Tema 7: Metabolisme secundari.

La principal diferència entre el metabolisme primari (que ja l’hem vist a la part anterior de la

assignatura) i el secundari (que el veurem ara) és que: el metabolisme primari compren totes

aquelles vies que són essencials per l’organisme. En canvi, les vies que componen el

metabolisme secundari no són essencials.

És a dir, posant-nos en el metabolisme vegetal:

▪ Metabolisme primari vegetal: són totes aquelles vies imprescindibles pel vegetal:

o Fotosíntesis

o Respiració cel·lular

o Biosíntesis de carbohidrats

o Biosíntesis de lípids

o Biosíntesis d’àcids nucleics ...

▪ Metabolisme secundari: són totes aquelles vies no imprescindibles pel vegetal:

o Terpenoids

o Fenilpropanoids

o Flavonoids

o Alcoaloids ...

Alguns exemples de metabòlits secundaris que trobem en plantes són:

▪ Els pigments que donen color a les plantes

▪ El làtex, que amb ell podem fer guants

▪ El mentol, que amb ell podem fer caramels...

Com veiem, la semblança comuna que tenen tots ells és que són compostos que no totes les

plantes produeixen, per tant podem dir que no són essencials. Històricament, els metabòlits

secundaris són els que s’anomenen productes naturals

Quines són les principals fonts de metabòlits secundaris?

▪ Les plantes

▪ Organismes marins

o Algues

o Esponges

o Coralls

Aquests organismes tenen una semblança comuna: que viuen fixos, no es poden moure. Deu ser

que la evolució els ha portat a formar molts metabòlits secundaris...

També hi ha altres organismes que produeixen metabòlits secundaris, alguns exemples sñon:

▪ Insectes: abelles, vespes, formigues (quan piquen deixen anar productes químics que

són metabòlits secundaris)

▪ Serps: verí de la serp

▪ Ocells: pigments que els hi donen color (com el tucà)

▪ Granotes: pigments que els hi donen color

En molts d’aquests casos, els metabòlits secundaris tenen algun altre paper, per exemple el verí

es un sistema de protecció, els colors als ocells és dimorfisme sexual, i el color a les granotes es

advertiment de que són verinoses.

En humans, un exemple de metabòlit secundari són els pigments (tant en els ulls com a la pell).

Els dos principals pigments que tenim són:

▪ L’eumelanina: que aporta una coloració negra

▪ Pheomelanina: que aporta una coloració vermella

Per tant, la barreja, carència o concentració d’aquests pigments donen lloc a la varietat de colors

de cabell.

Les dues formes de melanina les podem sintetitzar a partir d’un mateix aminoàcid, la tirosina. A

partir de la tirosina, si seguim reaccions diferents donarem lloc a la eumelanina i la phemelanina.

Aquestes reaccions estan catalitzades per diferents enzims, per tant, en funció de quins gens

s’expressin, tindrem el cabell d’un color o un altre.

En un primer moment, es va pensar que els metabòlits secundaris de les plantes són producte

d’una reacció catabòlica, i no tenen cap funció (com poden ser el lactat o l’etanol dels bacteris

fermentadors). Però, s’ha vist que no és cert. Els metabòlits secundaris tenen funció!

Per exemple: imaginem que tenim un gat i un arbre que estan en una situació extrema de fred

(neu). És a dir, estan pressionats per un estrès abiòtic. Com serà la seva reacció?

▪ En el cas del gat, s’espavilarà i entrarà a la casa a refugiar-se del fred

▪ En el cas de l’arbre, com no es pot moure i activa una sèrie de vies per poder adaptar-

se i sobreviure durant la situació extrema (per exemple, perdre les fulles)

Però, les plantes i els gats també poden ser pressionats per un estrès biòtic.

▪ En el cas del gat, ha de córrer per poder caçar el ratolí

▪ En el cas de la planta, poden ser pressionades per algun insecte que se la menja. Per

aquest motiu, la planta pot evolucionar (al llarg de les generacions) i formar compostos

tòxics per evitar que se les mengin.

Per tant, quines són les principals funcions dels metabòlits de les plantes?

Defensar a l’organisme de factors:

Abiòtics:

▪ Radiació UV

▪ Fred

▪ Sequera ...

Biòtics:

▪ Insectes / Animals

▪ Fongs

▪ Bactèries ...

Metabòlits secundaris:

Existeixen més de 200.000 metabòlits secundaris, i poden tenir estructures molt molt variades,

amb funcions diferents.

Aquests metabòlits secundaris poden ser acumulats o emmagatzemats a concentracions altes,

poden arribar a ser de 1% a 3% del pes sec de la planta!

Com ja hem dit, no tots els metabòlits secundaris es troben en totes les plantes. Però, tampoc

els trobem a tot arreu ni en tots moments d’una planta que el fabrica. És a dir, la producció i

emmagatzematge dels metabòlits secundaris en plantes depèn de:

▪ Moment del desenvolupament

▪ Anatomia de la planta

A vegades, el lloc de biosíntesis dels metabòlits secundaris i el lloc d’emmagatzematge és

diferent, per tant, a vegades han de ser transportats.

Com ja hem dit, tenen una distribució limitada! Hi ha molts tipus de metabòlits secundaris, i es

trobaran en espècies diferents exercint funcions diferents. Moltes de les funcions dels

metabòlits secundaris estan implicats en interaccions entre organismes (defensa,

pol·linització...)

Els metabòlits secundaris sovint es sintetitzen a partir de metabòlits primaris.

(Hidro lics)

Aquells metabòlits secundaris polars, poden ser emmagatzemats en vacuoles. Per exemple la

anthocianina, un pigment rosat soluble que trobem a algunes parts de la planta Rhoeo

spathacea.

(Hidrofòbics)
En canvi els metabòlits secundaris apolars les trobem en estructures específiques com poden
ser: la resina, tricomes, vesícules (olis essencials) o a la cutícula.

Exemples de metabòlits secundaris en plantes implicats en la relació amb altres organismes:

Pol·linització:

Les plantes generen uns metabòlits secundaris que desprenen una certa olor per atraure als
insectes o animals amb la intenció de que les pol·linitzin.

Dispersió de llavors:

Les plantes que generen fruits formen uns compostos gustosos per a que els hi agradi als animals
i dispersin les llavors

Al·lelopatia:

Algunes plantes, com la noguera americana, formen uns compostos que inhibeixen la
germinació de plantes al seu voltant per impedir la competició entre elles, i tenir més accés a
nutrients, aigua i llum.

Producció de compostos tòxics:

Algunes plantes sintetitzen uns compostos tòxics per competir contra aquells herbívors (sovint
insectes) que se les mengen. Aquests compostos alteren el desenvolupament biològic de
l’herbívor i mor, d’aquesta manera la planta pot sobreviure.

Producció de compostos antibacterians, antifúngics i antivirals:

Aquests compostos eviten la infecció de la planta per part de microorganismes patògens.

D’aquesta manera la planta pot sobreviure.
Per tant, les funcions que realitzen els metabòlits secundaris en plantes en situacions
d’interaccions entre organismes són:

Protecció de plantes davant d’herbívors

• Animals
• Insectes

Inhibir l’acció de patògens

• Bacteris
• Fongs
• Virus

Inhibir el creixement de plantes competidores

Atraure pol·linitzadors

Atraure animals per la dispersió de llavors

Components de defensa:

Com que les plantes viuen fixes al terra, no poden escapar de les agressions d’herbívors. Per
aquest motiu, utilitzen unes defenses químiques (substàncies tòxiques) per sobreviure.

Però, com ja hem comentat abans, els metabòlits secundaris no els trobem a totes les parts
d’una planta que els produeix. En aquest cas, les substàncies tòxiques de les plantes les trobem
majoritàriament i amb major concentració en:

• Teixits i òrgans vulnerables

• Llavors, plàntules i brots nous
• Òrgans importants per la supervivència de la planta (flors, fruites, llavors)

I com i on afecten aquestes substàncies tòxiques en els animals herbívors?

• Sistema nerviós
• Desenvolupament
• Músculs i mobilitat
• Digestió
• Respiració
• Reproducció i fecundació

És a dir, aquests metabòlits secundaris que formen les plantes com a mecanisme de defensa
afecten als sistemes i parts imprescindibles per la vida de l’animal.

Adaptació dels animals als compostos de defensa de les plantes:

S’ha observat que alguns animals tenen resistència als metabòlits secundaris de les plantes.

Si posem un exemple, existeix un sistema de producció de tòxics en plantes anomenat el

complex myrosinasa. Aquest complex forma tota una gama de productes amb grups nitrils que,
a l’entrar a l’organisme es converteixen en cianur, molt tòxic pels animals.

Doncs, s’ha vist que un tipus d’arna és capaç de sintetitzar un enzim que provoca que els
productes del complex no siguin tòxics per la pròpia arna.
Però, l’adaptació dels animals a aquests compostos pot anar més enllà!

S’han reconegut insectes que, a més de que han desenvolupat un sistema per a que el tòxic no
els hi afecti, aquest sistema és capaç de quedar-se la defensa de la planta com a defensa per
l’insecte! De manera que, ara han adquirit aquest compost com a defensa a depredadors.

Inclús, hi ha insectes que, al llarg de l’evolució no només han sigut capaços de segrestar el
compost tòxic, sinó que l’han après a sintetitzar!

Cal destacar que els metabòlits secundaris sintetitzats per les plantes no apareixen de cop, són
fruit d’una evolució. Igual que l’adaptació de resistència d’alguns animals a aquests metabòlits
no apareix de cop, també segueix una evolució al llarg de les generacions.

Un exemple d’aquestes evolucions, tant dels metabòlits secundaris com dels animals és el cas
de la canavanina:

La canavanina és un tòxic produït per algunes plantes que s’assimila molt a l’arginina
(només canvia un CH2 de l’arginina per un O). Aquest metabòlit secundari ha aparegut en
les plantes per evolució al llarg dels anys: una mutació va introduir el O en canvi del CH2.
Però, això va donar com a resultat un compost tòxic ja que, al ser introduït en els insectes,
el tRNA d’aquests confon la canvanina amb l’arginina, donant lloc a proteïnes no
funcionals.

Però, els insectes també han evolucionat, i, a partir d’una mutació en el tRNA, han
aconseguit fer que aquest tRNA no pugui reconèixer la canavanina, pel que no s’introdueix
en proteïna i no dona lloc a proteïnes no funcionals.

Les vies del metabolisme secundari provenen de vies de metabolisme primari:

Com ja hem comentat, les vies del metabolisme secundari provenen de vies de metabolisme
primari. Ho podem veure en un exemple:

En un tipus de planta, existeix un gen que al expressar-se dona lloc a un enzim que està implicat
en l’activació d’una proteïna reguladora. Però, per una mutació, hi ha hagut una duplicació
d’aquest gen que codifica l’enzim. El gen nou, expressarà el mateix enzim, però ara, si es donen
unes condicions ambientals determinades, aquest enzim no estarà implicat en l’activació de la
proteïna reguladora, sinó que estarà implicat en la biosíntesis d’un precursor d’un alcaloide
implicat en funcions de defensa.
Classificació de metabòlits secundaris:

Els químics orgànics del S.XX van caracteritzar i classificar els metabòlits secundaris que s’havien
conegut fins el moment. Aquesta classificació es va basar en la seva estructura química:

• Isoprenoides
• Compostos fenòlics
• Compostos nitrogenats (alcaloides i glicòsids)

Tot i així cal destacar que, no tots els isoprenoides, compostos nitrogenats i compostos fenòlics
són metabòlits secundaris. Trobem compostos isoprenoides, com la clorofil·la, que són
metabòlits primaris.

Exemples de metabòlits secundaris en funció dels grups, i la seva aplicació biotecnològica:

Exemple pigments anthocianina:

Aquests pigments tenen una semblança en l’estructura química molt gran! Però una petita
varietat en la composició de la molècula fa canviar l’espectre d’absorció del pigment, i per tant
fa canviar el color de la planta o flor on es troba.

Exemple morfina:

La morfina és un metabòlit secundari del tipus alcaloide.

Aquest compost s’obté a partir de la planta Papaver
somniferum. En medicina és utilitzat com a analgèsic.
Exemple tanins:

Veiem que els tanins els podem classificar en dos tipus:

Condensats:

Hidrolitzables:

Els tanins els hem utilitzat per conservar la pell dels animals. També s’han utilitzat en l’industria
alimentaria per donar gust amarg als vins i tes.

Però, òbviament la planta d’on procedeix aquest metabòlit secundari li dona una altre funció:

• Si un herbívor menja una planta rica en tanins, aquests tanins s’uniran a les proteïnes i
enzims digestius de l’animal produint una mala digestió que li pot provocar la mort. Per
tant, actuen com a substàncies de defensa.

Exemple digitoxina i digoxicinina:

Metabòlits secundaris formats per la planta Digitalis lanata que utilitzem en l’àmbit
biotecnològic. Aquests compostos s’utilitzen com a medicaments per les arrítmies.

