lOMoARcPSD|7104303

Tema 1. Inestabilitat i estratègies d’ajust a la

primera postguerra 1914-1929

1.1 Conseqüències de la Gran guerra

1.1.1 Morts, danys i des-abastiments

Intent de reconstruir l’economia mundial després de la Primera guerra mundial.
Aquesta es va centrar a Europa i en menys mesura a Pròxim orient. Es diu primera
guerra mundial perquè nacions com Japó o EUA van entrar al conflicte, però es
escenaris de guerra van ser essencialment a Europa.
Els dos blocs que es van enfrontar eren:
• Els imperis centrals: Imperi Alemany, Impero Austro-hongarès, l’imperi Otomà
i Bulgària.
• L’entensa: França, Gran Bretanya I l’imperi Rus (encara governada pel tsar,
destronat per la revolució soviètica al 1917), Itàlia, Sèrbia, Grècia, Japó i Estats
Units.
Els imperis centrals van mobilitzar 3,5 milions de persones i l’entensa unes 6 milions.
La característica principal es que va ser una guerra de trinxeres, és a dir, els fronts es
van estabilitzar ràpidament. A orient el front es va moure una mica més però es va
estabilitzar entre Austro-Hongria, Polònia i Ucraïna, va haver més mobilitat, però no va
a entrar molt endins de Rússia, com tampoc va arribar a Viena.
Una guerra sobretot lliurada a Europa amb fronts gaire inamovibles, de desgast. Aquest
territoris on es va estabilitzar el front van ser els que més van patir durant el conflicte,
van patir més destrucció degut als bombardeigs, les mines, etc.
A més dels morts en combat, hi va haver una gran epidèmia de grip que va matar més
gent que la guerra. Aquesta grip es va conèixer internacionalment com la grip
espanyola. El contagi es transmetia per les tropes. Aquest virus mortal va provocar unes
40 milions de morts aproximadament.
Des d’un punt de vista econòmic això va ser un problema en alguns països, sobretot els
països que van perdre molta gent, que eren els països on es trobaven els fronts. Per
exemple, les pèrdues de França van ser de 7% de la població. També es van patir
pèrdues importants de població a Polònia i Iugoslàvia.
A més, durant la guerra els mitjans de transport ,les infraestructures i els camps on es
van estabilitzar els fronts van quedar inutilitzats.
Depenent de la situació del país, aquest escenari de la guerra pot estimular-lo, com els
Estats Units o desfavorir-lo. Això depèn de la mida del país, si s’ha lliurat la guerra al
seu territori o si posseeix matèries primeres. També depèn del grau d’industrialització
perquè si no s’ha lliurat la guerra al seu territori i està industrialitzat , aquesta situació
el permetrà créixer.
 lOMoARcPSD|7104303

També les infraestructures i els sistemes de transport van patir una gran pèrdua. La
destrucció d’aquestes infraestructures es molt més negativa ja que minora la capacitat de
transportar bens. Llavors no poden transportar matèries primeres i provoca caigudes
severes al PIB. D’aquesta manera, el PIB després del conflicte dels països d’Europa,
inclòs els neutrals, van patir una caiguda considerable.
Les excepcions van ser Regne Unit i Itàlia. Regne unit per la seva posició geogràfica i
per la seva industrialització. Italià també perquè la seva zona industrial estava lluny de
la zona conflictiva. El mateixos casos passen amb Estats Units i Japó, aquest últim va
començar a ser industrialitzat a finals del segle XIX a la revolució Meiji.

1.1.2. Erosió dels imperis i eclosió de les nacions.

Un conseqüència política de la guerra va ser la desaparició dels imperis que havien
perdut la guerra(els imperis són països integrats per diferents nacions) Aquesta erosió
porta a l’eclosió/independència de moltes nacions englobades en aquest imperi; per
exemple, de l’imperi rus apareix Finlàndia, Lituània, Letònia i Estònia, Txecoslovàquia
o Polònia surten de l’Imperi Austro-hongarès, Iugoslàvia o Turquia de l’Imperi Otomà,
entre d’altres. A més, els EUA va recolzar el dret d’autodeterminació d’aquests estats
annexats als imperis.

1.1.3. Revolució social i mobilització del treball.

Una altra conseqüència va ser la revolució social i la mobilització dels treballadors.
Durant el segle XIX va aparèixer una nova classe social “el proletariat”. Durant aquesta
època els salaris van créixer poc i les jornades de treball molt llargues (12-14h dia i tots
els dies de la setmana). Aleshores, aprofitant que els estats s’han debilitat per la guerra,
doncs, els treballadors comencen a lluitar per aconseguir millores al salari i reducció de
les jornades. A més estan ben organitzats en sindicats i, finalment, aquesta lluita obrera
té com a fruits la jornada de 8h que es tradueix en 48h setmanals ja que, es continua
treballant els dissabtes.

En aquest sentit s’observen vagues arreu d’Europa i en alguns cassos es produeixen

esclats revolucionaris com a Rússia on els bolxevics arriben al poder l’octubre de 1914 i
imposen l’estat socialista. A Alemanya també hi ha haver revolucions socialistes a
ciutats com Hamburg o Munic. La fructífera va ser la de Munic ja que, el Regne de
Baviera s’independitzarà de la República de Weimar per proclamar-se l’Estat Popular
de Baviera. L’any següent, passarà a ser la República Soviètica de Baviera, que serà
derrocada per l’exercit de la República de Weimar en menys d’un mes.

