual que un dipol, tot i que és encara més senzilla.
Un monopol consisteix en una barra, un tub, o un fil d’un
material conductor, situat verticalment a sobre d’una
superfície plana i conductora, com per exemple el pla de terra.
La barra actuaria com una meitat d’un dipol, i el pla de terra
actuaria com l’altra part d’aquest. Per tant, un monopol
realment és un dipol, només que utilitzem el terra com un dels
seus braços. Al no tenir les mateixes característiques, no hi
passa el mateix corrent per cada braç, així que diem que el
monopol és d’alimentació desbalancejada.

Disseny esquemàtic d’una antena monopol

4.3.3. Antenes espirals planes

Les antenes espirals reben aquest nom perquè tenen forma d’espiral bidimensional (plana).
Estan formades per un material conductor que fa la forma de l’espiral en si, tractant-se
normalment d’un cable o d’una làmina metàl·lica, situat sobre un material dielèctric6. La
particularitat d’aquestes antenes és que a causa de la seva forma, una mateixa antena pot
ser ressonant amb ones electromagnètiques de diferents freqüències, és a dir, que són
antenes amb un ample de banda molt gran. A més a més, en relació amb la longitud d’ona
captada, aquestes antenes són de dimensions reduïdes. Normalment aquestes antenes
formen una espiral amb dos braços i s’obté el senyal per la unió d’aquests (com en un dipol,
els braços han d’estar separats per un material aïllant).
Les característiques que determinen per quin espectre de freqüències funcionarà de manera
òptima l’antena, són els radis més extern i més intern de l’espiral. La freqüència més baixa
dins l’espectre òptim de captació ve donada per l’expressió:

fmin=c/(2*𝛑*Rext) ; f=c/λ ⇒ λ=
2*𝛑*Rext

6
Material dielèctric: Material aïllant que pot formar dipols elèctrics en presència d’un camp elèctric.
On fmin és la freqüència més petita dins de l’ample de banda, c és la velocitat de la llum, Rext
és el radi de l’última volta de l’espiral (l’espira més gran) i λ és la longitud de l’ona en qüestió.
Com podem veure a la fórmula, la longitud d’ona que es vol captar és igual al perímetre
d’una circumferència de mateix radi que l’última espira. Per tant, una altra franja de l’espiral
captarà una ona de diferent freqüència, i això és el que fa que aquestes antenes siguin
multifreqüència. Per determinar la freqüència màxima a la què pot operar l’antena, seria
lògic aplicar la fórmula anterior però substiuint el radi de l’espira més gran pel de la més
petita, i teòricament és així, però empíricament s’ha determinat que realment la freqüència
màxima de l’ample de banda correspon a:

fmax=c/(4*Rint) ; f=c/λ ⇒ λ=
4*Rint

On fmax és la freqüència aprofitable més alta i Rint és el radi més petit de l’espiral, el radi més
petit. Tot i haver-hi més d’un tipus d’antena espiral, les equacions anteriors són comuns per
a tots els tipus.
4.3.3.1 Antena espiral d’Arquímedes
Consisteix en una antena amb la forma d’una espiral d’Aruímedes. Aquest tipus d’espiral es
caracteritza per tenir una diferència de radis constant entre dues espires contigües. Es pot
definir aquesta espiral com un punt avançant a velocitat constant sobre una recta, mentre
aquesta gira sobre un punt (el centre de l’espiral) a velocitat angular constant. L’espiral
d’Arquímedes, en coordenades polars7, pot ser expressada mitjançant l’equació:

r=a+bθ

En què a i b són nombres reals, a és el paràmetre que fa girar l’espiral, b determina la

distància entre dues espires i r i θ són les coordenades polars (coordenada radial i angular
respectivament).

