OBJECTIUS DE L’EMPRESA (pàg 21)

L’empresa és un entitat econòmica formada per subsistemes coordinats i que actuen a partir
d’uns objectius comuns.

Les empreses tenen marcades una sèrie d’objectius: per començar, tenen com a meta
generar riquesa, és a dir, generar treball i renda entre els seus membres. La següent és
incrementar la rendibilitat del capital invertit, amb l’objectiu de maximitzar els beneficis
minimitzant els costos, el creixement per arribar a aconseguir un creixement de la quota de
mercat mitjançant el creixement intern o extern i la responsabilitat social, aconseguint així
una bona imatge externa.
Tot això, advertint de que no totes les empreses es marquen els mateixos objectius ja que
depenen de quin tipus d’empresa/entitat siguin. Aquests objectius es marquen depenent de
si son empreses amb o sense ànim de lucre, de la seva dimensió, és a dir, si és una
multinacional o és una empresa amb inversors, i per la seva titularitat, és a dir, si és una
empresa pública o privada.

Ara bé, dins cada empresa, es marquen també una sèrie d’objectius en relació al tipus
d’empresa que siguin.
Els objectius generals són aquells que l’empresa es marca a llarg termini, els objectius són
aquells que es marquen a mitjà termini i depenen dels objectius generals i els subobjectius,
que són aquells que es marquen les empreses per assolir a curt termini. Aquests darrers
són objectius més concrets i departamentals.
Una part dels objectius generals consisteix en definir la MISSIÓ, VISIÓ i els VALORS
CORPORATIUS d’una empresa per aportar-li una bona imatge i per els principis ètics.

Aconseguir tots aquests objectius pot ser difícil però, ja que les prioritats de cadascun poden
ser diferents. Aquí és quan apareix el conflicte d’objectius.
Aquests conflictes poden ser entre diferents departaments a causa dels subobjectius mal
organitzats o entre els agents implicats, que d’aquesta àrea s’hi encarreguen els recursos
humans.
Per evitar conflictes amb els objectius, aquests han de ser específics, mesurables,
assolibles, realistes, temporitzables i importants.
Per part dels treballadors, per a que es puguin aconseguir evitar els conflictes, els treballs
han de ser coneguts, reconeguts i acceptats per tots els membres.
D’aquesta manera, si s’eviten o s’aconsegueixen resoldre els conflictes, significarà que
l’empresa té una bona base.
FUNCIONS DE L’EMPRESA O ÀREES FUNCIONALS (pàg 23)

Tot i que no totes les empreses tenen les funcions departamentades, a totes les empreses són
realitzades les funcions o àrees directives, comercials, de producció, d’inversió i de relacions
humanes.

L’àrea directiva s’encarrega de la coordinació i gestió de totes les funcions. Vetlla per l’eficiència
global i l’assoliment dels objectius, tant específics com, molt especialment, els generals. Les funcions
d’aquesta àrea es poden agrupar en; determinats objectius i les polítiques d’empresa i en
l’organització, coordinació, gestió i control de les altres tasques.

L’àrea comercial és el conjunt d’activitats necessàries per fer arribar als consumidors els béns i
serveis. Té dues funcions: analitzar les necessitats dels consumidors mitjançant l’estudi del mercat i
l’altre és dur a terme el disseny d’una política comercial adequada per vendre.
Aquesta àrea és especialment important perquè la majoria de mercats en el que operen les nostres
empreses són mercats de competència imperfecta monopolística.
La competència imperfecta monopolística és quan no totes les empreses competeixen en igualtat de
condicions, sinó que una o algunes exerceixen una influència significativa sobre el preu i utilitzen la
tècnica de la diferenciació del producte amb l’objectiu de fidelitzar als compradors.

L’àrea de producció consisteix en fabricar un determinat bé o servei. Per això necessita disposar de
tots els materials necessaris en el moment adequat i ha de vetllar perquè el producte final compleixi
les característiques concretes cercant la màxima eficiència i productivitat i tenint en compte les
externalitats que l’empresa pugui produir.

En l’àrea de recursos humans (RRHH), la participació del factor humà en el procés productiu és
particularment important, ja que en un entorn caracteritzat pels canvis constants i per la
generalització de les TIC’s, els treballadors poden constituir el factor diferenciant i l’element que
aporta la competitivitat a l’empresa.
És específicament important la participació dels treballadors i la seva gestió és complexa ja que és
una àrea a on es generen interessos diversos i es poden generar conflicte d’objectius.
Aquesta funció implica tasques diferents: l'organització i planificació del personal, la selecció i
contractació i la formació, motius, gestió de conflictes i riscos professionals, entre d’altres.

Seguidament , l’àrea de finançament i inversions s’ocupa de l’obtenció i gestió de recursos financers

que necessita l’empresa per a realitzar la seva activitat en funció del seu cost i el termini de
devolució. S’ocupa també de l’estudi, selecció i realització de les previsions en funció de la
rendibilitat.

Per acabar, la funció administrativa s’ocupa de la gestió dels documents contables, legals, etc. osigui,
de la realització de les àrees neccessàries per el desenvolupament de l’activitat empresarial.

Totes les empreses compleixen aquestes funcions d’una manera o d’una altra i els subobjectius s’han
de coordinar per evitar els conflictes d’objectius i millorar la sinergia.
L’EMPRESA COM A SISTEMA I EL SEU ENTORN (pàg 63)

L'actual empresa s’entén com un sistema format per subsistemes coordinats i dirigits que
actuen a partir d’uns objectius en comú i en un entorn que la condiciona. L’empresa com a
sistema es caracteritza per un sistema obert, l’acció conjunta d’àrees coneguda coma
sinergia, que és un sistema global i que ell mateix s’autorregula.

L’empresa es pot diferenciar en un entorn general i específic:

L’entorn general són tots els factors que envolten l’empresa i la determinen. Està
condicionat per factors econòmics que tenen un caràcter més temporal, juntament amb
altres factors que condicionen més permanentment l’empresa.
Els factors sociològics, a on estan inclosos aspectes com el nivell educatiu, els estils de vida
i els hàbits de consum, etc.
Els factors politicolegals, que es consideren com a elements d’importància en concordància
política i governamental.
L’entorn tecnològic, que és el conjunt d’infraestructures tecnològiques que integren un
projecte o suporten les operacions d’una organització del país on opera l’empresa i l’entorn
ecològic o mediambiental, que té com a objectiu un desenvolupament sostenible.

L’entorn específic és la part que afecta d’una manera més concreta a un grup d’empreses
amb característiques comunes, per exemple, en funció del sector econòmic en que operen.
Aquest es pot dividir en diversos aspectes:
- els clients, que adquireixen els béns i serveis de l’empresa i que són analitzats.
L’anàlisi d’aquest mercat és clau per permetre la diferenciació i la fidelització dels
clients actuals i futurs.
- La competència fa referència tant a la competència actual com als competidors
potencials amb l’objectiu de determinar els seus avantatges competitius i perfilar els
seus productes.
Un aspecte important de l’àrea és analitzar el grau de rivalitat existent entre els
competidors. També és necessari tenir en compte la possible entrada al mercat de
competidors internacionals, així com també cal estar atents a empreses d’altres
sectors que puguin oferir productes substitutius que facin la competència als
existents.
- El poder negociador dels agents frontera, que són el conjunt d’agents econòmics i
socials que poden influir en la capacitat de negociació de l’empresa i que per tant
incideixen en el major o menor èxit d’una estratègies empresarials.
- Empresa gran → accionistes
- Amb els proveïdors es determina la capacitat que té una empresa per
imposar o determinar les característiques d’operacions de compravenda.
- Amb els distribuïdors determinen la capacitat d’inversió de les empreses.
- Els poder públics regulen les característiques concretes d’un sector d’activitat.
- Poders socials: en les societats avançades el paper dels diferents agents socials és
cada vegada més influent, alguns exemples poden ser: organitzacions sindicals
(UGT, CCOO, STEI, etc.), organitzacions de consumidors (OCU, FACUA, etc.), o en
defensa del medi ambient (GOB, Terra Ferida, Greenpeace, etc).
- Aspectes concrets de l’entorn general, com per exemple les característiques del
mercat laboral, o les innovacions tecnològiques del sector.
Aquest anàlisi va en la línea de les aportacions de l'investigador M. E. Porter. Segons
aquest, una vegada l’empresa ha examinat conjuntament els elements que configuren el
seu entorn, l’empresa està en disposició de formular una estratègia corporativa.

Per analitzar els factors que poden condicionar l’empresa s’utilitza el mètode DAFO. Aquest
mètode es pot classificar en l’estudi de l’avaluació interna i externa.

L’anàlisi intern està format per les fortaleses i debilitats de l’empresa, és a dir, els punts forts
i dèbils de la mateixa empresa amb respecte dels competidors. Es basa sobretot a analitzar
l’organització de l’empresa comparant-la amb la competència.
Els factors interns es poden classificar segons el seu anàlisi:
● Fortaleses: recursos humans capacitats, objectius clars, tecnologia de darrera
generació i disponibilitat de mitjans econòmics.
● Debilitats: recursos humans desmotivats i sense formació, objectius pocs clars,
recursos econòmics insuficients i tecnologia obsoleta.

