H Del Dret

Aida Coll i Corominas
1r Dret – UPF
2018 – 2019
Tomas.montagut@upf.edu
HISTÒRIA DEL DRET

AVALUACIÓ
Examen val 5 punts. 50%
Cada seminari val 1 punt. 5 seminaris= 5 punts. 50%
INTRODUCCIÓ
Una norma és un criteri de valoració dels fets socials. I el Dret com a conjunt de normes
que regulen les relacions socials, no és el que tractarem a Hª del dret.
El dret es relaciona amb el seu context econòmic, polític i social. És necessari per a
comprendre els significats de les normes.
El dret no avança de forma lineal, hi ha ruptures i evolucions.
Dret com a ordenament jurídic: òrgan que ordena les normes i crea les institucions que
les garanteix, soluciona conflictes, aplica polítiques definides pel dret... Per això ens
interessa saber com s’origina el dret i de quines fonts.
LES 4 FONTS DEL DRET
Aquestes fonts es poden reduir a quatre:
• La costum
• La jurisprudència doctrinal (allò que donarà un valor a un comportament humà,
a uns fets socials, de l’home en societat, són les persones que han estudiat dret.
Tenien auctoritas [qui té auctoritas sap donar argumentacions racionals,
raonables i raonades] més que potestas). Per a aquesta, calen savis (en Dret),
que es formen a la universitat de Bolonya.
• La jurisprudència judicial. Aquella que determina què és i què no és legal a
través de l’administració de justícia com a una potestat pública.
La justícia pesa els arguments, la llei (per això les balances), ha de ser imparcial
(vena als ulls) i obligatòria, s’ha d’imposar coactivament (porta una espasa). Ha
de tenir un abast general i una duplex interpretatio (servir per a casos
posteriors). La decisió del jutge és la sentència, i això és una font del dret.
• La llei. Al segle XIX, podem parlar d’absolutisme legislatiu. Les altres fonts queden
en segon pla.
1r Dret – UPF
2018 – 2019
TEMA 1. FUNCIONS I RECORREGUT DE LA HISTÒRIA DEL DRET.

DE LA HISTÒRIA COM A DISCURS LEGITIMADOR A LA HISTÒRIA
CRÍTICA DEL DRET. DE LA HISTÒRIA NACIONAL A LA HISTÒRIA
GLOBAL DEL DRET.
1. EL DRET TRADICIONAL XINÈS
El dret tradicional xinès està estructurat en cinc punts:
 Premisses generals
 Característiques
 Formació i elecció dels jutges
 Els “fa” i els “li”
 El valor: no litigis. Abans d’anar davant els tribunals, s’haurien d’intentar
solucionar els conflictes d’una manera amistosa, en l’àmbit personal, sense
portar feina als administradors i procurant no molestar la comunitat.
Premises generals
• No és el dret vigent a la República Popular de Xina
 Influència de nocions polítiques europees (estat, partit i ideologia

comunista).
Hi ha una ideologia comunista encara que l’economia té trets capitalistes. Hi ha
un sol poder.
• A Europa noció d’ordenament jurídic: Justícia: Llei
• A Xina
 Noció d’harmonia social i de no-litigi: la llei no és l’encarregada de que

hi hagi una bona convivència, són els individus que ho han d’aconseguir.
 Noció de comunitat: individu ha de procurar sempre l’harmonia, és més

important que hi hagi pau entre veïns que no una situació d’enemistat.
 Noció de dret: per a reeducar als cercabregues (dret penal). A aquells

qui no entenen aquestes normes morals i ètiques i no tenen bones
pràctiques, els cercabregues, se’ls aplicarà la llei, la qual és força dura.
1r Dret – UPF
2018 – 2019
Pensen que no són dolents per naturalesa, sinó perquè han estat
maleducats, i cal reeducar-los. Tenen camps de reeducació.
 Administració de justícia: no fa falta crear tribunals com els que

coneixem a Espanya; senzillament hi ha el governador, el qui mana, que
s’anomena mandarin. Es dedicaven a les polítiques públiques: a
garantir que la gent tingués aliment, que hi hagués educació,
comunicacions...
 Mal tracte als litigants: mediació (imperi/clan). No només es castigava

al qui era culpable del litigi, sinó també als demandants, perquè es creia
que si el culpable era mala persona, el litigant era culpable d’haver dut
a terme tractes amb una mala persona. El qui feia de mediador solia ser
la persona més gran i respectable de la comunitat, sense necessitat
que fos jutge.
Característiques
A diferència d’Europa (visió normativista, noció de dret com a conjunt de normes

vàlides: legals cosuetudinàries, jurisprudencials), a Xina no hi ha normes d’aquest tipus:
hi ha normes morals i usos socials de convivència; són allò que medeix el retret de la
societat si no es compleixen.
Hi ha una aplicació flexible al cas: mora del deutor, impagament de l’arrendatari.
A Europa ve del poder públic. Si algú no paga, el banc pot anar a tribunals i reclamar-
li els diners i, si no en té, executar-li els béns. Es fa així encara que aquella persona no
sigui dolenta i no ho faci a consciència. A Europa si algú no paga la renda, té lloc un
desnonament (no és problema de l’Estat si algú no ho pot pagar per X motiu).
A Xina és diferent: és molt més relatiu. Els casos són jutjats per les normes morals. El
mandarí estudia si aquella persona tenia la intenció de pagar o no, si no ho ha fet per
mala sort o cas fortuït... en cas que no hagi estat intencional, es busca una solució (per
molt que no estigui escrita en una norma) que sol ser més flexible. Per exemple, si algú
no ha pagat perquè no tenia diners, se li dona un termini més ampli, se li redueix el
deute... A Xina, de la mateixa manera, si algú no paga la renda perquè no li és possible
per la seva situació econòmica però en general té bones pràctiques, no se’l castiga, es
fa una valoració i es procura donar-li una segona oportunitat (cas de l’impagament
de l’arrendatari).
A Europa les normes no són flexibles per tal de garantir la seguretat jurídica: tothom
sap què pot passar amb anterioritat a les seves accions.
Per aquest motiu, els mandarins i mediadors han de tenir coneixement i valors morals.
(Es pot comparar amb noció de perfecció a Grècia de Gorgias. Gorgias, que era un
1r Dret – UPF
2018 – 2019
presocràtic, deia que les persones havien de tendir a la perfecció. Des d’un punt de
vista físic, ser bell. Des d’un punt de vista espiritual, calia tenir coneixement, ser savi,
conèixer les coses. Des de la perspectiva de la comunitat, la perfecció era tenir valors,
respectar el bé comú i la moral de la comunitat).
Formació i elecció dels jutges
A Europa, o almenys a Espanya, per a ser jutge cal passar per unes oposicions i ser un
expert en determinats coneixements legals i jurídics (tenir una visió sistemàtica del
dret). Però això no garanteix que aquella persona tingui un bon coneixement de la
comunitat i la seva moral.
A la Xina tradicional, els jutges havien de ser experts en coneixements culturals i morals
(Confuci- gran pensador i jurista xinès- [551 a.C – 479 a.C] i el Confucianisme). Examen:
a Xina es fa un examen molt sever sobre coneixements humanístics: si sap literatura,
història, si ha llegit Confuci... fins i tot hi ha una prova de composar poesia  equitat del
mandarí/mediador.
Els “fa” i els “li”
El li són les normes morals de la tradició confuciana, allò que crea la pau.
El fa, en canvi, són les normes legals.
Si hi ha confusió entre els fa i els li sempre guanyen els li, les normes morals.
*Cas dels dos germans que s’autoinculpen del mateix homicidi del monjo amant de la
dona/cunyada adúltera.
[Dins de la família, es considera la comunitat dels pares i fills, dels germans (es regeix
per la pietat i l’amor fraternal. Hi ha l’obligació d’estimar els germans).]
Per això, davant el dubte, com que es va demostrar que els dos tenien amor fraternal i
que, per tant, eren bones persones, se’ls va absoldre a ambdós. Es va imposar la norma
moral a la norma legal que impedeix matar a una altra persona.  Benevolència del
tribunal que prima valor moral de l’amor fratern en front de la pena legal.
*Cas de la delació del pare per part del fill (Analectes). El pare no pot denunciar al fill ni
el fill al pare. Per tant, per molt que el pare sigui culpable, a qui es castigarà serà al fill
per haver-lo denunciat.
El fa com a norma penal per a prevenció general i especial (molt circumscrita,

protegeix drets col·lectius, no privats).
Per a litigis civils  mediació del cap del clan, gremi... que utilitzen els li (deures morals).
1r Dret – UPF
2018 – 2019
TEMA 2. ROMA: FONTS DE PRODUCCIÓ DEL DRET ROMÀ

DE CIUTAT – ESTAT A VAST IMPERI BIPARTIT (OCCIDENT
I ORIENT). LA MUTACIÓ DE LES INSTITUCIONS
POLÍTIQUES I L’EVOLUCIÓ DE LES FONTS DEL DRET AL
COMPÀS DE LES NOVES CIRCUMSTÀNCIES
TERRITORIALS, SOCIALS, ECONÒMIQUES I RELIGIOSES
D’UNA CIVILITZACIÓ.
ÈPOCA PRIMITIVA
Període que va des de la fundació de la ciutat 753 a.C fins al 367 a.C.
S’inicia amb la fundació de Roma pel llatí Ròmul. Fins al s.III d.C Roma es configura com
una ciutat-estat caracteritzada per ser una organització d’homes lliures propietaris i
sobirans del territori que ocupen i poblen.
Tenen una concepció del dret vinculada a la religió.
Creences com a origen del dret (ius)
Creuen en uns déus. La família és molt important: és la institució política bàsica, en què
té poder el pater (té patria potestas sobre la família de sang, la família que s’incorpora,
i sobre els servents).
Les creences dels romans es basen en el fat, que és una força divina que dirigeix els
homes, com la providència divina; tot està dirigit pels déus. Per tant, cal conèixer la seva
voluntat (fas) i allò que no els agrada, que no els plau (nefast).
Més endavant, els romans van delimitant quines són les accions que poden fer, quines
són les que entren dins el fas i quines són les que els homes consideren justes (ja que
les consideren quotidianes) i, amb la introducció i la pràctica d’aquestes últimes
accions, es crea el ius (part del fas).
A més, esdevenen obligatòries ja que hi ha una pressió social que les obliga; estan
divinitzades perquè s’han fet sempre i són tradicionals. Eren els mores maiorum, els
costums dels avantpassats, i que cal seguir. Constituiran l’origen del ius civile.
Aquestes accions creen unes condicions, unes situacions jurídiques en funció de cada
comunitat i del grau de llibertat personal que es tingui:
Els drets que es tenen depenen de:

1r Dret – UPF
2018 – 2019
• La condició social o situació jurídica: els individus es discriminen per raó de la
llibertat personal, de la ciutadania i de la posició dins de l’estructura familiar –
status libertatis, civitatis, familiae (depenent de si ets un ciutadà romà, un
estranger, un esclau, si ets pare o fill, propietari... tindràs uns drets o altres).
Aquests estatus no eren inamovibles; es podia passar d’un a altre a través de

negocis jurídics, que es feien a través d’uns ritus. Al no haver-hi una organització
judicial (tribunals) els mateixos ciutadans eren els encarregats de jutjar i
executar les accions. Hi havia autotutela: això comportava molta violència
perquè era la llei presa per la mà de cada individu.
• Els poders que pertoquen a cada individu per sobre els altres per raó de la seva
condició jurídica (poder del paterfamilias sobre els altres membres de la
família, del creditor sobre el deutor...).
• Els poders que a cada individu li pertoquen sobre les coses per raó de la seva
condició jurídica – poders del propietari, del posseïdor...
Però els costums també establiran tota una sèrie de ritus, tota una sèrie de paraules i
gestos solemnes amb capacitat de fer passar un individu d’una situació jurídica a una
altra – d’esclau a lliure – o de crear, exigir o transmetre el poder sobre una persona o
cosa.
Més endavant, es van monopolitzar aquests ritus jurídics. Calia anar al temple a
demanar l’acció a través d’una fórmula. Els pontífexs feien de pont entre els déus i els
ciutadans. El poble ja no podia controlar les accions. A partir de llavors, per a poder fer
negocis jurídics vàlids calia anar davant el pontífex, només ells sabien la fórmula (oral)
necessària, que es trobava en llibres secrets dins temples que només podien consultar
els pontífexs.
Tot i això, les fórmules de les accions concedides pels pontífexs les havien d’executar
els ciutadans fins que, amb la instauració de la monarquia, el rei intenta posar fi a
l’autotutela i es vol convertir en l’eix del procés. No dictarà sentències, però vol que el
dret violat sigui restaurat  estructurarà el procés d’aplicació del ius civile en dues
fases:
• In iure – davant el rei o el seu tribunal

• Apud iudicem – davant el jutge
Aquesta situació va implicar que el ius civile anés evolucionant a través de

jurisprudència doctrinal i del procediment (ius maiorem).
El dret dels patricis i els plebeus
Roma va anar creixent amb l’aparició de forasters dels pobles veïns. Aquests, al no ser
ciutadans romans, no podien gaudir del ius maiorem, del ius civile.
1r Dret – UPF
2018 – 2019
Els patricis sempre els discriminaven. Es van adonar que això calia canviar-ho. Quan
els enemics de Roma van aparèixer per atacar la ciutat, els plebeus van fer una
secessió: es van separar de l’exèrcit, no col·laboraven. Llavors els patricis van veure
necessària una solució: la igualtat.
 Aquesta situació va suposar un equiparació de patricis i plebeus fent fixant uns

principis comuns del ius civile entre patricis i plebeus. Durant dos anys, es van
suspendre els cònsols i van governar uns decemviris. Es van canviar els principis del ius
civile i es va crear La Llei de les XII Taules, una nova font del dret.
Tenien lleis en un moment excepcional, creades per una institució amb una comissió
pel poble (450 a.C aprox.). Amb aquesta nova llei, es vol impedir que els ciutadans i els
pontífexs abusin del ius civile.
LA REPÚBLICA (367 a.C – 27 a.C)
Aquest període s’inicia l’any 367 a.C, en què es crea la figura d’un cònsol elegit pels
plebeus i el pretor com a magistrat, col·lega menor del cònsol, dotat d’imperium i
especialitzat en funcions jurisdiccionals.
La llei
La Constitució republicana es basa en l’equilibri de poders. Per a aconseguir aquesta

finalitat, Roma harmonitza les res formes de govern perfectes: monarquia (cònsols),
aristocràcia (Senat) i timocràcia (assemblees populars), a fi que no se n’imposi cap.
Objectiu: divisió del poder per evitar la corrupció
• Col·legis de magistrats (cursus honorum).

 Tribuns de la plebs: protecció de la plebs enfront dels actes arbitraris
dels magistrats, dret d’intercessió o recurs, potestat de suspendre actes
públics dels magistrats i les deliberacions del Senat.
 Censors: vigilància dels costums i confecció del cens.
 Cònsols: (càrrec 1 any). Podien proposar lleis. Funció consultiva, no
decisòria. Tenien iniciativa legislativa, però moltes vegades feien
aprovar lleis mitjançant males pràctiques, que van començar a
desacreditar el sistema. Representen el poder monàrquic. Encarnen
l’imperium  els han d’obeir tots els ciutadans.
 Pretors: administració de la justícia.
 Edils plebeus: administració del temple (santuari de la plebs).
 Qüestors: administració de la hisenda pública.
• Consell d’Estat: el Senat. El Senat representa el poder aristocràtic. Té el poder

informal basat en el prestigi, la respectabilitat i l’experiència dels seus membres.
Té l’auctoritas, que fa gravitar els cònsols entorn seu amb la força dels seus
1r Dret – UPF
2018 – 2019
consells, suggeriments i recomanacions, els quals els magistrats gairebé
sempre tindran en compte. D’alguna manera dirigeix el sentit de la nova
legislació.
 Senadors (càrrec vitalici).
• Assemblees populars: encarnen el poder popular i s’encarreguen de votar lleis.

No obstant això, la composició i el funcionament que tenen representa reduir el
poder decisori de les assemblees a un col·lectiu format pels més rics i els més
grans.
N’hi ha tres:
 Comicis curiats
 Comicis centuriats
 Comicis tributs de les 35 tribus
La interpretació
Amb l’expansió de Roma es fa una secularització de la jurisprudència doctrinal i

apareixen els equites.
Els equites són aquells a qui es va necessitar per administrar les noves províncies a
partir de l’expansió de Roma. Per això, al ser tan necessaris, van guanyar molts diners i
es van fer molt rics. Tenien vilas. Eren els nous rics, i per això, inicialment no eren gaire
ben vistos).
Els equites van començar a voler interpretar el dret. La Llei de les XII Taules es va fer
pública, i això va ser el primer motiu de la secularització del dret.
L’any 304 a.C, però, Gneu Flavi (pontífexs) va publicar el formulari de les accions de la
llei, un d’aquells llibres secrets que els pontífexs tenien als seus temples i els quals tenien
monopolitzats. Un cop publicats, tothom en podia fer còpies, estudiar-los i examinar-
los. Els equites comencen a estudiar-los i a plantejar-se el seu contingut.
A més, Tiberi Coruncani (el primer pontífex plebeu), poc més tard, va agafar el llibre ja
publicat i va explicar públicament l’acció que es donava a les parts. Va fer explicacions
racionals sobre el seu contingut per a què el poble l’entengués. Aquest fet va esdevenir
el pas decisiu cap a la secularització del dret.
L’autoritat dels pontífexs, per tant, canvia. Ja no tenen el monopoli sagrat del
coneixement i l’aplicació del dret. Ara, la seva autoritat depèn de si la seva ciència o
doctrina jurídica és raonable, i el poble es permet també opinar sobre els pontífexs.
Això fa que el que ha de rebre i validar les accions (a la fase in iure), que ara és el
pretor, ja no tingui en compte només les perspectives dels pontífexs sinó també les
dels equites.
1r Dret – UPF
2018 – 2019
I així els juristes seculars passen a formar part del dret, i ja no hi ha una doctrina
sagrada sinó secular, neix la jurisprudència doctrinal secular.
L’activitat dels juristes, doncs, es basa en tres parts agere, respondere i cavere.
1. Cavere (precaució): donar formules per fer eficaços els negocis jurídics.
2. Agere: dirigir l’acció davant els tribunals. Es proposa a les parts que presentin
una formula d’acció. Si el pretor la valida (també pot rebutjar-la o modificar-la),
tindrà validesa judicial, es convertirà en jurisprudència oficial. És l’activitat més
important des del punt de vista de creació del dret.
3. Respondere: contestar preguntes i dubtes dels ciutadans sobre una norma,
contracte...
El ius honorarium
Fins ara, tant pontífexs com legisladors com juristes es dedicaven a determinar el dret.
Les seves activitats creatives integraven el ius civile etern i inderogable dels ciutadans
romans. Però les noves exigències socials, derivades de l’expansió territorial, política i
social de Roma, van suposar la necessitat de nous mecanismes per aplicar i interpretar
el dret.
Per aquest motiu, a partir de 242 a.C, hi haurà dos tipus de pretors:
Pretor urbà (366 a.C). L’antic pretor (encarregat dels litigis exclusivament de
ciutadans romans). Aquest pretor crea el seu edicte, que dura un any (era la
seva decisió de com actuaria de cara al tribunal). En l’edicte, el pretor exposa
al poble com actuarà en el seu any de mandat. El nou sistema de dret (per mitjà
de l’edicte) es coneixerà com ius honorarium o ius praetorium.
Molts cops el nou pretor mantenia i repetia l’edicte del pretor anterior, no estava
obligat a modificar-lo.
En l’edicte, el pretor, pot establir manaments obligatoris per als ciutadans. Sobre
la base d’aquests poders fixa les condicions de les fórmules i estableix:
• Remeis per assegurar l’obediència ciutadana.

• Accions que protegeixen drets subjectius.
• Regles d’herència pretorial
• Normes relatives a l’execució de sentències
- Pretor pelegrí (242 a.C). Neix per tractar litigis que afecten als qui no tenen
la ciutadania romana. Actua lliurement per construir noves formules
aplicables als estrangers, no ha de respectar el mores maiore. Aquest
pretor, crea un nou dret, el ius gentium, a partir de casos de litigis entre
estrangers o romans i estrangers.
1r Dret – UPF
2018 – 2019
A diferència del pretor urbà, actua amb la jurisdicció d’una manera
desvinculada al ius civile i als pontífexs. Escolta les pretensions de les parts
sense necessitat de fórmula ni d’altres pautes. Ell mateix redacta l’esquema de
l’acció i en crea la fórmula. Crea un nou mecanisme de creació i aplicació de
dret el procés formulari.
L’any 130 a.C, amb la Lex Aebutia, el pretor urbà adopta el procés formulari del pretor
pelegrí i abandona les Accions de Llei.
Presos de guerra: el pretor peregrí crea la mort civil per a aquells qui cauen en poder
de l’enemic. (No era una mort física, sinó jurídica. Se li permetia fer un testament).
El ius gentium s’integrava amb el ius civile, se situava en la seva mateixa freqüència
perquè el complementava en regular noves situacions no previstes pel dret civil.
El ius honorarium, en canvi, dona noves solucions a noves situacions ja regulades pel
dret civil. L’ús que se’n fa depèn del poder jurisdiccional del qui el renova o actualitza,
en fer la fórmula o simplificar la que les parts li oferien. El pretor crea un nou dret quan
crea fórmules. Per això, en la creació del ius honorarium tenen un protagonisme
especial les accions honoràries.
Noves accions de l’actuació jurisdiccional del pretor:
1. Accions fictícies (pretor suposa que no ha passat allò que havia passat per tal
d’evitar una conseqüència injusta del ius civile).
2. Accions de transposició de persona: el pretor concedeix una acció en què
apareix com a subjecte una persona, però amb el tracte que, en el moment de
dictar la sentència, el jutge substituirà aquest per una altra persona.
3. Accions in factum: el pretor ordena al jutge que sancioni fets no tutelats pel ius
civile, és a dir, fets que no constitueixen un deure jurídic segons el ius civile. És
necessari indicar detalladament tots els supòsits de fet, la verificació dels quals
és necessària per a formular la condemna. Amb aquest tipus d’acció, el pretor
crea dret.
En definitiva, el ius honorarium coexisteix amb el ius civile però en una altra freqüència.
Pot regular les mateixes coses i donar-hi solucions noves i diferents. El dret civil el
modifica la llei i la interpretació dels juristes, i deixa de ser eficaç quan es fa servir
alternativament el ius honorarium. El ius honorarium és fruit de l’actuació del pretor
recollida en l’edicte. A les províncies, els governadors actuen com a pretors i solen
repetir l’edicte dels pretors urbans.
1r Dret – UPF
2018 – 2019
PRINCIPAT (27 a.C – 235 d.C)
Amb el Principat, la producció del dret a Roma canvia radicalment: no es deroga la

constitució republicana sinó que se superposa una nova estructura política. Es
mantenen les institucions republicanes però coexisteixen amb les del principat.
El príncep August, tal com ell ho descriu quan explica els fets del 27 a.C, era el primer
dels ciutadans: tenia auctoritas per sobre de tothom però no tenia més potestas que
els altres.
El seu poder es fomentava en el prestigi obtingut pel seu comportament personal, que
gaudia d’un respecte generalitzat (auctoritas) i no en el fet d’encarnar un poder de la
comunitat política (potestas). Tot i així, amb la dualitat de règims polítics va anar
monopolitzant totes les institucions i la creació de fonts del dret, fins que les institucions
republicanes van desaparèixer gradualment.
El príncep feia una “oratio principis” a la qual ningú s’atrevia a discutir. Els magistrats
eren nomenats pel príncep, que aconsegueix establir-se en els procediments judicials.
La primera instància la té el pretor però el príncep pot intervenir-hi.
Les assemblees populars ja no representen el poble de Roma, que ha desbordat el

territori de la urbs. August manté la ficció de la seva continuïtat fent que es voti alguna
llei, i defensant que ell és el primer dels ciutadans,
El Senat serà utilitzat pel príncep per a expressar la seva voluntat de manera normativa.
Durant la república, el senat no creava dret però ara el príncep li reconeixerà poder
per a emanar senatconsults normatius. En definitiva, els senatconsults esdevindran
formes solemnes de creació del dret per part del príncep.
Pel que fa als magistrats, el príncep els nomena directament i es configura com el seu
superior jeràrquic, la qual cosa vol dir revisar o jutjar en apel·lació totes les causes
jurisdiccionals. D’aquesta manera, l’aplicació del dret dependrà de la interpretació que
en faci el príncep. A més a més, l’any 130 d.C Adrià ordenà a Salvi Julià que fes un edicte
perpetu que no pogués ser modificat excepte per la voluntat del príncep.
D’altra banda, la jurisprudència també queda afectada pel príncep des del moment
que August introdueix un mecanisme de control consistent a atorgar un ius
respondendi. El príncep pagarà als juristes (ja no seran ciutadans que participaran en
la política per honor, donant opinió segons el seu dret: passen a ser funcionaris). Per
tant, aquests juristes ja no donen jurisprudència judicial per ells, sinó que actuen en
nom del príncep.
Els actes del príncep amb els quals es crea el dret nou són els següents:
- Edicta: són ordres donades pel príncep en virtut de l’imperium i que, en

conseqüència, han de ser obeïdes pels destinataris – una o diverses
províncies o municipis.
1r Dret – UPF
2018 – 2019
- Mandata: instruccions dirigides als funcionaris de l’administració i
especialment als governadors de les províncies que afecten indirectament
als governats.
- Rescripta: opinions que emet el príncep sobre qüestions de dret

controvertides, a instàncies dels jutges o de les parts. Problema que es
planteja a les parts quan tenen un dubte respecte un litigi: per fer-lo arribar
al príncep, cal enviar un escrit a la cúria.
El pretor (jutge de primera instància) proposava dubtes a la cúria, ja que

era qui donaria la segona instància. Amb el temps es produirà l’efecte de la
dúplex interpretatio. Quan aquests actes del príncep es reprodueixin.
- Decreta: decisions del príncep en qüestions de la seva jurisdicció, per la via

d’evocació – intervenció del príncep en qualsevol moment del plet -, o per
l’apel·lació – cognició – en segona instància de la causa ja sentenciada.
Finalment se’ls anomenaran col·lectivament com a constituciones
principum.
Com a resultat de la desaparició de les fonts de creació del dret romà i de la

importància creixent de les constitucions del príncep, es tendeix a formar dues masses
jurídiques conegudes:
Ius vetus: dret antic, basat en les antigues fonts (jurisprudència, llei i edicte) i en la
contraposició del ius civile i ius honorarium. Ja no evoluciona perquè el príncep domina
les seves fonts de producció (assemblees, pretor amb poder de publicar l’edicte...) i
esdevé una massa jurídica petrificada i unificada.
Ius novum: dret que crea el príncep davant les noves exigències socials. És el conjunt
dels escrits anteriors (edictes, mandats, rescriptes, decrets i oracions). Ja no s’aplica el
procediment formulari, sinó el procés extra ordinem. Només hi ha un magistrat per
resoldre’ls, que mira si la formula és aplicable o no i dona la sentència. Desapareixen
les fases in iure i apud iudicem.
S’ha produït una territorialització del dret. Des de la Constitució de Caracal·la, tothom
que viu a l’imperi tindrà la ciutadania i tot ciutadà es regirà pel ius vetum i el ius novum.
Aquests dos sistemes s’integren en un de sol que aplica indistintament l’administració
de justícia de l’imperi.
*Gai: va crear un llibre que es dividia en persones, coses i accions. En l’apartat accions
parlava d’obligacions (que poden ser contractuals i delictuals), no accions
d’autotutela, sinó administrades per poders públics.
1r Dret – UPF
2018 – 2019
EL DOMINAT (234 – 476 d.C)
Origen i fi del Dominat
Sorgeix després d’una etapa de crisis política, econòmica i social després del principat
i amb l’arribada al poder de Dioclecià.
L’any 476, el rei dels hèruls, Odacre, que estava al servei dels romans, s’hi va revoltar i
va deposar l’emperador Ròmul Augústul. L’emperador d’Orient, Zenó, va reconèixer
Odacre com a senyor d’Itàlia i amb aquests fets van desaparèixer l’Imperi Romà
d’Occident i el Dominat.
Vida i llei al Dominat
En el Dominat, el príncep es converteix en senyor – dominus de l’imperi romà i el

concepte de monarquia de dret diví s’activa plenament un cop el cristianisme esdevé
la religió oficial de l’imperi.
El dominus creu que el poder li correspon perquè és gairebé com un Déu. Però aquest
període va coincidir amb el naixement de Jesucrist, que va establir una doctrina
religiosa que oferia un model de vida que va donar forma a l’Església (organització dels
cristians). Es dona una bona nova: Que Jesucrist ha vingut per a salvar-nos a tots, hi
haurà vida després de la mort i per això hem de tenir bones accions.
Segons la nova concepció monàrquica del Dominat, es produeix una independència

de la tradició pel que fa a la legislació civil i criminal. L’emperador esdevé la llei vivent
– lex animata- i la font única de tots els poders, i tot bon cristià té el deure de respectar-
lo i d’obeir-lo (doneu al Cèsar allò que és del Cèsar).
L’Emperador intervindrà de manera decisiva en totes les disputes religioses, ja que

mantenir la unitat de la fe es mantenir la legitimació del seu poder. La relació
emperador/Església s’estructura sota una fórmula cesaropapista, és a dir, sota el
principi de subordinació de l’Església a l’Imperi.
Edicte de tolerància: l’Emperador no és cristià però tolera l’Església, la considera una

associació lícita. A canvi, l’Església havia de promoure l’obediència al dominus.
També apareix el principi dinàstic per a regular la successió. La dinastia del príncep
s’ha de perpetuar de generació en generació.
A partir del Dominat, té lloc un procés de ruralització de l’imperi amb una crisi de les
ciutats, que voldrà ser contrarestada per l’emperador amb la força de la llei. Tots els
oficis queden adscrits a les famílies que els exigeixen (si el pare és sabater, el fill també
ho ha de ser, perquè és responsable de pagar els tributs), es fixen els preus dels
productes independentment de la llei del mercat.. = intervencionisme excessiu en
l’economia, forma de vida, etc.
1r Dret – UPF
2018 – 2019
Té lloc també una divisió de l’imperi: dos augustos i dos cèsars = tetrarquia (quatre
poders suprems). L’August seria l’emperador suprem i el Cèsar el col·lega menor. Un
Cèsar i un August per Occident, i un Cèsar i un August per Orient.
Les lleis al Dominat
La ruralització fa que les lleis de l’emperador sovint no es compleixin, que se segueixin

els usos de la comunitat.
Com que l’imperi és tant gran, el dret romà, en la pràctica, es basa en els usos i costums
(cosa que no succeïa des de l’origen de Roma: el dret sempre havia estat dirigit pel
pretor i les lleis). El poble, està creant un dret romà vulgar (vulgus). Neix el costum com
a font del dret, oposada, a vegades, a la llei.
Època del Dominat: falta un sistema de publicació que ofereixi a tots els tribunals les
constitucions vigents, que distingeixi les d’aplicació general i les d’aplicació especial i
que harmonitzi el ius vetus no derogat i el ius novum vigent. Per a solucionar aquest
problema, sorgeixen a l’època de Dioclecià dues col·leccions de constitucions
imperials conegudes amb el nom de codis (Gregorià i Hermogenià). El material
s’ordena segons el sistema dels Digesta, és a dir, segons l’ordre que seguia l’esquema
de l’edicte.
Més endavant, l’emperador Teodosi II formula una Constitució (429 d.C) en què es
proposa un gran projecte: reunir en un codi totes les constitucions de caràcter general
donades des de Constantí en endavant, sense distingir entre les derogades i les
vigents, atesa la finalitat científica de l’obra. L’ordre també havia de ser el mateix que
el de l’edicte.
Per a la pràctica, s’hauria de compondre ulteriorment un altre codi amb el dret oficial
vigent, integrat per les constitucions vigents – leges-, seleccionades del primer codi,
que es complementarien amb fragments adequats de la jurisprudència – iura.
Aquest projecte va fracassar perquè era massa ambiciós, de manera que l’any 453
d.C Teodosi II va nomenar una segona comissió amb la missió de recollir les
constitucions de Constantí en endavant, amb la facultat de modificar-les o refondre-
les per evitar contradiccions i repeticions. Aquesta obra es coneix com a Codi Teodosià
i es va portar a terme i va ser publicada a Orient i Occident el 438 – 439 d.C.
Amb aquesta obra es recullen les constitucions imperials – leges (expressió de la

voluntat de l’emperador i instrument que fa servir per a reformar la societat i ordenar-
la jurídicament)- però no el ius vetus encara vigent – iura (restes de la doctrina dels
antics juristes que ja són morts i que no es pot renovar perquè s’ha esgotat la font de
producció). Aquests iura ja no es coneixien directament per les seves fonts edicte –
obres dels juristes del segle I a.C – II d.C -, sinó a través de les versions que en donen
juristes particulars posteriors.
1r Dret – UPF
2018 – 2019
Per evitar la falsificació dels iura i a causa de la progressiva reducció de la utilització
que se’n fa, ja que la simplificació de les relacions socials fa esdevenir incomprensibles
les subtileses dels juristes del Principat, s’arriba a limitar la doctrina invocable davant
els tribunals.
Per això, es va crear la Llei de Citacions (426 d.C): va validar alguns juristes i les seves
doctrines. Com que aquests juristes (Papinià, Ulpià, Paulus, Gai...) estaven tots morts, es
va anomenar aquesta llei Tribunal dels Morts.
Es donaven unes normes als jutges per tal que sabessin com aplicar les lleis d’aquesta
jurisprudència: si en un conflicte hi havia opinions dels diversos juristes, el jutge havia
de seguir l’opinió de la majoria. Però si hi havia empat (dos deien una cosa, i dos un
altre), havia de seguir l’opinió de Papinià. D’aquesta manera, es donava una certa
serietat a la jurisprudència, que havia quedat reduïda al mínim, ja que el codi era com
una “novetat tecnològica”. Tot el que no va traslladar-se al Codi Teodosià, es va anar
perdent.
En definitiva, durant el Dominat la producció del dret es va manifestar en leges i en els

iura.
Constantí també va haver de pronunciar-se sobre el dret oficial i el dret a la pràctica.

Es va haver de posicionar a favor del costum.
Constantí, per tant, va donar una constitució que deia el següent: “El valor del costum,
[que ha recuperat el protagonisme i surt del poble i no del jutge que aplica la llei], no
és menyspreable”, “però el seu valor no té potestat per derogar la llei”. S’ha de valorar
el costum, però no tots els tipus de costum. Distingia sobre diversos tipus. Els tres
primers tipus de costum eren vàlids, però el costum contra legem era inacceptable.
No obstant això, el món ruralitzat en què triomfa l’economia natural organitzarà

lliurement les seves institucions a partir del costum. La llei, exponent d’una societat
monàrquica, entrarà en una gran crisis des del moment que les societats occidentals
dirigides per aristocràcies i oligarquies rurals n’impedeixi, de fet, l’eficàcia. Amb això ens
situem en el període del regne visigòtic.
EL DRET ROMÀ A LA PENÍNSULA
La conquesta de la Península
Les armes van imposar l’obediència dels hispans a Roma, la cultura i els drets romans,
van convertir aquesta obediència forçosa en participació ordenada dels hispans en
els drets i deures que l’imperi exigia i oferia als ciutadans. Tot això va començar al 218
aC i va finalitzar amb la caiguda de l’imperi d’Occident el 476 dC.
1r Dret – UPF
2018 – 2019
Primera guerra púnica Roma contra Cartago, es firma el tractat de l’Ebre (226 aC). Amb
el qual el Cartaginès Asdrúbal, renuncia a travessar l’Ebre a canvi de que els romans
reconeguin la sobirania Cartaginesa al sud d’aquest riu.
Tot i això, i amb intenció de buscar una excusa per reprendre la guerra, Roma renova
l’aliança amb Sagunt ( que es situa a l’àrea cartaginesa del sud de l’Ebre) i Anníbal, el
nou cabdill cartaginès, la conquereix.
Això dona lloc a l’inici de la 2 guerra púnica (218-201). El 218 aC, Gneu Corneli Escipió
desembarca amb les tropes romanes a Empúries. Amb aquest fet militar s’inicia la
conquesta romana de la Península.(218-19 aC). Allà hi trobaren poblats grecs i
indígenes.
La conquesta romana es divideix en 3 fases:
• Conquesta militar (218-133 aC)

• Expansió pacífica (133-33 aC)
• Conquesta militar (29-19 aC)
La conquesta militar (281 a.C a 133 a.C)
La primera fase correspon a les accions militars que acabaran amb el domini
cartaginès a la Península. Roma divideix la Península en 2, ulterior i citerior, per establir
una administració eficaç, que asseguri l’explotació de la riquesa i el domini dels
habitants. Malgrat arribar a acords amb els íbers a base de negociar (els prometien
que se’ls garantirien drets i privilegis si acceptaven el dret i el model romà), la resta de
pobles es van oposar al domini de Roma. Sobretot Numància, que tenia una posició
estratègica molt bona, es resistia als exèrcits romans. Però Roma s’anava estenent i
tenia molta més quantitat de recursos militars.
Finalment, passada la resistència numantina (els numancis van preferir morir de gana
i lluitar abans de caure en mans de roma però van ser derrotats 133a.C), va començar
la segona fase. Va ser més pacífica: es mantenia l’status quo i Roma es dedicava a
dominar el sud de la península (pobles al costat del Guadalquivir).
Expansió pacífica (133 a.C a 33 a.C)
La segona fase es l’època amb la qual s’estenen les formes de vida romanes a la
Península (creació de colònies i municipis, vincles comercials entre romans i
indígenes...). L’expansió territorial és reduïda.
Conquesta militar (29 a.C a 19 a.C)
La tercera, guerres de Roma contra els càntabres i els asturs, i son una mostra de la
política d’August de completar l’expansió territorial de Roma i d’assegurar-li unes
fronteres naturals, que han de coincidir amb el mar Cantàbric en el cas de la Península.
August dirigeix personalment dels campanyes militar que provoquen la derrotar dels
asturs i els venen com a esclaus.
1r Dret – UPF
2018 – 2019
Una posterior rebel·lió serà reprimida brutalment per Agripa, amb la qual es posa fi a
la resistència militar dels indígenes contra Roma. Hispània es una província pacificada.
La romanització de la societat
Factors més importants de la romanització: la llengua, l’expansió de les ciutats com a

nuclis de convivència, l’exercit, l’explotació de les mines, les noves vies de comunicació.
• La llengua llatina facilita la romanització, ja que parlar en llatí significa

acostumar-se a pensar en Romà i a acceptar l’imperi de Roma. . El pensament
romà comportarà que part dels indígenes aprenguin de les concepcions
romanes el àmbit artístic, literari, filosòfic, religiós, jurídic, etc.
• Quan es plantegen organitzar un imperi, Roma pretén basar-lo en una xarxa de
ciutats, que garanteixin la unitat política perquè son fàcils de governar.
• La pressió de l’exercit permet dominar els territoris i la població dels indígenes.