Exemple Quinina:

És un metabòlit secundari de la Cinhona offinalis que s’utilitza en occident per combatre la

malària. Es va descobrir al Perú i Bolivia: els Quechua l’utilitzaven per relaxar els músculs i poder
treballar a temperatures baixes (andes).

Però, la quinina és sintetitzada per la planta per una funció: la quinina és utilitzada per la planta
com a protector de radiacions solars. S’ha vist que en arbres que trobem a latituds altes, tenen
alta concentració de quinina ja que reben més radiació solar. En canvi, arbres de latituds més
baixes no reben tanta radiació, i per tant, no produeixen tanta quinina.
ISOPRENOIDES:

Els isopreonoides són un grup de molècules lipídiques on s’han descrit més de 30.000 molècules
diferents. Cal tornar a comentar que, no tots els isoprenoides són metabòlits secundaris (ex:
colesterol)!!!
Els isoprenoides també es poden anomenar com a terpens o lípids preníl·lics.

• El nom de terpens prové dels primers isoprenoides aïllats, que es trobaven a la trementina
(aguarrás), un líquid volàtil produït de la destil·lació de diferents espècies de les conífera.

Si als isoprenoides trobem altres àtoms (a més de C i H), com per exemple el O, els podem
anomenar terpenoides.

Característiques:

• Poden ser substàncies volàtils: les fragàncies de les plantes (ex: romaní, farigola...)
• Resines i politerpens: li serveixen a la planta com a protecció d’atacs d’insectes o
bacteris
• Phitoalexines: molècules antibacterianes
• Li serveixen per adaptar-se al medi ambient: per exemple, adaptació a canvis de Tº.

Exemples:

Limonè:

És una molècula volàtil de 10 carbonis que la podem trobar en 2 conformacions:

• Confòrmer R: la trobem a la llimona (dona olor)

• Confòrmer S: la trobem a la taronja (dona olor)

Mentol:

Molècula de 10C responsable de l’olor de les plantes de la menta. El mentol està concentrat a
unes estructures que trobem a baix de les fulles. De manera que, al passar la mà per sota de la
fulla de menta, notem la seva olor.

Làtex:

És un polímer que l’extraiem del caoutchouc gràcies a fer un tall a la seva escorça. El làtex
l’utilitza la planta per reparar ferides de la seva escorça. Nosaltres l’utilitzem com a material per
molts objectes.

Gutta-percha:

És un altre polímer que l’extreiem també d’una planta, en aquest cas la Palaquim gutta.
S’utilitzava com a material per construir objectes abans de l’era dels plàstics.

Metabòlits primaris del grup isoprenoide:

Ja hem comentat que no tots els isoprenoides són metabòlits secundaris, tenim metabòlits
primaris que són isoprenoides. Aquests metabòlits primaris tenen funcions essencials per la
planta com són la fotosíntesis, respiració, creixement i desenvolupament, arquitectura de la
membrana.... Alguns exemples de metabòlits primaris isoprenoides són:

• Esterols, carotenoids, grups en clorofil·les, UQ i PQ, citocines, àcid abcísic..

Pigments fotosintètics

Trobem alguns pigments implicats en la fotosíntesi que són isoprenoides.

El licopè és un isoprenoide lineal que aporta una coloració vermella (responsable de la

pigmentació del tomàquet). És el precursor del b-carotè.

El b-carotè és un isoprenoide amb dos grups aromàtics als extrems. El seu precursor és el licopè,
fent ciclar els seus extrems. El licopè aporta una coloració ataronjada (responsable de la
pigmentació de la pastanaga). El b-carotè és precursor de la violxantina.

La violaxantina és un isoprenoide que es sintetitza a partir del b-carotè. Com que té grups
hidroxils es pot considerar un terpenoide (tenen O).

Cadena de fitol de la clorofil·la:

La clorofil·la és el principal pigment fotosintètic, i en la seva estructura trobem una cadena

d’isoprè que l’ancora a la membrana tilacoidal. En aquest cas, aquesta cadena té 20 carbonis.

La clorofil·la doncs, es classifica com a isoprenoide.

Quinones:

La ubiquinona i la plastoquinona són elements de la cadena de transport d’electrons que tenen

una cadena d’isoprè que les permet unir-se a la membrana mitocondrial. La funció biològica que
exerceixen la realitzen a la part de l’anell, on tenen el grup acetona.
Esterols:

Els esterols vegetals són els anomenats fitoesterols. Tenen aproximadament 30C. Al contrari
dels animals, l’esterol majoritari en vegetals no és el colesterol. Abans d’aquest en trobem molts
d’altres, com per exemple:

• Campesterol
• Sitoesterol
• Estigmaesterol

Tots aquests esterols tenen un esquelet bàsic i varien lleugermanent en algun radical:

Dolicols:

Es tracta d’un isoprenoide del metabolisme primari que s’encarrega de fer de suport per la
síntesi d’un N-oligosacàrid per després N-glicosilar una proteïna en el NH3 d’una Asn de la
seqüència Asn-X-Thr/Ser.

Hormones vegetals:

La gran majoria d’hormones vegetals són isoprenoides.

Com que són indispensables pel bon funcionament i
regulació de l’ésser, formen part del metabolisme
primari.
Biosíntesi de isoprenoides:

En estudis realitzats al 1950, es va determinar que els isoprenoides es sintetitzaven, tots, seguint
la “Regla biogenètica de l’isoprè”:

• Es formaven ampartir de la mateixa unitat biosintètica de 5 àtoms de carboni

• Cada compost té un nº enter d’unitats
• Podem trobar des d’isoprenoides que tenen 8 unitats biosintètiques fins a altres que
tenen milers d’unitats biosintètiques.

A l’inici es pensava que l’isoprè era aquesta unitat biosintètica, però, s’ha vist que realment és
la seva forma activada: isopentenil difosfat (IPP), i el seu isòmer dimetialil difosfat (DMAPP).

Classificació dels isoprenoides:

Els isoprenoides els classifiquem en funció del nº de C que els composen. El nº de C tindrà
importància a l’hora de veure com és la biosíntesis de cadascun d’ells.

Alguns exemples dels isoprens classificats són:

Biosíntesi de Isoprenoides:

La biosíntesi de isoprenoides inclou tres fases:

• Biosíntesis de IPP i DMAPP

• Formació de ramificacions (en funció del nº de C que es vol que tingui l’isoprenoide)
• Reaccions específiques per la síntesi del producte final

1. Biosíntesi de IPP i DMAPP:

S’ha vist que a la natura trobem dues formes de sintetitzar IPP i DMAPP. Hi ha:

• Via del mevalonat: la trobem en animals (humans) i plantes. Es realitza al citosol i RE

• Via del MEP: la trobem en bacteris i plantes. Es realitza als plast.

Per tant, les plantes disposen d’ambdues vies per fer aquesta síntesi.

En les dues vies, estan implicats precursors diferents que poden donar productes finals
(isoprenoides) diferents.

Aquí tenim alguns dels productes que sintetitzen les vies:

• Via del mevalonat: fitosterols...

• Via del MEP: pigments, carotenoides, grup fitol
(cadena lateral clorofil·la)...

Via del mevalonat:

En aquesta via, s’utilitzen 3 molècules d’Acetil-CoA com a punt de partida. És una via del
metabolisme primari, ja que trobem isoprenoides que són essencials.

Per poder saber si un isoprenoide ha estat sintetitzat per la via del mevalonat o per la del MEP
podem fer un marcatge radioactiu als reactius i fer un seguiment del marcatge.

Si fem un seguiment radioactiu dels carbonis en la via mevalonat:

Reaccions de la via del mevalonat:

HMG-CoA se forma por la condensación de acetil-

CoA y acetoacetil-CoA, catalizada por la enzima
HMG-CoA sintasa.

HMG-CoA reductasa cataliza la

formación de mevalonato a partir de
HMG-CoA.

En vegetal, la HMG-CoA reductasa està

a la membrana del RE, i la podem trobar
en diferents isoformes que donaran lloc
a intermediaris que formaran productes
Mevalonato finals diferents (estrerols,
quinasa fitoalexines...)

Fosfomevalonato
quinasa
Mevalonate is
phosphorylated by 2
sequential Pi transfers
from ATP, yielding the
Difosfomevalonato pyrophosphate
quinasa derivative. ATP-
dependent
decarboxylation, with
dehydration, yields
isopentenyl
diphosphate.
Isopentil PP
isomerasa
L’esquema global de la via del mevalonat és:

Via del MEP:

En la via del MEP s’utilitza un piruvat + G3P (que prové de la fotosíntesis) com a partida:

En el cas d’aquesta via, si volguéssim fer el marcatge radioactiu seria:

Reaccions de la via del MEP:
 Encara que aquesta via
doni directament 1 IPP i
1 DMAPP, alguns
organismes tenen la IPPI
per si es vol convertir un
d’aquests productes en
l’altre
Isopentil PP
isomerasa

La reacció global, doncs, serà:

2. Formació de ramificacions:

A partir d’aquí, hem d’obtenir els diferents tipus d’isoprenoides. En funció del nº de C que volem
que tingui l’isoprenoide, haurem de fer diverses condensacions d’unitats de IPP i DMAPP.

Per obtenir els isoprenoides finals, primerament hem d’obtenir els seus precursors a partir
d’aquestes condensacions catalitzades per preniltransferases. En funció de quin és l’isoprè (i per
tant el precursor) que volem sintetitzar, tindrem una preniltransferasa o una altra:

Per la síntesi de monoterpens (C10):

Actua la GPP sintasa, catalitzant la condensació de DMAPP i IPP per donar lloc al GPP, precursor
dels monoterpens

Per la síntesi dels sesquiterpens (C15):

Actua la FPP sintasa, catalitzant la condensació de DMAPP i 2 IPP per donar lloc al GPP, precursor
dels sesquiterpens.

Per la síntesi dels diterpens (C20):

Actua la GGPP sintasa, que catalitza la reacció en tres etapes. GPP y FPP, son
intermediaries de la reacción, permanecen unidos a la enzima y no se liberan (GPP).
El GGPP és el precursor dels diterpens.

Per la síntesi de triterpens (C30):

Actua la escualè sintasa. L’escualè és el precursor dels triterpens

Per la síntesi dels tetraterpens (C40):

Actua la fitoè sintasa. El fitoè és el precursor dels tetraterpens

Per tant, per obtenir els diferents isoprenoides necessitem fer les condensacions necessàries
catalitzades per les preniltransferases específiques per obtenir els seus precursors:

3. Reaccions específiques per la síntesi del producte final:

Ara que tenim els precursors, hem de realitzar una sèrie de reaccions específiques
(condensacions, ciclacions...) per obtenir els isoprens específics de cada precursor.
Tema 8: Metabolisme Vegetal. Metabolisme energètic
La cèl·lula vegetal:
La cèl·lula vegetal és una cèl·lula eucariota,
semblant a la animal, però té alguns components
més que aquesta. Principalment, trobem 3
components més:

• Paret cel·lular
• Cloroplasts
• Vacúol

Paret cel·lular:

Està composada principalment per carbohidrats i proteïnes. Ens podem imaginar la paret
cel·lular com una xarxa tridimensional on trobem fibres de cel·lulosa, polisacàrids matricials
(pectina i hemicel·lulosa) i proteïnes (estructurals i enzims).

Podem trobar cèl·lules vegetals amb paret primària, i altres que tenen paret primària i
secundària. En qualsevol cas, la cèl·lula tindrà paret primària. La paret secundària dona més
resistència, ja que forma una capa rica en lignina que es troba a l’exterior de la paret primària.
La paret secundària és el que formaria l’escorça i el suro dels arbres.

Composició de la paret:

Fibres de cel·lulosa

Polisacàrids matricials

• Pectines (diferents tipus)

• Hemicel·luloses (diferents tipus)

Proteïnes

• Estructurals
• Enzims

Lignina (en el cas de paret secundària)

Les fibril·les de cel·lulosa:

Si agaféssim una cèl·lula vegetal i ens fixéssim en la

seva paret primària, veuríem una xarxa tridimensional
on trobem, entre altres components, fibres de
cel·lulosa. Si ara augmentéssim aquestes fibres,
veuríem que estan composades per moltes cadenes de
cel·lulosa, on els diferents monosacàrids de glucosa
s’enllacen entre si de manera β (1→4). A més, les
diferents cadenes de cel·lulosa que composen la fibra,
mantenen interaccions de ponts d’hidrogen entre
elles, per l’estabilitat del conjunt. L’ordenació que
adopten les molècules de glucosa en la fibra de
cel·lulosa s’anomena cel·lulosa cristal·lina.
Hemicel·luloses:

Les hemicel·luloses són semblants a la cel·lulosa. Aquests compostos contenen, a més de glucosa
β (1→4), altres monosacàrids (com per exemple la xilosa, arabinosa, manosa...).