7
Coordenades polars: Sistema de coordenades bidimensial en el qual cada punt és determinat per la
seva distància a l’origen (r) i per l’angle que formaria la recta que l’uneix amb l’origen, respecte l’eix
horitzontal (θ).
 4.3.3.2 Antena espiral logarítmica
Una antena amb forma d’espiral equiangular (o logarítmica). Aquest tipus d’espiral és molt
comú en la natura i té una diferència de radis entre dues espires seguides que augmenta
geomètricament, mentre que en l’espiral d’Arquímedes aquests augmenten aritmèticament.
Un punt avançant i accelerant sobre una recta, mentre aquesta gira sobre l’origen a velocitat
angular constant descriu una espiral d’aquest tipus. En coordenades polars aquesta espiral
pot descriure’s de dues formes:

r=abθ ; θ=logb(r/a)

en aquesta equació, r i θ són les coordenades polars, a controla la mida de l’espiral i b cap a
quin sentit i amb quina força gira l’espiral.

Esquema d’una antena espiral aritmètica Esquema d’una antena espiral logarítmica

4.3.4 Antenes fractals

Les antenes fractals formen part de les antenes independents de la freqüència, és a dir, que
ofereixen un guany i un rendiment excel·lents a un ample de banda molt gran. A part de ser
multibanda, el seu gran avantatge és la petita mida que té una antena fractal en relació a la
longitud d’ona que vol captar-se.
Les antenes fractals s’utilitzen sobretot en l’àmbit de la telefonia mòbil i han permès un
ràpid avenç tecnològic en aquest camp, fins al punt que sense elles, potser encara no
tindríem smartphones. Van ser inventades per un grup d’investigadors de la UPC encapçalat
per l’enginyer Carles Puente.
Les antenes fractals reben el seu nom perquè estan formades per elements conductors que
tenen una forma que segueix una geometria fractal8. Es pot combinar un únic element amb
el pla de terra per formar una antena monopol i també poden combinar-se dos d’aquests
elements per formar una antena dipol. A part de la forma de cada meitat del dipol i del fet
que l’antena operarà òptimament a un espectre de freqüències ampli, el funcionament
d’una antena fractal és igual que el d’una antena dipol senzilla.
Hi ha molts tipus d’antenes fractals, però les més habituals són les que segueixen la forma
fractal de la curva de Koch o del triangle de Sierpinski.

Esquema d’una antena dipol seguint la geometria fractal del triangle de Sierpinski

Evolució de la corba de Koch (des de 0 fins a 3 iteracions)

8
Fractal: Objecte geomètric caracteritzat per tenir una forma concreta que va repetint-se dins
l’objecte a diferents escales. Cadascuna d’aquestes repeticions s’anomena iteració. Les formes
fractals són sovint presents en la natura.
 4.3.5. Agrupacions d’antenes (arrays d’antenes)
Un array d’antenes (o agrupació d’antenes), com el seu nom indica, és un conjunt d’antenes,
amb la particularitat que en estar agrupades actuen com una única antena. Els arrays
d’antenes són especialment usats en l’emissió de dades, ja que en funció de com els
construiexes pots obtenir un diagrama de radiació específic. És a dir, que pots controlar la
directivitat de l’antena. Aquest fenomen el causen les interferències produïdes entre les
ones emeses per cada element, que poden ser constructives cap a alguna direcció i
destructives cap a altres. Aquest és el motiu pel qual es fan arrays d’antenes, per obtenir una
antena d’alta directivitat mitjançant antenes omnidireccionals senzilles.
Aquests són els avantatges dels arrays d’antenes quan es vol usar-los com a antenes
emissores, o quan vols usar-les per captar un senyal emès des d’un lloc concret. En canvi, a
l’hora de voler captar les ones electromagnètiques presents en l’ambient, el principal
avantatge que aportarien els arrays, és l’aprofitament de la radiació incident en una àrea
més gran, el què comportaria l’obtenció d’una potència major.