1.1.4. Dèficits i deutes.

Un altre conseqüència de la guerra son els dèficits públics. Tots els governs pensen que
durarà poc. La realitat es que les guerres duren molts anys i cal pagar i alimentar les
tropes, construir armament, aviació, vaixells. També es destrueixen infraestructures,
provocant que el deute públic es disparés.
Durant les guerres tots els governs gasten molt més del que ingressen. Normalment el
dèficit es calcula entre la diferencia entre la despesa publica menys els ingresso
públics dividit pel PIB.
 lOMoARcPSD|7104303

Un dèficit (la guerra) es pot finançar de varies formes: Amb impostos ja sigui
augmentant-los o amb impostos extraordinaris, és a dir, augmentant la pressió fiscal.
Però això té un límit, el qual depèn en funció del país perquè els països amb sistemes
fiscals més desenvolupats, doncs, poden augmentar més els ingressos públics, però els
que no hauran d’abusar de la emissió de bitllets. Un altre mètode és el robatori, en
innumerables guerres s’ha portat a terme aquesta pràctica.
Emissió de deute que, pot estar en mans dels propis ciutadans o poden ser comprats per
l’exterior a través de col·locar bons en les borses, la més habitual era la de Nova York
per exemple cosa que, explica que EUA fos el gran creditor de la Gran Guerra (els grans
deutors eren França i Rússia). Un altre tècnica era emetre bitllets i per això va ser
necessari abandonar el patró or. Però aquesta ultima praxis té com a conseqüència
tensions inflacionistes i depreciació ja que suposa suspendre el tipus fixe de canvi, és a
dir, s’ha suspès el patró or.

1.1.5. Inflacions i hiperinflacions.

Es dispara la inflació perquè les primeres matèries no arriben a les fabriques perquè la
infraestructura està destrossada i pel finançament de la guerra. És a dir, hi havia inflació
derivada de l’escassetat i l’emissió de bitllets per finançar la guerra

Entre 1914 i 1918 els preus es van multiplicar per 3 i gairebé a 4 al voltat a Europa.
Entre 1918 i 1923 no només va haver inflació sinó que hi van haver països que van patir
processos d’hiperinflació. Alemanya, Finlàndia, Hongria, Polònia, entre altres, van patir
aquest fenomen. A Alemanya els preus es van multiplicar per 20000.
Conclusió del 1.1.4 i 1.1.5: Les guerres generen inflació, ara bé, com més avançat el
sistema fiscal, aquesta inflació es pot controlar millor. Els que no tenen sistemes fiscals
desenvolupats com Itàlia, doncs, van patir major augment de preus; o els nous estats
com Finlàndia que no tenien sistema fiscal creat, doncs, van haver de recórrer a emetre
bitllets i, per tant, a una elevada inflació.

1.1.6. Distorsions en el comerç i els pagaments internacionals.

Un altre conseqüència a nivell internacional de la Gran guerra van ser les distorsions al
comerç i al sistema de pagaments internacional, és a dir, al Sistema monetari
internacional.
Per una banda trobem greus distorsions en el comerç ja que és complicat portar béns a
llarga distancia perquè la infraestructura a Europa ha quedat destruïda. Així doncs, els
països han de viure amb productes locals, mentre que les importacions i exportacions
baixen, cosa que fa patir un decreixement al comerç internacional. En aquest context, un
bon indicador per entendre la situació del comerç mundial són les tones que es mouen
de mercaderies a Europa perquè és un indicador relativament fàcil de contar. Doncs,
amb la informació que se’ns presenta a la TABLE 1 podem entendre la situació
econòmica viscuda a la post-guerra; per exemple, a Rússia només funcionaven el 15%
de les locomotores i el 20% de vagons. Per tant, amb les infraestructures destrossades i
els camps del front de la guerra queden inutilitzats, doncs, aquests països tenen un gran
problema de proveïment que, condueix a malnutrició i unit a les restriccions al comerç
imposades per EUA i UK (els quals s’ho podien permetre en certa mesura perquè als ser
 lOMoARcPSD|7104303

països grans, doncs, depèn menys del comerç internacional) desprès de la Gran Guerra
fan més difícil la recuperació econòmica.
Per altra banda, pel que fa al sistema monetari internacional, al segle XIX hi havia
diferents sistemes monetaris, el principals eren el patró or, encapçalats per Anglaterra, i
permetia canviar el bitllets per una quantitat determinada d’or. Però, durant bona part
del segle XIX hi predominava el sistema bimetàl·lic, que permet la convertibilitat en or
i en plata.
Anglaterra va tenir un sistema bimetàl·lic fins a principis del segle XVIII moment en el
qual es va passar al patró or per una errada del responsable de la casa de la moneda ,
Isaac Newton. Aquest va cometre l’error de fixar un preu per la plata massa baix, així
que la gent va començar a atresorar la plata i es va començar a comerciar amb or fins
que Anglaterra es va quedar sense plata. Davant d’aquesta situació va decidir passar a
usar només l’or. Per tant, Anglaterra passa a un sistema monometàl·lic amb l’or i Orient
també és monometàl·lic, però amb la plata.
Però el patró or passarà de ser el sistema monetari minoritari al majoritari en poc temps.
Al fi de la guerra francoprussiana, que perd França, i Prússia s’apropia d’Alsàcia i
Lorena. A més, exigeix una indemnització amb or. Aleshores, Alemanya tenia un sistema
bimetàl·lic, però va exigir pagar amb or i va adoptar el patró or ja que Anglaterra era la potencia
mundial i, a qui no li interessa comerciar amb aquesta. De rebot, els països escandinaus que
comerciaven molt Alemanya i Anglaterra, doncs, decideixen adoptar el patró or als anys
70. Seguint aquesta dinàmica, els Estats Units al 1879 van passar a utilitzar el sistema
del patró or.
Els economistes del segle XIX van justificar les propietats autoregulatòries sobre els
problemes econòmics que podia tenir el patró or. De fet, aquest es basava en 3 principis,
que si es mantenien es considerava que els desequilibris econòmics s’autocorregien.
Principis:
• Convertibilitat en or: Els governs podien emetre bitllets, però havien de ser
convertibles en or.
• Sempre a un mateix tipus de canvi (fixe): Sempre els mateixos grams d’or per
cada lliure/franc/marc o el que fos. Només estaven permeses petites variacions.
• La lliure circulació d’or entre països: No podia haver restriccions ni control de
capitals.
Suposen que els preus es disparen a França, i aquest país compra carbó a Anglaterra.
Com el paguen? Amb or, que marxarà de França cap Anglaterra per pagar les
importacions de carbó. Com que l’or marxarà, la base monetària a França disminuirà i
això provocarà la reducció dels preus francesos, perquè hi ha una relació directa, de
manera que quan surt metall de França els preus tendiran a baixar, i en aquest sentit
aquest sistema reequilibraria automàticament la inflació.
Quan hi havia un descobriment de jaciment d’or, això afectava el sistemes bimetàl·lics
perquè quan s’augmentava l’oferta del metall i si el govern no corregia el preu es
donaven problemes econòmics.
El patró or segons el teòrics com David Hume deia que resolia els problemes de inflació
però també de balança de pagaments. En un país que importa molt te un dèficit a
la balança de pagaments, sortirà or d’aquest país, els preus baixaran i això farà que es
produeixi un augment de les exportacions, reequilibrant la balança de pagaments.
 lOMoARcPSD|7104303