Quant a l’anàlisi extern, s’estudia l’entorn. Els factors externs també es poden classificar
segons el seu anàlisi:
● Oportunitats: augment demogràfic, mercat en creixement, possibilitats d’exportació i
aparició de noves tecnologies.
● Amenaces: aparició de nous competidors, aparició de productes substitutius,
augment del tipus d’interès bancaris i mercat en crisi.

L’estratègia empresarial està determinat per l’entorn, que és capaç de modificar l’empresa,
però també cal comentar que algunes empreses, especialment les grans poden arribar a
manipular l’entorn.
LOCALITZACIÓ (pàg 68)

La localització és la decisió estratègica que es pren conjuntament amb la dimensió per

determinar a on establir l’empresa.
Triar l’entorn és una decisió molt important pel desenvolupament de l’empresa ja que influeix
notablement a l’interior d’aquesta.
A tot això, cal advertir de que tots els factors de localització van en funció del tipus,
dimensió, diferenciació, activitat econòmica, sector, etc. de l’empresa.

Ens podem trobar diferents tipus de variables de localització:

- La demanda del mercat, on s'analitza si la població on es vol instal·lar l'empresa hi
ha interès pel producte que es pretén oferir i a més en quina situació es troba la
competència, és a dir que cal dur a terme tot un anàlisi del mercat.
- L'aprovisionament de matèries primeres, on s'ha de valorar la qualitat de les
matèries que interessen, el cost i la facilitat per obtenir-les, s'ha de valorar el terminis
de lliurament, la facilitat de pagament, etc. Les empreses que solen tenir en compte
aquest factor son les primàries i secundàries.
- El mercat de treball, es necessita valorar a tots els treballadors de l'empresa sobre
els seus coneixements tècnics, el cost laboral, la situació social i legal, etc.
- Les comunicacions i transport, s'ha de tenir en compte si hi ha mitjans de
transport i si és un lloc de fàcil accés pel transport en general i per a la comunicació
amb altres empreses.
- Els subministraments, s'ha de tindre informació sobre la disponibilitat de
subministraments necessaris pel funcionament de l'empresa i s'ha d'estudiar el seu
cost.
- Els costos de la construcció i del solar, cal controlar el preu, ja que no és igual en
tots els llocs i varia depenent de la substància d'una població o d'una altra zona. La
legislació és necessari conèixer bé la normativa i les restriccions tant en matèria
fiscal (impostos, avantatges), com mercantil (creació d'una empresa) o social
(mediambientals), així com totes les ajudes públiques.
- La inversió i el finançament, fa uns anys, per a fi d'obtenir recursos econòmics,
interessava situar l'empresa en un lloc de fàcil accés a les institucions financeres.
Actualment, aquest factor ha perdut pes ja que és més fàcil dur a terme aquests
tràmits tel·lemàticament.
- El desenvolupament econòmic de la regió, es tracta de valorar el
desenvolupament de la regió que es tria, ja que és un bon indicador per preveure el
futur desenllaç.

Les empreses industrials amb l’objectiu de disminuir els costos de mà d’obra, laborals, etc.
normalment apliquen la deslocalització i la relocalització. La deslocalització consisteix en el
trasllat d’activitats productives de de països industrialitzats fins a països en
desenvolupament amb l’objectiu de reduir costos laborals, legals, mediambientals…
Per una altra banda, la relocalització consisteix en el retorn de les empreses a les zones del
seu punt de partida. Aquests processos tenen grans repercussions sobre l’entorn en el que
operen.
CREIXEMENT INTERN

La Dimensió és la decisió estratègica que es pren conjuntament amb la localització per

determinar a on establir l’empresa.
Per tal de determinar la dimensió, les empreses necessiten determinar la previsió de la
demanda, fer un estudi de costos analitzant les economies d’escala amb l’objectiu de
maximitzar la quantitat productiva minimitzant el cost mitjà, i el punt mort, que és la quantitat
produïda i venuda a partir de la qual l’empresa comença a tenir beneficis.
Seguir aquest estudi és fonamental per estabilitzar l'empresa j que aquesta sigui capaç de
créixer de manera interna o externa.

El creixement intern es refereix a l’increment de la capacitat productiva a través de noves

inversions o diversificant la producció.
Aquest creixement es pot ser a través de dues vies:
→ L'especialització, que és quan l’empresa segueix venent el mateix producte, o similars,
però cerca augmentar la seva demanda. Per aconseguir aquest augment hi ha tres
opcions:
- La penetració del mercat, on es cerca vendre més dins el mateix mercat
captant l’atenció de clients de la competència amb publicitat, ofertes, etc.
- El desenvolupament de nous mercats, on es cerca vendre el producte a
grups o zones on abans no es consumia el producte.
- El desenvolupament de nous productes, on es venen nous productes
complementaris als mateixos clients de sempre.
→ L’estratègia de diversificació és quan es produeixen productes diferents a consumidors
als que normalment no venem.
Dins ella diferenciam:
- La diversificació horitzontal o relacionada, que és quan el fabricant produeix
productes diferents però que tenen relació amb el producte antic.
- La diversificació heterogènia o no relacionada, que és quan no hi ha cap
relació entre els productes nous i antics aplicant l’estratègia de marca
múltiple.
- La diversificació vertical, que és quan l’empresa vol dur a terme més fases.
Aquesta se pot dur a terme en dos sentits:
- La diversificació vertical cap envant, que és quan l’empresa pot obrir
tendes pròpies per la distribució del producte.
- La diversificació vertical cap enrere, que és quan s'assumeixen fases
anteriors a les que realitza l’empresa.

La matriu d’Ansoff ens permet veure totes aquestes opcions.

Tot i això, la diversificació és l’estratègia més arriscada, ja que provam nous productes en
mercat que no coneixem.
FORMES DE COMERCIALITZACIÓ D'EMPRESES
La Dimensió és la decisió estratègica que es pren conjuntament amb la localització per
determinar a on establir l’empresa.
Per tal de determinar la dimensió, les empreses necessiten determinar la previsió de la
demanda, fer un estudi de costos analitzant les economies d’escala amb l’objectiu de
maximitzar la quantitat productiva minimitzant el cost mitjà, i el punt mort, que és la quantitat
produïda i venuda a partir de la qual l’empresa comença a tenir beneficis.
Seguir aquest estudi és fonamental per estabilitzar l'empresa j que aquesta sigui capaç de
créixer de manera interna o externa.

El creixement extern fa referència a l’adquisició, control o fusió d’empreses que ja existeixen

o a la cooperació entre elles.

Podem destacar:

- Joint-ventures, que són acords entre dues o més empreses que aporten capital o
algun altre actiu. Es solen realitzar entre empreses de diferents països.
- Càrtel, que consisteix en una posada en acord dels preus per part d’un grup
d’empreses dominants del sector.
- Clúster, que és la concentració geogràfica d’empreses que comparteixen el mateix
interés per un sector econòmic determinat.
- La participació, que es dona quan una empresa compra una part del capital social
amb la intenció de dominar-la tant sigui de manera total o parcial.
- La fusió pura, que és la unió entre vàries societats per crear una de nova mitjançant
la negociació.
- La fusió per absorció, que és quan l’empresa adquireix o absorbeix a una altra o
altres mitjançant el pagament amb diners o accions.
- La cooperació d’empreses es basa en relacions especials entre empreses
independents que amb acords col·laboren.
- Trust, que és un conjunt d’empreses que formen part de diferents fases de la
producció per aconseguir dominar el mercat.
- Holdings, que és una forma d’organització d’empreses segons la qual una
companyia aconsegueix les accions i les participacions d’altres que controla.

En conclusió, el creixement extern és la manera més ràpida i sencilla de creixement per les
empreses, sobretot les multinacionals quan duen a terme una internacionalització, ja que no
requereix d’un estudi molt profund de l’entorn i l'adaptació és fàcil.
LES MULTINACIONALS

Avui en dia les nostres empreses operen en un entorn globalitzat. La globalització és el

procés econòmic, social, cultural, etc. que interrelaciona diferents països. Aquest procés és
conseqüència de l’abaratiment i facilitat del transport, així com la mobilitat de les persones,
la generalització de les TICs, la digitalització, processos d’integració polítiques (UE), entre
d’altres.

Tots aquests factors es poden veure reflexats en els següents àmbits:

- La globalització comercial, que és la que ens permet poder comprar productes de
diferents països a qualsevol tenda a on anem.
- La globalització productiva, que és quan els productes no són fabricats en un únic
països, sinó que el seu procés productiu passa en mans de diferents països.
- La globalització financera, que és la que permet a les empreses demanar ajudes o
fer tràmits econòmics telemàticament.
- La globalització cultural, que a conseqüència del desenvolupament i la publicitat ha
provocat que les diferents cultures del món es redueixen.

La internacionalització és el procés en el qual una empresa passa a operar a més d’un país.
Aquest procés es classifica segons el seu tipus:
- En la multidomèstica les filials estan repartides pels diferents països i cada una
s’organitza de manera diferent.
- En la global, totes les filials estan centralitzades pels recursos de les matrius.
- En la transnacional, cada filial s’encarrega d’una àrea depenent dels avantatge de
cada zona geogràfica a on està situada cada una (especialització).

Algunes empreses apliquen estratègies del creixement extern per evitar les dificultats del
procés d’internalització, com la falta d’informació sobre el mercat en què han d’operar, la
falta de personal qualificat, la resistència al canvi, la distància cultural i psicològica, els
gustos dels consumidors, les pràctiques negociadores i les necessitats d’adaptació
legislativa.