4.3.6. Antena Yagi

L’antena Yagi (o antena Yagi-Uda) rep el seu nom en honor als enginyers japonesos que van
desenvolupar-la i patentar-la l’any 1926. Aquesta antena està formada per un dipol doblegat9
i uns elements directors i reflectors que fan que l’antena tingui un rendiment i un guany molt
elevats, i que l’antena sigui molt direccional. Els elements directors estan situats davant del
dipol, i tant la seva mida com la seva distància són importantíssims pel correcte
funcionament de l’antena. El reflector se situa darrere del dipol.
Curiosament, l’antena no va ser utilitzada al
Japó en un principi, ja que el motiu principal
pel qual es va idear era la transmissió
d’energia, i no va resultar ser útil per aquesta
finalitat. En canvi, als Estats Units i a Europa
va començar a utilitzar-se per l’emissió i la
recepció de dades (sobretot en el transport
de dades de televisió). Antena Yagi amb els seus elements assenyalats

9
Dipol doblegat: Antena dipol formada per un únic braç doblegat sobre si mateix, amb els seus
extrems separats per poca distància.
 4.3.7. Antena microstrip
Les antenes microstrop són relativament noves i s’estan utilitzant en diversos estudis sobre
l’aprofitament energètic de la radiació ambiental. Aquestes antenes estan formades per un
pla de terra, a sobre del qual s’hi posa una capa d’un material dielèctric, i a sobre d’aquest
s’hi troba l’element conductor que faria la funció d’antena com a tal.
Aquestes antenes
són de banda
estreta, de
moment tenen un
rendiment baix,
però són molt
petites i el seu
cost de producció
és baix.
Esquema d’una antena microstrip
El substrat dielèctric ha de tenir un gruix determinat en funció de la longitud d’ona que vol
captar-se, normalment entre el 0,005λ i 0,2λ. El substrat, a més a més, ha de tenir una
constant dielèctrica10 (εr) baixa (entre 1 i 12), ja que d’aquesta manera augmentarà
l’eficiència de l’antena i es reduiran les pèrdues que pot generar aquest material.
La línia conductora ha de tenir, lògicament, una mida ressonant amb la longitud de l’ona que
es vol captar, per tant la mida de la línia ha de ser proporcional a aquesta. Com en la majoria
de tipus d’antenes, aquesta mida sol estar entre λ i 0,25λ, essent una bona mida 0,5λ . Tot i
que abans he dit que les antenes microstrip són de banda estreta, si la línia conductora té
forma d’antena multifreqüència, l’antena microstrip també serà independent de la
freqüència. Així que es pot combinar aquesta tecnologia amb les antenes fractals o les
espirals, per obtenir un ample de banda molt més gran.

10
Constant dielèctrica (εr): Propietat física d’un mitjà. És la relació de la permitivitat absoluta del
material (tendència d’un material a polaritzar-se en presència d’un camp elèctric) i la permitivitat del
buit. Aquesta constant també s’anomena permitivitat relativa, i no té unitats. La permitivitat relativa
d’un material, i la seva permeabilitat magnètica determinen la velocitat a la que viatjarà la radiació
electromagnètica a través seu.
5. Treball de camp

5.1. Disseny del dispositiu captador d’energia

El captador està format per una antena i un rectificador, el seu disseny consta de tres passos:
a. Determinar la freqüència amb la qual rebem més energia
b. Disseny de l’antena captadora
c. Disseny del circuit rectificador

