Conceptes bàsics

Definicions:

- Organització: aquella que està formada per persones capaces d’unir-se amb altres que
volen col·laborar en una activitat per a assolir una finalitat comuna.
- Empresa: relacionat amb el desenvolupament d’una tasca àrdua en que l’executor
(empresari) assumeix el risc, per cobrir una necessitat del mercat, a canvi d’una
recompensa (monetària o no), per a la qual cosa necessita mitjans materials,
immaterials, humans i tècnics, que es materialitzen en un lloc (o entitat), on s’organitzen
per a aconseguir el seu objectiu. L’empresa constitueix l’oferta; els consumidors, la
demanda, i el contacte entre l’oferta i la demanda es produeix a través del mercat.

La funció comuna entre totes les empreses consisteix a fer d’una activitat productiva o
transformadora, a partir d’uns recursos, factors o matèries primeres (entrades/inputs),
s’obtenen uns productes (sortides/outputs que poden ser bens, productes tangibles o
intangibles com els serveis) de més valor o utilitat. Les empreses duen a terme activitats
productives que creen utilitat (riquesa), la utilitat de les sortides es superior a les entrades degut
a:

- Alteració de les propietats físiques o químiques de les entrades (activitat productiva)

- Els béns es fan disponibles en diferents moments del temps (activitat
d’emmagatzematge).
- Els béns es canvien de lloc (activitat de transport).

Els elements que presenta una organització per a considerar-se una empresa són:

- Unitat de transformació d’entrades en sortides de manera que se n’incrementi la

utilitat.
- Unitat de direcció, ja que hi ha d’haver una persona o conjunt de persones que
s’encarreguin d’organitzar i dirigir tot el procés.
- Un objectiu compartit per tots els membres de l’empresa.

L’empresa resulta de la combinació d’un conjunt ordenat de factors de producció sota la direcció
i el control de l’empresari, que els empra en una activitat productiva.

Les àrees funcionals en que es divideix una empresa són:

- Producció
- Màrqueting
- Finances
- Recursos Humans

L’empresa és una realitat econòmica i financera en que les funcions bàsiques del sistema real
(especialment compres, producció i comercialització) estableixen un flux real de bens i serveis
que aquesta manté amb l’exterior i en que la funció financera fixa els fluxos financers. Els factors
de producció, màrqueting i finances són coordinats pel factor directiu per a la consecució dels
objectius que persegueix l’empresa. El factor directiu s’encarrega de planificar, organitzar i
controlar l’acompliment dels altres factors.
La funció bàsica de l’empresa des de el punt de vista econòmic és generar valor, riquesa o utilitat,
obtenint com a resultat del procés productiu uns bens o serveis amb més valor o amb més utilitat
que els dels recursos econòmics emprats en la seva obtenció.

Característiques principals de l’empresa:

- És un conjunt de factors de producció (matèries primes, mà d’obra, etc) factors referents

al màrqueting i factors financers.
- Tota empresa presenta finalitats o objectius que en justifiquen l’existència.
- La coordinació dels factors, necessària per a l’existència de l’empresa, la fa el factors
directiu.
- L’empresa és un sistema, conjunt d’elements relacionats entre ells i amb el sistema
global, que tracta d’assolir certs objectius.

A part d’aquest punt de vista econòmic, l’empresa també es considera una realitat social, les
funcions de la qual estan relacionades amb la creació d’ocupació, la generació de riquesa o valor
afegit, la canalització de la renda i la seva configuració com a instrument de distribució de la
renda nacional.

L’activitat empresarial genera riquesa o valor afegit que es pot comptabilitzar com la diferencia
entre el valor monetari de la producció empresarial i el valor monetari dels bens i serveis
adquirits a altres unitats productives.

La suma del valor afegit per totes les empreses d’un país durant un any es defineix com el
producte nacional.

El flux circular de la renda és el procés continu entre les empreses i els consumidors per mitja
dels mercats de bens i serveis de dels mercats de factors.

