30/09/19

Conceptes bàsics

Classificació dels béns

- Béns mobles (cadira, quadre…etc. El podem posar i moure d’un lloc, no tot allò que es mou és un ben
moble) i immobles (Els continents, aquells que contenen els bens mobles, edificis…etc. Engloben
pinturas morals, escultures adherides al immoble, mosaics, terres, tots aquests adheritat al ben immoble.
Com que jurídicament no hi ha una legislació que concreti bé això, actualment hi ha un problema, perquè
quan s’ha de restaurar una pintura moral d’un edifici els papers finals els firma un arquitecta unicament
per estar en el ben immoble, però hauria de ser una cosa conjunta perquè l’arquitecte no té coneixements
de restauració.)

- Béns materials (Aquells que són tangibles, que els podem tocar) i immaterials (Un bé intangible, aquell
que no podem tocar, és una expresió cultural, la musíca per exemple, religió, creences…etc).

- La Convenció sobre protecció del patrimoni mundial cultural i natural de la UNESCO (1972) diferencià
els béns culturals i els béns naturals. Els béns culturals es dividiren en tres grups: monuments (obres
arquitectoniques, escultures, inscripcións…etc), conjunts (grups de contruccions que estan juntes o
aïllades però que es consideren patrimoni cultural) i llocs (paratges naturals importants on l’home hi ha
contruït unca contrucció importants, un exemple seria Montserrat). El béns naturals es classifiquen en
monuments (Aquells que són exepcionalment important, estèticament, física como el cañón del colorado),
formacions (Són formacions geològiques però són zones delimitades que constitueixen l’habitat
d’espècies en perill d’extinsió) i llocs (zones naturas de valor exepcional com l’Antàrtida).

- Béns culturals i Patrimoni. No signifiquen el mateix, tot i que estan relacionats. Els bens cultural tenen
un concepte molt gran que formen valor estètics, històrics…etc. El concepte de patrimoni implica
possesió, és un concepte abstracte. Implica drets i deures cap a aquest patrimoni de la persona propietària,
el patrimoni es transmet. És l’herència cultural pròpia del passat. Conjunts de béns que de forma simbòlica
pertanyen a una nació. Està constituit per tots els béns incluïts els valors a nivell de nacions. Hi ha molt
tipus de patrimoni: natural, biliogràfic, de cultura popular…etc.

Tipus de Patrimoni

· Patrimoni immaterial o intangible: espectables, esdeveniments festius, musica.

· Patrimoni cultural: conjunt de béns introduïts per l’home a la cultura universal.
· Patrimoni material:
- Patrimoni natura.
- Patrimoni arquitectònic
- Patrimoni arqueològic
- Patrimoni etnològic (ciència que estudia les raçes i els pobles)
- Patrimoni bibliogràfic i documental.

Classificació dels béns cultural

· BIC Bé d’Interès Cultural (Patrimoni Històric Espanyol).

· BCIN Bé Cultural d’Interès Nacional (Normativa Generalitat de Catalunya):

- Monument històric
- Conjunt històric.
- Jardí històric.
- Lloc històric.
- Zona d’interès etnològic. (fàbrica tèxtil perquè són testimoni d’un funcionament determinat d’un periòde
determinat d’un país).
- Zona arqueològica. (subaquètic i industrial).
- Zona paleontològica. (restes animals).

· BCIL Bé Cultural d’Interès Local: en relació als ajuntaments i consells comarcals, si es vol protegir
alguna cosa del poble o comarca podem intentar-ho declarar-ho vecil perquè així no es pugui destruir. A
Catalunya funciona. El departament de cultura inscriu aquests bens al catàlec del patrimoni català.

· EPA Espai de Protecció Arqueològica: categoria de protecció cultural catalana atorgada per la
administració de catalunya. Segons la llei son llocs que no són BCINS ni BCIL i s’han de protegir. No si
poden fer construcción, ni escavacións…etc. La vila romana de llobet.

Criteri: deriva del vocable grec criterio=tribunal. Norma que permet fer un judici o discerniment.
Teoria: Conjunt d’idees sobre un tema, és a dir, lleis o regles que serveixen de base per a una disciplina
Norma: regla o pauta que s’ha de seguir. Tipus de normes: convenis, cartesm recomanacions, resolucions,
delcaracions, reglaments i directives. Poder ser d’àmbit internacional, nacional o autonòmic.

01/10/10
Normativa internacional

- 1. Normativa de la UNESCO
- 1.1 Convenis: Tractats internacionls d’obligatori compliment.
- 1.2 Recomanacions: Textos dirigits a un o diversos estats perquè adoptin uns principis o pautes, formulat
per regular internacionalment una qüestió.
- 1.3 Declaracions: Instruments formals i solemnes que plantegen principis universals acceptats per tothom.
Tenen caràcter moral i són principis de bona fe, sense poder vincular. Són propostes que fa la UNESCO
però cada estat les adapte a les seves necessitat ja que no són de obligatori compliment.

- 2. Normativa del Consell d’Eurpoa i de la Unió Europea.

- 2.1 Convenis:
- 2.2 Recomanacions, resolucions i declaracions:Les recomanacions es poden ser formulades pel Comitè
de Ministres als Governs o per l’Assemblea Parlamentària al Comitè de Ministres. No són de obligatori
compliment. Les resolucions i delcaracions no tenen caràcter jurídic directe, poden inspirar
recomnanacions o convenis. Les declaracions tenen menys força d’obligatorietat. Les declaracions
s’adopten en conferències, cimeres de caps d’estat o de gorvern.
- 2.3. Cartes: una carta és una constitució escrita, un codi bàsic i un instrument públic. La seva funció és
orientadora o informadora, ja que estableix uns principis fonamentals. El seu caràctes obligatori és divers,
ja que pot tenir un caràcter de recomanació o bé de conveni.
- 2.4. Reglament: Normes d’obligatori compliment per part dels estats de la Unió Europea.
- 2.5 Directives: Normes d’orde jurídic inferior. Són lleis de referència que estableixen les directius perquè
després cada estat faci una llei nacional. No són tan importants jurídicament com el reglament.

Normativa Espanyola

- 1. Constitució: Carta magna o llei bàsica en l’irganització de l’estat. La constitució espanyola data 1978.
- 2. Lleis (estatals i autonòmiques): Norma general i abstracta.
- 3. Decrets: Disposicions concretes que desenvolupen o apliquen una llei. La seva vigència és limitada i
pot ser de caràcter urgent (decret-llei) o tècnic (decret legislatiu).

Normativa Catalana

- LLei: Norma general i abstracta.

- Decret llei: disposicions legislatives provisionals, que el Govern pot aprovar o derogar en 30 dies. És el
moment en què en el parlament s’introdueix i llavors hi ha els 30 dies.
- Resolució: Document que finalitza un procediment administratiu, en què una administració pren una
determinació en l’àmbit de les seves competències executives. Norma específica amb directrius concretes
d’obligatori compliment i que preveu snacions per el seu incompliment.

Principals Organitzacions

- ONU: Organització de Nacions Unides. Organitzacio integovernamental mundial creada el 1945 quan
s’acaba la segona guerra mundial. Creada generalitzan molt per portar la pau.

- UNESCO: Organització de les Nacions Unides per l’Educació la Ciencia i la Cultura. Patrocina projectes
cientifics a nivell internacional, programes d’ensenyament, culturals…etc, tan a nivell internacional com
nacional. Vol presevar el patrimoni. El 1946 va fer una convenció sobre el Patrimoni comú de la
humanitat. Una de les seves misions es fer una relació de llocs que es consideren parimoni de la humanitat
(casa Vicents). El fet de considerar un lloc com a Patrimoni de la humanitat, aporta fets com l’augment del
turisme i certes normes obligatories de cumplir, i això pot suposar molts inconvenients.

- ICOM: Consell internacional de Museus “The International Council of Museums”. Organització

internacionl de museus i professionals de museus dirigides cap al patrimoni cultural. Es va crear el 1946,
just desprès de les Segona Guerra Mundial perquè es va destruir molt de patrimoni. És un ONG,
organització no governamental, té una gran relació amb la UNESCO, és un gran consultiu en les Nacions
Unides. Al ser una ONG es nudreix de les financiacions dels seus membres. Té la seu a París. Té
aproximadament uns 139 països afiliats. Necessitats i directives relacionades amb el museus.

- ICCROM: Centre Internacional d’Estudi de la Preservació i Restauració del Patrimoni Cultural. Roma.
Organització intergovernamental amb l’objectiu de la millore de les intervencions o l’area del global de
conservació i restauració.

- ICOMOS: Consell Internacional de Monuments i llocs. Es va fundar el 1965 com a resultat de la carta de
venecia.

- ECCO: Confederació Europea d’Organitzacions de Conservació Restauració.

- ENCoRE: Xarxa Europea per a l’Educació en Conservació Restauració.

 7/10/19

Carta d’Atenes

El segle XX marcat per les dues Grans Guerres Mundials. S’ha de tenir en compte que a nivell espanyol
també hi ha la guerra civil, del 36-39, espanya no va participar molt a la Segona Guerra Mundial. Les guerres
a nivell de patrimoni aporten destrucció. A la primera Guerra Mundial varen comensar a ser conciens que
totes les coses que consideraven patrimoni estaven molt degradades i destruides i això suposava destruir la
història i no es podia transmetre, es perdia la memòria.
Per una altre part van veure que tot això es tenia que construïr i restaurar. El responsable d’aquesta
restauració varen ser els estats i aquests comensen a redactar lleis per poder intervenir. A partir d’aquí es
quan começen a haver-hi lleis relacionades amb el patrimoni, es consolida la idea de patrimoni.
Cal dir que el British Museu, al 1929, es va crear el primer laboratori experimenta de conservació i
restauració perquè duran la Primera Guerra Mundial van amagar molts objectes d’art al metro de Londres i
quan els varen treure els varen portar el British Museum altre cop i varen veure que estaven molt demacrats i
va sorgir la necessitat de restatura-los i per això varen crear aquest departament.
També aquesta preocupació per conservar el patrimoni en el 1930 la oficina ofical de museus. Es va
organitzar a Roma. Primera vegada que es va crear un congrés d’aquests tipus.
El 1931 es va crear el laboratori científic del museu del Louvre, aquesta consciència de necessitat de
restaurar es un concepte del segle XX.