a. Determinar la freqüència a la que rebem més energia

Com hem vist anteriorment, la mida de l’antena fa que aquesta sigui ressonant amb ones
electromagnètiques d’una longitud d’ona concreta. L’objectiu d’aquest treball és arribar a
captar energia mitjançant antenes, així que l’antena utilitzada ha de ser ressonant amb les
ones que aportin més energia. Per a determinar quin espectre convenia captar, vaig
construir antenes dipol senzilles ressonants a diferents longituds d’ona, i mitjançant un
voltímetre vaig mesurar la diferència de potencial (Vi) entre cada braç de l’antena. Obtenir
més voltatge a una longitud d’ona que a una altra no implica que s’estigui captant més
energia, però totes les antenes eren dipols senzills i han estat construïdes amb els mateixos
materials, així que he suposat que totes les antenes tenien una impedància (Zi) molt similar.
Si prenem la impedància de les antenes com una constant, d’acord amb la fórmula Zi=Vi/Ii ,
obtenir un voltatge més elevat amb una antena implica que també obtinguem una intensitat
(Ii ) major amb aquesta, i per tant s’està captant més potència (P) amb aquest dispositiu (ja
que P=V*I).
Abans de començar a fer diferents antenes i a provar-les, vaig informar-me sobre quina
franja de la radiofreqüència és la més utilitzada per la transmissió de dades per tal
d’optimitzar el treball.
A Espanya, tots els canals de televisió emeten ones amb freqüències d’entre 470MHz i
860MHz, la majoria de les ràdios de Barcelona i voltants, emeten a 88MHz-108MHz, els
serveis de comunicacions per a telefonia mòbil, com 3G o 4G, depenent de la companyia
treballen a una freqüència o a una altra, però la gran majoria operen entre els 900MHz i els
2,4GHz i finalment les xarxes Wi-Fi, que són formades per ones d’1,2GHz de freqüència o de
2,4GHz. Per tant, una part important de l’energia del camp electromagnètic ambiental ha
d’estar compresa entre els 100MHz i els 2,4GHz de freqüència.
Un cop vaig saber això, vaig fer 7 antenes dissenyades per captar ones dins aquest espectre,
cada antena es tractava d’un dipol senzill amb mida 0,475λ. Un cop fet això vaig mesurar el
voltatge que obtenia amb cada antena a diferents llocs i amb diverses orientacions i vaig fer
una mitjana per cada antena. Els canvis de posició i orientació no van provocar cap canvi
significatiu en el voltatge ofert per la mateixa antena. Per fer la mitjana del voltatge ofert per
cada antena, vaig connectar-les al voltímetre i vaig anar anotant el voltatge que aquest
m’indicava cada 10 segons durant 3 minuts. Els resultats obtinguts van ser els següents:

f λ Mida antena V

100MHz 3m 1,43m 0,63v

300MHz 1m 0,48m 0,48v

500MHz 0,6m 0,29m 0,34v

700MHz 0,483m 0,2m 0,29v

900MHz 0,333m 0,16m 0,32v

1,2GHz 0,25m 0,12m 0,11v

2,4GHz 0,125m 0,06m 0,09v

Com es veu a la taula, la freqüència a la que vaig mesurar una diferència de potencial més
elevada és als 100MHz, i en la franja dels 1,2GHz als 2,4GHz és on la tensió obtinguda va ser
més baixa. Per tant, el rang electromagnètic més interessant pel meu propòsit és el que va
dels 100MHz als 900MHz.

b. Disseny de l’antena captadora

Després de decidir quina és la radiació que voldràs captar, has de decidir l’antena que
utilitzaràs per captar-la. Com hem decidit prèviament, volem captar l’energia procedent de
les ones d’entre 100MHz i 900MHz, un espectre força gran. Per tant, la millor opció és
utilitzar una antena independent de la freqüència.
 Finalment vaig optar per fer una
antena espiral abans que una
fractal, perquè aquesta pot ser
construïda de manera molt
senzilla, només es necessita
cable i un substrat dielèctric
que a més a més pot fer
d’estructura a l’antena. Jo vaig
utilitzar una superfície de
2,57m2 de cartró; que té una
permitivitat relativa de 4,5, així
que teòricament ha de
funcionar bé com a substrat
dielèctric de l’antena.

