Tema 4.

L’organització política i territorial

1. Les àrees geopolítiques

Àrees geopolítiques
“ l’escenari mundial del segle XXI està
constituït per àrees geopolítiques”
-Sistema polític internacional descentralitzat-

Àrees geopolítiques amb dinàmica actual:

▪ Estats Units d’Amèrica

▪ La Unió Europea
▪ l’àrea de Japó-Corea del Sud
▪ Rússia
▪ Xina
▪ Índia
▪ Països islàmics
• República Islàmica d’Iran
• Afganistan
• Irak
▪ Àfrica subsahariana
▪ Amèrica Central i Amèrica del Sud
 1.1. Les organitzacions interestatals

Al segle XX van ser els estats les peces cabdals de la geografia

política, al segle XXI són les organitzacions internacionals i
supranacionals les que juguen un paper fonamental en la
configuració del sistema mundial globalitzat. Aquestes
organitzacions tenen com a objectiu resoldre conflictes
internacionals, harmonitzar criteris de cooperació i busquen una
gestió eficaç dels recursos i un flux fàcil de la informació, dels
intercanvis i de la tecnologia.

(*) Es poden consultar la majoria a la pàgina 300

ORGANITZACIONS INTERESTATALS MÉS DESTACADES

▪ El grup dels 20 (G20)

▪ El grup dels 7 (G- 7) o 8?
▪ L’organització mundial del comerç (OMC)
▪ Fons Monetari Internacional (FMI)
▪ Banc Mundial
▪ Organització per a la cooperació i el desenvolupament econòmic (OCDE)
▪ L’organització de les Nacions Unides (ONU)
 L’organització de les Nacions Unides (ONU)
Creada el 1945, després de finalitzar la 2a Guerra Mundial, amb
la finalitat de mantenir la pau, promoure la cooperació
econòmica, cultural, social i humanitària, garantir la seguretat
dels estats d’acord amb els principis d’igualtat i
autodeterminació i vetllar pel respecte dels drets humans.

ORGANISMES PRINCIPALS

• Assemblea General
• Consell de Seguretat
• Secretaria
• Consell econòmic i social
• Tribunal internacional de
justícia
• Consell d’administració
fiduciària
2 . Organització política i territorial d’Espanya.

2.1 L’espai fronterer.

La superfície del territori espanyol és de 505.990 Km2. Comprèn
els territoris peninsulars, les illes Balears, les illes Canàries i les
possessions al nord d’Àfrica (Ceuta, Melilla, el penyal de Vélez de
la Gomera, el penyal d’Alhucemas i les illes Chafarinas). Està unit a
la resta d’Europa per la serralada dels Pirineus i separat d’Àfrica
(14 kilòmetres) per l’estret de Gibraltar. També formen part del
territori l’espai aeri i les aigües territorials.
ESPAI FRONTERER (2032 KM.):
▪ Frontera amb el Regne Unit
▪ Frontera amb França
▪ Frontera amb Portugal
▪ Frontera amb Marroc
VOCABULARI:
(*) Contenciosos: Actualment hi ha disputes diplomàtiques amb
• Tractat d’Utrecht (1713) tres d’aquests estats: Marroc, Gran Bretanya i Portugal.
• Llivia
• Olivença i Tàliga
• Ceuta i Melilla
• Espai Schengen
• Agència Frontex
2.2. L’organització territorial de l’estat espanyol.

La Constitució de 1978 (títol VIII) estableix que

l’Estat espanyol està organitzat territorialment en
municipis, províncies i comunitats autònomes. A
més, algunes comunitats s’organitzen en comarques.
Totes aquestes entitats gaudeixen de certs graus
d’autonomia per a la gestió dels seus interessos, fruit
de la delegació de sobirania que els donen les Corts
Generals per mitjà d’estatuts i lleis específiques que
n’especifiquen les respectives competències.