Es va redactar durant la conferència X, un conferència que es va fer a Atenes el 1931 que va concovar la
Oficina Internacional de Museus. És el primer document internacional que es redacta en relació a les
intervencions sobre el patrimoni. A partir d’aquí hi ha uns criteris establerts i consensuats entre tots sobre els
punts a seguir a l’hora de una intervenció.
El principal objectiu: Liquidar els mètodes de restauració inspirats en la teoria de restauració estilistica
de Viollet-le-duc.
Es va fer a Atenes perquè s’estava restaurant l’Acròpoli i tenien problemes de criteris a la hora de
intervenció.
En aquesta conferència varen asistir, molts estudiosos de l’art i de cienènciaes però ningú dedicat a la
restauració, propiament dit.
Es demostra que el concepte de monument històric a part d’aquí, de la carta d’atenes, és una creació europeu.
I és la primera vegada que es consideren patrimoni artístic i arqueològic.
Es varen tractar molts de temes relacionats. Es va dividir en set parts (Set articles). I la conferència va acabar
amb la redactada carta d’atenes.

Article I: s’estableix el principi de conservacio de monuments d’art i historia. Hi hauran de participar tots els
gorganismes Comisio internacional de la coperacio intelectual. Es consolida el concepte de conservació i la
funcio dels estats com a entitats que tenen la tutela i la salvaguarda del patrimoni.

Article II: seguit de recomanacions: el respcter del caracter de l’artista, histori sense eliminar l’estil de cada
epoca (cherasi brandi). No reconstruir, sino restaurem i conservem.

Article IV: legitima l’anastilosis, recomposicio dels elelments originals trobats. Però sempre s’ha de tenir en
compte que els materials nous hauran de destacar perque es separin dels orginals

Article V: legitima utilitzar nous materials i noves tècniques. Sempre que no s’alteri la visió del edificis…
etc.

Article VI: Tasca interdiciplinitat. Relació entre diferents disciplines.

Article VII: Es fa un toc d’atenció sobre els ambients urbans sobretot al que envolten als monuments
artístics. Protegir els entorns d’aquests edificis considerats patrimoni. Eliminació de tanques publicitaries i
tot allò que pugui haver-hi en qualsevol monument.

Artcile VIII: Interés general sobre la publicació d’inventaris de documents gràfics, així com la creació
d’arxius i la difusió de procediments i mètodes de conservació dels monuments.

Article IX: els membres de la conferència retens homenatge al gorvern grec, com un exemple de cooperació.

Article X: s’insisteix en el respecte vers les obres d’art i es fa un clam per educar a la ciutadania.

Valoracio final: el marc de referencia de la carta d’atenens es el Camilo Boito i Alis Riegl (monument com
un objecte socials i filoofic) en contraposicio de les teories de vIOLLET le duc, recosntruccio inventiva. i en
contra de les ideees del Ruski (deixem-ho tot i no ocnservem).

Carta de Venècia

Es del 1964, 33 anys de la la carta d’Atenes. Passem per la Segona Guerra Mundial, moltissima debastació.
Els pobles es varen despoblar i la gent va anar cap a les ciutats.
Aqui a Catalunya va arrobar la filoccera (que mata l’arrel de les vinyes), amb això la gent es va arruinar i
molts varen canviar el tipu de plantació o varen migrar. Aquest fet comporta que les ciutats es varen
masificar i els pobles varen quedar abandonats. A nivell patrimonial, en els pobles tot aquell patrimoni es va
degradar per abandonament i a nivell de ciutat es varen eliminar molts monuments per la construccio de més
vivendes i degadacio per la ocntaminació.

Al 1939 comensa la Segona Guerra Mundial i s’ignaugura el ICHIR, Insitut Independen de Conservacio i
Restauració que s’investiga i es proposa a Roma que ho dirigia chareare brandia i les principal lleis d’aqeust
estan reflectides en les principals lleis que despres es redacten. Un cop acabada la guerra es creea ICOM, dos
nays despres el 48 es va quear el IIC, institu internacioanl de conservacio. (GE.IIC) grupo espanyoil intituro
intraciona de conervacions.
1959 es crea l’crim que esta directamebt relacionat amb conservacio i resauracio i te la seu a roMA, La
direccio de l’ICROM s’encarrega a Paul Philippot.
El 1957 es funa a brsuelles l’IRPA, el seu direcotr va ser Paul Coremans.
A espanya 1961 primer organsime dedicat a la conservacio. ICROA.

el maig del 1964 es va celebrà a Venecia un congrés. A nivell internacional es redacta la carta. Carta
internaiconal sobre la conservacio i restauracio dels monuments. Asumeix les premises redactades a la carta
d’Atenes, té un preàmbul i 16 articles.

Articles I: amplia la nocio de monuments en relacio a la carta d’atenes. La noció de monument històric no
comprén unicament la creació arquitectònica aïllada sinó també monuments, conjut i lloc. Aixó s’aplica no
només a les grans obres sinó aquelles modestes que hagin adquirit un significal cultural.

Article II: S’advoca per una tasca interdisciplinària.

Article: III: S’insisteix en la valoració de l’aspecte estètic i històric. La finalitat és salvaguardar tant l’obra
d’art com el testimoni històric.
Article IV: Es proclama la necessitat de fer un manteniment sistemàtic de conservació.

Article V: Una manera de fer-ho és utilitzant els monuments, sempre i quan no s’alteri la seva distribució i el
seu aspecte.

Articles VI: És a dir, un monument haurà de ser conservat sense alterar la reclació dels volumns i dels
colors.

Article VII: Un monument no ha de ser traslladat.

Article VIII: S’aconsella mantenir in situ les decoracions escultòriques i pictòriques dels edificis.

Article IX: La restauració ha de ser excepcional i s’ha d’aturar quan comencen les hipòtesis.

Article X: Es defensa l’ús de materials moderns, sempre que l’experiència i la ciència hagin demostrat la
seva eficàcia i quan les tècniques tradicionals siguin inadequades.

Article XI: Es critiquen els criteris de la restauració estilística. La restauració sempre ha de ser excepcional i
s’ha d’aturar en el moment que comencen les hipòtesis. En cas de practicar-se, s’ha de deixar visible la part
reintegrada respecte a l’original.

Article XII: Els elements que substitueixen parts mancants d’un monument, han de ser distingibles, però
harmònics.

Article XIII: Els afegits només són tolerables si són respectuosos amb el monument i el seu entorn.

Article XIV: Els ambients monumentals han de ser salvaguardats en la seva integritat i han de ser valorats i
utilitzats.

Article XV: Les excavacions s’ha de fer d’acord amb les normes científiques adoptades per la UNESCO el
1956. Es desaconsella a priori la reconstrucció i es defensa l’anastilosi, sempre que els elements reintegrats
siguin reconeixibles.

Article XVI: Es recomana la documentació de tot procés de conservació i restauració mitjançant informes,
dibuixos, plànols, fotografies, etc. que han de ser consultables i publicats.

Conseqüències: En el 1965 es funda a Varsòvia l’ICOMOS (International Council on Monuments and Sites),
una associació no governamental, ubicada a París i vinculada a la UNESCO.
En el congrés de l’ICOM celebrat a Washington-Nova York el 1965, Paul Coremans (director de l’IRPA) va
posar de manifest la necessitat de distingir la conservació de la restauració.

Valoració final: Destaca l’ús del monument, el seu valor artístic i històric. Es valoren totes les construccions
arquitectòniques (no només obres d’art). S’estableixen operacions prohibides i permeses. Es vinculen els
monuments amb els seus entorns.
ECCO: les regles professionals d’ECCO (2002-04) Aquest apartat el tenim imprès.

- ECCO és la Confederació d’Organitzacions de Conservadors i Restauradors (Euripean Confederation of

Conservator-Restorer’s Organisation).
- Des dels anys 90 ha elaborat documents que pretenen establir uns estàndars homogenis per a la formació i
la qualificació dels professionals de la conservació i restauració.
- El 11 de juny 1993 es va aprovar la guia professional: “Professional Guidelines (parts I-II)”.
- El 12 de juny 1994 es va aprovar “Professional Guildenes (part III)”.
- Les versions de 2002 i 2004 són es més recents.
- El seu objectiu és determinar una conducta professional per als Conservadors -Restauradors, comuna a
Europa.

Document pavia Aquest apartat el tenim imprès.

- Document adoptat a Pavia el 21 d’octubre de 1997 per diversos experts de 16 països europeus participants
en un congrés internacional.
- El document es titula “Preservació del Patrimoni Cultural: Vers un perfil europeu del Conservador-
restaurador” i no és vinculant, ja que es tracta només de recomanacions.
- Per part d’Espanya hi van assistir dos experts: José María Losada (IPHE) i R. Fernández-Baca Casares
(IAPH).
- Consta de 5 premisses en què es defineix la situació a Europa, per acabar sol·licitant que la Unió Europea
desenvolupi un sèrie d’accions (concretament 13).
- El document ha estat redactat a partir de la Guia Professional d’ECCO de l’11 de juny de 1993.

Accions que cal emprendre:

1. El reconeixement i promoció de la conservació-restauració com una disciplina que abasti totes les
disciplines i que sigui de nivell universitari o equivalent, amb accés a doctorat.
2. L’intercanvi interdisciplinari tant en l’ensenyament com en la investigació.
3. Desenvolupament del perfil del restaurador definit per ECCO (1993-94).
4. La definició a escala europea de les competències del conservador-restaurador.
5. Evitar la proliferació de pràctiques formatives no qualificades.
6. Equilibri entre ensenyaments teòrics i pràctics. Ensenyament d’estratègies de comunicació.
7. Creació d’un programa de cooperació i intercanvi mitjançant una xarxa europea d’institucions de
formació i investigació.
8. Realització d’un estudi comparatiu entre els professionals dels distints sistemes educatius.
9. Millor difusió de la informació mitjançant la publicació de dades sobre conservació-restauració.
10. Creació d’una normativa que garanteixi la qualitat de les intevencions.
11. Publicació d’un glossari multilingüe.
12. Disponibilitat dels mitjans necessaris per garantir una millor comunicació entre professionals, públic i
polítics.
13. Cal convertir aquestes reivindicacions en accions concretes i coordinades.

Valoració

- Document que assenta les bases de l’actual disciplina de la conservació-restauració.

- Algunes de les reivindicacions s’han assolit: nivell universitari o equivalent, interdisciplinarietat, nou
perfil professional, estudi comparatiu a nivell europeu, publicació de glossaris multilungüe,etc.
ENCoRE

- És l’European Network for Conservation-Restoration Education.