L’assentament en llocs determinats dona lloc a la creació de campaments. Les
legions no eren només ciutadans romans. Es van crear les tropes auxiliars per
tal que hi poguessin col·laborar els peregrins, que ho feien a canvi de premis
(per exemple, la concessió de la ciutadania romana).
• L’explotació de les mines comporta la mobilització d’un gran nombre de
recursos personals i materials. Extracció, transport i comercialització dels
minerals  incorporació de molts indígenes als procediments productius i a les
formes de vida romanes. Sobretot perquè en el seu assentament, necessari en
els districtes miners, es feia per mitjà de nuclis d’habitatge, semblants a les
organitzacions ciutadanes romanes.
• El creixement de la població hispanoromana, serà intercomunicada amb vies

de comunicació, per facilitar el comerç la mobilització de les tropes i el control
polític. Es van crear vies de comunicació, que a causa de la creixent població,
eren necessàries per facilitar el comerç, la mobilització de les tropes i el control
polític.
Es va crear una via de comunicació ràpida entre la península i Roma: la Via

Augusta (que ressegueix tot el mediterrani des d’Empúries fins a Roma). També
es va fer la Via de la Plata (via argentària) i la Via de les Gàl·lies.
La romanització jurídica
El ius civile, establia la situació jurídica dels individus en funció del seu grau de
participació en la comunitat política de Roma. (Status civitatis)
1r Dret – UPF
2018 – 2019
Els que hi participaven plenament i amb tots el drets eren ciutadans, dels quals es deia
que tenien la condició jurídica de romà (civis optimo iure).
Havien uns altres individus que havien aconseguit participar de la comunitat i

l’ordenament jurídic romà d’una manera incompleta i fragmentaria.
D’aquets es deia que tenien la condició jurídica de llatins. Es regien en part pel dret
romà i en part pel seu dret propi.
Els habitants de les províncies pacificades sotmeses a Roma eren els peregrins.
La romanització jurídica, es el procés que durà a la territorialització del dret romà, es a

dir, a la desaparició dels ordenaments jurídics peregrins i a la vigència general i
completa de l’ordenament jurídic romà sobre tots els habitants de la Península.
Distingim 3 fases:
• Des de l’inici de la conquesta (218 aC) fins a la concessió de la llatinitat menor

per Vespasià (73-74 dC).
• Des de la concessió de Vespasia, fins a la concessió de la ciutadania per
Caracal·la (212 dC).
• Des del 212, fins al final de l’imperi d’Occident.
En la primera fase, el dret romà s’aplicava als ciutadans romans que van venir a la
Península. Però els soldats es van barrejar amb les peregrines i va donar lloc a noves
generacions que tenien pare romà i mare peregrina, Aquets moltes vegades obtenien
la llatinitat o la ciutadania, i també estaven regits pel dret romà
Am la concessió de Vespasià, tothom passava a regir-se pel ius comercii dels romans
i les ciutats peregrines passaven a ser municipis llatins. Els llatins que haguessin exercit
una magistratura esdevenien ciutadans romans, junt amb les seves dones.
La concessió de Caracal·la, va atorgar la ciutadania romana a tots els súbdits de

l’imperi i futurs descendents.
TEMA 2. EL REGNE DELS GOTS A LA PENÍNSULA
Itinerari del poble visigot
Els visigots són un poble germànic que procedeix del nord d’Europa. A l’inici, són
nòmades i volen conquerir unes seus estables per a assegurar la seva subsistència en
perill per canvis climàtics, increments demogràfics i la pressió d’altres pobles
procedents de l’Àsia.
L’emperador Valente va admetre els visigots als afores de l’imperi i els va prometre
avituallament  contacte intens entre romans i visigots (aquests últims coneixen la
1r Dret – UPF
2018 – 2019
llengua i cultura superior dels romans). Més endavant, els visigots es revolten contre els
romans per falles en l’avituallament, entren dins l’imperi i els derroten a la batalla
d’Adrianòpolis (368).
Com a conseqüència, l’emperador Teodosi els concedeix assentaments a la Mèsia

(conca inferior del Danubi) i a la Tràcia (zona que correspon a part de Macedònia,
Grècia i de la Turquia europea).
L’organització política dels visigots es veu influïda per la cultura romana. Els visigots
adopten la institució monàrquica semblant a la de l’emperador per al seu cabdill
guerrer Alaric (395).
Més tard, també acceptaran el cristianisme en la seva manifestació Arriana

propagada pel bisbe Úlfila. El nou rei Alaric decideix buscar noves seus per al seu poble,
així que, incendia, saqueja i pren Roma (410). El seu objectiu era destruir l’Imperi Romà i
fundar un Imperi Gòtic.
El seu successor canvia de política (el projecte anterior era massa ambiciós). Calia
respectar l’imperi perquè és l’única manera que tenien d’aconseguir la legitimació de
la majoria romana. Ataülf  pacte amb els romans que li permet obtenir seus
territorials on el seu poble tingui la propietat de terres i on la monarquia visigoda sigui
reconeguda com a autonomia política dins l’imperi.
Ataülf es casa amb Gal·la Placída, germanastra de l’emperador Honori i, aquest, veu els
visigots com a aliats útils per a restablir l’autoritat imperial a Hispània, envaïda per
altres pobles germànics – sueus, vàndals i alans.
418: Honori signa un pacte – foedus – amb el successor d’Ataülf, Vàlia, pel qual els
visigots reben com a seu la província de l‘Aquitània, on s’establiran i fixaran com a
capital Tolosa. En compensació, actuaran com a policies de l’Imperi a les províncies
hispàniques.
En una d’aquestes campanyes (457) un grup de visigots va instal·lar-se definitivament

a l’altiplà nord (Tierra de Campos).
L’entrada definitiva dels visigots a la Península es produirà com a conseqüència de la

batalla de Vouillé (507), en què va morir el rei Alaric II que no va poder aturar el procés
d’expansió dels francs cap al sud de les Gàl·lies.
La creació del dret dels visigots
Des d’aquest moment i fins 711 (musulmans envaeixen la província i destrueixen el regne
visigot), aquest poble germànic, que suposa un 3% de la població hispanovisigoda,
assumeix el control polític del territori i de la població. Això serà possible gràcies al seu
grau intens de romanització, que farà tolerable la substitució dels reis visigots en la
posició que ocupava l’emperador.
1r Dret – UPF
2018 – 2019
La caiguda de l’Imperi Romà d’Occident (476) deixa la monarquia visigoda sense una
legitimació basada en el pacte foedus. Tampoc es podia basar en les tradicions
germàniques ja perdudes (elecció per assemblea dels guerrers).
Leovigild i el fracàs de la unificació religiosa
Leovigild (568 – 586), exitós militar, intenta equiparar-se i afirmar-se de dret davant dels
emperadors d’Orient, fent servir els mateixos símbols (ceptre, porpra, tron...) i
mecanismes (batre monedes, fundar ciutats, emanar lleis i reformar les antigues...).
Fracassa quan, seguint el model bizantí de legitimació religiosa de l’emperador, intenta

reproduir la fórmula cesaropapista – submissió de l’Església al poder públic – i vol
obligar tots els hispanovisigots (majoria són catòlics) a convertir-se a l’arrianisme. En
fracassar la unificació de fe religiosa, fracassa el reconeixement general de la
unificació política duta a terme pel rei Leovigild.
La legitimació definitiva de la monarquia visigòtica arriba amb el III Concili de Toledo,

on el rei Recared es converteix oficialment al catolicisme i es produeix la unitat religiosa.
Això no obstant, l’Església catòlica no admet sotmetre’s a la monarquia i es configura
com un control d’aquesta institució, que es considera un ofici regi dotat de deures
envers la comunitat definits per la religió.
El poble ha d’obeir el rei, però el rei ha de regnar rectament segons el principis de la

religió. Si els contradiu, deixa de ser rei, i l’Església, mitjançant concilis, constata aquest
fet i fa que sigui substituït.
El monopoli de la creació del dret, rau en el monarca (= passava amb l’emperador

romà). A diferència dels romans, la llei del rei és l’única font de dret admesa oficialment.
Però a causa del procés de ruralització de la població iniciada en el Dominat,
l’estructura social dels hispanovisigots es transforma en una minoria oligàrquica o
aristocràtica i en una majoria de rústics dependent de la protecció dels senyors.
El regne visigot entra en contradicció: té constitució monàrquica de dret que no

accepta el costum i que atorga el monopoli legislatiu al monarca, i alhora la
constitució de fet de la societat és plenament aristocràtica i es normalitza al marge de
la llei del rei i per mitjà del costum.
Des d’aquesta perspectiva, hi hauria una continuïtat total entre els últims segles del
Dominat i el regne visigòtic. Existeix un dret oficial, representat per leges i iura en el
Dominat, i per les lleis del rei en el regne visigòtic, i un dret a la pràctica, que dona
resposta a les noves exigències d’una societat en què el pes de les oligarquies i
aristocràcies latifundistes és cada cop més gran. Tot i així, el dret a la pràctica és ressò
del consuetudinari del dret legal oficial.
1r Dret – UPF
2018 – 2019
La legislació dels monarques visigots
La legislació visigoda és la següent:
1) Lleis de Teodoric I (419 – 451) i Teodoric II (453 – 466). Només en tenim referències
indirectes. El seu contingut es dirigia a resoldre el problema de repartiment de
terres entre visigots i gal·loromans.
2) Codi d’Euric (466 -484): codi que va fer que els visigots abandonessin els seus
costums i comencessin a regir-se per lleis. La intenció d’Euric era reconduir el
dret de la pràctica a la via legal, elevant els costums a nivell de llei. El text ens
ha arribat molt fragmentat (50 de 350 capítols). Dona resposta als problemes
més vigents de la societat (problemes successoris, de repartiment de terres...).
3) Breviari d’Alaric (484 – 507) : També conegut com a Lex romana visigothorum.
Va ser promulgat pel rei Alaric II l’any 506, després de la batalla de Vouillé, quan
els francs van expulsar els visigots de les Gàl·lies i els van fer establir a la P.
Ibèrica. S’interpreta com un intent de guanyar-se als gal·loromans, que
s’inclinaven a una annexió amb els francs. És una actualització visigoda del dret
oficial del Dominat – leges (constitucions imperials extretes del Codi
Teodoric/teodosià i d’emperadors posteriors) i iura (epítom de les Insitucions
de Gai, textos de les sentències de Paulus, un fragment de reponsa de Palpinià
i constitucions extretes del codi gregorià i hermogenià de caràcter privat)–
basat, en la major part, en el Codi de Teodoric – leges – i quan ja havia
desaparegut l’Imperi d’Occident (476).
A més, el Breviari afegeix a cada text (excepte a l’Epítom de Gai) una

interpretatio amb què els lectors entenien el significat actual de leges i iura
comentats.
4) Codi de Leogivild (568 – 586): va ser promulgat per reformar el dret de la

pràctica d’Euric: per a fer-ne desaparèixer les ambigüitats i donar resposta a
les noves exigències de la societat. No ha arribat a nosaltres en el seu text
originari però s’ha instituït a partir de lleis que figuren en el Liber iudiciorum, amb
la rúbrica Antiqua, i que formen un conjunt d’unes 325 lleis.
5) Liber iudiciorum (654): a partir de Leovigild, els monarques posteriors volen

confeccionar un ordenament jurídic complet basat exclusivament en la llei dels
monarques i que prescindeixi del recurs a la compilació de les lleis imperials i
dels iura dels juristes romans.
Ricared, Sisebut, Xindasvint i el seu fill Recesvint, promulguen moltes lleis que
Recesvint compila en un sol llibre, juntament amb les derivades del Codi de
Leovigild. Més de 500 lleis ordenades en 12 llibres dividits en 53 títols, on
1r Dret – UPF
2018 – 2019
s’agrupen les lleis atribuïdes als diversos monarques  Liber iudicum. La seva
finalitat era ser fet servir exclusivament per l’administració de justícia visigoda
per a aplicar el dret.
En aquest sentit, la promulgació d’aquesta recopilació (654) atorgava validesa

oficial i absoluta al seu contingut  si els jutges no trobaven una llei aplicable
al cas controvertit, havien de suspendre l’enjudiciament de la causa i dirigir-se
al monarca per tal que fes una llei pel cas, que seria general un cop s’afegís al
Liber iudicum.
El monarca conservava el monopoli legislatiu i l’ordenament jurídic visigòtic es

configurava com a exclusivament legal, de manera que es prohibia la utilització
d’altres fonts subsidiàries – jurisprudència judicial, doctrinal, drets foraris,
costum...
Tot i això, el procés de protofeudalització de la monarquia visigoda va fer sorgir

un dret de la pràctica diferent del legal i que deixava el legal sense sentit.
Per a resoldre aquest problema, el rei Ervigi va reelaborar i reformar el Liber iudiciorum
incorporant-hi lleis (dictades després de 654), eliminant-ne les supèrflues i corregint-
ne d’altres. La modificació es va promulgar el 681 amb la col·laboració del XII Concili de
Toledo.
La nova edició d’Ervigi no suposa la desaparició de l’edició de Recesvint, sinó una

superposició i correcció del seu text per part d’alguns dels seus posseïdors, que
l’actualitzen d’acord amb la voluntat oficial del monarca.
El mateix van fer els posteriors juristes anònims de l’etapa final del regne visigòtic,
incloure noves lleis dels darrers reis, reintroduir lleis excloses per Ervigi, i, fins i tot, lleis
anteriors a Recesvint que no havien estat compilades. També encapçalaven les noves
redaccions amb un títol preliminar de procedència semblant.
El fet que no hi hagués un control oficial en la correcció de les versions del Liber 
apareixen moltes redaccions privades considerades resums o crítiques vulgates (és a
dir, per ser divulgades) del liber. Tot i així, són molt importants, ja que seran el vehicle
de transmissió cultural de la tradició jurídica romana occidental als pobles cristians de
l’edad mitjana.
TEMA 3. L’EXPANSIÓ DE L’ISLAM I ELS SEUS EFECTES A EUROPA.
1. LA CULTURA I EL DRET ISLÀMICS. EXPANSIÓ DE L’ISLAM.

1r Dret – UPF
2018 – 2019
Expansió de l’Islam
Allò fonamental per a l’Islam és que existeixi una comunitat moral. Es fa difícil conèixer
el dret islàmic ja que depèn de cada comunitat: hi ha una part fixa i una part variable,
i això fa que no existeixi la possibilitat de dir que hi ha un sol dret islàmic.
En la cultura europea occidental hi ha una separació entre normes jurídiques, morals,

religioses... i diem que no es pot contaminar el dret des de la societat (postura criticada
per historiadors del dret, com Manuel Hespanya) però que s’ensenya a les universitats
europees. Parlem del dret com un coneixement dogmàtic. Aquesta no és la visió de
l’Islam.
Els islamistes parlen de la xaria, el camí de la perfecció cap a la societat, i no hi ha

distinció entre normes jurídiques, morals ni religioses. La vida pública i la privada es
troben barrejades.
L’Islam va sorgir a la Meca (Medina) on hi havia Mahoma. Només hi ha un déu, Al·là, i

Mahoma és el seu profeta preferit, el qui va entendre millor la voluntat d’Al·là. Mahoma
va escriure un llibre en què va escriure tot allò que li havia transmès l’arcàngel Gabriel
sobre la voluntat d’Al·là. Les seves propostes van ser passades a escrit en fulles de
palmera amb ossos i, una vegada mort Mahoma, el Califa Uthmar va fer una redacció
canònica: l’Alcorà (recitació, lectura el veu alta).
Quan s’escriu l’Alcorà, vint anys després de la mort del profeta, es divideix en 114 capítols
(els quals s’anomenen sures, i cadascuna està dividida en 7 aleies).
Va ser traduït de l’àrab per tal que els hispanovisigots s’hi adaptessin.
A la Meca, un lloc de comerciants rics, és on va començar la prèdica d’Al·là, però allà

no va ser ben rebut i va haver de fugir  L’hègira (es va produir el 622). Per saber els
musulmans a quin any estem avui en dia, hem de prendre l’any actual i restar-li 622
anys. Mahoma va morir el 632 a l’edat de 22 anys. Llavors es va formar una comunitat
de creients i es va buscar una autoritat pro religiosa, un califa.
Primer califat: Califat raixidun (dels califes ben guiats).
Va ser l’únic califat reconegut per sunnites i xiïtes.
• Abu-Bakr (632 – 634): Va ser amic i confident de Mahoma i en morir aquest, va

ser el primer califa. Mor en guerres internes.
• Úmar (634 – 644). Va ser nomenat per Abu-Bakr. Durant el seu regnat s’estableix
l’hègira com a data de l’inici del calendari musulmà. Mor assassinat.
1r Dret – UPF
2018 – 2019
• Utman (644 – 656): va crear escoles alcoràniques. Durant el seu govern es va
fixar la primera edició canònica de l’Alcorà. El coneixien tots i tenien un contacte
directe amb les seves prèdiques.
• Alí (656 – 650): cosí de Mahoma, que el va educar i adoptar com a fill. El va casar
amb la seva filla Fàtima.
A partir d’aquest moment (656), es produeix una lluita pel poder i la conseqüent
escissió els entre els sunnites (sunna, tradició) - seguidors dels primers califes
successors de Mahoma - , i els xiïtes - seguidors del gendre de Mahoma, Ali.
De la lluita política es va passar a una separació de tipus religiós.
Finalment guanyen la lluita els sunnites 
Dinastia dels Omeia
Tenien la capital a Damasc (660 – 750).
(Els berebers es van islamitzar.)
L’any 711 van travessar l’estret de Gibraltar i van arribar al regne dels visigots (en procés
de protofeudalització). Van envair-los i van buscar un enemic comú per aconseguir la
unitat: els jueus.
Els Omeies van aconseguir fundar un Emirat, una circumscripció del Califat de Damasc,
i van fixar la seva capital a Còrdoba.
Però els musulmans van ser vençuts a la Batalla de Poitiers o de Tours (732): van haver
de retrocedir perquè els francs es van resistir i els van expulsar de les Gàl·lies = aquí
acaba l'expansió de l'Islam cap Europa.
Els omeia van ser derrotats pels Abbàsides1, qui van portar la capital a Bagdad. Es van
expandir cap a l’est fins arribar a la Índia i xocar amb l’imperi xinès.
Van matar gairebé tots els omeies però va sobreviure Abd-ar-Rahman, que va fugir
amb els seus seguidors i va crear un nou emirat independent. Abd-ar-Rahman III va
crear un nou emirat, un califat amb seu a Córdoba, tenia un poder polític immens, una
economia molt potent, (d’Al-Andalus a Europa).
Així, es crea una gran comunitat política que durarà 100 anys.
La població andalusí és, per una banda, els qui s’han convertit a l’islam (àrabs –
noblesa, berebers – massa de l’exèrcit conqueridor, nouvinguts a l’islam, i muladís –
població hispano-visigoda que es converteix a l’islam). Per altra, els qui segueixen
essent cristians (mossàrabs, paguen i poden mantenir la seva religió i esglésies), i els
jueus (sota el control dels musulmans, paguen tributs però mantenen la seva llengua i
la seva llei).
1r Dret – UPF
2018 – 2019
Dret musulmà
L’àmbit del dret musulmà no s’estén a tota la població, sinó solament als musulmans
(àmbit personalista no territorialista). Però quan es conquereix Toledo, les coses
canvien: arriben els almoràvits i els almohades.
Els almoràvits —en àrab ‫ﺍﻟﻤﺮﺍﺑﻄﻮﻥ‬, al-murābiṭūn, en singular ‫ﺍﻟﻤﺮﺍﺑﻂ‬, al-murābiṭ— foren un
poble del nord d'Àfrica, nòmades berbers1 del Sàhara, que al segle XI fundaren la quarta
dinastia del Marroc.
Els almohades (1121-1269) (de l'àrab ‫ ﺍﻟﻤﻮﺣﺪﻭﻥ‬al-muwaḥḥidūn, i.e. "els monoteistes" o "els
unitaristes") eren un poble del nord d'Àfrica que el 1147 va ocupar i dominar bona part
d'al-Àndalus.
Altres musulmans conversos o convertits:
- Mossàrabs: Els mossàrabs eren els cristians ibèrics que visqueren sota el regne
musulmà d’Al-Àndalus. Aquests continuaven sent cristians tot i que el poder el
tenien els musulmans i que havien d’acceptar el domini de l’Islam, pagar
impostos més alts i no estendre la seva fe.
- Muladís: Cristià que abandonava el cristianisme, es convertia l’Islam i vivia entre
musulmans. Es diferenciava del mossàrab en què aquest últim conservava la
seva religió cristiana en àrees de domini musulmà.
- Mudèjars: Els mudèjars (de l’àrab mudayyan, que significa “aquell a qui se li ha
permès quedar-se”) eren els musulmans que residien als territoris cristians de
la península Ibèrica durant el procés de la conquesta que es dugué a terme
durant l’edat mitjana.
- Moriscs: mudèjars que es converteixen al cristianisme. Són expulsats el 1610.
Els mudèjars i moriscs van anar desapareixent gradualment fins ser expulsats el s. XVII.
Comença a haver-hi divisions entre xiïtes2 i sunnites3.
Les escoles sunnites
• Escola Maliki (malikisme): és una de les quatre escoles jurídico-teològiques

sunnites. Va ser fundada a Medina al segle VIII de la mà de l'imam Màlik ibn
Anas (715-795). Tot i recórrer a la tradició profètica i al dret consuetudinari de
1
Els amazics o berbers són un poble del nord de l'Àfrica.
2
El xiisme es basa en els ensenyaments de l'Alcorà i en el missatge de Mahoma. Però en contrast amb altres
escoles de pensament, només accepta com a guies religiosos els qui es consideren descendents de la
família del Profeta a partir de la seva filla Fàtima i del seu cosí Alí. Aquests descendents són els imams, als
quals s'atribueix una autoritat política i espiritual especial sobre la comunitat.
3
El sunnisme és la branca principal de l'islam, representant prop del 90% dels musulmans. Són els seguidors
de la sunna ("recte camí o costum"): l’exemple personal donat pel profeta Muhàmmad, que consideren
infal·lible. La infal·libilitat o no del Profeta (excepte en les revelacions de l'Alcorà) va ser un tema controvertit
durant els primers temps de l'islam, i no va ser fins més endavant que el consens de la comunitat islàmica
va estipular que Muhàmmad i els profetes anteriors citats en l'Alcorà eren "infal·libles"
1r Dret – UPF
2018 – 2019
Medina, es caracteritza per la recerca del principi de consens comunitari
(o ijmà) a l'hora d'abordar qualsevol qüestió de la jurisprudència islàmica. Des
de la seva creació es va expandir a Al-Andalus i al Magrib, on és actualment
l'escola predominant. Entre els segles IX i XI, el centre més important d'estudis
malikites va ser la Gran Mesquita de Kairuan, a Tunísia.
La diferència fonamental entre aquesta escola i les altres és que, tot i que totes
basen la seva jurisprudència en l’Alcorà, la Maliki també utilitza les pràctiques
dels ciutadans de la Medina com a fonts de jurisprudència. Tot i basar-se en la
Sunna i el dret consuetudinari, admet que les tradicions es modifiquin si
s’oposen al bé públic. (Com a resum, es basa més en la costum)
• Escola hanafita: L’escola hanafita és considerada la més lliberal. Per exemple,

sota la jurisprudència hanafita la blasfèmia no és punible per l’Estat, tot i ser
considerada un crim civil per a altres escoles.
(Com a resum, es basa més en la raó)
• Escola xafiïta: La escola Shafi'í diu que hi ha quatre fonts de jurisprudència,

conegudes com Usul al-fiqh. Són: l’Alcorà, la Sunna del profeta, l’ijma (consens)
i el qiyas (extensió d’un precedent). Defensa l’aplicació rigorosa dels principis
legals. (En resum, es basa estrictament en els principis legals segons el profeta).
• Escola Hanbalita: Va ser fundada al segle IX per Ibn Hanbal (780-855), un

deixeble de l'imam aix-Xafií (767-820) fundador del xafiisme. Els hanbalites
s'aferren al taqlid, la repetició sense cap variació d'allò que ensenya l'augusta
tradició, pel que sovint se'ls considera com a representants del corrent
interpretatiu islàmic més conservador.
*Si la família de la víctima i la família del culpable estan d’acord, es pot comprar la
sang de la víctima amb cent camells.
Autoritats jurídiques musulmanes
El muftí és l’autoritat que ha estudiat la xaria que sap, per tant, que sap què diu l’Alcorà.
Coneix els costums de la societat andalusina, i aquests tindran molta importància ja
que són de l’escola malequí, que dona més importància a les costums i usos que a
l’Alcorà. Tindran la possibilitat de donar una opinió a les parts enfrontades en cas de
conflicte a la comunitat (ex. divorcis, i d’altres casos). El muftí dona la seva consulta a
aquells qui ho demanen i formen part de la comunitat; aquesta s’anomena fàtua. Pot
donar una solució amb autoritat per tal que aquesta pugui fer-la valdre davant d’un
jutge imposat pel califa o el governador i que pot donar sentències imputables.
1r Dret – UPF
2018 – 2019
Aquesta actuació no es fa per escrit, sinó oralment. Amb aquesta contesta, la part pot
anar a una segona autoritat, el cadi.
El cadi (dona nom a l’alcalde que coneixem nosaltres però no és ben bé el mateix). Una
persona que tampoc no ha estudiat res, però que coneix molt bé la comunitat i que té
el segell del califa per donar sentència i aplicar la llei islàmica. Escolta a la persona qui
ha parlat amb el muftí i li dona la fàtua. Al cadi ho valora si els fets es corresponen i
dona la raó o sentència a les parts: la posa per escrit. Té funcions civils, judicials i
religioses. És com un jutge de pa i un notari que regula actes de la vida quotidiana.
Un cop tenim la sentència escrita donada pel cadi, es passa a una tercera instància:
l’alfaqui. Està especialitzat en els llibres de les doctrines de dret musulmà i de la
interpretació. Té en compte que les fàtues s’actualitzin i que no hi hagi contradiccions.
En pot eliminar. D’aquesta manera, s’arriba a tenir diverses compilacions de la xaria i
s’arriba als shiites i als sunnites. També podia encarregar-se de l’ensenyament religiós.
El professor tenia una funció política. Cada professor podia muntar una escola de la
xaria i eren els qui tenien més alumnes. Tenien fama i els estudiants que sortien de les
escoles tenien la fama i el prestigi que els havia donat el seu professor gràcies a la
seva acreditació.
Fonts del dret (xaria)
El mètode utilitzat per determinar el dret, la seva teoria general, és l’Usul-Al-Figh. l'estudi
dels orígens, les fonts i els principis en què es basa la jurisprudència islàmica. També
inclou l'estudi dels fonaments filosòfics de la llei i els procediments mitjançant els quals
la llei és aplicable als casos particulars a partir d'aquestes fonts.
Consisteix en conciliar dos elements contradictoris: la Revelació (de la veritat que s’ha
de seguir per aconseguir l’objectiu de tenir una comunitat moral amb pau i harmonia).
Només s’aconsegueix amb la humilitat. L’humà és un do de déu, però la seva
intel·ligència no li permetrà dominar-ho tot. Qui pensi així, és un orgullós i un superb: el
que ha de fer és humiliar-se per tal que déu li guiï el camí.) amb la Raó (que s’encarrega
de positivar aquest dret moral, imposat pels homes).
Segons els musulmans sunnites hi ha quatre fonts de jurisprudència:
- Alcorà: és el llibre sagrat de l’islam i el primer escrit en àrab. Plasma el

coneixement de déu, estableix consells i preceptes aconsellables, prohibicions,
obligacions... tot tipus de normes destinades a establir la comunitat musulmana
moral.
- Sunna: biografia del profeta. Mahoma no és un Déu però és el profeta preferit

d’Al·là i el que ha aconseguit millor la seva voluntat. Per tant, tot el que hagi
1r Dret – UPF
2018 – 2019
pogut fer o dir és exemplar, l’hem d’imitar. Tot el seu contingut són normes
morals, i aquests comportaments del profeta són coneguts com a hadits.
A l’inici són transmesos oralment, però més endavant es posen per escrit. Arriba
un moment en què hi ha 500.000 hadits, i cal seguir uns criteris per determinar
quins són de veritat i quins no. L’alcorà no es pot equivocar quan determina quin
comportament s’ha de seguir, i cal que no es contradigui amb la Xaria. Aquest
mètode serveix per anar depurant hadits.
- Ijmà: Pretén transmetre la veritat als qui no són creients. És l’esforç que cal fer
per trobar la solució de la xaria en un punt concret, es fa servir l’analogia, els
arguments semblants. A més és un dels mètodes utilitzats pel dret islàmic per
a establir jurisprudència. Consisteix a cercar el consens de la comunitat pel que
fa a casos que no són prou clars en les fonts documentals (l'Alcorà i els hadits),
considerades com les principals.
- Qiyàs: és, per la jurisprudència sunnita musulmana, un procés de raonament

per analogia utilitzat per a resoldre casos litigiosos quan l'explicació no es troba
directament en l'Alcorà o en els hadits, a causa del fet que es tracta de nous
fets o situacions, inexistents quan es varen escriure els textos. Constitueix, per
ordre d'importància, la quarta font principal de la xaria o llei islàmica.
Tema 5. L’alta edat mitjana: teocentrisme i

feudalisme.
1. ALTA EDAT MITJANA (S. VIII – S. XII)
Invasió dels musulmans: fi del regne visigot
La invasió pels musulmans (711) va suposar la destrucció del regne i la caiguda de la monarquia
visigoda. Pràcticament tota la Península va quedar sota el seu poder. La majoria de la població
hispanovisigoda va islamitzar-se o acceptar el seu domini.
L’any 717 ja apareix el nom Al-Andalus per a designar la nova comunitat musulmana construïda
sobre l’antic regne visigot, la qual cosa indica la conquesta de manera irreversible.  punt de
partida de l’edat mitjana.
La creació de nuclis cristians de resistència a les muntanyes del nord peninsular no era
un perill a la nova dominació cristiana, ja que tan sols eren grups desorganitzats que
lluitaven per la seva supervivència de manera eventual. Allò que unia aquests grups
era la religió cristiana comuna, l’existència del mateix enemic musulmà i la participació
en la tradició jurídica visigoda. En aquests rau la capçalera dels ordenaments jurídics
generals que aniran construint les monarquies baixmedievals.
1r Dret – UPF
2018 – 2019
L’any 732, però, els francs dirigits per Carles Martell aturen l’expansió de l’Islam a Europa
amb la batalla de Poitiers o de Tours.
Aturada de l’expansió de l’Islam i Imperi Carolingi
------ Menys important
Llavors Carles Martell va deixar el regne a mans del seu fill, Pipí el Breu. En morir aquest,
va deixar el regne en herència als seus dos fills, Carlemany i Carloman. Carloman va
morir, i Carlemany va esdevenir l’únic sobirà del territori.
Carlemany va iniciar una política territorial per a restaurar l’antic Imperi Romà
d’Occident enfrontant bizantins, musulmans i germànics.
Amb la seva expansió, va crear l’imperi carolingi que abasta tot França, Alemanya,
Àustria, Itàlia i part d’Hispània (la frontera de l’imperi està a Barcelona).
-------
Els carolingis recuperen gran part del territori quan Lluís el Pietòs, fill de Carlemany.
L’any 801, Barcelona és reconquerida, gràcies a les tropes franques i els Hispani (els qui
quan van entrar els musulmans se’n van anar a l’exili i es van refugiar al regne Franc).
Així, es va constituir una marca defensiva de l’imperi que incloïa el territori que seria
anomenat la Catalunya Vella.
Amb aquest territori, els carolingis van constituir una zona defensiva de l’imperi que
s’anomenava Marca Hispànica i que s’estructurava en circumscripcions
administratives anomenades comtats, al capdavant dels quals els emperadors
nomenaven i deposaven lliurement els comptes, oficials imperials en els seus inicis.
La presència dels francs en la reconquesta és rellevant des del punt de vista jurídic,
perquè els francs en el seu regne professaven el personalisme jurídic, és a dir, no van
imposar els seus costums sinó que els comtats de la Marca Hispànica van regir-se pel
seu dret propi, que era el del Liber iudiciorum.
L’Imperi carolingi va ser un imperi cristià en què tenia molta influència l’Església. Un sol
imperi, un sol déu, una sola església i un sol dret.
Carlemany va anar a Roma i va ser coronat emperador dels Cristians (rep la

legitimació carismàtica de l’Església catòlica, la corona de l’imperi cristià a mans del
Papa). Ell intentava que hi hagués un sol imperi, una sola comunitat política. Va dividir
el territori de l’imperi en comtats (manen els comtes), delimitats per marques (manen
els marquesos).
1r Dret – UPF
2018 – 2019
El feudalisme
Això no obstant, a l’hora de la veritat, molts comtes i altres es van apoderant del poder
públic i el privatitzen: es converteixen en senyors i l’única manera que té l’emperador
de controlar-los és fer-los fidels. Això fa que enlloc d’haver-hi un sol imperi, apareguin
una pluralitat de poders polítics independents tants com senyors hi ha als territoris. Així
comença l’època denominada feudalisme.
Feu= és una de les peces d’aquest vincle polític privat de fidelitat. Els senyors eren
obeïts a canvi de protecció, de no deixar la resta del poble al descobert. Una forma de
protecció als senyors era donar-los una part de territori. Llavors se sotmetien a
homenatge (fidelitat) i es comprometien a donar-los suport, auxili, consell...
Aquest feudalisme pot desembocar en dos tipus de règim: feudal (aquell que regula
les relacions entre les persones lliures, els senyors, que s’encomanen uns als altres
mitjançant el vassallatge)  d’aquí apareix l’estament, l’ordre. Oratores (els qui
preguen a Déu), velatores i laboratores.
El pensament jurídic a l’alta edat mitjana
El dret romà per via oriental és la tradició del dret romà clàssic que en el segle VI
Justinià compila en el Corpus Iuris Civilis sobretot en el Digest = Europa reneix des del
punt de vista de les ciutats romanes.
El dret romà occidental, però, que era el post-clàssic, estava materialitzat i representat
en el Codi Teodosià (i no el dret clàssic, que és oriental, el Codi de Justinià).
El pensament jurídic dels nuclis de resistència cristians té una concepció subjectiva del
dret, la qual era hegemònica arreu d’Europa. Els cristians, amb la seva vivència
totalitària de la fe, fan que les seves societats siguin teocèntriques. Déu (tot el poder),
creador de totes les coses i per tant del dret.
Amb els visigots, la creació del dret corresponia al monarca amb la intervenció de
l’Església, la qual havia de comprovar que s’adequava al dret diví per a què aquest fos
vàlid. Ara, a l’alta edat mitjana, aquest plantejament queda distorsionat. El dret diví és
creació immediata de Déu, que no el fa arribar als homes per un intermediari, com el
Rei visigot, sinó per mitjà de permetre un ordre natural en les coses i entre les persones.
Estableix i ajusta directament les relacions dels homes entre ells i d’ells amb les coses
 justícia divina.
Concepció subjectiva del Dret a Europa
Confusió entre dret natural i dret positiu

1r Dret – UPF
2018 – 2019
En aquesta situació, té lloc una confusió entre dret natural i dret positiu. El dret és dins
de cada individu, facultat per descobrir, declarar i afirmar el seu dret per ell mateix.
El Símbol dels apòstols: vivència totalitària de la fe. La fe no es refereix només a

conducta interna de l’individu (al regular la seva esfera privada de relacions personals)
sinó que afecta també a la seva conducta política. Per això es vol regular i es fa creure
que “fora de l’Església no hi ha salvació”.
En les societats teocèntriques els ordenaments jurídics no es construeixen sobre un

ordre de legalitat, sinó sobre uns ordres de legitimitat basats en la fe, sobre uns poders
consensuals basats en les creences religioses. No hi ha un poder públic eficaç; la fe
privada actua com a poder polític subrogat que genera obediència i atorga protecció,
i amb les quals es construïssin comunitats senyorials i municipals. Déu és omnipotent
(teocentrisme) i creador de totes les coses, inclosos els éssers humans (reicentrisme).
Sistema d’autotutela: senyorial i comunitària:
Entrem en un sistema d’autotutela en l’aplicació del dret a causa de la crisi de la

monarquia visigoda i de l’esclat del règim senyorial o feudal.
En aquestes condicions, voluntat dels més forts  dret. Es tracta d’un dret senyorial
basat en usos o costums no escrits que, amb el temps seran considerats abusos o
mals usos del dret. De moment, però, el caràcter antic i tradicional del dret és garantia
de la manifestació de la voluntat divina. Per això, el dret antic i tradicional deroga el
nou.
Ara bé, què legitima que la meva voluntat arbitrària es consideri un ús? Si jo puc
aconseguir que els altres facin el que jo vull és perquè déu ho ha volgut així. Així doncs,
queden legitimades la violència i les guerres privades com a mitjans d’aplicació del
dret.
Déu i el meu dret (figuren a l’escut d’Anglaterra).
Hi ha una relació directa entre déu i dret. Per això per a qualificar les relacions del dret
es fa servir la paraula directum. En front del dret, hi ha el “tort” (comportament culpable,
que no es pot fer ja que suposa un dany).
Elet – nelet. (Nec eligenda= negligència, allò que no es pot elegir).
Per tant, hi ha una concepció subjectiva del dret  el dret està dins de cadascú de
nosaltres.
A partir d’aquesta concepció, coneixem tres maneres de resoldre els conflictes:
1. Guerra privada: prendre’s la justícia per la pròpia mà. Ex: penyora judicial
(si deixo un sac de blat al veí i no me’l torna, jo puc anar a casa seva i
robar-li una vaca).
1r Dret – UPF
2018 – 2019
2. Arribar a un punt intermig= convenientia. Són uns documents en què es
posen d’acord els dos litigants per harmonitzar drets subjectius. A través
d’aquestes, els nobles i altres organitzen la jerarquia.
3. Anar a l’assemblea organitzada a la cúria pel comte de Barcelona. Hi ha

els comptes, vassalls i nobles que coneixen els usos, i es discuteix la
controvèrsia davant seu (amb proves, testimonis, documents...). Si això se
soluciona d’aquesta manera, s’arriba a un placitum. Si no s’arregla 
evacuatio. (Una de les parts es retira i firma la pau).
Quan tot i així els homes són incapaços d’afirmar el propi dret perquè hi ha un conflicte
de pretensions amb altres subjectes que afirmen drets antagònics, els homes
altmedievals poden invocar Déu com a última instància i sotmetre’s a proves
ordàliques com el duel judicial, el ferro calent, l’aigua freda, etc. Aquests homes creuen
que Déu manifesta la seva voluntat amb el resultat d’aquestes proves.
La justícia vindicatòria: De l’ofensa i indefensió a la imprecació i a l’oracle; la vindicta i

el talió; l’ordalia i el jurament; la composició i la reconciliació
Buscar x internet / preguntar.
2. LA REPÚBLICA CRISTIANA I LA RENOVACIÓ DE L’IMPERI ROMÀ
*Reforma gregoriana (Roma, Gregori VII, S.XI): reestructuració de l’Església en una

jerarquia, establiment de mètodes administratius, distinció entre el poder temporal i
l’espiritual: “les dues espases”.
El teocentrisme, defensat per la reforma, proposa construir una Respublica Christiana

en què l’emperador i la ciutat terrena siguin un instrument i un mitjà de la ciutat de Déu
representada per l’Església. Busca una concentració del poder en el bisbe de Roma
(Papa).
L’Imperi va ser renovat a partir de la coronació de Carlemany (800). Ara es considerava

unitat civil i religiosa de totes les gents occidentals; es mantenien cohesionades
gràcies al vincle de la fe comuna.
Un Déu, un Imperi, una única justícia, un sol dret natural: és el sorgiment del Dret romà
canònic (segle XII), que s’estudia a les noves universitats.
Hi ha una lluita entre el papa i l’emperador per a la direcció de la Respublica Christiana.

