Autors que escriuen el seu propi guió i segueixen el seu propi estil, no tenen cap productora

darrere que els hi vagi dient que és el que han de fer i el que no com passa a Marvel o Harry
Potter.

Wes Anderson

Simetria i fins i tot algun cop mesura on hi va la càmera

Hi ha molta profunditat de camp, perquè vol que ens fixem en tots els elements

Càmera quieta i fa com si fessin teatre

Utilització de plans zenitals i molts cops subjectius perquè es veu el que la persona mira (es
veuen les mans de la persona).

No deixa que els productors i els atrezzistes se’n facin càrrec dels objectes que s’han d’utilitzar
i ell vol escollir-los.

També utilitza molt el pla subjectiu quan els personatges acostumen a anar en un vehicle.

Li encanta l’estabilitat de la càmera i es remunta a com es feien els tràvelings abans que era
amb unes vies a terra (tràveling tradicional de tota la vida).

Utilitza molt els escombrats i cura molt que el següent pla també sigui simètric.

Grava tot de la manera en com es feia abans i només grava una cosa que doni peu a la post-
producció, és l’slow-motion, per al dramatisme o quan l’atenció de la pel·lícula està allà i és un
moment important, normalment es focalitza en els personatges aquest efecte.

Sempre posa un filtre càlid i cura molt les paletes de color, abans de fer una pel·lícula mira
quina serà la paleta de colors d’aquella pel·lícula i no deixa que dins de la pel·lícula no
intervingui cap color que no sigui harmònic amb aquella paleta de color. Cromatisme.

Li encanten els objectes i li dona molta importància a tot el que té a veure amb l’atretzzo, el
vestuari dels personatges... Li obsessionen els uniformes. Ja poden passar mesos dies i anys
però sempre aniran vestits iguals els personatges, afegeix milers d’objectes retro/vintage que
siguin característics d’aquelles pel·lícules i dels personatges.

Sempre apareixen llibres.

Incorpora molt descaradament referències literàries o d’altres pel·lícules (li agrada molt la
literatura i el cinema infantil), fa l’esforç de fer-ho, és a dir, busca fer-ho, ja poden ser escenes
o pel·lícules senceres.

Treballa molt les tipografies i els dissenys.

Separa les pel·lícules per capítols.

La producció és molt lenta.

- Fantastic Mr. Fox

- The grand Budapest hotel
- Rushmore
- The life aquatic
- Moonrise kingdom
Quentin Tarantino

Ve del gore

És molt extravagant

Tarantino per sobre de tot és un explicador d’històries

Mai va estudiar cinema

Els personatges de Tarantino parlen tota l’estona

El gran argument universal de Tarantino és la venjança

Molts flashbacks i flashforwards  Godard

Genera el suspens basant-se en Hitchcock

Té molts girs de guió (sembla que acabarà d’una manera però acabarà d’una altra)

És el director del gènere per excel·lència, sempre han de seguir les normes d’un sol gènere i ja

De moment en porta 9 pel·lícules

Vol fer tornar gèneres de fa temps, que s’han anat oblidant, s’han anat deixant de banda o que
es practiquin poc

Fa molts referents a altres pel·lícules com Wes Anderson

Deixa els estudis amb 15 anys, treballa d’acomodador de sala de cine i també va treballar en
un videoclub

Crida molt l’atenció de la violència exagerada que utilitza

Utilitza molt l’angle contrapicat, zenital i l’ull de Déu.

Ubica la càmera en llocs que donen una visió molt exagerada de l’escena

Els colors per excel·lència de Tarantino són el blau, el vermell o el groc

Crash Zoom, zoom in o out molt ràpid, molt exagerat i molt a prop.

No li interessa el muntatge transparent

Pla detall molt utilitzat, llocs on altres directors no ho posarien o en violència

La intervenció de Tarantino en el so és molt directa, es preocupa per la banda sonora i per el

disseny del so, tota la incorporació de sons ambients, petits detalls per a reforçar una acció
determinada a nivell de so. Utilitza bancs de sons diferents per a reforçar les intervencions dels
actors. Si es trenca una copa escoltem un martell contra un vidre, exagerat. Treballa pla a pla
el so ambient per tant és molt lent. Tarantino obliga als actors fer les mateixes accions sense el
diàleg per a poder tenir el so més exagerat. Té el seu propi banc de sons.