Els consumidors tenen un paper doble:

- Demanen bens i serveis al mercat de bens.

- Són oferents de factors productius a les empreses en el mercat de factors.

En qualitat de propietaris dels factors de producció ofereixen feina a canvi de salaris (mercat de
treball), en quantitat d’accionistes o prestadors aporten recursos financers i reben dividends o
interessos (mercats financers) i en qualitat de propietaris de la terra reben lloguers com a
contraprestació als terrenys i immobles.

Les empreses venen els seus productes als mercats de bens i serveis i demanen els factors que
necessiten al mercat de factors. Així l’activitat empresarial produeix els bens i serveis necessaris,
i genera rendes per als propietaris dels factors productius. La interrelació contínua entre els
mercats de bens i serveis i de factors determina un doble corrent monetari (traç discontinu) i
real (traç continu) mitjançant el qual l’economia d’un país respon a les qüestions bàsiques de
que s’ha de produir, com i per a qui.
1.3 Estudi de l’empresa des de l’economia

L’economia de l’empresa és una ciència social que empra els fonaments de l’anàlisi econòmica i
de l’estudi del comportament administratiu o psicosocial per a explicar la naturalesa, estructura
i comportament de l’empresa i l’empresari, per a saber com aconsegueix l’equilibri econòmic o
eficiència en el mercat en que desenvolupa les seves activitats econòmiques.

Té un contingut interdisciplinari que integra diferents teories o coneixements relacionats amb

l’empresa. L’economia de l’empresa estudia la realitat econòmica de les organitzacions que es
defineixen com a empreses, i intenta explicar-ne científicament les activitats i funcions, tenint
en compte tant l’estructura interna i les actituds dels elements que la formen, com les relacions
que manté amb l’entorn i els agents econòmic i socials que l’integren.

Seguint Cuervo Garcia considerem que els fonaments de l’estudi de l’empresa són la teoria
econòmica de l’empresa, la teoria de l’Organització i l’anàlisi estratègica.

Les aportacions de la teoria econòmica es basen en la idea que la teoria no solament ha de

proporcionar normes sobre com es poden assignar els recursos de manera eficient dins de les
empreses, sinó que, així mateix, ha de justificar l’existència de les empreses i d’altres formes
organitzatiu-contractuals alternatives al mercat.

1) Model neoclàssic:
L’empresa és com una caixa negra i es descriu a partir de la funció de producció.
L’empresa es concep com una unitat en la qual es produeix una transformació d’un
conjunt de factors productius en bens o serveis destinats al consum de les empreses o
els individus. L’únic objectiu de l’empresa es la maximització del benefici, per la qual
cosa es fa abstracció de l’existència d’una organització i del paper de l’empresari que
queda relegat a un segon terme de manera que esdevé un mer executor de les accions
necessàries per a aconseguir els objectius establers prèviament, així l’empresa actua
com si es tractes d’un ens individual, en un mon caracteritzat pel coneixement perfecte
de tots els aspectes rellevants per a prendre decisions. Es per això que la preocupació
tradicional ha estat estudiar la teoria de l’oferta i la demanada, l’anàlisi de l’equilibri, el
model de competència perfecta i la formació de monopolis i oligopolis. El que es coneix
com la teoria dels preus. El model d’empresa subjacent del marc conceptual neoclàssic
es preocupa especialment pels mercats de factors i de productes en els quals actua
l’Organització. El mercat aconsegueix la coordinació entre l’oferta i la demanda
mitjançant la informació que transmeten els preus. D’aquesta manera el decisor nomes
requereix conèixer el preu relatiu a cada bé per a decidir, Es pot afirmar que en un
mercat ideal el preu transmet tota la informació necessària per a prendre una decisió.