- És una xarxa d’institucions d’ensenyament superior en l’àmbit de la conservació i restauració fundada el
1997.
- Objectiu: promoure la investigació, l’educació i la formació en l’àmbit del patrimoni cultural.
- La seva fundació es basa en les directrius professionals d’ECCO de 1993/94 i el document de Pavia de
1997.
- La seu es troba a l’Escola de Conservació de Copenhaguen (Dinamarca) i compta amb més de 30
membres titulars. Recentment han replentajat la politica d’acceptació de membres.
- El document de constitució d’ENCoRE es va redactar el 9 novembre de 1997.
- La primera assemble general té lloc a Copenhaguen el 23 maig de 1998 i s’estableixen estatuts.
- Es celebren diverses reunions generals en què es consensuen diverses propostes en el camp de la
investigació i de l’esducació.

Investigació i exercici de la porfessió

- Necessitat del reconeixement legal de la professió.

- Necessitat d’analitzar els marcs legals de la protecció del patrimoni a cada país.
- Necessitat d’identificar els diferents actors en el procés de conservació-restauració.
- Analitzar com és el projecte de conservació-restauració.
- Fomentar el diàleg entre els professionals i les institucions.
- Impulsar, establir i promoure la investigació dins de la disciplina de la conservació-restauració.
- Difondre els resultats de les investigacions.
- Integrar la investigació en la formació de la conservació-restauració.
- Publicar un glossari multilingüe que reculli les experiències i investigacions.

Educació

- Impulsar, establir i promoure la col·laboració entre institucions educatives.

- Promoure l’intercanvi d’estudiants i professors.
- Establir una base de dades compartida sobre les activitats realitzades per institucions acadèmiques a
Europa.
- Promoure la investigació i el desenvolupament de metodologies dins de les institucions acadèmiques.
- Assolir l’equilibri entre teoria i pràctica en els programes educatius.
- Harmonitzar i analitzar els nivells de formació universitària i equivalents.
- Diferenciar la professió de conservació.restauració dels artesans i artistes.
- Crear un sistema homogeni a Europa al més alt nivell (5 anys).
- El nivell de grau (3 o 4 anys depèn dels països) ha de ser una entrada al postgrau i no una qualificació per
a l’exercici de la professió.
- La interdisciplinarietat només funciona si tot els professional tenen el mateix nivell.
- Elevar el nivell per evitar el domini de competències en conservació-restauració per porfessional d’un
altre sector sense formació adequada.

Valoració

- Aquesta associació estableix que la base de l’educació en conservació-restauració consisteix en un

equilibri entre teoria i pràctica.
- Objectiu: crear un sistema homogeni a tot Europa al més alt nivell (5 anys de formació específica) per als
titulats en conservació-restauració.
- *Consultar document
Document de Vantaa (2000)

- El document de Vantaa porta per títol Vers una estratègia europea sobre conservació preventiva.
- És el resultat d’una unió d’àmbit europeu celebrada a Vantaa (Finlàndia) el 21 i 22 de setembre de 2000 en
què hi particioen representants de 24 països.
- Les cinc institucions organitzades són; EVTEK (Institut d’Art i Disseny de Finlàndia), ICCROM, Institut
Portugués de Conservació i Restauro, Centre de Recerca i Restauració dels Museus de França i Ministeri
de Patrimoni Cultural d’Hongria.
- Es tracta d’una declaració d’intencions sense efectes legals. El document consta de tres parts: A.
Exposició de motius, B. Punts d’estratègia i línees d’acció, C. Recomanacions a nivell europeu.

A. Exposició de motius:

- Fomentar una identitat comuna.

- Els museus són un dels principals impulsors de la política cultural a Europa.
- Els museus europeus han estat líders en el desenvolupament de la teoria i la pràctica de la conservació
preventiva i són centres de gestió multidisciplinària per tal de reduir la pèrdua de patrimoni cultural en
benefici de la societat.
- Aquest document es basa en les innovacions assolides a cada país i la suma d’experiències. Va dirigit
sobretot a museus, però també a arxius, biblioteques i altres institucions que treballen amb fons i
col·leccions.

B. Punts d’estratègia i línees d’acció:

1. Lideratge dels governs en la preservació del patrimoni cultural i facilitar el desenvolupament

d’estratègies i plans nacionals.

- Desenvolupar una estratègia consensuada de conservació preventiva sostenible.

- -Establir prioritats basades en estudis realitzats en els museus.
- Participació de professionals de museus i creació de programes d’acreditació o registre museísitcs, en què
s’integri plenament el concepte de conservació preventiva.
- Emprar anàlisis d’impacte econòmic i social.
- Crear i mantenir estrucutres de consulta pública per elaborar i desenvolupar estratègies de conservació
preventiva.

2. Planificació institucional: Els museus han d’incloure la conservació preventiva en la planificació

institucional a llarg termini i emprar metodologies adequades.

- Implicar tots els departaments o seccions del museu.

- Basar els plans d’actuació en estudis i procediments d’avaluació de riscos.
- Implantar la conservació preventiva mitjançant grups interdisciplinaris d’especialistes.
- Distribuir responsabilitats dins de la plantilla.
- Establir directrius i mètodes, incloent plans i equips per a situacions d’emergència.

3. Formació: Totes les persones que tenen relació amb les col·lecions han de tenir una formació adequada i
actualitzada en el camp de la conservació preventiva. d’acord amb la seva funció i responsabilitat.
- Garantir que el personal intern i extern que treballa amb col·leccions, així com els òrgans decisoris, rebin
la formació i informació adequades en conservació preventiva.
- Fomentar un coneixement comú de la conservació preventiva: establir, desenvolupar i oferir un pla
curricular de conservació preventiva.
- Augmentar els coneixements en conservació preventiva: cursos de postgrau i doctorats, estimular la
investigació, desenvolupar programes de formació del professorat.

4. Accés a la informació. Totes les persones relacionades amb la cura de col·leccions han de tenir
coneixement i accés a la informació internacional sobre conservació preventiva.

- Emprar la terminologia internacional reconeguda.

- Traducció de textos sobre conservació preventiva.
- Publicar una llista de publicacions i documents internacionals.
- Promoure l’accés a les TIC.
- Elaborar una relació d’organitzacions que s’encarreguin d’actualitzar la informació.
- Crear centres de servei de recursos.
- Fomentar l’intercanvi d’informació.
- Treballar amb els organismes oficials existents.

5. El paper del públic. El públic ha de conèixer el concepte de conservació preventiva i participar en ell.

- Desenvolupar programes per garantir el principi de custòdia compartida de les col·leccions, fent participar
al públic i creant un sentiment de responsabilitat comú vers el patrimoni.
- Dirigir estratègies de comunicació diferents per a cada grup (grups d’edat, professionals, autoritats,
legisladors, mitjans de comunicació) per tal d’augmentar la sensibilització sobre les necessitats i
avantatges de la conservació del patrimoni.
- Desenvolupar un sentiment de copropietat d’allò públic.
- Promoure la idea que el patrimoni cultural té més sentit i valor en el seu context.

C. Recomanacions a nivell europeu.

- Invitar al Consell d’Europa a què reuneixi un grup d’experts per a redactar una Carta Europea sobre
Conservació Preventiva Sostenible.
- Desenvolupar una estratègia sobre conservació preventiva que adopti el Consell de Ministres de la Unió
Europea i altres estats membres del Consell d’Europa.
- Promoure el principi fonamental de custòdia compartida.
- Facilitar la creació de programes de formació i materials didàctics a partir dels recursos existents.
- Desenvolupar directius per als plans d’actuació dels museus, perquè incloguin la conservació preventiva.
- Fomentar l’accés igualitari a Internet per als museus.
- Crear una xarxa d’institucions que reuneixin i difonguin informació sobre conservació preventiva.
- Compartir l’experiència d’iniciatives de sensibilització per a mitjans de comunicació i públic.

Valoració

- Declaració d’intencions destinada bàsicament a museus, que promou la conservació preventiva a Europa
com a opció primordial.
- Primera oportunitat de crear una estratègia comuna a tot Europa en cosnervació preventiva.
- Malgrat les bones intencions, no s’han assolit els objectius bàsics.
Codi d’ètica professional per als museus, ICOM, Seül, 2004

- L’ICOM va publicar el 1970 l’éthique des acquisitions i el 1986 un codi de deontologia complet.
- Es va fer una revisió el juliol de 2001 a Barcelona, un altre el 8 d’octubre de 2004 a Seül (Corea), on se li
va donar la seva denominació actual de Codi de Deontologia ICOM per als Museus.
- Es va fer una revisió el 2013.
- La última versió revisada és del 2017.
- L’esperit general del document és el servei a la societat, les comunitats, el públic en general i els seus
diferents components i en la noció de professionalitat dels qui treballen en els museus.

Índex

1. Els museus garanteixen la protecció, documentació i promoció del patrimoni natural i cultural de la
humanitat.
2. Els museus que posseeixen col·lecions les conserven en benefici de la societat i del seu
desenvolupament.
3. Els museus posseeixen informació primordial per aprofundir coneixements.
4. Els museus contribueixen a l’estima, coneixement i gestió del patrimoni natural i cultural.
5. Els museus posseeixen recursos que ofereixen possibilitats per a altres serveis i beneficis públics.
6. Els museus treballen en estreta cooperació amb les comunitats de les que provenen les col·leccions, així
com amb les comunitats a les que presten serveis.
7. Els museus actuen atenint-se a la legalitat.