Un altra avantatge del patró or era que la lliura esterlina era acceptada en tot el món pel
comerç internacional amb igual credibilitat que l’or.
En conclusió el patró or serveix com a disciplina sobre la política monetària i fiscal dels
governs.
Recordem d’abans que es va donar un procés pal·liatiu d’abandonar el sistema
bimetàl·lic per abraçar el patró or. Per tant, quan esclata la IGM tothom forma part del
patró or a excepció d’Espanya que no té prou or i Xina que segueix en el patró plata.
Per aquest motiu, durant la primera guerra mundial els països van suspendre la
convertibilitat en or dels seus bitllets ja que, amb la gran emissió de bitllets el banc
central no tindria la capacitat de portar a terme la convertibilitat. Per tant, al final de la
guerra mundial gairebé tot ell món estava fora del patró or, provocant el col·lapse del
sistema monetari internacional. Aquest s’havia de reiniciar i reestructurar.

1.2. Les respostes de la primera postguerra.

1.2.1. El Tractat de Versalles (fins aquí complementar amb document

HEXX).
Un dels elements més importants serà el tractat de Versalles, signat al 28 de juny de
1919, que atribueix la responsabilitat de la guerra a Alemanya i se l’ imposen unes
fortes sancions.
La primera resposta que podem dir de la guerra va ser aquest tractat, que incorpora
els 14 punts del president dels Estat Units, que portaria la desintegració de l’imperi
Austrohongarès en estats. S’imposen també unes fortes sancions a Alemanya.
Bàsicament aquelles regions que havia perdut França, Alsàcia i Lorena retornen a
França. I a l’Alemanya més oriental, la part de Prussià oriental es cedeix al nou estat
de Polònia. Danzig, una ciutat al nord, es constitueix com a ciutat lliure dirigida per la
lliga de les nacions. També el Sarre , una part on són importants jaciments de carbó
passen a estar administrats per França durant 15 anys, i es crea una zona
desmilitaritzada, anomenada el Rin. També perd altres territoris en favor de Bèlgica i
Dinamarca. Perd un 13% del territori i un 20% de la capacitat productiva de ferro i acer.
A més se li confisca el 90% de la flota mercant i se li posa un límit al vaixells de guerra
i l’exercit que podrà mantenir. A més, va perdre les seves colònies al centre d’Àfrica.
S’estableix una comissió de reparacions que calculi quant haurà de pagar Alemanya per
la destrucció causada a la guerra. Arriben a la xifra 269.000.000.000 de marcs
alemanys. Això representaria el 200% del PIB alemany del moment, comparable al
deute extern grec al segle XXI.
Keynes va dir que era impossible que Alemanya retornés aquesta quantitat. Els
alemanys no acceptaven aquestes reparacions, així que va comença un procés de
“trampa del deute”. Així que Keynes va ser partidari de reduir el deute perquè sinó
entraria a la trampa, així que aquest es va reduir en l’anomenat ultimàtum de Londres,
de 269 mil milions a 132 mil milions i es va proposar que fes uns pagaments anuals de
220 milions de marcs.
Amb aquest diners que li pagarà Alemanya a França, França li pagarà als Estats Units
 lOMoARcPSD|7104303

els seus deutes.

Com Alemanya aconseguirà aquest diners? Amb les seves exportacions i si no pot
exportar suficient haurà d’emetre deute.
Havia gent de la comissió que, inclòs amb la reducció, creia que Alemanya no seria
capaç de pagar el deute.
Altre conseqüència del tractat de Versalles van ser els 14 punts del president Wilson
dels EUA on es proposava crear una base per impulsar negociacions de pau amb els
Imperis Centrals.
• Resolució dels conflictes amb diplomàcia.
• Llibertat als mars i al comerç.
• Reducció de la mida dels exercits i la inversió al armament.
• Dret d’autodeterminació de les nacions.

1.2.2. La Societat de Nacions.

Però dels 14 punts de Wilson, el més important es la Societat de Nacions, la qual serà una
institució per evitar pròxims conflictes entre Estats, és a dir, pròximes guerres. Així doncs, es
crea la Lliga de nacions, amb seu a Ginebra, Suïssa, que garanteix la independència
de les nacions i vetlla per la pau mundial.
Però amb la pujada al poder del president republicà Harding i degut a la seva política de
no intervindré en l’economia mundial(visió liberal/conservadora extrema: EUA no s’ha
de preocupar pels problemes de l’exterior), doncs, EUA no va entrar en la de les nacions
cosa que va provocar que la Societat de Nacions naixés coixa des del principi. Per tant,
com aquesta societat no va ser reforçada per les principals potencies, no tenia poder de
pressió.

1.2.3. La Conferència de Gènova.

Un altra decisió importat a nivell econòmic serà la conferencia de Gènova.
Durant la guerra s’havia suspès el patró or, per tant s’ha de plantejar com es
reconstrueix el sistema monetari internacional. Els països reunits a Gènova
s’encarregaran de posar les normes del nou sistema.
Aquest es caracteritzaria per 3 principis:
• Restabliment del patró or.
• Equilibri pressupostari en els governs (G=T).
• La independència dels bancs centrals del poder polític per no caure en la
temptació d’imprimir bitllets dels governs.
A més, els països acceptarien la lliura i el dòlar com a reserva dels bancs centrals.