La multinacional és l’empresa que opera en diferents països i en moltes ocasions són el

resultat del creixement extern que busquen nous mercats. Aquestes empreses estan
compostes per les matrius i les seves filials.

Les característiques principals de les multinacionals són:

- El resultat del conjunt d’empreses, que són els resultats de la resistència al mercat
per compensar els resultats econòmics.
- La diversificació de productes, en el qual l’empresa ofereix més d’un tipus de
producte.
- Utilitzen estratègies de creixement intern i extern.
- Les multinacionals disposen de tecnologies puntes, permetent-les estar en un
constant creixement.
- Utilitzen economies d’escala amb l’objectiu de minimitzar el cost mitjà maximitzant
els beneficis. D’aquesta manera es creen els avantatges competitius en costos.
- Tenen una gran capacitat productiva que li permet tenir una gran quota de mercat.
 - Abarquen un gran capital social, ja que normalment són SA, que són les societats
capitalistes per excel·lència.
- Tenen una gran influència a l’entorn on operen.
- Són conscients en l’importància de la imatge i per això inverteixen molt per
demostrat a l’exterior les relacions ètiques i socials de l’empresa.
- Tenen un gran poder fàctic i el seu objectiu és marcadament econòmic.

Moltes d’aquestes empreses del sector industrial realitzen processos de deslocalització, que
consisteix en el trasllat d’activitats productives de de països industrialitzats fins a països en
desenvolupament amb l’objectiu de reduir costos laborals, legals, mediambientals. Per una
altra banda, la relocalització consisteix en el retorn de les empreses a les zones del seu
punt de partida, algunes amb l’objectiu de reduir costos i riscos de la subcontractació per
part de la seva producció, que també es coneix com externalització de costos. Aquests
processos tenen grans repercussions sobre l’entorn en el que operen.

Degut a la gran influència de l’entorn, és important que aquestes empreses apliquin la RSE,
i no només com a estratègia de màrqueting. D’aquesta manera operaran en la línia dels
acords presos per la ONU en relació als ODS.

Ej: Iberdrola; Inditex; BBVA; Caixabank, etc.

LA RSE/RSC (RESPONSABILITAT SOCIAL DE L’EMPRESA / RESPONSABILITAT
SOCIAL CORPORATIVA)

El concepte de responsabilitat social de l’empresa fa referència a que aquesta ha de

considerar, a més dels efectes econòmics de la seva activitat, els efectes socials que
generen les seves decisions i actuacions (costs socials).
Moltes vegades, aquests costs socials són voluntaris, d’aquesta manera impulsa la
competitivitat de l’empresa. En podem destacar:
- la contaminació de l’aire i l’aigua
- admetre treballadors de diversitat funcional
- la flexibilitat laboral
- la participació a ONGs
- la facilitat de transport pels treballadors
- …
Al cap i a la fi, les grans empreses són més capaçes d’aprofitar l’àrea comercial i donar
visibilitat a les seves estratègies.

Un dels principals objectius de les empreses i, sobretot, de les més grans, és obtenir el
màxim benefici minimitzant els costos interns, que son els que s’han d'assumir per produir, i
els externs, que son els que no poden ser assumits per la mateixa empresa i, per tant, s’ha
d’aplicar l’externalització. Quan aquestes externalitats són assumides per l’empresa mateixa
de manera voluntària, és quan s’aplica la responsabilitat social.

Per fer visible la responsabilitat social, les empreses solen utilitzar el balanç social, un
document voluntari de l’empresa que permet avaluar la responsabilitat social. Per fer això,
s’han de reflectir els costos i beneficis socials.

Parlant de l’ODS, en aquestes darreres dècades, algunes persones s’ha adonat de la

gravetat d’aquests problemes mediambientals. Conseqüentment, diversos països s’han
començat a reunir tots els anys per decidir què poden fer per posar fi a aquests problemes.
Son 17 objectius globals interconnectats dissenyats per ser un pla per aconseguir un futur
millor i més sostenible. Està organitzat per l'Assemblea General de les Nacions Unides i es
pretén assolir el 2030.
*RELACIÓ AMB RSE → relacionat amb l'entorn ecològic o mediambiental, que té com a
objectiu dur a terme un desenvolupament més sostenible.

Parlant sobre estratègies de màrqueting de les empreses trobem el pinkwashing, el

greenwashing i el purplewashing.
- Pinkwashing: és el terme que s’utilitza per criticar la falsedat de les marques a l’hora
de reivindicar una lluita en un moment concret amb uns objectius econòmics o per
mostrar-se davant el públic com una institució moderna i implicada amb els
problemes socials.
- Greenwashing: tracta de “maquillar” els productes de color verd sense realment ser
respectuosos amb el mediambient. Aquest és el més utilitzat, i moltes empreses
s’autoproclamen <<Eco friendly>>, quan en realitat moltes de les seves polítiques
acaben perjudicant al seu entorn.
- Purplewashing: quan surten campanyes de publicitat i de màrqueting al voltant del
Dia Internacional de la Dona, algunes empreses ofereixen descomptes i ofertes.
En conclusió, quan les empreses apliquen la RSE es comprometen a dur a terme un
desenvolupament més sostenible i, paral·lelament, amb l’ODS, posar fi a la pobresa,
protegir el planeta i millorar les condicions de vida, etc.
A més, les empreses actuen en un mercat globalitzat, per tant moltes actuen en un entorn
original per donar-li pes a la seva imatge, en canvi d’altres l’únic objectiu que tenen és
disminuir els costos i, per això, utilitzen l’estratègia de la deslocalització i, conseqüentment,
l’explotació laboral.
LES PIMES