Les pectines:

En el grup de les pectines, trobem, al igual que en les hemicel·luloses, combinacions de sucres.
Però a més, podem trobar pectines àcides: són monosacàrids que inclouen un grup carboxílic,
pel que les cadenes no s’estabilitzen amb ponts d’hidrogen (com a la cel·lulosa), sinó que ho fan
gràcies a interaccions amb ions divalents (Ca2+).

Cloroplasts:

Realment els cloroplasts formen part d’un grup més ampli que són els plasts. És a dir, a la cèl·lula
trobem diferents tipus de plasts.

El cloroplast és un orgànul amb doble membrana (interna i externa) que en el seu interior té tot
un sistema d’endomembranes que estan especialitzades en dur a terme la fotosíntesi, els
tilacoides. Per tant, el cloroplast és l’orgànul on es realitza la fotosíntesi.

Els tilacoides estan formats per sacs apliats (grana) on a les seves membranes trobem els
pigments fotosintètics i enzims involucrats en la fotosíntesis (fotosistemes).
Com ja hem comentat, els cloroplasts formen part d’un grup més ampli anomenat plasts. Tenim
molts tipus de plasts a la cèl·lula: cromoplasts, amiloplasts (reserva de midó), etioplasts... La
majoria d’aquests plasts estan relacionats entre ells, uns poden acabar sent uns altres i a
viceversa.

Vacúol:

Els vacúols són estructures que trobem a les cèl·lules vegetals, podem trobar un o més vacúols.

La mida dels vacúols és molt variada: des d’ocupar el 5% fins al 90% de la cèl·lula vegetal.

Els vacúols estan separats de la resta de la cèl·lula per una membrana: el tonoplast.

Els vacúols es sintetitzen a l’aparell de Golgi.

Funcions:

• Degradació: poden contenir enzims hidrolítics, actuant de manera semblant als

lisosomes
• Emmagatzematge: poden servir de magatzem de:
o Nutrients
o Productes finals
o Metabòlits secundaris: (tòxics-alcaloides, cautxú, opi...)
• Control del pH exterior: poden transportar al seu interior protons per controlar el pH de
la cèl·lula.
• Augmentar el volum cel·lular: l’augment del vacúol es pot fer servir per fer créixer la
planta (una altra manera seria augmentant el nº de cèl·lules).
Esquema de la fotosíntesi:

La fotosíntesi és una via que permet captar l’energia de la llum, convertir-la en ATP i NADPH i
utilitzar aquests dos compostos per reduir el CO2, el que permet obtenir molècules orgàniques
per la planta.

En aquesta via diferenciem dues fases:

• Fase lluminosa: captació de l’energia de la llum, obtenció d’ATP i NADPH i formació de

O2. Es porta a terme als tilacoides.
• Fase fosca: reducció del CO2 i la formació dels compostos orgànics, el gliceraldehid-3P
(a partir d’aquí podem obtenir moltes altres molècules).

Respiració cel·lular:

Les parts de la planta que no poden obtenir energia per fotosíntesi, o el fet de que la planta
estigui a la foscor, han d’obtenir l’energia d’una altra banda, per respiració cel·lular.
La respiració cel·lular en plantes i en animals varia en alguns aspectes, anem a repassar-los:

Diferències a la Piruvat Deshidrogenasa:

No trobem diferències significatives

Diferències al Cicle de Krebs:

Trobem algunes diferències:

1. A la reacció de la Succinil-CoA sintasa, no es genera GTP (com als animals), es genera ATP. Per
a que es formi ATP ha d’entrar ADP.

2. En animals, la isocitrat deshidrogenasa és dependent de NAD+. En vegetals, trobem aquest

mateix enzim dependent de NAD+, però també trobem un enzim addicional que és dependent
de NADP+. Aquests enzims, entre ells, són isoenzims.

Els isoenzims són enzims que catalitzen la mateixa reacció però amb alguna diferència
(teixit diferent d’expressió cel·lular, coenzims diferents...). Són més comuns en el
metabolisme vegetal, tot i que en l’animal també els trobem

Diferències en els materials com a combustibles en la respiració cel·lular:

La cèl·lula vegetal, a més d’utilitzar piruvat com a material combustible, pot utilitzar:

• Malat
• Citrat

És a dir, el malat i el citrat poden degradar-se per respiració cel·lular per obtenir energia. En el
cas del malat, podem utilitzar l’enzim màlic, que converteix el malat en piruvat per després
degradar-lo.
Ús del malat com a combustible:

Com hem dit, les plantes poden utilitzar el malat com a combustible, veiem com ho fan:

En situacions de falta d’oxigen, la planta hauria de fer la fermentació, obtenint lactat. Però,
també poden fer una altra cosa:

Amb el mateix principi de la fermentació (reoxidar el NADH per tornar-lo a utilitzar a la glicòlisis,
que és d’on treuen energia), poden fer la glicòlisis fins l’intermediari PEP, en aquest moment
actua la PEP carboxilasa (afegeix un CO2) i obtenim oxalacetat. Aquest oxolacetat el podem
convertir en malat amb l’enzim malat deshidrogenasa (aquí és on es produeix la reoxidació del
NADH). En aquest moment el malat entra al cicle de Krebs i podrà ser utilitzat de dos maneres
quan tornem a tenir condicions aeròbiques:

• Seguir el CK i convertir-se en oxalacetat mitjançant la malat deshidrogenasa

• Utilitzar l’enzim màlic per convertir-se en piruvat i ser substrat de degradació de la
respiració cel·lular

Oxidació i utilització de citrat i malat excedent en les mitocòndries:

Com hem dit, ambdós intermediaris del CK poden ser utilitzats com a combustibles. Anem a
veure com:

El cas del malat ja l’hem comentat, però ho tornem a fer:

Si tenim una acumulació de malat al mitocondri (per exemple provinent del citosol), part
d’aquest malat pot ser convertit en piruvat (amb l’enzim màlic)per ser substrat de la respiració
cel·lular.
En el cas del citrat, encara no l’hem vist del tot, anem a veure-ho:

Si tenim una acumulació de citrat al mitocondri (per exemple provinent del citosol) seguirà el CK
fins arribar al malat, on una altra vegada, gràcies a l’enzim màlic, part d’aquest malat passarà a
ser piruvat.

Diferències en la cadena respiratòria:

L’esquema general de la cadena respiratòria en animals ja el coneixem, és aquest:

Tota aquesta informació que tenim sobre la cadena respiratòria és el resultat de tot un treball i
estudi amb mitocondris aïllats. Els mitocondris aïllats es van obtenir gràcies a tot un seguit de
tècniques de centrifugació partint d’una mostra de fetge. Els mitocondris obtinguts eren
funcionals, és a dir: podien respirar. D’aquesta manera, si s’afegia ADP, Pi i NADH es podia
obtenir ATP.
Aquests estudis van permetre estudiar quins són els inhibidors de la cadena respiratòria:

• La Rotenona i l’Amital, per exemple, són uns inhibidors que actuen inhibint el transport
electrònic entre el NADH i la ubiquinona, de manera que actuen a nivell del complex I.

• La Antimicina A actua com a inhibidor del transport electrònic entre la ubiquinona i el

citocrom c, és a dir, a nivell del complex III.

• El Cianur és un inhibidor que actua en el transport electrònic des del citocrom c fins a
l’oxigen, és a dir, a nivell del complex IV.

L’ús d’aquests compostos inhibidors va permetre estudiar quin era l’ordre dels complexos en la
cadena respiratòria.

Diferències cadena respiratòria animal i vegetal:

Quan aquests mateixos experiments es van fer amb mitocondris vegetals es va veure que alguns
dels vegetals no quadraven amb els resultats dels experiments amb mitocondris animals. Doncs,
es va proposar que en la cadena respiratòria vegetal hi havia algun component més que la
cadena respiratòria animal.

I així es va veure: la cadena respiratòria dels mitocondris vegetals tenen els mateixos complexes
i components que l’animal, però, tenen components extres. Com es va veure quins eren aquests
components extres?

NADH deshidrogenases addicionals:

Es va veure que afegint Rotenona en la cadena respiratòria de cèl·lules animals es parava el

transport electrònic.

Però, es va veure que a l’afegir Rotenona als mitocondris vegetals el transport electrònic no es
veia inhibit. Per aquest motiu es van formular dues hipòtesis:

• És possible que el Complex I de la cadena respiratòria vegetal no s’inhibeixi amb

Rotenona.
• És possible que existeixi un altre enzim amb activitat NADH deshidrogenasa capaç de
cedir els e- a la ubiquinona.

Doncs, amb estudis d’inhibició i caracterització del Complex I vegetal es va comprovar que
aquest complex s’inhibia amb Rotenona igual que ho feia el Complex I animal. Aleshores, es va
descartar la primera hipòtesi i es va acceptar la segona: existeix algun altre enzim amb activitat
NADH deshidrogenasa capaç de cedir els e- a la ubiquinona.

De fet, es va veure que no hi havia només un enzim: Hi havia dos. Existeixen dos complexos que
són capaços de translocar els electrons del NADH a la ubiquinona. Trobem un d’aquests enzims
a la cara matricial de la membrana interna i l’altre a la cara de l’espai intermembranós de la
membrana interna. Però, es va veure que aquests dos enzims no translocaven protons a l’espai
intermembrana, per tant, si s’utilitzen aquests compostos obtenim menys energia que utilitzen
el complex I, que si translocava protons.

NADPH deshidrogenases:

Es van seguir fent estudis sobre la cadena respiratòria vegetal, i es va veure que eren capaç de
utilitzar la cadena oxidant NADPH. En mitocondris animals, no es pot oxidar el NADPH per
obtenir electrons per la cadena respiratòria. I doncs, es va veure que realment el complex I i les
NADH deshidrogenases addicionals que acabem de veure no eren capaces de oxidar el NADPH.
Es va comprovar, que eren uns altres enzims que eren capaços d’oxidar el NADPH i incorporar
els seus e- a la cadena respiratòria.

De fet es va veure que, igual que les NADH deshidrogenases addicionals, trobem dos enzims: un
a la cara matricial de la membrana interna i l’altre a la cara de l’espai intermembranós de la
membrana interna. Aquests enzims tampoc transloquen protons a l’espai intermembrana i no
s’inhibeixen per Rotenona ni per inhibidors específics de les NADH deshidrogenases addicionals.

Aquests enzims addicionals que hem vist que tenen les plantes: les NADH deshidrogenases
addicionals i les NADPH deshidrogenases, realment no tenen un paper energètic important, ja
que al no translocar protons no tenen la capacitat de produir molta energia. Més que un paper
energètic, la seva funció és evitar que la cadena respiratòria s’aturi, sobretot en presència de
rotenona.
Oxidasa alternativa:

Es van seguir fent més assaigs d’inhibició: ara es va estudiar l’efecte del cianur en mitocòndries
vegetals. Una altra vegada, les mitocòndries vegetals ens van sorprendre. Es va veure que
afegint cianur a la suspensió de mitocòndries vegetals lliures no s’aturava el consum d’oxigen,
per tant, la cadena respiratòria seguia! Com era possible això? Es van proposar dues hipòtesi?

• És possible que el complex IV (citocrom c oxidasa) vegetal no s’inhibeix amb cianur

• És possible que existeixi un altre component capaç de cedir els electrons a l’oxigen
evitant la inhibició del cianur.

I així va ser, es van fer més estudis i es va veure que el complex IV vegetal sí s’inhibeix amb
cianur, per tant, es va descartar la primera hipòtesi i es va acceptar la segona: existeix un altre
component capaç de cedir els electrons a l’oxigen evitant la inhibició del cianur.

Aquest compost addicional s’anomena oxidasa alternativa, permet el pas dels electrons de la
ubiquinona a l’oxigen. D’aquesta manera, en presència de cianur la cadena respiratòria no
s’atura. Com veiem, si els electrons de la ubiquinona passen directament a l’oxigen gràcies a
l’oxidasa alternativa, ens estem saltant tot un seguit de translocacions de protons a l’espai
intermembrana (obtenim menys energia).

Algunes característiques de la oxidasa alternativa són:

• Codificada pel genoma nuclear, es localitza a la MMI.

• Present en plantes, algues, fongs i alguns protozous
• No s’inhibeix per cianur, azida, antimicina A i inhibidors de la Citocrom C oxidasa
• Inhibida per àcid salicil hidroxàmica (SHAM) i n-propilgalat
• L’activitat de la oxidasa alternaiva s’induirà en qualsevol condició en la que s’inhibeixi o
es disminueixi la activitat de la CR.

Activació de la oxidasa alternativa:

Per poder activar l’oxidasa alternativa, i poder fer la termogènesi cal

fer la reducció d’un pont disulfur. S’ha vist que la oxidasa alternativa
realment és un dímer unit per un enllaç disulfur, doncs, la reducció
d’aquest, permet l’activació de l’oxidasa alternativa. Per tant, la
forma oxidada és molt menys sensible a l’activació per 2-oxoàcids.

