És convenient aplicar un cursus honorum 

per arribar a un càrrec públic en l’Administració?
Aquest article es proposa fer una crítica així
com una cerca d’alternatives al problema
que l’autor de neix com l’accessibilitat als
c à r r e c s p o l í t i c s a l ’a d m i n i s t r a c i ó .
Concretament s’analitza el càrrec del
Ministre, el qual constitucionalment no
requereix de cap formació —ni professional
ni acadèmica— mínima, ni cap requisit més
enllà que l’elecció per part del President del
Govern (elegit mitjançant unes eleccions
amb sufragi universal), i la posterior sanció
del Cap d’Estat. Aquest buit d’exigència
formativa pot donar lloc, i a l’article se
n’exposa diversos exemples, a casos de
nepotisme i prevaricació que, en el pitjor
Paraules clau: nepotisme, administració, legitimitat, cursus honorum, meritocràcia, bona governabilitat.
fi
fi
fi
fi
dels casos, pot derivar a pràctiques
negligents en el compliment de les funcions
del càrrec públic en qüestió.
Davant aquesta problemàtica, l’autor
fa una comparativa amb el cursus honorum
existent a l’Antiga Roma i explica el cas dun
jurista capdal, Ciceró, per tal de trobar una
justi cació per a l’implementació d’una
l e g i t i m i t at t è c n i c a , a c a d è m i c a i d e
rendiment per l’ocupació de llocs públics a
totes les esferes de poder administratiu per
tal de garantir una gestió de qualitat i una
bona governabilitat, qüestió de màxima
importància al llarg de la història de la
loso a política.
Alumne: Alejandro Páez Jiménez
Assignatura: Teoria Política
Docent: Marc Sanjaume Calvet
Universitat Pompeu Fabra

 La partitocràcia contemporània té molts mals i, d’entre els defectes que la

caracteritzen, se’n destaca un que és especialment singular: la capacitat d’accés al
poder en un càrrec públic de qualsevol ciutadà. A priori això pot semblar una crítica a la
democràcia com a sistema de govern que garanteix el dret polític de participació en els
afers públics de tots els ciutadans i al principi liberal d’igualtat, que es remonta a la
Revolució Francesa de 1789. Ans al contrari.
Ciceró distingeix tres formes de govern i la democràcia n’era una d’elles.
Adverteix, però, que tots els règims porten la llavor de la seva pròpia destrucció. Sobre
la democràcia a rma que «quan tot ho governa el poble, encara que sigui aquest just i
moderat, la mateixa igualtat és injusta perquè no distingeix graus de dignitat»1. El
contingut d’aquesta premisa dona per llargues pàgines de re exió —i de debat—, però
vull relacionar-ho amb una característica de la nostra democràcia actual: els partits
polítics. Si les paraules de Ciceró son certes, una bona manera d’accelerar l’inevitable
hecatombe de la nostra democràcia de partits pot ser mantenir els mètodes d’accés al
poder.
Simone Weil va a rmar que «quan en un país hi ha partits, d’això en resulta tard o
d’hora un estat de fet tal que és impossible intervenir en els afers públics sense entrar a
un partit i jugar al joc»2 i la realitat és que si hom vol arribar al poder per gestionar i
treballar pel bé públic, gairebé només pot fer-ho militant i ascenent progressivament en
la piràmide de poder dels partits polítics de l’establishment actual. Weils segueix i diu
«els partits […] son màquines de fabricar passió col·lectiva. […]. La passió col·lectiva és
l’única energia de que disposen els partits per a la propaganda exterior i per a la pressió
exercida sobre l’ànima de cada membre militant»3. És a dir, si hom sacri ca el seu esperit
crític i la seva capacitat de disens en favor de la militància passiva i la submissió a les
doctrines i el programa del partit al que pertany, acabarà ascenent i ampliant el ventall
d’oportunitats per ocupar un càrrec públic. No cal recordar que és en els càrrecs públics
on es té el poder i la capacitat de gestionar el bé públic.
Per tant, si milites a un partit i segueixes les directrius ideològiques, acabaras
tenint poder. Aquesta és la incòmoda veritat —i intencionalitat— que recorre per les
ments dels militants. A priori, no cal res més per accedir-hi. Els estatuts dels grans partits
no exigeixen cap formació acadèmica ni laboral. A més, la democratització que s’ha
viscut en el mètode de selecció de candidats al cap de les llistes electorals mitjançant el
sistema de les primàries tampoc deixa lloc a cap exigència de mínims en formació i
experiència. Només prima la llibertat d’elecció dels militants de base i com de bé facin
campanya els candidats.