2) L’economia industrial (organització industrial):

S’ocupa de l’anàlisi de l’estructura i el comportament dels mercats i de les empreses que
interaccionen en el si d’aquests mercats. Proporcionant a la direcció eines econòmiques
que permetran analitzar de manera mes rigorosa el comportament de l’empresa i la
funció dels directius i empresaris. L’objecte d’estudi és el funcionament reals dels
mercats (o les industries o els sectors industrials) a partir del comportament de les
empreses, com a unitats que componen l’oferta dels mercats. La finalitat de l’anàlisi és
determinar el grau d’eficiència social assolit pels diferents tipus de mercat. La nova
teoria de l’economia industrial, destaquen pel seu interès i aplicació al camp de
l‘estratègia empresarial, el paradigma estructura-conducta-resultats, en la qual es basa
 en el fet que l’estructura del sector condiciona la conducta o accions de l’empresa, que
són les que determinen els resultats que obtenen, i la teoria de jocs (que analitza
interaccions complexes, en aquest cas aplicades als mercats).

3) Les teories directives o gerencials:

En aquest apartat s’engloben les que revisen l’apartat dels objectius empresarials a
partir de l supòsit que hi ha separació entre les figures de la direcció i la propietat de
l’empresa (es a dir el propietari i el directiu no son la mateixa persona). En l’empresa
moderna sovint hi ha un separació entre els individus que prenen les decisions
(directius) i els que reben les conseqüències d’aquestes decisions (accionistes).
D’aquesta manera, sorgeix la possibilitat que hi hagi una divergència entre les funcions
d’utilitat, es a dir, els interessos dels directius i els dels propietaris. Això incrementa la
possibilitat que hi hagi conflictes d’interès entre els directius i els accionistes.

4) La nova economia institucional:

Aquesta estudia l’empresa com a alternativa al mercat. A continuació s’exposen els trets
principals de les seves teories més representatives: teoria dels costos de transacció,
teoria de l’agencia i la teoria dels drets de propietat.

- Teoria dels costos de transacció: aquesta emfatitza la importància dels costos derivats
de les transaccions econòmiques i explicar la prevalença de les unes sobre les altres en
termes de costos de transacció en cotextos determinats. En aquest sentit es planteja
perquè hi ha empreses si el mercat sembla ser el mitja òptim per a assignar recursos. Els
tres conceptes sobre els quals se sosté aquest enfocament són la transacció. Els
mecanismes per a governar aquesta transacció i els costos que hi estan associats.
o La transacció: es defineix com la transferència de bens i serveis entre unitats
tecnològicament separables (dos agents econòmics o més)
o Els mecanismes d’assignació de recursos i govern de les transaccions son dos; el
mercat i l’empresa.
o Le empreses existeixen perquè els mercats no funcionen be a causa dels costos
derivats de la seva utilització; són els costos anomenats de transacció i
s’agrupen en tres categories:
 Costos d’informació: valor de recursos consumits en la identificació i
contacte de les parts que intervenen en la transacció.
 Costos de negociació: valor dels recursos consumits en la redacció de
clàusules i condicions del contracte.
 Costos de garantia: valor dels recursos consumits per a assegurar el
compliment del que s’havia acordat o protegir-se de les conseqüències
negatives de l’incompliment.

