MIRIAM ALARCÓN GIL

BLOC 3. LES TRANSFORMACIONS DE L'EMPRESA: REORGANITZACIÓ DE LA PRODUCCIÓ,

FLEXIBILITAT, QUALIFACIÓ

Tema VII: Canvis en l'organització del procés productiu i models d'empresa

Descentralització productiva i model de xarxes. Especialització flexible: districtes industrials,
conglomerats. Microregulació i desenvolupament local. La divisió del treball entre
empreses.

A.Introducció
El concepte clau que hem de tindre en compte en aquest tema és el de la flexibilitat. Els
canvis en l‘organització de la producció, en el context actual, es fan buscant diversos tipus
de flexibilitat que es suposa que seran positius per a l’empresa però també per al
treballador. Hem d’entendre que el concepte de flexibilitat està ideològicament carregat en
termes positius.
Hi ha una recerca de flexibilitat interna (de l’empresa) que implica que l’empresa pot ajustar
els salaris, la quantitat de personal o les funcions que fan els treballadors.
Hi ha també una flexibilitat externa que suposa processos d’externalització,
subcontractació i desconcentració. L’empresa busca alleugerir el seu volum precisament
buscant la capacitat de ser més adaptable i de controlar els seus costos.
Amb els dos tipus de flexibilitat l’empresa augmenta la seva versatilitat però alhora deixa
una part dels treballadors desprotegits, generant dinàmiques de dualització o segmentació
del mercat de treball. Hi ha treballadors perifèrics, més desprotegits, i altres de centrals
(que participen en els processos nuclears de producció, on es genera més valor) que sí
disposen de bones condicions de treball.

Des del punt de vista social és complicat separar aquest procés d’implementació de
polítiques de flexibilitat del procés, més ample, de la globalització i la integració econòmica
internacional. Aquest procés suposa la pèrdua de cohesió social a partir d’un triple efecte:
-L’increment de la inestabilitat laboral relacionat directament amb la globalització
econòmica.
-Les dificultats dels estats per a proporcionar cobertures de benestar degut a les
reduccions en despesa social.
-L’existència de fenòmens de dumping social entre els distints països que regulen noves
normes fiscals i/o laborals per a fer els seus països mes atractius a les inversions de
capital i que acaben afectant a les condicions de treball i vida dels habitats del territori.

B. Descentralització productiva
Amb la descentralització productiva ens referim a l’estratègia empresarial d’especialització
en unitats de negoci de grandària reduïda, molt sovint en forma d’empreses independents,
que entren en contacte entre elles de forma col·laborativa tot i que també poden arribar a
competir.
En genera hi ha una nova organització del procés de producció en base a la col·laboració
amb proveïdors externs i/o amb empreses especialitzades que completen algunes parts
del procés de producció.

Parlem principalment de tres tipus d’actuacions:

a)Fragmentació i transferència a l’exterior de tasques que havien format part d’un mateix
procés productiu.
MIRIAM ALARCÓN GIL

b)Recurs a contractistes (subcontractació) especialitzats en lloc de contractar a

treballadors especialitzats que puguencompletar les parts de la producció que es
subcontracten.
c)Coordinació global de les empreses subcontractades i/o externalitzades per part de
l’empresa que manté el control del cicle productiu.
En els processos de descentralització productiva no es tracta únicament d’adquirir bens i
serveis específics i necessaris per a completar la producció sinó d’assegurar la
col·laboració de terceres empreses en un projecte productiu complex. Normalment estem
parlant de col·laboracions que s’allarguen en el temps i en les que unes empreses funcionen
com a subordinades mentre que altres tenen papers centrals.
En aquests processos de subcontractació hi ha una transferència a l’exterior d’una o vàries
activitats, però l’empresa central conserva el control de la totalitat del procés productiu i
és capaç d’exercir aquest control inclús sobre empreses que, en teoria, son independents.
La descentralització té efectes a varis nivells, també respecte les relacions laborals i les
condicions de treball, especialment en les empreses subordinades.
Hi ha també efectes respecte la Divisió Internacional del Treball; normalment el procés de
descentralització implica també la deslocalització de determinades activitats a països amb
condicions empresarialment desitjables respecte el preu de la mà d’obra, les regulacions
ambientals, les regulacions fiscals o les regulacions laborals.
Hi ha una redefinició dels vincles entre les empreses i, a més, aquest procés es basa en el
desenvolupament de determinades possibilitats tècniques que permeten l’aplicació
d’estratègies de control de la producció, inclús de manera externa o remota.
Amb la descentralització productiva també hi ha una descentralització en alguns elements
de la gestió empresarial el que acaba produint una disminució de costos de producció i
gestió.
La descentralització pot prendre diverses formes: l’empresa xarxa, la constel·lació
d’empreses, les estratègies de producció lleugera... En general son estratègies que també
tenen conseqüències a nivell territorial i on hi ha una relació entre el procés de
globalització econòmica i el desenvolupament local.

C. Districtes industrials i conglomerats industrials

Parlem de districtes industrials quan trobem, en un espai geogràfic determinat, una sèrie
d’empreses que, dedicades al mateix sector productiu, no poden –per la seva grandària-
aprofitar els avantatges de les economies d’escala però sí poden col·laborar entre elles i
generar una xarxa productiva adaptable (flexible). En les economies de districte hi ha
l’avantatge competitiu de l‘existència de condicions externes a les empreses (però internes
al districte) que afavoreixen el desenvolupament empresarial.