En aquesta comunitat cristiana hi ha dos poders: un espiritual i un temporal. La
titularitat tant del poder espiritual com temporal correspon al papa, però, pel que fa al
poder temporal, aquest correspon a l’emperador.
1r Dret – UPF
2018 – 2019
Això es deu a l’esclat del feudalisme: es consolida la poliarquia dels senyors feudals i
dels qui s’escaparan del nucli feudal i construiran els nuclis urbans de llibertats i de
franqueses, els municipis.
Es forma la comunitat senyorial, la comunitat cristiana i la del monarca cristià (els ducs,
els reis, els prínceps i tots aquells qui no tinguin un superior en allò temporal). Un d’ell és
el compte de Barcelona (el primer dels comtes)  per això Catalunya esdevindrà un
principat i no un regne. Caldrà un treball “d’enginyeria jurídica” per a reconstruir les
figures del poder polític, públic. Això es durà a terme a La universitat de Bolonya, i els
seus juristes crearan el iuris dictio4 (la nova figura jurídica i política sobre la qual girarà
la nova producció de poder públic que neix durant el feudalisme).
En aquest context, tenen importància els concilis (reunió de representants religiosos,

habitualment bisbes cristians catòlics o ortodoxos, per a debatre sobre qüestions de
doctrina o disciplina eclesiàstica) i els evangelis (van sortir dels quatre tetramorfos:
evangelistes coneguts, Mateu, Marc, Lluc i Joan. També van haver-hi altres els
evangelis. Aquests parlaven de la vida pública de Crist).
Des del terreny jurídic, els primers renovadors de la ciència jurídica són els glossadors
de la Universitat de Bolonya, que van començar a estudiar no només el dret canònic
sinó també els textos del Corpus Iuris Civilis bizantí (s. XI), i van comentar-ne els textos.
Coneixien les seves contradiccions derivades dels mateixos materials utilitzats per ell
(leges i iura), hi inserien comentaris, l’investigaven i l’ensenyaven mitjançant el mètode
de la seva exegesi.
Per això els glossadors defensen a partir de finals del s. XI els drets de l’emperador
catòlic, ja que són els que li pertoquen segons les prescripcions dels llibres que
estudien.
El CIC oferia un model jurídic de monarquia cesaropapista i era considerat una

escriptura gairebé sagrada que conté la ratio scripta (dret natural cristià positivat).
Pensaven doncs que el Corpus era de possible aplicació general a tota la Cristiandat.
Segons aquest plantejament, se superava la concepció teocèntrica de les societats

que els fa dependre de l’Església i de les seves doctrines teològiques sobre la fe i les
creences religioses.
Els glossadors defensaven una concepció iuscèntrica de la comunitat cristiana en què

l’Emperador s’imposa a l’Església. El dret, tanmateix, continua estant legitimat per la
justícia cristiana, que deriva dl dret natural. Per defensar els seus plantejaments, els
glossadors superen la concepció subjectiva del dret existent a l’alta edat mitjana, i
estableixen una doctrina que implica una concepció objectiva del dret.
4
Iuris dictio: potestat pública que ve des de Déu.
1r Dret – UPF
2018 – 2019
Es diferencia el dret natural del positiu, i es reintegra a l’home la capacitat de crear dret
que abans se li negava (exclusiva de Déu).
El dret positiu, però, estarà subordinat al dret natural cristià. Segons els glossadors,
l’imperium de l’emperador no deriva del poder del papa. No és un poder derivat sinó
que l’emperador rep directament el seu poder del dret, de la ratio scripta. En
conseqüència, l’emperador podrà crear la llei que tots els cristians hauran d’obeir
sempre que sigui justa i no contradigui al dret natural.
Tot i així, les lluites d’investidura van demostrar diferències entre:
- Teories dels glossadors – realitat

- Concepció d’un imperi cristià – pràctiques de les societats senyorials i feudals
europees de l’edat mitjana
- Defensa teòrica d’un dret objectiu i una realitat configurada per drets
subjectius (senyorials i municipals)
El tractat de Worms (1122) posa fi a les lluites d’investidures. Va ser un pacte entre el
papa Calixt II i l’emperador d’Alemanya Enric V. Representa el triomf de l’Església sobre
l’imperi i sobre la pretensió sobirana que els dos poders de la Respublica Christiana
quedessin articulats per un sol ordenament jurídic de creació imperial i d’aplicació
efectiva sobre tota la cristiandat.
Per això també fracassa el projecte de la Respublica Christiana. La mateixa Església

s’encarregarà de la fragmentació política de la comunitat dels cristians – que continua
unida pels vincles de la fe i de l’organització eclesiàstica – quan defensarà i legitimarà
la formació d’ordenaments jurídics independents de l’imperi en cada regne cristià
d’Europa. Amb aquesta finalitat, els juristes utilitzen una fórmula “el rei que no reconeix
superior és emperador en el seu regne” que legitima l’existència d’una pluralitat de
comunitats polítiques cristianes independents dins de l’Església que manté intacta la
titularitat del poder espiritual unificat. El poder temporal només es reconeix als reis o
senyors que no tinguin vincles de fidelitat privada amb un senyor superior.
El iuscentrisme polític, el protagonisme dels juristes i la concepció objectiva del dret
Aquesta nova forma jurídica que organitza i limita el règim de l’imperi o de les altres
monarquies cristianes exemptes de l’imperi és el iuscentrisme polític. Els glossadors i
comentaristes elaboren la seva teoria partint d’una concepció objectiva: el dret neix
de la raó i de l’enteniment humans i no pas de la violència dels particulars ni de la
voluntat personal i arbitrària de l’emperador o monarca. El dret positiu és ratio stricta
(raó estricta) i ja s’ha manifestat en bona part i amb un caràcter sagrat mitjançant
regles i prescripcions del Corpus Iuris Civilis. La ratio stricta és un límit a la voluntat del
monarca.
Aquesta concepció erudita del dret en comportarà la tecnificació i el monopoli pels

nous juristes professionals que han adquirit un saber amb l’estudi autònom i
universitari del dret comú.
1r Dret – UPF
2018 – 2019
El dret positiu, creat formalment per la llei del monarca, consistirà en ciència elaborada
pels juristes.
El jurista Placentí (s. XII) en la seva Summa Codicis estableix un paralel·lisme entre el
Codi de Justinià i llibres de lleis dels altres prínceps. El que tenen en comú aquests dos
són les competències materials, les competències formals i la finalitat.
 El dret positiu cristià creat pels prínceps ha de venir revestit d’un conjunt de
concauses (material, formal i final) perquè s’esdevingui dret de veritat que han
de complir tant monarques com súbdits.
Competències materials
Els reis o prínceps són competents a dues nocions (justícia i ius), a dos vicis (error i
contumàcia) i a tres negocis (equitat, dret, i comportament que s’aprova com a dret).
La justícia és l’ordre natural establert per Déu i es pot assimilar al dret natural cristià. La
justícia, en aquest sentit, és Déu.
El ius és el dret positiu creat per la llei del monarca sempre que aquesta llei constitueixi
justícia en preceptes escrits. Es manifesta així el plantejament del iuscentrisme polític
pel qual el dret positiu humà se subordina al dret natural.
L’equitat es considera equitat rude, és a dir, s’assimila al concepte de justícia i de dret

natural que hem vist abans. És l’ordre de les coses i persones creat per Déu, del qual el
rei haurà d’extreure els principis jurídics que informaran els preceptes legals que
promulgui.
El monarca té el monopoli legislatiu (creació de dret positiu). Però la seva competència

és limitada per la raó, que li permet convertir l’equitat rude en quitat erudita o sàvia, és
a dir, fer explícit mitjançant regles racionals el dret natural cristià, que es constitueix
com un dret objectiu.
Amb aquest plantejament, els glossadors diuen que és l’home qui ha de crear el dret,
encara que el dret humà segueixi sotmès al dret diví. La seva teoria també incideix
sobre els drets anteriors i sobre la forma altmedieval d’afirmar els drets subjectius.
Sobre el dret aprovat – que pels glossadors consisteix en la normativa continguda en

el Corpus Iuris Civilis, però que els monarques dels diferents regnes ampliaran amb tots
els drets senyorials i municipals anteriors – els prínceps tenen competència per a
interpretar-lo, corregir-lo, ampliar-lo o restringir-lo. Amb això es posa fi a la concepció
segons la qual el dret antic deroga el nou.
Ara, la llei erudita, pot modificar el dret anterior per establir la justícia d’una manera
més eficaç i racional.
Els drets subjectius deriven el dret objectiu i consisteixen en facultats que els individus
poden exercir perquè estan tutelades per l’ordenament jurídic legal del monarca. La
voluntat dels particulars ja no es podrà imposar com a dret. La voluntat individual pot
1r Dret – UPF
2018 – 2019
generar negocis jurídics intervivos o mortis causa però sempre dins del marc legal i
amb supervisió del monarca. Els pactes entre particulars i les disposicions per causa
de mort produiran efectes jurídics i seran observats i considerats com a dret, però el
monarca té la competència per a declarar-los, modificar-los, corregir-los o alterar-los.
Competències formals
Pel que fa a la forma dels llibres de lleis, Placentí considera que les competències dels
emperadors es dirigeixen a allò que podríem anomenar la qüestió de fet, la qüestió de
nom, la qüestió general i la qüestió translativa; totes fan referència a la forma de
creació i aplicació de les normes legals.
- La qüestió de fet consisteix a establir per inducció i experiència històrica els

supòsits de fet que cal regular perquè actuï la justícia.
- La qüestió de nom es tractarà de definir els diferents supòsits de fet per les
seves diferències: com una tipificació.
- La qüestió general consistirà a uniformar el dret elevant el supòsit concret a
nivell legal, atribuint-li conseqüències jurídiques generals i presentant-lo d’una
forma més abstracta.
- La qüestió translativa permetrà al monarca determinar la jurisdicció
competent per a les diverses causes.
L’ordre de les matèries jurídiques no és indiferent. El problema és que l’equitat rude es

presenta com un ordre natural, dinàmic i impossible de fixar, mentre que l’equitat
erudita ha de fixar-se per escrit en lleis i traduir l’ordre natural d’una forma racional.
Finalitat
*Preguntar al profe. si això entra!!*
El renaixement jurídic a Bolonya i el ius commune
El renaixement de Bolonya es caracteritza perquè és la primera vegada que es torna

a estudiar el dret autònomament després de molts segles.
Abans el dret no s’estudiava pròpiament, s’estudiaven de les set arts trívium i

quatrívium (gramàtica, retòrica, lògica, matemàtiques, geometria, astronomia i
música). No existia un estudi autònom del dret ni un corpus textual que li permetés
autonomia. Els textos jurídics coneguts a l’alta edat mitjana són el que transmeten la
tradició del dret romà per via occidental (Breviari d’Alaric, Liber iudiciorum...) o alguns
epítoms corromputs de dret justinianeu.
Ara s’estudia el ius commune, que té orígens a la Universitat de Bolonya i a les escoles
dels glossadors i comentaristes. Els pobles hispànics participaran a la seva manera
d’aquesta cultura jurídica des del s. XII fins al XIX.
1r Dret – UPF
2018 – 2019
Van descobrir que el Digest de Justinià s’havia citat fins llavors, per darrera vegada, el
605.
Origen de l’escola jurídica de Bolonya
L’origen de l’escola jurídica de Bolonya està vinculat al redescobriment i reutilització del

Corpus Iuris Civilis en textos molt fidels als originals (encara que no idèntics) i
l’admiració que genera la seva procedència els dona un caràcter gairebé sagrat
perquè es considera que contenen la ratio scripta, la traducció legal de l’equitat rude
o del dret natural cristià feta pel catòlic emperador Justinià.
A partir d’aquest corpus textual propi, es comença a estudiar el dret científicament i

autònoma amb independència de les altres arts, reduïdes a ciències instrumentals.
Per això, el ius commune i el _ es basarà en el CIC.
L’escola de Bolonya neix fruit del procés d’expansió econòmica i demogràfica Europea
a finals del s.XI i que dona lloc al renaixement de les ciutats i la vida urbana, a la
diversificació d’estaments socials i a l’aparició de nous valors que exigeixen un
respecte per la raó humana com a element explicatiu i directiu de la realitat i de l’obrar,
que s’ha de tenir en compte al costat de la fe. Saber dret és una manera de
promocionar-se socialment, sense dependre de l’estatus social en el qual has nascut.
En aquest ambient urbà es produeixen relacions i problemes civils que els juristes
romans havien anat regulant. Tot i així, els orígens de l’escola de Bolonya no són del tot
clars.
L’opinió que preval és que la renovació dels estudis autònoms del dret s’inicià a Bolonya
al final del segle XI per iniciativa privada i fent servir els textos redescoberts del dret
romà. Aquests estudis tenen èxit i es consoliden durant l’inici del s. XII.
Textos jurídics
La compilació justinianea es compon de diverses obres:
- Digest (533): reuneix fragments d’obres de juristes romans de l’època clàssica

fins al començament del s.III d.C. Distribuït en 50 llibres i 7 parts.
- Codex o codi (534): col·lecció de constitucions d’emperadors romans des del
final del s. II d.C.
- Institucions: manual destinat a l’ensenyament del dret. El seu contingut deriva
majoritàriament del manual Gai (II d.C). No hi ha referències de les fonts. És de
caràcter pedagògic, coherent i sistemàtic.
- Novel·les: constitucions noves fetes després de tancar la compilació. Es
considerava també un dret aplicable. A l’edat mitjana es va incorporar dels
llibres dels feudals.
La universitat no va néixer com una iniciativa pública, va ser la societat civil del moment
qui va organitzar aquests estudis. Els estudiants van arribar a Bolonya i es van agrupar
1r Dret – UPF
2018 – 2019
per nacions, van buscar un professor i van fer un contracte. Aquest va ser l’origen de la
societat de Bolonya, com un ajuntament d’alumnes i professors.
Escola dels glossadors i comentaristes
Escola dels glossadors  exegesi (fi s.XI – 1250)
A partir dels textos justinianeus, primer, i el dret canònic i feudal, segon, els glossadors
són els juristes que han constituït el sistema jurídic del ius commune.
Per construir un nou sistema jurídic, els glossadors van inserir textos al Corpus Iuris
Civilis, el qual investigaven pel mètode la seva exegesi (interpretació crítica que fan,
que produeix glosses interlineals als textos).
Per tant, els juristes que analitzaran el dret romà entre 1100 i 1250 es coneixeran com a
glossadors.
Tipus de glosses:
1. Glosses introductòries de títol: defineixen la matèria que es tractarà i l’ordre dispositiu

en què es tractarà la matèria per les lleis.
2. Glosses introductòries de les lleis: diuen de què tracta la llei i les seves parts.
3. Glosses explicatives i aclaridores (espositio verborum): explicacions de les paraules i

expressions de la llei.
4. Glosses de referència (allegationes) a altres textos del Corpus Iuris que tracten del
mateix i es resol de forma semblant o contrària (simili et contrària).
5. Glosses que proporcionen regles generals (generalia o nobilia). Regles deduïdes del
text (brocardica).
6. Glosses amb aplicació dialèctic de la distinció: separen el concepte general en

conceptes singulars i subordinats, de manera que la cadena aclareixi el concepte
general.
7. Glosses interrogatives derivades de les preguntes que se li fa al jurista (quaestiones).

És una forma d’ensenyar basada en les disputationes.
Totes aquestes glosses es reuneixen en un sol text que es coneixerà com a apparatus
de glosses.
A França, la nova escola del comentaristes abandona el sistema de glosses, donant

pas als postglossadors, que mantenien que el jurista ha d’interpretar la matèria jurídica
(segons les exigències de l’època) i no mantenir-se en les opinions fixades per Justinià.
Aquests comentaristes molts eren professors, però d’altres eren juristes i advocats.
El mètode que utilitzaran es basarà en el mètode dialèctic, en el qual la disputatio té

un paper força important.
1r Dret – UPF
2018 – 2019
Els principals gèneres literaris utilitzats pels comentaristes ja no estan lligats als textos
de la llei. Es plantegen un tema i el tracten lliurement. Aquests gèneres seran:
a) El tractat: estudi exhaustiu d’una matèria delimitada pel jurista, amb independència
del tractament sistemàtic al Corupus Iuris Civile.
b) El comentari: es dirigeix a la recerca de la ratio legis, és a dir, al significat general de

la llei amb independència del cas concret que resolgui. Labor d’interpretació del
corpus iuris civilis.
c) Consilium o consilia: són formulacions de consells jurídics amb els quals els juristes
resolien casos judicials. Pot ser una defensa en un judici, per això necessita arguments
jurídics forts. Això es coneix com els dictàmens, les consultes. Es plantegen els punts
controvertits i el jurista fa una cerca del dret que pugui justificar una posició o una altra.
A vegades són diversos els juristes que deliberen entre ells i elaboren una resposta. A
vegades les consilia les donen els jutges pro veritatem. Coneixen la ratio scripta i fan
com oracles del dret. També hi ha els consilia pro parte en què no s’actua com un
jurista neutre sinó en defensa d’una de les parts, igual que ho faria un advocat. Dels
comentaristes més famosos (de dret civil) se’n pot destacar: Cino de Pistoia, Bartolo de
Sassoferrato i Bartolo Baldo de Ubaldis (molt importants). Pel que fa a canonistes,
esmenarem a Joan Andreu i Nicolau de Tudeschis.
A partir d’aquests juristes el mos itallicus, la manera de fer dret italiana. Nemo jurista
nesci Bartulista: ningú pot ser jurista si no coneix l’obra de Bartolo. En aquell moment
era més important l’obra de Bartolo, el seu comentari, que el propi Corpus Iuris Civilis.
El més important és la communis opinion, si el que ha dit un jurista és acceptat per

diversos juristes. Existeix una connexió entre la jurisprudència doctrinal i la judicial.
La doctrina d’aquests juristes comença a aplicar-se com a jurisprudència doctrinal.
El dret comú del mar i el Llibre del Consolat del Mar
El mar mediterrani no és una pàtria d’uns quants: és una pàtria de moltes pàtries, una
pàtria internacional.
La comunitat de mercaders i mariners és internacional, i això els obliga a estar en

contacte amb persones d’altres territoris, per això no estan subjectes a un sol poder
jurisdiccional exclusiu.
Aquesta comunitat gestiona el transport i comerç de mercaderia a través de normes

consuetudinàries: usos, costums, usatges...
1r Dret – UPF
2018 – 2019
Als mercaders i navegants dels Països Catalans els correspondrà fixar, en textos
normatius de contingut mercantil, l’ordenament jurídic de la Mar Mediterrània. Aquests
textos es coneixeran amb el nom de Llibre del Consolat del Mar.
Per a poder-ne parlar, primer hem de conèixer el pensament jurídic que hi ha darrera.
La creació del dret
Inicialment, al mar no hi ha normes. Es podia aplicar el cors d’acord amb la concepció

subjectiva de l’edat mitjana.
Ara, però, apareixen unes noves normes sobre el cors que limiten, per part del monarca,
la seva activitat però també el legitimen. No se suprimeix la violència privada però es
limita. Amb això s’aconsegueix que es reconegui una mica l’autoritat del compte.
La introducció de la llei humana en el mar (concepció subjectiva) es substituirà per

una concepció objectiva del dret al mar. Però qui ha de dictar aquestes lleis? Segons
el Corpus Iuris, només el rei tenia potestat de crear lleis.
Però aquesta adaptació reial s’amplià per atribuir capacitat normativa a alguns
navegants amb experiència en navegació, tanmateix, com no poden legislar, només
hauran de fixar per escrit el costum del mar i els fets marítims. Això passa perquè al
Corpus Iuris no engloba aquest tema, ja que els navegants són les persones expertes
en la matèria. Aquests navegants podien extreure l’equitat rude marítima i convertir-la
en dret marítim positiu. Socialment, se li reconeixen a aquests professionals una certa
autoritat.
Per què ordenar i formular els feyts de la mar respecte la sentència d’un jutge? Perquè
els costums generals de la mar són ordenances superiors al costum general, i els
navegants prefereixen l’ordenança (basada en la perspectiva abstracta, general i
universal del legislador) davant la sentència del jutge, ja que es considera al legislador
més fiable.
Respecte als redactors dels Costums dels feyts de la mar, quins títols jurídics es poden
atribuir a aquests per exercir aquesta capacitat ordenancista o legislativa? Aquesta
capacitat es pot invocar al Corpus Iuris Civile (en una disposició del digest). En la
disposició, l’emperador reconeixia ser emperador del món, mentre que la llei era
senyora del mar (dels navegants i els seus béns), segons interpretava Accursio en la
seva glossa. Aquesta interpretació servia per afirmar que els costums de la mar
actuaven com una font normativa que el jutge territorial havia d’aplicar en
controvèrsies marines.
Es tractava ja de justificar la superioritat dels savis antichs e aprovats homens en lo ús,

exercici e art de navegar (navegants experimentats) per a substituir al jutge i fixar per
escrit els costums de la mar, que el ius commune ja considerava dret positiu. Aquests
savis i navegants experts seran reconeguts com a poder públic, persones jurídiques
públiques.
1r Dret – UPF
2018 – 2019
La naturalesa consuetudinària i legal de les ordenances van plantejar problemes en
quant a l’articulació als ordenaments jurídics de la Corona d’Aragó. No obstant, els
Costums dels feyts de la mar es van aprovar pels monarques, tenint aquesta nova
organització de la jurisdicció mercantil, la capacitat de ser aplicada per sobre de la
norma general del regne.
Els navegants comencen a fer-se presents a Barcelona, Tortosa, Mallorca i València.

Les rutes comercials es dirigien a:
1) el Mediterrani oriental
2) el Mediterrani occidental
3) a l’Atlàntic
A partir d’aquestes rutes, anaven dirigint-se a diferents ciutats, que donaven un

caràcter internacional al dret marítim. Per això hem de tenir en compte:
1. El dret marítim és patrimoni comú a tots els navegants de la mar, independentment

del seu lloc d’origen.
2. La conversió dels usos i costums marins en ordenances era tasca dels navegants i
mercaders dels Països Catalans.
La fixació del dret i els consolats de mar
El Llibre de consolat de mar (LCM) és un text amb força claredat i representa una
primera ordenació del dret marítim però no pretén ser massa exhaustiu. Té remissions
al dret general (ius commune).
Les sentències dels cònsuls i jutges es dictaran segons els costums de la mar, si
aquests són insuficients, es sentenciarà segons l’opinió dels prohoms del mar.
La doctrina o el conjunt de coneixement pràctic del navegant es coneix com dret

subsidiari. El contingut del LCM més significatiu és el dels contractes marítims.
El nucli del LCM més antic s’originà a Barcelona entre 1266-1268 que regularà
l’explotació del vaixell segons un model capitalista, en el qual els tripulants rebien un
sou pel seu treball al vaixell. Al 1283, a aquest nucli es van afegir uns textos més antics
pertanyents a la navegació ordinària i la de guerra. Aquestes dues últimes més el nucli
en si, formaven el consuetudo maris. El nou text, començà a regir en el nou Consulat de
mar a València a partir de 1283 amb posteriors ampliacions amb jurisprudència nova.
Això va fer aparèixer un nou text, la consuetudo maris barcelonina. Però les posteriors
reelaboracions van empitjorar l’estil clar de les normes anteriors.
Un consolat de mar és una llotja on els mercaders es reuneixen, emmagatzemen les

seves mercaderies, però també és una organització de mercaders titulats. Tenen un
autogovern i una jurisdicció pròpia, amb la qual poden declarar les seves controvèrsies
1r Dret – UPF
2018 – 2019
per mitjà d’un tribunal especial compost per savis i experts en usos i costums del mar.
També es crea un jutge d’apel·lacions, que dicta sentència en última instància i no
podrà ser duta davant cap tribunal de cap altra jurisdicció. La via s’esgota en els
tribunals dels consolats. En aquest tribunal s’apliquen en primer lloc els costums escrits
de la mar.
El text de València, s’envià a Mallorca el 1343, adaptant el procediment del Consolat

mallorquí al valencià, amb un text anomenat Ordre judiciari de la cort de cònsuls de la
mar de València, que s’envià a Barcelona.
La 1a edició del LCM en català es publicà el 1484, la segona el 1494. L’edició impresa a
Barcelona el 1505 (Libre de consolat tractant del fets marítims) i l’edició del 1518 (Llibre
apellat consolat de mar) seran les que més endavant s’aniran traduint al català i
posteriorment en altres idiomes com italià, castellà, francès, etc.
Amb els temps, el monarca restringeix aquesta autonomia que tenien els consulats
per crear i aplicar dret. Així, la jurisdicció de la mar s’integrava dins la jurisdicció reial i
les ordenances havien d’estar confirmades pel rei.
EL DRET ANGLÈS
Common Law
Dret anglès no fa referència a un sistema jurídic vigent ni en tot el Regne Unit ni tampoc
en aquella part del Regne Unit anomenat Gran Bretanya. En concret, a Escòcia, que
també forma part de Gran Bretanya, i, per això, del Regne Unit, no regeix el Dret anglès,
sinó l'escocès.
Per Dret anglès es vol designar l'ordenament jurídic que regeix, bàsicament, a Anglaterra
i en Gales.
És l'ordenament jurídic que va donar naixement a un dels dos grups principals dins dels
Drets del món occidental. Es tracta del grup dels Drets de common law, al qual
pertanyen, a més de l'anglès, entre altres, el Dret nord-americà, el canadenc, australià,
etc. Es tracta de països de parla anglesa i d'aquells que van rebre la influència de la
llengua i la cultura angleses. En general, aquests últims són aquells que, en el seu temps,
van ser sotmesos a la dominació colonial britànica.
El dret anglès té una importància comparable a la qual es confereix al Dret romà. El dret
anglès té una gran importància des del punt de vista pràctic, a causa de la gran difusió
que ha aconseguit la llengua anglesa a tot el món. Però també des d'un punt de vista
jurídic, l'ordenament anglès presenta molts aspectes interessants, ja que amb les seves
solucions, amb normes i principis generals, constitueix una possible alternativa per als
països de tradició romanista.
Això ocorre pel fet que el Dret anglès difereix dels nostres ordenaments de tradició
romanista, però al mateix temps regeix en una societat semblant a les nostres. Del
manera que, sovint, l'experiència jurídica anglesa pot ser útil i fins a alliçonadora, en pla
comparatiu, per als juristes de tradició romanista.
1r Dret – UPF
2018 – 2019
DRET ANGLÈS I DRET ROMÀ
Es va produir una llarga dominació romana, perquè aquest país va ser envaït l'any 55
AC per Juliol Cessar, i els romans van començar a retirar-se del país en el segle cinquè
DC. De manera que els romans van romandre a Anglaterra res menys que 500 anys. La
dominació romana en cap mesura va contribuir al desenvolupament del Dret Anglès.
L'influx del llatí en la llengua anglesa va començar a produir-se amb la invasió dels
normands, és a dir, 600 anys més tard (1066). En definitiva, la llengua anglesa ha estat
llatinitzada no pel llatí directament, sinó indirectament pel francès.
El que va passar amb la llengua, també va ocórrer respecte al Dret, perquè

l'ordenament jurídic dels romans no va poder imposar-se a Anglaterra a causa del fet
que les seves normes eren massa avançades per a aquelles poblacions que encara
vivien d'una manera molt primitiva.
Però on es nota més la influència del Dret romà és en el mateix vocabulari jurídic que
utilitzen els juristes, els jutges anglesos.
És un fet que els termes tècnic-jurídics utilitzats pels juristes anglesos, són en gran part
d'origen romà, tot i que cal notar que sovint aquestes paraules s'empren per ells en un
sentit que no coincideix sempre amb l'original, és a dir, que se li dona una significació
diferent de la que tenen en Dret romà i, en general, en els drets que es deriven del dret
romà.
Els jutges anglesos han anat resolent plets i problemes jurídics utilitzant les fonts romanes,
però sense dir-ho, sense reconèixer-ho obertament.
Els juristes anglesos tampoc han dubtat a recórrer a les obres dels romanistes més
destacats, com les dels glossadors i comentaristes, quan ho hagin considerat
convenient. De manera que els anglesos sovint utilitzen aquestes fonts, aquestes obres,
com si pertanyessin a la seva cultura (Law of the Land - Dret de la terra). Es tracta d'una
mera ficció, perquè presenten com alguna cosa seu el que en realitat és el fruit del geni
llatí, de la jurisprudència romana.
Cal reconèixer que mai es va produir a Anglaterra una veritable recepció del Dret romà,
de caràcter complex, oficial, com va ocórrer a Espanya, França, Itàlia o Alemanya.
Per quin motiu?
Característiques del dret anglès:
L'ordenament més antic que va regir a Anglaterra va ser el Dret anglosaxó (Anglo-Saxon
Law), la vigència del qual es pot situar entre el segle cinquè després de crist, fins al 1066,
any en què Guillem el Conqueridor va desembarcar a Anglaterra amb el seu exèrcit
normand.
1r Dret – UPF
2018 – 2019
Liber pauperum del jurista italià Vacarius (1149) Summa dels nou primers llibres del Codi.
Tractatus de legibus et consuetudinibus Angliae de Henry de Bracton (1256) “romana en
la forma i anglesa en el contingut”. Adaptació de la Summa al Codi del glossador Azó
de Bolonya (1200).
El “Anglo Saxon Law” és bàsicament un Dret consuetudinari, perquè està compost per
usos i costums de comunitats gairebé sense civilitzar que res tenen en comú amb el dret
romà. Aquests costums, que eren diferents en els diferents llocs, regulaven interessos
relatius a gents molt primitives, de manera que el Dret romà, sent concebut per a una
societat molt més desenvolupada, no va poder ser de molta utilitat per als quals havien
d'administrar justícia a l'Anglaterra d'aquells temps.
El dret anglosaxó es compon també de lleis promulgades pels reis saxons, que
consisteixen bàsicament en llistes de penes i sancions per als actes il·lícits que ocorrien
normalment en aquelles comunitats, com el robatori, la mort d'un animal, la d'un home,
etc. De manera que el dret romà tampoc podia servir per a interpretar o integrar
aquestes lleis.
Amb la monarquia normanda van sorgir els anomenats tribunals del Rei amb seu a
Londres, i aquests tribunals van ser a poc a poc creant l'anomenat “common law”,e s
dir, un conjunt de normes jurídiques comunes a tota Anglaterra, que regien en la totalitat
el territori anglès.
Abans de la invasió normanda, no hi havia res semblant a Anglaterra.
Els tribunals del Rei no suprimiren els usos i els costums dels anglos i els saxons, ni van
abrogar les lleis anglosaxones. Tampoc van fer desaparèixer els tribunals locals. És molt
probable que si amb la conquesta normanda s'hagués dut a terme de cop tal
abrogació, la recepció del Dret romà hagués estat ineludible i inevitable.
En el decurs dels anys, el common law va anar substituint gradualment al Dret anglosaxó,
establint-se com el dret general i comú per a tota la població anglesa.
El common law va néixer com a dret de caràcter excepcional, doncs els tribunals del rei
que l'aplicaven s'ocupaven només de casos particularment greus que poguessin posar
en perill l'anomenada “pau del Rei”. Solucionaven solament assumptes que poguessin
atemptar el sistema feudal del gaudi dels terrenys o predis, conflictes entre la monarquia
i la noblesa.
Ara bé el dret romà s'ocupa poc de problemes d'ordre públic, no era útil per als creadors
del common law.
1r Dret – UPF
2018 – 2019
Quan els normands van arribar a Anglaterra, van portar aquest país al feudalisme. El dret
romà no es basava en el feudalisme, la societat romana es va organitzar de forma
mercantil i obertament pel que fa a les seves relacions econòmiques. Amb el naixement
del common law, va anar sorgint al mateix temps una classe de professionals
especialitzats en aquest Dret. Aquests juristes (“common lawyers”) es van oposar
terminantment a qualsevol forma de recepció del dret romà. I ho van aconseguir, a
causa de la posició molt important que tenien aquests juristes, perquè va ser entre els
advocats que sempre es van triar els jutges d'Anglaterra.
Hi ha un rebuig al ius commune.
SISTEMA JURÍDIC ANGLÈS. FASES DE DESENVOLUPAMENT
a) El dret anglosaxó (s. V – 1066)
a. Lleis sobre composició dels delictes

b. Tribunals locals dels majors terratinents.
b) El dret anglès (Conquesta de Guillem de Normandia 1066)
a. Introducció del sistema feudal centralitzat. Poder públic suprem del

monarca “lord paramount”. Domini emitent de la terra. Tinences de
diversos nivells i graus sobre un mateix immoble.
b. Formació del “common law” en els tribunals del rei. Aplicació territorial i
desplaçament del dret anglosaxó.
c. Tothom pot suplicar als tribunals del rei. En primera o segona instancia.
KING’S WRIT. FORMS OF ACTION
La justícia del rei, en els primers temps, va tenir un caràcter excepcional, és a dir que es
tractava d'una justícia que s'administrava en casos extraordinaris.
Acudir als tribunals del rei al començament no va ser un dret de tots els ciutadans.
S'atorgava el dret de demandar quan estava en joc la king’s peace, el ordre públic. Es
tractava d'una forma de justícia que, a més de tenir un caràcter excepcional, tenia
també un matís aristocràtic. De fet, només entre els grans senyors podien sorgir conteses
que poguessin posar en perill “la pau del rei”. El normal, la qual cosa feia la generalitat
dels súbdits, era dirigir-se als tribunals locals, on la justícia s'administrava per jutges
nomenats pels feudataris, pels grans terratinents dels diferents llocs.
Per a incoar una causa, l'interessat havia de dirigir-se primer al canceller i li demanava
que se li atorgués un writ, és a dir, un document oficial que contenia una ordre escrita
del rei, amb el qual es donava inici al judici. Amb la notificació del writ al demandat,
s'establia una relació processal entre el demandant i el demandat. En els primers temps,
els writs es expediran només per assumptes importants que poguessin afectar o posar en
perill “la pau del rei”. Amb el caminar del temps, va ocórrer que també van afectar
assumptes civils (precs, queixes, súpliques).
1r Dret – UPF
2018 – 2019
El que comença amb excepció, a poc a poc es converteix en praxi. De manera que
determinats writs s’expediren per la Cancelleria d'una manera autonòmica. I, d'aquesta
manera, els writs es van dir “de cursu” (es van tornar corrents, demandes ordinàries i
normals).
Cada writ tenia les seves regles processals (“forms of action”). Trobem classes de writs:
a) Writ of right: reconeixement real d'un dret

b) Writ of debt: per a cobrar un deute
c) Writ of covenant: per a obtenir una prestació convinguda
d) Writ of trespass: per a obtenir una esmena d'un mal injust rebut
FONTS DEL DRET ANGLÈS. EL CASE-LAW
La font principal està constituïda pel case-law, el Dret del cas o del precedent judicial.
Mai es va establir de manera explícita la regla que els tribunals tenen el poder de crear
normes jurídiques eficaces. La jurisprudència és la font de Dret.
Els jutges van tenir necessitat de buscar i elaborar pel seu compte els criteris que podien
utilitzar per a resoldre els assumptes judicials. Ja que faltava un cos normatiu complet al
qual atenir-se, per als jutges va resultar pràctic i convenient aprofitar, a l'hora de fallar,
els criteris que ja havien estat utilitzats per altres jutges en decisions anteriors.
Del conjunt de les decisions dels diferents plets el Dret anglès va arribar així, a poc a poc,
a elaborar normes que valguessin per a tots els casos anàlegs.
Les lleis es consideren com a Dret excepcional: les normes normals són les de “common
law”.
Cada tribunal, doncs, ha d'aplicar i atenir-se a les normes contingudes en les sentències
dels tribunals que, jeràrquicament, són superiors al tribunal que ha de fallar.
Tribunals ordinaris:
a) House of Lords (cambra dels Lords del Parlament): TS d'Anglaterra. Les seves
decisions afecten a tots els tribunals i a ell mateix fins a 1966.
b) Court of Appeal: les seves decisions ho vinculen a ell i als tribunals ordinaris
inferiors en matèria civil.
c) High Court: només vincula a les Country Courts. No es autovinculen.
d) Country courts: vinculades a les sentències dels tribunals superiors. No es
autovinculen.
La jurisprudència (casi-law) constitueix el nucli, la part bàsica del Dret anglès, perquè
aquest ordenament s'ha anat instituint, bàsicament, sobre les sentències dels tribunals.
El casi-law no és la font suprema del dret anglès, ja que no preval sobre totes les altres.
En dret anglès es dona la mateixa situació que trobem en l'ordenament espanyol, és a
dir, que la font suprema és la llei. De manera que, en cas de discrepància, també en
dret anglès les lleis prevalen sobre la jurisprudència.
1r Dret – UPF
2018 – 2019
Una altra font és l'activitat legislativa del Parlament:
- Per a protegir els interessos dels pobres.