- Teoria de l’agencia:
L’empresa és un nexe de contractes, es a dir un nexe comú de les relacions contractuals
entre els diversos factors de producció. La teoria analitza el problema del control del
comportament derivat d’una relació contractual en que una persona o mes -la principal
o les principals- encomanen a una altra persona -agent- que faci un servei en profit seu
que implica delegar alguna autoritat a l’agent que es du a terme en condicions
d’asimetria d’informació i conflicte d’objectius entre tots dos. Aquest tipus de relació
entre les persones es la que es denomina relació d’agència. Els dos components basics
 d’aquesta teoria i que tenen l’origen en l’asimetria d’informació que dona lloc a
comportaments oportunistes, son el conflicte d’objectius i la incertesa. Així les parts han
d’invertir recursos per a evitar aquests comportaments amb la qual cosa es provoquen
uns costos denominats costos d’agència que es classifiquen en funció de qui els paga:
o Costos de supervisió: costos de supervisió: costos derivats de les accions
empreses pel principal per a observar i avaluar el comportament de l’agent.
o Costos de garantia: costos que paga l’agent per a garantir al principal que no
actuarà en prejudici seu o que l’indemnitzarà si arriba a actuar en contra dels
seus interessos.
o Costos de pèrdua residual: valor de la pèrdua de l’excedent brut ocasionada per
les decisions preses per l’agent i que es desvien de les que hauria adoptat el
principal si tingues la mateixa informació i talents que l’agent.
El problema de l’agencia consistirà a establir el contracte òptim per a governar les
relacions entre el principal i l’agent i a establir quan es mes eficient un contracte basat
en el comportament que un altre basat en els resultats. En aquest sentit, el contracte
mes eficient serà el que minimitzi els costos generats per la relació.

- La teoria dels drets de propietat o els contractes incomplets:

L’aportació de Grossman i Hart 1986 es pot considerar l’obra més distintiva de la
moderna teoria dels drets de propietat. La teoria dels drets de propietat o dels
contractes incomplets es preocupa per la manera en que diferents estructures assignen
drets de propietat per resoldre els problemes que sorgeixen quan els contractes son
incomplets. Els contractes son incomplets perquè es molt difícil anticipar totes les
contingències que poden afectar una transacció i encara que es pogués generalment no
seria eficient preveure-les en un contracte ja que aquest acabaria essent molt costos.
Seria necessari pensar en totes les possibles contingències que les parts es posessin
d’acord sobre quines conseqüències tindria cada situació en les pactes del contracte en
si mateix. Aquest enfocament es centra en la idea que el que s’intercanvia en les
transaccions son drets de propietat sobre els bens i que els drets s’assignen a les
persones que poden afectar el be o una part del be en major mesura.

Els drets de propietat que tenen les persones sobre els recursos consisteixen en els drets
o el poder per a consumir aquests recursos, obtenir-ne ingressos i vendre’ls. Un
contracte es una manera de restringir l’actuació de les parts, limitació necessària per la
impossibilitat de definir i assignar tots els drets de propietat existents: sempre es
presenten contingències que poden distorsionar el sentit original de la transacció.

1.4 Estudi de l’empresa des de la teoria de l’organització

Una de les classificacions d’escoles i enfocaments d’organització més coneguda i utilitzada és la

de Scott 1992 que parteix de si l’organització és entesa com un sistema racional (orientada cap
a finalitats determinades) o natural (una col·lectivitat de persones que comparteixen un interès
comú per la supervivència del sistema), obert (en interacció amb l’entorn) o tancat (aïllada de
l’entorn) .

