REFLEXIÓ SOBRE EL PODER | Xavier Pedrol

REFLEXIONS PRÈVIES SOBRE EL PODER.

La noció de poder, no hi ha dubte, és una noció complexa. Molts autors la

inclouen en la categoria de conceptes especialment disputats, és a dir, que ni
tan sols posseeixen un nucli de significat indiscutit. S’explica que Claude
Fréderic Bastiat, economista liberal del segle XIX, membre de l’Assemblea
francesa, va oferir un milió de lluïsos d’or a qui fos capaç d’oferir una noció
convincent de poder i no es té constància que ningú obtingues la recompensa.

Hi ha moltes formes de classificar el poder i molts tipus de poder d’acord a

diferents criteris. Aquí, ens centrarem en el poder d’uns humans sobre altres
(deixant de banda, per exemple, el poder sobre la naturalesa, per bé que
òbviament aquesta mena de poder està també relacionat amb els tipus de
poder que analitzarem).

En una primera aproximació general, podem definir ‘poder’ com la capacitat

d’un individu o d’un grup d’individus de condicionar la conducta d’un altre
individu o grup d’individus. En aquest sentit tan ampli, son molts els individus o
grups que tenen, amb més o menys grau, poder. Només cal pensar amb la
relació dels pares respecte als fills, amb la relació dels mestres respecte als
alumnes, dels empresaris respecte als seus treballadors, de les autoritats
religioses respecte als seus fidels...

Analíticament podem diferenciar els següents tipus de poder:

- Poder Ideològic
- Poder Econòmic
- Poder Coactiu

Aquesta no és la única tipologia possible. Diferenciem el poder ideològic,

l’econòmic i el coactiu en funció del tipus de recurs utilitzat per a condicionar la
conducta d’una persona o grup de persones. Així doncs, atribuïm poder
ideològic si es disposa de la possibilitat de condicionar la representació social
de la realitat (el que alguns autors anomenen l’imaginari social) en benefici
propi; és un poder molt relacionat en la nostra naturalesa simbòlica i lingüística.
Parlarem de poder econòmic, en canvi, si la font del poder és la possessió de
certs recursos escassos necessaris per viure. I parlem de poder coactiu quan la
font de poder és la possessió dels instruments necessaris per a exercir la força
física, això és, la violència. El poder militar seria una manifestació d’aquest tipus
de poder. Tots aquests tipus de poder classificats en funció del recurs utilitzat
comporten relacions de dominació.

1
 REFLEXIÓ SOBRE EL PODER | Xavier Pedrol

No sempre, però, necessàriament quan parlem de poder hem de fer referència

a relacions de dominació. Podem pensar tipus de poder –en el sentit que
condicionen la nostra conducta- que no suposen necessàriament relacions de
dominació. Per aquest raó, mereixem un tractament diferenciat.

El poder cultural.

Aquest tipus de poder és el que potser ha passat més desapercebut durant més
anys en el camp de les ciències socials, tot i que darrerament diversos autors
s’han fixat en la seva importància. Alguns l’han anomenat també poder simbòlic.
I el seu tractament diferenciat obeeix a que resulta primordial per una reflexió
acurada de la realitat social.

Com hem vist ja, la realitat per a nosaltres, els humans, té una dimensió
simbòlica. Les ‘coses’ i els ‘fets’ que ens envolten no tenen únicament unes
determinades característiques i propietats naturals (físiques, químiques,
biològiques) sinó que tenen, a més, un significat. Aquesta dimensió significativa
de la realitat –tot i que sovint en som inconscients, ens passa desapercebuda o
la ‘naturalitzem’– és fonamental per a explicar moltes pràctiques i accions
humanes. Així, per exemple, un tros de tela de determinats colors no té
capacitat, per sí mateixa, per les seves propietats naturals, de mobilitzar els
éssers humans, d’emocionar-los o fins i tot fer-los plorar. I, tanmateix, pot
aconseguir tot això si li atribuïm el significat de ser una bandera.

2
 REFLEXIÓ SOBRE EL PODER | Xavier Pedrol

Aquest tipus de poder és inherent al procés de socialització. Ja hem dit que la

socialització és el procés precisament en el que rebem i interioritzem una
cultura, això és, un món significatiu, en virtut del qual adquirim elements
cognitius, creences, valors, normes, etc. Res d’aquesta cultura –almenys en el
decisiu període de socialització primera– és objecte de deliberació ni reflexió.
En aquest sentit, parlem de poder cultural, un poder que hem de tenir en
compte en tant que conforma en gran mesura allò que som i com ens
representem el món sense que ni tan sols puguem ser plenament conscients de
la seva influència

Tot i denominar-lo poder, tanmateix, no hem de considerar-lo necessàriament

de forma negativa, com si fos opressiu, com una mena de subjugació externa
que provoqués una relació de dominació. Aquest tipus de poder és en gran part
constitutiu del nostre coneixement.

