Ariel Gálvez Segura

Comentari del poema Aglae i les taronges

El poema Aglae i les taronges va ser escrit l’any 1906 pel poeta Josep Carner (1884-1970).
Pertany al recull més representatiu del noucentisme català, i és el primer de l’autor, Els fruits
Saborosos. Aquest realitza un viatge per les etapes de la vida, des de la joventut fins la
vellesa, relacionant-les amb diferents fruites.

El poema en si tracta sobre la maternitat, concretament sobre el part i narra com Aglae
recupera les forces gràcies a les taronges, és a dir, com la natura li proporciona ajuda. Es
considera un poema noucentista per el nom de la protagonista, Aglae, i també per la
quotidianitat del tema que tracta.

Per tant, podem entendre que Josep Carner es centra principalment en l’estètica del poema
i no en el seu significat. Nogensmenys, està estructurat perfectament amb cinc estrofes
formades de quartets. Els versos son alexandrins i consten de la separació per l’hemistiqui
cada sis síl·labes. La rima es constantment consonat i creuada, és a dir, el primer vers rima
amb el tercer del quartet i el segon amb el quart.

Més enllà d’això, el narrador de la història és omniscient, relata els fets i fa alguna
descripció però, en el sentit d’usar diverses tècniques de narració, és bastant pobre el
poema. L’evolució del poema és generalment lineal i avança a cada estrofa. Per
aprofundir-hi analitzem cada una d’elles breument.

A la primera estrofa ja s’inicia l’ús de figures retòriques, concretament un hipèrbaton a la

frase “Aglae, sota un bell taronger deturada”. Poc després, al segon vers, empara la
comparació amb la frase “sent germanes com ocellada al vent”.

La segona estrofa fa un breu salt en el temps on descriu l'experiència anterior al embaràs i

es presenta el marit. Per tancat l’estrofa torna al fil de la història i fa una comparació entre
les dues situacions de felicitat i debilitat.

La tercera estrofa és de les més importants ja que, és on apareix la taronja i s'expressa el

plaer que proporciona. A més, podem veure que durant tot el poema utilitza
la polisíndeton amb la “i” i la converteix en una anàfora repetint-la a l’inici dels versos.

A la quarta estrofa, després de tastar la taronja, canvia la visió d’Aglae. Abans estava
destrossada i no tenia forces per veure esperança, ara n’ha recobrat i es centra en el la idea
de la futura maternitat, la qual descriu amb joia.

La cinquena i última estrofa fa una comparació entre la dona i la taronja. Allà situa a una
dona que ha tingut al seu fill com a igual a la taronja exprimida, mentre que la taronja
representaria més aviat la joventut.

Representa una perfecta obra per exemplificar la poesia noucentista, donats els trets
característics. Com a afegit, la narració no és densa, s’usen figures retòriques i
comparacions que embelleixen el text assolint l’objectiu però, mai s’interposen en la
comprensió d’aquest. La rima és constant, així com el desenvolupament de la història, per
tant, pot estar a l’abast de tot tipus de lector interessat.