La combinació d’aquests quatre criteris dona lloc a les quatre categories en que s’engloben les
diferents aportacions sobre el pensament organitzatiu: els models de sistemes racionals tancats,
de sistemes naturals tancats, de sistemes racionals oberts i de sistemes naturals oberts.
1) Models de sistemes racionals tancats: conjunt de plantejaments que es desenvolupen
en les primeres dècades del segle xx i que son coneguts també com a escoles clàssiques
d’organització. Influenciat per la segona revolució industrial en el qual te lloc l’expansió
del capital financer com també notables avenços i progressos tecnològics en el camp
productiu. Comportant una expansió de les empreses i aparició de la gran empresa
industrial qual exigeix solucions especifiques tant per a l’organització com per a
l’administració. Dins d’aquests models podem incloure la direcció científica del treball,
l’administració general o escola del procés administratiu i l’escola o teoria burocràtica.
a) La direcció científica del treball
Sorgeix després de la revolució industrial en un context caracteritzat per la
necessitat d’incrementar la productivitat i resoldre l’escassetat de mà d’obra
qualificada. Corrent iniciat per Taylor 1911 al començament del segle XX, es
preocupa fonamentalment de l’organització científica del treball, tractant sobre la
manera de racionalitzar-lo en els nivells jeràrquics inferiors, procurant assignar al
treballador un lloc que estigui d’acord amb la seva capacitat, i perseguint la
coordinació dels esforços en el si d’una sistematització teòrica i perfecta dels
diferents mitjans dins del procés productiu. La idea central del plantejament de
Taylor és que és possible analitzar científicament les tasques dutes a terme pels
treballadors individuals, de manera que es descobreixin els procediments que
produeixin el màxim de productes amb el mínim d’energia i recursos. D’aquesta
manera, els esforços de Taylor es van centrar en analitzar les tasques individuals
dels treballadors; estudis de temps i moviments, identificació i selecció del
treballador mes adequat per a cada tasca, etc.
b) L’escola del procés administratiu
Iniciada per Fayol 1916 i es coetània de la direcció científica de Taylor. Mentre que
Taylor es mou en l’àmbit de l’organització del treball dels empleats de base, Fayol
caracteritza l’essència del treball dels quadres de comandament, per la qual cosa
proposa un model normatiu d’acció. D’aquesta manera Fayol formula un conjunt de
catorze principis generals d’administració (divisió de treball, autoritat, disciplina,
unitat de direcció, unitat de comandament, subordinació de l’interès individual al
be comú, remuneració, centralització, jerarquia, ordre, equitat, estabilitat del
personal, iniciativa, esperit d’equip) que haurien de servir com a línies d’actuació
per a la racionalització de les activitats organitzatives.
c) L’escola burocràtica
El model burocràtic de Weber caracteritza un tipis d’organització ideal que, segons
el parer del seu autor, possibilita l’assoliment de l’eficiència en organitzacions
complexes. Weber configura una estructura organitzativa altament formalitzada,
idònia per a grans organitzacions que requereixin eficiència en l’execució de tasques
rutinàries i com a contrapartida estiguin disposades a sacrificar la flexibilitat.
2) Models de sistemes naturals tancats.
Aquests segon grup de teories surt com a reacció a les escoles clàssiques i centra
l’atencio en els aspectes de comportament dels individus i dels grups en les
organitzacions. En funció de l’emfasi donat a l’estudi de l’individu o del grup, es poden
distingir dues aportacions diferenciades: l’escola de les relacions humanes i la teoria dels
sistemes cooperatius.
a) L’escola de les relacions humanes: Les experiències de Hawthorne i dutes a terme
per E. Mayo i F. Roethlisterger als tallers de la Western Electric Company. En una
primera fase es volia estudiar la influencia de certs factors ambientals tal com la
 intensitat de la il·luminació, en el grau de productivitat. Tanmateix, els resultats de
l’experiment no mostraven els comportaments previstos encara que es reduïa la
intensitat de la il·luminació la productivitat augmentava, al contrari del que es
podria esperar. La conclusió a que van arribar es que hi ha altres variables (com per
exemple en aquest cas la motivació subjacent o el fet de sentir-se especials, per
participar en una prova pilot dons l’empresa) a mes, de les condicions físiques, que
afecten a la producció. Aquests fets van establir les bases per al naixement
d’aquesta nova escola que entenia que s’havien de considerar els factors relacionats
amb les motivacions humanes.
b) La teoria dels sistemes cooperatius. Chester Barnard l’antecedent més destacat. La
tesi central de Barnard es basa en la distinció entre sistemes conflictius i sistemes
cooperatius. Un sistema es conflictiu quan els individus tenen objectius que no son
conjuntament consistents. Un sistema cooperatiu es quan els individus actuen
racionalment per assolir un objectiu comú.