1.2.4. La invasió del Ruhr.

Com Alemanya no era capaç de generar suficient diners per pagar les reparacions, França
i Bèlgica decideixen ocupar el territori del Ruhr al 1923 (la mina de carbó més important
d’Alemanya) sabent que Alemanya no podia assentar tropes al territori del Rhine
(contigu al Ruhr).
 lOMoARcPSD|7104303

Així es com França ocupa la zona del Ruhr, la zona principal de producció de carbó i
siderúrgica a Alemanya. Això va portar a l’enfonsament de la producció de carbó i
siderúrgica nacional alemanya. Per aquesta raó al 1923 a Alemanya la situació és
caòtica, els preus es desboquen i al 1924 és viu el moment més crític d’hiperinflació.

1.3. Recessions i volatilitat.

1. 3.1 La crisi de 1920-21.
A Europa i altres parts del mon al 1920 es va donar una gran crisi generalitzada, és a dir,
hi ha una gran recessió (recessió és la caiguda del PIB en termes reals durant dos
trimestres consecutius i es recupera ràpidament, en canvi la depressió es produeix quan
el PIB tarda un temps considerable en recuperar-se).
Aquí tenim unes dades sobre el PIB per càpita real dels països bel·ligerants a la 1a
Guerra mundial.

Per exemple, França, entra en recessió en 1914 i s’enfonsa tota la guerra, es a dir, el seu
PIB a 1918 i 1919 està pitjor que al 1913. França està en una crisi molt profunda durant
tota la guerra. Això es a causa que es va lliurar la guerra al seu territori, per la pèrdua de
infraestructures i població. Tant Itàlia que li va anar be com França que van anar
malament, al 1921 estaven en una situació critica. La situació depressiva la pateixen
aquestes dues nacions, és a dir, tot i que, Itàlia estava del cantó guanyador al principi de
la guerra, el fet de tenir fronts al seu territori, doncs, té greus conseqüències sobre la
seva economia.
El Regne unit, els Estats Units i al Japó, que van participar a la guerra però no la van
experimentar al territori, eren economies grans i industrialitzades, van augmentar el
seu PIB durant la guerra, és a dir, son països amb base industrial, són països
 lOMoARcPSD|7104303

relativament grans (depèn menys del comerç exterior) i no van patir la guerra en el seu
territori. A més és clar, la guerra estimula la producció d’acer, armes, construcció naval,
submarins, etc i si això li sumes que no tens la guerra a casa, doncs, no tens cap
handicap. Malgrat haver anat bé durant la guerra, pateixen una recessió aquest països
per les conseqüències de la destrucció de la infraestructura, és a dir, les conseqüències
de la distorsió del comerç van afectar, sobretot, als països industrials grans i els ocupats
durant la guerra.
En definitiva, al 1920 hi ha una crisi global, on tots els països tenen capacitat productiva
infrautilitzada, és a dir, no es discrimina en funció dels guanyadors/perdedors o
ocupats/no ocupats.
Un altre element a destacar d’inestabilitat de la postguerra era la inflació, la qual havia
aparegut com a conseqüència de finançar la guerra a través de l’emissió de bitllets. En
aquest sentit, encara que l’acord de restablir el patró or es dóna a Gènova l’any 1922, els
països ja hi pensaven en retornar al sistema d’abans de la guerra per l’any 1920. Com es
vol tornar al patró or, primer s’haurà d’augmentar la disponibilitat d’or i, per aquest
motiu els governs a partir del 1920 modificaran el tipus d’interès. Anglaterra serà el
primer país que aplica una política monetària restrictiva/antiinflacionària, és a dir, va
pujar els tipus d’interès (va pujar els tipus de descompte del banc central) per frenar la
creació de diner (o sigui, com baixa la M, doncs, baixen els preus) i augmentar les seves
reserves d’or. D’aquesta manera pugen els tipus d’interès i els preus disminueixen a
Anglaterra tal com s’observa a la Fig. 4.2 Fig. 4.3. No obstant, aquesta tipus de política
que, es seguirà a Nova York i Paris, té com a problema que cau la inversió real (hi ha
una relació inversa entre el tipus d’interès i la inversió) , desembocant en una recessió
global. Aquesta contracció de la inversió fa caure la renda i l’atur augmenta que. En
aquest sentit a Europa proliferen moviments contrarevolucionaris, per exemple,
Mussolini, a la marxa de Roma, es va guanyar la confiança del rei Victor Manuel, i així
Itàlia, que havia sigut una democràcia des de el segle XIX, va passar a ser una
dictadura.
A partir del 1921 els tipus d’interès es comencen a rebaixar i alguns països comencen a
recuperar-se tal com es veu a la Fig. 4.3
La línia entre la política monetària i les decisions no son tant de blanc i negre perquè el
perill de no fer cas de la inflació ens portarà a una acceleració del creixement dels preus,
com va passar a Alemanya.
Durant la guerra es van duplicar però del 1920 al 1921 hi ha un període d’estabilitat. A
partir del 1921 els preus es desborden, multiplicant els preus per varius dígits.

1.3.2. Hiperinflació i estabilització a la República de Weimar

Alemanya patirà un procés hiperinflacionari. En aquesta foto tenim l’evolució de la base

 lOMoARcPSD|7104303

monetària i l’índex de preus, veiem que a llarg termini segueixen la mateixa tendència.

La moneda va perdre tant valor que fins i tot s’emetien bitllets d’1 milió de marcs i per
anar a fer la compra s’anava amb sacs de bitllets. La taxa d’inflació va arribar a ser del
16milions per cent al punt més dramàtic al 1923, coincidint amb la invasió del Ruhr.

