L’OLIVERA MALLORQUINA

Anàlisi

4t ESO D
Antonio Baldovi Martinez
L’Olivera Mallorquina
L'Olivera Mallorquina és un poema de Josep Lluís Pons i Gallarza (1823-1894), poeta
provinent de Barcelona, i va ser un dels set primers mantenidors dels renovats Jocs Florals.

El poema va ser publicat l'any 1882, durant l'època de la seva vida on viva a Mallorca.
El tema del poema és, principalment, tot el que ha "vist" i "passat", fent també de consolador de
les penes de l'autor, sent així l'olivera personificada constantment. Concretament, consolant a
l'autor al final del poema, o dient que l'olivera havia vist diferents tipus de persones, expressant-
ho en aquest fragment <<L'àrab i sa mainada>>. També està lligat al patriotisme, parlant de la
terra catalana com si fossin les arrels de l'arbre.

L'autor manifesta unes emocions un poc tristes però motivadores, ja que al final del poema,
l'olivera ha donat forces al nostre autor, Josep Lluís Pons i Gallarza.
Segons el contingut podríem dividir el poema en tres principals parts: La primera on l'autor
descriu l'olivera, una segona on l'autor narra el que hi ha "vivit" l'olivera, personificant així al
mateix arbre i una tercera on aquest arbre consola a l'autor.

Xerrant de la mètrica, aquest poema té divuit estrofes, combinant versos hexasíl·labs i

decasíl·labs amb rima consonant, de rima ABAB.

En aquest poema hi ha presents un gran nombre de figures retòriques, on la més clara és la

personificació cap a l'olivera, ja que l'olivera no pot "sentir" o "consolar". També hi ha epítets, a
<ta negra oliva>, <tendres cims dels branquillons> o <calentes sendres>, una comparació entre
<ta rama verda i blanca> i <com cabellera d’àngel t’emmantella> i un hipèrbaton <respirant-ne
tes flors pel maig sortien>.

En resum, L'Olivera Mallorquina és un poema caracteritzat per l'olivera, on també està present
l'estil força culte de l'autor. També està present els sentiments de l'autor, sobretot al final del
poema, aquests sentiments es poden veure millor als següents fragments: <Abre amic del qui
plora>, on l'autor es troba decaigut, o <Tu al cor m’has donat força>, on, gràcies al "consol" de
l'arbre, l'autor se sent més "viu".