Novetats del document inicial

- Paràgraf 2.11: Cap disposició del present Codi de Deontologia impedeix que el museu actuï com a dipòsit
autoritzat d’objectes de procedència desconeguda o il·legal recollits o recuperats al territori de la seva
jurisdicció.
- Principi 3: Els museus tenen obligacions particulars amb la societat pel que fa a la protecció, accessibilitat
i intrepretació dels testimonis essencials que han apilat i conservat en les seves col·leccions.
- Principi 5: Els museus utilitzen un àmplia gamma d’especialitats, competències i recursos materials que
va més enllà de l’àmbit museístic. Això pot condui a un aprofitament compartit de recursos o a la
prestació de serveis, ampliant així el camp d’activitats dels museus.
- Principi 6: Les col·leccions d’un museu són una expressió del patrimoni cultural i natural de les
comunitats de les quals procedeixen i, per tant, no només depassen les característiques de la mera
propietat, sinó que a més poden tenir afinitats molt sòlides amb les identitats nacionals, regionals, locals,
ètniques, religioses o polítiques. És important, per tant, que la política del museu tingui en compte aquesta
situació.
En el nostre cas, cal fer esment:

- 2.23 Conservació preventiva: Als professionals de museus els incumbeix la responsabilitat fonamental de
crear i mantenir un entorn adequat per a la protecció per a les col·leccions emmagatzemades, exposades o
en trànsit, de les que estan encarregats.
- 2.24 Conservació i restauració de col·leccions: El principal objectiu ha de ser l’estabilització de l’objecte
o espècimen. Tots els mètodes de conservació han d’estar documentats i ser reversibles en la mesura del
possible, de la mateixa manera que tota modificació de l’objecte o espècimen original s’ha d’identificar
clarament.
- En l’apartat 5 es parla dels objectes robats que es detectin per part dels museus i en el 6 de la devolució
deel béns culturals.
- 7. Els museus han d’actuar de conformitat amb les legislacions internacionals, regionals, nacionals i
locals, i amb les obligacions imposades pels tractats.
Marc Jurídic

- 7.2 Legislació internacional: La política dels museus ha d’atacar els següents instruments jurídics
internacionals que serveixen de normes per a l’aplicació del Codi d’ètica professional per als Museus:

• Convenció per a la Protecció dels Béns Culturals en cas de Conflicte Armat (Convenció de la Haia,
primer protocol, 1954 i segon protocol de 1999);

• Convenció de la UNESCO sobre les mesures que s'han d'adoptar per prohibir i impedir la importació,
l'exportació i la transferència de propietats il·lícites de béns culturals;

• Convenció sobre el Comerç Internacional d'Espècies Amenaçades de Fauna i Flora Silvestres

(Washington, 1973);

• Convenció de les Nacions Unides sobre la Diversitat Biològica (1992);• Conveni d'UNIDROIT sobre els
béns culturals robats o exportats il·lícitament (1995);

• Convenció de la UNESCO sobre la Protecció del Patrimoni Cultural Subaquàtic (2001);

• Convenció de la UNESCO per a la salvaguarda del patrimoni cultural immaterial (2003). 


Resolució nova delhi. terminologia. ICOM cc. 2008 Document imprès

Altres documents

- Resolució de Nova Delhi. Terminologia per definir la conservació del patrimoni cultural tangible. (ICOM,
Nova Delhi 2008). 2 pag.
- “Glossary Project” de l’Associazione Giovanni Secco Suardo. Octubre 2001 Milà, Itàlia: ECCO
col·labora en el Una associació italiana per la C-R dels Béns Culturals, que fa un projecte de terminologia.
- Declaració de Naumar (2015). Comité de Ministres del Consell d’Europa. Amb un seguit de
recomanacions per a la protecció del patrimoni cultural.
- Declaració de Bratislava (2015). E.C.C.O demana al Govern francès que reconegui l’especificitat de la
professió del conservador-restaurador, a part dels oficis artesanals, amb la seva pròpia deontologia.
- Declaració de Berlin (2016). E.C.C.O demana al Consell d’Europa i altres òrgans rellevants que
considerin desenvolupar una carta o recomanació sobre la conservació-restauració del patrimonio
 28/10/19

ONU (Programa HABITAT, 1976-2014)

- Organització de Nacions Unides

- Organització intergovernemental mundial, creada per la Carta de San Francisco el 1945,
- Finalitat: mantenir la pau, promoure la cooperació econòmica, cultural, social i humanitària, garantir la
seguretat dels estats basant-se en els principis d’igualtat i autodeterminació i vetllar pel respecte dels drets
humans.

- La primera conferència sobre els assentaments humans va tenir lloc a Vancouver, Canadà, el 1976. El
docu. que va sorgir: “Establiment de la Comissió de les Nacions Unides per als Assentaments
Humants” (19 desembre 1977).

- La segona conferèncua de l’ONU per als Assentaments Humans va ser a Istanbul, Turquia, el 1996. Es va
aprovar el Programa Hàbitat i la Declaració d’Istanbul, per la qual els governs es van comprometre amb
els objectius d’aconseguir un habitatge adequat per a tots i assentaments humans sostenibles.

- 2001, l’Assemble General va convertir la Comissió per als Assentaments Humans i la seva Secretaria en el
Consell d’Administració del Programa de les Nacions Unides per als Assentaments Humans (ONU-
HABITAT).

- D’aquest últim sorgeix: “Declaració sobre les ciutats i altres assentaments humans en el nou
mil·lenni” (programa Habitat I).

- Les Nacions Unides va aplicar les decisions adoptades en la Conferència de les Nacions Unides sobre els
Assentaments Humans (programa Habitat II, 5 agost 2002).

- Posteriorments també ha redactat el doc. “ Ciutats sostenibles” el 2012.

- Finalment, Nacions Unides va proposar un Comitè preparatori de la Conferència de les Nacions Unides
sobre l’Habitatge i el Desenvolupament Urbà Sostenible (programa Hàbitat III). Primer període de
sessions, NY, 17 i 18 setembre 2014.

- Documents clau: Informe final, Declaración de Estambul sobre las ciudades y otros asentamientos
humanos en el nuevo milenio, Programa de Hábitat, Ciudades Sostenibles (2012), Establecimiento de la
Comisión de las Naciones Unidas para los Asentamientos Humanos (19 de desembre de 1977).

Document de Nara sobre l’Autenticitat (1994)

- Document aprovar arran celebració entre l’1 i el 6 de novembre de 1994 de la “Conferència de Nara sobre
l’Autenticitat respecte a la Convenció del Patrimoni Mundial”.

- Aquesta conferència organitzada per l’Agència per els Assumptes Culturals del Govern del Japó i per la
Prefectura de Nara, en cooperació amb la UNESCO, l’ICROM i l’ICOMOS.

- El document consta de 13 articles distribuïts en tres apartats + un apartat final on es defineic el concepte
de conservació i fonts d’informació.

- Preàmbul (articles 1-4)

- Comença amb un agraïment al govern i a les autoritats del Japó (article 1) i al Comité del Patrimoni
Mundial (article 2), a més d’indicar que l’esperit del doc. és el mateic que el de la Carta de Venècia
(article 3).
- Objectiu: “En un món que cada vegada està més subjecte a les forces de la globalització i
homogeneïtzació, i en un món en què la recerca de la identitat cultural es fa a vegades mitjançant el
nacionalisme agressiu i la supressió de les cultures minoritàries, la contribució essencial, feta per la
consideració d’autenticitat a la pràctica de la conservació, és clarificar i il·luminar la memòria col·lectiva
de la humanitat” (article 4).

- Diversitat cultural i diversitat de patrimoni (articles 5-8).

- L’art. 5 proclama la diversitat de cultures i del patrimoni cultural com una font insubstituïble de riquesa
espiritual i intel·lectual per a tota la humanitat, que cal promoure. Tanmateix això comporta el respecte per
les altres cultures i creences (art 6). Cal respectar les formes particulars i els mitjans d’expressió tangibles
i intangibles de tota cultura (art 7).
- Finalment, es destaca el principi fonamental de la UNESCO que afirma que l’herència cultural de cada un,
és el patrimoni cultural de tots. La responsabilitat del patrimoni cultural depèn de cada comunitat cultural
que l’ha originat i cal fer-ho d’acord amb la normativa internacional (article 8).

- Valors i autenticitat (articles 9-13).

- La comprensió dels valors del patrimoni depèn del grau de credibilitat o versemblança de les fonts
d’informació sobre aquesta valors (article 9). Així, doncs, “L’autenticitat, considerada d’aquesta manera i
afirmada a la Carta de Venècia, apareix com el factor essencial en el moment de la qualificació dels valors
culturals” (article 10).
- “Tots els judicis sobre els valors atribuïts a les propietats culturals, així com la credibilitat de les fonts
d’informació relacionades, poden diferir d’una cultura a una altra, fins i tot dins d’una mateixa cultura. Per
tant (...), el respecte a totes les cultures requereix que el patrimoni cultural sigui considerat i jutjat dins del
context cultural al qual pertanyen” (article 11).
- Consegüentment, dins de cada cultura, el reconeixement ha de concordar amb la naturalesa específica del
valors del seu patrimoni i amb la credibilitat i versemblança de les fonts d’informació relacionades (article
12).
- Els judicis d’autenticitat poden estar relacionats a la validesa d’una gran varietat de fonts d’informació:
materials, tradicions, tècniques, sentiments, etc. (article 13).

- Definicions
- Conservació= Totes les operacions dissenyades per comprendre una propietat, conèixer la seva història i
significat, garantir la preservació del seu material i, quan calgui, la seva restauració i millora.
- Fonts d’informació= Totes les fonts físiques, escrites, orals i figuratives que permeten conèixer la
naturalesa, especificitats, significat i història del patrimoni cultural.

- Valoració final
- No és un text que reguli l’exercici de la conservació i restauració.
- Es planteja el significat del concepte d’autenticitat dins de l’àmbit del patrimoni cultural a nivell mundial.
No el defineix i en dóna una visió àmplia.
- Aposta pel reconeixement i respecte de la diversitat cultural del món, així com pel fet que cada cultura
entén els valors culturals i el concepte d’autenticitat de forma diferent.
- Es pretén acabar amb el concepte d’autenticitat de la cultura occidental sovint imposat a altres cultures.
- Cal adequar els criteris i mètodes de conservació a cada context cultural.
- A la llarga obre la porta a les reconstruccions, reinterpretacions o readaptacions, tot i que no es poden fer
de qualsevol manera i en tots els casos.
- Les seves aportacions seran recollides a la Carta de Cracòvia (2000).
La Carta de Nizhny Tagil sobre patrimoni Industrial (2003)

- Carta adoptada a Moscou pel Comitè Internacional per a la Conservació del Patrimoni Industrial
(TICCIH) el 17 de juliol de 2003.

- EL TICCIH és l’organització mundial encarregada del patrimoni industrial i assessora ICOMOS pel que fa
a temes relacionats amb el patrimoni industrial.

- Després d’aquesta carta, el 2006 fou declarat a Europa “Any del Patrimoni Industrial i Tècnic” per part de
la European Federation of Associations on Industrial and Technical Heritage (E-FAITH).

- La carta consta d’un preàmbul i de 7 articles amb subapartats .


1. Definició de patrimoni industrial.

- El patrimoni industrial està format per les restes de la cultura industrial que tinguin un valor històric,
tecnològic, social, arquitectònic o científic.

- L’arqueologia industrial és un mètode interdisciplinari per a l’estudi de qualsevol evidència, material o

immaterial, de documents, artefactes, estratigrafia i estructures, assentaments humans i terrenys naturals i
urbans, creats per processos industrials o per a ells.

- El període cronològic va des del principi de la Revolució Industrial, a la segona meitat del XVIII, fins a
l’actualitat. Tanmateix, també s’estudien els precedents preindustrials i protoindustrials anteriors.

2. Valors del patrimoni industrial.

- Té un valor universal més que no pas singular.

- Té un valor social i proporciona un rellevant sentiment 

d’identitat.

- Té un valor tecnològic i científic.