Les empreses PIMES són les petites i mitjanes empreses, aquestes empreses tenen molta
importància, tant socialment com econòmicament, ja que el capital de les pimes és propietat
d'una sola persona o de pocs socis que acostumen a ser empreses personalistes.
Per poder analitzar si una empresa pertany dins les PIMES, cal analitzar la seva dimensió,
és a dir, la seva capacitat productiva. Hem d'analitzar el seu volum de vendes, els beneficis
bruts, el capital social, el volum de facturació i finalment, el número de treballadors. A l'hora
d'analitzar el nombre de treballadors veim clarament quines empreses són PIMES i quines
no. Les empreses PIMES estan compostes per: 1 treballador, que serà un autònom, és a dir,
una empresa sense assalariats, després trobem les microempreses que són les que tenen
menys de 10 treballadors, les petites empreses que tenen entre 10 i 49 treballadors i
finalment les mitjanes empreses que tenen entre 50 i 249 treballadors, aquest quatre tipus
d'empreses formen part de les PIMES, però també podem trobar les grans empreses, que ja
no formen part de les PIMES que estarien formades per més de 250 treballadors.
Actualment, segons l’INE el 2020 Espanya està formada per un 99,82% d'empreses que
formen part de les PIMES i dins aquest percentatge les que predominen són les
microempreses amb un 95,50%. Per tant, amb tant sols aquests percentatges podem treure
unes certes conclusions i es que les PIMES són les empreses que generen més volum de
treballadors. També mitjançant informació sobre el Govern Espanyol en comparació a dades
del 2020 i 2022 observem que la tassa de variació de les grans empreses són més elevades
en comparació a les altres i també que les empreses que més han disminuït des del 2020
han estat les microempreses, ja que es varen veure molt afectades per la COVID i no han
pogut mantenir després d'aquesta gran crisi a nivell mundial.
Les característiques bàsiques de les pimes són les següents i les podem classificar en
positives o negatives:
Característiques positives:
- Organització flexible: permet tenir més facilitat a l'hora d'organització i comunicació
entre treballadors.
- Integració del personal: els treballadors es senten més integrats dins l'empresa i, per
tant, participa de les responsabilitats que suposa una motivació pel treballador.
- Desenvolupament en mercats intersticial: aprofitació d'allà on les grans empreses no
poden arribar, és a dir, especificar-se en serveis o béns més concrets.
- Creadores d'ocupació: són les empreses que més treballadors generaran.
Característiques negatives:
- Qualificació i formació tècnica del personal i obsolescència tecnològica: els
treballadors no poden tenir un reciclatge constant, ni noves tecnologies, per tant, els
ingressos disminueixen.
- Poca capacitat financera: tenen pocs recursos o capitals propis.
- Poca formació empresarial: els treballadors tenen pocs coneixements tècnics i poca
motivació al professional.
- No poden aprofitar l'economia d'escala
- Adaptació a les característiques imposades per les grans empreses.
Aquestes empreses s'han d'adaptar a entorns globalitzats, per tant, han de fer un esforç per
adaptar-se i és important usar les noves tecnologies. Des de les administratives públiques
s'intenta augmentar les vendes dels petits comerços. Com per exemple els bons de
descompte que ha fet l'Ajuntament de Manacor aquests darrers anys que ho podies invertir
en tendes locals de Manacor.
MARC JURÍDIC, LEGISLACIÓ MERCANTIL
L'empresa és un sistema que opera en un entorn determinat que la condiciona, un aspecte
fonamental d'aquest és la normativa legal que regula el món empresarial. El marc jurídic
principal és divideix en legislació mercantil i fiscal.
El dret mercantil és la part del dret que regula l'activitat econòmica que, per mitjà d'una
organització d'elements personals i reals, desenvolupa un empresari/a, és a dir, l'activitat
econòmica que es du a terme en una empresa. Així, regula qüestions relacionades amb
l'empresa, l'empresari, la forma jurídica, la comptabilitat, la publicitat i la protecció de
l'activitat empresarial.
El marc legislatiu principal està recollit en el Codi de Comerç (la darrera actualització fou al
1989), però aquest no comprèn tota la legislació, per això una part del marc legislatiu es
troba recollida en lleis especials (aquestes recullen modificacions i actualitzacions per
adaptar-se al temps sempre canviants), i en darrera instància, si el Codi de Comerç i les
lleis especials no regulen determinats aspectes, cal consultar les normes i regles generals
del dret comú o civil.
Algunes de les lleis especials més importants són: la Llei Concursal, que regula les
obligacions pendents de pagament. Llei de patents i marques, que té com a objectiu protegir
als creadors de nous invents, de producte o de procés, així com també els signes distintius
de les empreses, com el nom i logo. La Llei de competència deslleial, que sanciona les
conductes que puguin impedir, restringir o falsejar la competència o abusar d’una posició
dominant. Llei General de Publicitat, vetlla per a que la publicitat no atempti contra les
persones ni els valors o drets reconeguts a la Constitució. el reglament del Registre
Mercantil.
El Reglament del Registre Mercantil, és la llei especial que, com el mateix nom indica,
regula el Registre Mercantil. Aquest és l’organisme de l’Estat que té com a finalitat principal
la publicitat oficial de les situacions jurídiques de les empreses inscrites. Es divideix en
Registres Territorials (recull les informacions de les empreses de cada província) i Registre
Central (que reuneix la informació de totes les empreses). Aquest organisme permet l’accés
a la informació mercantil de les empreses inscrites.
CLASSIFICACIÓ DE LES EMPRESES SEGONS LA SEVA GRANDÀRIA, LA SEVA
ACTIVITAT, LA ZONA GEOGRÀFICA ON COMPETEIX L’EMPRESA, LA DESTINACIÓ
DELS BENEFICIS, LA PROPIETAT DEL CAPITAL
Hi ha molts tipus d'empreses i amb grans diferències entre si, encara que totes tinguin els
mateixos trets generals que serveixen per a diferenciar-les. La varietat d'empreses permet
fer diverses classificacions, tenint en compte aspectes diferents.
Les empreses es poden classificar segons:
- La seva grandària, podem trobar microempreses (tenint en compte els autònoms,
que serien empreses d'una sola persona) tenen menys de 10 treballadors. Les
petites empreses que tenen entre 10 i 49 treballadors, les mitjanes empreses que
tenen entre 50 i 249 treballadors i les grans empreses que tenen més de 250
treballadors. Segons LINE l'any 2020 un 95,5% de les empreses es basava en
microempreses.
- La seva activitat econòmica: podem classificar en sector primari, que s'ocupa de
l'activitat de recursos naturals, el sector secundari i de construcció, s'ocupa de les
activitats en la indústria i de la construcció. El sector terciari inclou les empreses
comercials i de serveis i per acabar i el sector quaternari que té en compte les
activitats vinculades al desenvolupament i la investigació de noves tecnologies.
- Zona geogràfica: podem classificar les empreses en, empreses locals que són les
que desenvolupen la seva activitat econòmica en una localitat concreta, en
regionals, que són les que desenvolupen les seves activitats principal en diverses
localitats. Les nacionals, que desenvolupen la seva activitat en un sol país, les
internacionals, que són les que operen en un país, però exporten la seva producció a
uns altres i les multinacionals, que són les que tenen filials de producció o de venda
en altres països, un exemple seria Apple, Facebook, Amazon, entre d'altres.
- Destinació dels beneficis: ho classificam depenent de si són empreses amb ànim
de lucre, és a dir, si el seu objectiu és obtenir el màxim benefici o si són empreses
sense ànim de lucre, on els seus beneficis es destinen exclusivament a finalitats
socials i no a beneficiar els propietaris.
- Propietat del capital: la dividim en si és una empresa privada, la propietat és de
persones físiques o jurídiques, en pública, si és de l'Estat o d'una altra entitat de
caràcter públic i en mixta, és a dir, si la propietat és compartida entre l'Estat i els
particulars. Un exemple d'una empresa de propietat mixta seria Ibèria, la companyia
d'avions.
SOCIETAT ANÒNIMA (SA)
És la societat mercantil capitalista per excel·lència, ja que les condicions dels socis no tenen
cap rellevància. És la que millor s’adapta a les necessitats de les grans empreses.

Característiques
- No socis: un o més (persones físiques o jurídiques). Si només és una persona,
s’anomenen societats unipersonals.
- Responsabilitat limitada dels socis.
- Capital mínim: 60.000 €, dividit en accions. La fundació pot ser simultània (les
accions es dessembossen en el moment de creació) o successiva (les
accions es van dessembossant de forma successiva). Les quantitats de
desembossament s’anomenen dividends passius.
- Capital màxim: no n’hi ha.
- Raó social formada pel nom seguit de les sigles “S.A.”
- Transmissió de les accions lliures.
- Tributa per l’impost de societats.
- Constitució: totes les societats mercantils s’han de constituir en escriptura pública,
ha d’estar inscrita al termini de dos mesos al Registre Mercantil.
- Òrgans de la societat: junta general d’accionistes → reunió dels socis que decideixen
qüestions importants de l’empresa, hi ha tres tipus:
- Junta General extraordinària → censura la gestió social
- Junta Extraordinària → junta que no té requisits de l’anterior, convocades pels
administradors.
- Junta Universal → tracten qualsevol assumpte.
- Administradors: persona o consell d’administració, son nomenats per la junta general
i han de complir requisits:
- No accionistes
- han de fer els contes anuals.
- No es poden dedicar a activitats relacionades amb l’empresa.
- Accions: el capital d’una societat es divideix en parts iguals, i cadascuna s’anomena
accions. Poden ser títols o anotacions en compte, les accions poden ser:
- segons el dret - ordinàries (no privilegis) o privilegiades.
- segons titularitat - nominatives o al portador.
- segons el capital - ordinàries (monedes), pròpies (aportació en espècie) i
alliberades (càrrec de reserves).
En les accions cal tenir en compte:
- valor nominatiu
- valor efectiu
- valor teòric
- dret de subscripció preferent
SOCIETAT LIMITADA (SL)
Societat capitalista, apropiada per les empreses amb pocs socis i que no necessiten una xifra
elevada de capital.

Característiques
- No de socis: (S.L. unipersonal) un o més (S.L), persona jurídica o física.
- Responsabilitat dels socis: capital limitat al capital aportat, però davant deutes,
responen fins a 3.000 €.
- Capital mínim: 1€
- Capital màxim: ni n’hi ha.
- Raó social: S.L.
- Transmissió de participacions lliure.
- Tributa per l’impost de societats.
- Constitució: s’ha de constituir en escriptura pública davant notaris, amb mateixes
condicions i continguts de la S.A.
- Òrgans de la societat
- Junta general, òrgan de deliberació i decisió.
- Administradors, només un o un consell d’administració.
- Els socis tenen dret preferent davant la venda d’accions a altres accionistes.
EMPRESA INDIVIDUAL
Empresa que té personalitat física, propietari persona física.
Empresari individual o autònom
Requisits:

​ - Major d’edat
​ - Disponibilidad dels béns propis.
​ - Sotmès al Codi de Comerç i al Codi Civil.
​ - Control total de l’empresa.
​ - Dirigeix personalment la gestió.
​ - Responsabilitat il·limitada.
​ - No hi ha capital mínim.
​ - Nom de la empresa coincideix amb el dels titulars.
​ - Tributa per l’IRPF.

Empresari autònom i dependent

Duen a terme una activitat econòmica o professional de forma habitual, personal, directa i
predominant per una persona física o jurídica, se li anomena client.
Condicions:

​ - Disposar d’una infraestructura productiva i materials propis.

​ - No tenir a càrrec els seus treballadors per compte d’una altre.
​ - Desenvolupar la seva activitat sobre criteris organitzatius propis.
​ - No executar la seva activitat amb els treballadors uqe prestin serveis ald
clients.

Empresari fals autònom

L’ORGANITZACIÓ FORMAL I INFORMAL DE L’EMPRESA

La funció o àrea directiva de l’empresa és un procés continu en el que s’han de

coordinar tots els elements materials i humans de l’empresa dins d’un entorn per
aconseguir uns objectius. La funció d’organització és la que es desenvolupa després
d’haver fet la planificació pertinent, ja que sense una planificació elaborada prèviament
l’empresa no pot funcionar de manera eficaç. La funció d’organització permet que els
plans fixats es facin realitat, amb col·laboració conjunta de tots els membres que formen
l’empresa. A més, l'objectiu de l’empresa és dur a terme una activitat concreta,
diferenciada basant-se en una especialització i estructurada segons unes regles, per
tant, l’organització pretén ordenar tasques tenint en compte la divisió del treball, les
responsabilitats i les relacions del personal al funcionament de l’empresa.