Hi ha un debat important sobre els orígens sobre aquesta gran inflació a Alemanya. Dues
interpretacions de l’origen hiperinflació que es van presentar en aquell temps: dèficit
públic i dèficit en la balança de pagaments.
La primera teoritza que l’excés de dèficit pressupostari s’hauria finançat augmentant la
quantitat de diner, provocant inflació i la caiguda dels tipus de canvi cosa que,
agreujaria el dèficit comercial al haver d’importar més car.
Un altre interpretació es la de la balança de pagament, com hi ha un dèficit a la balança
de pagaments, doncs, genera depreciació dels tipus de canvi. Com el govern ha de
gastar més en les importacions, doncs, això desembocarà en dèficit públic. És a dir,
encara que en ambdues teories apareixen els mateixos factors, la diferencia es troba en
la origen/causa principal de la hiperinflació (dèficit públic vs dèficit balança de
pagaments)
Les interpretacions mes recents, com la de Holfried, qui enuncia que la primera part de
la inflació alemanya va ser provocada pel dèficit públic; mentre que, la segona part, és a
dir, a partir de 1921 explicaria la situació d’hiperinflació. Doncs, a partir de 1921 la
hiperinflació es conseqüència del desequilibri a la balança de pagament, la qual va
derivar en expectatives de depreciació del marc alemany, és a dir, els mercats van
començar a vendre marcs alemanys.
Davant d’aquesta situació es produeix l’ultimàtum de Londres on es fa una rebaixa de les
reparacions de guerra fins els 132 mil milions de marcs or. Després, un dels banquers
més importants del món, J.P Morgan va declarar que era improbable que Alemanya
pogués pagar. Més endavant (Pla Dawes) veurem com s’acabava aquesta hiperinflació.

1.3.3. Les conseqüències econòmiques de Mr. Churchill.

Anglaterra va patir una crisi durant els anys 20. A la primera guerra mundial va anar ve,
ja que no va ser envaïda i tenia una economia diversificada. Però quan comença a
aplicar una política per parar la inflació i tornar al patró or Anglaterra va entrar en crisi i
el seu PIB no es va recuperar en el transcurs dels anys 20.
El problema de fons era que Anglaterra era menys competitiva després de la 1a guerra,
degut a la elevada inflació viscuda durant la guerra. El fet de voler tornar al patró or
amb la mateixa paritat d’abans de la guerra era un greu error vist la caiguda de
competitivitat que havia sofert el país. Es van buscar alternatives, així que van decidir
retallar els salaris per tornar a ser competitius i, com a conseqüència es va produir la
primera vaga general en Anglaterra, que va durar 9 dies, però sense èxit. Així doncs, els
salaris es van rebaixar i, al caure els salaris, va caure la demanda i la producció i, per
tant, no es va poder sortir de la crisi.
A més, abans era el principal inversor internacional, ja que les inversions estrangeres
eren les més importants i la seva balança de pagaments tenia superàvit. Abans de la
guerra Anglaterra exportava molt, feia moltes inversions però per finançar la guerra es
van prendre les inversions i al final de la guerra ja no contava amb tants ingressos
provinents d’aquestes fonts.
 lOMoARcPSD|7104303

Per exemple abans de la guerra, Al 1913 Anglaterra produïa més del 30% de les
manufactures mundials. Aquest percentatge es va reduir al 1929 al 23%. Al contrari,
els EUA van passar del 13% al 1913 al 21% al 1929. (quadre 9.3)
Per rematar la situació, Anglaterra va deixar de ser la gran potencia lliurecanvista ja que
al 1921 van començar a aplicar aranzels i subvencionar altres productes; controls
d’immigració.

1.3.4. La bombolla immobiliària de Florida.

Als anys 20 als Estats Units no van ser tant dolents com a altres estats a Europa. De fet,
a Florida va haver un fort creixement de la construcció (als diaris ho venien com “the
greatest real estate development in the world”, així doncs, a la primera meitat dels anys
20 es va donar la bombolla Inmobiliaria de Florida i el preu del sól es va disparar.
Aquesta bombolla es va donar, en primer lloc, perquè es un moment de certa prosperitat
on la producció augmenta considerablement, i no només hi ha un creixement quantitatiu
sinó passen a ser líders en alguns sectors tecnològics; ens referim a les tecnologies de la
2na revolució industrial, com l’electricitat, química orgànica i automoció. L’automoció
es una de les indústries que es va estandarditzar, amb Henry Ford, es va ser capaç de
reduir els preus de venta dels vehicles i, és aquest accessibilitat al motor per a tota la
població la que va permetre l’èxit dels cotxes Ford.
Així podien anar de vacances a llocs llunyans, com Florida, connectada amb la xarxa
d’autopistes als Estats Units, provocant que la gent comprès terrenys a un Estat càlid
com Florida i la pujada de preus continua del sòl va generar un procés de especulació on
els preus dels immobles a Miami es van multiplicar per 7.
Els ingressos locals van augmentar tant que es van suprimir diversos impostos i diversos
immigrants d’altres parts del EUA van arribar.
En aquesta època també es donen operacions especulatives a altres ciutat on es van
començar a construir grans gratacels com Chicago, Nova York i Detroit.
Quan els preus son tan alts que no hi ha compradors, els que van demanar crèdits
juntament amb els bancs que els concedien es van arruïnar.
La construcció d’habitatges va recular de 850000 a 500000.
Molt del capital que s’havia invertir en Florida sortirà cap a la borsa donant lloc a una
gran eufòria borsària durant la segona meitat de la dècada dels 20. Contribueix el fet
que per ajudar al manteniment de la convertibilitat de la lliura, es van mantenir un tipus
d’interès baixos.

1.3.5. El retorn al patró or en el continent.

Mentre esclata la bombolla als EUA al resta del mon està tornat al patró or. Podem
agrupar aquests països en 3 grups.
• Els que van tornar al patró or amb la mateixa paritat. Exemple: Anglaterra
(normalment eren països que no van patir la guerra com els escandinaus)
• Els que el van devaluar(com van patir ocupació, són països amb greus crisis i es
veuen obligats a corregir). Exemple: França, Grècia, Bèlgica, etc.
• Els que el van crear noves divises. Exemple: Polònia, Hongria, Alemanya
 lOMoARcPSD|7104303

(normalment foren els perdedors com Alemanya que va patir hiperinflació).