Aquests avantatges inclouen l’acció de les administracions públiques en defensa del propi
districte industrial:
Les condicions que determinen l’existència d’aquests avantatges externs són:
-Mercat de treball local format, especialitzat i flexible.
-Organització de la producció en termes d’una certa integració productiva “entre
empreses”, que poden estar especialitzades en alguna fase del procés productiu.
-Atmosfera industrial. Transmissió local del coneixement, de la innovació i del saber fer
respecte els processos productius que son propis del districte industrial
En definitiva, parlem de districtes industrials quan:
MIRIAM ALARCÓN GIL

-Les forces econòmiques i locals col·laboren entre sí en un territori determinat, donant com
a resultat l’enfortiment del lligam entre la població industrial i la població local.
-La comunitat local s’identifica amb la comunitat industrial i apareixen innovacions que
s’estenen pel territori.
-Hi ha un ambient favorable al treball en les empreses locals que, a més, troba el seu impuls
en polítiques públiques que van en defensa d’aquestes activitats.
-Cal tindre en compte que l’especialització local en un sector productiu concret pot ser
també un element de risc si hi ha canvis bruscs en la demanda o en les tecnologies de
producció.

D. Divisió del treball entre empreses i empresa xarxa

Considerem l’empresa xarxa com un conjunt d’empreses que son jurídicament
independents però que tenen vincles associatius forts i que, a més, estan lligades pel
mateix cicle productiu. Podríem considerar quatre tipologies d’empresa xarxa:
- Empresa xarxa amb una base jeràrquica on una de les empreses és la dominant i
concentra la capacitat de prendre decisions estratègiques (per exemple quant a l’estil de
treball) que afecten a les demés.
-Empresa xarxa que té una empresa dominant (centre de gravetat) tot i que la resta
conserven la capacitat de prendre decisions estratègiques (per exemple, col·laborar o no
fer-ho).
-Empresa xarxa amb un múltiple centre de gravetat, on hi ha vàries empreses que
funcionen com agències centrals i on la influència d’unes i altres pot variar al llarg del
temps.
-Empresa xarxa sense centre de gravetat, normalment son de base local i podríem
entendre que son els districtes industrials.

Tot i que en poden haver varis (i, de fet, cada empresa xarxa determina els seus a partir
de les relacions de col·laboració i competició que les empreses estableixen entre elles),
alguns dels objectius que es persegueixen amb la constitució d’aquestes estratègies de
col·laboració podrien ser:
-Adequar la capacitat productiva a l’elasticitat de la demanda.
-Descentralitzar les tasques que son intensives en mà d’obra i que son difícilment
automatitzables.
-Abaratir les despeses de producció
-Estimular nous recursos de flexibilitat a partir del contacte entre empreses. A la manera
del districte industrial es considera que en l‘empresa xarxa també pot haver transferència
de coneixement i innovació.
-Construir un sistema de relació entre les empreses més xicotetes que passen a formar
part d‘una estructura més gran.
-Generar un mercat de treball dinàmic amb treballadors formats en un sector productiu
concret i oportunitats d’ocupació.
-Des del punt de vista de l’empresa central es busca dotar a l’empresa nuclear d’un sistema
flexible de producció format per xicotetes empreses que poden facilitar l’adequació a la
demanda.

D.1. Conseqüències a nivell d’ocupació i relacions laborals.

En general, en una empresa xarxa on hi ha una de les empreses que funciona com a nucli o
en altres estratègies de descentralització productiva el primer que es detecta és un
aprimament de l’ocupació en l’empresa central. Aquesta destrucció de l’ocupació és
generalment un traspàs d’ocupació cap a les empreses perifèriques on abunden formes
atípiques de contractació i on les condicions de treball son més precàries, entre altres
MIRIAM ALARCÓN GIL

coses perquè estan subjectes a ritmes de producció que venen imposats de manera
externa.
Es detecta, per tant, una dualització on els treballadors de les empreses centrals tenen
bones condicions de treball: ocupació estable, capacitat de promoció, salaris alts,
categories professionals reconegudes i condicions de treball regulades institucionalment,
amb presència sindical per a defensar aquestes condicions. En les empreses perifèriques hi
ha la presència de treballadors precaris, amb escassa formació professional i condicions
d’inestabilitat, especialment pel que fa als treballadors més joves .
Es detecta, per tant, l’aparició d’un treballador heterogeni, amb mancança de coneixements
tècnics, inestable, precaritzat i que tot i estar assentat al territori en realitat té dificultats
per a mamprendre l’acció col·lectiva.
L’empresa xarxa, en tot cas, és també un artefacte amb una forta presència local i també
pot veure’s impulsat per polítiques territorials concretes que es concentren en aspectes
del desenvolupament local. En darrera instància l’empresa xarxa pot ser també entesa com
una estratègia contra la deslocalització i, des d’aquest punt de vista, les administracions
públiques poden incentivar també accions formatives per tal de reduir la precarietat del
treball.

E. Conclusions
Els nous models d’empresa generen un increment en l’heterogeneïtat empresarial però
també en l’heterogeneïtat laboral (apareix la segmentació del mercat de treball, amb
distints segments que tenen associades distintes condicions de treball) i heterogeneïtat
social, derivada de les distintes oportunitats laborals.
Hi ha una redistribució de la incertesa (i del risc empresarial) entre les distintes empreses
però també entre els treballadors i entre els territoris i les administracions públiques que
els governen, que passen a competir entre elles com un agent econòmic més.