- Aquests valors són intrínsecs al lloc, maquinària, components, documentació escrita, etc., però també en
els registres intangibles de la indústria emmagatzemats en els records i costums de les persones.

- En alguns casos, trobem un valor particular (supervivència de processos o tipologies que les fa únics) o bé
un valor especial (exemples primerencs o pioners).

3. Importància de la catalogació, registre i investigació.

- Qualsevol territori ha de catalogar, registrar i protegir les restes industrials que vulgui preservar.
- Els inventaris han de ser de fàcil consulta i de lliure accés.
- Els registres són fonamentals per a l’estudi del patrimoni industrial. Els records de la gent són un recurs
únic i irreemplaçable que cal servar.

- Els programes d’investigació són claus per a aplicar polítiques de protecció del patrimoni industrial.
- Els llocs i estructures catalogats com a importants s’han de protegir legalment i incloure a la Llista del
Patrimoni Mundial de la UNESCO.
4. Protecció legal.

- Es plantegen diverses mesures per tal de garantir la conservació integral dels llocs industrials i del seus
entorns, buscant la implicació dels grups socials interessats en el tema i de les autoritats. Es fa referència a
les àrees de residus industrials amb un gran valor arqueològic i ecològic.

5. Manteniment i conservació.

- Es considera que la conservació del patrimoni industrial depèn de la preservació de la integritat funcional.
- La preservació in situ ha de ser prioritària.
- L’adaptació d’un lloc industrial a un nou ús, és acceptable si assegura la conservació del lloc. Cal
respectar el lloc i l’actuació ha de ser compatible amb l’ús original. Es recomana habilitar una àrea on hi
hagi representat l’ús anterior.

- Adaptar i usar edificis industrials evita malbaratar energia i contribueix al desenvolupament sostenible.
Aquest patrimoni pot tenir un paper clau en la regeneració econòmica d’àrees en declivi o deteriorades.
Pot ajudar a l’estabilitat psicològica de les comunitats.

- Les intervencions han de ser reversibles i d’impacte mínim. Tot canvi s’ha de documentar i els elements
eliminats s’han de registrar i emmagatzemar.

- La reconstrucció ha de ser excepcional: “només és apropiada si beneficia la integritat d’un lloc sencer, o
en el cas de destrucció d’un lloc a causa d ela violència”.

6. Educació i formació.

- La formació especialitzada en aspectes metodològics, teòrics i històrics del patrimoni industrial s’hauria
d’impartir en nivells tècnics, universitaris i superiors.

- Cal desenvolupar material educatiu específic per als estudiants de primària i de secundària. 


7. Presentació i interpretació.

- Cal promoure aquest patrimoni amb publicacions, exposicions, televisió, Internet, etc.
- Els museus especialitzats en indústria i tècnica i els llocs industrials conservats són els encarregats de
protegir i interpretar aquest patrimoni. 



Valoració final

- Definició de patrimoni industrial i d’arqueologia industrial.

- Establiment d’uns criteris específics d’intervenció.
- Es fa esment a l’esperit de la carta de Venècia al preàmbul.
- Es vincula la preservació d’aquest patrimoni (canvi d’ús) al desenvolupament sostenible, regeneració
econòmica d’àrees deprimides, estabilitat psicològica de la comunitat, etc.

- La preservació in situ ha de ser prioritària.

- La reconstrucció ha de ser excepcional 



UNESCO

- Unites Educational Scientific and Cultural Organitzation) és l’Organització depenent de la ONU per
l’Educació, la Ciència i la Cultura. La seva constitució aprovada el 4 de novembre 1946. Objectiu:
contribuir en la conservació de la pau i la seguretat, mitjançant l’Educació, la ciència i la cultura.

- La UNESCO elabora recomenacions i convencions. Ha fet campanyes com: Abu Simbel, Salvem Venècia,
Memòria del mòn…etc.

- Abu Simbel: Entre 1963 - 1972 amb la col·laboració de 50 països, els temples varen ser tallats en 1036
blocs de 30 tones cada un, es va numerar i recontruir en un lloc 65 metres més alts.

- Salvem Venècia: Campanya de la UNESCO de 1966, que va tenir lloc arran de la pluja torrencial caigua el
4 de novembre del 1966 que va debastar al nord d’Itàlia, Florència. Va durar 7 anys el projecte.

- Memòria del món (Memory of the World Programme): Iniciativa internacional coordinada per la
UNESCO des de 1992 per garantir la preservació i accés al patrimoni històric documental a nivell
mundial.

- El punt de partida fou la Convenció per la protecció dels béns culturals en cas de conflcite armat
convocada a La Haia per la UNESCO el 1954 davant de la preocupació per les destruccions causades per
les guerres.

- La convenció presenta diversos elements que cal destacar: La Protecció dels béns correspon tant als
respectius estats propietaris com a tots els pobles i que l’àmbit d’aplicació és internacional.

- Estableix tres categories de béns: historicoartítics; arqueològics; i manuscrits, documents i objectiurs

cinetífics. Més endavant s’ampliaran aquestes categories.

Recomanació que Defineix els Principis Internacionals que han Aplicar-se a les Excavacions
Arqueològiques (UNESCO, Nova Delhi, 1956).

- Es van establir un seguit de mesures de caire tècnic o jurídic, per tal que els estats membres les apliquessin
en relació a la protecció i conservació de les obres d’art, monuments i altres béns culturals.

- Cada estat membre ha d’imposar a qui faci excavacions o descobreixi vestigis arqueològics, l’obligació de
declarar tots els béns que hagi descobert.

- Defineix els Béns Protegits: tot vestigi arqueològic la conservació del qual suposi un interès públic des del
punt de vista històric o artístic.

- El criteri de cada estat membre per a determinar l’interès públic dels vestigis podria variar segons es tracti
de la seva conservació o de l’obligació de declarar els descobriments imposada a l’arqueòleg o al
descobridor.

Convenció sobre protecció del patrimoni mundial cultural i natural (1972).

- Espanya retifica el document a

- La convenció (París, 17 octubre - 21 novembre, 1972) suposa un gran avenç, ja que compren el patrimoni
cultural i natural. Es contemplen com a dos patrimonis complementaris i es defineix a l’article I:

- 1. Es considera patrimoni cultural: els monuments, els conjunts i els llocs.

- 2. Es considera patrimoni natural: monuments naturals, formacions geològiques i fisiogràfiques i les zones
d’hàbitat d’espècies animals i vegetals de gran valor o amenaçades, llosc naturals o les zones naturals amb
un valor especial.
- De la vigilància del patrimoni natura se n’ocupa la UICN (Unió Internacional per a la Conservació de la
Naturalesa i els seus Recursos), mentre que del Patrimoni Cultural de n’ocupa l’ICOMOS.

- Els béns (culturals i naturals) són patrimoni de tots els pobles i la seva pèrdua afecta a tota la Humanitat.
- Cal establir un sistema d’organització per protegir el patrimoni i fixar un fons econòmic quan un estat no
pugui assumir la conservació d’un bé.

- A l’Article 3: diu que la primera exigència dels estats és fer un inventari dels béns situats al seu territori.
D’altra banda, s’estableix el principi de la cooperació internacional.

- Es crea el Comité del Patrimoni Mundial depenent de la UNESCO, al qual només pertanyen 21 estats.
Aquest comité elabora: Llista del Patrimoni Mundial en perill per al qual es destinen dons esconòmics
especials. La inscripció en la lista la solicita cada estat. Aquesta llista està descompensada, per aicò des de
2004 cada estat nomé pot presentar don béns i un dels dos ha de ser patrimoni natural.

OCPM (OWHC): Organització de Ciutats Patrimoni Mundial (Organitzations of World Heritage

Cities).

- L’OWHC és un organisme que sorgeix en el si de la UNESCO. Després de la Convenció de París de 1972,

se celebrà a Québec el 1991 el Primer Col·loqui Internacional de les Ciutats del Patrimoni Mundial.

- El projecte de crear una xarxa de ciutats del Patrimoni Mundia es va fer realitat al 1993 a la ciutat de Fez
durant el Segon Col·loqui Internacional de les Ciutats del Patrimoni Mundial.

- El 8 de setembre es va aprovar els estatuts de la OWHC. La seu és a Québes i es reuneixen cada tres anys.
- Formen part de la OWHC: Alcalà d’Henares, Àvila, Càceres, Còrdova, Conca, Eivissa, Mèrida,
Salamanca, San Cristòbal de la Laguna, Santiago de Compostel·la, Segòvia, Tarragona i Toledo.

Recomenació per a la salvaguarda dels conjunts històrics o tradicionals i la seva funció en la vida
contemporània (Nairobi 1976).

- La Declaració de Nairobi l’aprovà la conferència general de la UNESCO en la seva 19a. reunió, celebrada
a Nairobi (25 octubre - 30 novembre 1976). Consta de 55 articles distribuits en 8 capítols: Definicions;
Principis generals; Política nacional, regional i local; Mesures de salvaguarda; Mesures jurídiques;
Mesures tècniques, econòmiques i socials; Investigació, ensenyament i informacions; Cooperació
internacional.

- Causes de la seva elaboració: S’ha iniciat un procés de globalització que ho uniformitza tot, fent perdre la
identitat i la cultura tradicional dels pobles; El creixement desordenat de la població i l’urbanisme
descontrolat; L’expansió industrial, explotació de recursos no renovables i contaminació.

- Objectiu: Aconseguir que cada estat membre es responsabilitzi de la salvaguarda dels conjunts històrics
del seu territori i la seva integració en la vida contemporània.

- Definicions: Conjunt històric o tradicional, Medi i Salvaguarda. El document mostra atenció per l’entorn;
Proposa la conservació de la zona històrica integrada en pals urbans generals; Proposa l’adopció de
polítiques que respectin el context social i econòmic dels centres històrics per tal de fer compatible la seva
salvaguarda amb la integració a la vida contemporània.

- Valoració: Recull el pensament més avançat en l’àmbit de la conservació de conjunts històrics en aquell
moment, però la seva aplicació fou desigual.

Recomanació sobre la Protecció dels Béns Culturals Mobles (París, 1978)

- Va ser aprovada el 28 novembre de 1978, durant la Conferència General de l’Organització de les Nacions
Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura, celebrada a París.

- Consta d’un preàmbul amb consideracions generals i quatre apartats:

8. Definicions: de “Béns culturals mobles” i “protecció”. Principis generals que paren dels perills que
afecten a la conservació del patrimoni i que tothom ha d’implicar-se en la seva conservació.

9. Mesures recomanades: es fa un recull de recomanacions per a: museus i institucions; col·leccions

privades; excavacions arqueològiques i edificis religiosos; Intercanvis internacionals; Eduació i
informació; Mesures de control.

