1.

BIOGRAFIA
El poeta Gustavo Adolfo Domínguez Bécquer destaca per les seves Rimes, una col·lecció de
poemes lírics curts. Aquesta obra va tenir una influència tan profunda que es considera el
punt de partida de la poesia espanyola contemporània.

Bécquer va néixer a Sevilla el 17 de febrer de

1836. Es va quedar orfe a l'edat d'onze anys, va
anar a viure amb la seva padrina, l'ambient on
vivia va provocar en ell una afició per la poesia i
la música. En 1852 va començar a estudiar en el
taller d'art del seu oncle. No obstant això, la
pintura no s'adaptava a la personalitat de
Bécquer. Tímid i dolorosament sensible,
prefereix passejar pels carrers del seu poble i
aprendre de la cultura i art, i relacionar-se amb
altres joves poetes. En 1854, en contra dels
desitjos de la seva padrina, se'n va anar a Madrid
a la recerca d'èxit. Però la fama no va arribar, i Bécquer va haver de recórrer al periodisme.
Va traduir articles periodístics i va escriure crítiques literàries i teatrals. Durant aquest
període, no obstant això, va col·laborar sota un pseudònim en l'escriptura d'obres de teatre,
alguns dels versos del qual apareixen en les posteriors Rimes.

En 1860 Bécquer es va enamorar perdudament de Júlia Espín i

Guillén, però la relació va acabar amargament un any després. Es
va casar llavors amb Casta Esteban Navarro, amb qui va tenir
tres fills. El sofriment i l'angoixa causats per la seva infeliç
relació amorosa i el seu desastrós matrimoni constitueixen el
rerefons emocional de les Rimes. Escrites durant la dècada de
1860, aquests breus poemes expressen l'anhel de Bécquer per
l'amor i per la realització de la bellesa perfecta. A diferència de
l'estil complicat de l'època, la poesia de Bécquer és sòbria i
senzilla, els seus versos delicats i lleugers. No obstant això,
aconsegueix en cada poema una harmonia i bellesa de les
paraules i utilitzant imatges que afecten la sensibilitat del lector i que fan que el lector entri
dins el vers. La capacitat de Bécquer és fer que les paraules expressin molt més que els seus
significats convencionals.

Bécquer va escriure la major part de les seves obres en prosa entre 1860 i 1865. Entre elles es
troben 22 llegendes, que es basen en el folklore regional i exploren el sobrenatural. Durant la
seva estada en el monestir de Veruela, el 1864, va escriure una col·lecció de nou cartes
titulada "Des de la meva cel·la, cartes literàries". Aquest mateix any va dirigir una important
revista. El 1868, Bécquer es va separar de la seva esposa i, arran de la revolució que va
acabar amb el govern d'Isabel II, se'n va anar a París. Va tornar a Madrid el 1869, va
reescriure de memòria el manuscrit perdut de Rimes i va reprendre la redacció de periòdics.
La sobtada mort del seu germà Valeriano, el setembre de 1870, el va deprimir
extremadament, i va morir només 3 mesos després, el 22 de desembre, a causa de la
tuberculosi. Les seves obres recopilades es van publicar finalment el 1871.

- Suport audiovisual: Breve biografía de Gustavo Adolfo Bécquer

2. RESUM DE LA LLEGENDA “EL MISERERE”

La història s'inicia amb el descobriment d'un llibre en una abadia. Aquest va arribar a intrigar
tant a un home, que va voler esbrinar l'origen de les frases estranyes que apareixen en ell. Li
va preguntar a un ancià i aquest li va explicar de què tractava el llibre, encara que en lloc de
donar-li una resposta directa decideix contar-li una història.

Segons la història, fa molts anys un home va arribar a l'abadia

demanant un lloc on poder descansar i per descomptat una
mica de menjar. Els monjos que vivien en l'abadia no van
dubtar a ajudar-lo. Durant el sopar, els monjos van decidir
fer-li algunes preguntes, preguntes que cada cop es feien més
personals. Un monjo li va preguntar llavors a què es dedicava.
L'home, amb molta paciència, va respondre que practicava la
música i es trobava buscant un miserere (cant religiós que
tracta sobre la penitència) perquè Déu pogués perdonar tots
els seus pecats. Va passar molt de temps tractant
d'aconseguir-lo, encara que sense èxit, i així va passar gran part de la seva vida fins a arribar a
l'abadia. Llavors els monjos li van dir que a les nits s'escoltava un miserere que cantaven els
monjos que havien mort a causa d'un tràgic succés. El músic, entusiasmat per saber com era
el miserere, va decidir visitar el lloc, però els monjos li van advertir que no fos.
El músic va decidir no fer cas i va pujar a la muntanya per a escoltar el suposat miserere.
Després de deu anys de treball per a escriure el miserere, pensava que per fi el tenia. Va
trobar als monjos, i quan aquests anaven acabant el miserere, una forta resplendor el va cegar
i el va deixar tombat en el sòl de cop. L'endemà va baixar a l'abadia i va tractar de passar a
partitura tot el que havia escoltat, però quan intentava escriure el final, sense haver-lo
escoltat, no va poder continuar i va acabar embogint i morint per l'esforç. L'obra va quedar
incompleta amb moltes frases estranyes i aterridores a mà del pobre músic.