Antena espiral dissenyada per a captar energia

En canvi, si hagués volgut fer una antena fractal, hauria necessitat una làmina metàl·lica
força gran per fer un triangle de Sierpinksi, o bé una estructura força gran per suportar una
antena amb la forma de la corba de Koch (per ser ressonant amb les freqüències
esmentades anteriorment s’hauria de fer un fractal massa gran). Més concretament, vaig fer
una antena espiral logarítmica, ja que per al seu funcionament òptim ha de tenir entre 1 i 3
espires, però per a què tingui un ample de banda gran ha d’haver-hi una diferència
considerable entre el radi màxim de l’espiral i el mínim; per a aconseguir això en un espiral
d’Arquímedes necessites que tingui moltes espires.
El radi més extern de l’espiral era de 0,75m, així que la freqüència més baixa dins l’ample de
banda òptim de l’antena és de 63,6MHz (d’acord amb la fórmula fmin=c/(2*𝛑*Rext)). El radi de
la primera espira és de 10cm i per tant, la freqüència més gran que pot captar correctament
l’antena és de 750MHz (obtingut a partir de l’expressió: fmax=c/(4*Rint)) .
Teòricament, aquesta antena hauria d’haver captat més energia que un dipol senzill,
dissenyat per transformar en corrent elèctric ones d’una freqüència determinada. A la
pràctica, però, no va ser així.

c. Disseny del circuit rectificador

El circuit rectificador és un element clau en el dispositiu captador, la seva funció és la de
transformar el corrent altern de molt alta freqüència generat per l’antena, en corrent
continu utilitzable. De fet, en anglès existeix el terme “rectenna”, per referir-se a una antena
connectada a un circuit rectificador per tal d’aprofitar l’energia que capta.
El primer rectificador que vaig fer era un circuit molt senzill
format per un díode de germani, que només deixa passar el
corrent en un sentit, de manera que a la sortida del circuit
ja no hi ha canvis en la polaritat de cada cable. Vaig utilitzar
un díode de germani perquè aquests tenen un voltatge de
salt11 molt baix (al voltant de 0,3v), característica
imprescindible del rectificador a causa del baix voltatge
proporcionat per les antenes.
El corrent generat per les antenes tenia suficient voltatge com per passar a través del díode,
però tot i això, aquest circuit no és útil. El principal inconvenient d’aquest rectificador és que,
tot i donar una sortida de corrent sense canvis de polaritat, la tensió a la sortida fluctua
massa. A més a més, aquest és un
rectificador de mitja ona, i si
s’utilitzés només s’aprofitaria la
meitat de l’energia que capta
l’antena.
En tots els esquemes dels circuits
representaré l’antena com un
generador de corrent altern.

Il·lustració de la tensió d’entrada i sortida en un rectificador de mitja ona

11
Voltatge de salt: Diferència de potencial mínima que ha d’haver entre els borns del díode per tal
que passi el corrent elèctric.
El següent rectificador que vaig fer contenia dues novetats, vaig substituir el díode de
germani per un de tipus Schottky, que té un voltatge de salt encara menor que un de
germani (sobre 0,2v), i vaig afegir un condensador de 100μF12 al circuit per tal que
s’emmagatzemés l’energia captada i per obtenir un voltatge més estable a la sortida del
rectificador. Aquest circuit va donar
millor resultat que el primer, pero
segueix sent un rectificador de
mitja ona, i el voltatge obtingut a la
sortida de corrent continu era molt
baix.

Voltatge en funció del temps a la sortida d’un rectificador de mitja ona amb un condensador

En la gràfica anterior, els punts on el voltatge està caient corresponen als moments en què el
condensador s’està carregant, i els punts on el voltatge augmenta són el resultat de la
càrrega del condensador.

12
μF: Microfarad, submúltiple del farad. Unitat de capacitat elèctrica d’un condensador. Un farad és
la capacitat elèctrica d’un condensador quan està carregat amb un coulomb i entre les seves
armadures hi ha una diferència de potencial d’un volt.
L’últim rectificador que vaig fer, i el que ha aportat millors resultats, és un rectificador d’ona
completa amb un doblador de voltatge a la sortida de corrent continu.