De fet, el poder cultural és un poder singular ja que el seu caràcter impositiu i

arbitrari no resulta visible. No en podem dir exactament dominació.
Diferentment a la ‘dominació’ aquest tipus de poder no es percep com una
subjugació externa, ans al contrari, sovint l’individu col·labora a que resulti
eficaç. Però aquesta col·laboració no significa tampoc que l’individu es sotmeti a
aquest poder voluntàriament. La col·laboració del individu es produeix sovint de
manera involuntària, fins i tot, inconscient. Aquest tipus de poder opera sobretot
a partir d’un reconeixement pràctic, no discursiu. És un poder que conforma la
nostra representació de les coses i els nostres desigs i genera un conjunt de
capacitats, disposicions i potencialitats que queden incorporades a les nostres
pràctiques abans de que puguem prendre consciència d’elles.

Una manera pràctica d’apropar-nos a aquest tipus de poder és pensant en la

tradicional submissió de la dona a l’home, encara avui persistent en molts
àmbits per bé que hagi quedat reconeguda la seva igualtat a nivell legal.

Castoriadis parla d’un infra-poder radical.

«Si definimos como poder la capacidad de una instancia cualquiera (personal o

impersonal) para llevar a alguno (o algunos) a hacer (o no hacer) lo que, por sí mismo,
no habría hecho necesariamente, es evidente que el mayor poder concebible es el de
preformar a alguien de forma que por sí mismo haga lo que se quería que hiciese sin
necesidad de dominación o de poder explícito [...] Anterior a todo poder explícito y
mucho más anterior a toda dominación la institución de la sociedad ejerce un infra-
poder radical sobre todos los individuos que produce. Este poder es el que ejerce la
sociedad en su conjunto».

3
 REFLEXIÓ SOBRE EL PODER | Xavier Pedrol

El fet de posar de relleu la importància d’aquest poder ens ha de permetre, doncs, una
visió més complexa de les relacions de poder entre els humans. Contribueix, per
exemple, a:

1.- Desvincular la noció de poder del estudi del comportament efectiu, ja que aquest
poder permet comprendre que a vegades el seu resultat no és un comportament, una
acció sinó, al contrari, una inacció, la passivitat.

2.- Desvincular la noció de poder del conflicte efectiu, observable. Precisament un tret
d’aquest tipus de poder és que fa que el conflicte no aparegui. La forma més eficaç
d’aquest mena de poder és que precisament el conflicte quedi ocult.

3.- Desvincular la noció de poder del greuge. Si aquest poder aconsegueix conformar
representacions i desigs, pot aconseguir una acceptació de l’estat de coses que faci
que el subjecte no es senti agreujat. L’absència de greuge, per tant, no s’ha de veure
sempre com un acord consensuat. Pot ser manipulat.

Aquest enfocament radical del poder ens permet comprendre que els propis desigs
dels éssers humans poden anar contra els interessos del propi subjecte. En aquest
casos es relaciona els desigs que té amb els que hagués tingut si hagués pogut escollir
lliurement. De fet, aquest poder és el que condiciona tota altra forma de poder.

El poder ideològic.

El poder ideològic el considerem aquí una variant de poder cultural, per bé que
en algun cas es presentin com a sinònims. Ideologia és un terme que ha
adquirit al llarg de la història molts significats.

Ideologia. Origen històric de la noció.

La noció de ‘ideologia’ neix com una ciència: la indagació racional de les lleis de la
formació i desenvolupament de les idees (etimològicament: ideo-logia, ciència de les
idees). El seu origen es remunta a la Il·lustració: al somni il·lustrat d’un món transparent
a la raó, lliure dels perjudicis, supersticions i obscurantisme de l’ancien régime. Va ser
creat per l’escriptor francès Desttut de Tracy a finals del segle XVIII. Ser un ideòleg en
aquella època era ser un ‘crític de la ideologia’ en el sentit que va ser predominant
desprès; és a dir, ideòleg era qui criticava els sistemes de creences dogmàtics i
irracionals de la societat tradicional.