- Suport audiovisual: Miserere - Basado en la leyenda de Gustavo Adolfo Bécquer

3. COMENTARI DE LES RIMES

Rima XXIII:
Por una mirada, un mundo;
Por una sonrisa, un cielo;
por un beso…¡yo no se
que te diera por un beso!

Gustavo Adolfo Bécquer va néixer a Sevilla Espanya el 17 de febrer de 1836 i va morir el 22

de desembre de 1870 a Madrid. El seu nom original era Gustavo Adolfo Domínguez Bastida,
però el poeta va decidir prendre el seu segon cognom patern, Bécquer. El seu pare va ser un
estimat pintor sevillà els predecessors del qual havien emigrat a Espanya al segle XVI, també
va ser una inspiració per al seu fill.
Aquest poema sorgeix en el Romanticisme, un moviment que donava molta importància a
l'originalitat, i on s'exalten els sentiments de l'home cap a la seva estimada.
La "rima XXVIII" pertany a les rimes i llegendes de Becquer, concretament la segona part.
La segona part se centra en l'amor i els sentiments que l'amor li produeix a un.
Aquest poema, com molts d'altres, tracta sobre l'amor. Podem veure que al llarg d'aquest
poema parla d'amor perquè s'està preguntant què faria un petó de la seva estimada: “jo no sé
que et fes un petó!” La “Rima XXIII” està composta per quatre versos octosíl·labs i té una
rima AABA, la qual forma una cobla. A més, podem veure que la seva rima és assonant.
Alguns dels recursos literaris que es poden trobar en aquest poema són: l'anàfora, el
paral·lelisme, ja que es pot veure que es repeteix la mateixa estructura sintàctic.

Rima XXIV:
Dos rojas lenguas de fuego
que a un mismo tronco enlazadas
se aproximan y al besarse
forman una sola llama;

dos notas que del laud

a un tiempo la mano arranca
y en el espacio se encuentran
y armonias se abrazan;

dos olas que vienen juntas

a morir sobre una playa
y que al romperse se coronan
con un penacho de plata;

dos jirones de vapor

que del lado se levantan
y al juntarse allí en el cielo
forman una nube blanca:

dos ideas que al par brotan,

dos besos que a un tiempo estallan,
dos ecos que se confunden…
eso son nuestras dos almas.

Aquest poema de Bécquer tracta sobre la unió de dos amants i el ple desenvolupament del
seu amor. Bécquer fa servir una sèrie de metàfores per explicar l'amor entre els amants de
moltes maneres al llarg del poema. Així, el gaudi d'una relació amorosa plena s'assembla a
dues flames que surten d'un mateix pal que s'ajunten, dues notes que formen un acord, dues
onades que es barregen quan trenquen a la platja, dos petits núvols que originen un núvol més
gran quan s'ajunten. La seva plena harmonia amorosa s'expressa quan tots dos parlen alhora
per comunicar un mateix missatge, quan s'acosten alhora per besar-se, quan sorgeix a l'uníson
en ambdós la mateixa idea o intenció, per tant el tema d'aquest poema és el amor. . L'actitud
només pot ser subjectiva en un poema que parla de la felicitat que sent el poeta enamorat i
que correspon a la seva estimada. Aquesta felicitat i complicitat s'expressa amb una sèrie
d'imatges que ressalten la unió i bategar a l'uníson dels enamorats
Aquest poema té versos octosíl·labs. Algunes figures retòriques que podem trobar en aquest
poema són, paral·lelisme (dues llengües vermelles…, dues notes que), personificació (Dues
llengües vermelles de foc… i en besar-se formen foc…), hipèrbaton, enumeració, asíndeton,
polisíndeton i metàfores.
Trobem que en aquest poema es mostra el gaudi ple de l´amor entre aquests amants, podem
veure la passió que senten l'un per l'altre i el desig que senten. En diverses ocasions es
repeteix el mateix plantejament: el poema com una sèrie de contínues metàfores impures,
d'altres més senzilles, però en totes apareix el terme real a què es refereixen, però, en aquest
cas, l'enteniment dels amants.

Rima XXV:
Cuando en la noche envuelven
las alas de tul del sueño
y tus tendidas pestañas
semejan arcos de ebano,
por escuchar los latidos
de tu corazon inquieto
y reclina tu dormida
cabeza sobre mi pecho
diera, alma mia,
cuanto poseo:
¡ la luz, el aire
y el pensamiento!

