PROCÉS DE DIRECCIÓ

(planificació, organització, gestió i control)

El procés administratiu és el conjunt de funcions i d'activitats que du a terme l'administració de

l'empresa, orientades a l'assoliment del seus fins i els seus objectius.

L'administració, representada pels gerents de l'empresa (equip directiu, direcció de departaments...),

executa les funcions administratives, que classificarem en aquests quatre grups: la funció de
planificació, la d'organització, la de gestió o direcció i la de control.

La primera de les activitats que componen l'administració de l'empresa és la planificació, ja que es

fa abans que la resta de funcions.
La planificació consisteix a fixar un objectius, marcar estratègies per a assolir-los, definir les
polítiques de l' empresa i establir criteris de decisió, sempre amb la intenció d'aconseguir els fins de
l'empresa.
Per dur a terme una bona planificació s'han de seguir aquests passos:
1. Analitzar la situació de partida; s'estudiarà la situació actual de l'empresa i del seu entorn amb la
intenció de detectar les oportunitats existents.
2. Marcar l'objectiu al qual es vol arribar i definir diverses alternatives per aconseguir-lo.
3. Analitzar els punts forts i febles de cadascuna: s'avaluen els costos, els riscos... i s'escollirà
aquella que s'hi adapte millor a les necessitats.
4. Controlar i determinar les desviacions que es prodüisquen: encara que s'hi haja escollit una
alternativa amb la seguretat de què és la millor, és possible que la realitat evolucione de forma
diferent i aquesta alternativa no funcione com s'esperava, de forma que s'hi haja de corregir o
canviar. El procés de control del pla ha de realitzar-se periòdicament.

Seguidament la funció d' organització.

Es defineix organització com la funció que té com a finalitat dissenyar una estructura a la qual
queden definides totes les tasques que ha de fer cada persona que forma part de l'empresa, així com
la seua responsabilitat i autoritat.
Quan parlem de l'organització del treball ens referim a un conjunt de normes que tenen com a
finalitat coordinar tots els mitjans a disposició de l'empresa perquè, amb els mínims costos i el
mínim esforç, s'assolisquen els objectius marcats prèviament.

El representant principal de l' escola de l'organització científica del treball va ser Frederick W.
Taylor. Les idees del qual constitueixen la base del taylorisme i se centren a la producció industrial.
Taylor pretenia racionalizar el treball, és a dir, eliminar els temps morts i marcar els moviments
justos que havia de fer cada treballador, amb la finalitat d'augmentar la productivitat, és a dir, a més
productivitat, més salari.
Per incentivar al personal es proposaven uns salaris basats al rendiment, de manera que el
treballador que tingués un rendiment i un ritme d'activitat més alts, obtindria una millor
retribució.
Aquesta escola defensava l' existència d'una oficina tècnica dedicada exclusivament a organitzar les
tasques de la plantilla; aquesta només havia de complir el que estava determinat prèviament, sense
cap opció a la creativitat ni a la improvisació.
Paral-lelament, un autor francés, Fayol, creava un sistema d'organització del treball que
interrelacionava en major grau el factor humà i l'empresa totalment, de manera que no sols
organitzava el treball, sinó la globalitat de l'empresa. D'aquesta manera, donava importància a les
diferents funcions de l'empresa i oferia pautes per a poder organitzar-les.
 Escola de relacions humanes
A partir de les crítiques al taylorisme, entre els anys1915 i 1930, es van intentar buscar
alguns mètodes per a solucionar el punts febles d'aquest sistemá (monotonia al treball i fatiga dels
treballadors). L'objectiu era fer el treball més humà. La primera persona que va demostrar la
importància de les relacions humanes a l'empresa va ser Elton Mayo.

A continuació la funció de gestió.

Gestionar o dirigir consisteix a intentar que les persones que formen l'empresa facen les tasques
necessàries per a assolir els objectius marcats.
Per a gestionar l'empresa hi ha diversos nivells de direcció, que són responsables de tasques
diferents. Aquests nivells es representen en forma de piràmide, dividits en tres nivells.
L' alta direcció, estan ubicats els alts càrrecs de l'empresa. Aquests planifiquen a llarg termini i són
responsables del compliment del objectius. Supervisen el funcionament global de l'empresa.
Al segon nivell està la direcció de nivell intermedi, que s'encarrega directament de l'execució i el
control de la planificació general i fa plans més concrets. És la direcció de cada departament.
L'últim nivell és el nivell més baix o de gestió. Hi ha els directius que són els qui assignen les
tasques al personal. Es a dir, executen i controlen tots els procediments que cal seguir.

Cal mencionar que el lideratge és la capacitat o habilitat que té una persona per a influir, induir,
animar o motivar d'altres a dur a terme uns objectius determinats, amb entusiasme i per voluntat
pròpia.
Hi ha diversos tipus de lideratge, però bàsicament els podem centrar en 3: autoritari, democràtic i
liberal.
La teoria X que té un estil de lideratge autoritori: tenen aversió al treball, el consideren un mal que
s'ha de suportar i, com a conseqüència, treballen el mínim possible. No tenen ambició i, per tant, no
volen responsabilitats i per tant prefereixen que els manen. No volen canvis i prefereixen mètodes
coneguts.

La teoria Y que té un estil de lideratge democràtic: volen treballar, el treball els estimula i els ajuda
a realitzar-se i tenen ambició, imaginació i creativitat i volen responsabilitats i se senten
responsables del seu treball.