3) Models de sistemes racionals oberts:

Davant la concepció de l’empresa com a sistema tancat en que l’entorn era ignorat, es
destaca a partir d’aquest moment la immersió de l’empresa en un context exterior del
qual no es pot prescindir per estudiar-la. Dins d’aquesta categoria, hi ha l’escola del
comportament o dels sistemes socials, la teoria de sistemes i la teoria de contingències.

a) L’escola del comportament o dels sistemes socials. Els autors i treballs mes
assenyalats d’aquesta escola son els de simon 1947, march i simon 1958 i cyert i
march 1963. L’escola dels sistemes socials, coneguda també com l’escola el
comportament, es proposa estudiar els factors psicosociològics i de decisió, les
interdependències dels quals interpreten el comportament dels individus i faciliten
l’ajustament de les activitats de l’empresa als objectius particulars. En aquesta
escola es pot apreciar, per tant, una forta influència de la sociologia, la psicologia i
altres ciències del comportament. Les aportacions mes rellevants d’aquesta escola
es refereixen a l’estudi de l’autoritat i de l’organització informal, especialment quant
a la motivació del treballador. Una altra de les aportacions rellevants es refereix a
l’estudi profund dels processos d’adopció de decisions dins de l’organització.
b) La teoria de sistemes. Sorgeix a partir de les aportacions de la teoria general de
sistemes i de la cibernètica. Constitueix una escola d’integració, ja que proposa la
modelització i l’anàlisi dels problemes de l’empresa, considerant l’empresa com un
tot indissociable. L’enfocament sistèmic aplicat a la realitat empresarial consisteix a
considerar l’empresa com un sistema. Aquest sistema pot tenir parts diferenciades
o subsistemes, però en el concepte de sistema sobresurt la idea de globalitat, de tal
manera que els subsistemes esmentats es poden mirar independentment, però
sense desentendre’s de la seva relació amb altres subsistemes i amb el medi
exterior, com seria el cas, per exemple, del cos humà. D’altra banda, cal destacar
que el desenvolupament de l’estudi de l’empresa i la seva evolució fins als nostres
dies parteix especialment de les aportacions de la teoria general de sistemes.
c) L’enfocament contingent. Aplicat a l’estudi de les organitzacions és una concreció
de la teoria general de sistemes que es basa en la consideració de les possibles
condicions o contingències de l’entorn per establir dissenys estructurals o accions
directives mes adequades per a cada cas particular. Sobresurten els treballs de
woodward 1965 sobre les relacions entre l’estructura organitzativa i tecnologia, i la
 relació entre l’estratègia i l’estructura organitzativa de chandler 1962. Per a
chandler l’estructura es conseqüència de l’estratègia, de manera que l’empresa
primer adopta una estratègia i després tria una estructura organitzativa que hi
estigui d’acord. El treball més conegut en l’aplicació de l’enfocament contingent al
disseny organitzatiu és la proposta de mintzberg 1984 en presentar les seves
configuracions estructurals a partir de la consideració diferenciada de les diverses
variables organitzatives.
4) Models de sistemes naturals oberts.
En les ultimes dècades han proliferat els models que conceben les organitzacions com a
sistemes naturals i oberts. Aquests models incideixen de manera especial en la
importància que té l’entorn en la determinació de l’estructura, el comportament i els