En un sentit molt ampli, ideologia fa referència al conjunt d’idees, creences,

valors que conformen la cultura d’una societat. Aquí ideologia, doncs, denota tot
el conjunt de pràctiques de significació i processos simbòlics d’una societat
determinada. Aquest sentit es presenta com políticament i epistemològicament
‘neutral’ i seria equivalent al que hem denominat ‘poder cultural’.

4
 REFLEXIÓ SOBRE EL PODER | Xavier Pedrol

Un segon sentit de ‘ideologia’, menys general, gira entorn a les idees, creences
i valors que simbolitzen l’experiència d’un grup o classe concret i socialment
significatiu (‘socialment significatiu’ vol dir que no considera grups com
‘l’associació d’ex-alumnes de la meva escola’, ‘el meu equip de waterpolo’,
etc...). Aquí la noció de ideologia es sembla a la de ‘cosmovisió’ o ‘mentalitat’.

Un tercer sentit incorpora a aquesta idea d’expressió simbòlica col·lectiva, la

idea de promoure i legitimar els interessos d’aquest grup social respecte a
altres amb interessos oposats. Aquest tercer sentit incorpora, doncs, una
dimensió relacional i conflictiva. Aquí ideologia apareix com un discurs més
retòric i persuasiu que guiat per la veritat.

Un quart sentit, encara, seria un més específic: parlaríem també de promoció i

legitimació d’interessos sectorials, però limitats a un poder social dominant.

I un cinquè sentit, més específic encara, afegiria la nota de la distorsió i l’engany

en benefici d’una determinada classe social. Aquest és el sentit que va tenir per
Marx i Engels i potser és el que més utilitzat és en l’actualitat.

Un estudiós del tema, el professor John B. Thompson, ha sostingut que l’ús

negatiu és el més important ja que permet vincular ideologia i poder com
dominació. Per aquest autor, la ideologia té que veure en com s’utilitzen les
idees per a ocultar, justificar o legitimar els interessos dels grups dominants en
l’ordre social. És també aquesta la nostra perspectiva al diferenciar el poder
ideològic (sempre relacionat amb la dominació) com diferent al poder cultural.

5
 REFLEXIÓ SOBRE EL PODER | Xavier Pedrol

El poder econòmic.

El poder econòmic s’origina en el treball, en concret, en les diverses modalitats

històriques que ha assumit la divisió del treball. El treball, entès en sentit
general, és una relació natural dels humans amb la naturalesa. Els humans, com
les altres espècies animals, necessitem de la naturalesa per a viure. Per a
obtenir aquests medis de subsistència hem de treballar. En aquest sentit, el
treball és natural, però això no vol dir que ho siguin cadascuna de les formes
històriques que el treball ha assumit. Quan els medis de producció (això és, els
bens que serveixen per a aconseguir altres bens) no estan a disposició de
tothom, es comença a generar el poder econòmic.

El poder econòmic comporta, doncs, el poder de condicionar l'accés a altres

dels medis per a viure. Deriva de la possessió, del control, dels recursos
econòmics. Segons sigui aquest tipus de control han aparegut històricament
formes diverses: l’esclavitud, la servitud, el treball assalariat... En el món
modern, aquests medis de producció estan en mans de les empreses.

El poder de les empreses sobre els treballadors deriva, en darrer terme, en que
aquestes posseeixen i controlen els medis de producció i el diner per a dur a
terme els processos productius i, en canvi, els treballadors, no. El poder
econòmic té una notable capacitat de coerció. Una part d’ella és manifesta
directament: té la capacitat de donar o no feina a les persones i pot senyalar en
quines condicions serà aquest treball. Decideix també com s’orienta la
producció i com es realitza.

6
 REFLEXIÓ SOBRE EL PODER | Xavier Pedrol

El poder econòmic acumulat avui és enorme. Ningú pot ignorar avui el gran
poder adquirit per las grans companyies transnacionals. Actualment, la gran
empresa transnacional és la forma més desenvolupada d’organització
capitalista, de concentració privada de poder. No ha de resultar estrany, doncs,
que aquestes empreses en els darrers anys hagin aconseguit configurar una
societat i una marc institucional a escala planetària a la mida dels seus
interessos.

El poder coactiu.

El poder coactiu és el poder que deriva de la coacció física, entenen per

coacció física l’ús o l’amenaça de la força física, és a dir, de la violència. El
recurs emprat per aquest tipus de poder, doncs, és el més bàsic, existent ja en
el nostre estadi d’evolució més primitiu com espècie. Ha revestit, però, moltes
modalitats històriques diferents. Els botiguers, per exemple, que lliuren part dels
seus beneficis al capo mafiós per por a que aquest pugui destruir el seu
establiment o fer-li mal serien víctimes d’un poder coactiu.