La teoria Z que té un estil de direcció, és a dir, és fa un treball conjunt entre empresa i plantilla.
Tots el treballadors són importants a l'empresa i es reconeixen les seves aportacions.
Es busca la conciliació entre el interessos de la plantilla i els de l'organització. A més s'estimula la
comunicació i el respecte mutu i es busca millorar la productivitat.

Finalment la funció del control.

Controlar consisteix, bàsicament, a verificar que tot surta com s'havia previst en fer la planificació,
tant pel que fa als objectius generals (als nivells més alts de l'organització, alta direcció) com pel
que fa als subobjectius més concrets (als nivells més baixos,nivells de gestió).

Hi ha diverses tècniques de control:

 RECURSOS FINANCERS PROPIS

El finançament propi són els recursos més estables de què disposa l'empresa, ja que no s'han de
tornar en tota la vida d'aquesta. D'altra banda, són els que tenen més risc perquè, en cas de fallida,
els socis són els últims a rebre la part corresponent de la liquidació de l'empresa, ja que, en primer
lloc, cal atendre tots els creditors.
Els recursos propis es poden dividir en dues categories: recursos propis amb caracter extern i
recursos propis amb caràcter intern o autofinançament.

Els recursos propis amb caràcter extern: Estan constituits pel capital social, les ampliacions del
capital social i les subvencions concedides per les administracions públiques.
• El capital social està format per les aportacions dels socis en constituir-se la societat i, a
més, per les successives ampliacions de capital que es puguen produir. Les aportacions de
capital poden provenir de persones individuals, d'empreses, grups d'empreses o, en el cas
d'algunes pimes i de manera temporal, de societats de capital de risc (SCR).
• Subvencions concedides per administracions públiques. Són el fons que rep l'empresa de
manera gratuita destinats a fomentar una activitat determinada.

Els recursos propis amb caràcter intern o autofinançament: està format pels fons que es generen a
l'empresa com a conseqüència de la seva activitat. Es distingeixen dos tipus d'autofinançament, per
enriquiment que son les reserves i per manteniment que són els fons d'amortització i provisions.
• Les reserves són els beneficis no distribuits per l'empresa. Els beneficis s'obtenen a partir del
resultat, el qual s'aconsegueix com a consequência del desenvolupament de la seva activitat.
• L'amortització es calcula segons el valor que va perdent l'immobilitzat al procés de
producció. Els béns de l'immobilitzat perden valor pel mateix ús que se'n fa al procés
productiu (i que fa que es desgasten fisicament) o bé per la sea obsolescència tècnica i
funcional a causa dels canvis tecnològics que es produeixen.
• Les provisions són també una font d'autofinancament, que crea un fons per a fer front a
certes pèrdues que encara no s'han produit, o bé despeses futures. Per exemple, impagament
de clients, fons per a indemnitzacions, pagament d'impostos, etc.

L'autofinançament presenta alguns avantatges per a l'empresa, com per exemple:

• Atorga a l'empresa més autonomia i llibertat d'acció.
• Per a les pimes constitueix pràcticament l'única manera d'obtindre recursos financers llarg
termini.
• Aporta liquiditat a l'empresa sense que haja de recórrer al mercat de capitals.

Entre el inconvenients de l'autofinançament podem destacar:

• Disminueix els dividends (repartiment de beneficis) i, per tant, la rendibilitat que percep el
soci per la seva aportació de capital.
• Com que no té un cost explícit, hi ha el perill que s'empre en inversions poc rendibles
• Es genera de manera gradual i lenta.

Quan l'empresa arriba al final de l'exercici econòmic, obté un resultat de les activitats que ha dut a
terme. D'aquest resultat, una part es destina a dotacions d'amortitzacions de l'immobilitzat i a
dotacions de provisions per a pèrdues previsibles: pèrdua de valor de les existències, deutors
morosos, etc.; una altra part es destina a pagar l'impost sobre beneficis; una altra; a retribuir els
propietaris de l'empresa en forma de dividends, i la resta passa a reserves de l'empresa.
 PRODUCTIVITAT I EFICIÈNCIA

La funció de producció relaciona la quantitat produida d'un bé amb els factors de producció que han
sigut utilitzats per això.

La productivitat mesura el rendiment de la producció. Podem distingir entre la productivitat d'un

factor de producció i la productivitat global o total de l'empresa.
La productivitat d'un factor de producció és la quantitat de producció d'un bé que s' imputa a una
unitat de factor de producció (treball, capital).
Hi ha dos tipus de productivitat:
• La productivitat del factor treball s'obté dividint el volum de producció entre una mesura del
treball emprat (nombre de treballadors o quantitat d'hores de feina).
• La productivitat del factor capital s'obté dividint el volum de producció entre una mesura del
capital emprat (considerant només la maquinària, seria nombre de màquines utilitzades o
quantitatd'hores-màquina).
La productivitat global de l' empresa és la relació que hi ha entre la quantitat total produida i la
quantitat total de factors emprats.

Com hem vist anteriorment, la funcio de producció expressa la producció máxima que es
pot obtindre amb una combinació especifica de factors de producció.
L'eficiència productiva és el concepte amb el qual es qualifiquen o es valoren les tecnologies
productives. Això es duu a terme utilitzant dos indicadors, l'eficiència tècnica i l'eficiència
econòmica.