canvis en la vida de les organitzacions i posen en qüestió el funcionament racional -
orientat cap a objectius específics d’aquestes organitzacions. Els tres enfocaments mes
importants dins d’aquesta categoria són l’ecologia de les poblacions, la teoria de la
dependència de recursos i el model institucional.
a) L’ecologia de les poblacions o model de selecció natural tracta d’aplicar conceptes i
plantejaments presos de la biologia o l’ecologia a l’estudi de les organitzacions. El
desenvolupament d’aquesta teoria esta associat als treballs d’aldrich i pfeffer 1976,
carrol 1988, hannan i Freeman 1989. Des d’aquesta perspectiva es manté que els
factors ambientals condicionen les característiques de les organitzacions que millor
s’adapten a aquest entorn. Un dels elements diferenciadors principal de l’ecologia
de poblacions es que pren com a unitat d’anàlisi la població, o conjunt
d’organitzacions altament similars. La seva idea central es que els recursos de
l’entorn son limitats i es distribueixen en forma de veres, es a dir, combinacions de
recursos amb que una població pot sobreviure i reproduir-se. Nomes sobreviuran
les formes organitzatives que siguin mes capaces d’aprofitar aquestes combinacions
de recursos. L’entorn selecciona de manera natural per a la seva supervivència les
organitzacions que millor s’ajusten a les seves característiques i elimina les altres.
b) La teoria de la dependència de recursos. Parteix del supòsit que cap organització no
es capaç de generar per si mateixa tots els recursos que necessita, per la qual cosa
depèn de l’entorn per a obtenir els recursos necessaris per a la seva supervivència.
Les fonts d’aquests recursos son altres organitzacions. La importància i escassetat
dels recursos que l’organització necessita per a sobreviure determina el grau de
dependència d’una organització en relació amb altres unitats externes. En síntesi,
les organitzacions s’han estudiar en relació amb la resta de les entitats amb que
competeixen i comparteixen els recursos escassos.
c) L’escola institucional. És la mes pròxima a la perspectiva sociològica de les
organitzacions i te l’origen en les aportacions de selznick 1957. La contribució de
l’escola institucional es produeix en tres àrees. Primera, l’èmfasi de l’organització
com un tot imposa concebre la varietat de les organitzacions, això es, hi ha
característiques bàsiques i especifiques de cada una de les organitzacions que cal
tenir en compte. Segona, la teoria institucional apunta la possibilitat real que si mes
no algunes organitzacions portin una vida pròpia, al marge dels desitjos de qui
suposadament les controla. Finalment, la contribució mes important de l’escola
institucional es el seu èmfasi en l’entorn.
d) L’aprenentatge organitzatiu. Representat pel treball de March i Olsen 1976, parteix
de l’idea que les accions de les persones sovint precedeixen, mes que segueixen, els
objectius, ja que les preferències dels individus no sempre son precises o estables,
 per la qual cosa han de ser descobertes. Per aquest autors el terme aprenentatge
es refereix no tant als resultats- per exemple, millores de rendiment- com a
processos- canvis en les rutines organitzatives. Així el concepte rutina organitzativa
passa a ser fonamental ja que l’aprenentatge es organitzatiu justament en la mesura
que es basa en aquest tipus de rutines.