Per poder fer aquesta reducció necessitem electrons. Aquests

electrons els traurem de NADPH. L’enzim tioredoxina reductasa és
capaç de, primerament, agafar els electrons del NADPH, i
posteriorment, cedir-los a l’oxidasa alternativa oxidada. D’aquesta
manera tindrem l’oxidasa alternativa reduïda, i per tant, activada.

Aquest sistema que involucra la tioredoxina

reductasa i el NADPH és un mecanisme que es
pot utilitzar en diferents casos d’activació i
inactivació d’enzims.
Com hem dit, el sistema de la tioredoxina reductasa es pot utilitzar per l’activació i
regulació d’altres enzims. Un exemple és la regulació de dos dels enzims implicats en la
fixació del carboni en el Cicle de Calvin de la fotosíntesi. En aquest cas, la reducció
d’aquestes tioredoxines es fa directament aprofitant els electrons de la cadena de
transport fotosintètica (cadena de transport electrònic entre fotosistemes). D’aquesta
manera, la regulació d’aquests enzims realment es fa amb la llum.

Proteïna desacopladora (UCP):

És una proteïna que és capaç de retornar els protons de l’espai intermembrana a la matriu sense
sintetitzar ATP ni pirofosfat. Llavors, on va l’energia del gradient protònic? L’energia es
transforma en calor, de manera que estarà involucrada en processos de termogènesi, com
també ho està la oxidasa alternativa. El concepte de termogènesi el veurem més endavant.

L’existència d’aquestes proteïnes desacopladores no és única dels vegetals, també la trobem en

certs animals amb el nom de termogenina. Aquesta proteïna té una funció essencial en els
animals hivernadors: mantenir la temperatura corporal constant (utilitza el gradient generat
per H+). També la podem trobar en el teixit adipós marró dels nadons, amb la mateixa funció,
mantenir la temperatura corporal constant.

Pirofosfat sintasa:

La pirofosfat sintasa és un enzim que tenen les mitocòndries vegetals a la seva membrana
interna que és capaç de, amb gradient protònic, sintetitzar pirofosfat (PPi) partint de 2 Pi.
Aquest pirofosfat, en els vegetals, es pot utilitzar com a moneda energètica, com l’ATP. Això és
gràcies a que no tenen una pirofosfatasa.

Per tant, la cadena respiratòria vegetal quedaria així:

Termogènesi:

En els casos on utilitzem l’oxidasa alternativa són casos on no obtenim molta energia, o més ben
dit, no obtenim suficient energia per sintetitzar ATP. Per tant, aquesta energia no s’utilitza per
obtenir ATP, sinó que aquesta energia es transforma en calor.

S’ha vist que l’oxidasa alternativa està implicada en processos en els quals cal augmentar la
temperatura, els anomenats processos de termogènesi.

Per estudis de termogènesi s’ha utilitzat com a model les plantes aràcies, unes plantes
que, en un moment determinat del seu desenvolupament, emeten una sèrie de
compostos volàtils per atraure als pol·linitzadors. Per poder produir aquests
compostos volàtils, s’ha vist que s’ha d’augmentar la temperatura a l’interior de la flor.

En aquesta gràfica s’ha vist que en el

moment del desenvolupament on s’ha comprovat
que s’emeten aquestes substàncies volàtils, trobem
un pic de respiració important. En aquest pic de
respiració, no es produeix ATP, sinó que s’expressa la
oxidasa alternativa i utilitza el gradient protònic per
obtenir calor, per tal que es puguin produir aquestes
substàncies volàtils.

Un esquema més complert de la cadena respiratòria vegetal, tot i que menys bonic, és el
següent:

UPC i PPi sintasa fan la mateixa funció que l’ATPsintasa.

Tema 9: Metabolisme de carbohidrats
Introducció al metabolisme de carbohidrats vegetal:

En el cas dels animals, sabem que la molècula central del metabolisme de carbohidrats és la
glucosa. A partir de la glucosa podem fer vies catabòliques per extreure energia (respiració
cel·lular) o bé podem fer reserves d’energia (glicogenogènesi).

En el cas dels vegetals, la molècula central del metabolisme carbohidrats és la sacarosa. Doncs,
parlarem de degradació de la sacarosa (en canvi de degradació de la glucosa). També, a partir
de la sacarosa, podem fer reserves energètiques en forma de midó (polímers de midó) o fuctants
(polímers de fructosa).

Aquesta sacarosa la podem obtenir indirectament de la fotosíntesi: al Cicle de Calvin podem

obtenir gliceraldehid-3P (gràcies a la fixació del CO2) i a partir d’aquest compost podem
sintetitzar sacarosa. Per tant, la sacarosa es sintetitza en aquelles cèl·lules vegetals capaces de
fer la fotosíntesi. Per tant les cèl·lules que no realitzen la fotosíntesi no poden sintetitzar per si
mateixes la sacarosa, però igualment la necessiten. La sacarosa, doncs, els hi arriba per un
sistema de transport a partir de les cèl·lules fotosintètiques.

Cal tenir en compte que el metabolisme de carbohidrats en vegetals varia molt en presència (de
dia) i en absència de llum (de nit).

Durant el dia es produeix:

▪ Captació de la llum
▪ Fixació del CO2
▪ Síntesi del gliceraldehid-3P
▪ Acumulació de l’excés en forma de midó
▪ La síntesi i sortida de la sacarosa (va a parar al floema)

Durant la nit es produeix:

▪ NO hi ha fotosíntesi
▪ Segueixen havent necessitats energètiques, per tant: hi ha degradació de midó per
obtenir maltosa i glucosa. Aquests monosacàrids s’uniran per formar sacarosa, que serà
exportada a la resta de teixits (va a parar al floema)
Per tant, en les dues situacions hi ha una síntesi de sacarosa, d’una manera o una altra, (en el
dia a través de la fotosíntesi, i durant la nit gràcies a la degradació del midó) i el transport
d’aquesta sacarosa a la resta de teixits gràcies als vasos comunicants.

Sistemes vasculars:

Com hem dit, el transport de la sacarosa es fa a través d’un seguit de vasos comunicants. Com
és aquest sistema vascular?

En les plantes trobem dos sistemes vasculars: el xilema i el floema. (actuen en paral·lel)

El xilema és el sistema vascular que va des de les arrels fins les parts aèries de les plantes (fulles,
tija, flors...), en canvi, el floema va des de les parts aèries fins les arrels.

El xilema és l’encarregat de transportar la “saba bruta”, és a dir, transporta aigua i sals minerals
(necessàries per mantenir la turgència dels teixits) des de les arrels (que és on es capten ambdós
compostons) fins les parts aèries.

El floema és l’encarregat de transportar la “saba elaborada”, és a dir, transporta els compostos

fotosintetitzats (majoritàriament sacarosa) des de les parts aèries que realitzen la fotosíntesi
(fulles) fins a les parts no fotosintètiques (per exemple, arrels).
Plasmodesmes:

Hem de recordar que els vegetals tenen paret cel·lular, la qual dona rigidesa i a la vegada
dificulta el transport de substàncies a través d’ella. Ambdues coses són degudes a que la paret
és una xarxa on trobem tot un seguit de proteïnes (cel·luloses, pectines, xiloglucans, enzims...)
que donen rigidesa i a la vegada dificulten el pas de substàncies i metabòlits (només poden
passar molècules petites i polars, com l’aigua i sals inorgàniques carregades).

No obstant, sí que es possible el transport a través de les cèl·lules veïnes gràcies a unes
estructures que trobem a la paret anomenades plasmodesmes. Aquests plasmodesmes són uns
canals que connecten les cèl·lules veïnes.

Si observem més en detall aquestes estructures, veiem que els plasmodesmes són uns canals
que connecten els citosols de dues cèl·lules veïnes. Per tant, les membranes plasmàtiques de les
dues cèl·lules es troben fusionades. Però, si ens fixem encara amb més detall, veiem que la
connexió no és únicament del citoplasma, sinó que també trobem una connexió entre reticles
endoplasmàtics. Els reticles endoplasmàtics de les dues cèl·lules es connecten a través d’un
cilindre anomenat desmotúbul.

Per tant, la connexió entre cèl·lules veïnes es dona a través dels plasmodesmes a dos nivells: a
nivell citoplasmàtic i a nivell del reticle endoplasmàtic. A més, existeix una regulació en aquest
transport: es pot restringir la comunicació de un dels dos nivells o dels dos, per tant, podem
trobar casos on només es podran comunicar citoplasmàticament, casos en que només es podran
connectar pel reticle endoplasmàtic, i casos en que es poden comunicar per ambdós mètodes.

Transport a través de cèl·lules veïnes: via apoplàstica i simplàstica

Havent vist com és la comunicació entre cèl·lules veïnes, podem veure que realment no hi ha un
citoplasma exclusiu de cada cèl·lula, sinó que hi ha un citoplasma compartit entre totes les
cèl·lules, i es considera un únic compartiment: el simplast.

Per tant, si les membranes plasmàtiques estan fusionades, les parets vegetals realment també,
i formen un únic compartiment delimitat per la fusió de les
membranes plasmàtiques: l’apoplast.

Si trobem que el transport entre cèl·lules veïnes es realitza pel

simplast, utilitzant els plasmodesmes, parlarem de transport per la
via simplàstica. En canvi, si el transport es realitza a través de
l’apoplast (com hem dit únicament el poden fer molècules petites
polars com l’aigua o sals inorgàniques carregades) parlarem de
transport per la via apoplàstica.
Diferències en la glicòlisis animal i vegetal: Cal destacar que als vegetals realment
no hauriem parlar de glucolisi, sinó que de degradació de la sacarosa!!!!

Substrats de la glicòlisis:

En el cas dels animals, la molècula central de tot el procés de la glicòlisi és la glucosa,

la qual la podem extreure del glicogen (reserves).

Però, com hem dit, en vegetals la molècula central és la sacarosa, la qual es pot emmagatzemar
en forma de midó, on en algunes espècies, en forma de fructans.

Repàs de la glicòlisis:

Cal recordar, que la glicòlisis en animals és una via que es compon per 10 reaccions agrupades
en dues fases: l’activació molecular i la ruptura de la glucosa (5 reaccions) i l’activació molecular
i la fosforilació a nivell de substrat (les altres 5 reaccions).

Però, la glicòlisis en vegetal no pot ser exactament igual que la dels animals. Primerament, pel
simple fet que partim de substrats diferents: en el cas dels animals la glucosa i en el cas dels
vegetals la sacarosa.

Per tant, la glicòlisis de vegetals consistirà en: la degradació de la sacarosa a piruvat. Això
implica que el primer pas de la via sigui el trencament de l’enllaç glicosídic de la sacarosa, donant
lloc a dues hexoses: la glucosa i la fructosa. Després del trencament de l’enllaç, veurem que els
dos monosacàrids, d’una manera o altra, acabaran sent un intermediari de la glicòlisi que havíem
estudiat en animals: la fructosa-6P
Sacarosa → 2 Hexoses → 4 Piruvat
Localització:

També trobem diferències en la localització de la glucòlisis: en animals vam veure que es dona
en el citosol. En el cas dels vegetals, la glucòlisis es dona al citosol i als plasts. Cal saber també
que, existeixen isoenzims per cadascuna de les etapes de la glucòlisis, tal com s’ha descrit en
cèl·lules animals, als plasts dels teixits no fotosintètics i en el citosol.
També cal destacar que els cloroplasts d’algunes cèl·lules no tenen alguns enzims de la segona
fase de la glucòlisis (com el cas de l’enolasa (E9) i la fosfogliceromutasa (E8)). Això ens indica que
la glucòlisis en els plasts de les plantes no és tant essencial.
Tenen enzims addicionals que poden modificar
Glucòlisis plastídica: la via com els hi convingui per sobreviure.

S’ha vist que la glucòlisis plastídica està relacionada amb la citosòlica mitjançant transportadors
molt específics localitzats en la membrana interna del plast.

Les principals funcions de la glicòlisis plastídica i la que es dona en cloroplasts en foscor són:

▪ Participar en la degradació de midó

▪ Obtenir precursors, poder reductor i energia per reaccions anabòliques com la síntesi
de lípids.

Reaccions de la glucòlisis vegetal:

La primera etapa de la glucòlisis vegetal és l’obtenció d’hexoses:

En aquesta primera etapa poden intervenir dos tipus d’enzims: les invertases (Inv) i les sacarosa
sintasa (Ssyn).

a- Apoplàstic (H+)
b- Vacuolar (H+)
c- Citosòlic
Invertases (desviació de la llum polaritzada):

Les invertases són uns enzims dels quals trobem tres isoenzims: un isoenzím apoplàstic, un
isoenzims vacuolar, i un isoenzim citosòlic. En el cas dels dos primers, l’apoplàstic i el vacuolar,
actuen a pH àcid. En canvi, l’isoenzim citosòlic actua a pH neutre.