La funció d’organització és la que es desenvolupa després d’haver fet la planificació

pertinent, ja que sense una planificació elaborada prèviament l’empresa no pot
funcionar de manera eficaç. La funció d’organització permet que els plans fixats es facin
realitat, amb col·laboració conjunta de tots els membres que formen l’empresa. A més,
l'objectiu de l’empresa és dur a terme una activitat concreta, diferenciada basant-se en
una especialització i estructurada segons unes regles, per tant, l’organització pretén
ordenar tasques tenint en compte la divisió del treball, les responsabilitats i les relacions
del personal al funcionament de l’empresa.

Per dissenyar un bon sistema d’organització cal determinar els nivells d’organització, és
a dir, la jerarquia entre els treballadors, s’han de concretar les funcions o els objectius
destinats a cada nivell de comandament, cada persona, a més de saber què fer, ha de
saber qui ha de rendir comptes, per tant, són necessaris canals d’autoritat i de
responsabilitat ben delimitats i, per acabar, ha d’haver una bona comunicació en tots els
sentits. Sobre aquesta darrera, cal destacar que hi ha tres tipus de comunicacions:
→ la comunicació descendent (de l’equip directiu cap els treballadors): per assegurar
una bona transmissió de les tasques.
→ la comunicació ascendent (dels treballadors cap l’equip directiu): per assegurar una
bona motivació dels treballadors i que aquests se sentin part de l’empresa.
→ la comunicació horitzontal (entre treballadors de càrrec similar però de diferents
departaments): per garantir l’eficiència social del sistema i, d’aquesta manera, aprofitar
les sinergies.

Per assolir els objectius marcats prèviament i maximitzar la productivitat, els treballadors
han de seguir unes pautes establertes, i per aconseguir-ho s’ha d’organitzar el treball a
través de, majoritàriament, dues vies:

- Escola d’organització científica del treball: es basa en les idees d’Adam Smith a
través de les quals s’aconsegueix la màxima eficiència i especialització.
- Escola de relacions humanes: es basa en l’escala de Maslow i es caracteritza
per voler aconseguir que el treball sigui més humà tenint en compte les
necessitats dels treballadors.

El tipus d’organització de cada empresa també depèn de la seva grandària i dimensió.

Les més petites, que solen tenir una plantilla més reduïda, no necessiten un repartiment
formal de les tasques. En canvi, les empreses mitjanes i grans, que tenen diversos
centres de decisió i de control del treball, la gestió és més complexa. Per això, és
necessari una estructura programada: organització formal.
L’organització formal és l’estructura que ve establerta per la direcció de l’empresa i, per
tant, ha de ser acceptada per tots. Aquesta determina l’estructura organitzativa de
l’empresa.
Per a estructurar l’organització de l’empresa és necessari una bona divisió de les
tasques en els diferents departament classificats per funcions, per zones geogràfiques,
per productes i per processos.

Cada empresa, per adaptar-se a les seves necessitats, fan ús de diferents estructures
organitzatives.
→ El model lineal o jeràrquic: és un model on les responsabilitats estan clares ja que
només hi ha un sol cap directiu i la presa de decisions és ràpida però la comunicació és
lenta i hi ha una falta d’especialització.
→ model funcional: és un model on hi ha especialistes que es dediquen a una sola
funció i els treballadors estan millor assessorats que en el model lineal, però és cert que
els treballadors poden rebre informació de diversos coordinadors i crear, així, decisions
contradictòries.
→ model en línia i d’assessorament (staff): aquest model intenta solucionar els
inconvenients dels anteriors. Es caracteritza per una estructura central jeràrquica, que
compta amb el suport dels departaments d’assessorament, que serveixen per a ajudar i
assessorar però, que no tenen cap autoritat dins l’organització.
→ model matricial: és un model propi de les empreses industrials, que consisteix a
combinar com a mínim dues variables organitzatives, com ara funcions i projectes. En
aquest model hi ha una doble autoritat. Cada persona rep, d’una banda, instruccions de
qui dirigeix el projecte (horitzontalment) i, d’una altra, qui dirigeix el seu departament
funcional (verticalment). És una estructura molt flexible però de vegades sorgeixen
problemes de coordinació.

Els organigrames són la representació gràfica de l’estructura de l’organització

empresarial d’una manera sintètica i simplificada, i donen a conèixer les característiques
principals de l’estructura. Un organigrama ha de complir un seguit de requisits, com
diferenciar els elements que componen l’empresa, diferenciar els nivells i les posicions
d’autoritat, ser de fàcil comprensió i que sigui senzill, és a dir, només ha de comprendre
els elements indispensables. Cal tenir en compte que l’organigrama no ofereix prou
informació sobre l’estructura organitzativa de l’empresa i, que per saber com
s’estructura, són necessàries les descripcions de posició i tots els procediments de
decisió.

De manera paral·lela a l’organització formal, pot haver-hi una altra organització, no

oficial, que sorgeix de les relacions entre els membres que formen l’empresa:
organització informal. L’organització informal és el conjunt de relacions personals i
socials que no estan preestablertes per la direcció o organització de l'empresa, però que
sorgeixen de manera espontània quan les persones s'ajunten.

Aquest tipus d’organització pot sorgir per les relacions entre els membres que no surten
a l’organigrama, per l’aparició de líders espontanis en qüestions no relacionades amb
l’empresa i durant l'existència de problemes a l’empresa i la necessitat de fer
reivindicacions.
PROCÉS DE DIRECCIÓ (PLANIFICACIÓ, ORGANITZACIÓ, GESTIÓ I CONTROL)
El procés de direcció o administració és un conjunt de funcions i d’activitats que du a terme
l’administració de l’empres, orientada a l’assoliment dels seus finals i els seus objectius. Les
tasques de direcció o d’administració duites a terme pel director general són: la planificació,
l’organització, la gestió i el control.

La planificació és la primera de les funcions i és mecànica. Consisteix en fixar els

objectius, marcar les estratègies per a assolir-los, definir les polítiques de l’empresa i
establir els criteris de decisió sempre amb l'objectiu d’aconseguir els fins de l’empresa.
Per dur a terme una bona planificació hem de:
1. Analitzar l’entorn, mitjançant l’anàlisis DAFO. Cal analitzar la competència, els
proveïdors, els clients, la legislació, etc.
2. Marcar els objectius, han de ser objectius concrets, temporalitzables, jerarquitzats,
reconeguts i acceptats i assolibles.
3. Marcar i analitzar les possibles estratègies.
4. Triar l'estratègia.
5. Controlar i analitzar les desviacions.

La segona funció és l’organització també és una funció mecanitzada i la seva finalitat és

dissenyar una estructura on quedin definides totes les tasques que ha de fer cada persona
per formar part de l’empresa, així com la seva responsabilitat i autoritat.
Per dissenyar un bon sistema d’organització hem de tenir en compte els següents aspectes:
- Determinar els diferents nivells de jerarquia.
- Els objectius de cada persona han d’estar clars.
- Hi ha d’haver vies de comunicació en tots els sentits: descendent, del cap cap als
treballadors, ascendent, dels treballadors cap al cap, ja que són els que toquen els
problemes i tenen més incentius i entre les diferents funcions.
Quan parlam d’organització de treball feim referència al conjunt de normes que tenen com a
finalitat coordinar tots els mitjans a disposició de l’empresa perquè amb els mínims costos i
el mínim esforç aconsiguem tots els objectius mercats anteriorment. Els tipus d'organització
de treball que podem trobar són:
- Escola d’organització científica del treball: el taylorisme o el fordisme.
- Escola de relacions humanes.
També podem trobar dos tipus d’organització, per una banda, l'organització formal és
l’estructura identificada a la qual l’empresa situa cadascun dels seus elements al lloc més
convenient per tal de cooperar entre si per assolir els objectius predeterminats. Per altra
banda, l’organització informal es pot definir com el conjunt de relacions personals i socials
que no estan preestablertes per la direcció de l’empresa, però que sorgeixen de manera
espontània quan les persones s'associen entre si.

La tercera funció és la funció de gestió i direcció, és la primera funció de fases

dinàmiques. Gestionar o dirigir consisteix en intentar que les persones que formen
l’empresa facen les tasques necessàries per a assolir els objectius mercats. Per a gestionar
l’empresa hi ha diversos nivells de direcció, depenent de les seves responsabilitats.
- L’alta direcció, on estan ubicada els càrrecs més elevats de l’empresa, aquests
planifiquen a llarg termini i són els responsables del compliment dels objectius.
- Mitjana gestió, és la direcció de cada departament que s’encarrega del control de la
planificació general i fa plans més concrets.
 - Baixa gestió, són els qui assigenen les tasques al personal, és a dir, executes i
controlen tots els procediments. Està més especialitzada.
La gestió és un sinònim de litegrade, que és la capacitat que té una persona per a influir als
altres per a dur a terme uns objectius determinats i per voluntat pròpia. Hi ha diferents tipus
de lideratges, com autoritari que es basa en un estil dominant per part del líder amb
amenaces i incentius, el democràtic on el líder cerca ser un més de l’equip on les decisions
es solen prendre col·lectivament però amb la seva supervisió i per acabar, el liberal, que es
basa en la participació mínima del líder, tonant total llibertat al personal.

Finalment, la cuarta tasca és la funció de control, que consisteix en verificar que tot ha
sortit com s’havia previst alhora de fer la planificació, tant pels objectius més generals, com
els subobjectius més concrets.
Hi ha diverses tècniques de control:
→ Auditori, que verifica la planificació tant en relació amb la comptabilitat com amb la
rendibilitat del recursos, formulant recomanacions per millorar-la.
- Comptes: s’analitza l’estat financer de l’empresa.
- Operativa: s’analitza l’estructura global de l’empresa respecte els objectius,
polítiques i planificacions.
- Ecoauditori: controla l’impacte mediambiental de l’empresa.
→ Control de pressupost, tracta de controlar la relació numèrica de la planificació.
→ Estadística, permet tracta les dades històriques d’un problema, traure conclusions i
realitzar pronòstics.