Cuando se clavan tus ojos

en un invisible objeto
y tus labios ilumina
de una sonrisa el reflejo,
por leer sobre tu frente
el callado pensamiento,
que pasa como la nube
del mar sobre un ancho espejo,
diera, alma mía,
cuando deseo:
¡la fama, el oro
la gloria, el genio!

Cuando emundece tu lengua,

 y se apresuran tu aliento,
y tus mejillas se encienden,
y entornaa tus ojos negros,
por ver entre tus pestañas
brillar con un humedo fuego
la ardiente chispa que brota
del volcan de los deseos,
diera, alma mia,
por cuanto espero:
¡la fe, el espirit, la tierra, el cielo!

La rima XXV està inclosa al segon grup de la classificació que es va fer de les rimes de
Bécquer, és a dir, les que tracten l'amor i la felicitat de qui la sent. A la primera estrofa ens
descriu com una dona se dormirà, i diu que donaria tot el que posseeix (no referint-se a béns
materials sino al que posseeix com a persona) per poder estar amb ella perquè inclinés el seu
cap sobre el pit de ell. A la segona estrofa parla de com ella es fixa en alguna cosa i que ell
renunciés a quant anhela per saber què pensa. A la tercera estrofa ens parla de la passió
amorosa de la dama i torna a afirmar que donaria tot allò que espera per ser l'objecte
d'aquesta passió. En aquest poema Bécquer sembla que expressa el seu desig d'entrar a
l'interior de l'estimada, estant disposat a oferir tota la resta, intensificant gradualment aquesta
obsessió oferint primer tot allò que posseeix, després quant anhela i finalment tot allò que
espera.

Aquest poema es divideix en tres estrofes de dotze versos cadascuna. Els vuit primers versos
de cada estrofa són octosíl·labs. A les tres estrofes aquests darrers repeteixen la mateixa
estructura, és a dir, es tracta d'un poema amb versos d'art menor. Quant a la rima únicament
rimen els parells en assonant (é-o).

En l'aspecte de recursos estilístics podem destacar alguna cosa: algunes comparacions com la
dels versos dinou i vint on s'expressa el desig de veure reflectits els pensaments de l'estimada
igual que un núvol veu el seu reflex a l'amplada mar. També podem veure la metàfora al vers
trenta-dos en què parla del volcà dels desitjos. En els versos tres i quatre l'autor estableix una
comparació entre les pestanyes de l'estimada i arcs de, i alguna antítesi com al vers trenta
(l'humit foc). Aquest poema demostra clarament que l'autor sentia un amor molt gran i
profund cap a la seva estimada, fet que el relaciona clarament amb un romàntic. En aquest
poema, l'amor és el sentiment ideal per assolir els sentiments adequats per arribar a produir
poesia, i és tan intens aquest amor que no li importa tot allò que té, desitja o espera si no pot
adquirir aquest amor.

Rima XXVI:
Voy contra mi interes al confesarlo;
pero yo, amada mia,
pienso, cual tú, que oda solo es buena
de un billete del Banco al dorso escrito.
No faltará algún necio que al oírlo
se haga cruces y diga:
<<Mujer al fin del siglo diecinueve,
material y prosaica…>> ¡ Boberia !
¡ Voces que hacen correr cuatro poetas
que en invierno se embozan con la lira!
¡Ladridos de los perros de la luna!
Tu sabes y yo se que en esta vida ,
con genio, es muy contado quien la escribe
y con oro, cualquiera hace poesía.

Aquest poema líric per Bécquer explica que els diners tenen molta importància, i que amb
aquests es troba, per exemple, gent per a tot, fins i tot per escriure però que realment hi ha
molt poca gent amb aquest talent. Bécquer vol expressar que la paraula or té molta
importància i que amb aquesta no es pot aconseguir tot. Perquè amb diners sí que es pot
aconseguir molta gent que segons ells escriuen poesia, però realment no és veritat.

L'estructura externa està escrita en vers (14 versos, assonant, 11A, 7b, 11C, 11D, 11A, 7d,
11-. 11B, 11C, 11D, 11-, 11D, 11-, 11B.) L'estructura interna té una introducció (1 - 4):
referint-se a l'estimada, un desenvolupament, la qual implica la introducció. A més, té una
conclusió (12-14), on diu que hi ha molt pocs escriptors amb talent. En aquest poema, les
figures retòriques que s'hi poden trobar són: hiperbatons i derivacions.

En conclusió, el poeta es dirigeix ​a la seva estimada i coincideix amb ella en pensar que una
oda només té una mica de valor quan està escrita en un bitllet, molt menys si es fa al dors del
mateix. Molts altres poetes creuen el contrari i no valoren l'opinió de la dona per aquest tipus
de comentaris. Per ell, aquells poetes que diuen això, són trasnochados i no tenen res més per
oferir que paraules al vent. Per al poeta només molt pocs tenen aquest “geni” per escriure,
aquesta inspiració veritable. Critica aquells que escriuen únicament inspirats pels diners.
Aquesta poesia no té valor perquè la pot fer qualsevol.