10. Mesures encaminades a millorar el finançament de la cobertura de riscs.

11. Cooperació internacional.

Declaració de Mèxic sobre els Principis que ha de regir les Polítiques Cultirals (Mondiacult, Mèxic,
1982)

- Reunió de la comunitat internacional a Mèxic on es dugué a terme la Conferència Mundial sobre

Polítiques Culturals.

- Es van proposar 54 principis que han de regir les polítiques culturals mundials:
1. Es fa èmfasi en protegir la identitat cultural dels pobles (1-9).

2. La cultura és la base fonamental del desenvolupament humà (10-16).

3. La cultura pertany a tota la comunitat i els estats han de vetllar perquè hi tingui accés tothom (17-22).

4. Defineix el patrimoni cultural i parla del dret de tots els pobles a defensar el seu propi patrimoni (23-25).

5. En l’article 26 diu que el principi fonamental de les relacions culturals entre els pobles és la restitució als
seus països d’origen de les obres que varen ser “sustretes” il·lícitament.

6. Parla de la llibretat artística i intel·lectual i de la promoció de la educació artística (27-29) i de la relació

entre cultura, educació, ciència i comunicació, en especial les noves tecnologies (30-40).

7. Diu que cal augmentar els pressupostos i la formació de personal en l’administració cultural (41-42).

8. Parla de la necessitat de la cooperació cultural internacional per difondre la ciència i la cultura (43-50).

9. Fa una crida als estats i a la UNESCO per preservar els valors culturals davant les amenaces de les
guerres i les divisions entre països (51-53).

10. Fa seu el lema de Benito Juárez: “Entre los indivíduos como entre las naciones, el respeto al derecho
ajeno es la paz”.

Convenció per a la Protecció del Patrimoni Cultural Subaquàtic (París, 2001).

- La Convenció és la regulació jurídica internacional del Patrimoni Cultural Subaquàtic.

- La convenció es divideix en tres parts: Preàmbul, Articulat i Annex:
1. En el preàmbul es reconeix el valor d’aquest patrimoni cultural subaquàtic com a part integrant del
patrimoni cultural de la humanitat.

2. En l’articulat, (35 articles) entre altres qüestions, s’estableix: Definició del patrimoni cultural subaquàtic;
Prohibició de l’explotació comercial; Preservació “in situ” com a opció prioritaria abans d’iniciar
qualsevol activitat en aquest patrimoni; Promoció de la formació en arqueologia subaquàtic i increment
 de la cooperació entre els estats part en l’intercanvi d’informació i col·laboració en la investigació,
excavació i - conservació dels jaciments subaquàtics; Règim jurídic dels vaixells.

3. En l’annex s’estableix una regulació de les activitats dirigides al patrimoni cultural subaquàtic a partir de
36 normes entres les que destaquen: Planificació del projecte; Objectius, metodologia i tècniques del
projecte; Finançament; Durada del projecte-calendari; Conservació i gestió del lloc; Documentació.

- Aquest document va ser ratificat pel Govern Espanyol l’any 2009. BOE núm 55 (Dijous, 5 de març de
2009).

ICOM - Definició Conservació-Restauració

- Document realitzat a Alemanya per Agnes Ballestern i que va presentar com document de treball pel
comitè de Regles i Formació de l’ICCROM el 1978. Després de diverses revisions es va aprovar a
Copenhague l’agost de 1984.

1. Introducció

- La finalitat del document és establir els motius, principis i requisits de la professió de conservador-
restaurador-

- Parla de la manca de definició de la figura i de la tasca del conservador-restaurador i de la preocupació per

l’ètica professional a l’hora d’intervenir els objectes, cosa que ha conduit a un intent de definir la professió
per distingir-la d’altres professions relacionades i d’establir requisits de formació adients, tal com
s’estableixen per altres professions reglades.

2. L’activitat de conservador-restaurador

- 2.1. Consisteix en l’examen tècnic, la prevenció i la conservació-restauració de béns culturals.

- 2.2. El conservador-restaurador treballa en museus, en serveis de protecció del patrimoni, en empreses de
conservació o independentment. Funció: englobar l’aspecte material dels objectes d’importància històrica
i artística per evitar la seva decadència i augmentar-ne la seva comprensió, així com la distinció del que és
original i el que és fals.

3. Importància de l’activitat del conservador-restaurador.

- 3.1. 3.2. Èmfasis en la responsabilitat de la tasca del conservador-restaurador perquè actua sobre originals
únics i molts cops de gran valor dels quals cal conservar la seva integritat física.

- 3.3. La manipulació de l’objecte va intrínsicament unida a qualsevol mesura de conservació-restauració i

cal la interdisciplinarietat per tal de garantir la millor intervenció.

- 3.4. 3.5. El conservador-restaurador ha de ser conscient de la naturalera documental de l’objecte. Totes les
intervencions han d’incloure un examen científic previ, i la interpretació sols la pot fer un professional ben
preparat i amb experiència.

- 3.6. Diu: “La intervenció en un objecte artístic ha de seguir un ordre comú a totes les metodologies
científiques: investigació de la seva procedència, anàlisi, interpretació i síntesi”.

- 3.7. La tasca del conservador-restaurador està per damunt de qualsevol art o habilitat manual. Les
habilitats manuals han d’anar unides al coneixement teòric i a la capacitat per a valorar una situació,
actuar sobre ella i valorar el seu impacte.

- 3.8. Fa èmfasis amb la interdisciplinarietat com a mesura per garantir uns bons resultats en la intervenció.
4. Diferències dels professionals relacionats
- Les activitats professionals del conservador-restaurador es distingeixen d’aquelles professions Artístiques
i artesanes. Un criteri bàsic en aquesta distinció és que, per les seves activitats, els conservadors-
restauradors no creen objectes culturals nous. Aquest és el camp dels professionals artesans i artístics.

5. Preparació i Educació del conservador-restaurador

- 5.1 El conservador-restaurador ha de rebre una preparació artística, tècnica i científica, basada en una
educació aproximada i general.

- 5.2. La preparació hauria d’incloure el desenvolupament de la sensibilitat i capacitat manual, l’adquisició

de coneixements teòrics sobre materials i tècniques, i un rigorós coneixement de metodologia, utilitzant
una investigació precisa i interpretant críticament els resultats.

- 5.3. L’educació teòrica hauria d’incloure les següents matèries: Història de l’art i de les civilitzacions;
Mètodes d’investigació i documentació; Coneixements de tecnologies i materials; Teoria i ètica de la
conservació; Història i tecnologia de la conservació-restauració; Química, biologia i física del procés de
deteriorament dels mètodes de conservació.

- 5.4. Es comprèn la interdisciplinarietat com un dels eixos en qualsevol programa de preparació. Una tesi o
un diploma hauria de completar la preparació i la seva finalització ser reconeguda com a l’equivalent a
una carrera universitària.

- 5.5. En totes les etapes d’aquesta preparació el major èmfasi hauri de concentrar-se en la pràctica, però
sense perdre els coneixements dels factors tècnics, científics, històrics i estètics. L’últim propòsit de la
preparació és desenvolupar professionals capaços d’actuar correctament en situacions de conservació
altament complexes i documentar-les minuciosament perquè el treball i els informes contribueixin no
només a la preservació, sinó a un profund enteniment d’esdeveniments històrics i artístics relacionats amb
els objectes sota tractament.

Carta de florència. ICOMO

- Consell internacional de Monuments i Llocs.

- És una associació civil no governamental, situada a París i lligada a l’ONU, a través de la Unesco.
- Va ser fundada en 1955, com a resultat de la Carta de Venècia de 1964.
- El seu principal objectiu és el de promoure la teoria, la metodologia i la tecnologia aplicada a la
conservació, a la protecció i a la valorització de monuments i de llocs d’interès cultural.

Carta de Florència sobre jardins històrics (1981)

- Document redactat el 21 de maig de 1981 arran de la reunió celebrada a Florència pel Comitè
Internacional de Jardins Històrics ICOMO-IFLA.

- L’ICOMOS és el Consell Internacional de Monuments i Llocs Historicoartístics, mentre que l’IFA és la

International Federation of Landscape Architects.

- La carta consta de 25 articles, dividits en 4 apartats.

1. Definicions i objectius (articles 1-9)

- Es defineix el jardí històric com una composició arquitectònica i vegetal, que ha de ser considerada com
un monument (article 1).

- El principal material d’un jardí és vegetal, per tant susceptible de deteriorament i renovació (article 2).
- El jardí és un monument vivent, per tant calen unes normes diferents de les de la Carta de Venècia (article
3).

- Els eleents rellevants d’un jardí són el terreny, masses vegetals, elements costructius/decoratius i les
aigües en moviments o estancades (articles 4).

- El jardí és un testimoni d’una cultura, estil, època i/o creador artístic (article 5).
- La denominació de jardí històric s’aplica tant als jardins modestos, com als parcs, organitzats o
paisatgístics (article 6).

- El jardí no es pot separar del seu entorn (urbà o rural, artificial o natural), sobretot si és un jardí vinculat a
un edifici (article7).

- Un lloc històric és un paisatge que evoca un esdeveniment important: el naixament d’un mite, una batalla,
una pintura cèlebre, etc. (article 8).

- Cal inventeriar els jardins històrics per tal de mantenir-los, conservar-los i restaurar-los. Eventualment es
recomana el “ripritino” (article 9).

2. Manteniment, conservació, retauració i ripristino (articles 10-17)

- Tots els elements d’un jardí s’han de considerar junts (article 10).
- El manteniment ha de ser continu i basat en renovacions cícliques dels elements. Les substitucions han de
ser puntuals (article 11).

- La tria de les espècies vegetals que se substitueixen ha d’anar a la recerca de les espècies originals (article
12).

- Els elements arquitectònics i decoratius s’han de mantenir in situ, sempre que sigui possible (article 13).
- El jardí històric s’ha de mantenir en un entorn adequat i adoptar mesures pertinents de sistemes
d’irrigació, camins, aparcaments, sistemes de vigilància, de conreu, etc. (article 14).

- La restauració i ripristino s’han de fer després d’un profund estudi, per tal de garantir el caràcter científic
de la intervenció (article 15).

- La restauració ha de respectar l’evolució del jardí en qüestió. “Com a principi, no es podrà privilegiar un
època a expenses d’una altre, a no ser que la degradació o el deteriorament d’algunes parts puguin,
excepcionalment, ser el motiu d’un ripristino basat en vestigis o en documents irrecusables. De forma
especial, podran ser objecte d’un possible ripristino les parts del jardí més properes a un edifici, amb la
finalitat de fer ressaltar la seva coherència” (artcile 16).