Als EUA s’està experimentant la 2na revolució industrial. No només es dona al sector
de l’automòbil sinó també a l’electrificació. Si l’energia del segle XIX es el carbó, la del

segle XX es l’electricitat. També donarà lloc a nous bens de consum, com els
electrodomèstics.

1.3.6. L’exportació de capitals des dels Estats Units(característica dels

feliços anys 20).
Com als Estats Units no van patir recessió, i no els va afectar gaire la crisis mundial ja
que, no van tenir problemes per mantenir-se en el patró or, a més, que coincideix en el
moment en que es produeix la 2a Revolució Industrial als Estats Units. En aquest
context, les fabriques s’estan electrificant cosa que permet augmentar el seu output amb
la producció en massa, on destaquen la producció d’automòbils assequibles i roba de
seda. Els Estats Units són tan rics, tenen una gran capacitat d’exportació que, en aquest
context tan favorable es poden permetre exportar capitals. En resum, la Segona
Revolució Industrial i l’impacte favorable de la guerra del EE.UU. ha produït que sigui la
principal potencia economia del món i la que té recursos per prestar a la resta del món.
Però l’exportació de capitals pot ser calent, volàtil, inestable.

1.4 El miratge dels feliços anys 20

1.4.1 Els avenços en la segona revolució industrial

Si l’energia del segle XIX era el carbó la del segle XX era l’electricitat. La difusió del
voltatge i del corrent altern permetrà la transmissió de l’electricitat a llarga distancia,
l’aprofitament dels grans salts hidràulics dels rius del Estats Units permetran
l’electrificació de les fàbriques. D’aquesta manera s’augmenta la productivitat i
afavoriran la competitivitat exterior del país.
General Electric és una de les grans companyies elèctriques del món, el fet de que
desapareguin els jocs de politges, eixos i corretges i es substitueixin per fabriques
connectades a l’electricitat permet a les fàbriques instal·lar transportadors, el qual,
provoca l’automatització de les fàbriques.
L’electricitat s’aplica a la producció metal·lúrgica: acer, coure, alumini... permet metalls
de més qualitat. L’electroquímica aplicada a la l’electricitat a través del procés de
electròlisi en la fabricació de productes químics com el nitrogen (fabricar adobs com
explosius).
Permet un ventall de productes intermedis en els processos industrials i es comença a
difondre els electrodomèstics com el telèfon (segle XIX) o la radio (segle XX), més
tard, les rentadores, la televisió...
Per últim, tenim la química orgànica (segle XX), química basada en el carboni, la
química del petroli o de la cel·lulosa de les plantes.
En els anys XX es difon la seda artificial a EE.UU d’una manera més ràpida que en
altres països és un producte que s’obté a partir de la cel·lulosa, és a dir, a partir de la
 lOMoARcPSD|7104303

química orgànica.

Tots aquests avenços que es produeixen als EUA porta a que la borsa creixi de pressa
perquè les empreses industrials han generat molts dividends i a més els EUA estan
exportant molt, estan acumulant or i no tenen problemes per mantenir-se en el patró or.
De fet, baixaran els tipus d’interès per ajudar a Anglaterra a mantenir-se en el patró or.

Però, l’or no circula de manera equitativa tal com vam

veure en la teoria de Hume que, ens explica les
propietats reequilibradores del patró or. Això ho podem
veure en aquest gràfic on se’ns mostra la distribució
internacional de les reserves d’or. Els EUA té més del
30% de l’or mundial, cosa que explica que sigui el gran
exportadors de capitals del món. A França observem
com l’or augmenta ja que és un país competitiu, però en
Alemanya i Gran Bretanya no tenen capacitat per captar
més or. Per tant, l’or no circula de manera equitativa
Anglaterra havia sigut el referent de l’exportació del capital ara té una proporció molt
petita (al voltant del 10% de les reserves internacionals). Va tornar al patró or amb un
tipus de canvi molt depreciat, va voler tornar a tenir competitivitat retallant salaris i això
va enfonsar l’economia i no va aconseguir recuperar la competitivitat exterior. En canvi,
França té un pes semblant a Anglaterra l’any 19237, però al 1929 casi dobla el seu pes
perquè va devaluar molt al tornar al patró or i això va millorar la competitivitat
d’exportacions.

La conseqüència d’això va ser que els EUA com acumulen tantes reserves poden prestar
diners durant els anys 20. Anglaterra que havia sigut el gran creditor del món segueixen
prestant diners per tradició però ho fan a una escala menor als anys 20 del que fan als
 lOMoARcPSD|7104303

EUA.
Veiem que durant la segona meitat d’aquests feliços anys 20, a nivell internacional, els
EUA presten el doble del que presta UK. Els agents principals d’aquests préstecs és el
que anomenem la banca d’inversió.
En economia diferenciem entre:
· Banca comercial: tipus d’operacions que fas en els descomptes de lletres de
canvi.
· Banca d’inversió: operacions a llarg termini amb emissió de bons.

Com hi ha gran demanda de fons, països com Alemanya que han de pagar les
reparacions, necessita finança internacional. Hi ha països que estan reconstruint-se
o que han recuperat la independència i necessiten recursos, per tant, demanen
prestats recursos als EE.UU o al Regne Unit. El que fan es emetre bons a les borses
o demanant recursos als bancs d’inversió. En aquests anys hi ha una tendència a
demanar crèdits internacionals. Arribaven fins al punt de demanar més del que
necessitaven.
En aquest moment, EE.UU deixa molts diners a Europa (necessitat per la
reconstrucció) i a Amèrica Llatina. Canadà també deixa molt diners per
proximitat als EE.UU i Europa també, més que Regne Unit. Regne Unit deixa a
Àsia i a la Índia.

Aquí tenim les taxes d’atur dels següents països. Aquest indicador es menys
fiables que el PIB.