Les invertases són enzims que s’encarreguen de tallar l’enllaç glicosídic de la sacarosa, obtenint
una molècula de glucosa i una de fructosa. De fet, aquests enzims són hidrolases, ja que fan
servir l’aigua per fer el tall. Però, s’ha vist que la glucosa que surt de la reacció és una dextrosa
(desvien la llum polaritzada a la dreta) i la fructosa és una levulosa (desvien la llum polaritzada
a l’esquera). Per aquest motiu s’anomenen invertases.

Sacarosa sintasa:

La sacarosa sintasa és un enzim que, al contrari que el cas anterior, només trobem una isoforma:
la citoplasmàtica.

Aquest enzim catalitza també la reacció de trencament de l’enllaç glicosídic, però no produeix
efectes òptics com la invertasa. Tampoc es tracta d’una hidrolasa, de fet, en canvi d’aigua utilitza
UDP.

La reacció que catalitza és una reacció inversa, per aquest motiu l’enzim té el nom de sacarosa
sintasa, ja que pot sintetitzar sacarosa a través de UDP glucosa + fructosa.

Com s’incorporen aquests productes a la glucòlisis?

▪ La UDP-glucosa s’incorporarà en forma de glucosa-1-P. Per assolir aquesta forma de

glucosa actua un enzim anomenat UDP-glucosa pirofosforilasa.
▪ La fructosa s’incorporarà a la glucòlisis en forma de fructosa-6-P, que s’aconsegueix amb
un enzim anomenat hexoquinasa.
Primer cas: la conversió de UDP-glucosa en glucosa-1-P.

Hem d’en recordar-nos que aquesta reacció ja la vam veure al metabolisme animal, però no
estava implicada en la degradació de la sacarosa, sinó en la síntesi de glicogen. Recordem que
per que la glucosa s’emmagatzemés en forma de glicogen havia d’estar activada en forma de
Glucosa-UDP. Doncs, la glucosa passava de Glucosa→Glucosa-6P→Glucosa-1P→Glucosa UDP.
En aquest cas, la conversió de glucosa-1P en glucosa-UDP també estava catalitzada per la UDP
glucosa pirofosforilasa, com veurem que passa en els vegetals. Aquesta reacció, deixa anar
pirofosfat que, EN ELS ANIMALS, es degrada per l’acció de la pirofosfatasa inorgànica. Per aquest
motiu, no existeix la reacció inversa, perquè el pirofosfat es degrada.

En els vegetals, el pirofosfat es conserva com si fos ATP,

un dels motius en absència de pirofosfatasa.

Ara bé, en vegetals, hem dit que la conversió de UDP-glucosa a Glucosa-1P està involucrada en
la degradació de la sacarosa. També està catalitzada per la UDP glucosa pirofosforilasa. Però,
com és la reacció inversa s’ha d’afegir pirofosfat. EN VEGETALS, això sí es possible, ja que no
trobem pirofosfatasa inorgànica al citosol. Per aquest motiu, la reacció és reversible.
Per tant, l’esquema de la glucòlisi vegetal és el següent:

Tant la fructosa com la glucosa que procedeixen de la sacarosa acabant convertint-se en

fructosa-6P, el qual és un intermediari de la glucòlisi. Així és com s’incorpora la sacarosa a la
glucòlisi: trencant l’enllaç glicosídic i obtenint dos monosacàrids diferents que acabaran
convergint a fructosa-6P, un intermediari de la glucòlisi. Per tant, a partir d’aquí, podem seguir
tots els passos que es seguia en la glicòlisi animal (utilitzant els mateixos enzims que s’utilitzaven
en els animals, o d’extres que tenen les plantes que veurem més endavant), obtenint piruvat
com a producte final.

Cal saber que el fet de que existeixin diferents isoenzims o

enzims que realitzen la mateixa funció (les diferents formes
de les invertases i les sacarosa sintasa) vol dir que són
necessaris. Un exemple d’això ho veiem en que, s’ha estudiat
que en funció del grau de desenvolupament de la planta
tindrem una expressió major en uns enzims que altres.

Com ja hem comentat moltes vegades, el paper que té la glucosa en els vegetals no és el mateix
que té en animals. En animals, la glucosa està molt implicada en el metabolisme, sent una
molècula energètica. En vegetals, si que pot ser una molècula energètica, però no té una
importància energètica tant gran com als animals. De fet, s’ha vist que la glucosa a vegades està
implicades en altres funcions com la regulació gènica.
Enzims de la glucòlisi extres dels vegetals:

Trobem 3 enzims extres en vegetals (no els trobem en animals) que donen la possibilitat de fer
reaccions diferents utilitzant els mateixos intermediaris de la glicòlisi que en animals. A més,
veurem que es tracta de reaccions importants, ja que la primera de totes és una fosforilació i a
més és l’etapa limitant de la glucòlisi (activació) i les altres dues són productores d’ATP.

Cal destacar que aquestes reaccions alternatives no priven als vegetals de fer la via
convencional, utilitzant les reaccions de la glicòlisi animal. Per tant, són un recurs adaptatiu més
que tenen els vegetals.

Fosfofructoquinasa dependent de PPi (PFK-PPi):

En els animals, el pas de fructosa-6P a fructosa-1,6-bifosfat està catalitzat

per la fosfofructoquinasa (PFK). Els vegetals poden seguir aquesta reacció
catalitzada per aquest enzim, o bé, poden utilitzar un enzim anomenat
fosfofructoquinasa dependent de PPi.

La reacció consisteix en l’utilització del PPi com si fos ATP (ja que no
existeix la pirofosfatasa inorgànica al citosol), i per tant es transfereix un
Pi a la fructosa-6P per donar lloc a la fructosa-1,6-bifosfat + Pi. Aquesta
reacció és reversible

En el cas de les plantes, quin dels dos enzims que tenen (PFK dependent
de ATP o la PFK-PPi) és l’enzim regulat per fructosa-2,6-bifosfat al citosol? S’ha vist que és la
PFK-PPi la que es regulada (la addicional de vegetals).

I com és la biosíntesi de la fructosa-2,6-bifosfat? A partir de fructosa-6-P es pot aconseguir

aquest compost regulador utilitzant una fructosa-6-fosfat quinasa (utilitza ATP) Aquesta
biosíntesi s’ha vist que ve regulada positivament per substrats (F6P i per Pi), i negativament pels
productes (trioses fosfat).
Gliceraldehid 3-P deshidrogenasa (no fosforilant):

En animals, el pas de gliceraldehid-3P a 3-fosfoglicerato es fa

mitjançant dues reaccions. Fent aquestes dues reaccions gestionem
millor l’energia i aconseguim obtenir NADH i ATP.

Els vegetals poden fer aquesta via, realitzant les dues reaccions, o
poden oxidar directament el gliceraldehid-3-P a 3-fosfoglicerat a
través d’una reacció catalitzada per la gliceraldehid-3P-
deshidrogenasa. Aquesta oxidació permet obtenir una molècula de
NADPH, la qual utilitzen molt els vegetals. Però, com el pas es fa amb
una única reacció es perd part de l’energia en forma de calor. En la
via dels animals això no passa, ja que es realitza en dos passos i
s’aconsegueix obtenir ATP a més de NADH.

Piruvat fosfat diquinasa:

En animals, el pas de fosfoenolpiruvat a piruvat es catalitza amb la

piruvat quinasa. Aquesta reacció en animals és irreversible i
s’aconsegueix ATP. L’ATP s’obté gràcies a l’entrada d’un ADP i utilitzant
el fosfat que compon el fosfoenolpiruvat.

En els vegetals, es pot fer una reacció alternativa que està catalitzada
per la piruvat fosfat diquinasa. En aquesta reacció també s’obté ATP,
però d’una forma diferent: entra a la reacció AMP i PPi, que,
conjuntament amb el fosfat del fosfoenolpiruvat, dona lloc a ATP + Pi.

Fosfoenolpiruvat fosfatasa:

Els vegetals també tenen una altra alternativa al pas de fosfoenolpiruvat a

piruvat. Es tracta de realitzar la hidròlisi del piruvat del fosfoenolpiruvat.
Aquesta reacció està catalitzada per la fosfoenolpiruvat fosfatasa, la qual
hidrolitza el Pi utilitzant H2O. En aquesta reacció no s’obté ATP, i només es
dona en la vacuola.
Resum d’enzims addicionals:

Totes aquestes activitats addicionals que tenen les plantes són adaptacions que han adoptat,
per tal que en una situació o una altra es faci la reacció més adequada.

Fixem-nos que la majoria d’aquests enzims addicionals els trobem al citosol (excepte l’últim cas:
la fosfoenolpiruvat fosfatasa, la qual la trobem al vacúol). Aquests enzims no els trobem als
cloroplasts, on la degradació de la sacarosa es fa per via convencional.

Paper fisiològic dels enzims addicionals:

Quan la planta està en certes condicions (com per exemple una dèficit de fosfat) va bé utilitzar
els enzims addicionals ja que, tot i que no produeixen ATP, donen altres avantatges, com la
producció de Pi.

També si utilitzem els enzims extres de la cadena respiratòria es pot evitar el la utilització de Pi.
Si seguíssim la cadena respiratòria convencional hauríem de gastar Pi per produir ATP. Si
utilitzem les NADH deshidrogenases addicionals (no utilitzem complex I) i la oxidasa alternativa,
no produïm ATP i per tant no gastem Pi.
Paper del pirofosfat a les plantes (PPi):

La concentració del PPi en el citosol de les cèl·lules vegetal és constant (0,5mM), això és degut
a que no existeix pirofosfatasa inorgànica al citosol.

Els nivells de PPi no varien en condicions d'estrès abiòtic com anòxia o falta de Pi o fins i tot a
l'afegir compostos que bloquegen la CR i la síntesi d'ATP.

Pel fet de que no existeix pirofosfatasa inorgànica al citosol, el PPi el podem utilitzar per
proporcionar energia als següents processos:

▪ Hidròlisi de sacarosa per acció de la sacarosa sintasa

▪ Fosfofructoquinasa dependent de PPi
▪ Transport actiu de protons de l'citosol al vacúol. Es pot dur a terme mitjançant bombes
d'H+ dependents o bé d'ATP o de PPi
▪ PPDK. Es formen 2 enllaços fosfat d'alta energia (pas d'AMP a ATP) mentre que en la
reacció catalitzada per la PK es forma un ATP
▪ Pirofosfat sintasa- membrana mitocondrial interna. Utilitza el transport d'H+ per a la
síntesi de PPi. Hidròlisi de PPi per transportar H + a l'espai intermembranós

Resum de la degradació de la sacarosa: Hem de tenir en compte que no trobem tots els enzims
en el mateix compartiment!!!
Fermentació:

En casos d’anòxia (falta d’O2) la planta no pot fer respiració cel·lular per obtenir energia, ja que
consumeix O2. Per tant, ha de fer la via de la fermentació. En el cas de les plantes, poden fer
tant la fermentació làctica com l’alcohòlica.
La piruvat descarboxilasa és l’enzim
que permet que es pugui donar la
fermentació alcohòlica, com els
humans no tenim aquest enzim, no
fem aquesta fermentació. Només
fem la fermentació làctica als
músculs.

Com fan aquesta fermentació?

Les plantes, en situació d’anòxia, comencen fent la fermentació làctica, catalitzada per la lactat
deshidrogenasa. Aquesta reacció provoca, en cert temps, una baixada de pH (pH àcid). Aquest
pH àcid és capaç d’inhibir la lactat deshidrogenasa pel qual ja no es pot fer més fermentació
làctica. De fet, el pH àcid activa la piruvat descarboxilasa.

La piruvat descarboxilasa s’activarà, doncs, en presència de pH àcid. La seva activitat provocarà

la descarboxilació del piruvat a acetaldehid i després actuarà la alcohol deshidrogenasa per
reduir l’acetaldehid a etanol.
A més d’aquests dos tipus de fermentacions, també trobem en plantes la fermentació màlica:

Realment la fermentació màlica ja l’havíem comentat: consisteix en l’oxidació de l’oxalacetat

amb NADH, que dona lloca a Malat. D’aquesta manera estem regenerant el NADH, que és el que
cal fer en la fermentació.

Quan tornem a tenir condicions aeròbiques, el malat es podrà translocar al mitocondri i serà
utilitzat en el CK.

Midó:

És el polisacàrid que utilitzen les plantes com a reserva energètica. Si busquéssim l’equivalent
en animals seria el glicogen.

El midó és un polisacàrid format per cadenes lineals i ramificades. Com és

el cas del glicogen, tant les cadenes lineals com les ramificades estan
formades per molècules de glucosa unides per enllaços a1-4 (en les
lineals) i a1-6 (en les ramificacions), però el percentatge de ramificació és
menor que el del glicogen. El midó es pot acumular en forma de grànuls
en el cloroplasts o altres plasts específics com són els amiloplasts.