Aquesta funció té una gran importància, ja que es vetlla l'eficiència global i l’assoliment
objectius de l’empresa, ja siguin més específics o més generals. També perquè coordina
totes les altres àrees i funcions.
FUNCIONS DEL DEPARTAMENT DE RECURSOS HUMANS

Els RRHH d’una empresa amb els seus coneixements, habilitats, aptituds i actituds es
converteixen en el fet diferencial i la font d’avantatge competitiu. És per aquesta raó que la
gestió i administració dels treballadors i el seu potencial són una part fonamental per
aconseguir els objectius fixats per l’empresa.

L’estructura d’aquest departament varia d’una empresa a una altra depenent, sobretot, de la
seva dimensió, però totes les funcions són desenvolupades d’una manera o una altra.
Aquestes funcions són agrupades en planificació, reclutament, selecció, admin. del
personal, relacions laborals, clima i satisfacció laboral, la formació, entre d’altres.

La planificació del personal és l'organització del treball realitzat pel personal de l'empresa.
Podem trobar 4 tipus d’organitzacions de treball: individual, en equip, el treball col·laboratiu
i finalment el treball per projectes. En aquesta funció cal tenir en compte la gestió de
competències que implica definir els coneixements, les qualitats i els comportaments que ha
de tindre la plantilla. Una de les competències fonamentals que cal avaluar és la
intel·ligència emocional que és la capacitat per reconèixer sentiments propis i aliens, i
l'habilitat per manejar-los.

El reclutament del personal són tots els mitjans que l'empresa utilitza per a atraure a
candidats que desitgin treballar a la seva empresa.
N’existeixen dos tipus: el reclutament intern i l’extern.
A l’intern els candidats són treballadors de dins l’empresa, amb avantatges com: manera
ràpida i barata de trobar candidats, el treballador ja coneix l’empresa i redueix el burn out, i
és motivador pels altres empleats perquè veuen noves oportunitats. Els desavantatges però,
poden ser el limitament de possibilitats d’altres candidats i conflictes entre treballadors pel
mateix lloc.
L’extern, busca candidats de fora de l’empresa, el qual ens permet conèixer a més
candidats que siguin més idonis pel lloc però és més car i podem desmotivar als
treballadors per buscar empleats a fora. Es fa, avui dia, per mitjà de les xarxes socials.

Per altra banda, la selecció del personal és el procés que l'empresa dur a terme per a
escollir el candidat més idoni per a un lloc de treball.
Aquest es fa mitjançant entrevistes, tests psicotècnics, proves teòriques o pràctiques i
dinàmica de grups.

Una vegada seleccionats els treballadors, l’administració del personal haurà de decidir
quin tipus de contracte dur a terme juntament amb les nòmines.
El contracte és un acord al qual es reflecteix les voluntats d’un ocupador i un treballador,
que es compromet a prestar personalment a l’empresa els seus servicis remunerats, a
actuar sota la seva direcció i a cedir-li el resultat que s’aconsegueix amb la seva activitat.
Existeixen tres tipus de contracte: els contractes indefinits, els fixos-discontinus, els
temporals i els formatius.
Els indefinits no tenen data prevista de finalització, i si es vol despedir als treballadors,
s’haurà de pagar una indemnització major (33 dies x cada any treballat), i el contracte pot
ser de jornada completa o parcial.
Els contractes fixos-discontinus són pels treballs de només una temporada de l’any, i
tampoc es té prevista la data de finalització.
Els contractes temporals, els quals sí que tenen data de finalització i poden ser tant
contracte per substitució com contracte per circumstàncies de la producció.
Els contractes formatius estan especialment dissenyats per treballadors que no tenen
formació o experiència, dels quals se’n diferencien dos tipus: els de formació en alternança,
que necessiten formació per un sector del que no està qualificat (contracte+formació a la
vegada) i els de per adquirir pràctica professional, per a treballadors que tenen un títol
universitari o cicle formatiu però no tenen experiència laboral.

Per altra banda,la nòmina és el document legal on es justifica el sou del treballador.
En ell han d’estar reflectits tots els conceptes que representen ingressos i totes les
deduccions que es resten.
A la nòmina ha d'aparèixer: les meritacions, amb les percepcions salarials i no salarials; les
deduccions, amb la quota a la Seguretat Social i el pagament de l’IRPF; i el líquid a
percebre.

Però per elaborar un contracte i una nòmina correctament, és important conèixer quin és el
conjunt de normes laborals bàsiques que regulen els drets i deures dels treballadors i de les
empreses, i són les següents: les normes de la UE, la llibertat sindical, l’estatut dels
treballadors i el conveni col·lectiu.

Les relacions laborals són les activitats que vincuen l’empresa amb els treballadors
mitjançant els seus representants, com els comitès d’empresa o els delegats de persona i
els enllaços sindicals.
Aquests centres s’ocupen de la negociació col·lectiva, que és el procés formal on es
decideixen les característiques fixes d’una empresa entre els treballadors, i del conflicte
d’interessos, és a dir, quan un grup de la mateixa empresa tenen el mateix problema.
D’aquesta darrer poden passar dues coses, poden arribar a acords o, si no s’arriba a cap
conclusió, el delegat del personal pot convocar una vaga.

El clima i la satisfacció laboral també és un aspecte important dins les rrhh ja que afecta
directament a la productivitat dels treballadors. Es basa en integrar aspectes de satisfacció
laboral dins l'organització formal perquè tengui un resultat positiu dins la organització
informal i, d’aquesta manera, aprofitar les sinergies. Uns exemples serien els plans
d’acollida, la comunicació ascendent, el reconeixement, realització i autoavaluació, entre
d’altres.

Per una altra banda, la formació és una inversió de l’empresa per augmentar el rendiment i
aprofitar la màxima eficiència. Les empreses actuen dins un entorn canviant, especialment
les TICs, i si els treballadors no es “reciclen”, la seva productivitat i eficiència disminueix.

Altres funcions que cal anomenar són la prevenció de riscos laborals, l’avaluació i control
del personal, els plans de promoció, etc.

En conclusió, les funcions de l’àrea de RRHH depenen molt del nombre de treballadors i del
tarannà de cada empresa. A més, les empreses són conscients que els gastos que van
dirigits directament a aquesta funció no són malgastos, sinó inversions.
MARC JURÍDIC, LEGISLACIÓ FISCAL
L'empresa és un sistema que opera en un entorn determinat que la condiciona, un
aspecte fonamental d'aquest és la normativa legal que regula el món empresarial. El
marc jurídic principal és divideix en legislació mercantil i fiscal.

La legislació fiscal estableix el marc legal per al desenvolupament dels diferents

tributs i normes tributàries , defineix els principals conceptes tributaris , estableix
l’estructura i el funcionament de les entitats i fixa el procediment per la gestió de
tributs. Està formada bàsicament per la Llei General Tributària. La finalitat d’aquesta
legislació és que l’Estat vol obtenir ingressos per cobrir les despeses
públiques(sanitat,educació...) que es recullen de forma detallada als Pressupostos
Generals de l’Estat. Altra finalitat és la redistributiva , ja que es regula la distribució
desigual de la riquesa degut a les errades de mercat que ha de solucionar l’estat.
(Ajudes , atur, familia numerosa...)

Els tributs són la classe d'ingressos públics més important del pressupost de l'Estat.
Els tributs tenen el caräcter d'obligatorietat per als contribuents i la seva finalitat és
obtindre els recursos necessaris per a finançar les despeses, o bé controlar l'activitat
econòmica del país (polítiques macroeconômiques). Podem classificar-los en:

Taxes :Prestacions de diners realitzades a un ens públic, en contraprestació d'un

servei públic o per la realització d'una activitat, que proporcionen un benefici directe
per a l'usuari (l'entrada a una exposició pública, la matrícula en una universitat
pública, etc.). Per exemple el ticket del tren

Contribucions especials : S'apliquen sobre el benefici (o augment de valor de les

propietats) que es produeix a un particular per la realització d'obres públiques o
serveis

públics (enllumenat, asfaltat, urbanització, millores urbanes, etc.).

Impostos: Pagaments exigits per les Administracions públiques sense que hi hagi
una contraprestació directa pel contribuent, és a dir, no hi ha una destinació
concreta per aquests diners (impost sobre la renda de les persones físiques, impost
de societats, impost sobre el valor afegit, etc.).

Els impostos es poden dividir en impostos directes i indirectes . Els impostos

directes recauen directament sobre les persones o sobre les empreses, ja siga per
què s'ha obtingut un benefici o per l'ús d'un bé que es posseeix. Els impostos
indirectes repercuteixen a l'economia d'una persona gravant el consum de béns i
servicis, així com les transmissions de béns i drets.

IRPF
L'impost sobre la renda de les persones físiques és el tribut més important , ja que es
mitjançant el qual el sector públic obté més doblers. A més és el més just , perquè té en
compte les característiques personals del contribuent, per tant podem dir que es personal. A
més aquest impost es caracteritza per ser directe ja que recauen directament sobre les
persones o sobre les empreses i mes es progressiu ja que el tipus impositiu augmenta quan
augmenta la base imposable.

