- ANÀLISI FÍLMIC -

PACIFICTION, 2022. Albert Serra, Andergraun Films. (1:16:47 - 1:22:10)

- INTRODUCCIÓ

Pacifiction és una coproducció espanyola, francesa, portuguesa i italiana, dirigida per Albert Serra
i produïda per Andergraun Films. Tracta sobre els rumors de la reactivació de proves nuclears a
l'illa francesa de Tahití, a la Polinèsia. El relat gira al voltant de l'Alt Comissari de la República a
l'illa, De Roller, i de les seves converses amb els habitants del poble on es desenvolupa tot el relat.
Tot el film està impregnat d'una atmosfera misteriosa i ambigua, on la narració i la continuïtat
perden importància davant la temporalitat i l'estilització de les imatges.

He escollit analitzar aquesta pel·lícula, en primer lloc, perquè em sembla una de les millors del
2022, i, sobretot, perquè representa un cinema experimental, arriscat i de resistència davant tot un
cinema convencional i industrialitzat. En concret, he escollit aquest petit fragment perquè penso
que concentra d'una manera magistral tots els departaments artístics que analitzarem: guió,
direcció, interpretació i direcció d'actors, direcció de fotografia, direcció artística, disseny de so, i
producció.

- GUIÓ

Com en totes les seves pel·lícules, Pacifiction parteix d'una premissa força clara: arreu de l'illa de
Tahití, corren rumors sobre la reactivació d'assaigs nuclears per part de l'Estat francès. L'alt
comissari, el senyor De Roller, s'encarregarà d'esbrinar la veritat sobre aquests rumors. A partir
d'aquesta primera idea o premissa, el film, narrativament i visual, es torna cada cop més ambigu:
mai queda clar si De Roller n'és conscient i forma part de la reactivació dels assaigs, o està sent
utilitzat per l'Estat francès.

En aquesta escena en concret, es mostra l'assaig d'un espectacle realitzat per nadius que consisteix
en la simulació o la imitació d'una baralla entre dos galls. Alhora, veiem a dos galls barallar-se,
mentre que De Roller i la que sembla ser directora de l'espectacle observen la baralla.En aquest
film no hi ha un guió convencional amb divisions narratives clàssiques (primer, segon i tercer
acte), ni punts de gir, ni construcció de personatges, ni clímax, etc.

Serra parteix d'una primera idea, i a partir d'aquí va construint la trama a mesura que la filma. La
improvisació és fonamental quant als diàlegs i quant a la trama en general. No hi ha diàlegs
escrits; Serra llença indicacions confuses i frases ambigües, i els actors improvisen diàlegs a partir
d'aquestes directrius. Així i tot, els diàlegs, tot i ser improvisats, no són arbitraris ni banals. En
l'escena, quan acaba la dansa i tothom ha aplaudit, De Roller insisteix diverses vegades en la
violència i en la mort dels galls en la baralla/dansa. Aquesta insistència i repetició d'aquestes
paraules crea una estranyesa i una incomoditat entre la resta de la companyia de ball i l'atmosfera
de la seqüència es torna inquietant i desconcertant.
 - DIRECCIÓ/MUNTATGE

El procés de direcció d'una pel·lícula d'Albert Serra, és peculiar i poc convencional. En primer
lloc, no hi ha una planificació ni cap guió tècnic. Tampoc observa el que està filmant i els actors
(no professionals) improvisen diàlegs, moviments, etc. Albert Serra, en diverses conferències ha
parlat de la importància, en la seva manera de treballar, de separar l'ull humà, o la visió de l'ull
humà, de l'ull de la càmera, o de la visió de la càmera. Aquesta separació es relaciona amb la
direcció d'actors, amb la direcció artística, amb la direcció de fotografia, etc.

Albert Serra disposa tots aquests elements de manera que crea una atmosfera ambigua i
desconcertant que estructura i li dóna forma de relat en el procés de muntatge.En aquesta
seqüència en particular Serra juga amb aquesta separació de la interpretació dels actors, i la
planificació i la direcció de fotografia. No hi ha una planificació de l'escena en termes de
llenguatge audiovisual: angulacions, enquadraments, composicions, moviments...; tots aquests
elements són improvisats, naturals i espontanis, creant aquesta atmosfera estranya que es crea, per
exemple, en plans on veiem a De Roller parlant de la violència i la dansa amb la directora de
l'espectacle, enquadrats en un racó del pla amb els ballarins en primer terme tapant constantment
la imatge.

Destaca sobretot el contrast o la relació del discurs de De Roller amb els plans dels galls
barallant-se o la violència de les imatges i la tensió creen estranyesa i misteri. La seqüència és en
moments una càmera oculta. Serra disposa tots els elements artístics per a que els actors
interactuïn i els filma de manera quasi documental. És aquí on entra la direcció de fotografia.

DIRECCIÓ DE FOTOGRAFIA

La direcció de fotografia en aquesta escena, com al llarg de la pel·lícula, va en consonància amb la

idea de Serra de crear atmosferes visuals ambigües i misterioses. En primer lloc, el director de
fotografia, Artur Tort (premiat als César i als Gaudí) juga amb una llum diegètica, que són els
fluorescents de la sala, els quals estan il·luminats de vermell, groc i blau. Aquests mateixos colors
estan presents en la roba, en els instruments i en la vestimenta dels ballarins. Aquesta llum i
aquests colors brillants, però difuminats, presents en escenes com la del cotxe de nit al bosc i
sobretot en la discoteca, creen una textura i una atmosfera no només visual, sinó gairebé tàctil.
Podem observar com Tort juga amb les tonalitats i les temperatures del color, contraposant els
blaus/grisos amb els taronges/vermells (per no citar el vestit completament blanc de De Roller que
porta durant tot el film).

En relació amb aquesta idea de la brillantor i el difuminat de la llum, cal destacar com aquesta
il·lumina l'espai i sobretot els actors. Aquesta llum en la cara o els cossos dels actors, a més de
donar-nos un altre cop aquesta sensació de textura i materialitat, crea una sensació d'irrealitat, que
xoca amb la idea d'improvisació i espontaneïtat, i crea aquesta sensació de desconcert i
d'ambigüitat, que es el que Serra busca constantment.

DISSENY DE SO I MÚSICA

El so i la música són una part fonamental de Pacifiction. És una idea inclús repetitiva, però el que
busca Serra és misteri, ambigüitat, i per dir-ho d'una altra manera, deixant que les imatges
adquireixin un caràcter i una personalitat propis i indesxifrable.És per això que el so també aporta
en aquesta direcció: un so que tensa moltes escenes, i que en moltes escenes és diegètic, com en
aquesta amb els tambors, els sons dels ballarins amb les cames i les robes, però que en unes altres
és extradiegètic com en la discoteca, on la tensió és insuportable i la imatge es torna massa
estranya.

En aquesta escena en concret, aquest so en directe o diegètic dels tambors s'independitza de la

imatge dels tambors: canvia de pla i la conversa de De Roller amb la coreògrafa es torna estranya i
cada cop més violenta a causa de la intensitat i el ritme dels tambors.

Se m'ha fet difícil analitzar departament per departament, ja que penso que tot i ser una pel·lícula
que destaca molt en tots els departaments (i que ha estat premiada en gairebé tots), aquests
departaments van tots en una mateixa direcció; no tant en la direcció de la visió del director, sinó
en la direcció d'una idea estètica i moral (una manera innovadora de concebre la imatge i una
manera avantguardista de concebre el cinema).