Si ens fixem al detall en aquests grànuls de midó veiem zones amb diferents densitats: es parla
de zones amorfes (zones menys ordenades i lineals) i zones cristal·lines (zones més ordenades i
ramificades). Per tant, parlarem de:

▪ Amilosa: les cadenes lineals que conformen les zones amorfes

▪ Amilopectina: les cadenes ramificades que conformen les zones cristal·lines
Extrems reductors i no reductors:

Hem de saber, també, que el midó conté extrems reductors i extrems no

reductors. Un extrem reductor és un extrem del polisacàrid que té la capacitat
d’obrir-se, és a dir, és aldehid (és a dir, que l’última glucosa pugui deixar d’estar
en forma cíclica). Per deixar d’estar en forma cíclica el C1 de la glucosa ha d’estar
lliure (no ha d’estar enllaçat a una altre unitat).

Experimentalment, per saber si un sucre és reductor o no reductor es realitza la prova de fehling.

Aquesta prova consisteix en un reactiu químic (amb coure, color blau inicialment) que al
reaccionar amb un sucre reductor passa a ser vermella. Si reacciona amb un sucre no reductor
es manté de color blau. El sucres que tenen el aldehid lliure s’anomenen reductors.

Si el C1 està enllaçat rep el nom de NO reductor.

Degradació del midó:

Podem veure que en funció de quines cadenes degradem del midó (amiloses o amilopectines)
la degradació serà diferent. Cal en recordar-nos que:

▪ a-amilases: tallen les cadenes per la meitat.

▪ b-amilases: tallen les cadenes per l’extrem, allibera dues glucoses.
▪ dextrines: són els talls parcials de midó, poden ser a1-4 o a1-6.
▪ a-glucosidasa: talla les maltoses (disacàrid de glucoses) per donar lloc a 2 glucoses.

Degradació amiloses:
Degradació amilopectines:

Degradació del midó a la germinació:

Aquest procés que acabem d’explicar és el que es dona en la germinació:

Quan es donen les condicions òptimes per la germinació d’una llavor hem
d’obtenir energia a través del midó que emmagatzemem a l’endoesperma.
Per començar a degradar aquest midó, l’àcid giberèlic s’encarrega d’activar
els enzims necessaris per la degradació del midó, per tant regula la
mobilització i la degradació del midó:

▪ Activa les a-amilases

▪ Activa una proteasa encarregada de activar la b-amilasa ja que es
troba en forma de zimogen i s’ha de degradar part de la seva cadena
per activar-la.

La glucosa que s’obté de la degradació serveix de font d’energia pel

desenvolupament de l’embrió.
Degradació del midó a les plantes durant la nit:
El embrió necessita glucosa per desenvolupar-se.
Quan es donen les condicions optimes per germinar
s’allibera àcid giberèlic, que controla la mobilització
del midó a l’endosperma

No és exactament el mateix procés que hem descrit abans. Aquesta degradació es dona en els
grànuls del cloroplasts durant la nit, per repartir la sacarosa a tots els teixits de la planta, ja que
a la nit no podem fer la fotosíntesi.

En aquesta degradació actua una midó fosforilasa per tal de fosforilar la glucosa per donar lloc
a les trioses fosfat que donaran lloc a les hexoses fosfats i després a la sacarosa (al citosol).
MIRAR ESQUEMA: Estalviem una fosforilació, la glucosa es pot incorporar a la glucòlisi.
Biosíntesi de la sacarosa:

La biosíntesi de la sacarosa consisteix en les reaccions inverses a la seva degradació. A partir de

UDP-glucosa i fructosa-6P podrem obtenir sacarosa-6-fosfat, que es convertirà en sacarosa. Per
tant, l’esquema de la biosíntesi de la sacarosa serà el següent:

Sacarosa fosfat
sintasa: regula la ruta

La regulació de la síntesi de sacarosa depèn de l’activitat de la sacarosa-fosfat sintasa, la qual

està regulada a diferents nivells:

▪ Regulació per metabòlits

▪ Regulació per fosforilació/desfosforilació

Trobem una quinasa que fosforila a la sacarosa-fosfat sintasa i produeix la seva inactivació. Però,
la glucosa-6P inhibeix aquesta quinasa, i per tant, augmenta l’activitat de la sacarosa-fosfat
sintasa.

També trobem una fosfatasa que és capaç de desfosforilar l’enzim inactivat i, doncs, l’enzim
s’activa. Aquesta fosfatasa s’inhibeix per Pi, i per tant, disminueix l’activitat de la sacarosa-fosfat
sintasa.
Biosíntesi de midó:

És una ruta similar a la biosíntesi de sacarosa o midó des del punt de vista de que les glucoses
que s’incorporen per formar el polisacàrid (tot i que la sacarosa no és un polisacàrid) ho fan de
forma activada. En el cas de la biosíntesi de sacarosa i glicogen l’activació de la glucosa és en
forma de UDP-glucosa, en canvi, en la biosíntesi de midó les glucoses s’incorporen en forma
ADP-glucosa.

Veurem que l’enzim regulador de la via és la ADP glucosa-pirofosforilasa, la qual és l’encarregada

de activar la glucosa (ADP-glucosa) gastant 1 ATP i alliberant PPi. Si ens hi fixem, aquest PPi serà
hidrolitzat per una pirofosfatasa inorgànica donant lloc a 2 Pi. Recordem que, en vegetals, no
trobem pirofosfatasa inorgànica al citosol, només als cloroplasts. Aquesta hidròlisi permet el
desplaçament de l’equilibri de la reacció cap a productes.

Si mirem el detall de les reaccions:

1. A partir Glucosa-1P + ATP obtenim ADP-glucosa (activada) + PPi

2. Al cloroplast trobem pirofosfatasa inorgànics (hidrolasa, necessita aigua) que fa trencar el PPi
en 2 PPi

3. Quan tenim la ADP-glucosa (activada) podem fer la polimerització: afegir aquesta molècula
sobre la cadena de midó. L’enzim que catalitza aquesta reacció és la midó sintasa.

4. L’enzim ramificant s’encarrega d’agafar una cadena d’amilosa sintetitzada (lineal), la trenca i
la desplaça creant una unió a-1,6. Igualment, recordem que al midó no trobem tantes
ramificacions com al glicogen.
S’ha identificat dues formes de midó sintasa (tot i que les dues catalitzen la mateixa reacció):

▪ Una soluble a l’estroma del cloroplast

▪ Una altra associada als grànuls de midó

La síntesi d’amilopectina es porta a terme a partir de cadenes d’amilosa sintetitzades per la

forma soluble. S’han identificat també dos enzims ramificants:

▪ L’enzim ramificant I
▪ L’enzim ramificant II

Com hem comentat, La ADP-glucosa pirofosforilasa és el principal enzim regulador.

▪ Enllaça síntesi de midó amb subministrament d'fotosintatos

▪ S'activa quan el 3-PGA és abundant
▪ S’inactiva quan ↑ [Pi] en el cloroplast
o quan cessa o disminueix la fotofosforilación
o Quan el translocador de fosfat intercanvia trioses P del cloroplast per Pi
citosòlic.

Competició entre la biosíntesi de sacarosa i la biosíntesi de midó:

Ambdues vies necessiten trioses fosfat. Per tant, les concentracions relatives de Pi i trioses fosfat
al cloroplast i citosol són els principals factors de control de les dues vies.

Les plantes obtenen les trioses fosfat de la fotosíntesi, la qual es realitza als cloroplasts. Per tant,
la translocació de les trioses fosfat al citosol és el que regula i marca la competició entre la
biosíntesi de midó (cloroplast) o la biosíntesi de sacarosa (citosol).
Aquí tenim un esquema que engloba la biosíntesi de la sacarosa i la de midó:

Fructans:

A més de la sacarosa i el midó, les plantes també poden utilitzar com a substrat els fructans. Els
fructans són polímers de fructosa que sovint apareixen a arrels, bulbs, tubercles...Classifiquem
els fructans en dos grups:

• Inulines (són lineals): són polímers d’unes 50 unitats de fructosa amb enllaços b-2,1
• Levans (poden presentar ramificacions): són polímers d’unes 200 unitats de fructosa
amb enllaços b-2,6. Podem trobar levans amb ramificacions:
o Fleínas: són levans lineals
o Graminans: són levans que presenten ramificacions amb enllaç b-2,1

Tant en les inulines com als levans presenten una molècula de sacarosa (fructosa + glucosa) a
més de totes les molècules de fructosa. Això és degut a que les inulines i levans es sintetitzen a
partir de una molècula de sacarosa que es conserva.
Biosíntesi de fructans:

A partir de dues molècules de sacarosa es transfereix una unitat de fructosa d’una sacarosa a
l’altra. Per tant, obtindrem una molècula formada per dues unitats de fructosa i una de glucosa.
Però, el transferiment de la fructosa es pot fer de diverses maneres, obtenint diferents resultats.

A partir d’aquí podem anar repetint aquest mateix procés: anar afegint molècules de fructosa (a
partir de molècules de sacarosa) a la cadena que estem construint, i com que podem fer-ho de
diferents maneres, obtindrem diferents tipus de fructans.

També es pot donar que, una cadena que s’està sintetitzant serveixi de donadora a una altra
que també ho està fent, i es pugui afegir tot un tros de cadena a l’altre. D’aquesta manera no
hem d’afegir fructoses d’una en una.

On es localitza la biosíntesi de fructans? Al vacúol.

Quins enzims catalitzen aquesta reacció? Els enzims que catalitzen la biosíntesi dels fructans
formen part del grup: fructosil transferasa. D’aquesta manera tindrem:

• Sacarosa-sacarosa fructosil transferasa: transfereix una molècula de fructosa (a partir

d’una sacarosa) a una altra molècula de sacarosa. En funció de com sigui l’enllaç que
catalitzen direm:
o 1-SST: catalitzen enllaç b-2,1
o 6-SST: catalitzen enllaç b-2,6
• Sacarosa-fructà fructosil transferasa: transfereix una molècula de fructosa (a partir
d’una sacarosa) fins a un fructà. En funció de com sigui l’enllaç que catalitzen direm:
o 1-SFT: catalitzen enllaç b-2,1
o 6-SFT: catalitzen enllaç b-2,6
• Fructà-fructà fructosil transferasa: transfereix part de la cadena d’un fructà a un altre.
En funció de com sigui l’enllaç que catalitzen direm:
o 1-FFT: catalitzen enllaç b-2,1
o 6-FFT: catalitzen enllaç b-2,6

Esquema integrat del metabolisme de fructans:

Degradació dels fructans:

Quan es vulgui degradar fructans per obtenir energia, s’utilitza un enzim anomenat fructan
exohidrolasa, la qual és capaç de separar les unitats de fructosa que componen el fructà.
Aquestes molèules de fructosa es convertiran en fructosa-6P i es seguirà l’esquema de
degradació de la sacarosa.

Via oxidativa de les pentoses fosfat:

Igual que els animals, les plantes tenen via de les pentoses fosfat. En els animals, aquesta via es
realitzava al citosol, en el cas de les plantes es pot portar a terme en el citosol i en els plasts.

Recordem que la via de les pentoses la dividíem en dues fases:

Fase oxidativa:

Es realitzaven una sèrie de reaccions d’oxidació que utilitzaven NADP i s’obtenia NADPH i
compostos més oxidats. Aquest NADPH era important ja que proporcionava poder reductor per
la síntesi dels àcids grassos.

Les reaccions que componen la fase oxidativa són irreversibles

Fase no-oxidativa:

En aquesta fase s’obtenen una sèrie de intermediaris glucolítics (pentoses) que són molt
importants per la biosíntesi de nucleòtids (àcids nucleics).

Les reaccions que componen la fase no-oxidativa són reversibles.

Esquema de la via oxidativa de les pentoses fosfat:

Per tant, aquesta via proporciona a les plantes:

a) NADPH:

• poder reductor reacciones de biosíntesis

• respiración (NADPH deshidrogenasacomponente adicional CR.cara externa- MMI)
b) Precursores:

• Ribosa 5-P. Síntesis de DNA, RNA

• Eritrosa 4-P y PEP. Síntesis de compuestos fenólicos

No hem de confondre aquesta via amb la via reductora de les pentoses fosfat, és una part del
Cicle de Calvin!!!

En l’etapa de regeneració de l’acceptor del CO2 (RuBP) trobem alguns intermediaris i enzims
que trobem a l’etapa no-oxidativa de la via oxidativa de les pentoses fosfat, per això es pot
confondre fàcilment.
Tema 10: Metabolisme lipídic vegetal
10.1 Introducció:
Quan parlem dels lípids, la molècula principal és l’àcid gras. Els àcids grassos són cadenes
hidrocarbonades hidrofòbiques que tenen un grup carboxílic terminal (àcid carboxílic) amb
propietat polar. El fet de que tinguin caràcter polar en un extrem i apolar en la resta de la cadena,
fan que siguin molècules que es comportin de forma tensioactiva i fan que mai es trobin de
manera lliure (sempre van enllaçats a altres molècules, ja veurem que poden ser diferents com
per exemple el glicerol o àcid fosfòric).