1.5 Estudi de l’empresa des del pensament estratègic

La proliferació d’estudis i literatura sobre direcció estratègica en les ultimes dècades ha generat
una diversitat d’aportacions i corrents amb diferents enfocaments, procedències i nivells
d’anàlisi sobre un mateix problema.

Una de es categoritzacions mes completes que s’ha fet d’aquest conjunt de plantejaments es
deu a mintzberg 1990, que identifica fins a deu escoles diferents que agrupa en tres categories.

La primera es de caràcter prescriptiu, preocupada de com s’haurien de formular les estratègies

i inclou les tres primeres.

La segona te un enfocament essencialment descriptiu dels aspectes específics del procés mateix
de decisió estratègica i inclou els sis següents.

Finalment la desena escola constitueix un grup en si mateixa i te caràcter integrador.

1) El pensament estratègic racional. El pensament prescriptiu o racional cerca

desenvolupar teories normatives per a determinar estratègies adequades. S’inspira en
gran manera en el model del decisor racional proposat per la teoria econòmica;
assumeix que la direcció de l’empresa es analítica i racional i que es pot planificar de
manera comprensiva. Per això tracta d’instruir els directrius en la formulació de
l’estratègia correcta que proporcioni la màxima rendibilitat a les empreses a partir de
l’estudi de les possibilitats del mitjà i les capacitats de l’empresa. Dins d’aquest grup
trobem 3 escoles.
- L’escola de disseny. Aquesta escola considera la formació de l’estratègia com un procés
d’encaix entre les fortaleses i debilitats internes i les oportunitats i amenaces externes.
- L’escola de la planificació. Concep la formilació d’estratègies com un procés detallat
formal. Es desenvolupa en el temps de manera paral·lela a l’anterior i te el seu màxim
esplendor durant la meitat dels anys setanta, no obstant això avui en dia continua essent
una branca important del pensament estratègic.
- L’escola del posicionament. Es fixa menys en el procés de definició de les estratègies i
mes en el contingut d’aquestes, en la elecció genèrica de quina ha de ser l’estratègia de
l’empresa en determinats contextos. Es l’escola que ha tingut un desenvolupament mes
important dins del corrent racional.
2) Aproximacions centrades en els processos estratègics. L’aproximació organitzativa o
centrada en els processos estratègics entén com es prenen les decisions no
estructurades, no programades, es a dir, les decisions estratègiques dins les
organitzacions. Es indole eminentment descriptiva, per tal com s’ocupa de mostrar com
i perquè sorgeixen i es desenvolupen les estratègies en l’empresa. En aquest corren es
poden incloure sis escoles diferents que connecten en els plantejaments amb alguns
dels enfocaments mes rellevants de la teoria de l’organització i que són:
- L’escola empresarial. El proces de formació de l’estrategia no es conceptual, sinó basat
en les característiques personals del líder, talc com la intuïció, seny, saviesa o
l’experiencia. La base de l’estrategia es l’intuicio.
 - L’escola cognitiva. Aquesta vincula l’estratègia amb un procés visionari del líder, però
tracta d’aprofundir en els processos mentals de raonament que el porten a concebre
l’estratègia, d’això la caracterització del procés estratègic com a mental.
- L’escola d’aprenentatge. Trasllada el procés de la formació d’estratègies d’una
perspectiva individual de l’organització a una de caràcter col·lectiu. Es destaca la idea
que l’entorn es massa complex perquè les estratègies es desenvolupin en un moment
donat com a plans o visions perfectament clars. Mes aviat es considera que les
estratègies han d’emergir a poc a poc a mesura que l’Organització s’adapta o aprèn.
- L’escola de poder. Concep el procés de formació d’estratègies com un procés de poder,
be entre grups en conflicte dins de l’organització be entre les mateixes organitzacions
respecte als seus entorns.
- L’escola cultural. Concep el procés de formació de les estratègies vinculat a la cultura
organitzativa i en destaca així el caràcter fonamentalment col·lectiu i cooperatiu
d’aquest procés.
- L’escola de l’entorn. Aquesta escola entén que la formació de l’estratègia es un procés
passiu en el qual el poder rau en l’entorn mes que en l’organització per la qual cosa
centra l’atenció en aquest entorn. D’aquesta manera el procés de formació de
l’estratègia tendeix a reduir-se a una espècie de fet extern mes que a un procés intern.
3) El pensament integrador. Dins dels models integradors s’inclouen una sèrie de treballs
que han empres la tasca de relacionar estratègies i estructures. La referencia de
chandler 1962 es aquí obligada. A aquest grup pertany l’escola configurativa que tracta
de combinar les anteriors en una perspectiva única agrupant els elements i
comportaments de les organitzacions – processos de decisió estratègica, contingut de
les estratègies i estructures i/o contextos- en diferents etapes o episodis de les seves
histories de veges seqüencials en el temps mitjançant models de cicle de vida.

2. EMPRESA I ENTORN

2.1 Introducció

Objectiu: analitzar qüestions bàsiques relacionades amb l’origen i existència de l’empresa.

Definir empresari, característiques i factors que determinen que les persones siguin empresaris
o no. Analitzar el procés que implica la creació d’una empresa i identificació dels tipus
d’empreses i l’estudi de l’entorn de l’empresa.

Empresari: és el factor central i té una doble funció; negociar amb els altres factors de l’empresa
i establir les relacions amb l’entorn que envolta l’empresa. És el factor basic del
desenvolupament econòmic creador de riquesa i llocs de treball com pels beneficis que aquesta
reporta.