- Quan un jardí hagi desaparegut del tot o només es coneix per conjectures, no es podrà fer un ripristino
(artcile 17).

3. Ús (articles 18-22)

- L’accés al jardí ha d’estar regulat (article 18).

- L’ús d’un jardí històric com a lloc de festes o espectacles ha de ser excepcional (article 19).
- S’han de desenvolupar espais alternatius als jardins històrics, on es puguin practicar esports, jocs, etc.
(article 20).

- El manteniment i conservació d’un jardí històric ha de ser prioritari respecte al seu ús (article 21).
- No cal eliminar els murs d’un jardí, en cas que en tingui (article 22).
4. Protecció legal i administrativa (articles 23-25)

- Correspon a les administracions identificar, inventariar i protegir els jardins històrics (article 23).
- Cal garantir la formació adequada d’historiadors, arquitectes, arquitectes paisatgistes, jardiners i botànics
per tal d’assegurar el manteniment dels jardins històrics (article 24).

- Cal difondre i estimular l’interès pels jardins. Els jardins més importants sera proposats perquè s’incloguin
a la llista del patrimoni mundial (article 25).

Valoració final

- Es dóna més prioritat als volums i a les masses que als elements individuals.
- El jardí rep més aviat un tractament de “paradís” (lloc idealitzat) que de monument o document històric.
- No es defineixen massa bé els termes de manteniment, conservació, restauració i ripristino.
- L’acceptació i aval del ripristino (restitució de parts inexistents) crea molta polèmica.
- Aquesta carta va donar lloc a la Carta Italiana dels jardins històrics redactada el 12 de setembre de 1981 i
que és molt dura contra el ripristino.

Carta de Toledo i Washington. ICOMOS

Carta de Toledo i carta de Washington sobre ciutats històriques (1986-1987)

- El setembre de 1986 es va celebrar a Toledo una reunió de l’ICOMOS.

- Al final de la reunió es redactà la “Carta Internacional per a la Conservació de les Ciutats Històriques”.
- A l’octubre de 1987 al carta va ser adoptada per l’ICOMOS a la seva assemblea general celebrada a
Washington.

- Consta d’un preàmbul i definició, seguits per 16 articles.

- Els 4 primers articles tracten dels principis i objectius del document, mentre que del 5 al 16 s’exposen el
mètodes i instruments necesaris per a la conservació de les ciutats històriques.

Preàmbul i definició

- Toes les ciutats del món són l’expressió material de la diversitat de societats al llarg de les seva història.
- La present carta fa referència a àrees urbanes, ciutats, centres o barris històrics amb el seu entorn natural o
construït per l’home, testimonis històrics i expressió de les civilitzacions. Tots ells amenaçats per
l’urbanisme nascut de l’era industrial.

- La carta de Toledo-Washington fa front a aquesta situació i intenta conservar la qualitat de les ciutats
històriques i afavorir l’harmonia entre la vida individual i col·lectiva.

Principis i objectius (articles 1-4)

- La conservació de les ciutats i barris històrics s’ha d’integrar en una política coherent de desenvolupament
econòmic i social (article 1).

- Els valors que cal conservar són: la forma urbana definida per la trama; la forma i aspecte entre espais
urbans, edificis, espais verds i lliures; la forma i aspecte dels edificis (interior i exterior); les relacions
entre la ciutat i el seu entorn; les funcions de la ciutat adquirides al llarg de la història (article 2).
- Cal la participació i compromís dels ciutadants (article 3).
- Cada cas és diferent i no s’ha de ser dogmàtic (article 4).
Mètodes i instruments (articles 5-16)

- Els plans de conservació de les ciutats i barris ha d’anar precedits d’estudis interdisciplinaris i han de
comptar amb l’adhesió dels ciutadants (article 5).

- Si no es disposa d’un pla de conservació, les activitats que es facin s’han d’ajustar als articles de la Carta
de Venècia (article 6).

- Cal un manteniment constant dels edificis històrics (article 7) i una bona adaptació de la ciutat històrica
als nous equipaments (article 8), ja que es persegueix una millora de l’hàbitat (article 9).

- Quan s’hagin de tranformar edificis o contruir-ne de nous, cal respectar l’organització espacial existent.
Tot i això, la introducció d’elements de caràcter contemporani si no pertorben l’harmonia del conjunt, pot
contribuir al seu enriquiment (article 10).

- Cal contribuir a un millor coneixement i difusió del passat de les ciutats, sense pertorbar l’organització
general del teixit urbà (article 11).

- Cal reglamentar la circulació de vehicles als centres històrics i les zones d’aparcament no hauran de
degradar l’aspecte i l’entorn urbà (articles 12).

- S’ha d’evitar que les rans carreteres entrin a les ciutats històriques (article 13).
- Cal adoptar mesures preventives contra les catàstrofes naturals, contaminació i vibracions, tant per a la
conservació del patrimoni, com per el benestar i seguretat dels seus habitants (article 14).

- Es fa un clam per la participació ciutadana i es demana que s’eduqui en aquest aspecte des de l’edat
escolar (article 15)

- La conservació exigeix la formació especialitzada dels diferents professionals implicats (article 16).
Valoració final

- Es recull la normativa europea sobre restauració arquitectonica, sobretot de la “Carta europea del
patrimoni arquitectònic de 1975”.

- Malgrat que no s’empra en cap moment el concepte de “conservació integrada”, es contempla tot el que
aquesta conservació comporta: actuacions en l’àmbit jurídic, administratiu i financer (article 5),
responsabilitat i participació ciutadana (article 3), millores de l’hàbitat (artciles 9), etc.

ICOMOS DE 1990 A 2003 (No resumit mirar Moodle, 45 pàg)

UNESCO. Protecció dels Béns Culturals en cas de Conflicte armat

- Convenció per la Protecció dels Béns Culturals en cas de Conflicte Armat i el seu Reglament.
(UNESCO, La Haia, 1954).

- Primer Protocol a la Convenció per a la Protecció dels Béns Culturals en cas de conflicte Armat.
(UNESCO, La Haia, 1954). Ratificat per Espanya el 9 de juny de 1960.
- Segon Protocol a la Conservació per la Protecció dels Béns Culsturals en cas de conflicte Armat.
(UNESCO, La Haia, 1999). Ratificat per Espanya el 2004.

- Desprès de la Segona Guerra Mundial el 1954, la UNSECO, va aprovar la “Convenció per a la Protecció
de Béns Culturals en cas de conflicte armat” - coneguda també com la convenció de La Haia, el 14 de
maig de 1954, i va entrar en vigor el 7 d’agost de 1956. El febrer de 2014 havia estat ratificat per 126
estats.

- Va ser el primer tractat internacional destinar a la protecció del patrimoni cultural en el context de la
guerra.

El contingut del document inclou:

1. Protecció general

2. Protecció especial

3. Mesures nacionals d’aplicació

- 3.1. Identificació i inventaris

- 3.2. Signe distintiu
- 3.3 Targeta d’identitat
- 3.4 Registre Internacional dels Béns sota Protecció Especial
- 3.5 Difució
- 3.6 Sancions penals
4. Durant les hostilitats

5. Control de l’aplicació de la Conservació.

Els estats comprometen, entre altres qüestions a:

- Disminuir les conseqüències dels conflictes armats sobre el patrimoni cultural i a adopatar mesures
preventives per a aquesta protecció tant en cas de guerra, com en temps de pau.

- Salvaguardar i respectar els béns culturals durant el conflicte armat sense importar si aquest conflicte és
internacional o intern.

- Instituir mecanismes per a la protecció d’aquests béns.

- Marcar certs edificis i monuments importants amb un emblema de protecció especial.
- Crear unitats especisal dins de les forces armades per protegir el patrimoni cultural.
- La convenció estableix un símbol per facilitar la identificació dels béns culturals protegits en cas de
conflicte armat: L’escut Blau.

- El triple ús d’aquest signe permet marcar els béns culturals excepcionalment importants que estan sota
protecció especial.
- S’ha convertit en un comitè professional. Co una organització independent per la protecció del patrimoni.
- Desembre 2011 (Seul) - Primera Conferència Internacional del Comitè Internacional de l’Escut Blau
(ICBS). D’aquí en va sortir la Declaració de Seul sobre la Protecció del patrimoni cultural en
situacions d’emergència.

Primer Protocol

- Prohibeix l’exportació de béns cultural d’un territori ocupat.

- Exigeix el retorn d’aquest tipus de béns al territori de l’Estat al que li van ser manllevats.
- Prohibeix l’apropiació de béns culturals en concepte de reparació de guerra.


Segon Protocol

- Estableix de forma més concreta sancions penals a les legislacions nacional.

Protecció béns culturals en cas de conflicte armat. (CICR) Comité Internacionar de la Creu Roja.
(Ginebra, 2000).

- Ponències d’una reunió d’experts de diferents països, sobre l’aplicació a nivell nacional de les formes de
protecció dels béns culturals en cas de conflicte armat.

- Capítol I: Importància del respecte del dret internacional humanitari; Definir com a prioritat la protecció
dels bés culturals com un capítol del dret internacional humanitari; Noves normes per la protecció dels
béns culturals en cas de conflicte armat.

- Capítol IV: consells pràctics per protegir els béns cultural en cas de conflicte armat.
Declaració relativa a la Destrucció Intencional del Patrimoni Cultural (UNESCO, París, 2003)

- Destrucció dels Budes de Bamiyan.

- Destrucció intencional: “qualsevol acte que dugui a la destrucció total o parcial del patrimoni cultural i
posi així en perill la seva integritat, fet de tal manera que violi el dret internacional o atempti de manera
injustificable contra els principis d’humanitat i els dictats de la consiència pública, en aquest últim cas, en
la mesura en que aquests actes no estiguin ja regits pels principis fonamentals del dret internacional”.

Declaració relativa a la Destrucció Intencional del Patrimoni Cultural (UNESCO, París, 2003)

- Mesures per lluitar contra la destrcucció intencional del patrimoni cultural.

- Protecció del patrimoni cultural en les activitats realitzades en temps de pau.
- Protecció del patrimoni cultura en cas de conflicte armat, incloent el cas d’ocupació.
- Responsabilitat de l’estat.
- Responsabilitat penal individual.
- Cooperació per a la protecció del patrimoni cultural
- Drets humans i dret internacional humanitari.
- Sensibilització del públic.
UNESCO -Importació - Exportació - Intercanvi

Convenció sobre les Mesures que han d’adoptar-se per a Prohibir o impedir l’Exportació, Importació i
la Transferència de Propietat Il·lícita de Béns Culturals (UNESCO, París, 1970)

- Aquesta convenció va tenir el precedent de la Recomanació sobre les Mesures Encaminades a Prohibir o
impedir l’Exportació, Importació i la Transferència de Propietat il·lícita de Béns Cultural (UNESCO,
París, 1964). Ratificada per Espanya el 1989.