Ens hem de saber alguns dels àcids grassos: saber quin és el seu nº de carbonis, saber si són
saturats o insaturats, i en el cas que siguin insaturats saber: la seva conformació (cis, trans),
quantes insaturacions presenta, i en quins llocs es troben aquests insaturacions.

Anem a veure alguns exemples de nomenclatura d’àcids grassos:

La notació abreujada per a un àcid gras de 18-C sense dobles enllaços (Àcid esteàric) és: 18: 0

Per a un àcid gras amb un doble enllaç cis entre els carbonis 9 i 10 és: 18:1 Δ9.

Generalment, els dobles enllaços dels àcids grassos presenten la configuració cis. A més, també
normalment tenen un nº de carbonis parell, sobretot aquells àcids grassos que incorporem a la
dieta.

Aquí trobem l’equivalent a l’àcid oleic en forma trans, l’àcid elaídic (menys comú).
Glicerolípids:

Com hem dit, els àcids grassos gairebé sempre van units a altres molècules, en part, per evitar
la seva toxicitat. Un dels tipus de molècules a les quals es poden unir els àcids grassos és el
glicerol. Per tant, anomenarem glicerolípids a aquells lípids en que tenim una molècula de
glicerol esterificada a algun/s àcids grassos.

El glicerol és una molècula de tres carbonis que presenta tres grups hidroxils. En aquests
tres grups hidroxils es poden esterificar els àcids grassos, de manera que tindrem un màxim
de tres àcids grassos esterificats a una molècula de glicerol. L’esterificació és la reacció que
es dona al entrar en contacte un grup hidroxil amb un grup carboxil, que dona com a
producte un èster i una molècula d’aigua.

Acilglicèrids:

En funció dels nº de d’àcids grassos esterificats en una molècula de glicerol tindrem:

• Monoacilglicèrids: 1 àcid gras esterificat

• Diacilglicerols: 2 àcids grassos esterificats
• Triacilglicèrids: 3 àcids grassos esterificats

Fixem-nos que en el cas dels diacilglicerols i els triacilglicerols, els àcids grassos que
s’esterifiquen no cal que siguin els mateixos: podem trobar àcids grassos amb diferent nº de
carbonis i insaturacions esterificats a una mateix molècula de glicerol.

Fosfolípids:

Els fosfolípids són components de membrana formats per una estructura que es compon per:

• Grup fosfatidil: Diacilglicerol + àcid fosfatídic (unit a la tercera posició del glicerol)
• Base: pot ser una serina, colina, etanolamina, un altre glicerol, inositol...

La nomenclatura dels fosfolípids és: fosfatidil + base (colina, inositol,

serina...). El problema d’aquesta nomenclatura és que no et diu quins dos
àcids grassos es troben enllaçats al glicerol. De manera que quan parlem de
fosfatidilcolina, o fosfatidilinositol, ens estem referint a grups de fosfolípids
que tenen com a base una colina o un inositol. D’aquesta manera tindrem
més d’un fosfatidilinositol o fosfatidilcolina, ja que podem variar els àcids
grassos que trobem. Tot i això, alguns àcids grassos són més fàcils de trobar
que altres (esteàric per exemple), de manera que a vegades considerem
aquests grups com una molècula única.
Glicolípids:

Els glicolípids estan formats per un glicerol, al qual trobem esterificats dos àcids grassos i, en la
tercera posició del glicerol, trobem un sucre. Per tant són sucres units a diacilglicerol, i formen
part de les membranes fotosintètiques (membranes dels tilacoides). Tenen importància per
mantenir tota l’estructura fotosintètica dels tilacoides.

10.2 Degradació lipídica:

Aquí tenim una comparació de la localització del metabolisme lipídic animal i vegetal:

Com a similituds trobem:

Reticle endoplasmàtic: La síntesi de fosfolípids (esterificació), esterols, l’allargament d’àcids

grassos i la dessaturació dels àcids grassos es realitza al reticle endoplasmàtic

Com a diferències principals, trobem:

Peroxisomes (glioxisomes): La b-oxidació en cèl·lules vegetals es realitza als peroxisomes, no als

mitocondris com les cèl·lules animals.

Cloroplasts/Plasts: La síntesi dels àcids grassos (lipogènesi) es realitza en aquests orgànuls, en

part, ja que utilitzen el poder reductor de la fotosíntesi.
Esquema del metabolisme energètic de les llavors:

El model que s’utilitza per estudiar el metabolisme lipídic en plantes és les llavors (ja que
emmagatzemen lípids).

Els lípids de reserva (triglicèrids) s’emmagatzemen en unes estructures especialitzades

anomenades oleosomes. La lipogènesi d’aquests triacilglicèrids permet obtenir àcids grassos per
a dur la b-oxidació als glioxisomes (peroxisomes).

En el cas de les llavors, a partir dels lípids de reserva no només han de obtenir energia sinó que
han d’obtenir altres molècules, com la sacarosa. En aquest esquema veiem com, a partir de
l’Acetil-CoA obtingut pels triglicèrids de reserva, podem obtenir carbohidrats i posteriorment
sacarosa. Aquesta via que permet fer això s’anomena el cicle del glioxilat. Aquesta via és una de
les grans diferències respecte al metabolisme de lípids animals: recordem que en els animals no
podem obtenir glucosa (carbohidrats) a partir de l’acetil-CoA.

• Segurament, un dels motius pels quals si es pot realitzar aquesta via en plantes, i no es
pot realitzar en animals és perquè, en animals el material de reserva principal són els
lípids, de tal manera que no hi ha una necessitat extraordinària per sintetitzar sucres
que no lípids. En canvi, en plantes, el material de reserva principal és el midó, un
carbohidrat, per lo tant, cal que existeixi una síntesi de sucres més elevada.

Olesomes:

Com ja hem dit, en cèl·lules vegetals i llavors trobem unes estructures de reserva lipídica
anomenades oleosomes. Aquestes estructures són semblants a unes lipoproteïnes on trobem:

• A l’interior trobaríem els TAG

• A la coberta trobaríem: fosfolípids formant una monocapa i proteïnes estructurals
anomenades oleosines.

Formant part també dels oleosomes trobem les lipases, encarregades de la degradació dels TAG.
És a dir, catalitzen la ruptura dels enllaços éster entre glicerol i àcids grassos.

Un cop han actuat les lipases obtenim els àcids grassos per poder fer la B-oxidació.
B-oxidació:

Per poder degradar els àcids grassos hem de, igual que en el cas dels animals, activar els àcids
grassos.

Pel que fa a la localització de la b-oxidació, ja hem dit que no es realitza als mitocondris, sinó
que es realitza als glioxisomes.

Respecte a les reaccions que es produeixen, trobem reaccions molt semblants. Les principals
diferències que trobem són:

• La primera reacció segueix sent una deshidrogenació amb FAD→FADH2. Però, els e- del
FADH2 no van a parar a la cadena respiratòria (no estem al mitocondri, recordem), sinó
que es traspassen a l’O2 i es forma H2O2. Com que l’aigua oxigenada és tòxica, als
glioxisomes trobem una catalasa capaç de convertir el H2O2 en ½ O2 + H2O.

• Si ens fixem en els enzims, trobem algunes diferències:

o La primera reacció està catalitzada per l’acil-CoA oxidasa, ja que el FADH2

cedirà els electrons al O2. En animals, l’enzim s’anomena Acil-CoA
deshidrogenasa, ja que no hi ha un O2 acceptor d’aquests enzims
immediatament posterior.

o L’altra diferència que trobem és que la segona i la tercera reacció, realment

estan catalitzades per una mateixa cadena polipeptídica, de manera que parlem
d’enzim bifuncional. Aquest enzim bifuncional té les dues activitats
enzimàtiques: la de l’enoil-CoA hidratasa i la del b-hidroxiacil-CoA
deshidrogenasa.
Cicle del glioxilat:

Ja hem comentat que les plantes poden, a partir de Acetil-CoA, acabar obtenint sacarosa. Per
poder fer això, duen a terme una via que s’anomena Cicle del Glioxilat, la qual permet utilitzar
els carbonis de l’Acetil-CoA per obtenir carbohidrats.

Aquesta via es porta a terme al mateix glioxisoma. Per tant, s’utilitza l’acetil-CoA que es genera
a la b-oxidació que es dona en aquest mateix orgànul. Aquest cicle no es porta a terme en els
peroxisomes, només als glioxisomes!

Aquesta via consisteix en 5 reaccions:

Reacció 1: formació de citrat a partir d’oxalacetat i Acetil-CoA, catalitzat per la citrat sintasa

Reacció 2: formació d’isocitrat a partir d’acitat, catalitzat per un isoenzim glioxisomal de

l’aconitasa

Reacció 3: aquesta reacció està catalitzada per l’isocitrat liasa. L’isocitrat, que és un àcid
tricarboxílic que té 6C, es trenca en dues molècules:

• Succinat: àcid bicarboxílic de 4C

• Glioxilat: molècula formada per 2C que té dues funcions, àcid carboxílic i un aldehid.

Reacció 4: formació de malat a partir de glioxilat i un segon acetil-CoA que entra al cicle. Aquesta
reacció està catalitzada per la malat sintasa

Reacció 5: formació de oxalacetat a partir de malat. Aquesta reacció està catalitzada per la malat
deshidrogenasa, que mitjançant el NAD+, oxida el malat generant oxalacetat i NADH.

Si ens fixem, aquest cicle és força semblant al CK, ja que de les 5 reaccions que es duen a terme,
3 d’elles (la primera, la segona i l’última) també apareixen al CK. Les altres dues reaccions (la
tercera i la quarta) són exclusives del glioxisoma.

Ara, si analitzem el rendiment net del cicle, trobem:

Cicle glioxilat bacterià:

El cicle del glioxilat també el podem trobar en bacteris i llevats.

En el cas dels bacteris, s’ha vist que hi ha certes espècies que poden sobreviure només en
presència d’acetat com a font de carbonis. Aquests bacteris tenen el cicle de krebs i el cicle del
glioxilat coexisteixen en un mateix compartiment, el mitocondri. I com es pot dur a terme això?

Els dos cicles estan connectats, de manera que en funció de les necessitats metabòliques
bacterianes es donarà la síntesi majoritària de isocitrat liasa o isocitrat deshidrogenasa, de
manera que es durà a terme un cicle, o un altre. D’aquesta manera, si es decideix portar a terme
el cicle del glioxilat, s’eviten les dues descarboxilacions oxidatives que si es duen a terme al cicle
de krebs.

Relació del cicle del glioxilat i el cicle de krebs en cèl·lules vegetals:

Com veiem, en els glioxisomes es porta a terme la b-oxidació, obtenint Acetil-CoA. Aquest acetil-
CoA serveix per dur a terme el cicle del glioxilat. I doncs, que pot passar en aquest cicle:

El succinat que es genera a la tercera reacció per la isocitrat liasa, pot ser exportar al mitocondri.
Aquest succinat es podrà transformar en oxolacetat (mitjançant CK) per ser retorna’t al
glioxisoma gràcies a la llançadora malat-aspartat.

El glioxilat que es genera a la tercera reacció per la isocitrat liasa, pot ser exportat al citosol, on
es converteix en oxalacetat, que s’utilitza com a precursor gluconeogènic per obtenir sacarosa.

Àcids grassos insaturats vegetals:

S’ha vist que molts dels àcids grassos vegetals són insaturats: per exemple l’oli d’oliva i l’oli de
girasol. Aquests àcids grassos s’ha vist que són més saludables que altres com els olis d’origen
animal i l’oli de coco, que són àcids grassos saturats. El que s’ha vist, sense dubte, és que aquells
aliments que tenen àcids insaturats trans que s’han fabricat artificialment, deterioren la salut!
Degradació d’àcids grassos insaturats:

Tant animals com vegetals han de degradar àcids grassos insaturats. Però, per fer-ho cal utilitzar
enzims addicionals, ja que en la degradació d’aquests formen uns intermediaris no substrats dels
enzims de la b-oxidació (això té certa importància en la hidratasa de la segona reacció, ja que
només reconeix substrats trans, i la reductasa de la tercera reacció, ja que només reconeix
substrats L).

Els dos exemples de mecanismes de degradació d’àcids grassos insaturats que veurem són:

• Degradació de l’oleic-CoA: es necessita una isomerasa addicional

• Degradació del lineolic-CoA: es necessita una isomerasa i reductasa addicionals.

Òbviament, ja sabem que a partir d’àcids grassos insaturats obtenim menys energia que a partir
d’un àcid gras saturat. Això és degut a que aquests àcids grassos insaturats, al tenir un doble
enllaç, venen parcialment oxidats, de manera que no podem obtenir tanta energia.