ELS MUNICIPIS (8.131) (2019)

Són les unitats territorials i administratives més elementals i l’ajuntament és
l’òrgan de govern i gestió municipal. Dins de cada municipi es poden constituir
pedanies
▪ Competències: prestació de serveis i dotació d’equipaments (recollida de
residus, urbanisme, organització del transport públic, provisió d’escoles o
guarderies). Per tal de fer front a les seves obligacions poden recollir
tributs propis (IBI, brossa, circulació) i la cessió de part dels impostos
recaptats per l’Estat i les CC.AA., en funció de les seves necessitats i la
seva població.
 LES PROVÍNCIES (50 ) (2020)
Són agrupacions de municipis amb personalitat jurídica pròpia. El seu òrgan de govern és la diputació.
Funcions:
▪ Circumscripció electoral de l’Estat
▪ Divisió territorial de l’administració perifèrica de l’Estat
▪ Entitat de l’administració local de més alt rang
 LES COMUNITATS AUTÒNOMES (17) i les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla
El seus òrgans de govern són Assemblea o parlament, Presidència autonòmica, Govern
Competències:
Cadascuna amb certa capacitat d’autogovern, amb autonomia administrativa i legislativa (ordenació del
territori i urbanisme, agricultura, ramaderia i pesca en aigües interiors, explotació forestal, medi ambient,
patrimoni monumental, turisme, esports, assistència social, sanitat i higiene …).
2.3. Altres unitats d’organització territorial del territori espanyol

la Constitució permet a les CC.AA.

diverses formes d’organització
territorial interna:

Comunitats autònomes insulars

(consells insulars i cabildos)

Comarques
(Catalunya, Aragó, Galícia i Cantàbria)

Àrees metropolitanes

Diputacions forals
(País Basc)

Mancomunitats

(*) Power Barcanova

3. Organització política i territorial de Catalunya
3.1. El territori català. La seva delimitació

El territori català té una superfície total de 36.011 km². Està

dividit en dues parts repartides entre l’Estat francès i l’Estat
espanyol: la Catalunya Nord (4.116 km²) i Catalunya (31895 km2).
La Catalunya Nord forma part de França des del Tractat dels
Pirineus (1659). No disposa d’autonomia pròpia signo que forma part
del departament del Pirineus Orientals amb capital a Perpinyà,
integrat dins de la regió d’Occitània , amb capital en Tolosa de
Llengadoc. Per la seva banda Catalunya conforma una de les CCAA
espanyoles i té la capital administrativa Barcelona

Té uns límits establerts al s. XIII als Pirineus i als estanys de

Leucata al nord; al riu Sénia al sud i al riu Cinca l’oest.

Si ens fixem en el concepte cultural, la cultura catalana (Països

Catalans) s’estén per: la Franja de Ponent, part del País Valencià,
illes Balears, Catalunya Nord i la ciutat d’Alguer (Sardenya).
3.2. L’organització de Catalunya en comarques

L'actual divisió de Catalunya en comarques té el seu origen en un decret de la

Generalitat de Catalunya de l'any 1936 (divisió comarcal de 1936), que tingué
vigència fins al 1939, quan fou suprimida pel franquisme. Posteriorment, el 1987,
la Generalitat adoptà de nou aquesta divisió territorial, si bé el 1988 s'hi afegiren
tres noves comarques: el Pla de l'Estany, el Pla d'Urgell i l'Alta Ribagorça, i
el 1990 es modificà algun límit territorial. El 15 de maig de 2015 s'hi afegí la
comarca històrica del Moianès.

Actualment Catalunya està dividida en 42 entitats: 41 comarques, cadascuna

administrada pel seu consell comarcal —amb l'excepció del Barcelonès on el
consell comarcal va ser suprimit el 2019—, i l'Aran, una entitat territorial singular
administrada pel Consell General d'Aran. Sovint es fa servir la simplificació de «42
comarques» (malgrat que l'Aran no és pas una comarca), que permet agrupar
informacions equivalents utilitzant una única denominació