- Determina una llista exhaustiva del que s’entén per béns culturals, afegint que formen part del patrimoni
cultural de cada Estat, no només els creats al seu territori, sinó també els adquirits lícitament a través de
missions arqueològiques, intercanvi o rebuts a títol gratuït.

- Especifica els actes il·lícits des de dos punts de vista: 1. Són il·lícites la importació, exporatció i
transferència de propietat dels béns culturals que s’efectuen infringint les disposicions adoptades pels
Estats en virtut de la convenció. 2. Són il·lícites l’exportació i transferència de propietat forçades de bés
culturas que resultin directament o indirecta de l’ocupació d’un país per una potència estrangera.

- Sol·licita als estats actuar en els següens aspectes: Mesures preventives, Disposicions en matèria de
restitució, Cooperació internacional.

Recomanació sobre l’Intercanvi Internacional de Béns Culturals (UNESCO, Nairobi, 1976)

- Es va redectar en el mateix document que la Recomanació per a la salvaguarda dels conjunts històrics i la
seva funció en la vida contemporània.

- Aquests consta de 5 apartats:1. Definicions, 2. Mesures recomanades, 3. Cooperació internacional, 4.

Estats federals, 5. Lluita contra el tràfic il·lícit de béns culturals.

Codi Inernacional d’Ètica per Mrxants de Béns Culturals (UNESCO, 1999).

- Aquest codi expresa la preocupació mundial en relació al tràfic de béns culturals robats, il·lícitament
alienats, excavats de manera clandestina i il·lícitament exporats.

- La seva finalitat és la de que aquests professionals acceptin quedar vinculats pes principis dels articles del
Codi i s’esforcin per eliminar de les seves activitats professionals els béns culturals resultants del comerç
il·lícit.

- Són vuit articles, els set primers plantegen les normes, i finalment el vuité parla de les infraccións a
l’esmentat codi que seran objecte d’investigació per part d’un organisme escollit pels comerciants que farà
públics els resultats.

Normativa Béns Culturals robats


Carta Courmayeur, 1992

- Seminari Internacional sobre la protecció del Patrimoni Artístic i Cultural celebrat a Courmayeur (Itàlia) el
juny de 19922.

- Hi van assistir representants de 15 estats i també membres de la INTERPOL i de l’ICOM i va ser

organitzat, conjuntament, per la Secció de Prevenció del Crim i de la justícia Criminal de
l’Oficina de les Nacions Unides a Viena i per la UNESCO.

- Conté dues series de recomanacions:

1. Acció nacional i internacional del tràfic il·lícit d’objectes d’Art. Demana: Fer inventari detallats, Tipificar
a les legislacions nacional com a delicte la importació i exportació il·lícita de bens culturals on
 s’expedeixin permisos d’exportació, Que els estats siguin més flexibles a l’hora de demanar la
informació per procedir a la devolució.

2. Millora dels intercanvis d’informació i l’establiment de bancs de dades dels béns culturals.

Convenció UNIDROIT. Roma, 1995

UNIDROIT: Institute International pour l’Unification du Droit Privé.

- Institució intergovernamental independent, que té la finalitat d’estudiar la manera d’harmonitzar i

coordinar el dret privat dels estats i proposar l’adopció de regles jurídiques uniformes.

La convenció de la UNESCO de 1970 i el Conveni d’UNDROIT de 1995:

- Les dues tenen el mateix objectiu, però la primera utilitza la cooperació internacional de l’àmbit
diplomàtic, mentre que la segona se centra en la reclamació que pugui fer cada propietari a títol
personal.

- Reforça les disposicions de la Convenció de la UNESCO de 1970 i les completa formulant regles mínimes
en matèria de restitució i devolució dels béns culturals. Garanteix el respecte de les normes del
dret internacional privat i de procediment internacional.

- Tots dos convenis són compatibles i complementaris

———————————————————————————————————————————

- Aprovat a Roma el 24 de juny del 1995 durant una Conferència diplomàtica que va comptar amb la
participació de representants de més de 70 estats.

- Va entrar en vigència el 1er de juliol de 1998.

- Amb el Conveni d’UNDROIT, l’individu o la institució desposseïda o l’Estat de procedència podrà
reivindicar el bé seguint diferents procediments segons el bé hagi estat robat o exportat
il·lícitament.

- El veritable objectiu del conveni és reduir el tràfic il·lícit generant una modificació progressiva en el
comportament dels compradors i de tots els autors del mercat.

- Disposició paràgraf 1 de l’article 3: el posseïdor d’un bé robat haurà en tots els casos de restituir-lo. La
restitució és sistemàtica.

- Per tant, es formula la regla que el comprador està obligat a verificar que el bé ha estat introduït de manera
legal al mercat.

- Possibilitat d’indemnitzar al comprador si aquest demostrés havers actuat amb la “diligència

deguda” (paràgraf 1 de l’article 4).

- La restitució posterior a una exportació il·lícita està sotmesa a una condició: s’ha de demostrar que
aquesta exportació atempta de manera significativa contra interessos científics o que el bé cultural
té una “importància cultural significativa”. Només l’Estat d’on prové il·lícitament el bé podrà
actuar en aquest cas.

- Llista d’interessos que tots els Estat estimaven necessari protegir (paràgraf 3 article 5)
- Però cada Estat adherit conserva la facultat d’aplicar regles més favorables a la restitució dels bés cultural
il·lícitament exportats que les previstes en el Conveni (article 9) i, quan correspongui, podrà tenir
en compte altres interessos més dels previstos a l’article 5.
- En cas de transmissió per herència o successió de béns culturals robats o il·lícitament exportats, el
beneficiari estarà sotmès a les mateixes obligacions.

- El conveni protegeix als bés arqueològics descoberts en excavacions, que no estan compresos en la
Convenció de 1970.

- Principi general (paràgraf 1 i 2) segons el qual s’aplicarà el Conveni només als béns cultural robats
després de l’entrada en vigor del Conveni a l’Estat en el qual es presenta la demanda, i als béns
exportats il·lícitament després de l’entrada en vigor del Conveni tant a l’Estat demandant com a
l’Etat on es presenta la demanda.

- El termini de prescripció és de tres anys a partir del moment en què el demandant entra en coneixement
del lloc on es troba el bé i de la identitat del posseïdor.

- Pren en consideració els interessos materials i morals dels Estats “exportadors” i, en generalm de les
col·leccions públiques de les intitucions religioses i culturals, de la protecció del patrimoni
arqueològic i monumental a través de la creació d’un bloc de béns culturals sotmesos a una
prescripció particularment llarga (75 anys) o fins i tot a la imprescriptibilitat.

- Disposició (paràgraf 2, article 4) segons la qual “es farà tot el raonablement possible “ per imposar el
pagament de la indemnització als responsables del tràfic il·lícit i no als propietaris o als Estats
demandants.

- Ratificada per Espanya el 16 d’octubre de 2002, BOE núm,248.

Problemes d’aplicació de la normativa internacional

- Limitacions derivades dels propis convenis (amb obligacions molt genèriques i no detalladess.
- Són normes no retroactives (s’apliquen únicament en els casos que han passat a partir de la seva entrada
en vigor):

- Falta de ratificació per algun països importants,

- Aplicació de la lleis: de vegades xoca amb doctrines nacionals totalment contraries.
- La qüestió de “la bona fe” (el be queda en mans del comprador).
- Col·lisió amb les normes internes dels Estats (s’ha de considerar delicte en ambdós Estats).
Normativa Espanyola

- La llei 16/1985, de 25 de juny, del Patrimonio Histórico Español.

- Capítol II del Titol XIV del Codi Penal, relatiu als delictes sobre el patrimoni històric (danys dolosos,
imprudents, prevaricació de funcionari públic i enderrocs urbanístics).

- Codi Penal del 1995 va contemplar d’una manera més ajustada les accions il·lícites contra el Patrimoni.
- L’ordenament penal es complementa amb una norma que té com a objectiu castigar l’exportació il·lícita
de Béns Culturals: la Llei Orgànica 6/2011, 30 de Juny, que va modificar la Llei Orgànica
12/1995, 12 desembre.

Problemes d’aplicació de la normativa espanyola:

- Sistema de penses defectuós.

- No hi ha unificació en la terminologia de les legislacions penal i administrativa.
- Tampoc el Codi Penal diferencia el be moble del be inmoble, tal i com ho fa la llei administrativa. Es
limita a distribuir els delictes contra la propietat a partr d’un criteri purament econòmic sense tenir
en compte els aspectes culturals.

- No s’ha englobat totes les accions que atempten contra el patrimoni històric.
Organismes Internacionals

Organitzacions internacionals que proposen diferents metodologies de treball a partir de tres objectius:

- La investigació dels delictes relacionats amb crim organitzat.

- La prevenció estratègica de les activitats directament o indirecte relacionades amb el crim organirzat.
- El seguiment i control del suports legal i social que facilita l’intercanvi d’informació entre els cossos
policials implicats amb crim organitzat.

Es treballa a partir de 4 àmbits delinqüencials:

- Robatoris
- Estafes/Falsificacions
- Espolis arqueològics
- Importacions / exportacions il·lícites
INTERPOL

- Té la seu a Lió i té una oficina central nacional a cada país (ONC), que actua de coordinadora amb les
policies dels altres 186 països que formen part de l’organització.

- Promou la relació directa de tots els països oer combatre el crim organitzat.
- Els policies de cada país responen als seus requeriments.
- Recull dades estadístiques i documentació concrets de les obres robades a cada país a la seva base de
dades (SBA, sistema de recerca automàtica).

- L’accés a aquesta base de dades és restringida a la policia, però els museus, les cases de subastes, els
antiquaris i els col·leccionistes, poden sol·licitar la seva consulta.

EUROPOL i EUROJUST

- Els estats de la Unió Europea els van crear per agilitzar a cooperació policial i judicial.
- Les dues tenen seu a La Haia.
- EUROPOL: és un organisme que pretén actuar com una policia europea. D’aquí va néixer el sistema
d’informació de Schengen. Està orientada a la prevenció i lluita contra el crim organitzat (tràfic
d’obres d’art).

- EUROJUST: actua com una fiscalia europea i té com a missió assegurar la cooperació policial i judicial en
matèria penal.