Una modalitat de poder coactiu prou important per a esmentar-la explícitament

és el poder militar. El recurs d’aquest tipus de poder ve donat per la superioritat
de les armes. Aquesta superioritat pot ser una superioritat numèrica, estratègica
o tecnològica. El poder militar històricament ha estat molt relacionat amb altres
diferents modalitats de poder i, en especial, com tot seguit hem de veure, amb
la modalitat moderna de poder polític que representa l’estat.

El poder polític.

El poder polític tal i com aquí l’entendrem és el tipus més genèric de poder. És
la dimensió de poder explícit de la societat. Es qui assumeix explícitament
l’adopció de decisions que afecten a una comunitat. Tota societat, doncs, en té.

La nostra naturalesa fràgil, vulnerable, el fet de que el nostre accés al món

extern sigui necessàriament mediatitzat socialment i culturalment, ens torna
éssers conflictius. Els humans, contràriament a la resta dels animals, mai no
acabem d'encaixar del tot al món. Necessitem de la societat per poder subsistir
i desenvolupar-nos com a individus, però el procés de socialització, ni tan sols a
les comunitats més tancades, aconsegueix harmonitzar la vida social al voltant
d'uns interessos comuns. Les tensions i conflictes, de forma més o menys
explícita, i per una causa o una altra, han existit sempre a qualsevol etapa
històrica. En les comunitats primitives, reduïdes i conformades a partir de
relacions de parentesc, probablement han estat molt menors i fàcilment

7
 REFLEXIÓ SOBRE EL PODER | Xavier Pedrol

resolubles a partir de ritus compartits. Però conforme les societats esdevenen

més complexes, el nombre d'aquestes tensions i conflictes tendeix a ser més
gran i la seva naturalesa és més diversificada, generant en el seu si clars
antagonismes socials.
Les tensions i conflictes es generen a partir de diferències que poden tenir
diferents causes:
- El gaudi d'habilitats i talents diferents, considerats sovint com a 'naturals',
encara que això no està exempt de discussió: intel·ligència, destresa manual,
capacitat física, sensibilitat artística…
- En els rols assignats a les funcions reproductiva i familiar, a partir del gènere,
l'edat, el parentiu…
- En la posició ocupada a la divisió social del treball productiu i en l'accés als
recursos per satisfer les necessitats
- En el grau diferent de reconeixement social que s'assigni a un rol o funció.
- En els trets físics: color de la pell, sexe, fortalesa, …
- En trets culturals: diferents creences religioses, llengües, cosmovisions…
- A la ubicació dins d'un territori: centre-perifèria; rural-urbà; nord-sud; amb
accés al mar o no; accés a recursos naturals o no…
El que és determinant és el valor o disvalor que la societat assigna a aquestes
diferències ja que tot i que algunes tenen objectivament més importància que
altres, cal admetre que la seva rellevància depèn fonamentalment de cada
context històric. Així, diferències o fractures que en un moment donat
revesteixen una gran importància, poden en un altre moment aparèixer com a
secundàries. D’aquí la importància del que hem anomenat ‘poder cultural’.

El poder polític així entès tampoc ha de comportar necessàriament relacions de

dominació. De fet, la realització del ideal democràtic suposaria l’abolició de tota
relació de dominació en l’esfera política. En una societat democràtica, el poder
polític coincidiria amb el poder social. Està clar que tot poder, en sentit ampli, és
social. Però en sentit més estricte, podem entendre el poder social com el
poder dels sense-poder, dels que no tenen altres recursos per fer sentir la seva
veu que l’organització i l’acció col·lectiva.

8
 REFLEXIÓ SOBRE EL PODER | Xavier Pedrol

En tot cas, el cert és que el poder polític al llarg de la Modernitat ha estat

associat al poder de l’estat. En la modernitat, el paradigma de poder polític és
l’estat. I el poder estatal sí implica dominació. El poder polític estatal en la seva
configuració històrica real pot ser vist principalment com una modalitat de
poder coactiu ja que, en sentit estricte, el poder polític (estatal) és el poder
coactiu de les persones a qui se les atorga en una societat l’exercici i control de
la coacció. Per això, sovint el poder polític, el poder estatal i el poder coactiu es
presenten com a equivalents.

Sobre el poder polític i les seves transformacions es tracta en la resta de punts

d’aquest tema.