1 Ciceró. Sobre la República, I. 43.

2 Weils, Simone. Sobre la supresión general de los partidos políticos, p.46. Ed.

3 Ibid, p.57.

fi
fi

fl
fi
 Responsum est in historia. Ciceró, polític i jurista, arribà a cònsul. Aquesta fou la
posició de més alt estatus tant a la República Romana com a l’Imperi. Tenien tasques
tant polítiques i administratives com militars i la seva duració en el càrrec era anual. Per
arribar-hi, calia seguir un ordre seqüèncial de càrrecs públics, que un romà havia d’anar
assumint i completant al llarg de la seva vida per tal de pujar a l’escala social romana.
Nombrosos patricis —i posteriorment plebeus— van completar aquesta curriculum vitae,
anomenada cursus honorum, i la compensació era la possibilitat d’intervenir en els afers
públics així com la fama i la dignitat d’un home d’èxit i e caç, intel·ligent i honorós.
Ciceró inicià la seva carrera política el 75 a.C., quan va arribar al qüestorat, càrrec
que li va procurar la consagració entre la població de Sicília. Posteriorment va formar
part d’una Tribuna militar. El 69 a.C. va ser elegit edil curul i, el 66 a.C., pretor urbà. El 64
a.C. va presentar-se a les eleccions consulars i les guanyà, arribant a la màxima posició
política i militar. A tot això, és interessant esmentar, també, que hi havia uns càrrecs
menors agrupats en col·legiatures als que podien optar homes joves aspirants a
senadors. Aquests s’anomenaven vigintivirats. Es pot veure tota una con guració de
càrrecs i un procés que legitimava a un servidor ocupar segons quins càrrecs en funció
de l’aprovació de les tasques i de si es feia un exercici competent de la tasca.
Tornem al present. El poder executiu espanyol, és a dir, el Govern d’Espanya, està
regulat per la Constitució espanyola en quant a la seva tasca, composició i estatut.
L’article 97 de neix les seves tasques, que son «dirigir la política interior i exterior,
l’Administració civil i militar i la defensa de l’Estat», d’àmbits similars als del cònsul romà.
L’article 98 en de neix la composició: «El Govern es composa del President, dels
Vicepresidents, en el seu cas, dels Ministres i de la resta de membres que estableixi la
llei» i l’article 100 concreta el nomenament dels Ministres: «La resta de membres del
Govern seran nomenats i sancionats pel Rei, a proposta del seu president». És a dir, per a
ser Ministre, a dia d’avui, l’únic requisit exigit legalment és ser nomenat pel President del
Govern i pel Cap d’Estat. Prou. Jurídicament no pot exigir-se a cap persona nomenada
per a complir la funció de Ministre una formació acadèmica ni un mínim d’experiència
professional especialitzada en l’àmbit de l’administració —ni pública ni privada— ni del
ministeri que ocupi. La Constitució no preveu de cap més requisit per a l’accés al poder
executiu en el estatus de Ministre que el criteri del President. Això ha suposat diferents
tràngols al llarg dels últims anys. N’esmentem, per exemple, dos d’actuals:
—Durant la major part de la pandèmia de la Covid-19, viscuda els anys 2020 I
2021, el màxim responsable de l’Administració General de l’Estat en matèria de salut, de
plani cació i assistència sanitària fou Salvador Illa, un home llicenciat en Filoso a, ex-
alcalde, ex-director general de Gestió d’Infraestructures del Departament de Justícia de
la Generalitat de Catalunya i ex-director d’una productora audiovisual. Mai no havia
dirigit ni s’havia format en res relacionat amb l’àmbit sanitari.
—Tant el ministeri d’Administració Territorial com el de Cultura i Esports han estat
ocupats en el mateix any per Miquel Iceta, un home la formació acadèmica del qual va
acabar al COU i que va deixar els estudis universitaris el 1960 per a dedicar-se a la
política, o ci que no ha abandonat des d’aleshores. Passant per regidor, diputat a les