Les dades més serioses són les d’Alemanya, EE.UU i Gran Bretanya. Veiem que
Alemanya i EE.UU mantenien un pic d’atur al 1920-1921, una taxa superior del
 lOMoARcPSD|7104303

10%.
Aquest atur va anar disminuint als EE.UU fins al 1926 que quasi no tenia. Això es
déu a la Segona Revolució Industrial i, encara que va explotar la bombolla
immobiliària, l’atur va seguir sent baix.
En canvi, Anglaterra va seguir mantenint un atur relativament alt, tot i que, quan
es van baixar els tipus d’interès va millorar un mica. El fet de tornar al patró or
amb la paritat apreciada i aquelles polítiques de reducció de salaris (1926) van
mantenir els nivells d’atur relativament elevat.
Alemanya mentre tenia una inflació elevada l’atur era baix però quan va anar cap
a la hiperinflació va començar a elevar-se l’atur i quan es va donar
l’estabilització va ser per aplicar una restricció que va pujar la taxa d’atur fins al
8% (1926).
França que va feu una gran devaluació i va exportar molt en la segon meitat dels
anys, va tenir uns nivells d’atur moderats.

Si algun país té problemes d’equilibri financer en aquell moment és Alemanya. Té

dos grans problemes:
· Generar recursos per pagar les reparacions a França, Bèlgica i als aliats
en general.
· França, Bèlgica, Anglaterra amb aquests diners paguen el que deuen de
la guerra als EE.UU.

Alemanya té hiperinflacions per una sèrie de problemes polítics i que s’agreuja

encara més amb l’ocupació del Ruhr per Bèlgica i França.
Cap al 1924, Alemanya no té capacitat de generar els 2.500 milions de marcs que
havia de pagar a l’any per servir el deute. Es va considerar que seria impossible i
després de pagar alguns anys i amb l’ocupació del Ruhr es va organitzar un rescat
internacional que es el que es coneix com el Pla Dawes de 1924.
 lOMoARcPSD|7104303

1.4.2 Del Pla Dawes al Pla Young

1.4.3
Aquest Pla Dawes pretén resoldre el problema de la hiperinflació, i ho aconseguirà de
forma parcial:
1. Creació d’una nova moneda: Un nou marc equivaldria a un bilió de marcs vells.
2. Renegociar el deute Alemany per fer-ho viable, és a dir, es van reduir els
pagaments anuals en concepte de reparacions fins els 1500 milions de marcs or
3. Un crèdit c o n c e d i t a A l e m a n y a p e r p a r t d e l s E U A p e r q u è p u g u i
seguir pagant les quotes de reparacions per valor de 800
milions de marcs d’or. A més, es concedirà una moratòria de
2 anys per pagar les reparacions i s’establirà la
independència del banc central que, s’havia plantejat a
Gènova.

P e r ò , a q u e s t p l a f o u u n a s o l u c i ó p a r c i a l p e r q u è , al 1929 no té suficients
recursos per generar els 1500 milions de marcs d’or que ha de pagar. Per tant, es va
haver de realitzar una nova operació de rescat a Alemanya que s’anomena el Pla Young.
En aquest pla es torna a rebaixar el deute total fins els 132
mil milions de marcs or i l’anual seria 740 amb un període
d’amortització que s’estén fins mig segle. Es va tornar a
fer un crèdit de 300 mil milions de dòlars per a que
pogués seguir pagant. Amb aquest últim pla es segueix
frenant la inflació. No obstant, de la mateixa manera que
va passar amb Anglaterra, per seguir pagant el deute va
haver de mantenir els tipus d’interès molt elevats cosa
que, permet recuperar l’economia real, però el nivell
d’atur continua sent molt alt.

1.4.4 L’excés d’oferta de béns primaris

A la guerra hi ha una gran escassetat dels béns de primera
necessitat, per tant, els preus es disparen. Per posar solució
a això, creix la superfície conreada durant la guerra. Però al
 lOMoARcPSD|7104303

acabar la guerra, tornen a estar en condicions de produir tant els que produïen abans de la
guerra com els de desprès i, com a resultat tenim un excés d’oferta de béns primaris.
Aquest fet s’observa al primer gràfic on es veu que la producció de cafè es recupera i els
preus s’enfonsen, a més, els estocs també augmenten perquè s’espera a temps millors per
vendre.
Quan ets un productor de bens que es poden emmagatzemar en un moment en el que
cauen els preus i consideres que és temporal, el que fas es emmagatzemar els productes
per quan els preus millorin, creant estocs. Els estocs són la quantitat de producte
que s’emmagatzema. Els estocs abans del 1925 són petits però quan passen els anys
augmenten perquè ara els preus són molt baixos. Baixen preus i augmenten els estocs.
Això el que provoca és que els productors s’endeutin degut a que tens productes sense
vendre’ls.
El preu de cafè del primer gràfic veiem que fins al 1924 va créixer, no només va ser un
procés de la guerra sinó del principi de la postguerra perquè com les infraestructures
estan destruïdes els preus encara pugen. En el cas de la llana en punt màxim d’augment
de preus va ser entre el 1924-1925. Fins a mitjans dels anys 20 els preus de les
primeres matèries va anar creixent. A partir del 1925 les infraestructures es
reconstrueixen i el comerç s’ha normalitzat i en el mercat trobem les industries velles
que ja tornen a produir i les noves, el que provoca un excés de d’oferta i això enfonsa
els preus.