L’IRPF grava la renda de les persones físiques , aquesta renda pot dividir en cinc parts:

1. Salari
2. Lloguers
3. Interessos
4. Rendiments d’activitats econòmiques per compte propi (autònoms).Hi ha dos règims
per calcular la base imposable de l'IRPF, que son: Régim d'estimació directa, i el
Règim d'estimació objectiva
5. Guanys i pèrdues patrimonials

El període fiscal és de finals d’abril fins a final de juny. El subjecte passiu i el contribuent en
aquest tribut coincideixen i són la persona físiques que obtenen rendes a Espanya. El fet
imposable és l’obtenció de rendes .

La base imposable és suma de tots els ingressos obtinguts per una persona física,
empresari, professional o membres d'entitats durant el darrer any fiscal.

La diferencia entre base imposable i deduccions ( sector de l’impost que té en compte les
circumstàncies personals del contribuidor( fills , discapacitat...) aquestes deduccions poden
ser autonòmiques o estatals) dona lloc a la base liquidable

El tipus impositiu aplicat a la base liquidable dona lloc a la quota tributària a la qual se li
resten les recàrregues o se li sumen les bonificacions. Aquest resultat final dóna lloc al
deute tributari , aquest deute tributari menys les retencions practicades es lo que s’ha de
pagar a hisenda. Degut a aquesta operació hi ha vegades que el sector públic hagi de tornar
doblers

IS

L'impost sobre societats és un tribut de caràcter directe i personal(ja que el contribuent i el
subjecte passiu són la mateixa persona , en aquest cas són les societats d'altres entitats
amb personalitat jurídica propia) que grava la renda de les societa i altres entitats jurídiques.
El fet imposable de l'impost sobre societats ve determinat per l'obtenció de beneficis per part
del subjecte passiu, que és l’empresa.

El fet imposable d’aquest tribut és l’obtenció de beneficis (ingressos menys costos i per
variacions patrimonials) per part del contribuent. La base imposable és volum de la renda
obtenguda al període fiscal , aquesta renda esta formada per la suma de tots els rendiments
i els increments i disminucions de patrimoni.
El tipus impositiu determina el deute tributari , que és proporcional per tant el tipus impositiu
no varia quan la base imposable augmenta(varia). El tipusnimpositou de l’IS és del 25%. El
període fiscal coincideix amb l’exercici econòmic de l’empresa que normalment és un any.

A l’hora de voler crear un empresa és important tenir el compte quin impost ens sortirà més
efectiu pagar. Per exemple l’empresari individual al veure que els seus beneficis augmenten
segurament formara una societat per tributar per l’IS.

IAE

Aquest tribut és un impost municipal, és a dir, l'organisme que el recapta és l'ajuntament;
aquesta característica el diferencia dels altres impostos, la recaptació dels quals correspon
al Ministeri d'Hisenda, d'âmbit estatal. L'IAE és un tribut directe i de caràcter real que té per
objectiu l'exercici al territori nacional d'una activitat empresarial, profesional o artística.

IVA

L’IVA és un tribut de caràcter indirecte ja que repercuteix a l'economia d'una persona
gravant el consum de béns i servicis, així com les transmissions de béns i drets.

A més és proporcional i impersonal perquè el percentatge a pagar sempre és el mateix,
sense importar el nivell d'ingressos de les persones.

Aquest tribut es divideix el seu tipus impositiu en tres : 1. General 21%

2. Reduït 10%

3. Super reduït 4%

El fet imposable és la compra de béns i serveis. La base imposable és el preu del producte
sobre el qual s’aplica el tipus impositiu. A la base imposable se li suma l’import de l’impost i
el resultat suposa el total que s’ha de pagar per la compra o per un servici

El contribuïent en aquest impost són les persones físiques que no es poden desgravar
l’impost mentre que el subjecte passiu són les empreses.

La diferencia entre l’IVA repercutit ( quan es ven) i l’IVA suportat ( quan es compra) dona lloc
a l’IVA a ingressar (a Hisenda) o a l’IVA a tornar ( per part d’Hisenda)

També com a definim com a indirectes a alguns Impostos especials que són els que
recauen sobre consums específics i graven la fabricació, importació i, al seu cas, introducció
a l'àmbit territorial intern de determinats béns, així com la matriculació de determinats
vehicles. Són els següents:

a) Impostos especials sobre l'alcohol i les begudes alcohòliques.

b) Impost sobre hidrocarburs.

c) Impostos sobre labors del tabac.

d) Impost sobre l'electricitat.

e) Impost especial sobre determinats mitjans de transport.