- Per a respondre a les noves exigències de la societat (divorci, etc).
- Per a harmonitzar regles d'origen judicial: compra-embena, títols de crèdit, etc.
- Per a consolidar diferents institucions.
Una altra font és el costum:
- Però té poca importància en dret anglès perquè ha estat elevada a

jurisprudència judicial /lleis
EQUITY
La Equity és un conjunt de normes, diferents de les del common law, que s'han elaboreu
a fi d'integrar-lo i complementar-lo, omplint les seves llacunes i al mateix temps és una
manera d'administrar justícia respecte a les conteses que sorgeixen en la societat. La
relació entre equity i el common law és una mica semblant al que va ocórrer amb el
dret romà, entre el ius civile i el ius honorarium.
El personatge clau és el canceller, un clergue que tenia molt d'interès per ocupar-se de
les conteses que sorgien entre els particulars.
Va ocórrer, doncs, que paral·lelament a la jurisdicció dels jutges de common law, es va

anar formant una jurisdicció d'equitat (tribunal de la cancelleria). Aquest tribunal no
aplicava les normes elaborades pels tribunals del rei, sinó que, més aviat, s'atenia a
criteris, principis de caràcter equitatiu, que tenien el seu basi en la moral.
De manera que la justícia administrada pel canceller va ser una justícia molt ràpida i
eficaç. Per a intentar una acció davant la Chancery Court no era necessari obtenir
prèviament un writ com ocorria davant els tribunals de common law, sinó que era
suficient dirigir al canceller amb una petició, una instància per escrit.
Davant els tribunals de common law les parts tenien la càrrega de facilitar les proves
necessàries per a determinar el convenciment del jutge. Per contra, la Chancery court
gaudia d'amplis poders per a esbrinar la veritat.
Les decisions executives del canceller:
- Injuctions: prohibició d'actuar d'una forma determinada, d'exercir un dret del

common law.
- Decree: ordre de comportar-se d'una determinada forma o de realitzar una
prestació específica.
1r Dret – UPF
2018 – 2019
En cas de contradicció entre una regla de equity i una de common law prevalia la regla
de equity.
La equity va sorgir com a justícia equitativa per a casos particulars. S'inspirava en el dret
canònic.
D'aquesta manera, dins de la equity, a més de regles particulars, es va anar formant una
sèrie de principis de gran força moral que encara avui representen els criteris bàsics per
a administrar justícia de manera equitativa.
- “Actua en el fur intenr per moralitzar”

- “Els malifetes s’han de reparar”
- “El que exigeix un comportament moral ha de tenir una conducta moralment
exemplar”.
- “És valora més la intenció d’un acte que no pas la forma de la seva realització.”
- “El retard en fer justícia produeix iniquitat”.
Ius civile / ius honorarium = Common law / equity.
CONSIDEREACIONS COMPARATIVES ENTRE ELS SISTEMES ESPANYOL I ANGLÈS DE LES FONTS

DEL DRET
TEMA 7. L’HUMANISME JURÍDIC. CONRINUÏTAT I/O REFORMA DEL

SISTEMA IUS COMMUNE
L'humanisme tindrà una incidència especial en el dret comú europeu i també hi ha un

enfortiment de les estructures de l'Estat. A més, hi ha un trencament a l'Església catòlica
1r Dret – UPF
2018 – 2019
amb l'aparició del protestantisme, que va tenir una gran incidència en les relacions
europees. Les relacions entre els Estats no van tornar a ser les mateixes a partir de llavors.
En aquest sentit, destacar que un dels grans mèrits de la UE va ser superar aquestes
diferències religioses.
Enfront de la jurisprudència tradicional del segle XVI es formen nous corrents de

pensament:
- Humanisme jurídic
- Segona Escolàstica
- Usus modernus pandectarum
Les dues primeres posen en dubte la funció ordenadora del ius commune i contribueixen
a replantejar en algunes parts d'Europa el paper del jurista, del literat, del filòsof i del
teòleg, de manera que moltes de les funcions del jurista són ocupades per l'historiat,
literat i filòsof.
A més, s'intenta substituir el ius commune per la pluralitat dominant de les legislacions
principesques i règies en una visió de forta matriu racional que pretén assignar a
aquestes normatives el valor de dret general (comú).
Per als humanistes es trenca la relació entre el ius commune i el ius proprium. El dret del
regne ja no pot ser considerat ius proprium, sinó dret general i comú respecte a la
varietat de costums. Aquest dret comú es converteix en un dret residual, considerat com
un llibre per al coneixement de l'antiguitat.
Context Històric
El context europeu durant l'Humanisme i l'inici de l'alta edat moderna (S.XV-XVI): Hi ha

dos grans elements que marquen la crisis de l'inici de l'Edat moderna:
1. Al S. XIV Europa va sofrir una gran patacada amb la pesta negre, es parla que
es va reduir una tercera part la població. Per tant, hi va haver una gran
davallada de la població a Europa i aquesta marca tot el continent.
2. Al S. XIV-XV hi ha la Guerra dels 100 anys entre França i Anglaterra, i és una guerra
que enfronta dues models d'Estats. Aquesta guerra arruïna a dos motors
d'Europa. També hi ha guerres civils, la que més ens afecta, per proximitat és al
S. XV , quan el Govern provincial de Catalunya li fa la guerra al rei.
Parlant de ruptures, els otomans conquereixen Bizanci, i cau Constantinoble, l'any 1453,
convertint-se amb Istanbul. Per tant, cau finalment el món romà. Cal destacar que els
otomans als S. XV, XVI i XVII tenen una gran tolerància religiosa. És un cop molt dur
perquè les muralles de Constantinoble semblaven invencibles. És una època en una
gran expansió otomana, van assetjar Viena l'any 1529, capital del sacre imperi germànic
i fer sentir vulnerables als cristians i a les monarquies.
1r Dret – UPF
2018 – 2019
Aquesta època està marcada per l'humanisme, com a fenomen cultural amb
repercussions en els àmbits jurídic, social, polític i econòmic. L'humanisme va ser el gran
fenomen cultural que posa a l'home al centre i que intenta deixar a Déu en un lloc
secundari. Això és perquè es comença a conèixer el món i per tant, se sentien forts i
confiats i ja no necessiten que tot s'expliqui en base a Déu. Amb l'humanisme es fa un
redescobriment de la història, posen en dubte els mites, ... Es considera que fan tasques
de decoració dels conceptes, és a dir, els perfilen, els concreten, els analitzen, ... Per
tant, es tendeix ca fer una anàlisis crítica cap a un antropocentrisme. El prestigi que fins
al moment tenia la religió el va prenent la filosofia. L'Església segueix existint, però es
converteix i queda reduït a un poder temporal molt fort, el terme “quedar reduït a” l'hem
d'agafar entre cometes, ja que segueix tenint molt poder. El que li queda al Papa és el
paper d'àrbitre en la política internacional. Ex: La butlla Inter coetera (1493) d'Alexandre
VI que pretén el dominus mundi, i determina el repartiment del nou continent entre els
castellans i els portuguesos.
En aquest període destaca la figura de Carles I d'Espanya i V d'Alemanya que és qui

aconsegueix reunir dominis arreu d'Europa (Flandes, Borgonya, la monarquia Hispànica
i alguns territoris d'Itàlia). Tindrà un gran rival, Francesc I de França, que té com a camp
d'acció Itàlia. Durant aquesta rivalitat Carles I saqueja Roma i tanca al Papa a Sant
Angelo, perquè considera que està donant massa suport a Francesc I, quan se suposa
que ha de ser neutral. Això representa un advertiment pel Papa.
Durant aquest període es produeix la famosa batalla de Lepant l'any 1571. És una batalla
marítima que enfronta als cristians i al otomans pel control de l'Illa de Xipre. Van guanyar
els cristians, però no es van quedar l'illa de Xipre.
Finalment, destacar la derrota de l'Armada Invencible de Felip II l'any 1588 a Anglaterra.

Aquest és el preludi de la futura regressió hispànica, en el terreny marítim, davant les
forces angleses i holandeses. La supremacia de la monarquia espanyola va durar només
el S. XVI.
Humanisme a França
L'humanisme jurídic té algun representant a Itàlia, Alemanya i Espanya, encara que cal
destacar que va ser a França on es posa en crisi un sistema de iura propria basades en
el ius commune. Es forma la jurisprudència "mos gallicus".
Per a donar espai al dret nacional:
 Els juristes acusen la irracionalitat a l'antic legislador romà.

 Hi ha un nou ordre racional del mateix material legislatiu heretat i reelaborat.
1r Dret – UPF
2018 – 2019
 Estudien i utilitzen la compilació justinianea només com a testimoniatge
important del passat (tenen dret per conèixer aquest passat).
El present té i practica noves lleis nacionals, regionals o locals que tenen un llaç amb el
passat però les lleis del passat no poden ser les mateixes que les actuals a causa de les
noves exigències de la societat.
Humanisme a Itàlia
A Itàlia, l’humanisme no s’estendrà amb gaire fervor, sinó que persistirà el mos italicus,
present fins al moment. Hi hauran algunes aparicions esporàdiques d’humanisme jurídic,
com el cas d’Andrea Alciato (1492-1550), que propugna una adaptació i remodelació
del dret italià a l’actualitat. Tot i així el mètode que predominarà serà el Bartolisme,
propugnat pels seguidors de Bártolo de Sassoferrato, màxim exponent de l’escola dels
comentaristes. A diferència de França, on el CIC (Corpus Iuris Civilis) queda relegat a
nivell teòric, a Itàlia hi haurà un fort element pràctic. Per tal de resoldre les qüestions
jurídiques, s’utilitza els iura propia, però aquests es basen en el ius commune, molt
influenciat pel CIC. Els consilium és un gènere on es vincula la teoria amb la pràctica.
Són respostes a jutges o privats sobre un cas, fet que atorga als juristes prestigi, poder i
retribució econòmica. Els més reconeguts són els doctores, als que fins i tot l’emperador
o el papa demanen consell. Aviat es faran col·leccions de consilia, que serviran d’estudi
i per a resoldre dubtes pràctics. Tot i així, aquests consilia també rebran crítiques, com la
de Alciato, que rebutja el valor operatiu del ius commune, que considera ja producte
de la historia.
Impacte de la impremta
La aparició de la impremta va aparèixer amb els incunables i va ser un factor

determinant en les idees humanistes; aquí trobem un esquema de l’evolució i impacte
de la impremta: J. Gutenberg; Mainz,(Edicions incunables 1440-1455).
Seus editorials de llibres jurídics (Mainz, Frankfurt am Main, París, Roma, Venècia, Lió,
Barcelona, Salamanca) Publiquen obres medievals
- Edició del CIC amb la magna glossa, comentaris i anotacions crítiques

humanistes fins el 1627 (edició vista a classe del Codex de Justinià = vol.4 del
CIC). Les obres del ius commune tenen demanda entre els juristes. CICa 1582,
Speculum iudiciale de Guillem Duran
- Edició dels Commentaria de Bàrtol de Sassoferrato (10 vls in folio)
- Edició d’obres factícies: Iacopo d’Arena,Commentaria... Falsificacions
editorials: falsa atribució d’autories
1r Dret – UPF
2018 – 2019
Recepció del Dret Comú a Alemanya
Durant el s. XV s’estén a Alemanya el ius commune. Tant és així que l’any 1495 es crea
el Tribunal de la Cambra Imperial.
Aquest tribuna està format per assessors, la meitat dels quals són doctors in iure i l’altra
meitat nobles experts en procediments judicials. S’afirma la clara preeminència del ius
commune en el sistema de fonts del dret aplicable i els iura propia queden relegats a
un segon terme. Aquest tribunal ha de jutjar segons el dret comú de l’Imperi i per tant,
els jutges han de conèixer el dret romà justinianeu i el dret canònic, i pronunciar-se
segons el precepte llatí “Iura novit curia”. Pel que respecta al dret local, els jutges no
tenen l’obligació de conèixer-lo i per tant, d’aplicar-lo. Tot i així, si una de les parts ho
demana s’haurà de tenir compte a nivell de fet i és possible aplicar-lo, mentre sigui
compatible amb el dret comú.
Els juristes alemanys van a estudiar a Bolonya, Pàdua, etc. i coneixen aquest ius
commune. Es produeix el fenomen de la natio teutonica a Bolonya. Durant els segles XIV
i XV varen néixer noves universitats, com la de Praga, Viena, Heidelberg, Colònia, Leipzig,
entre d’altres, on s’estudiava un mètode jurídic comú per a la teoria, que havia de ser
aplicat a la pràctica. Els estudis es realitzaven en llatí.
Tot i així, el ius commune no fou sempre ben rebut i bona part de la població es resistia
a l’aplicació d’aquest dret. Concretament, els senyors feudals es mostraven contraris, ja
que el veien com una amenaça al dret subjectiu i feudal que aplicaven sobre els seus
súbdits. Les comunitats locals també hi estaven en contra ja que temien perdre els seus
costums municipals, base del seu dret. Per això, la figura del jurista era mal vista per
aquests i fins i tot Martí Luter, en la seva revolta de l’any 1517 afima “Juristen böse
Christen!” (Els jursistes, mals cristians!).
De la jurisprudència italiana a l’Usus Modernus Pandectarum a Alemanya
A. MOS ITALICUS (herència del bartolisme)
Mentre a Alemanya comença a arribar el ius commune, Itàlia està vivint un període de
jurisprudència pràctica lligada al mos italicus, influenciada pel bartolisme, els
comentaristes i els consiliatores. Tot i així, durant els s. XVI i XVII apareix un nou corrent de
jurisprudència pràctica que té com a màxim exponent a Giovani Battista DE LUCA
(s.XVII). Aquest dret s’allunya força del típic ius commune i busca formes alternatives,
com l’ús llengua vulgar: Il dotor Volgare (és la seva obra principal). En ella, diu que el
dret no sol s’ha de basar en la raó sinó que el seny, entès com a sentit comú, també hi
ha de jugar un paper destacat. Aquest corrent defensa la jurisprudència del iura propia
com a dret principal, propugna que el ius commune quedi relegat a un segon pla per
així preservar les particularitats jurídiques d’Itàlia.
1r Dret – UPF
2018 – 2019
B. El USUS MODERNUS PANDECTARUM (pràctica romanista adequada a les

necessitats de l’època)
La Recepció política del ius commune, com ja s’ha dit, s’inicia l’any 1495. A partir de
llavors s’inicia un procés d’actualització d’aquest dret per adaptar-lo a les noves
necessitats, que es coneix am el nom d’Usus Modernum Pandectarum (pràctica
romanista adequada a les exigències de l’època). Cal recordar com a màxim exponent
a Herman Conring (s. XVII). Els alemanys exalçaran molt la creació d’aquest dret, ja que
hauran estat capaços d’adaptar-lo a l’actualitat i el reivindicaran com a dret natural
de la nació alemanya.
La jurisprudència roman sistemàtica gràcies a la remodelació i a la perpetuació de les

institucions i de les experiències de la gran doctrina jurídica italiana, reviscudes i
reinterpretades en el usus modernus Pandectarum.
Segona Escolàstica i Universitat de Salamanca
A França Jean Bodin (s. XVI): sobirania = poder únic i absolut (‘nacional’).
Al Ius commune se li donarà cada vegada més valor de ratio scripta i menys de dret
positiu, ja que el Iura propia (‘nacional’) tendeix a expulsar el ius commune.
A Espanya, a partir del segle XVI s’iniciarà una nova cultura jurídica jurisprudencial
basada en la doctrina de Tomàs d’Aquino, coneguda com a Escolàstica i que
s’estendrà més tard per tota Europa i en l’Imperi Universal de Carles V (1500-1558).
Aquesta doctrina rebrà el nom de Segona Escolàstica. Aquesta Segona Escolàstica es

desenvoluparà durant el segle d’Or espanyol, quan es va reconquerir Granada, es varen
descobrir les Amèriques, etc.
Francisco de Vitòria (1483-1546): estudiant arts i teologia a París; càtedra de teologia a

Salamanca ; Summa Theologica; Dret internacional i dret públic basats en el dret natural
cristià; Serà professor a la Universitat de Salamanca, on s’afirma que el teòleg té paper
predominant sobre el jurista.
Segons la concepció de Fco. de Vitoria, el dret és creat per Déu i els juristes-teòlegs han
de ser capaços de buscar en la natura el dret, creat per Déu. Per tant, el dret humà és
només la plasmació per escrit de la voluntat divina. Defensa que els homes no són iguals
1r Dret – UPF
2018 – 2019
per naturalesa i aquells que són més forts o més hàbils seran capaços de governar. Tot
aquest corrent pretendrà, a més, justificar el domini imperial a les Amèriques.
El ius commune és insuficient atès que la Respublicha christiana, defensada per Fco. de
Vitoria, ja que és només una part de l’orbe on existeixen també indis, africans i turcs no
cristians. Aquest dret està pensat per un Imperi tancat i en el moment en què es coneix
nou món, el ius commune ja no és vàlid.
Crítica al CIC pels defectes de contingut i pel desordre de la forma. Per tant inicia un
procés de retorn a la natura i a la raó que la interpreta (iusnaturalisme). A continuació
es fa un repàs dels teòlegs - juristes més destacats de la Universitat de Salamanca:
- Domingo de Soto (1495-1560)

- Martín de Azpilcueta (1493-1586): el preu just de les mercaderies en funció de
la demanda i de l’oferta i no pas del seu cost o de l'ús i utilitat de la cosa
- Melchor Cano (1509-1560)
- Diego de Covarrubias (1512-1577): Notes al Concili de Trento; antiesclavisme
- Juan de Sepúlveda (1490-1573): Defensa de la conversió forçosa dels indis.
Desigualtat natural dels homes: esclavitud justa; guerra justa als indis per ser
inferiors; és just matar a qui s’oposa a l’evangelització
- Bartolomé de las Casas (1474-1573): ‘Brevísima relación de la destrucción de
las Indias’ 1552.
Iusnaturalisme: Hug Groci (1583-1645)
Comerç triangular transatlàntic (Europa – Àfrica – Amèrica- Europa). Es canviaran

objectes de poc valor a Àfrica per d’altres que en tenen molt. Un altre factor principal
d’intercanvi seran els esclaus.
Hug Groci veu néixer les Companyies Anglesa (1600) i Holandesa (1602) de les Indies
Orientals i Companyia Holandesa de les Índies Occidentals (1621) i es veu en la
necessitat de crear un dret internacional, que es pot veure en el seu llibre Mare liberum
(1609) o en el seu més destacat, De iure belli ac pacis (1625). Per modelar aquest nou
dret, es basarà en el dret natural com aquell dictat de la recta raó humana. Per tant,
durant els S. XVI, XVII i XVIII hi haurà una visió articulada dels instituts jurídics amb una
sistemàtica original i diferent del CIC.
I del que naixerà a França de tornar al dret clàssic, deixarà de veure el corpus civile com
un text sagrat, sinó per utilitzar-lo per a crear un dret. Vinculada amb la monarquia. El
CIC no tindrà valor normatiu sinó que serà un element cultural i històric que servirà
d’anàlisi per als juristes. Interessa el pas del ius comune a les noves monarquies. Com hi
ha dos models de monarquies: decisionistes (decisió del rei més important que de la
resta, model espanyol o francés) i pactistes (model Anglés o català).
1r Dret – UPF
2018 – 2019
Evolució del Ius Commune (desenvolupament del dret romanocanònic i dels iura
propia)
Estudiarem els S. XV i XVI, però també englobaran en part els S. XVII i XVIII, i estarem
parlant d'un ius commune tardà. Estem enfront la tardor del sistema, però també es parla
de la pragmatització del sistema o del communis opinio. Inicialment el marc d'aplicació
és Europa, però donat que Castella té, almenys una mica, la cultura del ius commune, i
aquesta conquereix les Índies el 1492, es pot parlar que el marc també s'amplia a
Llatinoamèrica.
Durant els S. XVI, XVII i XVIII hi ha una gran part dels juristes que donen continuïtat a aquest
sistema. Aquests que donen continuïtat a aquest sistema del ius commune són els:
1. Tractadistes.
2. Decisionistes: Realitzen comentaris sobre la jurisprudència.
3. Contractistes: Realitzen dictàmens.
Els tractadistes, els decisionistes i els contractistes són pragmàtics perquè el que volen és
solucionar els problemes als clients o a altres juristes. Es dona ja més importància a
l'home, per resoldre conflictes i per guanyar diners. Aquest sistema de treball
l'anomenem mos italicus, ja que és una continuïtat de tots els anteriors que tenen com
a origen els textos de Justinià. És un sistema eminentment doctrinal, que successivament
esdevindrà sobretot jurisprudencial. Hi ha un triomf de la praxi. Podem dir que és la
degeneració del sistema?
Per altra banda, també hi ha el mos galicus o humanisme jurídic que neix a partir del S.
XV, que es distingeix del mos italicus perquè a partir d'una critica religiosa, filosòfica,
filològica i política, dels textos de Justinià elabora les seves concepcions. És la protesta,
la critica i la censura dels textos de Justinià, i el que pretén és relativitzar-los, establint que
es poden agafar com a referència. D'aquest mos galicus neix el ius naturalista
racionalista al S. XVII, que és aquell moviment que considera que a través de la raó es
pot descobrir i posar per escrit l'autèntic dret natural que vincula a tothom.
En el S. VI s'establia que el corpus iuris civilis de Justinià era el dret natural, per tant seguia
una visió historicista. A diferència d'això, el ius naturalista racionalista té la concepció
que ara, al S. XVII, que els homes s'han tornat savis han de redactar de nou el dret positiu
i el dret natural, i per tant, no es quedaran amb la idea que el dret natural estava escrit
en el Codi de Justinià. Destacar que en aquest moment el ius naturalista racionalista no
predomina, però aquest quedarà en el cor.
El mos italicus i el ius naturalista racionalista no són antagònics. Tot al contrari del que
sembla no són antagònics perquè els pensadors del ius naturalista racionalista han
estudiat a les escoles de dret amb els textos del Justinià i prenen com a conceptes bàsics
els que han après. Ex: El terme contracte, ...
1r Dret – UPF
2018 – 2019
Al S. XV, a l'edat moderna, es supera la concepció teo, i predomina l'antropocentisme
on l'home és el centre de tot. Per tant, l'antropocentisme es caracteritza perquè l'home
és lliure i per tant, aquest decideix autònomament els binomis causa-efecte. Cap nivell
de relació ni cap norma pot regular aquesta relació. Són els segles de la voluntat on
predomina una independència de l'home. La política passa per sobre del dret. Les raons
d'oportunitat passen per sobre de les de legalitat. Això dona molt poder a les
monarquies.
Amb el que hem anat veient en l'assignatura, és important diferenciar els conceptes de
dret diví, dret natural i drets positius (entre els que destaca el dret canònic). Aquests drets
són diferents àmbits però tenen un mínim comú denominador, que estan fets pels homes:
1. El DRET DIVÍ és la part rebel·lada als homes que demostra com vol Déu que siguin
les coses (ex: els 10 manaments i les escriptures). És un dret d'una altra esfera que
ho informa tot i s'entén que no pot ser contradit.
2. El DRET NATURAL és el dret comú de totes les criatures vives i no només dels homes.
Són mecanismes necessaris i no contingents que ho regulen tot. Totes les
societats han intentat definir quin és el dret natural, però en cap cas s'han posat
d'acord. Existeix un dret natural abstracte? No, són els homes els que l'intenten
crear i definir. A l'edat mitjana els homes assumeixen que hi ha un dret natural, i
és un mirall del dret diví, perquè Déu ho ha creat tot.
Donada la impossibilitat de definir el dret natural es refugien en els drets positius, que
estan tant ben explicats que es consideren raonables. Això és per exemple es corpus
iuris civilis de Justinià, i és una manifestació escrita del dret natural.
3. Però el DRET POSITIU que ens inquieta és el dret canònic, que és un dret fet pels
homes per als homes catòlics de la terra.
A l'inici hem parlat del reforçament de les estructures d'Estat. Hi ha una configuració de
“Grans tribunals” amb autoritat, rera l'estela de la Sacra Rota Romana, el Sacre Regio
Consiglio napolità del rei Ferrante o el Tribunal Cameral de l'Imperi. El monarca estava
assessorat per un consell (Cours de Parlement, Senati, Audiències, Chancillerías) que
s'encarregava de les funcions de: 1. Gestió de la burocràcia. 2. Consell polític. 3.
Assessorament jurisdiccional.
Aquests grans tribunals servien de trampolí a la monarquia cap al decisionisme i cap al

absolutisme. Aquest autoritarisme va desprestigiar aquesta font del dret, i per tant, als S.
XVII i XVIII, quan cauen les monarquies absolutes també cau la jurisprudència, ja que els
jutges no estan legitimats pel poble i únicament es permetrà com a font del dret les lleis,
que són fetes pel Parlament, que és escollit democràticament. Per contra, en el
common law, com que els jutges no van ser tant fàcilment manipulats per les
monarquies es respectaran aquests tribunals i les seves sentències i per tant, es manté la
jurisprudència com una de les fonts del dret més importants de l'ordenament.
Els moviments culturals i jurídics que emanaran del sistema del ius commune i en
prepararan la seva transfiguració són: 1. La segona escolàstica o Escola de Salamanca
al S. XVI: Amb autors com Francisco de Vitoria, Francisco Suárez i Domingo de Soto. 2. El
iusnaturalisme racionalista: Amb autors com Hugo Grotius, Puffendorf, ...
1r Dret – UPF
2018 – 2019
Evolució dels iura propia
Hi ha un camí cap a els drets nacionals, que eclipsaran la visió universalista del ius
commune, amb l'aparició de la idea de frontera. Els drets propis van creixent i es van
desenvolupant, dins del marc de ius commune i cada poder públic dins del seu territori
va dictant les seves normes. Aquí es produeix un canvi molt important, ja que els
monarques es creuen que poden legislar. Això és un pas molt important, perquè això
havia estat impensable fins aleshores, ja que era un dret del poble. Per tant, al S. XV, XVI
i XVII el propi monarca legisla.
- Castella: Hi ha decisionisme, és a dir, el monarca dicta les lleis. Són exemple

la pragmàtica de 1427 i de 1505. Ambdues tallen tot el dinamisme del ius
commune, que era el que tenia de bo aquest sistema, ja que són lleis
antijurisprudencials perquè limiten la doctrina al·legable en els judicis. El rei
serà qui farà fer les compilacions i per tant, qui les manipularà.
- Catalunya (igual que la resta de la Corona catalanoaragonesa i Navarra): Hi
ha un dret paccionat, emanat de les reunions de les Corts, per part del
monarca per una banda i per altra banda representants de l'Església,
burgesia, els municipis (però no el poble). A Catalunya es nomenen juristes
per part dels estaments i per part del rei i conjuntament fan les compilacions.
En canvi, com que Navarra va ser conquerida per Castella, anem trobant
compilacions d'ambdues classes.
Pel que fa a les compilacions, que són col·leccions sistematitzades de textos legals
respectant la seva redacció originària. Normalment estan sistematitzades per matèria i
ordre cronològic. Hem de tornar a diferenciar entre:
- Castella: El rei serà qui farà fer les compilacions i per tant, qui les manipularà.
Les grans compilacions de Castella són la de 1484, la de 1567 i la de 1805.
- Catalunya (igual que la resta de la Corona catalanoaragonesa i Navarra): A
Catalunya es nomenen juristes per part dels estaments i per part del rei i
conjuntament fan les compilacions. Les compilacions més importants de dret
català són la compilacions de 1413-1422, la de 1495, 1588-1589 i 1704-1705.
D'aquestes compilacions destaca la seva lleialtat a la sistemàtica del Codi
de Justinià. En canvi, com que Navarra va ser conquerida per Castella, anem
trobant compilacions d'ambdues classes.
CRISI DE L’ESGLÉSIA I LA CRISTIANDAT UNIVERSAL (Església que entra en crisis i lluites

internes)
L'Església als S. XIV i XV entra en una profunda decadència, paral·lelament a la crisi

imperial i del reforçament de les estructures estatals.
L'Església viu grans tensions, entre qui defensa que el Papa creï dret i els que defensen
els que aquest es creï de manera assembleària, mitjançant concilis. França no tolera la
subjecció incondicional de Roma, i es van nomenant papes a Roma i Avinyó
paral·lelament. Hi ha un desterrament dels papes a Avinyó (1309-1377) donant lloc a
1r Dret – UPF
2018 – 2019
l'excomunió mútua dels papes. Això origina el Cisme d'Occident (1378-1417) amb el
papa Urbà VI a Roma i Climent VII i després Benet XIII a Avinyó.
El concili de Constança (1414-1418) reivindica l'assemblearisme, és a dir, el consens en

el si de l'Església i comporta l'elecció d'un papa de consens, Martí V.
Es produeix l'avís de la Reformatio Sigismundi.
Hi ha la fundació i potenciació de les esglésies nacional. L'any 1438 es va fer la

Pragmatica Sanctio de Bourges i el gran paradigma es el gal·licanisme.
L'absolutisme del pontifici a la segona meitat del S. XV, (ex: butlla excrabilis de Pius II de
1459) suposa la derrota de les tesis conciliaristes.
Un símptoma d'aquesta decadència de l'Església és la signatura de concordats entre la

Santa Seu i les potències polítiques.
Ruptura de l'Església i de la cristiandat universal: Amb l'humanisme, Erasme de Rotterdam

(1466-1536), fa una crítica a la traducció llatina de la Bíblia de San Jeroni (la vulgata) i la
seva demolició de les construccions doctrinals dogmàtiques superposades.
Martí Lutter (1483-1546) i les seves tesis de Wittemberg de 1517 fan una crítica d'aspectes
de l'Església que considera intolerables:
 Monarquització del alts càrrecs.