fi
fi
fi
fi

fi




fi

fi

 Corts i al Parlament i quasi president del Senat, el 2021 va incorporar-se a aquests dos
ministeris dels quals no té cap formació acadèmica relacionada4.

Val a destacar les paraules que l’ex-ministre de Foment entre el 2009 i el 2011,
José Blanco López, va dir durant el seu càrrec: «Hom no és ministre per mèrits pròpis, ni
per currículum acadèmic, hom és ministre perquè el president del Govern així ho
decideix»5. La rebaixa en els requisits per a ocupar un dels càrrecs públics de més
magnitud en el govern, fent una comparativa entre l’Antiga Roma i l’actual Espanya fa
feredat. Però, és culpa de la població, que ho hem tolerat i normalitzat? O és culpa del
sistema, que ha reduit l’expressió democràtica ciutadana a unes eleccions periòdiques
per una llista de candidats d’un macro-partit que representa els interessos particulars
d’una facció de la població total? Probablement la resposta sigui una combinació dels
dos factors.
Sovint, el sistema de lliure mercat en què vivim, proclama llibertat. Aquest
concepte tan abstracte, en el sentit neoliberal, és incompatible amb el concepte de
llibertat en una democràcia, perquè no cerca la consciència de comunitat ni desperta el
sentit d’implicació cívica necessaris en l’exercici actiu dels ciutadans. Així és ben difícil
aconseguir que els ciutadans comprenguin, entenguin, s’adonin i s’indignin —com seria
natural— en veure que una persona poc o gens apte des del punt de vista formatiu
accedeix a un càrrec públic per nepotisme i delitat a un partit. Una democràcia sana no
ho toleraria i, ja abans que pogués ni tan sols arribar-hi, hi hauria unes exigències
prèvies per accedir-hi.
Per altra banda, cito a Bobbio: «El bon govern —a rma— regeix la cosa pública
mitjançant la justícia, i a través d’aquesta assegura la concòrdia dels ciutadans i la pau
general. […] Només el govern segons la justícia impedeix la formació de desigualtats
que, ja segons Aristòtil, son les principals causes del sorgiment de les faccions, i
assegura aquella concòrdia, o unitat del tot, que és la condició necessària per a la
supervivència de la comunitat política. […] Madison a rma que les faccions constitueixen
un efecte inevitable de la participació directa del poble en el govern de l’Estat, i les
de neix com cert nombre de ciutadans [….] que actuen moguts per l’impuls d’una
passió comuna, o per un interès advers als drets de la resta de ciutadans o als interessos
permanents de la comunitat considerada en conjunt»6. El sistema de partits ens allunya
del bon govern.

Amb això pretenc arribar a fer dues crítiques del sistema actual que, a de
comptes, acaben perjudicant la bona governabilitat de la comunitat, una qüestió
político- losò ca que es porta re exionant i tractant-se des dels inicis de la ciència
política. La primera d’elles és la necessitat d’obrir nous camins per tal d’arribar al govern
(o al poder del bé públic) més enllà de la militància en partits polítics i en aquestes

4(En favor seu val a dir que és nebot de Luis Iceta Zubiaur, jugador de l’Athletic Club entre el
1910 i el 1916, fet que estableix un vincle una mica més proper amb els esports)