Aquest circuit té força variacions respecte l’anterior. Primer de tot, en comptes de tenir un
únic díode, en té quatre, per tal de transformar a contínua tota la corrent alterna que generi
l’antena. Els díodes usats en aquest circuit són de germani, ja no són díodes Shottky, però el
motiu d’aquest fet és senzillament que només vaig poder fer-me amb un parell de díodes
Shottky, mentre que de germani en vaig poder comprar més. Probablement, un rectificador
idèntic a aquest, però amb díodes Shottky en lloc dels de germani funcionaria millor, però no
crec que la diferència fos considerable. L’altre novetat d’aquest circuit és que conté quatre
condensadors mentre que l’anterior només en tenia un. Dos d’aquests condensadors són no
polars, amb una capacitat (C) de 0,22μF, i s’encarreguen de filtrar el corrent altern generat
per l’antena per tal de lograr transferir la màxima potència possible. Els altres dos díodes són
polars, tenen una capacitat de 47μF i estan col·locats en sèrie per tal d’aconseguir el doble
de voltatge a la sortida de contínua. En un condensador, la diferència de potencial entre les
seves armadures (V) és igual a la relació de la càrrega emmagatzemada per cada una
d’aquestes (Q) i la capacitat del condensador (C), és a dir:
𝑄 𝑄
𝑉= 𝐶
⇒𝐶 = 𝑉

On la capacitat es mesura en farads (F), el voltatge en volts (V), i la càrrega en coulombs (C).
5.2. Experimentació i resultats
Després d’haver fabricat diverses antenes i d’haver fet un bon circuit rectificador, va arribar
l’hora d’intentar captar energia i aprofitar-la. Per a fer-ho, vaig voler encendre un led amb el
corrent continu obtingut a la sortida del rectificador. El led que vaig voler encendre funciona
a 1,7v de tensió i consumeix 10mA, per tant podem deduir que funcionant desenvolupa una
potència d’1,7mW, ja que P=V*I.
Vaig provar el circuit rectificador amb totes les antenes que vaig fabricar, però amb cap
d’elles vaig arribar a obtenir 1,7v a la sortida de corrent continu, però l’antena que em
proporcionava major voltatge és el dipol d’1,43m de longitud, dissenyada per ser ressonant
amb les ones amb 100MHz de freqüència.
Fins a aquell moment, havia estat provant les antenes a casa, i en vista dels resultats
obtinguts vaig anar a provar l’antena a un lloc on el camp electromagnètic ambiental
teòricament és molt més intens, a prop d’una torre d’alta tensió. Vaig situar-me just a sota
de la línia elèctrica, a uns 4m de distància. El primer que vaig fer va ser mesurar, amb el
voltímetre, la diferència de potencial entre els dos braços del dipol, que va resultar ser de
7,2v. Seguidament vaig connectar el circuit rectificador a l’antena, i vaig mesurar el voltatge
que s’obtenia a la sortida del rectificador. Els condensadors van començar a carregar-se fins
als 1,5v, després pràcticament va mantenir-se estable. Per encendre el led, es necessiten
com a mínim 1,7v, així que aquell resultat, tot i ser molt millor que els anteriors, no era gaire
útil. Després d’allò vaig mesurar la diferència de potencial entre el terra i un braç de l’antena,
i aquesta era molt més elevada que entre els dos braços de l’antena, al voltant dels 19v, així
que vaig desconnectar un dels dos braços del rectificador i vaig substituir-lo per un cable que
anava a terra. El voltatge mesurat a la sortida del rectificador va començar a pujar i va
superar els 1,7v, vaig
connectar-hi el led, i aquest
va fer llum durant instant, en
què el voltatge va baixar fins
a aproximadament 1,6v (just
per sota del voltatge mínim
que necessita el led per
encendre’s).
Led d’1,7v encès
Després d’aconseguir encendre el led, vaig curtcircuitar el rectificador per tal que els
condensadors es descarreguessin completament i després vaig anotar el voltatge obtingut a
la sortida del circuit cada 10s.