 Simonia: Rebre diners a canvi de conferir l'Esperit Sant per la imposició de les
mans.
 Les indulgències: Venen dels pobles germànics, i s'entenen com a remuneració
de les culpes. Havia creat una xarxa d'interessos econòmiques.
 Monopoli eclesiàstic de la lectura i interpretació de la bíblia.
 La intermediació de l'Església que impedeix una relació directa de la fe entre
l'home i Déu. Martí Lutter i els seus successors defensaven una relació
personalitzada amb Déu i no tutoritzada. Volia trencar amb la jerarquia de
l'Església. Aquesta és la llavor del individualisme actual.
Els hereus de la Reforma i de la desorientació dels fidels són els unitarians, anabaptistes,
calvinistes (salvació desvinculada de les obres, lligams amb el capitalisme), ...
Aquesta reforma marca molt el sistema anglosaxó que és la consciència molt més recta,
i això va permetre que el sistema del common law.
REARMAMENT DE L’ESGLÉSIA CATÒLICA

1r Dret – UPF
2018 – 2019
L'Església catòlica no es va quedar parada enfront aquesta ruptura, sinó que va
contraatacar amb la contrareforma (actualment anomenada reforma, per ser més
políticament correctes). Es fa el Concili de Trento (1545-1563) en el que es regulen els
seminaris diocesans, els registres parroquials, ... La companyia de Jesús, amb Sant Ignasi
de Loiola, va ser la més defensora de l'Església catòlica, encara que avui en dia es
coneix per ser de les comunitats catòliques més progressistes. A partir d'aquesta van
quedar ascendits entre els protestants dels nord i els catòlics del sud.
L'Església cada cop menys poder, i veu que s'ha de sotmetre als governs. Roma comprèn
la inevitabilitat de conviure amb els particularismes estatals, i per tant, ha de conviure
amb el gal·licanisme, regalisme, josefinisme, ...
La fi del sistema medieval es troba amb el Codi de dret canònic de 1917. l'Església va
tornar a fer una modernització el que fa al dret, per tal de fos aplicable en els nostres
dies en el Concili Vaticà II. Finalment, destacar que el dret canònic que regeix a
l'actualitat és el Codi de dret canònic de 1983.
TEMA 8. L’ALTA EDAT MODERNA (S. XVI-XVII): ELS CASOS DE

CASTELLA I FRANÇA ENVERS ELS DE CATALUNYA I ANGLATERRA
LA CORONA D’ARAGÓ I ELS SEUS ORDENAMENTS JURÍDICS
El dret general de la Corona
La Corona d’Aragó té els orígens en la carta d’esponsalici atorgada per Ramir II d’Aragó
a Ramon Berenguer IV comte de Barcelona (1137). En aquesta carta li donava a la seva
filla Peronella com a muller amb tot el regne dels aragonesos, els quals encomanava a
la fe de Ramon Berenguer, si bé deixava intacta la fidelitat deguda a ell i a la seva filla.
Amb això se seguia una tradició successòria ja prevista en el testament de Ramir I (1059),
segons la qual en absència de fills barons hauria de succeir la filla.
Aquesta unió dinàstica de les dues monarquies va respectar integrament els seus
ordenaments jurídics respectius, exponent d’altres unitats polítiques que van aconseguir
limitar les funcions dels monarques.
De totes maneres, en els segles següents es va produir una centralització i un enfortiment

del poder polític de la monarquia, que va donar lloc a la formació d’un dret general
1r Dret – UPF
2018 – 2019
orgànic per a tota la Corona representat per diverses ordinacions que regulaven no sols
les institucions de la casa del rei, sinó també les institucions polítiques, financeres i
d’administració de justícia que auxiliaven el monarca i que exercien una jurisdicció
general en l’esfera de les seves competències sobre les comunitats originàries
(Catalunya i Aragó) i sobre les que s’havien anat incorporant a la Corona posteriorment
(Mallorca, València, Sardenya).
Aquestes institucions monàrquiques (Consell Reial, Audiència, Mestre Racional) eren

regulades unilateralment pel monarca i donaven contingut al dret general regi de la
Corona d’Aragó.
Durant l’època moderna el concepte de Corona d’Aragó quedava representat i

gairebé reduït a l’existència i competències del Consell d’Aragó, que servia per a
canalitzar les relacions polítiques, administratives i judicials entre el monarca i els regnes
que la integraven.
En conseqüència, per a la història del dret serà més important conèixer els ordenaments
jurídics de les diverses unitats polítiques independents, si bé sense perdre de vista que
durant molts segles es van saber coordinar per a comunicar-se experiències i per assolir
objectius comuns.
Monarquies decisionistes i/o societats pactistes
La Corona d’Aragó (S. XII-XVIII) era una mena de confederació d'Estats independents
però sota un mateix Rei, entre Aragó, Catalunya, València, Mallorca, Sardenya i Nàpols..
Del segle XIV al segle XVII la Corona d’Aragó i la Corona de Castella eren entitats
polítiques totalment independents, igual que Navarra.
La unió real entre la confederació d’Estats de la Corona d’Aragó voldria dir que les
persones i els territoris han perdut la seva naturalesa originaria i n'han creat una de nova,
i això no és el que passava a la Corona Aragonesa, sinó que era una unió personal, ja
que estaven sota una mateixa persona, el Rei, però les normes que creaven eren
diferenciades per cada una d'elles. La unió territorial dels regnes i de les terres del
monarca es produirà el 1289 a les Corts de Montsó.
Això es projecta sobre el regne de Castella, que inicialment també era una mica
confederal. Estava formada pel regne de Lleó que era el preponderant i pel regne de
Castella. Tot i això, amb el pas del temps cada cop va guanyar més força el regne de
Castella.
1r Dret – UPF
2018 – 2019
El 1516 es van unir la Corona de Castella i la Corona d’Aragó amb la unió de Ferran II
d’Aragó i Isabel I de Castella, els Reis Catòlics. Aquesta torna a ser una unió personal i
no real. El que succeïa era que sota una mateixa monarquia hi havia diferents entitats
polítiques i cada una mantenia les seves institucions polítiques i les seves normes. Es crea
el Consell d’Aragó, que s’encarregarà dels afers dels regnes de la Corona d’Aragó, és
la transformació del Consell Reial i servirà per suplir l’absència de Ferran el Catòlic dels
regnes de la Corona, ja que s’establirà a Castella. El Consell d’Aragó serà suprimit el
1707.
La Corona d’Aragó és un dels exemples més clars del pactisme, la monarquia necessita
el consens de certes forces de l’Estat per prendre algunes decisions. Del pactisme a la
Corona d’Aragó en destaquen dues institucions polítiques bàsiques:
- Cort general: Cada regne de la Corona d'Aragó tenia la seva pròpia Cort
general, ja que les normes de cada un dels regnes eren diferents. Per tant el Rei
havia de negociar amb cada una d'elles.
- Diputació del general: significa delegació ordinària del comú, cada regne tenia
la seva pròpia, i en cada municipi hi havia una representació d’aquesta.
S’encarregava de controlar l’observança de les lleis, inclòs entre els membres de
la Corona.
Quan pensem en un monarca en l'Europa medieval i moderna, aquest home no està

sol, sinó que està recolzat per uns satèl·lits, i aquestes persones que són una petita cúria
o una petita cort del Rei que s'encarreguen de:
1- L'assessorament polític.
2- L'assessorament jurídic.
3- ...
Aquesta cúria o cort té com a funció estar al costat del monarca. Tenen una funció
ordinària, ja que l'assessoren dia a dia. Formen la cúria règia ordinària.
Tot i això, cada certs anys el monarca busca de l'assessorament d'altres persones. Quan
les convoqui estarem davant d'una Cort extraordinària. Escolta a persones que estan
més enllà. Aquesta Cort general, extraordinària, està formada per tres estaments:
- Prelats (església)
- Nobles
- Representants de les ciutats
Donat que estava representada pels tres estaments, és general. Tot i això, el poble no hi
participa.
1r Dret – UPF
2018 – 2019
Hi havia unes constitucions que deien que el Rei havia de convocar a la Cort general
cada any, però després se'n va dictar una altra que deia que es faria cada tres anys.
Totes les normes que estableixin les temporalitats acaben incomplint-se. A la pràctica, el
Rei convocava la Cort general cada cop que ho necessitava. El quid d'aquesta qüestió
és que
la Cort general pagarà diners al monarca. El motiu és que és la comunitat qui recapta
els tributs, és a dir, l'Agència Tributària és de la comunitat i no del rei, i la societat
dialogava amb qui governava i feien transferències de fons. Per tant, quan el Rei
convocava a la Cort general i arribaven a acords, es feien aquestes transferències de
fons. Hi ha casos en que aquestes transferències no es van fer perquè els membres dels
diferents estaments van considerar que no s'havia arribat a cap acord. Qui
s’encarregava de controlar aquests fons era la Diputació del General.
Per tant, la Cort general feia de contrapoder, això per una banda representa més drets,
però per altra banda també és perillós. La comunitat representada per la Cort general
li farà com a mínim tres cops la guerra al Rei:
1- 1462-1472: Guerra Civil, que és un enfrontament civil contra Joan II. Es lluita per
la supressió de la remença. Catalunya li fa la guerra al Rei.
2- 1640-1652: Guerra dels segadors. El comte-duc de Olivares va pretendre assimilar
el dret al de Castella, està trencant amb el pactisme i això fa que li faci la guerra
al Rei. Catalunya li fa la guerra al Rei.
3- 1705: Guerra de successió: La Corona d'Aragó perd la guerra i s'aplica
l'absolutisme a tota la Corona. La Corona d'Aragó li fa la guerra al Rei.
D'aquest pactisme ve la idea de la bilateralitat. Hi ha molta més participació política a

la
Corona d'Aragó que a Castella, encara que això no vol dir que tingui el timó de la Cort.
La Cort general esdevé fràgil pel fet que l'únic que la pot convocar és el Rei.
Els projectes normatius es dictaven a la Cort general. Podien ser presentats pel monarca
o pels estaments. El monarca i la cúria règia ordinària representaven el 50% de la Cort
General, i l'altra 50% estava format pels estaments.
1r Dret – UPF
2018 – 2019
Si ho presenta el Rei aquest ho enviava als estaments, i aquests poden acceptar-lo o
establir esmenes. Si s'estableixen esmenes s'han de reenviar al monarca i si les accepta
hi havia acord. Es podien crear comissions d'esmenes bilaterals per resoldre els conflictes
que les esmenes poguessin comportar. Existia el dret al desistiment, pel qual un sol
membre dels estaments ho pot bloquejar tot, quan s'havia seguit un mal procediment o
perquè considera no que respecte algun principi.
La Cort general és com un macro-sistema judicial. El dret romà-canònic és el que marca

els processos. El monarca és qui convoca i proposa uns temes, però un cop oberta la
Cort general es pot discutir sobre qualsevol tema. Les resolucions preses a la Cort general
eren vinculants i només es podien revocar seguint el mateix procediment pactista, és a
dir, mitjançant una altra Cort general.
El pactisme es donava ja al 1283, tot i això, donat el casament dels Reis Catòlics i el
trasllat del monarca a Castella fa que aquest s'impregni de decisionisme, i per aquest
motiu, se li recordava el pactisme que hi havia a la Corona d'Aragó. Per aquest motiu al
iniciar-se la Cort general es feia signar al monarca que s'aplicava el pactisme i que per
tant, hi havia bilateralitat. L'any 1599, per exemple s'incorpora un altre cop el pactisme
a la Constitució.
*La Diputació del General
Aquest donatiu que s’atorgava al Rei al finalitzar la Cort general s’atorgava des de finals
del S. XIII i al XIV perquè hi havia una delegació del cobrament de tributs. En virtut
d'aquesta delegació cada regne recaptava els seus tributs i per fer-ho es va crear la
Diputació del general (Generalitat). Aquesta estava formada per dos membres de cada
estament, és a dir, estava formada per dos representants eclesiàstics, dos representants
de la noblesa i dos representants dels municipis. S’encarregava de cobrar els tributs drets
d’entrades i eixides, dia a dia. Cobraven tots els moviments de capitals que es produïen,
es podien organitzar com volguessin.
A curt termini era un bon sistema, però a mitja termini es van anar endeutant. Això va
passar perquè al celebrar-se alguna Cort general li deien al monarca que no tenien prou
diners com per a pagar-lo, però que si els deixava endeutar li podrien realitzar el
pagament. De mica en mica, es van anar endeutant, però un deute és difícil d'eixugar,
i per poder fer front a aquests deutes es va anar venent deute públic. Per tant, això
també genera patriotisme perquè la població es troba més vinculada amb el regne
perquè aquest li deu diners. Això condiciona a tota la societat.
A més, la Diputació del general vigilava que es respectessin les normes de Catalunya i si
el monarca transgredia alguna norma se l'havia de jutjar. Tot i això se'l portava davant
la cúria règia i per tant, aquest simplement rebia una estirada d'orelles. I per tant, era la
monarquia qui establia la resolució dels conflictes.
1r Dret – UPF
2018 – 2019
La Diputació del general tenia tres funcions bàsiques:
1. Funcions fiscals: recaptació de tributs indirectes. Té una funció plena.

2. Funcions financeres: ampli poder d’endeutament, perquè se li pugui pagar al Rei
un donatiu voluntari al final de les reunions de les Corts generals. Té una funció
plena.
3. Funció fiscalitzadora: controla que s’hagi complert el dret català. La Diputació
del general únicament pot denunciar l’incompliment, però no pot jutjar, sinó que
això ho faran els membres de la reial audiència.
No hi havia separació de poders, com a norma general, qui cobrava els tributs també
era qui jutjava a les persones. Finalment acaba amb un xoc de cultures, la del pactisme
i la del decisionisme. Ja es comença a veure amb el comte-duc d'Olivares, que ja
anticipa que el monarca ha de ser Rei de tot Espanya. Finalment aquesta concepció
no va triomfar i es va aplicar amb la Guerra de successió.
Per unir els temes 8 i 9 ens hem de plantejar que es volia unificar i homogeneïtzar tot
l'Estat, i crear una monarquia espanyola, i no una Corona de Castella i una Corona
d'Aragó. Per finalitzar amb aquesta divisió, hi havia diferents opcions:
- Matrimonis mixtes: És el que va fer Itàlia.

- Pactisme amb un exercit darrera.
- Provocar una revolta i amb l'excusa de que aquesta finalitzés, s'eliminaven
aquests drets perquè no havien estat fidels: Aquesta és per la que es va acabar
optant.
CATALUNYA
Podem dividir la història del dret català en cinc grans períodes:
- L’Imperi carolingi i el naixement de Catalunya (s. VIII-X)

- La monarquia feudal i la recepció del dret comú (s. XI-XIII)
- La monarquia estamental i la presència de la Generalitat (final del s. XIII-principi
del s. XVIII)
- La monarquia absoluta i la fragmentació del dret català (s. XVIII-i principi del XIX)
- L’Estat Constitucional i les dictadures a Espanya. L’autonomia de Catalunya (s.
XIX-XXI)
L’imperi carolingi i el naixement de Catalunya
La invasió dels musulmans va traspassar els Pirineus, de manera que molts dels gots que
habitaven al nord-est de la Península van haver de refugiar-se entre els francs.
Correspongué als francs aturar l’expansió militar musulmana a Poitiers (738) i també
iniciar la recuperació del territori peninsular per als cristians. L’any 801, les tropes franques
1r Dret – UPF
2018 – 2019
recuperen Barcelona dels musulmans i es constitueix una marca defensiva de l’imperi
que inclou el territori que després seria nomenat la Catalunya vella.
Amb aquest territori, els carolingis van constituir una zona defensiva de l’imperi que
s’anomenarà la Marca Hispànica, i que s’estructurarà en circumscripcions
administratives anomenades comtats, al capdavant de les quals els emperadors
nomenaran i deposaran lliurement els comtes, simples oficials imperials en els seus inicis.
Tanmateix, aviat les funcions comtals tendiran a ser monopolitzades per diverses famílies,
de manera que finalment apareixerà un llinatge comtal hegemònic que, amb Guifré el
Pelós, aconseguirà agrupar diversos comtats sota el seu comandament. L’any 878,
Guifré aconsegueix de l’imperi que se li reconegui el dret a transmetre’ls per herència
als seus successors.
Aquest és l’origen de la dinastia nacional catalana, que s’afirmarà en la seva potestat i

autoritat amb motiu de l’atac d’Almansor de l’any 985 al comtat de Barcelona.
Davant de l’atac musulmà, el comte Borrell II de Barcelona va demanar ajut al seu

emperador, però aquest, ocupat en altres afers interns de l’imperi, no va respondre a la
petició d’auxili, de manera que Borrell va haver d’afrontar tot sol l’escomesa
musulmana. Conseqüentment, a partir d’aquell moment es va considerar trencat el
vincle de subjecció política a l’imperi i es va poder afirmar la independència de fet del
comte de Barcelona.
Aquesta independència dels monarques catalans davant dels francs es va ratificar

jurídicament en el segle XIII per mitja del tractat de Corbell, convingut entre Jaume I i
Lluís IX de França.
Durant aquest període inicial de la història jurídica de Catalunya, s’introdueix la idea de

la Respublica Christiana de la mà del nou imperi francocristià renovat per l’Església l’any
800. Per mitjà de les capitulars carolíngies es va configurar el dret públic de Catalunya,
que establia excepcions al règim jurídic públic general de l’imperi per les quals es fixaven
les condicions jurídiques dels hispani (els gots que van tornar a Catalunya amb els
exercits francs) i es concedien un conjunt d’immunitats a diverses institucions religioses,
amb les quals es sostreu el seu domini a l’acció dels agents ordinaris de l’emperador.
El propietari respon directament a l’autoritat central dels serveis administratius i judicials

que corresponen al comte. També amb les capitulars es van concedir donacions dels
béns i dels drets fiscals a particulars.
Amb això es van crear les bases perquè, un cop desaparegut el poder imperial (s. X) i
en uns moments de crisi del poder comtal (s. XI), s’establís un sistema poliàrquic basat
en el feudalisme i en el dret senyorial.
1r Dret – UPF
2018 – 2019
Pel que fa al dret privat, el personalisme jurídic professat pels francs va permetre que els
comtats catalans es continuessin regint per la normativa pròpia dels hispani, és a dir, per
la tradició del Liber iudiciorum, que progressivament va perdre el seu estatus legal i es
va encarnar en un conjunt d’usos i costums.
La monarquia feudal i la recepció del dret comú (s. XI-XIII)
El segon període de la història del dret català està presidit per la monarquia feudal i
caracteritzat per la primera recepció del ius commune.
La crisi del poder comtal en la primera meitat del s. XI va donar lloc al triomf radical a
Catalunya de la concepció subjectiva del dret vinculada al teocentrisme polític
altmedieval, del qual hem analitzat les característiques més importants en temes
anteriors.
Una manifestació d’aquesta situació es troba en l’usatge de Barcelona núm. 1,

Antequam Usatici. Els Usatges de Barcelona es començaran a redactar en el segle XII i
obtindran la versió vulgata en el s. XIII.
A partir d’aquí, a Catalunya es forma una societat senyorial i feudal articulada per
vincles privats de fidelitat, d’homenatge i de protecció. Però el sistema de l’autotutela i
de la violència privada provocarà un clima d’inseguretat que es farà necessària la
intervenció de l’Església per assegurar la pau i la treva.
En aquests lloc protegits per la plau eclesiàstica es concentraran aviat uns pobladors
que organitzaran la seva comunitat que rebran unes cartes de poblament i de
franquesa i que són l’origen del dret municipal català, basat en la comunió igualitària
dels seus membres i en l’autonomia del seu dret.
Els comtes de Catalunya (bellatores) entren en relacions de dependència mútues per

mitjà de les convenientiae o pactes privats que ajusten els drets subjectius a les parts i
els jerarquitzen políticament en establir relacions feudovassallàtiques. El resultat
d’aquestes serà la construcció d’una piràmide feudal a Catalunya, en el vèrtex de la
qual es troba el comte de Barcelona. Aquesta hegemonia del comte de Barcelona
s’ha aconseguit per via feudal i no a partir de la doctrina jurídica posterior.
La redacció dels Usatges significarà recollir la tradició jurídica anterior i adequar-la a la

nova realitat feudal i principal (príncep) del comte de Barcelona, però també dóna
entrada a la nova concepció objectiva del dret, que vol posar fi al sistema d’autotutela.
1r Dret – UPF
2018 – 2019
Coexisteixen dues concepcions del dret:
- Objectiva: acceptació d’un dret objectiu redactat en el Liber, atorga el poder

de fer la llei al monarca (segons la concepció visigòtica).
- Subjectiva: acceptació que en darre terne la cúria on hi ha els maiores i meliores
del poble, que descoloreixen el dret que el príncep ordena (és el sistema dels
Usatges, que regulen el règim jurídic dels feus i dels castells; institucions polítiques
constitucionals de l’època).
La recepció del dret comú a Catalunya, entenent-la com a acceptació oficial d’aquest
en els ordenaments jurídics catalans, tindrà lloc al segle XIII en l’àmbit municipal i al s. XV
en el dret general català.
Tot i això, la seva difusió s’iniciarà al s. XII i per tant, serà la primera comunitat de la
Península que l’utilitzarà.
Característiques del ius commune a Catalunya:
1. El primer renaixement jurídic afecta sobretot les relacions feudals i el dret públic.
2. Aquest renaixement està vinculat a la importància creixent del dret canònic i la
influència del clergat.
3. Difusió sàvia del dret comú: molt precoç comparada amb la resta d’Europa.
Els factors i vehicles de penetració del ius commune a Catalunya es basaran en:
- Estudiants o professors catalans o hispans que assisteixen a les noves universitats

de Bolonya, Tolosa o Montpeller, on s’ensenya el dret comú. Per ex, Ramon de
Peñafort (autor de les Decretals de Gregori IX)
- Les noves universitats o estudis que es crearan a Catalunya o a la Corona
d’Aragó. A la meitat del s. XIII, ja hi ha escoles privades de dret a Barcelona i a
València. Més tard, n’hi haurà a Lleida, a Perpinyà i a Osca.
- La formació d’una nova classe social basada en la professió del dret, els
membres de la qual es coneixeran com juristes o savis en dret. S’inicia la
concepció objectiva del dret, segons la qual el dret és fruit de la raó i no de la
voluntat i per tant s’han d’haver estudiat els llibres de lleis a les universitats.
Cadena circular de la difusió del ius commune: els notaris documenten

un conjunt d’actes jurídics (compravendes, permutes, dipòsits...) d’acord
amb uns formularis del ius commune. Aquests actes jurídics comportaran
controvèrsies a l’hora d’aplicar-los, i aquí surten els advocats, que els
interpreten a favor dels seus patrocinats amb els arguments del ius
commune. Si les al·legacions dels advocats es fan per via judicial, té lloc
la intervenció dels jutges, que dictaran sentència a partir dels arguments
del ius commune utilitzats pels advocats.
Els oficials reials o municipals governen, administren justícia i participen en

l’elaboració de les normes utilitzen conceptes del ius commune ensenyats
pels professors.
1r Dret – UPF
2018 – 2019
- La difusió dels llibres de dret: importació de cinc llibres del Corpus Iuris Civile, dos
del dret canònic, les summae dels primers glossadors (especialment important les
summae artis notariae, pel paper fonamental, com acabem de veure, dels
notaris), i la còpia de llibres jurídics fets a Cat. o la redacció de nous llibres de lleis.
Tanmateix, hi hagué factors de resistència a la difusió del dret comú. Sobretot en els llocs
on hi havia una tradició jurídica pròpia més antiga. Es pot apreciar una reacció al ius
commune diferent entre les diverses classes socials:
- Nobles: s’oposen al model de monarquia legislativa que vehicula el dret comú

ja que comporta la pèrdua de les potestats que els permetien afirmar el seu dret
per la força.
- Burgesos: hi troben l’instrument jurídic adequat per garantir les relacions
econòmiques, comercials i municipals i els dóna seguretat.
- Classes populars i rurals: són contraries al nou dret comú erudit i savi perquè no
l’entenien i perquè els posava totalment a la mercè dels seus intèrprets, als quals
veien persones llunyanes i aprofitades. A més, el ius commune no s’adaptava a
totes les necessitats de les comunitats rurals.
Resultat de les oposicions socials, sobretot les de la noblesa, Jaume I (al 1243) va aprovar
una disposició que no admetia en cap cort judicial un advocat que al·legués algunes
lleis del dret comú, els usatges ja eren suficients.
En aquesta mateixa línia, es va aprovar una constitució a les Corts de Barcelona, es va

aprovar una constitució en la qual es concretava la disposició de 1243.
La repetició de la prohibició en un espai de temps tan curt demostra la seva ineficàcia

i les tensions entre la monarquia amb les classes nobiliàries i populars.
Tot i ser, doncs, prohibit en l’àmbit legal, es podia continuar aplicant el dret comú
(invocant-lo indirectament) per via consuetudinària, judicial i doctrinal.
La monarquia estamental (final del s. XIII-principi del s. XVIII)
Període caracteritzat per la configuració de la monarquia estamental i per la presència

de la Generalitat (de 1283 a 1714).
La unitat política de Catalunya queda encarnada en la institució de les Corts, que és

l’assemblea legislativa integrada pel rei i pels representats dels estaments aristocràtics,
oligàrquics i dirigents de la societat (noblesa, eclesiàstics i burgesos). El seu poder
fonamental és el de crear la llei general, justa i vinculada al dret natural cristià.
1r Dret – UPF
2018 – 2019
Caldrà que el monarca constitueixi l’equitat rude i converteixi la constitució política en
llei positiva amb el consentiment dels membres dels tres estaments dirigents o la seva
major i més sana part.
El dret constituït obliga a tothom (inclòs el rei) i només pot ser derogat per una altra llei
de corts (iuscentrisme polític).
Les Corts: seran competents per vigilar l’observança del dret per part del monarca i dels
seus oficials, i en aquest sentit apareixen diversos procediments perquè el monarca
repari els greuges que ha comès per inobservança del dret.
De totes maneres, el príncep pot estatuir la llei general per mitjà d’una legislació
unilateral de menor nivell que no podrà derogar mai la llei feta en corts.
* El iuscentrisme polític implica la vigència del principi de l’imperi del dret. Per
aquest motiu, la unitat política de Catalunya està encarnada en la cúspide per
la institució de les corts, de caràcter temporal. La institució monàrquica
permanent continua essent titular d’uns poders públics generals, però
subordinats al dret de corts en matèria jurisdiccional, governativa i de creació de
dret.
És una situació d’equilibri constitucional fàcilment vulnerable per part de la institució

monàrquica, i per contrarestar-ho naixerà a Catalunya una institució estamental
permanent que, dotada inicialment amb la titularitat d’uns poders públics tributaris
generals, es convertirà en una institució política representativa de la comunitat general
catalana, encarregada de vetllar pel iuscentrisme polític i perquè es compleixi el principi
d’imperi del dret.
GENERAL: nom que designa la comunitat general dels estaments catalans que
s’identifica amb la comunitat general catalana formada pel conjunt dels nascuts i dels
residents a Catalunya (=la nació catalana entenent-la amb un sentit etnogràfic i
històric). El General adquirirà personalitat jurídica pública i serà representat per una
Diputació del General, anomenada més tard GENERALITAT, la funció de la qual és
gestionar els tributs generals establerts pels estaments al marge del rei.
La Generalitat adquirirà amb el temps:
- Competències polítiques, judicials.

- Competències en matèria legislativa quant a les tasques compilatòries del dret
general.
- L’obligació de controlar l’observança per part de la monarquia del principi de
l’imperi del dret.
Limitada la monarquia per tots aquests principis i institucions, ja no hi haurà cap
problema polític amb la recepció oficial del dret comú.
1r Dret – UPF
2018 – 2019
D’una banda, es respecten les normes orgàniques sobre administració de justícia que
determinen el funcionament de l’Audiència Règia (ordenacions de la casa del rei).
D’altra banda, s’aplica el dret general (Usatges de Barcelona i lleis de corts), el dret
municipal i senyorial consuetudinari, és a dir, usos, costums i privilegis. Aquest dret s’havia
confirmat per una disposició de les Corts de Barcelona el 1283 i s’havia anat
desenvolupant autònomament per mitjà de costums i ordinacions municipals i baronals.
També s’aplica el dret comú, l’equitat (els jutges podran decidir per equitat en alguns
casos, cosa que convertirà les sentències dels jutges en jurisprudència judicial), i la bona
raó, és a dir, la doctrina dels juristes, els quals tindran molta importància en renovar el
dret català a través de la seva interpretació.
Veiem doncs, que el ius commune és plenament vigent a Catalunya, i no només com a
material d’estudi com passava a Castella.
El 1413 s’inicia el moviment compilatori català (el primer de la península): primera

compilació manuscrita en doble versió (catalana i llatina) a mans de juristes prestigiosos
dirigida a fixar en un llibre el dret general català per evitat la ignorància i per establir-ne
l’aplicació obligatòria en tots els tribunals catalans.
La Cort de Barcelona de 1413 (convocada per Ferran I el rei Trastàmara) i les disposicions
normatives que aprova constitueixen una fita cabdal en el procés d’enfortiment de la
Generalitat, ja que aquestes normes encomanen als diputats generals i locals de la
Generalitat la funció de vetllar per l’observança del dret general català i oposar-se per
via de raonaments, suplicacions, requestes, apel·lacions, a qualsevol comportament del
rei o de qualsevol persona que contradigués l’esmentat dret general català.
Per complir aquestes funcions era necessari que es reunissin en un llibre: els Usatges de
Barcelona, les constitucions de Catalunya (hi havia acord entre els estaments i el rei i
aquest apareixia en primera persona del plural) i els capítols de corts vigents (el rei no
estava d’acord i signava en tercera persona del singular per mostrar la seva
disconformitat).
Es va fer seguint dos criteris ordenadors:
1. El de l’ordre dispositiu de la matèria legal emprat pels redactors del Codi de

Justinià
2. El de l’ordre cronològic de promulgació de la normativa, ordre conegut com
l’ordre dels compiladors
Es va fer un altre llibre on hi havia els capítols de cort i els privilegis comuns relatius al
1r Dret – UPF
2018 – 2019
Principat (ordre cronològic).
En definitiva, el dret general de Catalunya quedava contingut en:
- Cinc volums ordinaris i els de dret canònic contenien el dret comú.

- El llibre de lleis de Catalunya contenia el dret propi general. (aquest també
s’havia fet per als llecs que no dominaven el llatí; és a dir, la majoria de gent, per
fer prevaler les seves prescripcions sobre les dels llibres de dret comú escrits en
llatí).
Per aconseguir l’aplicació preferent del dret català autòcton per sobre dels textos del
dret comú, també s’obligava als advocats a formular els seus escrits en llengua vulgar
catalana sempre que el seu client li requerís fer-ho.
La Generalitat era l’encarregada de nomenar o subrogar els compiladors o revisors i de

fer públic el llibre de la compilació (abans de l’aparició de l’impremta), a més de
controlar l’observança del dret compilat, funció per la qual utilitzaven excel·lents juristes
com a assessors, els quals motivaven les sentències emeses.
La motivació de les sentències que dictaven els jutges es va fer obligatòria per una
decisió de la Cort de Montsó l’any 1510.
Un elenc de les compilacions catalanes:
1. existència d’una primera compilació manuscrita de 1413-1422

2. primera compilació editada l’any 1495
3. la compilació non nata, redactada entre 1564-1585 (no en coneixem cap
exemplar)
4. la nova compilació editada en tres volums de 1588/1589
5. la reimpressió augmentada i corregida de la nova compilació, de 1704
El 1599 les Corts de Barcelona aproven una constitució que estableix l’ordre de prelació
de les fonts del dret català:
1. Conforme els Usatges de Barcelona, constitucions i capítols de cort més altres

drets del Principat i dels comtats del Rosselló i de la Cerdanya.
2. Dret subsidiari de primer grau: el dret canònic
3. Dret subsidiari de segon grau: disposicions del dret civil i la doctrina dels doctors
(jurisprudència doctrinal).
Es prohibia l’equitat judicial rude, és a dir, els jutges no podrien constituir lliurement
l’equitat rude i convertir-la en dret positiu amb la seva sentència, sinó que, per a fer
aquesta constitució, s’haurien d’adequar a les regles que sobre l’equitat erudita, és a
dir, sobre el dret positiu, ja havia establert la doctrina dels doctors (jurisprudència
doctrinal).
Aquest ordre de prelació accepta el ius commune com a dret subsidiari de primer,
segon i tercer grau, ja que el jutge l’ha de tenir en compte per a formar el seu criteri
equitatiu.
Aquest ordre de prelació no diferencia entre el dret general (usatges i lleis de corts) i els
drets especials senyorials i municipals (altres drets del Principat i comtats).
1r Dret – UPF
2018 – 2019
*dret positiu: resultat de constituir l’equitat rude en equitat erudita
Per a concloure, dir que a partir del segle XVI, a causa del creixent absentisme del
monarca, es van convocar poques corts, i per tant, la literatura jurídica i la Reial
Audiència van omplir aquest buit legal amb una importantíssima doctrina i
jurisprudència judicial respectivament.
Entre els juristes catalans del segle XVI-XVII, destacarem Miquel Ferrer, Jaume Càncer,
Antoni Olibà, Pere Fontanella...
El període següent de la monarquia absoluta s’explica després de la història del dret dels
regnes hispànics que integraren la Corona d’Aragó (Aragó, València i Mallorca)
(València i Mallorca no calen).
ARAGÓ
Els orígens medievals d’Aragó es situen a les valls dels Pirineus centrals, que després de
la invasió musulmana van ser recuperades pels francs, però que no hi van consolidar la
seva presència, i al s. IX Aragó ja tenia un sistema poliàrquic de petites comunitats rurals
autònomes amb ordenaments jurídics consuetudinaris que van permetre l’aparició de
mals usos.
En aquest panorama jurídic fragmentat, la monarquia concedí a la vila de Jaca un fuero
(1063) que elevava la vila a ciutat i se li concedien una sèrie de buenos fueros: es
garanteix la propeitat privada, es limiten les obligacions militars i s’estableixen uns drets
d’ús sobre els béns comuns.
El Fuero de Jaca va atreure nous ciutadans que van alterar l’estructura econòmica i
social del regne (aquest fuero es consolidarà com a dret municipal d’Aragó).
També es desenvolupen els furs nobiliaris o senyorials, a través de privilegis personals que
tenen l’origen territorial a la comarca de Sobrarbe. El dret d’aquesta comarca es
concedirà també a Alquézar, a Barbastre, a Tudela i a Saragossa (derivats d’uns
llegendaris Fueros de Sobrarbe).
1r Dret – UPF
2018 – 2019
El tercer tipus de furs aragonesos especials serà els furs de la frontera, que tindran un
caràcter clarament municipal, eren pensats per territoris a la zona del sud de l’Ebre, a
on els contraatacs dels musulmans eren molt possibles. Per això, el dret de les ciutats que
es van crear allà, era molt semblant als drets municipals de l’Extremadura castellana,
sotmesa a unes condicions físiques i polítiques semblants. Són furs extensos.
El dret general d’aragó: té els orígens en el procés de comarcalització del Fuero de

Jaca, que dóna lloc a diverses redaccions privades que influiran en les zones del centre
d’Aragó reconquerides al segle XII. Aquests textos són fets per juristes locals.
Jaume I vol superar aquesta diversitat de textos normatius i inseguretat jurídica i a la Cort
d’Osca del 1247 encarrega compilar i sistematitzar el dret general d’Aragó (el Fuero
d’Aragó) a dos bisbes. El resultat són els Fueros d’Aragó o Codi d’Osca i el Vidal Maior.
Els Fueros d’Aragó están escrits en llatí però es tradueixen a l’aragonès. Estructurats en 8
llibres, constitueixen un ordenament jurídic complet (dret públic, privat, penal i
processal). Com que es basava en el dret tradicional aragonès, va tenir molt d’èxit
perquè era el dret practicat i conegut per tothom.
- Obligaven a aplicar únicament les seves disposicions en les causes judicials.