Cada comarca té un Consell Comarcal: format per consellers i

conselleres elegits entre els regidors i regidores dels diversos municipis
de la comarca.
Competències: ordenació del territori, sanitat, serveis socials, cultura,
esports, ensenyament, medi ambient …
 3.3. Les vegueries
VEGUERIES
L’’article 90 de l’Estatut del 2006 defineix la vegueria com “(…) l’àmbit territorial
específic per a l’exercici del govern intermunicipal de cooperació local i té personalitat
jurídica pròpia. La vegueria també és la divisió territorial adoptada per la Generalitat per
a l’organització territorial dels seus serveis.”
El Parlament de Catalunya va aprovar el 27 de juliol de 2010 la Llei de
vegueries, aquesta llei suposa la substitució de les diputacions provincials pels
consells de vegueria, així com la creació d’una organització territorial pròpia en
vuit vegueries (al principi eren 7 però al 2016 es va crear la del Penedès). La
seva administració recau en el Consell de la Vegueria (elegit entre els alcaldes i
els regidors).

Funcions:
• Assistència i cooperació jurídica, econòmica i tècnica als municipis
(especialment a aquells que tenen menys capacitat econòmica i de
gestió).
• Planificar i executar infraestructures generals, obres i equipaments.
• Funcions de recaptació i tributs.
• Funcions de control en matèria de seguretat alimentària, intervenció
ambiental i protecció de la legalitat urbanística.
• Totes aquelles delegades per la Generalitat o l’Estat.
 4. La Unió Europea (UE)
4.1 La construcció europea
FASES MÉS IMPORTANTS:

L’any 1950 Robert Schuman (Ministre d’Exteriors francès), a

partir d’una idea de l’economista Jean Monet, va presentar la
primera proposta de crear un organisme supraestatal (el Plan
Schuman), amb capacitat de control, per damunt dels estats, de
tota la producció de carbó i acer de França i de la RFA (República
Federal d’Alemanya).
L’any 1951 es crea la CECA (Comunitat Europea del Carbó i
l’Acer) entre els països del BENELUX (Bèlgica, Holanda i
Luxemburg), Itàlia, França i la RFA. A banda de complir l’objectiu
d’evitar tensions entre França i Alemanya, l’acord va generar bons
resultats econòmics. Tenia com a objectiu aconseguir la lliure
competència en el mercat del carbó i de l’acer, per tal d’aconseguir
preus més barats i assegurar-ne el subministrament.

Finalment el 1957 es signen els Tractats de Roma, que donaran

lloc a la creació de dues organitzacions fonamentals per a la
construcció europea: la CEE (Comunitat Econòmica Europea) i la
CEEA (Comunitat Europea de l’Energia Atòmica).
Els tractats de Roma, estableixen com a objectiu prioritari la
lliure circulació de persones, mercaderies, serveis, i capital
per tot el territori dels estats membres.
El 1991 es comença una ronda de negociacions per enfortir els nivells d’unitat i establir
vincles polítics i socials més enllà de les relacions econòmiques. Així naixerà la Unió Europea
(Tractat de Maastrich), el 1992. El nou tractat, que havia estat precedit per l’Acta Única
Europea (1986), va modificar profundament la dinàmica comunitària, preparant el procés cap
a una unió monetària i introduint elements d’unió política (ciutadania, polítiques comunes
d’assumptes exteriors i interior).

L’últim tractat significatiu ha estat el Tractat de Lisboa

(2007). Va entrar en vigor al desembre del 2009 i tenia com
a finalitat fer la UE més democràtica, eficient i amb major
capacitat per a fer front als problemes mundials del s. XXI,
com per exemple el canvi climàtic. Cal dir, que el tractat
havia estat precedit el 2004 per un intent de ratificació
d’una constitució europea que al final no va poder entrar en
vigor al tenir en contra diferents parlaments europeus.
 4.2 Les successives ampliacions de la UE. Criteris per poder entrar.
A partir de l’aplicació dels Tractats de Roma (1958) es va posar en marxa la CEE amb sis estats membres, actualment
en formen part 27 estats europeus.

