L’altre dia em va dir una amiga que l’amistat és de veritat quan els silencis no són incòmodes.

Be, abans de conèixer-la mai havia entès per que als grans restaurants es servien grans plats
amb racions tan petites, amb ella ho vaig entendre. Ella és un bocí d’estrella, un meteorit, un
tros de roca, quin caràcter! És la cosa més abraçable que menys he abraçat, però també és
viatge i té màgia. Has de fer un esforç per entendre-la quan parla, però també el farà sempre
ella per escoltar-te a tu, porta llum i alegria i fa passes curtes però constants, tenia ales i ara, a
més, brúixola per orientar-se i orientar. Diu la llegenda que té una llavor al peu i que per allà
on passa hi deixa arrel...

La veritat es que quan em va parlar de l’amistat, just abans de despedir-se vaig pensar “com es
pots estar tant equivocada?” ella marxava i em feia mal el pit “Com podrà ser còmode el silenci
ara que marxes i te’n vas tant lluny?”

Però un cop al cotxe he notat que lo del cor, no era dolor, era llavor que em va plantar d’una
patada, ella sempre tant agradable. Així que quan la trobo en falta i no sigui aquí, noto algo al
pit i se que és la seva llavor acompanyant-me silenciosament, acomodada al meu pit, llesta per
quan s’hi hagi de ser, que hi serà.