- En cas d’insuficiència dels Fueros, s’havia de recórrer al seny natural o l’equitat.
- El seny natural es trobava en les doctrines dels juristes, cosa que vol dir l’equitat
o seny natural com a font subsidiària del dret aragonès feia referència a la
jurisprudència judicial.
L’equitat es traduïa com a “memòria”, és a dir, com a reproducció del jutge d’allò que
s’havia observat anteriorment (l’observació tradicional del dret aragonès general). Però
a mesura que l’administració de justícia es va anar professionalitzant, les observances
van ser el camí perquè l’equitat introduïda no fos l’equitat popular que vehiculava el
costum, sinó l’equitat erudita que vehiculava el ius commune.
Així, Aragó s’integra en la cultura jurídica del ius commune i el sistema jurídic Aragonès
queda protagonitzat pels juristes.
Les Corts Aragoneses van continuar legislant tot i l’adopció del ius commune. Els furs que
van sortir de l’activitat conjunta del rei i els estaments es van anar addicionant als 8 llibres
del Codi d’Osca. En aquesta etapa, es distingeix entre els fueros, de caràcter general, i
els actos de la Corte, per matèries particulars.
L’any 1265 a les Corts d’Egea es crea el justícia d’aragó: magistrat amb competència
per a conèixer de les causes sorgides entre el rei i els nobles.
1r Dret – UPF
2018 – 2019
Tindrà lloc la redacció d’observances (ja que el tribunal de justícia també havia de
garantir que el rei actués d’acord amb el dret aragonès), que van ser unides a les
edicions manuscrites i impreses als Fueros d’Aragó.
Pel privilegi general de 1283, els reis juren observar el dret aragonès i celebrar corts
generals amb els aragonesos anualment a Saragossa.
La consideració de la llei a Aragó com un mitjà per elevarà de nivell el costum

determinarà que el seus sistema de fonts sigui:
1. en primer lloc, el dret municipal i senyorial tant si consisteix en costums o furs

escrits o no escrits.
2. en segon lloc, el dret general basat en el costum general, els furs i actes de cort
i el Codi d’Osca.
3. en tercer lloc, el seny natural o l’equitat.
En l’època moderna, les corts es mantenen com a únic òrgan legislatiu del regne. La
compilació de la seva legislació es farà amb criteris cronològics, sistemàtics o un criteri
mixt sistematicocronològic. (a totes les compilacions s’addicionen les observances de
Martín Díaz de Aux).
Aquest sistema jurídic aragonès arribara inalterat fins al principi del segle XVIII, quan, amb
motiu de la guerra de Successió, el seu contingut experimentara primer una invalidació
i finalment una mutilació.
LA GUERRA DE SUCCESSIÓ I LES SEVES CONSEQÜÈNCIES POLÍTIQUES I JURÍDIQUES EN EL

SEGLE XVIII
La mort de Carles II (1700), que no tenia successor directe, va obrir la qüestió successòria
a la Corona de la monarquia universal hispànica en l’àmbit internacional.
Lluís XIV, accepta que el seu nét Felip d’Anjou sigui proclamat rei del a Corona dels
Àustria.
Anglaterra, Holanda, Àustria, Prússia s’alien davant del perill de potenciar amb la
successió de Felip d’Anjou. Ells defensen els drets de l’arxiduc Carles d’Àustria com a
legítim successor de la Corona hispànica.
Mentrestant, Felip de Borbó, entra a Espanya per Catalunya, jura les constitucions
catalanes, és proclamat rei i presideix la cort de Barcelona de 1701-1702. A Madrid
també és proclamat rei de Castella.
1r Dret – UPF
2018 – 2019
No obstant això, a escala internacional Viena reconeix com a rei d’Espanya l’arxiduc
Carles i Portugal i Savoia entren en l’aliança contra França i la Corona hispànica (1703).
En aquest mateix moment de guerra internacional, la petita noblesa de Vic compromet

la participació de Catalunya contra els borbons a canvi de provisió d’armes i de tropes
i de fer observar les constitucions de Cat. a l’arxiduc.
El 1704 l’arxiduc Carles desembarca a Portugal i aconsegueix el suport d’alguns nobles
castellans. El 1705 desembarca a València, on el proclamen legítim successor de la

monarquia. El mateix any, Barcelona es rendeix i reconeix com a legítim rei a l’arxiduc i
declaren els Borbó inhàbils per a la successió a la Corona. Aragó també es pronuncia a
favor de Carles III.
Però...Felip V contraataca i assetja Barcelona (1706), però és rebutjat i ha de fugir a

França. Carles III avança a Madrid, però la propaganda francesa difon l’opinió que és
el monarca imposat per la perifèria oriental i que Catalunya vol esclavitzar Castella, i per
això Castella s’inclina a favor de Felip V, i amb l’ajuda dels francesos, aquest recupera
Madrid.
Les tropes francocastellanes derroten les de l’arxiduc a la batalla d’Almansa.
Les conseqüències polítiques d’aquesta derrota militar seran la caiguda dels regnes
d’Aragó i de València en poder de Felip V. Les conseqüències jurídiques es traduiran en
un decret pel qual s’abrogaven els ordenaments jurídics d’Aragó i de valència i es
substituïen per l’ordenament jurídic castellà.
Felip considerava rebels aquests territoris per haver trencat el jurament de fidelitat inicial,
i d’aquesta qualificació de rebels es considerava que havien perdut els seus drets propis.
A més, proclamava que li corresponia el domini absolut d’aquests regnes coma

successor legítim, però sobretot pel dret de conquesta que havia adquirit amb la victòria
militar. El dret de conquesta farà descansar el domini absolut i la sobirania en una pura
imposició militar.
Amb aquest plantejament, doncs, connectava amb la tradició castellana dirigida a la

unificació dels regnes hispànics per la força.
Per a Bodin, les característiques de la sobirania i del príncep sobirà eren:

1r Dret – UPF
2018 – 2019
- poder de donar la llei a tothom en general i a cadascú en particular, sense
necessitat del consentiment de ningú
- el poder de decidir la guerra o establir la pau
- el poder de nomenar i de constituir els oficis principals.
- el poder de jutjar en última instància
- el poder de concedir la gràcia als condemnats, per sobre de l’observança de
les lleis.
Amb aquest ús de la sobirania, Felip V va decidir abolir i derogar totalment els drets
aragonès i valencià i va decidir imposar “las leyes de Castilla tan loables y plausibles en
todo el universo”. Volia reduir tots els regnes d’ Espanya en unes mateixes lleis, usos,
costums i tribunals (= ordenament jurídic).
Es recupera Aragó i es restableix la seva constitució històrica.
Tanmateix, la contraofensiva francocastellana culmina amb les definitives victòries de

Brihuelga i Villaviciosa (1710). Aragó cau de nou, i Felip V dicta una providència interna
amb la qual estableix la nova estructura política i administrativa d’Aragó. És el que es
coneix com a Decret de Nova Planta d’Aragó (1711).
Així doncs, les noves normes i organitzacions institucionals que ara s’estableixen
depenen únicament de la voluntat del monarca (no són l’expressió d’una raó natural
que el rei ha de respectar). El rei sobirà només respon davant de Déu.
Organització dels nous organismes: estructura piramidal rígidament jerarquitzada en el

vèrtex de la qual se situa l’autoritat militar del comandant general (funcions superiors en
matèria militar, política, econòmica i governativa).
Per a l’Administració de Justícia es constitueix una Audiència amb dues sales (una per
els afers civils i l’altra pels criminals) on hi ha el regent i ministres nomenats pel monarca,
amb independència del regne del qual procedeixin, ja que la nova Audiència és del rei
i no del Regne d’Aragó, que queda reduït a província de la monarquia.
El governador militar presideix l’Audiència (està subordinat al comandant general).
A la base de la piràmide es troben els municipis de les ciutats, subordinats als

governadors dels districtes. Els justícies, jutges, corregidors o alcaldes seran nomenats pel
rei, i els correspon, en primera instància, el govern i l’administració de justícia de les
localitats.
El sistema de fonts del dret que s’aplicarà des d’aquest moment a Aragó. Deixarà
subsistir bona part del dret històric aragonès, precisament la part que no pot significar
1r Dret – UPF
2018 – 2019
cap perill per la sobirania entesa d’acord amb les doctrines de Bodin.
En definitiva, el rei decideix substituir el dret penal aragonès pel dret penal castellà i el
dret civil aragonès pel dret civil castellà en els casos en què una de les parts fos el mateix
rei. En totes les altres causes civils, doncs, es continuen aplicant els Fueros y Observancias
d’Aragó. Això tant en primera instància, com en la segona i en la tercera (Consell de
Castella).
La guerra continua amb l’ofensiva dels exèrcits borbons que ocupen Morella pel sud i
arriben a Girona pel nord i l’oest. Només queda Tarragona, Barcelona i Cardona.
En aquest moment, mor l’emperador Josep I i l’arxiduc Carles III esdevé emperador amb
el nom de Carles VI. Aquest fet altera la correlació de forces internacionals (massa poder
de Carles III) i els aliats ja NO envien més tropes i arriben a un acord am els Borbó perquè
resolguin la guerra per via diplomàtica...
Aquesta situació dóna lloc a la Pau D’Utrecht de 1713 on es reparteixen les possessions
hispàniques: Felip V rei legítim d’Espanya i les Índies, els territoris europeus de la
monarquia passen a Àustria i Sicília, als Savoia i Anglaterra obté Gibraltar i Menorca i el
monopoli de comerç d’esclaus amb les Índies espanyoles.
Només queda pendent el tema dels catalans, que encara resisteixen militarment en un
reduït territori.
Els anglesos introdueixen una clàusula al tractat en que palesen el seu interès en la
preservació dels privilegis catalans, però Felip V ni ho considera.
La resistència a ultrança dels catalans, abandonats ja per Carles III que ha firmat la pau
amb Lluís XIV, s’acabarà l’11 de setembre de 1714 amb l’assalt definitiu a la ciutat de
Barcelona de les tropes francocastellanes dirigides pel duc de Berwick.
Amb la capitulació, Catalunya va quedar a mans de Felip V. Aquest, va voler decidir

amb més calma que en el cas d’Aragó el que havia de fer amb Catalunya, i el decret
de Nova Planta va ser tramitat a través d’una consulta al Consell de Castella.
El Consell de Castella va tenir en compte els informes del català Francesc Ametller, el
gallec José Patiño i el fiscal del Consell, Macanaz. La decisió final, però, sembla que la
va prendre el rei amb el seu privat del moment, el cardenal Alberoni.
1r Dret – UPF
2018 – 2019
El 9 d’octubre de 1715 es dicta el Decret de Nova Planta al Consell de Castella i es
comunica a la Reial Audiència de Catalunya el 16 de gener de 1716, després d’haver
pogut nomenar nous ministres i corregidors.
L’estructura del poder polític que es dóna per a Catalunya és semblant a la d’Aragó. Es
tracta d’una piràmide de poders jerarquitzats que parteix de l’axioma de la sobirania
del monarca adquirida pel dret de conquesta i basada en la doctrina política de Bodin.
Per tant, Felip V decideix:
- Suprimir les institucions polítiques i administratives catalanes de dret públic que

garantien un sistema normatiu basat en el iuscentrisme polític limitador de la
monarquia (corts, Generalitat, virrei, veguers...)
- Conservar algunes institucions que no eren incompatibles amb la monarquia
absoluta que eren beneficioses per la societat (col·legiats de notaris, Consolat
de Mar, oficis subalterns)
- Constituir nous organismes que executin el poder sobirà i indivisible del monarca
a Catalunya
Al vèrtex piràmide: el capità general (presideix l’audiència i dirigeix l’exèrcit).
L’Audiència té les potestats governatives i d’administració de justícia (capità general té

dret de vot només en les matèries governatives). A l’Audiència les causes es faran en
llengua castellana.
Nivell mitjà de la piràmide: els corregidors que regeixen els corregiments, les noves
circumscripcions en què ha dividit el territori català.
Base de la piràmide: els regidors de les ciutats i viles catalanes, que ajuntant-se amb el
batlle o corregidor formen l’ajuntament del municipi.
En general es respectaran les hisendes i el patrimoni dels municipis, excepte en el cas de

Barcelona, castigada per la seva resistència. Les normes relatives al nou sistema de fonts
del dret català signifiquen la seva mutilació i la impossibilitat de renovar-se per mitjà de
fonts de creació pròpies.
Es manté la vigència del dret penal, processat, mercantil i civil català anterior, cosa que
significa la vigència de la constitució de la cort de Barcelona del 1599, per la qual
s’establia l’ordre de prelació de fonts del dret català i la sibsidiarietat del dret comú, la
doctrina dels doctors i l’equitat reglada. De totes maneres, quedava clar que aquest
dret podia ser alterat pel sobirà quan volgués.
1r Dret – UPF
2018 – 2019
En definitiva, el Consell d’Aragó havia estat suprimit i els regnes de la Corona d’Aragó
havien quedat reduïts a la condició de províncies de la monarquia, que es declarava
absoluta i sobirana. El dret, ara, era considerat com l’expressió de la voluntat del
monarca i no com l’expressió de la raó o el seny natural (monarca legitimat per la gràcia
de Déu, cosa que feia que l’Església i la seva doctrina moral continuessin limitant la seva
política legislativa).
Al s. XVIII, les reformes que els monarques il·lustrats realitzen són gràcies a juristes i polítics
com el comte de Floridablanca i P.R. Campomanes.
Aquesta legislació, en què intervenia el Consell de Castella, s’expressava en autos

acordados, que després de ser col·leccionats en llibres complementaris de la Nueva
Recopilación del dret castellà, van ser refosos amb tot el dret castellà dins la Novíssima
Recopilación de las leyes de España (1805). Així, la monarquia absoluta va introduir la

idea que el dret espanyol i Espanya eren la continuació de Castella i del dret castellà
malgrat que la unitat jurídica no s’havia produït totalment (Navarra, comunitats basques
i drets històrics subsistents a la Corona d’Aragó).
Hem de recordar que l’ordenament jurídic castellà es basava en l’ordre de prelació de

la Llei pimera de Toro (reproduida en la Novísisa Recopilación).
Això significa la vigència subsidiària de les Partidas i amb elles la vigència indirecta del
ius commune, que les interpretava.
LA CORONA DE CASTELLA I LA RECEPCIÓ DEL DRET COMÚ
L’ordenament jurídic de Castella
A continuació estudiarem la història del dret dels pobles hispànics que s’integraran en
un moment donat a la Corona de Castella des del segle VII fins al segle XIX.
El fundador de la dinastia, el rei Pelai, fou un hàbil propagandista de la seva victòria a

Covadonga (718) contra un escamot de musulmans. Això li permeté augmentar el seu
prestigi entre les tribus indígenes dels asturs.
La cristianització dels asturs i la dominació del territori per Alfons I va comportar el trasllat
de la població cristiana cap al nord i la desertització de la vall del Duero per tal de crear
1r Dret – UPF
2018 – 2019
una zona desèrtica defensiva. Mentrestant es transformarà l’esquema social indígena
igualitari per fer-lo semblant al sistema senyorial visigot.
El rei, en aquest clima, és un primer inter pares, ja que la institució monàrquica ha de

coexistir en un clima social d’organització poliàrquica, tot i que Alfons II (791) restaurarà
l’ofici palatí i l’organització eclesiàstica visigòtica per tal de reivindicar l’herència i la
potestat dels monarques visigots.
De totes maneres, durant l’alta edat mitjana l’ordenament jurídic del regne d’Astúries,
de Lleó i de Castella es basarà en els drets senyorials i municipals, i no pas en el dret regi.
Una fita important en l’evolució de la monarquia castellana serà la recepció del ius
commune, que comportarà l’enfortiment de la institució monàrquica dins del
plantejament del iuscentrisme polític.
En conseqüència, la política legislativa d’Alfons X (1252-1284) pretendrà reivindicar el

monopoli legislatiu per al monarca i la subordinació a la seva potestat de totes les formes
anteriors de creació lliure o autònoma del dret (dret senyorial i municipal).
Una altra conseqüència no menys important de la recepció del ius commune i del
iuscentrisme polític serà el caràcter confessional de la monarquia en què es basa. La
creença oficial de la monarquia en la religió catòlica comportarà l’obediència deguda
pels reis a l’Església en totes aquelles matèries que afecten la salut de l’ànima. La llei del
rei ha de ser justa i subordinada al dret natural cristià.
Malgrat que els monarques castellans aconsegueixen encarnar la unitat política, els seus
poders no són constituents ni poden prescindir del dret tradicional basat en la recepció
del dret comú.
Estudiarem els ordenaments jurídics de la Corona de Castella dedicant especial atenció

a les qüestions següents:
- Els drets municipal i senyorial castellà
El règim senyorial que s'imposa en l'alta edat mitjana a Castella permet el triomf de la
concepció subjectiva del dret i l'establiment de vincles entre una minoria de senyors
(laics i eclesiàstics) i una majoria de rústics. No existeix pròpiament un règim feudal, atès
que la monarquia buscarà aviat la seva legitimació en la tradició visigòtica i no pas en
la fidelitat dels magnats.
1r Dret – UPF
2018 – 2019
Davant el règim senyorial apareixeran terres privilegiades on aniran a viure col·lectius de
rústics esperonats per la possibilitat d'organitzar-se com a comunitats autònomes i lliures
de les exaccions senyorials.
El reflex jurídic d’aquesta situació a Castella estarà representat pel terme fur. Aquest
terme jurídic s’utilitzarà tant per a designar els drets senyorials com els municipis i fins i tot
els drets regis.
El fur es converteix en la norma jurídica (consuetudinària) aprovada pel tribunal. En

aquest moment els juristes es preocupen per fixar per escrit el fur.
Aquests textos pretenen contenir l’ordenament jurídic complet d’un municipi, compost
pel nucli urbà i un extens terme rural depenent, de manera que no faci falta la utilització
d’un altre dret subsidiari. Amb això es tracta d’obligar el jutge a aplicar el costum escrit
de la localitat i a prescindir del seu criteri personal.
Per omplir les llacunes, molts furs extensos preveien mecanismes autònoms de producció
del dret municipal. Aquesta jurisprudència pròpia s’afegirà al Fuero com a norma
general d’aplicació en casos semblants del futur.
El fur extens és l’exponent jurídic del municipi considerat com a comunitat política
autònoma. Aquests es redacten en una època en que la monarquia amenaça el dret
municipal i com a defensa escrita del seu estatut jurídic autònom, ja que als municipis
els interessava disposar d'un text escrit complert i eficaç per fer front al dret regi.
Els furs extens es redacten en una època en què la monarquia amenaça el dret
municipal i com a defensa escrita del seu estatut jurídic autònom. Als municipis els
interessava disposar d’un text escrit prou complet i eficaç per a fer front al nou dret regi.
Per això ens trobem que els furs extensos castellans estan emparentats entre ells, de
manera que s’han pogut agrupar en famílies o llinatges i es parla d’àrea de furs de
l’Extremadura lleonesa i àrea de furs de l’Extremadura castellana.
A l’Extremadura lleonesa trobem la família del Fuero de Salamanca i la del Fuero de

Ávila. A l’Extremadura castellana destaca el Fuero de Sepúlveda. També cal esmentar
el Fuero de Soria, conegut gràcies a un text extens del segle XIII que recull la influència
del Liber iudiciorum.
El fur extens més conegut és el Fuero de Cuenca, en ell podem veure la influència del
ius commune en el tractament d’algunes institucions i en la qualificació que es fa de
l’obra en declarar que es tracta d’una summa d’institucions forals. S'ha parlat de
l'existència d'una font comuna consistent en un formulari o model de fur municipal
elaborat amb materials de diversos furs de l'Extremadura castellana.
1r Dret – UPF
2018 – 2019
Pel que fa al dret senyorial, hem de tenir en compte que la seva reducció a fur serà
problemàtica i escadussera, a causa de la mateixa naturalesa d’aquest dret basat en
la imposició coactiva o violenta de comportaments obligatoris als rústics per part dels
enyors, que permeten mantenir la subjecció política i el règim senyorial.
Castella va ser repoblada per bascos i càntabres, això va donar lloc a la formació de
comunitats de petits propietaris que anaven acceptant la tradició jurídica del Liber
iudiciorum. A Castella, el dret era consuetudinari i l'anaven fixant els jutges populars
mitjançant decisions o fazañas que servien de precedents obligatoris per a casos del
futur.
Aquesta important presència del règim senyorial a Castella des del s. XII es posa de
manifest en una sèrie de textos jurídics:
- Las Devysas: és una petita col·lecció de preceptes del s. XIII que recullen els drets
i les prestacions dels senyors de behetería (diviseros) sobre els rústics encomanats.
- El Libro de los Fueros: recull textos de drets derivats d'algunes localitats, costums
locals i drets generals de Castella de tònica senyorial.
- El Fuero Viejo: el pròleg dóna una explicació històrica de la política
consuetudinària del rei Alfons VIII de Castella un cop va haver vençut els
musulmans en la famosa batalla de les Navas de Tolosa (1212).
El rei demana als senyors castellans que formulin el seu dret consuetudinari en un text
escrit, però els senyors no ho van fer perquè la petrificació del seu dret comportava una
pèrdua del seu poder de crear-lo lliurement.
- Els drets regi i la política legislativa d’Alfons X (1252-1284)
D'una banda, a l'alta edat mitjana no es concebia que l'home pogués crear el dret ja
que la concepció teocèntrica atribuïa aquesta potestat a Déu.
D'altra banda, la monarquia asturlleonesa s'inicià ja en el mateix s. VIII i que, malgrat

l'ambient favorable de la poliarquia, no deixaria de perseguir la seva consolidació i
enfortiment emparant-se en la tradició jurídica visigoda del Liber iudiciorum.
El 1055 es reuneix a Coyanza un concili del rei Ferran I amb l'assistència de prelats i nobles
(maiores i meliores). En aquest concili s'estableixen una sèrie de preceptes de vigència
general per a tot el regne (el deure general d'obediència al dret descobert en la cúria.
Assemblea o concili que és ordenat pel rei).
El 1188 Alfons IX convoca per primer cop la Cúria règia plena. En aquesta Cúria es
promulguen normes de vigència general i es detecta u canvi qualitatiu en el pensament
1r Dret – UPF
2018 – 2019
jurídic. La tasca de descobrir el dret se la reserva el monarca amb el consell dels maiores
i meliores.
Aquesta legislació lleonesa es projecta sobre un progressiu arrelament del Liber

iudiciorum.
Ferran III, generalitzarà la política de reconduir el descobriment del dret a la Cúria règia
afirmada pel seu pare Alfons IX de Lleó i continuarà amb la política consuetudinària
d'unificació de furs senyorials i municipals iniciada pel seu avi Alfons VIII de Castella
mitjançant un text fonamental: el Fuero Juzgo, que és una versió castellana del Liber
iudiciorum.
En tot cas, el Liber iudiciorum com a ordenament jurídic municipal s'ha de relacionar
amb el Fuero de Toledo.
El Fuero de Toledo, que reconeixia la vigència del Liber iudiciorum, va tenir un gran èxit
com a dret municipal complet que permetia alhora la supremacia del monarca, en
aplicar-se el principi monàrquic del Liber que atorgava la creació de la llei al rei.
Ferran III va confirmar a Toledo el seu dret municipal (1222). Ell i el seu successor Alfons X
van atorgar el Fuero Juzgo com a fur municipal a Córdova, Cartagena, Sevilla,
Carmona, Múrcia, etc. Tots aquests textos es coneixen amb la denominació de la ciutat
a la qual s'havien d'aplicar, però tots es basaven en el Fuero Juzgo.
Alfons X durà a terme una política legislativa basada en els punts següents:
- Unificació jurídica, és a dir, subordinació dels drets municipals i senyorials al dret

regi per a formar en conjunt un ordenament jurídic unitari i regi.
- Innovació o modernització del contingut del dret castellà, introduint per
aconseguir-ho els conceptes i les categories del ius commune.
- Modernització o renovació adequada de les fonts normatives de manera que es
presentin en llibres de lleis dotats d'un ordre dispositiu més sistemàtic i
tècnicament més perfecte.
- Reivindicació del monopoli legislatiu per al monarca.
L’any que Alfons X puja al tron, podem dividir la corona castellana en tres zones:
1. Nucli originari del regne (Astúries-Lleó i Galícia). En aquesta zona hi ha un dret

general basat en el Liber iudiciorum i en unes poques lleis règies, i uns drets
especials representats pels drets municipals i senyorials sotmesos al dret general.
En aquest sentit, el dret en aquesta zona ja és regi.
2. Nucli dels territoris reconquerits en el s. XIII (Andalusia i Múrcia), on continua vigent
majoritàriament el Fuero Juzgo.
3. El centre (Castella la Vella i les Extremadures castellana i lleonesa), en aquesta
zona és on ha triomfat la lliure creació del dret per part dels municipis i dels
hidalgos castellans, que s'expressa mitjançant els furs i les fazañas.
1r Dret – UPF
2018 – 2019
Alfons X es proposarà executar la seva pròpia política legislativa utilitzant una doble
estratègia:
1. Continuar la política consuetudinària d'unificació dels furs, això es farà concedint

un fur reial a les ciutats. Segons el Fuero Real el rei es reserva la jurisdicció general
sobre totes les persones i coses. Amb això es crea un vincle polític directe entre
el rei i els naturals que trenca la cadena senyorial.
Per raó de matèria, el rei i la seva cort només coneixeran de les causes que
afectin les condicions mínimes de seguretat pública. Per raó de la persona, el rei
serà competent per a conèixer de les reclamacions de les persones internes i que
no es poden valer per elles mateixes. Pel que fa la resta de matèries i de persones
es tornaran a aplicar els antics drets senyorials i municipals que ara ja consten
per escrit en moltes redaccions de furs.
2. Atorgar un dret general per a tot Castella que reculli el pla renovador, aquesta
estratègia de la política legislativa d’Alfons X es concretarà en dos textos:
 L'Especulo: és un llibre que reflecteix el dret objectiu. Aquesta obra es
basarà en laciència jurídica del ius commune i en una selecció del dret
tradicional castellà aprovat pel monarca.
 Las Partidas: aquest llibre vol reflectir el dret objectiu que el monarca
castellà ha positivitzat per al seu regne en exercici de les funcions que
li corresponen com a príncep que viu en una cultura jurídica del ius
commune. El seu contingut es projecta sobre totes les branques de
l'ordenament jurídic (dret canònic, organització política, dret processal,
dret matrimonial, contractes, dret successori i dret penal). A diferència
de l’Especulo, aquesta obra no portarà sanció ni promulgació oficial,
la qual cosa explica que es pugui redactar prescindint de compromisos
amb la tradició i d’una forma molt més ajustada als plans renovadors
que Alfons havia dissenyat en matèria jurídica.
- El sistema de fonts del dret castellà i les recopilacions
La qüestió del sistema de fonts del dret castellà i la problemàtica del moviment
recopilador del seu dret general.
El problema es planteja amb posterioritat a les corts de Zamora de 1274, que va significar
una regressió pel que fa a la modernització i a la unificació i al monopoli legislatiu del
monarca.
Les tensions entre la comunitat general i les comunitats particulars es van resoldre
jurídicament mitjançant la llei primera del títol 28 de l'ordenament de les corts d'Alcalà
del 1348.
El rei, en aquesta llei, ja es dirigeix als seus naturals com a titular de la jurisdicció general
i com a encarregat de la missió d'establir la justícia amb la llei.
En definitiva, els furs i costums municipals no tenen valor legal i qui els invoqui queda
sotmès a la càrrega de provar-ne l'ús, la qual cosa vol dir que es deroguen pel simple
1r Dret – UPF
2018 – 2019
desús. A més a més, aquests drets tradicionals no poden contravenir ni la justícia divina,
ni la ciència jurídica, ni la llei positiva del monarca.
Com a dret subsidiari de segon grau, la Llei primera de l’Ordenament d’Alcalá estableix
que s’apliquin, amb caràcter oficial, les lleis de les Partidas.
Mentre que el municipi, que posseeix furs extensos (ordenaments jurídics complerts)
queda subordinat al rei i a la llei, la vigència dels furs privilegiats queda preservada per
la via de l'excepció o de l'elevació dels costums senyorials a la categoria de llei.
Finalment, en l'ordre de prelació de fonts del dret castellà establert a Alcalá s'estableix
el mecanisme rescriptal per a omplir les llacunes o per a interpretar els dubtes que
plantegi la seva aplicació.
Aquest mecanisme afavoreix el decisionisme regi i la primacia de la llei sobre les altres
fonts del dret. El jutge no podrà, en cas de dubte o d'insuficiència de la norma aplicable,
convertir l'equitat rude en precepte concret però obligatori per a les parts del procés
que enjudicia.
La contradicció en què entra aquest sistema de fonts: per una banda, en oficialitzar las
Partidas s'oficialitza el ius commune, però, per altra banda, amb el sistema rescriptal es
prohibeix la utilització d'aquest mateix ius coommune en les seves fons originàries
(Corpus Iuris, literatura jurídica de glossadors i de comentaristes).
La politica legislativa dels monarques castellans posteriors a l'ordenament d'Alcalá del

1348 es caracteritza pel fer de voler aprofundir en la tendència que configurava com a
absoluta la monarquia i de fer operativa la facultat d'interpretar i de trencar tot els
sistema de fonts que s'havien reservat, mitjançant la delegació d'aquesta potestat, en
una part de la ciència jurídica del ius commune que el monarca seleccionava lliurement
i arbitràriament per mitjà d'unes lleis que bé podem denominar de citacions.
A continuació, examinarem aquesta política per mitjà de les seves fites fonamentals:
1) La Disposició de Joan I de 1387 sobre abreujament dels tràmits processals
L’any 1387 Joan I ratifica l’Ordenament d’Alcalá de 1348 i vol abreujar els plets reduint
els escrits d’al·legacions dels advocats, amb la finalitat d’evitar la motivació d’ambdues
parts en la doctrina del ius commune– a partir d’ara només han d’exposar els fets que
donen dret a una sentència favorable.
1r Dret – UPF
2018 – 2019
Un cop el plet s’ha conclòs i abans de que es dicti sentència, els advocats
podran realitzar al·legacions de llei, decrets, partides o furs, de forma oral o per
escrit dirigides al jutge.
Amb aquesta mesura es vol afavorir la discrecionalitat del jutge reial, s’afebleixen els
mecanismes racionals d’aplicació del sistema vigent. Com a conseqüència el rei
comença a situar-se per sobre del dret en la seva aplicació.
Cal destacar que en el moment de creació el monarca es sotmet al iuscentrisme polític,

ja que reconeix que les cartes de privilegis contra el dret que donarà seran obeïdes però
no complertes.
2) Llei de citacions de Joan II de 1427
Joan II declara que la seva pragmàtica és una decisió unilateral del monarca, és a dir,
que tindrà el mateix valor de llei com si hagués estat donada en corts. El monarca invoca
el seu poder absolut i comença una superació de la visió de la monarquia corporativa
de base territorial.
L’ordenament jurídic medieval parteix del principi de la desigualtat natural dels individus
davant el dret. L’individu només compta per al món polític i jurídic en la mesura que
forma part d’un estament social. La monarquia corporativa és aquella que dóna
importància als estaments socials i a més el rei no és absolut, sinó que també està
subjecte a la llei.
La llei de citacions estableix que només serà vàlid com a jurisprudència doctrinal
canònica la dels canonistes anteriors a Joan Andreu i com a civil la dels civilistes anteriors
a Bartolo. Aquesta llei representa la voluntat del monarca per afirmar la primacia de la
llei règia, però també la incapacitat de construir un ordenament jurídic a Castella, com
a comunitat política cristiana i prescindint del ius commune.
La contradicció la trobem en el fet d’acceptar les Partidas i algunes fonts directes del
ius
commune significa acceptar la visió corporativa de la monarquia sotmesa al dret, tot el

contrari del que vol aconseguir el monarca que deixar de banda aquesta idea de
monarquia corporativa.
3) L’ordenament sobre la interpretació d’algunes lleis de les Partidas de les corts del
reial sobre Olmedo de 1445 presidides per Joan II
Els nobles s’aixequen en armes perquè consideren que la monarquia aristocràtica

dissenyada el 1348 no és suficient, i ho fan recorrent a un text de les Partidas (obligació
1r Dret – UPF
2018 – 2019
del poble de protegir el rei, contra el seu mateix comportament contrari al bé de la seva
ànima o cos i que fos perjudicial pel regne).
El monarca va fer una interpretació autèntica d’aquesta llei de les Partidas en la qual
afirmà la seva independència del cos social i dels estaments aristocràtics. Els seus
sotmesos ho són per vincles privats de fidelitat (vassalls) o per vincles públics de subjecció
(súbdits i naturals). Aquests deuen lleialtat, fidelitat, subjecció, obediència, reverència i
servei al rei.
El rei no està subjecte als seus vassalls per tres raons:
- Les lleis i els drets estan per sota de la seva persona

- Es representant temporal de Déu
- Té el poder de Déu i no dels homes
Aquesta interpretació significà la transformació de la monarquia castellana en absoluta

i els estaments aniran perdent la participació en la representació institucional.
Encara i així, el rei no pot prescindir del ius commune ni del iuscentrisme polític, ja que
aquests són els fonaments de la seva legitimitat – la qual deriva del Déu cristià.
4) La llei de citacions dels Reis Catòlics de 1499
Els Reis Catòlics van proclamar una nova llei de citacions, en la que reafirmen el seu
monopoli legislatiu, que restringeix la jurisprudència doctrinal aplicable als tribunals
castellans:
- En matèria canònica prevaldran les opinions de Joan Andreu / en cas de manca

= abat de Sicília
- En matèria civil prevaldrà l’opinió de Bartolo / en cas de manca = Baldo.
5) La llei de Toro sobre l’ordre de prelació de fonts del dret castellà (1505)
La llei primera de Toro de 1505 restableix la vigència de l’ordre de preferència de fonts

establert a Alcalá de Henares el 1348, però amb alguns matisos ja que equipara les
pragmàtiques a les lleis de les corts.
- Furs municipals són els drets subsidiaris de primer grau (en cas de mancança de
lleis règies/corts, han d’estar en ús i no contradir les lleis règies).
- Partidas són els drets subsidiaris de segon grau (tenen valor de llei)
La lleis de citacions de 1499 es deroga (inclosa la modificació dels Reis Catòlics).
La jurisprudència del ius commune segueix tenint una funció interpretadora i integradora
de l’ordenament jurídic castellà.
1r Dret – UPF
2018 – 2019
Aquesta llei va permetre l’expansió i actuació de la monarquia dintre de la legalitat. El
predomini de la llei va tenir com a resultat una àmplia producció legislativa (tant per les
corts, com pels reis).
Aquestes noves lleis que van anar sorgint, es van haver de recopilar en diversos textos
(1484, 1567 i 1805). A grans trets, les característiques comunes són: recollien lleis diverses,
conserven el dret antic encara que afegeixen modificacions, organització material i
cronològica, donava més seguretat i certesa sobre el dret vigent.
- L’imperi universal
La monarquia dels Àustria va regnar des de la mort de Ferran el Catòlic (1519) fins la mort
de Carles II (1700) qui va morir sense successió masculina directa. En aquest període es
produí la unió definitiva de les corones d’Aragó i de Castella i la unió transitòria de la
Corona de Portugal.
Es parla d’una monarquia universal ja que el regne de Castella incorporava el de

Navarra, els territoris de Granada, de les Canàries i de les Índies. Totes aquestes
incorporacions i unions es van dur a terme amb respecte cap a l’organització política i
jurídica de les comunitats cristianes agregades.
L’objectiu d’aquesta monarquia universal era la construcció d’un imperi civil basat en la
racionalització de les estructures polítiques, administratives i econòmiques, i l’adequació
de la cultura als nous corrents reformistes. Però va fracassar, i al segle XVII amb la
disminució de l’arribada d’or d’Amèrica les dificultats (polítiques, militars i religioses) es
van agreujar.
Per aquest motiu sorgeix un nou pensament polític que busca suprimir la unitat política
de les comunitats agregades i formar-ne una de sola. Aquest projecte implicava la
derogació de tots els ordenaments jurídics dels territoris no castellans.
Després de la guerra de Successió, la nova dinastia borbònica va dur a terme aquest

projecte, el qual va tenir uns resultats completament contraris als esperats. Així doncs, la
decadència de l’imperi es va accelerar de manera sorprenent.
1r Dret – UPF
2018 – 2019
INSTITUCIONS DE DRET PÚBLIC CATALÀ
Naturalesa de la Corona d’Aragó
No es pot dir que l’entitat política resultant dels vincles entre Aragó, Catalunya, València,
les illes i els dominis italians sigui una confederació o una unió d’estats, perquè estaríem
davant d’un anacronisme.
Per descriure la naturalesa de la Corona d’Aragó ens cal comprendre dues nocions:
unió
real i unió personal. Tradicionalment s’ha sostingut que la Corona d’Aragó fou una unió
merament personal, com la que existí a partir dels Reis Catòlics entre Castella i Aragó.
La limitació del monarca a la Corona d’Aragó
En la Corona catalano-aragonesa, la “transferència” de potestats al monarca tingué un

caràcter limitat (la comunitat hi imposà restriccions). Les raons d’aquesta limitació son
les concessions fetes al llarg del procés de Reconquesta, condicionaments religiosos i
morals, circumstàncies polítiques i socials...
No tenim prou dades per saber si la limitació dels nostres antics comtes-reis era originària
o venia determinada per costum o per textos legals.
La constitució política de la Corona es fundà en aquesta idea de la transferència

limitada de potestats, que implicava un recurs constant al pacte entre el monarca i la
comunitat política. El pactisme polític de la Corona catalano-aragonesa és un tret
essencial de la nostra tradició.
La constitució catalana “Volem, statuïm i ordenam” i el “Privilegio General” del 1283

constituïren una seguretat escrita d’aquesta cultura política, i una garantia de què seria
preservada en l’àmbit legislatiu.
Ens trobem davant d’un sistema juridicopolític on el poder reial estarà limitat pels pactes
subscrits amb les comunitats de la terra, el rei no podrà exercir la seva potestat com li
plagui, sinó que l’haurà de conduir a traves de canals jurídics preestablerts.
Per garantir que el monarca respectés els pactes, havia de fer un jurament que el situava
dins i no per sobre de la comunitat política del país.
El caràcter contractual de la relació entre el sobirà i els súbdits, heretat del règim feudal,
obligava els representants de la comunitat a respondre el jurament reial amb un
compromís recíproc de fidelitat.
Aquest pacte no incidia sobre la condició o qualitat del nou monarca, aquest tenia la
consideració de rei des del moment d’adir la successió. El jurament li afectava a la
facultat d’exercir les potestat de la seva flamant dignitat.
1r Dret – UPF
2018 – 2019
Si encara no havia jurat, tampoc podia administrar justícia, en aquests “interregnes
parcials” es recorreria als oficials ordinaris, és a dir, aquells amb una autoritat
directament derivada de les lleis i no pas de la mera voluntat del monarca.
La Cort General (s. XIII-1715/16; forma consolidada – promulgació i publicació

dels Decrets de Nova Planta)
Anomenem així la reunió o assemblea que, de forma extraordinària, el rei celebrava

amb els tres estaments o braços (eclesiàstic, militar i reial) de Catalunya. Es considerava
que s’hi representava el “General” (la comunitat sencera) del Principat i dels comtats
de Rosselló i Cerdanya.
Era un consell o assemblea de caràcter extraordinari; cal diferenciar-la, en aquest

aspecte, del Consell Reial ordinari, que es reunia de forma permanent per assessorar el
rei en temes de govern, per gestionar-li la burocràcia i per assistir-lo en l’administració de
la justícia al més alt nivell.
A Catalunya, a Aragó i a València les Corts desenvoluparen funcions molt més àmplies
que les merament consultives. Intervingueren decisivament en l’elaboració de la
legislació general del país. A Catalunya aquesta intervenció es consagrà l’any 1283 amb
l’aprovació de la constitució “Volem, statuïm i ordenam”, per la qual el monarca
renuncià a exercir sol la potestat legisladora general a Catalunya.
Trobem un antecedent de la Cort General, convocada i presidida pel comte de

Barcelona, en les assemblees de Pau i Treva.
La presència del rei es considerava essencial per a la celebració de la Cort General. Tot
i que teòricament l’assemblea s’hauria d’haver reunit anualment o cada tres anys, la
pràctica fou que aquesta es va anar espaiant cada vegada més en el temps.
La finalitat o objecte de la Cort General era molt ampli: “tractar del bon estament i
reformació de la terra” (bon estat de la província i reforma de tot el que calgués
millorar). Es pretenia que el rei no pogués utilitzar les reunions per tractar només alguns
ounts específics que poguessin resultar del seu interès.
Els tres estaments o braços
Els integrants d’aquests braços es determinaven per la convocatòria del rei i per costum.
Esmentem alguns dels integrants dels tres braços:
- Braç eclesiàstic: el formaven les principals dignitats eclesiàstiques de Catalunya.