MEMBRES ACTUALS DE LA UE:

1958: BENELUX (Bèlgica, Holanda, Luxemburg)
França, RFA, Itàlia. PAÏSOS CANDIDATS:

1973: Regne Unit, Irlanda, Dinamarca. Albània

1981: Grècia. Antiga República Iugoslava de Macedònia

1986: Espanya, Portugal. Montenegro

1990: RDA (República Democràtica Sèrbia

d’Alemanya). Turquia
1995: Àustria, Suècia, Finlàndia. • Candidats potencials:
2004: Polònia, Hongria, República Txeca, Bòsnia i Hercegovina
Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, Letònia, Lituània,
Kosovo
Malta i Xipre (part grega de l’illa)
2007: Bulgària, Romania.
2013: Croàcia

Atenció Regne Unit (2020) ja no ho és

CONDICIONS D’ACCÉS: segons els criteris establerts pel Tractat de Copenhaguen (1993)
Criteri polític: es demana l’estabilitat institucional suficient per garantir: la democràcia, l’estat
de dret, els respecte als drets humans i el respecte i la protecció de les minories.
Criteri econòmic: es demana una economia de mercat forta i viable per tal de fer front a la
competitivitat existent dins de la UE.
Cabal comunitari: es demana l’acceptació i assumpció de la legislació i els objectius polítics i
econòmics europeus existents i en vigor en el moment de l’adhesió.
 4.3. Les institucions de la UE.
Les institucions de la UE a partir del Tractat de Lisboa (2007) són:
 4.4. L’Europa de les regions
Per tal de poder donar resposta a les legítimes aspiracions dels
territoris, la UE ha anat desenvolupant una certa regionalització
del poder, implementant el principi de subsidiarietat.
L’’any 1993, es va crear el Comitè de les Regions (CDR).

Atès que els diferents estats s’organitzen territorialment de formes molt

diferents (länders alemanys, departaments francesos, comunitats
autònomes espanyoles, regions italianes, províncies belgues …), algunes
d’elles autèntiques nacionalitats amb segles d’història, Catalunya, Galícia,
Bretanya, el país de Gal·les, Baviéra, Escòcia, la UE va dissenyar all 1988 la
Nomenclatura d’Unitats Territorials Estadístiques o NUTS.

JERARQUIA DE LES NUTS:

NUTS1 (entre 7 i 3 milions d’habitants): són les anomenades regions comunitàries
europees (RCE). Són les més grans i acostumen a correspondre a les principals àrees de
planificació econòmica. Actualment representades pels 28 països membres.
NUTS2 (entre 800.000 i 3 milions d’habitants): es coneixen com a unitats administratives
de base (UAB). És la més utilitzada, ja que permet analitzar el territori i prendre decisions
en l’execució de la política regional.
NUTS3 (entre 150.000 i 800.000 habitants): es basen en demarcacions territorials ja
existents.
 4.5. La política regional de la Unió Europeu. Mecanismes.

La UE disposa de dos tipus de mecanismes financers per fomentar la política de cohesió entre les regions

FONS ESTRUCTURALS
FEDER (Fons Europeu de Desenvolupament Regional): creat el 1975,
concedeix ajuuts econòmics per a la construcció d’infraestructures i la FONS DE COHESIÓ
realització d’inversions productives que generin ocupació i donin guanys Creat el 1994 i destinat a estats amb un PIB
a les empreses. inferior al 90% de la mitjana comunitària (si un
FS (Fons Social Europeu): creat el 1958, es destina al finançament país supera el 3% del PIB de dèficit públic, no rep
d’activitats de formació que facilitin la inserció laboral dels cap subvenció). Finança projectes
treballadors aturats i dels sectors socials més desfavorits. d’infraestructures relacionats amb el medi
ambient i els transports. Actualment els països
FEADER: (Fons Europeu Agrícola per al Desenvolupament Rural):
amb renda inferior susceptibles de rebre aquests
destinat a l’àmbit rural finança l’adaptació dels agricultors a noves
tipus de fons són: Bulgària, República Txeca,
formes agrícoles i al desenvolupament de nous sectors econòmics en
Hongria, Letònia, Lituània, Malta, Polònia,
zones rurals.
Portugal, Romania, Eslovènia i Eslovàquia
FEMP (Fons Europeu Marítim i de Pesca): garanteix l’aplicació de la
Política Pesquera Comuna.