Exemple de l’àcid oleic - CoA:

Es realitzaran tantes voltes de b-oxidació com calgui fins arribar al doble enllaç de l’oleic.

Com que l’oleic té 18C, i l’insaturació la trobem entre el C9 i el C10 (cis), es realitzaran 3 voltes
fins arribar a l’enllaç doble. En aquest moment, tindrem un acil-CoA de 12 carbonis amb una
insaturació entre el Ca i el Cb en posició cis.

Per poder realitzar el següent cicle cal que actui una isomerasa, la Enoil-CoA isomerasa,
convertint en trans la insaturació. Això és degut a que la enoil-CoA hidratasa només reconeix
substrats en trans. S’ha vist, a més, que aquesta isomerasa forma part de l’enzim bifuncional.
Exemple de l’àcid linoleic:

L’àcid linoleic és un àcid gras poliinsaturat (entre el C9-C10 cis, i entre el C12-C13cis).

Quan es realitzen les primeres tres voltes de la degradació dels àcids grassos, obtenim un acil-
CoA amb dos enllaços insaturats: un entre el C3-C4 i un entre C6-C9, ambdós cis. En aquest
moment una isomerasa ens permetrà passar del 3-cis a 2-trans. Però, encara hem de
solucionar l’altre insaturació: utilitzem una reductasa que permet passar d’un 2-trans, 4-cis a
un 3-tans. La reductasa actua utilitzant NADPH + H+, generant NADP+. Posteriorment, una
isomerasa permet passar el 3-trans en 2-trans, que ja podrà ser reconegut per la enoil-coA
hidratasa.

En el cas de la degradació de l’àcid linoleic, la isomerasa que actua també forma part de l’enzim
bifuncional.
10.3 Biosíntesi d’àcids grassos:
La biosíntesi d’àcids grassos en cèl·lules vegetals es localitza en els cloroplasts/plasts, a
diferència dels animals, que realitzen aquesta via al citosol. Una altra diferència que veurem
entre la biosíntesi d’àcids grassos animal i vegetal és que en la cèl·lula vegetal podrem formar
àcids grassos de fins a 18C, al contrari de la cèl·lula animal, que només podia formar àcids grassos
de 16C. Igualment, en ambdós tipus de cèl·lules, es pot produir una modificació dels àcids
grassos després de sintetitzar-los: allargant-los o desaturant-los.

Què es requereix per fer la biosíntesi d’àcids grassos?

• Necessitarem les molècules que aportaran els carbonis: els acetil-CoA

• Energia per poder catalitzar la addició d’acetil-CoA. Hem d’utilitzar:
o ATP → per formar els enllaços
o Poder reductor (NADPH) → serveix per fer la “b-reducció”
• Enzims per fer les diferents reaccions:
o Acetil-CoA carboxilasa (ACCasa) → actua per transformar els Acetil-CoA
(Malonil-CoA) prèviament a l’addició. Es gasta ATP
o Àcid gras sintasa (AGS) tipus II → la resta de reaccions necessàries

Localització:

La biosíntesi d’àcids grassos es realitza als cloroplasts/plasts. En el cas de trobar-nos en una

cèl·lula vegetal, utilitzarem:

1. L’energia en forma de NADPH, que s’obté de la fotosíntesi

2. Els Acetil-CoA, que els podem obtenir de diferents formes:

• A partir del CO2 fixa’t en el cicle de calvin, formant trioses P, piruvat, i posteriorment
acetil-CoA amb una isoforma cloroplastidial de la PDH.

• A partir de piruvat que entra al mitocondri des del citosol per un transportador, i
gràcies a la isoforma cloroplastidial de la PDH es transforma en Acetil-CoA.

• A partir d’acetat o acetil-CoA format en el mitocondri i exportat al cloroplast. En el

cas de que es transporti acetat, en el cloroplast s’haurà de transformar a Acetil-CoA
mitjançant un enzim: la acetil-CoA sintasa (ACS)
PDH cloroplastidial:

Com hem dit, una opció per aconseguir el Acetil-CoA necessari pot ser utilitzant el CO2 fixa’t al
cicle de calvin, generant trioses-P i seguidament piruvat que serà substrat de la PDH. Una altra
manera és important piruvat des del citosol, i en el cloroplast, fer la descarboxilació oxidativa.
Per tant, en aquests dos casos, s’ha d’utilitzar la PDH cloroplastidial.

Catalitza la descarboxilació oxidativa de piruvat a acetil-CoA. La reacció, i l’enzim, són molt

semblants a la reacció de la piruvat deshidrogenasa del mitocondri.

Acetil-CoA sintasa:

L’altra opció que teníem per aconseguir el Acetil-CoA cloroplastidial és fent la importació
d’acetat des del mitocondri. En el cloroplast aquest acetat es converteix en acetil-CoA gràcies a
la Acetil-CoA sintasa. Aquest enzim incorpora un CoA al acetat utilitzant l’energia del ATP,
generant AMP + PPi. De fet, com estem al cloroplast, el PPi es pot degradar a 2Pi ja que trobem
la pirofosfatasa inorgànica, desplaçant encara més l’equilibri.

Mecanisme de transport de l’Acetil-CoA mitjançant carnitina:

Primerament una carnitina-acetil transferasa transfereix el acetil a la carnitina per formar

l’acetil-carnitina (s’allibera el CoA). Després, un transportador de MMI i MME permet la sortida
de l’acetil-carnitina. L’entrada al cloroplast es realitza també a través d’un transportador. Ja en
l’interior, un isoenzim de la carnitina-acetil transferasa transfereix l’acetil al CoA des de la
carnitina, formant Acetil-CoA, és a dir, es produeix la reacció inversa que es produeix al
mitocondri (s’allibera carnitina).
Com podem obtenir el NADPH i l’acetil-CoA en cèl·lules no fotosintètiques?

En cèl·lules no fotosintètiques no podem obtenir el NADPH a partir de la fotosíntesi, ni el CO2 a

partir del cicle de calvin.

En el cas del NADH, s’aconsegueix amb la vía oxidativa de les pentoses-fosfat.

En el cas de l’acetil-CoA, es pot obtenir a partir de:

• Degradació de grànuls de midó, obtenint Glu-6P, que es pot oxidar fins a piruvat, i amb
una isoforma plastidial de la PDH, obtenir Acetil-CoA.

• A partir de l’entrada de Glu-6P des del citosol, per la degradació de la sacarosa. El Glu-
6P es pot oxidar fins a piruvat, i amb una isoforma plastidial de la PDH, obtenint Acetil-
CoA.

• A partir de l’entrada de malat des del citosol, que es pot convertir a piruvat. El piruvat
es pot convertir a Acetil-CoA mitjançant una isoforma plastidial de la PDH.

• A partir de l’entrada del piruvat des del citosol, que es pot convertir a Acetil-CoA
mitjançant una isoforma plastidial de la PDH.

• A partir d’acetat o acetil-CoA format en el mitocondri i exportat al cloroplast. En el cas

de que es transporti acetat, en el cloroplast s’haurà de transformar a Acetil-CoA
mitjançant un enzim: la acetil-CoA sintasa (ACS)
Acetil-CoA carboxilasa (ACCasa):

Les plantes tenen dos tipus diferents d’Acetil-CoA carboxilasa:

Acetil-CoA carboxilasa plastídica:

És un complex multienzimàtic format per diferents enzims associats:

• Biotina carboxilasa (BC)

• Proteina portadora de carboxi biotina (BCCP): té un residu de Lys a la qual té
unida una biotina.
• A-Carboxil-trasnferasa (a-CT)
• B-carboxil-transferasa (b-CT)

Aquest enzim permet sintetitzar malonil-CoA per utilitzar a la biosíntesi d’àcids grassos. Aquesta
forma també la trobem en procariotes, fet que defensa la teoria endosimbiòtica. Un dels enzims
que formen el complexe està codificat pel genoma plastídic (la b-carboxil transferasa).

Acetil-CoA carboxilasa citosòlica:

És una mateixa cadena polipeptídica amb diferents dominis amb diferents funcions.
Aquesta forma la trobem en tots els eucariotes. En el cas dels vegetals, aquesta acetil-
CoA carboxilasa forma malonil-CoA per utilitzar en altres processos que no siguin la
biosíntesi d’àcids grassos, com per exemple la biosíntesi de fenòlics (per exemple, els
pigments).

Reacció catalitzada per l’acetil-CoA carboxilasa:

1. S’incorpora el HCO3- (CO2 soluble) a la biotina de la subunitat BCCP. En aquesta

incorporació s’ha de gastar ATP (ATP → ADP + Pi), que és l’ATP que hem dit que s’ha de gastar
la lipogènesi.

2. Posteriorment, hi ha un petit canvi conformacional de l’enzim, on la biotina unida al CO2

(carboxilat) s’apropa més a la a-CT i b-CT.

3. En aquest moment es transfereix el CO2 a l’Acetil-CoA, formant Malonil-CoA, que és el

producte de la reacció.

(en el cas dels animals, aquest enzim és el que regula tot el procés de la biogènesi)
Àcid gras sintasa:

És el complex multienzimàtic que catalitza l’addició dels Malonil-CoA per formar els àcids
grassos.

En el cas de les plantes, és un complex format per set

polipèptids diferents que s’associen formant el complex
multienzimàtic actiu. Cada subunitat dona lloc a una activitat
diferent (en el cas de la àcid gras sintasa dels vertebrats, és
una mateixa cadena polipeptídica amb set dominis diferents
que catalitzen per sis activitats diferents).

Una de les proteïnes que formen l’àcid gras sintasa és l’ACP, que no té activitat catalítica, però
té molta importància ja que està unit durant totes les reaccions de la AGS a l’àcid gras en
formació. La unió de l’acil en formació a l’ACP és per enllaç tioèster amb el grup tiol del braç de
la ACP.

Podríem comparar el braç de l’ACP amb els braços lipoil-lisina de la PDG: permeten moure la
cadena de l’àcid gras en formació fent que “visiti” els centres actius dels diversos enzims (2
reductases i una deshidrasa).

Reaccions de l’àcid gras sintasa:

Etapes inicials:

1. Transferència de l’acetat de l’acetil-CoA al HS de la subunitat CE (KS) al

complex AGS.

2. Transferència de malonat de malonil-CoA al SH de la subunitat ACP del

complex AGS
Primera volta:

3. Condensació: unió entre el acetil i el malonil. Aquesta reacció està catalitzada

per la 3-cetoacil-ACP sintasa (KAS). La descarboxilació del malonil és la que
promou aquesta reacció, ja que ofereix la energia suficient pel procés.

S’ha vist que existeixen diferents isoformes de KAS que reconeixen diferents
longituds de l’àcid gras sintasa. Aquest és l’únic enzim del complex enzimàtic on
trobem més d’una isoforma. Per tant, en funció de en quina volta estiguem (i per
tant, en funció del nº de C que formen l’àcid gras en formació) actuarà una KAS
o una altra. El nom de les diferents isoformes no segueix un ordre lògic. Tenen
aquests noms per ordre de descoberta.

• La KAS-III és la que inicia la primer volta (2C).

• La KAS-I és la que segueix la segona volta fins el C14 (C4-C14)
• La KAS-II és la isoforme capaç de formar els àcids grassos de 18 C (16C)

4. Reducció del grup 3-oxo. 3-oxoacil-ACP reductasa

5. Deshidratació: 3-hidroxiacil-ACP deshidratasa

6. Reducció: enoil-ACP reductasa

Següents voltes:

Abans de tornar a fer el cicle iniciant amb la condensació, cal fer un moviment de la cadena
d’àcid gras en creixement: es transfereix al KS.

A partir d’aquest moment, ja es pot fer una altra addició de malonil al ACP, la condensació i les
següents reacions.

Cicle de lipogènesi:

Per tant, tenint en compte totes aquestes reaccions, un cicle de lipogènesi consistiria en:

Productes de la lipogènesi vegetal:

Els principals tres àcids grassos que es donen com a producte de la lipogènesi són:

• Àcid palmític (16:0)

• Àcid esteàric (18:0)
• Àcid oleic (18:1) → aquest es dona gràcies a una modificació posteriors de desaturació.

A més, com que l’àcid gras sintasa vegetal està formada per diferents cadenes peptídiques, no
cal que a l’acabar la síntesi de l’àcid gras es transfereixi directament a un CoA. És a dir, la
subunitat ACP pot sortir del complex i estar unida a l’àcid gras per altres reaccions que pot patir
l’àcid gras dins del cloroplast.

Tot i això, es pot hidrolitzar la unió de l’àcid gras amb l’ACP i es pot transportar al citosol on,
immediatament, són transformats a acil-CoA.
Desaturació:

Com hem vist en l’exemple de l’oleic, es poden formar productes insaturats gràcies a una
dessaturació posterior a la síntesi de l’àcid gras.

Biosíntesi de lípids de reserva i fosfolípids:

A partir dels àcids grassos sintetitzats es poden formar estructures majors com fosfolípids i
triacilglicèrids.