Estava presidit per l’arquebisbe de Tarragona i integrat per tots els bisbes de
1r Dret – UPF
2018 – 2019
Catalunya, pels síndics o representants dels col·legis de canonges i pels abats i
priors dels principals monestirs. N’eren exclosos el baix clergat i els ordres
mendicants (franciscans, dominics, carmelites...)
- Braç militar: presidit pel duc de Cardona. El formaven marquesos, comtes,
vescomtes, nobles titulats, cavallers i donzells. No hi assitien alguns nobles que en
el seu privilegi de noblesa tenien explícitament exclosa la participació a la Cort
General.
- Braç reial: síndics o representants de diverses ciutats, viles i llocs reials de
Catalunya (no hi assistien representants de les localitats sota jurisdicció d’un
senyor o baró).
El General de Catalunya (la comunitat) hi era representat seguint esquemes d’origen

medieval (influïts pel costum) i més a nivell jurisdiccional que no pas personal o territorial.
Aquelles persones jurídiques que estaven convidades a Corts conduïen la seva

assistència a través de síndics (representants o procuradors). Els síndics estaven vinculats
als seus mandats per un document o mandat de caràcter imperatiu. No tenien cap
marge de llibertat, havien d’obeir sempre les consignes rebudes.
Convocació i presidència de la Cort
El rei havia de decidir la convocació i la presidència de la Cort. Només podia delegar a

la reina, al fill primogènit o al germà i successor del rei, que havien d’ésser investits i
habilitats per la Corts només quan el monarca es trobés impedit per ocupacions
importants.
El rei convocava personalment cadascun dels assistents amb una carta, i els que la
rebien estaven obligats, en virtut del deure de consell feudal, a respondre a la invitació
desplaçant-se al lloc convingut.
Celebració de la Cort general
Cal entendre la Cort General com un gran procés ‘judicial’.
- El costum i els precedents regulaven la celebració d’aquesta

- Existia la possibilitat de prorrogar i de traslladar geogràficament la Cort General
de forma unilateral per part del monarca sempre que aquesta no s’hagués
iniciat
- El lloc de celebració havia de ser neutral, no podia ser un palau del rei.
Generalment s’optà per esglésies o monestirs.
- S’inaugurava pròpiament en la cerimònia del soli d’obertura: es llegia la
proposició règia, en què el monarca exposava l’estat de la seva corona i
donava a entendre que li faltaven recursos econòmics. Es nomenaven els oficials
i els membres de diferents comissions especialitzades. Un cop aquestes
comissions havien treballat i redactat documents, aquests es proposaven al ple
de cadascun dels braços. Cada braç hi podia introduir modificacions i sotmetre-
les als demés estaments. Quan finalment tots estaven d’acord, el material es
1r Dret – UPF
2018 – 2019
passava al rei perquè els seus ministres i oficials l’analitzessin i, eventualment, hi
donessin llum verda i el decretessin.
Els treballs de les Corts acabaven amb la cerimònia del soli de clausura. Era una nova
sessió conjunta del rei, els seus ministres o oficials més importants i tots els membres dels
tres braços. Suposava la conclusió formal del procés de la Cort General i s’hi
materialitzava bona part dels resultats aconseguits al llarg del procés.
Els fruits i la utilitat de les Corts:
- Aprovació de legislació paccionada, aquesta podia ser en forma de

constitucions, capítols o actes de cort.
- Reglamentació de la Diputació del General (capítols del General), cal tenir en
compte la condició de la Diputació d’organisme delegat de la Cort General.
Això explica que mentre la Cort estava reunida, la Diputació veiés suspesa la
seva jurisdicció.
- Concessió del donatiu dels tres estaments al rei.
- Provisió dels greuges, a partir d’una llista de queixes que els catalans tenien
contra el rei per situacions en què ell o els seus oficials no haguessin respectat el
dret del Principat, s’estudiava cadascun dels casis i, en cas que s’evidenciés que
hi havia hagut contrafacció, calia reparar el dany causat.
- Concessió per part del rei de privilegis reials a ciutats, viles i llocs i a d’altres
persones jurídiques.
- Concessió de gràcies i mercès a particulars i comunitats.
Les Corts Generals de la Corona d’Aragó
No s’ha de confondre aquestes Corts Generals de la Corona d’Aragó amb les Corts
Generals de cadascun dels regnes o principats (com les de Catalunya, o les d'Aragó i
de València).
A les Corts Generals de la Corona d'Aragó el rei hi convocava tots els membres dels
diferents braços de cada regne. El lloc de celebració solia ésser una localitat entre el
Cinca i el Segre, que catalans i aragonesos consideressin comuna. El rei formulava la
proposició inaugural en català i era respost en castellà per l’arquebisbe de Saragossa.
Després els estaments de cada territori es reunien pel seu compte, sol·licitaven
l’aprovació de normatives particulars (constitucions i capítols a Catalunya i furs a Aragó
i València).
1r Dret – UPF
2018 – 2019
LA DIPUTACIÓ DEL GENERAL (mitjans s. XIV – Decrets de Nova Planta 1715/16)
Els diputats i oïdors de comptes del General
Els catalans oferien al rei a la Cort General un donatiu de caràcter totalment voluntari i
extraordinari. La necessitat de recaptar diners entre assemblea i assemblea va fer néixer
la Diputació del General: un òrgan delegat dels tres estaments o braços.
També fou coneguda durant l’edat moderna amb el nom de “Generalitat”, volia dir
‘delegació de tot el territori i persones de Catalunya’.
Aquesta comissió recaptadora inicialment es constituïa de forma puntual després de

cada Cort General i es dissolia una vegada complertes les seves funcions. El 1359, però,
els braços obtingueren la consolidació de la institució en una forma permanent.
Al capdavant de la institució s’hi situaren tres diputats i tres oïdors de comptes, un per
cadascun dels braços o estaments. Aquests integraven “el consistori” i les seves funcions
duraven tres anys. Els diputats tenien per missió la d’executar la política fiscal de la
institució, mentre que els oïdors de comptes estaven destinats a fiscalitzar l’activitat dels
diputats del trienni precedent. Al final les funcions d’uns i altres s’anaren equiparant.
Diputats i oïdors de comptes no estaven sols en l’exercici de les seves tasques, sinó que
comptaven amb dues estructures de suport:
1. Una a nivell central a la ciutat de Barcelona, de la qual formaven part els

assessors ordinaris (advocats), l’advocat fiscal, l’escrivà major...
2. Una xarxa a nivell territorial, formada per diputats locals, taulers, col·lectors...
Aquesta administració territorial de la Diputació s’estructurava en unes 15/20
diputacions locals (variables)
Les competències de la Diputació del General
- Fiscalitat: recaptar tributs. Els percebuts per la Diputació eren drets de naturalesa
indirecta, que gravaven la circulació de mercaderies, el comerç, el consum... En
circumstàncies puntuals, la Diputació també exigí als contribuents drets o tributs
de caràcter directe, que gravaven els béns de les persones. Ningú podia eximir-
se del pagament dels drets del General a Catalunya, ni tan sols el propi rei i els
seus oficials.
- Gestió del deute públic del General, posar censals o violaris (títols de deute
públic) al mercat, amb el compromís d’anar pagant als compradors dels títols
una renda periòdica i amb la idea de poder acabar amortitzant el deute i
retornant el capital rebut.
1r Dret – UPF
2018 – 2019
- Defensa de l’ordenament jurídic català. Tant el rei com la comunitat política
estaven sotmesos a l’observança del dret, havien de respectar el dret del
Principat, fet que s’estipulava en el jurament que tots plegats havien de fer en
prendre possessió dels seus respectius càrrecs i oficis. La Diputació del General
prengué el paper d’acusació pública, podent instar la nul·litat dels actes del rei
o dels seus oficials que constituïssin una contrafacció al dret català.
- Auto-organització: la Diputació era competent per gestionar els seus oficials,
comprar immobles i altres drets i béns... Ara bé, havia de complir la normativa
que les Corts Generals successives havien anat establint per regular i millorar el
funcionament de la institució, aquesta normativa s’anomenava “capítols del
General”.
- Funcions defensives: en el context de policentrisme polític de les edats mitjana i
moderna, la diputació volia dotar-se de certs mecanismes defensius.
Jurisdicció, poders i privilegis
1. Jurisdicció: si seguim l’esquema de les quatre primeres funcions o competències

presentades, veiem un desequilibri jurisdiccional de la Diputació del General:
• En relació a qüestions dinals i financeres, la Diputació tenia plena
jurisdicció i era darrera instància en tots els processos.
• En relació a l’observança, en canvi, la Diputació només instava el procés,
era l’acusador públic i prou. La Reial Audiència era la instància
competent per substanciar aquest procés, aquesta fou vista com un
tribunal parcial.
• Pel que fa a l’auto-organització, la Diputació tenia sempre per sobre seu
els braços de la Cort General. Això provocava que durant la reunió de
les Corts fossin recuperades per aquests braços certes facultats de
nomenament d’oficials i que es poguessin presentar reclamacions sobre
disfuncions del consistori de diputats i oïdors o dels seus subordinats.
2. Poders: la Diputació va ser dotada d’amplis poders mitjançant l’abdicació, per
part del rei, de qualsevol jurisdicció tocant a la percepció dels diners que haurien
de servir per pagar-li el donatiu quan es celebressin Corts. És a dir, la monarquia
s’havia desentès del procés d’exacció dels tributs amb la sola condició que se li
lliuressin els diners que necessitava al final del procés.
3. Privilegis: per poder dur a terme la seva missió, els dirigents (diputats i oïdors) i
oficials de la Diputació obtingueren la condició d’oficials reials i podien executar
lícitament escorcolls i altres actuacions coercitives. Podien anar armats i procedir
contra aquells que obstaculitzessin l’exacció de tributs o altres actuacions de la
institució.
Les juntes de braços. Els braços generals
En circumstàncies polítiques delicades, el consistori de diputats i oïdors de comptes

podia estimar oportú convocar una junta de braços (unes ‘petites’ Corts sense rei). La
citació o convocatòria es dirigia a aquelles persones que tenien dret d’assistir a la Cort
General i que habitaven a Barcelona o hi estaven instal·lades per negociar, per pledejar,
etc.
La junta de braços, una vegada assabentada dels problemes greus del país, delegava
les deliberacions en una comissió restringida de 18 o 36 persones. És a dir, si els dirigents
1r Dret – UPF
2018 – 2019
catalans es sentien agreujats per la monarquia sabien com muntar amb relativa facilitat
una assemblea política prou important i un comitè de crisi.
L’any 1640, amb motiu dels esdeveniments revolucionaris que seguiren al Corpus de
Sang, es constituí sota presidència de Pau Claris una convocatòria de Braços Generals,
reunió a la qual assistiren no sols els que tenien adquirit el dret a seure a la Cort General
sinó també representants de municipis menors que habitualment no hi eren convidats.
També l’any 1713, abans que les tropes de Felip V de Borbó entressin a Barcelona, es
convocaren uns altres Braços Generals per decidir l’estratègia política i militar a seguir.
1r Dret – UPF
2018 – 2019
BLOC 3: PRETÈRIT IMPERFET I PRESENT
TEMA 9. ABSOLUTISME, IL·LUSTRACIÓ I REVOLUCIONS LIBERALS (s.

XVIII): LES LLAVORS DE L’EDAT CONTEMPORÀNIA
L’ANTIC RÈGIM
L’Antic Règim va ser un model social, econòmic i institucional que es va donar sobretot
als països europeus. Hi ha qui defensa que l’Antic Règim és l’evolució del feudalisme i
per tant comprendria tot aquest període (s. X-XVIII) i hi ha qui diu que per Antic Règim
només s’entén la última etapa de la societat estamental (1713-1789).
L’inici de la fi de l’Antic Règim o del règim senyorial en Europa no és coincident, però es

pot acceptar el període de les revolucions atlàntiques en les quals s’ataca el cap visible
d’aquest sistema, és a dir, la monarquia absoluta.
Tot i això, aquests canvis polítics no eren més que les conseqüències de canvis interns de
tipus social i econòmic estimulats per:
- El creixement dels intercanvis

- L’augment del comerç interior i exterior
- L’existència d’una societat estamental en la que hi havia grups rendistes
- L’ascens social de nous grups que pretenien escalar cap el poder (burgesia)
L’estructura social de l’Antic Règim
L’Antic Règim era un sistema social, econòmic i institucional que tenia com a eix
fonamental la vertebració d’una estructura socioeconòmica basada en relacions de
caràcter vertical-estamental. La societat de l’Antic Règim era una societat...:
- eminentment agrària
- majoritàriament rural
- amb poca mobilitat comercial (gremis: mestres, oficials, aprenents...)
- estamental, no de classes
- amb unes elits privilegiades (noblesa i clergat, que tenien privilegis econòmics,
jurídics i politico-institucionals)
 privilegis econòmics: els estaments privilegiats no pagaven impostos
 privilegis jurídics: el sistema judicial de l’Antic Règim es basava en la
desigualtat, per tant, els homes no eren iguals davant la llei
 privilegis polítics: els principals càrrecs polítics, administratius, judicials i
militars eren pels estaments privilegiats
- amb diferents nivells de propietat
1r Dret – UPF
2018 – 2019
- amb un govern absolutista (no hi ha divisió de poders, poder diví...)
Distribució per categories socials de la població de l’Antic Règim. Els tres ordres
1. El primer estat: la noblesa. Estava dividida en:

a. Noblesa antiga o alta noblesa
b. La noblesa de toga
c. La noblesa nova
d. La petita noblesa provinciana
2. El segon estat: el clergat. Estava dividit en:
a. Alt clergat
b. Petit clergat
3. El “Tercer Estat”. Estava format per:
a. Les elits burgeses rendistes o funcionàries
b. Les burgesies de negocis
c. Els artesans
d. Els camperols
e. Els errants
f. Els vagabunds
g. Els servents (esclaus)
El primer i el segon estat eren els sectors privilegiats (20% de la població i 70% dels
recursos), mentre que el “Tercer estat” estava format pels no privilegiats (80% de la
població i només 30% dels recursos).
La situació dels diferents grups socials des d’un punt de vista econòmic era la següent:
- Els rendistes:
 El Rei. Era la màxima expressió del poder i el primer rendista del país.
 L’alta noblesa. Bona part d’ella estava desplaçada cap a la Cort Reial,
on ocupava alts càrrecs.
• La noblesa antiga: els “Grandes”, consellers reials, alts mandats
provincials i militars, grans fortunes en possessions territorials.
• La noblesa de toga: grans rendistes, com per exemple els
membres del Parlament de París.
• La noblesa nova: creix el seu nombre per l’ostentació de càrrec a
la Cort, càrrecs judicials i municipals.
• La noblesa provinciana: rendistes moderats, és la baixa noblesa.
 El clergat:
• L’alt clergat: bisbes, abats, reclutats entre l’alta noblesa.
Disposaven de propietats, monestirs, béns immobles. Cobraven
rendes.
• El petit clergat: rendistes moderats.
 Els burgesos rendistes: elit urbana amb propietats, fortuna i poder. Són els
rendistes de cases, de terres, prestadors, arrendataris i recaptadors
d’impostos reals, funcionaris, oficials de justícia. Tenien unes aspiracions
molt clares: ascens social i arribar a ser nobles.
1r Dret – UPF
2018 – 2019
Tots aquests grups rendistes feien gravitar sobre la resta de la població l’extracció
de diferents tipus i nivells de renda i estaven exempts de pagar impostos
(excepte determinats sectors de la burgesia).
*tipus de rendes:
o El delme eclesiàstic (cobrat normalment als camperols)

o Les rendes de l’Estat (progressiu creixement de les exigències
fiscals amb una generalització dels impostos relacionada amb
la creixent centralització de les estructures estatals)
o La renda usuària (préstecs fets per l’Església)
o La renda propietària (renda de la terra, pagar una part de la
collita)
o La renda senyorial (monopolis, drets feudals heretats)
- Els no rendistes:
 La resta de la burgesia no rendista. Els sectors socials més dinàmics i
“precapitalistes”.
• Comerciants
• Els homes de negocis internacionals
• Els nous capitalistes de la industrialització, sobre tot a partir de
finals del s. XVIII:
Aquests grups tenien molta relació amb la creixent urbanització
d’Europa. Eren dinàmics i cada cop es manifestaven més incòmodes i
contraris a les estructures socioeconòmiques de l’Antic Règim, ja que se
sentien marginats dels càrrecs de poder i estaven obligats a pagar
impostos.
 Els grups socials populars. Era la major part del “Tercer Estat”.
• Artesans de la ciutat
• Camperols independents (amb poca o molta terra)
• Camperols dependents (molt nombrosos, sempre al límit de la
subsidència)
• Errants: vagabunds professionals, treballadors itinerants.
Aquests grups eren aproximadament el 80% de la població i eren els que
possibilitaven a través del pagament d’impostos i de les diferents rendes,
la vida d’oci i luxe dels sector privilegiats. La seva situació era distinta
segons la zona i el país. Però hem de distingir sobretot dues grans àrees:
1. A l’est de l’Elba (Europa central i oriental): en aquesta zona es
conservava el sistema servil, la subjecció a la terra i les
prestacions personals en treball.
2. Europa occidental. Progressiva substitució, a mesura que
s’apropava la fi de l’Antic Règim, de les prestacions personals
per rendes en diners.
La situació dels diferents grups socials des d’un punt de vista jurídic i polític: ens trobem
en una societat de privilegis on la llei no és igual per a tothom i la funció política està
reservada als grups socials que reuneixen en les seves mans: carta de noblesa, privilegis
legals i poder econòmic.
L’exercici del poder a nivell estatal:
1. El Rei. És la màxima autoritat del país (monarquia absoluta).

2. Alts càrrecs administratius, militars i polítics: estan reservats a l’alta
noblesa i l’alt clergat.
1r Dret – UPF
2018 – 2019
3. Alts tribunals de justícia: reservats a la noblesa de toga.
4. Control i recaptació d’impostos: reservats als poderosos grups de
burgesos rendistes que arrendaven aquest servei al rei.
5. Els nobles no podien ser torturats ni jutjats per un “inferior”, y com en
molts casos, tenien als tribunals sota la seva exclusiva competència,
la desigualtat jurídica estava perfectament organitzada des del
poder.
6. La resta de la població no tenia drets polítics.
Els primers atacs contra l’estructura social, política i econòmica de l’Antic Règim:
1. La Gran Bretanya i les revolucions de 1640 i 1688

2. Independència i revolució liberals als Estats Units (Revolució Americana)
3. Revolució Francesa: al llarg del s. XVIII s’havia accentuat en la societat francesa
el contrast entre poder econòmic i social de la burgesia i el monopoli
pràcticament exclusiu del poder polític per part de la monarquia absoluta i de
l’aristocràcia provincial. A partir de 1789, en un context de dèficit financer de la
monarquia i de l’agitació popular contra els efectes de la crisi econòmica, la
burgesia va assaltar el poder de l’estat i va liderar un procés revolucionari
destinat a posar fi a l’ordre social de l’Antic Règim i abolir la monarquia absoluta,
el sistema de privilegis estamentals i l’estructura jurídica i econòmica del
feudalisme.
LA IL·LUSTRACIÓ
Kant ens diu que la il·lustració és l’ús lliure de la raó que havia emancipat l’home de la
tutela d’antigues creences.
Aquesta raó desenvoluparà un esperit humanista, enfrontat al teològic medieval. Serà

la base d’una nova cultura a partir d’una revolució metodològica que va transformar el
coneixement humà fent-lo crític i experimental. Aquest nou mètode empíric, fet d’ordre
i precisió, desenvolupat pel pensament matemàtic i geomètric del segle XVII, va ser
posat per últim al servei de les ciències de l’home i de la naturalesa.
En relació al Dret, la dinastia borbònica havia fet realitat a principis del segle XVIII un vell
somni de la monarquia universal hispànica: la unificació política i jurídica dels seus
territoris sobre la base del règim castellà. Així la Guerra de Successió va portar la
unificació del règim jurídic públic de la monarquia, a excepció de Navarra i el País Basc,
sobre la planta d’un dret castellà identificat des d’aleshores amb el dret real espanyol.
La unificació imposada: els Decrets de Felip V contra els territoris de la Corona d’Aragó
Des de la unió de les corones de Catalunya i Aragó i Castella s’havia mantingut un cert
equilibri entre la Unitat de la Monarquia i la diversitat dels regnes i dels seus respectius
1r Dret – UPF
2018 – 2019
ordenaments jurídics. I tal equilibri no s’havia trencat ni tan sols arran de la rebel·lió dels
catalans en 1640. Felip IV, quan va conquerir militarment a la rebel Catalunya, i rere ell
el seu fill Carles II, van respectar el Dret de Catalunya.
Però la crisi successòria oberta amb la mort de Carles II va provocar noves situacions
tenses. Catalunya no va acceptar de bon grau Felip V, i en 1705 va manifestar les seves
preferències per l’arxiduc Carles d’Àustria. La resta de territoris de la Corona d’Aragó
van secundar Catalunya. Va haver-hi guerra i va guanyar Felip V, al costat del qual van
estar sempre tots els regnes integrants de la Corona de Castella.
La victòria de Felip V en Almansa el 1707 i l’entrada final del duc de Berwick a Barcelona
l’11 de setembre de 1714 van ser els fets decisius de la contesa. Felip V com a
conseqüència de la victòria i com a represàlia contra l’oposició bèl·lica dels territoris de
la Corona d’Aragó, va procedir a l’extirpació dels seus ordenaments jurídics.
La raó final d’aquesta imposició d’un nou dret per a aquests regnes era la voluntat de
reduir tots els regnes d’Espanya a la uniformitat d’unes mateixes lleis, usos, costums i
tribunals, és a dir, dins d’un mateix ordenament jurídic, que seria el de Castella
expansionat. Aquesta disposició serà coneguda com el Decret de Nova Planta, ara tot
depenia de la voluntat del monarca, que només respon davant de Déu.
Els Decrets de Nova Planta i la uniformització política i jurídica d’Espanya
Els Decrets de Nova Planta no apareixen del no res, sinó que són la consecució d'un
projecte d’homogeneïtzació per part de la part forta de la monarquia hispànica, la
Corona de Castella. És fruit d'una castellanització de la forma de governar, i els drets
dels diferents territoris es veien com un problema.
Amb la Guerra de successió no només tenim dues tropes enfrontades, la austríaca i la

borbònica, sinó que també hi ha dues concepcions polítiques, la federal i l'absolutista-
centralista. Els austriacistes defensaven el dret al tro de Carles III i els borbònics
defensaven la legitimitat de Felip V, net de Lluís XIV de França.
València i Aragó: el 29 de juny de 1707 Felip V va promulgar el primer dels Decret

d’abolició del Dret propi d’aquests regnes. Això va suposar la definitiva extinció del dret
de València; en canvi, a Aragó es van matissar las coses posteriorment restablint part
del Dret aragonès.
Felip V suprimeix les institucions aragoneses i fa la constitució de nous organismes per a

omplir aquests buits, es basa en la configuració d’una estructura piramidal rígidament
1r Dret – UPF
2018 – 2019
jerarquitzada al vèrtex de la qual se situa l’autoritat militat del comandant general, que
té funcions superiors en matèria militar, política, econòmica i governativa.
1. Comandant general (Reial Audiència: govern, justícia)

2. Corregiments (corregidors, per sota del rei, regiran les noves circumscripcions en
què es divideix el territori)
3. Ajuntament de Regidors (govern polític i administració econòmica de les ciutats
i viles)
Per a l’administració de justicia (providència interna) es constitueix una Audiència amb

dues sales, una per als afers civils i una altra per als criminals. Estarà presidida pel
comandant general.
El rei divideix en territori en districtes o partits i hi haurà un governador militar nomenat

pel rei i subordinat al comandant militar. A la base de la piràmide hi ha els municipis de
les ciutats, subordinats als governadors dels districtes.
Al sistema de fonts del dret, el rei deixarà subsistir el dret històric aragonès, la part que no
significa cap perill per a la sobirania. El rei decideix substituir el dret penal i civil aragonès
pel castellà, no obstant això decideix que en totes les altres causes civils es continuï
aplicant el dret aragonès.
Amb aquests Decrets es pretén la uniformització política i jurídica d’Espanya, s’obliga a

la castellanització dels alts poders. S’aboleixen l’autogovern, l’autofinançament i
qualsevol institució que entri en conflicte amb les relacions amb la corona.
El 1711 es va promulgar un decret que atorgava una nova organització, és a dir una
“nova planta” a l’Audiència de Saragossa.
Mallorca i Catalunya: el fet que els Decret d’aquests per aquestes es promulguessin més
tard, és a dir, no immediatament després del triomf de Felip V, va deixar oberta la
possibilitat d’una certa negociació, pel que no van sortir tan mal parades.
El règim jurídic de Catalunya va quedar establert pel decret de 16 de gener de 1716,

s’introdueix la figura del comandant general i altres institucions típicament castellanes,
com els corregidors i els regidors municipals. Els processos en l’Audiència s’han de
realitzar en llengua castellana.
A Catalunya queda conservat el dret civil, el penal i el processal i el mercantil, doncs es

manifesta expressament la permanència del Consolat de Mar. Per tant, el rei decideix:
- Suprimir les institucions polítiques i administratives catalanes de dret públic.

- Conservar algunes institucions que no eren incompatibles amb la monarquia
absoluta i que produïen beneficis en la societat o en el tràfic jurídic i econòmic.
- Constituir els nous organismes que executin el poder sobirà i indivisible del
monarca a Catalunya.
1r Dret – UPF
2018 – 2019
A Catalunya, Aragó i Sardenya es permeten institucions de dret privat, es poden

autogestionar com vulguin, però la vida pública s'elimina. A Catalunya es va optar per
això perquè van veure que era impossible canviar la cultura. S’estableix l’ordre de
prelació de fonts del dret català i la vigència subsidiària del dret comú, de la doctrina
dels doctors i de l’equitat reglada.
Cal assenyalar que es militaritzen les institucions públiques, es passa d'haver-hi un virrei a
un militar, del que se li han de complir les ordres. A Barcelona no es va permetre créixer
la ciutat, ja que es va emmurallar. A més de trobar-se tota la ciutat emmurallada hi havia
dues fortaleses, la fortalesa de Montjuïc i la fortalesa de la Ciutadella. No es volia deixar
créixer la ciutat perquè qualsevol punt de la ciutat pogués ser bombardejat des d'una
de les dues fortaleses.
Navarra i els territoris Bascos es mantenen independents i no es veuen afectats per

aquestes Decrets, ja que van donar suport a Felip V.
Balanç: hem de dir que la política de Felip V és discriminatòria, la utilització que fa del
concepte de sobirania trenca amb el concepte de sobirania pactista que havia vingut
existint per instal·lar la concepció de la sobirania absoluta, és a dir la del “domini absolut”
basat en l’herència i la conquesta. La unificació va significar castellanització.
Felip V va voler transformar la constitució jurídic-política de l’Espanya dels Reis Catòlics i

dels Àustries que havia perdurat des del 1469.
La crisi del dret al final de l’Antic Règim
Ja hem vist que arran dels Decrets de Nova Planta i al llarg del segle XVIII el mode de
creació del dret establert en la Península durant gairebé 5 segles va entrar en crisi.
En primer lloc, perquè l’organització política de la Península va caure en la plenitud de

l’absolutisme monàrquic.
En segon lloc, perquè la doctrina basada en el ius commune que havia constituït des
del segle XIII el fonament comú del quefer dels juristes i la tradició culta d’aquests, va ser
durament combatuda des de diferents angles en el “segle de les llums”.
El tercer aspecte d’aquesta crisi va consistir en el descrèdit en el que va caure la vella

tècnica de les recopilacions. Durant segles, el dret novament produït va anar
1r Dret – UPF
2018 – 2019
acumulant-se sobre normes anteriors, sense que aquestes fossin retirades de circulació.
Les lleis més o menys velles no eren derogades formalment i romanien recopilades
encara que la seva vigència pràctica fos escassa o nul·la. Aquest procés acumulatiu va
produir en el s. XVIII una insofrible hipertròfia legislativa.
El reformisme il·lustrat no només va tractar de canviar el mode de producció del dret,

sinó també les institucions contingudes en el dret heretat. Això NO significa destruir un
dret per substituir-lo per una altra organització jurídica, sinó que el que es va tractar va
ser de millorar el tipus d’organització social existent, conservant els principis fonamentals
de la mateixa.
Van intentar aconseguir una societat estamental racionalitzada i un dret adequat a la

mateixa, uniforme i emanat de l’autoritat sobirana, el Rei absolut. Per ser racional el dret
havia d’orientar-se segons els consells de les ments més il·lustrades. El dret també havia
de ser uniforme quant a la seva vigència territorial. Finalment, es pensava que tota
norma creada “ex novo” havia de ser promulgada pel sobirà.
Aquest és el nou model abstracte sobre el que s’havia de crear el dret.
Però en la realitat política, aquests esquemes no es van aplicar en la seva integritat. El

dret creat durant el s. XVIII en més d’una ocasió era de dubtosa racionalitat, no sempre
va tenir vigència uniforme en tota la Península i, encara que sempre es promulgava en
nom del Rei, aquest no intervenia en l’elaboració de moltes de les normes.
Els reis il·lustrats es van esforçar per mantenir vigent el dret vell, es va acabar conservant
més del que es va reformar, ara bé, tot el que es va conservar va ser sotmès a grans
crítiques, i el Dret va travessar una època de crisi.
En les últimes dècades del s. XVIII, l’eco de la Revolució Francesa de 1789 va arribar a la
Península, i els il·lustrats més progressistes o radicals es van convertir en els primers liberals,
partidaris d’una transformació revolucionària tant de la societat com de les seves bases
jurídiques.
El descrèdit de les Recopilacions: els primers i frustrats intents de Codis
Són molt freqüents durant el s. XVIII les crítiques contra el dret recopilat. La defensa del
dret real, no implica necessàriament que s’estigui defenent el dret recopilat, molts autors
el critiquen i pensen que seria millor crear un “ex novo”.
1r Dret – UPF
2018 – 2019
La fórmula recopilatòria per posar al dia el dret vigent s’estava quedant desfasada. A
Europa, a països encara absolutistes, començada a estendre’s una nova tècnica
legislativa consistent en promulgar codis. Aquestes codificacions es proposaven com a
fórmula per superar la falta d’unitat i de coherència entre les lleis vigents.
La influència del pensaments jurídic de la il·lustració no va conduir Espanya a la

promulgació de codis, i els frustrats intents realitzats van ser ambigus, escassos i dispersos,
sense obeir una política legislativa codificadora imposada des del poder sobirà. Al
contrari, des d’aquest cim de sobirà i Consell, es va continuar impulsant la més
conservadora política recopiladora. Prova d’això és la Novísima Recopilación de 1805.
La Novísima Recopilación és una enorme col·lecció legislativa, dividida en 12 llibres, que

conté en gran part les lleis ja incloses en la Recopilació de 1567. Va rebre més crítiques
que elogis, ja que va incloure lleis antiquades i ja en desús, en contenir lleis derogades i
contradictòries amb altres també recopilades i en haver reproduït incorrectament els
textos originals d’algunes lleis.
Es va anar derogant a mesura que van aparèixer noves Constitucions i Codis dins de
l’estat liberal, al·lusives als mateixos temes.
TEMA 10. LIBERALISME I PROJECTES DEMOCRÀTICS.

CONSTITUCIÓ I CODIFICACIÓ
Història del Constitucionalisme (Període preconstituent i Corts de Cadis)
En 1807, la política d'amistat amb la França de Napoleó impulsada pel privat de Carles
IV, Godoy, es plasma amb el lliurament a Napoleó de soldats espanyols per a la lluita a
Alemanya i Dinamarca. Així mateix se signa el tractat de Fontainebleau entre Espanya i
França per a la repartició de Portugal i l'autorització als exèrcits imperials per a introduir-
se a Espanya amb l'objectiu de conquistar Portugal (signatura de pura formalitat ja que
Napoleó s'anticipa a aquesta i ingressa a la península sense la conclusió ni ratificació
del tractat).
Mentrestant la conspiració del príncep d'Astúries contra el privat de Godoy fracassa.

Aquests es rivalitzen per a obtenir el suport i favor de Napoleó qui es converteix en àrbitre
de les decisions internes de la monarquia decadent.
Els fets d'Aranjuez al març de 1808 provoquen la caiguda de Godoy i abdicació de

Carles IV a favor de Ferran VII (el seu fill i príncep d'Astúries). Napoleó crida, a Baiona, a
1r Dret – UPF
2018 – 2019
Ferran VII i Carles IV i els fa abdicar a favor seu, el qual traspassa els seus drets a favor
del seu germà José I. Ferran VII abans d'anar-se a França deixa una junta de govern de
la monarquia controlada pel general francès Murat, aquesta Junta i el Consell de
Castella legitimen l'abdicació dels borbons i avalen els drets de la Corona Espanyola de
José Bonaparte.
Per a aconseguir una legitimació més àmplia de la nova dinastia, Napoleó convoca les
Corts de Baiona (25/05/1808), on es produeix una resistència dels convocats que
consideren il·lícites les abdicacions ja que no es van fer d'acord amb les Corts segons les
lleis fonamentals del regne (Partides). Es crea així un grup partidari del retorn de Ferran
VII sense alterar el seu règim absolutista.
L'assemblea de Baiona va tenir un caràcter consultiu i no deliberatiu que es limito a

aprovar el text constitucional donat per Napoleó (introduïa algunes modificacions que
recollien tradicions espanyoles). L'Estatut dona gran poder al rei, preveu aliança ofensiva
i defensiva entre Espanya i França i accepta tímidament els principis liberals de la
revolució francesa (inviolabilitat del domicili, abolició de la tortura, llibertat futura
d'impremta). Preveu unificació jurídica amb la introducció del uniformisme codificador
de les lleis civils i criminals i el futur examen dels furs de les comunitats Basques i de
Navarra, prenent així determinacions en funció de l'interès general de la nació i de les
comunitats esmentades.
L'estatut de Baiona no s'aplicarà com a llei constitucional a causa d'aixecaments

populars però va donar lloc a la formació d'un grup partidari de les reformes franceses
coneguts com els afrancesats. Un d'ells Romanillos tindrà influència decisiva en la
configuració dels principis rectors de la constitució de Cadis i recepció de plantejaments
de la revolució francesa plasmats en la constitució de 1791.
El 9 de juliol de 1808 es va guanyar la batalla de Bailèn contra els francesos.