5 https://www.elcon dencial.com/que-hay-que-hacer-para-ser-ministro/

6 Bobbio, Norberto. Teoría General de la Política; Política y Moral, pp.231-232. Ed. Trotta.




fi
fi

fi

fi

fl
fi
fi
fi

fi
 eleccions. És urgent per a la salut del bon govern la recerca de nous mecanismes de
participació política que facilitin l’arribada de persones aptes i professionals per poder
aportar els seus plans més enllà del sistema partitocràtic i sense necessitat de ser
escollits en unes primàries de formacions esbiaixades i que competeixen —entre sí i amb
d’altres— per tal d’accedir al poder com una —i no com un mitjà per transformar la
societat—. La segona d’elles és, conscient de la di cultat de l’implementació de la
primera —però compatible amb ella—, fer una crida a les institucions pertinents per
alertar de la necessitat de desenvolupar un marc legislatiu que exigeixi uns mínims en
quant a la carrera professional per a ocupar càrrecs polítics i públics —des de
presidències i alcaldies ns a ministeris i secretaries generals—. Aquesta experiència ha
de ser 1) acadèmica (que tingui una base formativa igualment vinculada); i 2) de
rendiment (que sigui públicament reconegut per haver estat e cient, competent i
funcional en càrrecs anteriors i que això serveixi com a mèrits per ascendre de manera
justi cada). És a dir, una mena de cursus honorum adaptat als temps.
Mentres això no sigui una realitat, és necessari exigir, també, al cap d’Estat —en
aquest cas al Rei, ja que li pertoca la responsabilitat constitucional de sancionar els
càrrecs públics— un compromís amb la meritocràcia i el bon govern, impedint que
qualsevol persona pugui accedir ni ocupar cap càrrec a l’administració pública en cap
esfera de govern sense aquests mínims esmentats.

fi
fi
fi

fi
fi

 Bibliogra a

—Aritóteles (2012). El Arte de la Política. Selección de textos de Política. Madrid: ed.

Clásicos
—Cicerón, M. Tulio (1991). Sobre la República. Madrid: ed. Gredos (obra citada a classe)
—Sandel, Michael (2020). Filosofía Pública. Ensayos sobre moral en política. Barcelona:
ed. Debate
—Weil, Simone (2014). José J. de Olañeta (ed.), Notas sobre la supresión general de los
partidos políticos (pp.46-57). Ed. El Barquero
—Bobbio, Norberto (2003). Política y Moral. Michelangelo Bovero (ed.), Teoría General
de la Política (pp.231-232). Ed. Trotta
—Gobierno de España. Presidencia del Gobierno (2021). Constitución Española; Título IV.
Del Gobierno y de la Administración (Artículos 97-100). La Moncloa. Consultat el 28/11 i
recuperat de https://www.lamoncloa.gob.es.aspx
—IMPERIVM (2021). El Cursus Honorum y las magistraturas romanas. Consultat el 28/11 i
recuperat de https://www.imperivm.org/el-cursus-honorum/
—El Con dencial (2009). Qué hay que hacer para ser nombrado ministro. Retrato de los
mandatarios españoles. Consultat el 02/11 i recuperat de
https://www.elcon dencial.com/que-hay-que-hacer-para-ser-ministro/
—El derecho y del revés (gener, 2020). ¿Es jurídicamente exigible tener una concreta
formación académica y experiencia profesional especialzada para ser ministro/a?.
Consultat el 02/11 i recuperat de https://presnolinera.wordpress.com/2020/01/14/es-
juridicamente-exigible-tener-formacion-especializada-ministro-a/
—Lara, Carlos (agost, 2021). En qué universidad y qué estudiaron los ministros para llegar
al Gobierno. El Español. Consultat el 02/11 i recuperat de https://www.elespanol.com/
universidad-estudiaron-ministros-llegar-gobierno/11082020.html
—RTVE (novembre, 2021). Covid-19. Mapa del coronavirus en España: la incidencia
acumulada se mantiene en 49 casos tras el puente (DatosRTVE). Consultat el 02/11 i
recuperat de https://www.rtve.es/noticias/20211102/mapa-del-coronavirus-espana/
2004681.shtml
fi

fi

fi