1.4.5 Deutes en ascens

RESUM
EUA i França són els dos països que acumulen or durant els anys 20, mentre que la resta
el món n’escasseja. EUA acumular or sense haver de depreciar ja que té un gran
avantatge tecnològic i França, tot i que, té un pes semblant a Anglaterra al 1927, va
devaluar molt la seva moneda al tornar al patró or cosa que, li va permetre millorar la
competitivitat exterior i, per tant, augmentar les seves reserves d’or. D’altra banda,
Anglaterra (que havia sigut el referent de l’exportació del capital) no va devaluar al
tornar al patró or i, per tant, va haver de retallar salaris, és a dir, va fer una devaluació
interna per recuperar la competitivitat, però això va provocar l’allargament de la
recessió al seu territori. En el cas d’Alemanya, tot i que és va rebaixar el deute i se’l va
concedir préstecs com vam veure al Pla Young i Pla Dawes, va haver de de mantenir els
tipus d’interès molt elevats cosa que, permet recuperar l’economia real, però com a
contrapartida el nivell d’atur segueix sent molt alt.
Per tant, per Anglaterra i Alemanya els anys 20 no són feliços.
Els que exporten matèries primeres i aliments que, havien sigut molts escassos durant la
guerra, doncs, veuen com amb la reconstrucció de la infraestructura tornen arribar els
bens de primera necessitat a les ciutats, però ara es troben amb un problema d’excés
d’oferta. Per evitar que caiguin els preus decideixen emmagatzemar el producte, però
això vol dir endeutar-se i, aquests països que són essencialment de la perifèria, arriben a
la crisis dels anys 30 relativament endeutats. RESUM

Els països que experimenten la mala venda de les primeres matèries a partir de mitjans
dels anys 20 s’endeuten per dues raons:
1. Van demanant crèdits per emmagatzemar estocs i molts països arriben a endeutar-
 lOMoARcPSD|7104303

se per sobre del 20-30% dels seus ingressos, límit el qual hi ha un gran risc
d’insolvència.
2. Si t’endeutes per sobre d’aquest límit i cau el preu dels productes que vens,
doncs, ja no pots tornar el deute.

Si ens fixem en la primera columna veiem que el servei del deute com a proporció dels
ingressos de exportació, en molts països comença a ser preocupant per situar-se en
aquest límit del 20-30% Per l’any 1931-32 el deute segueix en ascens i, el risc
d’insolvència ja és generalitzat per tots els països.
RESUM
EUA i França són els dos països que acumulen or durant els anys 20, mentre que la resta
el món n’escasseja. EUA acumular or sense haver de depreciar ja que té un gran
avantatge tecnològic i França, tot i que, té un pes semblant a Anglaterra al 1927, va
devaluar molt la seva moneda al tornar al patró or cosa que, li va permetre millorar la
competitivitat exterior i, per tant, augmentar les seves reserves d’or. D’altra banda,
Anglaterra (que havia sigut el referent de l’exportació del capital) no va devaluar al
tornar al patró or i, per tant, va haver de retallar salaris, és a dir, va fer una devaluació
interna per recuperar la competitivitat, però això va provocar l’allargament de la
recessió al seu territori. En el cas d’Alemanya, tot i que és va rebaixar el deute i se’l va
concedir préstecs com vam veure al Pla Young i Pla Dawes, va haver de de mantenir els
tipus d’interès molt elevats cosa que, permet recuperar l’economia real, però com a
contrapartida el nivell d’atur segueix sent molt alt.
Per tant, per Anglaterra i Alemanya els anys 20 no són feliços.
Els que exporten matèries primeres i aliments que, havien sigut molts escassos durant la
guerra, doncs, veuen com amb la reconstrucció de la infraestructura tornen arribar els
bens de primera necessitat a les ciutats, però ara es troben amb un problema d’excés
d’oferta. Per evitar que caiguin els preus decideixen emmagatzemar el producte, però
això vol dir endeutar-se i, aquests països que són essencialment de la perifèria, arriben a
la crisis dels anys 30 relativament endeutats. RESUM

Aquests deutes en ascens són derivats per dos elements:

1. Aquest excés d’oferta de béns primaris
 lOMoARcPSD|7104303

2. Necessitat de reconstruir països, crear nous estats, pagar reconstruccions que en

gran part es feien a crèdit

El crack de la borsa de Nova York es va donar a 1929 i va ser el detonant de la crisi dels
anys 30. Veiem que al 1928 hi ha dos països que tenen tipus d’interès baixos (per sota
del 4%) que són França i Estats Units perquè aquestes dues economies anaven molt bé.
Estats Units té el lideratge en noves tecnologies per la 2na Rev. Industrial, 3ra part de
l’estoc mundial, per tant, està generant molts recursos en abundància de diners. La
Reserva Federal o el Banc de França no necessiten més capital addicional per això
poden mantenir els interessos baixos i, per tant, podien estimulen la inversió domestica.
En canvi, el Regne Unit, com no es competitiu i s’ha de mantenir en el patró or ha de
tenir els interessos més alts com Alemanya, que ha de mantenir-los perquè ha de pagar
les reparacions. Alemanya s’ha de finançar amb diner exterior perquè se li ha prohibit
monetitzar el deute.
Als EUA van pujar els tipus d’interès en el transcurs de 1928 al haver un excés
d’activitat productiva reparteixen molt dividends i el mercat de les accions es dispara. A
la segona meitat dels anys 20 del segle XX la borsa de Nova York es va disparar perquè
les empreses estaven pagant grans dividends però sovint l’economia financera no
equival a l’encomia real , és a dir, les accions poden augmentar de preus (les seves
cotitzacions) més ràpid que els dividends.
El que va passar és que anava tan bé l’economia real que les accions de les grans
companyies es van disparar, això va provocar que la borsa creixes més de pressa que els
propis dividends que ja anaven creixent molt de pressa. Això és el que coneixem com
bombolla especulativa, la gent sap que les accions estan creixent tant que, compra
accions per tornar-les a revendre per més diners.
Una manera de frenar l’especulació és pujar els tipus d’interès, donant així un avís
perquè la gent no inverteixi sense raonar. Precisament, és el que va fer els EUA, però al
ser una economia tant important, doncs, afecta a altres països com Alemanya i Regne
Unit, els quals han de pujar els tipus d’interès també i, per tant, s’agreuja la crisi a
aquests països.
Com a conseqüència, s’arriba al 1929 amb una bombolla a la Borsa de Nova York, els
EUA intenten corregir pujant tipus d’interès però això dificulta més la recuperació a
Alemanya i al Regne Unit.