Voltatge obtingut a la sortida del rectificador aprofitant la radiació de la línia d’alta tensió

Després d’haver pres aquestes dades, vaig calcular l’energia que va emmagatzemar-se als
condensadors del rectificador en aquests 180 segons. L’energia emmagatzemada en un
condensador es pot conèixer a partir de la fórmula:

𝑞𝑓 𝑞𝑓 2
𝑄 𝑄 1 2
E= ∫ V·dq= ∫ 𝐶
·dq = 2𝐶 = 2 𝐶·Δ𝑉
𝑞𝑜 𝑞𝑜

La capacitat equivalent d’un grup de condensadors connectats en sèrie ve donada per

l’expressió:

𝑛
1 1 1 1 1
𝐶
= 𝐶1
+ 𝐶2
+...+ 𝐶𝑛
=∑ 𝐶𝑘
𝑘=1
Per tant, la capacitat equivalent dels dos condensadors en sèrie del rectificador és la meitat
que la d’un sol condensador, ja que els dos tenen la mateixa capacitat
1 1 1 2 𝐶𝑜
( 𝐶𝑓 = 𝐶𝑜
+ 𝐶𝑜
= 𝐶𝑜
⇒ 𝐶𝑓 = 2
).

Així doncs, l’energia emmagatzemada pels condensadors en aquests 180 segons és:
−6
1 47·10 2 −3
𝐸= 2
· 2
·12 = 1, 692·10 𝐽 = 1, 692𝑚𝐽; i per tant la potència obtinguda a la
−3
𝑊 1,692·10 𝐽 −6
sortida del rectificador és: 𝑃 = 𝑡
= 180𝑠
= 9, 4·10 𝑊 = 9, 4μ𝑊.

Més endavant vaig repetir l’experiment a casa, però en comptes d’utilitzar una de les
antenes que vaig fabricar jo, com havia estat fent abans, vaig fer-lo amb l’antena de televisió
de casa meva, una antena del tipus Yagi. En aquest cas, també hi havia una diferència de
potencial major entre el terra i un braç de l’antena que entre els dos braços del dipol.

Voltatge a la sortida del rectificador utilitzant una antena Yagi de televisió estàndard

Per tant, l’energia emmagatzemada pels condensadors en aquests 490 segons és:
−6
1 47·10 2 −4
𝐸= 2
· 2
·4, 08 = 1, 956·10 𝐽 = 0, 1956𝑚𝐽; i la potència subministrada pel
−4
𝑊 1,956·10 𝐽 −7
rectificador és: 𝑃 = 𝑡
= 490𝑠
= 3, 99·10 𝑊 = 0, 399μ𝑊.
6. Conclusions

Aquest treball m'ha presentat moltes dificultats, però he aconseguit anar arreglant-les i
finalment les dues hipòtesis que vaig plantejar-me al començar el treball han estat
demostrades. He aconseguit captar energia utilitzant una antena, i a més a més he pogut
utilitzar-la per encendre un led. La potència mitjana subministrada per l'antena de televisió
és baixissima, d'uns 0,399pW. No obstant, pots utilitzar-la per emmagatzemar energia,
aquesta pot fer-se servir per alimentar momentàniament un dispositiu de molt baix consum,
en cas que aquest sigui desconnectat de la font d'alimentació primària.
Hi ha empreses que estan investigant la captació d'energia aprofitant la radiofreqüancia, i de
fet han desenvolupat unes "rectennas", que són capaces d'alimentar dispositius de molt baix
consum.
Daltra banda. amb els experiments que vaig dur a terme, vaig poder comprovar que
efectivament, les xarxes de distribució elèctrica dissipen molta energia en forma de radiació,
i la potència captada amb una antena senzilla allà va ser 24 vegades més gran que la que
m'ofereix l'antena Yagi de televisió.
Tot i haver confirmat les hipòtesis que vaig plantejar-me, he d'admetre que esperava poder
captar potències més elevades. i el fet que hagin estat tan baixes em fa qüestionar-me la
viabilitat de l'estudi en la radiofreqüència.
Aixi doncs, considero que l'objectiu del treball ha estat acomplert.