Bandes sonores  músiques preexistents, li encanta la música, té una discoteca a casa i ha fet
de DJ i per tant té un coneixement molt ampli. Fa les escenes ja sabent quina música hi posarà.
Fa valer la música per sobre del que està passant per la imatge. Només hi ha una pel·lícula on
hi hagi ficat música original, Ennio Morricone (western anys 50). Tarantino només volia posar
música original si Ennio li feia la banda sonora i ho va aconseguir en el seu western (los odiosos
8). Deixa que les músiques sonin una bona estona i estira les escenes per a que l’espectador
relacioni la música preexistent amb l’escena i no amb l’autor o el que sigui d’abans.

Té fetitxes tant amb els peus com amb la gent menjant.

Ha fet cameos a les seves pel·lícules.

Kill Bill vol.1 i vol. 2, Malditos Bastardos, Pulp fiction, érase una vez en Hollywood
David Fincher

- Seven, fight club...

- Tenen plot twist les seves històries, la gran majoria tenen plot twist, et penses que va
cap a un lloc però resulta ser que no.
- Pràctica molt el thriller, és l’hereu del thriller de Hitchcook.
- El tema per excel·lència és la decepció, la vida té un costat fosc i intenta mostrar el
tema fosc de la gent, decepció de l’humà amb si mateix, amb l’entorn, acostumen a
ser assassins en sèrie, malalts...
- Joc de doble cara i personatges foscos, passa que pensem que el personatge és d’una
manera i després ens adonem que en veritat no és així.
- Color  totalment fidel al gènere thriller, colors foscos, ombres... Ell treballa això fins i
tot quan no és thriller, la il·luminació és fosca... Les seves paletes de color tenen molta
importància i són grises, colors foscos, beix, són monocromàtiques...
- Si ha d’incorporar un color que hi destaqui sempre posa un color de contrast i ho fica
en un aspecte en el que ens hem de fixar dins de la pel·lícula.
- El seu color per excel·lència és el groc, beix... en la seva tonalitat fosca
- David Fincher és de professió, va treballar fent videoclips, va treballar durant molts
anys com a colorista, en l’espai tècnic. David Fincher sap que el groc és el color de la
malaltia, de tarats mentals... l’incorpora, ja que les seves pel·lícules incorporen aquests
personatges.
- És un obsessiu i un perfeccionista i repeteix les escenes molts cops per a que quedi
perfecte.
- Coneixem als personatges a través de l’entorn (molts detalls i posada en escena) i
parlen per a fer avançar l’acció però no més enllà.
- CGI, ell ho va treballar durant molt de temps perquè va treballar en l’espai tècnic i
trobem molts plans de CGI perquè com a director li dona molta importància, el seu CGI
és un que no es nota (canvia colors, tràvelings, meteorologia) es mira tots els plans i hi
posa l’efecte que vol que no ha aconseguit en el rodatge.
- Estabilitat, plans completament estàtics, no vol que es noti que hi ha un operador de
càmera, vol que no es noti una imperfecció humana, com si estigués creat per un Deu
(Deu omnipresent). Si veu que no pot fer un pla estàtic amb un operador el crea amb
CGI. TÉ UNA OBSSESIÓ AMB ELS PLANS ESTÀTICS.
- Utilitza Grans Angulars per a ensenyar l’entorn, per exemple converses que
mostraríem amb pla contra pla ell les aguanta des de lluny. És molt més habitual veure
personatges de Fincher de cos sencer que no en pla mig o whatever.
- Fa molts Plans Detall, Fincher intenta que l’espectador conegui la informació que
coneix el protagonista en el moment en el que ell ho fa, ho fa fent un pla detall per a
que ens fixem i descobrim la informació. Fincher utilitza la òptica macro per a veure els
objectes que estan a prop per a veure’ls encara més a prop.
- Subtilesa de moviment, Fincher intenta que l’espectador empatitzi completament amb
els seus personatges, la càmera sempre fa els mateixos moviments que el personatge
fa i subtilment el segueix.
- La seva manera de muntar tendeix cap al muntatge transparent, ell intenta que
l’espectador sempre tingui la mateixa info. que el personatge. Tot i que totes les seves
pel·lícules incorporen un fragment musical muntat com un videoclip.
- Banda sonora: música preexistent normalment, però les adapta a l’escena o pel·lícula
en concret que necessita. Música extra-diegètica i empàtica generalment.
- Té com a fetitxes els títols de crèdit, ell els fa i són ‘’brutals’’ i tenen moltes
característiques tècniques.
- El pla per excel·lència de David Fincher és el pla de la càmera a dins de la nevera,
s’obre la nevera i es veu el que hi ha i al personatge obrint-la. La nevera és una manera
per a definir els seus personatges.