BOURDIEU “La opinión pública no existe”

Tres postulats:

- Tota enquesta d’opinió dona per suposat que tot el mon pot tenir una opinió.
- Es dona el mateix pes a totes les opinions. (acumular opinions que no tenen la mateixa força real porta a
produir artefactes sense de sentit)
- Hi ha implícita la hipòtesis de que hi ha un consens sobre els problemes, hi ha un acord en les preguntes que
val la pena contestar

Aquests tres, impliquen tota una sèrie de distorsions que s’observen inclòs quan es compleixen totes les condicions
de rigor metodològic en la recollida i anàlisi de dades.

“Reproches” que es fan a les enquestes d’opinió:

- Es qüestiona la representativitat de les mostres

- Realitzar preguntes segades, moltes vegades es condiciona la resposta a través de la pregunta.

L’enquesta d’opinió, la seva funció més important, consisteix en imposar la il·lusió de que existeix una opinió pública
com a una sumatòria d’opinions individuals. Podríem dir que quasi s’obliga a crear aquesta opinió, ja que com a única
funció, el que volen és dissimular que el estat de la opinió en cert moment és un sistema de forces i tensions.

Els polítics diuen “la opinió pública està de la nostra part” però clar, quina opinió? La que han obligat a crear i
condicionat a que els resultats siguin els esperats per a l’interessat.

L’efecte fonamental de l’enquesta d’opinió: construir la idea de que existeix una opinió pública unànime i, així,
legitimar una política i reforçar les relacions de força que la sostenen o la fan possible.

Operacions a través de les quals es produeix un efecte de consens.

Principis a partir dels quals les persones poden produir una opinió:

1. Ignorar els “No contesten”, els poden portar cap a on volen, com recalcular els % sense tenir-los en compte i
tot vaira. 30% NC, 20% SI i 50% NO.
Depèn la temàtica de la pregunta, es demostra que hi ha més o menys NC; així doncs, l’anàlisi estadístic dels
NA proporcionen una informació sobre el que significa la pregunta.
No existeix pregunta ni problema que no sigui reinterpretada en funció dels interessos de les persones a les
que s e li planteja. Un dels exercissis de les enquestes d’opinió consisteix a fer respondre a les persones
preguntes que mai s’havien plantejat.

Les Enquestes d’O transformen les respostes ètiques en respostes polítiques per el simple fet de la imposició
de la problemàtica. Hi ha varis principis a partir dels quals es pot generar una resposta:
- La Competència política, en referència a una definició a l’hora arbitraria i legitima, és a dir, dominant i
dissimulada com a tal de la política. Aquesta varia al igual que el nivell de instrucció. La probabilitat de tenir
una opiniós obre totes les qüestions que suposen un saber polític, es comparable a la probabilitat d’anar al
museu. La primera condició per respondre de manera adequada a una qüestió política és, ser capaç de
construir-la com a política, la segona es ser capaç d’aplicar-li categories específicament polítiques. (Son les
condicions específiques de producció d’opinions), les que les Ed’O suposa que es compleixen de manera
universal. (po’ va a ser que nup) (relacionat amb el primer postulat de que tothom pot tenir una opinió)

2. Ethos de classe (Ètica de classe). És a dir, un sistema de valors implícits que les persones han interioritzat des
de la infància i a partir del qual generen respostes a problemes extremadament diferents.
Moltes respostes a les quals es consideren polítiques, en realitat es produeixen a partir del ethos classe i
poden assumir, a l’hora, una significació completament diferent quan se les interpreta en el terreny polític.
Es demostra que a causa de els valors que han interioritzat les classes populars, valors tipus autoritari i
repressiu es noten les diferències de classe.
 La naturalesa de les respostes, el principi sobre el qual es produeixen. Hi ha dos principis de producció
d’opinions: un principi específicament polític i un d’ètic (On la causa de la ignorància d’aquesta distinció, està
en el problema del conservadorisme de les classes populars )

Així, la problemàtica dominant, (la qual proporciona una imatge a la llista de preguntes plantejades per l’institut
d’opinió) es a dir, la problemàtica que els interessa essencialment a les persones que detenten el poder i volen estar
informades sobre els mitjans per organitzar la seva acció política (electorals), la dominen de manera molt desigual en
les diferents classes socials.

“La verdad científica està sometida a las mismas leyes de difusión que la ideologia”

L’efecte de imposició de problemàtica, (que sorgeix de totes les enquestes d’opinió i per tota interrogació política) en
les Ed’O deriva de que les preguntes que es plantegen, no són plantejades realment a totes les persones
interrogades, al igual que les respostes no son interpretades en funció de la problemàtica.

Enquesta d’opinió objectiva?

- Una enquesta d’opinió (en la teoria) es considera objectiva, ja que planteja una pregunta de la manera més
neutral possible, per tal de donar oportunitat a totes les respostes possibles.

- En realitat, seria així si tothom optés i tingués accés a tota la informació, no que algunes tinguin una opinió ja
formada i d’altre se la inventin al moment; seria una idea d’objectivitat si s’anunciés una sèrie de
posicionaments explícits dels grups autoritzats per construir i difondre opinions. De manera que les persones
es poguessin posicionar-se en referència a respostes ja construïdes.

Les Ed’O capten malament els estats virtuals de l’opinió, això es deu a que la situació en la que aprenen les opinions
es totalment artificial.

Les persones es troben entre opinions ja construïdes, davant d’opiniós sostingudes per grups, de manera que escollir
entre opinions no és més que escollir entre grups 🡪 El principi de l’efecte de politització (causat per la crisi).

L’enquesta d’opinió, tracta ala opinió pública com una simple suma de les opinions individuals; on l’individu va
furtivament a expressar en solitari una opinió aïllada. En les situacions reals, les opinions son forces i les relacions
entre opinions son conflictes de força entre grups.

S’obtenen més opinions d’un problema quan més interès hi ha per aquest problema; la probabilitat de tenir una
opinió varia en funció de la probabilitat de tenir poder sobre allò del que s’opina. La opinió que s’afirma coma tal,
espontània, és la opinió de persones la qual, la seva opinió té pes.

Les eleccions son totalment aleatòries, les persones que voten o no a tal o qual partit poden votar aleatòriament si
no en saps del tema i a l’hora per igual si t’afecta o no política i/ o èticament. Et guiaràs segons el que a tu et vingui
bé i coneguis o desconeguis.

L’enquesta d’opinió tradicional ignora al mateix temps els grups de pressió o les disposicions virtuals que poden no
expressar-se en forma de discurs explícit. Per això es incapaç de generar la menor prevenció raonable sobre el que
passaria en situacions de crisi.

La opinió pública no existeix, al menys sota la forma que li atribueixen els que tenen interès en afirmar la seva
existència. Per una part existeixen opinions constituïdes, mobilitzades, de grups de pressió mobilitzats al voltant d’un
sistema d’interessos explícitament formulats. Per una altre part, disposicions que no son opinions per definició,
quelcom que pot formular-se discursivament amb una certa pretensió a la coherència.

La opinió no existeix.