Existeixen altres impostos , com l’ecotaxa que grava les energies i les indústries
contaminants del medi ambient.
FASES DE L’ESTUDI DE MERCAT I EXPLICA L’ÀREA DEL CONSUM I LA
SEGMENTACIÓ DEL MERCAT
La funció comercial és l’àrea que inclou el conjunt d’activitats necessàries per a fer arribar al
consumidor els béns i serveis produïts per l’empresa. Aquesta funció s’informa sobre
l’entorn per tal de determinar la política de l’empresa, s’encarrega de dissenyar la política
comercial i finalment, s’encarrega d’organitzar la venda directa i també la relació amb els
canals de distribució.
La funció principal es basa en estudiar el mercat, és a dir, estudiar l'entorn, observar els
tipus de competència, ja sigui directe, indirecte o potencial i també controlar els clients.
També es tracta de fer una segmentació del mercat per tal de poder especialitzar el
producte, per aconseguir diferenciar-lo i fidelitzar els clients. Per tal de poder aconseguir
això cal tenir clar el producte, el preu, la publicitat i finalment la distribució.
Al llarg dels anys l'activitat comercial ha anat evolucionant, a principis del segle XX, ens
situem en un moment de la Revolució Industrial, on es comença a iniciar l'orientació del
producte, on la demanda supera l'oferta, la competència és mínima i l'objectiu principal de
les empreses es basava en incrementar la seva producció i fabricar els articles de qualitat
uniformes. Més envant s'inicia l'orientació de les vendes, amb una baixa capacitat de
compra degut a la crisi dels anys 30, on la demanda iguala l'oferta i es comença a donar
certa importància a les vendes, a partir de l'any 1950 es va produir el creixement del
màrqueting, on l'oferta supera la demanda, on s'ha d'identificar les necessitats dels
consumidors per a fabricar productes nous i es produeix el que el mercat demana.
Finalment, a partir de l'any 1980 sorgeixen les responsabilitats socials i l'orientació humana,
on les pressions externes influeixen molt a l'estratègia de màrqueting de les empreses i es
cerca un equilibri entre els objectius empresarials i els de la societat. Actualment, la principal
forma de produir màrqueting és mitjançant les xarxes socials i els que actualment anomenat
"influencers", que són persones que exposen la seva vida a través d'una pantalla i poden
arribar a influenciar amb certa manera als seus seguidors.
La funció comercial es basa en tres elements que són els que defineixen el mercat, el
producte, l'empresa i el consumidor. El mercat és el lloc on es troben els consumidors i
venedors/produidors d’un cert producte. Podem classificar els tipus de mercats depenent de
la competència, i hi trobam: la competència perfecta que és una teoria escrita per Adam
Smith de llei de l'oferta i la demanda i, per altra banda, la competència imperfecte, que hi
trobam al mercat oligopoli, el monopoli i la competència monopolista. També podem
classificar el mercat depenent de la possibilitat d'expansió, ja sigui actual (conjunt de
consumidors de l'empresa al moment considerat), el potencial (quota de mercat a la que puc
arribar) i transcendental (quota de mercat que espera arribar al futur).
Com anomenat anteriorment, és important analitzar el mercat en què l'empresa vol operar,
per això cal fer un estudi de mercat, que és una eina que utilitzen les empreses per analitzar
l’entorn prèviament a la formació d’un pla de màrqueting. Per poder realitzar l'estudi de
mercat, s'ha de tenir en compte un seguit de fases: definir l'objectiu del model d'investigació,
dissenyar el model d'investigació, recollir les dades, ja siguin primàries que ho podem fer
mitjançant les enquestes, el sondeig, l'observació o l'experimentació, l'avantatge d'obtenir
dades primàries és que obtindrem resultats més específics, però l'inconvenient és que
realitzar-lo tendrà un cost, també podem extreure dades secundàries a través d'altres
estudis. Un altre pas a seguir és analitzar i interpretar les dades i finalment, presentar les
dades a l'àrea directiva.
Cal destacar que els aspectes claus que normalment s’analitza en un estudi de mercat són
els consumidors, ja sigui a nivell social, individual o depenent dels hàbits de consum.
EL MÀRQUETING. PRODUCTE
Actualment, el màrqueting és una eina comercial fonamental per a la majoria de les
empreses. El màrqueting és un conjunt d'activitats que desenvolupa una empresa,
encaminades a satisfer les necessitats i els desitjos dels consumidors, amb la intenció
d'aconseguir un benefici, el seu màxim objectiu és satisfer les necessitats de les persones i
generar-ne de noves.
Hi ha quatre elements controlables per l'empresa que formen el màrqueting mix: el producte,
el preu, la promoció i la distribució o punt de venda.
El producte és un bé o servei que ofereix una determinada empresa que pretén satisfer les
necessitats de les persones o consumidors, l'objectiu principal de les empreses és
aconseguir un producte diferenciat per tal de poder fidelitzar els consumidors.
Els productes es poden diferenciar en: productes de consum, que són aquells béns físics
que satisfan les necessitats dels individus i poden ser fungibles (tenen un únic ús) o de
consum durador (es poden utilitzar moltes vegades), també trobam productes industrials,
que són aquells béns físics adquirits per les empreses i que s'utilitzen a la seva activitat
específica i productes de servei, que són els productes immaterials, consistents amb un
conjunt d'activitats econòmiques que es realitzen en el sector terciari.
A tot això, cal esmentar els productes d’obsolescència programada, que és quan en la
fabricació d’un producte es determina la seva vida útil, és a dir, s’estableix un moment en el
que el producte deixarà de funcionar correctament de manera artificial, fent necessari així
ser restaurat o substituït.
Les empreses normalment elaboren més d'un producte, per tant, el conjunt de productes
que té l'empresa es denomina gamma de productes. Cada gamma conté diferents línies
segons les seves característiques i la profunditat de línia depèn del nombres de productes.
A més, la gamma de productes pot tenir coherència, és a dir, que tots els productes de la
gamma estan relacionats, o poden tenir incoherència, d’aquesta manera s’aplica la
diferenciació heterogènia o no relacionada.
Les empreses usen una marca per diferenciar els seus productes de la competència. La
marca és un nom, un terme, un símbol o un disseny o una combinació de tot que tracta
d'identificar els béns i serveis que fabrica l'empresa. Cada empresa pot emprar una
estratègia de marca diferent:
- Marca única: usa el mateix nom per a tots els productes, es sol usar quan l'empresa
comercialitza productes similars.
- Marques múltiples:
- Estratègia de marques individuals: el nom és diferent per a cada producte
- Estratègia de marca per línia de producte: utilitza el mateix nom per a
productes que tenen relació entre sí.
- Estratègia de segones marques: usada per empreses que tenen al mercat
una altra marca de major prestigi, té com a objectiu aconseguir un segment
de mercat més ampli.
- Marca de distribuïdor: marques oferides al consumidor sota el nom del distribuïdor
que serà el que realitzen totes les activitats de promoció i comunicació respecte a
elles.
Quan parlam de màrqueting es fa referència a tres dimensions del producte, la dimensió
funcional que és la que cobreix la necessitat bàsica per la qual ha estat creat, la dimensió
sensorial que està relacionada amb les emocions que se senten quan s'utilitza i la dimensió
simbòlica que és el que es pretén transmetre als altre en utilitzar el producte.
Finalment, els productes tenen un cicle de vida, és a dir, un període més o menys llarg en el
qual neixen , creixen, maduren u moren. El temps de vida dels producte és molt diferent
segons sigui la seva naturalesa.
EL MÀRQUETING. PREU
Actualment, el màrqueting és una eina comercial fonamental per a la majoria de les
empreses. El màrqueting és un conjunt d'activitats que desenvolupa una empresa,
encaminades a satisfer les necessitats i els desitjos dels consumidors, amb la intenció
d'aconseguir un benefici, el seu màxim objectiu és satisfer les necessitats de les persones i
generar-ne de noves.
Hi ha quatre elements controlables per l'empresa que formen el màrqueting mix: el producte,
el preu, la promoció i la distribució o punt de venda.
El preu és la quantitat de diners que el comprador d’un determinat bé o servei entrega al
venedor a canvi de la seva adquisició i cal destacar-lo perquè és la variable que més
ràpidament influeix a les decisions dels compradors. Alhora de fixar el preu, les empreses
tenen en compte els objectius: obtenir el màxim benefici, la supervivència en el mercat,
augmentar el volum de vendes, com a resposta a la competència, mantenir una bona
imatge, aconseguir una bona penetració en el mercat, etc.
L'estratègia de fixació de preus que utilitza l’empresa depèn de la seva situació al mercat:
Relacionada amb la teoria econòmica o demanda:
- Incrementar els ingressos per les vendes: segons sigui l'elasticitat de la demanda, la
quantitat pot variar en major o menor proporció en variar el preu. L’empresa ha de
decidir, segons la reacció de la seva demanda si li convé pujar o baixar els preus per
tal d’incrementar els seus ingressos.
Relacionada amb els costos:
- Supervivència: establir un preu que compensi exactament els costos, amb la intenció
de no obtenir pèrdues i mantenir-se en el mercat, però tampoc obtindrà beneficis.
- Obtindre un determinat marge de benefici
Relacionada amb la competència:
- Penetració del mercat: si hi ha productes similars, s’estableixen els preus reduïts
amb la intenció d’aconseguir estimular les vendes a una part del mercat atreta pel
preu baix.
- Preus desnatats: es basa en posar el preu inicial elevat a un producte nou i
innovador que no té competència en el mercat.
- Mantenir una imatge de la marca: usar preus elevats o baixos en funció de la idea
que vol traslladar. Perquè a vegades s’associa el preu amb la qualitat i atreu a un
determinat sector del mercat.
- Seguiment del líder: s’adopta el preu fixat per l’empresa líder i és baixa o es puja
depenent del que faci aquesta.
Altres estratègies són els preus psicològics (3,99€; 50,99€) o preus rodons (1€; 3€).
EL MÀRQUETING. PROMOCIÓ
Actualment, el màrqueting és una eina comercial fonamental per a la majoria de les
empreses. El màrqueting és un conjunt d'activitats que desenvolupa una empresa,
encaminades a satisfer les necessitats i els desitjos dels consumidors, amb la intenció
d'aconseguir un benefici, el seu màxim objectiu és satisfer les necessitats de les persones i
generar-ne de noves.
Hi ha quatre elements controlables per l'empresa que formen el màrqueting mix: el producte,
el preu, la promoció i la distribució o punt de venda.
La promoció és el conjunt d’instruments que utilitza l’empresa per donar a conèixer el ser
producte al mercat, els seu objectiu és potenciar la imatge de l’empresa o incentivar la
compra del producte amb l’objectiu d’incrementar les vendes.
Les diferents eines de la promoció formes el que es denomina “mix” de comunicació, que
són les següents:
- La publicitat: és l’acció de transmetre un determinat missatge utilitzant un mitjà de
comunicació de masses pagant per una determinada empresa amb la intenció
d’influir sobre el comportament del consumidor.
La publicitat té dos funcions bàsiques: informar sobre les característiques, beneficis i
avantatges del producte i guiar el comprador perquè ho compri.
- La promoció de les vendes: és el conjunt d’activitats comercial que du a terme
l’empresa amb l'objectiu d'incrementar les vendes del producte durant un període de
temps curt. Com per exemple el black friday, el 2x1, les rebaixes, la 2 unidad al 50%
de descompte… És fa normalment quan hi ha poca fidelitat amb la marca, que és
poc conegut, quan els altres productes ho fan i pot estar dirigit al client, al punt de
venda (empresa) i als venedors.
- La venda personal: té com a objectiu informar, persuadir i convèncer el client
perquè compri el producte, i es fa a partir del contacte directe amb el venedor. A
diferència de la publicitat, la venda personal implica un missatge oral totalment
individualitzat i de resposta immediata.
Els venedors representen l’empresa davant els clients i són els responsables
d’executar l’estratègia de l’empresa. El contacte amb el mercat els permet recollir
informació i transmetre-la a la direcció comercial. La venda personal forma part del
màrqueting directe.
- Les relacions públiques: són el conjunt d’activitats que du a terme l’empresa per a
crear, domentar o mantindre una imatge que ha planificat.
- La Publicity: és un instrument de promoció que consisteix a la informació sobre una
empresa, o un altre organisme públic o privat que divulga en un mitjà de
comunicació i que aconsegueix crear una opinió favorable cap a aquest o aquesta.
- El marxandatge o publicitat al punt de venda: es defineix com el conjunt de
mitjans que ajuden a donar sortida al producte al punt de venda. S’entén per punt de
venda el lloc on el consumidor fa l’acció de comprar. Destaquen les següents
tècniques:
- Ús de cartells
- La situació del producte
- La qualitat del producte
- La presentació en piles de producte
EL MÀRQUETING. DISTRIBUCIÓ
Actualment, el màrqueting és una eina comercial fonamental per a la majoria de les
empreses. El màrqueting és un conjunt d'activitats que desenvolupa una empresa,
encaminades a satisfer les necessitats i els desitjos dels consumidors, amb la intenció
d'aconseguir un benefici, el seu màxim objectiu és satisfer les necessitats de les persones i
generar-ne de noves.
Hi ha quatre elements controlables per l'empresa que formen el màrqueting mix: el producte,
el preu, la promoció i la distribució o punt de venda.
La distribució és la que permet que el producte es trobi en el lloc i moment adequats per a
poder passar a mans del consumidor. Per tant, la distribució inclou tot el conjunt de
processos que condueixen el producte des de l’empresa fins al consumidor.
Segons la propietat del canal, es pot diferenciar entre:
canal propi o directe: quan l’empresa productora arriba directament al client. S’utilitza
quan és important la informació i l'assessorament al client.
canal extern o aliè: quan distribueixen el producte empreses diferents de la productora. En
aquest cas, la distribució constitueix en si mateixa un altre negoci, amb una planificació,
organització i gestió específiques.