L'organització de la resistència estava a càrrec de les Juntes Provincials (18, coincidint
amb les demarcacions dels antics regnes convertits en províncies sota la monarquia
absoluta).
Aquestes Juntes estaven conformades per persones il·lustrades (noblesa, clergue,

burgesia). El seu objectiu polític es dirigia a organitzar la defensa del país, expulsió militar
de l'enemic, reforma-revolució de l'ordenament jurídic (idees liberals). Però per la falta
de poder coordinador no es pren cap iniciativa política seriosa que executi aquests
projectes, a més, es pensava que la guerra s'acabaria amb la retirada francesa. Però
Napoleó no es dona per vençut, presa personalment les operacions militars amb la
Grande Armée i restaura al seu germà Josep I en el tron.
Mentrestant la coordinació de la resistència s'intensifica amb la constitució de la Junta

Central del regne a Aranjuez (29/09/1808). Integrada per 35 representants de les Juntes
Provincials (les quals queden com a delegades i subordinades a la Central) i presidida
pel comte de Floridablanca.
1r Dret – UPF
2018 – 2019
En la Junta Central, Jovellanos presenta un dictamen en el qual deia que les Juntes
Provincials eren legítimes perquè es van aixecar contra l'enemic quan hi havia un buit
de poder en absència del monarca legítim. La Junta Central no tenia per missió alterar
la constitució del regne (determinada pel dret castellà històric – Partides, Nova
Recopilació), només li correspon exercir les funcions del govern del regne en absència
del monarca.
Per a observar la constitució històrica de la monarquia és necessari convocar Corts, ja

que és l'única institució que pot nomenar un Consell de Regència (per minoria o
incapacitat del rei), que són les Corts castellanes regulades per les Partides. D'aquesta
manera apareix per primera vegada la idea de convocar Corts, que per als partidaris
de l'absolutisme eren les antigues i tradicionals Corts castellanes de l'Edat mitjana.
Mentre que per als revolucionaris eren les Corts constituents, reformadores i
representatives de la nació.
Per als revolucionaris: la nació era una categoria jurídic política, un artifici humà
representat per les Corts triades pel poble segons un determinat sistema electoral. La
nació té el poder sobirà.
Per als absolutistes: la nació no té identitat política, el monarca encarna la unitat política
al qual correspon convocar Corts. Contraris a la convocació de Corts per part de la
Junta.
Per als liberals moderats i reformistes: les lleis fonamentals atribueixen la sobirania al
monarca però no és absoluta sinó limitada per les lleis i costums de la nació. Per tant és
necessari convocar Corts en el marc constitucional històric de la monarquia espanyola.
La Junta Central empesa per els francesos es trasllada a Sevilla on mor
Floridablanca (qui s'oposava a la convocatòria de les Corts- 04/1809). Es proposa
convocar Corts per a posar fi a la corrupció de l'antic règim i emprendre reformes
necessàries exigides pel poble.
El 22 de maig de 1809, per decret de la Junta Central es restableix la representació legal

de la monarquia en les antigues Corts que s'hauran de convocar en el transcurs de l'any
1810 o abans, i es crea una Comissió de la Junta Central per a preparar els materials que
servirien per a la convocatòria i formació de les Corts.
Triomfa la tendència liberal moderada de Jovellanos, es parteix de la sobirania del

monarca que obliga a respectar les lleis fonamentals de la monarquia. Aquestes lleis
formen la constitució històrica de la nació i regulen els drets del monarca i dels seus
súbdits, i mitjans per a garantir-los (posseïa el principi de divisió de poders – tenia en
compte la història constitucional anglesa i la dels EUA).
1r Dret – UPF
2018 – 2019
La Junta Central va nomenar els integrants de la Comissió de Corts, està al seu torn va
crear Juntes auxiliars de les quals destaca la de Legislació per la seva influència en
l'orientació posterior de les Corts de Cadis (creada el 27 de setembre de 1809).
Prescindint de les instruccions rebudes, aquesta Junta va establir els principis rectors de
la nova constitució espanyola partint de les propostes i estudis de Romanillos. El
10/12/1809, aquest presenta les lleis fonamentals de la monarquia ordenades, en 3
apartats, en lleis referents a: 1) els drets de la nació, 2) els drets del rei, 3) els drets
individuals. Els cossos legals d'on s'extreuen aquestes lleis són els de Castella (Fur Jutjo,
Partides, Nova Recopilació, Fur vell, Fur Real, Ordenament d'Alcalá, Ordenament de
Montalvo).
La monarquia espanyola, que històricament era una monarquia composta, no

encaixava amb les ideologies dels membres de la Junta que defensaven una
concepció de la nació unitària, centralitzada i incompatible a l'existència de
nacionalitats històriques que havien de reduir-se a la uniformitat del patró castellà-
espanyol.
S'acorda també el restabliment de les Corts amb representació nacional, elecció dels
procuradors en Corts per la població absoluta sense distinció estamentària. No obstant
això la Junta Centra convoca Corts generals i extraordinàries per a reunir-se a Cadis (29
de gener de 1810), preveient dos estaments (popular i dignitats).
Els partidaris de la revolució liberal van fer sentir el seu pes i les Corts es reuneixen
finalment en 09/1810 en una sola cambra. La majoria del territori estava ocupat pels
francesos, bona part dels diputats triats seran reemplaçats per representants de
províncies o d'Amèrica.
Amb el primer decret del 24 de setembre de 1810 es legitima la constitució de les Corts,
es declara que la sobirania nacional resideix en les Corts i aquesta representa a la nació
espanyola. La constitució que sorgeix d'aquestes Corts es promulga el 19/03/1812. El seu
contingut reflecteix les tendències absolutistes, liberals moderades i liberals
revolucionàries.
Els principis ideològics que recullen són el de la sobirania nacional. Ara el monarca rep
els seus poders de la constitució, no és un poder discrecional sinó que està al servei dels
drets subjectius bàsics (llibertat personal, propietat privada, drets legítims dels individus
que componen la nació). S'estableix la divisió dels poders: potestat legislativa (rei i corts),
potestat executiva (rei) i potestat judicial (tribunals).
L'antropocentrisme polític radical queda mitigat per la confessionalitat de la nació, la

qual cosa és un obstacle per a la potestat constituent de la nació sobirana.
1r Dret – UPF
2018 – 2019
La concepció unitària, uniforme i centralitzada de la nació espanyola, en el camp
jurídic, era el triomf del principi d'unitat de codis i jurisdiccions, la qual cosa amenaça a
Navarra i les comunitats Basques que mantenien la seva constitució política i
ordenament jurídic propi, i una oposició a les tendències federalistes que havien
aparegut en 1808 amb el motiu de la formació de les Juntes Provincials. També
amenaçava els fragments subsistents de l'ordenament jurídic propi de els antics
membres de la Corona d'Aragó conservats a partir dels decrets de Nova Planta
(Mallorca, Aragó, Catalunya). La unitat com a sinònim d'uniformitat consistia en la
uniformitat de drets individuals i uniformitat en l'organització del govern de tots els
individus, que en tot cas s'organitzaria en circumscripcions provincials o municipals. La
constitució de Cadis també recull una part orgànica que regula els òrgans de l'Estat.
A partir d'ara els antics súbdits es convertien en ciutadans espanyols titulars d'uns drets
fonamentals basats en els principis d'igualtat davant de un mateix dret i de llibertats
personals. Així mateix, l'evolució determinés una ampliació d'aquests drets individuals
que obligués a la transformació de l'estat, les seves institucions, competències i
responsabilitats. Aquesta evolució no serà lineal sinó rítmica i amb grans períodes
d'involució.
Del Dret Constitucional liberal a l’Estat constitucional liberal, democràtic i social
PRIMERES CONSTITUCIONS (Estat constitucional a partir de 1812)
La vigència de la constitució de 1812 va ser efímera. El 16/04/1814, 69 diputats de les

Corts de Cadis van presentar a Ferran VII el Manifest dels Perses, en el qual li van
demanar l'anul·lació de la constitució de Cadis i tota l'obra legislativa produïda per les
corts (durant el període 1810-1813). El 4/05/1814, Ferran VII va promulgar el decret pel
qual es va derogar l'abans esmentat. La monarquia absoluta dur fins al Pronunciament
de Riego de 1820, que provoca el restabliment de les Corts de Cadis de 1812 durant tres
anys, conclou en 1823 quan l'exercito de les potencia absolutistes europees permeten
la restauració de Ferran VII (2a vegada) fins a la seva mort en 1833.
A continuació s'inicia la 1a Guerra Carlista (1833-1840) que enfronta a partidaris

absolutistes amb liberals (moderats i progressistes). La monarquia absoluta es revalida,
en certa forma, amb l'Estatut Real de 1834, formulació per escrit de part de la constitució
històrica de la monarquia castellà espanyola.
L'estat constitucional torna a aparèixer amb la constitució de 1837, on la sobirania és

compartida pel rei (monarca-historia) i les corts (va néixer-voluntat general del poble).
Constitució de 1837 donarà lloc a la constitució moderada de 1845, vigent fins a 1868.
Hem de tenir en compte la diferència entre vigència teòrica i pràctica, en l'estat de
confrontació civil – militar.
1r Dret – UPF
2018 – 2019
Durant tot aquest període, excepte el bienni progressista de 1854-1856, es pot qualificar
l'estat constitucional (1837-1868) d'estat constitucional liberal ja que els seus pilars
residien en la defensa de la llibertat personal i la propietat privada dels individus.
Època d'individualisme feroç en contra de l'intervencionisme estatal, el dret natural no

provenia de la religió sinó de l'economia (regles del mercat). Es defensa la llibertat
d'empresa i comerç, evitant que corporacions professionals la redueixin. Total llibertat a
l'hora d'establir un marc jurídic de la relació laboral, l'estat no ha d'intervenir en l'oferta i
demanda del mercat. L'estat es concep com ha Estat policia que ha de protegir
l'activitat econòmica dels ciutadans, basada en la concepció absoluta de la propietat
que no pot ser confiscada si no és per causa justificada d'utilitat comuna i prèvia la
corresponent indemnització.
D'aquesta manera es beneficia a les classes més poderoses i dinàmiques des del punt
de vista econòmic, és a dir, a les oligarquies tradicionals (propietat rústica) i les noves
oligarquies burgeses (explotaven recursos empresarials creats des de la revolució
industrial de començaments del s. XIX). S'aplicava un sufragi censatari (només poden
triar i ser triats els que compleixin amb una determinada capacitat econòmica). La
majoria de la població es queda inerme enfront d'aquestes regles econòmiques del
mercat i jurídiques de la constitució que impedeixen la seva participació en la vida
política i de beneficiar-se del capital acumulat.
A PARTIR DE LA REVOLUCIÓ DE 1868
La revolució de 09/1868 va tenir caràcter social que patenta la insuficiència del

plantejament constitucional liberal anterior i la necessitat de transformar-lo en
constitucional liberal i democràtic. Per primera vegada la constitució de 1869 establia
un primer títol dedicat als espanyols i els seus drets, en el qual es considerava, el vessant
econòmic i privat de l'individu però també el vessant polític i publica de la seva activitat
(es volia construir una Estat constitucional democràtic). Es creaven les bases per a formar
un sistema de partits que canalitzés i dirigís la vida social i poguessin aspirar al govern per
la via democràtica de les eleccions a Corts. De tota manera la discriminació econòmica
continuava polaritzant les minories oligàrquiques i les majories rurals i proletàries.
La constitució de 1876 de la Restauració va significar una involució i una lectura a la

baixa de l'estat constitucional liberal i democràtic dissenyat en 1869.
De tota manera la pressió social es va fer sentir, es produeix la 2a República Espanyola

i la promulgació de la seva constitució de 1931. A partir d'aquest moment es pot parlar
d'un estat constitucional, liberal, democràtic i social (aquesta última característica,
deriva de l'ampliació històrica de els drets fonamentals dels individus; clau de tornada
de tot ordenament jurídic).
1r Dret – UPF
2018 – 2019
Amb això, entronquem de manera directa amb els principis rectors de la constitució de
1978 actualment vigent. Es tracta d'ampliar les missions de l'estat perquè assumeixi un
paper protector de els sectors febles econòmic i socialment, en virtut d'això, els poders
públics hauran de promoure la realització de les condicions que facin efectives la
igualtat entre tots els espanyols. En aquest sentit l'estat ha de protegir a l'individu, també
al treballador, l'ordre econòmic i entitats col·lectives (sindicats), la família, partits, etc. i
s'establiran els drets (laborals, socials, etc.) en la part dogmàtica de la constitució
acompanyats de garanties que permetin la seva efectivitat mitjançant recursos
d'empara adequats i jurisdiccions competents per a aplicar-los.
Constitucions polítiques de la monarquia espanyola
La doctrina de la sobirania nacional partia de una explicació racional i laica de la

formació de la comunitat política, pressuposava un pacte de societat que històricament
havien celebrat els seus membres fundadors, els quals com a persones humanes obeïen
a la comunitat i a els poders públics encarregats de respectar els drets individuals
inalienables i imprescindibles. És a dir, les corts representatives de la nació en ús de la
seva sobirania podien constituir la societat i el dret amb absoluta llibertat i sense més
condicions que respectar els drets subjectius dels ciutadans que la conformen.
La doctrina de sobirania compartida entre rei i Corts partia d'una explicació religiosa i
històrica de la formació de la comunitat política , vinculada a les teories de la Respublica
Christiana i la seva plasmació a Castella i en lleis castellanes basades en el Ius Commune
i el dret autòcton tradicional de Castella, Medieval i Modern. És a dir, s'havien de
respectar les lleis fonamentals històriques de la monarquia, i amb això, la normativa
aristocràtica i estamental que vinculaven.
Segons una concepció o una altra la monarquia es convertia bé en una forma de

govern regulada i limitada per la constitució, o una forma d'estat on el monarca té el
poder sobirà i constituent, a pesar que ara ho comparteixin amb les corts.
Línia dels liberals progressistes i democràtics, Estat basat en la sobirania nacional i

subordinació del monarca a les corts i a la constitució. Mentre que altres progressistes o
democràtics concedeixen dret suspensiu i configuren un òrgan electiu o mixt. Quant al
poder executiu, el rei regna però no governa, adquireix com a cap d'estat una funció
simbòlica i representativa de la direcció efectiva de la nació (poder executiu resideix en
el rei, que l'exerceix per mitjà dels seus ministres. Constitució de 1869). Constitucions de
poca vigència, durant moltes èpoques d'aquests períodes aquestes constitucions van
quedar suspeses o no aplicades:
- Constitució 1812-1814 (sobirania residia essencialment en la nació, li

corresponia el monopoli de creació de lleis fonamentals). Es fa una divisió
rígida dels poders executiu (monarca) i legislatiu (corts) amb la intenció
d'evitar i prevenir la intervenció del monarca en el poder legislatiu (només se
li reconeixia el poder de vetar lleis de manera suspensiva però no definitiva i
1r Dret – UPF
2018 – 2019
els seus secretaris nomenats no podien conformar les corts). Les corts eren
l'òrgan de direcció política de l'Estat.
- Constitució 1837-1845 (en el preàmbul declarava que la nació en l'ús de la
seva sobirania volia revisar la constitució de Cadis, però es contradiu després
atribuint la potestat de fer lleis al rei i a les Corts).
- Constitució senar nata de 1856 (tots els poders públics emanaven de la nació
en la qual residia essencialment la sobirania, per tant, també el monopoli de
la creació de lleis fonamentals).
- Constitució de 1869-1876 (afirmava que la sobirania residia essencialment en
la nació, de la qual emanen els poders públics. La monarquia era sol una
forma de govern de l'Estat nacional).
- A més de les constitucions de 1820-1823 i 1836.
Línia conservadora i reformista, constitucions de mes vigència formal del s. XIX-XX,

pràcticament els períodes de 1845-1868 i 1876-1923, partien d'un gran respecte dels
poders de la monarquia heretats de l'antic règim en els quals només s'introduïen petites
reformes o limitacions. Les constitucions moderades i conservadores atorguen al
monarca dret absolut per a vetar lleis i configuren un Senat com a òrgan parcialment
designat per ell. Quant al poder executiu, li atribueixen la titularitat i exercici del govern
del regne (el rei regna i governa, constitució 1845). El monarca és un òrgan constituent i
no constituït, la monarquia constitucional és una forma d'organització estatal i no una
forma de govern de l'Estat nacional:
- Estatut de Baiona (rei ho és per la gràcia de Déu i de la constitució que el

mateix ha decretat havent escoltat a la Junta Nacional reunida a Baiona).
- Estatut Real 1834 (basades en lleis fonamentals del dret castellà històric,
especialment les que contenen elements de pactisme jurídic d'inclinació
absolutista). S'accepta la dissolució règia de les corts, es fa compatible el
càrrec de ministre i diputat, i es permet la responsabilitat política del govern
davant de les Corts.
- Estatut de Baiona (torna a invocar la Nova Recopilació de 1567, en el qual
l'absolutisme es manifestava al punt culmina't, per a justificar la funció de les
Noves Corts Generals del regne).
- Constitució 1845 (potestat de fer les lleis residia en les corts i el rei, la
monarquia ja tenia la seva constitució històrica vertebrada pels antics furs i
llibertats del regne (castellanes); es tractava de reformar aquesta perquè
estigués d'acord amb les exigències socials. En conseqüència, era la seva
voluntat modificar la constitució de 1837, decretar i sancionar la nova).
- Constitució 1876 (també part del concepte sobirania compartida però sense
invocar a les lleis fonamentals històriques de la monarquia castellana). Hi
havia una constitució material de l'estat espanyol basada en la història i la
monarquia castellana de la qual no es podia prescindir ni per a l'aprovació
de la nova constitució formal ni per a les reformes. L'Estatut constitucional en
les seves diverses fases té un tret permanent i diferenciador respecte de la
monarquia absolutista de l'antic règim: evitar el despotisme o tirania derivats
de els principis d'unitat de poder i responsabilitat única davant de Déu
(característica de l'antic règim). En conseqüència des de la Revolució
francesa es considera que la garantia, per a evitar el despotisme i assegurar
que els poders públics protegeixin als ciutadans i els seus drets individuals,
residia en la divisió dels poders i la responsabilitat política d'exercir-los davant
de la nació i la seva institució representativa.
El jutge no pot crear el dret com en el sistema anterior del Ius Commune, ja que aquest
dret pertany a la nació en exclusiva. El jurista deixa de crear dret i es converteix en tècnic
1r Dret – UPF
2018 – 2019
o bon gestor de la llei. L'afirmació que el jutge té el poder d'aplicar el dret i de fer
executar les sentències és una constant en totes les constitucions.
La funció del monarca continuava sent decisiva per al govern de l'Estat constitucional
fins a 1931. Les potestats atribuïdes al rei bé de manera exclusiva o compartida van
donar lloc al fenomen “borboneig”, és a dir, el control del parlament per part del
monarca que podia designar al President del Consell de Ministres, dissoldre les Corts,
corrompre el sistema electoral. Pel que es conclou que no va haver-hi monarquia
parlamentària durant l'estat constitucional del passat.
Les constitucions polítiques de les repúbliques espanyoles
El 6/10/1849, els progressistes de tendència democràtica redacten el manifest del partit

en el qual es feia conèixer el seu programa polític. D'aquest nou partit sorgeixen dos
corrents:
1. Els demòcrates monàrquics que reconeixien al rei un caràcter simbòlic de la

nació i els ministres eren òrgans executius de la seva voluntat que
conseqüentment havien de respondre políticament dels seus actes davant de
les corts (constitució 1869).
2. Per un altre bàndol, els demòcrates que consideraven la institució de la
monarquia com a incompatible als principis de la sobirania nacional. Aquest
corrent de demòcrates propugna la República com a única forma de govern
compatible amb el modern dret polític basat en la sobirania de la nació o del
poble respectant el principi d'igualtat.
La primera República (1873) va néixer com a conseqüència ultima de la revolució

democràtica de 1868 i per l'abdicació imprevista del rei Amadeu de Savoia
(11/02/1873). Aquesta és proclamada en sessió conjunta del senat i congrés (258 vots a
favor, 32 contra). S'atorga una amnistia, se suprimeixen els impostos de consum i servei
militar obligatori (es preveu la formació de l'exercito per professionals voluntaris).
La insurrecció Carlista i les dissensions internes entre republicans partidaris d'una

república unitària i els d'una república federal fomentaran l'entrada en crisi del govern
que acaba amb el cop d'estat del general Pavia i el govern del general Serrano (1874).
L'assemblea constituent de la 1a República es va reunir en 07/1873 on es presenta el

Projecte de constitució que no és aprovat ni a penes discutit. Aquest Projecte defensava
el federalisme com a instrument bàsic per a establir la solidaritat i cohesió entre pobles
d'Espanya que volien viure sota una constitució democràtica. Cada estat podia
elaborar la seva pròpia constitució i disposava de les seves pròpies institucions
legislatives, executives i judicials (estats corresponien a les comunitats històriques
d'Espanya, deixant a part les colònies i l'absència de Lleó). No obstant això la Nació
Espanyola seria la comunitat de tots els estats, aquesta unitat establia límits al poder de
cada estat sotmetent-lo a la constitució federal i les corts federals.
1r Dret – UPF
2018 – 2019
El model conservador-moderat basat en el uniformisme i centralisme de la cultura i
jurídica castellana veia aquest Projecte com una imposició arbitrària i contraproduent
per al progrés democràtic de la nació espanyola.
El fracàs de la 1a República va obrir pas al règim monàrquic de la Restauració i la

vigència de la constitució moderada conservadora de 1876 tornant a la monarquia
com a forma d'estat i la concepció uniformista de la nació espanyola com una sola
comunitat. L'estabilitat política de la Restauració, basada en l'alternança en el govern
de partits conservadors i liberals pactat pels seus líders i la fabricació del parlament amb
la manipulació sistèmica de les eleccions, representa una reculada evident de l'estat
constitucional democràtic.
La crisi del sistema de la Restauració es manifesta quan les forces populars, reformistes i
democràtiques aconsegueixen conscienciació i organització suficient per a plantar
resistència a l'estat monàrquic que no dubte a reconèixer la dictadura de Primo de
Rivera quan veu perillar l'estabilitat del règim.
Els motors d'aquesta crisi seran:
1. Moviment obrer canalitzat pel partit socialista (UGT) i pels anarquistes (CNT,
confederació nacional del treball).
2. Nuclis republicans i regeneracionistes que aporten l'autoritat dels seus
intel·lectuals a favor de la democràcia i crítica de la monarquia que mantenia
a Espanya en una frustració política, cultural i econòmica respecte d'Europa i
del paper imperial que històricament li havia correspost (generació 1898).
3. Moviments nacionalistes i regionalistes amb caràcter anticentralista i lluita per el
reconeixement jurídic institucional de la seva comunitat nacional o regió
(Catalunya amb Valentí Almirall, fundador del Diari Catala-1879, i participant de
l'organització del congrés catalanista de 1880). L'acció de totes aquestes forcen
van provocar la crisi final de la monarquia borbònica en 1931, donant lloc a la
proclamació de la 2a República i la promulgació de la constitució el 9/12/1931.
Aquesta constitució es caracteritzava perquè era democràtica liberal i de gran

contingut social, inspirada pels socialistes (esquerra) i basat en el Projecte de l'alemany
Hugo Preuss, en el qual es fixaven les doctrines de l'Estat integral. Aquest tractava de
reduir els residus de la sobirania dels antics estats membres al nivell d'una autonomia que
només consistia en política administrativa. D'aquesta manera es mantenia la unitat de
la política nacional i la sobirania nacional. No obstant això s'admetria que les regions
rebessin autonomia en funció del seu grau de cultura i progrés, és a dir, en virtut de la
seva consistència com a comunitat política amb entitat pròpia i diferenciada.
A pesar que la guerra civil trunco el desenvolupament i vigència d'aquesta constitució

democràtica i social, la qüestió de les comunitats històriques i el seu reconeixement va
tornar a plantejar-se després de la dictadura de Franco, en l'elaboració de la constitució
de 1978 on es contempla de nou que per a restaurar i consolidar la democràcia a
Espanya és necessari declarar i protegir no només els drets individuals d'homes i dones
sinó també els drets de les comunitats o pobles històrics que la integren.
1r Dret – UPF
2018 – 2019
Codificació
El liberalisme doctrinari és el liberalisme dels savis, teòric, dels utòpics que es pensaven
que canviarien la societat corporativa i passarien a tenir una societat d’individus lliures.
Vol que les persones passin a ser una persona determinada que no està subjecta a
ningú, que visqui amb dignitat i plenitud, que no es tinguin drets o deures en tant que
membre de corporacions sinó que siguin decidits pel sistema de manera general i
igualitària (iguals davant la llei). Aquesta és la diferència entre l’antic model corporatiu
i el nou model individual. Es reivindica la igualtat (com a mínim formal), la llibertat, la
dignitat de l’individu, la seva integritat (no has de ser part d’una cadena, transmissor
d’un patrimoni de generacions en generacions). També se’l vol alliberar de l’esfera de
les creences, del senyor feudal que l’impedeixen pensar i actuar lliurement.
Per aconseguir aquest salt es necessiten unes noves normes, els codis. Es pensarà que
els Codis són la norma que permet aquesta revolució (ja utilitzats durant el segle XVIII).
Aquestes normes han de ser pensades per un legislador racional i independents de la
religió, només han de buscar l’interès general i no han d’estar basades en les
Compilacions.
Les compilacions eren acumulacions de normes antigues, el Codi és una font del dret
nova que es pretén superior a les compilacions perquè té coherència interna, cosa que
no tenien les Compilacions, donat que eren acumulacions de normes antigues.
El codi ha de ser clar i ha d’estar escrit en la llengua on aquest tingui vigència (a

diferència de les compilacions que moltes eren vagues i escrites en llatí). El codi ha de
regular totes les branques del dret (codi civil, codi penal..) d’una manera coherent amb
una part bàsica i una part especial.
El Codi fet pels francesos el 1804 anomenat Codi de Napoleó fou molt exitós. Era un Codi
Civil que fixava unes regles molt clares del tràfic de persones i per tant va crear molta
seguretat jurídica, va deixar molt clar quins eren els drets i les obligacions dels ciutadans
(el jutge només ha d’aplicar la norma). Convenia molt a la burgesia ja que volia deixar
enrere l’aristocràcia de l’antic règim i instaurar-se com a nova classe social. Aquest nou
Codi va crear unes regles noves per a la família (els drets de l’individu deixen d’estar
indissolublement lligats a la família), l’autonomia de la voluntat (poder realitzar accions
sense demanar cap permís a ningú exterior a ell) i la concepció de la propietat plena
(les coses són teves i sinó són d’algú altre, però tu no tens un 10% de les coses per
exemple, o són teves o no ho són.
El senyor feudal abans tenia una part de la titularitat dels drets, però ara tot és d’una
sola persona. Es trenquen les cadenes del sistema feudal). La llei s’està enfortint, s’està
donant seguretat jurídica ja que està feta per un legislador escollir de manera proto-
democràtica (sufragi censatari o restringit). Però encara est té gran desconfiança en
l’arbitri judicial, que es veu en gran recel des de la llei codificada, des dels Codis. La
1r Dret – UPF
2018 – 2019
nova llei dona molta més seguretat jurídica als ciutadans, no depèn de la capacitat del
jutge d’apreciar-ho i per tant té molt menys arbitri, està molt subjecte als Codis ara.
Tot això amb el liberalisme s’acaba, no dependrà de la capacitat del jutge d’apreciar-
ho, bàsicament perquè es deixa de confiar en els jutges i en el seu arbitri. Els grans
perdedors doncs, són els jutges i el ius commune. Hi va haver un somni de que aquesta
codificació crearia una harmonització dels pobles d’occident. Aquest pensament va ser
impulsat per Thibault i la seva esperança en una codificació que permeti unir els pobles
germànics (1814). Va voler crear el Codi d’Alemanya, malgrat això, Savigny, exponent
d’una reacció també germànica contra la codificació: la fe en la ciència jurídica, diu
que cada poble té el seu esperit (Volksgeist) i no pots demanar a diferents pobles que
tinguin el mateix tipus de dret.
Per tant s’ha de respectar cada dret dels pobles germànics i buscar la seva història.
Cada poble té el seu esperit, el que havien de fer els governants era escoltar l’essència
de poble i els seus costums i limitar-se a escoltar-los (dret des de baix cap a dalt). A
l’Europa (especialment a Alemanya) del segle XIX hi va haver una reflexió molt sòlida
sobre la necessitat d’identificar unes categories jurídiques universals, unes institucions
permanents que fossin reconeixibles en totes les societats humanes, i a partir d’aquí
ordenar els drets de tota la comunitat. Això s’anomena pandectística, és un nou intent
acadèmic de crear aquestes categories abstractes pensant que en el fons hi havia un
menyspreu pels costums de la societat i el pensament de que el dret s’havia de crear
des de dalt.
Es tractava d’identificar tots els aspectes jurídics ben estructurats i jerarquitzats. Havia de
ser un nou ius commune i categoritzar-les de nou. Bàsicament crear un sistema jurídic
nou que es trobaria per sobre de la llei. La panteística va tenir un triomf molt important
(BGB-1900): el codi civil alemany. Alemanya es va haver d’unificar i després va ser
necessari fixar unes regles.
Durant el segle XX es produeix la crisi dels Codis, mantenim la ficció de que els codis
poden governar una societat, però en realitat tot el dret penal no queb dins del codi
penal, ni tot el dret civil dins del codi civil. A la pràctica moltes matèries són regulades
per lleis específiques i per tant escapen de la generalitat del codi, hi ha qui anomena
això un petit procés de descodificació (punt de vista criticat per jusnaturalistes). Per tant,
apareix el dubte de si s’han de posar totes les matèries fora dels Codis o dins dels Codis
o bé assumim que la situació actual és correcta, i que hem d’assumir que no tot es pot
posar dins dels Codis.
El dret canònic també va ser codificat, les regles de l’església cristiana estan també dins
d’un codi, se suposa que tot és allà dins i amb això se’n fa prou. Els drets canònics s’han
adoptat com una doctrina. Amb la teoria dels DDHH occidental intentem projectar
aquesta idea sobre altres civilitzacions (imposar-la). S’han començat a crear noves lleis
especials que es “carreguen” la unitat del dret en codis i, per tant, tenir-los
emmagatzemats perd importància. Els drets de l’home no estan dins dels Codis, tenen
jurisdiccions i protecció supranacional i per tant, han passat a un nivell superior.
1r Dret – UPF
2018 – 2019
REGLES DEL JOC POLÍTIC I SOCIAL A ESPANYA
Les regles del joc polític i social a Espanya es basen en dos grans blocs: el
constitucionalisme per el joc polític i per el joc social la codificació.
La base era l’estat espanyol i no la monarquia. S’assumeix que l’estat ha estat una
construcció política que la monarquia s’hi havia posat a sobre i havia governat com si
fos el seu patrimoni.
Joc polític → Constitucionalisme Espanyol
L’estat no està format pels governants només, sinó també pels ciutadans com a electors
i aquests últims són els més importants. Aquest és un gran problema de l’Espanya
d’aquest moment. Per tant l’Estat s’ha de desentendre de la monarquia, és a dir aquesta
ha de deixar de ser la mestressa de l’estat i no pot utilitzar-lo per interès propi i privat.
L’estat té una monarquia i no al revés. Es pot entendre la monarquia com a màxim
funcionari. Volem acabar amb la patrimonització de l’estat. L’estat serà l’únic que cobra
tributs, duu a terme justícia, té potestats públiques i ha de treure les potestats privades.
Les constitucions defineixen les regles del joc polític. En ella es veuran reflectides les
institucions de l’estat. És molt important en les diferents constitucions en qui recau la
sobirania, en totes les constitucions funciona de manera diferent. Per exemple, en la
constitució de 1812 (la Pepa) es diu que la sobirania és nacional, però al preàmbul es
parla de Déu com el suprem legislador. És a dir, això és una incoherència i això ho
podem veure en més d’una constitució.
Un altre element molt important són les Corts Generals, en les diferents constitucions es
preveu un funcionament diferent, és a dir, en algunes es preveuen unes Corts Generals
unicamerals (només n’hi ha una) i en d’altres bicamerals. En el passat al Senat (residus
de l’antic règim) s’hi acaben reunint persones elegides pel rei (militars...) i això feia que
fos un reflex de la societat estamental. En la Constitució de 1978 sí que hi ha senat, no és
una cambra de representació estamental però es manté el bicameralisme, no s’ha
sabut caminar cap a un règim liberal.
Un altre element important és quin marge de drets i llibertats, tant civils com polítiques
reconeixen les diferents constitucions a les persones. La constitució de 1978 és la primera
que ha aconseguit establir-se com a norma suprema i inviolable, ha estat la única que
ha pretès ostentar força jurídica vinculant des del punt de vista del model Kelsenià a
diferència de les constitucions anteriors. Aquesta constitució però té un problema: mira
cap al futur però en dos temes mira al passat:
- Les regles de successió de la monarquia.

1r Dret – UPF
2018 – 2019
- El reconeixement dels drets forals de Navarra (Llei Paccionada de 1841) i País
Basc (els règims de concert a partir de 1876).
En al·legació de motius històrics s’ha discriminat en aquests dos casos, en un cas posant
l’home per sobre la dona (en el mateix rang té l’home preferència per sobre la dona) i
en l’altre aquestes dues comunitats autònomes que tenen beneficis que altres no tenen.
És a dir, o es comença de zero en igualtat en totes les matèries o no es fa, però no es
pot ser igualitari en algunes matèries i no en d’altres. En aquest sentit és una derrota del
sistema liberal Espanyol.
Guerres Carlistes condicionen molt l’estat Espanyol de segle XIX.
Codificació a Espanya
La Codificació es va formular a partir del segle XIX. Abans hi havia un sistema molt
allunyat i per tant es van haver de modificar moltes coses:
 Treure les propietats a les mans mortes (poc eficients per gestionar el patrimoni),
la burgesia i la noblesa tenien béns i propietats que no podien vendre. S’havien
de trencar aquests vincles que ho impedien. Per fer-ho es van fer les
amortitzacions, que vol dir nacionalitzar els béns de l’església. Aquests béns es
van vendre i van servir per finançar les guerres carlines. Els territoris de
l’aristocràcia es van treure amb les desvinculacions, tenien béns vinculats al seu
llinatge a través de fideïcomisos, que feia que un bé passés d’unes mans a les
altres (normalment de generació en generació) sense poder-ho vendre, havien
de passar íntegres als descendents. Es va aconseguir portar al mercat amb
regles de comerç lliure finques d’incalculable valor, es va dinamitzar el mercat
immobiliari. Mayorazgos: privilegi que el rei de Castella donava a passar finques
de pares a fills sense que li poguessin treure (jurídicament blindats). Es podia
vendre un percentatge de les terres.
 El següent pas era fer unes regles noves per el dret civil, això significava fer un
Codi Civil, es va agafar el francès (Codi de Napoleó de 1804) i es va
castellanitzar. Es van fer diversos intents però topaven amb les resistències de
l’església per una banda i de les elits jurídiques de Catalunya, d’Aragó i d’alguns
altres territoris, però sobretot catalans. Un jurista molt important opositor al dret
civil espanyol va ser Manuel Duran i Bas, el qual defensava que cada poble ha
de tenir el seu esperit i s’ha de respectar (Volksgeist), no es pot crear un dret
unificador. L’escola històrica del dret va tenir molta influència i va parar els peus
a tots els intents codificadors. El que volien els catalans era conservar un sistema
jurídic propi sobre un coixí general de dret romano-canònic, donat que el seu
dret es basava en aquest. Al final es va arribar a un compromís, amb el Codi
Civil actual es va fer com un encàrrec amb codis civils històrics propis, és a dir,
hi ha un Codi Civil amb apèndixs dels diferents territoris: Catalunya, Aragó,
Balears, Navarra, Galícia i País Basc. En aquests territoris s’aplicarien aquests
petits drets propis i subsidiàriament el Codi Civil.
En el cas de Catalunya, Aragó i Balears volien mantenir el dret romano-canònic.
Aquestes resistències es van acabar durant el franquisme, en què es va obligar
a aquests territoris a fer un apèndix oblidant el dret romano-canònic. El Codi Civil
va passar a ser vigent de manera oberta i declarada a Espanya, fins el 1960
encara es podia citar dret romà i canònic amb total llibertat, malgrat només ho
1r Dret – UPF
2018 – 2019
fessin si els afavoria. Però a partir de 1960 ja només es podien al·legar les normes
de dret civil de cada territori i subsidiàriament el Codi Civil espanyol.
1889 Codi Civil Espanyol: estableix que hi ha un únic codi per a tot Espanya i els
territoris que ja disposaven de codi civil propi que haurien de ser recollits en els
apèndixs (6 concretament). Problema: quin era el coixí del dret català? El ius
commune. Ningú va fer apèndix perquè elaborar-lo vol dir acceptar les regles
del dret espanyol.
 No només hi ha les codificacions del Codi Civil, sinó també de les altres matèries,
però hem de saber-nos la del Codi Civil.

H Del Dret

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

H Del Dret

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Aida Coll i Corominas

HISTÒRIA DEL DRET

Examen val 5 punts. 50%

Cada seminari val 1 punt. 5 seminaris= 5 punts. 50%

El dret no avança de forma lineal, hi ha ruptures i evolucions.

LES 4 FONTS DEL DRET

Aquestes fonts es poden reduir a quatre:

TEMA 1. FUNCIONS I RECORREGUT DE LA HISTÒRIA DEL DRET.

1. EL DRET TRADICIONAL XINÈS

El dret tradicional xinès està estructurat en cinc punts:

• No és el dret vigent a la República Popular de Xina

 Influència de nocions polítiques europees (estat, partit i ideologia

• A Europa noció d’ordenament jurídic: Justícia: Llei

 Noció d’harmonia social i de no-litigi: la llei no és l’encarregada de que

 Noció de comunitat: individu ha de procurar sempre l’harmonia, és més

 Noció de dret: per a reeducar als cercabregues (dret penal). A aquells

 Administració de justícia: no fa falta crear tribunals com els que

 Mal tracte als litigants: mediació (imperi/clan). No només es castigava

A diferència d’Europa (visió normativista, noció de dret com a conjunt de normes

Hi ha una aplicació flexible al cas: mora del deutor, impagament de l’arrendatari.

Formació i elecció dels jutges

Els “fa” i els “li”

El fa, en canvi, són les normes legals.

El fa com a norma penal per a prevenció general i especial (molt circumscrita,

TEMA 2. ROMA: FONTS DE PRODUCCIÓ DEL DRET ROMÀ

Tenen una concepció del dret vinculada a la religió.

Creences com a origen del dret (ius)

Els drets que es tenen depenen de:

Aquests estatus no eren inamovibles; es podia passar d’un a altre a través de

• In iure – davant el rei o el seu tribunal

Aquesta situació va implicar que el ius civile anés evolucionant a través de

El dret dels patricis i els plebeus

 Aquesta situació va suposar un equiparació de patricis i plebeus fent fixant uns

LA REPÚBLICA (367 a.C – 27 a.C)

La Constitució republicana es basa en l’equilibri de poders. Per a aconseguir aquesta

Objectiu: divisió del poder per evitar la corrupció

• Col·legis de magistrats (cursus honorum).

• Consell d’Estat: el Senat. El Senat representa el poder aristocràtic. Té el poder

• Assemblees populars: encarnen el poder popular i s’encarreguen de votar lleis.

Amb l’expansió de Roma es fa una secularització de la jurisprudència doctrinal i

• Remeis per assegurar l’obediència ciutadana.

Noves accions de l’actuació jurisdiccional del pretor:

Amb el Principat, la producció del dret a Roma canvia radicalment: no es deroga la

Les assemblees populars ja no representen el poble de Roma, que ha desbordat el

- Edicta: són ordres donades pel príncep en virtut de l’imperium i que, en

- Rescripta: opinions que emet el príncep sobre qüestions de dret

El pretor (jutge de primera instància) proposava dubtes a la cúria, ja que

- Decreta: decisions del príncep en qüestions de la seva jurisdicció, per la via

Com a resultat de la desaparició de les fonts de creació del dret romà i de la

EL DOMINAT (234 – 476 d.C)

Origen i fi del Dominat

Vida i llei al Dominat

En el Dominat, el príncep es converteix en senyor – dominus de l’imperi romà i el

Segons la nova concepció monàrquica del Dominat, es produeix una independència

L’Emperador intervindrà de manera decisiva en totes les disputes religioses, ja que

Edicte de tolerància: l’Emperador no és cristià però tolera l’Església, la considera una

Les lleis al Dominat

La ruralització fa que les lleis de l’emperador sovint no es compleixin, que se segueixin

Amb aquesta obra es recullen les constitucions imperials – leges (expressió de la

En definitiva, durant el Dominat la producció del dret es va manifestar en leges i en els

Constantí també va haver de pronunciar-se sobre el dret oficial i el dret a la pràctica.

No obstant això, el món ruralitzat en què triomfa l’economia natural organitzarà

EL DRET ROMÀ A LA PENÍNSULA